Elinks

El 31 d’agost es compleixen 20 anys de la mort de Lady Di. Amb motiu d’aquest aniversari, el programa estrena “Lady Diana contra Elisabet II. Un duel reial”, un documental que se centra en el pols que van lliurar durant anys la reina Elisabet II i la princesa Diana. Un conflicte generacional que es va disputar en secret portes endins del castell de Windsor.

“LADY DIANA CONTRA ELISABET II. UN DUEL REIAL” Durant disset anys, Elisabet II, la garant de la tradició, i Diana, la princesa rebel, van lliurar un duel implacable. Un duel que gairebé li costa la corona a la reina. Aquesta és la història d'un punt d'inflexió, en què una monarquia recalcitrant anglesa es veu obligada a adaptar-se a la modernitat. Lady Diana Frances Spencer, la tercera filla del vuitè comte de Spencer, tenia 19 anys i treballava d'ajudant a la guarderia d'una escola del centre de Londres quan va conèixer el príncep Carles. Protestant, verge i aristòcrata, era la candidata ideal per convertir-se en la dona del futur rei, assegurar un hereu a la corona i de pas tranquil·litzar els pares del príncep, amoïnats pel futur de la dinastia perquè amb trenta anys el Príncep de Gal·les no semblava tenir gaire pressa per donar hereus al tron. El 29 de juliol de 1981, davant de 750 milions de telespectadors, Diana es va casar amb el príncep Carles. Molt poc després del casament, aquell conte de fades es va convertir en un duel aferrissat entre dues dones, la reina Elisabet II i la princesa Diana, una confrontació de dos mons, per una banda el tradicional i secular i per l'altra el decididament contemporani. Aquest duel tràgic canviaria radicalment la imatge de la monarquia i la seva relació amb el poble britànic. El matrimoni concertat va assegurar la continuïtat de la dinastia amb dos fills. El 1982 va néixer Guillem i dos anys més tard, Enric. La reina n’estava satisfeta. A més, volia que la princesa assumís plenament el seu paper de membre de la família reial i es dediqués a les obres de beneficiència. Una vegada més, Diana compliria els desitjos de la reina, però a la seva manera. Va decidir lluitar per una causa per la qual la corona passava de puntetes, un tema tabú, la sida. I ho va fer, tot i la desaprovació de la reina. Va començar a donar suport a causes ignorades per la família reial, com la lepra o les mines antipersona, i la premsa li va fer costat. La diferència generacional es feia cada vegada més gran entre Diana, ja anmenada "la princesa del poble", i la reina, que hi continua mantenint una distància freda. Més tard, quan Diana i la reina sabien que Carles havia reprès la relació amb la seva examant, Camilla Parker Bowles, però la premsa encara ho desconeixia, la reina faria tot el possible per evitar un escàndol i més encara un divorci. Va proposar un pacte a la seva jove. Diana podia continuar amb les seves missions humanitàries amb la condició que s'avingués a representar el paper d'esposa i mare feliç. I així ho va fer durant quatre anys. Però als 31 anys, Diana ja no era la princesa dòcil a qui la reina podia imposar el seu comportament. Al cap de deu anys d'aquell matrimoni simulat, va decidir que era hora de posar punt final a aquella comèdia. La publicació del llibre “Diana, su verdadera historia”, d’Andrew Morton, en el qual havia col·laborat, va ser la seva venjança contra la família reial. Un llibre tan explosiu va vendre més de 7 milions d'exemplars a 80 països. Sis mesos després, la parella es va separar i Diana, condemnada a l'ostracisme al palau de Kensington, va recaure en la depressió. A punt de patir una crisi nerviosa, Diana no va poder aguantar la presència constant dels mitjans de comunicació. El desembre de 1993 va anunciar la seva retirada de la vida pública. El gabinet de premsa reial va lliurar una batalla contra ella durant dos anys, fins que la princesa va decidir donar el cop final. El dia de l'aniversari de noces de la reina. El 20 de novembre de 1995, quan Elisabet II celebrava el 48è aniversari de casament, Diana concedia una entrevista al canal de televisió anglès de més audiència. “Al meu matrimoni érem tres. I això és una multitud”, va afirmar-hi. Poques setmanes després, la reina va ordenar a Carles i Diana que es divorciessin. El 30 d'agost del 1997, Diana, la seva parella Dodi Al Fayed, el fill d'un home de negocis egipci multimilionari, i el seu xòfer Henry Paul, van morir arran d’un tràgic accident de trànsit a París, quan fugien dels paparazzis. L'endemà el país es va despertar plorant i es va indignar amb el silenci de la casa reial, que es va allargar durant dies. En els sondejos d’opinió que es van publicar llavors, més d'un terç dels britànics estaven a favor de l'abdicació immediata d'Elisabet II. El primer ministre Tony Blair va convèncer la reina perquè tornés a Londres, des d’on faria un comunicat públic. El cineasta Stephen Frears, director de “La reina”, sentencia al documental: “La van matar entre tots. Tots van participar en la seva mort. No es tracta ningú d'aquella manera. L'origen de tot va ser el matrimoni. No s'hi hauria d'haver casat. Allà és on van començar els problemes. Perquè sabíem que allò es tractava d'un ritual o de protocol. Va ser com un sacrifici humà.”

“Latitud 80º” ens proposa una gran expedició en veler des de Barcelona cap a l'oceà Glacial Àrtic i després fins a les aigües de l’Antàrtida. A partir de l’experiència del capità Albert Bargués, el documental reflexiona sobre la idea de la llar. És un viatge que busca respostes a les inquietuds que han motivat l’ésser humà a emprendre viatges cap a territoris desconeguts, moltes vegades per trobar-se a si mateix. I després, “La destrucció de la primavera” explica el fenomen turístic que va trasbalsar dos pobles de la costa de Florida durant tres dècades.

“LATITUD 80º” La història de les grans expedicions acostuma a començar de la mateixa manera: amb la idea peregrina d'algú que, la majoria de vegades sense els recursos necessaris, es fixa una meta desmesurada i comença a imaginar les diferents maneres d'assolir-la. El fet de voler saber què hi ha més enllà, l'obsessió de travessar la línia de l'horitzó per trobar respostes, forma part del comportament humà. “Latitud 80º” recull l’experiència d'Albert Bargués, que l’any 2014 va salpar de Barcelona, a bord de l'Sterna, cap a l'oceà Glacial Àrtic. Aquesta era una expedició que es proposava arribar a la latitud 80°, emulant els viatges migratoris del xatrac àrtic, una au marina que fa la migració més llarga del regne animal: des de les zones boreals fins a les aigües de l'Antàrtida, per després tornar, sempre per les latituds on mai es pon el sol. En aquest viatge, que comença a Barcelona i passa per Tromso, els fiords de Finnmark, el cap Nord, l'illa de l'Os i Svalbard, els tripulants de l'Sterna avancen entre la natura més feréstega i viuen un viatge més enllà del passat. Un viatge fora del temps, per endinsar-se en l'entorn més inhòspit i dur dels confins de la Terra. Però els navegants no només han de trampejar les forces de la natura, a vegades el destí els juga males passades i els obstacles, les dificultats i el cansament els poden vèncer. El documental, dirigit per Guille Cascante, explica el naixement i ensorrament d'un projecte que pretenia recórrer a vela els pols gelats del planeta i proposa una reflexió sobre les motivacions i les obsessions que ens porten a endinsar-nos en allò desconegut.

“LA DESTRUCCIÓ DE LA PRIMAVERA” (“SPRING BROKE”) Fort Lauderdale i Daytona Beach són dues poblacions de Florida que van competir durant dècades per atraure un tipus de turisme molt concret: els universitaris que volien anar a divertir-se a la platja a les vacances de primavera. Els empresaris locals i, després, les grans empreses van fer tot el que van poder per explotar aquell mercat tan llaminer. Com passa en algunes poblacions d’aquí, s’oferia diversió, beguda i sexe a bon preu, fins que els excessos dels explotadors i dels explotats es van convertir en un greu problema de convivència amb els veïns. L’èxit d’aquest fenomen, que atreia milers de joves, va acabar amb la paciència dels ciutadans.

Aquesta és l’aventura d’un home que, tot sol, es va proposar una de les empreses més grans imaginables: aconseguir la pau mundial. I ho va voler aconseguir amb l’ajuda només de la seva capacitat per entendre el funcionament de la història. Alexandre Deulofeu (l’Armentera, 1903-Figueres, 1978) és un personatge alhora excepcional i totalment desconegut. Deulofeu va ser un estudiós solitari amb una particularíssima ambició: voler entendre i predir la història, voler trobar un model matemàtic que li havia de permetre imaginar el món del futur. I el més sorprenent és que Deulofeu se’n va sortir. Ho va aconseguir. Va demostrar que es pot historiar el futur. Va desenvolupar la teoria de la matemàtica de la història en vuit volums. El pas del temps ha confirmat les seves previsions. Per exemple: en els anys 30 va preveure la desfeta de Iugoslàvia, la descolonització d’Egipte i l’Índia; el 1941, que Hitler perdria la II Guerra Mundial; els anys 40, que França perdria les seves colònies, i, en els anys 50, altres fets històrics com l’enfonsament de l’URSS o l’hegemonia d’Alemanya en l’Europa actual. D’altra banda, també va anunciar que l’estat espanyol es desintegraria al voltant del 2029. I allò que encara resulta més sorprenent és que, malgrat el seu èxit, la seva teoria revolucionària va caure en el més absolut oblit.

Quines de les coses que el 1992 ens semblaven inimaginables ara formen part de la nostra vida quotidiana? Quines transformacions ens han resultat més sorprenents? “Com hem canviat” visita una família de pagesos de la Garrotxa, protagonista del reportatge “Un any a pagès” de “30 minuts” el 1992, per comprovar com s’ha transformat la societat en els últims 25 anys. En aquest programa s’acomiada Joan Salvat, director del “Sense ficció” durant nou anys i del “30 minuts” durant vint-i-quatre. A partir d’ara l’espai estarà dirigit per Montse Armengou, periodista i codirectora de reconeguts documentals com “Els internats de la por”, “Torneu-me el fill” o “Els nens perduts del franquisme”. L'any 1992, Televisió de Catalunya va produir el documental “Un any a pagès”, emès dins de l’espai “30 minuts” de TV3, en què seguia durant tot un any la vida d'una família de pagesos de la Vall d'en Bas, la família Carrera. Ara, 25 anys després, un equip de televisió ha tornat a visitar la mateixa família per saber com estan i com els ha anat. En el seu moment, la van triar perquè era una de les poques famílies que encara es dedicaven del tot a la ramaderia. Però després d'un període de canvis revolucionaris, han sabut adaptar-se als nous temps i la granja es troba en plena activitat. El documental mostra com han canviat les maneres de treballar al camp, però també és un testimoni xocant sobre com han canviat les formes de vida d’aquests catalans de la Garrotxa en 25 anys. A la comarca, per exemple, l’any 1992 hi havia 434 habitants nascuts a l’estranger; avui, en canvi, n’hi ha 9.020 registrats. La família Carrera representa, al mateix temps, un mirall de l’evolució de la nostra societat en aquest quart de segle. Per això aquest documental no explica només les transformacions d’una família, sinó que, en realitat, ens apel·la a tots nosaltres i ens revela com hem canviat. “Un any a pagès” és com es va titular aquell programa que es va fer l’any 92. Vist ara, sorprèn com acabava, perquè plantejava un dilema molt pessimista: o plegar o continuar però fent una inversió potent. Aquest era el dilema d’en Salvador, i així és com comença “Com hem canviat”.

“Vaig entrar a urgències pel meu propi peu. (...) No em deixaven menjar el menjar que jo havia portat de casa, no em deixaven sortir a fumar, no em deixaven veure la meva dona que estava a l’altre costat de la porta. Llavors em vaig agitar però no vaig fer cap agressió. La resposta no va ser que vingués un terapeuta, la resposta va ser que vinguessin sis de seguretat. (...) Quan em vaig deixar lligar em van sedar, em van punxar. No em van deixar anar al lavabo, tot i que ho vaig demanar.” Aquest és el relat d’Edgar Vinyals, una de les 40 persones que van ser immobilitzades el 2015 a l’Hospital de Sant Pau i una de les veus que reivindiquen reformular els protocols i tractaments envers els pacients de salut mental. L’Edgar considera que el seu és “un cas d’èxit, de recuperació”, perquè va acabar els estudis, perquè es va decidir a parlar obertament amb els amics del que li passava i es va atrevir a dir a la seva cap que prenia medicació. A més, des de l’entitat que presideix, Federació Veus, promou la defensa dels drets de les persones diagnosticades amb un problema de salut mental i que el seu missatge arribi a polítics i professionals per repensar el sistema de salut mental. El seu cas no és únic. Un grup cada dia més nombrós de persones diagnosticades amb algun trastorn mental surt de l'armari i revoluciona les estructures sanitàries i les associacions de pacients i familiars. Seguint l'estela del que ja va començar fa més d'una dècada en altres països europeus, es fan visibles amb anuncis al metro, cursos a professionals o xerrades als periodistes dels mitjans. Reclamen tenir el mateix dret que té un malalt de càncer per escollir entre possibles tractaments, i volen construir en la societat una nova mirada, lliure de prejudicis, sobre la malaltia mental. Perquè tenir un problema de salut mental no vol dir estar sempre fora de joc ni tampoc significa posseir un caràcter dèbil o més agressiu o violent que qualsevol altre. El canvi d'enfocament que proposen no tan sols té beneficis a escala individual, sinó que s'ha demostrat que redueix notablement els costos sanitaris. Aquest documental acosta a l'espectador aquesta nova visió de la malaltia mental a través del retrat en proximitat d'alguns pioners que han pres la paraula i que han alçat la veu en contra de l'estigma. “Veus contra l’estigma” mostra aquesta revolució i canvi de paradigma en el món de la salut mental a través del testimoni de l’Edgar, integrador social i president de la Federació Veus; l’Elisenda, una jove periodista; l’Àngel, enginyer en una gran companyia petroliera, i el David, pintor. A tots els han diagnosticat un trastorn mental i dediquen part del seu temps a l’activisme pels drets humans en salut mental. L’Elisenda, per exemple, és activista del Grup de Sensibilització als Mitjans de la plataforma Obertament, on també col·labora l’Àngel. En comptes de teràpies amb medicaments que els provoquen importants efectes secundaris, de contencions mecàniques (lligar persones al llit) i llargues hospitalitzacions, reclamen més inversió en tractaments psicològics i psicosocials, prevenció i recursos laborals que els permetin recuperar-se i reinserir-se en la societat. Entre els referents per aquesta renovació, destaquen el projecte finès Diàleg Obert, de renom mundial - que ha aconseguit una de les taxes d’esquizofrènia més baixes del món a Lapònia Occidental-; la feina desenvolupada per la xarxa pública de salut mental de Girona - amb una taxa de reingressos tres vegades inferior a la mitjana de Catalunya i la més baixa d’Europa-, i la de la Clínica Psiquiàtrica Ticino, a Suïssa, que fa tres anys que no lliga cap pacient al llit.

Tenir una formació acadèmica o experiència no és garantia actualment d’aconseguir una feina. La crisi ha generat un nou model de desigualtat social. Tot i que els indicadors assenyalen una recuperació econòmica, aquesta recuperació es fonamenta en la precarietat laboral, els salaris baixos i la temporalitat. “Que repuntin indicadors econòmics no farà que visquem com fins ara. Viurem diferent”, assegura Genís Roca, un dels consultors més respectats en l’adaptació d’empreses i organitzacions als nous paràmetres digitals. Viurem diferent... però com? Aquest context social i econòmic coincideix amb l’anomenada quarta revolució industrial, la de la intel·ligència artificial i els robots. Segons els experts en robotització i automatització Carl Frey i Michael Osborne, autors de l’estudi “The Future of Employment: How Susceptible Are Jobs to Computerisation?” (El futur del treball: com de susceptibles són els llocs de treball a la informatització?), publicat per la Universitat d’Oxford, el 47% de les professions als Estats Units (CaixaBank ha extrapolat la dada a Espanya i l’ha situat al 43%) estan en risc de ser totalment automatitzades. Per ells, el futur passa per formar-se en aquest àmbit o conformar-se amb feines del ram de serveis amb sous més baixos. Aquestes dades són possibles perquè l’automatització ja no es limita als processos industrials. El documental mostra com la intel·ligència artificial comença a introduir-se en àmbits socials com els serveis d’atenció al client, que amenacen de buidar els call centers de persones, el vehicle i l’autobús autònoms, que posaran en perill la feina de taxistes i conductors, la banca o la medicina. En aquest últim camp, la intel·ligència artificial es fa servir com a una segona opinió per recomanar, per exemple, quin tractament és el més adient per a un pacient amb càncer. El robots també s’introdueixen en entorns socials. Un altre investigador d’Oxford, Shimon Whiteson, desenvolupa un robot autònom per a l’atenció a la gent gran, i a Catalunya la investigadora Carme Torras treballa amb màquines que ja són capaces de vestir persones o plegar roba. L’objectiu és desenvolupar robots que ajudin les persones amb mobilitat reduïda. Els avenços tecnològics comporten un impacte immediat sobre l’ocupació. La revolució tecnològica s’accelerarà i comportarà l’eliminació de molts llocs de treball. En un extrem quedaran les feines de serveis més difícils d’automatitzar i amb sous més baixos i, en l’altre, les noves feines qualificades relacionades amb la tecnologia. N’hi haurà prou? Quants treballadors corren el risc de no seguir el ritme? Seran expulsats del món laboral o s’hauran de conformar amb feines de baix nivell, mal pagades? Reciclar-se en feines tecnològiques és la millor opció? En aquest sentit, el documental utilitza com a fil narratiu un curs de programació per a persones a l’atur que s’ha fet al Centre d’Empreses Innovadores de Balaguer. L’esforç dels estudiants Paola Alfonso i Rafa Martínez per entrar en una de les professions amb més futur simbolitza la transformació d’un mercat laboral cada vegada més polaritzat. Tothom hi podrà accedir? Les opinions i experiències recollides apunten cap a un escenari ple d’incògnites en els pròxims anys.

La Conca de Tremp, al sud dels Pirineus, és un paradís per als paleontòlegs. No només perquè s’hi hagin trobat ossos, ous i petjades, sinó perquè és un dels pocs llocs al món on s’han trobat restes dels últims dinosaures que van habitar la Terra. “L’últim gegant d’Europa” explica la història d’una troballa paleontològica excepcional: l’esquelet d’un dinosaure de grans dimensions que va viure al sud dels Pirineus fa 69 milions d’anys, poc abans de l’impacte del meteorit que va provocar l’extinció d’aquests animals. Cada resta trobada és la peça d’un trencaclosques que acabarà encaixant o no, donant respostes i provocant noves preguntes. La narració va seguint els avenços de l’equip científic que estudia les restes extraordinàries d’aquest titanosaure en una mena de thriller paleontològic que no estalvia recreacions ni efectes 3D. Per reunir totes les peces del puzle, hauran de remuntar-se a l’excavació que va realitzar al jaciment d’Orcau el paleontòleg alemany Walter Kühne l’any 1955, localitzar les primeres restes que va trobar i aconseguir la llibreta on apuntava tots els detalls de l’excavació, desapareguda durant més de 60 anys. En aquesta descoberta tot és excepcional. Primer, perquè no és gens habitual trobar un esquelet de dinosaure. Segon, perquè les mides de l’esquelet fan plantejar-se, als científics, si es tracta del dinosaure més gran trobat mai a Europa. Només el coll feia cinc metres de longitud. Tercer, perquè amb una antiguitat de 69 milions d’anys, se situa molt pròxim al moment de l’extinció, un període molt difícil d’estudiar per la manca de restes trobades. La majoria d’esquelets trobats fins ara, a Estats Units i a Sud-amèrica, pertanyen al període juràssic o al cretaci inferior, és a dir, fa entre 200 i 100 milions d‘anys. Per tot això, el fòssil de dinosaure excavat al jaciment d’Orcau el fa del tot únic. Les investigacions els plantegen moltes incògnites científiques. Quina mida tenia el titanosaure? Com menjava? Com es movia? Com es reproduïa? A quina espècie pertany aquest dinosaure tan diferent dels que s’han trobat fins ara? Es tracta del dinosaure més gran trobat mai a Europa? El seu descobriment escriurà una pàgina en blanc de la història d’aquests animals fascinants que van dominar la Terra durant 160 milions d’anys i que, de manera sobtada, van desaparèixer per sempre.

En Nicholas Barclay va passar la tarda jugant a bàsquet amb els amics i després va trucar a casa perquè l’anessin a buscar. Va agafar la trucada el germà i, com que la mare dormia, li va dir que tornés caminant. Aquella va ser l’última vegada que la família va saber alguna cosa d’ell. Tenia 13 anys i devia estar a uns tres quilòmetres de casa seva, a Texas. Va desaparèixer per sempre més sense deixar cap rastre. Era el 13 de juny del 1994. Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya, a Linares, i que havia aconseguit fugir d’un calvari de segrest, tortures i violacions contínues. La família estava molt il·lusionada de recuperar-lo, però les coses es van tornar encara més estranyes quan el van portar a casa, a Texas. Com és que el fill ros d’ulls blaus havia tornat amb els cabells, la pell i els ulls més foscos? Com era possible que hagués canviat tant la seva personalitat i fins i tot l’accent? Per què la família no semblava adonar-se d’aquestes diferències tan òbvies? Era una expressió inconscient d’una esperança desesperada? Era l’oportunitat d’un tipus de redempció? O és que la família amagava alguna cosa? I si no era en Nicholas Barclay, qui era, en realitat? La família convivia amb un impostor, en Frédéric Bourdin, un noi francès que mai havia tingut l’amor d’una família i en buscava una desesperadament. La Interpol el tenia fitxat per assumir desenes d’identitats falses. Tot i que es feia passar per en Nicholas, que llavors tindria 16 anys, en Frédéric en tenia 23. Com va aconseguir enganyar policies, jutges, agents de l’FBI, i eludir proves d’ADN? I què li havia passat, en realitat, a en Nicholas? Aquest relat va més enllà d’una història intrigant de desaparició i suplantació. Tracta sobre com la gent crea la seva pròpia versió de la realitat a partir de les coses en què més vol creure i els motius ocults que poden portar les persones a realitzar actes incomprensibles. “Volia que la pel·lícula fos un viatge emotiu”, afirma el director, Bart Layton. “Volia que la gent abandonés les sales de cinema amb el cap bullint amb pensaments, preguntes i debats. És el tipus de pel·lícula sobre la qual espero que la gent tingui ganes de parlar després al pub. Espero que en el fons la pel·lícula tracti sobre pensaments i idees que són més grans que aquesta història en particular, que tracti de les mentides que volem creure i sobre les veritats que nosaltres construïm per a nosaltres mateixos.”

A començaments dels anys 70, Sixto Rodríguez era un cantautor de Detroit amb una breu carrera discogràfica de dos àlbums, ben rebuts per la crítica però ignorats pel públic. En canvi, a Sud-àfrica es va convertir en una icona musical i en un símbol de la resistència antiapartheid. Als anys 90, malgrat el rumor que el cantant s’havia suïcidat, un petit grup d’admiradors sud-africans va començar a investigar la seva vida. Aquest documental, guanyador d'un Oscar, és la història d’una recerca impossible que va canviar la vida d’unes persones a banda i banda de l’Atlàntic, i també és la història d'un somni fet realitat. El 1968, dos productors van viatjar fins al centre de Detroit per veure un intèrpret desconegut, un carismàtic cantautor mexicà-nord-americà anomenat Sixto Rodríguez. Els va captivar i van pensar que havien trobat un ídol de la música folk, un artista que els recordava Bob Dylan o potser encara millor. Havien treballat amb artistes com Marvin Gaye o Stevie Wonder, però estaven convençuts que el disc que van gravar posteriorment amb ell, “Cold Fact”, seria l’obra mestra de la seva carrera com a productors. Malgrat les bones crítiques, “Cold Fact” va ser un desastre comercialment i Rodríguez va tornar a desaparèixer, deixant la petjada d’històries sobre depressió i rumors que s’havia suïcidat. Una gravació pirata de “Cold Fact” va arribar a principis dels anys 70 a Sud-àfrica, on aviat es va convertir en l’himne de resistència blanca contra l’apartheid. Durant vint anys, Rodríguez va esdevenir un artista molt conegut al país i “Cold Fact” va aconseguir el disc de platí. Tot i la seva enorme popularitat, la vida i mort de Rodríguez eren tot un misteri per als seus fans. A mitjans dels 90, el “detectiu musicòleg” Craig Bartholemew i el propietari d’una botiga de discos, Stephen “Sugar” Segerman, van decidir unir forces per esbrinar el misteri de qui era i com havia mort Rodríguez. La seva recerca va ser més estimulant del que mai haurien imaginat. La història va arribar a les pantalles gràcies a la perseverança del director suec Malik Bendjelloul, que hi va treballar durant tres anys sense cobrar cap sou ni trobar inversors que confiessin en el projecte. Com que no tenia recursos per pagar l’animació ni la banda sonora, se’n va encarregar ell mateix, malgrat no haver-ho fet mai, i ho va muntar en Final Cut. Va mostrar el material als productors Simon Chinn (“Man on Wire”) i John Battsek, que es van enamorar de la pel·lícula. A partir d’aquí, la seva sort va canviar. “A la recerca de Sugar Man” (“Searching for Sugar Man”) va recaptar gairebé tres milions d’euros en taquilla només als Estats Units. Entre els anys 2012 i 2013 va guanyar els premis internacionals més destacats, entre ells l’Oscar de Hollywood a la millor pel·lícula documental, i va estar en boca de tothom. La pel·lícula es va convertir en un autèntic fenomen en mantenir-se als cinemes durant mesos.

"DE BRUIXES, XURROS I EMOCIONS" Els anomenats familiarment cavallets ja no criden l’atenció, perquè la gent ha canviat els hàbits de lleure, mentre que la tecnologia que els mou està perdent la guerra davant d’un món cada cop més virtual i en tres dimensions. Vist en perspectiva, es podria dir que és la festa que tampoc no es viu com abans, però, malgrat el canvi global de costums, la fira encara manté quelcom que la distingeix i que li permet sobreviure. Forma part de la tradició i de la cultura mediterrània del país i forja la identitat i les emocions de les persones que la visiten. I, malgrat la seva aparent decadència, (després de mil anys de vida, nascuda a redós del comerç entre ciutats lliures), continua sent un espai de diversió que genera il·lusions, sobretot per a les famílies i, en especial, adolescents i petits. El documental “De bruixes, xurros i emocions” ha volgut endinsar-se en aquest escenari amb una mirada contemplativa. I ho ha fet acompanyant un grup de firaires al llarg de tot un estiu de festes majors catalanes. Perquè ells són una de les últimes professions nòmades en un món cada cop més sedentari, i perquè són els que fan possible la festa, amagats en les taquilles i a les sales de màquines de les seves andròmines. La seva transhumància és curiosa, van de poble en poble repartint cops d’escombra, marejant els clients o posant a prova la seva destresa i valentia i, malgrat això, cada any se’ls espera. Els firaires són gent singular, sagues centenàries de tota la vida i nouvinguts al país, d’entre els quals destaquen els marroquins i els gitanos portuguesos i, allà on van, venen fum, emocions i molta fantasia. I això és el que transmeten en el documental, expliquen records del passat, es fan preguntes sobre el futur i acaben oferint imatges d’una professió única i molt desconeguda. I és que tothom recorda un dia de sort a la tómbola, la por passada al capdamunt d’unes atraccions vertiginoses o potser el joc amb una primera parella als autos de xoc, però gairebé ningú no té present qui feia funcionar aquell univers efímer. “L’ÚLTIM TERRITORI SALVATGE” (“THE LAST WILD”) Elefants, lleons, lleopards, girafes, búfals, hipopòtams i molts altres animals salvatges comparteixen amb l’ésser humà el mateix vincle biològic i espiritual amb la naturalesa, però la pressió provocada per la conducta depredadora de l’home i l’extensió de la civilització a tot el planeta, amenacen molt seriosament aquest vincle i, per descomptat, la supervivència de tots els éssers vius. Mai una sola espècie, la de l’homo sàpiens, ha causat una extinció tan gran en tan poc temps. En els darrers anys, per exemple, han desaparegut el 90% de la població de guepards a l’Àfrica. A aquest pas, la desaparició de la vida salvatge sembla inevitable. El documental fa una crida per restablir el contacte amb la vida salvatge i el respecte per la natura i per totes les criatures que hi habiten, per tal de construir un nou món més positiu i sostenible. L’equip de rodatge, encapçalat pel periodista i cineasta Jordi Llompart, ha viatjat fins al Kalahari Occidental, a l’Àfrica del Sud-Oest, a Namíbia, a una de les regions més remotes i desconegudes de l’Àfrica, en busca d’imatges que demostren que la vida humana, com la vida de totes les altres criatures, és part indissociable del cicle de la natura. Els autors s’han endinsat en el Parc Nacional del Kaudum de Namíbia, una reserva de vida salvatge remota, de molt difícil accés, i també en la regió del Kavango-Zambeze, una extensa àrea fronterera que llinda amb Angola, Zàmbia i Botswana. Allà han enregistrat imatges de paratges únics i espectaculars, han visitat pobles boiximans allunyats de la civilització i s’han trobat amb grans grups d’elefants, búfals, lleons, rinoceronts, hipopòtams, cocodrils i molts altres animals, en el seu habitat salvatge. La pel·lícula, rodada en Ultra Alta Definició 4K, conté un extraordinari ventall d’imatges aèries espectaculars, plans relativament pròxims als animals, imatges insòlites de pura vida salvatge, una banda sonora molt expressiva i emocionant i un profund missatge conservacionista que porta l’espectador a una interpretació profunda i sensible de la natura en el seu estat més pur.

“1-O” El dia 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern espanyol, l’1 d’octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació. “1-O” és la crònica del que va passar en cinc d’aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir. L’1 d’octubre van votar 2.286.217 persones a Catalunya en el referèndum per la independència. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar 1.066 ferits, van donar la volta al món. Mai havíem estat testimonis d’una votació d’aquestes característiques. En aquest treball no apareix cap polític, sinó que es posa èmfasi en l’organització i la participació d’un poble el dia del referèndum. Ciutadans anònims van sortir als carrers i es van organitzar per fer-lo possible, malgrat els obstacles. La seva col·laboració va contribuir perquè la ciutadania pogués exercir el seu dret al vot. El seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals posa de relleu que a tot arreu es van viure els mateixos neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun del centres filmats, un ciutadà anònim narra des del seu punt de vista aquella jornada. El seu testimoni, registrat temps després, correspon a un relat elaborat després de la reflexió sobre el que va succeir aquell dia. Entre els testimonis, hi ha una cara coneguda, la de l’actriu Sílvia Bel. El documental també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma. Tot i que de seguida va ser tractat en un centre hospitalari, finalment en va perdre la visió. Al llarg del dia es van sentir als carrers i els col·legis electorals les proclames de “Votarem”, “Democràcia”, “Els carrers sempre seran nostres”, “No passaran” i el cant dels Segadors, per acabar finalment amb la d’”Hem votat”. No sabem què passarà en el futur, però el que ha deixat gravat en la consciència col·lectiva, és que hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre. "CIUTADÀ QUATRE" El gener del 2013, Laura Poitras va començar a rebre correus electrònics xifrats amb el remitent “Citizenfour”, que assegurava tenir proves dels programes de vigilància il·legals dirigits per l’NSA, l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units, en col·laboració amb altres agències d’intel·ligència. Cinc mesos després, el juny del 2013, Poitras va viatjar a Hong Kong amb els periodistes Glenn Greenwald i Ewen MacAskill. Va ser la primera trobada de les moltes que tindria amb el misteriós confident. Poitras sempre els va enregistrar amb una càmera per deixar-ne constància. Qui havia contactat amb la directora era Edward Snowden, un analista d’alt nivell que pretenia donar a conèixer la vigilància massiva dels ciutadans dels Estats Units per part de l’NSA. Els va entregar documents classificats que posaven de manifest les invasions massives, indiscriminades i il·legals que efectuava l’NSA. Quan les revelacions de Snowden van sortir a la llum pública, va esclatar una tempesta mediàtica. Tots van haver de fer front als mitjans i vetllar per la seva seguretat, ja que a partir de llavors estaven en perill. I van haver de prendre decisions que tindrien conseqüències en les seves vides i en la de les persones més properes. Un cop hagi vist la pel·lícula, l’espectador no podrà veure de la mateixa manera el telèfon, el correu electrònic, la targeta de crèdit, el navegador web o les xarxes socials.

"SERRAT, EL NOI DEL POBLE-SEC" Joan Manuel Serrat s’endinsa en els records de la seva infància i joventut al barri del Poble-sec en una conversa amb el cronista de Barcelona Lluís Permanyer. El documental descobreix un Serrat desconegut, centrant-se en el noi que va créixer al Poble-sec, un barri d’immigrants i classe treballadora que el va marcar i que va definir el Serrat que, anys més tard, es convertiria en un referent musical de tota una generació. Nascut en una família humil, de pare treballador i mare costurera, i marcada per la mort de vint-i-tres familiars durant la Guerra Civil Espanyola, Serrat recorda que, tot i que no van ser temps feliços, mai no hi va faltar l’estima ni la protecció. El cantautor evoca els seus jocs en un paisatge amb senyals de postguerra. La misèria, els mendicants i la barreja d’amics amb qui hi anaven a divertir-se. La seva primera mestra i més estimada, la Conchita, jugar en un barri que desafiava la gravetat on la pilota es perdia escales avall, l'ambient dels cafès i les terrasses a l'estiu, les façanes dels espectacles, els tramvies amb gent penjada i els grans cotxes. Els cinemes de barriada, els teatres, El Molino, la Bodega Apolo, les misterioses i emocionants atraccions Apolo. Els tipus exòtics, els pispes, les noies que treballaven als espectacles, la burgesia. I també els seus carrers i places o les incursions al carrer Tàpies del barri xino, amb aquells misteriosos locals que anunciaven “gomas y lavajes”, quan passejava de nen a xafardejar-ho tot. El documental descobreix les olors, les vivències, els personatges i els llocs que van inspirar moltes de les seves cançons, com “Mi niñez”, “El meu carrer”, “Temps era temps” o “Barquito de papel”. “El mar, segurament, el descobreixo des de Can Tunis, que era on anàvem nosaltres a banyar-nos els diumenges.” Serrat recorda les excursions familiars dels diumenges carregats de truites d’albergínia i entrepans fins a la platja de Can Tunis. Llavors s’il·lumina el rostre de Serrat: “I carregada la família, doncs ens fotíem una caminata guapa. Però, bueno, però després estàvem allí, i rèiem molt... i érem... érem... costava molt que no fóssim feliços.” Dies de platja i mar que va immortalitzar anys després amb el popular tema de “Mediterráneo”. “Serrat, el noi del Poble-sec” explora la infància i joventut de Serrat a través de la nova interpretació que aporta la maduresa. Una mirada a un món de sensacions, vivències, anecdotari, temptacions i potser d'algun despertar. Un viatge al passat que compta amb fotografies inèdites de l’arxiu personal del mateix cantautor. Poc queda ja d’aquell barri marcat per la postguerra. Les botigues han canviat, els prostíbuls han tancat, els carrers s’han arreglat. La renovació és inevitable, encara que suposi desprendre’s dels records més preuats. Però tot resta a la memòria de qui ho ha viscut. “Serrat, el noi del Poble-sec” és el record nostàlgic d’una Barcelona passada, de la calidesa d’un barri treballador al peu de Montjuïc que va veure créixer el jove Serrat. “LA FILHARMÒNICA DE L’ABOCADOR” El multipremiat i emotiu documental de l’Orquestra d’Instruments Reciclats de Cateura, una agrupació musical del Paraguai que toca amb instruments fets a partir de materials de les escombraries. Una història sobre el poder transformador de la música en un entorn de pobresa i contaminació ambiental. L’Orquestra d’Instruments Reciclats està formada per nens i joves que viuen a la comunitat instal·lada a l’entorn de l’abocador de Cateura, el principal i més gran abocador d’Asunción, la capital del Paraguai, i dels voltants. Interpreten obres musicals amb instruments construïts amb escombraries per recicladors, assessorats per Favio Chávez, un tècnic ambiental que treballa a la zona des de l’any 2006. Quan la seva història es torna viral, a finals del 2012, l’orquestra es dona a conèixer arreu del món. Sota la guia de Favio Chávez, com a director d’orquestra, els joves tenen l’oportunitat de fer realitat els seus somnis, tocar a Amèrica, Europa i Àsia i amb els seus ídols. Un desastre natural, però, posa en perill la seva comunitat. Quan tot sembla tocar a la fi, en Favio ha de trobar la manera de ressuscitar l’orquestra i oferir una font d’esperança al seu poble. La pel·lícula és un testimoni del poder transformador de la música i la resiliència de l’esperit humà.

El Barça és, avui, el club esportiu més gran del món. Milions de persones d'arreu estan pendents de les seves estrelles. Però això no sempre ha estat així. Quan es va fundar, el Barça estava format per un grup d'amics que, simplement, volien jugar a futbol. I el líder d'aquell grup, la persona que va encendre aquella flama i que es va preocupar per mantenir-la viva, va ser un jove suís de 22 anys acabat d'arribar a Barcelona. Es deia Hans Gamper. Avui dia dona nom a la ciutat esportiva del club, al trofeu d'estiu i a un carrer del barri de les Corts, però tot i la gran importància que va tenir la seva figura, de Joan Gamper, fundador del Barça, se'n sap ben poc. Quins van ser els seus orígens suïssos? Què el va portar a Barcelona? Com es va forjar la fundació del Barça? Quin llegat va deixar com a president? Per què va haver de marxar de Catalunya? En quines circumstàncies va morir? Quins dels valors de l'actual Barça tenen origen en la seva figura? El documental viatja en el temps, entre el passat i el futur, en gran part amb els seus tres nets: Manuel, Xavier i Emma Gamper. Per primera vegada, obren els àlbums fotogràfics de la família, confeccionats pel mateix fundador del Barça, plens d'imatges inèdites. Emma, la més jove, ha dedicat part de la seva vida a redescobrir el seu avi. Juntament amb els seus cosins, evoca la figura de Joan Gamper. Tots tres reflexionen sobre les raons per les quals se'ls va ocultar qui havia estat fins que van ser grans. Entre Suïssa i Catalunya, “Gamper, l'inventor del Barça” ressegueix els anys en què el futbol va néixer com a esport reglamentat, com va arribar a Barcelona amb Gamper i altres joves entusiastes, quins problemes socials i polítics va trobar a la Catalunya de l'època, per què un suís va abraçar la causa catalanista i de quina manera el seu caràcter i la seva empenta van impregnar de manera decisiva la personalitat del Barça. El documental també narra diversos episodis de la història del club, com el de la pròpia fundació, la crisi institucional de 1908 en què Gamper va salvar el club de la seva desaparició, o la gran xiulada de l'himne espanyol de 1925, que va suposar un gran punt d'inflexió en la vida de Joan Gamper. Un seguit d'experts i testimonis catalans i suïssos ajuden a omplir els nombrosos buits d'informació al voltant d'algú que va arribar a Barcelona com a Hans, va morir com a Joan i va deixar el llegat immens d'haver inventat el Barça.

La Dory, una farmacèutica i òptica catalana, va veure capgirada la seva vida quan, el 2002, en morir la seva mare, va descobrir dalt d’un armari de casa seva set caixes perfectament retolades i ordenades. Plenes de fotografies, cartes i records de família, les set caixes semblaven un joc de pistes preparat perquè algú reconstruís la història. A mesura que anava obrint caixes, la Dory descobria una història i uns orígens, els seus, que eren molt diferents dels que li havien explicat i dels valors catòlics amb què l’havien educat: la seva família era jueva i va ser víctima de l’Holocaust nazi. Eren set caixes de secrets, dolor i patiment, però, alhora, set caixes plenes de valentia, amor i esperança. Set caixes que han estat guardades durant dècades en un armari, però que poden trasbalsar la memòria d’una família. Per primer cop, la Dory coneix els seus orígens jueus i qui eren els seus avis materns i els seus avis paterns, tiets, cosins... En definitiva, la seva família directa i que no va conèixer mai, exceptuant el seu avi patern i el seu tiet, Julius... Fent memòria, a la Dory li ve al cap que, quan tenia 18 anys, els seus pares ja havien deixat entreveure que els seus orígens eren jueus, però en cap moment no havia imaginat que havien fugit de l’alemanya nazi per jueus, ni dels perills que van haver de passar en la seva fugida, ni molt menys que la història de la seva família estigués escrita amb sang per tot Europa. A partir d’aquell moment, la Dory investiga no només els seus veritables orígens, sinó que també viatja a diferents països per trobar tots els descendents dels seus familiars. Amb molt coratge, la Dory decideix explicar el testimoni d’una història familiar que, alhora, és el testimoni de tot un poble. Es proposa trencar un silenci que, no només s’havia mantingut durant la II Guerra Mundial, sinó durant tota la seva vida. Un silenci nascut de la por. Trencar aquest silenci, per a ella, és extirpar la por i és sinònim de llibertat. Aquesta és la història de la Dory Sontheimer i de com el descobriment d’un secret guardat pels seus pares va posar la seva vida de cap per avall. Un relat que la protagonista va recollir inicialment en el llibre “Las siete cajas” (Circe, Capital Books) / “Les set caixes” (Angle Editorial) i que ara s’ha convertit en el documental “Les 7 caixes”. Acompanyats per historiadors, escriptors, periodistes i persones anònimes, aquest treball fa un viatge físic i emocional per Catalunya, França, Alemanya, els Estats Units, el Canadà, Anglaterra, la República Txeca, Israel i l’Argentina. El documental segueix el rastre de la família de la Dory i fa possible la trobada amb els seus familiars, fins fa poc desconeguts, amb qui es reunirà per primera vegada. I tot això amb un sol objectiu: aconseguir restaurar el nom, la dignitat i el record d’aquelles persones que ho van perdre tot, víctimes del nazisme i l’Holocaust.

Molts hem crescut amb els seus anuncis. Formen part de la nostra cultura visual i fins i tot els hem incorporat en el nostre llenguatge, com quan fem servir l’expressió “cuerpo Danone”. En aquest documental coneixerem qui hi havia al darrere. Pepe Fons es considera un dels productors de cinema publicitari més importants d’Europa i més emblemàtics de l’època daurada de la publicitat. Al llarg de la seva prolífica carrera de 40 anys va produir 8.500 anuncis i va rebre centenars de premis. Els seus anuncis arrasaven a festivals internacionals. Va rebre 25 Lleons al Festival de Canes, el més prestigiós en l’àmbit publicitari. Per donar un gir radical a la manera com es feia la publicitat al país als anys 70, va decidir marxar al Regne Unit per veure com treballaven les productores líders en el món publicitari. A Londres va aprendre de la mà dels mestres, Ridley Scott i Bob Brooks, i va importar el seu model de productora, estructurada amb un productor que no feia també de realitzador, sinó que gestionava una cartera de realitzadors. Hi van treballar els mateixos Ridley Scott i Bob Brooks i es van formar molts altres. En el documental se subratlla el paper del realitzador Jaime de la Peña, qui va revolucionar el llenguatge visual publicitari després de veure una bobina amb els treballs d’Adrian Lyne, i la sòcia Laura Allende. Una nova manera de produir, un productor valent, un pressupost sense tancar amb molt marge per arriscar i, sobretot, molta creativitat van consolidar Group Films com una de les deu millors productores de publicitat del món. Pepe Fons, retirat el 1999, el realitzador publicitari Aixalà i els creatius publicitaris Lluís Bassat i Luis Casadevall recorden aquella època daurada de la publicitat, gràcies a la qual van crear anuncis que molts encara conservem en la retina, perquè, com afirma Bassat: “Si la idea és bona, de veritat, una sola vegada que la vegis és suficient, una.”

Albert Adrià té tots els ingredients d'un geni creatiu. Amb el seu germà Ferran va dur a terme la revolució gastronòmica més gran de la història. El Bulli va canviar la forma que la gent entenia el món de la gastronomia, i per això avui el cognom Adrià és sinònim de creativitat i excel·lència. “Constructing Albert” s’ha enregistrat durant els darrers quatre anys en els quals Albert Adrià ha construït elBarri, un innovador circuit gastronòmic a Barcelona format per sis restaurants que ja acumula diverses estrelles Michelin. El documental culmina amb l’obertura el mes de gener de l’Enigma, el seu projecte personal d’alta cuina. El “big bang” creatiu a nivel gastronòmic que va significar elBulli va sorgir de la ment de dos germans criats a l’Hospitalet. Des de llavors el nom Adrià és sinònim de creativitat. La cara visible d’aquell laboratori d’innovació a la cuina va ser en Ferran, i la desconeguda l’Albert, el seu germà petit, batejat per la revista “Time” com “l’arma secreta d’El Bulli”. L’Albert fugia de qualsevol protagonisme mediàtic. Per això, després de 33 anys d’exitosa carrera professional la distinció més rellevant que va aconseguir és la de ser “el cuiner més infravalorat del món”. Dos anys després del tancament d’El Bulli, l’Albert s’endinsa en una nova i transformadora aventura creativa. Al Paral·lel, a la ciutat de Barcelona, construeix un circuit gastronòmic: sis restaurants únics units pel seu segell personal. En el centre d’aquest univers batejat amb el nom d’elBarri es troba el restaurant Tickets, que ha obtingut la seva primera estrella Michelin en elevar la tapa a l’alta gastronomia; Bodega 1900, un homenatge a la vermuteria de tota la vida; el Pakta, una fusió perunojaponesa; Hoja Santa i Niño Viejo, dues formes diferents d’immersió en la millor cuina mexicana, i l’Enigma, el restaurant que Albert pretén situar entre els 10 millors del món. El documental és una producció de Trueday Films, en coproducció amb Televisió de Catalunya i Alexandra Film i la participació d’Estrella Damm, Lavazza, l’Institut Català d’Indústries Culturals i l’Estonian Film Institut. La “première” mundial va tenir lloc a la secció “Culinary Zinema” del Festival de Cinema de Sant Sebastià 2017.

“Ciutats a contrallum” és l’últim llargmetratge documental de Francesc Relea, director de “Serrat i Sabina. El símbol i el ‘cuate’”. Relea regressa a quatre ciutats que havia conegut feia vint anys, quan era corresponsal del diari “El País”, Sarajevo, Medellín, Beirut i Kigali, quan eren escenari de la més aferrissada violència, per mostrar-ne una nova cara a través de les històries de ciutadans que afronten el present amb esperança. “Ciutats a contrallum” és una pel·lícula documental que cartografia l’ànima de quatre ciutats, el nom de les quals evoca destrucció i dolor. Fa dues dècades eren un infern, ara mostren al món el que significa la resiliència, la capacitat de ressorgir de les seves cendres. El passat va ser la violència del narcoterrorisme a Medellín, el setge a Sarajevo, el camp de batalla de Beirut i el genocidi de Kigali i Ruanda. Avui mirem la transformació d’aquestes ciutats de la mà d’alguns dels seus habitants i descobrim que hi ha molt més que un canvi de cara. Les històries dels protagonistes exemplifiquen la capacitat de l’ésser humà de superar obstacles, de renéixer amb més força, vitalitat i optimisme. El hip-hop a Medellín, el cinema a Sarajevo, la marató a Beirut i el ciclisme a Kigali són molt més que activitats lúdiques. Avui són instruments del mapa urbà, que es dibuixa dia a dia en els nous temps de pau i reconstrucció.

“17A: LLIÇONS APRESES?” “17A: lliçons apreses?”, produït per TV3, dirigit per Montserrat Besses i realitzat per Pere López, té l’objectiu d’analitzar i comprendre els processos, els comportaments i els patrons de conducta que es donen en els atemptats terroristes. El punt de partida és el “No tinc por” dels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat mes d’agost. El documental intenta explicar com uns joves, que no han viscut en la marginació social, han canviat de manera tan radical el rumb de les seves vides sense que ningú se n’hagi adonat. Aquests joves, un cop reclutats i consolidats com a cèl·lula jihadista disposada a atemptar, tenen, en alguns aspectes, uns comportaments semblants al d’altres cèl·lules que han actuat a Europa; en canvi, en altres, trenquen els esquemes. El treball de Montserrat Besses recorda els atemptats del 17 d’agost i s’endinsa en els seus preparatius per analitzar tots els passos, entendre a què responen uns determinats comportaments i el “modus operandi” de l’anomenada cèl·lula de Ripoll. El cas, que continua sota secret de sumari, deixa en l’aire dos interrogants essencials: les connexions internacionals (especialment amb França i Bèlgica) i els contactes d’Abdelbaki es- Satty amb el Centre Nacional d’Intel·ligència. A més, el documental compta amb la participació de testimonis que havien conegut i tractat aquests joves, persones que han conegut i tractat joves que han trencat amb el seu entorn familiar per entrar en l’òrbita de la radicalitat religiosa i violenta, i amb diversos experts en la matèria, com Dolores Delgado, fiscal coordinadora de terrorisme jihadista de l’Audiència Provincial; el politòleg i especialista en el món àrab Gilles Kepel; Núria Perpinyà, tècnica de Convivència i Participació Ciutadana de Ripoll; Joan Antón-Mellón, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i especialista en serveis d’intel·ligència; Jordi Moreras, professor d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili; Lurdes Vidal, directora de l'àrea de Món Àrab i Mediterrani de l'Institut Europeu de la Mediterrània, i Antonio Díaz, professor de Ciències Polítiques de la Universitat de Cadis i especialista en serveis d’intel·ligència, entre d’altres. “17A: DEURES PENDENTS” Montserrat Besses i Joan Carles Peris presentaran un programa en directe en què es tractarà, entre altres temes, el paper de l’escola en el moment de detectar i evitar processos de radicalització. Tenim les eines adequades? Quin ha de ser el paper dels docents? La finalitat de “17A: deures pendents” és abordar les preguntes i polèmiques que els atemptats han posat damunt de la taula. Des del paper dels confidents i la imprescindible coordinació policial, fins a la nova etapa que comença ara: la derrota militar del califat. Aquest tema obre nous interrogants a nivell nacional: quina política s’ha de seguir amb els retornats de Síria? Augmenta el perill de nous atemptats, o disminueix? El programa reflexionarà sobre el paper dels mitjans de comunicació a l’hora d’informar sobre atemptats terroristes i analitzarà l’eina propagandística d’Estat Islàmic, així com la fiabilitat dels seus comunicats. En el debat hi participaran Lurdes Vidal, directora del Món Àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània; Jordi Moreras, professor d’Antropologia de la Universitat Rovira i Virgili; Fatiha el- Mouali, membre de la Plataforma contra el Feixisme i el Racisme; Jofre Montoto, analista en temes de seguretat; Moussa Bourekba, investigador del CIDOB, i Lluís Paradell, inspector del cos dels Mossos d’Esquadra.

Mentre que l’economia i la productivitat mundials augmenten constantment, la renda mitjana dels treballadors no creix. A més, al mercat laboral moltes feines desapareixen a causa dels avenços tecnològics i, com que no se’n creen de noves, l’índex d’ocupació continua baixant. Ara la feina no és per sempre ni garanteix tenir cobertes les necessitats bàsiques. Les desigualtats socials augmenten dins de cada país de manera inexorable. Pel que fa la distribució de la riquesa, els experts comparen el moment actual amb l’època dels faraons, 2.000 anys abans de Crist. Als Estats Units, per exemple, només un 1% de la població acumula el 40% de la riquesa de tot el país, mentre que un 80% només el 7%. D’altra banda, si seguim consumint al ritme actual, la previsió és que d’aquí 30 anys necessitaríem quatre planetes com el nostre. Hi ha cap manera de reorientar i revertir aquesta situació? A partir de la imatge d’un vaixell, com a metàfora de la nostra civilització, “Dins el mateix vaixell” ("In the same boat") analitza noves idees, com la renda bàsica o la repartició del treball, com una possible solució a través del testimoni de pensadors, filòsofs, economistes de primer ordre mundial i gent anònima. Hi intervenen el sociòleg Zygmunt Bauman, desaparegut el gener del 2017; el president de l’Uruguai (2010-2015), José Mujica; els economistes Serge Latouche, Anthony B. Atkinson, Mauro Gallegati, Mariana Mazzucato i Daniel Raventós, fundador de la Xarxa Renda Bàsica; l’acadèmic nord-americà, actualment director del Centre del MIT per al negoci digital i investigador associat a l'Oficina Nacional d'Investigació Econòmica (EUA) Erik Brynjolfsson; l’empresari Nick Hanauer, capitalista fundador d’Amazon; l’historiador i periodista Ruther Bregman i l’actor Àlex Brendemühl, que interpreta el paper de locutor de ràdio.

L’any 1972 el govern socialdemòcrata d’Olof Palme publica un manifest titulat “La família del futur: una política socialista per a la família”, amb el qual es pretenen establir les directrius de la política estatal en relació al concepte tradicional de família. Aquest manifest establia que “tota relació humana veritable s’ha de basar en el principi d’independència entre les persones”. El model social nòrdic de la societat del benestar és un referent internacional. Segons la ONU, Suècia té un dels nivells de pobresa més baixos del món i s’hi distribueixen els ingressos de forma més igualitària. Però què passa amb les relacions entre les persones? És Suècia un model de societat feliç? Ningú no podia pensar que al cap els anys aquest sistema de benestar produiria una societat d’individus incapaç de socialitzar-se. L’any 2016 Suècia té una estadística devastadora. La meitat de la població viu sola, la taxa més alta del mon. La meitat de la clientela de l’empresa danesa amb el banc d’esperma més gran del mon son dones solteres sueques que volen crear una família soles. El 25 % de la gent mor sola sense que ningú reclami el seu cos, raó per la qual l’estat ha creat una agència per intentar localitzar-ne els familiars i, en cas que no se’n trobin, gestionar les seves propietats i pertinences, i més de 25.000 voluntaris dediquen el seu temps lliure a buscar persones desaparegudes en veïnats i boscos de tot el país. Com a contrapunt al mapa social suec, Gandini presenta la història del doctor Erichsen, un cirurgià suec que, després de treballar-hi trenta anys, va marxar a viure amb la seva dona a Etiòpia, on el nivell de pobresa econòmica és inversament proporcional al grau de felicitat de la seva població. A l’humil hospital d’Aira (a 500 km de la capital), Erichsen aconsegueix autèntics miracles operant en condicions precàries amb materials que no són d’us mèdic. Els radis d’una bicicleta, brides, bobines de niló, una llinya de pescar o un trepant elèctric comprat en el supermercat es converteixen en improvisades però efectives eines en mans del cirurgià. I la gran recompensa, l’agraïment i el somriure dels pacients. Sense cap mena de dubte, el doctor Erichsen és un gran i revelador personatge en “La teoria sueca de l’amor”. Per això, va ser el protagonista la següent producció d’Erik Gandini, “El cirurgià rebel” (“The Rebel Surgeon”) (2017).

“Espanya en dues trinxeres. La Guerra Civil en color” és un llargmetratge documental dirigit per Francesc Escribano i Luis Carrizo que explica la Guerra Civil Espanyola des de la distància històrica i amb una nova mirada que permet fer-ho com mai fins ara s’havia fet: en color. S’han combinat les darreres tècniques digitals amb l’esforç tècnic i creatiu d’un equip de més de 50 persones. S’ha digitalitzat, restaurat i acolorit el material original filmat entre 1936 i 1939 amb l’objectiu d’apropar aquests documents únics al gran públic i a les noves generacions. El documental és una producció de Minoria Absoluta amb la participació de Veo Televisión-DMAX, que ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Filmoteca Española i a l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 19 de maig de 1939. Els exèrcits de Franco marxen pel centre de Madrid. Els vencedors de la guerra celebren el seu triomf amb una desfilada espectacular. Mentrestant, l’Espanya vençuda, la que va defensar la República, marxa cap a l’exili. Mig milió de persones abandonen el seu país sense saber quin serà el seu destí. Aquest és el final de tres anys de guerra civil en què el país ha patit l’enfrontament més atroç entre els ciutadans. Una guerra que deixa més de 100.000 combatents morts, gairebé 200.000 civils assassinats a la rereguarda i encara no se sap quantes víctimes en els atacs a pobles i ciutats. Una tragèdia que es va gestant durant els anys convulsos de la segona República i que esclata el juliol de 1936 amb un cop d’estat militar. Els revoltats no van aconseguir derrocar el govern i la República no va aconseguir sufocar la rebel·lió. El cop es va convertir en una guerra civil. Durant gairebé mil dies, la Guerra Civil es va estendre per tot el territori espanyol, es lluita en ciutats i pobles i es marca el país a foc i sang. La República es desgasta amb divisions internes i no és capaç d’aguantar una guerra llarga. Els revoltats demostren la seva superioritat militar i combaten sense pietat fins a conquerir el darrer metre del país. L’1 d’abril de 1939, Francisco Franco firma l’últim comunicat de guerra. Ell és el vencedor absolut. Ell serà el cabdill d’Espanya.

"LA MÚSICA ÉS VIDA" El documental “La música és vida”, dirigit per Santiago Torres i realitzat per Ramon Vallès, recull l’experiència de mesos d’uns estudiants de batxillerat de Sabadell que fan el seu treball de recerca sobre quins efectes pot tenir la música en els pacients d’Alzheimer. Els estudiants han estat assessorats i supervisats en el seu treball per la Fundació Pasqual Maragall, dedicada a la investigació de la malaltia d’Alzheimer. Les càmeres de “Sense ficció” han estat testimoni de les sessions entre els estudiants i els pacients -desenvolupades a la fundació Avan de Sabadell- des del començament. Per a molts dels joves, aquest ha estat el primer contacte amb la malaltia. El projecte “Life Soundtrack, la banda sonora de la meva vida” s’ha basat en la confecció d’una banda sonora per a cada pacient amb aquelles cançons que han pogut tenir un significat especial al llarg de la seva vida. Així, els estudiants han hagut de familiaritzar-se amb artistes com Antonio Machín i Manolo Escobar, els balls de saló o, fins i tot, aprendre a ballar “La yenka”. Un cop elaborada la “llista d’èxits” de cada pacient, amb tota naturalitat, oblidant les càmeres, estudiants i malalts han anat interactuant -rient, cantant, ballant, explicant històries- i els joves han anat observant l’efecte de la música en els pacients. Els resultats han estat molt evidents: els estudiants han pres nota de com la música millorava de manera immediata l’estat d’ànim dels pacients, de com els estimulava una sèrie de records i, encara millor, de com els transportava a l’estat emocional del moment del record. Estaven recuperant emocions i sentiments. Com resumeix un dels estudiants, “és que després de fer aquest projecte, veus que realment la música és vida.” Però per als estudiants l’experiència ha anat més enllà de fer un treball de recerca i això es constata al llarg del documental: “hem d’agrair aquesta experiència, que ens ha fet créixer com a persones i ens ha mostrat un costat més humà... que no ens pensàvem que teníem”, conclou amb humor una de les estudiants. Els joves també han descobert emocions i sentiments. Diuen de l’Alzheimer que és una malaltia familiar. No només afecta el malalt, implica a tots els que l’envolten. El documental també recull els testimonis d’alguns dels familiars més propers dels pacients que participen en el projecte. A “La vida és música” també participen José Luís Molinuevo i Nina Gramunt, director científic i neuropsicòloga, respectivament, de la Fundació Maragall i Anna Morera, neuropsicòloga de la fundació Avan (Associació Vallès Amics de la Neurologia), tots tres directament implicats en el projecte de recerca. "UN MONSTRE AL CAP" Jean Carper és una veterana periodista de la CNN especialista en temes mèdics durant cinquanta anys, guardonada per una sèrie sobre el càncer cerebral i autora de més de vint llibres, sobretot de salut, nutrició, envelliment i sobre el cervell. Quan els anys 80 va tractar el tema de l’Alzheimer a la CNN, no era una malaltia coneguda com ara. Trenta anys després, descobreix que té l’apoE4. Aquest al·lel associat al gen de l’apoE és el principal factor genètic de risc d’Alzheimer. L’octogenària periodista nord-americana s’afronta als seus pitjors malsons: tenir una les malalties més temudes a la societat. Emprèn un viatge en què s’entrevistarà amb els millors investigadors internacionals en la matèria, farà de conillet d’índies per confirmar si pot desenvolupar l’Alzheimer i descobrirà tot el que pot ajudar per evitar de contraure-la. El documental arrenca amb unes estimacions científiques alarmants. Es calcula que l’any 2050 hi haurà 135 milions de pacients d’Alzheimer. Una apocalipsi que fa sentir la Jean com si visqués una autèntica pel·lícula de ciència-ficció i terror. Per això, la seva història es va teixint amb velles pel·lícules de terror i ciència-ficció, amb una mirada audaç, honesta, desenfadada i sorprenentment optimista. Una per una, Jean Carper anirà formulant les preguntes clau per entendre què és l’Alzheimer, com s’investiga, com es tracta o si es pot prevenir. Per què no va ser fins a finals dels anys 70 que es va posar la malaltia en el mapa científic, si havia estat identificada el 1906 pel doctor Alois Alzheimer? S’ha creat una por col·lectiva, un monstre, quan l’Alzheimer representa només un terç o la meitat dels afectats per demència? Es diagnostica correctament? El factor genètic és determinant per desenvolupar la malaltia, o l’estil de vida que portem hi pot incidir? En la seva recerca, Jean Carper s’entrevista amb experts dels Estats Units, el Canadà, el Regne Unit, Alemanya, Hawaii i Austràlia per esbrinar finalment si té un monstre al cap.

"ELS HOMES DEL SILENCI" El 23 d'octubre del 2017 es va commemorar el quaranta aniversari de la històrica frase de Josep Tarradellas, "Ja soc aquí", pronunciada des del balcó de la Generalitat de Catalunya. "Els homes del silenci" és la història poc coneguda del grup de persones que van treballar a la rebotiga de la política en un moment històric complex, per fer possible el restabliment de la Generalitat de Catalunya i el retorn de Josep Tarradellas a Catalunya el 23 d'octubre del 1977. Aquestes dues decisions, absolutament rupturistes en el seu moment, van generar enormes tensions entre els sectors més ultraconservadors del franquisme. El documental aporta dos elements nous que no s'havien explicat fins ara d’aquest procés. El primer és que els contactes amb Tarradellas van començar molt abans del que se sabia, gràcies a Manuel Milián Mestre, periodista i assessor de Manuel Fraga (1970-80), a començaments del 1976, i, en segon lloc, treu a la llum una sèrie d'entrevistes que es van fer entre els anys 1986 i 1988. La negociació va implicar molta gent, trobades i informes, i va fer possible que dos caràcters tan oposats com els d'Adolfo Suárez i Josep Tarradellas poguessin construir ponts d'entesa. Fernando Ónega, director de premsa de Presidència del govern de Suárez (1977-1978), recorda la primera trobada entre tots dos, el 21 de juny de 1977, com “un diàleg entre dos galls. Suárez deia que el president del govern era ell. Tarradellas responia que hi podria haver un milió de persones que el seguirien i li donarien suport. I Suárez replicava: ‘Vostè no és ningú. Vostè serà el que digui jo’”. Va ser el principi d’unes intenses i controvertides negociacions entre els dos polítics. “ESPIES EN L’ARENA. OBJECTIU ESPANYA” El 1943, un grup de republicans espanyols exiliats al nord d'Àfrica van ser reclutats, amb la col·laboració del Partit Comunista d'Espanya per l'Office of Strategic Services, predecessora de la CIA, que els va entrenar en tècniques d'espionatge i sabotatge. De juny a desembre del 1943, els agents espanyols va realitzar tres desembarcaments clandestins a les costes de Màlaga amb la missió de recaptar informació militar davant una possible invasió alemanya d'Espanya i, si era possible, preparar el terreny de cara a una resposta bèl·lica aliada, la coneguda com a operació Backbone. El documental, que barreja animacions creades per Luis Ozonas, imatge real i d'arxiu, revela la història completa d'aquest tràgic i desconegut succés, i creua per primera vegada fonts documentals nord-americanes, britàniques i espanyoles. Pablo Azorín i Marta Hierro, directors d’“Espies en l’arena. Objectiu Espanya”, van localitzar els familiars de diversos dels participants en aquesta operació clandestina, van accedir al sumari judicial dels detinguts el 1944, custodiat a l'Arxiu General i Històric de Defensa, a imatges inèdites d'Espanya el 1943 procedents del National Archives Records and Administration dels Estats Units i de la Filmoteca Espanyola i a documents, també inèdits, de l'Arxiu Històric del Partit Comunista d'Espanya i dels Arxius Britànics. D'aquesta manera, els directors van poder contrastar la documentació per conformar un relat històricament rigorós.

"DESEMPARATS. EL DOLOR" El primer documental del “Sense ficció” es fixa en aquells casos en què el sistema ha fallat i, per tant, ha provocat una terrible i innecessària situació de trencament familiar. En el primer capítol, el dolor d’aquestes famílies n’és el protagonista. Un dolor provocat per errades dels serveis mèdics, per les presses dels serveis socials, per les pors mediàtiques del sistema... Pares que no poden recuperar els seus fills fins passats molts anys i que, mentrestant, han d’acceptar un règim de visites escàs i vigilat. Alguns no els recuperen mai. L’administració, per protegir els menors, ha teixit una sèrie de protocols que s’han de complir. La roda, quan s’engega, costa molt d’aturar. “QUALSEVOL COSA ABANS QUE UNA PUTA” L’11 de juliol del 2013, Eva-Marree Kullander va morir assassinada pel seu excompany, Joel Kabagambe, a la seu dels serveis socials de Västeras, a Suècia. Tenia 27 anys i era mare de dos nens. El seu malson havia començat l’any 2009, quan es va quedar embarassada del segon. Arran de patir diversos episodis de violència masclista exercida per la seva parella, va demanar ajuda als serveis socials, on la van animar a deixar-lo. Pocs mesos després del naixement de la segona criatura, la seva situació econòmica era tan crítica que va decidir treballar com a noia de companyia a Estocolm amb el pseudònim de “Petit Jasmine”. Només van ser dues setmanes, cinc clients, però l’estigma social va marcar la resta de la seva vida. Per entendre la seva història, cal contextualitzar-la en el seu marc social i jurídic. El 1999, Suècia va ser el primer país al món a adoptar una llei que criminalitzava els clients. A la pràctica no se n’ha empresonat mai cap, però la situació de les prostitutes ha empitjorat, tot i que la seva activitat ja no és il·legal. La llei les considera víctimes de la violència sexual, tant si se’n consideren com si no. Es fa tot el possible perquè abandonin la prostitució i se les desacredita sistemàticament si no segueixen aquest rol o si no se’n penedeixen. En assabentar-se que l’Eva-Marree Kullander havia exercit com a prostituta, els serveis socials van decidir treure-li la custòdia dels fills. Es van presentar a casa seva amb la policia i, sense cap explicació, li van prendre els nens. La custòdia va passar a mans de l’exparella, tot i els seus antecedents per violència. Durant anys, l’Eva-Marree va lluitar per tots els mitjans amb l’administració i la justícia per recuperar els fills, sense èxit. Tot i que va aconseguir una sentència judicial que li concedia el dret de visitar els fills, l’exparella va anul·lar sistemàticament les visites el dia abans durant tres anys.

"DESEMPARATS. L'ABÚS" "Sense ficció" estrena la segona part del treball d'investigació "Desemparats", que es iniciar amb el capítol "Desemparats. El dolor". En alguns casos la situació de sobreocupació i barreja de menors de diferents edats i problemàtiques fa que el centre de menors es converteixi en un malson, pitjor que el lloc d’on s’ha volgut rescatar el menor. Nois i noies que han viscut en centres de menors comparteixen a “Sense ficció” les seves experiències, abusos, intimidacions, pors i, també, l’alliberament de la sortida o l’escapada d’aquell lloc que els angoixava. L’execució dels protocols de desemparament fa créixer el nombre de menors susceptibles d’haver d’ingressar en un centre d’acollida o protecció. Això suposa unes necessitats en infraestructures que les fundacions del Tercer Sector estan disposades a assumir. Algunes fundacions, que són entitats sense ànim de lucre, creen Societats Limitades que sí que treuen beneficis de la seva vinculació amb el tercer sector. És ètic fer negoci amb els desemparats? "DESEMPARATS. EL DEBAT" Després del documental “Desemparats. L’abús”, el programa “Sense ficció” continuarà amb un debat sobre el sistema de protecció de menors conduït per Albert Elfa i Montse Armengou. Hi participaran Georgina Oliva, directora general de la DGAIA, Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència; Pilar Núñez, en representació de FEDAIA, Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i a l'Adolescència; Paco Cárdenas, president d’APRODEME, Associació per la Defensa del Menor; Conchita Peña, degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya; David Rodríguez, educador social i membre CGT i el psiquiatre i psicòleg Juan Luis Linares, director de l’Escola de Teràpia Familiar de l’Hospital Sant Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per a la gran majoria de nosaltres, els camps de refugiats responen a les necessitats d’una situació d’emergència. Però, de fet, la realitat d’aquests camps és ben diferent. El fet que s’hagin multiplicat arreu del món és una demostració clara que una situació considerada “excepcional” és, en la pràctica, un sistema durador, lucratiu i de llarg recorregut. És un autèntic mercat, en què els estats, les organitzacions internacionals i els inversors miren de sortir-hi tots guanyant. Arreu del món, 12 milions de persones viuen en camps de refugiats. Més de 60 milions transiten per un camp o un altre. Sota diverses formes, actualment els camps són habituals gairebé a tot arreu. Qui els erigeix? Amb quina legitimitat? Qui se’n beneficia? Com és que els camps proliferen i per què es mantenen? Suposen l’única solució a una política migratòria que sembla molt difícil de definir? A través d’una minuciosa recerca dins d’aquest món invisible, el documental llança una altra mirada a la migració contemporània. Descriu i revela els mecanismes que s’amaguen darrere un fenomen de gran abast: la “campificació” del món. Empesos per les guerres i les catàstrofes, desatesos per estats que no volen acollir-los, vint milions d’exiliats troben refugi als camps de refugiats. Camps de refugiats, centres de retenció, campaments d’espera... pensats com una solució humanitària d’urgència, aquests llocs d’aïllament es cronifiquen arreu del planeta. Considerats com a beneficiaris d’ajuda, els refugiats queden sotmesos a una nova llei: la del mercat. Ara les empreses privades ja són presents als camps. Confrontades amb un esclat de necessitats, els organismes humanitaris de l’ONU que gestionen els camps (l’Alt Comissariat per als Refugiats ?ACNUR, en anglès UNHCR?, el Programa Alimentari Mundial...) opten per les empreses privades pensant que seran més innovadores i més barates, i que proporcionaran serveis més dignes als refugiats. Des de petites i mitjanes empreses fins a multinacionals, des de bancs fins a grups de seguretat privada, aquestes empreses penetren, així, dins un nou sector d’activitat. Un mercat d’un gran potencial, si comptem que el volum econòmic mundial del sector humanitari s’estima en uns 20.000 milions d’euros anuals. Als camps, el sector privat aixeca ciutats de barracons; empreses de tecnologia punta serveixen sistemes biomètrics per identificar els refugiats; les grans marques de distribució hi inauguren supermercats. Els seus productes, serveis i tecnologia hi troben oportunitats a gran escala. Els interessos d’aquestes empreses sempre s’admeten obertament? Els refugiats són un sector nou de consumidors? Poblacions de prova per a productes nous? Com és que l’economia de mercat s’introdueix en aquestes zones conflictives del món? Territori d’interessos econòmics, els camps de refugiats també són escenaris de mercantilització política, utilitzats a plaer per països rics que prefereixen no acollir aquestes poblacions poc atractives. En les negociacions internacionals, s’hi decideix el preu dels camps i de les crisis migratòries. L’acord firmat entre la Unió Europea i Turquia, que adjudica al govern turc la gestió dels migrants arribats al seu territori, n’és la il·lustració perfecta. El documental posa el focus en els camps de refugiats més grans d’Europa (Calais; Moria, a l’illa grega de Lesbos; Elbeyli, a Turquia), però també a Jordània (Zaatari) i a Kènia, a Dadaab, el camp de refugiats més antic del món. El film es fica entre les bambolines d’aquest mercat emergent, una cara amagada de la vida dels camps i de les crisis migratòries. “Refugiats: un negoci a l’alça” també revela els mecanismes profunds que actuen al voltant dels camps. Des dels interessos econòmics fins a la instrumentalització política, en què els estats negocien el preu d’aquestes poblacions poc desitjades, amb la finalitat de relegar-les més fàcilment a aquests indrets de vida paral·lela.

Shootball La confessió davant de càmera de Joaquín Benítez, autor d'abusos sexuals a alumnes quan era professor de l'Escola Maristes Sants - Les Corts i únic acusat pel cas Maristes que anirà a judici. Durant quaranta anys, en tres escoles maristes, es va violar menors que tenien entre 6 i 14 anys. 43 exalumnes van denunciar 12 professors o religiosos. El relat de les víctimes, les seves seqüeles, i la lluita d'un pare coratge en busca de justícia. Pedofília a l'Església: El pes del silenci La pedofília i els abusos sexuals a menors en el si de l'Església catòlica són una xacra per a aquesta institució. Aquest documental d'investigació posa de manifest que hi ha sacerdots condemnats per pedofília que encara estan en actiu, i que, malauradament, de vegades continuen estant en contacte amb menors. També denuncia el sistema que fan servir les altes jerarquies de l'Església per protegir i encobrir els sacerdots acusats de pedofília. Un escàndol que es va escampant com una taca d'oli i que esquitxa fins i tot el mateix papa Francesc.

Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana Després de quaranta anys de dictadura franquista, la societat civil catalana es mobilitza per pensar i dissenyar com hauria de ser el país en el nou marc democràtic. Així neix, a finals del 1975, el Congrés de Cultura Catalana. El documental "Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana", dirigit per Marta Rovira i Martínez i coproduït per Televisió de Catalunya, mostra com el Congrés de Cultura Catalana va establir les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions catalanes, en un procés històric de participació ciutadana. El Congrés va imaginar el país a través de 25 àmbits de debat, dels quals va sorgir un autèntic programa de govern que, en bona part, va ser aplicat per la Generalitat recuperada. Es van fer campanyes a favor del català com a llengua oficial, del català al carrer, de la conservació del patrimoni natural, a favor de les institucions pròpies i de la cultura tradicional. Del Congrés van sorgir moltes iniciatives, algunes de les quals encara estan vigents, com l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), la Societat Catalana de Sociolingüística, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori o la Unió de Pagesos de Mallorca, entre d'altres. Milers de persones es van reunir per discutir sobre com havia de ser el país en el nou marc democràtic, així com artistes i intel·lectuals destacats: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Fuster, Jaume Fuster, Montserrat Roig, Muriel Casals, Isabel-Clara Simó, Maria Antònia Oliver... El documental combina imatges inèdites del Congrés amb entrevistes realitzades a personalitats del món polític, cultural i acadèmic dels Països Catalans que van tenir-hi un paper destacat. Entre d'altres, s'entrevista Joaquim Torra, Muriel Casals, Ferran Mascarell, Santiago Ramentol, Isidor Marí, Magda Oranich, Lluís Duran i Ramon Folch.

L'Alguer: Un pentagrama com un carrer Pot, la música, salvar una llengua? Aquesta és la pregunta que ha servit de punt de partida del documental "L'Alguer: un pentagrama com un carrer", dirigit per Roger Cassany i produït per la Plataforma per la Llengua. La presència de la llengua catalana a la ciutat de l'Alguer ha disminuït de manera preocupant durant els últims cinquanta anys i la transmissió de pares a fills s'ha perdut gairebé per complet. Les cançons en són l'única excepció, l'únic àmbit en què els algueresos fan servir majoritàriament el català i, per tant, la gran esperança per revifar l'ús de la llengua a la ciutat. Amb el projecte musical "Mans, manetes", endegat per la Plataforma per la Llengua, un grup de nens algueresos, acompanyats per artistes de territoris de parla catalana, ho posen a prova.

Els anys 80, a Romania milers de pel·lícules occidentals van travessar el teló d'acer i van obrir una finestra al món lliure a tots aquells que s'hi van atrevir a mirar. Un personatge que va muntar un mercat negre de cintes de vídeo i una valenta traductora van dur la màgia del cinema a les masses i van sembrar les llavors d'una revolució. La Romania comunista de la dècada del 1980 estava culturalment aïllada, ideològicament censurada; totes les imatges de la vida fora del teló d'acer es tallaven i la televisió es reduïa a un parell d'hores de butlletins de propaganda cada dia. Blocs de formigó, cues de racionament... La por aclaparadora de la vigilància de l'Estat havia impedit que les persones sortissin de la línia marcada. Però hi havia una finestra al món lliure disponible per a qualsevol que s'atrevís a mirar. A mitjans de la dècada dels 80, milers de pel·lícules de Hollywood van ser introduïdes de contraban al país a través d'una operació ben greixada que va arribar a milions de persones a tot Romania. Les pel·lícules van ser doblades per una valent traductora, una veu diferent que va captivar tot el país i es va convertir en un símbol de la llibertat. Les històries inesgotables d'herois d'acció com Chuck Norris i Jean-Claude Van Damme van entrar en la imaginació dels nens, però va ser el teló de fons el que fascinava el públic. Per primera vegada, la gent veia el que se'ls havia negat: supermercats plens d'aliments, luxes, les últimes modes, supercotxes i, sobretot, la llibertat.

Què va passar a la mobilització davant de la Conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017? El documental, dirigit per Jaume Roures, narra els fets que van passar en seus de la Generalitat i la mobilització popular davant de la conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017. "20-S" ofereix una visió inèdita dels fets que van passar a la conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017. El documental, produït per Mediapro, analitza i mostra amb imatges i testimonis el paper que van tenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents aleshores de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, durant una concentració que va durar més de 15 hores, així com l'actuació que van tenir els Mossos d'Esquadra durant tota la jornada. "20-S" és la reconstrucció minuciosa d'una jornada en què, en resposta a múltiples escorcolls en seus de la Generalitat i a la detenció de 14 alts càrrecs del govern, hi va haver una enorme mobilització popular i reivindicativa davant de la Conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona. El director i productor, Jaume Roures, ha avançat que les imatges podrien servir de prova per a la defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que fa més de vuit mesos que estan tancats a la presó de Soto del Real.

Aquest treball evoca tota una generació de músics, la major part catalans, que durant la dècada dels anys 40 i 50 van deixar enrere la dictadura franquista i van decidir embarcar-se i anar a fer les Amèriques. El relat pren com a protagonista i fil conductor la figura dʼun dels darrers supervivents dʼaquella aventura: el multiinstrumentista Jesús Peyrón (Barcelona, 1930), que va adoptar el nom artístic de Jesús Moreno. Peyrón va ser un dels protagonistes destacats de lʼedat daurada de les grans orquestres de ball. Va saber construir-se una carrera excepcional, actuant als millors escenaris del món i acompanyant artistes dʼalçada com Frank Sinatra, Nat "King" Cole, Édith Piaf, Judy Garland, Benny Goodman, Benny Moré, Xavier Cugat i molts altres. Però en aquest treball també es recorda lʼèxit que van tenir formacions molt anomenades en el seu moment, com Los Chavales de España, o lʼorquestra Fatxendes de Sabadell, totes dues formades majoritàriament per músics catalans. És un dels capítols poc recordats de la història musical a Catalunya i que va fer història a Cuba durant la dècada dels 50, abans de lʼarribada de Fidel Castro. Peyrón va ser amic i company de promoció de músics com Tete Montoliu, Rudy Ventura o el cantant Josep Guardiola i des de fa uns anys resideix a Granollers (Vallès Oriental). Aquest documental és la seva història, explicada per ell mateix, i també un retrat de tota una generació de músics irrepetible. El treball inclou més dʼuna quinzena dʼentrevistes, imatges dʼarxiu, un important nombre de fotografies inèdites o poc vistes, i rescata algunes cançons originals dʼaquelles orquestres.

"Utopia iogurt", d'Anna Thomson Teixidor i David Baksh, tracta de la fàbrica de iogurts catalana La Fageda, on tots els treballadors són persones amb discapacitat intel·lectual o tenen malalties com l'esquizofrènia, la depressió o trastorns obsessius compulsius. Abans d'anar a La Fageda, alguns estaven internats en hospitals psiquiàtrics, molt medicats i sense fer cap activitat productiva. El fet que molts dels treballadors ara tinguin vides productives, aficions, amistats i que, fins i tot, alguns s'hagin casat és gràcies a la visió de futur d'un home: Cristóbal Colón. Era psicòleg a l'hospital psiquiàtric de Salt i li semblava que aquella manera de tractar les malalties mentals era incorrecta, així que va plegar. Sorprenentment, li van permetre que s'endugués un autobús amb pacients i, a partir d'aquell moment, va començar la utopia. La coproducció de TV3 "Utopia iogurt" és una producció de Massa d'Or Produccions, Ventós Films i Chimerica, amb el suport de Sundance, Open Society Foundations i Justfilms Foundation, amb la participació de Dipsalut i l'Ajuntament d'Olot, i amb la col·laboració de Toronto Hot Docs.

L'any 1968 s'havia generalitzat l'ús de les càmeres de cine de super-8, i això fa que abundin els testimonis cinematogràfics d'aquella època. En aquest episodi veurem imatges de fets tan importants de la dècada dels seixanta com la Primavera de Praga, la Guerra del Vietnam o l'assassinat del Robert Kennedy, acompanyades dels testmonis de persones que van viure aquells fets en directe. A finals dels anys seixanta, es van comercialitzar les càmeres de super-8 com a eina per poder filmar pel·lícules domèstiques. La gent filmava moments especials de la família, festes, vacances i també la vida quotidiana. Però l'any 1968, emblemàtic perquè es van desafiar els vells règims conservadors a Europa i Amèrica, aquelles càmeres van immortalitzar també moments que passarien a la història. Cinquanta anys després, el documental "1968 en super-8" ens porta als esdeveniments d'aquell any amb una perspectiva personal única, la de les històries de ciutadans que es van trobar en el lloc i moment adequats per filmar esdeveniments històrics, com l'entrada dels tancs soviètics a Praga, la matança d'estudiants a Mèxic o la de Man Lay a la guerra del Vietnam. "1968 en super-8" ("Trains, bombs and chicken soup") és el primer dels tres capítols de la sèrie documental "1968mm", dirigida pel reconegut documentalista anglès Jerry Rothwel. Anteriorment, el programa "Sense ficció" va emetre el seu treball "Com canviar el món", Premi Especial del Jurat i Premi Candescent en el Festival de Cinema de Sundace 2015.

El somni de ser lliures i navegar solcant els mars. El 1960, Bob i Nancy Griffith van partir amb el seu veler per perseguir aquest somni, literalment, fins als confins de la Terra. Criant els fills al mar, o deixant-los a terra si calia, van fer els sacrificis que el seu somni exigia. El 1960, la Nancy va conèixer Bob Griffith i tots dos van quedar units per sempre per la passió que comparteixen, la navegació. Ben aviat van convertir la seva afició en la seva vida i van sortir a recórrer els mars de tot el planeta, acompanyats pel fill de la Nancy, en Reid, i, més tard, pels fills que van tenir ells dos, en Robert i la Fiona. Durant vint anys, des de principis dels 60 fins a finals dels 70, van donar la volta al món tres vegades, van seguir la ruta del capità Cook, van envoltar l'Antàrtida, van viatjar a alguns dels llocs més remots del planeta i van batre rècords mundials de navegació. I tot això sense cap patrocini, buc de suport, GPS, radar ni contacte amb ningú, més enllà dels serveis d'una oficina de correus. Van ser gairebé vint anys de viure i treballar al mar, portant viatgers o filmant pel·lícules, d'afrontar les inclemències del temps i, fins i tot, d'haver de lluitar per la supervivència. Una epopeia que la Nancy va filmar en 16 mil·límetres amb la seva càmera Bolex i que constitueix la base del documental "Solcant els mars" ("Following seas"). De seguida que els directors Tyler J. Kelley i Araby Williams van descobrir aquest material, sabien que tenien entre mans una gran pel·lícula. Van passar els següents sis anys reunint les històries que hi havia darrere del metratge i entrevistant els membres de la família Griffith, i la mateixa Nancy, que recorda aquells anys com "la millor vida del món".