Documentals

En aquest primer capítol veurem el lloc on neix l'Ebre i el recorregut que fa per terres càntabres. Tot just després de néixer, les aigües del riu queden estancades en el gran embassament de l'Ebre, prop de Reinosa. Fins a les Conchas de Haro, el riu lluita per obrir-se camí cap a terres més planes a través d'una successió de magnífics canyons o congostos, alguns de molt profunds, com els de Tudanca, Valdenoceda o Cereceda.

De Miranda de Ebro a Alfaro La Rioja El riu Ebre, espina dorsal de les terres per on passa, ha estat i continua sent, amb el pas dels temps, un element definidor del paisatge, una manera de viure i, sobretot, una gran font de riquesa. El capítol d'avui el dedicarem al recorregut de l'Ebre per terres de la Rioja amb una espectacular escapada seguint el riu Zadorra, el gran afluent que discorre per territori alabès. Com a cruïlla de camins d'aigua, el passat de la Rioja està construït de retalls d'art i cultures diferents. La Rioja, com els seus vins, fa olor i té gust de barreja, una barreja ricament condimentada amb tradicions tan arrelades com innovadores.

Començarem aquest capítol a terres de Navarra, on l'Ebre canvia de caràcter i es va obrint en planures cada vegada més àmplies fins arribar al mateix cor d'Aragó. Aquí fins i tot l'arquitectura és diferent, ja que la pedra com a material de construcció comença a deixar pas al maó, un senyal d'identitat d'aquest tram central de l'Ebre. A la part central, el riu entra a la depressió, augmenta molt de cabal i arriba fins a Saragossa. En aquest tram mitjà, l'Ebre rep les aigües dels seus afluents més cabalosos: per l'esquerra, els que procedeixen dels Pirineus, que contribueixen a augmentar el seu cabal de manera considerable, i per la dreta, els del sistema Ibèric.

En el capítol d'avui veurem com l'Ebre recorre les àrides terres aragoneses recollint l'aigua dels seus nombrosos afluents del sud i del pirenaic Gállego. L¿Ebre banya la ciutat de Saragossa, dins la qual rep les tèrboles aigües de l'Huerva i el riu pirinenc Gállego. A partir d¿aquest punt les terres de l¿Ebre es van fent més àrides; en dóna testimoni el desert dels Monegres, al marge esquerre, i el de Calanda, al dret. A partir de Velilla de Ebro el riu comença a formar uns espectaculars meandres, com ara el de Sástago, molt tancat. A Casp les aigües queden estancades en un embassament que queda unit amb el gran pantà de Mequinensa, anomenat el mar d'Aragó.

Des de Casp fins a Tortosa l'Ebre se'ns presenta estancat i molt humanitzat. Aquí renova les forces amb les aigües dels grans afluents pirinencs i les seves riberes s'omplen d'històries de totes les civilitzacions que han intentat conquerir-lo. Aigües avall de la presa de Mequinensa, l¿Ebre rep el conjunt fluvial format pels rius Cinca i Segre. Remuntarem el Cinca, anomenat pels àrabs "el riu de les oliveres", fins a la capçalera. El mateix farem amb el Segre, camí d'aigua que seguirem fins prop del seu naixement, a França, una singularitat d'aquest riu que, juntament amb l'andorrà Valira, converteix per molt poc la conca de l'Ebre en transnacional.

Després de més de 900 km de recorregut, l'Ebre acaba abocant les seves aigües dolces a les salades del Mediterrani. El resultat és la formació d'un gran delta que s'endinsa en el mar. La riquesa ecològica fa d'aquest espai un dels paratges naturals i paisatgístics més impressionants del sud d'Europa. Dedicarem aquest últim capítol als camins d'aigua que recorren les comarques més meridionals de Catalunya i que acullen l'últim tram fluvial de l'Ebre, convertint el Delta en la zona humida més important de l'Europa occidental després de la Camarga, a França, i del Parc Nacional de Doñana, al sud de la península Ibèrica.