Elinks

Durant anys, un home recull centenars de cartes escrites i milers de fotografies que retraten la història d’un grapat d’homes lluitant durant quatre anys de la Primera Guerra Mundial. Voluntaris que escriuen cartes des de la trinxera. Combatents en una dotzena de batalles amb un peu a la tomba. Qui són? Quants són? Aquest documental, una producció pròpia de Televisió de Catalunya feta pel “Sense ficció”, en revela la seva història. 13 de juliol de 1936, vigília de la inauguració del monument als Voluntaris Catalans de la Primera Guerra Mundial. El Dr. Joan Solé i Pla assaja el discurs que ha preparat mentre que a Barcelona hi ha rumors d’un imminent cop d’estat militar contra la República. Amb el seu discurs rememora els primer dies d’aquella guerra. Amb la Primera Guerra Mundial també naixia el separatisme modern. En Solé i Pla i un grup d'amics creen el Comitè de Germanor amb els voluntaris catalans que lluiten a la Legió Estrangera francesa, amb el convenciment que el seu sacrifici donarà la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. Creen la revista Iberia amb el concurs de la comunitat francesa de Barcelona, portaveu dels voluntaris als fronts de guerra. Envien paquets amb queviures, llibres, banderes i diners als voluntaris. Promouen el padrinatge de guerra entre les joves i nenes catalanes i mobilitzen la societat progressista catalana gràcies a un treball sense treva. Durant anys en Solé i Pla ha recollit centenars de cartes escrites pels voluntaris i milers de fotografies que retraten la història d’aquest grapat d’homes lluitant durant quatre anys de guerra. Homes que escriuen cartes des de la trinxera. Combatents en una dotzena de batalles amb un peu a la tomba. Qui són? Quants són? Ni pocs ni molts... només voluntaris catalans a la Primera Gran Guerra Mundial... que editant La Trinxera Catalana escriuen una pagina nova en la història de Catalunya.

Durant anys, un home recull centenars de cartes escrites i milers de fotografies que retraten la història d’un grapat d’homes lluitant durant quatre anys de la Primera Guerra Mundial. Voluntaris que escriuen cartes des de la trinxera. Combatents en una dotzena de batalles amb un peu a la tomba. Qui són? Quants són? Aquest documental, una producció pròpia de Televisió de Catalunya feta pel “Sense ficció”, en revela la seva història. 13 de juliol de 1936, vigília de la inauguració del monument als Voluntaris Catalans de la Primera Guerra Mundial. El Dr. Joan Solé i Pla assaja el discurs que ha preparat mentre que a Barcelona hi ha rumors d’un imminent cop d’estat militar contra la República. Amb el seu discurs rememora els primer dies d’aquella guerra. Amb la Primera Guerra Mundial també naixia el separatisme modern. En Solé i Pla i un grup d'amics creen el Comitè de Germanor amb els voluntaris catalans que lluiten a la Legió Estrangera francesa, amb el convenciment que el seu sacrifici donarà la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. Creen la revista Iberia amb el concurs de la comunitat francesa de Barcelona, portaveu dels voluntaris als fronts de guerra. Envien paquets amb queviures, llibres, banderes i diners als voluntaris. Promouen el padrinatge de guerra entre les joves i nenes catalanes i mobilitzen la societat progressista catalana gràcies a un treball sense treva. Durant anys en Solé i Pla ha recollit centenars de cartes escrites pels voluntaris i milers de fotografies que retraten la història d’aquest grapat d’homes lluitant durant quatre anys de guerra. Homes que escriuen cartes des de la trinxera. Combatents en una dotzena de batalles amb un peu a la tomba. Qui són? Quants són? Ni pocs ni molts... només voluntaris catalans a la Primera Gran Guerra Mundial... que editant La Trinxera Catalana escriuen una pagina nova en la història de Catalunya.

El maig del 2009 Rodrigo Rosenberg, un advocat adinerat i respectat, va ser assassinat a trets mentre feia un passeig en bicicleta. Res en especial a Guatemala, un país desbordat pel tràfic de drogues i on les atrocitats de la guerra civil encara no han rebut el seu judici corresponent. El 97% dels assassinats no es resolen mai. Però hi ha un petit detall que desencadena la història d’aquest “thriller” documental: Rosenberg sabia per avançat que moriria. “Bona tarda, el meu nom és Rodrigo Rosenberg Manzano i lamentablement si vostè està mirant o escoltant aquest missatge és perquè seré assassinat.” Així arrenca “Demà moriré”. Tot es desencadena quan apareix a Youtube un vídeo en què un prestigiós advocat guatemalenc, Rodrigo Rosenberg, denuncia que l’emissió de la gravació demostra que ha estat assassinat. Efectivament, uns pistolers l’han abatut a trets mentre passejava en bicicleta, poques hores abans. A Youtube, el ja difunt acusa directament el president del país. El vídeo té centenars de milers de descàrregues a tot el món i provoca que milers de manifestants surtin al carrer, en senyal de protesta, tot col?locant el país a un pas del cop d’estat. Fins que hi intervenen les Nacions Unides, creant expressament una comissió per investigar el cas, perquè la corrupció a Guatemala fa el país ingovernable. Un carismàtic fiscal espanyol, Carlos Castresana ? conegut a Espanya pel seu paper en el “cas Pinochet” - arriba al país centreamericà per dirigir la investigació, convençut que acabarà acusant el president perquè tot indica que es tracta d’un nou crim d’estat. Però el treball de Castresana i el seu equip d’investigadors independents, sota amenaces i pressions de tot tipus, serà un viatge a l’ànima de Rodrigo Rosenberg i revelarà un final sorprenent, gairebé impossible de creure.

Per primera vegada, sis excaps de l’agència de seguretat israeliana Shin Bet parlen públicament, i reflexionen, sobre les decisions i accions que han pres i dut a terme. Tots ells aporten llum a les ombres i als clarobscurs que, durant gairebé quatre dècades, han envoltat la qüestió de l’ocupació israeliana. De les forces de seguretat israelianes ? l’exèrcit, el Mossad i el Shin Bet ? aquest últim és l'agència de seguretat encarregada de defensar internament Israel del terrorisme, l'espionatge i la filtració de secrets d'estat. Amb el lema “Protector invisible”, des de la Guerra dels Sis Dies, el 1967, el Shin Bet dirigeix la intel?ligència israeliana als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània, convertint-se en la que és, segurament, la més activa i més secreta de les forces de seguretat d’Israel. La tasca principal que ha fet ha estat controlar l’hostilitat de la població ocupada, en temps de calma i en temps de revolta. Els caps del Shin Bet són dels pocs que participen en la presa de decisions de seguretat nacional. Ho fan treballant de manera molt pròxima amb el primer ministre israelià i són dipositaris de la confiança de les elits polítiques del país. Són els únics membres de l'organització amb identitat pública. No els havien entrevistat mai sobre la seva feina. Ara parlen sense embuts sobre aspectes com la moralitat de les tortures, de les detencions i dels assassinats comesos. Les seves confessions s’il?lustren amb imatges d’arxiu i animacions sobre la base de fotografies dels diversos esdeveniments. Possiblement la població ha estat més protegida. Però, amb les seves accions, el Shin Bet ha contribuït que el país s’acosti a la pau? Ha estat operatiu combatre la violència amb violència?

Hi ha empreses catalanes basades en la recerca i la innovació. Són excepcions o confirmen que la creació de coneixement pot ser el motor econòmic de Catalunya? Com s’ha de gestionar aquest coneixement? Pot ser la clau de volta per dissenyar un futur que no depengui només dels beneficis econòmics a curt termini? Aquest “Sense ficció” descobreix les empreses més punteres i dóna les claus del panorama actual de la investigació i recerca tecnològiques. Tots els mòbils del món porten tecnologia patentada per una empresa sorgida de la Universitat Politècnica de Catalunya. Un emprenedor català explota un descobriment fet a Catalunya que permet congelar fruita. Una investigació liderada per una empresa familiar del Prat de Llobregat crea un sensor de gasos únic al món. Són excepcions o confirmen que l’aposta per la recerca i la innovació poden ser el motor econòmic de Catalunya? El divulgador científic Pere Estupinyà parla amb representats del món empresarial, de la recerca, la política i la docència per saber si Catalunya està preparada per tenir un model productiu basat en la creació de coneixement. Entre d’altres, hi intervé el conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell.

El periodista Carles Torras fa un recorregut per una etapa de la història del club madrileny i analitza els factors que van convertir un club pràcticament desconegut en un club amb un palmarès d’èxits aclaparador. En el documental, Torras parla amb alguns dels testimonis que certifiquen alguns dels fets, no exempts de polèmica, que van escriure bona part de la “llegenda” del club. El documental fa un repàs històric de les grans fites de la llegenda esportiva, simbòlica i política del Reial Madrid, de manera documentada, contrastada i neutral. El periodista Carles Torras aporta elements de valor propis dels criteris periodístics per proveir l’espectador de totes les eines necessàries per formar-se ell mateix una idea de com i per què van esdevenir els fets que han marcat la història del Madrid i, de retruc, del FC Barcelona. La quantitat de testimonis que aporta el documental, enregistrats principalment a Madrid i de l’àmbit esportiu ? exjugadors, exdirectius, descendents directes de personalitats - i periodístic, conformaran un relat nou als ulls de l’espectador. En el documental, s’hi descobriran dades que corroboraran algunes de les denúncies fetes tradicionalment des del barcelonisme a l’entorn blanc, però tot afegint-hi alguns matisos nous. En definitiva, totes aquestes informacions ajudaran a situar la “llegenda negra de la glòria blanca” en una perspectiva històrica i objectiva que aportarà nous elements de debat. Així, “El Madrid real” no es recrea en els llocs comuns dels retrets al Reial Madrid, sinó que aporta una visió dels fets nova, matisada i rica en detalls i contrastos. Els periodistes Miguel Ors i José María García, els futbolistes Alfredo Di Stefano i Ignacio Zoco, l’àrbitre Ildefonso Urízar Aspitarte, l’expresident del FC Barcelona Agustí Montal, l’exdirigent del Reial Madrid Gregorio Paunero o el mateix Francisco Franco, nét del “Generalísimo”, són alguns dels testimonis que apareixen en aquest documental, en què Carles Torras s’esmuny, segons les seves pròpies paraules, “per la porta falsa del decorat madridista per esbrinar què s’hi amaga al darrere”.

“Sense ficció” ofereix un repàs extens a la biografia personal i política d'un líder, malgrat tot, carismàtic. Ho fa amb entrevistes a persones que ocupaven llocs importants al seu règim, a represaliats polítics i a traficants d'armes que l'havien tingut de client. El documental ens explica la transició des dels ideals de regeneració i modernització del Gaddafi dels primers temps a la bogeria paranoica i megalomaníaca un cop ben instal?lat al poder. I la relació amb Occident, tan condicionada pel petroli; o la seva obsessió per aconseguir tenir armes nuclears i ser el líder de tot Àfrica. El seu delit per ser estimat pel seu poble i ben valorat pel món es tradueix, paradoxalment, en la persecució i la tortura, o el abusos a menors, i la protecció i armament de grups terroristes. Un retrat, amb totes les arestes, de l’auge i de l’ocàs del líder libi.

“Sense ficció” presenta el retrat d’una generació, la que encarnen els estudiants que, l’any 1962, tenen uns ideals democràtics que no casen amb la dictadura de Franco. A partir del moviment estudiantil originat en solidaritat amb els miners asturians que, llavors, estaven en vaga, el documental escolta el testimoni dels estudiants, que parlen de la repressió a la qual van ser sotmesos, i sobre els quals plana l’ombra sinistra dels seus torturadors: els germans Creix. El documental arrenca amb el robatori d’un monumental quadre de Franco que presidia el Paranimf de la Facultat de Medicina, a l’Hospital Clínic de Barcelona. Pels qui el van cometre, estudiants majoritàriament, era un clar desafiament a la dictadura. En segon lloc, explica la personalitat de dos policies, els germans Vicente i Antonio Juan Creix, que en aquell moment dirigien la persecució dels estudiants antifranquistes, emprant la tortura com a mètode per obtenir confessions. Finalment, el documental explica el consell de guerra a què van ser sotmesos un grup d’universitaris, una part dels quals van ser condemnats a anys de presó per les protestes pacífiques contra la dictadura. Entre les acusacions, hi figura el fet de cantar la cançó Asturias patria querida en solidaritat amb els miners asturians. Molts d’aquests estudiants detinguts es van convertir posteriorment en personatges significats de la societat catalana, com l’escriptor Manuel Vázquez Montalbán, l’actual conseller d’Economia de la Generalitat de Catalunya, Andreu Mas-Colell, els polítics Salvador Clotas i Jaume Sobrequés, el sociòleg Joaquim Sempere, la historiadora Anna Sallés, viuda de Vázquez Montalbán, la llibretera Montserrat Clavé i l’expresident del R. C. D Espanyol Ferran Martorell, entre altres. La documentació utilitzada al documental, inèdita fins avui, ha estat obtinguda dels arxius del Ministeri de l’Interior i dels tribunals militars, i també de les aportacions dels protagonistes d’aquells fets.

“Sense ficció” presenta una coproducció de Televisió de Catalunya. Amb l’autòpsia del cos del General Prim com a punt de partida, “Prim” barreja investigació històrica i forense per explicar, per primera vegada en un documental, com i quan va morir realment Joan Prim, i posar al descobert totes les claus per entendre la seva vida quan es compleixen 200 anys del seu naixement. Joan Prim i Prats és un dels catalans més universals que té la societat catalana. La seva vida va lligada a fets cabdals de la història de Catalunya i d’Espanya, però també va deixar una petja molt important en països com Mèxic, el Marroc o França. Ell va fer avançar l’estat per la senda del liberalisme, cosa que li va generar tant admiradors com enemics acèrrims. Precisament una conxorxa dels que més l’odiaven el va liquidar el 27 de novembre de 1870 al carrer del Turco a Madrid, quan era el president espanyol i estava a punt de rebre el nou rei, Amadeu de Savoia. No hi va haver condemnes i la seva mort va esdevenir un misteri des d’aleshores. Fins ara, que un grup de forenses de gran prestigi han exhumat el cadàver per saber exactament com i quan va morir. El documental “Prim, anatomia d'un general” es planteja com un documental d’aventura històrica, com una investigació en dues línies que es van creuant: d’una banda, hi ha la biografia del personatge, ple de contrastos i contradiccions; i de l’altra hi ha l’anàlisi anatomicoforense del cadàver. Totes dues línies acaben en un mateix punt: l’atemptat contra Prim i el misteri que l’envolta, que es resoldrà a partir de l’anàlisi científica que segueix el documental.

“Sense ficció” presenta la història dels atracadors més perfectes fins al moment, els més infal?libles del món. Són els anomenats Panteres Roses. A Barcelona han comès diversos atacs, tots ells a joieries de luxe de la ciutat. En aquest documental, dos dels atracadors relaten, en primera persona i entre d’altres experiències, com va ser el robatori a una joieria barcelonina. Per ells, l’atracament més perfecte que han fet mai. Els seus crims s'assemblen als comesos en les pel?lícules d'acció de Hollywood. Anomenats els Panteres Roses, gairebé sempre són capturats per les càmeres de vigilància que registren els seus sorprenents raids, executats de forma mil?limètrica i sense exercir la violència contra cap persona. Han fet al voltant de 500 atracaments entre Europa, Àsia i l'Orient Mitjà, i s’han endut un botí valorat en uns 300 milions de dòlars, des de l'any 2000. Es creu que formen part d’una organització de centenars persones, la majoria de Montenegro i de Sèrbia, i que "van créixer en un ambient de corrupció a l'engròs", després de la desintegració de l'antiga Iugoslàvia. Des del 2007, alguns, una cinquantena, són a la presó. D’altres han estat d'acord a ser entrevistats per la directora del documental, Havana Marking, tot mantenint la seva identitat en secret. Marking troba una solució creativa i recrea els entrevistats mitjançant la utilització de versions animades de les entrevistes reals.

Ignasi M., prestigiós museòleg, viu temps dramàtics però té la capacitat d'explicar-los de forma delirantment divertida. Durant els anys de bonança tot li anava vent en popa, però amb la crisi, la seva empresa va fer fallida. La va intentar salvar hipotecant la seva casa i està a punt de perdre-la assetjat pels bancs. És gai seropositiu i participa en un programa d'assaig clínic, mentre intenta aguantar els mals temps i refer la seva quotidianitat, gaudint cada minut de la seva vida. El seu pare ha intentat suïcidar-se i està reclòs en una residència. La seva exdona, es mou en cadira de rodes, i ha descobert el seu lesbianisme. Els seus dos fills van emigrar molt joves d'okupes a Londres on s'han convertit, el gran en un gran dissenyador d'efectes visuals i el petit en un fotògraf molt prestigiós, però convertit a l'evangelisme... Una família complexa unida per l'amor i la creativitat. Una lliçó de valentia, sinceritat i humor que mostra la seva capacitat per sobreposar-se, positivament i amb esperança, d'aquestes i moltes altres adversitats per molt cruels que es presentin. Una mirada àcida i crítica de les desgràcies que està vivint la nostra societat.

“Sense ficció” presenta un documental que narra el malson que viu un jove, Paco Larrañaga, acusat i condemnat, juntament amb sis persones més, pel segrest, violació i mort de dues noies a Cebú, una illa de Filipines, l'any 1997. Tant la investigació policial com el judici i les apel?lacions posteriors mostren nombrosos errors i arbitrarietats fruit d'un sistema policial i judicial ineficaç o, fins i tot, corrupte. Els familiars de Larrañaga, però, fan tot el que es pot fer per aconseguir que revoquin la seva condemna. “Rendeix-te demà” és un documental que exposa, de manera fascinant i kafkiana, un món de corrupció i injustícia. Quan Paco Larrañaga, un jove de 19 anys fill de pare basc i mare filipina, és acusat d'un assassinat brutal, tot el sistema judicial de Filipines és qüestionat. Aquest suposat crim, l'única prova del qual és la desaparició de dues noies joves, incrimina un home innocent ?que serà condemnat a cadena perpètua primer, a pena de mort més tard i, una altra vegada, a cadena perpètua quan s’aboleix la pena capital al país, l’any 2006? i enfronta dues famílies afligides que personifiquen les profundes diferències de la societat i, per extensió, de tot el país. Finalment, la pressió popular de la ciutadania espanyola i de la comunitat internacional ?juntament amb les peticions d’alguns líders polítics? va aconseguir el trasllat de Paco Larrañaga, materialitzat l’any sota el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2009, de les Filipines a una presó espanyola, a Martutene, Guipúscoa. Avui, Paco encara continua a la presó, complint una condemna de 40 anys en règim de segon grau per un delicte que no va cometre. Només li queda l’esperança d’un indult sol?licitat pel govern a les Filipines.

Sabem que prop de 6 milions de jueus van morir durant l’holocaust. També que des de França se’n van deportar 76.000, entre els quals 11.000 infants. Però ignorem encara el nombre de jueus que van aconseguir fugir travessant els Pirineus. Aquest documental comença quan els alemanys controlen la frontera francoespanyola i ens mostra com les successives expedicions d’homes, dones, infants i vells jueus (més de 5.000) aconsegueixen travessar les altes muntanyes pirinenques de l’Arieja i de Lleida amb l’objectiu d’arribar a Barcelona. Punt de partida d’un nou viatge cap a Palestina, Amèrica o Àfrica del Nord. La vall d’Aran, els dos Pallars i l’Alt Urgell i Lleida són l’escenari dels seus patiments i els passadors catalans, els seus àngels de llum, però també de tenebra. Com s’organitzen les expedicions, com es financen? Un documental amb entrevistes a testimonis que en van ser els actors en primera persona, i amb reconstruccions dels fets dels jueus i dels seus passadors, tots supervivents dels perills de les muntanyes de nit i boira. L’endemà de la desfeta francesa davant dels alemanys, es crea a Tolosa l’organització clandestina Armée Jueva, que signa un acord amb la resistència francesa, que els proporcionarà guies armats, i amb el JOINT nord-americà, que els proveirà dels fons necessaris. L’organització combat els nazis i lluita per la creació d’un estat jueu. De seguida organitza la travessa dels Pirineus per a una multitud de perseguits. La base de recepció de les expedicions és a Catalunya, gràcies als germans Sequerra, els enviats del JOINT americà. Però qui els ajuda a les muntanyes? Els republicans catalans i espanyols refugiats a França, combatents ara a la resistència francesa, i gent de les poblacions de tots dos costats de la frontera. Mentrestant, l’administració espanyola va dictant diferents mesures per impedir o endegar el flux, que els mateixos nazis diuen que és més gran que el dels combatents de la División Azul que Franco ha enviat a Hitler per combatre el comunisme soviètic.

El Sudan del Sud es va independitzar el juliol del 2011, després d'haver viscut 50 anys de guerra civil entre els musulmans del nord i els cristians del sud. Tot i que encara perviu la violència en la memòria de les víctimes ? al Sud els morts per la guerra ronden els 2 milions- la nova nació pretén aconseguir un lloc dins de l’àmbit esportiu, concretament del futbol, formant el “primer equip nacional”. L'home encarregat de fer aquesta tasca és el serbi Zoran Djordjevic, un entrenador veterà, dinàmic i emotiu, però també irascible i, en certa manera, ambiciós per tirar endavant en l’àmbit futbolístic. El documental segueix l’equip durant tot el primer any, des de la formació, i mostra aspectes com la recerca de jugadors o la compra d’una mascota, l’ovella “Champion”, tot passant pels primers partits internacionals. L'estil agressiu, fins i tot dictatorial, del Zoran, que creu fermament en la seva feina, provoca un xoc entre tarannàs, que desencadena en un seguit de conflictes amb la federació de futbol i també amb els polítics locals i regionals. Mentre l'eufòria de la independència s’apaga, l’equip viurà lluites internes, malària ? fins i tot la mort - i la crisi econòmica, que també afecta el nou estat, dependent del petroli. El resultat és un treball d’una comicitat fosca; un retrat agredolç i també molt original del naixement d’una nació i dels obstacles a vèncer. Entre aquests, la corrupció governamental que colpeja tot Àfrica.

"El lladre de 750 milions de dòlars Dirigit per Marc H. Simon, explica la història d'un dels més grans criminals financers de l'última dècada; un home d'èxit engolit per la cobdícia. "Quanta gent pot assegurar que no faria mai el que vaig fer jo, si en tingués l'oportunitat i pensés que no l'han d'enxampar?" (Marc Dreier) Marc Dreier està passant el "purgatori" de l'arrest domiciliari en un apartament de l'Upper Est Side novaiorquès, on ha estat confinat per un tribunal a l'espera de la sentència definitiva. Tot just uns dies abans que Bernard Madoff acaparés titulars com el més gran estafador piramidal de la història dels EUA, Marc Dreier, un prominent advocat de Manhattan, va ser detingut per orquestrar un esquema de frau massiu que va implicar centenars de milions de dòlars provinents de fons de cobertura, els coneguts com "hedge funds". El documental entreteixeix la lluita interior de Dreier per preparar-se per a la possibilitat de cadena perpètua, i ho fa amb continus flashbacks que expliquen el seu camí audaç cap a la destrucció. Destruït per la seva pròpia arrogància, Dreier intenta justificar el seu tràgic desenllaç. Amb un accés sense precedents, el documental deixa al descobert una ment mestra de l'engany criminal a escala financera. "El lladre de 750 milions de dòlars" és una tragèdia moderna d'ambició fins a les últimes conseqüències. És el relat convincent d'una persona audaç que viu un fulminant descens cap a la delinqüència de coll blanc i la destrucció. Durant seixanta dies - des del dia que es declara culpable fins al dia és condemnat - aquest pare de dos fills divorciat reflexiona sobre les decisions que l'han conduït cap als seus actes, i sobre la possibilitat de la cadena perpètua. Sobre la base d'entrevistes sinceres i íntimes amb Dreier, el documental es complementa amb imatges d'arxiu personal del protagonista i amb recreacions animades de les seqüències dels actes criminals. El documental se sustenta també en el suspens que provoca el compte enrere per al dia del judici. Marc Dreier va tenir un èxit prematur. A l'institut de Long Island on anava el van nomenar, l'any 1968, com el que tenia "més probabilitats de tenir èxit." Graduat amb honors a Yale, després va anar a l'Escola de Dret de Harvard. Després, va convertir-se ràpidament en soci d'un dels bufets d'advocats més prestigiosos de Manhattan. Però tot i els èxits evidents, Dreier se sentia insatisfet i amb la necessitat de ser adorat públicament. Dreier va establir el seu propi bufet d'advocats el 1996 i l'empresa va tenir un creixement moderat, però no va assolir l'èxit cobejat per ell. El 2002 Dreier va començar a executar un frau piramidal per obtenir capital a curt termini que el conduiria, segons ell, a la prominència nacional en el seu àmbit. Des de llavors i fins al 2008, la farsa de Dreier va finançar el seu ampul·lós estil de vida, cada vegada més extravagant, amb iots, obres d'art, múltiples propietats i esdeveniments de celebritats finançats per la firma de Dreier. No obstant això, l'onada de crims de coll blanc no va poder sostenir la contracció del crèdit provocada pel col·lapse financer del país. Després d'uns quants actes desesperats, dignes d'una pel·lícula de Hollywood, Dreier va ser detingut al desembre del 2008. El documental dóna, a partir del relat personal de Dreier, una mica més de llum sobre la cultura de la cobdícia que ha impregnat el panorama empresarial actual. "El lladre de 750 milions de dòlars" és el retrat d'un home que va aconseguir el prestigi anhelat, però que ho va fer entrant per la porta dels més grans criminals financers de l'última dècada.

Catalunya és un país divers, també en les confessions que practiquen els seus ciutadans en un context de llibertat religiosa i estructures institucionals laiques. L’Església catòlica conviu en aquests moments amb altres esglésies amb les quals comparteix valors, realitats i identitats. Una societat cohesionada és una societat que coneix la realitat que l’envolta. Sense coneixement no hi pot haver acceptació sòlida i assumida per tothom. Les religions són un patrimoni individual de cada creient, però la suma constitueix una comunitat que sí que té incidència col?lectiva. “Déu, amb accent” és una aproximació a un món allunyat per a molts, i molt pròxim per a altres. Però mereixedors, uns i altres de respecte i reconeixement.

A la primavera del 2005, el fotògraf naturalista James Balog se’n va a l'Àrtic per un projecte de National Geographic: obtenir les imatges que expliquin la història del canvi climàtic a la Terra. Però, tot i la base científica, Balog sempre ha estat un escèptic sobre aquesta qüestió. Aquest primer viatge al nord li farà obrir els ulls i li provocarà un repte personal: instal·lar 25 càmeres, que facin una foto cada hora durant 3 anys, amb la finalitat d’explicar, d’una manera espectacular, com el canvi climàtic està afectant algunes de les geleres més antigues del Planeta. "Perseguint el gel" és la història de la missió d'un home per canviar el rumb de la història mitjançant la recopilació d'evidències innegables que el nostre planeta està canviant. Pocs mesos després d’un primer viatge a Islàndia, Balog concebrà l'expedició més audaç de la seva vida: l'Extreme Ice Survey. Amb el suport d’una banda de joves aventurers, Balog comença a repartir una sèrie de càmeres fotogràfiques arreu de l’Àrtic per, mitjançant la tècnica del time lapse capturar un registre regular dels canvis de les glaceres durant uns quants anys. A mesura que el debat agafa força i, fins i tot, polaritza societats com la nord-americana, i la intensitat dels desastres naturals és cada cop més elevada, Balog es troba al límit de les seves forces. Lluitant contra la tecnologia - no provada en condicions sota zero ?Balog necessitarà anys per veure els fruits del seu treball. Finalment, els seus vídeos espectaculars comprimiran anys en qüestió de segons, i mostraran en moviment antigues geleres que estan desapareixent a un ritme extremadament veloç. En definitiva, aquest documental és el retrat d’un home, d’un fotògraf, que vol donar l’evidència, i també l’esperança, que vivim en un planeta sobrealimentat de diòxid de carboni.

The Gospel Viu Choir ?Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs ?“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial. “El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.

Amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de Johan Cruyff al Futbol Club Barcelona ?va ser fitxat el 13 d’agost del 1973?, ell mateix i un seguit de personatges ajuden a perfilar el retrat d’un home que s’ha convertit en un mite i en una llegenda vida. Des de Marjolijn van der Meer, viuda d’Armand Carabén ?el gerent del Barça que fitxa Cruyff i qui li explica la realitat social i política que hi ha darrere del “més que un club”?, fins al Vicente del Bosque, passant per Xavier Sala i Martín, Pep Guardiola, Xavi Hernández, Xavier Folch, Magda Oranich, Ferran Adrià, Josep Carreras o Jordi Cruyff, opinen sobre l’exjugador, exentrenador, exseleccionador, amic, pare, mestre, que aplica la seva particular filosofia de la vida a tots els temes tractats: el Barça, la política, la solidaritat, Catalunya i els catalans, el lideratge, etc., sense defugir en cap moment de fer-ho d’una manera totalment oberta i desinhibida. L’ídol mundial que va capgirar la història d’un club i, en certa manera, la mentalitat d’una societat, va arribar a un país en què hi havia una dictadura feixista des de feia quaranta anys. Venia amb un comportament de vida propi d’una democràcia a un país que volia recuperar la seva identitat i així va continuar actuant, com a jugador, primer, i com a entrenador, després. Va influir la gent, però també els mitjans de comunicació. “Ens ha ensenyat a guanyar”, diu Josep Carreras. I Guardiola anima a tothom a preguntar-se, una vegada i una altra, “quin és l’inici de tot el que tenim ara?”. El documental és el retrat d’un home que sempre ha dit què pensa i que sempre s’ha sentit lliure; en definitiva, d’un líder nat, d’un lliurepensador obsessionat per fer feliç la gent i que no pot deixar de “pensar social”, com diu ell mateix, en contraposició a l’individualisme.

Vestida de negre “Vestida de negre” és un viatge i alhora un retrat personal de l’Afganistan de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que ha viscut els últims vuit anys en aquest país. Hi va anar per primera vegada el 2001, quan els talibans eren al govern, i l’onada de solidaritat que desencadenar aquell viatge arreu de l’estat espanyol a propiciar la posada en marxa d’una ONG per a la defensa dels drets humans de les dones afganeses. La Mònica Bernabé és també una de les periodistes estrangeres que més temps ha passat de forma continuada a l’Afganistan, on treball com a “freelance” per al diari “El Mundo” i per diferents emissores de ràdio. Per passar desapercebuda entre la població afganesa, sempre va vestida de negre de cap a peus. Així ha viscut tots aquests anys en un país on la violència és sempre present i on l’any 2014 s’ha focalitzat en els estrangers i representants de les ONG, amb un balanç de sis periodistes assassinats. El documental “Vestida de negre” ens descobreix quina és la situació de les dones a l’Afganistan, com és la vida a la presó de dones de Kabul, com es treballa a l’hospital de la Creu Roja de Kandahar ?capital del territori dominat pels talibans, al sud del país- i què són els anomenats “delictes morals”. També segueix la història dels traductors afganesos que van treballar per a l’exèrcit espanyol i que el govern espanyol va deixar abandonats a la seva sort. Tot sense deixar de banda l’espurna d’esperança que representa el futbol femení. Mònica Bernabé conclou, en el documental, que “l’Afganistan és un país en guerra i la religió és l’única cosa a què poden agafar-se els afganesos en un país que viu en conflicte permanent des de fa més de 30 anys”. No debades, l’OTAN ha anunciat que mantindrà al país uns 2.700 militars instructors, mentre que els Estats Units hi mantindrà desplegats al voltant de 9.800 soldats fins al 2024.

La llista “La llista” és la història de Kirk Johnson, un jove nord-americà que lluita per salvar milers d’iraquians, les vides dels quals estan en perill perquè treballaven pels Estats Units (EUA) en la reconstrucció de l’Iraq. La de Kirk és la història d’un Oskar Schindler modern. Després de liderar equips de reconstrucció a Bagdad i Fallujah, Kirk torna a casa només per descobrir que molts dels seus antics col·legues iraquians estan sent assassinats, segrestats o forçats a l’exili per les milícies radicals. Frustrat per una burocràcia governamental estancada als EUA, que ha fallat a l’hora de protegir els seus “aliats iraquians”, Kirk comença la compilació d’una llista amb els seus noms i els ajuda a trobar refugi i una nova vida a Amèrica. Amb l’ajuda de centenars d’advocats, el seu projecte trenca el paradigma establert del dret dels refugiats, que per primera vegada reben assessorament legal. Al llarg de quatre anys, el documental dibuixa l’evolució de la missió humanitària de Kirk alhora que mostra les lluites personals de diversos dels iraquians de la “Llista de Kirk” que viuen en la clandestinitat en països que no els admeten. Yaghdan i Ibrahim, dos dels amics de Kirk i antics col·legues que van fugir de l’Iraq després de rebre amenaces de mort, estan entre els primers de diversos centenars d’iraquians que arriben als EUA. Amb Kirk viatjant per tot l’Orient Mitjà amb l’advocat de refugiats Chris Nugent, escoltem les veus d’altres iraquians vinculats als EUA que comparteixen històries punyents de sacrifici i traïció. Al final, Kirk ha ajudat més d’un miler d’“aliats iraquians” a aconseguir una vida segura, però encara en queden milers a la llista sense atenció per les limitacions de l’acció humanitària. Quantes persones pot salvar? On acaba el seu compromís amb el poble iraquià? Quan pot deixar enrere la guerra?

Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar. Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema. Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic. El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada. Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra. Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local. Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps. I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa. Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Si ens pregunten quants quilos de menjar es fan malbé en tota la cadena alimentària, des del camp o el mar fins a la nostra taula, passant pel supermercat, sabríem què dir? Tot i la fredor de les estadístiques, la xifra fa reflexionar: a cada català li correspondrien 100 quilos de menjar malbaratat per any, segons el càlcul de Paco Muñoz, tècnic de Medi Ambient de la UAB, una de les persones més especialitzades en aquest tema. Les xifres, a nivell global, corroboren la disfunció: dels 4.000 milions de tones d'aliments que generem al món, n’hi ha 1.300 que acaben allà on no haurien d’acabar: a les escombraries. De vegades s’assenyala només el consumidor ?i la seva nevera? com a màxim responsable d’aquest malbaratament perquè és el punt més fàcil de detectar i de posar en evidència. Però la responsabilitat és de tots ?de tots? els que intervenen en la producció, distribució, compra i consum d’aliments. Una altra xifra dóna idea de la magnitud del problema: dels 14 milions de quilos recollits pel Banc dels Aliments de Barcelona en un any, n’hi ha 6 que provenen de la lluita contra el malbaratament. Més elements per a la reflexió: sabem sempre d’on vénen els aliments que consumim i el que això implica de malbaratament? Què hi ha al darrere, per exemple, d’una safata de mongetes verdes que ja vénen tallades de les puntes? Recordem quina és la temporada de les mongetes i dels tomàquets? La llei de l’oferta i la demanda, els preus als mercats centrals o el que paguen les cadenes de supermercats poden provocar que els pagesos es vegin obligats a llençar la producció dels seus camps o que no arribin ni a fer la collita. El costum de tots plegats de “menjar pels ulls” també implica que quantitats imponents d’aliments quedin descartats. I la llista podria continuar. “Sobreviure a la nevera” veu com “parlen” les escombraries i “escolta” el que diuen: segueix una anàlisi de residus orgànics que provenen de diferents supermercats. Un exercici sorprenent per la manera com es fa i pels resultats. Com que la nevera no només simbolitza la del consumidor, el documental va al camp, a la llotja del peix, a les instal·lacions on es fan els controls fronterers d’aliments que vénen de fora de la UE, a Mercabarna, a les cadenes de distribució, a la petita i la gran restauració: sabem poques coses del que passa en aquests indrets a l’hora de rebutjar menjar. Costa molt obtenir xifres: “Es cuida molt que no es vegi el que avergonyeix actualment, perquè el malbaratament, realment, és un fenomen que avergonyeix”, afirma Muñoz.

“Sense ficció” estrena un documental sobre la cara fosca i les contradiccions de la Transició espanyola a través de la revisió de les investigacions dutes a terme durant aquella època pel periodista Xavier Vinader. Referent del periodisme d’investigació, Vinader va portar fins al límit el seu compromís periodístic, i va revelar qüestions molt incòmodes per a l’Estat i l’extrema dreta. Xavier Vinader va demostrar la connexió entre la policia i els grups d’extrema dreta que atemptaven contra l’esquerra, en especial contra militants del moviment independentista al País Basc. Va revelar les interioritats de la guerra bruta i va denunciar que l'Estat també matava. Per tot això, va ser el primer exiliat i el primer periodista de la democràcia espanyola empresonat per motius polítics. Aquest documental accedeix per primera vegada al sumari judicial del procés d'en Vinader i mostra documents inèdits de l'arxiu personal del periodista, especialment els materials que va obtenir del policia que es va infiltrar als grups feixistes del País Basc. Xavier Vinader va denunciar el terrorisme d'estat. I l'Estat el va fer servir de cap de turc per escarmentar el periodisme d’investigació. Quinze anys després que ell fos condemnat per denunciar l'embrió del terrorisme d'estat en democràcia, alts càrrecs de l'estat, com el llavors ministre de l’Interior, Jose Barrionuevo, o el secretari d’Estat, Rafael Vera, van anar a la presó per col·laboració amb el GAL. El procés a Xavier Vinader - un fre legal a la llibertat d’expressió - i el començament de la guerra bruta han quedat molt al marge de les versions consensuades de la “modèlica transició”, avui ja tan en evidència. A més del protagonista, s’entrevista el dirigent d’ETA Eugenio Etxebeste ”Antxón”; Tasio Erkizia, l’històric abertzale; l’advocat Txema Montero; els periodistes Rafa Cid i Pepe Díaz; i el fundador del diari “Liberation”, Frédéric Laurent, entre d’altres. També hi apareix el líder de Fuerza Nueva, Blas Piñar, en la que ha estat l’última entrevista de la seva vida gravada amb una càmera.

Cinc càmeres trencades per recollir el que passava al seu poble, Bil’in, a l'oest de Ramallah (Cisjordània). Emad Burnat compra la primera càmera domèstica, l’any 2005, per poder enregistrar l’evolució del seu fill acabat de néixer, Gibreel, i la del lloc on viuen. Cinc anys i cinc càmeres de vídeo seran les que necessitarà a partir de llavors per enregistrar també la història de la resistència del seu poble i de la violència infligida als seus habitants. Cinc càmeres que es voldran silenciar, que seran trencades en diferents moments, com també es trencaran les vides d’alguns dels vilatans de Bil’in, des que els israelians comencen a construir un mur que delimitarà el perímetre d’un assentament jueu gegant. Finalista als últims Oscars, acaba de guanyar un Emmy com a millor documental. La pel?lícula és fruit de la col?laboració entre el palestí Emad i el director israelià Guy Davidi. “Cinc càmeres trencades” tracta sobre cinc càmeres de vídeo. La vida útil de cada càmera emmarca un capítol en la lluita del poble palestí de Bil'in ?amb el suport d’activistes d'Israel i d’altres indrets? en contra de l'expansió dels assentaments israelians i l’avanç de la tanca de seguretat del país, que, en conjunt, pretenen destruir la major part de la terra conreada del poble. Les càmeres també capturen la creixent presa de consciència i la perplexitat d'un nen ?el fill d’Emad Burnat? nascut en un món esquinçat per un conflicte que els adults amb prou feines poden comprendre. Burnat, quan va comprar la càmera per gravar el seu fill, poc podia preveure que, com a càmera aficionat, es convertiria en una font de materials que servirien com a proves davant els tribunals, agències de notícies, vídeos d'Internet i fins i tot altres documentals ?que acabarien fent que, finalment, la seva pròpia pel?lícula documental fos nominada a l'Oscar. Per la seva tasca, Emad serà empresonat i perdrà bona part de les seves càmeres i una part dels seus amics i aliats en la lluita per la causa palestina i del seu poble.

Els jutges són més presents que mai en la vida pública del nostre país. Les seves investigacions i resolucions tenen un gran ressò en els mitjans de comunicació i se’n parla com si fossin protagonistes famosos de l’actualitat política diària. La feina dels jutges és pública i ben coneguda i allò que la gent molt sovint desconeix són les sensacions que viuen en el seu dia a dia, quan han d’enfrontar-se a la part més fosca i complexa de la condició humana. La seva és una professió com qualsevol altra, però tant els anys de preparació que requereix com la naturalesa conflictiva dels temes que aborden fa que s’esdevingui distant i envoltada d’un aire rigorós. La imparcialitat així ho demana i, amb tot, això no exclou que els jutges siguin persones normals i que interioritzin tot allò que veuen o escolten cada dia, en les sales de vistes o en les guàrdies dels jutjats de primera instància. El documental “16 jutges” s’endinsa en aquestes vivències conversant amb setze jutges, magistrats i magistrades que han accedit per una vegada a parlar de la seva faceta més humana: les idees, les pors o com afronten el repte diari de decidir sobre la vida o els béns dels altres. “16 jutges” és el testimoni de setze professionals que viuen i treballen a Catalunya, en llocs de màxima responsabilitat en grans ciutats o en petits jutjats de poble. Setze jutges que acompanyarem en el moment d’enviar a la presó a un delinqüent, en un desnonament d’habitatge, entrevistant menors conflictius o discutint sobre l’ús de la llengua i altres temes més polèmics, com la independència judicial.

Els amos de l’univers no són ni els polítics, ni els exèrcits, ni els governs. Els veritables amos de l’univers són els bancs d’inversions. Un poderós banquer alemany ens dóna una visió inquietant de les seves emocions, motivacions i prediccions, mentre ens revela un univers paral·lel d’ingressos desorbitats i pressió despietada. Descobrim un sistema que aïlla els banquers de la resta del món i els fa incapaços de reflexionar sobre la seva pròpia feina.

L’Inge Wegge -25 anys- i el Jørn Ranum -22 anys- van passar nou llargs, freds i foscos mesos d’hivern noruec en una aïllada i deshabitada badia d’una remota illa àrtica de la costa del nord de Noruega. Davant no hi havia res més que el vast oceà Atlàntic. Allà, van construir una cabana de fusta flotant i d’altres materials de rebuig que va arribar a la riba i no van menjar res més que menjar gratis, caducat, que d’una altra manera les botigues haurien llençat. Van ser nou mesos sense electricitat ni telèfons mòbils ni internet. Una forma de vida molt diferent, amb temps per pensar i per fer les coses d’una manera que l’atrafegada vida urbana no sol permetre. Els nois van portar amb ells el seu sentit de l’humor i dos elements de gran importància: les seves taules de surf -potser la motivació més gran d’aquesta aventura àrtica. Perquè l’allunyada badia amaga un secret molt ben guardat: algunes de les millors onades del món per fer surf.

En Joan Pahisa té 28 anys i una gran passió, el bàsquet. No seria res extraordinari si no fos per un detall: fa exactament un metre d’alçada. La vida d’en Joan no ha estat fàcil, però l'esport l'ha ajudat a tirar endavant. L’estiu del 2013 va participar en els World Dwarf Games a Michigan, als Estats Units, una competició semblant als Jocs Olímpics que se celebra cada quatre anys, exclusiva per a gent de talla baixa. Als Jocs, en Joan va ser l'únic representant d'Espanya, ja que no va trobar ningú que l'acompanyés; és per aquesta raó que s'ha especialitzat en el tenis taula, un esport individual. El seu viatge ens ensenyarà com es veu el món des d'un metre d'alçada. No es tracta només d'esport, es tracta de la vida mateixa. De com l'ha viscut i la viu en Joan i de com la societat el tracta. Pel Joan, que té 28 anys, no hi ha límits ni fronteres. Ell és enginyer informàtic, però vol ser escriptor. I tot i fer un metre escàs d’alçada, res no pot evitar tampoc que aquest esportista inquiet practiqui moltes disciplines: des del tenis taula, la seva especialitat, fins al bàsquet, la seva aspiració. El documental segueix el Joan mentre es prepara per anar a uns Mundials de “gent de talla baixa”, els World Dwarf Games, a Michigan (EUA), el 2013. Ell és l’únic representant de l’estat espanyol. Però aquest fet no li impedirà formar un equip integrat per altres europeus per poder competir en esports col·lectius, l’altra gran passió del Joan. Així, en Joan viatjarà 7.000 km per sentir-se com a casa. I també per complir els seus somnis: ser campió del món de tenis taula i, per sobre de tot, jugar a bàsquet una vegada més, probablement la darrera. El mateix Joan ha reconegut en alguna intervenció que la seva no és una història de superació perquè sempre ha viscut així. Per tant, el documental d’avui és el relat, l’evidència, que la “diferència” radica, bàsicament, en els ulls de qui mira.

Catalunya és un país de boscos. El cinquanta per cent del territori està cobert de boscos i això ens situa entre els països amb més superfície forestal, per damunt de països centreeuropeus com França, Àustria o Itàlia, i a la mateixa alçada de països com Finlàndia o Suècia. Tenim un espai forestal cada vegada més gran, però alhora també cada vegada més ruïnós. En deu anys s’hi ha acumulat un cinquanta per cent més de combustible, que s’incrementa a un ritme de més de tres milions de tones anuals. Avui només gestionem un deu per cent d’aquesta superfície forestal i les prediccions sobre el canvi climàtic no conviden precisament a pensar que el bosc català estigui bé. En aquests moments, és obvi que els boscos catalans són un risc quan reben l’impacte d’una pertorbació. Però el bosc per si sol no és cap risc. El risc és la població que ha crescut al seu entorn i que fins i tot s’hi ha ficat a dins. De la mateixa manera, el foc forestal és un fenomen natural. El que no és natural és la seva recurrència en períodes tan curts de temps. És a dir, que es cremi un bosc mediterrani una vegada cada cinquanta o cent anys forma part del procés lògic de les coses. Actualment, aquests boscos en estat ruïnós i sotmesos a aquesta gran pressió s’incendien un cop cada tres o quatre anys.

Cada any, els països desenvolupats produeixen fins a 50 milions de tones de residus electrònics: ordinadors, televisors, telèfons mòbils, electrodomèstics, etc. El 75% d’aquests residus desapareix dels circuits oficials de reciclatge i bona part s’exporta il·legalment a l’Índia, la Xina o l’Àfrica. L’abocament i el reciclatge il·legal de residus electrònics és un negoci multimilionari que contamina el medi ambient i perjudica la vida de les persones que es veuen obligades a conviure-hi. “La tragèdia electrònica” és un treball d’investigació exhaustiu que ens porta per Europa, la Xina, l’Àfrica i els Estats Units (EUA) i que ens mostra: un sistema europeu de reciclatge que és un colador del qual s’aprofiten tèrbols negociants, a causa de la falta de control, la cobdícia i la corrupció; unes autoritats portuàries europees i asiàtiques que estan perdent la batalla contra el volum gegantí de residus electrònics que travessen els mars diàriament; uns EUA que són els més grans exportadors mundials de residus, i una Xina amb ciutats senceres literalment inundades pels nostres residus electrònics. Tones i tones de residus que es reciclen sense cap respecte pel medi ambient ni cap projecció de futur i que, en alguns casos, comencen a generar riscos molt greus per a la nostra seguretat, com per exemple l’aparició de microprocessadors reciclats i danyats en equips electrònics que controlen aspectes decisius de la nostra vida, com ara el transport públic o la medicina electrònica.

Olof Palme va ser assassinat a trets per un desconegut una nit de febrer de 1986 als carrers d’Estocolm quan passejava en companyia de la seva dona després de sortir del cinema. En aquell moment, era el primer ministre del país. En una nit, Suècia es va transfigurar. Aquest documental és sobre la seva vida, el seu temps i sobre la Suècia que ell va crear; sobre un home que va alterar la història. La trajectòria vital d’Olof Palme va anar des dels ambients de la classe alta fins a liderar el Partit Socialdemòcrata de Suècia; va ser un nen amb molts privilegis, als quals va renunciar per crear la societat més igualitària del món. Va ser un home adorat i odiat. Cap altre polític, ni anterior ni posterior, s’assemblava a ell. No només era un tactista impulsat per la seva passió pel desenvolupament de la justícia social, sinó també un orador fogós que trobava inspiració en els clàssics de la literatura infantil. A través d’Olof Palme, un país menor com Suècia va tenir una gran influència en la política internacional. El jove Olof Palme era brillant, atractiu per a homes i dones. Ple d’entusiasme, va viatjar arreu el món, creant impressions i influint en la història. El món estava als seus peus. Les possibilitats, les visions, la voluntat de transformar... “Palme” és un viatge a través del temps, en imatges i experiències. En una entrevista mantinguda amb el periodista britànic David Frost, aquest li va preguntar: “Com li agradaria ser recordat per la gent? No sento que hagi de morir demà, ben segur que no serà així, però què li agradaria que digués el seu obituari?”. I Olof Palme va respondre: “Això mai no ho he pensat i espero no pensar-hi fins a l’últim alè. Jo crec que quan la gent comencen a pensar en els seus obituaris, comencen a tenir por, no gosen a fer coses i perden la seva vitalitat. Tenint en compte que som aquí, a la Terra, tractem de fer la vida el més digna possible. Aquesta és simplement la base de la meva ideologia política. Això és el que és la política”.

El documental fa un retrat íntim d'alguns dels rostres de la moda més famosos del segle XX i els entrevista. Amb converses amb supermodels com Carmen Dell'Orefice, Jerry Hall, China Machado, Christy Turlington o Isabella Rossellini, entre d'altres, el documental revela el paper que van tenir en la definició -i en la redefinició- del concepte de bellesa aquests últims anys. En definitiva, el documental traça el mapa de com el negoci de les models va anar canviant fins que s'ha estabilitzat durant dècades. Més madures i sàvies, les exmodels parlen obertament dels temors i dels reptes durant les seves carreres, cosa que no havien fet abans. Diverses models parlen de la sensació de llibertat, de la satisfacció i la longevitat que es deriven d'aprendre a envellir amb gràcia, ja sigui centrant-se en la família o en nous interessos i oportunitats de negoci.

Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat. Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia. El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època. Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res. Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església. La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.

10.000 metres d’alçada, en un futur no gaire llunyà. Jane Monnetti, de vuit anys, seu a bord d’un avió que vola en direcció a Berlín, enmig d’una amenaçadora tempesta. A nivell de terra les coses tampoc no van gaire bé. La Unió Europea (UE) s’ha ensorrat i els països que col·laboraven feliços entre ells a principis del segle XXI han entrat en regressió i han passat a formar part de la col·lecció de les nacions estat díscoles i competidores d’abans de la formació de la UE. Espantada per les turbulències del vol, la Jane comença una conversa amb un arqueòleg anglès assegut al seu costat: Carlos Granda. L’arqueòleg està a punt de donar una conferència a la UE, una entitat de la qual no ha sentit parlar mai. A la maleta porta cinc objectes que evoquen cinc valors europeus perduts. Per distreure la Jane de la creixent tempesta, li explica cinc històries sobre què va ser la UE, per què les coses van anar tan malament i quines han estat les pèrdues des del seu ensorrament. Retrocedint al 2014 amb cinc històries de cinc llocs diferents -Regne Unit, Suècia, Alemanya, Espanya i Croàcia-, el documental crea un retrat coral del “somni europeu” i de com es podria haver perdut per sempre. Sobre la base de belles fotografies, d’entrevistes a experts, d’històries personals i de material d’arxiu, el film construeix una imatge única de l’Europa per la que val la pena lluitar i que ara es veu abocada a la desintegració, cas que les coses segueixen el curs actual. Els èxits positius d’una UE que ha creat prosperitat, estabilitat i un dels estats del benestar més avançats del món, alhora que ha previngut de guerres el continent, es posen de manifest alhora que sustenta la necessitat d’una reforma urgent i profunda de la UE. “La pel"·lícula de la gran catàstrofe europea” (“The Great European Disaster Movie”) és més que una pel·lícula política. Es tracta d’una peça de periodisme compromès amb arguments poderosos per mostrar com el desengany i la ira populars aboquen el continent perillosament a la seva desintegració. Subtil i enginyós, el documental reflexiona sobre la UE a través dels ulls dels actors més importants per al seu èxit: els mateixos europeus.

“La reina de Versalles” és un documental basat en els membres d'una família multimilionària i en els reptes financers que afronten arran de la crisi econòmica. Amb proporcions èpiques d’una tragèdia de Shakespeare, el documental segueix dos personatges únics, David i Jackie Siegel, a partir de les històries d'èxit dels quals es mostren les virtuts i els defectes innats de l’anomenat “somni americà”. “La reina de Versalles” comença mostrant la família triomfant, l’any 2007, a punt de construir la casa més gran dels Estats Units, un palau de més de 8.000 metres quadrats. Durant els dos anys següents, el seu imperi en expansió, impulsat per la bombolla immobiliària i l’abaratiment del diner, trontollarà a causa de la crisi econòmica. Aquest fet produirà importants canvis en l'estil de vida i en el caràcter dels protagonistes.

El somni és una singular pel·lícula de creació, que mostra el procés creatiu de més de 40 artistes internacionals que van participar en un sopar articulat com una òpera en dotze plats, amb les creacions gastronòmiques dels germans Roca, del restaurant El Celler de Can Roca. Una experiència visual que permet l'espectador conèixer l'actitud vital i els reptes que han dut els germans Roca a l'èxit. Imatge, matèria, música, sabor i olor conflueixen en aquest viatge amb convidats com Ferran Adrià, Zubin Mehta, Miquel Barceló, Freida Pinto, Sílvia Pérez Cruz i Harold McGee.

L’estiu de 2010, Dawn Brancheau, una reconeguda entrenadora del parc SeaWorld a Orlando (Florida, Estats Units), va morir atacada per l’orca Tilikum. No era la primera vegada que Tilikum matava algú al llarg de la seva vida en captivitat. “BlackFish” és un documental impactant, que conté entrevistes amb una gran càrrega emotiva i que explora l’extraordinària naturalesa d’aquestes criatures, el tracte que aquestes espècies reben en captiveri, la vida dels seus ensinistradors i les pressions que reben per part de la indústria dels parcs aquàtics. Malgrat que el discurs oficial assegura que aquests dramàtics fets són molt excepcionals, que aquestes bèsties viuen felices i que els ensinistradors estan segurs, la directora del film, Gabriela Cowperthwaite, es va preguntar “per què un animal extremadament intel·ligent ataca la seva entrenadora, la mà que li dóna de menjar?”. I va “intentar entendre aquest incident no com una activista sinó com una mare que porta els seus fills a veure els animals de SeaWorld i fins i tot com una documentalista que no pot deixar les coses així, sense intentar anar més enllà del que va succeir”. Aleshores, Gabriela va confegir un equip i aquí va començar un “viatge de sorpreses i descobriments”, feixug i difícil. “Durant dos anys vam ser bombardejats per fets terrorífics, informes d’autòpsies, entrevistats plorosos i animals infeliços. Però a mesura que avançava sabia que teníem l’oportunitat de treure l’entrellat d’algunes coses que havien quedat pendents d’aclarir al llarg del camí. I tot el que havíem de fer era contar la veritat”. “BlackFish” és una invitació a reflexionar sobre la relació que mantenim amb la naturalesa i en mostra les poques coses que els humans hem après encara d’espècies summament intel·ligents i sensibles.

De contraban de tabac entre Andorra i Espanya se n’ha fet tota la vida. Però avui les regles del joc entre contrabandistes i forces de seguretat són unes altres. La tecnologia permet veure coses que abans era impossible i aconseguir proves inculpatòries que detallen la freqüència del delicte o la identitat dels implicats. Si hi afegim que el contraban al Pirineu no distingeix entre ideologies polítiques ni classes socials, ni entre ciutadans de carrer, expolítics o membres dels cossos de seguretat, les imatges obtingudes són, a vegades, sorprenents. Corria el mes de juny del 2012 quan un grup de persones que formaven part d’una de les colles que es dediquen al contraban freqüentaven un garatge tancat en els soterranis d’un edifici de la Seu d’Urgell, traginant caixes de tabac que provenia d’Andorra. Ells no sabien que una càmera amagada pels Mossos d’Esquadra els vigilava i enregistrava tots els seus moviments, però el que tampoc no s’esperaven els policies era la identitat de tots els que hi participaven. La sorpresa va ser majúscula quan van veure que entre aquells delinqüents que acabarien detinguts setmanes més tard hi havia un guàrdia civil amb comandament a la Duana de la Farga de Moles i, a més a més, qui havia estat alcalde per Esquerra Republicana de la Seu d’Urgell i, pocs mesos abans, conseller de Governació de la Generalitat. La notícia es va estendre com una taca d’oli, va provocar reaccions diverses arreu de les valls pirinenques i va arribar, com poques vegades passa, a la resta del país. El contraban de tabac tornava a ocupar les primeres pàgines dels mitjans, i mentre que la majoria dels habitants de la zona ho relativitzava, molts catalans que havien estat afectats per les retallades de sou i també dels serveis públics prenien consciència per primera vegada de l’efecte negatiu que té sobre la hisenda pública la quantitat d’impostos que es deixen de pagar a causa del contraban de tabac. En el documental, les càmeres de TV3 han seguit els diferents protagonistes, han participat en les batudes nocturnes que fa la Guàrdia Civil per les muntanyes de l’Alt Urgell i han acompanyant els Mossos d’Esquadra entrant de matinada a diversos domicilis per fer-hi escorcolls i detenir sospitosos de contraban. També s’han filmat les compareixences judicials dels detinguts, que gairebé sempre es neguen a reconèixer el delicte. I, alhora, també se segueix un grup de fardellers que baixen amb les caixes de tabac a l’esquena i es mostra les dures condicions en què fan el recorregut, de nit i pels difícils corriols que solquen les muntanyes. “Contraban” entrevista els alcaldes de les poblacions més pròximes a la frontera; els responsables policials de les diverses forces que controlen el contraban de tabac a la duana o a les carreteres i pistes adjacents; la jutgessa i el fiscal de la Seu que van intervenir en la detenció i escorcoll de l’anomenat periodísticament “cas Ausàs”; advocats defensors i diversos protagonistes del negoci opac del tabac que no passa per la duana. El treball mostra com, en aquella zona fronterera, les dues realitats ?seguretat i contrabandistes? conviuen amb una certa harmonia. Hi ha una raó històrica que ho justifica. Abans era una feina ben vista, que fins i tot es registrava com a ofici en els documents nacionals d’identitat. Una aurèola que sembla que encara perdura i que justificaria, d’alguna manera, la tolerància actual. Però tot canvia i, mentre que per a la gent d’aquelles valls continua sent un negoci de subsistència, que permet arrodonir el sou i arribar a finals de mes en una de les comarques més pobres del país, per a la resta de ciutadans, especialment en plena crisi econòmica, aquesta activitat no és més que una altra manera d’evadir impostos i de manipular diner fàcil, que molt sovint alimenta altres delictes o organitzacions ben estructurades i, encara més, molt ben finançades.

Big data, el rastre informàtic que deixen les nostres dades a la xarxa, s’ha convertit en el Gran Germà de l’era digital. Càmeres de videovigilància, targetes de crèdit, ordinadors, telèfons geolocalitzats... Milers de milions de ciutadans hiperconnectats que van deixant fins als mínims detalls de la seva vida personal emmagatzemats en els gegantescos servidors del núvol. “Si no reaccionem als perills que amaga aquest sistema de vigilància global, el nostre futur pot ser una gran presó digital”, assegura Marc Rotenberg, president de la fundació EPIC. Accessible a les agències de seguretat dels estats i als serveis d’anàlisi de les empreses privades que dominen internet, la nostra intimitat ha deixat de ser un espai privat. Mario Costeza va trigar sis anys a aconseguir que Google retirés una dada personal que no era certa. “La nostra sentència del Tribunal Europeu de Justícia permetrà el dret a l’oblit de centenars de milers de ciutadans”. A partir dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York, el 70% de les comunicacions telefòniques i per correu electrònic del planeta són controlades i enregistrades pels sistemes d’escolta de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA), l’agència secreta nord-americana que controla les comunicacions. Thomas Drake, exanalista de la NSA, manté que “en una societat de la vigilància com la que vivim tots som sospitosos per definició”. En aquest món estretament vigilat, fins a on estan amenaçats la nostra vida privada i el nostre drets a la llibertat individual? Trenta anys després de “1984”, la fantasia visionària de George Orwell s’ha vist superada per la realitat. I la societat de la vigilància té tots els ciutadans sota control.

La Barceloneta. Un barri popular de poc més d’un quilòmetre quadrat, situat al costat de la platja, on hi viuen 16.000 persones i que atreu gent d’arreu del món. Paradigma dels canvis que experimenta la ciutat de Barcelona. Aquest documental és una calidoscopi de mirades creuades, que ens descobreix el caràcter d’un barri en plena transformació i ens dóna les claus per comprendre’n la personalitat. Darrere de la façana del “barri de moda” i “alegre”, hi trobem una població orgullosa del seu entorn i de les pròpies arrels, i alhora preocupada pel seu barri. En tan poc espai, hi ha diverses barcelonetes superposades: la dels pescadors, la dels obrers, la dels treballadors del port, la del turisme... Entre totes, configuren una barriada complexa, que intentem descobrir a través d’alguns del seus habitants. El creixement dels últims anys i el turisme han fet canviar moltes coses, però la Barceloneta continua sent un lloc amb fesomia pròpia i amb una ànima irreductible. Malgrat les transformacions inevitables, conserva el perfil d’una personalitat molt forta i ha sabut mantenir un teixit social cohesionat i una marcada identitat marítima. La Barceloneta d’avui ha d’afrontar un seguit de reptes i contradiccions, com l’explosió del turisme, els problemes amb els apartaments turístics, el mòbing relacionat amb l’especulació immobiliària, la massificació, la transformació del port vell, la marina de luxe, la crisi de la pesca, el creixement portuari, etc., que amenacen una vida tradicional que encara conserva la seva mesura humana.

Aquesta història arrenca a la vora del mar. Comença a la Mediterrània (Maó, Menorca) i continua a l’Atlàntic (Rota, Cadis), on Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina escriuen a quatre mans les cançons de “La orquesta del Titanic”, el disc de la seva segona i última gira conjunta per terres americanes. La pel·lícula es remunta algunes dècades enrere, quan els dos artistes van descobrir aquell continent, amb el qual mantenen una llarga història d’amor. Serrat viatja per Amèrica llatina des de fa 45 anys. Va estar exiliat a Mèxic quan la dictadura franquista va ordenar la seva persecució. A l’Argentina i a Xile segueix ben viu el record del compromís del “Nano” contra els règims militars que el van declarar persona no grata. Sabina va arribar més tard a Amèrica. La seva poesia i la seva actitud “canalla” sedueixen un públic que abasta diverses generacions. A l’Argentina, canta amb la força d’un roquer i el sentiment d’un cantant de tangos. A Mèxic, els “mariachis” i les orquestres de poble entonen la cançó “Y nos dieron las 10” sense saber que la va escriure Sabina. “Serrat i Sabina. El símbol i el ‘cuate’” és un viatge de dos artistes diferents i còmplices a través d’un continent que ha viscut grans canvis i on han arrelat de manera profunda. Serrat és el símbol de tota una generació, que el venera com a referent. Sabina és una altra cosa. És el “cuate”, aquesta paraula tan mexicana que descriu l’amic, el col·lega, el còmplice.

A la tardor del 2008, un empleat de banca anomenat Hervé Falciani va robar al banc HSBC Private Bank de Ginebra. Però no va robar diners, sinó una cosa molt més important: dades de clients. D’aquesta manera, va precipitar el final del secret bancari a Suïssa, un final que té conseqüències arreu del món. El viatge de Falciani comença l’any 2006 a Ginebra. L’oficina tècnica de l’HSBC Private Bank és al carrer de Lausanne, en un centre comercial situat a prop de l’estació de tren de Cornavin. Falciani està assegut davant de la pantalla del seu ordinador. És un home de més de trenta anys amb la mirada seductora i un pentinat immaculat. Fa cinc anys que treballa a l’HSBC. Va començar a Mònaco, on aquest francès havia viscut de petit entre iots, casinos i famosos i on va passar de crupier de casino a expert en seguretat de les tecnologies de la informació: de la taula de joc a l’HSBC. Ara treballa al cor del banc, on convergeixen totes les dades de l’empresa. Una de les primeres feines que té Falciani al banc és crear un directori on el banc pugui emmagatzemar la informació sobre els seus clients. Això li fa conèixer una xarxa de dades bancàries extremament compromeses. Després ha de transferir les dades dels clients a un altre sistema informàtic. D’aquesta manera, pot accedir a dades encriptades i és testimoni de com l’HSCB fa servir aquella xarxa per ajudar alguns clients a amagar els seus diners i a esborrar el rastre de l’ocultació del seu patrimoni. Falciani veu amb els seus propis ulls proves de casos d’evasió fiscal que pugen a milers de milions d’euros.

El ximpanzé Nim va néixer al Centre de Primats d'Oklahoma i, en la dècada dels 70, es va convertir en el centre d’un experiment que va tenir com a objectiu provar què passaria si un mico era criat i alimentat com un ésser humà. Es tracta d’un viatge extraordinari i de l’impacte inesborrable que va causar el Nim a la gent que el va conèixer, a més de la biografia increïble d’un animal a qui van tractar de convertir en humà. “Projecte Nim” explica el projecte de recerca que es va dur a terme per determinar si un primat criat en contacte directe amb els humans era capaç de desenvolupar i utilitzar el llenguatge de signes dels sords i, d’aquesta manera, comunicar-se amb les persones. Seguint la vida del protagonista de l’experiment, Nim Chimsky -batejat així en homenatge al lingüista Noam Chomsky-, el documental planteja les dificultats i incerteses científiques i ètiques d’aquest tipus d’investigació amb primats.