Pròleg - Durada: 36 min. - Mida: 373 MB
Acte I - Durada: 39 min. - Mida: 400 MB
Acte II - Durada: 53 min. - Mida: 540 MB
Acte III - Durada: 27 min. - Mida: 276 MB
Epíleg - Durada: 18 min. - Mida: 188 MB
Òpera, amb música de Jacques Offenbach
Llibret de Jules Barbier
Des del Teatre de l'Opéra Bastille (Paris)
Repartiment:
Hoffmann
............. Neil Shicoff. -
Lindorf/Coppélius/Dr. Miracle/Dapertutto
............. Bryn Terfel. -
La Muse/Nicklausse
............. Susanne Mentzer. -
Olympia
............. Désirée Rancatore. -
Antonia
............. Ruth Ann Swenson. -
Giulietta
............. Béatrice Uria-Monzon. -
Andrès/Cochenille/Frantz/Pitichinaccio
............. Michel Sénéchal. -
La voix de la mère
............. Nora Gubisch. -
Maitre Luther/Crespel
............. Alain Vernhes. -
Spalanzani
............. Christian Jean. -
Nathanaël
............. Jean-Luc Maurette. -
Hermann
............. Josep Miquel Ribot. -
Schlémil
............. Nigel Smith. -
Stella
............. Bambi Floquet
Escenografia:
............. Michael Levine. -
Il·luminació
............. Jean Kalman. -
Vestuari
............. Michael Levine. -
Coreografia
............. Philippe Giraudeau. -
Dramatúrgia
............. Ian Burton. -
Direcció d’escena
............. Robert Carsen. -
Direcció musical
............. Jesús López-Cobos. -
Orquestra de l'Opéra national de Paris
Cor de l’Opéra national de Paris
Director del cor: Peter Burian
Els contes de Hoffmann (Les contes d'Hoffmann en francès) és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Jules Barbier, basada en tres contes d'E.T.A. Hoffmann.
És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg. El text està basat en una obra que el propi Barbier i Michel Carré havien escrit sobre contes del poeta alemany E.T.A. Hoffmann. El mateix E.T.A. Hoffmann és un personatge de l'òpera, com ell mateix feia en moltes de les seves històries. Els contes en què es basa l'òpera són Der Sandmann, Rath Krespel, i Des verlorene Spiegelbild.
Es va estrenar en l'Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881 Des de llavors, Els contes de Hoffmann forma part del repertori operístic, s'han realitzat alguns enregistraments i se sol interpretar amb regularitat.
Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Giulietta i Antonia), que no són sinó diferents encarnacions dels amors de Hoffmann, haurien de ser interpretades per la mateixa cantant, però les grans diferències de tessitura dels papers (des de la lleugera coloratura d'Olympia a la soprano dramàtica amb greus de Giulietta, passant per la lírica Antonia, a la que es pot afegir el breu paper de Stella) fa que sigui gairebé impossible fer-ho amb garanties de qualitat en tots els papers i es prefereix assignar cada paper a sopranos diferents.
Al contrari, els quatre papers de malvat (Lindorf, Coppelius, Miracle i Dapertutto) habitualment són interpretats pel mateix baríton, ja que els quatre són encarnacions diferents del mateix geni del mal que en cada ocasió frustren els plans de Hoffmann i tenen un registre vocal similar. Alguns altres papers també poden ser doblats, com el de Musa i Nicklausse, que són cantats per la mateixa mezzo.
L'acció del pròleg i l'epíleg es desenvolupa a Nüremberg, i en els tres actes, respectivament, a París, Munic i Venècia en el segle XIX
Pròleg
A la cerveseria de Luther, a Nüremberg, pròxima al teatre de l'òpera on la celebrada cantant Stella interpreta Don Giovanni, els clients demanen cervesa i vi. Entra Lindorf, un home casat, que intenta seduir Stella i suborna el seu criat, Andreas, perquè li doni una carta, que Stella ha enviat a Hoffmann, en la que està inclosa la clau de la seva habitació; Lindorf té el propòsit de substituir a Hoffmann.
Entra Luther amb uns cambrers a preparar el lloc per a un grup d'estudiants, que arriben de seguida, cantant vigorosament, dirigits per Hermann i Nathaniel. Aquest proposa un brindis a Stella, i després ell i Hermann pregunten a Luther per Hoffmann; en aquest precís moment arriba Hoffmann amb el seu amic Nicklaus, el qual irònicament es refereix a la música de l'ària de Leporello a Don Giovanni i aplica la lletra per reflectir com l'esgoten les aventures permanents d'Hoffmann: "Notte e giorno faticar".
Hoffmann, al principi té un aire reflexiu. Responent a les peticions dels parroquians, canta un aire còmic sobre un nan, Kleinzach, però la seva inspiració romàntica el porta, al mig de la cançó, per un altre camí, i canta el seu afany de recerca de l'amor. Poc després Hoffmann veu a Lindorf, que es burla d'ell; Hoffmann reconeix en Lindorf les forces del mal, que sempre l'han assetjat, i ambdós intercanvien insults. La conversa se centra ara en les amigues dels estudiants: Hoffmann parla dels seus tres amors (tots ells personificats en Stella). Desatenent l'avís de Luther que el teló va a alçar-se per al següent acte de l'òpera, els estudiants es disposen a escoltar el relat dels tres amors d'Hoffmann... "La primera s'anomenava Olympia..."
Acte I
A París, el físic i inventor Spalanzani presumeix de la seva "filla", Olympia. Hoffmann, que ha sigut deixeble de Spalanzani i està enamorat d'Olympia, entra a la sala. Spalanzani, després d'haver donat ordres al seu servent, Cochenille, deixa sol a Hoffmann, qui guaita a través d'una cortina i veu a Olympia, aparentment dormida. Encisat, canta: "ah! vivre deux!" ("ah! Viure els dos"). Entra ara Nicklaus i diu a Hoffmann que l'únic interès de Spalanzani és la ciència i que construeix nines que semblen vivents: "Une poupée aux yeux d'émail" ("Una nina amb els ulls d'esmalt").
Però Hoffmann es nega a creure el que li diuen. Entra Coppelius, un inventor rival de Spalanzani, i canta sobre els seus objectes científics i ven a Hoffmann un parell d'"ulls" màgics a través dels quals Olympia sembla encara més meravellosa. Torna Spalanzani, i, sense ser escoltat per Hoffmann, Coppelius li reclama la part que li correspon del que Spalanzani ha guanyat o guanyi amb Olympia, perquè els ulls els va fer Coppelius. Spalanzani paga a Coppelius amb un xec d'un banc que ha fet fallida.
Arriben ara els invitats per a la presentació d'Olympia. Nicklaus i Hoffmann esperen ansiosament veure la bella jove, que aviat és presentada per Spalanzani per a admiració de tots, especialment de Hoffmann. Spalanzani anuncia que Olympia cantarà amb acompanyament d'arpa. Canta llavors un ària de coloratura, "Les oiseaux dans la charmille" ("Els ocells en l'enramada"), però hi ha un moment al mig de la cançó en què Spalanzani ha d'acostar-se ràpidament a Olympia per a donar corda al mecanisme. Hoffmann, entusiasmat i sense adonar-se del que és Olympia, vol invitar-la a sopar, però l'inventor pretexta una excusa. Se'n van els invitats i Hoffmann, a soles amb Olympia, li canta amorosament; quan toca el seu muscle, rep una resposta mecànica. Per fi, ell pren la seva mà; ella s'alça, es belluga en diverses direccions i surt ràpidament, amb la consternació consegüent de Hoffmann. Entra Nicklaus i tracta de fer saber a Hoffmann la veritat sobre Olympia, però Hoffmann es nega a escoltar-lo.
Arriba ara Coppelius; ha comprovat que el xec de Spalanzani no té valor i ve disposat a venjar-se. Desapareix per a ocultar-se a l'habitació d'Olympia i espera que ella hi arribi. Tornen els invitats i el ball comença novament. Hoffmann pren a Olympia per parella; dansen durant una estona, però la nina gira cada vegada amb més rapidesa fins que Spalanzani li dóna un copet i la deté (després que Nicklaus havia intentat fer-ho sense aconseguir-ho), Hoffmann està exhaust i atordit; les seves ulleres (els "ulls" que li va donar Coppelius) s'han trencat. Mentrestant, se sent a l'interior de la casa un soroll de maquinària trencada: Coppelius ha destrossat Olympia. Hoffmann, horroritzat, s'adona llavors que s'havia enamorat d'una nina mecànica. Mentre Coppelius i Spalanzani es cobreixen mútuament d'insults, els invitats es burlen del desil?lusionat Hoffmann.
Acte II
La segona història succeeix a Munic. Antonia, de la que Hoffmann està enamorat, asseguda davant d'un clavecí, canta una trista cançó: "Elle a fui, la tourterelle" ("Ha fugit la tortoreta"). Crespel, el seu pare, entra i li recorda la seva promesa de no cantar, perquè ha heretat de sa mare una bella veu, però també una terrible malaltia, la tuberculosi, que s'agreuja si canta. Antonia se'n va, després de renovar la seva promesa. Crespel, molest perquè la insistència de Hoffmann pertorba la pau d'esperit de la seva filla, ordena el seu criat Franz, que és sord, que no deixi entrar a Hoffmann a la casa. Després d'una cançó còmica per part de Franz, entra Hoffmann acompanyat de Nicklaus, i Franz, desobeint el seu amo els deixa entrar.
Hoffmann inicia el duo amorós que ell i Antonia solien cantar. Entra Antonia i s'abraça apassionadament amb Hoffmann; Nicklaus els deixa sols. Antonia manifesta que li han prohibit cantar, però ell insisteix perquè ho faci; ella es posa al clavecí i ambdós canten el duo que havia iniciat Hoffmann. Al final del duo ella defalleix i en sentir el seu pare se'n va a la seva habitació, mentre que Hoffmann s'amaga.
Entra Franz i anuncia al Dr. Miracle. Crespel ordena al criat que no el deixi passar, perquè no vol que el tractament del metge causi la mort de la seva filla com ja va passar amb la seva esposa. Però Miracle entra i insisteix a tractar Antonia, davant el temor de Crespel i de Hoffmann, que roman amagat. Per arts màgiques diagnostica la malaltia d'Antonia en absència de la pacient, i malgrat les aspres protestes de Crespel, recepta el remei. I com si sentís el mandat de Miracle, "Chantez" ("Canteu"), s'escolta la veu d'Antonia entre bastidors. Miracle no s'immuta davant dels furiosos intents de Crespel per a despatxar-lo, i torna travessant el mur quan Crespel ha aconseguit fer-lo fora. Finalment se'n va, seguit per Crespel.
Antonia torna i es troba a Hoffmann sol. Abans d'anar-se'n el poeta li diu que ha d'oblidar els seus somnis d'arribar a ser una gran cantant. Ella accedeix a no tornar a cantar mai ("Je ne chanterais plus"). Torna ara el doctor Miracle com per art de màgia i diu que un talent com el d'Antonia no ha de perdre's i li pronostica un esdevenidor meravellós com a cantant. Antonia, confosa, mira cap al retrat de la seva mare, demanant-li ajuda. El retrat cobra vida i parla a la noia, ordenant-li que canti, mentre Miracle toca endiabladament el violí. Al final, Miracle desapareix sota la terra, el retrat recobra la seva forma natural i Antonia cau a terra moribunda.
Entra Crespel a temps de canviar unes poques paraules amb la seva filla abans de morir. Quan apareix Hoffmann, Crespel l'acusa de ser el causant de la mort d'Antonia. Hoffmann es limita a dir a Nicklaus que cridi a un metge i Miracle apareix com a resposta a la crida. Miracle declara la mort d'Antonia.
Acte III
El tercer relat de Hoffmann té lloc a Venècia. L'escena, en un palau des del que s'albira el Gran Canal; Nicklaus i la cortesana Giuletta canten la famosa barcarola amb la concurrència d'un nombrós grup d'assistents. Hoffmann canta ara un alegre brindis: "Amis, I'amour tendre" ("Amics, el tendre amor"). Hoffmann estima Giuletta, però ella està ara lligada a Schlemil. Giuletta presenta Hoffmann a Schlemil i a un altre dels seus admiradors, Pittichinaccio, i proposa que juguin al faraó.
Queden sols Nicklaus i Hoffmann; Nicklaus adverteix el seu amic que no cometi bogeries; però Hoffmann està perdudament enamorat de Giuletta i no es deixa convèncer fàcilment. Quan se'n van, Dapertutto, un fetiller que utilitza Giulietta per a esclavitzar les seves víctimes, entra en escena. Ja ha aconseguit atrapar a Schlemil i ara vol fer el mateix amb Hoffmann. I exhibeix el diamant amb què una vegada més subornarà a Giuletta perquè faci la seva voluntat: "Scintille, diamant" ("Brilla, diamant").
Apareix Giuletta, i Dapertutto li demana que captivi a Hoffmann, perquè ell al seu torn pugui capturar la seva ànima robant la seva imatge en el mirall. Hoffmann, que arriba quan acaba d'anar-se'n Dapertutto, canta apassionadament el seu amor per Giulietta. Ella intenta prevenir-lo de la gelosia de Schlemil, però diu que és a ell, Hoffmann, a qui estima; després fa que es miri en el mirall per que quan estigui lluny, ella pugui retenir la seva imatge. Ell, tot i trobar-se confús, hi assenteix.
Apareixen ara Schlemil amb Pittichinaccio, Nicklaus, Dapertutto i altres persones. Dapertutto mostra a Hoffmann un mirall i el poeta s'omple d'espant en comprovar que la seva imatge no s'hi reflecteix. Nicklaus tracta debades d'endur-se a Hoffmann, qui diu en alta veu que estima i odia alhora a Giulietta, la qual cosa provoca en els presents comentaris sobre el que està passant. Ara en diàleg parlat, en tant que la barcarola s'escolta com a fons de l'escena, Hoffmann demana a Schlemil la clau de l'habitació de Giulietta; els dos homes lluiten, Hoffmann arrabassa a Dapertutto la seva espasa i amb ella dóna mort a Schlemil. Hoffmann s'apodera de la clau i corre cap a l'habitació de Giulietta, però torna en veure que Giulietta s'acosta pel Canal en una gòndola. Aquesta, en comptes d'acceptar Hoffmann, l'abandona entregant-lo com a víctima a Dapertutto, i accepta Pittichinaccio. Dapertutto ha preparat una beguda enverinada per desfer-se de Nicklausse, però Giulietta la pren per accident i mor als braços de Hoffmann; Nicklausse se l'enduu entre la confusió.
Epíleg
De nou en la Taverna de Luther, Hoffmann diu als seus amics que els seus relats han acabat. A la llunyania, s'escolten aplaudiments i visques que Luther diu que són en aclamació de Stella. Lindorf se'n va. En resposta a unes paraules de Nathaniel, Nicklaus diu que Stella és l'encarnació d'Olympia, Antonia i Giulietta, i tots brinden per ella. Al principi això causa la irritació d'Hoffmann, però després pensa que oblidar-se dels seus patiments és el millor que pot fer. Els estudiants se'n van, deixant a Hoffmann caigut sobre una taula, completament borratxo. En una visió se li apareix la musa de la poesia i li diu que dediqui a ella la seva vida, a la qual cosa Hoffmann accedeix ple d'alegria.
Entra Stella i veu a Hoffmann. Nicklaus li diu que el poeta està borratxo. Lindorf entra i atrau cap a ell a la cantant. L'obra conclou mentre s'escolten novament les veus dels estudiants que entonen un alegre brindis. La musa inspira Hoffmann perquè es dediqui a la creació, mentre un cor entona l'apologia de l'art i la literatura.
