Elinks

En el context de la Setmana de TV3 ens preguntem "Com vivim el temps dedicat a la feina? Quin lloc ocupa la feina en la nostra vida quotidiana?" Treballar és essencial per a la salut física i mental; per tant, no tenir feina es garantia de patiment. Però el treball també pot fer emmalaltir.

La crisi ha fragilitzat tothom; ha fet augmentar la por i el silenci. No és un luxe, doncs, en època de reestructuracions, parlar dels símptomes que ens poden fer detectar que la nostra feina és una font de dolor. Dolor no tan sols físic, sinó també -i sobretot- psicològic. Cadascun de nosaltres hi estem exposats.

El patiment no depèn de quina feina es fa, sinó de COM es fa aquesta feina. I qui és responsable d’aquest COM? Qui determina l’organització del treball? Qui imposa els ritmes de producció? Qui estableix els objectius a aconseguir?

"La veu de l’amo" s’endinsa en el binomi patiment i treball. Ho fa de la mà de testimonis que han gosat parlar del seu dolor i de metges que tracten amb pacients per a qui anar a la feina suposa, cada dia, una prova difícil de superar. Ho fa també des de l’altra vessant: l’empresarial. Executius, directors de Recursos Humans i professors ens parlen de com s’ha fet i com es fa el que ara s’anomena la gestió de persones.

16:9 | Català "Sense ficció" emet un documental sobre l'11-S. Però el que fa que aquest documental sigui diferent dels altres que s'han fet sobre els atacs a les Torres Bessones és que "102 minuts que van canviar Amèrica" està fet a partir de les imatges de diversos testimonis que van presenciar uns dels atacs terroristes més mediàtics de la història. Tot l'arxiu visual d'aquest documental ens arriba de la mà d'un centenar de persones que van viure en primera persona aquests fets esgarrifosos. Per això aquest documental és un trencaclosques en què cada peça és un clip d'un grup de videoaficionats i videoaficionades que, l'11 de setembre del 2001, van recollir el testimoni d'un dels moments que van canviar el curs de la història moderna.

"102 minuts que van canviar Amèrica" és un documental narrat en primera persona per moltes persones que es van trobar amb la càmera a la mà enregistrant aquests fets que passarien a escriure algunes de les pitjors pàgines del llibre d'història. L'11 de Setembre del 2001 és una data que la majoria de nord-americans recorden com si fos ahir. Com en el cas de l'assassinat del president John F. Kennedy, la majoria dels habitants dels Estats Units recorden on eren i què feien quan van sentir la notícia que Amèrica estava patint un atac terrorista. Les càmeres dels telenotícies van copsar les imatges del segon avió estavellant-se a la segona torre. Milions d'espectadors van veure des de casa seva com tota una icona del món modern i de l'economia mundial s'esfondrava davant dels seus ulls. En aquest fatídic 11 de setembre, que havia començat com un dia assolellat d'estiu a la ciutat de Nova York, algunes persones van agafar les seves càmeres de vídeo i van enregistrar aquests minuts per a la història. L'equip de "102 minuts que van canviar Amèrica" va dedicar més de 24 mesos a la recerca documental -van visionar més de 500 hores de material professional i d'aficionat i més de 30 hores d'enregistraments sonors- i s'ha encarregat d'agrupar tot aquest material, que han aportat més de 100 testimonis, i d'ordenar-lo cronològicament per donar la forma definitiva a aquest documental. Aquest material és presentat d'una manera molt sòbria, sense narracions complementàries ni cap tipus de "veu en off", per proporcionar a l'espectador una immersió plena en aquesta experiència que es podria titllar d'emocional. El documental recull tots els matisos de les emocions, que van del desconcert a la commoció i també l'horror davant el fet que els EUA estaven sota l'efecte d'un atac terrorista sense precedents. L'arxiu visual recull diferents punts de vista de la ciutat de Nova York i ens permet veure les Torres Bessones des de diferents indrets de la ciutat. Així, dos professors universitaris enregistren la Torre Nord des del pis 32 de la seva habitació; una càmera segueix la feina dels bombers al carrer, a la base de les torres, i alguns altres testimonis aporten vistes de les Torres Bessones des de Times Square, Staten Island i Nova Jersei.

4:3 | Vo "Sense ficció" emet un documental sobre l'11-S. Però el que fa que aquest documental sigui diferent dels altres que s'han fet sobre els atacs a les Torres Bessones és que "102 minuts que van canviar Amèrica" està fet a partir de les imatges de diversos testimonis que van presenciar uns dels atacs terroristes més mediàtics de la història. Tot l'arxiu visual d'aquest documental ens arriba de la mà d'un centenar de persones que van viure en primera persona aquests fets esgarrifosos. Per això aquest documental és un trencaclosques en què cada peça és un clip d'un grup de videoaficionats i videoaficionades que, l'11 de setembre del 2001, van recollir el testimoni d'un dels moments que van canviar el curs de la història moderna.

"102 minuts que van canviar Amèrica" és un documental narrat en primera persona per moltes persones que es van trobar amb la càmera a la mà enregistrant aquests fets que passarien a escriure algunes de les pitjors pàgines del llibre d'història. L'11 de Setembre del 2001 és una data que la majoria de nord-americans recorden com si fos ahir. Com en el cas de l'assassinat del president John F. Kennedy, la majoria dels habitants dels Estats Units recorden on eren i què feien quan van sentir la notícia que Amèrica estava patint un atac terrorista. Les càmeres dels telenotícies van copsar les imatges del segon avió estavellant-se a la segona torre. Milions d'espectadors van veure des de casa seva com tota una icona del món modern i de l'economia mundial s'esfondrava davant dels seus ulls. En aquest fatídic 11 de setembre, que havia començat com un dia assolellat d'estiu a la ciutat de Nova York, algunes persones van agafar les seves càmeres de vídeo i van enregistrar aquests minuts per a la història. L'equip de "102 minuts que van canviar Amèrica" va dedicar més de 24 mesos a la recerca documental -van visionar més de 500 hores de material professional i d'aficionat i més de 30 hores d'enregistraments sonors- i s'ha encarregat d'agrupar tot aquest material, que han aportat més de 100 testimonis, i d'ordenar-lo cronològicament per donar la forma definitiva a aquest documental. Aquest material és presentat d'una manera molt sòbria, sense narracions complementàries ni cap tipus de "veu en off", per proporcionar a l'espectador una immersió plena en aquesta experiència que es podria titllar d'emocional. El documental recull tots els matisos de les emocions, que van del desconcert a la commoció i també l'horror davant el fet que els EUA estaven sota l'efecte d'un atac terrorista sense precedents. L'arxiu visual recull diferents punts de vista de la ciutat de Nova York i ens permet veure les Torres Bessones des de diferents indrets de la ciutat. Així, dos professors universitaris enregistren la Torre Nord des del pis 32 de la seva habitació; una càmera segueix la feina dels bombers al carrer, a la base de les torres, i alguns altres testimonis aporten vistes de les Torres Bessones des de Times Square, Staten Island i Nova Jersei.

4:3 | Català El documental "50 anys en companyia" contempla la història de Televisió Espanyola a Catalunya ajudant-se de la memòria d'una audiència selecta. Trenta vuit personatges catalans molt significatius (Jordi Pujol, Juan Antonio Samaranch, Tricicle, Andreu Buenafuente o Marina Rossell, entre d'altres) recorden com la televisió va entrar en les seves vides i com TVE a Catalunya va influenciar en la vida del país. La memòria selectiva d'aquesta audiència de luxe ens remet també a programes emblemàtics que fins i tot van influir en la seva història personal. És, doncs, un recorregut sentimental per espais com "A Fondo", "Misterios al descubierto", "Reina por un día" o "Doctor Caparrós". Són records d'un temps en què calia empènyer en favor de les llibertats democràtiques i nacionals i els professionals de TVE Catalunya ho van fer. El documental "50 anys en companyia" s'emet simultàniament per TV3 i per TVE Catalunya.

16:9 | Català Un treball de producció pròpia que ens transporta a l'època dels pitjors anys del franquisme, a través de testimonis i de cartes descobertes, completament abandonades en unes caixes, ara fa tres anys: les cartes del consultori radiofònic d'Elena Francis. Una descoberta que, per primera vegada, ara surt a la llum. El retrat d'uns anys que tothom recorda i que, avui, es poden analitzar des d'una nova perspectiva: la realitat social de la postguerra a través de tot un món d'intimitats i de secrets confessats per escrit que milers de persones van transmetre a una inexistent Elena Francis.

16:9 | Català Anant un pas més enllà de les notícies ocasionals que apareixen sobre Birmània, el cineasta Anders Østergaard ens acosta, a "Burma VJ", a la tasca dels videoreporters birmans que perseveren a mantenir el flux de notícies en un país aïllat, tot i que s'arrisquen a ser empresonats i, fins i tot, torturats. Armats amb petites càmeres de vídeo portàtils, aquest reduït exèrcit de periodistes pren, a diari, els carrers de Rangun. Els seus reportatges són trets del país de manera clandestina, s'emeten per a Birmània a través de satèl·lit i s'ofereixen a la premsa internacional de manera gratuïta perquè puguin ser utilitzats lliurement. Ara, per primera vegada, les seves imatges s'han agrupat i, juntes, expliquen una gran història. "Burma VJ" ofereix una perspectiva única del periodisme d'alt risc i de la dissidència en un estat policial, mentre que també esdevé un testimoni únic dels fets dramàtics del setembre del 2007, quan un grup de monjos budistes va emprendre una manifestació pacífica en contra del règim birmà. "Joshua", de 27 anys, és un dels joves videoreporters que treballa clandestinament per contrarestar la propaganda del règim militar birmà. De cop, es trobarà en el paper de líder d'un equip de reporters quan un grup de monjos encapçala una manifestació pacífica en contra del règim militar del país.

16:9 | Català "Processat com a revolucionari; inhabilitat com a sacerdot; arrestat com a rebel i elogiat com artista". Sense Ficció emet un documental firmat pel fill del sacerdot, guerriller, artista i activista per la pau Franz Wuytack. Després de lluitar durant la dècada dels anys 60 pels drets dels més desafavorits a Veneçuela, governada llavors pel republicà Rafael Caldera, Wuytack és expulsat del país i considerat 'persona non grata' durant gairebé 30 anys.

16:9 | Català Al "Sense ficció" mostrarem com la lluita contra el canvi climàtic és un repte, però també pot ser una oportunitat de negoci. Una nova economia està sorgint a la calor de la sostenibilitat, aprofitant les noves tecnologies que permeten obtenir energia del sol o del vent, capturar carboni en les pròpies centrals elèctriques, plantar arbres per contrarestar els efectes del CO2 o estalviar emissions a través del transport amb bicicleta. Algunes són petites iniciatives locals i unes altres són grans projectes, com les centrals solars d'alta temperatura, que contribueixen a millorar la salut del planeta i a facilitar noves formes d'activitat econòmica. Baix en Carboni fa un viatge per aquesta nova economia del canvi climàtic, una "economia del CO2" que ja és una realitat i que, a més, és rendible. El documental presenta els casos dels visionaris que fa anys van veure com havia de ser el futur i que van lluitar per fer realitat un projecte econòmic i mediambiental.

16:9 | Català La caiguda del Mur es va fer a les esquenes i sense la més petita intenció dels polítics i organismes estatals. S'ha citat reiteradament la simultaneïtat dels esdeveniments del 9 de novembre de 1989, que van desembocar en un esclat història però mai fins ara no s'havia presentat per televisió. Aquest dia, Günter Schabowski, portaveu i membre del partit socialista alemany (SED), va rebre una nota d'Egon Krenz, líder del partit i president del Consell d'Estat de la RDA, que es va emportar a la conferència de premsa sense llegir-la. Una vegada davant dels periodistes, Schabowski va llegir la nota en veu alta, i aquell moment va ser emès en directe. La notícia va volar per tot el món: Schabowski anunciava prematurament la derogació de les lleis per viatjar a l'estranger i, amb el comunicat, propiciava també i sense saber-ho la caiguda imparable del teló d'acer.

16:9 | Català El 9 de novembre d'aquest any es compleixen 20 anys de la caiguda de tot un símbol del passat, el mur de Berlín. Mentre bona part del món posava els ulls en les imatges dels berlinesos de l'est i de l'oest, i les cadenes de ràdio i de televisió enviaven els seus periodistes a Berlín, un equip del programa "30 minuts" es va plantejar cobrir la notícia des d'un altre front: des de Praga, una altra ciutat del bloc comunista de l'Est. Com a resultat d'això, el periodista Carles Bosch, es va convertir en l'únic periodista estranger que va presenciar els primers dies de la revolució. Una revolta estudiantil pacífica, secundada per un cercle d'intel·lectuals i encapçalada per l'escriptor i dramaturg Vaclav Havel, que acabaria amb la dictadura comunista a Txecoslovàquia i proclamaria Havel primer president democràtic de la futura República Txeca.

16:9 | Català - Anglès Anna Politkóvskaia, periodista del diari rus "Novaya Gazeta", va morir assassinada el 7 d'octubre del 2006 just quan entrava a casa seva. El mes de febrer del 2009, els imputats per la seva mort van ser absolts. Les últimes notícies, a setembre del 2009, fan referència a la decisió del Tribunal Suprem de Rússia d'anul·lar l'absolució dels implicats i de reordenar que el cas de Politkóvskaia es torni a la Fiscalia per a realitzar una nova investigació del crim. El documental ens ofereix declaracions en primera persona de la periodista Anna Politkóvskaia i també té el valor de recollir el testimoni de bona part de les persones que la van conèixer. D'ella, ofereixen un retrat pròxim i íntim, com ara els seus fills, la seva germana, el seu editor i els amics íntims. També compta amb una part molt important de documents gràfics, molt reveladors, que Politkóvskaia va recopilar durant els seus viatges a Txetxènia. Ella confiava que, amb les seves proves i la seva ploma, acabaria contribuint a la creació d'un tribunal que, un dia, jutjaria el genocidi.

16:9 | Català "Sense ficció" presenta un treball que revela aspectes fins ara ocults sobre la famosa fotògrafa, la primera dona que ha exposat la seva obra a la Galeria Nacional de Retrats de Washington i també l'última que va fotografiar el músic John Lennon, l'any 1980, hores abans que l'assassinessin. La fotògrafa Annie Leibovitz ha estat notícia últimament per la seva possible situació de bancarrota -que sembla que ha quedat ajornada temporalment amb el suport d'entitats bancàries- i per la darrera fotografia seva que s'ha fet pública, la de tota la família Obama. La seva família, el començament com a fotògrafa, l'addicció a les drogues, la maternitat, la seva faceta de fotoreportera i els aspectes més íntims de la relació amb l'escriptora Susan Sontag, prenen forma en aquest documental dirigit per Bárbara Leibovitz, germana de la protagonista, que es va encarregar de seguir i de documentar durant un any sencer la vida de la fotògrafa, probablement, més reconeguda dels últims 30 anys. El testimoni de Leibovitz ve acompanyat de la veu d'altres personatges cèlebres que han format part de la seva vida com a fotògrafa, com ara Mick Jagger, Keith Richards, Hillary Clinton, Mihaïl Baryshnikov, Demi Moore, Patti Smith o Yoko Ono. A "Annie Leibovitz, una vida a través de la càmera", la fotògrafa ens explica la seva evolució com a artista i, al mateix temps, despulla la seva ànima i relata, a la càmera de la seva germana Bàrbara, la seva història completa. Qualificada de perfeccionista en tot el que es relaciona amb la seva obra, el documental ens mostra una Leibovitz humana i propera, amant de la seva família, parella eterna de l'escriptora Susan Sontag i una dona extremament preocupada pel benestar dels fills.

4:3 | Català - Anglès "Sense ficció" presenta un treball que revela aspectes fins ara ocults sobre la famosa fotògrafa, la primera dona que ha exposat la seva obra a la Galeria Nacional de Retrats de Washington i també l'última que va fotografiar el músic John Lennon, l'any 1980, hores abans que l'assassinessin. La fotògrafa Annie Leibovitz ha estat notícia últimament per la seva possible situació de bancarrota -que sembla que ha quedat ajornada temporalment amb el suport d'entitats bancàries- i per la darrera fotografia seva que s'ha fet pública, la de tota la família Obama. La seva família, el començament com a fotògrafa, l'addicció a les drogues, la maternitat, la seva faceta de fotoreportera i els aspectes més íntims de la relació amb l'escriptora Susan Sontag, prenen forma en aquest documental dirigit per Bárbara Leibovitz, germana de la protagonista, que es va encarregar de seguir i de documentar durant un any sencer la vida de la fotògrafa, probablement, més reconeguda dels últims 30 anys. El testimoni de Leibovitz ve acompanyat de la veu d'altres personatges cèlebres que han format part de la seva vida com a fotògrafa, com ara Mick Jagger, Keith Richards, Hillary Clinton, Mihaïl Baryshnikov, Demi Moore, Patti Smith o Yoko Ono. A "Annie Leibovitz, una vida a través de la càmera", la fotògrafa ens explica la seva evolució com a artista i, al mateix temps, despulla la seva ànima i relata, a la càmera de la seva germana Bàrbara, la seva història completa. Qualificada de perfeccionista en tot el que es relaciona amb la seva obra, el documental ens mostra una Leibovitz humana i propera, amant de la seva família, parella eterna de l'escriptora Susan Sontag i una dona extremament preocupada pel benestar dels fills.

El futur disseny de l'avinguda Diagonal de Barcelona ha dividit l'opinió dels barcelonins. Recollides les primeres propostes ciutadanes, que han demanat un model de Diagonal tipus bulevard, rambla o bé un model amb voreres laterals, l'Ajuntament ha anunciant que, abans d'acabar l'any, presentarà els dos projectes entre els quals s'haurà de triar, definitivament, la primavera del 2010. En aquest context i coincidint amb el 150 aniversari del Pla Cerdà, el documental "DIAGONAL/retrat" mostra els diferents trams que actualment conformen l'avinguda Diagonal de Barcelona, tot fent un recorregut per la seva configuració urbanística i monumental. Igualment, fa un repàs dels principals fets històrics en què l'avinguda ha estat o bé escenari, o bé testimoni passiu.

16:9 | Català "Sense ficció" emet un documental realitzat per l'espanyola Almudena Carracedo, guanyador d'un EMMY l'any 2008, que segueix de prop la història de tres dones immigrants que comencen una lluita de més de tres anys per aconseguir mesures laborals bàsiques en el sector tèxtil on treballen, a Los Angeles. A mesura que avançarà la lluita pels seus drets també avançarà la manera com afrontaran la seva vida personal. Una història sobre la immigració, el poder de la unitat i el coratge que cal per trobar la manera d'expressar la pròpia veu. Vista a través dels ulls de Maria, Maura, i Lupe, la lluita dels treballadors per una justícia econòmica bàsica i per la seva dignitat personal està plena d'esperança i creixement, però també de decepcions i perill. La campanya es prolonga a través de tres llargs anys i les reunions al Centre de Treballadors de Costura es fan cada vegada més bel·ligerants, i les dones han de travessar moments dramàtics de conflicte i desànim. Però la història pren un nou i sorprenent rumb, i les tres dones troben la força i els recursos per continuar la seva lluita. Per Lupe, Maura i Maria, la llarga campanya es converteix en un camí de no retorn des de la seva condició de víctimes a l'afirmació de la seva dignitat personal, i cadascuna d'elles pren decisions crucials en la seva vida que no podrien haver imaginat. Mirant la ciutat de Hong Kong, on viatja després de ser contractada com a organitzadora, Lupe reflexiona sobre el seu camí: "Com més aprenc, més sola em sento. La ignorància, d'alguna manera, et protegeix. Però després dic: ja que estàs aquí, tot el que t'ha cansat i tot el que has ballat ja no t'ho pot treure ningú."

4:3 | Castellà "Sense ficció" emet un documental realitzat per l'espanyola Almudena Carracedo, guanyador d'un EMMY l'any 2008, que segueix de prop la història de tres dones immigrants que comencen una lluita de més de tres anys per aconseguir mesures laborals bàsiques en el sector tèxtil on treballen, a Los Angeles. A mesura que avançarà la lluita pels seus drets també avançarà la manera com afrontaran la seva vida personal. Una història sobre la immigració, el poder de la unitat i el coratge que cal per trobar la manera d'expressar la pròpia veu. Vista a través dels ulls de Maria, Maura, i Lupe, la lluita dels treballadors per una justícia econòmica bàsica i per la seva dignitat personal està plena d'esperança i creixement, però també de decepcions i perill. La campanya es prolonga a través de tres llargs anys i les reunions al Centre de Treballadors de Costura es fan cada vegada més bel·ligerants, i les dones han de travessar moments dramàtics de conflicte i desànim. Però la història pren un nou i sorprenent rumb, i les tres dones troben la força i els recursos per continuar la seva lluita. Per Lupe, Maura i Maria, la llarga campanya es converteix en un camí de no retorn des de la seva condició de víctimes a l'afirmació de la seva dignitat personal, i cadascuna d'elles pren decisions crucials en la seva vida que no podrien haver imaginat. Mirant la ciutat de Hong Kong, on viatja després de ser contractada com a organitzadora, Lupe reflexiona sobre el seu camí: "Com més aprenc, més sola em sento. La ignorància, d'alguna manera, et protegeix. Però després dic: ja que estàs aquí, tot el que t'ha cansat i tot el que has ballat ja no t'ho pot treure ningú."

16:9 | Català

"Camp d'Argelers" és un documental que va més enllà dels tòpics per explicar què va significar realment aquest camp de concentració per a uns cent mil republicans catalans i espanyols que fugien del franquisme. El documental és un document únic que mostra com va ser la vida al camp de concentració republicà tot incloent entrevistes a més de vint testimonis directes, imatges d'arxiu i fotografies inèdites, així com també escenes dramatitzades de la vida quotidiana al camp.

Per fer les parts dramatitzades es va construir un set a la platja d'Argelers i s'hi van recrear els elements més identificatius del camp (barraques, cabanes, tendes, bombes d'aigua...) Les declaracions dels testimonis s'han recollit a Catalunya, Aragó, França, Viena (Àustria) i Zuric (Suïssa). Pel que fa al material d'arxiu, s'han consultat més de vint arxius de tot el món i una dotzena de col·leccions particulars de fotografies.

"Alceu el puny, camarades!" Amb aquest gest repetit diàriament, els refugiats republicans responen als maltractaments i a les dures condicions de vida al camp. Combatents, vells, mutilats, dones i criatures aconsegueixen superar la misèria moral i material que els toca viure a la platja d'Argelers, envoltats de quilòmetres de filat espinós. "Camp d'Argelers" explica què va ser realment aquest camp de concentració per a 100.000 republicans que fugien del feixisme. Els republicans viuen tancats en un rectangle fet de filat espinós i custodiats sota l'amenaça de les baionetes. El primer aliment que reben són pans llançats des d'uns camions, cosa que provoca picabaralles... Els internats alliberen els intestins vora la mar. Beuen aigua contaminada. Obtenen cinc tendes de campanya com a infermeria, però només disposen d'aspirines. S'estenen la sarna i els polls. Els morts no es comptabilitzen.

Des del febrer del 1939 fins al setembre del 1941, són gairebé dos anys i mig de sofriment i penalitats. Sobreviure a les dures condicions del camp ja és una manera de lluitar contra Franco. Al començament no hi ha barraques, ni latrines, ni serveis sanitaris, aigua o menjar. Les dones pateixen assetjaments constants i els nadons moren. Amb el testimoni de les persones que ho van viure i recreant les situacions que no mostren les imatges d'arxiu, el documental narra la vida diària dels refugiats fins que finalment són enviats a altres camps el setembre de 1941 i Argelers és clausurat. Una nova recerca històrica sobre el Camp d'Argelers prova també que contra els horrors del camp els republicans actuen units i solidaris.

Quan els homes són obligats a treballar fora del camp, les dones es revolten per defensar els brigadistes internacionals deportats a l'Àfrica. El càstig és el mateix per a tots: se'ls talla el cabell i se'ls tanca a un camp durant mesos, un lloc batejat com l'Hipòdrom. D'aquesta manera "Camp d'Argelers" mostra de manera inèdita i sorprenent com la resistència d'aquests homes i dones va ser en realitat un moviment profund que va mobilitzar a milers de republicans refugiats a França, molts dels quals ho acabarien pagant amb la seva vida. "Camp d'Argelers" és, en definitiva, un documental de 90 minuts sobre la dignitat humana.

16:9 | Català Dolby Digital 5.1

"Camp d'Argelers" és un documental que va més enllà dels tòpics per explicar què va significar realment aquest camp de concentració per a uns cent mil republicans catalans i espanyols que fugien del franquisme. El documental és un document únic que mostra com va ser la vida al camp de concentració republicà tot incloent entrevistes a més de vint testimonis directes, imatges d'arxiu i fotografies inèdites, així com també escenes dramatitzades de la vida quotidiana al camp.

Per fer les parts dramatitzades es va construir un set a la platja d'Argelers i s'hi van recrear els elements més identificatius del camp (barraques, cabanes, tendes, bombes d'aigua...) Les declaracions dels testimonis s'han recollit a Catalunya, Aragó, França, Viena (Àustria) i Zuric (Suïssa). Pel que fa al material d'arxiu, s'han consultat més de vint arxius de tot el món i una dotzena de col·leccions particulars de fotografies.

"Alceu el puny, camarades!" Amb aquest gest repetit diàriament, els refugiats republicans responen als maltractaments i a les dures condicions de vida al camp. Combatents, vells, mutilats, dones i criatures aconsegueixen superar la misèria moral i material que els toca viure a la platja d'Argelers, envoltats de quilòmetres de filat espinós. "Camp d'Argelers" explica què va ser realment aquest camp de concentració per a 100.000 republicans que fugien del feixisme. Els republicans viuen tancats en un rectangle fet de filat espinós i custodiats sota l'amenaça de les baionetes. El primer aliment que reben són pans llançats des d'uns camions, cosa que provoca picabaralles... Els internats alliberen els intestins vora la mar. Beuen aigua contaminada. Obtenen cinc tendes de campanya com a infermeria, però només disposen d'aspirines. S'estenen la sarna i els polls. Els morts no es comptabilitzen.

Des del febrer del 1939 fins al setembre del 1941, són gairebé dos anys i mig de sofriment i penalitats. Sobreviure a les dures condicions del camp ja és una manera de lluitar contra Franco. Al començament no hi ha barraques, ni latrines, ni serveis sanitaris, aigua o menjar. Les dones pateixen assetjaments constants i els nadons moren. Amb el testimoni de les persones que ho van viure i recreant les situacions que no mostren les imatges d'arxiu, el documental narra la vida diària dels refugiats fins que finalment són enviats a altres camps el setembre de 1941 i Argelers és clausurat. Una nova recerca històrica sobre el Camp d'Argelers prova també que contra els horrors del camp els republicans actuen units i solidaris.

Quan els homes són obligats a treballar fora del camp, les dones es revolten per defensar els brigadistes internacionals deportats a l'Àfrica. El càstig és el mateix per a tots: se'ls talla el cabell i se'ls tanca a un camp durant mesos, un lloc batejat com l'Hipòdrom. D'aquesta manera "Camp d'Argelers" mostra de manera inèdita i sorprenent com la resistència d'aquests homes i dones va ser en realitat un moviment profund que va mobilitzar a milers de republicans refugiats a França, molts dels quals ho acabarien pagant amb la seva vida. "Camp d'Argelers" és, en definitiva, un documental de 90 minuts sobre la dignitat humana.

16:9 | Català - Anglès "Sense ficció" emet un documental que posa el dit a la llaga del consumisme als Estats Units. Comença el dia conegut com "Black Friday", a partir del qual les botigues i centres comercials dels EUA ofereixen descomptes importants donant així el tret de sortida a la campanya de Nadal. El documental emprèn un viatge per tot el país i mostra els esforços d'un grup de comediants i activistes per posar en evidència el que ells anomenen la "Comprapocalipsi".

Amb el context de la greu crisi que pateix el sector de l’aeronàutica i que ha tingut amb la fallida d’Air Comet un dels moments més conflictius, "Sense ficció" ha estrenat el documental “El preu de volar”, un treball observacional que ha seguit durant quatre mesos l’evolució d’una companyia aèrea estatal que, en aquest cas, ha hagut de fer tots els possibles per a superar també una greu crisi econòmica: Spanair. L’equip del documental ha tingut ple accés i ha seguit el procés de presa de decisions en el sí de la companyia des del seu mateix centre neuràlgic: les reunions de directius dels dilluns encapçalades pel seu president, Ferran Soriano. D’aquesta manera el documental ens permet acostar-nos al funcionament d’una gran companyia aèria en un moment de crisi, amb el teló de fons de la posada en funcionament de la nova T1, en la qual la companyia ha dipositat sempre bona part de les seves esperances.

16:9 | Català "Barraques, la ciutat oblidada" reflecteix una realitat dramàtica i oblidada, una part de la història de Barcelona desconeguda per molts: la Barcelona barraquista. Cap a l'any 1960, unes cent mil persones vivien en barraques a Barcelona. Havien arribat al llarg dels anys 40 i 50 de moltes zones d'Espanya i de Catalunya fugint de la misèria i la persecució política de la postguerra.

Les primeres i úniques imatges del dia a dia a l’interior de la presó de Guantánamo, captades en exclusiva per les càmeres de National Geographic. “Sense ficció” ha mostrat les entranyes de la presó del Guantánamo. Erigida en servei de detenció i també d’intel?ligència, per primera vegada, les càmeres de la National Geographic Society han enregistrat a l’interior de la presó més famosa del món, en exclusiva i durant tres setmanes. D’aquesta manera, en aquest documental es retrata la lluita diària entre els vigilants, joves militars entregats i dedicats a la causa, i els presoners, “presumptes terroristes”, molts dels quals encara estan en un limbe legal després d’estar detinguts durant més de set anys a Guantánamo.

16:9 | Català Documental dirigit i escrit per Lluís Permanyer. Amb realització d'Eva Martínez Corcuera i producció de Joan Gonzàlez. Coincidint amb el 150è aniversari del Pla Cerdà, s'emet un documental en què el periodista i reconegut cronista de la ciutat de Barcelona Lluís Permanyer evoca l'aventura urbanística de dimensions gegantines que va impulsar la ciutat cap a la modernitat i que explica la Barcelona que coneixem avui en dia.

16:9 | Català Per primera vegada en un documental, Jordi Savall s'obre a parlar de la seva música i del seu ofici. Coincidint amb el 500 aniversari del naixement de Sant Francesc de Borja, quart duc de Gandia, el documental ha seguit, amb Jordi Savall i els col·laboradors més pròxims, el procés de creació de Dinastia Borja. La música del temps dels Borja, del papa Alexandre VI i dels seus fills, Cèsar i Lucrècia, fins a arribar a Sant Francesc de Borja -jesuïta i, probablement, compositor-, n'és el fil conductor. El documental aprofita aquest itinerari històric i artístic per acostar-se a la música antiga a través dels intèrprets i descobrir per a l'espectador el paper dels instruments originals o la importància de la reconstrucció de partitures. També mostra les facetes de director, investigador i intèrpret de Jordi Savall, així com els lligams personals del músic amb la cultura valenciana. Captivat per l'acústica de la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona des de fa més de 22 anys, Jordi Savall torna novament a l'església del castell per gravar un dels seus projectes artístics del 2010 més importants. Per celebrar el 500 aniversari del naixement de Sant Francesc de Borja, quart duc de Gandia, l'ajuntament d'aquesta ciutat valenciana encomana a Savall un programa musical centrat en la família Borja. Aquesta proposta es materialitza amb Dinastia Borja. Església i poder en el Renaixement, un disc llibre amb tres CD, i l'estrena mundial en concert a la mateixa ciutat de Gandia, al gener del 2010. Mentre progressa el treball dels músics a Cardona, s'accelera el compte enrere de la restauració de la Seu de Gandia, la col·legiata construïda pels Borja, que serà l'escenari del concert.

16:9 | Català Per primera vegada en un documental, Jordi Savall s'obre a parlar de la seva música i del seu ofici. Coincidint amb el 500 aniversari del naixement de Sant Francesc de Borja, quart duc de Gandia, el documental ha seguit, amb Jordi Savall i els col·laboradors més pròxims, el procés de creació de Dinastia Borja. La música del temps dels Borja, del papa Alexandre VI i dels seus fills, Cèsar i Lucrècia, fins a arribar a Sant Francesc de Borja -jesuïta i, probablement, compositor-, n'és el fil conductor. El documental aprofita aquest itinerari històric i artístic per acostar-se a la música antiga a través dels intèrprets i descobrir per a l'espectador el paper dels instruments originals o la importància de la reconstrucció de partitures. També mostra les facetes de director, investigador i intèrpret de Jordi Savall, així com els lligams personals del músic amb la cultura valenciana. Captivat per l'acústica de la col·legiata de Sant Vicenç de Cardona des de fa més de 22 anys, Jordi Savall torna novament a l'església del castell per gravar un dels seus projectes artístics del 2010 més importants. Per celebrar el 500 aniversari del naixement de Sant Francesc de Borja, quart duc de Gandia, l'ajuntament d'aquesta ciutat valenciana encomana a Savall un programa musical centrat en la família Borja. Aquesta proposta es materialitza amb Dinastia Borja. Església i poder en el Renaixement, un disc llibre amb tres CD, i l'estrena mundial en concert a la mateixa ciutat de Gandia, al gener del 2010. Mentre progressa el treball dels músics a Cardona, s'accelera el compte enrere de la restauració de la Seu de Gandia, la col·legiata construïda pels Borja, que serà l'escenari del concert.

Un grup de membres de la comunitat gitana s'ofereix a parlar sense embuts de les relacions familiars i dels negocis. L'Àngel és un patriarca gitano del Garraf i un home d'èxit; el Samuel és el seu fill petit, i ha estat designat l'hereu del seu negoci. Amb només 20 anys, en Samuel està decidit a començar a demostrar que és el digne successor de son pare. "El fill de son pare" retrata la relació entre un pare i un fill, els somnis i les aspiracions de l'un i de l'altre.

16:9 | Català - Vo Un documental sobre els riscos que afronten els concursants de la versió afganesa d'un popular concurs televisiu de recerca de talents de la cançó i que opta a l'Oscar 2010. El documental que presenta Sense ficció segueix, durant els tres mesos que dura el procés de selecció, quatre concursants afganesos de diferents ètnies i procedents de diverses regions del país.

El periodista Sorious Samura, guanyador d’un premi Bafta, mostra com a l’Àfrica la corrupció s’ha convertit en una cosa normal i acceptada malgrat que està destrossant el continent. Samura afirma que tot i els milers de milions que rep dels països occidentals en concepte d’ajuda, Àfrica està caient en un pou sense fons. Però el que frena el desenvolupament no són les guerres, ni la fam, ni les malalties, sinó la corrupció.

Aquest documental explica com funciona realment l’Àfrica d’avui dia, un continent on els governs corruptes, ajudats i estimulats per occident, han robat el futur a milions de persones sense veu que viuen en la pobresa.

En acabar el documental, Joan Salvat ha conversat amb Sorious Samura, que ha explicat tots els detalls i anècdotes que van envoltar la gravació del documental.

16:9 | Català "Qui va matar el cotxe elèctric?" i "Una veritat incòmoda", d'Al Gore,són com un cop de puny vigorós i ple de força! L'EV1 era un dels cotxes més ràpids, el cotxe més eficient que s'havia fabricat mai. S'alimentava amb electricitat, produïa zero emissions i va catapultar la tecnologia nord-americana cap a l'avantguarda de la indústria de l'automoció.

Guanyador de l’Oscar al millor documental l’any 2003.

"Sense ficció" emet un documental que explica bona part dels conflictes del segle XX prenent com a narrador l’home que els va viure en primera persona: Robert McNamara.

Mort als 93 anys aquest passat estiu, McNamara va ser Secretari de Defensa dels governs de Kennedy i de Johnson entre el 1961 i el 1968. Fins avui, és l’home que ha ocupat més dies el càrrec de Secretari de Defensa des que es va crear aquesta figura, l’any 1947.

Acusat de ser un dels artífex de la Guerra del Vietnam, McNamara té en aquest documental l’oportunitat de parlar-ne en primera persona i de justificar-se, al mateix temps que ens revela 11 lliçons de vida sobre aquest joc d’estratègia que és la guerra.

En un barri de Los Angeles hi ha l'hort col·lectiu més gran de tot els Estats Units gestionat pels membres de la comunitat. Ara, les excavadores n'amenacen l'existència. Si tothom et digués que hi renunciessis, ho faries? Les gairebé 6 hectàrees de terreny entre els carrers 41 i Alameda, al districte Sud-Centre de Los Angeles, conformen l'hort comunitari més gran dels Estats Units.

En un barri de Los Angeles hi ha l'hort col·lectiu més gran de tot els Estats Units gestionat pels membres de la comunitat. Ara, les excavadores n'amenacen l'existència. Si tothom et digués que hi renunciessis, ho faries? Les gairebé 6 hectàrees de terreny entre els carrers 41 i Alameda, al districte Sud-Centre de Los Angeles, conformen l'hort comunitari més gran dels Estats Units.

En un barri de Los Angeles hi ha l'hort col·lectiu més gran de tot els Estats Units gestionat pels membres de la comunitat. Ara, les excavadores n'amenacen l'existència. Si tothom et digués que hi renunciessis, ho faries? Les gairebé 6 hectàrees de terreny entre els carrers 41 i Alameda, al districte Sud-Centre de Los Angeles, conformen l'hort comunitari més gran dels Estats Units.

“Sense ficció” presenta un treball inèdit de seguiments i entrevistes arreu d’Europa i dels Estats Units on el periodista Justin Webster torna a entrevistar José María Aznar quinze anys després de la seva primera trobada i fa un retrat de l’expresident i dels moments clau de la seva etapa en el poder.

"José María Aznar. Una batalla inacabada" també inclou el testimoni de protagonistes polítics d’excepció durant l’etapa de govern d’Aznar com ara Colin Powell, exsecretari d’Estat dels EUA; Richard Perle, conseller de Defensa de l’Administració Bush; Alistair Campbell, director de comunicació de Tony Blair; i Ramon de Miguel, ex-secretari d’Estat per Europa durant el govern d’Aznar.

Altres personatges destacats que tenen veu en el documental, com a partidaris o detractors de la figura d’Aznar, són Jaime García Legaz, secretari General de la FAES ? la fundació que presideix José María Aznar - i els historiadors Charles Powell, Sebastian Balfour i Julio Crespo, i els periodistes Iñaki Gabilondo i Enric Juliana, entre altres.

16:9 | Català - Anglès Fins ara, se n'havien trobat molt pocs. Però cap com ella. El seu nom és "Lyuba". Una cria de mamut d'un mes d'edat va morir misteriosament mentre caminava per la tundra, ara fa al voltant de 40.000 anys. El seu cos va reaparèixer, el 2007, descobert per un pastor de rens mentre caminava per la riba d'un riu al nord-oest de Sibèria. La Lyuba és la mamut més ben conservada que s'ha descobert mai.

Al documental “Procediment normalitzat de treball. Les fotografies que van avergonyir Amèrica”, el cineasta Errol Morris ? guanyador d’un Oscar el 2003 pel documental "La boira de la guerra", emès fa poc pel Sense ficció ? examina i analitza el context de les tristament cèlebres fotografies de la presó d’Abu Ghraib i la manera com aquests documents gràfics obtinguts a la presó iraquiana durant els interrogatoris a presoners van suposar una violació flagrant de les disposicions que fa la Convenció de Ginebra sobre la matèria.

Una vegada les fotografies van veure la llum, els acusats van ser uns pocs, bàsicament soldats subordinats que van ser processats ? i titllats per alguns de “bocs expiatoris” - mentre que, al mateix temps, es va descobrir que les fotografies formaven part d’un projecte més ampli, que responia a un canvi en les pràctiques interrogatòries a presumptes terroristes àrabs després dels atemptats de l’11-S. Sis anys després de la publicació d’aquelles fotografies, la història de la presó d’Abu Ghraib encara està envoltada de polèmica, vergonya i ambigüitat moral i les fotografies s’han convertit en el símbol del canvi de l’opinió pública nord-americana respecte a la legitimitat de la intervenció del seu govern a l’Iraq.

Al documental “Procediment normalitzat de treball. Les fotografies que van avergonyir Amèrica”, el cineasta Errol Morris ? guanyador d’un Oscar el 2003 pel documental "La boira de la guerra", emès fa poc pel Sense ficció ? examina i analitza el context de les tristament cèlebres fotografies de la presó d’Abu Ghraib i la manera com aquests documents gràfics obtinguts a la presó iraquiana durant els interrogatoris a presoners van suposar una violació flagrant de les disposicions que fa la Convenció de Ginebra sobre la matèria.

Una vegada les fotografies van veure la llum, els acusats van ser uns pocs, bàsicament soldats subordinats que van ser processats ? i titllats per alguns de “bocs expiatoris” - mentre que, al mateix temps, es va descobrir que les fotografies formaven part d’un projecte més ampli, que responia a un canvi en les pràctiques interrogatòries a presumptes terroristes àrabs després dels atemptats de l’11-S. Sis anys després de la publicació d’aquelles fotografies, la història de la presó d’Abu Ghraib encara està envoltada de polèmica, vergonya i ambigüitat moral i les fotografies s’han convertit en el símbol del canvi de l’opinió pública nord-americana respecte a la legitimitat de la intervenció del seu govern a l’Iraq.

16:9 | Català Sovint es fa difícil copsar aquesta sensació de pertànyer a l'Unió Europea més enllà de veure el teu país, la teva regió, dibuixats al mapa. Potser només hi ha un lloc on aquesta percepció es fa real: la ciutat de Brussel·les, la "Babel" d'Europa, convertida en "capital" d'un continent que sembla que s'expandeix amb els anys gràcies als Estats que es van sumant a aquest projecte comú.

En un context de denúncies creixents de casos de pederàstia comesos per sacerdots i quan fa tot just unes setmanes que la mateixa Legió de Crist ha fet públic un comunicat demanant perdó a les víctimes abusades i renegant del seu fundador Marcial Maciel, Sense ficció emet aquesta història de pederàstia, trencament dels vots de castedat i paternitat. Aquests són tots els càrrecs que pesen sobre la figura de Maciel, el sacerdot mexicà fundador de la companyia religiosa la Legió de Crist, una de les organitzacions amb més poder de recaptació de tot el món.

Amic íntim amic de Joan Pau II, no ha estat fins a la mort de tots dos quan, el mes de març del 2009, ara fa tot just un any, el Vaticà, amb Benet XVI al capdavant, va ordenar una investigació a fons de totes les institucions que la congregació la Legió de Crist té al món. L’ordre de l’actual papa va veure la llum després de complir-se un any de la mort de Maciel, fundador de la legió, i després de saber que, a banda de les nombroses acusacions de pederàstia, que ja s’havien investigat el 2004, també havia tingut, com a mínim, una filla. El documental “Vots de silenci. La Legió de Crist” fa un retrat acurat de la vida de Maciel al capdavant de la congregació i recull el testimoni, sense embuts, de tots aquells nens, ara adults, que van patir els abusos del sacerdot emparat, durant molts anys, pel Vaticà.

En l'entrevista posterior a l'emissió del documental, el teòleg José Sols ha posat sobre la taula algunes qüestions polèmiques que no apareixen en el documental, com el fet que Maciel va falsificar documentació per obrir-se camí al Vaticà.

"Sense ficció", la franja que TV3 dedica al documental, presenta la producció "Madres", un documental dirigit per Eduardo Walger. Mares de la Plaza de Mayo narren, en primera persona, la dura experiència d'haver perdut la pista dels seus fills i filles durant l'última dictadura militar a Argentina. Els mocadors blancs de les mares són un símbol universal de la lluita pels drets humans. El documental és el resultat de tres anys de gestions, investigació, rodatge i muntatge, i acosta l'espectador a la veritable història d'aquestes dones que van perdre els seus fills i filles durant la dictadura militar argentina. Narrat per disset dones i a manera de cor col·lectiu, aporta un testimoni del passat que permet conèixer millor el present. La seva història no es pot separar de la dels seus fills i filles desapareguts quan es va impulsar a la regió el Terrorisme d'Estat amb la finalitat d'imposar un model econòmic de dependència externa i de concentració del capital que va portar el país a l'alienació del patrimoni. Perquè això fos possible, les forces armades van eliminar tots els referents d'una generació que s'oposava a aquest pla. Cada dia desapareixien persones a Argentina. El dolor, i també l'esperança d'aquestes dones i mares, les va portar a superar les pors i a instal·lar-se en una plaça que significa el centre del poder polític i econòmic del país. La seva vida es va convertir en la història de la recerca dels seus fills i filles tot enfrontant-se, sense armes, a un poder totalitari, repressiu i brutal. Aquestes dones continuen lluitant avui, recuperant les banderes de justícia que, un dia, els seus fills van voler onejar. El seu crit, quotidià, proclama justícia i espera restaurar la memòria històrica per "30.000 detinguts desapareguts, presents, per ara i per sempre". Ja fa més de 30 anys d'un genocidi que va impactar el país. Van desaparèixer trenta mil persones. El govern va negar aquestes desaparicions, i va generar així el terror d'un poble immobilitzat. La majoria dels desapareguts eren joves i les seves mares tenien l'edat que ara tindrien ells. Aquestes dones van decidir lluitar enmig d'un context de govern del terror. Avui són dones grans, cada vegada en queden menys, però, tot i així, continuen la seva lluita. Escindides en dos grups -el majoritari denominat "Madres de la Plaza de Mayo", i l'anomenat "Madres de la Plaza de Mayo Línea Fundadora" - "Madres" recull el testimoni de disset "Madres de Plaza de Mayo Linea Fundadora" (MPMLF), entre les quals se n'inclouen quatre pertanyents al grup original que, el 1977, es va reunir per primera per desafiar la dictadura. El resum, fruit de 45 hores de gravació de relats personals, conforma un discurs col·lectiu que explica la història d'una generació que militava per un món millor, i la lluita de les seves mares en aquells dies per rescatar-los de la mort i de la incertesa, i per mantenir vius tots els seus ideals en l'actualitat. La narració es complementa amb fotografies i imatges fílmiques d'època facilitades per l'Arxiu General de la Nació, Televisió Espanyola i organismes europeus, a més de l'arxiu fotogràfic de les MPMLF, filmacions privades de les mares i arxiu fílmic documental inèdit dels anys 70 proveït per militants. A partir dels seus testimonis i filmacions, que les mostren en situacions quotidianes íntimes i públiques a l'interior i a l'exterior del país, l'obra d'Eduado Walger ens ajuda a comprendre com un grup de mestresses de casa es van transformar en militants actives pels drets humans, la justícia, la igualtat i la inclusió social. "Madres" és una coproducció de l'INCAA i l'Associació Civil i Cultural El Fisgón, amb la col·laboració i supervisió de l'Associació "Madres de la Plaza de Mayo Línea Fundadora".

Sense ficció presenta el documental de denúncia “El Planeta”, un treball elaborat durant dos anys que confronta l’opinió d’experts mundials sobre sostenibilitat ambiental i altres disciplines amb imatges espectaculars que mostren com el Planeta Terra viu, per primera vegada en la història, el retrocés més espectacular dels seus recursos naturals.

Rodat en més de 25 països, “El Planeta” és un dels millors intents que s’han fet mai per trobar respostes a les veritats, i també a les mentides, sobre els canvis alarmants que s’estan produint al món.

Què passa quan un dels directors més famosos del món queda atrapat dins del que sembla una de les seves pròpies pel·lícules? Fa més de 30 anys, Roman Polanski va ser condemnat per haver tingut relacions sexuals il·lícites amb una menor. Després de passar 42 dies a la presó, va fugir dels EUA i mai més hi ha tornat, ni per recollir l'Oscar que va obtenir l'any 2002 per la pel·lícula "El pianista".

Quan faltaran només dos dies perquè es disputi la final de la Champions League -que enfrontarà l'Inter de Milà i el Bayern de Munic-, "Sense ficció" emet un documental que posa el dit a la llaga de la corrupció futbolística. El documental, realitzat per Jesús Garcés, documentalista mexicà establert a Roma, analitza un seguit de converses telefòniques interceptades per dos magistrats napolitans des de l'any 2006.

La història arrenca en el procés final dels tràmits al Consolat General d’Espanya a Quito, Equador. Un procés burocràtic feixuc, llarg i complicat de diversos mesos que arriba a l’etapa final.

La Yandri té 14 anys i ha passat la meitat de la seva vida lluny del seu pare, en José, que va emigrar a Espanya amb la intenció de donar un futur millor a la seva família. Set anys després, amb els seus pares separats i vivint a casa de la seva tieta, la Yandri emprendrà el viatge que la portarà novament al costat del seu pare.

Quan la seva filla va emigrar a Espanya, la Gloria es va quedar a càrrec dels seus néts; des de fa sis anys els ha criat com si fossin els seus propis fills. Ara que la seva filla Yesica ha decidit portar-los cap a Barcelona amb ella, la Gloria es refugiarà en el consol de Déu per afrontar la soledat que l’espera.

En Jorge va deixar a l’Equador la seva dona i les seves dues filles, la més petita de tan sols nou mesos. Després de dos anys d’esforços a Barcelona, per fi ha aconseguit concretar el viatge de la seva família per estar junts de nou.

Aquesta és la historia de tres famílies que, després d’una llarga separació, lluiten per tornar a estar junts. En el procés trobaran que el temps que han estat separats i la distància no seran els únics obstacles que hauran de superar i que, potser, tot i els esforços que facin, les seves vides no tornaran a ser les mateixes d’abans.

Un documental ple d’amor, sentiments i experiències de vida.

Un documental de: Diego Ortuño Una producció de: Dominio Digital i Lastor Media en coproducció amb Televisió de Catalunya S.A.

Adéu, Espanya? és un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics - emparats en clàusules legals- o polítics -fruit d'una negociació?

Adéu, Espanya? és un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics - emparats en clàusules legals- o polítics -fruit d'una negociació?

Adéu, Espanya? és un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics - emparats en clàusules legals- o polítics -fruit d'una negociació?

Adéu, Espanya? és un treball que compara la realitat de Grenlàndia, Escòcia i Quebec amb Catalunya. Per fer-ho, el documental es pregunta: la secessió és democràtica? El segon interrogant que formula "Adéu, Espanya?" és indagar sobre si els processos de secessió són jurídics - emparats en clàusules legals- o polítics -fruit d'una negociació?

En un context de polèmica i expectativa per saber què passarà amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, ara aturat al Tribunal Constitucional, Sense ficció presenta "El Laberint", un documental que tracta de l'evolució i les conseqüències de l'Estat de les Autonomies creat per la Constitució de 1978, vist des de la consideració dels antecedents històrics i en la perspectiva de possibles models de futur.

Davant la manca d’iniciativa dels governs per prendre accions significatives contra el règim de l'apartheid, els atletes i activistes de tot el món van colpejar la Sud-àfrica blanca on més més mal li feia: en el terreny de joc. El boicot internacional contra els equips esportius de l'apartheid va contribuir a fer que la crisi de drets humans a Sud-àfrica passés a ocupar la primera plana de l'atenció mundial. En saber que als companys atletes sud-africans se'ls negaven fins i tot els drets humans més fonamentals ?excepte el dret a participar en competicions esportives internacionals?, els atletes de les nacions africanes es van negar a competir amb els equips de sud-africans blancs, i per tant van boicotejar també els Jocs Olímpics.

La coalició va encapçalar la lluita per excloure Sud-àfrica del futbol, la boxa, l’atletisme, el ciclisme, el judo, l’esgrima, la gimnàstica, el voleibol i moltes altres disciplines, amb l’objectiu d’excloure els equips sud-africans de participar en gairebé tots els esdeveniments esportius de la dècada de 1970. Només es va mantenir l’equip de rugbi, campió del món de Sud-àfrica, però els ciutadans dels principals països occidentals, on el rugbi era un esport consagrat, van prendre els camps per tal de tancar una de les últimes portes en els esports de l'apartheid. La campanya esportiva es va convertir en la primera victòria del moviment antiapartheid i va aconseguir aïllar culturalment la minoria blanca en l’arena, un fet sense precedents i d’importància cabdal.

Luna, una cria d'orca, queda separada de la seva família a la costa salvatge i escarpada de l'illa de Vancouver. Tot sol, Luna sembla decidit a fer-se amic dels humans. La gent en queda enamorada: el cuiner d'un vell vaixell de càrrega, un funcionari de pesca rude, un jove i un ancià d'una tribu de nadius americans. Però, de sobte, el govern decideix que a Luna no li convé rebre aquestes atencions i mira de mantenir-lo allunyat de les persones.

Sense ficció presenta un retrat en primer pla - signat pel director d'El silenci dels anyells- del que va ser el president número 39 dels Estats Units d'Amèrica, guanyador del Premi Nobel de la Pau el 2002, guardonat pels seus esforços infatigables per trobar solucions pacífiques als conflictes internacionals i pel seu paper de gran impulsador de la democràcia i dels drets humans.

Sense ficció presenta un treball militant, fruit de dos anys de gravacions, que pretén mostrar, sense censures, els efectes negatius i perillosos que la pesca mundial provoca en la biodiversitat marina. Basat en el llibre de Charles Clover ?titulat The end of the line?, el documental recull el testimoni del mateix Clover, de científics i de pescadors per elaborar un crit d’alerta molt clar: el 2048 les espècies comestibles marines podrien haver desaparegut del tot.

A Changsha, la capital de la província de Hunan, al sud de la Xina, hi ha el restaurant Llac Occidental, el restaurant més gran del món. Aquest temple del menjar pot acollir més de 5.000 comensals, té més de 5 cuines i més de 300 cuiners, els quals només són una part dels prop de 1.000 treballadors amb què compta aquest restaurant.

El Llac Occidental, un símbol de la nova Xina, és un microcosmos, una metàfora dels canvis econòmics i socials que han sacsejat el país, sobretot abans de les Olimpíades de Pequín del 2008. A més, aquest restaurant és molt més gran, més agosarat i millor que els restaurants de la competència, premisses bàsiques per tenir èxit amb un negoci a la Xina. Tot recorrent les instal·lacions d’aquest petit univers culinari, el documental retrata també les personalitats i vides d’algunes de les persones que hi treballen.

"El restaurant xinès més gran del món" ens ofereix així una perspectiva única sobre el camí pel que ha optat recórrer la Xina, el país amb més habitants del planeta, una nació a la qual els auguris vaticinen que al 2030 haurà perdut la capacitat d’alimentar la seva població pels efectes del canvi climàtic.

"Sense ficció" presenta el documental sobre una de les històries de supervivència més dramàtiques de tots els temps, narrada en la pel·lícula "Viuen", protagonitzada per Ethan Hawke l'any 1993. Explicada pels mateixos supervivents, la història està narrada per un dels seus amics d'infantesa, el cineasta Gonzalo Arijón, que ha recollit el testimoni de tots els homes que van viure aïllats del món durant gairebé tres mesos.

L'octubre del 1972, un equip de rugbi de l'Uruguai viatjava en avió per disputar un partit que no va arribar a jugar mai. L'avió es va estavellar a la serralada dels Andes. Miraculosament, 16 dels 45 passatgers que l'ocupaven van sobreviure i van aconseguir desafiar la natura. En total, van passar 72 dies en una glacera, tot i les condicions meteorològiques, brutals i adverses. La manera com ho van aconseguir es va convertir en una història que va sacsejar el món sencer. Gairebé 40 anys després dels fets, els protagonistes revisiten, acompanyats dels seus fills i filles, el lloc del succés, conegut com "la Vall de les llàgrimes". Les entrevistes es complementen amb algunes de les fotografies que els supervivents van fer durant aquells mesos i amb imatges de vídeo del rescat.