Elinks

Quan pensem en grans processos pels crims del nazisme, ens vénen al cap Nuremberg, o bé el judici contra Eichmann a Jerusalem. Avui, en canvi, els volem parlar d'un procés desconegut entre nosaltres, però que ha estat considerat el de més envergadura en la història alemanya de la postguerra i que va tenir, en el seu moment, una gran cobertura mediàtica internacional. El tema d'aquesta setmana, a 'SEGLE XX', és l'anomenat procés d'Auschwitz a Frankfurt. El 20 de desembre de 1963, a la sala del consell municipal de la ciutat de Frankfurt del Main, s'obria el procés contra 22 antic membres de l'SS, responsables entre 1940 i 1945 dels diversos serveis del complex exterminador d'Auschwitz-Birkenau, la més gran fàbrica de la mort del Tercer Reich. L'impulsor i instructor del sumari havia estat el fiscal general del land de Hesse, Fritz Bauer, i el president del tribunal era el jutge Hans Hofmeyer. Val a dir que, segons aquest magistrat, l'objectiu del procés era establir la culpabilitat criminal dels acusats, no analitzar-ne el context polític o històric. De fet, i d'acord amb la legislació alemanya, les acusacions eren per assassinat o complicitat en assassinat, no pas per genocidi o crims contra la humanitat. El primer comandant d'Auschwitz, Rudolf Höss, després de testificar a Nuremberg, havia estat jutjat i executat a Polònia el 1947. Ara, a Frankfurt, seien al banc dels acusats el comandant adjunt, Robert Mulka, i dues desenes de jerarques mitjans i tècnics (metges, químics...) del camp d'extermini. Vint anys després de la fi de la guerra, envellits i sense uniforme, semblaven homes corrents, petits burgesos inofensius. Però no ho eren, com van explicar centenars de testimonis, el colpidor relat original d'alguns dels quals podrem escoltar tot seguit. Sense mostrar cap remordiment, els antics nazis van al·legar al llarg de tot el judici ignorància, van negar qualsevol motivació criminal, van dir que havien servit a Auschwitz com a conseqüència d'un accident burocràtic. El veredicte, fet públic el 19 d'agost de 1965, va imposar 6 cadenes perpètues per assassinat, 11 condemnes a entre 9 i 14 anys de presó per complicitat, i va dictar també 3 absolucions. Més enllà del seu valor judicial, però, el procés d'Auschwitz a Frankfurt tenia també un contingut polític: es tractava de provar el caràcter democràtic de la República Federal d'Alemanya i, sobretot, d'educar, d'alliçonar el poble alemany sobre els efectes devastadors del règim de Hitler. Avui, quatre dècades després d'aquella sentència, esperem que aquest documental tingui també un valor didàctic, i ajudi a lluitar contra l'oblit o la tergiversació.

És públic i notori entre nosaltres que el 1898, després d'una curta i victoriosa guerra contra Espanya, els Estats Units van convertir Puerto Rico, les Filipines i Cuba en les primeres fites del seu desplegament com a gran potència del segle XX. Pocs saben, en canvi, que per les mateixes dates i en forma paral·lela, l'incipient imperialisme de Washington es va apoderar d'un altre territori, d'un país sobirà i independent situat a milers de milles de les seves costes: l'arxipèlag de Hawaii. Això és el que volem explicar-los avui, a través d'un exòtic i interessantíssim documental nord-americà del 1997 que porta per títol L'última reina de Hawaii. "Descobertes" des de l'òptica europea pel navegant anglès James Cook el 1778, les illes Hawaii havien estat unificades a principis del segle XIX sota l'autoritat del rei Kamehameha I, anomenat "el Napoleó del Pacífic" i fundador d'un regne i d'una dinastia que governaria el país durant quasi una centúria. Aquest regne de Hawaii, reconegut per les grans potències el 1843, va rebre des del 1820 la decisiva influència de missioners evangèlics britànics i americans, i el 1840 es va dotar d'una Constitució moderna, amb Parlament bicameral, eleccions i llibertat religiosa. Tanmateix, aquesta ràpida modernització anava acompanyada del declivi demogràfic dels hawaians nadius, de la desintegració de la societat tradicional, de l'hegemonia creixent dels plantadors blancs de canya de sucre que importaven mà d'obra japonesa i xinesa, de la satel·lització econòmica i política de Hawaii a l'òrbita dels Estats Units. A la dècada de 1880, l'aleshores rei Kalakaua intenta una política més independent, nacionalista i filojaponesa, cosa que mobilitza els terratinents d'origen nord-americà. La crisi final, però, esclata el gener de 1893 quan, després de dos anys de regnat, la nova reina Liliuokalani -germana del monarca anterior- intenta recuperar el poder per als hawaians. La resposta de la comunitat blanca és un cop d'Estat, al qual Washington dóna suport amb una companyia de marines, que destitueix la reina i instaura una efímera República de Hawaii. L'objectiu dels plantadors és, naturalment, l'annexió als Estats Units, que el president McKinley accepta, per fi, l'agost del 1898, coincidint amb la derrota d'Espanya a Cuba. El juny del 1900, Hawaii esdevé un Territori de la Unió (un indret on s'estableix la importantíssima base naval de Pearl Harbor) i no assolirà la categoria d'Estat, de cinquantè Estat, fins al 1959. Pel que fa a l'ex-reina Liliuokalani, el Senat dels Estats Units la fa beneficiària d'una indemnització de 450.000 dòlars, i la sobirana destronada resta a Honolulu en una mena d'exili interior, dedicada a la poesia i a la música, fins a extingir-se el 1917, a l'edat de 79 anys.

El que els volem explicar avui no és ni nou ni agradable, sinó conegut i terrible, però constitueix un dels capítols fonamentals de la història del segle XX i és -o hauria de ser- una peça bàsica de la nostra consciència moral contemporània. Aquesta setmana i la que ve, els convidem a veure un doble documental francès, realitzat pel director Patrick Rotman l'any 2005 i que porta per títol Els supervivents. Amb el suport d'imatges conegudes i inèdites, en blanc i negre i en color, el programa aplega un feix de testimonis de jueus i també de resistents francesos no jueus deportats pels nazis als camps de la mort, que van aconseguir sobreviure i que relaten, amb una sobrietat extraordinària, les seves vivències dins de l'infern i a la sortida de l'infern. Jueus de l'Europa oriental emigrats a França durant els anys 20 i 30 i als quals el règim de Vichy va privar dels drets de ciutadania, o bé militants de la resistència capturats pels alemanys al llarg de l'ocupació, la gran majoria dels homes i dones que ara podran sentir van ser deportats al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, el cor del sistema exterminador concebut per Tercer Reich. Un cop allà, els seus records ens il·lustren sobre la ràpida presa de consciència de la sort que els esperava, sobre la immediata eliminació dels individus més febles (infants, vells, malalts, mares de família...), sobre l'operativa de l'assassinat de masses, sobre la gradual deshumanització dels presoners que quedaven vius, sobre els factors de supervivència (l'edat, l'estat de salut, l'atzar d'una feina menys esgotadora que d'altres, el manteniment d'algun vincle familiar...). Ens il·lustren sobre els mecanismes de la solidaritat, però també sobre la vigència de la llei de la selva. Un dels aspectes de la follia assassina dels nazis que el documental posa més en relleu és la teva tenacitat, el seu esforç per acabar la feina, per continuar matant fins a l'últim dia. Quan, des de les acaballes del 1944, la derrota del Reich es va fer inexorable i les tropes soviètiques es van aproximar a Auschwitz, els sequaços de Hitler van desplegar mitjans humans i materials per endur-se els presoners que encara hi quedaven, per arrossegar-los a través d'Alemanya en les anomenades "marxes de la mort" fins a Buchenwald, Bergen-Belsen, Dachau o Ravensbrück, per poder-los seguir torturant i exterminant. No hi va haver, en aquest terreny, cap deserció, cap oficial nazi que mostrés un penediment d'última hora o considerés que ja n'hi havia prou. Només l'arribada física de les tropes aliades als camps va parar la laboriositat criminal dels botxins. Encara no va acabar, però, amb les penalitats de les víctimes.

El segon capítol del documental francès "Els supervivents" recull, aquesta setmana, les experiències de víctimes del sistema de camps de concentració nazi en el moment de ser alliberades i repatriades. L'abril del 1945, quan les tropes britàniques i nord-americanes es van endinsar en territori alemany i van topar amb els primers camps de la mort, la seva reacció va ser d'incredulitat, d'estupefacció, d'horror, i les imatges enregistrades aquells dies ho expliquen perfectament. Per als presoners, la vivència de l'alliberament resultava agredolça, marcada per la feblesa física, pel dolor acumulat, per la pèrdua de tants parents o companys. Així i tot, els grups més polititzats van organitzar de seguida cerimònies de celebració a Dachau o a Mauthausen, cerimònies en què -com podran veure- la bandera de la República espanyola onejava com una més entre les dels països aliats. Desbordades per la magnitud dels crims nazis i per la penosa situació dels supervivents, les autoritats aliades van reaccionar amb lentitud i sense gaire ordre. Mentre cineastes i fotògrafs, periodistes i polítics del món lliure acudien als camps a aixecar acta de l'horror, els deportats rebien una atenció desigual i emprenien, en condicions molt diverses, el retorn a casa. Els francesos van ser, en aquest sentit, uns privilegiats, perquè tenien un país i, gairebé sempre, una família per tornar-hi. Entre l'abril i el juliol del 1945 van ser repatriats a França uns 40.000 presoners dels camps de Hitler, entre ells 2.500 jueus. Val a dir que, en aquell moment, la política oficial no feia distinció entre els jueus i les altres víctimes del nazisme, entre els deportats racials i els deportats polítics, de manera que la singularitat de l'Holocaust quedava diluïda. Per damunt d'aquesta distinció, però, el conjunt dels retornats de l'infern van descobrir el mateix: que tot allò que havien viscut i sofert (els trens de la mort, les cambres de gas, els forns crematoris, els treballs forçats, etcètera), que tot allò era intransferible; que els altres, ni tan sols els familiars o amics, no ho volien sentir ni ho podien comprendre; que, quan intentaven explicar-ho, se'ls escoltava amb incredulitat i se'ls interrompia amb un "sí, durant la guerra, tots hem patit molt...". Advertíem la setmana passada que aquest no és un documental lleuger ni agradable de veure, que conté imatges duríssimes i testimonis colpidors. Creiem, però, que emetre'l és un servei a la memòria històrica i un deure d'higiene democràtica davant de tots aquells que, encara avui, gosen negar l'Holocaust o absoldre el nazisme.