Sèries

La Delphine és de Pau, al Bearn occità. Coneix Catalunya de quan feia Història de l'Art i passava els estius al camp arqueològic d'Ullastret. Allà va conèixer en Ferran. Tot i que amb el temps s'ha aclimatat a l'Empordà, troba a faltar sovint les valls i muntanyes bearneses, les pastures verdes i les fresques tardes d'estiu, quan la pluja es fa present. Amb ella ha vingut, però, l'esperit dels racons que la van veure créixer i que ara reprodueix, com a il·lustradora, en els seus dibuixos. Tradicions que en molts casos són properes a les del nostre Pirineu, com la d'en Joan de l'Ós. (06-10-2014) Quan vam entrar a la cuina de la Delphine, la festa occitana va ser completa: salade landaise (amb pedrers d'ànec), poule au pot (la famosa recepta inspirada en Enric IV) i gâteau basque, un pastís amb gust d'ametlles que ens recorda la connexió pirinenca amb la cultura basca. I una sorpresa final, el greuil o grulh, una magnífica manera d'enriquir el cafè, pròpia dels pastors occitans.

Al seu país d'origen, l'Afganistan, la Nadia va sobreviure al drama de la guerra. La seva vida, intensa i dura com poques, ha arribat al teatre (Grec 2014) i ha inspirat històries al cinema. Més enllà de la tragèdia personal, que ella mateixa ha explicat en un llibre, la Nadia que coneixerem en aquest capítol és una noia que vol ser normal, respectada i valorada com a persona tant a l'Afganistan com a Catalunya. La Nadia que ens obre les portes de casa és apassionada i vitalista i amb ella ens acostarem a la rica cultura d'un país força desconegut a Europa, marcat per l'aïllament geogràfic i sovint polític. L'interès per la gastronomia de Kabul, amb múltiples influències de la resta de països de l'Àsia Central, ha obert també moltes portes a la Nadia. Aprendrem, en un taller que dóna a Callús (Bages), a fer bolani (pa farcit de patata i ceba) i mantu (pasta farcida de carn amb salsa de formatge de cabra). A Badalona, el lloc on ha refet la seva vida al costat dels seus pares adoptius, ens ensenyarà a fer un arròs amb pastanaga i fruita seca, el qabili palau; i descobrirem els secrets per fer unes bones mandonguilles, les famoses kofta.

La Núria és artista plàstica i viu a Sitges. S'ha especialitzat en obra mural, la majoria per encàrrec de particulars i empreses, que té repartida en diferents ciutats de quatre continents. Un dels seus temes preferits és el fons marí i part de la font d'inspiració es troba a l'oceà Índic, en un territori on hi ha passat bona part d'aquesta última dècada: Sri Lanka. És en aquesta illa, coneguda i apreciada per les seves espècies, on la Núria va aprendre a fer els kari, les barreges originals del poble tàmil que fa dos segles van aconseguir captivar el paladar europeu: el curri. Amb ella aprendrem a fer-ne tres de diferents, el koli kari (de pollastre), el parippu (amb dhal) i el pins kerat kari, amb verdures. Un procés, tot plegat, que ens permetrà conèixer de prop l'ús i les tècniques de cocció de més de vint espècies i altres condiments. Cal afegir que aquest capítol és una mica un "curri de cultures". La Núria és filla de catalana i rus, i la seva parella, en Jon, és noruec. Parlarem doncs d'arengs i de salmó, però també d'una interessant història que ens acostarà a la Rússia imperial.

En Pedro va néixer a Amarante, no gaire lluny de Porto. Va arribar a Catalunya a finals dels 90 i en el seu dia a dia ha sabut ajuntar el millor de cada cultura. Bona part d'aquest procés es deu a la Cristina, la seva parella, que, a canvi, s'ha fet una mica portuguesa, una terra que, diu, enamora per l'idioma, el tracte de la gent i el seu bon menjar. Tots dos, amb el petit Roger, viuen a Porqueres, a tocar de l'estany. Fa poc que en Pedro ha decidit recuperar la pràctica del piragüisme i ha tornat a navegar amb caiac, com feia als ràpids del riu Tâmega. Amarante, una de les poblacions per on passa el riu, és a Portugal, el racó per excel·lència dels dolços conventuals, i no podia faltar que en Pedro expliqués com fer-los als seus amics. A part de léiras, a base d'ametlla i ou i un dels més típics, també faran unes postres conegudes a tot el país però originàries de Belém, els pastéis de nata. Els plats de la zona de Porto són gustosos i també "contundents". A casa d'en Pedro i, pel que ens expliquen, a casa de qualsevol originari de la zona de Porto, mai passareu gana. Els plats que vam aprendre a fer amb ell en són un exemple: francesinha, un entrepà de carn, embotits i formatge, amb salsa i patates!!; bola de carne, una gran empanada d'embotits, i carne de porco alentejana, amb petxines, un gustós mar i muntanya.

L'Àssia va arribar a Catalunya per passar-hi unes vacances. La impressió inicial va ser tan bona que va marcar el seu futur. Va canviar la gran regió de Krasnoyarsk, al cor de Sibèria, per un racó del Maresme que la va captivar. Cal dir que en Raül, la seva parella, hi va tenir alguna cosa a veure. Viuen a Alella, on ell, a més de ser músic, té un petit bar al mercat. Un dels seus al·licients és preparar tapes de fusió catalanosiberianes. És el cas d'uns oladi, petites creps que munta amb salmó marinat, formatge i mango. Viure a Catalunya representa per a l'Àssia un equilibri entre la integració sempre recomanable i el manteniment dels propis costums i tradicions culturals. N'hi ha una de ben clara: que els fills aprenguin el rus correctament. Però això no sembla un problema, ja que els idiomes formen part del que ella ha estudiat i treballat tots aquests anys. A part dels oladi, l'Àssia ens ensenyarà, entre d'altres, a fer un pastís amb nabius (pirog s brusnikoi) i un plat de pasta que ha transcendit les regions siberianes per conquerir tot Rússia i els països de l'est: els pelmeni, pasta farcida de carn. I la seva versió amb mató, els varéniki.

La Gladys va néixer a Porto-Novo, la capital de Benín, un país petit i poc conegut en comparació a d'altres que l'envolten en aquest gran cresol de cultures que és l'Africa de l'oest. Des que tenia 12 anys, la Gladys ha viscut fora de Benín, a Bèlgica i a França, però des que és a Catalunya dedica més temps a conèixer i a divulgar les seves arrels. Ho fa també per l'Arnau, el fill que ella i en Nils volen educar des de Sabadell amb respecte cap a les dues cultures. En aquesta petita immersió als costums, tradicions, llengua i gastronomia del país de la Gladys comptarem també amb en David, un percussionista i la seva família, enamorats d'Àfrica, que ens acostaran a la música d'aquella zona. I també amb la Pamela, que ha viscut fins fa poc a Cotonou, la capital econòmica de Benín; ella ajudarà la Gladys en la preparació de plats tan populars allà com l'abobo, a base de fesols. Aprendrem a fer purés com l'ami'ó (farina de blat i d'arròs) i el telibo (farina de nyam), a cuinar el pollastre al gustós estil africà i coneixerem ingredients tan exòtics com l'asrokui, la llavor triturada d'una poma silvestre.

En Jordi respon a la imatge d'un aventurer modern. Carregat sempre amb la seva càmera de fotos, escriu articles, llibres, blogs, fa conferències i, sobretot, viatja. Si seguim els seus itineraris, veurem que ha visitat més de 60 països i sempre torna amb milers de coses per explicar. Dos territoris el tenen especialment captivat: l'àrtic i les illes del Pacífic. D'entre aquests dos mons tan diferents, ha triat les illes Hawaii per oferir-nos un tast de la seva cultura. Notareu de seguida el punt de vista científic d'en Jordi. És biòleg i s'aplica amb rigor i passió a la divulgació dels seus descobriments. Amb ell aprendrem moltes coses de la història de les illes, des que el segle XVIII va arribar-hi el capità Cook, i especialment moltes coses sobre els ingredients i els plats més representatius. Amb ell i els seus convidats gaudirem d'un luau, un àpat festiu a base de poi (crema de taro), poke (peix cru marinat), lau lau (farcellets de carn de porc), spam musubi, un plat que ajunta menjar d'arrel japonesa amb un peculiar producte enllaunat, i també haupia, una mena de púding de coco. No us perdeu la sorpresa final: una barreja de música (ukulele) i balls típics (hula) mentre aprenem unes paraules en hawaià.

Aquest capítol comença amb un fika, una pausa, una estona que a Suècia la gent dedica a prendre un cafè o un te, amb uns kanelbullar (pastes de canyella), unes galetes o un tall de pastís... Li hem demanat a l'Elin, la nostra protagonista, que "allargui" aquest moment de pausa i que ens dediqui un llarg parèntesi per aprendre, amb ella, més coses del seu país. L'Elin va créixer a Skara, una petita i mil·lenària població del sud de Suècia. Periodista "freelance", escriu per a diferents mitjans suecs i en especial de la seva regió, amb la capital a Göteborg. A més de Comunicació, ha estudiat Humanitats, Antropologia Social i Filologia Hispànica. La seva inquietud, però, va més enllà dels estudis. Ha viscut a Santiago de Xile, a Madrid i a Londres i, un cop a Barcelona, li ha costat ben poc adaptar-s'hi i fer seu el català. A part del bon clima, de la llum, de sortir molt al carrer, ens explica que li agrada com la gent es pren aquí la vida, amb aquell punt d'improvisació que sembla impossible als països nòrdics, on tot s'ha de planificar meticulosament. La casualitat ha fet que a sota de casa seva hi hagi la botiga de mobles d'una altra sueca, la Sofia, a qui abans no coneixia. I aquesta avinentesa es pot dir que desencadena la part gastronòmica del programa. Juntes faran plats com l'skangenröra, una torrada amb gambes que es pren com a aperitiu, com les patates amb arengs. Com a plat principal, unes köttbullar (mandonguilles) i de postres... smulpaj, un típic pastís que farceixen de maduixes i gerds.

Tot i la seva joventut, en Tayssir ha viscut als Estats Units, al Japó, a Israel, a Egipte... Però per acabar els seus estudis universitaris, aquest tunisià de naixement, ha escollit Catalunya, enamorat de la llengua i la cultura catalanes. Després d'un temps vivint a Perpinyà, nosaltres l'hem trobat a Tarragona, on prepara la tesi sobre Anselm Turmeda. D'alguna manera, el nostre protagonista ha fet el viatge invers a aquell que el frare franciscà va fer a finals del segle XIV. Turmeda, nascut a Mallorca, va renunciar a la visió occidental de l'època i es va instal·lar a Tunis, atret per l'Islam. Lluny de semblar un personatge fora d'època, algunes de les seves idees són ben actuals, com veurem al programa. Aquest serà un capítol on a més, parlarem de llengües, de l'oportunitat que representa la globalitat ben entesa o del sa cosmopolitisme dels pisos actuals d'estudiants. La Laura, la Clàudia i en Rubén, els companys de pis d'en Tayssir, bé que ho saben. Amb tots ells, compartirem la preparació d'un àpat típic de Tunis amb amanides com la tunsia, d'ou i sardina, o la fakous, amb cogombre. "Nuàcers bil aaluix ue khodra" és el nom del plat principal a base de pasta amb xai i verdures que ens portarà a l'època dels hàfsides, la dinastia que regnava a Tunis a l'època de Turmeda. Però tot plegat, comença amb la recerca d'un ingredient per a les postres, l'"zgugu".

Algú va dir que el millor escenari és el de la vida quotidiana, no? I encara que no ho hagi dit ningú, la frase sembla feta a mida de la Françoise, una actriu que ho porta tan endins que podríem dir que, d'alguna manera, no deixa mai d'actuar. Fins i tot ha creat un personatge que s'adapta a tots els papers i situacions, Miss Looks. En el seu paper de sud-africana que va arribar adolescent a Catalunya, però, creiem que hem aconseguit que sigui ella mateixa. Tot i el gran canvi que va suposar per a ella i les seves germanes deixar Pretòria en aquell moment, hem comprovat que no els va costar gaire adaptar-se als nous costums. Aquí van poder consolidar algunes de les seves vocacions i recuperar igualment part d'allò que van deixar enrere. Amb la Françoise, amb les seves germanes ¿la Karol i la Gloudina Joy¿, amb la mare... parlarem de tot això i també de música, de gospel, de recuperar el contacte amb la natura que tant present és al país on van néixer... i coneixerem algunes de les influències gastronòmiques que certifiquen Sud-àfrica com una gran barreja de cultures. Tothom ha sentit a parlar del te rooibos, fet amb les fulles d'un arbust propi d'aquelles terres. En aquest capítol aprendrem també a fer un banana bread per acompanyar-lo, unes postres a mig camí entre un pa dolç i un pastís; i descobrirem tots els secrets del bobotie, un dels plats nacionals de Sud-àfrica. És la màgia de la cuina: pot fer que els records tornin al present dels sentits.

En Jan és d'Iginniarfik, una petita població de la costa oest de Groenlàndia. Tot i que va néixer a l'illa més gran del món, quan ell era petit no hi havia en tot aquell vast territori més gent que la que ara hi ha a Vic, la ciutat on viu des de fa molts anys. L'aïllament i les dificultats durant els durs hiverns, en un país cobert de gel en tres quartes parts, ha fet que molts del seus habitants hagin decidit emigrar. Així ho va fer en Jan, primer als Estats Units i després a Alemanya i a Suïssa abans d'instal·lar-se a Catalunya. La falta de productes propis, especialment fruites i verdures, ha condicionat històricament l'alimentació dels inuit, el poble al qual pertany. Però ell no és l'únic protagonista d'aquest capítol. L'acompanyarà en Francesc, un antropòleg enamorat de la seva cultura. Amb ells i amb l'Associació de Constructors d'Iglús de Catalunya, reproduirem el que podria ser una expedició de caça, que és quan per refugiar-se es construeixen els illu, diminutiu d'illunnguusaq (casa de neu), més conegudes aquí com a iglús. Un cop construït, en Jan i en Francesc hi cuinaran el galeralik, l'halibut, peix típic de l'Atlàntic Nord. Un cop a Vic, també faran suassat, una sopa de foca (però amb xai) i completaran l'àpat amb bacallà i gambes, que juntament amb l'halibut, són els productes més exportats d'aquelles aigües. Com és habitual al programa, no perdrem l'oportunitat de conèixer paraules i expressions en la llengua d'en Jan, el kalaallisut, algunes de les quals ja es van introduir fa temps al nostre idioma, com anoraq o qajaq (caiac). Us n'avancem una altra: mamaq (gustós).

La Gleysi és "maracucha", com en diuen dels naturals de Maracaibo, ciutat de l'Occident veneçolà que dóna nom al famós llac. A finals dels 90 va baratar aquell paisatge tropical, esquitxat de milers de torres petrolieres que han marcat la seva indústria, pel mediterrani de Barcelona. La raó d'aquest canvi va ser l'Esteve, a qui va conèixer molt abans de veure'l gràcies a un mitjà poc habitual encara aquells dies: internet. Separats per la distància i la diferència horària, es van trobar en un dels primers xats que hi va haver i en un moment poc evolucionat encara pel que fa a ordinadors i xarxes de telefonia. No hi ha prou barreres quan es tracta d'amor! Avui dia, la tecnologia permet a la Gleysi parlar i veure la seva família i amics com si estiguessin al menjador de casa. I així comença la història gastronòmica d'aquest capítol, consultant per videoconferència la Matilde, de l'ètnia wayúu, la preparació d'unes postres. Amb els seus consells i amb l'ajut puntual de la Susana i en Ramón, uns amics veneçolans que s'estan a Barcelona, la Gleysi ens ensenyarà a preparar el "majarete", les "mandocas", la "torta de plátano", els "tequeños", els "huevos chimbos" o el "mojito en coco", que no és cap beguda. Sí que ho són el "guarapo de papelón" i el "coquinche", un aiguardent que es macera dintre del coco. També parlarem d'artesania wayúu, dels famosos "chinchorros" (un tipus d'hamaca) i amb el grup Ensamble Tepuy, de música, la que es coneix com "gaita", típica de l'estat de Zulia on hi ha Maracaibo.