Sèries

Enfilar la muntanya, travessar-la carretera amunt. Anar a buscar la neu, esperar-la i observar-la. Tocar-la. Què és la neu? Què és això que cau del cel, tan blanc i tan fred? El primer capítol de l’elogi és només un pretext, el primer de tots. És la primera i tímida endreça d’algunes de les coses que hem anat recollint al llarg d’aquest viatge, com breus anotacions i apunts dispersos. És la neu, la matèria, les seves estones, els seus llocs. I sobretot són reflexions, sensacions i visions de la neu, a la neu i per a la neu. És la neu a dalt de la muntanya, al cel i arreu. La neu pertot, la neu per sempre.

És el centre del món, de l'univers sencer, o de més encara... I a la vegada és un món a part, una força interior i bruta, una potència, una idea, un denominador comú. Totes les energies de la vall hi conflueixen. Homes i dones, nens i nenes, es reuneixen al palau amb una mateixa voluntat: ser feliços. I s'hi passen llargues estones, dies i setmanes, i també mesos. Aquest és el seu refugi en els moments tristos, en les estones buides. És el castell de la felicitat, el palau de la joia, el secret de la vida eterna.

Quan ningú no l’espera, una fina boira de veus invisibles baixa de les muntanyes i pren forma. Les veus esdevenen cossos, paraules. La neu es parla, la neu es diu, la neu s’escolta. Aquest capítol, el tercer de l’elogi, és una petita tria de veus, només un breu recull. La neu en paraules, la neu a la boca.

A peu per la muntanya, a peu per la vida, a pas ferm per les històries que existeixen i de puntetes per aquelles que acabem d’inventar. No fa gaire, a la vall no hi havia mentides, tot era de veritat i fins i tot els monstres existien. I Josep Maria Espinàs enfilava la muntanya i es deixava portar, acompanyat per un amic fidel de frondosa barba, molt alt i molt fort. Des d’aleshores ha nevat molt, massa, tant que les històries ja no són records i són només fantasia, o ni tan sols això. Perdre’s en la confusió, en el dubte, divagar, imaginar-se el monstre i arribar-lo a tocar; aquests passatges de l’elogi no són res més que tot això.

Els somnis a mig fer volen pel cel, abandonats i oblidats, com un polsim invisible i lleuger. Esperen la temperatura, la nevada. Esperen, en definitiva, el moment de tornar cap a baix en forma de flocs de neu. Diuen que cada un d'aquests flocs porta el somni de nou, el somni de neu, tota la seva essència i tota la seva màgia. Allà on cau, allà es mor. Però si cau al cap d'una persona, el floc es desfà i entra dins seu. Així comença una nova vida, breu però intensa, dins els marges d'un nou cos, dins els límits d'un desconegut. Una gota d'aigua freda al cap, el somni d'un altre, una visió aliena i gairebé virtual. Un home es va adormir, no fa gaire, mentre escrivia. O potser va ser al revés...

Un conill que s'ha caigut d'un conte, un conte que s'ha caigut d'un conill. La muntanya a l'espera de la nevada, a l'espera d'adormir-se i desaparèixer sota la neu. És el final de la història, el final de les històries. Només queda fer-ne una petita endreça i alçar el braç i la mà i el dit, i assenyalar una direcció, qualsevol direcció, i decidir portar-hi el fred i també la neu. Travessar els límits del conte i també de la pantalla, fondre's amb la llum. I una abraçada abans de marxar.