Sèries

Vuit homes i dones que van ser adoptats de petits parlen sobre la necessitat de conèixer els propis orígens, sobre la relació amb els pares adoptius i sobre la manera com els ha marcat que els abandonessin en la infància. La majoria han buscat, amb èxit o sense, la seva mare biològica. De fons, dues preguntes: qui era i per què em va abandonar?

Vuit homes i dones que conviuen amb el càncer expliquen la seva experiència des del moment que un metge els va dir: "és maligne". La por, la quimioteràpia, la mirada dels altres, la ràbia, els plans de futur, el cansament, les escapatòries, la família, els amics (i els examics...), la lluita, la resignació, la recuperació...

Vuit nois i noies en plena adolescència parlen del cos que no els agrada, dels pares que els atabalen, de l'escola que no els omple, del futur que no veuen clar, del sexe que els inquieta, del fet de sortir, de beure i de gastar, dels amics, de Déu i del pitjor que els podria passar. I de totes les coses bones que els agradaria que els passessin...

Un test d'intel·ligència va confirmar un dia el que ja sospitaven: les seves capacitats intel·lectuals estan molt per damunt de la mitjana. Triomfen en els estudis, assoleixen bones feines i troben respostes raonables a gairebé totes les preguntes..., però potser se senten sols. O no? Vuit homes i dones superdotats expliquen què vol dir sentir-se com l'"aneguet lleig", parlen de les seves manies i opinen, sense embuts, sobre la resta de la humanitat. Ser tan intel·ligent és una sort o una desgràcia?

Hi ha vida, més enllà dels vuitanta? Als deu homes i dones que parlen en aquest capítol no els importa parlar d'un futur que inclogui la residència, la malaltia, la soledat o la mort..., però tenen clar que volen ser ells qui decideixin com serà la resta de la seva vida. I s'expliquen sense embuts sobre el sexe, la família, sobre el que creuen o han deixat de creure, i sobre els preparatius per al final. Mai no hauríem dit que els nostres avis poguessin ser tan directes.

Reconeixen o no que han delinquit, però saben que passaran els pròxims anys entre les quatre parets d'una cel·la. Són vuit homes i dones presos al centre penitenciari de Brians i somien cada nit amb la família..., però també amb tornar a la colla castellera, al futbol dels diumenges, a passejar el gos o a cremar benzina. A la presó pots enyorar el gust d'un dònut, aficionar-te a l'escriptura, enganxar-te a l'heroïna, desenganxar-te'n o fer un màster en atracaments. I també pots sentir-te molt sol i pensar massa.

Són homes i dones amb la síndrome de Down. Tenen un cromosoma més del compte i això els provoca, entre altres coses, dificultats en l'aprenentatge i algunes limitacions serioses en la vida quotidiana. Però no els impedeix treballar al Parlament, tenir parella, estudiar piano o exigir als pares que els deixin una mica tranquils. I sobretot, no els impedeix mirar la vida, els altres i mirar-se ells mateixos amb un sentit de l'humor inesperat.

Al més gran dels vuit entrevistats li van fer un tractament d'electroxoc per "curar-li" l'homosexualitat; la més jove du una llarga cabellera i roba ultrasexi, cosa que no li impedeix de proclamar-se lesbiana militant. Molts estan feliçment casats i són pares o mares de família. Són estudiants, sindicalistes, paletes, models o bibliotecaris, paguen hipoteques i matinen per anar a treballar. Però la gent encara els pregunta qui fa d'home i de dona...o si és cert que ells van sempre a l'última moda i elles vestides de camioner. Vuit gais i lesbianes parlen sense embuts de si els marca o no la vida la seva opció sexual.