Documentals

DURADA: 51 minuts.

El kabuki és una forma de teatre japonès tradicional. Sovint es tradueix kabuki com "l'art de cantar i ballar". El significat de kabuki pot ser interpretat també com a teatre "experimental" o "estrany".

El Hanamichi (El camí de les flors) és un element de l'escena del teatre Kabuki, que es projecta fins la sala. És generalment utilitzat per l'entrada o la sortida dels personatges, de vegades també per escenes que no pertanyen a l'acció principal de la peça. El primer Hanamichi va aparèixer el 1688 al teatre Kawarazaki-za d'Edo (avui Tòquio), sota la forma d'una simple planxa projectada de l'escena fins al mig del públic. No era utilitzat per les representacions, sinó per permetre als actors rebre flors després d'aquestes. El hanamichi modern, va ser concebut i estandarditzat l'any 1740. La seva longitud varia de 16,38 a 18,20 m. i la seva amplada d'1,50 a 1,80 m. És sempre situat a l’esquerra.

Al Japó modern, el kabuki continua sent relativament popular; és el més popular dels estils tradicionals de teatre japonès, i els seus actors estel?lars apareixen amb freqüència en papers de cinema i televisió. Per exemple, el protagonista del documental, el ben conegut Sakata Tojuro, ha aparegut en diversos papers i en diferents obres d'altres estils i en pel?lícules, de vegades interpretant papers femenins.

Al cor de la selva equatorial d'Àfrica central, una música estranya s'uneix amb la densa jungla. Són els pigmeus Baaka, que canten i ballen per atraure els esperits de la caça i la recol?lecció de mel. La seva vida és una cançó sense fi que expressa la seva intensa espiritualitat i la seva profunda comunió amb la selva.

Produïda amb l'alt patrocini de la Unesco, aquesta pel?lícula segueix la vida quotidiana d'un grup de Baaka, que només viuen per la caça, la recol?lecció de la mel i el cant. El nostre objectiu és donar a conèixer aquesta cultura única, i per demostrar que, si desaparegués, el món seria més pobre.

A la costa nord-oest de Madagascar viuen els zafimaniry, famosos per la seva increïble capacitat de treballar la fusta de forma artesanal. Els patrons geomètrics subtils i poètics del seu treball es tradueixen en els principis que guien les seves vides. Solo i Jean són dos joves que construiran una casa tradicional, com ho van fer els seus avantpassats, seguint els consells dels ancians. Els coneixements del treball de la fusta dels Zafimaniry a Madagascar ha estat proclamada Obra Mestra del Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, que té previst salvaguardar aquesta tradició que s'ha transmès oralment de generació en generació durant segles.

Koun és una supervivent de la tragèdia dels Khmers Rojos, a Cambodja. Va ser en altre temps una famosa ballarina, i en l'actualitat contribueix a la restauració del Ballet Reial de Cambodja ensenyant dansa als nens. Sre Cha, la més bonica i amb més talent de les estudiants de Koun, somia amb actuar com la Blanca Apsara, una ballarina divinament bella. Kmao, el nen entremaliat dels barris baixos, vol ballar com Hanuman, el mico blanc, un heroi per a tots els nens cambodjans.

En les altes valls dels Andes bolivians, els metges Kallawayan tenen uns coneixements únics, llegendaris a tota l'Amèrica del Sud, que s'ha transmès de pares a fills durant segles. Max és un metge Kallawayan molt conegut. Avui dia, li ensenyarà al seu fill Johnny els secrets de la medicina Kallawayan. Junts, viatgen a peu a través de les muntanyes, de poble en poble per curar a les persones que ho necessiten. La medicina ancestral Kallawayan, està amenaçada. La seva salvaguarda només vindrà per la transmissió, i gràcies a gent com Max i Johnny, té una oportunitat de sobreviure.

Cada mes d'abril, a Zàmbia, els dimonis Makishi venen a emportar-se'n els nois joves. Aquest esdeveniment celebra el començament de la iniciació des de l'adolescència a l'edat adulta. Al poble de Kashushu, aquesta cerimònia Mukanda té 500 anys d'antiguitat i s'ha transmès oralment de generació en generació. Patrick, el principal organitzador d'aquest any, ha de recaptar diners per als vestits, i pel menjar dels 4 mesos d'iniciació. Però la celebració és tan cara que Patrick s'esforça per complir amb aquests dos objectius. Tem pel futur de la Mukanda, i sense l'ajuda d'una organització com la UNESCO, segurament desapareixerà.

A Cuba, Sulaidy aprèn la Tumba Francesa, una antiga dansa francesa que els seus avantpassats han mantingut viva des del temps en què eren esclaus, centenars d'anys enrere. Andrea i el seu marit, Flavio, són els presidents de la Tumba de Santiago. Temen pel futur d'aquesta dansa. Per perpetuar la tradició, ensenyen als nens a jugar i cantar. Lluiten per ensenyar la dansa als més joves a fi de que la Tumba segueixi viva.

A les muntanyes del sud-est del Vietnam, Ma Bio, una dona Chu Ru, és una de les poques persones que toca el gong, un tambor metàl?lic ancestral considerat una obra mestra del Patrimoni Oral de la Humanitat per la Unesco. Ella ensenya a tocar el gong a la generació jove del seu poble. Ma Bio està preocupada perquè el seu conjunt de gongs són vells i foradats, i ella sap que ha d'anar lluny per obtenir-ne de nous. Acompanyada per la seva neboda Ma Luhin, fa un viatge de 600 quilòmetres a través de les muntanyes i els camps per trobar els últims fabricants de gongs del Vietnam, posseïdors d'un ofici i un saber fer únics.

En les estepes de Mongòlia, una família de pastors de cavalls acull quatre nens de la ciutat durant uns mesos. Han vingut a aprendre a tocar el Morin Khuur, un violí ancestral, i la naturalesa salvatge de les planes és una gran font d'inspiració. Humba, una àvia que sap música, els ensenya a tocar aquest instrument màgic, que es diu que fins i tot té poders curatius.

De retorn a la seva ciutat natal, els nens seguiran tocant el violí de cap de cavall, assegurant la continuació d'una gran tradició de transmissió oral.

Abu Lafi és un vell beduí de Petra. Ve de la comunitat Bdoul, i és d'una de les últimes famílies que viuen dins de la zona arqueològica de Petra. Però en els últims anys, les tradicions del desert s'han perdut poc a poc i els beduïns estan perdent la seva identitat.

Per tal de preservar el seu patrimoni cultural, Abu Lafi iniciarà el seu nèt de 9 anys, Zed, a esdevenir un veritable beduí, en el més pur estil tradicional. Ser un beduí comença per aprendre a entrenar i muntar un camell. El repte de Zed serà sortir cap al Mount Aaron, el pic més alt de Petra. Si té èxit i arriba al cim, Zed serà un veritable cameller, i per tant participarà en la salvaguarda de la tradició beduïna de Petra i Wadi Rum.

En els confins de Bhutan, un petit regne budista enclavat entre el Tibet i l'Índia, els monjos es reuneixen a les muntanyes per preparar-se per diversos dies de ball i meditació. Cada any, els monjos vestits amb túniques celestes i amb màscares de fusta, interpreten una dansa sagrada que purifica i neteja les emocions negatives, com la por, la cobdícia o la ira.

Thugten, de 23 anys, ve d'una llarga línia de ballarins. És mestre de dansa al monestir Drametse. Gràcies a l'ajuda del seu mestre, Meme Badge, entrenarà els seus joves estudiants per al festival Drametse i els ensenyarà la coreografia, que es transmet de generació en generació.

Vipin té 15 anys. És un estudiant de l'Escola Kalamandalam, on s'ensenyen arts escèniques. Ha estat estudiant Kutiyattam durant tres anys, l'únic teatre sànscrit tradicional a l'Índia. Cada dia, els alumnes són sotmesos a una rigorosa disciplina i entrenaments intensius. Gràcies a l'ajuda del seu professor, Sangi, aprendran més de 400 gestos codificats i desenvoluparan un nou cos: el cos de l'actor, el cos Kutiyattam.

Al nord de l'Amazònia, en un dels boscos més inaccessibles del Brasil, els wajapi viuen una existència preservada de la influència moderna. Fugint dels blancs, les seves malalties, massacres, i la tala de boscos, van tractar de preservar la seva identitat i la seva forma de vida.

Aquí, pintar-se la pell de color vermell és una forma de mantenir un vincle amb una civilització molt antiga. Els wajapi tenen una llarga història d'ús de tints vegetals per adornar els seus cossos amb motius geomètrics i símbols, els "jenipa kusiwara". A través dels segles, han desenvolupat un sistema de comunicació únic - una rica barreja de components gràfics i verbals - que reflecteix la seva visió del món i els permet dictar el coneixement sobre la vida comunitària.