Documentals

DURADA: 60 minuts. - MIDA: Mida: 608 megues

PAÏSOS: Coproducció Islàndia-Suècia-Alemanya DIRECCIÓ: Helgi Felixson PRODUCCIÓ: Felix Film AB en coproducció amb Ma.Ja. de Filmproduktio FOTOGRAFIA: Helgi Felixson MUNTATGE: Steffi Thors SO: Ingvar Lunberg MÚSICA: Hilmar Örn PROTAGONISTES: Björgólfur Thor Björgólfsson, Geir Haarde and Jón Ásgeir Jóhannesson

FESTIVALS: IDFA (Festival Internacional de Cinema Documental d'Amsterdam). Països Baixos, 2009. One World Human Rights Film Festival. República Txeca, 2010.

Sinopsi: Què passa quan tot un país es queda en números vermells? Qui en són els responsables? Aquest és un treball que busca les respostes a aquestes preguntes davant l'enorme crisi financera d'Islàndia.

Aquest divendres, "El documental" estrena "Que Déu beneeixi Islàndia" ("God bless Iceland"). L'octubre del 2008 va començar el malson d'Islàndia, fins llavors un dels països més pròspers del món. El col·lapse dels tres principals bancs privats (Kaupthing, Landsbanki i Glitnir), que concentraven el 90% del sistema bancari d'Islàndia, va fer que el país estigués a punt de declarar-se en bancarrota. Milers de persones perdien la feina mes rere mes, mentre que les manifestacions a Reykjavík davant el Parlament per demanar que s'eliminés la corrupció i es convoquessin eleccions es multiplicaven. Va ser en aquestes concentracions on el documentalista Helgi Felixson va conèixer els protagonistes d'aquest documental. I van acordar que els faria un seguiment durant el primer any de la crisi.

Sturla Jónsson, camioner autònom i pare de família, viu ofegat per les factures, amb la por que el banc es quedi la casa i l'única esperança d'emigrar per intentar millorar la seva situació. Des que va començar la crisi, el negoci d'Eva Hauksdóttir, una botiga de màgia, no dóna per viure per a ella i el seu fill, Haukur. A més, com a empresària, no té cap dret a cobrar l'atur, de manera que fa mesos que no paga la hipoteca i sobreviu amb el menjar que troba remenant els contenidors. Tant ella com el seu fill són activistes a les manifestacions, però un dia les coses es compliquen quan detenen el fill. Llavors augmenta la tensió entre els manifestants, que demanen el seu alliberament, i les forces de l'ordre, que els ataquen amb gasos lacrimògens. Un dels agents de policia és el jove Dúni Geirsson, que es troba en la difícil situació d'haver de protegir l'Estat en aquests moments de crispació.

El documental contraposa d'una manera molt àcida l'impacte de la crisi en la vida d'aquests treballadors amb el discurs de l'altra cara de la moneda, el dels polítics i els financers que ocupaven càrrecs de primer ordre en les institucions que van donar peu a la crisi. Geir H. Haarde, llavors primer ministre, va acabar dimitint al·legant qüestions de salut. El que es considera l'arquitecte del sistema bancari islandès, Bjarni Armannsson, ara fa de granger amb el seu fill. Va estar al capdavant dels principals bancs del país just en el moment en què aquest sector es va privatitzar, pocs anys abans de la crisi. Les xifres econòmiques que manegava eren enormes: "Vaig manipular unes xifres tan grans, durant tant de temps..., però eren números escrits en una pàgina. No és que fossin irreals, però..., d'alguna manera, eren símbols, però símbols de diners". Unes inversions multimilionàries que van acabar enfonsant el país. Però en aquell moment, segons el financer Jón Ásgeir: "Ens pensàvem que els negocis que fèiem eren sòlids. (...) Però vam tenir massa llibertat". Davant l'enorme poder del món financer en l'economia del país, l'autor del documental es pregunta qui hi ha al capdavant dels bancs més poderosos i quin talent es necessita per dirigir-los. Troba la resposta en Björgolfur Thor, primer multimilionari islandès conegut i antic propietari del Landbanski, el banc nacional islandès: "Qualsevol pot comprar un banc. Els bancs més importants del món són a la borsa. Si tens prou diners, pots comprar un banc".

El director de "Que Déu beneeixi Islàndia" fa costat als treballadors islandesos que han quedat atrapats sota un sistema econòmic que ha fet fallida i que no fa res més que collar-los cada dia més. Són treballadors que ho han perdut tot i que marxen del país per tornar a començar en un altre lloc. En canvi, el retrat dels polítics i els financers és fred, desconsiderat i fins i tot caricaturesc en alguns casos. Tot un exercici de denúncia social, metàfora de la darrera crisi global del sistema capitalista.