Elinks

Segle XX - 2006 / 2007 / 2008 / 2009 (TVrip dual)

Font:
TV+TV
Codec video:
XviD
Codec audio:
MP3
Nom Format Muntador Audio Mida Clicks Afegit
Segle XX - La solució danesa (17-2-2006)
DURADA: 60 minuts. - MIDA: 750 MB

Idiomes: Català-anglès.

Coneixerem com els danesos van rebutjar les pressions d'Adolf Hitler i van evitar que milers de jueus acabessin en camps d'extermini nazis.

Molt sovint, els documentals emesos a "Segle XX" ens parlen de conflictes armats, enfrontaments polítics, dictadors i violències. Aquesta setmana, en canvi, els volem explicar una història de dignitat i coratge col?lectius, de democràcia i solidaritat, una història que -segons la filòsofa alemanya Hannah Arendt- hauria de ser d'ensenyament obligatori a tots els estudiants de ciències polítiques del món. Els volem explicar la història de la solució danesa.

A principis de 1940, el petit regne de Dinamarca, que s'havia declarat neutral i estava gairebé indefens enmig d'una Europa en guerra, acollia entre 7.000 i 8.000 jueus, la majoria integrats, benestants i discrets. Aquell 9 d'abril, la Wehrmacht de Hitler va travessar les fronteres camí de Noruega, i el país va esdevenir un protectorat alemany. Això sí: l'ocupant no intervenia en els afers interns, i Dinamarca conservava el seu rei Cristià Xè, el seu parlament, el seu govern d'unió nacional i la seva democràcia representativa. Per cert, en les eleccions generals celebrades al març de 1943, el partit nazi local només va obtenir el 2,1% dels vots.

Amb una profunda cultura democràtica i sense cap prejudici antisemita, els danesos -ciutadans i autoritats- van rebutjar en rodó les pressions alemanyes per discriminar els jueus, marcar-los amb l'estrella groga i iniciar-ne la deportació. Però el 29 d'agost de 1943 la situació va canviar: davant les exigències nazis de més repressió, el govern danès va dimitir i els ocupants es van fer càrrec del control directe del país, amb l'ajut del funcionariat local. Per a Berlín, era el moment d'aplicar a Dinamarca la "solució final del problema jueu".

Tanmateix, aviat van començar a passar coses estranyes. El plenipotenciari alemany a Copenhaguen, l'SS Werner Best, no volia enemistar-se amb els danesos i va deixar filtrar que els jueus serien capturats l'1 d'octubre. Aquests, advertits, van abandonar els seus domicilis i només un 5% va ser detingut; els altres es van amagar en cases particulars, hospitals, granges i rectories amb l'ajut de la resta de la població. Mentrestant, des del Rei fins als sindicats, tothom protestava per la persecució. En les setmanes següents, milers de danesos van fer possible el trasllat en vaixells de 7.220 jueus fins a la Suècia neutral i acollidora. Tan sols 481 jueus danesos van ser deportats, no als camps d'extermini, sinó a Theresienstadt, on podien rebre paquets de menjar i on en van morir 48. El 14 d'abril de 1945, setmanes abans de la fi de la guerra, els supervivents eren rescatats per la Creu Roja Sueca i traslladats a Escandinàvia. Segons Adolf Eichmann, "l'acció contra els jueus de Dinamarca va ser un fracàs"; però per als qui encara creuen en la condició humana, en canvi, va ser un èxit formidable.
avi lopere 931 2010-12-02 18:26:56
Segle XX - La victòria a Europa, en color (20-11-2006)
DURADA: 51 min. - MIDA: 783 MB

Idiomes: Català-anglès.

De nou, a "Segle XX", van proposar un programa de la sèrie "El color de la guerra"; aquesta vegada, un esplèndid mosaic d'imatges, veus i textos produït el 2005 i que porta per títol "La victòria a Europa, en color". Es tracta, efectivament, d'una espectacular crònica visual sobre el darrer any de la Segona Guerra Mundial al front occidental i sobre la victòria aliada, sempre des del punt de vista dels britànics.

Aquesta crònica, que alterna les vivències dels combatents amb les de la reraguarda, arrenca de les platges de Normandia i passa per l'alliberament de París, a finals d'agost del 1944, que alimenta entre els civils britànics l'esperança d'un final immediat de la guerra. Però aleshores, quan el malson sembla a punt d'acabar, les bombes volants alemanyes V2 comencen a caure sobre Londres. Poques setmanes després, aquell setembre, l'arriscat assalt dels paracaigudistes anglesos sobre la ciutat holandesa d'Arnhem resulta un fracàs que fa trontollar la reputació del mariscal Montgomery. i, el 16 de desembre, la Wehrmacht desencadena per sorpresa la contraofensiva de les Ardenes, que els aliats necessitaran un mes i mig per rebutjar.

Així, doncs, no és fins a principis de març del 1945, amb la travessa del Rin, quan la guerra a l'oest entra de veritat en la seva fase final. Una fase marcada per l'entusiasme dels holandesos o els danesos alliberats després de cinc anys de domini nazi, per la devastació de l'Alemanya vençuda i, sobretot, per l'esclat d'alegria del 8 de maig de 1945 als carrers de Londres i de tot el Regne Unit. D'aquella jornada memorable, el documental en mostra els elements més emblemàtics - la veu de Churchill anunciant la capitulació del Tercer Reich, la imatge del primer ministre amb la família reial al balcó del palau de Buckingham davant la multitud eufòrica -, però també recull pel?lícules domèstiques i dietaris personals sobre les celebracions a escala local.

Tanmateix, per a l'Imperi Britànic la guerra no s'acabaria del tot fins la rendició japonesa del setembre. I, en qualsevol cas, la postguerra apareixia carregada d'amenaces i incerteses. Després de sis anys de sacrificis, l'anhel d'igualtat i de benestar dels 50 milions d'habitants del Regne Unit es va expressar en el tomb electoral, en la victòria laborista d'aquell juliol. Però no era un anhel fàcil de satisfer en un país empobrit, on mancaven 4 milions d'habitatges, on calia trobar feina per a 2 milions de soldats desmobilitzats, on el racionament persistia mentre algunes de les joies de l'imperi colonial estaven a punt d'emancipar-se.
avi lopere 838 2010-12-02 18:27:11
Segle XX - Tòquio, el dia que va acabar la guerra (4-12-2006)
DURADA: 55 minuts. - MIDA: 735 MB

Idiomes: Català-francès.

La derrota del Japó en la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències -molt menys conegudes entre nosaltres que la paral?lela desfeta d'Alemanya- són l'objecte d'un doble documental francoaustralià produït l'any 2005 i que "Segle XX" ens va oferir els dos dilluns 4-12-2006 i 11-12-2006. El primer dels seus dos capítols porta per títol "Tòquio: el dia que es va acabar la guerra", i fa una crònica minuciosa de la cerimònia de rendició japonesa a bord del cuirassat Missouri, el 2 de setembre del 1945, per analitzar a partir d'ella la situació del país vençut i els inicis de l'ocupació.

Tot i que més concentrats en el temps, els bombardejos aeris nord-americans sobre el Japó havien estat més mortífers (700.000 víctimes civils) i molt més devastadors que els realitzats contra Alemanya, i això sense considerar els atacs atòmics a Hiroshima i Nagasaki. Les bombes americanes de fòsfor i de magnesi, llançades sobre ciutats de cases de fusta que no tenien soterranis ni refugis, havien arrasat Tòquio, Osaka, Kobe, Nagoya o Yokohama, més que Berlín o Hamburg. Així i tot, quan el 15 d'agost del 1945 l'emperador Hiro Hito anuncia la capitulació incondicional, al territori japonès hi ha encara 2.700.000 militars armats i 10.000 avions en condicions de volar, i ningú no sap com reaccionaran aquestes forces davant l'arribada a la pàtria de l'enemic victoriós.

En aquest sentit, el teatral aterratge del general Douglas MacArthur, quasi sense protecció, a la base d'Atsugi el 30 d'agost, és un cop d'efecte que marcarà les relacions entre vencedors i vençuts. Tres dies després, a bord del Missouri, MacArthur és el protagonista i mestre de cerimònies de l'acte a través del qual els Estats Units, la Gran Bretanya, la Xina, la Unió Soviètica, Austràlia, el Canadà, França, els Països Baixos i Nova Zelanda accepten la rendició de l'Imperi Japonès, el qual ha de renunciar a les seves conquestes dels últims 70 anys (les illes Kurils, Sajalín, Taiwan, Corea, Manxúria, etcètera) i queda reduït a les quatre illes metropolitanes, amb uns 370.000 quilòmetres d'extensió.

A aquest territori hi arriben tot seguit quasi mig milió de soldats nord-americans, mentre Washington rebutja la demanda soviètica d'una ocupació compartida. Per la seva banda, la disciplinada població japonesa és instruïda ràpidament sobre com ha de comportar-se en relació als ocupants estrangers, i afronta amb aprensió unes circumstàncies tan dramàtiques com inèdites en la mil?lenària història del país: la humiliació de suportar una autoritat de fora, el xoc cultural, la paràlisi econòmica i la misèria omnipresent.
avi lopere 859 2010-12-02 18:27:14
Segle XX - El Japó sota la runa (11-12-2006)
DURADA: 55 minuts. - MIDA: 654 MB

Idiomes: Català-francès.

La derrota del Japó en la Segona Guerra Mundial i les seves conseqüències -molt menys conegudes entre nosaltres que la paral?lela desfeta d'Alemanya- són l'objecte d'un doble documental francoaustralià produït l'any 2005 i que "Segle XX" ens va oferir els dos dilluns 4-12-2006 i 11-12-2006. El segon dels seus dos capítols porta per títol "Japó sota la runa".

Aquest país es troba des del setembre del 1945 sota la tutela dels Estats Units, representats a Tòquio per la poderosa personalitat del general Douglas MacArthur. Certament, l'emperador resta al seu palau, i subsisteix un govern japonès, i l'administració local, els jutges, la policia, etcètera, segueixen essent japonesos. Però és el virrei MacArthur qui, fins al 1952, impulsa 700 lleis revolucionàries destinades a liquidar el militarisme i implantar la democràcia: des de la nova Constitució parlamentària del 1946 fins al sufragi femení, les llibertats sindical o de premsa, la fi dels monopolis econòmics o la reforma agrària.

Resignats davant la fatalitat de la derrota, inicialment desorientats per la magnitud dels canvis en marxa, la gran majoria dels japonesos tenen en aquests anys una preocupació prioritària: sobreviure. No és una tasca gaire senzilla si tenim en compte que, en poques setmanes, 5 milions de membres de les forces armades són desmobilitzats i passen a engrossir la xifra de 13 milions de persones sense feina. La producció i els salaris representen la meitat que el 1935, mentre Tòquio s'ha convertit en una ciutat de barraques i, per tot el país, 8 milions de persones no tenen un sostre, la penúria es manifesta sota totes les formes: la fam i la subalimentació terribles fins i tot per a un poble frugal com el japonès, el mercat negre o yami, la manca de combustible per a calefacció, la manca de roba d'abric i de medicaments, etcètera.

Per si això fos poc, durant la tardor del 1945 comença la repatriació dels presoners de guerra i dels antics colons establerts a la Xina, a Taiwan, al sud-est asiàtic o a Corea; en total, i fins al 1956, seran més de 6 milions els retornats a la mare pàtria empobrida i als quals cal acollir i ajudar.
avi lopere 833 2010-12-02 18:27:16
Segle XX - Houdini (29-1-2007)
DURADA: 53 minuts. - MIDA: 624 MB

Idiomes: Català-anglès

Aquest documental explica la vida de Harry Houdini, el mag que va arribar a ser conegut com "el rei de les manilles", un treball que mostra la vida d'aquest mag que al llarg de diverses dècades va ser el rei de l'il?lusionisme.

Harry Houdini, de nom real Erick Weiss, va néixer a Budapest el 1874 en el si d'una família jueva que va emigrar als EUA quan ell tenia només 4 anys. Abans de fer-ne 20 havia deixat de ser un immigrant desconegut per ser una estrella internacional de l'espectacle. Una de les raons d'aquest ascens meteòric l'explica el mag David Copperfield, que afirma que Houdini "irradiava confiança i coratge; es va enfrontar en públic a les nostres pors més grans i sempre en va sortir victoriós".

Erick Weiss, quan encara no havia adoptat el nom de Harry Houdini (en senyal d'homenatge a l'artista francès Robert-Houdin), es va dedicar a cultivar el cos mentre aprenia màgia. Aquest dur aprenentatge quan encara era un adolescent li va ser molt útil per entrar en un món, el de la màgia i l'il?lusionisme, en què cal combinar la forma física amb els trucs. Als 19 anys es va casar, després de només tres setmanes de festeig, amb Beatriz, la dona amb qui va compartir vida professional i sentimental fins a la seva prematura mort. Houdini i Beatriz es van fer famosos als EUA i a Europa, on van venir durant la primera dècada del segle XX per triomfar primer a la Gran Bretanya i, després, al continent. Era famós, guanyava 400 dòlars per setmana i era capaç de fer grans espectacles d'escapisme.

La producció no regateja detalls sobre la personalitat de Houdini, que combinava de manera molt intel?ligent la saviesa, la forma física i el màrqueting. Aquesta barreja el va portar a fer espectacles en coordinació amb mitjans de comunicació per assegurar-se'n el ressò. L'èxit, a més, va fer que en la societat novaiorquesa s'utilitzés el terme "houdi-nize" ("houdinitzar"), que equivalia a saber sortir d'un entrebanc. La capacitat de superació el va portar a voler assolir cada dia una fita més difícil, i per això en una ocasió, a Times Square, a Nova York, es va fer penjar d'una grua de cap per avall lligat amb una camisa de força. L'acció va ser gravada en cinema. Houdini, en aquesta circumstància, es va saber desfer de la camisa de força.

Va trobar la mort als 52 anys per una raó una mica absurda: un estudiant de Montreal li va clavar un cop de puny, a proposta d'ell, i el cop va precipitar el desenllaç a causa de la infecció produïda per l'apèndix rebentada.

Diuen que Houdini va sentir el cop i va dir: "Ja n'hi ha prou." Dies després, el mag d'origen hongarès va morir a Detroit, el 31 d'octubre del 1926. La paradoxa es va complir al final de la vida del mag, de l'il?lusionista: va ser enterrat en un taüt de bronze que havia fet servir en un dels seus espectacles d'escapisme.
avi lopere 774 2010-12-02 18:27:51
Segle XX - El dia que es va estendre el pànic a Amèrica
DURADA: 1 h 18 min. - MIDA: 797 MB

Magnífic documental nord-americà de 2005 que recorda com, el 1938 i des d'un programa de ràdio, Orson Welles va fer creure a milions de ciutadans dels Estats Units que la terra estava sent envaïda per marcians, fet que va sembrar el pànic a tot el país.

Segurament no hi ha hagut, en tota la història mundial de la ràdio, un programa més cèlebre, més mitificat, més citat com a exemple de la força que pot assolir aquest mitjà. Em refereixo a l'adaptació del llibre d'H. G. Wells, "La guerra dels mons", que el jove Orson Welles va dirigir des dels estudis de la CBS, a Nova York, el 30 d'octubre de 1938, i que va fer creure a milions de ciutadans de l'est dels Estats Units en una invasió real de la Terra per part de marcians hostils. Aquest documental ens explicarà la història real i el context d'aquella famosíssima emissió.

Nascut el 1915 a Wisconsin, Orson Welles era el 1938, als seus 23 anys, el jove prodigi i, al mateix temps, l'"enfant terrible" del món de l'espectacle novaiorquès. Tot i haver coquetejat ja amb el cinema, la fama li venia del teatre (com a actor, però sobretot com a director d'agosarats muntatges d'autors clàssics i moderns), i també d'una ràdio aleshores al cim de la seva hegemonia en l'àmbit de l'entreteniment familiar. El públic americà, d'altra banda, ja començava a estar familiaritzat amb herois futuristes com ara Buck Rogers o Flash Gordon, i les seves aventures per l'espai interplanetari. En un altre terreny, la crisi política europea, que acabava de viure la conferència de Munic i la destrucció de Txecoslovàquia, projectava sobre els Estats Units l'ombra inquietant d'una nova guerra general que acabés involucrant-los, com havia passat el 1917.

Aquest és el context on cal situar l'impacte de l'emissió vespertina d'aquell 30 d'octubre a la CBS, una emissió de la qual ara podreu veure una reconstrucció minuciosa, gairebé minut a minut, amb extensos fragments del so original. La tècnica de l'adaptació del relat de Wells, la narració en primera persona, amb personatges que semblaven viure en directe els esdeveniments de la imaginària invasió marciana, va fascinar l'audiència primer, i després va provocar una onada de pànic a Nova York i Nova Jersey, amb fugides massives, embussos a les carreteres i una crisi d'histèria col?lectiva.

Naturalment, l'escàndol i la polèmica subsegüents van reforçar la fama d'Orson Welles com un geni creatiu original, innovador, i li van obrir les portes de Hollywood, on el 1940 rodaria la seva obra mestra, "Ciutadà Kane". Però, tot al llarg d'una agitada i conflictiva carrera cinematogràfica com a actor, guionista i director, el record d'aquella nit de ràdio en què va adaptar "La guerra dels móns" i va aterrir milions de compatriotes, aquest record acompanyaria Welles fins a la seva mort, el 10 d'octubre de 1985.
avi lopere 823 2010-12-30 22:35:02
Segle XX - La batalla del riu de la Plata
DURADA: 51 minuts. - MIDA: 610 MB

"Segle XX" reprodueix la primera batalla naval de la Segona Guerra Mundial i el primer gran esdeveniment mediàtic: la batalla del riu de la Plata.

Va ser la primera batalla naval de la Segona Guerra Mundial; va ser el primer gran esdeveniment mediàtic del conflicte, perquè va tenir lloc molt a prop de dues capitals neutrals: Montevideo i Buenos Aires; va ser la primera victòria britànica en aquell conflicte, l'única victòria fins al 1942; va ser, encara, un combat de cavallers, abans que la guerra es precipités en la barbàrie sense normes. Aquest excel?lent documental produït pel prestigiós espai de la BBC Timewatch recorda i analitza la batalla del riu de la Plata.

El protagonista d'aquesta història és un vaixell, l'"Admiral Graf Spee", la joia de la Kriegsmarine de Hitler, un cuirassat de butxaca que, amb només 10.000 tones de desplaçament i 26 nusos de velocitat, tenia la potència de foc de naus tres vegades més grans però era molt més ràpid; el dirigia el comandant Hans Langsdorff, de qui fins i tot els enemics van reconèixer la vàlua. En esclatar la guerra, al setembre del 1939, el Graf Spee ja es trobava a l'Atlàntic sud, on va començar a practicar el cors, a enfonsar mercants aliats (nou en tres mesos) tot rescatant-ne les tripulacions, i a amenaçar les línies de navegació britàniques. Per tal de caçar-lo, la Royal Navy va desplegar 9 grups de persecució formats per 23 grans vaixells.
avi lopere 766 2011-01-20 17:57:16
Segle XX - Hitler i Mussolini, una amistat brutal - 1a part
DURADA: 55 minuts. - MIDA: 978 MB

A través d'un doble documental del 2007, una coproducció europea per a la cadena francoalemanya Arte, s’analitzen les relacions entre els dos grans dictadors feixistes del segle XX, Hitler i Mussolini. Excel?lents imatges d'arxiu i rodatges actuals dels escenaris de les seves trobades il?lustren la narració d'aquella estranya i devastadora amistat.

Primera part

Contra les aparences, Mussolini i Hitler no eren dues ànimes bessones, predestinades a entendre's. Havien nascut a la mateixa dècada, l'italià el 1883, l'austroalemany el 1889, tots dos eren d'origen modest, de tarannà aventurer i havien conegut la misèria de joves. Però la trajectòria ideològica de Benito resulta sinuosa, des del marxisme i el pacifisme fins al nacionalisme militarista; Adolf, en canvi, va seguir sempre una línia recta, la del nacionalisme pangermànic, racista i ferotgement antimarxista. Per dir-ho d'una altra manera, Hitler era un il?luminat posseït per alguns dogmes obsessius; Mussolini, en canvi, era un cínic, un oportunista vanitós i addicte al poder.

De qualsevol manera, la Primera Guerra Mundial els va influir a tots dos de manera decisiva, i al cap de quatre anys, l'octubre de 1922, Mussolini va conquerir el govern a Roma mentre Hitler encara era un agitador de cerveseria. A partir d'aquell moment, i durant una dècada llarga, l'italià va ser el model, l'exemple, el mestre llunyà d'un Hitler enlluernat que somiava arribar a ser el Mussolini d'Alemanya.

Quan ho va aconseguir, el 30 de gener de 1933, el Führer encara conservava l'admiració pel Duce, a qui l'any següent va fer la seva primera visita a l'estranger. Les semblances entre els dos règims els aproximaven l'un a l'altre, però, de moment, hi havia una poma de la discòrdia: quan, el juny de 1934, els nazis van intentar annexionar Àustria després d'haver-ne assassinat el canceller Dollfuss, Mussolini ho va impedir enviant dues divisions a la frontera italoaustríaca del Brennero.

La relació entre els dos dictadors va canviar a partir del 1937. El rearmament alemany, la creixent gosadia diplomàtica de Hitler van impressionar Mussolini, i la relació es va invertir: des d'aleshores, el Tercer Reich esdevenia el model del règim feixista, i el Duce un deixeble acomplexat del Führer, disposat a fer-li el joc en la conferència de Munic, a consentir en silenci les annexions d'Àustria i de Txecoslovàquia, a signar amb Berlín el Pacte d'Acer del maig de 1939, que arrossegaria Itàlia a la Segona Guerra Mundial.
avi lopere 787 2011-01-20 17:59:05
Segle XX - Hitler i Mussolini, una amistat brutal - 2a part
DURADA: 54 minuts. - MIDA: 756 MB

A través d'un doble documental del 2007, una coproducció europea per a la cadena francoalemanya Arte, s’analitzen les relacions entre els dos grans dictadors feixistes del segle XX, Hitler i Mussolini. Excel?lents imatges d'arxiu i rodatges actuals dels escenaris de les seves trobades il?lustren la narració d'aquella estranya i devastadora amistat.

Segona part

Tot i no haver entrat en el conflicte mundial el setembre del 1939, el Duce sabia que el seu règim no podia romandre indefinidament neutral i va aprofitar la fulminant desfeta de França per declarar-li la guerra, el 10 de juny del 1940. El paper de les tropes feixistes als Alps i a la Costa Blava, però, va ser patètic, com, aquella tardor, en la fracassada invasió de Grècia des d'Albània. Del punt de vista militar, l'aliat italià feia a Hitler més nosa que servei, i obligava la Wehrmacht a distreure forces per anar-lo a socórrer tant als Balcans com al nord d'Àfrica.

Així les coses, quan el Tercer Reich va atacar la Unió Soviètica, el juny del 1941, Berlín no tenia gaire interès en l'ajut de Mussolini. Va ser aquest, cada cop més acomplexat davant el Führer i desitjós de demostrar que Itàlia encara pintava alguna cosa, qui en un any va enviar a l'URSS una força expedicionària de deu divisions, 230.000 homes, molts dels quals perdrien la vida en l'aventura. Després de Stalingrad i de la desfeta de l'Eix al nord d'Àfrica, el juliol del 1943 els Aliats desembarcaren a Sicília, i la cúpula del règim feixista -molt menys monolític que el nazi- va destituir el Duce, que va quedar detingut.

Per evitar que tot el territori italià caigués en mans aliades, Hitler va decidir aleshores ocupar el nord i centre del país i va ordenar la famosa operació de rescat de Mussolini, que seria excutada aquell 12 de setembre. Com un gest d'afecte i d'amistat? Més aviat com un acte de força i de prestigi del Reich, i també per agençar-se un peó, un titella que podria facilitar el control alemany sobre la meitat nord d'Itàlia.

En efecte, posat al capdavant de la fantasmagòrica Repubblica Sociale Italiana, la República de Salò, el Duce va ser des d'aquell moment una simple marioneta dels nazis, un ninot sense voluntat pròpia, incapaç d'impedir l'execució del seu propi gendre, el comte Ciano, incapaç de deslligar la seva sort de la de Hitler, tot i saber que aquest l'arrossegava al precipici. Ja en la desbandada final, resulta tot un símbol que el Duce derrotat intentés salvar la pell sota un abric de la Wehrmacht i dins d'un comboi alemany. Va ser inútil, i la venjança dels partisans es va abatre sobre ell, fins i tot després de mort. Alliçonat per la sort del seu antic soci, un Hitler sempre més pudorós va preferir el suïcidi i la incineració.
avi lopere 769 2011-01-20 18:00:41
Segle XX - Eva Braun i la vida íntima de Hitler
DURADA: 74 minuts. - MIDA: 1,09 GB (2007)

Segle XX (14-10-2008) Eva Braun i la vida íntima de Hitler (2007)

El que converteix el documental en realment interessant és que pràcticament tot el material correspon a les gravacions íntimes de la companya del fuhrer, un material molt ben conservat de la vida íntima de la jove, moderna i ingènua Eva, amb la seva família i amb la seva altra família, les jerarquies del nacionalsocialisme.

Provoca una estranya esgarrifança ser testimoni de primera mà d’aquesta quotidianitat, de la que es desprèn certa felicitat i joie de vivre, i alhora ser conscients de tot el que en aquell mateix temps i aquelles mateixes persones estaven ideant.

De passada també podem aprendre algunes coses noves, que per això haurien de servir els documentals, com per exemple que el Hoffman dels àlbums i els llibres era el fotògraf de Hitler i qui va presentar-li l’Eva, que el pare de Hitler era un alcohòlic que abusava sexualment del seu fill, que la mateixa Eva ja s’havia intentat suïcidar dues vegades abans d’esdevenir la companya de l’Adolf, etc.
avi lopere 768 2011-02-03 23:49:25
Segle XX - Hitler i la muralla de l'Atlàntic (2000)
Durada: 55 minuts. - Mida: 655 MB

Aprofundirem en l'origen, la construcció i les característiques de la barrera defensiva inexpugnable que havia de protegir la fortalesa europea en mans del Führer contra tota invasió occidental.

Un documental holandès de l'any 2000 ens permetrà aprofundir en l'origen, la construcció i les característiques d'una de les obres d'enginyeria militar més gegantines de tota la història.

Amo de tota l'Europa occidental -des de Noruega fins a França- a partir del juny del 1940, i amb una Gran Bretanya replegada a la defensiva, el Tercer Reich no es va plantejar la hipòtesi d'un atac aliat a les costes atlàntiques fins ben entrat el 1942, quan la Wehrmacht ja es trobava involucrada en la lluita contra els soviètics i, per tant, el fantasma d'una guerra en dos fronts, com la del 1914-18, començava a inquietar Berlín. Aquell 19 d'agost el raid de Dieppe, la incursió de forces canadenques sobre aquesta ciutat francesa del canal de la Mànega, va disparar les alarmes i va precipitar la decisió d'aixecar allò que la propaganda nazi batejaria com la Muralla de l'Atlàntic.

La tasca va ser confiada a l'Organització Todt, l'organisme nazi de construcció i enginyeria, que utilitzà en grans quantitats mà d'obra local, ja fos voluntària o forçosa. El projecte consistia a fer que els milers de quilòmetres de costa atlàntica, des del cap Nord fins la frontera espanyola del Bidasoa, fossin impracticables per a un gran desembarcament angloamericà; es tractava, doncs, d'omplir aquestes costes de fortificacions, búnquers, emplaçaments d'artilleria, barreres de formigó i d'acer, etcètera. Es va dedicar un esforç especial a blindar les costes que semblaven més propícies per a la invasió aliada: les del pas de Calais i la península de Bretanya, i no tant les de Normandia, per exemple.

La supervisió militar de l'obra al litoral francès va estar en mans del mariscal Von Rundstedt i, des del novembre del 1943, del també mariscal Erwin Rommel. Durant els sis o set mesos següents, l'heroi de l'Afrikakorps millorà les defenses costaneres i va fer sembrar 5 milions de mines tant terrestres com marítimes. Tanmateix, quan arribà el 6 de juny del 1944, dels 15.000 búnquers previstos només n'estaven construïts 5.000, per culpa de la penúria de materials, i també dels bombardejos aliats.

D'alguna manera, la Muralla de l'Atlàntic era com la Línia Maginot a l'inrevés, i, igual que aquesta, es va mostrar inútil a l'hora de la veritat. A les platges de Normandia, la superioritat aèria i naval dels atacants va passar per damunt de les imponents fortaleses alemanyes, amb els seus grans canons i les seves cúpules de formigó.
avi lopere 826 2011-03-27 17:54:24
Segle XX - L'orquestra del Reich (2007)
Durada: 61 minuts. - Mida: 594 MB

Partint de la tesi que Alemanya era "el país de la música", el règim nazi va potenciar com mai abans aquest art, fent-lo servir d'instrument de propaganda política.

Sota el títol de "L'orquestra del Reich. La Filharmònica de Berlín i el nacionalsocialisme", presentem un documental alemany del 2007 sobre una de les facetes més importants de la política cultural hitleriana.

Com ja hem explicat en altres ocasions, la música va ser l'art predilecte del règim nazi. Partint de la tesi que Alemanya era "el país de la música", i els alemanys, "la nació més musical de la Terra", el Ministeri d'Educació Popular i Propaganda que regentava Joseph Goebbels, amb el suport entusiasta del mateix Führer, va potenciar com mai abans la vida concertística, l'educació musical, les emissions musicals per ràdio, etcètera.

Aquest afany, però, no tenia res d'innocent. Des dels primers mesos del règim, Goebbels ja havia advertit Wilhelm Furtwängler -el millor director d'orquestra del món en aquell moment- que l'artista "no es podia deslligar de les forces directrius del seu temps". Això significava que la música alemanya s'havia de sotmetre a les exigències estètiques, a les fòbies racials i a les necessitats propagandístiques del Tercer Reich.

I això és el que van fer la Filharmònica de Berlín (nacionalitzada l'octubre de 1933) i el seu director, Furtwängler. Del repertori de l'orquestra van desaparèixer Mendelsohn, Mahler i els altres compositors jueus vius o morts. Els quatre instrumentistes jueus de la filharmònica van ser acomiadats entre el 1933 i el 1934. I orquestra i director, amb tot el seu renom i la seva excel·lència com a intèrprets beethovenians, van esdevenir ambaixadors de prestigi de l'Alemanya nazi a l'exterior i proveïdors de llustre cultural en la propaganda interna del règim, tant abans com després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Efectivament, encara en plena conflagració, la Filharmònica de Berlín va efectuar nombroses gires tant per l'Europa ocupada com pels països neutrals (Espanya, Portugal, Suècia...), mentre oferia concerts organitzats per tota mena d'organismes nazis, concerts concebuts pel règim com un bàlsam espiritual compensatori de les penúries i amargors de la derrota imminent. Només l'arribada dels soviètics, l'abril de 1945, va interrompre l'activitat de l'orquestra. I no per gaire temps, perquè el 26 de maig següent la filharmònica ja tornava a tocar. Furtwängler i alguns altres músics van haver de passar per indulgents processos de desnazificació, i tots es van refugiar en la tesi de l'autonomia de l'art: ells estimaven la música i no pensaven en política. Arturo Toscanini, en canvi, havia refusat dirigir a Alemanya el 1936, perquè, va dir, "no es pot tocar Beethoven en un país oprimit".
avi lopere 853 2011-03-27 17:55:36
Segle XX - El museu de Hitler - 1a part (2006)
Durada: 54 minuts. - Mida: 551 MB

"Segle XX" posa al descobert, "El museu de Hitler" , en un doble documental del 2006, de director alemany i producció multinacional que tracta el tema del patrimoni artístic europeu, la seva preservació i la seva utilització política, en el marc de la Segona Guerra Mundial.

El règim nazi va distingir diverses ciutats del seu imperi amb uns títols que en subratllaven l'especial vinculació amb el nacionalsocialisme. Així, Munic era la "capital del moviment"; i Nuremberg la "capital dels congressos del partit"; i Goslar la "capital dels camperols del Reich"; i Stuttgart la "capital dels alemanys de l'exterior"; i Frankfurt la "capital de l'artesania alemanya", etcètera. El 1938, després de l'annexió d'Àustria, la provinciana Linz, on Hitler havia passat la seva joventut, esdevingué "la ciutat del Führer". I aquest, pintor frustrat però convençut de posseir un gran talent artístic, va concebre la idea d'aixecar a Linz un immens museu que contingués la millor col·lecció mundial d'art germànic i les obres mestres de tot l'art europeu.

Decidit ja a desencadenar una guerra general i a conquerir militarment Europa, el dictador alemany encarregà al director de la Pinacoteca de Dresden, Hans Posse, la planificació del futur museu, la identificació i localització de les peces que l'haurien d'omplir, amb el benentès que, si es trobaven fora d'Alemanya, serien adquirides per la força de les armes. Aquesta "llista de Linz"' comprèn unes cinc mil obres, entre les quals quadres de Rembrandt, de Watteau, de Canaletto..., amb una inclinació pronunciada per les escenes bucòliques i el romanticisme alemany. Eren, en resum, els gustos del Führer i, per tant, l'art contemporani i "degenerat" no hi tenia cabuda.

Com és lògic, el projectat museu de Linz, la voluntat general dels nazis d'espoliar el patrimoni artístic europeu en benefici propi, fins i tot els afanys de col·leccionisme personal del mariscal Hermann Goering interaccionaven amb el desig de les autoritats culturals franceses, belgues o soviètiques de protegir els fons dels seus museus o catedrals. Per tant, el documental explica també, amb testimonis molt interessants, els esforços per evacuar i resguardar els tresors del Louvre o de l'Hermitage, i evoca el saqueig sistemàtic que els alemanys van portar a terme, sobretot a París, de marxants i col·leccionistes privats, especialment dels jueus que havien hagut de fugir a l'exili, o que prou feina tenien per escapolir-se de la deportació.

Des del 1943, el gir de 180 graus en el curs de la guerra va fer que la batalla incruenta pel patrimoni artístic europeu també canviés de sentit. Pels alemanys, la nova prioritat era emportar-se els milers d'obres d'art robades en els països ocupats cap al Reich, i posar-les a recer dels bombardejos en amagatalls segurs, sobretot en una mina de sal de la regió de Salzburg. Pels Aliats occidentals, i especialment pels nord-americans, es tractava de localitzar i recuperar tot l'art robat, i al mateix temps de protegir el patrimoni que restava in situ dels combats per l'alliberament d'Europa. Pels soviètics que avançaven des de l'Est, l'objectiu era capturar tota la riquesa artística alemanya que poguessin; com a compensació per les enormes destruccions perpetrades a Rússia, com a botí de guerra i també com a trofeu de la victòria sobre els invasor teutònics.

El desembarcament a Normandia del juny de 1944, doncs, va obrir un nou escenari en què, mentre oficials americans feien de detectius a la recerca d'obres d'art, els nazis en retirada acabaven de passar el rasclet, la resistència francesa procurava impedir els últims trasllats a Alemanya de quadres i escultures espoliats i, afortunadament, el governador militar de París, Von Choltitz, desobeïa l'ordre de Hitler de destruir els monuments de la capital francesa.

Després de la capitulació del Reich, el 8 de maig de 1945, les col·leccions públiques d'art que els nazis havien robat van ser en general recuperades. En canvi, moltes peces de propietaris privats, sobretot de famílies jueves exterminades, van restar als llimbs jurídics. Encara avui, només a França, els museus nacionals conserven dues mil obres provinents del saqueig hitlerià que no han pogut ser restituïdes als seus legítims propietaris. Finalment, i a tall d'anècdota, val la pena fer notar que la ciutat austríaca de Linz, la seu del museu d'art que Hitler somiava inaugurar abans del 1950, serà juntament amb la lituana Vílnius, capital europea de la cultura l'any 2009.
avi lopere 852 2011-03-27 17:56:45
Segle XX - El museu de Hitler - 2a part (2006)
Durada: 54 minuts. - Mida: 555 MB

"Segle XX" posa al descobert, "El museu de Hitler" , en un doble documental del 2006, de director alemany i producció multinacional que tracta el tema del patrimoni artístic europeu, la seva preservació i la seva utilització política, en el marc de la Segona Guerra Mundial.

El règim nazi va distingir diverses ciutats del seu imperi amb uns títols que en subratllaven l'especial vinculació amb el nacionalsocialisme. Així, Munic era la "capital del moviment"; i Nuremberg la "capital dels congressos del partit"; i Goslar la "capital dels camperols del Reich"; i Stuttgart la "capital dels alemanys de l'exterior"; i Frankfurt la "capital de l'artesania alemanya", etcètera. El 1938, després de l'annexió d'Àustria, la provinciana Linz, on Hitler havia passat la seva joventut, esdevingué "la ciutat del Führer". I aquest, pintor frustrat però convençut de posseir un gran talent artístic, va concebre la idea d'aixecar a Linz un immens museu que contingués la millor col·lecció mundial d'art germànic i les obres mestres de tot l'art europeu.

Decidit ja a desencadenar una guerra general i a conquerir militarment Europa, el dictador alemany encarregà al director de la Pinacoteca de Dresden, Hans Posse, la planificació del futur museu, la identificació i localització de les peces que l'haurien d'omplir, amb el benentès que, si es trobaven fora d'Alemanya, serien adquirides per la força de les armes. Aquesta "llista de Linz"' comprèn unes cinc mil obres, entre les quals quadres de Rembrandt, de Watteau, de Canaletto..., amb una inclinació pronunciada per les escenes bucòliques i el romanticisme alemany. Eren, en resum, els gustos del Führer i, per tant, l'art contemporani i "degenerat" no hi tenia cabuda.

Com és lògic, el projectat museu de Linz, la voluntat general dels nazis d'espoliar el patrimoni artístic europeu en benefici propi, fins i tot els afanys de col·leccionisme personal del mariscal Hermann Goering interaccionaven amb el desig de les autoritats culturals franceses, belgues o soviètiques de protegir els fons dels seus museus o catedrals. Per tant, el documental explica també, amb testimonis molt interessants, els esforços per evacuar i resguardar els tresors del Louvre o de l'Hermitage, i evoca el saqueig sistemàtic que els alemanys van portar a terme, sobretot a París, de marxants i col·leccionistes privats, especialment dels jueus que havien hagut de fugir a l'exili, o que prou feina tenien per escapolir-se de la deportació.

Des del 1943, el gir de 180 graus en el curs de la guerra va fer que la batalla incruenta pel patrimoni artístic europeu també canviés de sentit. Pels alemanys, la nova prioritat era emportar-se els milers d'obres d'art robades en els països ocupats cap al Reich, i posar-les a recer dels bombardejos en amagatalls segurs, sobretot en una mina de sal de la regió de Salzburg. Pels Aliats occidentals, i especialment pels nord-americans, es tractava de localitzar i recuperar tot l'art robat, i al mateix temps de protegir el patrimoni que restava in situ dels combats per l'alliberament d'Europa. Pels soviètics que avançaven des de l'Est, l'objectiu era capturar tota la riquesa artística alemanya que poguessin; com a compensació per les enormes destruccions perpetrades a Rússia, com a botí de guerra i també com a trofeu de la victòria sobre els invasor teutònics.

El desembarcament a Normandia del juny de 1944, doncs, va obrir un nou escenari en què, mentre oficials americans feien de detectius a la recerca d'obres d'art, els nazis en retirada acabaven de passar el rasclet, la resistència francesa procurava impedir els últims trasllats a Alemanya de quadres i escultures espoliats i, afortunadament, el governador militar de París, Von Choltitz, desobeïa l'ordre de Hitler de destruir els monuments de la capital francesa.

Després de la capitulació del Reich, el 8 de maig de 1945, les col·leccions públiques d'art que els nazis havien robat van ser en general recuperades. En canvi, moltes peces de propietaris privats, sobretot de famílies jueves exterminades, van restar als llimbs jurídics. Encara avui, només a França, els museus nacionals conserven dues mil obres provinents del saqueig hitlerià que no han pogut ser restituïdes als seus legítims propietaris. Finalment, i a tall d'anècdota, val la pena fer notar que la ciutat austríaca de Linz, la seu del museu d'art que Hitler somiava inaugurar abans del 1950, serà juntament amb la lituana Vílnius, capital europea de la cultura l'any 2009.
avi lopere 823 2011-03-27 17:57:50
Segle XX - La batalla de Guadalajara (2007)
Durada: 62 minuts. - Mida: 748 MB

Aquest documental recrea la batalla més internacional de la Guerra Civil espanyola i una de les que suscità més ressò mediàtic i més explotació propagandística.

"Segle XX" us convida a veure la reconstrucció i l'anàlisi de la famosa batalla de Guadalajara que tingué lloc durant la Guerra Civil espanyola.

Apoderar-se de Madrid i dels aparells de l'Estat que hi tenien la seu era l'objectiu principal de l'"alzamiento" des del 18 de juliol de 1936. Però el cop militar fracassà a la capital. L'immediat avanç dels facciosos des del nord va ser deturat al Guadarrana i, aquell novembre, les forces franquistes que procedien del sud i l'oest es van estavellar contra la resistència republicana a la Ciudad Universitaria. Madrid, "rompeolas de todas las Españas", esdevingué el símbol de la consigna antifeixista: "¡No pasarán!"

Franco, però, encara confiava que la conquesta de Madrid li donés la victòria en qüestió de mesos i, frustrat l'atac frontal, intentà l'encerclament. A això van respondre, entre el desembre de 1936 i el febrer de 1937, les batalles de la carretera de la Corunya i del riu Jarama, que no assoliren l'objectiu. Aleshores, un Mussolini eufòric per la conquesta de Màlaga oferí el Corpo di Truppe Volontarie, els 40.000 homes que havia enviat en auxili de Franco, per atacar Madrid des del nord-est, al llarg de la carretera de Barcelona. "Demà a Guadalajara, en tres dies a Madrid", era l'eslògan de les unitats feixistes italianes en iniciar l'atac, el 8 de març de 1937.

La reacció republicana, que implicà els més llegendaris comandaments d'aquell bàndol (José Miaja, Vicente Rojo, Enrique Líster...) i les tropes més foguejades, incloses dues Brigades Internacionals, amb suport de tancs i bona cobertura aèria, sorprengué i desbordà l'excés de confiança del cos expedicionari italià, perjudicat a més pel mal temps, que anul·lava la seva superioritat en mitjans mecànics. Entre el 18 i el 22 de març, els homes de Mussolini protagonitzaren una retirada humiliant i en desordre.

Del punt de vista militar, el desenllaç de la batalla de Guadalajara desplaçà la guerra cap als fronts perifèrics i la convertí en un conflicte de llarga durada. En el terreny polític, el feixisme italià victoriós a Líbia i a Etiòpia sofrí un cop moral i propagandístic desastrós, i "Il Duce" va perdre bona part del seu ascendent sobre Franco, mentre el bàndol republicà i l'antifeixisme mundial rebien una forta injecció d'ànim. Des de finals de març del 1937, va córrer per les dues Espanyes una frase burleta i expressiva que feia: "Italianos, menos camiones, y más cojones".
avi lopere 749 2011-03-27 17:59:23
Segle XX - D'Auschwitz a Jerusalem - 1a part (2008)
Durada: 53 minuts. - Mida: 648 MB

Idiomes: Català-francès

Davant la continuada allau de notícies sagnants procedents del conflicte israelianopalestí, és fàcil preguntar-se com va començar tot. Aquest doble documental francès produït el 2008 intenta donar resposta a aquesta qüestió crucial. Ho fa amb un suport visual extraordinari, el de films amateurs, molts en color i sovint inèdits, rodats per un grapat de famílies jueves i palestines al llarg dels anys trenta i quaranta del segle passat. D’aquesta manera fa la reconstrucció de la seqüència històrica entre l'antisemitisme europeu dels anys 30 i el naixement de l'estat d'Israel, el 1948.

El punt de partida del relat se situa a l'Europa central i oriental del període d'entreguerres, al mig de la classe mitjana jueva alemanya, perfectament integrada, entre la pròspera burgesia jueva dels Països Bàltics o bé dins les tradicionals i devotes comunitats jueves de la Polònia profunda. És cert que el moviment sionista existia des de finals del segle XIX. Però, per a la immensa majoria dels quatre o cinc milions de jueus que habitaven a les regions esmentades, emigrar a Palestina era una opció marginal o descabellada fins al 1933. Només la pujada de Hitler al poder i la recrudescència de l'antisemitisme a tot el continent, combinades amb la dificultat creixent per entrar als Estats Units, van convertir Palestina en una solució plausible per als jueus que volien fugir de la discriminació o de la persecució.

Va ser, doncs, l'antisemitisme europeu el que va donar l'impuls definitiu al trasllat a Palestina -a la Palestina aleshores sota administració britànica- de més de 200.000 jueus europeus en set anys, entre 1933 i 1939. I va ser aquesta immigració la que, per reacció defensiva, va esperonar el nacionalisme arabopalestí a mobilitzar-se per tal d'aturar l'arribada de més intrusos invasors. Si el 1935 el règim nazi va promulgar les lleis antisemites de Nuremberg, aquell mateix any van arribar a Palestina més de 60.000 jueus centreuropeus, i l'any següent, l'abril de 1936, va esclatar la Gran Revolta Àrab, una insurrecció armada antibritànica i antisionista que duraria 4 quatre anys i causaria prop de 4.000 morts.

Al capdavall, van ser la crisi diplomàtica internacional i la imminència d'una guerra general els factors que van persuadir el govern britànic a canviar de política i a reconciliar-se amb els àrabs. El maig de 1939, Londres va publicar un Llibre Blanc que estrangulava la immigració jueva a Palestina i feia impossible el naixement d'un estat jueu. Aquell 1 de setembre, Hitler envaïa Polònia i començava a crear les condicions per a l'extermini de les comunitats jueves d'Europa.

Iniciada el 1939-40 amb la reclusió dels hebreus polonesos en grans guetos urbans, i culminada el 1942-45 amb la deportació massiva i l'assassinat industrial a Auschwitz i els altres camps de la mort, la “Solució Final” nazi, l'Holocaust de gairebé 6 milions d'europeus de tota edat i condició pel sol fet de ser jueus, va donar a la demanda sionista d'un estat nacional jueu una legitimació definitiva. Al mateix temps, això precipitava i radicalitzava el conflicte entre àrabs i jueus pel futur de la Palestina encara sota administració britànica.

A partir del 1945, la "qüestió de Palestina" va esdevenir un dels grans temes de l'agenda diplomàtica internacional i, al mateix temps, un dels grans focus de l'atenció informativa mundial. Va ser en aquests dos àmbits -el de la diplomàcia i el de l'opinió pública- on hi va haver les batalles decisives, més que no pas sobre el terreny, a Terra Santa. I cal reconèixer que, en matèria d'imatge i de relacions internacionals, els sionistes tenien unade gran superioritat. Si ells parlaven en nom de les víctimes per excel?lència del nazisme, la causa àrab palestina estava encapçalada pel muftí de Jerusalem, antic admirador i aliat de Hitler. Si ells tenienamb el suport de la Unió Soviètica, de tot el progressisme occidental i de la Casa Blanca, els països àrabs apareixien com un bloc de règims feudals o reaccionaris, titelles del decadent imperialisme britànic.

El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar per una majoria de dos terços la Resolució 181, que prescrivia la partició de la Palestina britànica en dos Estats, un d'àrab i un de jueu. El rebuig frontal del món àrab es va artransformà tot seguit en una guerra a Palestina; una guerra intercomunitària primer, mentre els britànics feien les maletes i es disposaven a evacuar el territori. Després que el 14 de maig de 1948 fos proclamat el nou Estat d'Israel, la guerra va esdevenir internacional, entre el flamant exèrcit israelià i els de mitja dotzena de països àrabs.

La guerra no es va acabar del tot fins al març de 1949, amb la rotunda victòria israeliana que va convertir 700.000 palestins en refugiats i els va infligir un greuge irreparable. De tot allò, ja en fa 60 anys, però, lluny de cicatritzar, les ferides no han fet més que enverinar-se.
avi lopere 856 2011-04-20 01:09:40
Segle XX - D'Auschwitz a Jerusalem - 2a part (2008)
Durada: 56 minuts. - Mida: 723 MB

Idiomes: Català-francès

Davant la continuada allau de notícies sagnants procedents del conflicte israelianopalestí, és fàcil preguntar-se com va començar tot. Aquest doble documental francès produït el 2008 intenta donar resposta a aquesta qüestió crucial. Ho fa amb un suport visual extraordinari, el de films amateurs, molts en color i sovint inèdits, rodats per un grapat de famílies jueves i palestines al llarg dels anys trenta i quaranta del segle passat. D’aquesta manera fa la reconstrucció de la seqüència històrica entre l'antisemitisme europeu dels anys 30 i el naixement de l'estat d'Israel, el 1948.

El punt de partida del relat se situa a l'Europa central i oriental del període d'entreguerres, al mig de la classe mitjana jueva alemanya, perfectament integrada, entre la pròspera burgesia jueva dels Països Bàltics o bé dins les tradicionals i devotes comunitats jueves de la Polònia profunda. És cert que el moviment sionista existia des de finals del segle XIX. Però, per a la immensa majoria dels quatre o cinc milions de jueus que habitaven a les regions esmentades, emigrar a Palestina era una opció marginal o descabellada fins al 1933. Només la pujada de Hitler al poder i la recrudescència de l'antisemitisme a tot el continent, combinades amb la dificultat creixent per entrar als Estats Units, van convertir Palestina en una solució plausible per als jueus que volien fugir de la discriminació o de la persecució.

Va ser, doncs, l'antisemitisme europeu el que va donar l'impuls definitiu al trasllat a Palestina -a la Palestina aleshores sota administració britànica- de més de 200.000 jueus europeus en set anys, entre 1933 i 1939. I va ser aquesta immigració la que, per reacció defensiva, va esperonar el nacionalisme arabopalestí a mobilitzar-se per tal d'aturar l'arribada de més intrusos invasors. Si el 1935 el règim nazi va promulgar les lleis antisemites de Nuremberg, aquell mateix any van arribar a Palestina més de 60.000 jueus centreuropeus, i l'any següent, l'abril de 1936, va esclatar la Gran Revolta Àrab, una insurrecció armada antibritànica i antisionista que duraria 4 quatre anys i causaria prop de 4.000 morts.

Al capdavall, van ser la crisi diplomàtica internacional i la imminència d'una guerra general els factors que van persuadir el govern britànic a canviar de política i a reconciliar-se amb els àrabs. El maig de 1939, Londres va publicar un Llibre Blanc que estrangulava la immigració jueva a Palestina i feia impossible el naixement d'un estat jueu. Aquell 1 de setembre, Hitler envaïa Polònia i començava a crear les condicions per a l'extermini de les comunitats jueves d'Europa.

Iniciada el 1939-40 amb la reclusió dels hebreus polonesos en grans guetos urbans, i culminada el 1942-45 amb la deportació massiva i l'assassinat industrial a Auschwitz i els altres camps de la mort, la “Solució Final” nazi, l'Holocaust de gairebé 6 milions d'europeus de tota edat i condició pel sol fet de ser jueus, va donar a la demanda sionista d'un estat nacional jueu una legitimació definitiva. Al mateix temps, això precipitava i radicalitzava el conflicte entre àrabs i jueus pel futur de la Palestina encara sota administració britànica.

A partir del 1945, la "qüestió de Palestina" va esdevenir un dels grans temes de l'agenda diplomàtica internacional i, al mateix temps, un dels grans focus de l'atenció informativa mundial. Va ser en aquests dos àmbits -el de la diplomàcia i el de l'opinió pública- on hi va haver les batalles decisives, més que no pas sobre el terreny, a Terra Santa. I cal reconèixer que, en matèria d'imatge i de relacions internacionals, els sionistes tenien unade gran superioritat. Si ells parlaven en nom de les víctimes per excel?lència del nazisme, la causa àrab palestina estava encapçalada pel muftí de Jerusalem, antic admirador i aliat de Hitler. Si ells tenienamb el suport de la Unió Soviètica, de tot el progressisme occidental i de la Casa Blanca, els països àrabs apareixien com un bloc de règims feudals o reaccionaris, titelles del decadent imperialisme britànic.

El 29 de novembre de 1947, l'Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar per una majoria de dos terços la Resolució 181, que prescrivia la partició de la Palestina britànica en dos Estats, un d'àrab i un de jueu. El rebuig frontal del món àrab es va artransformà tot seguit en una guerra a Palestina; una guerra intercomunitària primer, mentre els britànics feien les maletes i es disposaven a evacuar el territori. Després que el 14 de maig de 1948 fos proclamat el nou Estat d'Israel, la guerra va esdevenir internacional, entre el flamant exèrcit israelià i els de mitja dotzena de països àrabs.

La guerra no es va acabar del tot fins al març de 1949, amb la rotunda victòria israeliana que va convertir 700.000 palestins en refugiats i els va infligir un greuge irreparable. De tot allò, ja en fa 60 anys, però, lluny de cicatritzar, les ferides no han fet més que enverinar-se.
avi lopere 830 2011-04-20 01:09:50
Segle XX - L’experiment Goebbels - 1a part (2004)
Durada: 56 minuts. - Mida: 597 MB

Idiomes: català-anglès

Aquest doble documental construeix un retrat d'un dels pares de la doctrina nazi: el ministre d'Educació Popular i Propaganda i líder de la maquinària cultural, mediàtica i de control ideològic del Tercer Reich. Basat en els diaris escrits pel mateix ministre de Propaganda del Tercer Reich, mostra el complex de superioritat intel?lectual i el fanatisme il?limitat del personatge.

Joseph Goebbels havia nascut a Renània el 1897, fill d'un comptable fervorosament catòlic. Nen malaltís, intel?ligent i solitari, afectat des de petit per una coixesa que li va impedir servir a l'exèrcit, va cursar estudis superiors gràcies a les beques i, el 1921, es va doctorar en literatura a la Universitat de Heidelberg. Frustrat en les seves ambicions intel?lectuals i amargat per la manca de reconeixement, el 1922 va ingressar en el moviment nazi, on el seu talent com a comunicador i la seva energia el van incorporar aviat al nucli dirigent, malgrat les ferotges rivalitats internes.

Cada cop més interessat pels mecanismes d'adoctrinament de les masses, va estudiar el model de la propaganda soviètica i va transformar el partit nazi en un partit església, amb el Führer com a déu, els comunistes i els jueus com a dimonis, etcètera. "Quin és el primer manament d'un nacionalisocialista?", preguntava un catecisme redactat per Goebbels el 1930. "Estimar Alemanya per damunt de totes les coses, i el camarada de raça com a tu mateix".

Poques setmanes després de la presa del poder, el març de 1933, el doctor Goebbels -tal com es feia tractar per distingir-se dels nazis d'acció- ocupà un nou càrrec fet a la seva mida: ministre d'Educació Popular i Propaganda; és a dir, cap de l'enorme maquinària cultural, mediàtica i de control ideològic d'un Tercer Reich cada cop més totalitari. Durant els mesos i anys següents, Joseph Goebbels va perfeccionar i expandir els mitjans i les tècniques de persuasió política: va depurar la premsa, va potenciar la ràdio i la televisió, va posar sota estricte control la literatura i el teatre, l'esport i el cinema, les arts plàstiques i la música. Tot plegat, amb l'objectiu d'homogeneïtzar els 65 milions d'alemanys aris en el motlle del racisme, del culte a la força, del nacionalisme agressiu i de l'obediència cega a Hitler. Sense aquest gran treball de seducció col?lectiva, ni el desencadenament de la Segona Guerra Mundial ni els crims que el nazisme hi va cometre no hauria estat possible.

Segona part del documental germanobritànic titulat "L'experiment Goebbels", que es basa en fragments dels diaris escrits pel dirigent nazi des de l'estiu del 1924 fins a l'abril de 1945 i que ens mostra sense intermediaris la tendència a l'autocompassió, el complex de superioritat intel?lectual i el fanatisme il?limitat de qui va ser el totpoderós ministre de Propaganda del Tercer Reich.

El capítol comprèn els anys entre 1937 i 1945, i toca diversos exemples de la tasca adoctrinadora i manipuladora de Joseph Goebbels al capdavant de l'aparell de comunicació nazi: des de l'apropiació del festival d'òpera wagneriana de Bayreuth fins a les justificacions de la Nit dels Vidres Trencats, el gran pogrom antisemita del novembre de 1938, o del pacte dels nazis amb els soviètics l'agost de 1939, pròleg de l'inici de la Segona Guerra Mundial.

Va ser, però, a partir d'aquell 1 de setembre quan el paper polític de Goebbels va assolir la màxima importància. El ministre de Propaganda del Reich, erigit en una mena d'intermediari entre el Führer i el poble alemany, va esdevenir la verinosa llengua del nazisme en guerra, la veu de les amenaces apocalíptiques de Hitler, l'orador estrella dels grans actes de masses al Palau d'Esports de Berlín. I, al mateix temps, Goebbels era qui controlava amb mà de ferro la censura, i qui encarregava els films propagandístics destinats a justificar la persecució contra els jueus, o la lluita contra Anglaterra, o, més tard, la resistència enfront dels soviètics. Partidari màxim de la guerra total, el doctor Goebbels es va comprometre a fons amb els objectius exterminadors del sistema nazi, com ho proven nombrosos passatges dels seus diaris.

En aquest sentit, la maquinària que ell dirigia va ser molt més important que la Gestapo de cara a mantenir la cohesió i la resistència de la societat alemanya sota les bombes aliades i amb els exèrcits enemics cada cop més a prop, de cara a alimentar, contra tota lògica, la quimera de la victòria. Només el suïcidi del Führer li va fer perdre les esperances, no pas les conviccions ni les lleialtats. Dos dies més tard, l'1 de maig de 1945, després d'haver mort els seus sis fills -els noms dels quals començaven tots per la lletra "H" en homenatge a Hitler-, Joseph Goebbels i la seva esposa Magda se suïcidaven al búnquer de la Cancelleria. Aquella, que havia estat considerada la família ària ideal, no podia caure a les mans de l'Exèrcit Roig, i l'orgullós doctor Goebbels no estava disposat a suportar, a diferència d'altres jerarques nazis, ni la captivitat ni un judici com el de Nüremberg.
avi lopere 898 2011-04-20 01:10:01
Segle XX - L’experiment Goebbels - 2a part (2004)
Durada: 56 minuts. - Mida: 616 MB

Idiomes: català-anglès

Aquest doble documental construeix un retrat d'un dels pares de la doctrina nazi: el ministre d'Educació Popular i Propaganda i líder de la maquinària cultural, mediàtica i de control ideològic del Tercer Reich. Basat en els diaris escrits pel mateix ministre de Propaganda del Tercer Reich, mostra el complex de superioritat intel?lectual i el fanatisme il?limitat del personatge.

Joseph Goebbels havia nascut a Renània el 1897, fill d'un comptable fervorosament catòlic. Nen malaltís, intel?ligent i solitari, afectat des de petit per una coixesa que li va impedir servir a l'exèrcit, va cursar estudis superiors gràcies a les beques i, el 1921, es va doctorar en literatura a la Universitat de Heidelberg. Frustrat en les seves ambicions intel?lectuals i amargat per la manca de reconeixement, el 1922 va ingressar en el moviment nazi, on el seu talent com a comunicador i la seva energia el van incorporar aviat al nucli dirigent, malgrat les ferotges rivalitats internes.

Cada cop més interessat pels mecanismes d'adoctrinament de les masses, va estudiar el model de la propaganda soviètica i va transformar el partit nazi en un partit església, amb el Führer com a déu, els comunistes i els jueus com a dimonis, etcètera. "Quin és el primer manament d'un nacionalisocialista?", preguntava un catecisme redactat per Goebbels el 1930. "Estimar Alemanya per damunt de totes les coses, i el camarada de raça com a tu mateix".

Poques setmanes després de la presa del poder, el març de 1933, el doctor Goebbels -tal com es feia tractar per distingir-se dels nazis d'acció- ocupà un nou càrrec fet a la seva mida: ministre d'Educació Popular i Propaganda; és a dir, cap de l'enorme maquinària cultural, mediàtica i de control ideològic d'un Tercer Reich cada cop més totalitari. Durant els mesos i anys següents, Joseph Goebbels va perfeccionar i expandir els mitjans i les tècniques de persuasió política: va depurar la premsa, va potenciar la ràdio i la televisió, va posar sota estricte control la literatura i el teatre, l'esport i el cinema, les arts plàstiques i la música. Tot plegat, amb l'objectiu d'homogeneïtzar els 65 milions d'alemanys aris en el motlle del racisme, del culte a la força, del nacionalisme agressiu i de l'obediència cega a Hitler. Sense aquest gran treball de seducció col?lectiva, ni el desencadenament de la Segona Guerra Mundial ni els crims que el nazisme hi va cometre no hauria estat possible.

Segona part del documental germanobritànic titulat "L'experiment Goebbels", que es basa en fragments dels diaris escrits pel dirigent nazi des de l'estiu del 1924 fins a l'abril de 1945 i que ens mostra sense intermediaris la tendència a l'autocompassió, el complex de superioritat intel?lectual i el fanatisme il?limitat de qui va ser el totpoderós ministre de Propaganda del Tercer Reich.

El capítol comprèn els anys entre 1937 i 1945, i toca diversos exemples de la tasca adoctrinadora i manipuladora de Joseph Goebbels al capdavant de l'aparell de comunicació nazi: des de l'apropiació del festival d'òpera wagneriana de Bayreuth fins a les justificacions de la Nit dels Vidres Trencats, el gran pogrom antisemita del novembre de 1938, o del pacte dels nazis amb els soviètics l'agost de 1939, pròleg de l'inici de la Segona Guerra Mundial.

Va ser, però, a partir d'aquell 1 de setembre quan el paper polític de Goebbels va assolir la màxima importància. El ministre de Propaganda del Reich, erigit en una mena d'intermediari entre el Führer i el poble alemany, va esdevenir la verinosa llengua del nazisme en guerra, la veu de les amenaces apocalíptiques de Hitler, l'orador estrella dels grans actes de masses al Palau d'Esports de Berlín. I, al mateix temps, Goebbels era qui controlava amb mà de ferro la censura, i qui encarregava els films propagandístics destinats a justificar la persecució contra els jueus, o la lluita contra Anglaterra, o, més tard, la resistència enfront dels soviètics. Partidari màxim de la guerra total, el doctor Goebbels es va comprometre a fons amb els objectius exterminadors del sistema nazi, com ho proven nombrosos passatges dels seus diaris.

En aquest sentit, la maquinària que ell dirigia va ser molt més important que la Gestapo de cara a mantenir la cohesió i la resistència de la societat alemanya sota les bombes aliades i amb els exèrcits enemics cada cop més a prop, de cara a alimentar, contra tota lògica, la quimera de la victòria. Només el suïcidi del Führer li va fer perdre les esperances, no pas les conviccions ni les lleialtats. Dos dies més tard, l'1 de maig de 1945, després d'haver mort els seus sis fills -els noms dels quals començaven tots per la lletra "H" en homenatge a Hitler-, Joseph Goebbels i la seva esposa Magda se suïcidaven al búnquer de la Cancelleria. Aquella, que havia estat considerada la família ària ideal, no podia caure a les mans de l'Exèrcit Roig, i l'orgullós doctor Goebbels no estava disposat a suportar, a diferència d'altres jerarques nazis, ni la captivitat ni un judici com el de Nüremberg.
avi lopere 1007 2011-04-20 01:10:19

Última actualització Thursday 28th of June 2018 01:03:32 AM.