Acte I - Durada: 58 min. - Mida: 628 MB
Acte II - Durada: 1 h 28 min. - Mida: 893 MB
Acte III - Durada: 49 min. - Mida: 426 MB
Òpera, amb música de Wolfgang Amadeus Mozart
Llibret de Christoph Friedrich Bretzner, adaptat per Gottlieb Stephanie el Jove
Des del Gran Teatre del Liceu
Repartiment:
Konstanze
............. Diana Damrau
Blondehen
............. Olga Peretyatko
Belmonte
............. Christoph Strehl
Pedrillo
............. Norbert Ernst
Bassa Selim
............. Christoph Quest
Osmin
............. Franz-Josef Selig
Escenografia
............. Herbert Murauer
Il?luminació
............. Olaf Winter
Vestuari
............. Herbert Murauer
Direcció d’escena
............. Christof Loy
Direcció del cor
............. José Luís Basso
Direcció musical
............. Ivor Bolton
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Coproducció: Gran Teatre del Liceu / Théâtre Royal de la Monnaie / De Munt (Brussel·les) / Oper Frankfurt
El rapte en el serrall (també El rapte del serrall; en alemany: Die Entführung aus dem Serail) és una òpera en tres actes composta per Wolfgang Amadeus Mozart, sobre llibret de Christoph Friedrich Bretzner, adaptat per Gottlieb Stephanie el Jove Es va compondre per encàrrec del mateix Stephanie, intendent de l'òpera.
És tracta d'un singspiel amb text en alemany, compost sota la protecció de l'emperador Josep II, d'acord amb el projecte del sobirà de crear una òpera nacional alemanya. Segueix, tanmateix, les pautes de l'opera buffa italiana i de l'opéra comique francesa, a la qual aporta un nivell musical -vocal i instrumental- que significa una renovació del gènere.
Va ser l'èxit més gran de Mozart en vida i la primera òpera que va escriure a Viena. S'ha dit que és també la seva obra més alegre i la més desenfadada. És opinió general que en aquesta òpera Mozart es va sentir especialment feliç i inspirat i va crear una música deliciosa i captivadora, orquestrada amb especial gust i amb àries i números de conjunt d'una elegància impressionant. Només un misteri: el sultà Selim (que finalment allibera els seus presoners) no canta: és un paper parlat.
La música de Mozart diferencia clarament, ja des de l'obertura, el món oriental (música sorollosa, amb percussió i campanetes) de l'occidental, i la música dels personatges nobles (lineal, aristocràtica) de la de els populars (amb ecos de dansa popular, sobretot en Blonde). L'emperador va felicitar Mozart, però va deixar anar un comentari: "Massa notes, Mozart", al?ludint que el compositor havia donat major densitat a l'obra del que corresponia al singspiel alemany. L'obra no és fàcil, i només els grans cantants mozartians poden atrevir-se amb papers tan difícils com aquests.
Sinopsi:
Es tracta d'una “turquerie”, això és comicitat i embolics musicals dins d'un marc d'acció oriental, extravagant i capritxós, que, a l'època, a més de satisfer el gust o la moda d'un exòtic Pròxim Orient, permetia fer crítica social o política. Constanza, noble dama espanyola, promesa de Belmonte, la seva serventa anglesa Blonde i Pedrillo, criat de Belmonte, han estat raptats per pirates morescos i lliurats al paixà Selim, que els tanca al seu harem i aviat s'enamora de Constanza. Osmin, groller i cruel guardià, vol fer seva Blonde. Belmonte arriba per alliberar-los i aconsegueix introduir-se al palau. Quan les dues parelles són a punt de fugir, Selim els sorprèn, però -contrafigura d'un modern sobirà il?lustrat- els perdona i els concedeix la llibertat.
La història té lloc al palau del paixà Selim, en algun lloc de la costa mediterrània de Turquia, cap al segle XVIII.
Acte I
Exterior del palau del paixà Selim. Belmonte està angoixat perquè la seva promesa, Constanza, una jove i bella espanyola, és raptada pels pirates i venuda com a esclava junt amb la seva criada anglesa Blonde i l'enamorat d'aquesta última, Pedrillo. Belmonte la cerca per totes les bandes, i creu que la trobarà a Turquia. Apareix Osmín, criat del paixà, que ve a cercar figues al jardí i ignora completament les paraules que li dirigeix Belmonte; aquest insisteix, fins que Osmín esclata enfurit i se'n va. Arriba llavors Pedrillo, ara jardiner al palau, qui li conta que Constanza s'ha convertit en la favorita del paixà, però que li ha sigut fidel, i afegeix que la seva Blonde ha estat oferta com a regal a Osmín. Acorden raptar Constanza. Pedrillo adverteix Belmonte que s'acosta un vaixell amb el paixà, i el jove noble s'amaga.
Acompanyats per un cor de geníssers, arriben el paixà Selim i Constanza. La dama està trista i Selim, respectuós, intenta en va aconseguir el seu amor. Per recomanació de Pedrillo, que el presenta com un famós arquitecte, Selim es fa amb els serveis de Belmonte. Osmín, no obstant, no li permet accedir al palau.
Acte II
Jardí del palau. Blonde rebutja els acostaments amorosos d'Osmín. Després d'un duo, Osmín se'n va. Constanza saluda a Blonde amb inquietud: Selim vol el seu amor i amenaça d'usar la força. Blonde li aconsella que no perdi l'esperança. Arriba el paixà i reitera els seus oferiments amorosos. Constanza el rebutja, mostrant-se disposada a acceptar les tortures que se li infligeixin, però no cedirà.
Pedrillo i Blonde parlen. Ell li diu que Belmonte està a prop, preparat per a lluitar. Pedrillo invita a Osmín a beure, confiant que s'emborratxi i quedi fora de combat. El pla dóna resultat, i així aparta a Osmín, de manera que Belmonte pot veure novament la seva estimada Constanza. En el quartet final Belmonte i Pedrillo pregunten a les dames si han sigut fidels, i elles responen amb tristesa i enuig; els enamorats demanen perdó i tracen un pla: vindran a salvar-les a mitjanit.
Acte III
Quadre 1
Plaça davant el palau. Arribada l'hora, Belmonte i Pedrillo vénen al jardí amb escales. Mentre Pedrillo prepara l'escala, canta Belmonte. Pren llavors el relleu Pedrillo, entonant una serenata a la seva Blonde: és el senyal per a la fuga. Belmonte aconsegueix agafar Constanza. Per desgràcia, Osmín s'ha despertat i atrapa a Pedrillo quan està a punt de fugir amb Blonde; Belmonte i Constanza també són detinguts per la guàrdia. Osmín s'alegra en veure que podrà complir la seva venjança.
Quadre 2
Salons del palau. Els quatre fugits compareixen davant el paixà Selim. El governador turc reconeix en Belmonte el fill del seu pitjor enemic i clama venjança, per la qual cosa es retira per a pensar quin càstig els imposarà. Constanza i Belmonte, preparats per a morir, es juren amor etern. El cor del paixà queda commogut pel dolor dels joves i prefereix donar prova de la seva magnanimitat. Renuncia a la venjança, allibera a les dues parelles, que poden tornar a casa. Osmín es retira, vermell de ràbia, perquè s'hauria estimat més veure a tots brutalment executats. Acaba amb un final en què tots lloen la generositat de Selim.
