Del pintallavis a la bala recull una aventura inèdita. Molt poc se sap de com la indústria de Catalunya es va posar al servei de la indústria de guerra durant el període 1936-39. Va ser un esforç titànic i ambiciós, fet amb la urgència que el front imposava.
No es tracta d'una història sobre armes -que també-, sinó més aviat de la història d'una reconversió industrial improvisada. El títol no és una metàfora: les màquines que a l'estiu del 36 fabricaven pintallavis, a la tardor del mateix any s'havien adaptat per fabricar bales.
La guerra esclata i la Generalitat ha d'organitzar i canalitzar les iniciatives espontànies que neixen aquí i allà per subministrar material bèl·lic al front republicà. Ho fa a través de la Comissió de la Indústria de Guerra.
El punt de partida és diàfan: s'arrenca des de zero. Cap tradició, cap savoir-faire en la matèria.
La transformació i el funcionament d'aquest nou teixit industrial és el que recull Del pintallavis a la bala.
Això permet veure fins a quint punt els objectius que es va fixar la Comissió eren ambiciosos. Es va llançar, per exemple, a l'elaboració de substàncies químiques que no s'havien produït mai a Espanya i sobre les quals amb prou feines hi havia estudis publicats.
Les imatges mostren la magnitud d'alguns projectes. Sorprenen pel seu cost, per com era de llarg el temps de construcció i de posada a punt. Només es poden comprendre, potser, per la importància que tindrien -industrialment parlant- quan el conflicte s'acabés.
Eren temps de guerra, però es pensava en la pau.
El programa, a través de les paraules d'antics operaris i operàries de les indústries de guerra, recull en quines condicions havien de treballar.
Els horaris eren durs, però també tenien alguns avantatges: estaven ben pagats i, algunes vegades, tenien algun subministrament de pa extra.
Els homes que estaven mobilitzats industrialment, considerats imprescindibles, quedaven exclosos d'anar al front. Tanmateix, les disposicions legals eren ambigües. Finalment molts joves van haver d'agafar les armes. És el cas de la majoria dels testimonis entrevistats.
No hi ha xifres exactes, però es calcula que la indústria de guerra va mobilitzar unes 50.000 persones.
Del pintallavis a la bala parla, doncs, del que van viure aquests homes i dones, parla dels èxits i fracassos que van acompanyar aquest enorme esforç fabril i situa en el mapa nous i importants elements del patrimoni industrial del país.
