El trencanous (rus: Щелкунчик, Shchelkúnchik) Op 71, és un conte de fades-ballet en dos actes, de Piotr Ilich Txaikovski (1840-1893), compost en 1891-1892. Txaikovski va posar música a l'adaptació d'Alexandre Dumas (pare) del conte El trencanous i el rei dels ratolins d'Ernst Theodor Amadeus Hoffmann (posada en escena per Marius Petipa i encarregat pel director dels Teatres Imperials Iván Vsevolozhski en 1891). Als països occidentals, El trencanous s'ha convertit potser en el més popular de tots els ballets, principalment representat en el Nadal.
El compositor va fer un assortiment de vuit dels nombres del ballet abans de la seva estrena al desembre 1892, formant La suite del trencanous, Op 71a, concebut per tocar en concert. El suite es va tocar, sota la direcció del compositor, el 19 de març 1892 a una reunió de la sucursal de Sant Petersburg de la Societat Musical. [1] La suite es va tornar popular a l'instant, encara que el ballet complet no va aconseguir la seva gran popularitat fins al voltant dels anys 1960.
Entre altres coses, la música del trencanous es coneix pel seu ús de la celesta, un instrument que el compositor ja havia emprat en la seva balada simfònica molt menys coneguda El Voivoda (que es va estrenar en 1891). Encara que és coneguda com l'instrument solista presentat en la Dansa de la fada de Sucre de l'acte II, la celesta s'empra en altres parts del mateix acte.
El conte s'ha publicat en moltes versions de llibre inclouen versions plenes de color per a nens. L'argument se centra en una nena alemanya anomenada Clara Stahlbaum o Clara Silverhaus. En algunes representacions del trencanous, la Clara es diu Marie o María. (En el conte original de Hoffmann, la nena es diu Marie o María en realitat, mentre que Clara-o Klärchen-és el nom d'una de les seves nines).
Primer acte
L'obra comença amb una obertura «en miniatura», la qual també comença la Suite. La música crea l'ambient de fada per exclusivament usar els registres alts de l'orquestra. El teló s'obre i mostra la casa dels Stahlbaum, en la qual es prepara una festa de vespres de Nadal. Clara, el seu germanet Fritz, i els seus pares estan celebrant la vigília amb amics i família quan entra el padrí misteriós, en Herr Drosselmeyer. Produeix de pressa un sac de regals per a tots els nens. Tots estan feliços excepte la Clara, qui no ha rebut un regal encara. En Herr Drosselmeyer després presenta tres nines de grandària natural, que cadascuna balla al voltant de si. Quan estan completes les danses, la Clara s'apropa a en Herr Drosselmeyer demanant un regal. Sembla que a ell li falten més regals, i la Clara corre a la seva mare tenint una arrencada de llàgrima.
En Drosselmeyer després presenta una joguina de trencanous, en la forma tradicional d'un soldat amb uniforme de formació.La Clara està encantada, però el seu germà està envejós i fallida el trencanous.
La festa acaba i la família Stahlbaum se'n va a dormir. Mentre tots estan dormint, en Herr Drosselmeyer arregla el Trencanous. Després la Clara es desperta i veu que la seva finestra és oberta. Quan el rellotge sona la mitjanit, la Clara sent el so de ratolins. Es desperta i tracta d'escapolir-se, però els ratolins la paren. Potser la Clara estigui somiant encara: L'arbre de Nadal de sobte es torna enorme, omplint la sala. El trencanous pren vida, ell i els seus soldats s'aixequen per defensar a la Clara, i el Rei dels ratolins encapçala els ratolins en batalla. Aquí en Txaikovski segueix el clima «de miniatura» de l'obertura, posant la majoria de la música de batalla en els registres alts de l'orquestra.
Una altra escena d'El trencanous.
Es lluita un conflicte, i quan la Clara ajuda al Cascanueces per sostenir la cua del Rei dels ratolins o per tirar-li la seva sabata, el Trencanous aprofita l'oportunitat i ho apunyala. El Rei es mor. Els ratolins es retiren portant el seu líder mort. Després, el Trencanous es transforma en un príncep. (En el conte original de Hoffmann, i en les versions del Ballet Reial el 1985 i 2001, el Príncep és el nebot de en Drosselmeyer, a qui el Rei dels ratolins havia convertit en un Trencanous, i tots els esdeveniments després de la festa de Nadal s'han arreglat per en Drosselmeyer per eliminar l'encanteri).
La Clara i el Príncep viatgen a un món on Flocs de neu ballarins els saluden, i on fades i reines ballen per donar-li la benvinguda a la Clara i al Príncep en el seu món. La música expressa les imatges meravelloses per presentar un cor de nens sense paraules. El teló es cau en el Primer acte.
Segon acte
La Clara, el Trencanous i Drosselmeyer arriben al Regne dels Dolços on els rep la fada de Sucre, el seu Cavaller i la resta dels dolços. Apareixen els balladors espanyols (de vegades Xocolata), els balladors xinesos (de vegades Te), els balladors àrabs (de vegades Cafè), els balladors russos (de vegades Bastons de caramel - la seva dansa es diu el Trepak), Mamà Gingebre i els seus Polichinelles (de vegades Bombons, o Pallassos de tall en la representació de Mijaíl Baryshnikov), les Flautes de llengüeta (de vegades Pastores de Marzipan o Mirlitons), la Fada de Sucre, i el Vals de les Flors. Les danses en el Regne dels Dolços no sempre s'ordenen així.
Després de les festivitats, la Clara es desperta sota l'arbre nadalenc amb la seva trencanous de fusta, alegre per la seva aventura meravellosa, i el teló es tanca. (No obstant això, en la versió de Balanchine, mai es mostra la Clara despertant-, sinó, després de totes les danses en el Regne dels Dolços, ella i el Príncep Cascanueces cavalquen en un trineu en l'estil de Pare Noel incloent rens, i el teló cau. Fa l'efecte que el «somni» passa en realitat, com en el conte original de Hoffmann, la versió del Ballet Reial sembla que implica el mateix, al final, el nebot de Drosselmeyer, qui havia estat transformat en un trencanous, reapareix en una forma humana a la botiga de joguines de Drosselmeyer)
