Elinks

"Sputnik" estrena la temporada amb un retrat de Marc Bolan, líder de T-Rex, autor d'alguns dels èxits més contagiosos dels anys setanta (Get it on, Metal guru, 20th Century boy, Ride a white swan...) i el músic que va sacsejar Anglaterra com no ho havia fet ningú des dels Beatles: fins i tot Ringo Starr el va immortalitzar en una pel·lícula.

No és gaire més gran que el menjador de casa i amb prou feines hi caben cent persones. Però el bar Heliogàbal, al barri de Gràcia de Barcelona, és molt més que un bar. Després de quinze anys d’activitat, l’Heliogàbal s’ha convertit en una referència per a la música de la ciutat i en un exemple per a altres locals que lluiten per oferir música en directe i de proximitat.

L’Heliogàbal és una sala de concerts de petit format, un dels escenaris més interessants de la ciutat i un lloc ideal per prendre el pols a moltes de les músiques que es fan ara mateix al nostre país: per aquest minúscul bar de Gràcia passen bandes de pop i rock, però també músics de jazz i propostes experimentals. I n’hi ha de locals, però també de la resta de l’estat i d’altres països, perquè el prestigi de la sala s’ha estès fora de Catalunya.

Músics, programadors, cambrers i públic són els protagonistes corals d’un documental produït per un equip de l’Sputnik que no pretén ser un retrat de l’escena musical de la ciutat, sinó que vol mostrar com un model basat en l’entusiasme, l’autogestió, l’altruisme i el col?lectivisme pot fer viable l’aposta per la música en directe.

El programa inclou actuacions a l’Hèliogàbal d’El Petit de Cal Eril, Nueva Vulcano, Me & the Bees, Mil Pesetas, els mallorquins Oliva Trencada i la cantautora del País Basc Anari gravades per Sputnik l’abril i el maig del 2010, a més d’imatges de Mishima, Manel, Pau Riba, Jeremy Enigk, Pascal Comelade i les Gràcia jazz sessions preses al llarg dels últims anys al local.

"Roy Orbison: somiant."(1a part)

Un retrat del rei de les cançons tristes.

Roy Orbison no tenia ni l’atractiu ni el carisma de les grans estrelles del rock and roll. Però tenia una veu única que li envejava, fins i tot, Elvis Presley. I sobretot, Roy Orbison tenia un talent extraordinari per composar i interpretar cançons d’una intensitat dramàtica que pocs altres músics han aconseguit: “Crying”, “Only the lonely”, “In dreams”, “It’s over”... Aquesta setmana us presentem la primera part del retrat de Roy Orbison, l’autor d’algunes de les cançons més tristes i més emocionants de la història del pop, i el protagonista d’una vida marcada per la tragèdia.

La llista de músics que se’n declaren admiradors parla per sí sola: Johnny Cash, Bill Wyman (The Rolling Stones), Dwight Yoakam, Willie Nelson, Chet Atkins, Jeff Lynne, Robert Plant, Bruce Springsteen, Bono (U2), Bernie Taupin (lletrista d’Elton John), els germans Gibb (The Bee Gees), Chris Isaak, Emmylou Harris, k.d.Lang? Tots ells apareixen en aquest documental, a més de productors, responsables discogràfics i persones que el van conèixer de molt a prop.

"Roy Orbison: somiant."(2a part)

El renaixement del rei del desamor.

Roy Orbison va escriure i cantar algunes de les cançons més tristes de la història del pop. I la seva vida també va estar marcada per la tragèdia. A mitjans dels anys 60 Orbison era una estrella, però l’any 1966 va perde la seva dona en un accident de trànsit, i dos anys després els seus fills morien en un incendi.

Aquest és el punt de partida de la segona part del documental sobre Roy Orbison que us oferim aquesta setmana. L’autor de clàssics com “Only the lonely” o “Crying” sembla ferit de mort, però la seva carrera farà un tomb quan un director de cinema, David Lynch, inclourà la cançó “In dreams” a la banda sonora de la pel?lícula "Blue Velvet". El renaixement artístic d’Orbison, un acte de justícia que culmina amb la formació de la superbanda The Travelling Wilburys, és el tema central de la segona part del documental “Roy Orbison: somiant”, on apareixen, entre molts d’altres, admiradors com Bruce Springsteen, k.d. Lang, Bonnie Riatt i Tom Waits.

Us proposem un trajecte de llarg recorregut. Al llarg de les pròximes quatre setmanes, dibuixarem un nou mapa dels Estats Units. Anirem del Bronx a Miami, de Los Angeles a Harlem, de Woodstock a Texas. Són els punts clau d’un mapa diferent, inèdit: el mapa de les músiques llatines als Estats Units. Aquest sèrie ("Latin Music USA" en la seva versió original) és una ambiciosa coproducció de la televisió pública nord-americana WGBH, vinculada a PBS, i la britànica BBC.

El primer capítol de la sèrie mostra de forma panòramica com els ritmes llatins -son, mambo...- s’infiltren en músiques nord-americanes com el jazz, el rock i el rhythm and blues i les transformen per sempre. Machito, Cachao, Pérez Prado, Tito Puente o Carlos Santana són alguns dels noms propis que aixequen aquests ponts entre les cultures musicals llatines i la nord-americana. La resta de capítols estan dedicats a la salsa, la música mexicana i les superestrelles del pop.

Som a finals dels anys seixanta, i la música llatina més influent del seu temps no neix a cap país de Llatinoamèrica, sinó en un barri de Nova York. E ... Els fills dels emigrants porto-riquenys, hereus de les músiques dels seus pares però oberts als sons nord-americans, donen forma a la seva pròpia música. És una música nascuda dels ritmes llatins de Cuba i Puerto Rico, però també del rhythm and blues, el soul i el jazz: aquesta setmana a Sputnik descobrim la història de la salsa.

El 3 de febrer de 1959 es va estavellar l’avioneta en què viatjava Buddy Holly amb dues altres estrelles del rock and roll. Un d’ells era Ricardo Valenzuela, un noi d’origen mexicà que s’havia fet famós com a Ritchie Valens. Gràcies a “La bamba”, la seva cançó més famosa, el públic nord-americà va tenir constància, per primera vegada, de la música d’arrels mexicanes que es feia al seu país.

Aquesta setmana, a Sputnik, us oferim el tercer capítol de la sèrie “La música llatina als Estats Units”. Un capítol dedicat a la música mexicana que arrenca amb el rock and roll de Ritchie Valens i arriba fins als corridos reivindicatius de Los Tigres del Norte, amb parades a la música fronterera de Flaco Jiménez i Los Lobos i al pop de Selena, en un recorregut que va de la marginalitat a l’orgull per la pròpia identitat dels mexicans dels Estats Units.

La història que us expliquem aquesta setmana va començar a mitjans dels anys vuitanta amb la cantant d’un grup que barrejava pop i música cubana, Miami Sound Machine. Gloria Estefan va ser la primera gran estrella llatina que va conquerir el mercat del pop nord-americà. I després d’ella en van venir molts d’altres: tenien orígens porto-riquenys, colombians, panamenys i cubans, i van convertir la música llatina en sinònim de pop d’èxit.

Després de dècades de marginalitat, les músiques llatines fetes als Estats Units van produir dives i superestrelles d’abast mundial. A l’últim capítol de la sèrie “La música llatina als Estats Units” els protagonistes són Marc Anthony, La India, Jennifer López, Ricky Martin, Shakira, Juanes, les estrelles del reggaetón Daddy Yankee, Pitbull i Tego Calderón? Fi de fiesta.

Acomiadem el 2010 amb el pare de tots els documentals musicals.

Per primera vegada a televisió, “Don’t look back” en versió original i amb subtítols en català.

L’any 1965, D. A. Pennebaker, un dels pioners del moviment del direct cinema, va seguir Bob Dylan durant una gira per la Gran Bretanya. Quan va rebre l'encàrrec Pennebaker amb prou feines el coneixia, però a la conservadora revista Time, Pennebaker havia llegit que Dylan era un mal cantant de folk, i la intuició li va dir que devia ser un artista interessant.

Pennebaker va acompanyar Dylan però no li va fer ni una sola entrevista: senzillament, l’observava mentre actuava sol als teatres britànics, mentre es divertia amb els seus amics (la cantautora Joan Baez, el teclista dels Animals, Alan Price), o quan s’enfrontava a la premsa en discussions aferrissades sobre música, poesia, cultura en general i política.

Dylan i Pennebaker: un tandem llegendari.

El resultat d’aquell seguiment va ser una pel?lícula, “Don’t look back” (1967), que ha passat a la història perquè va fixar per sempre la imatge pública de Bob Dylan, perquè conté seqüències memorables i mil vegades imitades -el vídeoclip de “Subterranean homesick blues” pertany, en realitat, a la pel?lícula-, perquè captura Dylan a l’ull de l’huracà... Però sobretot, “Don’t look back” és un clàssic perquè amb aquesta pel?lícula, D.A. Pennebaker va inventar un nou gènere, el documental musical.

La presentació del programa inclou una breu entrevista amb el director, que va ser a Barcelona el mes de novembre per participar a l’homenatge que li va fer el festival de documental musical In-Edit.

Si hi ha un grup a qui es pugui atribuir la paternitat del heavy metal, aquest grup és Black Sabbath. I si hi ha un àlbum crucial a la carrera de Black Sabbath, aquest àlbum és ¿Paranoid¿. Al segon disc de la banda de Birmingham s¿hi troben molts dels elements que han donat forma al gènere del metal. I ¿Paranoid¿ conté, a més, algunes de les millors cançons del grup.

L'any 1979 Tom Petty es va convertir en una primera figura del rock gràcies a un disc, ¿Damn the Torpedoes¿, que va significar la seva majoria d'edat artística. Cançons com "Here comes my girl", a mig camí entre la música del sud dels Estats Units i el so de bandes britàniques com The Rolling Stones, el van fer entrar a la primera divisió dels compositors de la seva generació.

La cantant britànica Dusty Springfield va posar veu a algun dels més grans èxits pop dels anys seixanta. Dusty podia cantar de tot, des de melodies com "The look of love" que li escrivia Burt Bacharach, fins als èxits del moment de la música negra nord-americana. I ho cantava sempre amb la mateixa convicció: Dusty feia seu tot el que cantava amb una autoritat que mai va tenir cap altra vocalista britànica.

Nascuda Mary Isobel Catherine Bernadette O'Brien, el nom artístic de Dusty Springfield li va permetre ser la reina indiscutible del soul blanc i desafiar les convencions socials amb una vida privada que la moral de l’època considerava escandalosa, però que la va convertir en la primera icona gai del pop britànic, adorada per artistes de generacions tan diverses com la cantant Lulu, Elton John i els Pet Shop Boys, que van rellançar la seva carrera a finals dels anys 80 amb la cançó "What have I done to deserve this".

Però rere la imatge de gran diva hi havia una dona tímida i vulnerable que patia a l’escenari i no sabia com fer front a la fama. El programa que us oferim aquesta setmana és un retrat de les dues cares, la pública i la privada, de la gran Dusty Springfield.

L’any 1998, després de 16 anys de silenci, Blondie reapareixen amb un èxit de grans proporcions: el single “Maria”. L’inesperat retorn de Blondie serveix per explicar la història, breu i intensa, del grup amb la rossa més famosa del pop. L’any 1976 la banda de Debbie Harry es movia per l’underground de Nova York al costat de Patti Smith i els Ramones. Només set anys més tard, Blondie se separaven després d’haver triomfat amb una barreja de pop, punk i música disco ("Heart of glass", "Rapture", "Hanging on the telephone"...) que encara ara manté la seva vigència.

El documental inclou els testimonis dels quatre fundadors de la banda (Harry, Chris Stein, Clem Burke i Jimmy Destri), a més dels de músics com John Cale, Chris Frantz i Tina Weymouth (Talking Heads), del productor del grup i persones de l’entorn íntim de la banda, com la fotògrafa Roberta Bayley i Walter Steding, col?laborador d’Andy Warhol.

L’any 2009 va ser l’any del retorn d’una de les bandes clau de la música pop dels anys noranta. Després de set anys d’un silenci que semblava que havia de ser definitiu, Damon Albarn i el seu grup van tornar als escenaris per reviure un dels repertoris més memorables del pop britànic recent.

Aquesta setmana a l’Sputnik us oferim la primera part del documental “Blur: el final del camí” (títol original: “No distance left to run”). És un recorregut per la història de la banda que juntament amb Oasis va fer del britpop un fenomen de masses. Però també és la crònica de la reconstrucció d’una amistat -en especial, la de Damon Albarn i el guitarrista de Blur, Graham Coxon- trencada per l’èxit.

A mitjans dels anys noranta, dues joves bandes portaven la música pop britànica a uns nivells de popularitat que no s‘havien vist des dels temps dels Beatles. Una d’aquestes bandes era Oasis. L’altra, Blur, un grup de nois de classe mitja d’una ciutat de províncies britànica.

Aquesta setmana a l’Sputnik us oferim la segona part del documental “Blur: el final del camí”, que és al mateix temps una història del grup i una crònica de la gira que l’any 2009, i després de set anys de silenci, va significar el retorn de la banda de Damon Albarn. El programa d’avui arrenca l’any 1995. L’èxit de l’àlbum “Parklife” és a punt de canviar per sempre la carrera de Blur, però també la seva relació entre ells.

“Made in Jamaica” (1a part) L'illa del reggae, avui.

Fa quatre dècades, de Jamaica va sortir la primera gran estrella del Tercer Món, Bob Marley. Però la música de l’illa del Carib no s’acaba amb Marley. Aquesta setmana us oferim la primera part de “Made in Jamaica”, un retrat vibrant de la música que es fa ara mateix a l’illa.

Les noves estrelles del dancehall (Bounty Killer, Lady Saw, Elephant Man...) conviuen amb les llegendes del reggae (Toots, Third World, Bunny Wailer...) en un documental trepidant -a estones, gairebé un vídeoclip- que mostra la realitat convulsa de Jamaica a través de la seva música.

“Made in Jamaica” (2a part)

Jamaica viu una realitat convulsa. I la música de l’illa parla d’aquesta realitat. Aquesta setmana us oferim la segona part del documental “Made in Jamaica”, un retrat de la música que es fa ara mateix a l’illa del reggae.

Veterans com Gregory Isaac i Bunny Wailer i estrelles emergents del dancehall, la nova música jamaicana, parlen sense embuts sobre sexe, violència, política i espiritualitat en un documental que demostra que a Jamaica hi ha vida més enllà de Bob Marley.

Jordi Rossy és bateria. Un dels millors. Juga a la primera divisió del jazz internacional i ha unit les escenes del jazz de Barcelona i Nova York. Però la seva carrera fa un gir i canvia la seguretat de l'èxit per la incertesa d'un somni que no sap si podrà fer realitat.

Rossy és un dels músics de jazz més importants que ha donat mai Catalunya. Als anys noranta, va ser el principal responsable de l’intercanvi, avui estable i constant, entre músics de jazz de Barcelona i dels Estats Units. I durant una dècada va ser bateria d’un dels grups de més èxit del jazz contemporani, el trio del pianista nord-americà Brad Mehldau. L’any 2004, la seva vida fa un tomb i Rossy canvia la seva posició de privilegi com a bateria de fama internacional per provar sort com a pianista, compositor i líder d’un grup que inclou el seu fill adolescent, Fèlix, a la trompeta. El documental “Rossy” el segueix en aquest canvi inesperat que resulta en una història on es barregen amistat, família, un viatge de redescoberta a Nova York, el jazz i una manera diferent d’entendre la idea de l’èxit.

Al programa apareixen, a més dels membres de la família Rossy, figures del jazz dels Estats Units com Brad Mehldau, Kurt Rosenwinkel, Chris Cheek i Ingrid Jensen, a més de músics clau de l’escena local com Perico Sambeat, Lluís Vidal o Albert Sanz.

El documental, signat per Elsabeth Produccions, ha comptat amb la col?laboració de TV3 i es va estrenar a l’última edició del festival In-Edit.

Video killed the radio star: els vídeoclips dels 80"

Ara fa tres dècades, poc abans del naixement de l'MTV, apareixia un nou format audiovisual que revolucionaria la indústria de la música: començava l’era del vídeoclip. Amb els anys, la tecnologia, les noves formes de consum de música i la crisi del model de la indústria han relegat el clip musical a un segon terme. El vídeclip ja no és un element central de la cultura pop, però ha marcat el llenguatge de l’audiovisual contemporani.

"Ashes to ashes": amb David Bowie, el cel es va tornar negre de cop i volta.

Aquesta setmana a l’Sputnik us proposem un recorregut per la dècada daurada del vídeoclip a través de vint dels vídeos més significatius dels anys 80 comentats pels seus creadors. Realitzadors i músics expliquen el concepte darrere de cada clip, el procés de creació de les peces, els problemes tècnics a què van fer front... En definitiva, "Video killed the radio star" és la història d'uns vídeos que només havien de servir per vendre cançons i van transformar tota la cultura pop. La selecció inclou, entre molts d'altres, els clips "Ashes to ashes" (David Bowie), "Close to me" (The Cure), "Billie Jean" (Michael Jackson), "Livin' on a prayer" (Bon Jovi)...

Amb poc més de cinc milions d’habitants, l'illa d'Irlanda ha donat una infinitat de grans músics de rock. I el primer, el pare del rock irlandès, va ser Rory Gallagher. Per als irlandesos, Gallagher és una llegenda un dels seus primers músics amb projecció internacional i una figura que va superar la divisó entre protestants i catòlics d'Irlanda del nord. Però no només l'adoren al seu país: a banda de The Edge, d'U2, guitarristes tan diferents com Slash, exmembre dels Guns’n’Roses, James Dean Bradfield, dels Manic Street Preachers, o Johnny Marr (The Smiths, Modest Mouse...) reconeixen la seva influència com guitarrista i l'assenyalen com un dels grans músics d'inspiració blues que ha donat Europa.

Al llarg de 25 anys de carrera, primer al capdavant del power trio Taste i després en solitari, va col?laborar amb figures del blues com Muddy Waters i fins i tot va acompanyar en gira els Rolling Stones. Però com explica al documental l'exbaixista dels Stones Bill Wyman, Gallagher va voler fer sempre el seu propi camí. Aquesta setmana, a l’Sputnik us proposem conèixer la història de qui va ser el pare del rock irlandès, un gran bluesman, un guitarrista extraordinari i un artista insubornable.

"Bee Gees"(1a part: els anys pop)

L’any 1967, els Bee Gees van fer una entrada espectacular als primers llocs de les llistes de vendes. Començava el regnat dels germans més famosos de la història de la música popular.

Aquesta setmana a l’Sputnik us proposem conèixer a fons la carrera dels germans Barry, Robin i Maurice Gibb. Una carrera que va tocar sostre amb la música disco, però que va arrencar amb una extraordinària colecció de cançons pop (aquí, una mostra via Spotify). La primera part del documental, que us oferim aquesta setmana, està dedicada a als anys més pop dels Bee Gees. I la setmana següent, els dies de funk i disco.

Bee Gees"(2a part: els dies disco)

Al llarg de quatre dècades, els germans Barry, Robin i Maurice Gibb han escrit cançons pop extraordinàries com “To love somebody”, “I started a joke” o “Massachussetts”. Però el que els va fer passar a la història va ser un nou so que va transformar el pop: la música disco.

Aquesta setmana, a l’Sputnik, us oferim la segona part de la història dels Bee Gees, que arrenca a finals dels anys 70 amb la gravació de banda sonora per la pel?lícula que canviaria per sempre la carrera dels germans Gibb, “Saturday night fever”.

Will Johnson és un compositor, cantant i guitarrista de Texas amb una llarga trajectòria al capdavant de bandes de folk i rock de prestigi. Anímic són un grup de música folk que després d’uns anys treballant al marge de la indústria discogràfica, comença a fer-se popular. Els membres del grup viuen tots junts en una casa al peu de Montserrat. Will Johnson i Anímic no s’han vist mai. No es coneixen. Però a iniciativa del festival PopArb, a l’estiu del 2010 faran una gira junts. I per preparar-la, es tanquen deu dies a la casa d’Anímic, a Collbató.

El documental “From Texas to Arbúcies” és la crònica de la trobada entre Will Johnson i Anímic. Un músic dels Estats Units i un grup català que a partir d’una col?laboració insòlita acaben compartint molt més que música. El tràiler del documental es pot veure aquí.

El documental, signat per les productores Nanouk Films i La Gran Evasió, ha comptat amb la col?laboració de TV3 i es va estrenar a l’última edició del festival In-Edit.

"Video killed the radio star: els vídeoclips dels 80"

Ara fa tres dècades, poc abans del naixement de l'MTV, apareixia un nou format audiovisual que revolucionaria la indústria de la música: començava l’era del vídeoclip. Amb els anys, la tecnologia, les noves formes de consum de música i la crisi del model de la indústria han relegat el clip musical a un segon terme. El vídeclip ja no és un element central de la cultura pop, però ha marcat el llenguatge de l’audiovisual contemporani.

"Video killed the radio star: els vídeoclips dels 80"

Ara fa tres dècades, poc abans del naixement de l'MTV, apareixia un nou format audiovisual que revolucionaria la indústria de la música: començava l’era del vídeoclip. Amb els anys, la tecnologia, les noves formes de consum de música i la crisi del model de la indústria han relegat el clip musical a un segon terme. El vídeclip ja no és un element central de la cultura pop, però ha marcat el llenguatge de l’audiovisual contemporani.

"Video killed the radio star: els vídeoclips dels 80"

Ara fa tres dècades, poc abans del naixement de l'MTV, apareixia un nou format audiovisual que revolucionaria la indústria de la música: començava l’era del vídeoclip. Amb els anys, la tecnologia, les noves formes de consum de música i la crisi del model de la indústria han relegat el clip musical a un segon terme. El vídeclip ja no és un element central de la cultura pop, però ha marcat el llenguatge de l’audiovisual contemporani.

Classic albums - Bob Marley & the wailers - Catch a fire VOSC

"Bob Marley & The Wailers: Catch a fire"

L’11 de maig fa 30 anys que va morir Bob Marley (1945-1981). Per recordar-lo, dediquem l’Sputnik d’aquesta setmana a l’àlbum que va projectar Marley i la música reggae més enllà de les fronteres de Jamaica.

L’any 1973, Bob Marley i la seva banda, els Wailers, van gravar el disc “Catch a fire” en uns estudis de Jamaica. Però abans d’arribar a les botigues, les gravacions va passar per les mans d’un productor britànic, Chris Blackwell, que va polir el so dels Wailers i hi va afegir guitarres i teclats en clau de rock per fer-lo atractiu al mercat internacional.

El resultat és un àlbum clau en la història de la música moderna. Un disc ple de clàssics (“Stir it up”, “Concrete jungle”, “Stop that train”) que va convertir Bob Marley en una estrella mundial i que, al mateix temps, va ser el primer gran altaveu de la cultura rastafari.

L’any 1971, John Lennon i Yoko Ono viatgen a Nova York fugint del setge de la premsa britànica i de la seva vida a Londres. Nova York es converteix en la seva nova llar i en l’escenari de la carrera en solitari de Lennon, que amb la col·laboració de la seva dona hi gravarà alguns dels seus discos més obertament polítics, com el controvertit “Some time in New York City”.

Però la seva participació en les protestes contra la guerra del Vietnam i en els moviments contestataris liderats pels activistes Jerry Rubin i Abbie Hoffman, faran que l’administració nord-americana vulgui expulsar John Lennon del país. A més, la relació amb Yoko Ono es deteriora i portarà Lennon a refugiar-se a Califòrnia.

El documental "LennoNYC" es va estrenar a l’última edició del festival In-Edit.

Després de la dissolució dels Beatles, l’any 1971, Lennon i la seva dona, Yoko Ono, comencen una nova vida a Nova York. Però, a finals de l’any 1973, la parella se separa i John Lennon es refugia a Los Angeles.

La segona part del documental “LennoNYC”, una crònica dels anys que Lennon va viure als Estats Units, arrenca a l’octubre del 1973. L’ex-Beatle és a Califòrnia intentant gravar un disc de rock-and-roll amb el llegendari productor Phil Spector. Però la gravació és un caos, igua que la vida personal de Lennon, que vol tornar a Nova York per refer la seva relació amb Yoko Ono. Un concert al Madison Square Garden com a convidat d’Elton John marcarà un punt d’inflexió en la recuperació personal de l’ex-Beatle, que mentrestant seguexi sota el punt de mira de l’administració Nixon, decidida a expulsar-lo del país.

Al programa hi apareixen, entre molts d’altres, Yoko Ono, el fotògraf i amic de Lennon Bob Gruen, el periodista Geraldo Rivera i els músics Jim Keltner, Andy Newmark, Adam Ippolito, Klaus Voorman.

“Everybody’s talking”, el tema principal de la banda sonora de pel?lícula “Cowboy de mitjanit”, és la cançó que tothom associa amb Harry Nilsson. Però Nilsson era moltes coses més: us proposem descobrir un dels talents més desconeguts i més grans del pop. Harry Nilsson era un cantant sublim i dels millors compositors de pop dels anys 70, autor d’unes melodies extraordinàries, d’arranjaments audaços i innovadors; el músic nord-americà preferit pels Beatles i l’amic de l’ànima de John Lennon i Ringo Starr. No feia concerts. El seu món eren els estudis de so i els platós de televisió, però tot i així, sense trepitjar mai un escenari, Harry Nilsson va ser un músic d’èxit. I a més, va viure la vida al límit. Els seus amics sabien que una nit de festa amb Nilsson a Los Angeles es podia convertir fàcilment en dies i dies fora de casa. Aquesta setmana us oferim la primera part del documental “Qui és Harry Nilsson?”, el retrat d’un artista amb una obra descomunal i una vida de pel?lícula. Al programa hi apareixen admiradors de Nilsson com els músics Van Dyke Parks, Ringo Starr, Yoko Ono, Jimmy Webb, Randy Newman i Brian Wilson, el director Terry Gilliam o l’actor Robin Williams.

A principis dels anys 70, Harry Nilsson és un dels grans del pop dels Estats Units. La cançó “Everybody’s talking”, el tema principal de la banda sonora de “Midnight Cowboy”, el converteix en una estrella i els seus primers àlbums fan que els Beatles el considerin el seu músic nord-americà preferit. Però quan el seu prestigi és a dalt de tot, la carrera Harry Nilsson fa un gir. La fi del seu matrimoni i la ruptura amb el productor dels seus millors èxits l’empenyen cap a un comportament autodestructiu, tant en la seva música com en la seva vida privada. La segona part del documental “Qui és Harry Nilsson?” arrenca l’any 1972. Nilsson ha de gravar la continuació del que ha estat el millor disc de la seva carrera, “Nilsson Schmilsson”. “Qui és Harry Nilsson?” és el retrat d’un artista estranyament oblidat, però autor d’una obra descomunal i protagonista d’una vida de pel?lícula.. Al programa hi apareixen admiradors de Nilsson com els músics Van Dyke Parks, Ringo Starr, Yoko Ono, Jimmy Webb, Randy Newman i Brian Wilson, el director Terry Gilliam o l’actor Robin Williams.

Es diu Lemmy Kilmister, però tothom el coneix pel seu nom propi. És el cantant, baixista i líder de Motörhead, un dels grups més reverenciats de la història del metal. Motörhead són un grup de culte, i la figura de Lemmy és, en sí mateixa, una llegenda. Representa millor que ningú la consigna de sexe, drogues i rock and roll. És un supervivent, un solitari que viu d’acord amb un codi que sembla més propi dels temps del far west que del segle XXI. Però Lemmy és molt més que un estereotip del rock: també és un personatge intel?ligent, honest i amb un grandíssim sentit de l’humor. Aquesta setmana Sputnik estrena la primera part del retrat d’un dels músics més carismàtics de la història del rock. Hi apareixen, entre molts d’altres, rockers de totes les generacions, des d’Ozzy Osbourne fins a Dave Grohl de Nirvana i els membres de Metallica, passant per Dee Snider de Twisted Sister, Slash de Guns n’Roses, Dave Navarro de Jane’s Addiction i Jarvis Cocker de Pulp, però també celebritats com Billy Bob Thorton: tothom adora Lemmy. “Lemmy” es va estrenar a l’última edició del festival In-Edit.Beefeater.

Al món del rock tothom adora Lemmy. L’adoren perquè és el líder d’un dels grups llegendaris del metal, Motörhead. Però també perquè la seva vida és com una celebració de l’esperit del rock and roll. Lemmy és el tòpic: sexe, drogues, rock and roll. Però també és sentit de l’humor, intel?ligència, curiositat per saber, respecte i entusiasme.

Acomiadem la temporada amb la segona part del documental sobre Lemmy Kilmister. És un recorregut per la seva carrera amb Motörhead, una biografia, i sobretot, és el retrat d’una manera de viure. El programa d’aquesta setmana arrenca amb el naixement de Motörhead, just quan els membres de l'anterior grup de Lemmy, Hawkwind, l'han fet fora de la banda.

“Lemmy” compta amb la participació d’entre molts d’altres, d’Ozzy Osbourne , Dave Grohl de Nirvana , els membres de Metallica, Dee Snider de Twisted Sister, Slash de Guns n’Roses, Dave Navarro de Jane’s Addiction i Jarvis Cocker de Pulp, però també celebritats com Billy Bob Thorton: tothom adora Lemmy.

“Lemmy” es va estrenar a l’última edició del festival In-Edit.Beefeater.