Elinks

Segle XX - 2007 / 2008

Font:
DVB+DVB
Codec video:
Xvid @ 1200kbps
Codec audio:
MP3 @ 128kbps estèreo CBR
Nom Format Muntador Audio Mida Clicks Afegit
Segle XX -01- La Primera Guerra Mundial. El malson de Verdun
El primer conflicte bèl·lic a escala planetària del segle XX, la Gran Guerra de 1914 a 1918, té capítols exòtics i capítols èpics que hem evocat aquí en altres ocasions. El doble documental produït el 2005 que els presentem a partir d'avui, però, ens parla dels aspectes més sòrdids, més brutals, més horribles d'aquella conflagració. Ho fa a través de l'anàlisi de dues importants batalles al Front Occidental, amb el suport d'imatges realment impressionants i el testimoni, encara, d'alguns excombatents de tots dos bàndols, de descendents d'aquests i d'estudiosos.

El tema d'aquesta setmana és la batalla de Verdun. Verdun, la gran plaça forta francesa a la riba del riu Mosa, carregada d'història militar, de setges i resistències heroiques, és l'objectiu escollit pel cap de l'Estat Major alemany, Erich von Falkenhayn, per atacar-lo des del 21 de febrer de 1916 i obligar els francesos a una defensa que els dessagni. Es tracta de "mossegar i resistir", segons Falkenhayn, o de portar la guerra de desgast a una escala desconeguda fins aleshores.

La de Verdun, doncs, és una batalla de moviments mínims. L'escomesa inicial dels alemanys els permet avançar dos ó tres quilòmetres i conquerir l'emblemàtic fort Douaumont, uns guanys que els seran arrabassats l'octubre, sis mesos i tres-cents mil morts després. Durant aquest mig any de carnisseria, allò que forma el dia a dia de la batalla són els grans duels d'artilleria, però també la lluita contra les rates i els polls a les trinxeres; és l'ús d'armes noves, com el llançaflames i l'aviació de caça, però també la promiscuïtat entre els morts i els vius a primera línia; és l'enorme esforç logístic francés per proveïr els defensors de Verdun i renovar les tropes a través d'una única ruta, la mítica Via Sagrada que puja des de Bar-le-Duc, però també són els transtorns mentals d'uns combatents traumatitzats per experiències horripilants.

La cúpula militar alemanya havia volgut convertir Verdun en l'escorxador de l'exèrcit francés. Però, a les ordres del flegmàtic general Philippe Pétain, Verdun esdevingué més aviat l'altar del sacrifici de tota una generació, el símbol de la voluntat de França de no ser derrotada, l'indret on es va concretar la consigna de "No passaran!". Durant aquella guerra, al mateix Front Occidental, hi va haver batalles més mortíferes -per exemple, la del Somme, durant el segon semestre de 1916-, però cap altra no va deixar una empremta tan profunda en el record col·lectiu, ni va acumular tant de simbolisme del duel franco-alemany, ni va ser tan representativa de la cara més fosca de la guerra moderna.
avi Xordi Xordi 1303 0000-00-00 00:00:00
Segle XX -02- La 1a guerra mundial: Leper i el gas infernal
avi Xordi 1003 2008-01-30 22:56:52
Segle XX -03- Seres extravagantes
avi Xordi 871 2008-01-30 22:57:14
Segle XX -04- L'orquestra roja
avi Xordi 838 2008-01-30 22:57:31
Segle XX -05- Anys de guerra: Guinea Portugesa
avi Arakelov 913 2008-01-30 22:58:25
Segle XX -06- Mao, una història xinesa: Contra la marea
avi Arakelov 867 2008-01-30 22:59:54
Segle XX -07- El tercer front: Moçambic
avi Arakelov 824 2008-01-30 23:00:17
Segle XX -08- Mao, una història xinesa: L'aprenent de bruixot
El segon capítol de la sèrie documental francesa Mao, una història xinesa, que els convidem a veure aquesta setmana, porta per significatiu i ben triat títol "L'aprenent de bruixot", i recórre els anys de 1945 a 1959. La victòria aliada en la Segona Guerra Mundial va trobar una Xina teòricament vencedora, però pràcticament dividida en dos sistemes polítics i econòmics irreconciliables, amb dos exèrcits rivals i dos líders al·lèrgics al compromís: el generalíssim Chiang Kai-chek i el secretari general Mao Zedong. Mentre la política de blocs despuntava a l'horitzó, la guerra civil xinesa va reprendre el 1946, i els comunistes la van guanyar en tres anys gràcies a la motivació i la solidesa del seu Exèrcit d'Alliberament Popular enfront de la baixa moral, la corrupció econòmica i la descomposició política del règim nacionalista. Després d'haver conquerit Pequin el gener de 1949, aquell 1 d'octubre Mao hi proclamava la República Popular de la Xina, i s'erigia en líder totpoderós de 582 milions d'éssers humans. De portes enfora, la lluna de mel que s'establí tot seguit entre Pequin i Moscou, la implicació xinesa en la Guerra de Corea i, al mateix temps, el seu protagonisme en la naixença del moviment dels No Aliniats, tot això va enfortir el rol internacional de la Xina Roja. Després de la mort de Stalin i de l'inici del desglaç soviètic, però, Mao va voler accelerar la transformació revolucionària del seu país i, al mateix temps, subratllar l'originalitat del model xinès. Això sí: poeta aficionat com era, es va complaure a batejar els successius experiments polítics, econòmics o socials que engegava amb noms lírics i d'allò més suggestius. El primer d'aquests assajos, la primavera del 1957, va rebre l'etiqueta de Moviment de les Cent Flors. Pretenia ser una incitació al pluralisme d'idees i projectes, una obertura a la crítica i a la discrepància ideològica, però es va transformar molt aviat en una purga d'intel·lectuals dits "de dretes": entre 400.000 i 700.000 quadres, el 10 % dels intel·lectuals, tècnics i enginyers xinesos, van ser desterrats o reclosos en camps de treball durant una vintena d'anys. Després, a partir de 1958, va ser l'hora del Gran Salt Endavant. Es tractava, al mateix temps, de col·lectivitzar completament la vida rural i d'industrialitzar de cop el país, tot plegat sense mitjans tècnics ni inversions addicionals, només per un esforç de voluntarisme i de sacrifici de centenars de milions de persones. Com deia una consigna de l'època, "la voluntat és mestressa de les coses". Durant alguns mesos, la sistemàtica falsificació de les estadístiques va fer creure als dirigents que aquell experiment delirant podia sortir bé.

L'aprenent de bruixot MAO, UNA HISTÒRIA XINESA (Capítol 2: L'aprenent de bruixot) El segon capítol de la sèrie documental francesa Mao, una història xinesa, que els convidem a veure aquesta setmana, porta per significatiu i ben triat títol "L'aprenent de bruixot", i recórre els anys de 1945 a 1959. La victòria aliada en la Segona Guerra Mundial va trobar una Xina teòricament vencedora, però pràcticament dividida en dos sistemes polítics i econòmics irreconciliables, amb dos exèrcits rivals i dos líders al·lèrgics al compromís: el generalíssim Chiang Kai-chek i el secretari general Mao Zedong. Mentre la política de blocs despuntava a l'horitzó, la guerra civil xinesa va reprendre el 1946, i els comunistes la van guanyar en tres anys gràcies a la motivació i la solidesa del seu Exèrcit d'Alliberament Popular enfront de la baixa moral, la corrupció econòmica i la descomposició política del règim nacionalista. Després d'haver conquerit Pequin el gener de 1949, aquell 1 d'octubre Mao hi proclamava la República Popular de la Xina, i s'erigia en líder totpoderós de 582 milions d'éssers humans. De portes enfora, la lluna de mel que s'establí tot seguit entre Pequin i Moscou, la implicació xinesa en la Guerra de Corea i, al mateix temps, el seu protagonisme en la naixença del moviment dels No Aliniats, tot això va enfortir el rol internacional de la Xina Roja. Després de la mort de Stalin i de l'inici del desglaç soviètic, però, Mao va voler accelerar la transformació revolucionària del seu país i, al mateix temps, subratllar l'originalitat del model xinès. Això sí: poeta aficionat com era, es va complaure a batejar els successius experiments polítics, econòmics o socials que engegava amb noms lírics i d'allò més suggestius. El primer d'aquests assajos, la primavera del 1957, va rebre l'etiqueta de Moviment de les Cent Flors. Pretenia ser una incitació al pluralisme d'idees i projectes, una obertura a la crítica i a la discrepància ideològica, però es va transformar molt aviat en una purga d'intel·lectuals dits "de dretes": entre 400.000 i 700.000 quadres, el 10 % dels intel·lectuals, tècnics i enginyers xinesos, van ser desterrats o reclosos en camps de treball durant una vintena d'anys. Després, a partir de 1958, va ser l'hora del Gran Salt Endavant. Es tractava, al mateix temps, de col·lectivitzar completament la vida rural i d'industrialitzar de cop el país, tot plegat sense mitjans tècnics ni inversions addicionals, només per un esforç de voluntarisme i de sacrifici de centenars de milions de persones. Com deia una consigna de l'època, "la voluntat és mestressa de les coses". Durant alguns mesos, la sistemàtica falsificació de les estadístiques va fer creure als dirigents que aquell experiment delirant podia sortir bé.
avi Arakelov 848 2008-05-27 18:37:30
Segle XX -08- Mao, una història xinesa: L'aprenent de b. - Pres.
avi Arakelov 658 2008-05-27 18:44:30
Segle XX -09- Mao, una història xinesa. No és cap festa
La tercera entrega de la sèrie documental francesa que els estem oferint aquestes setmanes, Mao, una història xinesa, agafa per títol un comentari de Mao segons el qual la revolució "no és cap festa", i això va ser especialment, tràgicament cert durant el periode que tot seguit analitzarem, la dècada 1959-1969. En efecte, el Gran Salt endavant no tan sols va desgavellar del tot el funcionament de l'economia agrícola. A més, i en un clima d'eufòria estimulat des de dalt per estadístiques i previsions de fantasia, les comunitats rurals van liquidar les reserves d'aliments, convençudes que la collita següent seria extraordinària... El resultat va ser una fam devastadora arreu del país, la més greu en la història de la humanitat, que va causar 38 milions de morts en quatre anys i va imposar el racionament alimentari fins a finals dels anys 70.
avi Arakelov 761 2008-05-27 18:45:10
Segle XX -09- Mao, una història xinesa. No és cap festa - Pres.
avi Arakelov 695 2008-05-27 18:45:57
Segle XX -10- Nelson Mandela: l'acusat nº 1
avi Arakelov 901 2008-05-27 18:53:21
Segle XX -11- Mao, una història xinesa: Mao no és mort
l quart i últim capítol de la sèrie documental francesa que hem dedicat a la figura història de Mao Zedong porta per títol "Mao no és mort", i abasta el període comprès entre 1970 i 2006. És a dir, que no només explica els darrers anys de la vida del Gran Timoner, sinó que també analitza el seu llegat a la Xina d'avui. Si, en el terreny de la política exterior, la primera meitat dels anys 70 van veure la Xina Roja distanciar-se profundament de Moscou fins arribar a les escaramusses frontereres, i reconciliar-se amb els Estats Units d'Amèrica, la política interna també va ser l'escenari d'importants convulsions i cops d'efecte: l'eliminació del mariscal Lin Piao sota els cops del grup ultraesquerranista de la "primera dama", Jiang Qing; la rehabilitació i nova caiguda en desgràcia del moderat Deng Xiaoping; la mort per causes naturals del popular Chu En lai; o la designació, com a successor preconitzat de Mao, de Hua Kuo Feng. Amb tot, la mort de Mao Zedong el 9 de setembre de 1976 va anar seguida d'una aspra lluita pel poder, una lluita de persones, de faccions i d'idees que es va resoldre gradualment amb la derrota de la vídua Jiang Qing i de l'anomenada "banda dels quatre", i amb el triomf dins del Partit Comunista de la línia més pragmàtica i menys maoísta representada per Deng Xiaoping, que va orientar la República Popular de la Xina cap a l'economia de mercat i el desenvolupament capitalista. En aquestes condicions, ¿quina és l'herència de Mao Zedong en la Xina emergent de principis del segle XXI? D'una banda, és el llegat terrible dels 38 milions de morts de fam per culpa del Gran Salt Endavant, dels entre 6 i 10 milions d'executats, dels 50 milions de presoners o deportats polítics al llarg de tres dècades. A canvi d'aquest preu brutal, Mao va liquidar la Xina tradicional i va fer entrar l'immens país en la modernitat. Per tant, la frenètica transformació econòmico-social xinesa d'avui és, d'alguna manera, filla de Mao, no hauria estat possible sense ell. Però, a la vegada, la despolitització, el consumisme, l'afany d'enriquir-se, el retorn als valors de Confuci, la penetració cultural estrangera que caracteritzen la Xina d'avui topen frontalment amb els objectius revolucionaris de Mao. Vet aquí, doncs, la paradoxa: els nous mandataris xinesos no han renegat de Mao; al contrari, l'invoquen com un déu tutel·lar, però com un déu mut; com un nom, com una efigie que cal respectar, mentre les seves dèries ideològiques i les seves fantasies econòmiques són pietosament arxivades a les golfes de la història.
avi Xordi 873 2008-05-27 18:58:13
Segle XX -12- L'encarregat de Hitler
avi Arakelov 908 2008-02-16 17:17:03
Segle XX -13- La superbomba del doctor Teller
El documental canadenc que el proposem avui, produït el 2005 i titulat La superbomba del doctor Teller, fa llum sobre un aspecte i un personatge crucials en la història de la Guerra Freda. L'aspecte és la cursa d'armaments atòmics, i el personatge és el físic Edward Teller. Edward Teller havia nascut en una família jueva de Budapest el 1908, i la vivència infantil de la revolució hongaresa de 1918-19, encapçalada per Béla Kun, el va marcar amb un profund anticomunisme. Des del 1926 va completar la seva formació com a físic a les Universitats alemanyes de Karlsruhe, Munich i Leipzig però, després de l'arribada de Hitler al poder, el 1935 abandonà Alemanya i es refugià als Estats Units, on es va naturalitzar el 1941. Com tants altres científics jueus europeus, va tenir una participació destacada en el Projecte Manhattan, que a partir del juliol de 1945 va donar als Estats Units l'arma atòmica i va fer possible el seu ús a Hiroshima i Nagasaki. El monopoli atòmic nord-americà, però, va durar tot just quatre anys. Amb l'ajut d'alguns espies infiltrats en el complex científico-militar dels Estats Units, la Unió Soviètica de Stalin va detornar la seva primera bomba A el 25 de setembre de 1949. A Amèrica, els científics estaven dividits: el líder del Projecte Manhattan, Walter Oppenheimer, creia que calia resignar-se a la paritat amb Moscou; en canvi, Edward Teller encapçalava els partidaris de fabricar un arma més poderosa, la bomba d'hidrògen, o bomba termonuclear. El 31 de gener de 1950, el president Truman va decidir que s'acceleressin les recerques sobre tota mena d'armes atòmiques, inclosa la bomba dita d'hidrògen, o superbomba; "vista la conducta dels russos, no tenim elecció", sentencià el president. Sota la batuta del doctor Teller, amb el suport de les primeres grans computadores de la història, l'1 de novembre de 1952 els Estats Units ja van poder detonar la primera bomba H a l'atoló d'Eniwetok, al Pacífic Sud. Tanmateix, els soviètics van trigar pocs mesos a donar la rèplica, i la cursa va continuar amb artefactes cada cop més devastadors, mentre als Estats Units creixia la paranoia antisoviètica i es desenvolupava la cacera de bruixes comunistes, l'anomenat maccarthisme. Discutit dins i fora de l'acadèmia per la seva aposta del 1950 a favor de la bomba H, Edward Teller va continuar la carrera universitària fins als anys 70. Durant la dècada següent va donar suport a la "guerra de les galàxies" de Ronald Reagan i va morir a Stanford el 2003, als 95 anys, amb prou temps per haver vist la fi de la Guerra Freda i el valor dissuassori de la superbomba que ell havia contribuit tant a crear.
avi Xordi 831 2008-05-27 19:05:10
Segle XX -14- Presos del silencio
avi Arakelov 822 2008-05-27 19:08:26
Segle XX -14- Presos del silencio - Presentació
avi Arakelov 666 2008-05-27 19:09:43
Segle XX -15- Operació Hollywood
Un documental francès de l'any 2004 titulat Operació Hollywood planteja, en l'emissió d'avui de 'SEGLE XX', una interessant proposta temàtica: la relació existent, al llarg de les últimes dècades, entre la indústria cinematogràfica nord-americana i les seves forces armades. Cal recordar que els Estats Units són el primer país del món on el cinema i, després, la televisió van ser hegemònics en la configuració de l'imaginari col·lectiu. I que, excepte durant les dues guerres mundials i els darrers anys de la guerra del Vietnam, els exèrcits nord-americans han estat voluntaris i professionals, no de lleva obligatòria. En aquestes circumstàncies, era inevitable que, des dels anys 20, les forces armades s'interessessin per la imatge que el cinema donava d'elles, i s'oferissin a col·laborar amb Hollywood a canvi d'un tracte favorable. Com és ben sabut, després de Pearl Harbor la indústria cinematogràfica -des de John Ford a George Stevens, passant per Frank Capra- es va mobilitzar en suport propagandístic de l'esforç de guerra. A partir del 1942, el Departament de Defensa va establir a Hollywood una oficina d'enllaç que ha continuat funcionant fins els nostres dies, i que condiciona el suport logístic de l'exèrcit, la marina i la força aèria al rodatge d'un film a l'acceptació, per part dels productors, dels "suggeriments" i les "recomanacions" dels militars sobre el guió. ¿Significa això que el cinema nord-americà està subjecte a la censura militar? No, evidentment. Sense un gran esforç de memòria, és fàcil recordar films com Apocalipse now, del 1976, Platoon, del 1986, Estat de setge, del 1998, o Tretze dies, de l'any 2000, que evoquen la guerra del Vietnam, o la crisi dels míssils a Cuba, en termes absolutament demolidors per als militars dels Estats Units. Ara, com que Hollywood produeix moltes pel·lícules de temàtica bèl·lica -a diferència del cinema europeu, que ha rebutjat i denigrat la guerra com a tema-, una part important d'aquestes produccions, les que per raons ideològiques o econòmiques volen comptar amb l'ajut de les forces armades, sí que accepten voluntàriament les indicacions del Pentàgon i adapten els seus guions a la doctrina estratègica vigent en cada moment. És així com sorgeixen els que algun estudiós ha anomenat "films de seguretat nacional", una categoria que engloba títols molt obvis, com Boines verdes, o Top Gun, o tot el cicle de Rambo, però també films de ciència-ficció, com Independance Day, o simplement d'acció, com ara La Roca, Arma letal o Speed.
avi Nava 812 2008-05-27 19:10:47
Segle XX -16- Tempesta de foc -1- El bombardeig aliat de l'Alem.
avi Arakelov 905 2008-09-25 19:19:03
Segle XX -17- Rossellini - Bergman. L'amor al cinema
avi Xordi 724 2008-02-16 17:17:49
Segle XX -18- Tempesta de foc -2- El bombardeig aliat de l'Alem.
avi Arakelov 958 2008-09-25 19:19:37
Segle XX -19- John Kennedy, l'home que volia canviar Amèrica
avi Arakelov 838 2008-02-16 17:18:50
Segle XX -20- La vida darrere el mur. Amor fraternal
avi Arakelov 825 2008-05-27 19:24:23
Segle XX -20- La vida darrere el mur. Amor fraternal - Pres.
avi Arakelov 709 2008-05-27 19:28:02
Segle XX -21- L'operació Husky. La campanya d'Itàlia en color(1)
El maig del 1943, després de tres anys de guerra de moviments amb sort canviant al nord d'Àfrica, la rendició de l'exèrcit italo-alemany a Tunísia deixava tota la riba sud del Mediterrani en mans dels Aliats. Així, permetia a aquests plantejar-se l'atac a la fortalesa europea pel sud, per allò que Churchill en deia "el ventre tou" del continent. Tot i que les preferències polítiques i estratègiques dels anglo-americans apuntaven cap als Balcans, o cap a Provença, la proximitat geogràfica va fer que el primer objectiu de l'assalt fos l'illa de Sicília.
avi Xordi 851 2008-05-27 19:29:50
Segle XX -22- La vida darrere el mur. Un mur fet de pedra -Pres.
avi Arakelov 716 2008-05-27 19:37:10
Segle XX -22- La vida darrere el mur. Un mur fet de pedra
La República Democràtica Alemanya el funcionament quotidià de la qual ens dóna a conèixer la sèrie La vida darrere el Mur no només representava un nou model polític i econòmic, sinó també noves pràctiques socials i noves pautes morals; al capdavall, l'objectiu del sistema no era cap altre que modificar la naturalesa humana i construir el "nou home socialista". Aquestes ambicions passaven, com en tots els règims totalitaris, per l'enquadrament i l'adoctrinament de la infantesa i la joventut: nens i nenes entre els 6 i els 14 anys formaven part del "movimient dels pioners", i a partir dels 14 gairebé tots s'afiliaven a la Joventut Alemanya Lliure, força auxiliar del governant Partit Socialista Unificat. A més, i des del 1955, es va introduir la cerimònia de la Jugendweihe o "iniciació de la joventut", un ritual per jurar fidelitat a l'RDA que pretenia suplantar la confirmació protestant. El juliol de 1958, Walter Ulbricht dictava els "deu manaments de l'ètica socialista", alguns dels quals deien: "estimaràs la pàtria dels obrers i dels pagesos", "faràs una vida sana i honesta" o "et comprometràs a favor de la solidaritat internacional de la classe obrera i de la construcció del socialisme". Posseïda d'una fe fanàtica en la ciència, la tecnologia i el progrés, i servida per una policia política implacable la famosa Stasi, l'Alemanya Oriental presentava encara, als anys 60, una fesomia força grisa. És cert que l'erecció del Mur de Berlín el 1961 va transformar l'hemorràgia de fugides cap a l'Oest en un petit i arriscadíssim degoteig, i que això va donar al règim una estabilitat desconeguda fins aleshores. Tanmateix, la consigna llançada el 1963 de "construcció integral del socialisme" no va impedir, després del 1965, noves crisis econòmiques i penúries de proveïment, degudes en bona part a la por dels jerarques comunistes que una excessiva flexibilitat els fes perdre el control de la situació. En efecte, tot i la indiscutible consolidació internacional del règim, els governants de Berlín Est resten durant aquesta època obsessionats pel temor al contagi capitalista, a la contaminació de les modes i els valors de l'Oest (des de la Coca-Cola fins a la música beat), que s'infiltren per les ones de ràdio i televisió i, sobretot, a través d'aquell formidable aparador que és el Berlín Occidental. Tret del 10 o 15 per cent dels alemanys orientals que militen al partit comunista, la resta de la població, sense estar seduïda pel règim, s'hi resigna, s'hi acomoda i confia que el fet de viure en l'estat industrial més modern del bloc soviètic els acabi reportant algun benefici.
avi Arakelov 748 2008-05-27 19:35:28
Segle XX -23- L'operació Husky. La campanya d'Italia en color(2)
Completem avui l'emissió del doble documental titulat "La campanya d'Itàlia en color", que ens ofereix una imatge diferent sobre les operacions militars de la Segona Guerra Mundial en aquell escenari. Abans, i encara més després de la caiguda de Mussolini i de la capitulació del govern Badoglio, el Mediterrani constituïa per a Hitler un teatre bèl·lic secundari. L'objectiu era guanyar temps amb una ferotge tàctica defensiva, sense preocupar-se pels danys que això provoqués sobre el país i sobre la població civil italiana.
avi Xordi 687 2008-05-27 19:40:43
Segle XX -24- La vida darrere el mur. El miracle econòmic
El tercer capítol de la sèrie La vida darrere el mur ens explica la petita història de la República Democràtica Alemanya durant allò que va ser la seva dècada daurada, els anys 70. Iniciat amb la jubilació de Walter Ulbrich i l'arribada al poder suprem d'Erich Honecker el juny de 1971, aquell període és el de la plena normalització internacional de l'RDA: després del reconeixement recíproc entre els dos Estats alemanys, tots dos ingressen a l'ONU el 1973, i Berlín Oriental estableix tot seguit relacions diplomàtiques amb els principals països del món. En l'àmbit esportiu els seus equips olímpics -reconeguts des del 1968- guanyen centenars de medalles, avui sabem que moltes d'elles gràcies a la pràctica sistemàtica del dopatge. De portes endins l'RDA -que ha esdevingut, segons les dades oficials, la novena potència industrial del món i l'economia més moderna del bloc de l'Est- coneix en aquests anys una mena de versió comunista de l'Estat del benestar: vacances massives en hotels i residències de la costa del Bàltic, motorització gràcies als modestos i cobejats utilitaris Trabant, increment dels salaris, de les llars d'infants, de les hores i les activitats de lleure...; i també, almenys fins al 1976, una certa liberalització cultural. Tanmateix, la nacionalització brutal -i per exigències ideològiques- de més d'11.000 petites i mitjanes empreses privades a partir del 1972 fa caure la producció de béns de consum molt per sota de la demanda, i l'impacte de la crisi petroliera de 1973 torna a precipitar la vida quotidiana dels alemanys de l'est en un abisme de complicacions. És cert que els aliments bàsics estan subvencionats en un 80 % del seu preu i que els lloguers són molt baixos, però l'oferta de productes és insegura i poc variada, els habitatges escassegen i estan mal conservats, l'intercanvi i el mercat negre proliferen, les trampes, els suborns i totes les formes d'economia submergida es multipliquen, els centres de les ciutats es degraden i la contaminació mediambiental creix sense control. Tot i que les disfuncions del model econòmic són cada cop més evidents -el col·lapse energètic de l'hivern de 1979 n'és una bona prova-, a les autoritats comunistes les horroritza qualsevol reforma que pugui inflamar la protesta popular, i les obsessiona la por al contagi de la República Federal, tan atractiva en la seva prosperitat. Així, quan l'octubre de 1979 la República Democràtica Alemanya celebra amb gran pompa els primers 30 anys de vida, sota el triomfalisme dels discursos, les consignes i les desfilades ja s'hi amaguen la fragilitat econòmica i l'artificialitat d'aquell model polític i social.
avi Arakelov 774 2008-05-27 19:43:32
Segle XX -24- La vida darrere el mur. El miracle econòmic -Pres.
avi Arakelov 700 2008-05-27 19:45:32
Segle XX -25- Sonia Gandhi la tragèdia del poder
avi Xordi 707 2008-05-27 19:47:42
Segle XX -26- La vida darrere el mur. Un partit sense poble
La "societat socialista avançada" -tal com era definida l'RDA a principis dels anys 80- tenia com a columna vertebral la presència abassegadora del Partit Socialista Unificat, que combinava la tradició prussiana i la cultura leninista, traduïnt-les en un control social i ideològic quasi militar. El partit sempre tenia raó, i les seves candidatures sempre obtenien un suport electoral entre el 95 i el 99 %, i les seves consignes i instruccions no deixaven escapar res ni ningú. Sota aquesta façana aparentment granítica, però, l'Alemanya comunista era una gerontocràcia cada cop més escleròtica: Honecker havia fet 70 anys el 1982, i el totpoderós Erich Mielke -el ministre de Seguretat de l'Estat- en complia 75... A pesar del triomfalisme de les estadístiques oficials, des de començaments d'aquella dècada el nivell de vida real no parava de baixar, i això empenyia centenars de milers de ciutadans a presentar cada any peticions d'emigració cap a l'Oest. Uns 90.000 ho van aconseguir legalment entre 1984 i 1988, tot i les pressions o amenaces de la Stasi. Alumne model del camp socialista, l'RDA "està vinculada eternament i irrevocablement a la Unió Soviètica", segons proclamava la seva Constitució de 1974. Doncs bé, paradoxalment, va ser de Moscou que va arribar-li el cop mortal. La perestroika de Gorbatxov va agafar Honecker i els seus a contrapeu, incapaços d'adaptar-s'hi, mentre l'incipient pluralisme a l'URSS inspirava els pacifistes, els ecologistes i els cristians crítics de Berlín Oriental, Dresde o Leipzig. L'esgotament econòmic, la degradació de la vida quotidiana, la manca d'expectatives de futur van fer que, durant les vacances estivals de 1989, centenars de milers d'alemanys de l'est fugissin cap a la República Federal, i que el conjunt de la societat perdés la por i el respecte al règim. En definitiva, va ser la renúncia del Kremlin al seu protectorat de 44 anys allò que va fer possible, el 9 de novembre de 1989, l'obertura del Mur de Berlín i la ràpida democratització de l'RDA. Ara, un cop caiguda la dictadura, un cop celebrades eleccions lliures, el caràcter fictici, artificial de la República Democràtica Alemanya es feia evident, i la seva supervivència com a Estat deixava de tenir sentit. Així, doncs, la reunificació alemanya es va precipitar en 11 mesos, i el sistema que havia hagut d'encerclar els seus ciutadans per tal que no fugissin va passar a les golfes de la història.
avi Arakelov 719 2008-05-27 23:40:41
Segle XX -26- La vida darrere el mur. Un partit sense poble-Pres
avi Arakelov 694 2008-05-27 23:44:49
Segle XX -27- Robert Capa, l'home que volia creure en la seva...
avi Xordi 812 2008-05-27 23:45:12
Segle XX -28- Dien Bien Phu, l'informe secret
El documental que els presentem avui, titulat Dien Bien Phu: l'informe secret, va ser produït l'any 2004 amb motiu del cinquantè aniversari de la que ha estat la pitjor derrota militar francesa durant la segona meitat del segle XX. Aquell desastre va donar lloc a una investigació oficial i les seves conclusions, inèdites fins ara i enriquides amb abundants testimonis de combatents, periodistes i polítics de l'època, permeten una reconstrucció tan rigorosa com colpidora de la cèlebre batalla. Dien Bien Phu representa la culminació i el colofó d'una guerra de nou anys entre el poder colonial francès i el nacional-comunisme vietnamita. Una guerra en la que, a mitjan 1953, França ja ha perdut el control de gairebé tota la Indoxina del nord mentre les autoritats de París, conscients de la impossibilitat de la victòria, comencen a cercar una sortida diplomàtica honorable. Així les coses, el vèrtex militar francès a la zona -els generals Henri Navarre i René Cogny- decideix el 20 de novembre de 1953 establir una gran posició fortificada a la vall de Dien Bien Phu, a les profunditats muntanyoses del Tonkin. S'hi aplegaran uns 15.000 homes de 17 nacionalitats diferents, amb el doble propòsit de protegir Laos contra la infiltració comunista i, tal vegada, d'atraure els esmunyedissos combatents del Vietminh i esclafar-los en una gran batalla convencional. La tria de Dien Bien Phu, però, està plena de riscos: la posició, situada a 300 quilòmetres de Hanoi i sense enllaç terrestre amb la capital vietnamita, depèn tan sols d'un fràgil pont aeri; aquesta limitació logística, a més, impedeix disposar de formigó per construir fortificacions resistents a l'artilleria enemiga. Mentre el comandament francès subestima la mobilitat i la potència de foc del Vietminh, aquest, a les ordres del general Giap, concentra en poques setmanes més de 50.000 efectius que, el 13 de març de 1954, passen a l'atac; el seu objectiu és obtenir una victòria militar i psicològica que aplani el camí de la negociació política. Inferiors en una proporció de 3 a 1, els francesos perden tot seguit la pista d'aterratge que els connectava amb l'exterior, resten a la mercè dels problemàtics llançaments en paracaigudes i suporten gairebé dos mesos d'asfíxia gradual abans de veure's obligats, el 7 de maig, a la rendició. A banda d'uns 2.000 desertors entre les tropes indígenes, han tingut 3.000 morts i 10.000 presoners, la meitat dels quals no sobreviurà a la captivitat. Després de Dien Bien Phu, la guerra d'Indoxina dura encara tres mesos, però ja està sentenciada. A la metròpoli, l'opinió pública vol la pau, i el nou govern de Pierre Mendès-France la rubrica a Ginebra aquell 20 de juliol. Pels vietnamites, en canvi, serà tan sols una treva abans d'entrar, la dècada següent, en un nou conflicte a la vegada civil i internacional.
avi Arakelov 801 2008-05-27 23:47:48
Segle XX -29- 200 dies per refer el món (I)
La cimera de Jalta, a Crimea, entre el 4 i l'11 de febrer de 1945, va aplegar tres líders en posició molt desigual. Stalin, pletòric, tenia l'Exèrcit Roig desplegat per quasi tota l'Europa oriental. Roosevelt, mortalment malalt, estava preocupat només per l'èxit de les futures Nacions Unides i per l'entrada de l'URSS en la guerra contra el Japó. Churchill, arraconat entre l'idealisme nord-americà i l'expansionisme soviètic, va fer allò que va poder des de la feblesa d'una Gran Bretanya esgotada.
avi Arakelov 763 2008-05-27 23:50:25
Segle XX -30- Hitler i el clan Wagner
Un documental alemany del 2002 ens aproxima, avui, a una faceta singular i poc coneguda del nazisme: la seva relació amb la descendència del compositor Richard Wagner i amb el wagnerianisme no només musical. El programa, farcit d'interessantíssimes imatges d'arxiu, compta a més amb una històrica entrevista rodada el 1975 amb la nora del músic i fervent admiradora de Hitler, Winifred Wagner, que va morir el 1980. Des de la seva primera adolescència a Linz, Adolf Hitler havia professat una admiració entusiasta per Richard Wagner, en qui veia el gegant artístic que ell, Hitler, hauria volgut ser. Per altra banda Wagner, antisemita notori i patriota alemany exacerbat, paladí de la raça ària i recuperador de la mitologia germànica dels Nibelungs i els Sigfrids fins a convertir-la en una mena de pseudoreligió, Wagner constituïa un precursor cultural del nazisme. No és per casualitat si, des de la fundació dels festivals d'òpera wagneriana el 1883, la petita ciutat bavaresa de Bayreuth havia esdevingut la meca del nacionalisme ètnic alemany. Hitler va acudir per primera vegada a Bayreut l'octubre de 1923 i hi va conèixer Winifred Wagner, la nora d'origen anglès del difunt compositor, que va restar enlluernada i platònicament enamorada del líder nazi. A partir de l'afecte personal i de l'afinitat política -tots plegats detestaven el règim democràtic de la República de Weimar-, el clan Wagner es va convertir en la família adoptiva de Hitler, i aquest en hoste freqüent de Haus Wahnfried, la mansió dels Wagner a Bayreuth, on el futur dictador trobava contactes socials, donacions econòmiques i respectabilitat. Amb l'arribada dels nazis al poder, el 1933, Bayreuth esdevé el "festival de Hitler" -que l'inaugura cada mes de juliol, envoltat de la seva cort- i al mateix temps l'aparador musical i cultural del Tercer Reich, un Reich del que Winifred Wagner, vídua des del 1930, és la musa oficial i la primera dama oficiosa. Al mateix temps, la música de Wagner es transforma en la banda sonora del règim: Els mestres cantaires inaugura els congressos del partit, i la Cavalcada de les walkíries il·lustra les victòries inicials de la Segona Guerra Mundial, i la marxa fúnebre d'El capvespre dels déus serveix per anunciar les derrotes. Des del 1939, un Hitler absorbit per la guerra es distancia dels Wagner, però els festivals de Bayreuth segueixen fent de vitrina propagandística del règim fins al juliol de 1944. Després de la derrota final, Winifred no renegarà mai de la seva filiació nacional-socialista, i en l'Europa de la postguerra -i aquí, a Catalunya- el wagnerianisme ha servit de bandera a més de quatre nostàlgics d'aquella ideologia perversa.
avi Arakelov 789 2008-05-27 23:52:53
Segle XX -31- 200 dies per refer el món (II)
La segona meitat del doble documental francès titulat "200 dies per refer el món" completa, aquesta setmana, l'anàlisi dels mesos decisius que van des del desenllaç de la Segona Guerra Mundial a Europa fins l'esbós de la imminent Guerra Freda. Després de la capitulació alemanya, mentre a la llunyana Califòrnia s'elabora i se signa la Carta de San Francisco que fa néixer les Nacions Unides, mentre al veí Nou Mèxic s'ultimen els preparatius per a la primera prova nuclear de la història.
avi Xordi 708 2008-05-28 00:13:03
Segle XX -32- El miracle de Berna (I)
Per entendre el significat del "miracle de Berna" cal recordar que, a la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya no era només un país vençut i en ruïnes; era, abans que res, un país condemnat, maleït, exclòs de la família de les nacions, un país-pària. En aquest sentit, potser la reconstrucció material va ser més fàcil que no l'expiació moral. De fet, si el 1950 la República Federal -creada tot just el setembre de 1949- encara tenia dèficit comercial i era receptora dels ajuts del pla Marshall, a partir d'aquella data el ritme anyal de creixement econòmic va assolir el 8,8 %, i el racionament alimentari va desaparèixer després de deu anys de vigència. En el terreny polític -i en l'esportiu-, les coses també començaven a canviar. El 1950, la nova Alemanya del canceller Adenauer va ser autoritzada a jugar el primer partit de futbol internacional des de la guerra, un matx contra Suïssa a Stuttgart. El 1951, la República Federal ingressava en el Consell d'Europa i començava a tenir relacions diplomàtiques pròpies. El 1952, signava l'acord de reparacions amb l'Estat d'Israel. Dins d'aquest context, la participació en la Copa del Món del juny-juliol de 1954 a la veïna Suïssa era una gran oportunitat no només de millorar la imatge internacional del país i desvincular-lo del passat nazi, sinó també de donar als ciutadans alemanys nous factors de cohesió sentimental i d'orgull col·lectiu.
avi Arakelov 775 2008-05-28 00:15:05
Segle XX -32- El miracle de Berna (I) - Presentació
avi Arakelov 696 2008-05-27 23:57:46
Segle XX -33- Adéu, Liberty
Un dels recursos no militars desenvolupats pels EUA durant la guerra freda contra l'URRS va ser Radio Liberty. El documental aporta informació i testimonis des dels primers anys fins que va ser necessari construir l'estació de ràdio més potent del segle XX, l'única capaç de superar les interferències soviètiques.
avi Arakelov 748 2008-05-28 00:15:21
Segle XX -33- Adéu, Liberty - Presentació
avi Arakelov 702 2008-05-28 00:15:54
Segle XX -34- El miracle de Berna (II)
Completem avui l'emissió del documental titulat El miracle de Berna, sobre la victòria de la República Federal d'Alemanya en la Copa del Món de Futbol del 1954. Amb un equip nacional amateur, que practicava un joc dur, molt físic, i un seleccionador carismàtic, Alemanya va tenir com a gran rival en aquell campionat la selecció hongaresa, el mític equip dels Kocsis, Puskas, etcètera, en aquells moments la primera potència futbolística d'Europa i potser del món. I val a dir que el primer assalt d'aquell duel, el partit Hongria-Alemanya de vuitens de final, va acabar amb una clamorosa victòria dels magiars, per 8 a 3. Així i tot, la selecció alemanya va poder passar a quarts, on va eliminar Iugoslàvia per 2 a 0, i va superar també Àustria per un rotund 6 a 1 en semifinals. Si aquesta espectacular recuperació va ser deguda a alguna forma de dopatge és una hipòtesi que el documental apunta, però no confirma. Per arribar a la final, l'equip hongarès havia hagut de superar dos adversaris llatinoamericans molt durs Brasil a quarts, i l'Uruguai a semifinals en uns partits extremament aspres que van exigir un enorme desgast físic i van deixar diversos lesionats. A sobre, el 4 de juliol de 1954, a Berna, la final es va jugar sota una intensa pluja que perjudicava el joc més tècnic dels magiars i afavoria la superioritat física dels alemanys. A pesar de tot, i mentre Alemanya sencera restava paralitzada, pendent de la ràdio, l'equip hongarès va confirmar la seva teòrica superioritat amb dos gols seguits. Després, van venir una remuntada èpica dels alemanys, una gran actuació del seu porter, Toni Turek, i un gol anul·lat a Hongria per discutible fora de joc. En definitiva: Alemanya 3 - Hongria 2. El país "pària", doncs, tornava a ser el primer del món en algun àmbit, tornava a poder-se enorgullir d'una victòria, però d'una victòria pacífica, esportiva, sense sang ni destrucció. Com testimonia l'excanceller Helmut Köhl, aquella tarda d'estiu del 1954 milions d'alemanys van pensar per primer cop en una dècada: "ara, tornem a ser algú!". El "miracle de Berna", doncs, va tenir un valor catàrtic i va ser la primera pedra d'una nova sentimentalitat nacional, d'un nou patriotisme alemany despullat de connotacions agressives i d'amenaces als veïns. Tal vegada va ser casualitat, o potser no, però tres mesos després d'aquella victòria futbolística la República Federal rebia el permís per dotar-se d'un nou exèrcit, la Bundeswehr, i el maig de 1955 ingressava a l'OTAN. La imatge internacional d'Alemanya havia canviat definitivament.
avi Arakelov 697 2008-05-28 00:16:26
Segle XX -34- El miracle de Berna (II) - Presentació
avi Arakelov 651 2008-05-28 00:16:43
Segle XX -35- Zaharoff fabricant de guerres
Un documental de coproducció europea elaborat el 2005 ens proposa, avui, la biografia d'un personatge a la vegada misteriós i cèlebre, envejat i detestat, que va ser el més famós comerciant d'armes de la història: el seu nom és sir Basil Zaharoff.
avi Xordi 706 2008-05-28 00:17:00
Segle XX -36- La foto estripada. Crònica d'una emigració clandes
D'un temps ençà, quan parlem de migracions, ho fem des de la perspectiva d'una societat receptora, d'un país al qual arriben milers i milers de persones cercant feina i oportunitats. Però, fa menys de mig segle, era just al revés: Catalunya, Espanya, tota la península Ibèrica eren terres d'emigrants, exportadores de mà d'obra a països més rics. És prou coneguda l'emigració econòmica catalana i espanyola cap a Alemanya, Suïssa i altres països europeus durant la dècada de 1960. Avui, els volem explicar una història paral·lela en el temps i encara més dramàtica en les circumstàncies: la història de l'emigració portuguesa cap a França, narrada a través d'un documental francobelgaportuguès del 2001. Portugal ha estat secularment un país d'emigrants, encaminats des del segle XIX cap al Brasil, els Estats Units i el continent americà en general. A partir del 1960, però, el corrent s'accelera i canvia de direcció; ara, el destí preferent és l'Europa occidental, sobretot França, i els motors del fenomen són molt senzills: la misèria profunda a les zones rurals del Portugal salazarista -que té la taxa de creixement vegetatiu més alta d'Europa- i la forta demanda de treballadors als països industrialitzats, de natalitat ja molt baixa. És així com, segons diferents càlculs, més d'un milió i mig de portuguesos marxen a l'Europa rica entre 1960 i 1974, la gran majoria a França, però també a Alemanya, Gran Bretanya, Bèlgica, etcètera. Pel règim de Salazar, però, emigrar és afeblir l'empenta demogràfica de la nació, és trair els somnis imperials; a més, entre Portugal i l'Europa rica hi ha Espanya. De manera que una gran part de l'emigració portuguesa -força més de la meitat- es fa clandestinament, sense passaport, en viatges esgotadors de dies o setmanes a través de la Península, creuant a peu els Pirineus i esquivant la Guàrdia Civil. És el cas, per exemple, dels 110.000 joves pròfugs del servei militar a les colònies revoltades, però també de molts adults, homes o dones que arriben a França com a il·legals i que trigaran anys a ser regularitzats. La integració dins la societat francesa serà complicada i desigual, feta de treball molt dur i de llargues estades en barris de barraques, mentre l'economia portuguesa es beneficia de les divises que els emigrants envien i la dictadura acaba descobrint en l'emigració una vàlvula de seguretat de les tensions socials. Després, quan el 1974 la democràcia torni a Portugal i la crisi del petroli colpegi els països més desenvolupats, aquest corrent humà s'estroncarà, i començaran fins i tot els retorns de les persones més grans, dels que mai no han arribat a dominar la llengua de Molière. Els néts d'aquests, en canvi, són ja francesos que no han arribat a aprendre mai la llengua de Camões.
avi Arakelov 760 2008-05-28 00:17:16

Última actualització Thursday 28th of June 2018 01:03:32 AM.