Elinks

Els Serveis Informatius de TV3 i el programa "Sense ficció" han unit esforços per abordar el fenomen del qual tothom parla: la postveritat. Un tema de plena actualitat sobre les notícies falses i la manipulació de l'opinió pública que es pot fer des de les xarxes socials. La nit començarà amb un "Sense ficció" especial, "Veritats de mentida", un documental de producció pròpia de TV3 dirigit per Montserrat Besses, i seguirà, en directe, amb el debat interactiu "Veritats compartides". Som més tolerants amb la mentida? Com es cola la mentida en el nostre dia a dia? Sabem detectar quan ens volen fer empassar mentides com a veritats? Aquestes són les preguntes bàsiques que intenta respondre "Veritats de mentida", amb direcció de Montserrat Besses i realització de Marc Rodríguez Puig. El documental explica en què consisteix el que ara s'anomena "postveritat", designada paraula de l'any 2016 pel diccionari d'Oxford. "Postveritat", "fake news", "fets alternatius"... són noves maneres de dir "mentida", eufemismes per a un concepte ben antic. Aleshores, si la mentida sempre ha existit en política, què és el que és nou? La mentida és ara molt més eficaç gràcies a les xarxes? Qui pot denunciar les mentides? El periodisme rigorós? Doncs no és estrany que els que utilitzen mentides per manipular l'opinió pública ataquin la premsa. A "Veritats de mentida", el president del "The New York Times" i un destacat periodista polític de "The Washington Post" ens expliquen com viuen aquesta etapa d’hostilitat insòlita. Els mitjans de comunicació es defensen? I com defensen el ciutadà, a qui tenen el deure d'informar correctament? "Veritats de mentida" explica quines eines periodístiques s'utilitzen ara per rastrejar i desemmascarar l'allau de falsedats i de mitges veritats o veritats enganyoses que poden arribar al públic. Cap clic no és gratuït. Els interessos econòmics i ideològics són els que mouen les notícies falses a les xarxes. Facebook, Twitter i Google tenen alguna responsabilitat en el que vehiculen? Poden o volen assumir responsabilitats per frenar determinats continguts? I una altra pregunta clau: nosaltres, quan fem cerques, quan consultem Facebook, som lliures de mirar el que volem? A "Veritats de mentida", especialistes de primer nivell aportaran respostes sorprenents que clarifiquen la nostra posició en el gran univers de les xarxes.

"VERITATS COMPARTIDES", SEGONA PART DE LA NIT Després del documental especial de "Sense ficció", i en directe des del CCCB, on s’està celebrant DocsBarcelona, començarà "Veritats compartides", la segona part de la nit, presentada per Pere Bosch i Montserrat Besses. S'establirà una relació directa amb els teleespectadors per distingir, per exemple, fotografies reals de fotografies falses. Es donaran diverses informacions i consells pràctics per saber diferenciar els missatges enganyosos que ens arriben quotidianament i es debatrà sobre conceptes i situacions que s'hauran plantejat al documental. Amb Neus Bonet, degana del Col·legi de Periodistes; Manuel Armayones, investigador dels estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació i director de l'e-Health Center de la UOC; Norbert Bilbeny, filòsof, i Eva Domínguez, periodista i professora de Comunicació Estratègica Digital de la UPF.

“Sense ficció” estrena la temporada amb una pel·lícula documental i un webdoc sobre el músic Xavier Cugat: “Sexe, maraques i chihuahues” és una coproducció de Televisió de Catalunya amb Minimal Films i TVE dirigida per Diego Mas Trelles, que anirà acompanyada de “Sexe, maraques i chihuahues. La increïble vida de Xavier Cugat”, un recorregut interactiu per la seva prolífica vida. A continuació, s'emetrà “Varicel·la”, una producció de Sant & Usant dirigida per Victor Kossakovsky, la història de dues germanes russes que comparteixen el somni de convertir-se en ballarines solistes.

“SEXE, MARAQUES I CHIHUAHUES” Xavier Cugat va tenir una vida de cinema i va ser una personatge omnipresent. Celebritat de Hollywood, envoltat d’estrelles, fama, diners i dones maques, va participar en nombroses pel·lícules i com a músic va ser molt prolífic, amb una discografia gairebé inabastable. Es va prodigar a la televisió i les seves fotos i caricatures apareixien sovint en diaris i revistes. Al cinema, no només hi va posar la banda sonora amb les seves orquestres, sinó que també hi va aparèixer com a actor i, fins i tot, com a director. Al seu innegable talent musical com a arranjador i director d’orquestra cal afegir-hi la seva capacitat com a caçatalents, tant de músics que incorporava a les seves orquestres com amb les figures femenines -ballarines i cantants- que situava al centre de l’escenari per atraure la càmera i captar els primers plans en les pel·lícules. Es va casar diverses vegades, va ser el primer a fer-ho en el Caesar’s Palace de Las Vegas i se li atribueixen nombroses relacions. Seductor i manipulador, sempre s’ha dit que la màfia li va arreglar els papers de dues menors amb qui es va casar. Va popularitzar la música llatinoamericana prefigurant una idea modèlica i una manera de tocar-la -brillant, acolorida, alegre, festiva, rítmica i sensual- que es convertiria en un arquetipus. Aquesta versió hollywoodiana va ser criticada per infidel a les seves arrels i a la complexitat de les seves fonts sonores, però la seva influència perdura encara avui en els èxits de la música popular anomenada llatina. I va obrir el camí a Esquivel, Pérez Prado, Celia Cruz i Fania All Stars, Tito Puente, Gloria Stefan, JLO i a la Shakira de Mambo Bambo Mix. Cugat ?com Dalí- és un personatge warholià ‘avant la lettre’, que va convertir la seva imatge en una marca que va saber vendre amb gran èxit al son de les maraques amb concerts, gales, discos i el seu propi marxandatge: pipes, camises, restaurants, caricatures, serigrafies, torrons amb gust a papaia o mango i gossets chihuahua.

Documental interactiu El webdoc “Sexe, maraques i chihuahues. La increïble vida de Xavier Cugat” proposa un recorregut interactiu per la prolífica vida del polifacètic músic a partir dels seus amors i ritmes caribenys. S’hi podrà navegar de tres maneres diferents: descobrint les etapes seqüencials de la seva vida, a partir de les notes musicals que conformen la seva partitura personal i que ens situen en anys significatius i explorant cada bloc relacionat amb un dels seus grans amors. Des de l’etapa d’infantesa fins a Rita Montaner i els ritmes cubans; des de Carmen Castillo fins a Lorraine Allen o als seus amors més profunds Abbe Lane i Charo Baeza fins a l'epíleg final, el documental web és una invitació a fer un apassionant viatge pel segle XX a través de fotografies, vídeos, pel·lícules, dibuixos, caricatures, anècdotes i sobretot música, un segle que va iniciar i gaudir Xavier Cugat des del seu naixement, l'1 de gener de 1900. El webdoc estarà publicat al portal tv3.cat el mateix dimarts 20, quan s’emeti el documental “Sexe, maraques i chihuahues” al programa “Sense ficció”. Festivals ? Festival de Màlaga 2016, “Secció especial documental”. ? DocsBarcelona 2016. ? 56th Krakow Film Festival “DocfilmMusic” 2016, (Polonia). ? DocumentaMadrid 2016.

“VARICEL·LA” “Varicel·la” (“Varicella”) retrata la tendra relació de confiança entre dues germanes que comparteixen un somni: convertir-se en ballarina solista. Nastya té 12 anys i Polina en té 7 i estan estudiant en una de les acadèmies de ballet més prestigioses de Rússia després d’haver estat seleccionades entre 5.500 nens de tot el país. Per tal de fer realitat el seu somni, practiquen intensament a l’acadèmia durant sis hores cada dia de la setmana. Al final de cada curs, han de passar un dur examen per demostrar que han desenvolupat les habilitats necessàries per continuar estudiant a l’acadèmia. Només uns quants estudiants ?el més brillants- es convertiran en solistes un dia. Nastya i Polina ho saben, però afrontant els seus reptes juntes es troben amb la confiança i el poder per seguir endavant, superant les seves pors. I tot i que practiquen molt, la tècnica no és tot el que es necessita per convertir-se en una gran ballarina. En paraules de Nastya: “Has de ballar amb l’ànima oberta”. “Però com puc obrir la meva ànima?”, es pregunta Polina.

"Sense ficció" estrena “Tarradellas, l’home que ho guardava tot”, una producció de TV3 amb la col·laboració d’Optim TV Audiovisual dirigida per Enric Canals, i “Síria: una història d’amor”, una producció de 10Ft Films Production dirigida per Sean McAllister i guardonada amb el Gran Premi del Jurat al Sheffield Doc/Fest 2015.

“TARRADELLAS, L'HOME QUE HO GUARDAVA TOT” “Tarradellas, l’home que ho guardava tot” fa un recorregut per la vida de Josep Tarradellas a través de la vasta documentació sobre el president de la Generalitat que es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet. Una part del contingut del documental es basa en aspectes fins ara inèdits de la vida i fets polítics en què va intervenir Tarradellas, procedents de documents protegits durant un període de quinze anys posteriors a la seva mort. L’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià acull tota la documentació que Tarradellas va anar recopilant durant els vint-i-tres anys que el president va ser a l’exili i fins a la seva mort, a Barcelona, el 1988. L’Arxiu, que va ser constituït el 1981 i que des d’aleshores ha incrementat els seus fons amb més de seixanta donacions, és una eina essencial per conèixer la vida i la trajectòria personal i política de Tarradellas i ha esdevingut imprescindible per a l’estudi de la Guerra Civil a Catalunya, la violència del període revolucionari encetat el juliol de 1936, l’exili català que segueix a la pèrdua de la guerra i la transició a Catalunya. El títol del documental fa referència a la passió del president exiliat per guardar tots els papers que arribaven a les seves mans. El treball recull els punts de vista dels historiadors Joan Esculies, Carles Santacana i Josep Lluís Martín Ramos sobre els fets documentats a l’arxiu, així com les opinions de col·laboradors de Tarradellas en diferents etapes ?Montserrat Catalán i Josep Fornas- i de polítics que van tenir-hi relacions estretes, com Josep Maria Bricall, o polèmiques, com Jordi Pujol. També hi intervé Josep Tarradellas i Macià, fill del president, que ens en dóna una visió més personal i familiar.

“SÍRIA: UNA HISTÒRIA D'AMOR” Filmat durant cinc anys, el “Síria: una història d’amor” (“A syrian love story”) descriu una increïble odissea cap a la llibertat política a Occident. Per a Raghda i Amer és un viatge d’esperança, somnis i desesperació per a la revolució, la seva terra i entre ells. Amer (45 anys) va conèixer Raghda (40 anys) en una cel·la de la presó de Síria fa quinze anys. Durant mesos es van comunicar a través d’un petit forat que havien fet secretament a la paret que els separava. Es van enamorar i quan van ser alliberats es van casar i van formar una família. El documental explica la commovedora història d’una família destrossada per la tirànica dictadura de Bashar al-Assad. La filmació va començar a Síria el 2009, abans de l’onada de revolucions i canvis en el món àrab; en aquell moment, Raghda era presonera política i Amer tenia cura dels seus fills petits en l’aleshores pròsper barri de Yarmuk Camp, a Damasc, els habitants del qual avui moren de fam a causa del règim d’Al-Assad. Bob i Kakà, de 4 i 14 anys, han passat tota la seva vida veient com els seus pares anaven a la presó per les seves idees polítiques. Aquest retrat íntim de la família ens ajuda a entendre per què la gent mor literalment per un canvi en el món àrab. No obstant això, quan Raghda és alliberada, el director del documental Sean McAllister és arrestat i la pressió política sobre els activistes s’intensifica. La família fuig al Líban i d’allà a França, on se’ls dóna asil polític a la tranquil·la ciutat d’Albi (prop de Tolosa de Llenguadoc), des d’on veuen la revolució de lluny, esperant la caiguda d’Al-Assad. L’exili, però, accentua el patiment de Raghda; la distància del seu país se li fa insuportable i intenta suïcidar-se. La situació erosiona la relació de la parella i els condueix cap a una situació delicada en què han d’escollir entre l’amor, la revolució i la família.

El programa “Sense ficció” estrena dimarts dues apassionants aventures en què la natura i algunes espècies en extinció en són els principals protagonistes: “El viatge de l’Unai”, la història d’un nen de deu anys i la seva família en un viatge extraordinari que abasta els cinc continents i que inclou, entre d'altres llocs, les muntanyes Rocalloses del Canadà. Aquest és el l'espai natural en què té lloc “Falsos enemics: la guerra contra els llops”, la croada personal del naturalista Kevin van Tighem per salvar els llops i els ecosistemes en perill d’extinció als dos costats de la cadena muntanyosa de l'oest de l'Amèrica del Nord. El primer és una coproducció de TVC i OHM Productions dirigida per Andoni Canela i el segon és una producció de Pyramid Productions dirigida per Geordie Day.

“EL VIATGE DE L'UNAI” Aproximació a la natura del planeta a través de les aventures d’un nen de 10 anys, l’Unai, i la seva família. Les peripècies i les emocions d’aquest nen converteixen el viatge en una experiència singular, que té la natura com a eix principal. L’Unai, que viatja amb tota la família el pare, la mare i la germana de 4 anys durant quinze mesos seguits, descobreix els valors de la naturalesa a través de la feina del pare, fotògraf professional de natura i medi ambient, que fa la volta al món tot intentant mostrar la bellesa de la vida salvatge i la necessitat de preservar-la. El repte de trobar set animals emblemàtics i amenaçats i de poder fotografiar-los es converteix en el fil conductor del viatge del nen i la seva família per tot el món (Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, l’Antàrtida, Austràlia, Àsia i Àfrica). Llops, elefants, pumes, bisons, pingüins, calaus i cocodrils són els animals protagonistes d’un viatge apassionant per tots els continents. El procés de descoberta de l’Unai, a través de l’observació, l’anàlisi, l’estudi i el gaudi de la natura, permet a l’espectador conèixer i acostar-se a entorns naturals de tot el planeta d’una manera més espontània, apassionant i colpidora. La interacció de l’Unai i dels pares i la germana amb la natura provoca experiències úniques i molt emotives, que generen una reflexió sobre la necessitat de conservar la vida salvatge i també desperten l’interès i l’afecte cap a un entorn natural més immediat. La natura, a més, es presenta com un marc fonamental en el creixement ric i feliç dels nens protagonistes. Això es percep en totes les activitats quotidianes d’aquests infants: el joc, el desenvolupament de la imaginació i la creativitat i l’aprenentatge constant són presents a tot el documental.

“FALSOS ENEMICS: LA GUERRA CONTRA ELS LLOPS” El naturalista Kevin van Tighem fa una croada personal per salvar els llops i els ecosistemes en perill d’extinció als dos costats de les Muntanyes Rocalloses del Canadà. El documental “Falsos enemics: la guerra contra els llops” (“Unnatural enemies: wolves”) el segueix en les seves investigacions sobre els llops, parlant amb els ramaders, reunint-se amb els ecologistes i els funcionaris del govern i intervenint en fòrums públics. Després de quaranta anys investigant, Van Tighem és un dels principals experts i activistes en la protecció dels llops a l’oest del Canadà i té la certesa que els llops continuaran tornant als parcs de Kananaskis Country fins que s’extingeixin. Malauradament, avui aquesta és una possibilitat real. Una costeruda batalla contra totes les parts implicades, ramaders, govern i, fins i tot, ecologistes. Els ramaders diuen que els atacs de llops famolencs al bestiar en les terres de pastura els costa milers de dòlars cada any i pressionen les autoritats perquè regulin el sacrifici de llops per minvar-ne el volum dels grups. De la seva banda, els ecologistes també s’oposen a qualsevol sacrifici, cosa que Van Tighem considera poc intuïtiu perquè una vegada que els llops comencen a caçar bestiar pot tenir un efecte de contagi entre grups de llops perquè es tracta de preses fàcils. Van Tighem suggereix una solució diferent, mitjançant un control mesurat del govern: reemborsar els ramaders pel bestiar que es mengen els llops, matar només els llops que mengen bestiar i prohibir la caça i la matança de llops per part dels ciutadans. Fins ara ha estat impossible aconseguir que els governants engeguin cap campanya per salvar els llops. El govern no respon i la major part de la població tenen por; no volen llops prop de parcs, càmpings, estacions d’esquí, i encara menys prop de cases, granges i ranxos. I hi ha un problema afegit: els llops no voten.

El documental “L’elecció 2016” (“The choise 2016”) investiga què ha modelat els candidats Hillary Clinton i Donald Trump , d’on vénen, com es mouen i per què ambicionen una de les feines més difícils que es poden imaginar. Fa una biografia exhaustiva en què va entreteixint els dos personatges a base d’entrevistes amb aquelles persones que els coneixen més bé: amics, parents, assessors, adversaris, escriptors i periodistes i polítics amb una llarga trajectòria professional. El que emergeix d’aquest treball produït per la PBS i dirigit pel veterà documentalista del programa “Frontline”, Michael Kirk --director d’un dels equips d’investigació més aplaudits del periodisme televisiu nord-americà--, és un ventall molt ben documentat de les vides dels dos candidats. És un exercici de periodisme fiable fet en el mateix moment en què els votants eren bombardejats amb històries partidistes contradictòries sobre cadascun d’ells. “Tant Clinton com Trump han estat figures públiques durant la major part de la seva vida. De fet, han estat actius en la vida pública a través de la televisió durant dècades”, diu Kirk. “Però hem fet les dues biografies televisives més ambicioses que s’han fet d’aquests candidats, anant més enllà dels titulars que han generat i dels personatges que han creat, per explorar allò que els ha convertit en el que són, com a persones i com a polítics”. Des de la seva infància, el seu pas per la universitat, les seves convulses carreres, “L’elecció 2016” investiga els principals moments formatius en la vida de Donald Trump, que ha desafiat constantment l’‘establishment’, i de Hillary Clinton, que s’ha convertit en la primera dona candidata a la presidència. “Els dos candidats tenen alts índexs d’antipatia i l’amarga divisió del país fa que sigui molt difícil per a la gent entendre que els altres puguin donar suport a l’altre candidat”, diu Kirk. Després de veure “L’elecció 2016” i deixant de banda les lleialtats respectives, es té un coneixement més profund de l’oposició entre ells i de com i per què tant Trump com Hillary han arribat fins a aquí.

"Sense ficció" emet dos excel·lents documentals sobre el jihadisme i els seus atemptats al cor d'Europa: “Atacs a París: estat d’emergència”, una producció de Siècle Productions dirigida per Antoine Vitkine i Bruno Dive, i “Dins d’Estat Islàmic”, una producció de Hope Productions Company / Dream Fight dirigida per Matías Basso. Els dos treballs tenen un insòlit punt de connexió periodístic: estan fets des de dins. En el primer, les tres principals autoritats de l'Estat francès analitzen els atemptats de París i com es gestionen moments tan tràgics entre els bastidors del poder; en el segon, Jürgen Todenhöfer, únic reporter occidental que ha entrat en el territori d’Estat Islàmic i n’ha sortit viu, explica la seva experiència.

“ATACS A PARÍS: ESTAT D’EMERGÈNCIA” Durant quatre dies, els que van transcórrer entre la matança de “Charlie Hebdo”, el matí del 7 de gener del 2015, i la sagnant presa d’ostatges al supermercat jueu Hypercacher, l’11 de gener, França va viure una situació de grans manifestacions de suport als valors republicans francesos, que deixarà una marca en la història. El documental “Atacs a París: estat d’emergència” (“Attentats: au coeur du pouvoir”) explica la tràgica història que hi ha darrere d’aquesta posada en escena anant al lloc on es van prendre les decisions, per entendre i explicar l’actuació del president francès, dels seus principals ministres i dels caps de la policia durant aquells terribles moments. “Atacs a París: estat d’emergència” explica la història des de tres angles decisius: el president francès, François Hollande, a l’Elisi; el primer ministre, Manuel Valls, a Matignon, i el ministre de l’Interior, Bernard Cazeneuve, al comandament de les forces de seguretat i dels serveis secrets. Els testimonis posen en relleu la presa de decisions crucials en aquelles hores tan transcendentals. Finalment, el documental mira d’extreure una lliçó dels esdeveniments, tràgics en un primer moment 7 i 9 de gener i commovedors després ?10 i 11 de gener--: realment, tindran un impacte a llarg termini en el país? Han permès que François Hollande jugui el seu rol presidencial? L’equip Valls-Hollande està més unit del que es creia abans del que es va viure en aquells moments de gran pressió?

“DINS D’ESTAT ISLÀMIC” Passaríeu deu dies dins de l’Estat Islàmic? El periodista alemany Jürgen Todenhöfer aprofita una oportunitat única per posar al descobert la visió apocalíptica del món d’Estat Islàmic (EI) i per documentar la vida quotidiana a les ciutats que controla. Troba una població terroritzada i sotmesa per decapitacions diàries, esclavització i tortura, i una organització indestructible pel que fa al compromís amb la seva missió divina: difondre la por i la violència arreu del món a qualsevol cost. “Nosaltres diem que no tenim fronteres, només línies de front”, comenta somrient Abu Qatadah al-Irhabi a Jürgen Todenhöfer, i afegeix que “un dia anirem a la conquesta d’Europa! Nosaltres no només volem fer-ho, ho farem, n’estem convençuts”. Sentir això d’un company alemany trasbalsa el Jürgen: “Jo no estava només sorprès, estava molt trist perquè coneixia molt bé l’Abu Qatadah, sabia com era quan era jove i era completament diferent”. Jürgen aconsegueix un accés sense precedents a EI. Amb la garantia de seguretat del propagandista alemany d’IS Abu Qatadah, Jürgen i el seu fill entren en el territori del califat per conèixer millor les seves ambicions i les condicions de vida dins del seu territori. És el primer periodista occidental d’entrar a l’EI i sortir-ne viu; guiat per Abu Qatadah i sota el control d’un sinistre conductor emmascarat, que sospita que es pot tractar del conegut terrorista britànic Jihadi John. En una mesquita a Mossul, Jürgen s’enfronta a la realitat dels objectius de l’EI en forma de sermó que suplica: “Oh, Al?là, mata tots els infidels i no en deixis cap”. I se sorprèn pel fervorós suport i admiració davant d’aquest missatge mortífer. Fora de càmera, un combatent de primera línia diu a Jürgen: “Tens la garantia que aquí, a l’EI, sobreviuràs. Però tornaràs a Alemanya. Vindrem a Alemanya, et buscarem, et trobarem i et matarem”. Marcat per aquests fets, el Jürgen demana consell a l’erudit islàmic de renom Sheikh Hamza Yusuf sobre com derrotar EI. El documental “Dins d’Estat Islàmic” (“Inside IS”) revela els somnis terrorífics d’EI sobre la dominació del món i la despietada crueltat que pateixen les persones que viuen dins de les seves fronteres.

“Sense ficció” estrena “Jo també vull sexe!”, un documental de producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, sobre les primeres fornades de ‘sex assistents’ a casa nostra i la possibilitat de què persones amb diversitat funcional o intel·lectual visquin amb plenitud els seus drets sexuals. A continuació, el programa emet el documental “Estima’m”, una història d’homes solitaris que busquen amor a través de la moderna indústria de “sol·licitud de nòvia per correu” a Ucraïna. És una producció de Powershot Productions dirigida per Jonathon Narducci.

“JO TAMBÉ VULL SEXE!” El Jesús ha descobert el sexe, gràcies a l’assistència sexual. Afectat per una malformació congènita i per les seqüeles de la poliomielitis, el seu cos ha quedat al marge del que es considera un “cos desitjable”. En altres casos, com el del Xavi, un accident l’ha deixat en una situació en què no pot ni accedir al seu propi cos. Algunes famílies es veuen amb el dilema d’haver de masturbar els seus fills. La reclamació per poder viure amb plenitud els drets sexuals de les persones amb diversitat funcional o intel·lectual arriba ara amb força a Espanya. Sovint es viuen situacions tan denigrants com que el sexe estigui prohibit a les residències on viuen ?sota amenaça d‘expulsió- o que les famílies vegin els afectats com nens eterns i asexuats. Han estat precisament molts cuidadors, sensibles a les necessitats d’aquests col·lectius, els que han nodrit les primeres fornades de “sex assistents” a casa nostra. Aquesta figura ja existeix a altres països, subvencionada fins i tot per l’estat, i es va fer famosa a partir de la pel·lícula Las sesiones. A Catalunya s’han engegat experiències pioneres a l’estat espanyol. L’assistent sexual és una persona que facilita l’accés al sexe a les persones amb dificultats. Pot ajudar l’afectat que obtingui el seu propi plaer o acompanyar una parella amb dificultats motores. O també pot ser la persona que practica el sexe amb l’afectat. Quina és la barrera amb les relacions personals? L’assistent sexual no és una parella sentimental -tot i que n’han sortit algunes-. En què es diferencia amb la prostitució especialitzada? De fet, algunes professionals del sexe i alguns bordells han adaptat els seus locals perquè ni les barreres arquitectòniques ni les seves prostitutes hi posin cap impediment. Assistents sexuals i usuaris ens ho expliquen en aquest documental colpidor, emotiu, vital i que vol trencar tabús a cara descoberta. Davant dels que s’escandalitzen amb aquestes iniciatives i les consideren amorals, els afectats plantegen dilemes com qui els pot impedir l’accés al sexe. Per molts, l’assistent sexual serà l’única manera per no morir sense haver tingut mai una experiència sexual, ni tan sols d’autosatisfacció, perquè la malaltia els impedeix fins i tot l’accés als racons més íntims del seu cos.

“ESTIMA’M” “Estima’m” (“Love me”) és una història d’homes solitaris que busquen amor a través de la moderna indústria de “sol·licitud de nòvia per correu” a Ucraïna. El documental segueix el procés complet de la recerca d’una parella en un país estranger, mostrant les expectatives de totes dues parts, l’home occidental i la dona ucraïnesa. Des d’Ucraïna fins als Estats Units, l’actuació de cada personatge es basa en l’anhel i la necessitat de trobar alguna cosa més. Mentrestant, els estereotips, els mites i les realitats que giren al voltant d’aquesta indústria es van entrellaçant. És possible que dues persones realment trobin l’amor i la companyia a través de mitjancers matrimonials internacionals? O és la indústria de la “nòvia per correu” només un engany dissenyat per aprofitar-se de la desesperació de la gent? El propòsit principal del documental és participar d’aquest viatge èpic amb aquests homes i dones reals i per mostrar unes històries molt més profundes i humanes del que pensem i que molt sovint ens passen per alt. “Estima’m” parla, en definitiva, de la gent que busca matrimoni i companyia d’una manera poc convencional. I fent el seguiment de les jornades d’intermediació de diversos individus, aquesta història documenta els desitjos i les esperances i els èxits i el fracàs de les històries digitals internacionals.

En la setmana de la 25a edició de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, dedicada aquest any a l'ictus i a les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques el programa “Sense ficció” es pregunta què fa que un programa de televisió perduri durant 25 anys i s'hagi esdevingut la festa anual de la solidaritat catalana. I la resposta és “Maratonians”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Marta Arrufat i David Burillo.

“MARATONIANS” “La Marató” és més que un programa de televisió. Fa anys que ha traspassat les fronteres del mitjà per convertir-se en un fenomen social. El documental “Maratonians” retrata “La Marató” a través de sis testimonis que han estat, en algun moment de la història, protagonistes del programa. Els hem retrobat en les seves vides i convivint amb les seves malalties. “La Marató” els ha marcat i ens expliquen per què. Han viscut el programa des de dins, han vist com creixen els marcadors i, sobretot, han rebut l’empatia i la solidaritat de la gent. Avui, la seva esperança segueix posada en la recerca i, de fet, tots se n’han beneficiat d’alguna manera. Quan van participar a “La Marató” sabien que la investigació potser no arribaria a temps per curar-los, però, igual que fan ells, el programa també mira cap al futur, per tal que les pròximes generacions tinguin un tractament per a aquelles malalties que avui són encara incurables. “La Marató” és també divulgació, recerca, emoció i està plena de música, d’humor i de situacions singulars que només es donen en un programa tan excepcional com aquest. Alguns dels presentadors que han conduït el programa i alguns dels artistes que hi han col·laborat al llarg dels seus vint-i-cinc anys completen el ventall de veus que expliquen per què és única, “La Marató” de TV3 i Catalunya Ràdio. El 19 de desembre del 1992 Àngels Barceló començava la primera Marató de la història de la televisió. TV3 va ser pionera a l’estat espanyol a l’hora de fer un programa com aquest. Aleshores, va ser un repte de més de sis hores de programa per recollir diners per lluitar contra la leucèmia. Avui, el programa té una durada aproximada de quinze hores, l’acompanya també la ràdio, té un disc i un llibre propis i hi han col·laborat de manera desinteressada artistes d’arreu del món. El programa ha desbordat totes les expectatives inicials per convertint-se en la festa anual de la solidaritat catalana, en què cada any un milió de persones es mobilitzen per recaptar diners i lluitar contra una malaltia des de la recerca. Un projecte solidari sense precedents. I tot i que l’objectiu és ajudar la ciència, el que la sustenta són les emocions i l’empatia de tota una societat que se l’ha feta seva.

"Sense ficció" estrena “La Sénia, el paradís perdut”, un documental produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració de The End Produccions Audiovisuals i dirigit per Xavier Llopart. Retrat de l’actual crisi econòmica mitjançant l’observació d’un microcosmos de 6.000 habitants, que fa 10 anys era “la Meca del moble” i que viu avui amb virulència les conseqüències del tancament de bona part de les seves empreses i botigues: l’atur ha arribat al 37% de la població. A continuació, s'emet el documental “Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona”, una producció de Media 3.14 amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa” dirigida per Jordi Dorca, sobre la impulsora de l’obra social més important del segle dinou a Barcelona, coneguda com la ‘Mare dels pobres’, amb motiu del segon centenari del seu naixement.

“LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT” La Sénia va ser el paradís fins a l’any 2007. Amagat en un racó del Montsià s’hi accedeix per una estreta carretera comarcal aquest poble era el clúster més important del moble domèstic de Catalunya i d’Espanya. Donava feina directa a 1.800 persones i facturava més de 200.000.000 d'euros l'any. Durant els anys de bonança econòmica (1998-2007), en el poble hi havia 30 empreses que es dedicaven a produir mobles. L’empresa més grossa era Antaix, amb una plantilla de 500 treballadors. Va arribar a facturar 60 milions d’euros. Avui està tancada. Un dels seus socis, Roberto Martí, ha tornat a obrir, quatre anys després de tancar, les portes de la seva empresa per explicar-nos “que dolorós que és caure a l’infern”. A banda de les empreses, hi havia 41 botigues que venien mobles a clients particulars. Botigues que eren, en realitat, naus industrials d’entre 1.000 i 3.000 metres quadrats. Avui en queden només 14 d’obertes. Toni Estallé porta anys remant per no tancar l’única botiga oberta que li queda: “Vaig arribar a tenir cinc botigues. Hi ha nits fosques”. Altres empresaris de La Sénia ho han perdut tot. José Alberto Cid va veure com els bancs es quedaven les seves naus, les seves finques i la casa on vivia. En els moments més difícils, ha anat a Càritas a demanar ajuda: “No s’ha de tenir vergonya ni per fer negocis ni per anar a Càritas”. “La Sénia, el paradís perdut” és un documental coral on empresaris, botiguers i treballadors expliquen sense embuts i fent autocrítica com era la seva vida abans de la crisis i com és ara. L’empresari Manel Vinyals assegura que “aquest documental el feu perquè La Sénia ha caigut de molt alt. Si en teníem 100, ara en tenim 20”. Maria José Santiago, que treballa actualment en un supermercat, viu la crisis amb valentia. Abans arribava a final de mes perfectament bé; ara, amb la crisi, “a mi no m’han caigut els anells per anar a netejar cases”. El protagonistes del documental són persones que estimen el seu poble, que han viscut o viuen prop de l’infern sense perdre l’esperança.

“DOROTEA DE CHOPITEA, UNA SENYORA DE BARCELONA” El 2016 s’ha complert el segon centenari del naixement de Dorotea de Chopitea (1816-1891), que va tirar endavant un projecte d’acció social per lluitar contra la misèria de les persones més vulnerables de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, al que va dedicar tota la seva fortuna personal i que és considerat l’obra social més important de la seva època. Chopitea, nascuda a Santiago de Xile el 4 de juny de 1816 en una família aristòcrata d’origen basc, tenia una visió social molt moderna per a la seva època. Va crear una extensa xarxa de caràcter catòlic de suport als més desfavorits per la revolució industrial que vivia la ciutat, que va triplicar la població en pocs anys: hospitals alguns d’ells, infantils, col·legis, tallers professionals per ensenyar un ofici als joves i ‘salas de asilo’, considerades les primeres ‘guarderies’ de l’estat, on les mares treballadores podien deixar-hi els fills petits. L’anomenada ‘Mare dels pobres’, amb una visió moderna de l’obra social, volia que els desafavorits disposessin d’eines per guanyar-se la vida diferents de l’almoina. Més enllà de la profunda religiositat que la va guiar, l’acció de Chopitea es caracteritza per l’eficàcia gestora i per la utilitat pràctica dels equipaments que va fundar. El seu caràcter pioner marca el camí de les obres socials posteriors. Va arribar a Barcelona amb tres anys i als setze es va casar amb Josep Maria Serra, català nascut també a Xile i que seria un dels fundadors del Banc de Barcelona. Mare de sis filles, les bullangues i la crema de convents de 1835 la van convèncer de la necessitat de treballar en favor dels marginats i dedicar els seus diners a l’educació dels fills de la incipient classe obrera. Una de les seves frases més conegudes és: “Si no pensem en reformar la joventut obrera, no podem esperar res d’aquesta societat”. En el documental, presentat per la periodista Agnès Marquès, hi intervenen els periodistes Enric Calpena i Lluís Permanyer; els historiadors Dani Cortijo, Mercè Tatjer, Roser Nicolau i Carles Sudrià; els sacerdots José Arlegui i Nicolás Echave, i l‘arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, per explicar diferents vessants de la personalitat i l’obra de Dorotea de Chopitea.

“Sense ficció” fa una doble sessió amb l'emissió de dos excel·lents documentals sobre la interacció de l'ésser humà amb la natura. Primer, l'estrena “El viatge de la Jane”, una producció de Neis Film CC Medien Sphinx Media dirigida per Lorenz Knauer, que fa un recorregut per la increïble història de la primatòloga Jane Goodall, una de les dones més fascinants del nostre temps, que va rebre el Premi Internacional Catalunya 2015. I a continuació s'emet “Perseguint el gel”, una producció de Submarine Deluxe dirigida per Jeff Orlowski, que mostra l'apassionat compromís del fotògraf naturalista James Balog, obsedit per mostrar al món la prova més evident del canvi climàtic: el desglaç de l'Àrtic. Un film guanyador de l’Emmy 2014 al Millor Programa de Natura en categoria Documental.

“EL VIATGE DE LA JANE” Fa gairebé vint-i-cinc anys, la Dra. Jane Goodall, una prestigiosa primatòloga i naturalista que ara té 76 anys, va renunciar a la seva carrera científica per dedicar el seu temps i les seves energies a una missió: salvar el nostre planeta. Mentre aquesta carismàtica dona ens mostra la seva vida, la podem veure a l’Àfrica amb els estimats ximpanzés. També en els seus viatges al voltant del món, dedicats a divulgar un missatge d’esperança per a les generacions futures: des de fa més de vint anys, viatja 300 dies a l’any fent conferències, escrivint llibres i fent actes amb la seva organització per a joves Roots & Shoots (Arrels i Brots), amb presència en més de 120 països. Des de la seva ciutat, Bournemouth (comtat de Dorset, Anglaterra), viatgem amb ella al Parc Nacional de Gombe, a la vora del llac Tanganica (Tanzània), la seva segona llar. Aquí és on fa més de mig segle va començar les seves revolucionàries investigacions i on ella torna cada any per gaudir de la companyia dels ximpanzés que l’han fet mundialment famosa. L’acompanyem en el seu viatge a través de diversos continents per conèixer el seu apassionant passat. “El viatge de la Jane” (“Jane’s journey”) és un retrat de l’ésser humà que hi ha darrere del personatge i inclou tributs i comentaris de persones molt properes a ella, així com material privat enregistrat en 8mm en els seus anys a Gombe. És la història d’una dona excepcional, una de les més fascinants del nostre temps. Amb un ritme pausat i una càmera que passa gairebé desapercebuda, aquest documental ens mostra la carismàtica i expressiva Jane Goodall com mai no l’havíem vist abans. Les converses íntimes de Goodall es barregen amb un fantàstic material fílmic d’ella amb els seus ximpanzés i amb els testimonis dels seus fills, dels seus col·legues i, fins i tot, d’algunes estrelles de Hollywood. És la pel·lícula definitiva sobre l’apassionada conservacionista!

“Sense ficció” estrena dos documentals apassionants relacionats amb el món del vi: “Priorat” i “Obecanje. La promesa”. Dos somnis: un fet realitat i un que tot just és una promesa. El primer, “Priorat”, una producció de Lastor Media i Un Capricho de Producciones en coproducció amb Televisió de Catalunya i dirigida per David Fernández de Castro, és la història recent d'una comarca vitivinícola que en trenta anys ha viscut una autèntica revolució i dels qui l'han fet possible. El segon, “Obecanje. La promesa”, una producció d’Optimistic Film i SEE dirigida Zeljko Mirkovic, és el somni d'una parella de francesos que vol recuperar la glòria vinícola perduda de Rogljevo, un poble remot al nord de Sèrbia.

“PRIORAT” El documental és l’èpica història dels que ja són popularment coneguts com els “Cinc Magnífics” -René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez i Carles Pastrana, que, a principis dels anys vuitanta, van revolucionar el vi català-, i també de la gent de la comarca vitivinícola al sud de Catalunya que avui dia compta amb més de cent cellers i amb vins que són referència obligada en les cartes dels restaurants més exclusius. No obstant això, fa tot just trenta anys, el Priorat tenia tan sols quatre cellers que embotellaven vi i es produïa, majoritàriament, vi a granel. Nou segles de tradició vinícola estaven a punt d’extingir-se i era una de les comarques més deprimides de Catalunya. Com ha estat possible una transformació tan radical? La transformació es va fer amb l’arribada, a finals dels setanta, d’un petit grup de joves somiadors. El seu talent i perseverança, combinats amb l’ofici dels vilatans en l’art de fer vi, van aconseguir transformar una regió en declivi en un cas d’èxit.

“OBECANJE. LA PROMESA” Rogljevo és un poble remot al nord de Sèrbia que antigament havia produït vins molt coneguts i ben valorats. De sobte, succeeix un fet inesperat. Una família francesa s’ha traslladat en un lloc pobre i abandonat pels joves, moguts per la convicció que han trobat una de les terres vinateres més bones d’Europa per al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi. Però al poble només hi troben persones grans, desconfiades i amb vells hàbits, i la seva presència desperta tant esperances com reticències entre els habitants de Rogljevo i aviat el xoc de cultures i de maneres de fer posen en perill l’objectiu comú de francesos i serbis de revifar la tradició vinícola d’aquest petit racó de Sèrbia. Podrà aquesta parella apassionada dels vins acomplir el seu desig i la seva promesa? Podrà Rogljevo viure de nou del seu vi? De tornada a França els espera un nou repte: com poden persuadir els sommeliers que es pot elaborar un vi superior en una regió desconeguda i problemàtica? Poden tenir alguna esperança de refer una vida en un vell poblet?

“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça. A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.

“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN” Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable. El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats. El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar. Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera. La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real. Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents. Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.

“UN BON AMERICÀ” En Bill Binney és un criptògraf que treballava per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) des del 1997 com a director tècnic i analista de dades. Va ser el creador de Thin Thread, un sofisticat programa de recopilació de dades capaç d’aportar pistes sobre activitats terroristes. La clau de Thin Thread era que, a diferència del sistema utilitzat pel govern nord-americà, integrava mesures de seguretat que evitaven els mètodes massius i indiscriminats de vigilància, denunciats anys més tard per Edward Snowden. Per què es va suprimir aquest programa? Qui hi havia darrere? El final de la Guerra Freda va canviar el tauler de joc: el gran enemic dels Estats Units passava a ser el terrorisme internacional. Amb l’auge de les noves tecnologies, l’obsessió dels serveis secrets era la recopilació de dades per tal de detectar i controlar les activitats de possibles terroristes, dins i fora les seves fronteres. El programa Thin Thread era capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònic, filtrar-lo per objectius i oferir-ne els resultats sense envair la privacitat dels ciutadans. Aparentment el sistema era perfecte, però tenia un problema: era massa barat. Interessos particulars de persones del govern i càrrecs directius de la NSA van afavorir els serveis d’una empresa privada que es vanagloriava de tenir un programa capaç de recopilar moltes més dades. Tres setmanes més tard tenien lloc els atemptats al World Trade Center de Nova York. A partir d’aleshores les agències d’intel·ligència de desenes de països modifiquen el focus d’actuació i passen de vigilar els enemics militars a vigilar els seus ciutadans en nom de “la seguretat”. La història de Bill Binney va més enllà de l’11-S i d’allò que l’hauria pogut evitar. Els recents atemptats terroristes en ciutats europees posen de relleu la perillositat de la vigilància massiva. No només suposa un abús contra el dret a la llibertat en democràcia, sinó que l’acumulació innecessària de dades ha convertit els serveis d’intel·ligència en lents i inefectius davant les amenaces a temps real. Tot plegat emboirat pel secretisme d’uns organismes que permeten i alimenten un sistema de blanqueig de capitals per a determinades empreses amb bones relacions polítiques. “Un bon americà” (“A good american”) és, en primer lloc, una pel·lícula sobre la moral. Ens parla de la seguretat invisible als ulls del ciutadà. Però què passa si aquest aparell comet errors per motius econòmics? Quin preu hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits? En quin moment decidim reduir la nostra llibertat per sentir-nos més segurs?

La Casa Blanca. Probablement l’edifici més famós del món, un símbol de la democràcia, la història nacional compartida i la llar de la persona més poderosa del planeta. El lloc on el president traça el curs del país i on la primera família nord-americana és el centre d’atenció. És la llar, l’oficina i un museu. És un búnquer en temps de guerra, el teló de fons de les accions de comandament o de les visites d’estat i el cor del cos polític nord-americà. L’edifici ha de menester una plantilla de més de cent persones per fer-ne el manteniment, i la seva col·lecció d’antiguitats i pintures la converteix en un aparador per a l’art i el disseny. “La Casa Blanca: la història portes endins” (“Inside the White House”) és un recorregut de dues hores per conèixer els qui s’encarreguen que tot funcioni sense problemes, donant suport al president i protegint la privacitat de la primera família. A través dels records de treballadors, historiadors i periodistes que la coneixen bé, veurem quina ha estat l’evolució de l’il·lustre edifici al llarg de dos-cents anys, canviant amb els corrents de la història i amb els gustos dels seus ocupants. En l’epicentre de la política global, al cor de la capital del país, la història de la Casa Blanca simbolitza la història dels Estats Units.

“Sense ficció” estrena la producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira “Mediació”, una nova manera de resoldre els conflictes entre dues parts enfrontades. Un mètode que serveix tant en baralles veïnals com en discussions derivades de divorcis mal resolts o bé en litigis entre societats mercantils. Cada cop s'opta més per buscar un bon acord que una mala sentència, que sempre tardarà molt més a arribar, que només resoldrà una part de la disputa i que haurà tingut un cost molt més elevat. I després, s’emet “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”), una producció de la DR, la televisió pública danesa, que va fer revisar els protocols de donació d’òrgans arran del cas de la Corina. Contra tot pronòstic mèdic, va sobreviure després d’un accident de cotxe després que la seva família va donar el consentiment per a la donació dels seus òrgans.

“MEDIACIÓ” Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada. Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador. “Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013. També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves. Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats. Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses. La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.

"LA NOIA QUE NO ES VOLIA MORIR" “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”) és la sensacional història de Carina Melchior, una noia danesa de 19 anys que es va estavellar amb el cotxe dels pares, i tant ells com els metges estaven convençuts que no sobreviuria. Però Corina enganya les prediccions mèdiques i es desperta de sobte en un llit d’hospital després que la seva família ja hagi acceptat la donació dels seus òrgans. El documental segueix el seu cas des d’aquell moment i acompanya la Carina en la rehabilitació intensiva al Hammel Neurocenter, lluitant per recuperar la vida i l’ús de les extremitats. I, un cop més, la Carina sorprèn tothom. Estem davant d’un destacable treball periodístic de la DR, la televisió pública danesa, que analitza a fons les avaluacions i tractaments mèdics i la difícil opció crítica a què s’enfronta una família que ha de decidir sobre la vida de la seva filla. Però, sobretot, és la sorprenent història d’una noia que va desafiar tots els pronòstics i que va sobreviure. Quan “La noia que no es volia morir” es va estrenar a la DR1, va ser vist per 1.411.000 espectadors (58% de quota de pantalla), i es va convertir en el documental més vist a la televisió danesa des de 1995. El pic màxim d’audiència va arribar a 1.700.000 espectadors (quota del 66%). El documental es va convertir immediatament en “tema popular”, i el cas ha suscitat un debat públic a Dinamarca sobre les donacions i els tractaments al final de la vida. Sobre la base del treball periodístic, el ministre danès de Salut ha exigit noves directrius per a la donació d'òrgans, i la Societat Danesa de Neurocirurgia s’ha vist empesa a avaluar si els protocols que regeixen els tractaments al final de la vida són prou bons.

“Sense ficció” estrena dues produccions que tenen com a eix comú la lluita social en el segle XX. D’una banda, “Santuaris de l’antifranquisme” se centra en les monges i capellans que van lluitar contra la dictadura franquista a Catalunya i, de l’altra, “Quilapayún, más allá de la canción”, en els músics que van formar part d’un extraordinari moviment a Xile els anys seixanta que proclamava un canvi urgent a l’Amèrica Llatina.

SANTUARIS DE L’ANTIFRANQUISME “Santuaris de l’antifranquisme” recupera per a la memòria col·lectiva un capítol de la història de Catalunya: la història de les monges i els capellans que van contribuir decisivament a fer que l’oposició al franquisme es pogués organitzar, d’una banda, i dels que van lluitar directament contra la dictadura, sobretot, des de les organitzacions comunistes, de l’altra. La investigació, que compta amb el testimoni d’alguns dels principals protagonistes, com és el cas del desaparegut mossèn Lluís Hernández, exalcalde de Santa Coloma, a qui va fer la darrera entrevista. Aquests religiosos van obrir les portes de les seves parròquies, convents i monestirs per donar refugi a persones perseguides per la policia franquista; van permetre que els partits i sindicats prohibits per la dictadura es reunissin clandestinament, i també van emparar artistes i intel·lectuals proscrits per defensar la cultura catalana. Hi va haver sacerdots que van sortir al carrer desafiant a la dictadura, com la famosa manifestació de capellans de 1966 de la qual el documental presenta fotografies i documents inèdits. En una època en que a Espanya no hi havia ni drets humans ni civils, aquests religiosos van aprofitar els privilegis que tenia l’església catòlica i els van posar al servei de tots aquells que se la jugaven per la llibertat i la democràcia. El documental posa cara i ulls a monges i capellans, explica què els va portar a actuar contra el franquisme i en favor dels drets nacionals de Catalunya i quin preu van haver de pagar. Una mostra de com va repercutir en la nostra història recent el Concili Vaticà II, del qual el 2012 es van complir 50 anys.

QUILAPAYÚN, MÁS ALLÁ DE LA CANCIÓN Vestits amb rigorosos ponxos negres, les solemnes siluetes dels músics de Quilapayún formen part del poderós moviment musical en el Xile dels anys seixanta. Milers de persones cantaven les seves cançons, amb el puny alçat, convençudes d’un canvi inevitable i urgent a l’Amèrica Llatina. Amb figures com Víctor Jara en el seu origen o Violeta Parra en la inspiració, les seves imponents veus van recórrer el continent, en un procés social sense precedents. Quan el president xilè Salvador Allende els va enviar a Europa a expandir la bonança xilena, damunt d’un escenari, a París, l’11 de setembre de 1973, van saber que ja no podrien tornar al seu país. Amb tot, dècades d’exili, tragèdies i la gran desfeta d’un gran somni no van ser prou adversitat per acabar amb el seu cant. En cinquanta anys, Quilapayún no ha deixat mai de cantar; han editat més de trenta discos, hi han afegit els seus fills i avui aquests onze músics que viuen entre Xile i França segueixen en escena. No ho fan per nostàlgia. Igual com pensen els seus seguidors, ells també creuen que el món ha canviat, però que la revolució no ha acabat. El documental “Quilapayún, más allá de la canción”, filmat a França, l’Argentina i Xile, revisa la història d’un dels conjunts més important de l’Amèrica Llatina i mostra les vides actuals dels músics. Un relat coral amb material d’arxiu inèdit en forma de “road movie” que es desplaça en el temps al llarg mig segle. No només en el temps dels seus protagonistes, sinó en el de tota una generació que segueix somiant amb un altre món i que, malgrat el seu desencís, ha reinventat les seves conviccions. En definitiva, un prisma per mirar el món actual i preguntar-se si les lluites segueixen sent les mateixes avui que fa cinquanta anys. I que deixa la resposta sobre la vigència d’aquelles cançons i dels seus somnis actuals en la passió dels seus seguidors.

“Sense ficció” se suma a la programació especial de la setmana dedicada als refugiats a TV3 i al 33 amb l’estrena de dues produccions. “No puc tornar a casa”, una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar, retrata quatre històries que exemplifiquen la política restrictiva del govern espanyol pel que fa la concessió de papers als sol·licitants d’asil. I després, “Refugi Dresden”, produït per DSS2016 (Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016) i Mediapro, posa el focus d’atenció sobre l’acollida dels refugiats a la ciutat alemanya de Dresden, una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, on es va crear PEGIDA (Patriotes contra la Islamització d’Occident), una organització de caràcter hostil amb els refugiats.

NO PUC TORNAR A CASA “No puc tornar a casa” és el viatge de les persones que busquen refugi polític a Espanya. I és alhora el retrat de la situació d’indefensió a què es veuen abocades, en molts casos, per la política restrictiva del govern espanyol cap als refugiats polítics. El documental indaga per què l’estat espanyol, un territori de la frontera sud d’Europa, se situa a la cua de la Unió Europea (UE) pel que fa a la concessió de papers als sol·licitants d’asil. Quatre històries diferents il·lustren aquesta realitat: el sirià Joan Babeli, el malinès Ali, el sirià Ahmad i el saharià Yarhah. Joan Babeli és funcionari de la Generalitat i viu a Catalunya des de l’any 1980. L’octubre de l’any passat, el seu germà Riad va fugir de la ciutat siriana d’Alep i el Joan va anar-lo a buscar a Àustria per portar-lo a Artés (el Bages). Després de viure-hi dos mesos, i davant de la impossibilitat de legalitzar la seva situació, el va portar a Alemanya. Allà, el Riad ja ha obtingut els papers i ha començat una nova vida. L’Ali Berthe viu des de fa tres anys a Santa Perpètua de Mogoda (el Vallès Occidental), en un centre d’acollida. Va fugir del seu país després de la mort del seu pare i del seu germà en el conflicte que afecta el nord del país. L’Ali està reconstruint la seva vida entre nosaltres, però cada sis mesos ha de renovar els papers de sol·licitant d’asil polític, sempre amb la incertesa que això representa. L’Ahmad Basal va néixer a Alep i el 2015 va travessar Europa durant un mes i mig, vestit de turista. Mentre els seus companys anaven a altres països, ell va anar a Salt (el Gironès). Una família d’origen sirià, els Waez, amb qui no té cap vincle familiar, l’han acollit per ajudar-lo a construir una nova vida i fer realitat el seu somni: obrir una pastisseria siriana a Girona. El Yarbah al-Monfoud va tenir nacionalitat espanyola fins a l’any 1975 pel fet d’haver nascut a l’excolònia del Sàhara Espanyol. És refugiat d’un país no reconegut per Espanya, per tant, il·legal i apàtrida. Ara torna a reclamar al govern de Madrid la nacionalitat espanyola, juntament amb 400 compatriotes seus, i està estudiant per guanyar-se la vida pels seus propis mitjans. Quatre històries amb un nexe d’unió: cap d’ells no pot tornar a casa seva. Les dades parlen per si mateixes, l’ACNUR (Agència de l’ONU per als Refugiats) ha alertat que la xifra de persones desplaçades al món a causa de conflictes bèl·lics s’acosta als 60 milions i que hi ha prop de 5 milions de sirians -una quarta part de la població- que han marxat del seu país per la situació de guerra. Mentrestant, les fronteres de la UE continuen tancades.

REFUGI DRESDEN L’any 2015 Alemanya va ser l’únic país europeu que va exercir una política de portes obertes als refugiats que arribaven massivament fugint de països en guerra. Com a resultat, en un any Alemanya va acollir un milió de persones. El documental mostra l’impacte d’aquest fenomen a Dresden, una ciutat situada al focus mediàtic pel fet de ser el bressol i l’escenari de les manifestacions de PEGIDA (Patriotes contra la Islamització d’Occident), una organització obertament hostil amb els refugiats. “Refugi Dresden” mostra una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, que influeix en la manera de posicionar-se davant l’arribada dels refugiats. Per a uns, el passat i les experiències pròpies els donen motius per involucrar-se en accions d’acollida, mentre que d’altres hi troben justificacions per rebutjar l’estranger. Nora Lang, supervivent del bombardeig durant la II Guerra Mundial que va reduir Dresden a cendres la nit del 13 de febrer del 1945, s’identifica amb les persones que han patit l’horror, que ho han perdut tot i sap que necessiten ajuda. D’altres, però, reaccionen amb por, hostilitat o violència davant l’arribada dels refugiats. Partint de les dades actuals, “Refugi Dresden” mostra que l’acollida de refugiats a Alemanya és una constant des del final de la II Guerra Mundial i que el desemparament viscut per les persones desplaçades és el mateix en totes les guerres.

“La fi d’ETA” detalla la història dels deu anys de negociacions secretes, des de dins, narrades pels protagonistes directes en primera persona, i posat en context des de fora, que van contribuir al cessament definitiu dels atemptats d’ETA. Amb direcció de Justin Webster i guió dels periodistes José María Izquierdo i Luis Aizpeolea, es va presentar a l’última edició del Festival de Sant Sebastià. A continuació, “Els condemnats” (“The condemned”) viatja fins al cor de Rússia. En un bosc més gran que Alemanya que arriba a 40 graus sota zero a l’hivern i que es troba a set hores en cotxe de la ciutat més propera, s’ubica Colònia Penal 56, una presó exclusiva per a assassins.

LA FI D’ETA “La fi d’ETA” reconstrueix una dècada de converses que va culminar amb l’anunci d’ETA el 20 d’octubre del 2011 que cessava definitivament la seva activitat armada. El documental descobreix les trobades secretes a Espanya, Noruega i Suïssa, la intervenció del Centre Henry Dunant i els intents per fer fracassar les negociacions. Justin Webster, autor de "Garzón, judici al jutge" (2011) i "Demà moriré" (2013), “Gabo, la creació de Gabriel García Márquez” (2016), dirigeix el documental. En el guió, hi han treballat els periodistes José María Izquierdo i Luis R. Aizpeolea. És una producció de Quality Media i JWProductions, en coproducció amb Prisa Video, RTV Castilla la Mancha, IB3, RTPA, Baleuko Producciones, la participació d'ETB, Canal Sur, IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, el Govern Basc i el diari “El País”. “La fi d'ETA” va participar en la secció Zinemira de l’última edició del Festival de Cine de Sant Sebastià i es va estrenar als cinemes el 3 de febrer d’aquest any. “La fi d’ETA” comença al “caserío” Txillarre, d’Elgoibar (Guipúscoa). En un entorn de muntanyes amb boscos de faigs i roures, al voltant d’una taula, el “caserío” va ser el lloc de trobada de les conversacions entre el llavors president del Partit Socialista d'Euskadi, Jesús Eguiguren, i el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi. Des del 2000 fins al 2004, tots dos polítics van mantenir un diàleg fruit de la seva iniciativa personal i al marge dels partits polítics que representaven. En aquella època, l’activitat d’ETA era molt forta: 25 morts només durant l’any 2000. El panorama canvia significativament quan José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions generals el març del 2004. Les reunions de Txillarre, fins llavors merament exploratòries, esdevenen alguna cosa més. Sota la direcció de qui després seria ministre de l’Interior i vicepresident del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’oficialitzen els contactes amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris i amb l’única oposició del Partit Popular que ja dirigia Mariano Rajoy. La pel·lícula detalla les trobades secretes a Suïssa i Noruega entre Jesús Eguiguren i l’etarra Josu Ternera, perseguit per la justícia, que van ser possibles gràcies a la mediació del Centre Henry Dunant, especialista en resolució de conflictes, amb seu a Ginebra, i del govern noruec. També es relaten les diferents fases, favorables i negatives, que es van alternar al llarg de les converses, amb més viatges a Suïssa i Noruega, i que van comptar amb la presència d’altres representants del govern i d’ETA, així com d’Arnaldo Otegi en representació de l’esquerra abertzale. La pel·lícula destaca també la mediació protagonitzada pel PNB, personalitzada en Josu Jon Imaz i Iñigo Urkullu. Però la incorporació a les negociacions de Francisco Javier López Peña, Thierry, representant del sector més dur d’ETA, arruïna tot el que fins llavors s’havia avançat. L’atemptat de la T-4 a Barajas, el desembre del 2006, obliga a un replantejament del procés. Les negociacions es tornen a trencar, fins que el govern accepta reiniciar-les a Ginebra, com a conseqüència de les peticions expresses de personalitats estrangeres, sobretot de Toni Blair. Però el govern de Zapatero decideix, sota la direcció del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, incrementar encara més l’actuació de les forces de seguretat contra ETA, que mai havia abandonat. En poc temps cauen les cúpules directives de la banda. En paral·lel, les assemblees de les formacions abertzales van retirant el seu suport a les accions militars d’ETA, fins a concloure amb un comunicat en què crida a la direcció etarra a abandonar les armes. Finalment, la declaració al Palau d’Aiete, a Sant Sebastià, d’un grup de reconeguts polítics mundials, com Kofi Annan, Gerry Adams o Bernie Ahern, exprimer ministre d’Irlanda, es converteix en el preludi del comunicat definitiu d’ETA de l’octubre del 2011.

ELS CONDEMNATS Amb un accés sense precedents, “Els condemnats” (“The condemned”) s’endinsa en una de les institucions més impenetrables i remotes de Rússia: Colònia Penal 56, una presó de màxima seguretat exclusiva per a assassins. Aquest és el destí per a alguns dels criminals més perillosos de Rússia. Hi estan confinats 260 homes que han matat en total gairebé 800 persones. Per primera vegada, un equip de rodatge aconsegueix l’accés per gravar en aquest centre penitenciari, situat al nord dels Urals, a 615 quilòmetres de Iekaterimburg, a l’aldea Lozvinski. Alguns reclusos havien estat al corredor de la mort, fins que el 1997 es va abolir la pena capital a Rússia. Actualment estan dividits en dos grups, els que tenen reduïda la pena de mort a 25 anys (els primers seran alliberats el 2017) i els que compliran cadena perpètua. El documental ofereix una visió única i sorprenent d’unes ments inescrutables en un entorn claustrofòbic i hostil. Els presos parlen dels seus crims, la vida i la mort, la redempció, la llibertat, les famílies, la bogeria i l'esperança. La pel·lícula segueix els seus dies interminables al llarg de diversos mesos per revelar el que passa quan un home està tancat en una cel·la diminuta, durant 23 hores, dia rere dia, per a tota la vida.

Amancio Ortega, fundador d'Inditex, va desbancar Bill Gates del número 1 de la llista Forbes dels homes més rics del món el setembre del 2016. El documental analitza la trajectòria d'aquest home de 80 anys i d'origen humil que, gràcies a la seva idea revolucionària de democratitzar la moda, va passar de no tenir res a convertir-se en l'home més ric del món. I estudia Zara, la joia de la corona del grup tèxtil, que també té una part fosca. La llista Forbes va estimar que la fortuna d’Amancio Ortega era de 78.600 milions de dòlars (69.860 milions d’euros) el setembre del 2016. La primera vegada que havia ocupat la primera posició de la llista Forbes havia estat un any abans, l’octubre del 2015. Com ha aconseguit Amancio Ortega arribar a ser l’home més ric del món? Els seus orígens són humils. Els seus pares es van instal·lar a la Corunya els anys 50. Fill de ferroviari, era el petit de quatre germans. A principis dels anys 60 deixa els estudis i aprèn l’ofici de confecció a La Maja, la botiga elegant de la Corunya. D’allà, va copiar el model d’una bata, d’un preu inaccessible per a la majoria de les dones gallegues, i la va vendre porta per porta més barata. Després de l’èxit de la iniciativa obre el primer taller, contracta personal i munta la primera fàbrica. El 1975 obre la seva primera botiga en ple centre de la Corunya. Li va posar el nom de Zara, en al·lusió a Zadar, el port de Croàcia, on havia anat de viatge de nuvis. La botiga encara existeix. Quaranta anys després, Zara, vaixell insígnia d'Inditex, s'ha convertit en un negoci d'àmbit mundial amb 2.000 punts de venda a tots els continents. Però els mètodes no han canviat. Alguns especialistes en moda afirmen que Zara copia grans marques de luxe i creacions d’altres, però la marca no s’ha pronunciat mai sobre aquestes acusacions de plagi. L’autenticitat dels dissenys, les condicions de treball de les persones que les confeccionen i el compromís amb el medi ambient són altres aspectes que el documental investiga d’aquest gegant del tèxtil.

“Alcaldessa”, crònica íntima i en primera persona del viatge d’Ada Colau fins a l'alcaldia de Barcelona dirigida per Pau Faus, va rebre el gener passat el Premi Gaudí a la millor pel·lícula documental de l'Acadèmia del Cinema Català i una menció d’honor en el Festival International de Programes Audiovisuals (FIPA) en la categoria de documental de creació. L’any passat, va rebre la Bisnaga de Plata a la millor direcció documental al Festival de Màlaga. El documental és una crònica del pas d’Ada Colau de l’activisme a les institucions en forma de diari personal. El director Pau Faus ha comptat amb Ventura Durall com a coguionista i productor executiu de Nanouk Films, productora amb una sòlida i reconeguda trajectòria en el documental, amb títols com “Dead Slow Ahead”, “Bugarach” o “Los años salvajes”. “Alcaldessa” segueix els passos d’Ada Colau durant un any, des dels inicis de la candidatura de Barcelona en Comú fins al dia en què és investida alcaldessa. La crònica íntima dels fets -amb un videodiari personal de la mateixa Colau- i l’accés privilegiat a les entranyes de la formació ens mostren un episodi que reuneix dos arguments universals: la consecució d’una victòria històrica, paradigma dels canvis polítics del sud d’Europa, i el combat interior d’algú que s’està convertint en allò que tantes vegades havia qüestionat. En el seu discurs d’agraïment a la gala dels IX Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català, Pau Faus va compartir el premi a la millor pel·lícula documental amb els membres de la PAH, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, “perquè va ser allà on tot això va començar”. I d’això fa uns quants anys. El 2013, Pau Faus va crear Comando Vídeo amb la guionista Silvia González-Laá i el tècnic de so Xavi Andreu. Es van convertir en l'equip responsable de la comunicació audiovisual de la PAH Barcelona, on van conèixer Ada Colau, i són els autors del documental "SÍ SE PUEDE. Siete días en la PAH Barcelona". Gravat entre febrer i març del 2014, el documental mostra el dia a dia de la PAH Barcelona en el que podria ser una setmana qualsevol de la seva incansable activitat. Quan es va estrenar en obert a internet, s’havien fet més de cent projeccions col·lectives i gratuïtes del documental, s’havia subtitulat a sis idiomes i havia estat seleccionat dins de les Sessions Especials de la 18a edició del Festival de Màlaga. Cine Espanyol. Un any més tard, el festival premiava amb la Biznaga de Plata al millor director de documental Pau Faus per “Alcaldessa”, un premi “ex aequo” amb Jorge Caballero, per “Paciente”. Per al director, el documental “permet a l’espectador ser testimoni directe dels dubtes, les contradiccions i els aprenentatges que va viure Ada Colau durant el vertiginós any que la va dur de l’activisme a l’alcaldia de Barcelona. Apostar per la proximitat -i aspirar a la transparència- era clau en aquest film per retratar una nova forma d’entendre la política que ha canviat radicalment el panorama polític estatal.” “Alcaldessa” es va estrenar el 24 maig del 2016 a Madrid, coincidint amb el primer aniversari de la victòria de candidatures ciutadanes en les eleccions municipals, i a Barcelona el 26 de maig, en el marc del festival DocsBarcelona. Després, es va projectar en altres ciutats com València, Sevilla, Girona o Santiago de Compostel·la.

TV3 dedica la nit del 21 de març a la figura del cantant Pau Donés. En primer lloc, a les 21.55, “Sense ficció” estrena “'Jarabe' contra el càncer”, un documental dirigit per Albert Solé i coproduït per Minimal Films, TV3 i Movistar, que explica la lluita del cantant Pau Donés contra aquesta malaltia, i alhora mostra l’univers de l’Hospital de la Vall d’Hebron. I després de "Sense ficció", a les 23.05, l’especial continuarà amb l’emissió d’“Ara, Pau Donés”, una entrevista de la periodista Agnès Marquès al cantant després que la malaltia ha reaparegut a la seva vida. Pau Donés i Albert Solé van treballar durant mesos en col·laboració amb el Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus en la realització de “'Jarabe' contra el càncer”. El documental retrata la lluita del cantant contra el càncer de còlon avançat, que se li va diagnosticar l’agost del 2015 i, alhora, una fotografia de com és el dia a dia dels pacients i professionals que conviuen amb aquesta malaltia. En aquesta producció, Pau Donés va decidir donar visibilitat als tractaments a què era sotmès i a les seves pròpies reflexions amb l'objectiu de desestigmatitzar la malaltia i transmetre un missatge positiu. La seva vida, com la de tots els pacients, va canviar radicalment. Ara està pautada pels controls, les cirurgies i les sessions de quimioteràpia que rep periòdicament a l'hospital Vall d'Hebron de Barcelona, un dels més actius en oncologia. El seu missatge és clar: mentre el cos aguanti continuarà fent una vida al més normal possible. Sense drames i amb realisme. Pau Donés ha preparat un nou disc i un llibre anomenats “50 palos” i una nova gira que comença a Mèxic al març, continua a l’abril als Estats Units, on la van deixar quan li van diagnosticar el càncer, i acaba al maig per tot Espanya. El 20 de maig actuarà al Gran Teatre del Liceu. A més, a través de la lluita diària contra la malaltia del Pau, a la qual se suma la de dos pacients més, el Marc Pairó i la Meritxell Jané, i la d'una infermera, la Carolina Buendia, el documental mostra com es mou l'univers de metges, investigadors, infermeres, personal tècnic i administratiu d'un gran hospital públic. En conjunt, “'Jarabe' contra el cáncer” és un documental amb un missatge en positiu, però que no defuig la realitat ni la duresa del combat contra la malaltia.

“Sense ficció” estrena dues produccions protagonitzades per dues dones cabdals per la literatura. Primer, “La Víctor”, de Francesc Escribano, se centra en Caterina Albert (1869 ? 1966), autora de la novel·la “Solitud”, més coneguda pel pseudònim masculí que va fer servir per escriure, Víctor Català. I després, “La clàusula Balcells”, un documental sobre l'agent literària Carme Balcells (1930-2015), la dona que, lluitant contra tots els elements, va aconseguir posar la literatura hispana a dalt de tot de les lletres mundials. Compta amb la direcció de Pau Subirós i la realització de Neus Ballús, el productor i la directora de la multipremiada “La plaga”.

“LA VÍCTOR” L’actriu Míriam Iscla rep l’encàrrec d’interpretar el personatge de Víctor Català, del qual només sap que era una dona i que escrivia. Per obtenir informació que l’ajudi a posar-se a la pell de l’escriptora, inicia una ruta que la portarà a entrevistar-se amb les persones que millor coneixen el pensament i l’obra de l’autora empordanesa. A mesura que l’actriu comença a endinsar-se en el món de Víctor Català, la veurem transformar-se en el personatge i reaccionar davant de les informacions que exposen els entrevistats, ja sigui per confirmar-les o per respondre-hi. El documental va construint, d’aquesta manera, l’enigmàtic personatge d’aquesta dona, Caterina Albert, que va haver d’amagar-se rere un nom d’home, Víctor Català. Una pionera que, potser sense saber-ho, va obrir camí a totes les dones que volen defensar la seva vocació.

Caterina Albert Caterina Albert va néixer a L’Escala (Alt Empordà) l’11 de setembre de 1869, filla d’una família de propietaris rurals. És la més gran de quatre germans i, després de la mort prematura del seu pare, es fa càrrec, amb només vint anys, de l’administració familiar. Caterina havia tingut accés a l’educació primària i havia crescut en un ambient relativament culte. Li agradava llegir, dibuixar i va desenvolupar un gran interès per l’arqueologia. El punt d’inflexió en la seva vida arriba als 29 anys, quan rep un premi als Jocs Florals d’Olot pel monòleg teatral titulat “La infanticida”, protagonitzat per una mare soltera que, ofegada per la pressió social, es veu empesa a matar el seu nadó i relata aquests fets des del centre psiquiàtric on està ingressada. El text va merèixer tota mena d’elogis, però, en saber que l’havia escrit una dona jove, una “senyoreta de l’Escala”, el rebuig va ser instantani i hi va haver un cert escàndol. Va ser aleshores que l’escriptora incipient va decidir firmar la seva obra amb el pseudònim masculí de Víctor Català. A partir d’aleshores, va mantenir una mena de doble vida. Caterina Albert era la noia de casa bona, “aficionada” a escriure, sempre discreta i moderada. A les seves obres, però, les passions i fins i tot la violència flueixen amb generositat. Podríem dir que Víctor Català oferia un atreviment de plantejaments (entre ells, un rebuig radical al paper tradicionalment atribuït a les dones) que Caterina Albert no hauria subscrit. Els intel·lectuals de l’època van rebre la nova autora amb recel i més aviat la menystenien, però, amb el temps, la majoria van caure rendits al seu geni. Amb molts d’ells va mantenir una intensa relació epistolar.

“LA CLÀUSULA BALCELLS” Carme Balcells és una de les dones menys conegudes però més importants en el món de la literatura. Ella sola va aixecar una agència literària que va ser fonamental per crear el fenomen del “boom llatinoamericà” de Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa, Isabel Allende o José Donoso. Nascuda a Santa Fe de la Segarra (Segarra), Balcells va tenir una personalitat indomable que la va fer relacionar amb els grans autors hispans i catalans, però també amb grans figures polítiques de tot tipus d'ideologies, des de Felipe González a José Maria Aznar, passant per Fidel Castro, Carlos Salinas de Gortari o el mateix rei d'Espanya. El documental recull la seva història a través de diversos testimonis, coneguts i no coneguts, com Mario Vargas Llosa, Isabel Allende o Carme Riera. A més, per primera vegada, veurem documentació inèdita de Balcells, ja siguin escrits, fotos, vídeos o gravacions d'àudio, que ens permeten entrar en la personalitat d'una de les catalanes més universals. El documental és una producció de Batabat, en coproducció amb la productora mexicana La Maroma, i els canals TVE, TVC, Canal 22, Señal Colombia i Spr, dirigit per Pau Subirós, realitzat per Neus Ballús i amb guió del periodista Xavi Ayén.

Quan s’acosten els 100 primers dies de la polèmica presidència de Donald Trump, “Sense ficció” estrena “El camí de Trump cap a la Casa Blanca”, un treball d’investigació de la televisió pública dels Estats Units sobre com Trump va desafiar tots els pronòstics per guanyar la presidència, com va aconseguir milions de seguidors, derrotar adversaris i arribar fins a la Casa Blanca. A continuació, “El cas contra la Proposició 8”, també als Estats Units, segueix durant cinc anys la lluita legal per reconèixer els matrimonis del mateix sexe a l’Estat de Califòrnia.

“EL CAMÍ DE TRUMP CAP A LA CASA BLANCA” La victòria de Donald Trump va ser tan impressionant que fins i tot va sorprendre els mateixos membres de l'equip del candidat. Durant mesos, els mitjans de comunicació i els cercles polítics havien anunciat que no tenia cap possibilitat de guanyar les eleccions per a la presidència dels Estats Units. Però, contra tot pronòstic, va vèncer el seu rival, Hillary Clinton, del Partit Demòcrata, els mitjans de comunicació, les sospites d’haver orquestrat una guerra d’informació maniobrada amb el president Vladímir Putin per ajudar la seva candidatura i unes enquestes completament desfavorables. Amb entrevistes als responsables, assessors i membres de les campanyes de Trump i Clinton, “El camí de Trump cap a la Casa Blanca” (“Trump's Road to the White House”) descriu com Trump va sobreviure a tots els escàndols i errors de la seva campanya electoral. Els seus comentaris despectius sobre els mexicans, els musulmans, les dones o els periodistes van crear malestar i l’ensorraven a les enquestes. Se l’acusava de “racista, xenòfob i moralista”. Malgrat tot, va aconseguir milions de vots. El documental és un retrat del nou president i dels americans que el van portar fins a la Casa Blanca.

“EL CAS CONTRA LA PROPOSICIÓ 8” “El cas contra la Proposició 8” (“The Case Against 8”) tracta del recurs que es va presentar contra la Proposició 8 aprovada el 4 de novembre a l'Estat de Califòrnia i que impedia els matrimonis del mateix sexe. A partir del cas de dues parelles, una de dues dones i una de dos homes, es veu tot el recorregut que va tenir l'acció legal contra aquesta proposició i la manera com va afectar les seves vides. És un testimoni de la lluita del moviment homosexual als Estats Units que, en aquest cas, va sortir victoriós en aquesta batalla. Gravat durant cinc anys, amb material exclusiu entre bambolines dels advocats David Boies i Theodore Olson i els quatre demandants del plet (Paul Katami i la seva parella Jeff Zarrillo i Sandy Stier i la seva parella Kris Perry), els directors i productors Ben Cotner i Ryan White van crear un emocionant relat de la lluita per la igualtat en el matrimoni fins que el Tribunal Suprem dels Estats Units va desestimar la Proposició 8 el juny del 2013.

El periodista Antoni Batista, corresponsal polític al País Basc durant 23 anys per diversos mitjans i autor de nombrosos llibres sobre el conflicte basc, protagonitza “Polifonia basca”, documental que reflexiona sobre la situació de present del País Basc, cinc anys després de l’anunci del final de la violència d’ETA. El periodista Antoni Batista conversa sobre la situació actual al País Basc amb les persones que eren fonts periodístiques durant la seva etapa com a corresponsal i que, amb el temps, han esdevingut amics seus. El documental es construeix a partir de la “polifonia de fonts” que Batista ha usat com a bandera periodística per parlar del conflicte, reflexionar sobre com ha canviat el País Basc en aquest darrer lustre i cap a on es dirigeix després de la superació de l’episodi violent, en termes de convivència i reconciliació. Entre els entrevistats hi figuren el lehendakari Juan José Ibarretxe, el fundador d’ETA Iulen de Madariaga, el líder de Sortu Arnaldo Otegi o l’exvicelehendakari Ramón Jáuregui així com els periodistes Martxelo Otamendi i Bingen Zupiria, ara conseller de Cultura i Política Lingüística del govern basc. Les converses inclouen personatges com el filòleg Ramon Etxezarreta, l’escriptor Kirmen Uribe, el mestre Sainz Alfaro, director de l’Orfeó Donostiarra, el bisbe Juan Maria Uriarte, mediador en les converses de pau 1999 a Zuric, i una trobada entre Batista i Rosa Lluch, filla de l’exministre socialista assassinat per ETA el 2000. El documental indaga també en la manera en què s’està construint “el relat de la pau” al País Basc, si és un relat compartit en una societat que encara avui està dividida o bé serveix per seguir alimentant les dues parts del conflicte. Formalment, “Polifonia basca” es construeix a mode de simfonia, amb cinc moviments vinculats a un tema que Batista interpreta al piano, amb arranjaments seus. Són: “El País Basc”, de Raimon; “Agur Jaunak”, popular basca; “Eusko Gudariak”, de José María de Gárate; “Sorterriko Koplak”, poema de Joseba Sarrionandia musicat pel cantautor Mikel Laboa; i “Habanera”, de Xabier Lete.

Malala Yousafzai va ser víctima als 15 anys d'un atemptat terrorista dels talibans que gairebé perd la vida pel fet d'haver defensat l'educació de les menors al Pakistan. Malala, Premi Nobel de la Pau, és avui en dia una defensora de l'educació dels joves d'àmbit internacional. Una producció dirigida per Davis Guggenheim, autor del documental guanyador d'un Oscar "Una verdad incómoda" (2006) i "Esperando a Superman" (2010). “Ell em va dir Malala” (“He Named Me Malala”) és un íntim retrat de la guanyadora del Premi Nobel de la Pau el 2014, Malala Yousafzai, que va ser assenyalada com a objectiu dels talibans i li van fer greus ferides per arma de foc quan tornava a casa seva, a la vall de Swat, el Pakistan, en un autobús escolar el 9 d'octubre del 2012. Va ser assenyalada quan només era una adolescent de 15 anys, juntament amb el seu pare, per haver-se manifestat a favor de l'educació dels joves. L'atac que li van fer va provocar la protesta de les persones que li donaven suport arreu del món. Miraculosament, va sobreviure, i actualment és una destacada defensora de l'educació de les joves a tot el món, com a cofundadora de la Fundació Malala. La pel·lícula narra la història de Malala sense ajustar-se a la cronologia biogràfica. D’una banda, el present d’una jove al Regne Unit que alterna la vida familiar amb els seus pares i germans, els estudis i la seva projecció pública, amb entrevistes amb Barack Obama, llavors president dels Estats Units, la reina Isabel II o discursos a l’ONU. I, d’altra banda, un viatge al passat, a Mingora, la localitat on viva al Pakistan, on es va instaurar un clima de terror i repressió amb l’ascens del poder talibà. Amb només onze anys, Malala va començar a escriure amb un pseudònim en un blog per a la BBC en què detallava la vida sota el règim talibà, que el 2009 va prohibir l’escolarització de les noies. La seva popularitat com a defensora del dret de les noies a l’educació la van convertir en l’objectiu d’un atac terrorista, de què va salvar la vida de miracle. Malala és una jove extraordinària, que ha tingut en la figura del pare una font d’inspiració. Ziauddin Yousafzai era propietari d’una xarxa d’escoles i un gran activista al Pakistan en la defensa els drets de les noies, el medi ambient i la justícia social. Malgrat aquesta influència, Malala ha construït la seva vida amb les seves pròpies decisions. Des de la seva fundació continua lluitant per escolaritzar les més de 130 milions de noies al món que no tenen accés a l’escola.

Barcelona és un dels 10 destins més visitats del món i el principal port de creuers del Mediterrani. Mentre el turisme hi augmenta any rere any, la ciutat es va transformant inexorablement en detriment dels ciutadans o dels negocis tradicionals de barri. Com es pot gestionar aquest fenomen turístic? Hi ha cap solució satisfactòria per a totes les parts implicades? Barcelona és la cinquena destinació turística d’Europa, amb 17 milions de pernoctacions turístiques registrades a la ciutat durant l’any 2015. Barcelona és també el principal port de creuers del continent europeu. Els 749 vaixells que hi van atracar el 2015 portaven a bord més de 2.500.000 de persones. La capital catalana s’ha convertit en un fenomen turístic, però, mentre les xifres de negoci no paren de créixer, la relació idíl·lica entre els ciutadans i els visitants es complica per culpa de la saturació de visitants. Les queixes de les associacions de veïns per les molèsties provocades pels turistes han passat a ser norma. Els habitants de Ciutat Vella, la Sagrada Família, la Barceloneta o el Park Güell es queixen dels sorolls i les molèsties derivades de la massificació en certs espais, de la desaparició progressiva dels negocis tradicionals al barri o de l’expulsió dels habitants autòctons per la proliferació d’habitatges turístics. L’augment constant del turisme implica la transformació de la ciutat. El caràcter de Barcelona és el que atreu els turistes, però, alhora, l’arribada de turistes pot provocar que Barcelona perdi el seu caràcter. S’ha de posar fre a l’activitat turística? Com es pot gestionar un sector que econòmicament és tan important? El problema de Barcelona també el pateixen altres grans ciutats del món que atreuen un volum de turistes que multiplica diverses vegades la seva població, com París, Amsterdam, Palma o Lisboa. El ritme de creixement del sector turístic a escala mundial és de prop del 5% anual. Segons xifres de l’Organització Mundial del Turisme, el 2015, 1.200 milions de persones al món es van desplaçar fora dels seus països per passar-hi les vacances. Viatjar abans era un desig a l’abast de pocs, però ara s’ha convertit en l’activitat d’oci més comuna per a gairebé tothom. Des del “boom turístic” dels anys 60 i 70, el turisme de masses ha anat conquerint terreny fins a convertir-se en una de les principals activitats econòmiques a escala internacional, i un dels pilars de l’economia per a Catalunya i Espanya. Més enllà de l’enlluernament de les xifres, en l’àmbit local, el turisme és un fenomen que impacta a tots els nivells en la vida de les ciutats i que les transforma. El debat per posar ordre al creixement del sector és sobre la taula i Barcelona ha estat la primera ciutat a plantejar-lo. És sostenible aquest continuat creixement turístic? Quin és el model de desenvolupament turístic desitjable? Es pot administrar aquesta activitat d’una manera satisfactòria per a totes les parts que hi estan implicades? Es pot evitar l’enfrontament entre la ciutat dels ciutadans i la ciutat dels turistes? El documental “La ciutat dels turistes” se submergeix en una de les qüestions més controvertides del present per a la majoria de les capitals europees, analitza la relació de Barcelona amb el turisme, i n’extreu conclusions locals i també globals.

Una aproximació a les rondes de Barcelona des del punt de vista quotidià, vies per les quals milers de conductors es desplacen cada dia i molts professionals treballen per al seu manteniment o hi actuen quan s’hi produeixen incidències. Se’n recorda la història, s’analitza el paper que tenen en la mobilitat de Barcelona i en la seva gran àrea d’influència, tant en el present com de cara al futur. I es retraten les singularitats d’aquesta obra civil estratègica. Hi circulen tants vehicles i hi passen tantes coses cada dia que per a molts les rondes són una mena de parc nacional on conviuen diverses espècies de manera més o menys pacífica. Fins i tot amb les seves migracions diàries de riu a riu, del Besòs al Llobregat als matins i a l’inrevés a les tardes. I és que vint-i-cinc anys després de la inauguració, les rondes són l’obra civil més gran i, sens dubte, la més utilitzada pels ciutadans de tota la gran regió metropolitana que envolta Barcelona. Per a la majoria dels centenars de milers de ciutadans que hi transiten cada dia, aquest anell circulatori és una autopista urbana, el lloc per on es passa amb més o menys lentitud o fluïdesa, depenent del trànsit o de les incidències del moment. Però vistes des de dins i acompanyant, tal com es fa en el documental, la gent que hi treballa, les rondes són molt més que prop de 40 quilòmetres d’asfalt i formigó. Són un món en petit, descrit, per alguns com un parc temàtic amb habitants i espècies ben diverses que hi flueixen cada dia d’una punta a l’altra. I aquesta és la proposta del documental, que se centra en aquestes singularitats que es prodiguen diàriament i que posen a prova la diligència de la Guàrdia Urbana corrent, per exemple, darrere d’una cabra que circula sense control entre els cotxes o acompanyant de nit un equip d’enginyers responsables del manteniment de les rondes caminant per un túnel tallat al trànsit posant a prova els sistemes antiincendis. El documental “Les rondes, parc nacional” també retrata altres curiositats, com un grup de timbalers que s’arreceren sota un Scalextric de la Barceloneta per assajar sense molestar els veïns, l’existència d’una penya blaugrana emplaçada just a sota mateix del nus de la Trinitat, o la moda de parelles de nuvis xinesos que trien els llacs artificials i els ponts de fusta del tros de les rondes que passa per la Vila Olímpica, tot buscant el millor fengshui i la bona sort per fer les fotos de l’àlbum de casament. I mentre es visiten aquests espais sorprenents amb aquesta mena de protagonistes, el que es pretén també es recordar el passat d’aquest cinturó, analitzar el seu funcionament actual, amb unes densitat de trànsit que sovint frega el col·lapse i, sobretot, posar el punt de mira en el paper que es vol que tinguin en el futur de la mobilitat de Barcelona i de la seva gran àrea urbana. Per això, també s’ha comptat amb la participació d’enginyers i especialistes en mobilitat de diverses institucions del país. El documental s’ha rodat al llarg d’unes cinc setmanes, en les quals s’ha filmat el dia a dia d’aquest anell circulatori: des d’embussos fins a controls d’alcoholèmia i llocs desconeguts per a la majoria d’usuaris. També s’ha filmat des de l’aire, amb càmeres d’alta resolució que han proporcionat imatges impactants i inèdites de la circulació i de tota l’àrea urbana. Per realitzar aquesta producció, s’ha comptat amb la col·laboració dels serveis de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, la Guàrdia Urbana, el Servei d’Emergències Mèdiques de Catalunya, el Servei Català de Trànsit, l’àrea metropolitana de Barcelona, el RACC, la Penya Motorista de Barcelona, l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, el monestir de Pedralbes, l’Arxiu Històric de Nou Barris, la Penya Barcelonista de Trinitat Vella, a més de diversos ciutadans i associacions de veïns.

Després de molts intents, ara sí que va de veritat: la presó Model de Barcelona tancarà definitivament d’aquí uns dies. El 6 de març hi van entrar els últims presos preventius. I a partir d’aquell moment va començar el moviment de població reclusa més important de la història recent d’aquest país per poder repartir en altres centres els més de 900 interns de la Model. Amb el tancament de la Model també es tancarà una història que va començar fa gairebé 113 anys: el 1904 es va inaugurar una nova presó, seguint els nous criteris que buscaven no solament el càstig sinó també la rehabilitació dels delinqüents. La presó era tan moderna que de seguida se la va anomenar “presó model”. Però, malgrat les bones intencions, la Model aviat es va massificar, i a la vegada es va convertir en el símbol de la repressió i de l’exclusió: com un mirall, en cada moment històric ha reflectit qui són els perdedors. Des que la Generalitat va assumir les competències penitenciàries, el 1984, ja es va fer evident que la Model no reunia les condicions per als nous estàndards de tractament dels interns. A més, la pressió dels veïns demanava una solució. Però els diversos intents de tancar-la van resultar infructuosos. Finalment, l’acord signat el gener passat entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat ho farà possible. El procés del tancament i el trasllat dels interns no ha estat fàcil. D’una banda, per les dificultats tècniques. De l’altra, per l’impacte que el trasllat provocarà sobretot en els familiars dels interns, que s’hauran de desplaçar fora de Barcelona per visitar-los. A més, s’hi ha afegit un profund malestar en bona part dels treballadors, per a alguns dels quals el canvi de lloc de treball suposarà un trasbals considerable. En aquests dies de canvis, l’equip de televisió ha tingut accés a la vida quotidiana de cinc interns de la Model. Els ha pogut seguir en les seves activitats quotidianes, les seves preocupacions, les seves pors i les seves esperances. El resultat és el retrat de com s’han viscut des de dins els últims dies de la Model.

“En lluita” recorre les lluites socials que hi ha hagut a Catalunya en els últims 40 i 50 anys, des del final del règim franquista fins a l’actualitat, a través de les històries de cinc protagonistes que han viscut les lluites veïnals, la lluita per la identitat catalana, la lluita per la pau i l’esclat social dels últims anys. Un viatge al passat i al present de la mobilització ciutadana a Catalunya a través, també, de les reflexions d’una quinzena de persones que participen o han participat activament en la lluita obrera, l’ecologista, la feminista, pels drets humans o pels drets socials, entre d’altres, i que representen l’extens moviment associatiu del país. “En lluita”, doncs, és també una reflexió col·lectiva que permet entendre per què i de quina manera s’ha lluitat a Catalunya en les últimes dècades a partir de l’experiència i la transformació personal de qui s’hi ha implicat. Amb els seus protagonistes, el documental recorda la Marxa per la Llibertat l’any 1976; el segrest d’autobusos al barri de Pomar de Badalona el 1985; el paper dels insubmisos en la lluita per la pau i la transformació personal d’una activista de la PAH arran del 15M. Aquestes històries són el punt de partida per a les reflexions col·lectives sobre el tarannà de les lluites, les dificultats, el per què ens mobilitzem o la repressió, entre d’altres. Quaranta anys després de la caiguda del règim franquista i en un moment en què Catalunya viu un moment de mobilització ciutadana massiva, “En lluita” ajuda a entendre la societat que hem construït i el que queda per aconseguir per viure un futur millor.

El canvi climàtic és una realitat confirmada per la comunitat científica internacional, que reclama la descarbonització del planeta. Mentre el món viu un autèntic boom mundial de l’energia solar, Espanya està a la cua en inversió en energia fotovoltaica. “Revolució solar”, una producció de Televisió de Catalunya dirigida per Ricard Belis i Joan Marí, posa llum sobre les causes de la situació energètica espanyola i es pregunta si serà possible un futur 100% renovable. L’accident de la central nuclear de Fukushima va propiciar l’Acord de París de desembre del 2015, que estableix mesures per a la reducció de les emissions de gasos amb efecte hivernacle a partir de 2020. Estem immersos en una transició energètica global que té per objectiu una producció energètica 100% renovable en les pròximes dècades. I el panorama energètic ha començat a canviar: assistim a situacions tan paradoxals com les del Regne Unit, que és el país d’Europa que ha invertit més en energia solar els últims anys, o Alemanya, que ha posat en marxa el programa governamental ‘Energiewende’ ‘transició energètica’ amb l’objectiu d’arribar a un 80% d’energia renovable l'any 2050. En l’altre costat de la paradoxa, hi trobem els Estats Units, presidits per Donald Trump, que s’acaben de desmarcar de l’Acord de París, o Espanya, el territori amb més potencial fotovoltaic d’Europa, que el 2015 només va instal·lar 0,05 GW i està estancada a la cua dels països inversors, molt per darrere d’altres països europeus amb menys potencial solar, com Holanda, Suïssa, Dinamarca o Àustria. Espanya va ser pionera en el foment de l’energia solar durant el govern socialista de Rodríguez Zapatero amb un reial decret llei del 2007, però el 2010 el mateix govern va fer un gir radical amb un polèmic reial decret impulsat pel ministre d’Indústria, Miguel Sebastián, que retallava un 45% les primes garantides als parcs solars. Les posteriors lleis aprovades pel govern popular de Mariano Rajoy van accentuar les traves legals a la producció d’energia solar. Aquestes mesures van afectar a 60.000 famílies 4.300 a Catalunya i a una trentena de fons d’inversió internacionals, que van denunciar el Regne d’Espanya davant del CIADI, l’organisme d’arbitratge internacional del Banc Mundial. El CIADI va fallar el seu primer veredicte contra Espanya aquest mes de maig per l’incompliment de la Carta de l’Energia. La inseguretat jurídica que va suposar aquest gir normatiu dels successius executius del PSOE i del PP ha allunyat aquests fons d’inversió del potencial solar a l’estat espanyol. El documental “Revolució solar” posa llum sobre les causes de la complexa situació energètica espanyola i viatja al Regne Unit i a Alemanya per veure com dos països amb menys sol que l’estat espanyol lideren aquest ‘boom’ solar a Europa. Els experts consultats situen com a grans assignatures pendents de la transició energètica l’estalvi i l’eficiència, aspectes en els quals l’autoproducció d’electricitat n’és un pilar clau. En aquest sentit, la intervenció arquitectònica que ha tingut lloc en un edifici d’habitatges socials de Taradell (Osona) demostra la importància de l’energia solar en l’abaratiment del cost de l’electricitat i en la disminució de la pobresa energètica. Una placa solar costa avui un 80% menys que fa deu anys, període en el qual la factura de la llum ha pujat un 70%. Això fa de l’energia solar una font renovable altament rendible. En paral·lel, trobem experiències que demostren que hi ha models energètics alternatius als oligopolis elèctrics, com les cooperatives que proliferen arreu d’Europa en els últims anys. La cooperativa gironina Som Energia n’és un exemple, amb un projecte de generació elèctrica col·lectiva amb diversos camps solars a Andalusia, que el documental també visita. Ens preguntem si serà possible la democratització de l’energia de la mateixa manera que les noves tecnologies han democratitzat la comunicació. La resposta a aquest i altres aspectes relacionats amb el sistema elèctric espanyol --la subhasta on es decideix el preu de l’electricitat; les anomenades ‘portes giratòries’ entre empreses elèctriques i alts càrrecs de l’administració pública; què paguem realment a la factura de la llum; com afronta Catalunya la transició energètica des d’una capacitat reguladora gairebé nul·la i amb un sistema energètic molt depenent de l’energia nuclear o si el cotxe elèctric serà una realitat immediata o la mobilitat sostenible haurà d’esperar encara un temps a consolidar-se, etc.--, troben resposta en el documental “Revolució solar”.

Un cíborg és un individu que porta dispositius electrònics implantats al seu organisme que li donen capacitats que van més enllà de les capacitats “normals” d’un humà. Moltes persones porten implantats aparells electrònics que restauren alguna funció de l’organisme. Per exemple, els marcapassos que regulen el ritme cardíac. D’aquí pocs anys, no tan sols podrem reparar el que no funciona en el nostre cos, sinó que la tecnologia ens permetrà tenir capacitats que superen la naturalesa humana i, per tant, ens convertirem en cíborgs. En pocs anys, la tecnologia es fusionarà amb els nostres cossos de maneres que avui ens semblen inimaginables, redefinirà els límits del que és ser humà i augmentarà les nostres capacitats biològiques com a espècie. Actualment, la fusió del cos amb la tecnologia està restringida i només s'accepta per raons mèdiques. Però ja hi ha persones que, mogudes per l’afany d’experimentar, han creuat els límits biològics: són els primers cíborgs, i s’enfronten a la reacció de la societat, que va de la malfiança a l'entusiasme. Avui són tan sols una petita minoria, i molta gent els considera experimentadors trastocats, però en un futur proper potser els reconeixerem com a pioners. “Cíborgs entre nosaltres” presenta la història de diversos cíborgs, com la de Neil Harbisson, un artista català que va ser el primer cíborg reconegut oficialment per un govern. Els protagonistes expliquen per què han decidit fer aquests pas, quins problemes els suposa la seva condició de cíborgs en la seva vida quotidiana i de quina manera lluiten per superar els recels de la societat. El documental també visita els laboratoris d’investigadors d’alt nivell, i descobrim que la ciència està més a prop del que ens pensem de poder transformar-nos en cíborgs i que la barrera és, sobretot, de tipus ètic. En la part final del documental, s’analitzen les implicacions filosòfiques, ètiques i legals que té el fet d’anar més enllà del que és humà i permetre que les màquines formin part de nosaltres.

Madonna és una de les grans icones del pop, una de les cantants més ben pagades de tots els temps i la cantant individual que més discos ha venut al món. Es coneix prou bé la seva faceta d’artista, els seus èxits musicals, els vídeos sexuals i provocatius, la seva capacitat de reinventar la seva imatge i la seva música, però, com és la persona, qui és, en realitat? “La veritable història de Madonna” ens porta al descobriment de la personalitat d’aquesta artista, actriu i empresària, d’aparença fràgil, però de temperament fort i fermes conviccions, icona de la música però també font d’inspiració per a moltes dones: la seva família ?la defunció de la mare quan ella tenia 5 anys la marcarà profundament? la seva exuberància, el seu desig precoç de seduir i d’escandalitzar. El documental repassa la seva relació amb la religió, l’espiritualitat, la maternitat, la sexualitat, la relació amb els homes, les seves guerres d’egos amb els seus nombrosos amants, la seva primera trobada amb Sean Penn i les paradoxes i contradiccions que l’han acompanyat al llarg de la seva vida. Finalment, aquest documental explora la seva relació amb l’edat i el seu cos, la recerca de la joventut eterna i coneixerem una possible successora: la seva filla Lourdes. El documental compta amb nombroses imatges d’arxiu inèdites i entrevistes exclusives amb persones del seu entorn, com amics de la infància, el seu germà, la seva biògrafa o el seu primer agent.

“Montserrat Roig: l’hora violeta” repassa la vida i obra de l’escriptora i periodista catalana (1946-1991), compromesa amb el seu temps, la Transició democràtica i la lluita antifranquista i feminista. I ho va fer des del seu esguard de dona. Per això el títol del documental recupera una de les seves obres: “L’hora violeta”, l’hora de mirar-se la realitat amb ulls de dona. El documental, rodat a Barcelona, Formentera i Rússia (Sant Petersburg i Moscou), s’articula a partir d’entrevistes a persones del seu cercle més íntim, com els seus dos fills, Roger i Jordi Sempere, la fotògrafa i gran amiga Pilar Aymerich, la seva confident, Montse Blanes, i a companys i companyes de professió i militància, com Robert Saladrigas, Carme Riera, Isabel Clara Simó, Ignasi Riera, Marta Pessarrodona, Mijail Mishin, a més d’una de les seves biògrafes, Betsabé Garcia. La narració es complementa amb entrevistes a Montserrat Roig en el programa “Personatges” de TVE, un extens arxiu fotogràfic de la fotoperiodista Pilar Aymerich i imatges d’arxiu del Museu d’Història de Catalunya?Fons Amical Mauthausen, de l’Amical de Ravensbrück, i fotografies personals cedides pel seu fill, Roger Sempere, i d’altres amistats. D’altra banda, es ficcionen fragments d’algunes de les seves obres, de manera que ficció i realitat es fonen per plasmar un únic “univers Roig” habitat per símbols de la narradora com “el pati del llimoner” o la cançó “Le temps de cerises”, títol d’una novel·la seva que ha donat lloc a la banda sonora del film. Montserrat Roig va trencar el silenci entorn de la complicitat del franquisme amb el nazisme. “Els catalans als camps nazis” (1977), premi Crítica Serra d'Or, és segurament el seu llibre més impactant. El documental narra el procés d’investigació periodística que va donar a conèixer la deportació i mort de milers de republicans catalans en els camps de concentració i extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial. El documental també reconstrueix el viatge que va realitzar el 1980 a Sant Petersburg per investigar el setge nazi de Leningrad entre 1941-1944, i compta amb material d’arxiu inèdit cedit pel Museu del Setge d’aquesta ciutat. “Montserrat Roig: l’hora violeta” s’endinsa en l’univers literari i el pensament d’una dona que va deixar una empremta fonamental en la cultura catalana de la segona meitat del segle XX.

“Las cloacas de Interior” és el resultat de nou mesos de feina d’investigació i anàlisi, que acaben destapant per primera vegada un entorn d'il·legalitats i de corrupció en el si del Ministeri de l'Interior. El treball, dirigit per Jaume Roures, amb guió de Jaume Grau i realització d'Andrea Ferrando, té un gran valor documental gràcies al testimoni de quatre policies que parlen, per primer cop, davant d’una càmera: Marcelino Martín Blas, excap d’Asuntos Internos de la Policia; Jaime Barrado, comissari de policia; Jose Oreja, sergent de la Guàrdia Civil, i un alt funcionari del Ministeri de l’Interior que ha preferit conservar l’anonimat. A partir d’aquestes declaracions inèdites, que serveixen per comprendre l’abast de l’entramat d’il·legalitats, “Las cloacas de Interior” té la voluntat d’aixecar la mirada per damunt de casos concrets, per trobar un fil conductor global i crear, així, un relat de la guerra bruta d’Interior. El documental comença amb les gravacions que el diari “Público” va donar a conèixer el juny del 2016 entre l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, i l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alonso. Gràcies a les investigacions dels periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo, es van destapant les diferents trames que han confluït en la policia. Es pren el cas Trias com a punt de partida, aprofitant que surt esmentat en les converses entre l’exministre Jorge Fernández i De Alfonso, i es va estirant el fil per acabar desvetllant les males pràctiques i el “modus operandi” de la guerra bruta de l’Estat en molts altres casos, com el d’Interligare, el d’Elisa Pinto, l'Informe Veritas, la trama d'espionatge dins del PP de la Comunitat de Madrid o l'informe PISA sobre el finançament de Podem. “Las cloacas de Interior” dibuixa una estructura de funcionament de tres potes, segons un funcionari del Ministeri de l’Interior anònim, la denominada “oficina sinistra”, encarregada d’elaborar informes contra adversaris polítics i policies que acabaven en diversos mitjans de comunicació, el comissari Villarejo i la Brigada Política, que, formada “per càrrecs policials de confiança del Ministeri”, realitzaven activitats “que es podrien anomenar alegals”. L’origen de molts dels integrants d’aquesta “mafia policial” se situa, com Villarejo, a l’antiga Brigada Político-Social franquista, i són els responsables d’informes com Veritas, destinat a desacreditar Baltasar Garzón quan es trobava en plena investigació de l’activitat dels GAL. El documental demostra, a més, que l’activitat d’aquest entramat politicopolicial no es limita a territori espanyol. El testimoni creuat dels germans Cierco, propietaris de Banca Privada d’Andorra, i de Martín Blas revelen l’existència de maniobres il·legals per tal d’aconseguir els comptes opacs de la família Pujol i són el testimoni de l’acció d’aquesta trama bruta en l’operació Catalunya.

“Las cloacas de Interior” és el resultat de nou mesos de feina d’investigació i anàlisi, que acaben destapant per primera vegada un entorn d'il·legalitats i de corrupció en el si del Ministeri de l'Interior. El treball, dirigit per Jaume Roures, amb guió de Jaume Grau i realització d'Andrea Ferrando, té un gran valor documental gràcies al testimoni de quatre policies que parlen, per primer cop, davant d’una càmera: Marcelino Martín Blas, excap d’Asuntos Internos de la Policia; Jaime Barrado, comissari de policia; Jose Oreja, sergent de la Guàrdia Civil, i un alt funcionari del Ministeri de l’Interior que ha preferit conservar l’anonimat. A partir d’aquestes declaracions inèdites, que serveixen per comprendre l’abast de l’entramat d’il·legalitats, “Las cloacas de Interior” té la voluntat d’aixecar la mirada per damunt de casos concrets, per trobar un fil conductor global i crear, així, un relat de la guerra bruta d’Interior. El documental comença amb les gravacions que el diari “Público” va donar a conèixer el juny del 2016 entre l’exministre d’Interior, Jorge Fernández Díaz, i l’excap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alonso. Gràcies a les investigacions dels periodistes Patricia López i Carlos Enrique Bayo, es van destapant les diferents trames que han confluït en la policia. Es pren el cas Trias com a punt de partida, aprofitant que surt esmentat en les converses entre l’exministre Jorge Fernández i De Alfonso, i es va estirant el fil per acabar desvetllant les males pràctiques i el “modus operandi” de la guerra bruta de l’Estat en molts altres casos, com el d’Interligare, el d’Elisa Pinto, l'Informe Veritas, la trama d'espionatge dins del PP de la Comunitat de Madrid o l'informe PISA sobre el finançament de Podem. “Las cloacas de Interior” dibuixa una estructura de funcionament de tres potes, segons un funcionari del Ministeri de l’Interior anònim, la denominada “oficina sinistra”, encarregada d’elaborar informes contra adversaris polítics i policies que acabaven en diversos mitjans de comunicació, el comissari Villarejo i la Brigada Política, que, formada “per càrrecs policials de confiança del Ministeri”, realitzaven activitats “que es podrien anomenar alegals”. L’origen de molts dels integrants d’aquesta “mafia policial” se situa, com Villarejo, a l’antiga Brigada Político-Social franquista, i són els responsables d’informes com Veritas, destinat a desacreditar Baltasar Garzón quan es trobava en plena investigació de l’activitat dels GAL. El documental demostra, a més, que l’activitat d’aquest entramat politicopolicial no es limita a territori espanyol. El testimoni creuat dels germans Cierco, propietaris de Banca Privada d’Andorra, i de Martín Blas revelen l’existència de maniobres il·legals per tal d’aconseguir els comptes opacs de la família Pujol i són el testimoni de l’acció d’aquesta trama bruta en l’operació Catalunya.