Elinks

Primera part (Pròleg i Acte I) ? Durada: 1 h 26 min. ? Mida: 752 MB

L’INCORONAZIONE DI POPPEA Òpera, amb música de Claudio Monteverdi Llibret de Gian Francesco Busenello DVBrip x lopere. V.O. en italià - subtítols en català

Repartiment

Nerone (castrato, tenor o mezzo-soprano) ............. Sarah Connolly Ottone (contratenor) ............. Jordi Domènech Sèneca (baix) ............. Franz-Josef Selig Liberto / Soldat / Cònsol (tenor) ............. Francisco Vas Soldat / Cònsol / Lucano / Familiar de Sèneca (tenor) ............. Guy de Mey Tribú / Lictor / Familiar de Sèneca / Mercuri (tenor) ............. Josep Miquel Ramon Tribú (baix) ............. Marc Pujol Valletto (baríton) ............. William Berger Ottavia (mezzo-soprano) ............. Maite Beaumont Poppea (soprano) ............. Miah Persson Drusilla (soprano) ............. Ruth Rosique Damisel?la / La Virtut / Cor d’Amors (mezzo-soprano) ............. Judith van Wanroij Dida de l’emperadriu / Arnalta / Familiar de Sèneca (contralt) ............. Dominique Visse La Fortuna / Pal?les / Venus (mezzo-soprano) ............. Marisa Marti Amor (soprano) ............. Olatz Saitua

Escenografia ............. Paul Steinberg Il?luminació ............. Pat Collins Vestuari ............. Buki Shiff Direcció d’escena ............. David Alden Direcció musical ............. Harry Bicket

Orquestra Barroca del Gran Teatre del Liceu Coproducció: Bayerische Staatsoper (Munic) / Welsh National Opera (Cardiff)

Drama musical en tres actes de Claudio Monteverdi amb llibret del poeta i empresari venecià Gian Francesco Busenello (1598-1659). Basat en Annals de Tàcit, Els dotze Cèsars de Suetoni. Història romana de Dio Cassius i Octavia del pseudo-Sèneca La temàtica de la trama reflecteix un canvi important que arribarà a fer-se literàriament canònic a l’òpera pels volts de 1640: l’allunyament progressiu dels relats mitològics ?tot i l’aparició obligada de divinitats com Cupidell? per entrar en temes històrics i personatges de l’antiguitat com Neró i Sèneca. Paral?lelament, l’òpera aposta cada vegada més per escenes de diàleg i comença a variar l’estructura encarcarada d’àries consecutives. L’incoronazione di Poppea, la darrera del compositor, s’estrenà al Teatro SS. Giovanni e Paolo de Venècia a principis de 1643.

L'heroïna és Sabina Popea, segona esposa de l'emperador romà Neró. Drama més amoral que no pas immoral, celebra la victòria de la passió i de l'ambició, i presenta una varietat i complexitat molt grans tant en la psicologia dels personatges com en els recursos musicals, però sense defugir la ironia i el sarcasme, en un conjunt que integra, de manera tràgica i còmica, sentiments i afectes, crueltat i sensualitat.

L'incoronazione di Poppea, Primera part (Pròleg i Acte I)

Pròleg A l’esfera celeste. Les deesses rivals Fortuna i Virtut (Fortuna i Virtù) s’intercanvien retrets i es disputen la seva supremacia entre els mortals. Arriba Cupidell (Amore) per posar pau a la disputa. Tal com mostrarà la narració dels fets que s’esdevindrà tot seguit, és ell qui governa el destí dels homes i qui controla la seva virtut.

Acte I Als afores del palau de Poppea, de bon matí. Tot i haver estat abandonat per Poppea, Ottone ronda el seu palau rememorant la passió que encara el té lligat. Veient la guàrdia de l’emperador a la porta de l’edifici, Ottone assumeix que Neró és dins, dormint tranquil?lament als braços de Poppea. Commoguts pel seu lament, els soldats es queixen de les desventures que els provoca la nit. Maleeixen els dos amants i comenten els nombrosos escàndols de la cort i l’estat precari en què es troba l’Imperi Romà amb el mandat de Neró.

Apareixen l’emperador i Poppea; tots dos s’imaginen, tendrament, ben lluny d’aquell palau. Els acompanya la seva confessora, Arnalta. Poppea manifesta obertament el seu desig d’esdevenir emperadriu i destronar l’emperadriu Ottavia, a qui Neró somnia repudiar. Arnalta aconsella a Poppea de no refiar-se gaire de Neró, ja que els prínceps sempre atenen només als seus propis interessos. Però Poppea manté la seva fe en Cupidell i la deessa Fortuna; Arnalta, desconsolada, creu que la seva patrona ha perdut el nord.

Als apartaments imperials, Ottavia lamenta el seu destí, lligat inexorablement als capricis de Neró. La seva criada li aconsella venjar-se; cal que es busqui un amant, i així pagar-li amb la mateixa moneda. Però Ottavia vol mantenir-se innocent, malgrat córrer el risc de viure en un dol perpetu. Arriba el filòsof Sèneca que li aconsella mantenir-se constant, però ella ho rebutja; darrere aquest consell només hi ha la vanitat típica dels filòsofs. Conscient que Neró vol desfer-se d’ella, se’n va a pregar al temple.

Un cop sol, Sèneca medita sobre la futilitat del luxe i del poder. De sobte, apareix la deessa Pallade i l’avisa de la seva mort imminent que li serà oportunament anticipada pel déu Mercuri. Sèneca accepta el seu destí. Entra Neró i confessa al filòsof el seu desig de repudiar la seva dona. Sèneca l’intenta convèncer de l’escassa valentia moral de la seva decisió. Però Neró no està per històries ni consells; farà allò que vulgui, per això mana. Un cop torna Poppea, els dos amants canten de nou els plaers de la nit passada; Neró, embriagat de la seva bellesa, li promet novament el tro. Poppea insinua, al seu torn, que Sèneca ha estat vanagloriant-se de tenir molta influència en els designis de l’emperador. Pres d’ira, Neró mana matar al filòsof i marxa.

Ottone ha estat observant els amants i intenta parlar amb Poppea que, irritada, ratifica la decisió d’abandonar-lo. Arnalta els escolta i sent molta compassió pel jove. Ottone sap que si Poppea arriba a la corona, la seva vida correrà perill; per això ordirà una trama contra el seu ascens al poder. Ottone decideix confessar el seu amor a Drusilla, una antiga pretendent a qui ell mateix havia rebutjat en nom de Poppea. Sorpresa per aquest canvi tan sobtat, Drusilla l’accepta amb notòria alegria.

Acte II Jardins de la vil?la de Sèneca, als afores de Roma. Sèneca passeja tranquil pel seu jardí. El déu Mercuri l’informa que ha de morir. Fidel als preceptes de l’estoïcisme, Sèneca, amb modèstia, agraeix als déus el do de la vida i es disposa a complir les ordres. Quan Mercuri se’n va, arriba Liberto ?el capità de la guàrdia de Neró? i confirma la notícia al filòsof. Sèneca es prepara per afrontar el seu destí, tot i l’oposició dels seus servents que li preguen que escapi. El pensador no els escolta i demana que li preparin un bany on es tallarà les venes. Novament al palau imperial de Roma, Neró acaba de ser informat de la mort de Sèneca. L’emperador troba el poeta Lucano, amb qui canta un apassionat elogi de Poppea. Ottavia, per la seva banda, segueix maleint el destí que l’assola. Mentre, Ottone s’enfada amb si mateix per haver-li desitjat mal a Poppea. Ottavia li acaba ordenant que mati Poppea. Per evitar sospites, s’haurà de vestir de dona; Ottone marxa profundament torbat, però promet obeir els designis de la seva emperadriu. Mentrestant, veiem Drusilla cantant les promeses d’amor d’Ottone, davant la burla d’un dels seus patges. Apareix Ottone i li confessa a Drusilla la seva comesa; també li demana ajuda per disfressar-se. Poppea, al seu jardí, resa a Cupidell i li suplica que la uneixi aviat a Neró, mentre celebra la mort de Sèneca. Arnalta l’acompanya cantant-li una cançó que la fa endormiscar-se. Apareix Cupidell per protegir-la i s’amaga ben a prop. Ottone entra al jardí disfressat de Drusilla. Quan és a punt de matar-la, Cupidell intervé per fer-lo canviar d’opinió. Poppea es desperta i Ottone s’escapa ràpidament, perseguit per Arnalta i la seva cort. Cupidell afirma que defensarà Poppea fins que aquesta es converteixi en emperadriu.

Acte III Inconscient del que ha passat, Drusilla espera la mort de Poppea i la seva unió amb Ottone. Però Arnalta, seguida d’uns soldats, la captura. Ella defensa la seva innocència davant de Neró, però afirma ?per encobrir Ottone? que volia matar Poppea per l’antiga enemistat que tenien. Neró la sentencia a mort, però Ottone ?que ha sentit tota la conversa? afirma ser-ne el responsable i haver estat induït per Ottavia. Neró acaba condemnant Ottone a l’exili i li confisca els títols nobiliaris i totes les riqueses. Tot seguit, l’emperador decreta el repudi a Ottavia, que serà abandonada a la deriva en un vaixell. Neró jura a Poppea que es casarà amb ella aquell mateix dia. Ottavia, absolutament desconsolada, diu adéu als seus amics i família. Al palau imperial, Neró convida Poppea a ascendir al tro. La rodegen cònsols de Roma i membres del poder judicial. Tot descendint del cel, Cupidell corona Poppea com a deessa de la bellesa terrenal. Els amants reafirmen la seva passió en un duet, acompanyats per Venus, les Gràcies i un cor d’àngels.