Programes de TV

La pressió policial i mediàtica ha reduït radicalment la prostitució a la Rambla i al mercat de la Boqueria de Barcelona després de fer-se públic que clients i prostitutes practicaven sexe al carrer. De totes maneres, les professionals que no van ser detingudes en el seu moment s'han traslladat a altres zones de la ciutat o a municipis del voltant. Després d'aquesta polèmica hem volgut saber quina és la situació en aquest barri parlant tant amb les poques professionals que hi han quedat, com amb els veïns, l'administració i plataformes que estan a favor de la regulació d'aquesta pràctica o que l'abolirien.

La Maria, és una prostituta de l'Uruguai que fa sis mesos que és a Barcelona. Fa 24 anys que es prostitueix, tal com fan la seva mare i la seva germana. Ens explica que al seu país aquesta pràctica està regularitzada i que, per tant, estan considerades treballadores i es poden sindicar. Ella considera que aquí s'hauria de regular i que, fins i tot, si trobés una altra feina la combinaria amb la prostitució. També reclama que no posin al mateix sac tot el seu col·lectiu, ja que tant ella com moltes de les seves companyes fan els serveis en habitacions. La plataforma Raval per Viure, formada per uns 150 veïns i botiguers, intenta tornar la dignitat al barri amb pancartes al balcons. La Lola considera que s'hauria d'erradicar la prostitució dels carrers tot i que no està en contra dels "meublés". En canvi, en Jordi considera que s'haurien d'endur aquesta realitat fora del barri. Els botiguers del mercat de la Boqueria expliquen que els últims dies tot està molt tranquil per la forta presència policial, tot i que no saben fins quan durarà tot plegat. Ells són qui més han patit aquesta situació, ja que quan arribaven de matinada a la feina es trobaben tot el terra ple de preservatius i fins i tot les prostitutes fent els serveis allà mateix. Finalment, acompanyem una patrulla de la Guàrdia Urbana per la zona. En dues intervencions que fan, en un cas demanen els papers a uns travestis que no incompleixen cap ordenança, i en l'altre, multen un parell de romaneses perquè són a menys de 200 metres d'una escola. Les multes, en aquest casos, poden arribar als 750 euros, i més si són reincidents.

És un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.

Fa més de 15 anys que existeix un "mercat negre" ambulant situat als voltants del Mercat dels Encants Vells de Barcelona. Desenes de persones miren de guanyar-s'hi la vida malvenent de manera il·legal antigalles, mòbils, sabates, bijuteria o petits electrodomèstics que han trobat en contenidors o que, en algun cas, han robat. Se situen als voltants de la plaça de les Glòries, els mateixos dies que obre l'antic mercat i, fins i tot, intenten muntar la parada dins.

Un fet que provoca que els Encants hagi de tenir un servei de seguretat propi. A l'exterior, la Guàrdia Urbana els pressiona per fer-los fora confiscant tot el que poden. Malgrat tot, últimament tenen més feina, ja que la crisi fa que hi hagi més persones que s'hi dediquin. L'Alejo, de 65 anys, freqüenta el mercat des de fa 40 anys. En treu poca cosa, per anar passant el dia. Ell no és amb el gran grup de venedors il·legals, sinó que té el seu banc, on sempre munta la parada. Reconeix que ha venut algun objecte robat. En Redouan és un marroquí de 32 anys que en fa vuit que és aquí i sempre ha tingut feina a la construcció. Ara està a l'atur i, a banda de buscar menjar als contenidors, també ho aprofita per buscar coses per vendre al mercat. El seu somni és dedicar-se a la música, i els pocs diners que guanya al mercat també els dedica a pagar el local d'assaig amb el seu grup. L'intendent Pedro, de la Guàrdia Urbana, explica que la pressió que fan a la zona és sobre una activitat il·legal de venda ocupant la via pública. Però que no es tracta d'un delicte, sinó d'una falta administrativa i, per tant, només poden multar els que ho fan i confiscar els objectes. Des del Mercat dels Encants Vells, el seu president, Diego Escámez, comenta que els venedors ambulants donen mala fama al mercat i al barri. Vol que s'acabi, però es queixa que la pressió de la Guàrdia Urbana és intermitent.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

Ara fa un any vam conèixer en Roland, la Juliette i la Laurel, poliamorosos, és a dir, que mantenien entre tots tres una relació sentimental i sexual estable. Una pràctica que té els seus orígens als Estats Units dels anys seixanta i que ells, 365 dies després del primer reportatge, han dut a la seva màxima expressió anant a viure plegats perquè han estat pares. A l'Entre Línies els hem retrobat per conèixer com afronten aquests canvis tan importants en les seves vides, tant en la relació entre ells com legalment, amb el tipus de família que conformen.

La Maya va néixer de part natural al gener. La seva mare biològica, la Laurel, explica que, d'aquesta manera, la Juliette va poder participar totalment d'aquest esdeveniment. Ella diu que també se sent mare de la nena i explica que, a diferència de les mares adoptives, l'ha pogut veure néixer. Ara, la Maya té un pare i dues mares que han de compartir les tasques habituals de la llar, la feina -treballen a casa- i el creixement de la petita. En un principi, en Roland explica que la Juliette es va sentir una mica desplaçada perquè ell estava molt per la Laurel, que era qui més el necessitava. Ara que la Maya ja ha ampliat la seva alimentació, la Juliette s'ha integrat millor i se sent més útil. Les dues mares coincideixen a dir que compartir la maternitat incrementa la dedicació cap a la nena. També expliquen que s'han anat distanciant de la resta de la comunitat poliamorosa perquè els seus membres no són tan partidaris de fer vida en comú ni de tenir fills. Pel que fa al tema legal en relació amb la nena, com que tots tres no poden constar com a pares, han acabat fent un testament on, si mai passés res a la mare biològica, la Juliette assumiria el rol legal de mare. També comenten que als Estats Units s'han donat casos en què, després d'alguna denúncia, l'administració s'ha fet càrrec de criatures que vivien en aquest tipus de famílies. Aquí, pensen que això no pot passar. Finalment, en Barry, un amic de la família, explica que, en la seva etapa de hippy als anys 60 a Califòrnia, va intentar mantenir relacions poliamoroses i no se'n va sortir. En aquest cas considera que els seus amics són un exemple, ja que una cosa és la teoria i una altra, la pràctica.

Un reportatge de Francis Manzano i Núria Peraire.

Com és la vida en un pis tutelat on es rehabiliten toxicòmans? Quines són les etapes per recuperar-se i reinserir-se a la societat? Hem conegut usuaris d'aquests pisos que l'Associació d'Ajuda al Toxicòman té a l'Hospitalet de Llobregat i a Igualada, i que provenen dels CAS, els Centres d'Atenció i Seguiment de les drogodependències.

La Montse, de 23 anys i veïna de Lleida, fa 6 mesos que va entrar al pis de l'Hospitalet, ja que dos anys enrere estava enganxada a la cocaïna, i arribava a consumir vuit grams diaris. Havia entrat en una espiral d'enganys als pares, de tenir feines inestables, de trobar-se malament i haver de consumir per animar-se. Els seus pares la van dur al CAS, d'on la van derivar al pis tutelat juntament amb cinc noies més. Ara està sota la supervisió d'un educador social les 24 hores del dia. Fa teràpia per saber què la motivava a consumir i per recuperar els hàbits quotidians posant ordre a la seva vida. Ja està a punt de passar a la tercera fase de la reinserció social, surt al carrer a buscar feina i li falten de dos a tres mesos per deixar el pis. L'Edu, de 36 anys, viu en un pis d'Igualada. Està a punt de fer el salt a la tercera fase de recuperació. Ell era addicte a l'heroïna i, en els últims anys, a la cocaïna. És la segona vegada que intenta sortir-se'n. Va accedir de nou a un pis just quan acabava d'intentar suïcidar-se. Ara busca feina de sabater, la seva professió, i espera sortir aviat per muntar el seu negoci. Finalment, en Jaume, de 40 anys, era addicte a la cocaïna i l'alcohol, i ja ha passat totes les fases. Fa un mes que va sortir del pis d'Igualada, on va conèixer la seva companya, la Juliana. Ha fet un curs d'auxiliar de pediatria. El seu germà és qui el va ajudar a prendre la decisió de tractar-se i ha aconseguit ordenar la seva vida.

Un reportatge de Laia Niubò i Anna Torras.

Les futures mares adolescents en situació d'indefensió, sense la tutela dels pares, provinents d'entorns marginals o de centres de menors, la Direcció General d'Atenció a la Infancia i l'Adolescència, DGAIA, les acull en la residència maternal Antaviana, a l'Hospitalet de Llobregat, l'únic centre per a menors a Catalunya d'aquestes característiques. Actualment, hi resideixen set mares amb els seus vuit fills i una noia embarassada d'uns sis mesos. Compten amb el suport d'educadors que les ajuden a cuidar els fills, a alimentar-los o a assessorar-les en matèria d'higiene.

Patricia, de 18 anys, és la noia més antiga del centre i té dos fills, Rodrigo, de 3 anys i Atenea, de 3 mesos. El pare és a la presó i la mare va morir de càncer. Ara fa 4 anys va decidir tirar endavant el seu embaràs sense comtemplar en cap moment la possibilitat d'avortar. La van ingressar en aquest centre per donar-li suport. Poc després de tenir el fill, es va morir la seva mare i la noia es va fugar. El temps que va durar la fuga va deixar de pendre les pastilles anticonceptives i es va tornar a quedar embarassada del segon fill. Ara, amb 18 anys, es troba en un moment clau de la seva vida. D'una banda, al ser major d'edat, ha de canviar de centre. D'una altra, també s'adona que és molt complicat tirar endavant amb dos fills, i per això la seva tia materna de Canàries ha decidit adoptar temporalment Atenea.

Vanesa, de 16 anys, és d'origen colombià i està embarassada d'uns sis mesos. La seva mare no s'ho va prendre gaire bé, i per això la noia va decidir anar-se'n a casa del seu company, també de 16 anys i estudiant. Les coses no van anar gaire bé i l'assistenta social va mediar perquè anès al centre maternal. Encara no es fa a la idea que està embarassada, però va decidir tirar l'embaràs endavant perquè ja venia de l'experiència d'un avortament, i s'ho va passar molt malament. Ara compta amb el suport de l'àvia paterna, Sònia, que considera que la seva néta s'ha complicat la vida, que hauria d'estudiar i fer-se un futur, però que, malgrat tot, cal donar-li suport.

Un reportatge de Laia Niubò i Anna Torras.

L'han qualificat de "reina del pòquer" quan en el campionat World Series of Poker, celebrat aquest estiu a Las Vegas, va quedar en la posició 27 de 6.500 participants. Leo Margets és una barcelonina de 26 anys que viu entre Barcelona i Londres, ja que treballa per a l'empresa 888, que també la patrocina. Des que ha començat a destacar com a jugadora de pòquer es dedica més a fer tasques d'ambaixadora de la marca pel món que no pas de màrqueting, la seva especialitat.

Hem acompanyat Leo a l'European Poker Tour que s'ha celebrat al casino de Barcelona, on no va tenir gaire sort i va ser eliminada de seguida.Vegem com utilitza ulleres fosques per veure-hi i no ser vista, i jerseis de coll alt o bufandes per tapar una vena del coll que se li infla quan té bon joc. Leo explica que el joc depèn més d'estudiar el contrincant que no pas d'una qüestió matemàtica. Com a dona, també diu que no s'ha sentit mai estranya en una partida.

Leo es va iniciar en aquest món fa uns quatre anys, quan va conèixer la seva parella, Cristian, que hi és aficionat. Va decidir d'acompanyar-lo a una timba amb amics i es va interessar per aquest joc. Ara que és professional també s'hi apunta, i així Cristian ja no ha de justificar que l'acompanyi. Aquestes partides ajuden Leo a entrenar-se, així com també els jocs on-line, en què en poc temps es pot trobar en moltes situacions que la posen a prova.

Un reportatge de Míriam Pina i Bibiana Bertran.

El jiu jitsu és una art marcial que de mica a mica va captant aficionats a Catalunya. Aquest setembre, Barcelona ha acollit un campionat internacional dels més importants on s'ha fet palès l'interès per aquest esport, que es divideix en tres disciplines: jiu-jitsu brasiler, submission fighting i mixed martial arts. Hem conegut dos catalans que hi han participat i que viuen per aquest esport.

En Rogent, de 30 anys, en fa 8 que va el descobrir. Des de sempre havia practicat arts marcials com ara el karate o el kit boxing. en aquest temps ha aconseguit ser cinturó negre, la màxima graduació, i es dedica a donar classes on també s'ha apuntat la seva companya, l'Arantxa. Ens explica que costa molt viure d'aquest esport, i que només uns quants ho poden fer gràcies a patrocinadors. Ell ho combina fent d'entrenador personal en un gimnàs on aprofita els coneixements de jiu jitsu per ensenyar-los als clients. En el campionat internacional celebrat a Barcelona, hi ha participat en la categoria més alta, la d'un pes superior a 99 quilos. Tot i la seva agilitat, una de les millor característiques que té, ha perdut el combat perquè el seu oponent és el guanyador del 2007. En Rogent explica que el resultat el motiva més perquè aprèn més de les derrotes. En Javi, de 23 anys, va descobrir el jiu jitsu als 15 i va deixar els estudis per dedicar-s'hi plenament. Quan es va adonar que d'això no en viuria, va buscar feina. L'anècdota que ens explica és que fent d'aparcacotxes hi va haver un problema amb un client, al qual el personal de seguretat no va poder reduir, i va ser ell amb la seva tècnica qui ho va aconseguir. A partir d'aquell dia es dedica a controlar l'accés en locals de nit. També ha participat en el campionat de Barcelona, com a cinturó marró -un grau-. Li fan molta il·lusió aquests esdeveniments, perquè és una manera de donar-se a conèixer i estar a prop dels seus ídols i fer-s'hi fotos.

Un reportatge de Míriam Pina i Bibiana Bertran.

Tocar al carrer és la manera que troben alguns músics per guanyar alguns diners i, alhora, es converteix en un aparador per promocionar-se. Ara, aquesta activitat, a Barcelona està regulada i no tothom compleix amb una normativa que demana estar acreditat, tocar en zones específiques, no utilitzar amplificadors o no vendre cedés. Només al districte de Ciutat Vella hi ha censats 150 músics i 24 punts on poder tocar.

Mentre que des de l'associació de veïns del Gòtic es recorda que l'OMS diu que la música no desitjada "és soroll", els representants dels Músics del Carrer es queixen de l'estricta normativa que situa en només 65 els decibels de màxim volum de so, el mateix que genera una conversa normal, en una ciutat ja per si sola prou sorollosa. Hem fet el seguiment a Univerzeng, un grup de tres músics, en Rocco, argentí, la Beatriz, andalusa, i l'Estefano, italià, que fan una fusió que anomenen Rap Zeng. En Rocco i la Beatriz són parella i duen un estil de vida basat en la meditació i, per aquest motiu, el fet de tocar al carrer els dóna prou llibertat per poder-ho compaginar amb altres coses, ell la pintura i ella el shiatsu. Els acompanyem a tocar al Portal de l'Àngel on, malgrat estar acreditats, el fet d'haver de tocar amb amplificador fa que una parella de la Guàrdia Urbana els cridi l'atenció i hagin de canviar de lloc. Trien la Barceloneta, on l'espai més obert fa que no es trobin amb cap problema. Mentrestant, al lloc que han deixat s'hi han instal·lat dos músics, amb guitarra i caixó flamenc, que reconeixen que no tenen llicència i que toquen allà on poden. En Mallol, de 32 anys, fa 14 anys que toca el didjeridú com a professional i ha fet actuacions per, entre altres, el Circ du Soleil. Toca al carrer bàsicament per promocionar-se, tenir contacte amb la gent i tocar en directe. Ara està enregistrant el seu segon disc i ens comenta que caldria legalitzar la venda de cedés al carrer, ja que considera que els artistes haurien de tenir dret a vendre la seva obra, ja que no és música pirata.

Un reportatge de Míriam Pina i Bibiana Bertran.

Una malaltia greu canvia el dia a dia de les persones afectades i la percepció que tenen del que és realment important. Hem conegut el testimoni de dues dones, a qui han diagnosticat càncer, que ens expliquen com han après a valorar la vida i, a conseqüència d'això, a viure com si cada dia fos l'últim. Coincideixen a dir que no tornarien enrere.

La Isabel, de 57 anys, era la gerent de les seves empreses i vivia per la seva feina. Fa un any i mig, li van detectar un càncer del pulmó que ella associa a l'excés de feina, responsabilitat i angoixa. La notícia la va situar cara a cara davant de la possibilitat de la mort i va decidir trencar amb tot plegat. Va delegar les seves responsabilitats laborals i va començar un procés de canvi de prioritats. Ens explica que la seva situació li ha fet aprendre coses noves i a tenir una sensibilitat que, segons diu, altres persones no tindran mai. Juntament amb aquest procés personal, fa un tractament mèdic experimental a la Vall d'Hebron de Barcelona, menys agressiu que una quimioteràpia, que li ha reduït el tumor un 50%. D'un diagnòstic inicial molt greu, ara, té esperances de viure com a una malalta crònica. A la Montse, de 54 anys, li van detectar un càncer de mama ara fa dos anys i mig. Les últimes anàlisis indiquen que se li està fent metàstasi al fetge. Malgrat les sessions de cinc hores de quimioteràpia, cada quinze dies, que la deixen molt aixafada, la Montse és molt positiva. Viu l'ara i no fa plans a dos dies vista; ha perdut els cabells, però duu mocadors o perruca. El seu marit, l'Alexandre, que també va tenir càncer, li dóna tot el suport i entén que s'ha de viure el present. Els seus fills s'han hagut d'acostumar a la situació i destaquen que la seva mare no es queixa mai.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Laura Carulla

El Sistema Nacional d'Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela, fundat fa uns 70 anys per José Antonio Abreu -premi Príncep d'Astúries, entre altres¬ reconeixements-, fa que aquest país sigui conegut al món no només pel petroli o els concursos de les reines de belleses, sinó també pel reconegut planter de músics que exporta al món. Hem conegut un mètode d'aprenentatge musical, i d'integració social, que ha estès aquesta pràctica a més de 350.000 nens i adolescents del país, molts d'ells en risc d'exclusió.

Una obra possible gràcies als més de 180 conservatoris que té el Sistema, d'on han sortit promeses mundials com Gustavo Dudamel, que acaba de debutar com a director de la Filharmònica de Los Angeles, a Califòrnia. Qui segueix els seus passos, com a alumne avantatjat, és Diego Matheuz, estudiant de direcció orquestral, de 24 anys. Ell és la nova promesa veneçolana i Dudamel li explica que, per aprendre, "s'ha d'estar sobretot en els assajos dels grans mestres". En Diego ha passat tot l'hivern a Europa praticant en diferents orquestres i fent d'assistent a mestres consagrats, com Claudio Abbado. Aquest estiu, ha tornat a casa, on comparteix pis amb tres estudiants més, per tancar la temporada de concerts dirigint una de les tres grans orquestres nacionals amb què pot treballar. Kerelitg Pérez, de 15 anys, és estudiant de trombó des de fa tres. L'instrument li va cedir el Sistema i no s'ha de preocupar tampoc per les matrícules. Ella és filla de músics, i el seu pare, trombonista d'orquestres de salsa, l'ajuda amb els assajos. Fa un mes que va fer els exàmens d'ingrés al principal Conservatori de Caracas i està pendent dels resultats per veure si l'accepten, per poder estudiar i fer realitat el somni de viure de la música. Per ella, la música també ha representat una manera d'allunyar-se del carrer, d'una barriada humil com la del 23 de Enero. La seva mare l'acompanya cada dia a classe, dissabtes inclosos, en un trajecte de punta a punta de la ciutat. Una de les seves mestres, la Tupac, explica que amb l'alt índex de deliqüència i d'analfabetisme, la tasca social passa per damunt de la musical. Això fa que, encara que el nen no tingui aptituds musicals, s'estimen més que estigui vinculat al Sistema, abans que deixar-lo al carrer.

Un reportatge d'Isabel Galí i Carlos Díaz.

La cienciologia, reconeguda com a religió a Espanya el 2007, avança, i cada cop té més fidels a Catalunya i a Europa. Malgrat que encara hi ha persones que la consideren una secta coercitiva, en un any, se n'han creat cinc-cents centres al món, i ja en són vuit mil, un d'ells a Roma, al costat del Vaticà, i a Barcelona estan buscant una seu nova d'uns tres mil metres quadrats per fer-hi el trasllat al més aviat possible. Els mateixos cienciòlegs reconeixen que encara hi ha un gran desconeixement sobre qui són i què fan, i que només se'ls relaciona amb famosos com Tom Cruise. Hem vist què hi ha del cert en tot el que ens expliquen i quines són les crítiques que es fan a una organització fundada per Lafayette Ronald Hubbard, als Estats Units, el 1953, autor del llibre "Dianètica", base del mètode que utilitzen per aconseguir, segons diuen, l'alliberament del dolor de l'ànima, a través cursos i tot tipus d'activitats.

Ivan Arjona, nascut a Tarragona, és el president de la cienciologia a Espanya. Viu a Madrid i dedica tot el seu temps a difondre els seus coneixements. De fet, va ser el seu pare i la seva mare, posteriorment, els que el van introduir en la cienciologia, i amb 17 anys va viatjar a Dinamarca, a la seu central de la formació en aquest país, per fer-hi una mena de seminari, on va conèixer l'estructura interna de l'organització i va decidir dedicar-s'hi. A casa seva, la que ja no és cienciòloga és la seva germana Clara, tot i que hi ha treballat, però no n'és practicant. Ella va fer un programa de desintoxicació amb els cienciòlegs i explica que ara "odia les drogues i l'alcohol". De les moltes crítiques que reben, Arjona es defensa dels que afirmen que són una secta, perquè -segons diu- a la cienciologia "creuen en la llibertat dels individus" i els donen eines per poder ser més lliures. En aquest sentit, Miquel Perlado, psicòleg d'Atenció i Investigació de Socioaddiccions (AIS) assegura que "els procediments de captació i manteniment dels membres són plenament equiparables als que s'observen en una secta coercitiva". Perlado també explica que han tractat persones que han volgut deixar la cienciologia i que una de les dificultats que tenen és recompondre la connexió familiar i d'amistats que no creien en aquest mètode. Arjona també comenta que els que els acusen de fer creure als fidels que "un guerrer intergalàctic anomenat Xanui va tirar bombes a la Terra, on només van quedar les ànimes", confonen i barregen intencionadament relats de ciència-ficció que també escrivia el seu fundador. Finalment, el finançament de l'organització es fa a través de cursos i donacions que Arjona diu que són voluntàries, i que no reben cap ajuda de l'Estat. Una font principal d'ingressos és l'empresa editorial que van crear. A més, també disposen de l'Èmetre, un electròmetre que detecta els dolors de l'ànima i que utilitzen com a guia els auditors, una mena de terapeutes, per poder ajudar els fidels. Perlado explica que per aconseguir tenir un d'aquests aparells cal haver fet molts cursos i pagar-ne un preu molt elevat, que pot arribar als cinc mil euros. A més, comenta que es tracta d'una mena de detector de mentides per fer xantatge emocional a qui vol sortir de la cienciologia.

Un reportatge de Raquel Garcia i Xavi Peralta

Els espectacles de retalladors són una modalitat espectacular i diferent a les corrides de toros que, segons diuen els que hi participen, no comporta cap tipus de maltractament de l'animal a la plaça. L'afició per aquest pràctica sol néixer de la participació en correbous i "encierros", i els que decideix dedicar-s'hi més seriosament s'entrenen anant al gimnàs o llogant vaquetes en ramaderies. L'espectacle es divideix en tres modalitats: el retall, els salts i els "quiebros". Hem assistit a una d'aquestes trobades a la Monumental de Barcelona, per les festes de la Mercè de la ciutat, que es podria convertir en l'última si prospera la iniciativa legislativa popular que està a punt d'entrar al Parlament per prohibir els espectacles taurins a Catalunya.

En Jesús, de 23 anys, és d'Amposta i des de ben petit ha viscut la tradició dels correbous que hi ha a les festes dels pobles de les Terres de l'Ebre. No li agrada torejar i va començar a poc a poc entrenant-se amb vaquetes, fins que ha acabat saltant toros. Aquesta és la seva especialitat, i és l'únic català a Espanya que ho fa. Es dediquen a anar per tot arreu per participar en els millors concursos de retalladors, tot i que els premis són molt petits. Fan centenars de quilòmetres malgrat que els -com a molt- tres-cents euros que poden guanyar els han d'invertir en les despeses del viatge i l'estada. També solen fer concursos en llocs on no hi ha plaça de toros i, sovint, tampoc serveis d'emergència. L'Eduard, de 32 anys, viu a Barcelona, tot i que l'afició li ve de Cardona, on va néixer. Ens explica la perillositat d'aquesta afició, que li ha causat ferides als bíceps provocades per una banya. Ell es dedica més a fer "quiebros" i queda sovint amb amics toreros per llogar vaquetes i entrenar-se en places privades, per divertir-se. En el cas de l'Albert, de 23 anys i de Torroella de Montgrí, l'afició li ve de la família, que és de Jaén. La seva companya pateix molt per aquesta afició, tot i que, sempre que pot, l'acompanya. L'Albert s'entrena al gimnàs per tenir potència a les cames i explica que no ha tingut mai cap ensurt.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano

Des de fa tres anys, un equip de psiquiatres tracten als carrers de Barcelona persones sense sostre amb problemes de salut mental, per intentar que accedeixin a algun servei assistencial i que rebin tractament. Són l'Equip de Salut Mental Els Sense Sostre, ESMESS, que intenta ajudar un dels col·letius en risc d'exclusió més desatès, perquè siguin conscients de la seva patologia -la majoria, esquizofrènies, depressions agudes, bipolaritats o trastorns obsessius compulsius- i que, sovint, són la causa que es trobin al carrer. El 2008, van atendre 265 persones al carrer i en centres socials, 24 de les quals van ser ingressades.

La Dra. Asensio és la psiquiatra coordinadora del programa, i amb altres col·legues i col·laboradors, surten cada dia als llocs on han detectat prèviament que hi ha algú que necessita suport. La tasca que fan és la d'iniciar un procés de vincle, per agafar confiança i diagnosticar el cas. L'objectiu és aconseguir que acceptin un servei social.

Un reportatge de Laura Carulla i Oriol Fernández

Mentre que per a moltes persones arribar a la jubilació pot suposar un daltabaix, n'hi ha altres que hi veuen l'oportunitat de fer realitat tot el que no han pogut fer a la vida. Un cop han complert les responsabilitats laborals i les familiars ja estan encaminades, aquesta nova etapa la dediquen a acomplir somnis, com desenvolupar aquelles aficions que havien quedat relegades per falta de temps. És el cas de l'Esteve, que escala; la Maria, que balla, o en Jordi, que vola.

En Jordi té 69 anys, és de Campdorà, a Girona, i des que s'ha jubilat ha après a volar amb ultralleuger, la il·lusió de la seva vida. Mecànic, casat i amb tres fills, als 19 anys, fent la mili a l'aviació, va descobrir la seva autèntica passió. Un cop va fer els 65 anys, va decidir fer classes al Club Aeronàutic de l'Estartit d'amagat de la seva família. Sempre que anava al curs, explicava que se n'anava a pescar. Una de les seves filles el va voler acompanyar i li va haver de confessar la seva passió. Ara fa un any i mig que té la llicència, tot i que sol volar acompanyat d'un instructor. L'Esteve, de 72 anys, és un empresari de Barcelona aficionat des de sempre a l'escalada, però ho va deixar quan va tenir els fills. De jubilat, ha reprès aquesta afició i cada setmana va a escalar a Montserrat amb un amic seu, en Jordi, de 76 anys. No fan muntanyes gaire exigents, sense perill. Un cop l'any, trien un lloc al món per fer un viatge amb l'objectiu d'anar a escalar. Aquest any, han triat les Dolomites, a Itàlia, on s'estaran deu dies. La Maria, de 66 anys, és de Badalona, i mestressa de casa de tota la vida. Ocupada amb la família -té quatre fills-, la jubilació s'ha convertit en unes vacances en què ha decidit disfrutar fins que el cor li digui prou. Llegeix, fa "patchworks", aprèn a restaurar mobles i fa classes de country. El seu marit li diu que hauria de ballar sardanes, però els néts estan encantats acompanyant l'àvia per veure com balla.

Un reportatge de Laura Carulla i Oriol Fernández

Cada cop hi ha més persones interessades en els fenòmens paranormals i també qui intenta trobar-ne proves i donar-hi explicacions. Hem fet el seguiment amb diferents parapsicòlegs que ens han explicat les seves investigacions. La parapsicologia és considerada com una pseudociència, i la falta d'un mètode científic ha posat sempre en qüestió els resultats obtinguts. Més enllà de la fe que s'hi pugui tenir, els interessats afirmen que els fenòmens paranormals existeixen i que, en tot cas, difereixen en els motius que els originen.

Malgrat que la violència de gènere s'exerceix bàsicament contra les dones -75 mortes l'any 2008-, existeix també una realitat minoritària: la dels homes maltractats per les seves parelles -6 morts l'any 2008. Homes que es consideren víctimes triplement, ja que expliquen que no només se'ls agredeix psicològicament i físicament, sinó també judicialment, via denúncies falses, que solen acabar amb l'allunyament dels fills. És el cas d'en Paco, arquitecte de 58 anys, un dels poquíssims homes que s'atreveix a denunciar públicament la seva experiència.

Passar-s'ho bé, una extrema organització i estar pendents de l'actualitat esportiva són la clau de l'èxit del "Crackòvia". Hem estat darrere de les càmeres per conèixer la feina prèvia que hi fan tots els professionals implicats: actors, guionistes, tècnics, personal d'attrezzo, maquillatge... Un programa que s'enllesteix contra rellotge i s'emet cada dilluns, perquè cal estar pendent dels resultats de futbol del cap de setmana.

Creix el nombre de persones amb problemes d'obesitat severa. A Catalunya ja en són unes 35.000, com a conseqüència dels mals hàbits alimentaris i una vida sedentària, que se sumen a factors genètics o psicològics. L'obesitat mòrbida, la que excedeix un 40% la massa corporal de l'individu, incrementa la mortalitat deu vegades per les patologies associades que comporta, com ara la diabetis.

Unes cent trenta noies s'han presentat a un càsting per escollir quaranta cheerleaders amb l'objectiu de formar part de l'equip d'animadores del Barça de bàsquet, que fa quatre anys que no s'ha renovat. El fenomen de les cheerleaders és importat dels Estats Units, i, a Catalunya, el Barça és l'únic club que en té per contribuir a animar jugadors i públic amb els seus espectacles. Les noies que s'hi dediquen solen ser professionals del món de la dansa i/o de la gimnàstica rítmica, amb capacitat per fer coreografies espectaculars, amb salts i acrobàcies.

La Lara, de 19 anys i de Barcelona, estudia Biotecnologia i està a l'equip actual de les cheerleaders. Representa el perfil de noia que busquen, universitària i amb formació en dansa i gimnàstica rítmica. Trenca amb l'estereotip que envolta aquest món, de nenes "maques i tontes". Es presentarà també al càsting per continuar en l'equip, i per això es prepara un ball per demostrar davant del jurat les seves habilitats i l'experiència adquirida durant aquests quatre anys com a animadora al Palau Blaugrana. Considera que ella tindrà més pressió al càsting, ja que se les avaluarà en funció de la seva experiència. Està força nerviosa, perquè sap que tindrà molta competència. L'Eli, de 23 anys i de Barcelona, té formació en gimnàstica rítmica i li agrada molt el ball. Es presenta per primer cop al càsting, ja que per la seva edat potser serà la seva última oportunitat. Aquesta afició la combina amb el negoci familiar de restauració. Per ella, ser cheerleader és un complement, tot i que està molt neguitosa perquè és el primer que s'hi presenta. Prepara un ball amb cinta.

Un reportatge de Laia Niubò i Anna Torras.

En el Dia Mundial de la Sida, que pretén conscienciar sobre el nombre d'afectats i sobre els estralls que provoca al món aquesta malaltia, les autoritats sanitàries catalanes constaten un augment dels casos d'infeccions de transmissió sexual causats pel mateix VIH, la sífilis, la gonorrea o la clamídia. La causa principal és la relaxació en l'ús de mesures preventives, com ara el preservatiu, ja que l'avenç en l'evolució dels medicaments ha convertit en cròniques unes patologies que poden ser mortals i, per tant, s'ha reduït la percepció de risc i la por respecte a aquest problema.

Al Salva, de 36 anys i de Sant Feliu de Llobregat, li van diagnosticar VIH el 2005, a conseqüència, segons creu, de practicar sexe oral amb una noia. De moment, ha de controlar les seves defenses i no cal que prengui medicació. Per conscienciar sobre aquest problema va crear la plana web enpositivo.info, on gent en la seva situació expressen els seu parer a través d'un fòrum i un xat. Constata que ja no s'utilitza tant el preservatiu com abans i que cada cop hi ha més joves infectats. L'Andrés, de 40 anys, viu a Barcelona i sap que té el VIH des de fa dos anys. Pren medicació, cada dia cinc pastilles a la mateixa hora, i qualsevol descuit pot tenir greus conseqüències. És gai, i també constata que en aquest col·lectiu s'abaixa la guàrdia a l'hora de protegir-se per tenir relacions sexuals. En Kevin, de 21 anys, també és gai i el van infectar de VIH al seu país d'origen, a Sud-amèrica, amb una transfusió de sang contaminada. Aquí ha tingut relacions sexuals sense protecció i, com a conseqüència, té la sífilis. L'acompanyem a la consulta del CAP de Drassanes, de Barcelona, a la Unitat d'Infeccions de Transmissió Sexual, on li confirmen que té un rebrot d'aquesta patologia. Comenta que no ha utilitzat preservatiu.

Un reportatge de Francis Manzano i Núria Peraire.

Des de Setmana Santa l'helicòpter del Servei Català de Trànsit surt cada dia habilitat amb una càmera d'alta tecnologia capaç de llegir les matrícules dels vehicles a gran distància. Informar del trànsit en temps real, fer un seguiment de dispositius especials i detectar infraccions viàries -en aquest període de temps ja n'ha denunciat cent de molt greus- són les tasques que té assignades.

Aquesta càmera especial, d'un cost d'uns 500.000 euros i de tecnologia militar, permet, a més, transmetre imatges en directe al Centre d'Informació Viària de Catalunya, CIVICAT, que en disposa per ubicar-la a qualsevol indret amagat al qual no arriben les 450 càmeres fixes que tenen distribuïdes arreu de la xarxa viària. Es dóna el cas que desplacen l'helicòpter a un ramal de la C-31, a l'Hospitalet de Llobregat, on tenen constància d'aturades però no en poden veure els motius. Les imatges que envia l'helicòpter confirmen que hi ha hagut un accident de dos cotxes i que no hi ha cap camió implicat. A mig matí l'operatiu es torna a posar en marxa, aquest cop amb un operador de càmera que és un mosso perquè l'objectiu és detectar i denunciar infraccions. En detecten tres casos a la C-25, on treballen conjuntament amb una patrulla de la policia autonòmica per carretera que aturarà els infractors. El primer cas és el d'un cotxe que fa un avançament imprudent, ja que l'acaba en línia contínua, i n'apunten la matrícula. El segon cas és el d'un motorista que avança dos camions, el primer en línia discontínua, però que acaba trepitjant la contínua. La patrulla de terra l'atura i el denuncia. El conductor demana poder veure les imatges perquè considera que la seva infracció ha estat motivada per la necessitat de no tenir un accident. El mosso li comunica que podrà presentar recurs i li imposa una multa de 85 euros. Finalment, aturen un cotxe que no ha respectat la distància obligatòria entre vehicles i, després de fer passar el control d'alcoholèmia al conductor, que surt negativa, el multen amb 150 euros i la pèrdua de tres punts per ser una infracció greu.

Un reportatge de Francis Manzano i Núria Peraire.

El diumenge 13 de desembre "La Marató" de TV3 se solidaritza amb les malalties minoritàries com la síndrome d'Aicardi-Goutières, que tenen la Noa i la Jana, bessones de 2 anys. Hi ha diagnosticats una cinquantena de casos com el seu al món. Es tracta d'una malaltia genètica degenerativa descoberta a principis dels anys 80 i que comporta tota mena de problemàtiques com ara microencefàlia, rigidesa muscular, problemes respiratoris, alteració dels sentits -sobretot la vista-, epilèpsia i una esperança de vida que va dels 10 als 20 anys. Com en la majoria de les malalties minoritàries, els pocs recursos que s'hi destinen fan que de moment no ss sàpiga quins motius la causen i, com a conseqüència, que no tingui cura.

Els pares de les nenes, en Jordi i la Núria, ens expliquen que van néixer perfectament i que al cap de dos o tres mesos van començar a plorar de nit sense parar. Van començar un periple de metges sense cap resultat. Impotents, van fer cap a neurologia, on els van comentar que les seves filles tenien paràlisi cerebral, però un TAC que els van fer precisament per descartar una malaltia minoritària va ser precisament el detonant que va confirmar aquest diagnòstic, quan tenien sis mesos. Els pares es van enfonsar. Es demanaven com els podia haver tocat a ells aquest greu problema sense tenir-ne cap antecedent familiar, i per què aquests casos no es poden detectar durant l'embaràs. Quan es van anar acostumant a la situació, van procurar que les seves filles tinguessin qualitat de vida. Es van informar de com podien millorar el quadre de pluridiscapacitat de la Jana i la Noa i van tenir la sort de poder dur les nenes a la fundació Nexe, que només té 35 places. Aquí, a través de pedagogs, fisioterapeutes i educadors socials, els proporcionen tots tipus d'estímuls i benestar. En Jordi i la Núria volen tenir més fills, però no es volen arriscar a tenir el mateix problema. Per això s'han fet proves, però tampoc descarten adoptar.

Un reportatge de Laia Niubò i Anna Torras.

L'afició pel futbol no és només cosa d'homes. Cada cop més dones fan visible la seva passió anant al camp, lluint els colors, fent-se sòcies i penyistes. Hem volgut conèixer com ho viuen... Si se senten encara en minoria; si són més apassionades i cridaneres; o quin és el grau d'implicació amb els seus equips.

La Griselda és una farmacèutica de Capellades, que dedica el temps lliure a fer de secretària de la Penya Barcelonista del seu poble i a seguir allà on pot l'equip del Barça. És aficionada a aquest club des de ben petita quan a casa avi, pare i tiets escoltaven les retransmissions radiofòniques de Joaquim Maria Puyal. D'aquesta època li ve el fet que els seus jugadors preferits siguin Archibald i Stòitxkov. La seva habitació és un temple barcelonista amb pòsters, bufandes i fotografies amb tots els presidents i jugadors, fetes en actes penyistes i també en desplaçaments. Fins i tot dorm amb una samarreta antiga del Barça. Pensa que tant homes com dones disfruten i pateixen igual pel futbol, però que elles aporten millor organització en àmbits com el de les penyes. Explica que quan va al camp es muda, però que anima l'equip com qualsevol aficionat. La Sandra treballa com a coordinadora en un centre d'estètica al barri de les Corts de Barcelona i, a més, és la tresorera de la Penya Fúria Perica de l'Espanyol. A més de seguir el primer equip també va a veure els partits de l'Espanyol B i de la l'equip femení. La seva penya són dels més cantaires i cridaners. Ella explica que se sent més antimadridista que antibarcelonista. Es dóna el cas que els seus pares són del Barça, però que van ser els seus tiets de l'Espanyol els que la van influenciar. Ens comenta també que tant els homes com les dones viuen igual aquesta afició i que el sentiment de ser de l'Espanyol és molt profund, perquè malgrat que l'equip no vagi gairebé mai ningú es planteja canviar.

Un reportatge de Xavi Peralta i Raquel García.

A Catalunya, la ràtio d'infermeres per cada mil habitants és de 5,2, mentre que a Europa és d'un 8,4. Es calcula que falten unes 15 mil professionals d'aquest sector perquè hi ha poca oferta de places universitàries, la professió està poc valorada i remunerada i les condicions són complicades, amb una deficient organització de les feines i els horaris, que repercuteixen en l'estabilitat laboral. Moltes decideixen marxar a l'estranger a la recerca de millors condicions. Hem volgut conèixer aquesta realitat a través de dues infermeres que han acabat la carrera aquest estiu.

La Rebeca, de 25 anys i del Prat de Llobregat, havia estat auxiliar d'infermeria i va decidir fer la carrera. Des de fa 4 mesos treballa a l'Hospital de Bellvitge i ja l'han canviat quatre vegades d'àrea. Va començar a urgències, després va passar per quiròfan, a reanimació postquirúrgica i va tornar a urgències. Per la seva experiència inicial, ja té la feina força per la mà, però ara, com a infermera, té noves responsabilitats i li fa respecte. Sap que té la vida de molts pacients a les mans i que qualsevol equivocació pot ser fatal. Malgrat que quan ha canviat d'àrea li han fet un petit reciclatge, quan ha de treballar sola veu que no té tanta experiència. A més, els torns que li toquen són els que no ha triat ningú i que fins que no passin uns 7 o 8 anys no tindrà una certa estabilitat laboral, ja que ara pot tenir contractes per dies o fins i tot per hores i ha d'estar pendent sempre de quan la necessiten. L'Alba, de 20 anys, és de Barcelona i treballa a l'àrea de pediatria de l'Hospital Sant Pau de la ciutat. Va fer les pràctiques en aquest centre i ja s'hi ha quedat. La seva feina és més delicada, perquè es dedica a treballar amb nens i cal extremar encara més la cura amb les dosis de medicaments que se'ls ha de subministrar, ja que cal fer dissolucions de medicaments per a adults.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

L'any passat es van confiscar productes falsificats per valor de més de 200.000 milions d'euros, segons la Guàrdia Civil, i es va doblar el nombre de decomissos. Un negoci fraudulent que cada cop va a més i que, amb el suport de les noves tecnologies i la picaresca, busca constantment formes innovadores d'esquivar la llei. Les autoritats busquen enxampar els distribuïdors, escorcollant els grans basars, que són els que distribueixen el material entre els petits venedors, part també de la cadena delictiva. En canvi, comprar aquests productes no està penat.

Hem acompanyat els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Badalona en una operació conjunta en un polígon d'aquesta ciutat que fa temps que s'investiga. Entren en un gran basar, regentat per xinesos, on troben uns 20.000 objectes falsificats d'una coneguda marca de joieria. No és habitual trobar tot aquest material a la vista, ja que normalment el tenen amagat fins que el client el sol·licita. Per certificar la falsificació acompanya les autoritats policials una pèrit de la marca que dóna la seva opinió. L'operació acaba amb la confiscació dels diners i els productes, i la detenció de l'encarregada, que passa a disposició judicial. A Catalunya també actuen nou Patrulles Fiscals Territorial de la Guàrdia Civil, les PAFITES, que s'encarreguen de buscar només productes falsificats. Constaten que cada cop els falsificadors els ho posen més difícil a l'hora d'enxampar-los, fins al punt que aconsegueixen implicar-hi el mateix client, que ha de manipular el producte per obtenir la marca que busca. Per exemple, retallant un logo que es converteix en el d'una marca coneguda o girant una plaqueta cargolada on apareix gravat el nom del producte original. A part també es falsifiquen continguts, recipients, etiquetes i precintes. L'OCUC, l'Organització de Consumidors i Usuaris de Catalunya, denuncia la desprotecció del comprador, ja que fins i tot es falsifica el símbol de garantia europeu CE. Finalment, també es troben amb imitacions que, segons diuen, tot i ser legals, són èticament reprovables. Així hi ha productes amb noms similars als originals com ara: Chamele nº5, Dolse Gavanna o Emporio Armane.

Un reportatge de Laura Carulla i Oriol Fernández.

Hem conegut Toni Miró, de 62 anys, més enllà de la seva vida pública com a dissenyador -no només de moda, sinó de més de 30 productes-, però també com a músic amateur, marit o pare de tres fills, un d'ells de 9 anys.

Més que dissenyar, l'autèntica passió d'en Toni és tocar la guitarra. Ho fa acabat de llevar, i també queda amb amics des de fa 40 anys i amb uns veïns músics amb qui compon, de vegades, temes per a les seves desfilades de moda. Un amic seu, sastre, ens explica que el va conèixer de jove tocant en un grup de rock. Tothom qui el coneix en destaca la seva capacitat per fer-se estimar, l'apassionament i la capacitat per engrescar se amb nous projectes. Això fa que es dediqui al disseny de més de trenta productes, com ara llençols, cortines de bany, ambientadors i d'altres de més curiosos, com taüts ecològics de cartró. Tot plegat el manté molt ocupat, i es distribueix la setmana amb la marca Antoni Miró, reunions constants, visites a la seva botiga de tota la vida, Groc, on té el seu espai creatiu. Aquí treballen el seu germà i la seva dona, com a gerent. Ella ens explica que conviure amb en Toni és molt fàcil i que en els negocis s'entenen bé, equilibren bé la rauxa d'ell amb el seny d'ella. Pel que fa a la part mediàtica, l'acompanyem a l'entrevista que li fan al programa Divendres de TV3. Ens explica que entrar en un plató el posa molt nerviós perquè amb tants focus sembla com si fos un quiròfan. Com a pare, comenta que tenir un fill de 9 anys el podria fer sentir com un avi, però que res més lluny. Això sí, ha hagut d'adequar-se al ritme que marquen els nens i se sol quedar més a Barcelona els caps de setmana, que aprofiten per passejar el gos. A casa intenta no parlar de feina.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Laura Carulla.

Malgrat que finalment s'ha reformat a la baixa l'impost de successions -que entrarà en vigor el 2010-, el fet que no tingui efectes retroactius continua perjudicant les persones que actualment tenen aquest problema. Fins que no s'acabi l'any, els afectats hauran de continuar pagant una mitjana d'un terç del valor de l'herència si és que la volen rebre. L'iniciativa popular que ha liderat aquesta reforma es proposa continuar treballant per abolir aquest impost "impopular", ja que consideren que "han guanyat una batalla, però no la guerra".

Per en Jordi, de 24 anys i que viu a Viladecavalls, aquesta reforma no li soluciona cap problema. Amb la mort de la seva mare al maig, s'ha convertit en l'hereu de la casa familiar i de dos locals petits a Barcelona que no pot vendre per desig exprés de la finada. Per poder rebre aquesta herència haurà de pagar 80 mil euros. Ell està a l'atur i se li ha esgotat la prestació i es veu incapaç de poder fer front a aquesta quantitat que considera exagerada i que obeeix a un afany "recaptatori" per part de l'administració. Per poder trobar una solució al problema se'n va a una entitat bancària per informar-se sobre hipoteques per mirar de pagar l'impost. La Remei, de 62 anys i de Sant Vicenç dels Horts, prové d'una família benestant i viu a la casa pairal de la família que data del 1700. La seva mare es va morir quan ella era petita i el seu pare es va tornar a casar. Ara que el seu pare i la seva dona són morts, es troba amb el problema que en no ser la filla biològica de la segona esposa, ha de pagar encara més diners per conservar la casa, en total, uns 500 mil euros. Ara no sap què farà. Per poder fer front a l'impost, es planteja malvendre uns terrenys que té per la situació de crisi, i que volia donar als seus quatre fills. Si pensa a hipotecar-se a la seva edat, sap que probablement el deute se l'acabaran carregant també els fills. Considera que tot plegat és com un robatori i es planteja deixar les seves propietats en vida. Finalment, en Ramiro, de 80 anys, propietari de diferents pisos i locals a Barcelona, s'ha comprat un pis i s'ha empadronat a València com a mesura preventiva per no haver de pagar l'impost, ja que allà només representa un 1% del valor de l'herència. Ara hi haurà viure habitualment durant uns 5 anys perquè la seva filla Desiré se'n pugui beneficiar. A en Ramiro li sap molt greu marxar de Catalunya perquè s'estima el país, però diu que no li queda més remei.

Un reportatge de Laia Niubò i d'Anna Torras.

Les posades de llarg, per celebrar en societat la majoria d'edat d'una filla, continua sent un esdeveniment social vigent a Catalunya malgrat la crisi. També ho és la versió llatinoamericana de La Quinzeañera, una tradició cultural que els immigrants continuen celebrant a casa nostra quan les nenes arriben als quinze anys i se les comença a considerar i a tractar com a dones. Hem estat en els preparatius i en les festes d'aquestes dos esdeveniments.

La Laura, de Barcelona, ha fet els 18 anys, i la seva mare, la Montse, ho ha volgut celebrar com un acte social. Com si es tractés del muntatge d'un petit casament, acompanya la seva filla a fer-se un vestit exclusiu a mida per a l'ocasió. Finalment trien el color lila, i la Laura s'encarregarà d'avisar els convidats que no el duguin perquè no li treguin protagonisme en la festa. Una festa que mare i filla s'han posat d'acord que sigui informal, en una discoteca, que tancarà per a ells durant unes hores. S'hi farà un sopar de pica a pica, l'apagada de les espelmes del pastís i l'entrega de regals. Per la Laura no canviaran gaires coses, ja que malgrat fer aquesta celebració en societat ella continuarà vivint amb els pares. Això sí, explica que ara ja podrà anar de discoteques o tenir cotxe. La Belén, originària de l'Equador, va venir a Barcelona als 6 anys. Ara n'acaba de fer 15 i els seus pares van insistir que havien de fer la festa tradicional de La Quinceañera, en la qual es fan tota una sèrie de rituals com ara anar vestida totalment de rosa i acompanyada d'un "caballero"; apagar 14 espelmes que porten 14 convidats; maquillar-se i canviar-se de calçat -d'unes sabates planes a unes de taló-. Ja fa sis mesos que preparen la festa i acaben de rebre el vestit que durà la Belén i que li ha fet a mà la seva família de l'Equador.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò.

Més de la meitat de la població treballadora té un sou per sota dels mil euros. Molts solen ser joves que han trobat en el reciclatge, els mercats d'intercanvi, l'estalvi domèstic, o en la compra d'oportunitats, un sistema alternatiu per arribar a final de mes. Són coneguts com a mileuristes.

La Julie, de 31 anys, és una francesa que viu a Barcelona juntament amb la seva parella, professor de francès, que també és mileurista. Ella està embarassada i treballa a l'ONG Nexes, que promou la participació activa dels joves a nivell local i internacional, fent tallers als estudiants europeus en pràctiques perquè aprenguin a administrar-se i els faciliten llistats d'establiments on poder comprar productes econòmics. La Julie parteix de la premissa que com més es guanya més es gasta. Ara que cobra menys que en l'anterior feina que tenia, s'adapta millor a la situació, perquè ha reduït la despesa domèstica amb bombetes de baix consum o economitzadors a les aixetes. Ha calculat que s'estalvia una mitjana de 25 euros mensuals en la factura de l'aigua. També es dedica a detectar compres de segona mà i oportunitats per Internet, electrodomèstics d'estoc amb alguna tara i queda a casa seva amb les amigues per fer intercanvi de roba. La Gala, de 22 anys, és de Girona, però viu a Barcelona compartint pis. És dissenyadora gràfica, però no troba feina i va fent treballs esporàdics, sovint pagats en negre, en bars, restaurants, discoteques, i fent promocions, estudis de mercat o el que pot, per arribar a final de mes. Normalment no arriba mai als mil euros i són els seus pares els que l'acaben d'ajudar. A part de compartir pis, recicla mobles i és usuària del taller Millor que nou, una iniciativa de l'administració on cadascú es pot reciclar gratuïtament aparells antics, electrodomèstics i mobles. També va als mercats d'intercanvi, o a l'hora de comprar menjar opta per les marques blanques.

Un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.

Els quatre restaurants catalans que acaben de rebre la primera estrella Michelin han notat un cert increment de la clientela gràcies al ressò mediàtic, però els ha condicionat la feina del dia a dia la pressió de poder-la perdre. Ho hem comprovat visitant l'Enoteca de l'Hotel Arts de Barcelona, el Torreó de l'Indià de l'Hotel Vila Retiro de Xerta, la Fonda Xesc de Gombrèn i el Bo.Tic de Corçà.

L'Albert, el xef, i la seva dona, la Cristina, encarregada del servei, fa tot just dos anys que van obrir el Bo.Tic al Baix Empordà. Malgrat la novetat que suposa, ell ja té més de 15 anys d'experiència en la cuina d'alt nivell havent treballant, entre altres, a restaurants com l'Àbac d'en Xavier Pellicer, a Barcelona. Es van assabentar que havien rebut l'estrella per dues trucades: una, la del seu pare, que va veure la notícia al canal 3/24, i l'altra, d'un amic, en Joan Roca, del celler de Can Roca de Girona. Tot plegat els va agafar en ple sopar. Aquest èxit els referma en la filosofia de restaurant que han triat, amb només set taules i una cuina de producte amb arrels empordaneses i tècniques actuals. El cas de Paco Pérez és ben particular. Aquest cuiner de Llançà, a l'Alt Empordà, va rebre el 2006 una estrella pel seu restaurant, el Miramar, que té al Passeig Marítim. Ara fa un any que també és el responsable de l'Enoteca de l'Hotel Arts de Barcelona i acaba de repetir aquest èxit. Seguidor de l'escola de Ferran Adrià, comenta que des que ha rebut l'estrella han incrementat els clients de Barcelona ciutat, a part dels estrangers que pernocten a l'hotel. En Francesc i la seva dona, la Meritxell, són els propietaris d'un restaurant de poble, la Fonda Xesc, a Gombrèn, i això es nota en la seva manera de treballar. Expliquen que sovint la gent que hi arriba, condicionada per l'entorn rural del Ripollès, es troben amb un restaurant que innova sense perdre l'equilibri amb l'entorn. A la cuina són només tres persones i a sala només la Meritxell, tret dels caps de setmana. Es van assabentar que havien rebut l'estrella perquè els van trucar d'un restaurant de la comarca. Ara que són més coneguts, els arriben clients de més lluny. I, finalment, en Francesc, de 26 anys, que dels quatre és el cuiner més jove que ha rebut l'estrella pel seu Torreó de l'Indià, de l'Hotel Villa Retiro de Xerta, que regenta el seu germà. Un restaurant al Baix Ebre, fruit de la tradició familiar, que fa tres anys que és obert. En Francesc ja tenia molt clar als 16 anys que volia ser cuiner i es va formar a les millors escoles, i també a França. Comenta que quan van començar s'hi va presentar un inspector de l'Estrella Michelin que els va comentar que l'estaven avaluant. Quan menys s'ho esperaven han rebut el premi.

Un reportatge de Francis Manzano i Núria Peraire.

Increment de població i delictes més violents. Ho constaten des del Centre de Menors Can Llupià de Barcelona, amb 70 interns, on hem estat per saber-ne el funcionament. La seguretat privada dóna suport permanent als educadors i vigila els interns directament o a través de 70 càmeres. Qualsevol conflicte intern pot ser detectat al moment. El perfil de joves és d'edats compreses entre els 14 i els 18 i 19 anys, provinents de famílies desestructurades, amb un caràcter impulsiu i sense límits, que els ha dut a cometre tot tipus delictes i a reincidir-hi, i que en vuit casos concrets han comès assassinat. Malgrat aquest panorama, només el 10% dels joves que delinqueixen -els casos més greus- són els que acaben confinats en aquest tipus de centres, un total de set a Catalunya. La resta se sol vehicular a través de sistemes alternatius.

En Julián, de 19 anys, de Sabadell, és la segona vegada que ingressa a Can Llupià, per incompliment de la llibertat condicional. Té pendents una desena de causes judicials per robatoris, furts o delictes contra la propietat. Aquest últim cop, el van enxampar amb droga i s'haurà d'estar nou mesos més sense sortir del centre. En Julián ha estat també com a preventiu a la presó de Tarragona i a Quatre Camins, i considera que ara s'està és una mena d'"hotel", de "guarderia". No es penedeix del que ha fet perquè ho ha d'assumir -"a lo hecho, pecho", diu-, però espera encaminar la seva vida quan surti. Per això està mirant de treure's l'ESO i s'ha apuntat a un taller professional per aprendre l'ofici de paleta. Mentrestant, el van citant a judici; en aquest cas, per una baralla en què un amic seu va apunyalar un jove. L'Andrés, de 19 anys, de Piera, també ha incomplert la llibertat vigilada per segona vegada. Ha estat en altres centres de menors per haver comès robatoris amb força i intimidació. Tampoc es penedeix del que ha fet, però sí que vol canviar. Per això, fa un taller de reparació de bicicletes i es veu en un futur lliure, amb família i feina. Explica que aquí, a diferència d'altres centres, tenen vigilància permanent i que qualsevol incident que hi hagi té de seguida un agent de seguretat a sobre.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò

Les persones amb una discapacitat psíquica busquen l'oportunitat d'incorporar-se al mercat laboral en un context de crisi que també les afecta. També per a ells és important sentir-se útils per a la societat i necessiten la implicació d'empreses que els donin una oportunitat amb tasques que puguin assumir. Hem conegut joves que s'han format en centres especials i que han començat a treballar. Els resultats laborals són òptims, la seva autoestima creix i, a més, poden donar un cop de mà a les seves famílies.

La Laia, de 28 anys, té la síndrome de Down i treballa des de fa un any al restaurant Inout com a cambrera. La feina li encanta perquè està de cara al públic. Els seus pares, en Joan i la Vicky, expliquen que això la fa sentir millor i l'ajuda a socialitzar-se. El director del restaurant, en Ferran, diu que aquests treballadors funcionen molt bé perquè aporten un plus d'entrega i els clients ja vénen predisposats a ser servits per ells, i això fa que es creïn bones sinergies. La Laia es va formar a l'escola especial Taiga. Dels diners que guanya, en dóna un part als seus pares i amb la resta aprofita per anar al cinema o a la discoteca amb amics. L'Esteve, de 23 anys, té una discapacitat psíquica del 60%. Fa tres anys que treballa a l'empresa Icària, d'arts gràfiques, on el 90% de la plantilla és discapacitada. Ell és cap de magatzem perquè és molt responsable i li agrada molt la feina que fa. Aquí ha fet companys i amics i, tot i que només cobra el sou mínim interprofessional, prefereix, com en la majoria de casos, treballar en aquest tipus d'empresa perquè s'hi senten més segurs. En aquest sentit, la seva mare, la Maria Isabel, demana, més que no pas ajudes de l'adminisitració, que es creïn llocs de treball per a joves com el seu fill. L'objectiu és que puguin ser independents.

Un reportatge de Laura Carulla i Oriol Fernández

A Catalunya es dóna el cas únic a tot l'estat que la cúpula judicial i, fins i tot, la conselleria del ram, estan representades per dones. Tenen en comú, a més, que són de la mateixa generació, la que fa uns vint anys va començar a obrir-se camí en un món d'homes i masclista, del qual conserven unes quantes anècdotes. M. Eugènia Alegret, Teresa Compte, M. Josep Feliu, Sílvia Giménez-Salinas i Montserrat Tura són mares, i la seva carrera ha quedat condicionada, en part, fins a tenir els fills grans. En l'actualitat viuen un moment de trasbals amb una situació de saturació evident als jutjats, l'espera de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut o casos mediàtics com el "Palau" o "Pretoria".

M. Eugènia Alegret té 53 anys i és la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya des del 2004. És la primera i única dona, de moment, que ha presidit un tribunal superior a tot l'estat. Té tres fills. Quan va començar la seva carrera només hi havia 10 dones jutges i havia de marcar distàncies en el seu entorn laboral per fer-se respectar. Diu que actualment falten jutges, però que, malgrat la lentitud de la justícia, la qualitat del sistema és millor que en altres països de l'entorn. Teresa Compte, de 55 anys, és la fiscal en cap de la Fiscalia Superior de Catalunya des del 2007. Té un fill. Ha estat la primera dona que té aquest càrrec aquí. El seu despatx va destapar el "cas Palau" i es van veure obligats a fer una roda de premsa, circumstàcia excepcional, per fixar la seva posició en contra de la negativa del jutge instructor de decretar presó preventiva per a Fèlix Millet, fet que va obrir un gran debat social i mediàtic. M. Josep Feliu, de 51 anys, és la degana dels jutges de Barcelona des del 2009. Té dos fills. Com a jutge se sent incòmoda cada cop que ha de dur un cas mediàtic, perquè, malgrat que són igual d'imparcials, no són immunes com a persones a la pressió. Es queixa de la falta de jutges a Catalunya i demana que es fomenti la participació dels joves catalans en les oposicions i que s'integri millor els que han vingut de fora. Sílvia Giménez-Salinas és exdegana del Col·legi d'Advocats. Va ser la primera dona degana del col·legi i va exercir del 2005 al 2009. Té quatre fills. En un inici es va sentir responsable de demostrar que les dones són bones gestores. Critica que els diferents governs de l'estat no han tingut mai la justícia com a una prioritat. Montserrat Tura, de 55 anys, és la consellera de Justícia des del 2006. Té dues filles. Diu que les dones no pretenen ser una anècdota en aquest món, ja que representen la meitat de la població i que, per tant, han d'estar en paritat amb els homes a tot arreu. Considera que ha arribat el moment de replantejar-se el funcionament d'un sistema judicial amb criteris del segle XVIII.

Un reportatge de Francis Manzano i Núria Peraire.

La companyia Alta Realitat, dirigida per Jordi Cortés, ha presentat l'espectacle de dansa contemporània V.I.T.R.I.O.L. interpretat per dues persones amb discapacitat física i cinc actors i ballarins professionals, on es replantegen els canons de bellesa del cos. Cada cop és més habitual aquest tipus d'espectacles, en aquest cas de dansa integrada, que s'ha muntat d'una manera absolutament professional.

L'Isabel, de 30 anys i de Barcelona, va tenir un ictus, un vessament cerebral, quan en tenia 24, que la va deixar en cadira de rodes, sense parlar, i això li va estroncar la carrera d'infermera. Ara ha recuperar la parla i la mobilitat, malgrat la paràlisi que té a la part dreta del cos. És molt activa -viatja, esquia i fa vol sense motor- i fa uns mesos va participar en un taller de dansa d'en Jordi Cortés que va ser qui li va oferir participar en el seu nou espectacle. S'ha sentit molt a gust en una companyia que diu que és com una família. L'Adolfo, té 43 anys, és d'origen veneçolà i va arribar a Barcelona fa 19 anys. En fa 13 que va començar a perdre la vista per una retinitis i ara no té visió a l'ull dret, i amb l'altre hi veu ombres. Era ballarí professional i ara feia 7 anys que no pujava a un escenari. El fet de poder ballar amb altra gent amb discapacitat va ser una motivació per tornar-hi. Abans de començar l'espectacle ha de reconèixer l'escenari i les distàncies, per poder-se situar, i la referència dels seus companys és molt important. En Jordi Cortés, el director d'Alta Realitat, fa temps que treballa amb gent discapacitada i ho considera una motivació per reinventar-se. Organitza tallers de dansa oberts a tothom.

Un reportatge de Xavi Peralta i Raquel García.

A Catalunya hi ha un buit legal, que ha estat denunciat pels mateixos empresaris d'instal·lacions d'esquí, que fa que no hi hagi un control de seguretat sistemàtic dels practicants d'aquest esport i que no es puguin denunciar les conductes imprudents a les pistes. Una problemàtica que ha anat creixent a mesura que l'esquí s'ha popularitzat i que a Andorra, per exemple, compta amb una llei de l'esquí des del 2000 amb patrulles de la policia andorrana sobre el terreny que s'encarreguen de la seguretat i l'ordre públic, control de drogues o de la paperassa dels accidents.

A l'estació catalana de la Molina, s'està fent una prova pilot on una patrulla dels Mossos d'Esquadra pentina les pistes amb l'objectiu de prevenir, ja que no poden sancionar. En funció del recull d'informació, es decidirà si cal estendre aquestes patrulles a la resta de pistes catalanes. A Andorra hem fet el seguiment de l'Eduard, que forma part d'un grup de pisters, encarregats de controlar la previsió meteorològica i les allaus per si cal tancar alguna pista, la senyalització i socórrer els accidentats. Durant el dia es troben amb el cas d'una dona que s'ha donat un cop al pit, té un atac d'angoixa i l'han de desplaçar amb llitera. També es troben amb un noi que s'ha luxat el braç. A la Molina, seguim en David, pister, que ha de tancar algunes pistes per l'excés de vent. El director del complex constata el buit legal i espera que la prova pilot amb els Mossos serveixi per donar més garanties de seguretat als clients.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò.

L'aura de Barcelona com a ciutat del jazz no s'adiu gaire a la realitat, ja que malgrat tenir escoles de música de renom, cada cop hi ha menys locals i circuits on els músics, sobretot els més joves, puguin tocar i, en el millor dels casos, no haver de pagar per fer-ho. Hem conegut aquest món a través de dues cantants que fugen de l'estereotip de músic de jazz noctàmbul, i que combinen la formació amb la il·lusió de fer d'aquesta passió la seva professió.

És el cas de la Judit Neddermann, de 18 anys, que està estudiant el primer curs del grau superior de cant al Taller de Músics de Barcelona. Ve de família de músics, els seus avis, la seva mare és guitarrista, la seva germana estudia composició, i ella ha format el trio 256, amb baix, guitarra i veu. Miren de moure's pels bars de la ciutat i els veiem tocar a l'associació cultural Els Genis de Badalona. Normalment solen cobrar en funció de la recaptació del públic assistent. Si es poden treure entre 30 i 50 euros per cap i per bolo, ja poden estar satisfets. En aquest sentit, en Vicenç Solsona, director acadèmic del Taller de Músics, es queixa que estan sortint generacions de músics que no saben on anar a tocar i que això en condiciona el nivell tant d'ells com dels seus estils musicals. La Clara Luna, de 29 anys, de petita va demanar als seus pares que li compressin un piano. No ho va aconseguir, però, a canvi, la van apuntar al conservatori. Va fer la carrera de piano clàssic. Com que també tenia facilitat per cantar ho va potenciar apuntant-se la Taller de Músics. Durant un any es va anar presentant a cantar cada dia a totes les "jam sessions" de Barcelona. Això va fer que conegués músics i es fes un lloc en els circuits. Li agrada molt la música llatina, sobretot la brasilera, ha tret un parell de discos i està preparant un homenatge a Cole Porter. Canta en diversos grups i pensa que, ara mateix, més que enregistrar discos per vendre, és millor produir-se un mateix per tenir un CD com a carta de presentació perquè la contractin.

Un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.

Publicar el primer llibre és la il·lusió de molts escriptors desconeguts, la majoria relacionats laboralment amb el món audiovisual. Però hi ha altres apassionats de la literatura que es dediquen a activitats que poc tenen a veure amb escriure, com ara la feina a la fàbrica, o que provenen d'entorns desestructurats. Són gent anònima, sense contactes amb el sector, que escriuen traient temps d'on poden i que en algun cas fan realitat la seva il·lusió.

És el cas de la Nunila, de 44 anys, que va néixer en una zona que la va marcar de petita, el barri del Besòs. Una infantesa complicada la va fer créixer amb una consciència clara dels problemes socials, i el primer contacte amb el món de la narració el va fer explicant contes al seu fill, Yoel, fugint de tòpics i basant-se en la realitat. S'ha anat guanyant la vida explicant contes en associacions culturals i de dones i en biblioteques, escoles i instituts, i fent espectacles de cabaret, "performances" amb monòlegs. El punt d'inflexió en la seva vida ha estat el seu conte "La Cenicienta", una versió particular de l'original, que va sorgir com a encàrrec d'una associació de dones i en què parla de la violència de gènere, física i psicològica, que pateix la protagonista del conte per part del príncep. Després d'haver voltat per editorials buscant la possibilitat d'editar-lo, es va quedar tres anys al calaix, fins que va decidir fer-ne una versió per internet. L'èxit va superar les seves expectatives i l'editorial Planeta el va publicar, juntament amb un petit conte de la seva història. Ja n'han venut vint mil exemplars a tot el món i aviat en sortirà la versió catalana. La seva vida ha canviat, se sent econòmicament més tranquil·la i ha pogut ajudar el seu fill a estudiar a la Universitat. En David, de 48 anys i de Vilafranca del Penedès, treballa a la cadena de muntatge d'una fàbrica de cartró. Va decidir començar a escriure el dia que va complir quaranta anys. Treballa de vuit a dues, i dedica dues hores cada tarda a escriure. Els caps de setmana es lleva a les sis del matí per poder escriure les seves dues hores i dedicar la resta del dia a la família. A casa seva havia viscut l'ambient literari i tenia clar des dels vint anys que volia ser escriptor, però no s'hi havia atrevit perquè el seu pare també ho havia intentat sense èxit. Té deu obres escrites i s'ha fet conegut gràcies a "Fin", editada per Acantilado, que és un retrat generacional, realista, però amb tocs de terror. El seu editor, Jaume Vallcorba, explica que sempre es mira el començament de tots els manuscrits que li arriben i que, en funció del seu criteri, el dóna a llegir a especialistes. En aquest cas, es va endur a casa el llibre d'en David. Ara ja en sortirà a la venda la vuitena edició, que ha estat traduïda a l'alemany, el francès o l'italià. Està content perquè d'aquesta manera se li ha reconegut el seu art, i en el seu dia a dia s'ha pogut permetre algun petit luxe, com anar-se'n de vacances al seu poble. Però no pensa deixar la fàbrica.

Un reportatge de Míriam Pina i Magda Timoner.

Dels trastorns alimentaris, la vigorèxia és potser el més nou i desconegut, perquè, entre altres coses, qui el pateix no n'és conscient, costa molt que ho reconegui i que busqui ajuda mèdica. Identificada a la dècada dels noranta, aquesta patologia la tenen principalment els homes, i fa que estiguin molt pendents de la musculació del seu cos i que acabin distorsionant la seva imatge, les seves dietes i el seu humor. El seu desig és el d'augmentar el volum del cos, però ells sempre es veuen petits.

En Jaume, de 36 anys, és model i entrenador personal. Va detectar que tenia vigorèxia el 2005, quan després de passar un cap de setmana content amb la seva família no li va agradar gents veure's reflectit en un aparador. Es va començar a preguntar per què se sentia malament i va dir a la seva dona que se'n volia sortir. La seva rutina fins aleshores era llevar-se al matí per posar-se a punt i, davant del mirall, sense samarreta, comprovar si el seu cos era prou perfecte o si tenia els braços i els pits igualment musculats, i mai s'agradava. Va arribar a consumir anabolitzants i a seguir una dieta estricta d'amanida, arròs, pollastre i clares d'ou cada tres hores per rebaixar el greix del seu cos a la mínima expressió. Condicionava la seva vida familiar i les seves amistats als àpats i tenia un caràcter molt irritable. La seva dona, que és qui més ho patia, va ser la que el va ajudar a sortir-se'n. De mica en mica va anar acostumant el seu estòmac a menjar més variat. Ara es pot menjar una pizza sense remordiments. S'ha posat en mans d'un nutricionista esportiu, en Raimon, perquè no vol deixar de fer esport i menjar sa, però sense obsessionar-se. Fa uns dos anys que se sent recuperat del tot i pensa que després de la mala experiència que ha viscut no tornarà a recaure.

Un reportatge de Magda Timoner i Míriam Pina.

Cada any, per Carnaval, la població de Sitges es multiplica i passa en un sol dia dels seus 27.000 habitants a prop de 200.000. La majoria són visitants que s'hi desplacen per participar en la Rua de l'Extermini. Per aquest motiu es munta un dels dispositius de seguretat més importants de tot l'any, format per uns cinc-cents efectius entre Mossos d'Esquadra, Policia Local, el Servei d'Emergèngies Mèdiques i els Bombers, a més d'un control d'alcoholèmia al peatge de Vallcarca, a la C-32, amb 30 efectius més. L'afluència de tanta gent en un ambient festiu comporta un elevat consum d'alcohol, baralles i també la presència dels anomenats oportunistes, com ara carteristes o venedors il·legals de begudes i menjar.

Hem fet el seguiment d'una patrulla mòbil de la Policia Local de Sitges formada pel caporal Arjona i l'agent Mata. El servei comença al vespre amb un brífing en què es donen les últimes indicacions als agents que estan de torn i on s'han de situar. La seva tasca és bàsicament de control i informativa. Just quan comença la rua, la patrulla escorcolla un sospitós per un possible furt i, malgrat que té antecedents per robatori, el deixen anar perquè no li troben res. També detecten punts de venda il·legal d'alcohol i de menjar, i controlen que la gent no begui amb ampolles de vidre. Més tard, es troben dues noies barallant-se i una es queixa que li han pres el mòbil i la càmera de fotos. Demanen el suport d'una patrulla de dones policia perquè s'enduguin la sospitosa i l'escorcollin a comissaria. Un altre dels controls d'aquest dispositiu és el que fan els Mossos d'Esquadra a l'estació de Renfe, on filtren tots els viatgers perquè no duguin begudes en recipients de vidre ni armes. També es munta un centre medicalitzat on a partir de mitjanit reben majoritàriament joves que tenen alguna intoxicació etílica. I a partir de les dues de la matinada comença el control d'alcoholèmia a la C-32. En unes cinc hores fan quatre-centes vint-i-set proves, de les quals vint-i-quatre són positives amb sanció administrativa i tres més són denúncies penals per sobrepassar en excés el límit permès d'alcohol a la sang.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

Les parelles que ha tingut nens prematurs viuen una situació paradoxal fins que no poden tenir els fills a casa. Han de passar setmanes o mesos visitant diàriament l'hopital esperant l'alta dels petits, sentint-se pares però sense poder exercir plenament aquest paper que amb tanta il·lusió han estat esperant. A més, també hi ha el patiment lògic pel fet de tenir fills prematurs, és a dir, que han nascut abans de les trenta-set setmanes de gestació. Malgrat això, entre les vint-i-vuit i les trenta-set setmanes els nadons evolucionen favorablemet, de les vint-i-quatre a les vint-i-set el risc de mortalitat és molt alt, i amb menys de vint-i-quatre setmanes en moren més del 91%.

La María José i en David han tingut la Martina a l'Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona. Va néixer fa un mes amb trenta-quatre setmanes de gestació. De moment, és a la incubadora, i fins que no arribi als dos quilos de pes no li donaran l'alta. Mentrestant, els pares viuen una bona part del dia a l'hospital. S'ho han de combinar perquè quan ell treballa, ella és amb la nena i quan ell plega la substitueix perquè pugui descansar. Ja tenen moltes ganes d'anar tots tres cap a casa perquè els angoixa estar permanentment en contacte amb les màquines i els sorolls que controlen l'estabilitat dels nadons a les sales de l'hospital. En José Luis i la Raquel fa una setmana que han estat pares de bessons, l'Hugo i l'Héctor, amb 31 setmanes de gestació. Estan en el procés d'acceptació d'haver tingut els nens abans d'hora i s'estan adaptant a la vida a l'hospital. Com que són molt petits, fan servir el mètode cangur, que és el d'estar en contacte pell amb pell amb els nens entre una i tres hores seguides, fet que afavoreix neurològicament i sensorialment les criatures. Per a aquests pares primerencs, l'hospital és com una escola on aprenen des de com provocar que els nens succionin fins a canviar bolquers. En aquesta etapa, els avis els estan ajudant molt, perquè, a més de visitar els néts, també preparen el sopar als pares perquè se'l trobin fet quan arribin a casa.

Un reportatge d'Oriol Fernández, Laura Carulla i José Santos.

L'any passat 12 associacions que atenen persones amb risc d'exclusió social de les comarques de Barcelona van tirar endavant una lligueta de futbol sala per fomentar la integració d'una manera lúdica. La iniciativa, coordinada per Àmbit Prevenció, ja té nou equips en què participen un mínim de 5 jugadors. La passió per aquest esport ha estat l'ham per crear l'hàbit de la participació i generar un espai comú on aquestes persones es puguin evadir per un moment dels seus problemes, relacionar-se amb altres companys, deixar de consumir drogues una estona i crear un certs hàbits de responsabilitat id'higiene.

Un dels que s'hi ha apuntat és en Josep Maria, de 51 anys. És un gironí que fa temps que es va quedar sense feina i es va separar de la dona. Se'n va anar a Barcelona i viu al seu cotxe. Passa el temps sobretot a l'associació Heura, on els matins fa informàtica, musicoteràpia, participa en una revista com a reporter i a la tarda juga a cartes amb els companys. Espera trobar feina, tot i que diu que està molt complicat. En Santi, de 49 anys, és avilès d'origen, apassionat del futbol. No té una residència fixa i viu fent el que pot per obtenir un euro. És dels pocs que participa en aquesta iniciativa des del començament. També col·labora amb un equip de futbol de Sant Adrià de 2a regional.

Un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.

Les Flash Mobs són un fenòmen que va néixer el 2001 a Nova York organitzat per el col·lectiu artístic Improv Everywhere i que a Catalunya va arribar poc després. A través d'una crida per Internet, es tracta de convocar els participants a fer una activitat inesperada i original en un espai públic. L'acció ha de ser anònima i ràpida, i tal com comença s'ha de dissoldre, perquè tingui l'efecte sorpresa esperat entre els vianants. Aquesta és la versió més genuïna que ha derivat també en les espectaculars Dance Mob, en què l'acció és una coreografia assajada prèviament, o en els Happening -amb precedents als anys 50- en els quals la gent queda en un lloc concret i se'ls dóna les instruccions pertinents. Darrere aquesta activitats no hi ha cap objectiu lucratiu, sinó simplement passar una bona estona sense haver de gastar-se els diners.

A Barcelona, l'Eloi i la Lorena van crear la Barna Mob amb la qual han organitzat la majoria de Flash Mob de la ciutat. El seu debut va ser el 2008 amb un Bang, és a dir, van convocar gent a la Plaça de la Catedral perquè a una hora determinada apuntessin amb el dit al cel i, com si fos una pistola, disparessin i caiguessin tots a terra com morts. Després es van aixecar i van continuar fent vida normal com si res no hagués passat. Aquest cop han organitzat un Happening en què participen 400 persones. Han convocat a tothom dissabte, a les cinc de la tarda, a la Plaça Vila de Gràcia. Se'ls dóna un globus amb forma de cavall i una carta on hi ha un recorregut. Es tracta de fer una cavalcada tots plegats des dels Jardinets de Gràcia fins a Plaça Catalunya respectant els vianants i sense cometre cap infracció. La Marta, apassionada per la música al carrer, havia vist per Internet aquest tipus d'acció i va decidir organitzar una Dance Mob tota sola amb la música de "Thriller", de Michael Jackson. Va obrir un grup al Facebook, va fer un màiling als amics, i la cosa es va anar fent gran. Va idear una coreografia, va muntar una trobada per assajar-la i va enregistrar un video per aprendre-la des de casa. La seva sorpresa va ser quan el dia de la trobada hi havia mil persones en el centre comercial on havien quedat.

Un reportatge de Míriam Pina i José A. Santo.

Hem fet el seguiment de Jaume Alguersuari, el pilot més jove de la F-1 i un dels tres catalans, juntament amb Pedro Martínez de la Rosa i Marc Gené -com a provador-, que participen en una de les competicions esportives més exclusives del món. L'hem acompanyat no només en la preparació per a la nova temporada de curses, sinó també en els seus compromisos publicitaris, com a imatge de TCN; en la seva afició com a DJ i el seu estudi de so a casa; amb la seva família i en l'autogravació en una discoteca.

En Jaume es va iniciar en el món de les curses als 8 anys fent competicions de karting. El 2004 i 2005 es va proclamar campió d'Espanya d'aquesta modalitat i el va fitxar l'equip Red Bull de joves pilots. L'any passat va debutar amb 19 anys a la F-1 amb l'escuderia Toro Rosso i va poder disputar 8 curses sense cap tipus de preparació específica. Aquest any, les coses han canviat, ja és pilot oficial i ha pogut fer tots els entrenaments. Se sent més preparat físicament, emocionalment i tècnicament. El seu objectiu és puntuar i quedar entre els 10 primers. Una de les seves aficions més conegudes és la de disc-jòquei. L'hem acompanyat fins a Madrid, on participa en una desfilada de La Cibeles i també hi punxa. La seva germana, la Marta, li porta l'agenda dels seus compromisos promocionals. El seu pare, en Jaume, que és qui en va introduir en aquest món, va ser pilot de motos, i és l'editor del grup Alesport de revistes relacionades amb el món del motor. La seva mare, la Carmen, explica que pateix molt veient-lo córrer i que per això li ha donat com a amulet una estampa de la verge de la Macarena, no perquè sigui religiosa, sinó perquè la seva imatge la tranquil·litza. En Jaume se la posa a dins del casc. La Carmen també porta sempre una llibreta on apunta els resultats i temps del seu fill a les curses.

Un reportatge de Laia Niubò i Anna Torras.

Les persones amb discapacitat poden practicar l'esport que es proposin amb esforç i esperit de superació. L'esquí no té gaires secrets per a en Toni, que és cec, o per a en Xavi, paraplègic. Per ells, un indret poc accessible com és la muntanya s'ha convertit, gràcies a la neu, en l'espai on poden practicar el seu esport preferit. Ells no en són una excepció, perquè a l'estació de Vall Nord d'Andorra fa uns cinc anys que s'han multiplicat per cinc les hores de classes d'esquí a persones amb algun tipus de discapacitat.

En Xavi, de 52 anys, forma part de l'equip paralímpic d'Andorra que prepara la participació als Jocs Paralímpics d'Hivern de Vancouver, al Canadà. El 1998 va tenir un accident quan feia bicicleta i un cotxe el va envestir i li va trencar 20 ossos de la columna vertebral. Va decidir aprendre a esquiar amb una cadira especial, que és molt més complicat que fer-ho dret, ja que té menys estabilitat i les caigudes són més perilloses. El seu fill, en Gabriel, ha heretat l'esperit competitiu del pare, a qui admira molt i és un referent de superació per ell. En Toni, de 15 anys, és cec des que de petit va tenir un càncer d'ulls i porta pròtesis. No veu absolutament res. Va a l'escola ordinària, on segueix les classes amb una màquina de Braille, un ordinador i una professora de suport. Li agrada molt l'esquí, tot i que fa un any que no el practica. L'acompanyem en la seva primera classe amb un monitor especialista. Van connectats per ràdio i amb un altaveu, i en Toni segueix les instruccions. En un primer moment se sent molt insegur, però poc després sent la llibertat de practicar l'esport que li agrada.

Un reportatge de Laia Niubò i Anna Torras.

Augmenta el nombre de joves atesos als hospitals per consum excessiu d'alcohol. Les borratxeres són cada cop més habituals entre els nois i noies d'entre 12 i 16 anys, segons l'Agència de Salut Pública de Barcelona, i gairebé el 30% d'aquests adolescents reconeixen que han begut més del compte en els últims sis mesos. A aquests indicadors, s'hi suma el consum sobretot de drogues com ara el cànnabis, cada cop més generalitzat. L'entorn d'oci d'aquests joves és el comú denominador d'aquest fenomen, que se sol donar en l'entorn de les discoteques amb els "botellons".

Hem fet el seguiment d'una patrulla de la Guàrdia Urbana que s'encarrega de controlar el consum d'alcohol i altres drogues a la via pública en horari escolar i les tardes i els vespres dels caps de setmana. En horari escolar, hem trobat un grup de nois fumant porros i, com que són menors, els agents ho comuniquen als seus pares. Amb la patrulla de tarda vespre, trobem també joves fent "botellón" al voltant de les discoteques. A un parell de nois, els sancionen administrativament, però no avisen els pares perquè ja tenen 16 anys. També es troben amb el cas poc comú d'una noia de 13 anys beguda a qui han de dur a l'Hospital de Sant Joan de Déu, i avisen els seus pares. També parlem amb en Guillem, de 22 anys, que als 11 va començar a consumir i als 14 ja ho havia provat tot: porros, pastilles, cocaïna, ketamina... Va tenir molts problemes amb la seva família i als 17 anys va ingressar al centre de joves amb problemes de conducta Amalgama 7, al Berguedà. Aquí va poder continuar els seus estudis i solucionar els problemes d'addicció. En Guillem, que hi va ser un any i mig, ara, hi ha tornat com a monitor per ajudar els joves que han passat pel mateix que ell.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

Més enllà de la capacitat laboral, les persones amb discapacitat intel·lectual també poden potenciar les habilitats artístiques amb una finalitat comercial. És el cas del disseny de joies, un producte que surt de l'àmbit del luxe per convertir-se en un objecte solidari.

En Ramon, dissenyador de joies i propietari de l'empresa Seyart, fa cinc anys que fa el que anomena "Joies amb missatge", amb la filosofia que un regal sigui més que un objecte artístic amb valor econòmic. En aquest sentit, vol crear una col·lecció de joies amb dissenys de joves amb la síndrome de Down. Per fer-ho realitat, ha organitzat un concurs en què ja ha rebut centenars de dissenys, d'entre els quals n'ha triat cinc que són els que formaran part d'aquesta línia. Les joies fetes realitat i el dibuix del disseny s'exposaran a través d'internet i la més votada guanyarà el concurs. Segons en Ramon, l'èxit de participació i la qualitat dels dissenys fa que es plantegi ampliar la col·lecció. A més, li consta que els participants s'han pres molt seriosament el concurs. És el cas de l'Esther, de 22 anys, que viu a Bellpuig i treballa des de fa dos anys a la UGT de Lleida. Ha participat al concurs a través de l'Associació Down Lleida, que col·labora amb el projecte. A l'Esther, li agrada molt dibuixar i, tot i que el seu disseny de joia no ha estat escollit, sí que s'ha triat un dels seus dibuixos, on hi ha escrita la paraula "amor", que anirà gravat a totes les joies de la col·lacció. Ella pensa que aquesta és una gran oportunitat per a les persones amb la síndrome de Down per demostrar la seva capacitat al mateix nivell que la resta de ciutadans.

Un reportatge de Míriam Pina i José A. Santo.

L'anomenada Nau de Badajoz 112, on viuen un centenar de persones en estat d'extrema indigència, contrasta amb la modernitat del districte que l'acull, el 22@, al barri del Poblenou de Barcelona. Les indústries i els edificis més innovadors envolten una antiga fàbrica que des que va deixar de ser un punt de referència del moviment "okupa" s'ha convertit en la vivenda fixa d'un número variable de sense sostre, en funció del fred que fa al carrer. Allà conviuen gent de l'Europa de l'Est, subsaharians, llatinoamericans i catalans, envoltats de rates, sense electricitat i amb l'aigua d'un sortidor, amb dutxes a l'aire lliure i havent de fer les necessitats al carrer.

Hi hem pogut accedir gràcies a la Fundació Cepam, una ONG que intenta millorar les condicions de la vida dels immigrants, sobretot dels sense papers, malgrat que des de fa dos anys ja no rep cap subvenció de l'estat. En aquest cas s'han centrat en el col·lectiu subsaharià i a ajudar-los a fer tràmits burocràtics. En Mamadou i en Makumba són dos senegalesos que el 2006 van arribar amb "patera" a les illes Canàries i al cap de poc temps es van trobar a Barcelona sense casa ni feina. Ara fa un any que viuen a la Nau recollint la ferralla. Es troben en un cul de sac perquè no poden trobar feina perquè no tenen papers. A més, no poden tornar al seu país, ja que no tenen prou diners i, per honor, els seus pares van fer un gran esforç econòmic perquè poguessin arribar a Europa. També hi viuen l'Iván i la Rosa que prefereixen ser aquí abans que en un caixer automàtic, i es dediquen a demanar almoina. Comparteixen sostre amb una parella de peruans que no es poden permetre pagar un lloguer.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Sergi Esgleas.

A l'estat espanyol hi ha molt poques persones que es guanyin molt bé la vida a la Borsa com ho fa en Josef, com a especulador o "day trader": parteix de valors volàtils, compra i ven, fa el 95% de les operacions el mateix dia. Però per fer això cal estar ben preparat, tenir capacitat per invertir, ser molt metòdic, tenir un ampli coneixement d'aquest món, d'economia, d'estadística i estar pendent de la informació política tant nacional com internacional.

En Josef té 30 anys, i va iniciar els seus estudis universitaris en economia a l'IQS, però no els va acabar. Des de petit, als 14 anys, ja era aficionat al canal de TV Bloomberg, especialitzat en economia i borsa. Amb 18 anys anava a la Borsa de Barcelona i feia simulacions d'operacions amb una llibreta. Com a autodidacte, de mica en mica ha anat creant el seu mètode, que fins i tot explica en cursos per a qui s'hi vulgui iniciar. El seu lema és "pèrdua limitada, benefici limitat" i gràcies això comenta que es guanya molt bé la vida. Malgrat tot, recorda que en un dia es poden perdre molts de diners, com li va passar el 23 d'abril del 2006. L'endemà va recuperar el 90% de les pèrdues. L'altra seva gran afició són les curses de llarga distància, en els quals troba una gran similitud amb la borsa, ja que en tot dos casos cal saber administrar els recursos.

Un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.

Hem conegut joves que han comès un delicte lleu com a conseqüència d'una addicció a les drogues i que, després de passar uns mesos a la presó, han acceptat acabar de complir la pena a través de la mesura penal alternativa que els ha ofert el jutge. El 20% dels toxicòmans als quals dóna suport l'associació Egueiro provenen de casos similars. Ens han permès accedir a un dels seus centres, una masia que tenen a Torreblanca, la Noguera, un poblet abandonat que aquests joves ajuden a reconstruir mentre fan un programa de desintoxicació. Una iniciativa promoguda per l'administració amb l'objectiu d'afavorir la seva reinserció social.

En Xavi, de 22 anys, ens explica que en la seva adolescència va provar totes les drogues hagudes i per haver, i que quan es trobava sense diners robava, sense agredir ningú. No va trigar a tenir problemes amb la justícia i es va passar cinc mesos a la presó fins que li van donar aquesta oportunitat que no va voler desaprofitar. Ara dóna gràcies al jutge perquè es va recuperant de la seva addicció. En Salva, de 25 anys, fa 9 mesos que és a Torreblanca. Era addicte a l'alcohol i també va passar per la presó abans d'arribar aquí. És l'encarregat de la granja de porcs. En Miguel s'ha passat bona part de la vida a la presó, uns 14 anys. Fa uns mesos que és a Torreblanca, i es pregunta si mai es podrà adaptar a la vida al carrer. Mentrestant fa el seu procés de desintoxicació i ajuda a rehabilitar el poble.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Sergi Esgleas.

Catalunya es va situant al nivell europeu pel que fa al nombre d'empreses tecnològiques que es dediquen a la millora de l'autonomia de les persones discapacitades. Malgrat la sensibilitat que hi ha sobre aquests col·lectius, encara s'ha d'avançar molt per aconseguir minimitzar el seu grau de dependència. Es tracta de desenvolupar i personalitzar els avenços tecnològics amb objectius força comuns en cada cas: millorar el control de l'entorn més pròxim i la comunicació.

A en Joaquín, de 41 anys, en fa 20 que li van diagnosticar esclerosi múltiple. Des que té coneixement de la seva malaltia i de la degeneració que suposa, va decidir aplicar els seus coneixements d'arquitectura a millorar el seu entorn més pròxim. El seu germà, en Borja, enginyer de telecomunicació, el va ajudar també a millorar casa seva amb l'objectiu que pogués ser el més independent possible en el cas més extrem de la seva discapacitat. Van fer reformes arquitectòniques per poder-hi accedir amb la cadira de rodes; té un comadament a distància i un ordinador amb els quals pot controlar llums, portes, persianes, l'aire condicionat, un projector, la webcam o l'ascensor. Amb tot plegat, fa 10 anys que en Joaquín es va poder independitzar gràcies a tota aquesta tecnologia. Aquesta experiència, juntament amb la del seu germà, va servir per crear una empresa que es dedica a aplicar aquest avenços i a experimentar-ne de nous. En Joaquín s'ha convertit en una mena d'inventor, en funció de les necessitats que va tenint, i, alhora, és el provador dels prototips que després poden ajudar molta gent.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

El sikhisme és la cinquena religió al món en nombre de seguidors, deu mil dels quals són a Catalunya, on tenen una desena de temples o pagodes. Aquest culte fundat pel guru Nanak neix oficialment com a religió al segle XVII a l'Índia, on actualment el primer ministre ha estat el primer sikh a arribar a aquest càrrec. Creuen en un sol Déu, segueixen la doctrina del llibre sagrat guru Granth Sahib -on hi ha els escrits dels seus deu gurus- i els practicants han de complir les anomenades cinc K o articles de fe: pèls llargs sense tallar, una petita pinta de fusta per recollir-se els cabells, un braçalet metàl·lic, roba interior de cotó i una petita daga.

Hem conegut la Ramnit, una noia de 14 anys que en fa dos va decidir "lliurement" batejar-se com a sikh sense, segons diu, que ningú l'hi obligués. Des d'aleshores combina els rituals d'aquest culte amb el dia a dia amb amics, escola i família. Resa abans d'anar a classe i quan torna i, tot i que vesteix d'occidental, compleix les cinc K. Considera que és una religió que respecta la llibertat de les persones que la integren i de gran vol ser metge. En Hardev, de 34 anys, és l'oncle de la Ramnit i el president de la comunitat sikh de Badalona. Es lleva a les dues de la matinada i s'està fins a les nou meditant, resant oracions i cantant una mena de mantres amb el seu harmònium. Explica que aquests exercicis li donen forces per encarar el dia. Treballa com a mediador religiós de l'Ajuntament, s'encarrega del temple i fa classes de castellà. En Dharan Paul, de 42 anys, va arribar a Catalunya el 92 i va començar a guanyar-se la vida rentant plats. Va adonar-se que si aprenia aviat català i castellà podria tirar endavant. Això va fer que treballés com a traductor i que ara tingui un restaurant. També ajuda la comunitat sikh de Santa Coloma de Gramenet i, com que també se sent català, no té pensat tornar al seu país.

Un reportatge de Míriam Pina i José A. Santos.

La Plaça Reial és un dels indrets més emblemàtics del casc antic de Barcelona per la seva riquesa arquitectònica i social, i per l'oferta cultural, sobretot nocturna, que aglutina molta gent diversa. Hem fet una radiografia dels seus veïns perquè ens parlin tant de l'orgull de formar-ne part com dels problemes que de mica en mica han anat superant associats a la degradació del barri: massificació turística, insalubritat, venda de drogues, prostitució o indigència. La presència constant de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d'Esquadra, a més de les brigades de neteja diària, contribueixen que la vida del barri sigui més relaxada.

Els arquitectes Oriol Bohigas i Beth Galí hi viuen des de fa 20 anys. Quan l'Oriol va trobar el pis on viuen, on hi havia una antiga escola, la va convèncer perquè deixés la seva casa de la part alta de la ciutat. La Beth s'ha integrat al barri, tot i que el canvi li va costar. Tots dos coincideixen que els cascos antics són la millor zona per viure-hi, per ubicació i perquè l'arquitectura és la més tradicional. A més, diuen que la manera d'acabar amb la decadència dels barris és donar vida als locals tancats que hi ha sense que això, en aquest cas, li faci perdre l'encant del seu caràcter "gamberro". L'Oriol, a més, té l'estudi a l'altre costat de la plaça. Un exemple de cooperació veïnal és el que fa la Beth amb un dels indigents més coneguts de la plaça, l'"asturiano", de 62 anys. L'"asturiano" s'encarrega de passejar-li el gos i a canvi cobra 20 euros la setmana. En Víctor i la Sílvia, són una parella jove de publicistes que viuen en un carreró just al costat de la plaça, en un edifici catalogat, del 1865, que havia estat l'antiga redacció del diari La Vanguardia. Se senten orgullosos de viure en un pis amb tanta història. Malgrat això la família d'ella es va preocupar quan van saber que aniria a parar en un lloc amb tants problemes d'inseguretat. La Sílvia comenta que se sent més segura allà on hi ha gent. El soroll de la plaça el troben relatiu perquè són conscients del lloc que han triat i perquè de tant en tant també surten a divertir-se. No els agrada la criminalització que es fa de certs indrets de la ciutat perquè, segons diuen, de problemes n'hi ha a tot arreu.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò.

La il·lusió i l'esforç d'un jove esportista per destacar en la seva disciplina implica moltes renúncies a nivell familiar, a estar amb els amics i a supeditar els estudis a les competicions. Hem conegut el cas de Jordi Amat, de 17 anys, un futbolista que el gener va debutar a primera divisió amb l'Espanyol contra el Mallorca; i el d'Ona Carbonell, de 19 anys, substituta de Gemma Mengual en els duets de natació sincronitzada, fent parella amb Andrea Fuentes.

Ona és el relleu generacional de Gemma, que s'ha agafat una temporada de descans en aquesta competició, i viu amb emoció aquesta responsabilitat. Va començar en aquesta disciplina amb 14 anys, com a integrant de la selecció espanyola, al CAR de Sant Cugat. Li encanta combinar la música, el ball i l'esport i se sent millor dins de l'aigua que fora. També és conscient de la importància dels estudis, i el seu objectiu és fer Dret. Malgrat tot, estudiar és complicat entrenant-se sis dies la setmana, de les nou del matí a gairebé les set de la tarda. El seu objectiu és guanyar medalla als JJOO de Londres el 2012. Jordi forma part del planter de l'Espanyol des dels 13 anys. El seu segon partit a primera divisió va ser contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu compartint terreny de joc amb l'elit d'aquest esport. Mai no s'hauria imaginat coincidir amb les grans figures d'aquest esport. L'experiència li ha donat confiança i l'anima a continuar perquè constata que de l'esforç i de les renúncies n'obté un benefici. Combina els entrenaments del matí amb el batxillerat nocturn a la tarda i també s'està traient el carnet de conduir. Té tres germans que no pot veure tan sovint com voldria, tot i que la seva família entén la situació i n'estan molt orgullosos.

Un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.

De l'Air Soft diuen que és com un videojoc real o com un joc de rol en viu. Aquesta activitat lúdicoesportiva va a l'alça a Catalunya, amb uns 3.000 aficionats, i compta fins i tot amb una federació. Amb l'objectiu estratègic d'eliminar equips contricants, els participants se solen trobar a la muntanya els caps de setmana vestits de camuflatge i amb rèpliques d'armes reals, que anomenen marcadores i disparen boles biodegradables de 6 mm. A diferència del Paintball, aquestes boles no marquen amb pintura, i es compta amb la bona fe dels participants a l'hora de reconèixer que s'ha perdut. Les regles bàsiques d'aquest joc són no disparar a menys de 5 metres, protegir-se els ulls, comprovar la potència de les armes, no mostrar-les ni anar disfressat pel carrer i jugar en zones marcades, amb el coneixement del municipi i de les autoritats.

Carmen, de 56 anys, és mestressa de casa i va entrar en aquest món a través del seu fill. En un primer moment hi era molt reticent, però de mica en mica ella i el seu marit Juan s'hi van anar aficionant, i ara entre tots tres tenen un autèntic arsenal de marcadores a casa -metralladores, revòlvers i un fusell de franctirador- i una àmplia equipació de camuflatge. Explica que quan es disfressa a la muntanya es transforma en una altra persona. Les partides les solen jugar els diumenges al matí. En aquest cas, es tracta de rescatar un pilot que ha tingut un accident i dur-lo al lloc de sortida. Enric, de 26 anys, fa dos anys que practica l'Air Soft i explica que és com practicar el joc infantil dels indis i els cowboys , però d'adult, amb estratègia i amb més diners. La seva nòvia, Elisenda, ha anat perdent la port a les rèpliques de les armes que té Enric, i ho accepta perquè ho viu amb molta passió. Precisament, hem seguit un d'aquests jocs que ha organitzat. En aquest cas, una partida nocturna en què participants catalans i de tot Espanya hauran de sobreviure a un atac zombi.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Sergi Esgleas.

Cada any, quatre mil persones moren a Catalunya per mort sobtada. Aquesta parada cardiorespiratòria sense causa externa aparent és freqüent, sobretot, en homes de mitjana edat, i en obesos, fumadors o persones d'hàbits sedentaris. Ens hem volgut centrar en els esportistes, ja que, quan se n'han donat casos, tot i ser poc habituals, el ressò mediàtic ha estat molt gran, com va passar amb els futbolistes Antonio Puerta o Dani Jarque Això ha ampliat les revisions mèdiques en categories inferiors i ha fet que en diverses instal·lacions s'hagi decidit comptar, per exemple, amb desfibril·ladors.

Sergio Sánchez té 24 anys i és de Mataró. Es va formar com a futbolista a l'Espanyol i al cap de tres mesos de fitxar pel Sevilla, el 2009, li van comunicar que tenia un aneurisma aòrtic i va haver de deixar de jugar a futbol. Però ell no s'ha volgut rendir i ha buscat pertot arreu un metge que li donés garanties suficients per poder tornar a jugar. El va trobar a Alemanya i ara està pendent que l'operin a cor obert, ja que li han comentat que, en el seu cas, la intervenció té més beneficis que no pas perjudicis. La seva família és conscient que el futbol ho és tot per a ell i són optimistes. Si tot va com li han dit, al setembre es podrà tornar a entrenar. Miki Albert té 29 anys i l'estiu del 2008 li van detectar una miocardiopatia hipertròfica, just l'any que el Girona, el seu equip, va pujar a Segona Divisió. Ell, com a davanter i màxim golejador de la Lliga, va contribuir decisivament a aquest èxit i, per tant, la notícia va ser un cop molt dur. Com que aquesta patologia és genètica i no es pot operar, el club li va oferir el càrrec de secretari tècnic. Tot plegat va passar poc després de la mort sobtada del futbolista del Sevilla Antonio Puerta, i en Miki s'ho va prendre positivament, perquè, segons explica, no li agradaria que la seva família el veiés en una situació semblant en un terreny de joc. Finalment, el 1997, Miquel Mateu, de 30 anys, va perdre el coneixement per una aturada cardiorespiratòria durant un partit de bàsquet. És viu perquè va tenir la sort que al camp hi havia dos metges, un d'ells cardiòleg, i una infermera, que el van mantenir viu fins a l'hospital amb un massatge cardíac.

Un reportatge de Francis Manzano i Núria Peraire.

Encara ningú acaba d'entendre per què aquest any s'ha originat la polèmica en relació amb el Saloufest, que se celebra des del 2002. L'operador turístic britànic I Love Tour contracta packs de viatges esportius per a universitaris anglesos per passar una setmana a Salou combinant esport -futbol americà, voleibol, bàsquet- i diversió nocturna en bars que els ofereixen promocions. Abans i després de Setmana Santa han passat per aquesta població uns vuit mil estudiants, que, com cada any, vénen amb la intenció de divertir-se, disfressats i bevent pel carrer, però que aporten als comerços de la població -bàsicament, bars, discoteques i supermercats- importants ingressos fora de temporada. Pel que fa a garantir la seguretat, cada grup d'estudiants té el seu team leader, o persona de referència, i l'organització destina cent vint persones a les zones d'oci nocturn com a mesura de control.

Hem estat a Salou per veure com és una jornada d'aquestes estudiants de vacances. Normalment, al matí fan les activitats esportives i van a la platja. La tradició per afavorir la diversió és anar disfressat i vénen del seu país amb un parell de "modelets". El fet d'anar plegats, disfressats i, habitualment, beguts fa que destaquin per sobre de la resta de la població, però, malgrat això, comerciants i policia local coincideixen a assenyalar que són educats, tret de casos puntuals. Una propietària d'un bar amb terrassa ens explica que, malgrat que li han trencat coses o li han robat algun quadre, està encantada perquè cada any fa caixa per aquesta època. També són d'aquest parer els amos d'un supermercat petit que comenten que el turista espanyol és pitjor que l'anglès.

Un reportatge de Míriam Pina i José A. Santos.

Lluís Bassat fa poc més d'un any que s'ha jubilat, però als 68 anys continua actiu com sempre, amb projectes propis i assessorant empreses i fundacions que li demanen consell. Hem volgut conèixer fora de context aquesta nova etapa vital d'un dels publicistes catalans de més prestigi: ideòleg de les cerimònies dels Jocs del 92, com si fossin grans espots publicitaris de Barcelona; creador del lema "Som 6 milions" i de molts dels anuncis que, per estil i missatge, han marcat diferents generacions de consumidors. L'hem seguit en activitats solidàries i també en algunes de les seves passions, com ara acompanyant els seus néts a classes de tennis de taula -on ell també és alumne-; escoltant jazz amb els amics de la seva antiga banda -on ell cantava-; o autoenregistrant-se al Camp Nou en el partit de vuitens de final entre el Barça i l'Stuttgart.

Bassat, que va ser candidat a la presidència del Barça, explica que ara, quan va al camp, ja no pateix tant com abans. A més, se sent molt satisfet de la marxa de l'equip, perquè en la seva candidatura a les eleccions blaugranes l'acompanyava Josep Guardiola. La seva dona, la Carmen, ens confessa aquesta ha estat l'única decisió del seu marit en què no li ha donat suport, perquè diu que no el veia com a president del Barça. La Carmen i ell comparteixen la fundació que duu el seus noms amb què es dediquen a projectes solidaris i filantròpics, com ara la creació d'un museu d'art contemporani que s'instal·larà provisionalment a la Nau Gaudí de Mataró. Col·leccionistes d'art des dels anys 70, són propietaris d'uns 1.300 quadres i 200 escultures. És pare de quatre fills. La més gran, la Yolanda, va decidir seguir les passes del seu pare com a publicista. Explica que va ser en un màster als Estats Units on va aprendre tot allò que no li agradava d'aquesta professió i es va encaminar cap al vessant més comercial i a col·laborar en temes solidaris de la fundació.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò.

"Entre línies" visita la frontera de Tailàndia amb Birmània. Des de fa vint-i-cinc anys, la zona és escenari d'una de les grans crisis de refugiats del món, amb birmans de diferents ètnies que abandonen el seu país per les ofensives militars de l'exèrcit. Al districte de Ler Doh, a l'estat de Karen, a l'est de Birmània, els soldats birmans acaben de llançar una nova ofensiva, i han cremat pobles i forçat la població civil a refugiar-se a la selva, on s'estaran durant els pròxims mesos fins que no sigui segur tornar. Altres decideixen abandonar el país i travessen la selva i la frontera amb Tailàndia, on son confinats en camps de refugiats com el de Mae Ramoe. A Mae Ramoe, seguirem la Zoya Phan, filla d'un guerriller karen assassinat fa dos anys. La Zoya, avui exiliada a Londres, visita per primer cop en quinze anys el que va ser la seva casa poc després de refugiar-se dels atacs de morter, i abans de marxar a l'estranger, on ara treballa com a activista. Mentrestant, anirem al front amb una patrulla de l'Exèrcit Karen d'Alliberament Nacional, un dels grups armats de les diferents ètnies, i que des de fa dècades lluiten contra el règim militar birmà.

Context del conflicte: des de fa dècades, a Birmània es viu una guerra silenciosa entre la junta militar que governa el país i les regions controlades per diferents grups ètnics. Les ofensives per controlar aquests territoris històricament rebels han desplaçat milions de persones, sobretot a les zones fronteres amb l'Índia, Bangladesh i Tailàndia, i això va permetre la construcció de camps de refugiats fa 25 anys de forma temporal, però on segueixen arribant famílies a qui els han cremat les cases, els han atacat l'escola amb morters o que no poden treballar als seus arrossars. Els últims 15 anys, el conflicte ha generat mig milió de nous desplaçats que s'amaguen a la selva, o la creuen fins a la frontera i escullen el confinament dels camps de refugiats, o viuen com a immigrants il·legals a la veïna Tailàndia. Mentrestant, l'anunci d'eleccions generals per a finals del 2010, i l'interès per controlar els recursos d'aquestes províncies ètniques rebels ha empès el règim birmà a noves ofensives que, a més de desplaçats, es tradueixen en assassinats de població civil, mutilats o violacions. Un escenari que ha portat l'enviat especial de Nacions Unides a recomanar que s'obri una comissió d'investigació per crims de guerra i contra la humanitat.

Un reportatge de Sergi Vicente.

El caos aeri provocat pel volcà Eyjafjalla ha fet que durant dues setmanes tothom hagi estat pendent d'Islàndia. Per als habitants de l'illa, però, l'únic fet extraordinari ha estat l'atenció mediàtica que ha acaparat el seu volcà, ja que estan acostumats a les repetides erupcions.

Els pagesos del sud de l'illa, que viuen a tocar del volcà Eyjafjalla, viuen aquest fenomen de la naturalesa amb total normalitat i, fins i tot, les autoritats islandeses han sabut aprofitar l'activitat volcànica en positiu, com a font d'energia no contaminant. Aquest fenomen també genera un poder d'atracció per al turisme, que visita l'illa per anar a veure els cràters. En aquest sentit, un català, en Joaquín, fa dos anys que va crear una empresa turística que, entre les opcions que ofereix, hi ha precisament una ruta per veure de prop diversos volcans, si pot ser, en erupció. També hem visitat l'illa de Heimaey, que el 1973 va viure l'erupció ferotge del volcà Eldfell. Hem comprovat com aquella experiència traumàtica no ha impedit que molts dels seus veïns continuïn vivint envoltats de volcans.

Un reportatge de Manel Alías i Begoña Grigelmo.

Què implica viure sense poder distingir els colors, veure-hi només en blanc i negre? En Neil Harbisson és un jove català de 27 anys, de pare anglès, que té acromatòpsia, una patologia genètica que fa que el seu cervell no pugui codificar els colors tot i que no té cap problema de visió. De petit, a l'escola, es van adonar que tenia un problema per la manera de vestir-se i per la manera d'utilitzar els colors quan pintava. Va aprendre a associar colors amb conceptes, del tipus "el sol és groc" o "el cel és blau", i el que en un primer moment es pensava que era daltonisme, al onze anys li van acabar diagnosticant com a acromatòpsia.

Al començament va odiar els colors perquè no els podia veure i vestia sempre de blanc i negre. Però a poc a poc els colors s'han convertit en un motor vital i laboral, ja que va decidir dedicar-s'hi completament. A més, considera que els colors distreuen la resta de persones i no poden gaudir de la bellesa que ens envolta. És músic, va estudiar composició a Anglaterra el 2004, i va ser allà on, juntament amb un professor, van desenvolupar un sensor que identifica els colors i els transforma en una nota musical que té la mateixa freqüència. D'aquesta manera pot sentir els colors i distingir unes 360 variacions. Aquest aparell, que du col·locat al cap, diu que forma part del seu cos i no se'l treu ni per dutxar-se. A partir d'aquest moment ha anat relacionant d'una manera artística colors i música, pintant el que anomena "quadres sònics", buscant els sons de les ciutats segons els seus colors o els sons de les cares de personatges coneguts i creant un espectacle en què hi ha cantants que llegeixen una partitura de colors.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò.

A "Entre Línies" mostrem com es desenvolupa un judici amb jurat popular i com es viu aquesta experiència, des que es fa la tria dels seleccionats fins al veredicte. Qualsevol ciutadà pot ser escollit per participar en un judici popular i és un "deure inexcusable" si no s'al·lega malaltia, s'és analfabet o major de 65 anys. Aquesta forma de participació ciutadana és vigent a l'estat espanyol des del 1995 i sempre es jutgen casos d'homicidis o assassinats. A Barcelona es fan una cinquantena de judicis a l'any amb jurat popular.

Dels trenta ciutadans que se citen, només se'n triaran onze, nou faran de jurat, i dos, de suplents. En aquest procés de selecció, hi intervenen tant la part acusadora i de la defensa del cas, que els fan diferents preguntes, normalment relacionades amb el cas que es jutja, per saber quina opinió en tenen. També reben les explicacions pertinents sobre el funcionament d'un judici popular per part del jutge Santiago Vidal. En els següents deu dies que dura el judici, els membres del jurat podran anar a casa menys en el període de deliberació, que estaran aïllats. Per tot plegat, cobraran 60 euros al dia més dietes, i si això implica que hagin de deixar la feina temporalment, no perdran ni un dia de sou. El cas que jutjaran és el de l'assassinat d'un ciutadà magrebí el dia de cap d'any del 2007, i hi ha tres acusats. La Laura és una estudiant de periodisme que, en un principi, ens comenta que no se sent preparada per decidir si algú és un assassí o no, ja que és una gran responsabilitat. Se sent tranquil·la, però perquè tenen en tot moment el suport i la guia del jutge. També té por que pugui rebre represàlies per part d'algun dels acusats. En Rubén, que ha deixat temporalment la feina per assistir al judici, ho considera una gran experiència. Considera que en aquest cas hi ha poques proves concloents, a diferència del que sol passar en les sèries de ficció, i que té molts dubtes. En el moment de la deliberació del cas, el jurat popular no es posa d'acord a la primera i demanen un dia més per poder decidir. En aquest cas han d'estar aïllats del seu entorn habitual i els escolten fins a un hotel, on no podran tenir ni contacte amb el jutge. L'endemà llegeixen el veredicte i el jutge dicta sentència.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Sergi Esgleas.

El controvertit posicionament de l'Església catòlica respecte a qüestions tan sensibles socialment com ara l'avortament, l'homosexualitat, la sida i, últimament, la polèmica al voltant dels casos de pederàstia dins d'aquesta institució, fa que hi hagi persones que vagin més enllà de mostrar-se'n crítics i apostatin. Una opció contundent i coherent per mostrar que no comparteixen l'ideari catòlic ni tampoc la manera d'entrar a formar part d'una religió sense prèvia consulta, com és el cas del bateig. En l'últim any, l'Arquebisbat de Barcelona ha rebut 88 declaracions d'apostasia o sol·licituds de baixa.

La Sònia ha decidit apostatar i abandonar formalment l'Església catòlica. Ara fa 30 anys va ser batejada només uns minuts després de venir al món a la mateixa clínica on va néixer. Després de rebre aquest sagrament mai més ha tingut cap altre vincle amb cap religió. Ella ha estat una de les impulsores, juntament amb diferents entitats del barri de Sants, d'una campanya d'apostasia col·lectiva que es va fer a Barcelona el 2008. Prop d'un miler de persones van tramitar aleshores la seva baixa de l'Església. El Jordi va apostatar fa 2 anys. Feia temps que la idea li rondava pel cap, però no va iniciar els tràmits fins que un amic li va explicar com fer-ho. Tant en el seu cas com en el del seu amic, van enviar les sol·licituds per correu i van trigar més d'un any a obtenir la resposta final del bisbat. En Josep i en Francesc són membres d'Església Plural, una associació de cristians que treballen per reformar la institució catòlica. En Francesc, a més, és el rector d'una parròquia al Poblenou de Barcelona on guarden els registres de tots els baptismes que s'han fet en aquesta església. En Josep explica que el bateig, com a entrada a l'església, hauria de ser un acte voluntari i raonat. En aquest sentit, l'interès per l'apostasia hauria de servir per fomentar l'autocrítica de la jerarquia eclesiàstica.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

Hem acompanyat patrulles de paisà dels Mossos d'Esquadra i de la Guàrdia Urbana de Barcelona per veure com enxampen lladres reincidents fent furts en plena via pública i saber quina és la tasca de prevenció per dissuadir-los. Malgrat que el nombre de denúncies ha baixat, aquest tipus de robatoris són un autèntic malson per als veïns i els turistes que visiten la ciutat, que pateixen estirades de bosses de mà, de motxilles, de carteres, obertures de cremalleres... L'ajuntament vol trobar-hi una solució proposant la modificació del Codi Penal perquè els lladres reincidents, quan se'ls detingui per tercera vegada, hagin d'anar a presó. De moment, si el valor del que han robat no excedeix els 400 euros i no hi ha hagut violència, es considera falta i se'ls deixa en llibertat amb una multa que oscil·la entre els 180 i els 300 euros. Això fa que, per a algunes persones, robar sigui una manera de viure, i també de poder pagar-se les sancions.

Les càmeres d'"Entre línies" han estat testimonis d'un robatori d'una motxilla a plena de llum del dia, a la plaça Catalunya. Aprofitant un descuit, dos lladres s'emporten una bossa que un grup d'estudiants italians ha deixat momentàniament sobre un banc. La patrulla de la Guàrdia Urbana els segueix i els detenen en un carreró i se'ls enduen a comissaria. Allà, tornen la bossa al jove que estava denunciant el fet i multen els detinguts. Un cop enllestit el procediment sancionador, els deixen anar. Els lladres ens expliquen que ells han trobat una bossa sense amo i que, com que no tenen papers, es veuen obligats a guanyar-se la vida d'aquesta manera per poder menjar. També som testimonis d'un intent de robatori per part d'un grup de joves que estan pendents del descuit d'unes bosses d'uns estudiants estrangers que esperen l'arribada d'un bus. En aquest cas, una de les joves s'adona de les intencions i alerta la tutora del grup. Aquesta s'aixeca i adverteix els presumptes lladres que avisarà la policia. Això fa que se'n vagin.

Un reportatge de Míriam Pina i José A. Santos.

Viure en un vaixell en un port d'una ciutat és una alternativa a un pis que atrau cada cop més persones. Ens hem centrat al Port Olímpic de Barcelona, on, dels 740 amarratges que hi ha, en un centenar hi viu gent. Tothom afirma que ho fa per filosofia i estil de vida, tranquil·litat i llibertat, i no pas per raons econòmiques. Majoritàriament, es tracta d'homes solters, parelles i alguna família.

L'Edgard i la Montse són parella i fa quatre anys que viuen en un veler de 12 metres d'eslora. Sortien normalment a navegar, fins que un dia s'havien de comprar un cotxe i van acabar decidint-se per un vaixell i provar aquesta experiència. Es consideren una parella atípica perquè, si ja és complicada la convivència en un pis, encara més en un espai tan reduït com el que tenen. Però se'n surten bé, tenen un gos i, de moment, no volen fills. En Pepe té 80 anys i està jubilat. Vivia a Platja d'Aro i quan es va morir la seva dona va decidir provar l'experiència. D'això, ja en fa sis anys. Se sent molt de gust al port i té un cert tracte preferent pel que fa al repartiment del correu perquè li duen en mà. L'Albert n'és un dels pioners perquè ja fa dotze d'anys que viu en un vaixell de fusta del 1935. Ara està a l'atur i dissenya dispositius de seguretat per vaixells per evitar robatoris i incendis a través de missatges SMS. Per en Toño, que treballa en un hospital, viure sol al seu vaixell implica estar molt bé amb ell mateix. Té animals, gossos i ocells, i actualment no té parella.

Un reportatge de Raquel García i Xavier Peralta.

Des de fa sis anys, l'ONG Infància Solidària es dedica a fer possible que anualment una quinzena de nens i nenes malalts de països amb recursos mèdics limitats puguin venir a Catalunya a tractar-se. S'ocupen del desplaçament; de buscar famílies altruistes que els acullin durant l'estada; i tenen acords amb centres públics i privats perquè els tractaments, de tot tipus, siguin gratuïts.

La Giselle, de 10 anys, acaba d'arribar amb la seva mare, Delia, del Perú. Té una malaltia cardiovascular des que va néixer, i, tot i que al seu país l'han operat dues vegades, ja no hi poden fer res més. S'estaran uns tres mesos aquí, i les acollirà la família d'en Ricard i la Rosa i els seus tres fills. És la primera vegada que ofereixen casa seva i volen que els seus fills aprenguin que existeixen altres realitats. A la Giselle, la visiten a la Vall d'Hebron, i el metge comprova que es cansa sovint, que li costa pujar escales, que té la pell d'un color blavós, i determina que se la pot operar a cor obert. Tot surt de manera satisfactòria, malgrat uns problemes postoperatoris que acaba superant. No li han pogut curar del tot la malaltia, però sí que podrà fer vida amb normalitat. La Renata, de 4 anys, i la seva mare, Sílvia, són de Guatemala. La nena és sorda i vénen amb l'esperança que un implant coclear pugui fer que comenci a sentir algun so. La Renata no parla, es comunica malament i això també pot afectar el seu desenvolupament intel·lectual. El metge comunica a la mare que després de l'operació la nena no hi sentirà de cop, sinó que anirà identificant sons de mica en mica en un procés de dos o tres anys. A més, necessitarà el suport d'un logopeda. El cost de l'operació d'aquest implant és de 25.000 euros, que paga la Fundació d'Otologia del Dr. García Ibáñez.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Sergi Esgleas.

Eudald Carbonell, és el pare de l'arqueologia moderna a Catalunya i als seus 57 anys es convertirà, per primer cop, en pare biològic o, com diu ell, "compartirà genèticament una cria" amb la seva actual parella, la Patrícia. Aquest "experiment científic", com l'anomena, forma part d'una vida dedicada a estudiar l'evolució humana que l'ha dut, des de fa 32 anys, a codirigir el jaciment d'Atapuerca, a Burgos, que és on es va trobar l'Homo Antecesor, considerat la primera espècie d'hominid més antiga d'Europa. A l'Entre Línies hem conegut l'Eudald a través de la seva parella, la família, els amics i els col·laboradors, en una atapeida agenda professional que no el permet dormir més de dos dies al mateix lloc i que ressisteix gràcies a la seva "passió, iniciativa i capacitat de seducció", com diu el seu germà Ramon, o de la "dèria" com defineix la seva cunyada Mercè.

L'Eudald i la Patrícia han decidit que a la seva "cria" li diran Olopte, que és un nom pre-romà. En l'autogravació ens ensenyen la llibreta on duu el registre científic tant de la "gestacio", ecografies i mides del fetus, com de la "gestant", amb la "deformació" que experimenta la mare. A Burgos mateix, que és on viuen, en època d'excavació té per costum esmorzar de ben matí amb els seus amics, que no són cièntífics, però estan relacionats també amb el jaciment. Ens explica que fa tants anys que hi viu que se sent castellà però també català. Un cop per setmana ve a Catalunya amb tren, aquest cop a Tarragona, per vsitar l'Institut de Paleoecologia Humana i Evolució Social que presideix. Es tracta de l'institució de referència que coordina tots els jaciments catalans. A Ribes de Freses, on va nèixer, es troba amb la seva mare, la Dolors, i la seva tieta, l'Antonia. Ens expliquen un munt d'anècdotes de quan era petit, com per exemple la dèria que tenia per acumular pedres, fins i tot sota del llit, o del munt de coses que se'n duia de casa per poder fer excavacions i que no tornaven mai. L'Eudald explica que allà, amb el seu amic Ramon, es va convertir en arqueòleg abans de saber què era l'arqueologia. Un dels seus mèrits ha estat fer evident que per dedicar-se a aquest món no calia anar a excavar fora de Catalunya. Premi Príncep d'Astúries, aquest juny inuagurarà a Burgos el Museu de l'Evolució Humana.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

Les diferents modalitats de vel islàmic, que cobreixen la dona parcialment o totalment, són objecte de debat en diferents plens municipals que es posicionen sobre el seu ús en les instal·lacions o vies públiques. Si ens centrem en el hijab i en l'àmbit docent, a falta d'una normativa clara a respecte a aquesta qüestió, els centres escolars han optat per crear les seves pròpies normes en funció de la seva realitat i amb l'objectiu de preservar la convivència. Normalment, les escoles amb un grau més elevat d'immigració solen ser més permissives i, en el cas de la gimnàstica, aconsellen treure's el vel. A "Entre línies" hem volgut saber l'opinió de totes les parts implicades en aquests casos: des de les alumnes que duen el vel per convicció i que no se'l trauran mai fins a les que consideren que, si volen tenir més oportunitats laborals, l'hauran de deixar. També hi ha qui pensa que és un símbol de submissió de la dona o els que creuen que és una expressió de llibertat.

La Saida, de 22 anys, és de Salt. Estudia quart de Dret, està casada i és mare. Va decidir posar-se el vel als 18 anys, just abans de començar a la Universitat. Va ser una decisió personal, diu que no l'hi va obligar ningú, i sent que compleix amb tots els pilars de l'islam. Fa la mateixa vida que qualsevol altra catalana: condueix, estudia, no se sent sotmesa a res ni a ningú, i està buscant feina. Ens explica que el seu marit, en Nasser, comparteix amb ella les tasques de la llar. S'ha trobat amb casos en què pel fet de dur vel l'han rebutjat en una feina i també és conscient que com a advocada no en trobarà en l'àmbit privat; per això en busca a l'administració. La Suki, té 20 anys i és de Terrassa. Són quatre germans i estudia per fer administració i finances. Quan va arribar a Catalunya va decidir posar-se el vel i a l'escola privada on anava va tenir problemes. El seu pare va decidir inscriure-la a l'escola concertada laica. Està convençuda de dur el vel perquè ho diu l'Alcorà i perquè considera que, al segle XXI, la dona s'ha convertit en un objecte sexual i cal protegir-la de les mirades dels altres homes. La seva germana, la Fàtima, de 13 anys, duu el vel fins i tot per fer gimnàstica. La seva mare li diu que, si s'ha decidit per aquesta opció, ho ha de fer ben fet. L'Ahmal, de 16 anys i de Vic, duu el vel, però, com que a l'escola aconsellen treure-se'l per fer gimnàstica, ho fa, malgrat que diu que se sent com despullada. Qui continua tapada és la Chaima, companya de classe, que decideix seguir l'Alcorà al peu de la lletra.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò.

El trial 4x4, reconegut per la Federació Catalana d'Automobilisme, és un esport encara minoritari, però molt espectacular. Els cotxes han de superar sense bolcar zones aparentment impracticables gràcies a la perícia dels pilots i d'un motxiller que des de fora els indica els angles morts. Els qui el practiquen no el consideren una afició cara, ja que els cotxes solen ser de segona mà. En el que sí que cal invertir és a adequar-los per a les vuit competicions que tenen a l'any i a reparar els desperfectes. En el campionat, on hi ha una desena de participants, guanya qui menys punts de penalització ha acumulat. Malgrat les crítiques que reben per part de grups ecologistes, que diuen que fan malbé la muntanya, ells es defensen afirmant que tenen permisos de les diferents administracions i autoritats, que solen competir en terrenys privats i que quan van al camp ajuden a obrir camins impracticables que poden ser utilitzats després pels bombers.

En Joaquim té 40 anys, i és de l'Ametlla del Vallès. Es dedica a aquest esport des del 2005, però de ben petit ja practicava el trial amb moto. Als 16 anys és va enamorar del model de cotxe que té ara, que es va comprar de segona mà. En la primera competició en què va participar va destrossar el cotxe i va haver de pagar molts calés per la reparació. Des de llavors s'ha anat muntant el seu propi taller i es cuida ell mateix del cotxe. Per ell, el seu automòbil és com una nòvia. Té tres fills petits que estan encantats amb el cotxe i sempre que vol que es calmin se'ls enduu a donar una volta. En Florenci, de cinquanta anys, és de Castellterçol, i és el més veterà de les competicions. Fa més de vint anys que s'hi dedica. Ha guanyat vuit campionats i en el d'aquest any va primer. És mecànic de professió i sol entrenar-se sovint en terrenys que té al costat del mas. La seva afició al motor també l'ha dut a participar en el Dakar com a copilot. Explica que el més emocionant d'aquest esport no és la velocitat, sinó la capacitat de controlar el cotxe en situacions límit sense que bolqui.

Un reportatge de José A. Santos i Míriam Pina.

De mags catalans, joves i que s'hagin fet un lloc en aquest món, com el Mag Lari, n'hi ha pocs. En Josep Maria Lari té 36 anys i des dels 14 se sent il·lussionista quan els seus pares li van regalar el llibre "Secretos de Magia Potagia", de Juan Tamariz, i un disc de Michael Jackson, l'altra seva gran passió, i de qui té una important col·lecció d'objectes. Per això comenta irònicament que els pares han de tenir molta cura amb el que regalen als seus fills, perquè a ell l'ha condicionat per tota la vida. A l'"Entre Línies" l'hem seguit Fora de Context, quan està a punt d'estrenar un nou espectacle; amb la seva parella, en Miquel, amb qui també col·labora professionalment; amb amics com l'Àngel Llàcer, que diu d'ell que no és tan simpàtic en persona com dalt dels escenaris; o en una secció de màgia que té a "El Matí" de Catalunya Ràdio.

El Mag Lari és de Barcelona però viu a Tàrrega ja que fa sis anys va conèixer a en Miquel, la seva parella, que és d'aquesta població. Hi té el seu taller, la Puntual, on idea i elabora els trucs i els espectacles. A casa seva té una habitació tancada amb clau on guarda la seva col·lecció privada plena d'objectes relacionats amb Michael Jackson, a qui va conèixer personalment i va assistir al seu enterrament. Roba, ulleres, guants, autògrafs que ha anat aconseguint en subhastes o de col·leccionistes privats. Un dels seus amics és l'Àngel Llàcer, a qui va conèixer en un esdeveniment solidari. En Llàcer explica que anaven vestits pràcticament igual, com si es tractessin d'ànimes bessones. Comenta també que és "antipàtic", diferent de com es mostra quan actua. Quan parlen de feina, en Lari no sol fer cas dels consells de l'Àngel, tot i que després se'n penedeix.

Un reportatge d'Anna Torras i Laia Niubò.

Les noves tendències de cultura gratuïta, basada en l'intercanvi, fa que s'estenguin, sobretot a Barcelona, els concerts musicals i els recitals de poesia a domicili. En un moment on l'espectador potencial troba cares les entrades i els artistes que comencen els costa obrir-se pas en circuits professionals, sorgeix l'alternativa d'actuar en menjadors o terrasses particulars a canvi de begudes o d'un sopar.

Quart Primera és un grup català de pop que es va formar ara fa un any i mig. Són quatre integrants que van començar assajant al menjador de casa d'un amic i quan van tenir el repertori preparat van debutar, per coherència, allà mateix. Van convidar els amics, i com que l'experiència va anar molt bé van voler continuar per la mateixa línia. Van crear un web on qui ho vulgui els pot contractar. Les condicions que posen és que l'intercanvi es basi en la gratuïtat, tocar en un menjador o terrassa amb capacitat mínima per a 20 persones i que si s'han de desplaçar fora de Barcelona els facin com a mínim el sopar. Expliquen que en aquests concerts troben la intimitat d'entrar a casa dels altres i també la proximitat amb el públic. A més, s'han sorprès de la bona acústica dels menjadors. Els dies de concert, es desplacen al lloc en concret a les quatre de la tarda per ajudar a fer espai, muntar instruments, i mirar de no acabar més tard de les 11 de la nit per no tenir problemes amb els veïns. El concert que seguim és de celebració, ja que, un any després, tornen a la casa del Raval de Barcelona on van debutar. Tot un èxit, perquè s'hi presenten una seixantena de persones. Recitals a Domicili és un grup format per estudiants de música del Liceu i per l'Eduard, que escriu i recita poesia. Des de fa més d'un any acosten la poesia musicada al joves i a domicili, perquè també els ha estat molt difícil trobar locals on actuar. La condició que posen per fer l'espectacle és sempre a canvi de sopar. Aquestes trobades s'acaben convertint en reunions socials d'intercanvi, ja que, en un primer moment, la gent es coneix i conversa, després hi ha el recital i, finalment, s'interactua amb els músics i el poeta per intercanviar parers. Una dinàmica molt enriquidora, segons l'Eduard.

Un reportatge d'Oriol Fernández i Sergi Esgleas.

Considera que és molt important haver sortit als informatius sense haver matat a ningú i en algunes revistes sense haver ensenyat els pits. Jairo Perera era un escombriaire de Santa Coloma de Gramenet que en les estones lliures componia i tocava la guitarra als bars. El talent l'ha convertit en Muchachito i ha creat la seva banda, Muchachito Bombo Infierno, amb parents, amics i coneguts, que són una autèntica família. Hem volgut conèixer aquesta història "Fora de context" aprofitant que ara publiquen el seu tercer disc, "Idas y vueltas", i que comencen una gira per l'estat i Amèrica. Muchachito també és conegut per ser un dels integrants del grup G5, format per Kiko Veneno, El Ratón i El Canijo, de Los Delinqüentes, i El Tomasito.

Muchachito Bombo Infierno són una vintena d'integrants, entre músics i personal de suport, que s'autogestionen tant pel que fa a la producció musical, els concerts i les gires com pel que fa a videoclips. En aquest cas, en Toni, germà de Muchachito, idea i dissenya els platós on s'enregistren. Un dels seus amics de la infantesa, el pintor Santos de Veracruz, actua també en els seus concerts fent murals en directe. També hem acompanyat Muchachito en l'assaig per al concert que fan a la sala Razzmatazz de Barcelona i que omplen a vessar; també en una entrevista de promoció a "El matí de Catalunya Ràdio", en què Manel Fuentes diu d'ell que té molt talent; i en l'autogravació en un concert que fa amb el G5.

Un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.

L'afició per la capoeira augmenta a Catalunya, com ho demostra el fet que s'acaba d'organitzar la primera Copa Catalunya, que pot ser l'embrió d'una futura federació. Hem fet el seguiment de dos joves que participen en aquest esdeveniment i que s'han pres la capoeira com una filosofia de vida. Aquesta barreja d'art marcial, d'acrobàcia, de ball, de música o de cant, s'ha convertit en una forma d'integració a través de l'esport i dels nombrosos grups que s'han creat per aprendre'n.

L'Andy, conegut com Pequenho, és brasiler, i va arribar a Catalunya amb la idea de guanyar-se la vida treballant. Però avui es dedica a fer exhibicions de capoeira per als turistes als carrers de Barcelona. S'ajunta amb tres amics del Brasil, que volten pel món vivint d'aquesta manera, i en una horeta, fent quatre espectacles d'uns cinc minuts, poden guanyar uns 20 euros cadascú. La seva nòvia explica que sempre està pendent de totes les trobades de capoeira que hi ha. La il·lusió de l'Andy és convertir-se en mestre, que és la màxima graduació en aquesta art. En Pau és un arquitecte de 30 anys que està a l'atur; fa uns cinc anys que es dedica a la capoeira. Amb la seva nòvia, han decidit viatjar pel món i estan muntant un itinerari per coincidir amb grups de capoeira com a manera de conèixer millor la realitat d'allà on anirà. Però ha retardat la sortida del viatge per poder participar a la Copa Catalunya, en una de les categories inferiors. Els dies abans es prepara a consciència anant a córrer i entrenant-se a les classes.

Un reportatge de Míriam Pina i José A. Santos.

Va ser parella sentimental i professional de l'arquitecte Enric Miralles, desaparegut el 2000. Des d'aquella data, l'empenta vital de Benedetta Tagliabue l'ha fet tirar endavant amb èxit el negoci, dirigir l'estudi i fer créixer una família amb dos fills. En un món eminentment d'homes, aquesta arquitecta s'ha fet un nom i ha adquirit prestigi internacional amb projectes com el Pavelló d'Espanya a l'Exposició Universal de Xangai, el Parlament d'Escòcia o l'edifici corporatiu de Gas Natural i la reforma del Mercat de Santa Caterina, entre altres, a Barcelona, la ciutat d'adopció que ha enamorat aquesta milanesa.

Amb Enric Miralles, es van conèixer a Nova York, i va ser per ell que va venir a viure a Barcelona l'any 89. Van tenir dos fills, la Cateria i en Domènec, que comenten que es comporta com una autèntica "mamma" italiana. Quan va morir la seva parella, va decidir que es quedaria a Barcelona, per l'estabilitat dels seus fills, que podrien estar-se a prop de la família catalana. Precisament, en l'autogravació, Benedetta ens mostra la celebració d'un aniversari amb tots ells.

Al seu estudi, hi treballa molta gent jove amb qui té una estreta relació. Aquests en destaquen el caràcter rialler i afable, i la inconformitat d'intentar millorar sempre els projectes. A casa seva, amb l'incentiu d'una revista anglesa d'aquitectura, organitza jornades en què convida a sopar professionals de tots dos països per mirar de trobar punts en comú i idees de futur.

Un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

Qui té ganes de córrer i desfogar-se amb el cotxe o la moto per un preu assequible té l'oportunitat, un cop cada dos o tres mesos, d'apuntar-se a les tandes o rodades que s'organitzen al circuit Parc Motor de Castellolí. Fer curses, derrapar, amb un risc controlat i sense la possibilitat de perdre punts, és l'atractiu d'una opció a què s'apunta gent molt variada, des qui té un Porshe o un Ferrari fins al mileurista amb un cotxe preparat o amb el seu utilitari habitual. La inscripció són uns 85 euros pels cotxes i uns 150 euros per les motos, i és imprescindible l'assegurança de pilots i copilots, dur casc i cinturó i donar negatiu al control d'alcoholèmia.

En Xavi té 29 anys i corre "Drift", una modalitat japonesa que consisteix a derrapar i fer contravolants amb el cotxe. Va començar fent ral·lis, fent "cronos" de velocitat. Ell és qui organitza aquestes trobades amb l'objectiu que els amants de la velocitat puguin córrer. La Sandra, de 31 anys, corre amb moto des que va decidir que volia deixar d'anar de "paquet" amb la seva parella, en Xavi. No s'hauria imaginat mai que es treuria el carnet i que ara competirien plegats en un circuit. Al seu fill, en William, de 13 anys, no li agraden gens les motos, però els acompanya perquè així el deixen jugar als videojocs mentre ells fan les tandes. D'accidents, n'han tingut, però cap de greu.

Un reportatge de Raquel García i Xavi Peralta.