Elinks

Un centenar de cartes escrites per dones portugueses l'any 1958, es van trobar per atzar en un vell brocanter que no les va llegir pensant que es tractava de cartes d'amor. Responen a una circular enviada per un misteriós moviment de suport a la dictadura portuguesa, del qual els historiadors no havien sentit a parlar mai. La circular de partida no ha estat mai trobada, però a partir de les respostes de què disposem, podem entendre que es tracta d'una crida a les dones per a mobilitzar-se en nom de la pau, l'ordre i, sobretot, en defensa del salvador de la pàtria: Salazar. En totes les cartes, les dones parlen de la gratitud i de l'admiració que sentien pel dictador.

Un relat sobre l'esperança, el valor i la dignitat d'un grup d'activistes iraquians que, allunyant-se del rancor o la venjança, i fugint de les divisions artificials que pretenen enfrontar-los, persegueixen un somni: la reconciliació i la reconstrucció de la societat civil iraquiana a través de la resistència no-violenta. Al llarg del 2007, el director, càmera en mà, segueix a Arbil, Sulaimaniya, Halabja i Kirkuk aquests iraquians que, cada dia, es juguen la vida per la pau.

"La mina del diable" és la història de Basilio Vargas, de 14 anys, i del seu germà Bernardino, de 12, que treballen a les mines de plata de Cerro Rico, a Potosí, Bolívia, que van començar a ser explotades al segle XVI. A través de la mirada dels nens contemplem el món dels devots miners catòlics que tallen els seus lligams amb Déu quan penetren a la muntanya. Una antiga creença diu que el diable, representat per centenars d'estàtues erigides als túnels, determina el destí de tots aquells que treballen a l'interior de les mines.

Una foto de campanya feta per una jove metge de l'exèrcit israelià esdevé el nucli central d'aquest documental fet de testimonis. Les dones israelianes fan el servei militar en les més variades destinacions. Algunes d'elles expressen a càmera els seus sentiments, la seva visió d'una realitat de conflicte permanent, les angoixes i les pors derivades d'actuacions a vegades no massa ètiques, i responen amb valentia al repte de mirar-se al mirall críticament a la vegada que posen en qüestió moltes de les decisions dels seus comandaments. Una mirada femenina a l'enfrontament entre israelians i palestins.

A. J. Weberman és un personatge singular. Fan incondicional del cantant i poeta Bob Dylan, aquest home ha fet de la seva admiració per l'ídol el motiu fonamental de la seva existència. Aquesta fe l'ha portat a extrems tals com regirar les escombreries del cantant a la recerca d'"icones" que alimentessin aquesta boja passió. Una hilarant conversa telefònica entre l'adorador i l'adorat dóna continuïtat a aquest documental poblat d'estranyes figures que sorgeixen d'un passat no massa llunyà en què tot semblava encara possible.

Aquest documental narra, al llarg de quatre anys, l'experiència de tres immigrants africans a Catalunya. En Yoro, l'Isaac i en Yussif són els protagonistes d'aquesta història. Tots tres van formar part del col·lectiu d'immigrants que, procedents de pràcticament tots els continents, es van anar aplegant a partir de l'any 2001 a les avui desaparegudes casernes militars de Torres i Bages, al barri de Sant Andreu de Barcelona. Les dificultats per a integrar-se a una nova cultura, una experiència laboral sovint basada en la desconfiança i l'explotació i unes condicions de vivenda força complicades marquen decisivament l'experiència d'aquest grup de persones.

Un mestre jove i ambiciós, en Max Wejstorp, sembla incapaç de controlar la seva classe a l'escola on ensenya, la Hallonberg School, en un suburbi d'Estocolm. Demana a un antic tutor seu, el llegendari Folke Silven, que treballa al sud del país, de 74 anys, que vingui a ajudar-lo en la seva feina. Folke és un mestre de la "vella escola"; també té el rècord mundial de parlar a l'inrevés. Quan apareix a l'escola d'en Max, comencen a passar coses. El documental presenta dues maneres d'ensenyar contrastades: l'aproximació personal i empàtica que intenta dur a terme en Max s'oposa a la més tradicional i autoritària del seu mentor.

L'any 1939 la Guerra Civil espanyola estava a punt d'acabar i quasi mig milió de persones creuaven la frontera amb França fugint de la repressió franquista. El país veí va acollir els exiliats tot empresonant-los en camps de concentració que no reunien el mínim de condicions humanitàries, la qual cosa va provocar, entre d'altres efectes, una taxa de mortalitat infantil del 95%. Elisabeth Eidenbenz, de 23 anys, activista suïssa d'una associació d'ajuda humanitària, que tenia cura dels infants nascuts en aquestes condicions tan desfavorables, va endegar una Maternitat a Elna, un poblet de la Catalunya Nord, per a atendre les embarassades procedents dels camps de concentració veïns d'Argelers i Sant Cebrià...

Una coproducció entre Televisió de Catalunya, Lavinia Productora, Lichtpunt i YLE FST. "El riure contra la guerra" és un viatge iniciàtic en el qual, seguint una expedició de "Pallassos sense Fronteres" amb el seu fundador Tortell Poltrona al capdavant, recorrem els escenaris i trobem les persones més oblidades entre els oblidats. Així al Benin (a l'Àfrica occidental) serem testimonis de les condicions de vida dels malalts mentals. Veurem com moltes d'aquestes persones són considerades posseïdes i com a conseqüència són encadenades i abandonades a la seva sort enmig del bosc....

"No tiene sentido..." és la narració d'un fracàs, les restes d'un naufragi professional, però també un conjunt d'apunts al natural d'una relació personal assentada al llarg del temps, i, sobretot, de l'impossible intent de retratar un creador únic i polifacètic que mai es troba en el lloc que se li assigna. Jordà al museu. Jordà al tedi del rodatge. Jordà i la tècnica cinematogràfica. Jordà i les magnífiques aventures de la seva vida. Jordà narrador infatigable. Jordà mestre. Jordà seductor. Jordà irònic. Jordà fred. Jordà afectuós. Jordà feridor. El despatx de Jordà com una prolongació del personatge..., però, sobretot, Jordà lúcid i, per tant, humà. Si alguna cosa ha volgut ser "No tiene sentido..." és un procés d'aprenentatge. Des del primer dia que es va engegar la càmera fins al moment de llençar la còpia definitiva.