Elinks

Aquesta és la història del moviment popular col·laboratiu que fa 20 anys va decidir recuperar el derruït teatre Kursaal de Manresa amb una idea revolucionària: vendre entrades per a la funció inaugural que tindria lloc 10 anys després. Les entrades es van exhaurir i, en la data promesa, el Kursaal va tornar a obrir les portes per convertir-se en el teatre amb més espectadors de Catalunya. El 20 de febrer del 2007 es va reinaugurar el teatre Kursaal de Manresa, després d'un singular procés de recuperació iniciat el 1995. L'associació cultural El Galliner, moguda per les ganes i la il·lusió de retornar el teatre a la ciutat, va impulsar l'organització de múltiples accions de mobilització ciutadana que van comptar amb el suport, la participació i la implicació d'entitats, artistes, públic... fins a aconseguir també la complicitat de tot el sector polític. Va ser amb l'esforç col·lectiu que va renéixer el Kursaal, fundat el 1927 a Manresa i que s'havia tancat el 1988. El documental, dividit en sis apartats, explica una història col·lectiva de forma personal. I en paral·lel va prenent força l'empoderament ciutadà, la força de la gent, el micromecenatge, la tenacitat, les relacions institucionals i la superació de moments difícils. El teatre Kursaal ha esdevingut un equipament de referència en el món de les arts escèniques a Catalunya. Per arribar a materialitzar-se, tant el teatre com el documental han fet servir la fórmula del micromecenatge, en què han participat persones a títol individual, empreses o entitats, una via que ara està normalitzada però que l'any 1995 era revolucionària. En el cas del teatre, a més, la iniciativa era sorprenent: comprar entrades a deu anys vista per a la sessió inaugural del nou teatre Kursaal, l'any 2006.

Una mirada a l'estil Monty Python dels cracs financers. Terry Jones, de Monty Python, analitza el crac econòmic mundial de 2008 i el fa servir per investigar altres pànics i depressions financers del passat i com evitar una altre col·lapse mundial en el futur, amb l'ajuda de John Cusack, tot un repartiment de primera fila d'acadèmics, economistes, marionetes, animació i cançons. La teoria dominant de l'economia neoclàssica queda molt en entredit.

"La gent de l'escala", de Francesc Escribano i Jordi Fusté, reconstrueix la jornada del referèndum de l'1 d'octubre del 2017 a l'Institut Pau Claris de Barcelona a partir dels testimonis i els vídeos que van fer la volta al món. Les imatges de l'actuació policial a l'escala del centre es van fer virals i en unes hores van ser vistes per milions de persones. "El xoc" és una pel·lícula documental que permet conèixer de primera mà els esdeveniments històrics viscuts del 4 de juliol al 27 d'octubre del 2017 a Catalunya, en un retrat vertiginós dels moviments dels seus protagonistes. El documental mostra què va passar al Parlament i al carrer, fent un seguiment de les autoritats que van decidir convocar un referèndum d'autodeterminació i proclamar la república catalana.

La prevalença del Trastorn de l'Espectre de l'Autisme (TEA) és cada vegada més alta. A Europa, aquest trastorn es diagnostica a 1 de cada 100 persones, i als Estats Units, a 1 de cada 59. Malgrat això, encara se'n desconeixen les causes i segueix sent motiu d'estigma i incomprensió. El documental "Peixos d'aigua dolça (en aigua salada)" retrata la situació de les persones amb autisme a Catalunya a partir del seguiment del dia a dia del Marc, de 10 anys, de la Mariona, de 23, i de les seves famílies. Un equip de la BBC ha seguit l'evolució del primer pacient al món amb una lesió a la medul·la espinal que ha rebut una tècnica revolucionària per recuperar la mobilitat de les cames, el polonès Darek Fidyka. El resultat és molt esperançador per als tres milions de persones arreu del món amb la medul·la òssia trencada que somien deixar enrere la cadira de rodes.

El Club EnFemme, un petit refugi per a l'anonimat a la metròpolis de Barcelona, obre la porta al secret: "m'agrada vestir-me de dona". A poc a poc descobrirà la fluïdesa del gènere en un món vertiginós que ens exigeix constantment posicionar-nos. Amb el "boom" d'internet surt a la llum un col·lectiu de persones que comencen a pensar-se com a "cross-dressers". No els encaixava la imatge que deixà en herència "la travesti" en els moviments d'alliberament sexual durant el tardofranquisme o la Transició. "En Femme" revela el silenci d'una vivència que ja no es pot mantenir oculta, però també la solidaritat i la importància del plaer a l'hora de construir la identitat.

Fa gairebé 30 anys a Catalunya es va posar en funcionament un servei públic de cures pal·liatives a domicili. S'anomenen PADES (Programa d'Atenció Domiciliària, Equips de Suport) i actualment hi ha 72 equips. No només va ser pioner a tot l'Estat, sinó a tot el món, ja que Catalunya va ser el primer país que va implantar un programa sistemàtic de cures pal·liatives. I, amb el temps, ha esdevingut una referència mundial. El model català s'ha exportat a 52 països. El documental "Les pal·liatives" ensenya com funciona aquest programa, ret homenatge als professionals que s'hi dediquen amb una vocació increïble i mostra les relacions que s'estableixen entre ells i els pacients. Un dels primers equips va ser el de Nou Barris de Barcelona, integrat al CAP Turó. "Les pal·liatives" se centra en aquest PADES. Aquí, un equip de set dones lluita dia rere dia per dignificar el tram final de vida dels malalts que assisteixen i de les famílies: la Dolors i la Teresa, metgesses; l'Emma, l'Alba i la Maria, infermeres; l'Anna Maria, treballadora social i la Núria, psicòloga. El documental les segueix durant quatre mesos per retratar el seu dia a dia amb un accés únic i privilegiat, ja que l'Emma, una de les infermeres, és germana del codirector, Oriol Gispert. Són dones valentes, empàtiques, amb una feina molt dura que afronten amb optimisme i il·lusió. Viuen amb una consciència de la mort constant, la tenen molt assumida. Tanmateix, cadascuna ha hagut de trobar les seves vies d'escapament. A cavall entre la feina vocacional i la família, fan malabarismes per aconseguir el seu objectiu com a equip: que els seus estimats pacients pateixin el mínim possible abans de morir. Aquest PADES dona cobertura a una població d'uns 130.000 habitants. Atenen a domicili una mitjana mensual de 50 a 60 persones que es troben en fase terminal. De 10 a 20 d'aquests pacients moren cada mes. Els casos que més s'allarguen poden arribar als sis mesos. Alguns, en canvi, s'estabilitzen i els donen l'alta del servei del PADES. Aquest equip compta també amb la col·laboració de voluntaris d'acompanyament, gent que fa teràpies a través de l'art o la música, meditació zen... Recursos pensats perquè el malalt i la seva família afrontin el tram final amb la màxima comoditat i dignitat. La mort és un tabú social, evitem pensar-hi. Amb aquest documental volem donar eines per afrontar-la de la manera més optimista possible, fins i tot divertida, i ho fem de la mà d'aquesta unitat, que amb la seva experiència troben respostes i maneres d'encarar-la.

Carme Ruscalleda, la xef més guardonada del planeta, amb set estrelles Michelin, va tancar el projecte de la seva vida, el restaurant Sant Pau. "L'últim sopar" documenta les 24 hores que transcorren abans, durant i després del tancament del seu restaurant. Amb accés exclusiu i il·limitat a la intimitat de la protagonista, del seu equip i de la seva família. "L'últim sopar" van seguir la Carme Ruscalleda durant més de 20 hores, des del moment de l'esmorzar a casa seva, passant per l'organització de tot el restaurant per servir l'últim sopar, fins al tancament del local. Amb accés exclusiu a la família, al restaurant i la cuina, i per primera vegada també al menjador, les càmeres van poder copsar com 27 privilegiats comensals van viure i experimentar l'últim àpat servit al Sant Pau. Una cerimònia amb tempo reposat, amb màxima atenció en els detalls i una experiència gastronòmica única i amb final inesperat. Mentrestant, a la cuina es respirava una emoció continguda. Professionalitat d'un equip que sabia que era l'últim dia que treballaven junts, que tancaven no només un restaurant, sinó també un mite. A mesura que la nit avançava anaven aflorant tensions i emocions. L'any 2013, la revista "Time" va publicar una portada amb una foto de tres cuiners i el títol "Els déus del menjar". En totes les pàgines d'aquell número no es mencionava ni una sola cuinera. Allò va empènyer la periodista francesa Vérane Frédiani a voltar per tot el món buscant les cuineres que amagava la premsa. Va parlar amb grans xefs i amb cuineres anònimes, i va comprovar que totes ho tenien més difícil que els homes per ser reconegudes.

El documental, dirigit per Ariadna Oltra i Mireia Pigrau, vol fer entendre el procés que viuen les dones que pateixen una situació de violència dins de la parella, i per què els costa tant sortir-ne. Com es poden aguantar divuit anys de maltractaments sense que ningú de fora se n'adoni? Milers de dones que són víctimes de maltractament arrosseguen una història de violència que no comença el dia de la primera agressió física, sinó molt abans. Què més es pot fer per evitar-ho? I de què parlem quan pensem en violència masclista? L'educació és la clau de cara a les noves generacions? Els nois i les noies d'ara estan establint nous models de parella allunyats d'aquest model? De què parlem quan parlem de noves masculinitats? Aquestes seran algunes de les preguntes a les quals buscarà resposta el programa presentat per Ariadna Oltra que seguirà l'estrena del documental. Un programa especial que vol ser un punt de trobada de reflexions per abordar un problema social estès a tot el món i amb dificultats evidents per ser eradicat a tots els nivells.

"Buscant l'oremus" és un documental de producció pròpia de TV3 dirigit per Montserrat Besses amb realització de Pere López que penetra en el món de les propietats de l'Església. Explica els mecanismes que ha seguit l'Església per inscriure al Registre de la Propietat per primer cop desenes de milers d'immobles a tot l'Estat. Ho ha fet segons la llei, però d'acord amb uns privilegis que venen d'antic. És un procés que s'ha fet en silenci, la llei ho permet. Aleshores, què és qüestionable? La llei? Els privilegis? La manca de transparència? El volum immens d'edificis de culte que molta gent considerava patrimoni col·lectiu i que ara són de propietat privada? "Buscant l'oremus" aporta respostes de totes les parts implicades: bisbats, ajuntaments, particulars, entitats de defensa del patrimoni, registradors de la propietat i experts en dret civil. Però també han estat significatives les negatives a participar en el programa, com la de la Conferència Episcopal Espanyola o el Ministeri de Justícia.

El documental investiga com el temps s'ha convertit en diners, per què la "pobresa de temps" va en augment, i com cada vegada tenim menys temps tot i voler-ne estalviar més. Hi ha un nou recurs que tots volen: el nostre temps. "Lladres de temps" ("Time Thieves") revela com les empreses monetitzen el nostre temps sense que ho sapiguem i com les xarxes socials s'han convertit, segons les seves pròpies paraules, en "els nous rellotgers". Qui no s'ha trobat en la situació que una línia aèria ens fa imprimir les targetes d'embarcament i ens fa facturar l'equipatge, fent estalviar així a l'empresa milions d'hores de feina cada any? Qui no s'ha passat hores tractant de muntar un moble o s'ha barallat amb un caixer automàtic al supermercat? Qui hauria de pagar per fer tota aquesta feina? El documental "Lladres de temps" fa la volta al món per investigar com el temps s'ha convertit en diners, com el rellotge ha pres el control de la nostra vida laboral i personal i com podem tornar a tenir el control d'aquest recurs preciós i finit.

Vox, la ambición de Santiago Abascal "Vox, la ambición de Santiago Abascal" és un treball fet pel programa "360º" d'ETB2, dirigit per Eider Hurtado, que destapa qui s'amaga darrere la presidència de Vox, i es pregunta quins interessos van empènyer Abascal a abandonar Euskadi i traslladar-se a Madrid per forjar una carrera política basada en la radicalitat. Hurtado s'entrevista amb Abascal i recull el testimoni dels que l'han conegut de prop, com Borja Sémper, president del PP de Guipúscoa i membre de les Noves Generacions. A més, l'equip del reportatge segueix Abascal a València, on busca suport electoral amb un míting que revela el perfil dels seus militants. També, exdirigents de Vox que diuen que han rebut amenaces, decideixen parlar i ajuden a crear un retrat del polític basc, i coincideixen a definir-lo com un "oportunista" que s'ha refugiat en la formació verda per satisfer les seves aspiracions econòmiques i professionals. El reportatge aprofundeix en el finançament del partit, les sospites sobre el seu origen i el vincle amb organitzacions d'extrema dreta com la mexicana El Yunque. Els que han format part de les estructures del partit parlen de la confluència de grans empreses espanyoles, mitjans de comunicació i grups de pressió estrangers, així com del destí il·lícit dels diners. A punt de fer tard El secretari general de les Nacions Unides Ban Ki-moon va nomenar Leonardi DiCaprio Missatger de la Pau, un càrrec honorífic que implicava viatjar pel món per conscienciar la gent sobre els greus problemes generats al planeta pel canvi climàtic. Després de dos anys exercint aquest càrrec i entrevistant-se amb polítics i científics de tot el món, DiCaprio va elaborar aquest documental que insisteix en la veracitat del canvi climàtic i en la necessitat urgent d'emprendre mesures per revertir-lo.

Eugenio omplia els escenaris amb la seva presència i el seu particular sentit de l'humor. Sempre impassible, sense gesticular, vestit de negre, amagat rere unes ulleres fosques i el fum d'una eterna cigarreta, va deixar empremta en milions de persones de diverses generacions que encara avui expliquen i riuen els seus acudits. A partir dels anys vuitanta i fins a mitjans dels noranta va estar present a totes les llars espanyoles a través de la petita pantalla. Va fer gires per tot el país i part d'Amèrica Llatina, va guanyar discos d'or, va omplir teatres, places de toros, sales de festes, el reclamaven a tot arreu… Tot i això, l'èxit professional amagava el que passava lluny dels focus, en la intimitat. En realitat, Eugenio era un personatge amb moltes facetes. Va ser joier, cantant, músic, empresari, pintor, actor i aficionat a l'esoterisme. La seva vida va estar marcada per un gran amor -la seva primera esposa, Conchita Alcaide-, que el va dur a la fama. La mort prematura de la Conchita va ser el punt d'inflexió que va marcar la seva vida. Per una part, va coincidir amb l'inici del seu èxit. Per una altra, es va apoderar d'ell una tristesa que el duria a un pou de foscor i depressions. Una càrrega de la qual mai va aconseguir recuperar-se malgrat la seva popularitat, intentar refer la seva vida amb altres parelles i buscar altres camins per trobar-se a si mateix. Dues dècades després de la seva mort, el documental "Eugenio" descobreix, per primera vegada, a través de l'arxiu inèdit de la família, les llums i les ombres d'aquell mític personatge.

El documental, dirigit per Jaume Roures, analitza a través de jutges, fiscals, juristes i catedràtics en dret penal i processal el "procés al procés", el llarg camí judicial que es va iniciar fa una dècada amb un recurs al Tribunal Constitucional contra la reforma de l'Estatut d'Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya i referendat en referèndum l'any 2006. La sentència de l'any 2010 que declarava inconstitucionals alguns articles de l'Estatut va iniciar l'esclat del moviment independentista, que va anar creixent fins arribar al referèndum de l'1 d'octubre del 2017, la proclamació de la República Catalana i el judici contra 18 dels 25 polítics i líders socials encausats. "Causa especial 20907/2017" parteix del "procés al procés" per anar més enllà i fer la dissecció a un sistema judicial cada cop més desprestigiat i per mirar de respondre algunes preguntes essencials: Hi va haver realment una rebel·lió? Té base jurídica aquesta acusació? Les altes instàncies judicials són un instrument en mans dels partits polítics? Quins interessos es mouen en el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i el Tribunal Suprem? Hi ha hagut realment Transició en la cúpula judicial? Ens trobem a les portes d'una "injustícia suprema"?

Generació D, dins de la quarantena Tots van néixer a les acaballes del franquisme. La primera vegada que els van entrevistar, l'any 1989, tenien entre 15 i 17 anys. Des de llavors, cada set anys, el programa "Generació D" ha seguit la seva trajectòria fins al dia d'avui. És un projecte ideat i dirigit per Francesc Escribano. Al llarg de gairebé trenta anys, hem vist com evolucionaven, com complien els seus somnis i com s'enfrontaven al que la vida els tenia preparat. Al llarg d'aquests 30 anys, el documental analitza com ha estat la seva evolució, com complien els seus somnis o com, al contrari, se'ls estroncaven. En Marc volia ser matemàtic, però va acabar estudiant telecomunicacions i sent un emprenedor. L'Anna desitjava que la seva vida fos totalment diferent de la dels seus pares. En Carles, en canvi, sempre ha tingut els seus com el model a seguir. En Dani tenia molt clar que volia una guitarra elèctrica. La Neus té una visió molt particular sobre l'amor i les relacions de parella. La Cristina ha voltat molt per intentar trobar el seu lloc. L'Israel, nascut en el nucli d'una família de valors molt tradicionals, va tenir una adolescència emocionalment complicada. Generació D. Millors moments Aquest documental reuneix els millors moments de "Generació D". Tots són persones que van néixer a les acaballes del franquisme. La primera vegada que els van entrevistar, l'any 1989, tenien entre 15 i 17 anys. Des de llavors, cada set anys, el programa "Generació D" ha seguit la seva trajectòria fins al dia d'avui. La primera edició de "Generació D" es va emetre el 1989. En aquell programa, es van entrevistar 70 nois i noies de Barcelona, Sant Joan Despí, Tarragona, Vic i Tremp. La segona edició es va emetre el 1997. En aquella ocasió, van ser 20 els joves protagonistes del programa. El 2005 va ser l'any del tercer capítol de Generació D, i en aquella ocasió el nombre de protagonistes es va reduir a 12. La quarta edició es va emetre el 2011, amb 8 protagonistes seleccionats. Després de tants anys, és el moment de recordar els millors moments del que han donat de si tantes hores d'entrevistes. Repassarem què en pensaven, tots aquests joves, de temes com el sexe, la relació amb els seus pares, la importància dels diners, tenir fills, el pas del temps, fer-se grans... Uns joves que, amb els anys, ens hem fet una mica nostres i dels quals cada 7 anys en tenim notícia. Ara és un bon moment per recordar els millors moments d'aquesta generació.

La regressió de les llibertats a Catalunya i a Europa. Un documental de producció pròpia dirigit per Albert Elfa i Ricard Belis. L'abril del 2015, la majoria absoluta del PP aprovava la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, coneguda com a llei mordassa, i la reforma del Codi Penal. Es categoritzaven com a delictes les injúries a la Corona, l'enaltiment del terrorisme i l'ofensa als sentiments religiosos, i es donaven grans poders a les forces de seguretat de l'Estat per garantir la "seguretat ciutadana". La vaguetat dels conceptes penals deixa en mans dels jutges i la policia la interpretació de les lleis, cosa que els permet actuar contra els que consideren que estan fora de la llei. Grups musicals, poetes i dibuixants que als anys 80 exercien la seva llibertat d'expressió amb obres molt crítiques amb els poders de l'Estat, ara, amb les lleis noves, serien a la presó. "Llibertats empresonades" segueix rapers, com Valtonyc, actors, com Toni Albà o Alberto San Juan, activistes de CDRs com Adrià Carrasco, col·lectius com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, la PAH, dibuixants i periodistes... Tots, afectats per aquestes lleis. Alguns, amb acusacions de terrorisme; d'altres, condemnats a anys de presó. Tots consideren que l'efecte que busca aquesta criminalització de la protesta i repressió de la llibertat d'expressió és el de la desmobilització, la por, l'autocensura i que ara es fa molt evident a Catalunya, amb la persecució de tot el que estigui adherit al procés independentista. Tal com va passar a finals dels anys 90 al País Basc. "Sense ficció" visita Euskadi i es fa ressò de l'efecte que va tenir sobre entitats i militants el conegut com a macrosumari 18/98 per perseguir l'aparell de propaganda d'ETA. Amb el "tot és ETA", desenes de persones es van passar mesos a la presó abans que els tribunals decidissin que el que feien no era delicte ni tenien cap vinculació amb la banda armada. La regressió de les llibertats és un problema global. El documental es desplaça a Hongria, des d'on retrata de primera mà la fugida o expulsió del país d'organitzacions de drets humans que feia desenes d'anys que hi treballaven i que ara són perseguides per l'Estat que governa Viktor Orbán amb l'excusa de protegir el país dels que donen suport als refugiats. Som testimonis de les accions que promou el govern contra la dissidència, que recorden els anys trenta del segle passat, quan es perseguien jueus, gitanos i comunistes. Ara es marquen les portes de les ONGs amb adhesius vermells i surten llistes dels enemics de la pàtria als diaris oficials. La deriva autoritària que afecta molts estats europeus posa en qüestió la teòrica exigència democràtica de la Unió Europea amb els estats membres.

El documental el protagonitza Joan Ximénez, "Petitet". El seu pare, Ramón El Huesos, va ser "palmero" del famós Peret. Amb la desaparició d'aquella generació de grans músics, la rumba catalana va caure en un cert oblit. Per això la seva mare, poc abans de morir, li va fer prometre que retornaria l'esplendor a la rumba catalana portant-la a un gran teatre de Barcelona. Fidel a la seva promesa, en Petitet intentarà reunir una vintena de músics gitanos, genials però indisciplinaris, perquè toquin amb una orquestra simfònica. Sense gaire finançament ni contactes a les institucions, i amb una malaltia que l'obliga a abandonar els assajos en més d'una ocasió, Petitet farà l'impossible per portar la rumba simfònica al Gran Teatre del Liceu. "Petitet" és una de les quatre produccions nominades a la millor pel·lícula documental als Premis Gaudí d'enguany.

Altsasu: ferides obertes Una batussa amb guàrdies civils fora de servei, de paisà, una matinada de festa en un poble de la vall de Sakana, a Navarra, ha acabat amb condemnes de fins a 13 anys de presó per a vuit joves. La jutgessa Lamela i la fiscalia de l'Audiència Nacional els van acusar de terrorisme, tot i que en els anys de plom d'ETA encara no havien ni nascut. Es resisteixen, alguns poders de l'Estat, a deixar d'explotar els rèdits de la doctrina del "tot és ETA", si cal fins i tot forçant el codi penal? Segueix una lògica de revenja, una part de la societat? És possible una pau sense vencedors ni vençuts? El documental conviu, durant les festes del poble d'Altsasu, amb les mares i pares, amics i veïns dels joves condemnats i amb les víctimes del terrorisme d'ETA. El documental, dirigit i realitzat per Albert Segura i Anna Sanmartí, analitza des d'Altsasu el futur del procés de pau basc, els atacs a drets i llibertats fonamentals i els molts paral·lelismes amb Catalunya, entrevistant destacats experts, dirigents polítics i socials, expresos d'ETA, sindicats policials i mediadors. Quants anys, quantes generacions han de passar per tancar les ferides, segons els precedents internacionals? Responen a la pregunta l'advocat Brian Currin, mediador en el processos de pau de Sudàfrica, Irlanda del Nord i Colòmbia, Jonan Fernández, secretari general de Drets humans i Convivència del govern basc, o el metge forense Francisco Etxeberria, entre d'altres experts. Era certa la promesa que sense violència es pot parlar de tot? Hi reflexionen els portaveus de les plataformes pro procés de pau i drets humans Foro Social Permanente i Sare, Agus Hernán i Joseba Azkarraga, també exconseller de Justícia d'Ibarretxe. "Atsasu: ferides obertes" recull el testimoni de les víctimes del terrorisme d'ETA, com Consuelo Ordóñez, part demandant en el cas Altsasu, i Concepción Fernández, vídua d'un guàrdia civil assassinat i que va haver de marxar del poble. Però també la veu dels que han patit tortures i repressió, com Galder González, Juan Kruz Aldasoro o Félix Altzelai, exprés condemnat per pertinença a ETA. El documental visita la ikastola d'Altsasu, amb la professora dels joves empresonats Nekane Zubizarreta, i la caserna de la Guàrdia Civil al poble, amb el representant sindical Ramon Rodríguez i la plataforma Ospa, que reclama que les forces i cossos de seguretat de l'Estat marxin de Navarra. 23 disparos El 4 de desembre del 1977, el jove de divuit anys Manuel José García Caparrós va morir en rebre un tret en una manifestació a Màlaga. Tots els indicis apuntaven que el tret el va efectuar un policia armat, però les pistes no van arribar a imputar ningú i el crim mai no va ser resolt. Quaranta anys després, les germanes de Manuel José continuen lluitant per saber la veritat. Aquest thriller documental intenta aclarir-ne els fets, molts anys després d'haver prescrit el cas. Compta amb un col·laborador essencial, Juan Antonio O'Donell, inspector de policia i testimoni present en la manifestació que ha acumulat informació del cas al llarg d'aquests quaranta anys, i el testimoni inèdit de moltes persones que van presenciar els fets.

Frankenstein 04155 "Frankenstein-04155" és un documental d'investigació que narra la història que s'amaga darrere de l'accident del tren d'alta velocitat que va descarrilar prop de Santiago el 24 de juliol del 2013 i que va causar 81 morts i 140 ferits. L'Alvia S-730 va encarar la corba d'A Grandeira a 191 km/h enlloc dels 80 permesos i va sortir de la via bolcant la màquina i bona part dels vagons. En un primer moment tota la culpa va recaure sobre el conductor per haver-se saltat la limitació de velocitat, però el documental demostra que no en va ser l'únic responsable. Les presses per inaugurar la línia entre Madrid i Ourense van fer rebaixar els estàndards de seguretat, tant del comboi com del tram final de la línia, on no es va instal·lar el sistema de seguretat ERTMS que frena automàticament els combois en cas d'inacció del maquinista. El documental aporta proves que la tragèdia va passar per una cadena d'errors i negligències, responsabilitat d'ADIF, Renfe i el Ministeri de Foment. El conductor del tren en va ser simplement l'última peça de la cadena. El títol del documental fa referència, d'una banda, al número de registre de l'Alvia (04155) que va descarrilar i, d'una altra, al sobrenom "Frankenstein" amb el qual era anomenat el model Alvia S-730, l'accidentat, per molts dels maquinistes i un exdirectiu de Renfe perquè estava fet a base de fragments d'altres trens. Estudis recents demostren que una d'aquestes peces va contribuir de manera decisiva que el comboi descarrilés. El documental revela, entre altres dades, que el model de tren Alvia pesa 32 tones més del que permet Renfe en la seva pròpia documentació. Iak-42 El 26 de maig del 2003, un avió de l'exèrcit espanyol procedent de l'Afganistan, el Iak-42, es va estavellar a Turquia, amb 75 persones a bord. Hi van morir 62 militars espanyols, 12 tripulants ucraïnesos i un ciutadà bielorús. La tragèdia va anar seguida de moltes polèmiques, com els greus errors en les identificacions dels cadàvers. Per què es van cometre? Fins a quin punt en va ser responsable el govern d'Aznar, amb Federico Trillo al capdavant del Ministeri de Defensa? A "Iak-42", el periodista Dani Álvarez i l'antropòleg forense Paco Etxeberria recorden el controvertit cas. Aquesta producció és un capítol de la sèrie "El lector de huesos", d'ETB2. També es recorda altres accidents aeris, com el del 1985 al País Basc, on van morir 148 persones, o el de Spanair el 2008, on van morir 154 persones, a partir dels responsables de les identificacions dels cossos.

Milicianes El 5 de setembre de 1936, cinc milicianes van ser afusellades, juntament amb altres milicians, a Manacor. El grup de combatents formaven part de l'expedició del capità Albert Bayo, que, per ordre de la Generalitat, l'agost de 1936 va intentar recuperar l'illa de Mallorca en mans dels sollevats. A causa d'un ràpid i sobtat reembarcament, alguns dels combatents van quedar abandonats a l'illa. Unes hores més tard van ser detinguts per les tropes rebels i, un cop a Manacor, ells van ser afusellats. Les cinc dones, tractades de prostitutes, van ser violades i torturades aquella mateixa nit. A la matinada, van ser assassinades. A dia d'avui, tots ells segueixen en una fossa sense identificar. L'existència d'un diari, escrit per una d'elles, on es relaten els dies de campanya a Mallorca, una foto del grup, feta poc després de ser detingudes, i l'anonimat de tres d'elles, han fet que sobre aquesta història hi hagi moltes llegendes. Vuitanta anys després, una intensa investigació retorna la identitat de les tres milicianes anònimes i les contextualitza en el moment històric que van viure des d'una perspectiva de gènere. A partir de la seva història, s'esbrinarà l'existència d'un projecte revolucionari, liderat per un grup de dones, que, a l'inici de la Guerra Civil, van decidir lluitar amb igualtat per la llibertat. Terra cremada: La destrucció de Barcelona? La història comença amb un home nerviós; un home que dona voltes d'un lloc cap a un altre fins que decideix escriure per calmar-se. Així és com Miquel Serra i Pàmies comença a redactar els seus records, en una petita i fràgil llibreta, assegut en un atrotinat banc de fusta. Les pugnes polítiques, els altercats al carrer, el comiat de la seva dona... L'home escriu sense parar els records que ocupen la seva memòria. Entre tot això, els esdeveniments del gener del 1938 són minuciosament detallats. Miquel Serra és vicesecretari del PSUC i conseller a la Generalitat quan és citat a una reunió secreta organitzada per les altes esferes comunistes d'Espanya. Han arribat ordres des de Moscou: l'estratègia de terra cremada haurà d'aplicar-se a Barcelona abans de l'arribada –ja assegurada– del bàndol nacional. L'estratègia es fonamenta amb la consigna de "victòria o mort" i consisteix en la destrucció de tot allò que pogués ser útil a l'enemic abans de la seva entrada a la ciutat. En el cas de Barcelona el pla ordena la destrucció de fàbriques, punts de proveïment energètic, conductes d'aigua potable, vies de comunicació i túnels de metro. Fer volar pels aires tot allò, evidentment, suposaria centenars de víctimes mortals, però des de Moscou, la Internacional i el mateix Partit Comunista Espanyol (en constant pugna amb el PSUC, partit de Serra) es consideren simples danys col·laterals. Davant d'aquest pla maquiavèl·lic Miquel Serra només té una solució... fer-se'n càrrec ell mateix. Lluny de portar a terme la seva missió, Miquel Serra i Pàmies dedica els seus esforços per evitar el pla comunista: organitza reunions improductives, provoca equívocs horaris, dona contactes erronis... Fa tot el possible per evitar la barbàrie, una barbàrie que, a més de les víctimes directes, suposaria una postguerra insofrible i mortal. Quan l'exèrcit de Franco arriba a Barcelona, els soldats es troben una ciutat intacta. Serra ha salvat milers de persones. Les pàgines de la petita llibreta de Serra i Pàmies estan ara plenes de records però la seva història no acaba aquí, encara queda tinta per abocar: Serra va desobeir ordres des de dalt i les conseqüències personals van ser fatídiques. Aquestes pàgines encara han de passar per les presons de Moscou, els carrers del Japó i la soledat de Mèxic... Queda molt viatge per fer fins a arribar a aquest home nerviós que dona voltes d'un lloc a un altre, fins que decideix calmar-se. La pel·lícula "Terra cremada" narra la història de Miquel Serra. La seva odissea no és només una història sinó també un exemple de consistència ideològica, sacrifici i amor. Alguns historiadors, però, posen en dubte el seu paper com a salvador de la ciutat de Barcelona que detalla en les seves memòries. Va ser Miquel Serra i Pàmies, en realitat, l'home que va salvar Barcelona, que va evitar la política de terra cremada?

Vides truncades, històries d'impunitat "Vides truncades, històries d'impunitat", un documental de Josep Morell i Jordi Vilar, se centra en alguns casos d'excessos policials que, amb el pas del temps, lluny de resoldre's, han prescrit o han estat silenciats. Moltes de les denúncies per maltractament i tortura contra els cossos policials no s'investiguen, fet que ha comportat fins a nou condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans per falta d'investigació. Des del 1971 els excessos policials a Catalunya s'han cobrat 42 vides. "Vides truncades, històries d'impunitat" és un viatge al passat, però també al present, a través del recorregut per cinc històries d'abusos, males actuacions, tortures per part dels cossos de seguretat a ciutadans a Catalunya o "gallet fàcil". El documental arrenca amb el cas de Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval de Barcelona l'any 2013 durant una reducció que li van practicar els Mossos d'Esquadra. Després, el documental aborda diversos casos del passat: el de Cipriano Martos, un militant del PCE m-l i el FRAP. Va morir el 1973, dies després de ser torturat i d'ingerir un còctel Molotov quan estava detingut a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus; el de Jonathan Carrillo, a qui un mastegot i una caiguda presumptament per part de la Policia Municipal de Terrassa, l'any 2009, portarà conseqüències fatals; el de José Luis Herrero, mort el 1974 per l'actuació negligent d'un agent de policia, i el de Pedro Álvarez, un noi assassinat a sang freda el desembre del 1992 a l'Hospitalet per un desconegut, presumptament un policia nacional de paisà. Aquest cas no s'ha resolt mai i segurament acabarà prescrivint. El documental compta amb el testimoni de persones implicades en cadascun dels casos, entre familiars, advocats, periodistes i autors de llibres que els han investigat: Miquel Sellarès, creador de l'Escola de Policia de Mollet; Ariadna Ribas, coordinadora d'Amnistia Internacional; Roger Mateos, periodista i autor del llibre "Caso Cipriano Martos"; David Fernández, periodista i exmembre de la comissió de seguretat del Parlament de Catalunya; David Ballester, historiador i autor del llibre "Vides truncades", i Jorge del Cura, portaveu de la Coordinadora para la Prevención de la Tortura. Aquestes cinc morts qüestionen els mecanismes de transparència dels cossos i forces de seguretat quan es cometen errors. Quins haurien de ser, llavors, els protocols d'actuació, d'investigació d'aquests tipus de casos i l'ètica policial perquè no hi hagi més vides truncades? La mirada del silenci La primera vegada que Joshua Oppenheimer va visitar Indonèsia va ser el 2001. Hi va realitzar un documental sobre la lluita dels treballadors de la palma d'oli per organitzar un sindicat després de la caiguda de la dictadura de Suharto. Malgrat les deplorables condicions en què treballaven, tenien por d'organitzar-lo, i fins i tot de parlar-ne. Els seus pares i avis, que havien tingut un sindicat fins al 1965, van ser acusats de comunistes. Els van enviar a camps de concentració, explotats com a esclaus i, finalment, assassinats per l'exèrcit i els esquadrons de la mort. Entre 1965 i 1966, l'exèrcit de Suharto va exterminar més d'un milió de suposats comunistes. L'any 2001, els assassins no només havien quedat impunes del genocidi, sinó que encara ostentaven el poder, des de la vil·la de la plantació fins al Parlament. Els supervivents vivien amb la por d'una nova massacre, però van demanar al realitzador nord-americà que tornés a Indonèsia per explicar les raons de la seva por, del que sentien en viure envoltats i governats pels homes que van assassinar els seus éssers estimats. En tornar el 2003, els supervivents li parlaven sovint al realitzador de Ramli. Tothom coneixia la seva història perquè l'havien assassinat davant de testimonis i n'havien deixat el cos a menys de tres quilòmetres de casa dels seus pares. Oppenheimer va conèixer la seva família, els pares i els germans. La seva mare, Rohani, havia tingut després el fill menor, Adi, per superar la pèrdua i poder seguir vivint. Adi, oculista de professió, no tenia por i exigia respostes de la repressió i la violència que havia viscut la seva família. Oppenheimer i ell van començar a gravar entrevistes a supervivents. Van ser ells els que van demanar al realitzador que filmés els culpables perquè expliquessin com havien matat els seus familiars. Així ho va fer i els va gravar gravar durant dos anys i en va dedicar després cinc més al rodatge de "The act of killing". Els assassins, lluny de penedir-se dels seus actes, havien construït un règim terrorista basat en la celebració del genocidi i n'estaven ben orgullosos. Per això, pel director, el documental "The act of killing" desemmascara un règim fundat en el terror. Joshua Oppenheimer va arribar a entrevistar els assassins de Ramli. D'aquesta manera, Adi, que sovint li demanava visionar el material, va conèixer amb la seva família els detalls de la seva mort. El 2012, Joshua Oppenheimer va filmar "La mirada del silencio", quan tenia "The act of killing" muntada però encara no s'havia estrenat, ja que després no seria segur filmar a Indonèsia. En aquesta ocasió, Adi va decidir que volia conèixer els homes implicats en la mort del seu germà. A Indonèsia, que una víctima s'enfronti a un criminal és una cosa inconcebible. Aquest és el punt de partida de "La mirada del silencio".

"Lo Vinater" és un dels episodis més desconeguts de la Primera Guerra Mundial. Si Espanya era neutral a la Primera Guerra Mundial, com s'explica que hi hagi davant de la costa catalana una cinquantena de vaixells enfonsats de la Primera Guerra Mundial? Són algunes de les preguntes que es va fer el submarinista Josep Maria Castellví. Com que no hi trobava resposta, va decidir estudiar història. Necessitava eines i coneixements que li permetessin descobrir tots aquells secrets amagats sota l'aigua, entendre allò que ningú li sabia explicar. Un objectiu al qual ha dedicat els últims vint anys de la seva vida, en què ha identificat una dotzena de vaixells enfonsats en aigües del delta de l'Ebre. La batalla naval entre els submarins alemanys i els vaixells mercants aliats, davant de la costa catalana, és un dels episodis més desconeguts de la Primera Guerra Mundial.

Ron Howard, director d'"Una ment meravellosa", "El codi Da Vinci" i "Apol·lo 13" i guanyador de dos Oscars, s'endinsa en els excepcionals anys de gira de The Beatles des de la perspectiva del grup i també dels fans. La pel·lícula s'ha rodat amb l'estreta col·laboració de Paul McCartney, Ringo Starr, Yoko Ono Lennon i Olivia Harrison, i compta amb material audiovisual exclusiu.

El març del 2007 es va aprovar la llei per la igualtat efectiva de dones i homes, segons la qual "el principi d'igualtat de tracte entre dones i homes suposa l'absència de qualsevol discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe". D'això en fa 12 anys, i el "Sense ficció" es pregunta: com estem ara? Vivim ja en una igualtat real? El documental "De què es queixen les dones?", produït pel "Sense ficció" i dirigit per Laia Mestre i Mireia Pigrau, ho respon amb xifres objectives i també a través de casos particulars.

El documental recupera la memòria d'Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona que va formar part de la junta directiva del FC Barcelona. Com era ser dona, esportista, catalanista, republicana i lesbiana als anys 30? Tot això i més va ser Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona que va formar part de la junta directiva del FC Barcelona el 1934, quan tenia 27 anys. Encarnava un model de dona independent i moderna. Va ser esportista, poeta i periodista. La seva militància feminista i republicana li va costar enfrontaments i l'exili. Pionera fa gairebé un segle, ara seria considerada una dona del nostre temps. Aquest documental és el descobriment d'aquesta pionera desconeguda, una personalitat avançada al seu temps. Anna Maria Martínez Sagi va acceptar el càrrec a la junta del Barça amb la condició de poder millorar la situació de les dones a través de l'esport, especialment de les treballadores, molt castigades per l'ambient insà de les fàbriques. Va dimitir al cap d'un any, incompresa per un ambient masculí que no entenia la seva militància feminista. En el documental, l'actriu Anna Sahun es converteix en l'altra Anna, l'Anna Maria Martínez Sagi, una periodista brillant que no va dubtar a incorporar-se a la columna Durruti durant la Guerra Civil i a la resistència francesa contra els nazis. Però, al dolor de l'exili s'hi va afegir una relació amorosa amb una altra escriptora que la va ferir íntimament i per la incomprensió de l'època. Poetessa, pintora, decoradora, professora d'idiomes... Quan a finals dels 60 va tornar de França i dels Estats Units, va trobar una Catalunya a la qual no es va tornar a adaptar mai. El franquisme la tractava com un fantasma del passat, el testimoni d'una generació que havia volgut trencar motllos de classe i de gènere, una generació pionera en tantes coses, com "Sagi, una pionera del Barça". Aquest documental recupera la memòria d'una persona tan extraordinària com oblidada. Una dona que va lluitar per la seva independència en un moment històric excepcional, la Segona República. El caràcter, la determinació i una relació amorosa la van marcar tota la vida. En el documental, l'actriu Anna Sahun es fica en la pell d'Anna Maria Martínez Sagi. En ressegueix les passes i busca aquelles persones que la van conèixer, alhora que també busca estudiosos de la seva obra.

La meva vida com una pel·lícula El documental "La meva vida com una pel·lícula" mostra el procés de creació i rodatge d'una pel·lícula de ficció professional rodada amb pacients reals i amb un guió basat en les seves pròpies experiències. De forma paral·lela, i a mesura que anem seguint l'evolució d'aquest complex procés, les pacients, el psicòleg, el director i els pares de les pacients exposen la seva opinió sobre aquesta vivència i com ha contribuït a ajudar les noies a sortir del pou en què es trobaven. Més enllà dels límits Aquest documental fa una mirada des de l'interior dels entrenaments i la vida de la gimnasta russa Margarita Mamun, que va ser medalla d'or de gimnàstica rítmica als Jocs Olímpics del 2016, entre altres. La duresa dels seus entrenaments i de la relació amb les seves entrenadores. Com la va afectar la malaltia terminal del seu pare durant els Jocs Olímpics i la seva vida privada.

Maternitat en "stand-by" A través de testimonis molt íntims, el documental fa una anàlisi de la maternitat a Catalunya. Catalunya és en aquests moments un dels llocs d'Europa i del món on l'edat mitjana de la maternitat és més elevada: gairebé als 31 anys. I en paral·lel és un dels llocs d'Europa i del món on les mares tenen menys fills: 1,3, i l'anomenat recanvi generacional se situa en els 2,1 fills. Són dues tendències que han avançat de la mà en les últimes dècades i a les quals se suma ara una tercera dada: per primera vegada, una de cada quatre dones catalanes es quedarà sense tenir fills. A vegades perquè vol, però sovint perquè no pot. Ni amb reproducció assistida. Singled (out) / solter(e)s El documental explica la història de cinc dones independents a quatre punts del món: la Manu a Barcelona, la Jules a Melbourne, la Shu i la Yang a Xanghai i la Melek a Istanbul. En un món entès i concebut per estar en parella, totes elles viatgen per la vida solteres i al mateix temps miren d'esbrinar el paper que aquesta solteria juga a les seves vides. Juntament amb les veus de reconeguts experts en els àmbits de la sociologia, el dret i la demografia, la pel·lícula és un viatge al cor de la dona soltera en l'era de l'amor modern.

Un procés dins el Procés "Un procés dins el Procés" dirigit per Gaspar Hernàndez, i produït per Incís Films mostra el procés psicològic i emocional que estan fent les famílies dels presos. És la primera vegada que en un documental les famílies expliquen des de la intimitat de casa seva les eines psicològiques que han adquirit durant els últims mesos per afrontar l'adversitat i ser més resilients. La xifra negra A través d'una trentena de casos paradigmàtics, el llargmetratge realitza una panoràmica de la vulneració dels drets humans per part de funcionaris públics a l'estat espanyol i analitza l'índex d'impunitat d'aquest tipus de delictes. Víctimes, advocats, jutges, policies, defensors dels drets humans i altres experts analitzen les causes i apunten possibles vies de superació d'una xacra que posa en dubte el nostre estat de dret. La pel·lícula compta amb la participació de Manuela Carmena, Joaquim Bosch i Rafael Ribó entre els personatges entrevistats, i amb actors com Willy Toledo, Isak Férriz i Gorka Lasaosa per a les reconstruccions de fets demostrats en seu judicial.

"La Chana" mostra la increïble força i perseverança d'una dona per sobreposar-se als desafiaments de la seva vida malgrat tots els pronòstics.

Fabra, diccionari d'un home sense biografia Documental que parla de llengua, de compromís i de 80 anys cabdals de la història de Catalunya. I ho fa través de la vida d'un personatge irrepetible: Pompeu Fabra, el pare del català modern. Miró contra Miró La figura i l'obra de Joan Miró són tan potents que no només tenen una influència decisiva en la iconografia i el disseny contemporani, sinó que han marcat decisivament la vida de qui l'ha envoltat. És ben conegut el Miró lluminós, el de la recerca del nen interior, el surrealista que va anticipar l'abstracció amb la seva explosió de colors, però el cert és que existeix un Miró de figures torturades, com ho van ser els temps que li va tocar viure, un Miró obsessionat per reinventar-se constantment i no ser absorbit per la institucionalització del seu art.

Un segle, quatre rodes El documental explica, amb imatges i documentació d'arxiu, l'evolució passada, present i futura de la relació entre els vehicles i la societat. Els Van Goghs de la Xina Dafen és un barri de la ciutat xinesa de Shenzhen amb una gran concentració d'estudis de pintura a l'oli on s'elaboren còpies de quadres famosos que després es venen a Occident. En aquest documental coneixem la història personal d'un d'aquests operaris de la pintura especialitzat en l'obra de Van Gogh, que compleix el seu somni de viatjar a Europa per veure els originals del pintor holandès i reflexiona sobre la possibilitat de crear la seva pròpia obra.

Analitzem en quines condicions s'enfronta la UE a una cita electoral que serà decisiva per al seu futur. Viatgem als Països Baixos, Polònia i Grècia per oferir-los un relat a tres veus sobre els contrastos i problemes comuns al si de la Unió.

Sense Ficció. Mirall d'una dècada "Sense ficció" celebra els 10 anys en antena amb un documental que repassa alguns dels títols i temes que han tingut més impacte en aquests deu anys d'emissió. "Sense ficció, mirall d'una dècada" para atenció en aquells que tenien com a tema la recuperació de la memòria històrica del franquisme, ("Avi et trauré d'aquí", "La cançó censurada", i "Pujol Catalunya, el consell de guerra"), però també en obres que han estat mereixedores d'un Oscar, com "Searching for Sugar Man", o de premis Goya com "Bicicleta, cullera, poma", que retratava el començament de la malaltia de l'exalcalde de Barcelona Pasqual Maragall. La selecció comença amb imatges de "To Kima, rescat al mar Egeu", documental que va generar un gran impacte en l'audiència relatant els pitjors dies de la crisi humanitària dels emigrants sirians arribant a l'illa de Lesbos. I acaba amb unes altres, també d'una gran càrrega emocional, com són les del documental "El gran silenci, Horta de Sant Joan", centrat en la reconstrucció a partir dels testimonis del foc que va afectar el parc dels Ports de Tortosa-Beseit, que va provocar la mort de cinc bombers. Enmig del documental, també hi ha espai per al record de l'atemptat que ETA va provocar a Vic l'any 1991, "ETA a la ciutat dels sants", visitant el solar on hi havia l'antiga caserna destruïda pel cotxe bomba. "Sense ficció, mirall d'una dècada" torna a visitar aquests escenaris per veure com han canviat les coses amb el pas dels anys entrevistant productors, realitzadors, historiadors, tècnics de rodatges i protagonistes que en fan la valoració. El documental serveix també per fer un repàs dels diversos formats que s'han prodigat en els deu anys d'emissió mostrant fragments de documentals de denúncia, ("Comprar, llençar, comprar") als retrats humans "Records glaçats", des de la crònica d'uns fets que encara són motiu de polèmica (1-O i 20S) fins a la revisió crítica d'uns altres, els documentals d'investigació periodística ("The Cove") i els científics. En nom de la vostra filla A Tanzània, la mutilació genital femenina és il·legal, però la tradició està tan arrelada que costa molt d'erradicar. Rhobi Samwelli és una dona que va fugir de casa seva quan era petita perquè no la mutilessin, i ja de gran va crear la Casa Segura, un lloc on es poden anar a refugiar les nenes que marxen de casa perquè estan en perill de ser mutilades. La Rhobi i les nenes demostren que són molt valentes.

El documental "Amenaça totalitària" entra en el món de l'extrema dreta d'Espanya, Itàlia i Suècia, i analitza les causes del seu creixement.

Documental de producció pròpia que recull diversos testimonis de víctimes d'abusos físics, sexuals i psicològics per part d'un mestre de l'Escola La Vila de Banyoles.

Un equip de reporters danesos aconsegueix entrar en el món secret de les xarxes de traficants de persones. De la mà de dos traficants, un instal·lat a Turquia i l'altre, a Grècia, seran testimonis de com contacten amb els migrants i els ajuden a arribar al país europeu que volen a canvi de diners. D'altra banda, els reporters explicaran les mesures que aplica la UE des de l'àmbit policial i judicial per lluitar contra el tràfic de persones i, de retruc, contra la immigració il·legal, i les estratègies que segueixen migrants i traficants per esquivar-les.

L'any 1976, just després de la dictadura franquista, sis joves vigatans reben el patrocini de l'empresa automobilística Pegaso per intentar fer la volta al món amb un camió. L'expedició es va anomenar operació Globus.

Documental que narra l'extraordinària història i el llegat de l'apneista Jacques Mayol, la vida del qual va ser font d'inspiració per a la pel·lícula de culte de Luc Besson, "El Gran Blau". "Dolphin Man" ens acosta al món de Mayol i ens mostra el seu fascinant viatge vital, que el va portar del Japó a Europa, l'Índia i les Bahames, mentre ens submergeix en l'experiència sensorial i transformadora de l'apnea o immersió a pulmó lliure.

De molt joveneta, Jane Goodall va rebre l'encàrrec d'estudiar una comunitat de ximpanzés amb una mentalitat oberta. L'objectiu era investigar el seu comportament per arribar a entendre millor els orígens de l'espècie humana. Però el que havia començat com una estada de sis mesos a l'Àfrica es va acabar convertint en tota una vida dedicada a l'estudi i la defensa dels ximpanzés en llibertat i del conservacionisme en general.

Documental d'una Maria del Mar Bonet personal, íntima, que parla de la seva pròpia evolució, del moment d'aturar-se, o no, del perquè dels camins que ha anat triant al llarg de la seva vida, del que viu més enllà de la música, i de les coses que per a ella han estat i són fonamentals.

Les dones han hagut de recórrer un camí ple d'entrebancs per arribar a l'espai. Aquest reportatge mostra aquest difícil camí, des de les primeres negatives de la NASA als anys seixanta fins al paper creixent a l'actualitat. Durant la guerra freda, en plena cursa espacial amb la Unió Soviètica, un metge nord-americà anomenat Randy Lovelace va demostrar que les dones estaven tan ben preparades com els homes per viatjar a dins d'un coet, però llavors la NASA no acceptava sol·licituds de candidates femenines. No va ser fins al 1982 que una dona astronauta, Sally Ride, va viatjar per primera vegada en un transbordador espacial. Des d'aquell moment, el paper de la dona a la NASA ha anat prenent importància i el talent femení ha contribuït de manera decisiva als grans avenços de la humanitat.

Palau de la música Catalana (resurrecció) "Sense ficció" estrena "Palau de la Música (Resurrecció)." Una crònica emocional i institucional de la refundació del Palau de la Música Catalana 10 anys després del desfalc pel cas Millet. En el marc dels 10 anys del destapament del cas Millet, el Palau de la Música Catalana explica en un documental de 55 minuts el que va passar l'any 2009, i com la institució va transformar aquella crisi en una oportunitat per renéixer. Un desfalc que va suposar un trasbals per a la institució, però també per a tota una societat que sent el Palau de la Música Catalana i l'Orfeó Català com un símbol de la cultura catalana i del país. Marley Aquest documental repassa extensament i amb profunditat la vida de Bob Marley, l'home que va portar el reggae de Jamaica arreu del món. Per parlar-nos no tan sols del Marley músic, sinó també de l'amic, el pare, l'espòs, l'amant, el rastafari, l'home de pau i l'home de lluita, el documental presenta tota una galeria de testimonis que permeten intuir com era l'ambient que tenia al seu voltant aquell geni de la música.