Un doble documental francès produït el 2010 ens permet conèixer millor un dels episodis més traumàtics de la Segona Guerra Mundial des d'una perspectiva directa i diferent; la desfeta francesa del maig-juny de 1940 contemplada des de baix, des de les petites històries d'un grapat d'infants empesos a la fugida per les seves famílies, i també des dels records d'algun adult jove. Per exemple, els de Stéphane Hessel, aleshores tinent de 23 anys de l'exèrcit francès, i avui referent planetari del moviment dels Indignats.
La segona meitat d'aquest doble documental ens situa ja a primers de juny d'aquell any terrible, quan el curs desastrós de la batalla de França empeny els parisencs més prudents a començar a desplaçar-se cap al sud del país. Aviat, els esdeveniments es precipitaran. El bombardeig alemany del 3 de juny sobre la capital, i sobretot la decisió del govern de Paul Reynaud, el dia 11, d'evacuar París per traslladar-se primer a Tours i després a Bordeus, desfermen una desbandada general que portarà dos milions de parisencs a envair carreteres i estacions de tren amb una única obsessió: allunyar-se dels invasors i arribar a un imprecís Midi on esperen trobar seguretat. En aquells moments, el nombre total de persones voluntàriament desplaçades que omplen caòticament rutes i transports s'acosta als deu milions, gairebé una quarta part de la població francesa total.
La caiguda de París, el 14 de juny, assenyala el definitiu col?lapse militar francès, però la temuda arribada dels alemanys a les diverses ciutats resulta més aviat tranquil?litzadora, perquè els conqueridors es mostren, en aquells primers moments, educats i respectuosos. El dia 17, tot just investit com a president del govern, el mariscal Philippe Pétain sol?licita a Berlín un armistici i, al mateix temps, demana als fugitius que tornin a casa. L'armistici de Rethondes, firmat el 22 de juny, va posar fi a les operacions militars, i va ser rebut per la gran majoria dels francesos amb alleujament i confiança en la figura paternal del vell mariscal, el vencedor de Verdun. Tanmateix, el restabliment de la normalitat, la fi de l'èxode de deu milions de persones, trigaria encara moltes setmanes a completar-se. En efecte, no va ser fins al setembre, i després que el nou règim de Vichy posés en marxa una complexa operació logística, que la gran majoria dels desplaçats van refer el camí.
No pas tots: jueus, comunistes, maçons i altres elements "indesitjables" van veure prohibit o van trobar imprudent el seu retorn a les regions de la zona ocupada pels alemanys, i esdevingueren refugiats a les ciutats de l'anomenada zona lliure. Per altra banda, aquella enorme i traumàtica estampida de finals de la primavera de 1940 va tenir, a banda de la humiliació moral, uns costos humans decididament tràgics: fins a cent mil civils, un 1 per cent dels desplaçats, van morir víctimes dels bombardejos sobre carreteres, trens i estacions, i cap a 90.000 infants van quedar orfes o van resultar separats de les seves famílies. Un pròleg sinistre per als quatre anys de l'ocupació.