Acte I - Durada: 1h 20 min. - Mida: 793 MB
Acte II - Durada: 1h 20 min. - Mida: 793 MB
Acte III - Durada: 1h 31 min. - Mida: 905 MB
Òpera tercera de la tetralogia “L’anell del nibelung” (Der Ring des Nibelungen) Òpera, amb música i llibret de Richard Wagner. Des del Gran Teatre del Liceu
Repartiment:
Sigfrid, fill de Siegmund i Sieglinde
............. John Treleaven
Mime, un Nibelung, germà d’Alberich
............. Graham Clark
El pelegrí errant, Wotan, pare dels déus
............. Falk Struckmann
Alberich, un Nibelung
............. Günter von Kannen
Fafner, un gegant
............. Eric Halfvarson
Erda, deessa de la Terra
............. Andrea Bönig
Brünnhilde, filla de Wotan i Erda
............. Deborah Polaski
Der Waldvogel, veu d’un ocell del bosc
............. Cristina Obregón
Escenografia
............. Hans Shavernoch
Il?luminació
............. Manfred Voss
Vestuari
............. Reinhard Heinrich
Direcció d’escena
............. Harry Kupfer
Direcció musical
............. Bertrand de Billy
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Producció original: Deutsche Staatsoper Unter den Linden (Berlin)
Sigfrid (Siegfried) és la tercera de les quatre òperes del cicle titulat L'anell del nibelung (Der Ring des Nibelungen) de Richard Wagner. Va ser estrenada al teatre de Bayreuth el 16 d'agost de 1876, amb ocasió de la primera representació completa del cicle de l'Anell.
Sinopsi
Acte I
Mime, nan nibelung germà d'Alberich, es troba forjant una espasa dins de la seva cova, en el bosc. Planeja recuperar l'anell per a si mateix, havent criat Sigfrid perquè pugui acabar amb Fafner, actual posseïdor de l'anell, i així complir el seu desig. Mime necessita fer una espasa per a Sigfrid però el jove, amb una força brutal, ha trencat totes les armes que se li han atorgat. Sigfrid torna de la seva caminada pel bosc i demana que se li reveli el seu origen. Mime es veu obligat a explicar que va haver de tenir cura de Sieglinde, la seva mare, mentre donava a llum, però que al final ella va morir, fent-se càrrec de l'infant Sigfrid. Mime mostra les restes de l'espasa Nothung i Sigfrid li ordena que la repari.
Sigfrid surt de la Cova i Mime entra en un estat de desesperació ja que les habilitats del nan no són prou bones com per a reparar la llegendària espasa. Un ancià (que realment és Wotan disfressat de pelegrí errant) apareix sobtadament. L'errant ofereix un concurs d'endevinalles en el qual cada un en presentarà tres i aquell que perdi, perdrà també la seva vida. Mime accepta el repte, amb el propòsit de desfer-se de l'invitat no desitjat. El nan pregunta el nom de les races que viuen sota la terra, sobre ella i en el firmament. Wotan respon que són els nibelungs, els gegants i els déus. Després l'ancià fa les seves tres preguntes: Quina és la raça més amada per Wotan però la pitjor tractada? Com s'anomena l'espasa que pot derrotar a Fafner? Qui pot forjar aquesta espasa? Mime contesta que la raça és la dels Wälsung (l'estirp de Sigfrid) i l'espasa és Nothung. Tot i que Mime no sap contestar l'última pregunta, Wotan li perdona la vida i li revela que "només aquell que no coneix la por" podrà reparar l'espasa i afegeix que, a més, aquesta persona li traurà la vida a Mime.
Sigfrid torna i s'amoïna perquè Mime no ha progressat gens amb l'espasa. Mime dedueix que l'única cosa que mai no va ensenyar a Sigfrid va ser la por. Sigfrid es mostra ansiós per conèixer aquesta emoció i per tant el nan li promet portar-lo davant de Fafner, el drac. Com que Mime no pot forjar Nothung novament, Sigfrid decideix intentar-ho pel seu compte, i ho aconsegueix. Mentrestant, Mime prepara un verí que usarà per a matar Sigfrid després que el jove hagi derrotat el drac.
Acte II
L'errant apareix davant de l'entrada a la cova de Fafner on Alberich també s'ha assegut a esperar el drac. Ambdós es reconeixen mútuament i Alberich declara els seus plans de dominar el món una vegada l'anell estigui en el seu poder. Wotan declara que la seva intenció no és recuperar l'anell. Sorprenentment Wotan desperta a Fafner i li comunica que un heroi s'aproxima per a lluitar amb ell. Fafner no li dóna molta importància, refusa lliurar l'anell a Alberich i acaba adormint-se novament. Wotan i Alberich es retiren.
Sigfrid i Mime arriben a la cova a l'alba. Mime decideix mantenir les distàncies mentre que Sigfrid s'acosta a l'entrada de la cova. Mentre el guerrer espera que el drac aparegui, veu un ocell reposant sobre un arbre. Sigfrid joguineja amb ell i intenta reproduir el seu cant utilitzant una flauta, però li resulta impossible. Després l'heroi toca una balada utilitzant la seva trompa la qual cosa acaba de despertar a Fafner. Després d'una breu conversa, Sigfrid i Fafner lluiten entre si i Sigfrid apunyala a Fafner, just en el cor, amb la llegendària Nothung.
En el seu últim alè, Fafner descobreix el nom de Sigfrid i l'adverteix d'una traïció. Quan Sigfrid es prepara a retirar la seva espasa del cos del drac, es crema amb la sang i per instint es posa la mà a la boca. Al tastar la sang del seu contrincant descobreix que pot entendre el que l'ocell està cantant. Sigfrid segueix les instruccions de l'ocell i així recull l'anell i el Tarnhelm del el tresor de Fafner. Mime reapareix i Sigfrid es queixa que encara no sap què és la por. Mime no deixa d'aprofitar l'oportunitat i li ofereix una beguda enverinada. No obstant això, la sang del drac permet que Sigfrid pugui llegir els pensaments del nibelung, i per tant el guerrer acaba amb la vida de Mime.
L'ocell explica a Sigfrid l'existència d'una dona que jeu sobre una roca, envoltada per una flama màgica. Sigfrid decideix buscar-la per a veure si ella li pot ensenyar què és la por.
Acte III
L'errant es troba en el camí que va cap a la roca sobre la qual es troba Brünnhilde. Wotan crida a Erda, deessa de la terra. Erda apareix, un tant confosa, i no sap què dir. Wotan li informa que ja no tem la fi dels déus. El llegat de Wotan quedarà en Sigfrid, els Wälsung i en Brünnhilde. Aquesta raça i els dos herois treballaran junts per a millorar el món. Erda es retira.
Sigfrid arriba a on es troba Wotan (qui encara està disfressat) i el déu l'interroga. Sigfrid no reconeix al seu avi, i les seves respostes són una mica insolents. L'heroi decideix continuar la seva marxa cap a Brünnhilde i l'errant li barra el pas. Sigfrid destrueix la llança de Wotan amb un cop de la llegendària Nothung. Wotan recull els trossos de la seva llança i desapareix.
Sigfrid travessa el cercle de foc i es prostra enfront de Brünnhilde. Inicialment creu que la figura correspon a un home però una vegada li treu l'armadura, descobreix que és una dona. Sigfrid no sap què fer, i finalment, aquest sentiment de dubte li causa por i sense saber per què, acaba besant a Brünnhilde, la qual es desperta. L'amor per Sigfrid s’apodera de la valquíria, que renuncia a tot allò relacionat al món dels déus. Junts, Sigfrid i Brünnhilde proclamen que viuran l'amor i es riuran de la mort.
