Sèries

Carles Boix és doctor en Ciències Polítiques i màster en Administració Pública per la Universitat Harvard i catedràtic de Ciència Política i Afers Públics a la Universitat de Princeton. El professor Boix ens explica amb claredat i rigor quines etapes podrien marcar el camí cap a l'estat propi, com hauria de ser la negociació econòmica i l'encaix internacional. Segons el Tribunal Internacional de la Haia, ens diu, "si no fa un ús il·lícit de la força qualsevol poble pot tenir el dret a l'autodeterminació".

Si al món hi ha 150 països més petits que Catalunya, i són perfectament viables, per què Catalunya no ho hauria de ser? Amb dades del Banc Mundial, l'FMI i les Nacions Unides, Jonathan Tepper ens diu que si Catalunya fos independent estaria en un lloc al voltant del 30 o 36 del rànquing de països per PIB, a prop de països com ara Finlàndia o Malàisia.

El doctor Berrino ens diu que la recomanació de l'OMS és que només un 8% de les calories que ingerim siguin proteïnes, i en la nostra societat en mengem el doble de les que es necessiten. També ens explica per què hem de reduir el consum de carn vermella: és molt rica en ferro, un tipus de ferro que és molt oxidant i que afavoreix la formació de substàncies cancerígenes a l'intestí.

La convidada del "Singulars" diu que des de molt petita volia ser psicòloga. Als 12 anys competia en gimnàstica esportiva i ja li despertava interès la seva pròpia lluita interna per mantenir la concentració, superar la por o controlar la inseguretat. D'aquestes dues passions, l'esport i la psicologia va sorgir la seva vocació professional. Patricia Ramírez és doctora en Psicologia i màster en Psicologia Clínica i de la Salut per la Universitat de Granada. Va començar a dedicar-se a la psicologia esportiva fa 25 anys, quan encara no era una disciplina tan reconeguda com ara. Ha treballat amb molts atletes d'elit, com el corredor Paquillo Fernández, i en diversos clubs esportius, però el reconeixement més unànime li va arribar per la seva feina com a membre de l'equip tècnic del Betis. El seu treball de motivació amb els jugadors va ser essencial perquè l'equip tornés a Primera Divisió el maig del 2011. També ha treballat amb el Mallorca i amb la lliga ACB de bàsquet. Patricia Ramírez combina la seva feina com a psicòloga esportiva amb la docència, les conferències i les col·laboracions en diversos mitjans de comunicació. És també l'autora del llibre "Entrénate para la vida". El que ens vindrà a explicar és que nosaltres també podem "entrenar" determinats valors i actituds per millorar la nostra vida diària. Les tècniques que són eficaces amb els esportistes, com treballar amb duresa, vèncer la inseguretat, mantenir a ratlla l'ansietat i la por, cultivar l'empatia amb els altres, pensar en positiu i superar els bloquejos emocionals, funcionen per tothom. Patricia Ramírez: Entrena't per la vida.

Molt crític amb la classe política, Marc Vidal ens diu que hi ha una endogàmia absoluta del sistema que no permet que hi hagi talent dins de la política. Emprenedor i expert en economia digital, creu que Espanya és un país hipotecat per tota la vida, incapaç de pagar tot el que deu. Polítics i banquers han actuat amb una connivència indecent, i la societat ha de despertar i no ha de deixar-ho tot en mans dels polítics.

És físic, matemàtic i investigador de l'Institut de Ciències del Mar del CSIC. Antonio Turiel ens diu que no podrem continuar creixent com fins ara perquè no tindrem recursos. La crisi no acabarà si no canviem el nostre model financer i productiu. Hem arribat a la fi del creixement. Les perspectives de futur són que la producció de petroli dels camps existents davallarà un 40 % d'aquí al 2020 i serà gairebé impossible compensar aquesta davallada, sobretot perquè es calcula que cap al 2018 la Xina i l'Índia absorbiran tota la producció de petroli si continuen el seu patró de consum actual.

L'un és tècnic d' Educació, i l'altre és director de l'Institut Alba del Vallès, a Sant Fost. Aquests dos educadors ens diuen, entre altres coses, que no podem escollir els amics dels nostres fills, però sí que podem escollir on els han de fer, perquè no tots els espais afavoreixen l'educació. Als pares i mares amb fills adolescents els diuen que cal ser coherents i que cal mantenir uns límits i normes. És bàsic educar en l'esforç i el compromís, i és prioritari que no es trenquin els vincles afectius.

L'economista Edward Hugh ens diu que Catalunya està intervinguda "de facto", perquè sense els diners del Fons de Liquiditat no pot pagar ni les nòmines ni les factures pendents i no pot finançar les seves activitats bàsiques. I el que és més greu és que, per llei, els pagaments del deute són prioritaris, i passen al davant dels salaris dels funcionaris, la salut o l'ensenyament. Hugh ens diu que si Catalunya no aconsegueix formar un govern fort és més que probable que vinguin els "homes de negre" de Madrid, perquè diran que som ingovernables, que nosaltres sols no podem gestionar la nostra situació.

Xavier Melgarejo: millorar l'educació per millorar la societat. Segons aquest psicòleg i doctor en Pedagogia, l'esborrany de llei de reforma educativa proposat pel ministre Wert és una bestiesa, un atemptat contra la identitat de Catalunya i un desig de recentralitzar tot el procés educatiu a Espanya. Xavier Melgarejo, expert en el sistema educatiu de Finlàndia, ens diu que l'estat espanyol té una concepció de model educatiu que no és moderna ni és europea. No s'ha apostat mai per l'educació. A Espanya, els canvis constants de model educatiu acaben trencant el sistema, que s'aguanta gràcies a la feina dels mestres.

Endocrinòloga i presidenta de la Societat Europea per a l'Estudi de l'Obesitat (EASO), Gema Frühbeck ens diu que l'obesitat duplica el risc de tenir càncer i malalties cardíaques i quadruplica el risc de tenir hipertensió. Si es té un índex de massa corporal elevat, augmenta 6,2 vegades el risc de tenir diabetis tipus II. Les malalties associades a l'obesitat mòrbida poden fer disminuir entre 8 i 13 anys les expectatives de vida, per això la doctora Frühbeck diu que és essencial el canvi en l'estil de vida. No és una bona recepta perdre quilos molt ràpidament. El que és important és trobar el balanç energètic entre ingesta i despesa energètica, i cal no oblidar l'exercici físic.

És doctor en filosofia i escriptor, i ens diu que el sistema econòmic actual és irracional i patològic perquè posa els diners i l'entramat financer per damunt de les persones, la societat i l'equilibri ecològic. Segons Pigem, el nostre sistema, basat en la idea que el creixement material acabaria portant el benestar universal, ara topa contra els límits ecològics i geològics del planeta. D'aquesta crisi no en sortirem fins que no transformem el sistema, perquè no és només una crisi econòmica, és una crisi ètica, ecològica i cultural.

Aquest català amb passaport canadenc és llicenciat en Ciències Polítiques i té un alt càrrec a l'administració del Canadà. Ens diu que, tot i que el govern espanyol afirma que la "marca Espanya" és una marca de prestigi, la realitat és que en l'àmbit internacional l'estat espanyol ha esdevingut un sinònim de fragilitat, incompetència i precarietat. Per Agustí Bordas, en aquests moments la imatge d'Espanya és la de l'incest corporatiu, del nepotisme, del tràfic d'influències.

Expert en mercat immobiliari, Borja Mateo diu que a Espanya la informació real sobre la crisi immobiliària no ha estat transparent i la gent no ha pogut prendre les seves decisions sabent el que estava passant. Segons ell, moltes de les condicions de concessió d'hipoteques podrien ser considerades com un frau o un abús. Assegura que hi ha gairebé 8 milions de pisos buits, i diu que els preus continuaran baixant fins al 70 per cent.

César Molinas: Teoria de la classe política espanyola: una elit extractiva. César Molinas dissecciona amb precisió de microcirurgià el comportament col·lectiu de la classe política espanyola en els últims 40 anys. I les seves conclusions són demolidores: la classe política espanyola de les últimes dècades treballa moguda pel seu interès particular, sostinguda per un sistema de captura de rendes que la converteix en una "elit extractiva"de la riquesa del país. Molinas és doctor en Economia i llicenciat en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona, i màster en Econometria i Economia Matemàtica per la London School of Economics.

Físic i inversor institucional, Jordi Molins ha treballat per un gran Hedge Fund nord-americà a Londres i a diversos bancs europeus gestionant carteres d'inversions. Entre el 2010 i el 2011 va entrevistar-se amb les màximes autoritats dels sectors polític, econòmic i financer espanyol. Ens explica perquè ja a finals de 2010 es podia saber amb dades comprovables que la majoria de grans immobiliaries i bona part dels bancs i caixes espanyols estaven en fallida tècnica. Segons ell, el problema més important al qual s'enfronta l'economia catalana en els propers anys no és l'austeritat, sinó que és el procés de desapalancament bancari i les implicacions que això té sobre el finançament del teixit empresarial català.

Doctorat en Enginyeria Industrial per la UPC, Pep Puig és un gran expert en qüestions energètiques i mediambientals. Ens explica que el sistema elèctric espanyol acumula un dèficit de més de 25 mil milions d'euros. Aquest dèficit ve de la diferència entre els costos que el govern reconeix als oligopolis i els costos reals de funcionament del sistema. Aquests oligopolis han posat en el punt de mira les energies renovables com les causants de tots els mals del sistema. Però la realitat és que la presència en el mercat de les energies de generació renovable modifica els preus de mercat i els abarateix.

Llicenciat en Dret i notari, Juan José López Burniol ens explica per què fins ara ha estat tan difícil trobar una solució al problema de l'encaix entre Catalunya i Espanya. Segons ell, els catalans tenen dret a decidir el futur de Catalunya, però haurien de ponderar rigorosament les conseqüències de les decisions que prenguin. Les raons del difícil encaix entre Catalunya i Espanya provenen de la negació recíproca del respectiu fet nacional i de l'absència de plantejaments federalistes reals en les dues parts.

Manuel Puerto Ducet és professor mercantil i economista per la Universitat de Barcelona. Membre numerari de l'Institut Espanyol d'Analistes d'Inversions i exconseller de la Societat d'Inversions i Fons d'Inversió del Grup Central-Hispano. És fundador i exdirector regional a Catalunya i Balears de Banif, entitat de banca privada i gestió patrimonial que recentment ha estat absorbida pel Grup Santander. Va abandonar Banif per desacord amb les pràctiques financeres de l'entitat, perquè, segons ell, es va convertir "en la franquícia espanyola de Madoff i Lehman Brothers". La seva experiència professional de 37 anys en diferents entitats financeres i en diferents etapes polítiques li ha permès tenir una visió molt clara de com funciona l'engranatge de l'economia espanyola. Afirma que, durant els anys que ha treballat en aquest entorn professional, ha estat espectador de l'arbitrari comportament d'una "dissoluta elit financera". Segons ell, no ens podem fiar de cap banc si ens fixem en l'aspecte ètic i d'actuació. En el seu llibre "Oligarquía financiera y poder político en España" explica com les seqüeles de 40 anys de dictadura han contaminat no només les institucions polítiques i financeres espanyoles, sinó també les estructures mentals de tres generacions de ciutadans. No té pèls a la llengua a l'hora d'afirmar que Espanya encara està regida pels pactes de poder establerts pel franquisme i que el poder polític i econòmic se'l reparteixen l'Opus Dei i els Legionarios de Cristo. Segons ell, tots els presidents del govern de la democràcia, sense excepció, han estat i són ostatges i titelles dels poders fàctics, de l'oligarquia financera que controla el país.

Aquest català amb passaport canadenc és llicenciat en Ciències Polítiques i té un alt càrrec a l'administració del Canadà. Ens diu que, tot i que el govern espanyol afirma que la "marca Espanya" és una marca de prestigi, la realitat és que en l'àmbit internacional l'estat espanyol ha esdevingut un sinònim de fragilitat, incompetència i precarietat. Per Agustí Bordas, en aquests moments la imatge d'Espanya és la de l'incest corporatiu, del nepotisme, del tràfic d'influències.

Catedràtica de Dret Europeu a la Universitat d'Islàndia, Elvira Méndez fa 12 anys que viu en aquell país i ha participat de manera directa en el procés que va portar els islandesos a fer dimitir el govern i a demanar responsabilitats als responsables de la crisi. El que va passar a Islàndia, ens diu, és el que està passant ara a Espanya i en altres llocs d'Europa: l'enfonsament d'un model de capitalisme no de mercat i connectat amb l'economia real, sinó d'un capitalisme especulatiu financer. La ciutadania es va adonar que s'havia despreocupat de la política i que calia sortir al carrer a reclamar canvis de manera cívica i pacífica.

Susan George - La classe Davos, tot per a nosaltres i res per als altres. Susan George és politòloga i escriptora. Nascuda als EUA però nacionalitzada francesa, és una de les intel·lectuals més reconegudes internacionalment per la seva implicació a favor d'una globalització alternativa. Va estudiar Filosofia i Lletres a París, a la Sorbona, i es va doctorar en Ciències Polítiques a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials. És directora associada del Transnational Institute a Amsterdam, dedicat a l'estudi de les relacions Nord-Sud, i persidenta d'honor d'Attac França. També va ser membre del consell d'administració de Greenpeace International. Ha publicat diversos llibres, entre els quals destaca especialment "El Informe Lugano I" (2000), on l'escriptora analitza cap a on es podria encaminar el món en els pròxims anys si continua regit pel neoliberalisme. Acaba de publicar "El Informe Lugano II", on dibuixa el que passarà al món si el poder financer i polític continua regit per la lògica actual. Segons Susan George, vivim en un capitalisme de la catàstrofe, en un sistema en què les crisis són mundials i cada vegada menys controlables. Les economies no estan regulades i l'estabilitat financera de països sencers se sosté sobre valors purament teòrics. Les crisis financeres beneficien les elits: com més a prop estàs del cim, més guanyes. La situació és crítica, el sistema s'ha tornat fràgil i la branca sobre la qual s'assenta la humanitat està a punt de trencar-se. No té pèls a la llengua a l'hora de qüestionar temes com les retallades en la inversió pública, les polítiques de l'austeritat dictades per Alemanya i el Banc Central Europeu, la difícil supervivència de l'euro, el poder del mercat i la llibertat amb què fa i desfà o l'eficàcia de les polítiques del Fons Monetari Internacional. George no confia en el capitalisme ni en la societat neoliberal actual, perquè creu que no ens portarà enlloc. És exigent amb l'actuació dels polítics i líders dels governs i demana que una societat educada, culta i crítica controli el comportament de les elits financeres, que ella denomina "la classe Davos": tot per a nosaltres i res per als altres.

En les seves previsions de futur, ens diu que la crisi acabarà entre el 2020 i el 2023 i que a Espanya tornarem a les xifres de PIB que teníem al 2001, però amb estàndards de vida dels anys 80. Niño Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de l'Institut Químic de Sarrià, ens diu també que no es podran generar llocs de treball per a l'actual població activa espanyola, que és de 23 milions de persones. Anem cap a una societat on un 30% treballarà moltes hores al dia, un altre 30% treballarà a temps parcial i en treballs precaris i un altre 30% no treballarà pràcticament mai.

Santiago Niño Becerra és catedràtic d'Estructura Econòmica de l'Institut Químic de Sarrià, a la Universitat Ramon Llull de Barcelona, i escriptor dels llibres "El crash del 2010" i "Más allá del crash". És conegut com "el profeta de la crisi". No és la primera vegada que Niño Becerra ens visita al "Singulars", però aquest cop volem que ens faci la seva previsió sobre què ens espera econòmicament i socialment en els pròxims anys, un cop assumit que la crisi que travessem no té un final a curt termini. Si mirem els titulars dels diaris de les últimes setmanes, el panorama que se'ns dibuixa deixa poc lloc per a l'optimisme: A Catalunya, l'economia va tancar el 2012 amb un descens de l'1,6% i una caiguda de la facturació d'un 9,7%. El tancament d'empreses es dispara i 2.886 companyies ja han estat liquidades. La indústria espanyola ha perdut el 30% de la producció des del 2007 i més de mig milió de llocs de treball en quatre anys. A més, Espanya, juntament amb Portugal, Bulgària i Letònia, és el país més desigual d'Europa. Els deutes que ha contret durant la crisi no són pocs: deu 43.700 milions al Banc Central Europeu. S'han superat per primer cop els 5 milions d'aturats i l'atur juvenil ja està per sobre del 55%. Santiago Niño Becerra ja va anticipar algunes qüestions sobre la crisi. Més tard va analitzar què estava passant, i ara ve a explicar-nos quines seran les conseqüències d'aquesta situació i cap a on va l'economia mundial.

Jorge Font és una d'aquelles persones que, sense voler, escampen llum i vitalitat al seu voltant. Esportista d'elit, practicava l'esquí aquàtic des que tenia 7 anys i va arribar a representar el seu país, Mèxic, als campionats mundials del 1987. L'any 1988, mentre esquiava, va tenir un accident que el va deixar tetraplègic. Va haver de deixar de banda els estudis de medicina i la vida esportiva, però, en lloc de deixar-se vèncer, Jorge Font no només va saber reconvertir la seva vida, sinó que també ha fet de l'ajuda a persones amb discapacitats la feina que li permet retornar d'alguna manera tot el suport emocional que va rebre per part dels seus amics i familiars. És llicenciat en administració d'empreses i col·labora amb diverses organitzacions que promouen la integració de persones amb algun tipus de discapacitat. Amb sentit de l'humor, defuig el dramatisme i diu que des de l'accident la seva vida va "sobre rodes". Un any i mig després de l'accident, Jorge Font va tornar a practicar esquí aquàtic en la modalitat per a discapacitats i des de llavors ha estat vuit vegades campió del món. Creu que l'alegria i el fet de compartir les petites coses del dia a dia amb altres persones tenen un poder terapèutic. I cita una frase que diu que l'omple d'energia: "La vida no sempre es pot allargar, però sempre, sempre, es pot eixamplar". De la seva experiència n'ha extret conclusions valuoses, i una és que "tots som teixidors de xarxes" i avancem més si treballem plegats. Jorge Font: La fortalesa de la fragilitat.

Josep Maria Gay de Liébana: Xipre, l'experiment i amb "e" d'endeutament.

És doctor en Ciències Econòmiques i Administració d'Empreses i doctor en Dret. Josep Maria Gay de Liébana, professor d'Economia Financera a la UB, ens diu clarament que el rescat de Xipre ha estat un experiment i que això serà aplicable a altres països. Aquesta inseguretat d'Europa és preocupant i els nostres estalvis no estan segurs, perquè aplicar un impost sobre els dipòsits bancaris és una manera d'eixugar el dèficit que pot aplicar qualsevol govern. Segons Gay de Liébana, les persones de més de 45 anys que estan a l'atur difícilment tornaran a treballar. I, cosa encara pitjor, aviat entrarem en el que podríem anomenar "canibalització familiar" econòmica: pares i fills lluitant per un mateix lloc de treball de 700 euros al mes.

Són de generacions diferents, però el seu activisme social i polític els ha convertit en referents. Teresa Forcades i Arcadi Oliveres impulsen la formació d'un moviment social que ha de portar a la creació d'una candidatura popular i unitària a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Han elaborat un manifest on s'exposen una sèrie de propostes de canvi social, polític i econòmic que serveixin per obrir un ampli debat en assemblees locals de tots els pobles de Catalunya. Aquest procés des de baix ha de culminar amb la creació d'una candidatura unitària que convocaria l'assemblea constituent que hauria de portar a la independència de Catalunya. Ells no seran candidats a les eleccions, però sí impulsors de tot el procés. Entre les propostes de la plataforma que impulsen Teresa Forcades i Arcadi Oliveres hi ha l'expropiació de la banca privada i el fre a l'especulació financera, una reforma electoral i mecanismes de control dels càrrecs electes, reversió de totes les retallades, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva.

Catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat d'Educació a Distància (UNED), Ramón Cotarelo argumenta amb claredat que la transició espanyola va ser el resultat de la por. S'hi va arribar per la fusió de dues pors: la por de la dreta a perdre els seus privilegis i la por de l'esquerra a tornar a ser víctima de la repressió. Segons ell, l'actual dreta nacionalista espanyola, en connivència amb l'Església catòlica, no representa Espanya. Representa menys de la meitat d'Espanya, però s'ha imposat sobre la resta. Es declara nacionalista espanyol, però està a favor que els catalans decideixin lliurement si volen continuar a Espanya. El dret d'autodeterminació, diu, és la màxima manifestació de llibertat col·lectiva en què la gent elegeix.

El diner que existeix és crèdit, són préstecs. El diner és igual a deute i préstecs, no són els dipòsits ni el que tenim a la butxaca. L'economista Jonathan Tepper ens explica que cada banc central decideix quin tant per cent de diner real cal tenir a la caixa. Als Estats Units és un 10%, a Europa és un 2% i a la Gran Bretanya, legalment, no han de guardar res. Si tu fas un dipòsit de 1.000 dòlars al banc, el banc en guardarà 100 i els altres 900 els pot prestar. Aleshores, el sistema tindrà els 1.000 més els 900 que ha prestat, és a dir 1.900 dòlars, i els 100 de reserva. La persona que rep el préstec dipositarà els 900 en un altre banc, i aquest tornarà a prestar-los. I això es repeteix fins que els 1.000 dòlars es poden convertir en 10.000, repartits en tot el sistema econòmic. Així és com creen diners els bancs: els multipliquen, són diners que no existeixen.

Empresari i president del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner exposa que el model econòmic espanyol no és el més adient per a Catalunya. Espanya té un model financer dirigit a grans empreses, com ara la banca, les elèctriques, les telecomunicacions i les constructores, empreses que viuen totes de l'estat, oligopolis. Catalunya, en canvi, té un model econòmic basat en petites i mitjanes empreses, amb un fort component industrial i tecnològic, molt especialitzades i que aporten valor afegit al país. A Catalunya el 99% de les empreses són petites i mitjanes, generen el 50% del PIB i donen feina a un 70% dels treballadors de Catalunya.

Antoni Talarn és doctor en Psicologia, psicoterapeuta i especialista en Psicologia Clínica. Ha treballat al laboratori de Neuropsicofarmacologia de l'Hospital Sant Pau. És professor titular de Psicopatologia a la Universitat de Barcelona i autor de diversos llibres sobre psicologia clínica i salut mental, entre els quals "Psicoanálisis al alcance de todos" i "Globalización y salud mental". Talarn explica que la dinàmica psicològica que propicia el sistema capitalista crea éssers humans plens de cobdícia i avarícia. Per això diu que el capitalisme sense fre actual està malalt, és psicopatològic i pervers en ell mateix. Veu la crisi global que vivim com una conseqüència de la patologia d'un sistema que fomenta la cobdícia, l'avarícia i la corrupció. Basant-se en la seva experiència clínica i en estudis de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), ens diu que la crisi financera té un impacte real en la salut mental de la societat, com ho demostra l'augment de casos de depressió, angoixa o les addiccions entre les persones afectades per l'atur o els desnonaments. Les dificultats econòmiques afecten també de manera important la dinàmica familiar de moltes llars. Segons Antoni Talarn, la nostra època globalitzada es caracteritza per la uniformitat i tendeix a la llei del mínim esforç i a un pensament únic i dèbil. Com a conseqüència, afegeix, trobem una societat de la por, on no hi ha un coneixement profund de l'altre, i s'expandeix el terror al futur i l'obsessió per la previsió i el control. I com a resultat: un augment preocupant de patologies fòbiques i esquizoides.

Ramón Muñoz és llicenciat en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid i s'ha especialitzat en informació econòmica. Ha treballat a l'agència Europa Press i en mitjans com Diario 16, El Economista i El Mundo. Actualment treballa a El País i és l'autor del llibre "España, destino tercer mundo", del qual s'han fet ja 5 edicions. Des de l'inici de la crisi, l'any 2008, Muñoz va ser un dels periodistes que, a contracorrent, va alertar de la gravetat del que estava passant. Segons Muñoz, polítics, tertulians i banquers van convertir-se en "mercenaris de la mentida" per convèncer la població que aquesta era una crisi cíclica més, i que els "brots verds" i la bonança econòmica tornarien aviat. No ha estat així, i Ramón Muñoz manté que encara que la bombolla immobiliària n'ha estat el detonant, la veritable raó de la crisi espanyola cal buscar-la en el fet que en els últims 30 anys s'ha desmantellat la indústria i l'agricultura. El sector industrial espanyol representa actualment només el 15% del PIB, i una bona part del que consumim prové de mercats com la Xina, l'Índia, el Vietnam o Bangla Desh. Muñoz diu que "Espanya ja està immersa en un retrocés de l'estat del benestar i està abocada a una suspensió de pagaments. Ens convertirem en un país low cost, amb sous, sanitat i educació low cost". Segons un informe del 2010 de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) que cita en el seu llibre, el sou net més freqüent a Espanya és de 947 euros al mes. I la diferència entre aquest sou mileurista i el que cobren directius i gerents és d'un 134%. Aquesta desigualtat, segons Ramón Muñoz, ens acosta perillosament a l'empobriment general de les classes mitjanes. Segons ell, els últims 40 anys de benestar que hem viscut són l'excepció i no la regla, però encara no ens n'adonem, perquè el benestar ens ha inoculat el virus del conformisme.

Enginyer industrial i expert en Direcció i Gestió Estratègica, Joan Castillo es planteja què hauria de fer Catalunya per acostar-se als objectius marcats per la UE en el pla Europa 2020. Com a prioritats, caldria millorar l'educació i rebaixar dràsticament el fracàs escolar i també augmentar la inversió en I+D. Segons Castillo, Catalunya hauria de treballar mirant cap a Europa i no tant cap a Madrid. S'haurien de potenciar sectors forts com l'automoció, la biomedicina, el turisme i la gastronomia o l'agroalimentació. La seva conclusió és que cal un acord de país per reanimar l'economia i sumar l'experiència i els coneixements de tot el capital humà que tenim.

Jorge Verstrynge és doctor en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid, on actualment és professor titular. Tot i que se'l continua recordant pel seu passat polític com a membre molt destacat de la dreta espanyola al costat de Manuel Fraga, Jorge Verstrynge ens explica que desde llavors ha fet un llarg viatge ideològic que ara el situa al costat dels plantejaments d'esquerra més progressistes. Ens diu que els polítics actualment són una emanació dels bancs, i que s'han venut, literalment, però ens recorda que no existeix cap altra legitimitat del poder que no sigui la legitimitat del poble. Sobre Catalunya diu que si els catalans volen accedir a la independència, no hi ha ningú que els ho pugui impedir.

El nostre convidat és un referent per a tots aquells que creuen que una altra política econòmica és possible més enllà de Brussel·les. A la seva impressionant i sòlida trajectòria professional s'hi afegeix la rigorositat de les seves anàlisis politicoeconòmiques. És Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, i durant 35 anys professor de Polítiques Públiques a la Universitat Johns Hopkins, als Estats Units, on es va doctorar l'any 1967. El professor Navarro, que es va haver d'exiliar per raons polítiques l'any 1962, va ampliar estudis a diverses universitats europees, com les d'Estocolm, Edimburg i Oxford, i també a la London School of Economics. Ha estat catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Ha estat assessor de governs d'arreu del món pel que fa a les reformes dels seus sistemes de salut, com ara Cuba, el Xile de Salvador Allende i diversos governs dels Estats Units. També ha assessorat les Nacions Unides i l'Organització Mundial de la Salut (OMS). És rector emèrit de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya (UPEC) i director de l'Observatori Social d'Espanya. Aquest politòleg i economista és una de les veus que ha criticat amb més duresa l'actuació dels polítics des que va començar la crisi i la impunitat amb què actuen els poders financers. Vicenç Navarro, autor de desenes de llibres i articles, ha disseccionat amb rigor i claredat els mecanismes de poder de les elits econòmiques que governen el nostre món globalitzat i és un dels més aferrissats enemics de les mesures d'austeritat que recauen en les classes mitjanes. El professor Navarro ens explicarà que hi ha alternatives a les polítiques d'austeritat, que no és cert que les retallades siguin inevitables.

Lluís Torner és doctor en Ciències Físiques i catedràtic d'aquesta disciplina per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Ha estudiat a diverses universitats nord-americanes, com ara les de Florida, Arizona i Maryland, i dirigeix l'Institut de Ciències Fotòniques, l'ICFO, un centre de recerca que en poc més de 10 anys s'ha convertit en un referent mundial en el terreny de la fotònica, que investiga les aplicacions de la llum. Torner transmet passió per la ciència i parla dels científics com a navegants o exploradors a la recerca d'illes desconegudes. L'ICFO, que ara atrau científics joves de tot el món, va ser un projecte seu. Està convençut que el que anomena "ciència de frontera" és el futur, i que Catalunya té la capacitat i el talent per desenvolupar tecnologia i estar entre l'elit científica mundial. La investigació fotònica obre immenses possibilitats d'avenços tecnològics en àrees com ara la nanomedicina, l'energia o les comunicacions per internet. Les aplicacions de la fotònica estan molt presents en la nostra vida quotidiana: la fibra òptica, internet, mòbils i tauletes, la cirurgia ocular, les plaques fotovoltaiques o la il·luminació de baix consum són alguns dels avenços tecnològics que tenen a veure amb la generació i transmissió de llum. De la importancia estratègica d'aquest camp de recerca en dóna idea el fet que un informe de la Comissió Europea assegura que gairebé un 10 % de l'economia europea està relacionada amb aplicacions de la fotònica, i la valora com una de les 5 tecnologies del futur. Lluís Torner ens parlarà de les enormes possiblitats que la investigació fotònica ens obre en àrees com ara la nanomedicina, que permetran el tractament més eficaç de malalties com el càncer. I també de la revolució tecnològica que ens arribarà d'un nou material, el grafè, un derivat del grafit. Torner ens explicarà també per què invertir en ciència és important per a un país, i com aconseguir que sigui profitosa per a la societat la relació entre científics i empresaris.

Mactar Thiam Fall és mestre. Va estudiar magisteri al seu país, el Senegal, i va exercir la docència durant més de 15 anys, però va decidir venir a Europa per veure i conèixer amb els seus propis ulls la cultura occidental. Ara ja fa 5 anys i mig que viu a Barcelona, però abans havia estat a Alemanya, França i Itàlia. Aquí s'ha dedicat a l'ensenyament del wòlof, l'idioma majoritari al Senegal, i també ha fet tasques de mediació i suport social als joves immigrants africans. Ha escrit dos llibres, dues guies de conversa wòlof-català i wòlof-espanyol, i està acabant un diccionari wòlof-espanyol. És el director i productor de la sèrie documental "Bitim Réew" ("Fora del país"), en què recull les històries de diferents immigrants senegalesos amb un punt de vista molt concret: que aquestes històries serveixin per informar els joves del seu país, per evitar que vinguin a Europa amb falses il·lusions. Molts no coneixen la realitat i arriben buscant un ideal d'aconseguir guanyar molts diners en poc temps. Quan veuen que això no passa, tenen vergonya de tornar al Senegal perquè se senten fracassats. Amb el seu documental vol fer veure als joves del seu país que han de venir no només per quedar-se, sinó, sobretot, per formar-se, per adquirir experiència. Diu que està molt orgullós de ser mestre i que en un futur no gaire llunyà vol tornar al seu país per ser professor universitari. Explica que la seva riquesa més gran són els savis consells de la seva mare, perquè no es gasten o es devaluen com els diners. Mactar Thiam Fall: "Acumular experiència és millor que acumular diners."