Elinks

Documental espanyol produït el 2006 que proposa un tema singular, una faceta molt poc tractada dels conflictes bèl?lics del segle XX: el fenomen de les padrines de guerra.

Tot i que el programa, construït amb testimonis molt interessants, se centra en les padrines durant la guerra civil espanyola i, cinc dècades més tard, durant la guerra de les Malvines del 1982, l'origen de les padrines es troba en la França de la Primera Guerra Mundial, i és una conseqüència de les característiques d'aquell conflicte, que no tenien precedents en la història: milions de soldats de lleva mobilitzats durant anys, entaforats mesos i mesos en les mateixes trinxeres inhòspites, enfrontats a armes noves i terrorífiques com els gasos asfixiants i, per tant, molt vulnerables al desànim, a la desmoralització, a la depressió.

En aquestes circumstàncies, que el soldat rebés d'una o diverses remitents desconegudes cartes afectuoses interessant-se per ell, explicant-li coses de la rereguarda, desitjant-li sort, etcètera, i encara més que ell les pogués contestar relatant les seves vivències quotidianes del front, coquetejant amb una dona que imaginava jove i bonica, compartint amb algú les seves pors, tot això es va demostrar ben aviat terapèutic, extraordinàriament positiu de cara a mantenir la moral de la tropa i la connexió emocional entre aquesta i els civils. Així, doncs, les autoritats militars van potenciar el fenomen, que fins al 1918 es va estendre sobretot pels països llatins.

A partir d'aleshores, totes les guerres lliurades al món occidental van conèixer la correspondència entre les padrines i els seus afillats, que sovint incloïa trameses de tabac, menjar, roba d'abric o diaris. N'hi va haver durant les campanyes espanyoles al Marroc dels anys 20, durant la guerra del Chaco entre Bolívia i Paraguai als anys 30 i durant la guerra civil espanyola, val a dir que molt més en el bàndol franquista que no en el republicà. Es tractava d'un costum molt lligat als soldats de lleva, no pas a les tropes professionals, i per tant va florir de nou durant la Segona Guerra Mundial, però també en el curs de les campanyes colonials portugueses a l'Àfrica, o en la breu guerra de les Malvines, l'abril-juny de 1982. En aquest últim cas, el règim militar argentí mobilitzà com a padrines dels seus soldats escolars de 13 o 14 anys, convençudes d'estar complint un deure patriòtic.

El nostre personatge d'avui encarna com cap altre el col?laboracionisme francès amb l'Alemanya nazi, però la seva biografia és molt més llarga i, de fet, ben representativa dels usos i costums polítics de la Tercera República. Els convidem a veure un excel?lent documental francès del 2009 que porta per títol 'Dotze bales a la pell per a Pierre Laval'.

Pierre Laval havia nascut el 1883 a Châteldon, a la regió d'Alvèrnia, fill d'un modest taverner. Estudià gràcies a beques i a feines de mitja jornada i el 1907 es va instal?lar a París com a 'advocat dels pobres' mentre s'afiliava al partit socialista. El 1914 esdevingué el més jove dels diputats d'aquesta filiació i ho va ser al llarg de tota la Gran Guerra, si bé el 1922 es va donar de baixa de la militància socialista.

Polític independent cada cop més decantat al centredreta, el 1923 va conquerir l'alcaldia d'Aubervilliers, que conservaria durant dues dècades tot compatibilitzant-la amb la condició de parlamentari i, des del 1925, de ministre en diversos gabinets. Al mateix temps, Laval també es va convertir en un pròsper empresari de premsa i ràdio i en un home de fortuna. La seva època de glòria va arribar amb la primera meitat dels anys 30. President del govern francès el 1931-32, de nou el 1935-36, i en l'interval, ministre d'Afers Estrangers, Pierre Laval es va erigir en una figura de la política internacional, rebut i festejat a Washington igual que a Moscou o Roma i vist arreu com el paladí d'un pacifisme sense matisos, que ho considerava acceptable tot, excepte la guerra. En aquell moment, això significava mostrar-se molt indulgent davant les agressions dels règims nazis feixistes.

Aquesta inclinació de Laval cap a Mussolini i Hitler va fer que, amb el triomf del Front Popular el 1936, quedés arraconat i amargat, convençut de tenir raó contra tothom. L'ocasió de prendre revenja li va arribar amb la desfeta francesa del juny del 1940.