Elinks

L'endemà

Font:
DVB+DVB
Codec video:
XviD @ 1268kbps, 25fps, 704x396
Codec audio:
MP3 @ 128 kb/s Join Stereo, 48000Hz CBR
Nom Format Muntador Audio Mida Clicks Afegit
L'endemà -1x01- Asseguts
En Carles Alcolea té 22 anys i acaba d'estrenar-se com a agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona. És un jove brillant que estudia enginyeria, està boig per l'esquí i les motos i espera casar-se algun dia amb la Núria, una companya de l'institut que estudia Medicina. I de sobte, el 29 de juliol del 2009, anant en moto cap a la feina, topa amb un vianant que creua la Rambla sense mirar. En Carles intenta esquivar-lo i s'estavella contra un arbre. Hores després és al quiròfan, amb una lesió medul·lar que el deixarà per sempre en una cadira de rodes.

"L'endemà" segueix en Carles durant un any, des dels seus últims dies a la Fundació Guttmann, on ha començat la rehabilitació. És el seu primer any com a discapacitat, un any de renúncies i de descobertes que el canviaran profundament.

Alternant amb la història d'en Carles, cinc homes i dones més, tots ells joves i amb una lesió medul·lar important, ens expliquen com ha estat la seva vida d'ençà de l'accident que els va deixar en cadira de rodes.

Sònia Pujol: "Tornar a tenir la sensació que ets una persona desitjable... o potser, al principi, que ets una persona, ja és complicat. Doncs amb la parella encara ho és més". La Sònia té 39 anys, treballa en una oficina de turisme i va quedar paraplègica ara fa 13 anys en un accident de trànsit. És mare d'un nen i una nena, que ha tingut després de la lesió.

Oriol Monràs: "El primer dia que vaig entrar a treballar... treballo en una empresa gran, i el primer dia que vaig entrar-hi em va donar la sensació que tothom feia silenci i em mirava, perquè no hi havia ningú més que anés en cadira". L'Oriol tenia 18 anys i acabava d'estrenar un cotxe volador, i el cotxe va volar en un dels primers revolts. Sempre va tenir la impressió que se'n sortiria, i avui, assegut a la cadira, diu que se n'ha sortit. Només plora de ràbia quan pensa que voldria agafar a coll els seus dos fills bessons.

Patrícia Carmona: "Jo sortia amb les amigues, però era l'amiga de la tarda. Per prendre un cafè molt bé, no? Però després, per sortir de nit, o per fer un viatge, jo no hi anava mai". La Patrícia feia gimnàstica esportiva des dels 10 anys. Als divuit, una mala caiguda la va deixar tetraplègica. Avui mou bé les mans, ha tornat a estudiar i fins i tot ha passat un estiu a Nicaragua fent de cooperant.

Anna Gilabert: "Sents una barreja tan gran de por, de ràbia, d'incomprensió... Perquè és una cosa que mai penses que et pugui passar". L'Anna havia començat la universitat aquell mateix any. Minuts després de l'accident, quan va despertar-se, ja va tenir la sensació que n'hi havia passat una de grossa. Ara és psicòloga a la Fundació Guttmann, i tracta els joves a qui ha passat el mateix que un dia li va passar a ella.

Xavi Romero: "Li vaig dir a la meva xicota: mira, si vols et dono l'opció de deixar la relació, però pensa que sóc jo qui et dóna l'opció. Ja sé que tu no em deixaries, però és que no vull que siguis la meva infermera". A en Xavi l'accident el va sorprendre amb la carrera acabada, la feina estrenada i el pis a punt per casar-se amb la seva xicota. Ha estat llarg i dolorós però pensa que ho ha superat. Però no pot imaginar que algun dia el seu fill, que ara té un any, hagués de passar pel mateix.
ed2k naroatna 1261 2010-12-16 21:24:19
L'endemà -1x02- Al carrer - Aturats
La fàbrica Lear de Roquetes donava feina, fins al Nadal passat, a unes 600 persones de la comarca del Baix Ebre, la majoria dones que hi treballaven de tota la vida. Quan la van tancar per traslladar la producció a Hongria, on és més barata, va anar tothom al carrer. Nathalie Risa és una d'aquestes dones. Va entrar a Lear fa 27 anys, i és obrera industrial en una comarca on no queda indústria. El seu marit, que també treballava a Lear com a quadre intermedi, està a l'atur des de fa tres anys. Seguim la Nathalie des del moment en què es va confirmar el futur tancament de la fàbrica: els nervis dels primers dies, la tristesa del comiat, la inquietud pel futur i la incertesa de buscar un lloc de treball allà on no hi ha feina. Ella i les seves amigues es decanten pels estudis: volen fer cursets per buscar-se un futur. Però a Tortosa de cursets no n'hi ha gaires, i elles ja es veuen grans per tornar a estudiar. Mentrestant, la Nathalie segueix repartint currículums... A Catalunya hi ha més de 600.000 aturats, i la majoria són conscients que no tornaran a trobar mai una feina com la que tenien. Com la Nathalie i les seves companyes, molts obrers industrials senten que han perdut molt més que el lloc de treball: de cop i volta, allò que sabien fer, i que han fet sempre, ha perdut tot el valor. La nova economia ja no els necessita. En aquest capítol de L'endemà, i mentre seguim la història de la Nathalie, sis aturats i aturades veterans ens explicaran la seva experiència. Montse Canaleta: "A més de sentir-te sol, i que no tens feina ni tu ni la teva parella, et sents tonto... Penses: "No tinc res, no serveixo per res. Tota la vida he treballat, i què? Si el que jo sé fer no fa falta a ningú! La Montse ha treballat molts anys de torera en fàbriques envasadores d'aigua mineral. Va perdre la feina en una reestructuració de l'empresa, tant ella com el seu marit. Després d'intentar posar un negoci, ha acabat acceptant una feina d'auxiliar a mitja jornada en una guarderia. Ramon Casas: "Abans anaves a una fàbrica a demanar feina. Sortia l'amo i et deia: i tu què fas? I podies explicar-te una mica. Ara et diuen: "Deixa un currículum i el donarem a Recursos Humans, i ja pots comptar que l'endemà és a la paperera..., perquè suposo que com jo en deuen passar cinquanta cada dia. En Ramon, de 53 anys, és manyà. Feia gairebé quaranta anys que treballava com a operari de manteniment en diferents indústries d'Osona quan el van fer fora perquè sobrava gent. L'últim dia de feina es va quedar fins a la matinada a la fàbrica reparant una caldera espatllada. Pep Ortega: "Al principi ets molt exigent, vols continuar treballant en la mateixa línia, tant de responsabilitat professional com de sou, saps? Penses que la feina nova ha d'encaixar una mica amb el que fins ara havies estat fent..., però a mesura que van passant els dies vas rebaixant el llistó. En Pep era logista de magatzem, manava un equip i es guanyava bé la vida. Quan el van acomiadar li va caure el món a sobre. Només va aguantar vuit mesos d'atur: ha acabat acceptant una feina d'operari al final d'una cadena de muntatge, a mitja jornada i per una tercera part del sou que cobrava. Rafael Moyano: "Fins que no et veus a la cua de l'atur no t'adones del que és. Jo abans em pensava que els que estan parats és perquè no busquen a fons, però ara m'he adonat que pots buscar 24 hores al dia i no en treus res." En Rafa va començar a treballar amb 14 anys, i és oficial de primera de fusteria. Durant el "boom" de la construcció, les coses li van anar molt bé, però ara fa uns quants mesos es va trobar al carrer, amb els pares ancians al seu càrrec i la seva companya també a l'atur. Ha repartit més de 500 currículums.
ed2k naroatna 1108 2011-03-31 21:49:23
L'endemà -1x03- Un fill llunyà
Un fill llunyà (pares de nens amb autisme) La Pastora i en Mateu ja tenien un nen de nou anys, en Sergi, quan va néixer l'Èric. L'Èric és un nen preciós de cabells rinxolats, vital i despert, però aviat es van adonar que tenia greus problemes per connectar amb el món i les persones del seu voltant. Als tres anys li han detectat un trastorn de l'espectre autista, encara no se sap de quina gravetat. El diagnòstic ha estat molt difícil d'acceptar per als seus pares, que de sobte han de reformular totes les idees i expectatives que tenien sobre el seu fill petit. Tot just ara s'estan acostumant a la idea que l'Èric mai no serà com els altres, mentre s'esforcen a estimular-lo al màxim i fer-lo tan feliç com poden. És un moment difícil en la vida de la família, que ha de prendre decisions tan importants com a quina mena d'escola portaran el nen. Mentre seguim aquest any de la vida del Mateu i la Pastora, coneixem els testimonis d'altres pares i mares que ja s'han enfrontat al fet de tenir un fill amb una discapacitat tan greu com són els trastorns de l'espectre autista: Joan Maria Borrell (pare del Bernat, de 16 anys): Abans el veia jugar hores i hores a la sorra, i se'm feia estrany. Però ara, que ja és tan alt i tan gros, i que encara fa el mateix... Susanna Vila (mare de la Sara, de 4 anys): M'agradaria saber, per exemple, si li agraden mes les piruletes o els xupa-xups, si prefereix els gronxadors que el tobogan, si s'estima més dur faldilles o pantalons, si li agrada el cabell que porta..., si sap que jo sóc la seva mare, saps? Hi ha tantes coses que no, que no sé d'ella i que no puc arribar a saber! Sembla mentida, és la meva filla, però moltes vegades és una desconeguda. Miguel Gallardo (pare de la Maria, de 15 anys): La Maria m'ha ensenyat molt de parar atenció, de sapiguer què està passant, no? De sobte descobreixes un món. Un món diferent del nostre, perquè la Maria ?com els altres nens autistes- viu en un món on el temps, l'espai i la comunicació són diferents. No sabem què passa dins del seu cap i és la nostra responsabilitat de sapiguer-ho , no és la seva, perquè ells són així. Maria Corrius (mare del Marc, de 18anys) : Sempre li dic que l'estimo molt i no sé si m'entén o no. De vegades somriu. M'agradaria que ell em pogués dir si és feliç i si també m'estima una miqueta..., que mai ho he sapigut. Se suposa que sí. Aquesta és una de les coses que em fan patir molt. No sé si ell m'estima. Jo sé que l'estimo molt. Eva Salvat (mare del Guillem, de 12 anys) : Com a persona, jo només sóc mare, professora d'educació especial i mestressa de casa. La meva vida ha quedat reduïda a això, perquè jo no tinc ni temps ni ganes de fer una altra cosa, i és clar, és un peix que es mossega la cua, perquè també és dur que a la vida no tinguis res més.
ed2k r5004 1278 2011-04-10 14:48:18
L'endemà -1x04- Transsexuals
La Nicole, de 18 anys, ha començat aquest any els estudis de Confecció i Moda a Lleida. Des de petita és una enamorada de la roba i els vestits, una fashion victim. Però llavors tot era més complicat, perquè la Nicole va néixer nen, amb un cos de noi que detestava i un nom masculí que vol oblidar. Amb quinze anys va venir del Brasil amb la seva mare, que es va casar amb un català. Va fer la secundària a la Seu d'Urgell i, tot just complerts els 18 anys, ha començat el procés de reassignació de gènere. La seguim des del seu 18 aniversari, en l'any que ha decidit presentar-se al món com a dona. Atesa a la unitat d'Identitat de Gènere de l'Hospital Clínic, ha començat el tractament d'hormones per feminitzar el seu cos, i veu com s'acosta la desitjada operació. Aviat podrà ser físicament i legalment una dona, i s'estalviarà moltes situacions incòmodes. La Nicole ha tingut sempre el suport de la seva família, cosa que agraeix molt, sobretot ara que ha conegut altres persones transsexuals i li han explicat les seves històries de patiment. La Nicole té molt clara la seva identitat de dona, i està disposada a passar un procés llarg i complicat per fer-la oficial. És jove i optimista, i sempre ha viscut la seva transsexualitat amb naturalitat, tan en públic com en privat. No és el cas de la majoria de les persones transsexuals que viuen a Catalunya, una minoria encara molt castigada pels prejudicis socials i pels entrebancs legals. La transsexualitat no és una opció sexual, sinó que té origen biològic: en el cas de la Nicole, va néixer amb un cervell femení dins un cos masculí. Però el preu que paguen les persones transsexuals per poder viure tal com se senten és molt alt: tractament hormonal de per vida, un seguit d'operacions quirúrgiques molt delicades i, molt sovint, la incomprensió del seu entorn i de la societat. Mostrar-se públicament com a transsexual requereix molta valentia i molta fortalesa, i les històries que la majoria d'ells expliquen no són alegres, i tampoc no tenen cap relació ni amb el món de l'espectacle ni amb el de la prostitució, amb els quals se sol associar erròniament la transsexualitat . En aquest capítol de L'endemà, i a mesura que anem seguint la Nicole, coneixerem els testimonis de cinc persones que han avançat molt més en aquest procés: Marta Salvans "Si alguna vegada em miro, me n'adono que he fet tard, no ens enganyem. Vull dir, a la meva edat ja he fet tard per tenir el cos que potser m'hauria agradat a mi tenir ... És tard, però de mica en mica vas veient algun canvi, algun petit canvi i tot això et va ajudant però... La Marta va néixer home a Vic ara fa uns cinquanta anys. Després d'una infància i una joventut que prefereix oblidar, va casar-se amb la Glòria, una noia que sabia el seu secret, i van tenir una filla. Durant molt de temps va fer una doble vida: a casa era una dona i al carrer era un home.

Olalla Cruz "Ja fa temps que vaig substituir les relacions humanes per formació acadèmica. I aleshores, doncs, això m'ha permès finalitzar els meus estudis superiors de música pel Conservatori Superior de Música del Liceu en solfeig i piano, i finalitzar també la meva llicenciatura en Dret. Però no, no..,. de parella no n'he tingut mai". L'Olalla sap des dels 8 anys que el cos d'home amb què va néixer era equivocat. Ara ja està al final del procés mèdic i legal: és una dona de cap a peus. Quan va necessitar un nom de dona, va demanar a la seva mare que l'hi posés, igual que li havia posat el nom de naixement.

Leo Pacheco "Jo ara mateix m'encanto. De veritat, jo m'agrado molt. Me miro al mirall i dic: "Mira, sóc maco". Però m'agradaria encara veure'm millor. Perquè jo em miro i em veig bé, però quan em quedo nu... Buf!" En Leo té 21 anys i va començar el procés de reassignació de gènere als 18, en el seu cas per ser reconegut com a home. Tot i ser molt jove, ho ha passat molt malament: va haver de deixar l'institut amb una depressió, cansat d'insults i baralles. Ara que ja és físicament l'home que sempre havia volgut ser, ha tornat a estudiar i es prepara per ser tècnic d'ambulàncies.

Toni Moreu "I ens pregunten: Et sents dona? Home, no sé... Jo el que em sento és més còmoda. Aquesta és una pregunta que mai ningú no sap respondre, i sembla que nosaltres sí hem de saber-ne". Quan encara vivia com un noi, la Toni va estudiar enginyeria i informàtica, però ho va acabar deixant per marxar de casa i canviar de vida. La seva mare, el dia que li va explicar el secret, li va contestar: "Tu podràs ser un noi o una noia, però el que no canviarà mai és que jo sóc la teva mare". Quan va fer el canvi, va mantenir el nom.

Àlex Conde "M'ha costat arribar fins aquí, però sóc qui sóc. I ja està, i perfecte, i ara doncs és el que et dic: sóc la persona més feliç del món, perquè m'he descobert i sé qui sóc i aquí estic. És clar." L'Àlex no va començar el procés de reassignació de gènere fins als 35 anys. Fins aleshores mai no havia conegut altres transsexuals. Malgrat això, considera que no ha patit gaire i que sempre ha estat ben acceptat... tot i que a l'institut sempre li havien dit "marimatxo". Ara el fa riure haver-se dit Montserrat.
ed2k r5004 1296 2011-04-14 09:39:39
L'endemà -1x05- Presoners del seu cos
La Conxita Gallardo, de 54 anys, feia de dependenta en una botiga quan va començar a ensopegar sovint: li fallava la cama dreta. Pocs mesos després, li van diagnosticar una ELA, esclerosi lateral amiotròfica, una malaltia degenerativa que mata les neurones motores. L'ELA és una malaltia letal, sense causa coneguda i que encara no té tractament. El malalt va perdent mobilitat i, en pocs anys, esdevé totalment dependent del seu entorn. La família ha de posar en joc tot el seu afecte, la seva dedicació i els seus recursos econòmics, mentre veu com la persona que estimen empitjora sense remei. En una situació com aquesta, tota ajuda és poca. Tot i així, però, els recursos que la societat destina als malalts i les seves famílies són del tot insuficients. Una excel·lent atenció mèdica, com la que tenen, no pot pal·liar els problemes derivats de la manca de recursos socials. Aquest és el capítol més dur de "L'endemà", perquè mostra una realitat trista i indignant, molt poc coneguda, tot i que afecta milers de persones al nostre país. La vida de la Conxita durant la malaltia i els esforços de la seva família per proporcionar-li el benestar que necessita centren aquest capítol, que té un final trist, perquè la protagonista va morir al final del rodatge. Al llarg del capítol, tant ella com la seva família, i els testimonis del programa, reflexionen sobre la malaltia i la proximitat de la mort; sobre la por i l'esperança, sobre aquelles coses que fan que la vida es pugui viure i també sobre com han decidit passar els seus últims mesos i com volen que sigui la seva mort. Mentre acompanyem la Conxita en el seu últim any, coneixem el testimoni de cinc persones que també pateixen ELA i ens parlen de les seva experiència: Joan Anfruns Sóc feliç. Perquè la felicitat està en cadascun dels moments que vivim. La felicitat no està en el futur. La felicitat no està en demà, la felicitat està en ara. Per què no he de ser feliç amb la meva dona i els meus fills? No puc permetre que la malaltia em tregui els moments feliços que puc disfrutar, fins que arribi el moment. Isabel López Si tinc esperança en curar-me? Moltíssima. Tota. Vull dir, és el que em mou cada dia estar aquí. I sé que estant-hi tindré moltes més expectatives i moltes més possibilitats. I que com més forta estigui i com més sencera puguis estar, penso que millor podràs lluitar. Antonio Gutiérrez Em trobo com si estigués tancat en una presó, de la que no puc moure'm. Sé que estic a la presó, i que és una presó que cada cop anirà a més, que no en podré sortir mai, m'entens? Quan em fico al llit, que cau la roba a sobre meu, quan intento girar-me o moure les cames, em sento impotent... Cristina Mora Sempre visc al dia. Jo en l'endemà no hi penso. No hi penso perquè jo sé que no tinc futur, vull dir que no penso en res, en res de res, eh? Fins i tot et diré ?que et semblarà una tonteria? que abans anava de rebaixes, perquè,"mira, això a la primavera t'anirà bé". No hi vaig de rebaixes, ja, perquè jo no sé si arribaré a la primavera. Antoni Lladó No sento ràbia. Donat el meu pensament, les meves creences, he intentat des del primer moment tenir una actitud d'acceptació.
ed2k r5004 1025 2011-04-20 19:52:20
L'endemà -1x06- Mares abans d'hora
Mares abans d'hora (mares adolescents) La Victòria Huertas té 18 anys i està embarassada de sis mesos del Jairo, el seu xicot. Ella va deixar els estudis a 3r d'ESO, avorrida, i no té feina. Ell, que tampoc no ha acabat l'ensenyament obligatori, té una feina molt precària a temps parcial. Viuen amb l'àvia d'ella a Barcelona. Quan l'àvia de la Victòria mor inesperadament, la parella s'ha de traslladar a un pis minúscul a Santa Coloma, que no poden pagar si no els ajuden els pares. En Jairo perd la feina i, poc després, neix l'Aitana, la seva filla. Ara són una família i han de trobar la manera de tirar endavant. La Victòria es planteja tornar a estudiar i el seu company troba una feina a la costa. Al llarg de tots aquests mesos, som testimonis de la vida de la Victòria: els seus dubtes, les seves renúncies, les seves il·lusions i les decisions que va prenent. Com es viu, als divuit anys, un embaràs no desitjat? És possible fer una família normal quan plouen pedres pertot arreu? L'edat mitjana de les dones catalanes quan tenen el primer fill és de trenta anys, dotze més que la Victòria. Sabem, pels sociòlegs, que les mares adolescents tenen menys estudis, triguen més a trobar feina i aconsegueixen feines pitjors que les altres dones. Com s'ho fan per tirar endavant? El seu fill o filla acaba sent, alhora, la causa dels seus problemes i el motor que les fa avançar. A mesura que avança la història de la Victòria, coneixem els testimonis de sis dones que, com ella, van ser mares abans d'hora i sense desitjar-ho: Núria Bermúdez "He sigut mare dues vegades i cap de les dues he pogut escollir com i quan." La Núria ja és àvia als 45 anys: la seva filla, de 27 anys, va néixer quan ella en tenia 17. La Núria i en Joan, el seu home, es van haver casar de penal quan ell feia la mili. Ara és infermera en una planta de maternitat i té un nen de cinc anys que van adoptar després de molts intents de tenir un altre fill biològic. Cristina Gómez "El sentiment que més recordo de l'embaràs és la soledat." La Cristina era l'alumna més brillant i popular de la classe, i la filla perfecta que voldria qualsevol pare. Quan es va quedar embarassada a segon de batxillerat, el seu món es va ensorrar: va deixar els estudis i es va tancar a casa, amb una depressió profunda. Elayna Almonte "El que esperes és formar una llar, tenir una parella, que et donin suport... Jo no tenia res de tot això. Vaig haver de tirar endavant per mi mateixa." L'Elayna tenia 16 anys i vivia en les pitjors condicions per pujar una criatura: per no tenir, no tenia ni papers. Ella sola es va haver d'espavilar i no ha estat fins ara, quatre anys després, que comença a remuntar. La seva filla és el nucli de la seva vida. Pepa Plana "Et planteges avortar, i et planteges acabar amb tot, i et planteges agafar una nau espacial i anar-te'n a la lluna." La Pepa tenia 16 anys i volia acabar els estudis i ser actriu. Quan va quedar embarassada ?va ser un accident, perquè estàvem molt ben informats- el seu xicot la va deixar i els pares d'ella es van fer càrrec de tot. En Yuri, el seu fill, ha crescut entre bambolines. La meva família som ell i jo, diu. Montse Olivé "Les altres mares les veia grans, carrinclones, angoixants..." La Montse acabava el batxillerat quan va quedar prenyada i, en comptes de graduar-se, es va casar. Vivia en un poble petit, on tot plegat va ser massa comentat: ella es va sentir dir de tot. Amb el seu primer nòvio van tenir dues filles i es van separar. Ara té un nen petit, fill del seu nou company.
ed2k naroatna 1167 2011-04-29 00:39:24
L'endemà -1x07- Tornar a néixer
Tornar a néixer (trasplantats) En Joan Coll té poc més de cinquanta anys i un fetge malalt, de la malaltia d'Andrade. Aquesta malaltia, que és hereditària, fa que tingui forts dolors a les extremitats i que a poc a poc es vagin deteriorant les seves terminacions nervioses. En pocs anys li pot causar la mort. L'única solució és un trasplantament de fetge, que li han de fer a Barcelona, a l'Hospital Clínic. Com que en Joan viu a Mallorca, haurà de venir a passar aquí el temps que calgui en llista d'espera. Deixa la dona i els fills a les Illes i s'instal·la, sol, en un pis deixat. L'espera és llarga i angoixosa, i en Joan cada cop es troba pitjor. Fins que un dia el truquen del Clínic: "Vingui ràpid, que tenim un fetge per vostè". El programa segueix en Joan des que li anuncien que necessita un nou fetge fins que torna, ja operat, al seu poble de Mallorca. Presenciem alguns dels seus pitjors moments aquí, i també els millors; som testimonis de l'operació i la seva recuperació, i coneixem el nou Joan, molt més fort i tranquil, de mesos després. I entrevistem cinc homes i dones que van patir, ja fa temps, un trasplantament de cor o de fetge. Tots ells han tornat a néixer, i senten que cal explicar el que els ha passat per conscienciar la societat en favor de la donació d'òrgans: Amèlia Galceran Jo en tinc un bon record. Vull dir, per mi, el record del trasplant és un record molt bo. I diuen que hi ha persones que no hi volen pensar, o que no hi pensen. Jo per mi hi penso cada dia. Perquè és un regal i quan m'alço faig: "Meli, a disfrutar el regal que tens". Dolors Zapata Durant l'espera estava pendenta de la tele, de si hi havia hagut un accident, d'aquests amb moltes víctimes, i d'alguna manera pensaves: "A veure si entre aquesta gent hi haurà la meva salvació, no?" Però això anava una mica en contra dels meus principis, i llavors em sentia una mica malament, em sentia com culpable, no? Pere Conte En aquells moments tant se me'n donava quedar-me com marxar. D'això me'n recordo perfectament. Ni pensava en la família, ni en aquest ni en l'altre. Potser és un acte egoista, però en aquells moments crec que estàs una mica fora d'esfera. Aïda Morgades I clar, llavors va entrar un metge i em va dir: "Vols fer alguna pregunta?" Clar, jo li vaig dir: "Que m'han posat un cor mecànic?" I aquell va saltar espontàniament i va dir:"No, un cor sevillano". Llavors em vaig quedar així i fluixet li vaig dir: "Ozú, mi arma! I es va quedar ben parat. Joan Tudela* Quan vais sortir de l'hospital vam anar a tocar la sorra, i ens vam acostar fins al...,al trencar de l'aigua, i allà vaig fer quatre bocanades d'aire que... que em van omplir, vaja, no sols els pulmons sinó tot el meu ser. Torno, torno a, torno a estar a casa. * (En Joan va morir mesos després de l'entrevista. La seva família ens va demanar que la incloguéssim al programa, tal com ell havia desitjat)
ed2k r5004 1085 2011-05-12 10:10:19
L'endemà -1x08- A les fosques
A les fosques (entrant en la ceguesa) L'Anna Morancho té 22 anys i estudia Empresarials. Als 12 anys li van diagnosticar una malaltia hereditària que ara l'està deixant cega i que comparteix amb la seva germana Alba, un any més gran. Elles s'ho prenen amb filosofia i inventen estratègies per fer vida normal tant de temps com puguin. Com diu la seva mare, l'Anna i l'Alba disfruten més la vida que la resta de la gent, potser perquè saben que aviat serà diferent. L'Anna surt amb el nòvio i els amics, fa feines ocasionals i es dedica al teatre amateur. Encara es resisteix a fer servir el bastó i a llegir en braille, però sap que cada cop necessita més ajuda en la vida quotidiana. La seguim en un any clau de la seva vida: ha decidit sortir de l'armari i presentar-se al món com a persona gairebé cega; entrarà a l'ONCE, buscarà una feina adaptada i aprendrà tècniques de supervivència per a discapacitats visuals. Ella sap que això és el que necessita, però reconèixer la pròpia discapacitat no és fàcil per a ningú. L'Endemà aborda en aquest capítol el món de la ceguesa des del punt de vista dels que hi veien i han perdut la visió. Com t'acostumes a viure sense veure-hi? És fàcil presentar-se al món com a discapacitat? L'experiència de l'Anna, que seguim al llarg d'un any, la completen els testimonis de sis persones cegues que, com ella, abans hi veien: MARTA DE SALAS: "Jo personalment em sento molt superior a molta gent que hi veu, així que no necessito la seva compassió: el que necessito és ajuda." La Marta era executiva i va amagar els seus problemes de visió fins que gairebé va ser cega total. Ara presideix l'associació de propietaris de gossos-guia, viatja i gaudeix de la música, una passió nova. Només lamenta no poder veure treballar el seu fill petit, que és ballarí. CINTHYA SALGADO: "En moments com aquests saps qui són els teus amics i qui no". La Cinthya té 24 anys, és advocada i estudia Teologia protestant. Quan tenia 14 anys va perdre la vista per un despreniment de retina, a Honduras, el seu país. El que més greu li sap és que la superprotegeixin. MANEL MARTÍ: "El que més greu em sap és no haver vist mai la cara del meu fill... ni la de la meva dona". En Manel és economista, presideix una associació de cecs i disminuïts visuals i té una família que adora. Quan va quedar cec, als 32, la seva nòvia el va deixar i ell va perdre la feina en una caixa d'estalvis. Viu com a cec, però espera tornar-hi a veure algun dia. IGNASI TERRAZA: "Sóc el que sóc gràcies a l'entorn que he tingut i a la meva circumstància, i penso que al món hi hem vingut a aprendre alguna cosa. Això és el que jo estic fent". L'Ignasi Terraza és un dels pianistes de jazz més buscats del món. Deixeble de Tete Montoliu, va començar amb un piano de joguina quan era petit i estava constantment malalt de la vasculitis retinària, que el va acabar deixant cec. JOAN CARLES COSTA: "Em penso que a mi encara no m'ho han dit, que m'estic quedant cec." En Joan Carles és cec des dels 19 anys, però encara ningú no l'hi ha dit oficialment. Després d'una llarga malaltia infantil, va començar a relacionar-se amb altres joves a l'ONCE, ja amb 20 anys, i allà va ser on va conèixer la Vicky, també cega. Són pares de la Ismene, una nena vident de 3 anys. MARISA FERNÁNDEZ: "És com si la meva primera vida s'hagués acabat i ara m'haguessin donat l'oportunitat de viure una altra vida. Ara puc fer moltes coses noves. L'únic que passa és que aquestes noves coses les fa una persona cega." La Marisa canta als cors de Clavé i té un noi voluntari que li llegeix sovint els llibres que tant li agradaven. Decidida, benhumorada i valenta, l'únic que lamenta és no poder llegir.
ed2k r5004 997 2011-05-19 22:33:45
L'endemà -1x09- Cooperants
La Maria Freixas, mestra d'Educació Especial, està a punt de marxar a Jerusalem. Ja hi ha anat diverses vegades, sempre com a brigadista en grups de suport a la població i a la causa palestina. Però aquesta vegada la Maria hi va com a mestra, per ajudar en una escola i hospital per a nens sords i autistes, a la zona de majoria Palestina. Viatjarà i treballarà en solitari, per primera vegada, i ho farà per solidaritat i afecte al poble palestí. Però la realitat de la cooperació no sempre és com la imaginem des d'aquí. Viatgem amb la Maria a Palestina, coneixem la seva feina i compartim les seves reflexions i els seus dubtes sobre el que està fent. Al seu retorn de Jerusalem, mesos després, veiem com l'ha canviada l'experiència, i com ha estat la tornada, a vegades difícil, a la vida quotidiana. I, al mateix temps, coneixem l'experiència de cinc homes i dones amb una llarga trajectòria en el món de la cooperació i la solidaritat internacional. David Noguera, metge L'experiència de treballar a Somàlia em va canviar, sí. Em va fer més realista... Potser sí que em va endurir, perquè al final veus coses i ets testimoni de coses. Per exemple, nosaltres, els metges d'aquest país, no estem acostumats que els nens es morin, només passa excepcionalment. Doncs a l'Àfrica, o en alguns llocs concrets de l'Àfrica, no és així. I se't moren nens. Això és molt dur. Miquel Àngel Pérez, capellà Un dia dius: "Jo no podré salvar tothom, he de viure amb aquesta impotència de moltes..., trobar moltes realitats en què no podré fer res, o podré fer molt poquet. Només estic posant un granet de sorra, hem de ser realistes. I costa d'acceptar, això. Vas vivint amb ells i amb el temps ho vas acceptant. Per això dic que sis anys és molt poc. Perquè fins que et fas un d'ells costa molt, si és que et fas mai. Mònica Vera, metge Les nits a vegades són molt llargues, les tardes també a vegades són molt llargues... Quan has tingut un dia dolent... Trobar algú amb qui compartir, això és complicat. Perquè, tot i que jo vaig fer bons companys de camí entre la població local, no podria dir que eren amics realment, que pogués compartir les mateixes coses. Marçal Trigo, enginyer Et tornes més..., més fred, no? També a vegades fa una mica de por, perquè entres en un cert "desapego". Jo crec que també és un mecanisme de protecció, perquè la misèria et va calant, la injustícia et va calant... Llavors t'has de protegir. I pots donar calés o pots donar una poma, no? Però al final intentem fer un ajut més ...genèric. Potser és només un intent, però intento creure en aquest intent. Elena Ribero, nutricionista Al principi, cada cop que tornava la meva mare em preguntava:" Ara ja et quedaràs aquí, oi? Ara ja no marxaràs". I jo sempre tornava a marxar. I ja va arribar un punt en el que ells van assumir que això era la meva tria. Jo havia triat aquest tipus de vida, que s'ha allargat més del que tots pensàvem.
ed2k r5004 1047 2011-05-26 22:59:56
L'endemà -1x10- Pares de cop - Adopcions
Adopcions. La Marta i el Gabi són parella des de fa tretze anys. Ja en els primers dies de sortir jugaven a posar noms als fills que pensaven tenir. Sempre han volgut ser pares i sempre havien tingut clar que tindrien un fill biològic i un fill adoptiu. Durant uns quants anys ho van deixar per més endavant: tots dos estaven abocats a la feina, ella d'administrativa i ell de fotògraf de premsa. Però quan van decidir posar-s'hi, el fill biològic no arribava. El dia que el metge els va confirmar que tenien problemes reproductius, la Marta i el Gabi van decidir estalviar-se la reproducció assistida i anar directament a l'adopció: en comptes d'un fill biològic i un fill adoptiu, en tindrien dos d'adoptius. I com que en aquell moment gairebé no hi havia adopcions "nacionals", van demanar fer-ne una d'internacional. Ara fa dos anys que esperen notícies d'Etiòpia. Estan a l'espera que els confirmin l'assignació de les dues criatures germanes que han demanat adoptar. Comencem a gravar-los l'endemà que han rebut la foto de l'Enaney i la Merem, dues nenes germanes de 5 i 7 anys que estan en una casa d'acollida a Addis Abeba esperant trobar uns pares. Si tot va bé, aquestes seran les seves filles en un futur pròxim. Només falta que les autoritats etíops hi donin la conformitat. El programa segueix en Gabi i la Marta mentre esperen per viatjar a Etiòpia a buscar les seves filles; en el viatge en què es coneixen i, a la tornada, durant els primers mesos d'adaptació de la nova família. Veiem com aprenen a ser i a sentir-se pares, i com estableixen, amb les dues nenes, els vincles d'amor i suport que duraran tota la vida. En aquest capítol entrevistem també cinc persones que ja han viscut una adopció, com a pares o mares, i que poden parlar de com va ser per a ells aquest delicat procés d'acoblament entre un adult que vol ser pare i un infant que vol ser fill. Joan Costa"El més fotut de ser pare adoptiu és que el millor que li hauria pogut passar al teu fill és no haver-te necessitat mai. El millor per al Fuad hauria estat viure amb el seu pare, la seva mare i la seva germana, a Etiòpia; que ells no haguessin mort." En Joan i la María José són pares biològics de l'Aleix i la Sara, adolescents, i pares adoptius d'en Fuad, que té nou anys. En Fuad va arribar fa dos anys d'Etiòpia, i en aquest temps la seva vida ha fet un tomb de 180º. Ha estat dur per a les dues parts, però en Joan és feliç amb el seu fill Fuad i ja no imagina la vida sense ell. Eva Frías"No sé, penses "ai ai, i si no... i si no l'estimaré, i si quan arribi... què sentiré jo, no? Com m'hi vincularé? Perquè clar, ella és una estranya per mi i jo també seré una estranya per ella, no? L'Eva i el seu home tenien clar que volien optar per l'adopció, que entenen com la solució al problema d'un nen que necessita una família. Quan els van assignar l'Stephanie, una nena haitiana de dos anys, es van enamorar immediatament de la seva foto. L'espera se'ls va fer eterna, però l'experiència d'adoptar la Stephanie ha estat tan fantàstica que ara repeteixen. Jacint Esquius"Nosaltres teníem ganes d'oferir la nostra família a un nen que realment ho necessités. Aquesta condició una mica fa que ens fos més fàcil plantejar-nos demanar un nen amb necessitats especials, perquè segurament són els nens que més ho necessiten i que menys possibilitats tenen de trobar una família". En Jacint i en Carles van ser una de les primeres parelles a casar-se quan es va legalitzar el matrimoni homosexual. També van ser dels primers a demanar una adopció, i a obtenir-la. En Jacint i en Carles han pujat l'Arnau ?el seu fill amb síndrome de Down- amb tot l'amor del món. I ara acaben de rebre la seva segona filla, la Nora. Carol Sánchez"Sentia que volia ser mare. I sentia que, en un altre lloc, no sé on ni qui tenia aquestes mateixes ganes de tenir una família, de formar part d'una família." La Carol no té parella ni ha pensat mai que sigui necessari buscar-ne una per tirar endavant el projecte de formar una família. Quan va demanar una adopció encara no sabia, però, que al Brasil l'esperava l'Adriano, un nen de nou anys que volia trobar una mare. Quan es van conèixer, tots van tenir clar que, malgrat la distància, havien estat fets l'un per a l'altre. Ara a la Carol li costa no creure en el destí. Oriol Molina"I hi ha dies que dius:'No me'n sortiré'. Hi ha dies..., sobretot la meva dona, que era la que més hores estava amb la nena. Hi havia dies que es desesperava bastant i deia: ‘Uf, això em ve gran!'" L'Oriol i l'Olga, la seva dona, estan junts des dels divuit anys, i ja molt abans de casar-se van decidir que tindrien un fill biològic i un d'adoptiu. Quan va néixer el Marc, el seu fill biològic, es van posar immediatament a buscar l'adoptiu. I van saber que a la Xina hi ha la possibilitat de demanar adopcions per la via verda, és a dir, de nens o nenes amb alguna malaltia o problema físic. D'aquesta manera va arribar a casa la Lília, una nena de tres anys amb un petit defecte cardíac, ja operat.
ed2k naroatna 1003 2011-06-02 00:56:05
L'endemà -1x11- Nou al barri - Fills d'immigrants
Nou al barri (fills d'immigrants) En Mamadou Alliou Diallo té 13 anys i acaba d'arribar a Salt. Ha vingut de Guinea-Conakry, a l'Àfrica Occidental, per reunir-se amb el seu pare, l'Alfa, que és camioner i treballa a Catalunya des de fa deu anys. El seu pare, a qui no havia vist de feia molt de temps, ha decidit que aquí en Mamadou pot rebre una bona educació i, tant de bo!, arribar a la universitat. Ell vol ser periodista i escriptor, i fa un diari on va explicant les seves experiències. S'enyora de la mare, que s'ha quedat a l'Àfrica, i de tota la família; dels seus amics del liceu francès, del seu país càlid...Però a Salt l'espera tota una vida nova. S'ha matriculat a l'institut de secundària, un dels més multiculturals de Catalunya, i aviat començarà a fer bàsquet i natació. En Mamadou és un bon estudiant que té clar que ha de correspondre a l'esforç que ha fet per ell el seu pare. Aquí es relaciona, sobretot, amb amics de la seva comunitat, i amb els seus companys d'una dotzena de nacionalitats diferents. Salt no és un lloc del tot fàcil per viure i per integrar-se a Catalunya, i en Mamadou, com els seus amics, fa el que pot. Ara que la crisi afecta també la feina del seu pare, que pot quedar a l'atur, comença a plantejar-se si de veritat voldria marxar o si, per al seu propi bé, li convé quedar-se. En Mamadou viu el seu primer any a Catalunya, ple de descobertes i també d'enyorança. Juntament amb les seves experiències, anem coneixent les de cinc nois i noies fills d'immigrants que van arribar fa més temps i, com ell, es van trobar de sobte, sense demanar-ho, en un entorn del tot diferent del que coneixien: Jatinder Singh (Índia) Pels meus pares era començar des de zero, des de zero. El meu pare tenia un negoci propi a l'Índia..., però aquí ha començat com un peó. Doncs hem d'imaginar com se sacrifiquen els nostres pares pels seus fills, com estimen els seus fills. No hem de dir mai que els pares s'han equivocat o coses així. Ells ens estimen i sempre ens cuiden. Johan Steven (Colòmbia) Cuando nosotros llegamos no teníamos nada, tampoco. O sea, era duro porque vivíamos con dos camas y un piso en el ático sin calefacción. O sea, llegar fue duro. Aparte, yo estaba solo. O sea, yo cuando llegué estaba solo, o sea, estaban mi padre y mi madre, pero ellos siempre trabajaban. Trabajaban muy duro para vivir? y yo siempre estaba solo. Erika Martínez (Equador) Jo era molt petita. Allà a Equador, doncs, la vida era... ?encara me'n recordo?, no havia d'anar a l'escola. Que si a jugar, que si amb els tiets, amb els cosins, amb no sé què..., i de cop i volta em van dir: "Haz las maletas, que nos vamos". Jo no sabia on em portaven ni res. I em vaig trobar que estava a l'avió amb la meva mare al costat i..,. clar, estava just al costat de la finestra i veia als meus avis de lluny que s'estaven despedint de mi. Això em va marcar bastant. Nuole Zhu (Xina) A primària ho notes molt, perquè aquí per exemple un profe de primària i l'alumne es comporten més com a amics, no? I a la Xina respectem més el profe, perquè allà és com ser omnipotent, no? Aquí el profe, més que un profe, és un amic. Com un amic que li pots consultar tot, o sigui que sempre et dóna suport i això, no? Claudia Tapalaga (Romania) Encara que m'imagini tornar, no... És que no m'ho imagino, no, no sé. Perquè ho tinc tot aquí: casa, feina... No sé, els estudis els tinc tots aquí, tots en català... i no ho sé. Es que no, no puc imaginar-me tornar. Què faig, a Romania? Perquè allí buscar feina és encara més difícil que aquí. I hauria de convalidar els estudis. Són molts diners..,. molts papers. No ho veig. Melika Bendjeriou (Algèria) Em pregunten si em posaré el mocador. Jo de moment dic no, perquè..., a més, aquí a Espanya no et poden contractar en una caixa, a la Caixa, no? Contractar-te amb el mocador posat. No et poden contractar a una oficina. Per molt que el portis a fora i te'l treguis a dintre, no et poden contractar. És molt difícil per la feina. I a més els meus pares no m'obliguen a posar-me un mocador. Jo crec que més endavant, quan em casaré, si veig que l'he de portar en respecte a la meva religió i la cultura, doncs me'l posaré. Però perquè jo voldré, ningú m'hi obligarà.
ed2k naroatna 889 2011-06-10 00:18:52
L'endemà -1x12- Deixar-ho - Abandonar una addicció
Deixar-ho (abandonar una addicció) En Paco Martínez Reina és professor de tecnologia en un institut de Secundària a la seva ciutat, Lleida. Ho és des de fa més de vint anys, però en els últims dos ha estat de baixa, fent un tractament per deixar l'addicció a la cocaïna, l'alcohol i altres substàncies que consumia habitualment des de l'adolescència. "L'endemà" l'ha seguit en els últims mesos de tractament, presenciant com es preparava per tornar a la vida normal. En els últims anys de la seva addicció, en Paco va veure com trontollaven la seva relació amb la família (sobretot amb la seva filla i la seva germana) i la seva feina, els puntals del que havia estat la seva vida. Sentint-se cada cop pitjor, més enganxat al consum i més deteriorat físicament i psicològicament, en Paco va estar a punt de treure's la vida. La seva germana va aconseguir fer-li començar un tractament de desintoxicació a l'Associació d'Ajuda al Toxicòman, un tractament que ha estat llarg i dur, però que li ha permès explorar l'origen del seu malestar i les causes de la seva drogoaddicció, i del qual ha nascut, com diu ell, "un nou Paco". Ara en Paco ha retornat a Lleida, ha recuperat la feina a l'institut i està reconstruint la relació amb la seva filla, mentre estudia Treball Social. Sap que el seu equilibri encara és fràgil, però té clar que si ara tornés a consumir droga posaria en greu perill la seva vida. Si en Paco ha acceptat gravar aquest programa ha estat, com ell diu, per mostrar a la societat que no cal viure en la marginalitat per patir una addicció, i també per ensenyar que és possible sortir-se'n. El programa l'acompanya en l'última fase del tractament i en els primers mesos de retorn a la vida quotidiana, i mostra els testimonis de sis persones que han superat, o estan superant, una addicció: l'alcohol, les drogues o el joc patològic. Joana Gómez Sí que me'n sortiré, i tant! I tant! Encara que m'arribi la vellesa. Vaig començar amb quaranta anys i escaig, i ja en tinc seixanta-u. I seguiré i seguiré fins que ho aconseguiré, està clar. Perquè jo sóc una persona, sóc una dona, no sóc una una merda. Com..., perdó per l'expressió, eh? Perquè m'han fet sentir així, però no és cert: sóc una dona amb problemes. Juan Francisco Rodríguez I com que et trobes molt més malament, és un fet afegit als problemes que hi ha. O sigui: " L'economia va malament, el treball no funciona, a casa les coses no estan bé i a sobre he recaigut en la beguda. No he estat capaç de portar a terme el programa de recuperació que tenia... Veus? Es que tot és una merda. I com que tot és una merda, doncs apa, anem a fer el got. Anem a celebrar que tot és una merda". Nora Olivera Jo crec que si a algú li puc agrair el fet d'estar ara així de bé, és a mi mateixa. Sóc jo la que ha fet un treball on es ploren llàgrimes de sang, a la rehabilitació. Perquè allà retrobes tots els fantasmes que has estat amagant durant una pila d'anys. Jaume Muñoz Sí que és cert que tens una mica de por, perquè dius..." ara sí que estic sol". Bé, entre cometes, però ja tens l'esforç del que has fet. Ja penses que si has aconseguit tot això que has fet, ara ja estàs sol, costarà una mica més perquè estàs sol, però has de continuar. I al principi fa una mica de por, sí. José Manuel Fernández Arran de la separació em vaig enfonsar, i tot m'era igual. I arriba un moment que, mira, amb les maquinetes et va passant el temps, t'hi trobes bé, i vas fent... Josep Esteban L'alcohol t'ajuda a... a ser més, diguem-ne, més graciós, a tindre sempre la frase adequada per trencar el gel en segons quines situacions, o això és el que tu et penses. Perquè, en realitat, quan estàs en aquesta situació, el que fas és que fiques la gamba pertot arreu.
ed2k r5004 931 2011-06-16 15:05:11

Última actualització Thursday 28th of June 2018 01:03:32 AM.