L'any 1965, D. A. Pennebaker, un dels pioners del moviment del direct cinema, va seguir Bob Dylan durant una gira per la Gran Bretanya. Quan va rebre l'encàrrec Pennebaker amb prou feines el coneixia, però a la conservadora revista Time, Pennebaker havia llegit que Dylan era un mal cantant de folk, i la intuició li va dir que devia ser un artista interessant. Pennebaker va acompanyar Dylan però no li va fer ni una sola entrevista: senzillament, l'observava mentre actuava sol als teatres britànics, mentre es divertia amb els seus amics (la cantautora Joan Baez, el teclista dels Animals, Alan Price), o quan s'enfrontava a la premsa en discussions aferrissades sobre música, poesia, cultura en general i política.
El resultat d'aquell seguiment va ser una pel·lícula, "Don't look back" (1967), que ha passat a la història perquè va fixar per sempre la imatge pública de Bob Dylan, perquè conté seqüències memorables i mil vegades imitades -el vídeoclip de "Subterranean homesick blues" pertany, en realitat, a la pel·lícula-, perquè captura Dylan a l'ull de l'huracà... Però sobretot, "Don't look back" és un clàssic perquè amb aquesta pel·lícula, D.A. Pennebaker va inventar un nou gènere, el documental musical.
