Durada: 1 h 11 minuts. - Mida: 678 MB - Primera part (Actes I i II)
Durada: 54 minuts. - Mida: 515 MB - Segona part (Acte III)
Òpera, amb música de Paul Dukas
Llibret de Maurice Maeterlinck basat en el conte de Perrault. Des del Gran Teatre del Liceu
Repartiment:
Ariane
............. Jeanne-Michèle Charbonnet
La nodrissa
............. Patricia Bardon
Barba Blava
............. José van Dam
Tres camperols
............. Pierpaolo Palloni
............. Xavi Martínez
............. Dimitar Darlev
Les 5 dones de Barba Blava
............. Selysette: Gemma Coma-Alabert
............. Ygraine: Beatriz Jiménez
............. Melisande: Elena Copons
............. Bellangère: Salomé Haller
............. Alladine: Alba Valldaura
.
.
Escenografia
............. Christian Schmidt
Il?luminació
............. Jürgen Hoffmann
Vestuari
............. Christian Schmidt
Direcció d’escena
............. Claus Guth
Direcció musical
............. Stéphane Denève
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Director del cor: José Luis Basso
Co-producció del Gran Teatre del Liceu i Opernhaus Zürich
Ariane et Barbe-Bleue es va estrenar a l'Òpera Comique de París el 10 de maig de 1907 amb l'esposa de Maeterlinck, Georgette Leblanc , en el paper principal. És de destacar que a la representació que va tenir lloc al Volksoper de Viena el 2 d'abril de 1908 van assistir Arnold Schoenberg i els seus deixebles Alban Berg i Anton Webern els quals van expressar la seva admiració per la música. Altres representacions van tenir lloc a Brussel?les (1909), Nova York i Milà (1911), Buenos Aires (1912) , Madrid (1913), i no va arribar al Covent Garden de Londres fins al 1937. Posteriorment l’obra ha estat molt poc representada.
Acte I
Ariana està destinada a ser la sisena esposa de Barba-Blava. Quan ella i la seva nodrissa arriben al castell són rebudes (fora d’escena) per un cor de camperols que clamen per la mort de Barba-Blava a que atribueixen l’assassinat de les seves ex-esposes. Ariana està convençuda que encara viuen.
Barba-Blava li ha donat set claus que corresponen a les càmeres del seu tresor: les sis de plata està autoritzada a utilitzar-les, però té prohibit utilitzar la setena, d’or. Ariane diu que aquesta és l'única clau que importa i buscarà la setena porta, mentre que la nodrissa obre les altres. En obrir la primera porta una cascada de joies i altres tresors es vessa, la segona porta revela una "pluja de safirs", la tercera, un "diluvi de perles", la quarta, una "cascada de maragdes", la cinquena, "un torrent de robins", i la sisena, un "allau de gegants diamants”.
Ariane, malgrat les advertències de la seva nodrissa, obre la setena . Al principi no revela res més que foscor, però tot seguit, sons ofegats provinents de la llunyania es va propagant per la sala. Són les veus de les ex-esposes de Barba-Blava. La nodrissa està aterrida i tracta de tancar la porta però és incapaç de moure's a mesura que les veus es van acostant. Finalment Barba-Blava entra a la sala i diu a Ariane que la conseqüència de la seva desobediència és l'abandonament de la felicitat que li ha ofert.
Ella respon : "La felicitat que vull no pot viure en l’ombra”. Barba-Blava l’agafa pel braç i tracta de arrossegar-la cap a la porta setena. Aleshores, els pagesos furiosos trenquen les finestres i entren a la sala per fer front a Barba-Blava, que treu la seva espasa per defensar-se. Però Ariane calma la multitud tot dient : “Ell no m’ha fet cap mal” .
Acte II
La setena porta es va tancar darrere d'Ariane i la nodrissa. Elles exploren la foscor amb l'ajuda d'un llum i troben les altres esposes amagades , vestides amb parracs i terroritzades, però vives. Ariane les abraça i diu que ha arribat fins allí per alliberar-les però les gotes d'aigua de la volta apaguen el llum i tot es sumeix en la foscor. Ariane, però, percep una feble font de llum i s’hi adreça a les palpentes cap a ella : es tracta d’una vidriera coberta de brutícia.
Prenent una pedra, trenca els vidres d'un en un i el llum inunda l’escena. Les dones la segueixen i poden escoltar el so del mar, el vent en els arbres i el cant dels ocells. Ariane els diu que no tinguin por i que segueixin pujant pels esglaons de pedra que condueixen cap al món exterior.
Acte III
Les defenses del castell han impedit que les esposes puguin escapar i es troben a la sala, felices, però, sempre i quan estiguin amb Ariane. Arriba Barba-Blava greument ferit i lligat de mans pels camperols que l’entreguen a Ariane perquè prengui venjança. Ariane els dona les gràcies i els hi demana que abandonin el castell. Aleshores les cinc dones tenen cura de les ferides de Barba-Blava i Ariane aixecant el punyal es limita a tallar les lligadures de Barba-Blava.
Ariane se’n va per sempre sense que ell l’hagi pogut fer seva. Les altres dones romanen al costat de Barba-Blava, disposades a seguir patint, tal com sembla que és el destí de la dona al costat de l’home.