Elinks

Primera part (Actes I i II) - Durada: 1 h 34 min. - Mida: 761 MB Segona part (Actes III i IV) - Durada: 1 h 3 min. - Mida: 536 MB

V.O. en francès - subtítols en català integrats al vídeo

Òpera, amb música de Georges Bizet Llibret de Henri Meilhac i Ludovic Halévy

"Carmen" va a la platja. Un any més, i és el cinquè, el Liceu surt al carrer i se'n va a la platja. Aquesta vegada amb "Carmen", la popular òpera de Georges Bizet. Dimecres, 27 de juliol de 2011, a les 22.15, el 33 la va transmetre des de la platja de Sant Sebastià, a Barcelona, on es va poder seguir l'espectacle a través d'una pantalla gegant. Carolina Rosich i Pol Marsà foren els mestres de cerimònia de la transmissió, que es podia seguir també als jardins del Palau Robert.

Des del Gran Teatre del Liceu

Repartiment

Carmen, cigarrera (mezzosoprano) ............. Béatrice Uria-Monzon Don José, brigadier del Regiment de Dragons d'Alcalá (tenor) ............. Fabio Armiliato Micaela, amiga de la infantesa de Don José (soprano) ............. María Bayo Escamillo, torero de Granada (baríton) ............. Kyle Ketelsen Frasquita, cigarrera (mezzosoprano) ............. Eliana Bayón Mercedes, cigarrera (mezzosoprano) ............. Itxaro Mentxaka Zúñiga, capità del Regiment de Dragons d'Alcalá (baix) ............. Miguel Ángel Zapater Morales, cap del Regiment de Dragons d'Alcalá (baríton) ............. Àlex Sanmartí Dancaire, contrabandista (baríton) ............. Marc Canturri Remendado, contrabandista (tenor) ............. Francisco Vas Lillas Pastia, taverner (personatge parlat) ............. Abdel Aziz El Mountassir

Escenògraf ............. Alfons Flores Il?luminació ............. Xavi Clot Figurinista ............. Mercè Paloma Direcció d’escena ............. Calixto Bieito Direcció del cor ............. José Luis Basso Direcció musical ............. Marc Piollet

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Amb la col·laboració de: Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya

Producció: Gran Teatre del Liceu - Teatro Massimo - Teatro Regio

Carmen és una òpera en quatre actes de Georges Bizet, composta el 1875, sobre un llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basada en la novel·la Carmen de Prosper Mérimée. Es va estrenar el 3 de març de 1875 a l'Opéra-Comique de París. És l'obra mestra del compositor. La història es desenvolupa a l'Andalusia del 1820. Els protagonistes principals són la gitana Carmen, el seu gelós amant Don José, la pagesa Micaela i el torero Escamillo. Descriu la gelosia de Don José envers Carmen.

Sinopsi NOTA: Els llocs descrits en aquesta sinopsi són els previstos en les versions tradicionals, però la escenografia i el vestuari d’aquesta producció és una mica diferent: la història no es desenvolupa a l'Andalusia del 1820 sinó a Ceuta, als anys 70 del Segle XX i els soldats no són del Regiment de Dragons d'Alcalá sinó legionaris. Hi surten cotxes, etc.

Acte I Una plaça a Sevilla, entre el quarter dels dragons d'Alcalá i una fàbrica de tabac. Els soldats munten guàrdia. Llur brigadier, Morales, veu arribar una jove de cabells daurats: és Micaela, que busca el seu promès, el brigadier Don José. Amoïnada per les insistents galanteries dels soldats, la noia se'n va. Se senten les trompetes de la guàrdia que s'acosta a fer el relleu, seguida per una petita colla d'infants que juguen imitant els soldats.

Morales li anuncia a Don José que una “bella noia ha vingut preguntant per ell”, i que hi tornarà... El capità Zúñiga, nou a la província, pregunta a Don José què en sap de l'edifici situat a l'altre costat de la plaça. Es tracta, respon el brigadier, d'una fàbrica de tabac, on només treballen dones. Són belles? ?pregunta el capità? Don José respon que ho ignora, perquè ell és navarrès, i “aquestes andaluses li fan por”.

Sona la campana. És l'hora del descans per a les cigarreres de la fàbrica. Totes surten i fan un elogi del fum del tabac: “Dans l'air, nous suivons des yeux /la fumée /qui vers les cieux monte, monte parfumée“

Una operària, la més esperada de totes, no triga a aparèixer: és Carmen. Els homes joves, reunits, li pregunten quan serà el seu torn per a ser estimats per ella. Com a resposta, Carmen exposa la seva filosofia de l'amor, un xic pessimista, en la cèlebre havanera, en la qual Bizet va emprar una melodia de Sebastián Iradier:

Mentre canta la seva cançó, Carmen es fixa en Don José, l'aborda i entaula amb ell una breu conversa de tall una mica irònica, després li llança una flor. “Quin afront”, exclama el destinatari, però després de dubtar una mica, recull la flor i aspira el seu aroma, dient: “certament, si hi ha bruixes, aquesta dona n'és una”.

Arriba Micaela i anuncia a Don José que ve de part de sa mare. Ella li envia una carta en què li aconsella casar-se amb... la portadora de la carta, perquè “no n'hi ha de més bona i gentil”. Es produeix un gran tumult a les portes de la fàbrica. Aviat se sap que Carmen, seguint el seu tarannà, s'ha burlat d'una operària, aquesta l'ha agredida, i Carmen li ha marcat el rostre amb un ganivet. Zúñiga interroga Carmen, però ella, per tota resposta, canta: “tra la la la la la la la”. Zúñiga la fa arrestar.

Don José serà l'encarregat de portar-la a la presó. Carmen comença a seduir al seu amable guardià, cantant una seguidilla amb la qual li transmet que actualment el seu cor està lliure. Finalment convenç al brigadier que la deixi fugir. Don José i Carmen fan un simulacre d'agressió, Don José es deixa caure a terra i Carmen fuig.

Acte II Dos mesos més tard, uns oficials es troben a la taverna de Lillas Pastia, notori punt de reunió de contrabandistes. Carmen canta la “cançó gitana”, acompanyada de dues altres gitanes: Mercedes i Frasquita. Lillas Pastia anuncia que ha arribat l'hora de tancar, i Zúñiga li respon que no ignora els negocis que s'hi fan després de tancar. Després invita les gitanes al teatre, però aquestes refusen. També invita a Carmen, obtenint la mateixa resposta. Zúñiga li pregunta si encara està enfadada amb ell per haver tractat d'enviar-la a la presó, i ella li respon que ni se'n recorda. Zúñiga li informa que el jove brigadier que la va deixar fugir ha estat degradat i arrestat, i que tot just acaba de complir el seu càstig.

Se senten exclamacions que provenen de fora de la taverna: “Vivat le torero, Vivat Escamillo.” El cor lloa la valentia del torero Escamillo, el qual ha triomfat en les darreres curses de Granada. Morales el convida a entrar a la taverna. Només entrar, Escamillo s'adreça als oficials:

Escamillo descobreix Carmen i intenta alternar amb ella, però ella el rebutja amb una certa coqueteria. Els contrabandistes, Dancaire i Remendado, intenten captar Carmen i les seues dues amigues per a una operació de desembarcament de mercaderies a la costa. Carmen no vol acompanyar-los. La raó? “Estic enamorada” De qui? Certament, diu Frasquita, d'aquell presoner a qui Carmen li va proporcionar una llima i una moneda d'or perquè podés fugir, però que ell no va voler utilitzar.

Don José, tot just sortit de la presó, fa la seva entrada. Carmen li pregunta per què no ha fet servir la llima. El brigadier respon que el seu honor de soldat li va impedir desertar, però, no obstant això, proclama el seu amor per ella. La corneta sona, i Don José ha de tornar a la seva unitat, el que Carmen no accepta, tractant-lo amb menyspreu “Il court, il perd la tête; et voilà son amour.” Don José protesta amb força, en la cèlebre ària de la flor “la fleur que tu m'avais jetée...”

Carmen li demana que si vol donar proves d'un vertader amor per ella haurà de seguir-la en companyia dels contrabandistes “là-bas si tu m'aimais”. Però per a Don José, això significa la vergonya i la infàmia de desertar, i per un moment decideix abandonar Carmen. Tot just en aquest moment arriba el capità Zúñiga, qui entra forçant la porta i qui, emparant-se en la seva graduació vol fer fora a Don José per alternar amb Carmen. Don José, enfurismat, treu la seva espasa. Els contrabandistes immobilitzen i desarmen Zúñiga i decideixen retenir-lo durant un temps. “Ets ara dels nostres ?”, pregunta Carmen a Don José, qui lànguidament respon: “no em queda altre remei". Carmen, les gitanes i els contrabandistes prometen a Don José una vida plena de llibertat.

Acte III Un indret pintoresc i salvatge en la muntanya, on hi ha el campament dels contrabandistes. Els contrabandistes evoquen la grandesa del seu ofici, fan una aturada i discuteixen els detalls de l'operació. Carmen i Don José es barallen, ella diu que el seu amor ja no és com abans; Don José se'n recorda de la seva vella mare i Carmen li aconsella que se'n torni amb ella, perquè decididament ell no està fet per a aquesta mena de vida.

Frasquita i Mercedes llegeixen en les cartes un futur prometedor: amor, riquesa, joies. Carmen no veu més que la mort, sempre la mort, per a ella i per al seu amant. Una vegada en marxa, Carmen assegura que amb els seus encants podrà obtenir del duaner un tracte especial, el que provoca una violenta reacció de gelosia en Don José. Tots estan d'acord: “el contraban passarà” amb l'ajut de les dones. Acompanyada d'un guia, Micaela arriba al campament. Tot i intentar autoconvèncer-se que no té por, expressa el seu esglai en una cèlebre ària: “j'ai beau faire la vaillante, au fond du c?ur, je meurs d'effroi.”

Don José, que fa guàrdia, dispara un tret a un desconegut, però falla. És Escamillo, qui explica a Don José la raó de la seva arribada: obtenir els favors d'una bella gitana anomenada Carmen, perquè segons li han dit ja no estima al soldat que va fer desertar: “Els amors de Carmen no duren més de sis mesos”. Els dos homes no tarden en enfrontar-se en una lluita a ganivet. Escamillo rellisca i cau. Quan Don José està a punt de ferir-lo, entra Carmen i li ho impedeix. Escamillo, arrogant, invita a Carmen a les curses de Sevilla. Quan ha partit, Don José llança una advertència a Carmen: “vés amb compte, Carmen, estic fart de sofrir”.

Els contrabandistes descobreixen Micaela, que ha vingut a buscar Don José. Sa mare, diu, està desesperada. Carmen anima Don José a anar-se'n, però la idea de deixar el camp lliure a un nou amant li és insuportable a Don José. Micaela anuncia, finalment: “Ta mare es mor, i no voldria morir sense haver-te perdonat.” En anar-se'n, Don José s'adreça a Carmen: “estigues contenta, me'n vaig, però ens tornarem a veure.”

Acte IV Una plaça a Sevilla, davant de la Plaça de Braus. Els venedors ambulants ofereixen llurs mercaderies: aigua, ventalls, taronges, vi, cigarretes, etc. El capità Zúñiga s'estranya de no veure la Carmencita. Frasquita li diu que no deu estar massa lluny, perquè mai se separa d'Escamillo. Frasquita tem que aparegui Don José, diu que si estigués en el lloc de Carmen no estaria tranquil?la del tot. Es produeix l'espectacular entrada de la quadrilla dels toreros, que tanca Escamillo acompanyat per una radiant Carmen.

Frasquita i Mercedes supliquen a Carmen que no es quedi. Don José s'ha deixat veure per les rodalies. Ella respon: “no sóc una dona que tremoli davant d'ell”. Apareix Don José i suplica a Carmen de començar una nova vida, proclamant el seu amor per ella. Carmen li replica: “Sé ben bé que em mataràs, però viva o morta, no, no, no, mai no hi cediré ... Carmen no hi cedirà mai, va nàixer lliure i lliure morirà.” De dins de la plaça arriben els crits de joia que saluden el triomf d'Escamillo. Per a posar fi a les súpliques de Don José, Carmen li torna l'anell que ell li havia regalat, Don José l'apunyala de mort mentre se sent el cor a la plaça: “Toréador, en garde. Et songe bien, oui, songe en combattant qu'un oeil noir te regarde et que l'amour t'attend.”

Primera part (Actes I i II) - Durada: 1 h 34 min. - Mida: 761 MB Segona part (Actes III i IV) - Durada: 1 h 3 min. - Mida: 536 MB

V.O. en francès - subtítols en català integrats al vídeo

Òpera, amb música de Georges Bizet Llibret de Henri Meilhac i Ludovic Halévy

"Carmen" va a la platja. Un any més, i és el cinquè, el Liceu surt al carrer i se'n va a la platja. Aquesta vegada amb "Carmen", la popular òpera de Georges Bizet. Dimecres, 27 de juliol de 2011, a les 22.15, el 33 la va transmetre des de la platja de Sant Sebastià, a Barcelona, on es va poder seguir l'espectacle a través d'una pantalla gegant. Carolina Rosich i Pol Marsà foren els mestres de cerimònia de la transmissió, que es podia seguir també als jardins del Palau Robert.

Des del Gran Teatre del Liceu

Repartiment

Carmen, cigarrera (mezzosoprano) ............. Béatrice Uria-Monzon Don José, brigadier del Regiment de Dragons d'Alcalá (tenor) ............. Fabio Armiliato Micaela, amiga de la infantesa de Don José (soprano) ............. María Bayo Escamillo, torero de Granada (baríton) ............. Kyle Ketelsen Frasquita, cigarrera (mezzosoprano) ............. Eliana Bayón Mercedes, cigarrera (mezzosoprano) ............. Itxaro Mentxaka Zúñiga, capità del Regiment de Dragons d'Alcalá (baix) ............. Miguel Ángel Zapater Morales, cap del Regiment de Dragons d'Alcalá (baríton) ............. Àlex Sanmartí Dancaire, contrabandista (baríton) ............. Marc Canturri Remendado, contrabandista (tenor) ............. Francisco Vas Lillas Pastia, taverner (personatge parlat) ............. Abdel Aziz El Mountassir

Escenògraf ............. Alfons Flores Il?luminació ............. Xavi Clot Figurinista ............. Mercè Paloma Direcció d’escena ............. Calixto Bieito Direcció del cor ............. José Luis Basso Direcció musical ............. Marc Piollet

Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu Amb la col·laboració de: Cor Vivaldi - Petits Cantors de Catalunya

Producció: Gran Teatre del Liceu - Teatro Massimo - Teatro Regio

Carmen és una òpera en quatre actes de Georges Bizet, composta el 1875, sobre un llibret d'Henri Meilhac i Ludovic Halévy, basada en la novel·la Carmen de Prosper Mérimée. Es va estrenar el 3 de març de 1875 a l'Opéra-Comique de París. És l'obra mestra del compositor. La història es desenvolupa a l'Andalusia del 1820. Els protagonistes principals són la gitana Carmen, el seu gelós amant Don José, la pagesa Micaela i el torero Escamillo. Descriu la gelosia de Don José envers Carmen.

Sinopsi NOTA: Els llocs descrits en aquesta sinopsi són els previstos en les versions tradicionals, però la escenografia i el vestuari d’aquesta producció és una mica diferent: la història no es desenvolupa a l'Andalusia del 1820 sinó a Ceuta, als anys 70 del Segle XX i els soldats no són del Regiment de Dragons d'Alcalá sinó legionaris. Hi surten cotxes, etc.

Acte I Una plaça a Sevilla, entre el quarter dels dragons d'Alcalá i una fàbrica de tabac. Els soldats munten guàrdia. Llur brigadier, Morales, veu arribar una jove de cabells daurats: és Micaela, que busca el seu promès, el brigadier Don José. Amoïnada per les insistents galanteries dels soldats, la noia se'n va. Se senten les trompetes de la guàrdia que s'acosta a fer el relleu, seguida per una petita colla d'infants que juguen imitant els soldats.

Morales li anuncia a Don José que una “bella noia ha vingut preguntant per ell”, i que hi tornarà... El capità Zúñiga, nou a la província, pregunta a Don José què en sap de l'edifici situat a l'altre costat de la plaça. Es tracta, respon el brigadier, d'una fàbrica de tabac, on només treballen dones. Són belles? ?pregunta el capità? Don José respon que ho ignora, perquè ell és navarrès, i “aquestes andaluses li fan por”.

Sona la campana. És l'hora del descans per a les cigarreres de la fàbrica. Totes surten i fan un elogi del fum del tabac: “Dans l'air, nous suivons des yeux /la fumée /qui vers les cieux monte, monte parfumée“

Una operària, la més esperada de totes, no triga a aparèixer: és Carmen. Els homes joves, reunits, li pregunten quan serà el seu torn per a ser estimats per ella. Com a resposta, Carmen exposa la seva filosofia de l'amor, un xic pessimista, en la cèlebre havanera, en la qual Bizet va emprar una melodia de Sebastián Iradier:

Mentre canta la seva cançó, Carmen es fixa en Don José, l'aborda i entaula amb ell una breu conversa de tall una mica irònica, després li llança una flor. “Quin afront”, exclama el destinatari, però després de dubtar una mica, recull la flor i aspira el seu aroma, dient: “certament, si hi ha bruixes, aquesta dona n'és una”.

Arriba Micaela i anuncia a Don José que ve de part de sa mare. Ella li envia una carta en què li aconsella casar-se amb... la portadora de la carta, perquè “no n'hi ha de més bona i gentil”. Es produeix un gran tumult a les portes de la fàbrica. Aviat se sap que Carmen, seguint el seu tarannà, s'ha burlat d'una operària, aquesta l'ha agredida, i Carmen li ha marcat el rostre amb un ganivet. Zúñiga interroga Carmen, però ella, per tota resposta, canta: “tra la la la la la la la”. Zúñiga la fa arrestar.

Don José serà l'encarregat de portar-la a la presó. Carmen comença a seduir al seu amable guardià, cantant una seguidilla amb la qual li transmet que actualment el seu cor està lliure. Finalment convenç al brigadier que la deixi fugir. Don José i Carmen fan un simulacre d'agressió, Don José es deixa caure a terra i Carmen fuig.

Acte II Dos mesos més tard, uns oficials es troben a la taverna de Lillas Pastia, notori punt de reunió de contrabandistes. Carmen canta la “cançó gitana”, acompanyada de dues altres gitanes: Mercedes i Frasquita. Lillas Pastia anuncia que ha arribat l'hora de tancar, i Zúñiga li respon que no ignora els negocis que s'hi fan després de tancar. Després invita les gitanes al teatre, però aquestes refusen. També invita a Carmen, obtenint la mateixa resposta. Zúñiga li pregunta si encara està enfadada amb ell per haver tractat d'enviar-la a la presó, i ella li respon que ni se'n recorda. Zúñiga li informa que el jove brigadier que la va deixar fugir ha estat degradat i arrestat, i que tot just acaba de complir el seu càstig.

Se senten exclamacions que provenen de fora de la taverna: “Vivat le torero, Vivat Escamillo.” El cor lloa la valentia del torero Escamillo, el qual ha triomfat en les darreres curses de Granada. Morales el convida a entrar a la taverna. Només entrar, Escamillo s'adreça als oficials:

Escamillo descobreix Carmen i intenta alternar amb ella, però ella el rebutja amb una certa coqueteria. Els contrabandistes, Dancaire i Remendado, intenten captar Carmen i les seues dues amigues per a una operació de desembarcament de mercaderies a la costa. Carmen no vol acompanyar-los. La raó? “Estic enamorada” De qui? Certament, diu Frasquita, d'aquell presoner a qui Carmen li va proporcionar una llima i una moneda d'or perquè podés fugir, però que ell no va voler utilitzar.

Don José, tot just sortit de la presó, fa la seva entrada. Carmen li pregunta per què no ha fet servir la llima. El brigadier respon que el seu honor de soldat li va impedir desertar, però, no obstant això, proclama el seu amor per ella. La corneta sona, i Don José ha de tornar a la seva unitat, el que Carmen no accepta, tractant-lo amb menyspreu “Il court, il perd la tête; et voilà son amour.” Don José protesta amb força, en la cèlebre ària de la flor “la fleur que tu m'avais jetée...”

Carmen li demana que si vol donar proves d'un vertader amor per ella haurà de seguir-la en companyia dels contrabandistes “là-bas si tu m'aimais”. Però per a Don José, això significa la vergonya i la infàmia de desertar, i per un moment decideix abandonar Carmen. Tot just en aquest moment arriba el capità Zúñiga, qui entra forçant la porta i qui, emparant-se en la seva graduació vol fer fora a Don José per alternar amb Carmen. Don José, enfurismat, treu la seva espasa. Els contrabandistes immobilitzen i desarmen Zúñiga i decideixen retenir-lo durant un temps. “Ets ara dels nostres ?”, pregunta Carmen a Don José, qui lànguidament respon: “no em queda altre remei". Carmen, les gitanes i els contrabandistes prometen a Don José una vida plena de llibertat.

Acte III Un indret pintoresc i salvatge en la muntanya, on hi ha el campament dels contrabandistes. Els contrabandistes evoquen la grandesa del seu ofici, fan una aturada i discuteixen els detalls de l'operació. Carmen i Don José es barallen, ella diu que el seu amor ja no és com abans; Don José se'n recorda de la seva vella mare i Carmen li aconsella que se'n torni amb ella, perquè decididament ell no està fet per a aquesta mena de vida.

Frasquita i Mercedes llegeixen en les cartes un futur prometedor: amor, riquesa, joies. Carmen no veu més que la mort, sempre la mort, per a ella i per al seu amant. Una vegada en marxa, Carmen assegura que amb els seus encants podrà obtenir del duaner un tracte especial, el que provoca una violenta reacció de gelosia en Don José. Tots estan d'acord: “el contraban passarà” amb l'ajut de les dones. Acompanyada d'un guia, Micaela arriba al campament. Tot i intentar autoconvèncer-se que no té por, expressa el seu esglai en una cèlebre ària: “j'ai beau faire la vaillante, au fond du c?ur, je meurs d'effroi.”

Don José, que fa guàrdia, dispara un tret a un desconegut, però falla. És Escamillo, qui explica a Don José la raó de la seva arribada: obtenir els favors d'una bella gitana anomenada Carmen, perquè segons li han dit ja no estima al soldat que va fer desertar: “Els amors de Carmen no duren més de sis mesos”. Els dos homes no tarden en enfrontar-se en una lluita a ganivet. Escamillo rellisca i cau. Quan Don José està a punt de ferir-lo, entra Carmen i li ho impedeix. Escamillo, arrogant, invita a Carmen a les curses de Sevilla. Quan ha partit, Don José llança una advertència a Carmen: “vés amb compte, Carmen, estic fart de sofrir”.

Els contrabandistes descobreixen Micaela, que ha vingut a buscar Don José. Sa mare, diu, està desesperada. Carmen anima Don José a anar-se'n, però la idea de deixar el camp lliure a un nou amant li és insuportable a Don José. Micaela anuncia, finalment: “Ta mare es mor, i no voldria morir sense haver-te perdonat.” En anar-se'n, Don José s'adreça a Carmen: “estigues contenta, me'n vaig, però ens tornarem a veure.”

Acte IV Una plaça a Sevilla, davant de la Plaça de Braus. Els venedors ambulants ofereixen llurs mercaderies: aigua, ventalls, taronges, vi, cigarretes, etc. El capità Zúñiga s'estranya de no veure la Carmencita. Frasquita li diu que no deu estar massa lluny, perquè mai se separa d'Escamillo. Frasquita tem que aparegui Don José, diu que si estigués en el lloc de Carmen no estaria tranquil?la del tot. Es produeix l'espectacular entrada de la quadrilla dels toreros, que tanca Escamillo acompanyat per una radiant Carmen.

Frasquita i Mercedes supliquen a Carmen que no es quedi. Don José s'ha deixat veure per les rodalies. Ella respon: “no sóc una dona que tremoli davant d'ell”. Apareix Don José i suplica a Carmen de començar una nova vida, proclamant el seu amor per ella. Carmen li replica: “Sé ben bé que em mataràs, però viva o morta, no, no, no, mai no hi cediré ... Carmen no hi cedirà mai, va nàixer lliure i lliure morirà.” De dins de la plaça arriben els crits de joia que saluden el triomf d'Escamillo. Per a posar fi a les súpliques de Don José, Carmen li torna l'anell que ell li havia regalat, Don José l'apunyala de mort mentre se sent el cor a la plaça: “Toréador, en garde. Et songe bien, oui, songe en combattant qu'un oeil noir te regarde et que l'amour t'attend.”