Elinks

Durada: 59 minuts. - Mida: 616 MB

A Addis Abeba, la capital d'Etiòpia, malviuen uns 270.000 nens del carrer, sense pares i pràcticament oblidats per la llei i la societat.

El Daniel, un noi que prové del camp, té 9 anys quan arriba a la ciutat. Allà coneix l'Habtom i el Yohannes, dos nens de 12 anys que viuen en un cotxe abandonat. Malgrat que en un principi no l'accepten al grup, amb el temps es fan amics. A la ciutat, tots tres porten vida d'adult, tot i que encara són nens. Aviat aprenen a sobreviure amb petits robatoris i enginyosos ardits.

Un any més tard, quan els sentiments de responsabilitat i de rivalitat entre les colles del carrer augmenten, decideixen tornar a casa seva, als seus pobres llocs d'origen, per visitar els familiars que van deixar enrere fa molts anys. Comencen un llarg viatge cap al nord en autobús, vaixell, fent autoestop o a peu. Els nens hauran de fer front a les pors d'un passat desdibuixat, coincidint amb el pas de la innocència a la maduresa.

Ventura Durall es va inspirar en el llibre "Capitanes de la arena", de Jorge Amado, que tracta d'una manera poètica la vida quotidiana dels nens del carrer de Salvador de Bahia, al Brasil. L'obra es va escriure els anys trenta del segle XX. Durall va traslladar aquell escenari a l'actual Addis Abeba. No se centraria en la misèria dels nens del carrer, sinó més aviat en la seva humanitat, solidaritat, bellesa i en els seus somnis.

Un membre de l'equip local, Yohannes Feleke, l'ajudant de direcció, va realitzar un càsting entre els nens que vivien al seu barri, Piazza, a Addis Abeba. En van triar tres que vivien en un cotxe abandonat. Tenien molt clar que el més petit, el Daniel, era un gran personatge. L'acompanyaven el Yohannes i l'Habtom. Van ser els protagonistes del curtmetratge de Ventura Durall "El somriure amagat", premiat a nombrosos festivals internacionals i que constitueix l'inici del posterior llargmetratge "Els anys salvatges".

Després d'aquell primer rodatge, l'equip els va filmar durant tres anys. "A partir de llavors – explica Ventura Durall – calia pensar com aconseguir estar presents amb la càmera en els moments clau de les seves existències: el naixement de l'amistat, el descobriment de l'amor, i, també la retrobada amb les famílies. S'havia de crear un sistema estètic que permetés no només que els elements filmats semblessin veritat, sinó que ho fossin. Vam optar per modelar la realitat per adaptar-la a l'estructura narrativa del documental". L'estratègia consistia a posar en escena elements reals i d'altres provocats per l'equip de rodatge que permetessin copsar moments universals de l'adolescència. Tampoc no intentaven adaptar el que succeïa al rodatge als plantejaments previs que tenien, sinó que deixaven fluir el que passava davant d'ells. Pel director, "Els anys salvatges" representa un "concepte universal: el de la recerca d'un àmbit físic i emocional en el qual un se sent protegit per afrontar la pròpia existència. Aquest és el punt de partida i eix de la nostra pel?lícula".