Durada: 53 min. - Mida: 470 MB (Primera part)
Durada: 1 h 15 min. - Mida: 804 MB (Segona part)
Òpera, amb música de Györgi Ligeti
Llibret de Györgi Ligeti i Michael Meschke
Des del Gran Teatre del Liceu
Repartiment:
Piet the Pot
............. Chris Merritt
Amando
............. Inés Moraleda
Amanda
............. Ana Puche
Nekrotzar
............. Werner van Mechelen
Astradamors
............. Frode Olsen
Mescalina
............. Ning Liang
Venus
............. Barbara Hannigan
Príncep Go-Go
............. Brian Asawa
Ruffiak
............. Gabriel Diap
Schabiak
............. Miquel Rosales
Ministre Blanc
............. Francisco Vas
Ministre Negre
............. Simon Butteriss
Gepopo. Cap de policía
............. Barbara Hannigan
.
.
Escenografia
............. Alfons Flores
Il·luminació
............. Peter van Praet
Vídeo
............. Franc Aleu
Vestuari
............. Lluc Castells
Direcció d’escena
............. Alex Ollé (La Fura dels Baus)
............. Valentina Carrasco
Direcció musical
............. Michael Boder
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del cor: José Luis Basso
Coproducció: Gran Teatre del Liceu, Théâtre Royal de la Monnaie (Brussel?les), Opera di Roma i English National Opera
Es l’única òpera del compositor hongarès Györgi Sándor Ligeti (1923-2006). Va ser considerat com un dels grans compositors de segle XX. La seva joventut va estar marcada per la 2ª guerra mundial i la seva família que era d’origen jueu, van patir la persecució nazi als camps de concentració. Acabada la guerra va estudiar a Budapest amb Kadosa, Kodaly i altres, fins que s’exilià a Viena on va prendre contacte amb Stockhausen i Koenig que treballaven en la música electrònica.
El Gran Macabre està inspirada en l’obra “Balada del Gran Macabre “de Michel de Ghelderode (Brussel?les 1898-1962). Aquesta antiòpera, com l’anomenava el mateix Ligeti, es una successió de quadres aparentment sense cap ordre. Musicalment des de la seva breu obertura amb una barreja de sons rítmics per botzines d’auto fins la passacaglia final que és una parodia del classicisme, l’obra evoluciona com un collage d’un conjunt de sons urbans, fins petites cites de Beethoven, Rossini i Verdi, això sí, distorsionades, carregada de ironia i ambigüitats, que ens porten a un missatge mortalment seriós d’una manera humorística i lleugera. La música té una extraordinària varietat : des de la farsa mes brillant a la utilització de instruments gens convencionals, com harmònica cromàtica, bongos, botzines, mandolines, timbres de porta i xiulets. S’alternen crits, rots, cacareigs, amb moments de intensa expressivitat. Es a dir canvis del mes sublim al mes escatològic. Els cantants tenen parts parlades, cridades i el llenguatge es salvatge, grotesc, i desmesurat. La bellesa de l’obra neix de la realitat i del seu humor negre, així com del seu rebuig de les normes convencionals.
L’obra es va estrenar a Estocolm el 12-04-1978. El 1997, el mateix Ligeti la va revisar.
Argument
L´acció es a Breughhellad, país imaginari, época indeterminada. El tema principal es la mortalitat i el seu personatje principal la mort, suposadament representada per Nekrotzar
Acte I
Una parella consumida per el seu desig irresistible, busca un lloc per satisfer els seus impulsos. Algú surt de la seva tomba i es fa passar per Nekrotzar, per anunciar i portar a fi, el final del mon. S’aprofita del borratxo Piet von Bass. Els enamorats, aprofiten la tomba que ara està lliure com a lloc segur per satisfer els seus desitjos.
L’astròleg de palau, Astradamors, es humiliat per la seva dona Mescalina ja que l’obliga a realizar les feines de la llar, i el colpeja. Aquest, descobreix al cel un cometa que s’apropa i provocarà la fi del mon a mitja nit. Mescalina somia mentrestant,en un home de una gran potencia sexual. Nekrotzar satisfà la dona i li dona un petó mortal, de vampir, al final dels brutals excessos sexuals i corre al palau del Princep de Breughelland. Astradamors s’apressa a seguir el seu salvador.
Acte II
El príncep Go-Go, no mes està interessat per el menjar i la beguda , i els seus dos ministres a afavorir el seu propi partit. Un alçament popular planeja per sobre d’ells, quan Nekrotzar s’apropa al palau amb el seu missatge apocalíptic. Es predica la penitencia i el penediment. Seguint el costum del país, el gran aconteixement de la fi del mon, se celebra com una bacanal, que arrossega també a Nekrotzar, el qual està convençut de que el vi es sang humana, Quan arriba la mitjanit, fins i tot ell està borratxo i per tan ningú pot portar a terme la fi del món.
Al dia següent resulta incert si la fi del món a ocorregut. Mescalina no pregunta si està viva o morta, però no sent que les coses hagin canviat. Quan ella reconeix en Nekrotzar el seu primer marit, l’ataca enfurismada i amb retrets. El Gran Macabre, baix de to desapareix. Els altres continuen emborratxant-se. La parella d’enamorats surt de la tomba ebris de plaer. No s’han assabentat de res del que ha passat. Tots celebren feliços haver-se escapat altra vegada de la mort.
