Programes de TV

És pràcticament segur que Vladimir Putin continuarà tenint una enorme influència a Rússia, després de deixar la presidència del país, per obligació constitucional. Putin serà el nou primer ministre i el "seu candidat", Dmitri Medvedev, serà segurament el nou president de Rússia, després de les eleccions del dia 2 de març, on tots els sondejos donen com a gran favorit el partit Rússia Unida que va aconseguir la gran majoria en les eleccions parlamentàries del desembre passat.

Aquest és un film indispensable per veure com han evolucionat les coses a Bagdad ara que es compleix el cinquè aniversari del començament de la guerra. Rodat durant tres anys, veurem l'evolució d'una família a Bagdad i les preocupacions i les tensions provocades per la guerra en el seu si i al seu barri. Un reportatge guanyador de la medalla d'or en el Festival de Nova York, premiat com la millor història social en els premis TV Atom, d'Austràlia, i el millor documental social i polític al mateix festival.

Dos anys d'investigació periodística posen en qüestió la versió oficial, tant de les autoritats russes com de les nord-americanes, sobre el que va passar el dia que l'orgull de la Marina de guerra russa es va enfonsar. Un llarg treball d'investigació per desvetllar el que va passar a bord i al voltant del Kursk, el submarí nuclear més avançat del món.

Coincidint amb les eleccions a Itàlia, avui centrem el programa en una figura clau de la societat italiana, Bernardo Provenzano, el "capo" de la Màfia que va ser detingut a l'abril del 2006, la captura del qual va significar la fi d'una època dins del món del delicte. Aquest és un recorregut per la seva història.

Bernardo Provenzano, que té mes de 70 anys, va ingressar a la Màfia com a botxí de molt jove, als anys cinquanta, però va escalar posicions dins l'organització molt de pressa. De seguida va agafar fama de ser un criminal particularment violent, fins al punt que li van posar el sobrenom d'"el Tractor", perquè, tal com diu un dels seus antics col·laboradors, "no hi havia res que l'aturés".

Després de sis anys de suspensió, el Congrés de Guatemala s'està replantejant tornar a aplicar la pena de mort, però el país es veu incapaç d'acabar amb la impunitat de la majoria d'assassinats. Sobretot els que fan referència a les morts violentes de dones, la violència de gènere, que està causant estralls d'una forma mai vista i els assassins tenen una autèntica impunitat, potser com no pasa a cap altre país del món. Ningú investiga, ningú paga per aquests crims.

Demà, dia de Sant Jordi, les roses es converteixen en protagonistes de la jornada. Aquest reportatge entra en el procés de mundialització de les flors, per fer-nos un retrat de com se n'està canviant la comercialització. També a la floricultura ha arribat la globalització, i avui en veurem el funcionament, des de Kènia fins al gran mercat d'Holanda. Ja fa temps que la rosa s'estima més el clima i els baixos costos salarials d'altres continents. Kènia és un dels països on creix més ràpidament la producció de la reina de les flors, la rosa.

(Will the Nile War Take Place? Un reportatge dirigit per Jean Achache. Producció Palo Alto. Planeta. França)

L'aigua és, cada vegada més, un bé escàs i bàsic per a tots els països. Al voltant del riu Nil, el segon més llarg del món, els conflictes entre països van guanyant força i els enfrontaments entre els diferents estats que volen controlar l'aigua del riu són una font de controvèrsies que mai s'acaben. ¿Estem davant d'un conflicte regional intens que pot conduir a una confrontació a gran escala?

Des del principi dels temps, Egipte ha tingut el domini absolut sobre el Nil. De fet, el mateix Heròdot afirmava que Egipte és un do del Nil. Però, actualment, els països riberencs del curs alt del riu posen en dubte la supremacia del país on el Nil arriba al mar. A conseqüència del Tractat de les Aigües del Nil entre el Sudan i Egipte, de 1959, aquests països no poden fer servir les aigües del riu sense l'autorització de les dues potències regionals. Aquesta situació és inacceptable per als vuit països del curs alt del riu, que són uns dels més pobres del món i que necessiten aigua per sobreviure. Egipte no vol ni debatre el tema, ja que el seu desenvolupament requereix cada vegada més aigua d'un riu que ja no en portarà més de la que porta.

A més, hi ha altres factors que cal tenir presents, com ara el pes dels Estats Units, que envien a Egipte grans quantitats de blat subvencionat a canvi del seu silenci davant de les iniciatives militars americanes a l'Orient Mitjà, o l'actuació del Banc Mundial i dels altres agents econòmics i polítics, que només defensen els seus interessos i la seva ideologia. Per si la situació no fos prou delicada, l'enfortiment de l'extremisme islàmic a la regió encara ho acaba de complicar tot.

Tothom té clar que no serà fàcil trobar una sortida a la situació. Boutros Boutros-Ghali fins i tot va afirmar: "La pròxima guerra que hi haurà en aquesta regió serà per l'aigua."

"El temps està canviant" és una llambregada al futur. Aquest és un viatge d'un any per tot el món que ens porta a llocs on l'escalfament global té un efecte immediat. Allà, hi trobem gent per a qui el canvi climàtic és una qüestió de vida o mort.

A l'Índia, els planificadors urbans es preparen per a futures inundacions desastroses. Al nord de Kènia hi ha gent que es mobilitza per plantar arbres per fer front a la sequera extrema, que també provoca conflictes armats per la terra i l'aigua.

A la zona àrtica del Canadà, els vells de les tribus estan desconcertats pels canvis de temps i el comportament dels animals.

Va ser un any increïble, en que tota la vella manera d'entendre la vida, l'art, les relacions i la política va saltar pels aires. Ara fa 40 anys del 1968, i a 60 minuts els oferim un treball de Dolors Genovès que és una crònica de la revolta de les idees i les actituds a través dels protagonistes que la van viure a diversos llocs del món. Un món que semblava que estava a punt d'explotar amb revoltes a França, a Txecoslovàquia, a Califòrnia, amb la guerra del Vietnam, l'assassinat de Martin Luther King i tantes i tantes coses que avui podem repassar en aquest treball extraordinari que va ser emès per primera vegada el 1993.

Gaudiu en recordar un moment en què semblava que tot era possible, tot es podia inventar.

Els problemes de la immigració afecten totes les fronteres del món que separen poblacions riques i poblacions pobres. Aquesta setmana, a "60 Minuts" es fa un retrat d'una de les zones més conflictives del món, la que separa els Estats Units de Mèxic i de l'Amèrica Central. Cada any, més d'un milió de persones de l'Amèrica Central, empeses per la pobresa, emprenen un viatge gairebé impossible cap al somni americà. L'odissea comença al poble de Tecum Uman, situat a Guatemala, però separat de Mèxic només pel riu Suchiate.

Aquesta setmana "60 minuts" s'endinsa en un problema que afecta cada vegada més persones. Les dificultats per dormir, l'insomni i les dificultats per "agafar el son".

Josh Freed no ha dormit com un soc pràcticament des que era petit. Al llarg dels anys, aquest realitzador, escriptor i periodista de Mont-real ho ha intentat gairebé tot en la recerca d'un son reparador, però, fins ara, cap sistema li ha funcionat. Freed sap perfectament que no és l'únic que té aquest problema.

Aquesta setmana "60 minuts" s'endinsa en un problema que afecta cada vegada més persones. Les dificultats per dormir, l'insomni i les dificultats per "agafar el son".

Josh Freed no ha dormit com un soc pràcticament des que era petit. Al llarg dels anys, aquest realitzador, escriptor i periodista de Mont-real ho ha intentat gairebé tot en la recerca d'un son reparador, però, fins ara, cap sistema li ha funcionat. Freed sap perfectament que no és l'únic que té aquest problema.

Aquesta és la investigació sobre un dels assassinats polítics més importants de la història. La mort d'un tret al cap del reverend Martin Luther King, l'abril del 1968.

Fa 40 anys, el reverend Martin Luther King era més popular que mai. Havia mobilitzat les masses negres dels Estats Units contra la discriminació racial i havia obtingut concessions en el terreny dels drets civils que, a ulls de la Justícia, feien que ja no hi hagués cap diferència entre els blancs i els negres.

De Nova York a Londres, de París a Frankfurt, diferents equips de televisió han seguit uns dies d'autèntica voràgine dels mercats financers. En les diferents localitzacions s'investiguen les claus de l'economia financera i es busquen respostes al perquè dels alts i baixos dels mercats, i es mostren en directe les repercussions i els nervis de les sessions borsàries.

El dilluns 15 de setembre d'aquest any, Lehman Brothers, un dels bancs d'inversions més importants del món i de Nord-amèrica, la pàtria del capitalisme, es declarava en fallida. Quan Wall Street va obrir l'endemà, la Reserva Federal Nord-americana va haver de posar 50 bilions de dòlars als mercats per evitar que borses de tot el món s'enfonsessin encara més.

En aquest documental, un equip de la BBC acompanya Alex James, el baixista de Blur, un dels grups de més èxit del britpop, a Colòmbia. James, excocaïnòman, va acceptar la invitació del president d'aquest país sud-americà, Álvaro Uribe, que li va proposar un viatge en què podria comprovar personalment el mal que la indústria de la cocaïna fa als colombians.

Però, abans d'agafar l'avió, anem a veure James a la seva granja del comtat anglès de Hampshire, perquè ens expliqui quina relació va tenir exactament amb aquesta droga. Alex parla obertament de les enormes quantitats de cocaïna que es consumeixen en la indústria del rock i de com va ser la seva experiència concreta amb l'addicció.

Aquest reportatge ensenya què ha passat a Gaza després dels 22 dies d'intensa ofensiva armada d'Israel. A través de persones que ho han perdut tot, tant familiars com propietats, veurem si l'operació militar ha servit per debilitar Hamas, o si ha estat un episodi més que pot comportar un altre enfrontament d'aquí a poc.

El corresponsal Jeremy Bowen, que té una llarga experiència a la zona, parla de les acusacions de crims de guerra a l'exèrcit israelià per haver actuat de manera premeditada contra la població civil i per haver tirat bombes contra escoles, hospitals i edificis sencers. El reporter també dóna a conèixer les opinions dels responsables del govern d'Israel. En un moment en què es torna a parlar de la reconstrucció de Gaza, el documental mostra com ha quedat el territori després de l'ofensiva d'Israel.

Ernesto "Che" Guevara, el revolucionari més famós de la història, va morir l'octubre de 1967 en circumstàncies estranyes. Avui, quaranta anys després, la seva imatge és la icona del segle XX que més es ven del món. Malgrat aquest fet, el mite del "Che Guevara" no ha perdut força. Després de la seva mort, les seves restes van desaparèixer i l'opinió pública mundial no va saber on eren fins al cap de trenta anys. Va ser un intent d'evitar la forja d'una llegenda encara més impactant, l'ocultació del cadàver?

El reportatge que presentem reconstrueix les últimes hores de la vida de Guevara i les raons de la desaparició i la recuperació del seu cos. Analitzar el que hi ha darrere el mite del "Che" no va ser possible fins que va arribar el final de la Guerra Freda. Les tensions de la política internacional van mantenir amagades les despulles d'Ernesto "Che" Guevara des del 1967, l'any que el van matar, fins al 1997. En aquest reportatge descobrim que les negociacions que van fer possible una "coexistència pacífica" dels Estats Units i de l'URSS van portar el revolucionari argentí a abandonar Cuba i, més endavant, a la mort. I ningú va poder ni tan sols començar a buscar el seu cadàver fins després de la dissolució de la Unió Soviètica, perquè, els últims anys de la seva vida, Guevara s'havia oposat amb vehemència a la burocràcia i l'imperialisme que caracteritzaven el bloc de l'Est. El sumptuós funeral que es va celebrar a Cuba trenta anys després de l'execució del seu gran heroi no va ser suficient perquè el mite pogués reposar. Actualment, quan ja fa més de quaranta anys que el "Che" va morir i més de deu que es va recuperar el seu cadàver, les ferides que va provocar aquella mort encara no s'han tancat i la seva icona es torna a imprimir als cinc continents.

Dirigit per Raffaele Brunetti. Una producció B&B Films.

Al mes de març, el fiscal Luis Moreno-Ocampo va afirmar als jutges del Tribunal Internacional de La Haia que Omar al-Bashir, president del Sudan, havia tingut responsabilitats criminals per presumptes atrocitats comeses durant cinc anys en el conflicte de Darfur. La mesura arriba en el moment en què, després de mesos d’haver investigat el comerç il?legal d’armes a la Xina, el reportatge ofereix la primera evidència de com la Xina està venent armes als assassins sudanesos. A canvi, el Sudan, posseïdor de grans reserves de petroli, ven bona part d’aquestes a Pequín.

Aquest reportatge d’investigació viatja al Txad i a Darfur, seguint el rastre dels camions militars xinesos, un dels quals transportava armes fabricades a la Xina que van ser utilitzades en un atac recent contra civils, segons alguns testimonis locals.

El reportatge també corrobora que, actualment, la Xina entrena pilots de combat per pilotar jets que es fabriquen a la Xina, on també es fa el manteniment. Alguns d’aquests avions han participat en els atacs d’un conflicte, el de Darfur, en el qual s’estima que han mort més de 300.000 persones. Les Olimpíades del 2008 es van anomenar “olimpíades del genocidi” per part d’alguns activistes de Hollywood. Molts d’aquests van acusar la Xina de proveir el govern sudanès amb armament per permetre-li fer la campanya de violència a Darfur. Stephen Spielberg va trencar qualsevol vincle amb els Jocs Olímpics per aquesta raó. Pequín i Khartum han tingut des de fa molt de temps forts llaços polítics, econòmics i militars.

Fruit d’aquesta relació tan estreta, els líders xinesos han rebutjat sempre la pressió internacional per fer servir la seva influència per portar la pau a Darfur, on hi ha un greu enfrontament entre milícies del govern i rebels. Pequín sempre ha fet servir la seva capacitat de veto al Consell de Seguretat de les Nacions Unides per bloquejar qualsevol moviment per imposar sancions al Sudan per no posar fi al conflicte.

Els investigadors d’aquest reportatge van agafar mostres d’aire durant dos vols del Regne Unit. Es va comprovar que l’aire respirat pels passatgers els arriba a través dels motors. “Això prova que el combustible dels motors es pot filtrar a l’aire”, segons el professor Christian Van Netten. Així, l’aire es pot contaminar per les fugues de combustible procedents del motor.

Les fugues a l’aire són estranyes, però no hi ha xifres exactes de quantes se’n produeixen a l’any. El reportatge va agafar mostres que va analitzar el toxicòleg Christian Van Netten. Les mostres es van agafar en un Boeing 757 i en un British Aerospace 146.

El professor Van Netten va trobar restes de la neurotoxina “tricresilfosfat” a totes les mostres. "Aquest fet prova que el combustible del motor arriba a l’aire i això és el que respires durant el vol”.

El reportatge recull el testimoni de pilots i passatgers que es queixen del fet que ells han estat malalts per la inhalació dels fums tòxics. Alguns, fins i tot, han portat el seu cas als tribunals. Els nivells trobats en les mostres dels avions eren molt baixos, acceptables pels estàndards internacionals de seguretat. Però, tot i així, cal tenir-los en compte.

Fa 40 anys que la humanitat va fer un pas de gegant quan, el 20 de juliol del 1969, va posar el peu a la lluna. Però, què s'ha vist, en realitat, d'aquesta fita? El realitzador William Karel té idees pròpies i ens les proposa en aquest fals documental. Al principi, el 2001, el director William Karel volia fer una pel·lícula sobre Stanley Kubrick, un any després de la seva mort. Mentre parlava amb la viuda, Karel va descobrir la col·laboració que hi va haver entre Kubrick i la NASA. Resulta que Kubrick i altres productors de Hollywood van contribuir a popularitzar l'èxit del programa espacial dels EUA convertint-lo en un xou (amb el disseny dels vestits dels astronautes, buscant el color per la càpsula de l'Apol·lo, trobant la localització ideal per col·locar el coet a cap Canaveral, etc.). Partint d'aquesta història verdadera, Karel va pensar-ne una de pròpia.

L'única manera d'assegurar la supervivència de tres dofins és tornant-los a les aigües obertes de l'oceà. L'estrès i les pèrdues inesperades seran algunes complicacions que els dofins i els seus entrenadors hauran d'afrontar durant la difícil tasca que tenen entre mans. "L'estiu dels dofins" es viurà entre sentiments de frustració i de por però, també i per sort, d'alliberament. Durant tot un estiu, el reportatge segueix un grup de tres dofins, rebutjats pel seu ramat a la barrera del corall, que han de ser posats en llibertat. Maya, l'entrenadora, que els ha cuidat des de petits i els ha vist créixer, s'adona que si el Lemon, la Shandy i la Pashosh continuen privats de llibertat, moriran. Després de dos mesos d'entrenaments amb la Maya, els tres dofins emprenen un viatge de 10 hores de durada, que els portarà des del mar Roig fins a un centre de recerca marítima rus, a la riba del mar Negre. Allà, la Shandy i la Pashosh connectaran amb un dofí local que els mostrarà el camí cap a la llibertat. Però just abans de ser alliberades, semblarà molt clar que la Pashosh està prenyada... Durant 2 mesos intensos, mentre dura l'esgotador viatge cap a la llibertat, els tres dofins són monitoritzats per l'equip del documental, que els grava per sobre i per sota de l'aigua. L'entrenament al qual els dofins estan sotmesos durant el viatge s'explica, a manera de crònica, des del punt de vista dels seus entrenadors i, en la mesura del possible, des del punt de vista dels mateixos dofins.

Un documental de Shahar Segal de First Hand Films.

El reportatge del 60' d'aquesta setmana investiga com, setmana darrere setmana, milers de nenes són assassinades, avortades o abandonades, simplement, pel fet de ser nenes. Amb la introducció de la tecnologia dels ultrasons, el problema és cada vegada pitjor, amb un nombre creixent de dones que decideixen avortar quan saben que a la seva panxa hi porten nenes. Aquesta decisió s'emmarca en la preferència secular índia que implica una predilecció especial pels nens, a qui pertoca portar el cognom familiar i, tradicionalment, tenir cura dels pares quan es facin grans. Les filles es veuen sovint com una càrrega feixuga que necessitarà, a més, un gran dot per fer front al casament. Com a exemple d'aquesta situació, l'estiu del 2007, un granger del sud de l'Índia va descobrir una nena de dos dies que havia estat enterrada viva. La nena va sobreviure, i el seu avi va confessar la temptativa d'assassinat. Amb set filles, l'home va al·legar que no podria permetre's les càrregues pel dot i el manteniment d'una altra noia.

El reportatge visita una llar per a nenes abandonades a Kadapa, una petita ciutat d'Andhra Pradesh, un estat agrícola del sud. Hi ha 80 criatures i, gairebé totes, són nenes. El fundador de la llar, Sandhya, rebrà la visita d'una dona jove, Ramadevi, embarassada i desesperada perquè espera una nena, que vol donar la seva filla a la llar perquè en tinguin cura. Sandhya intentarà convèncer-la que seria millor per al nadó que se'n cuidés la mare biològica. Fins que neixi la nena no sabrem quina acaba sent la decisió de la mare. Amb tot, la selecció del gènere no és un tema exclusiu dels indis més pobres. També forma part de la rutina i la quotidianitat de les classes mitjanes índies, tot i que se'n parli molt poc. A la pròspera ciutat d'Ahmedabad, la capital de l'estat de Gujarat, l'equip del reportatge es trobarà amb Pooja Salot, una dona que està casada amb un industrial multimilionari. Ella afirma que el marit la va forçar a avortar dos nadons tan sols pel fet que eren nenes, i sosté que aquests tipus d'avortaments són molt comuns entre les seves amigues adinerades. A més, actualment, la societat índia s'ha adonat que "les nenes perdudes" de l'Índia han creat encara un altre problema afegit: tot i la bonança econòmica, el país ara es queda curt pel que fa a dones joves i, en alguns estats, els homes ja tenen molts problemes per trobar dona.

Dirigit i produït per Ashok Prasad, per a la BBC. Productor executiu: Louise Norman.

En el primer capítol d'aquest documental es reconstrueix la gènesi d'un imperi industrial que, a base d'un gran nombre d'informes plens de falsedats, de tracte de favor per part de l'administració americana i de pressions i d'intents de suborn als científics que han aixecat veus en contra dels transgènics -la majoria de científics que s'hi van mostrar contraris o van expressar els seus dubtes van acabar destituïts del càrrec-, s'ha convertit en un dels proveïdors de llavors genèticament modificades més gran del món. Després de tres anys d'investigacions per part de la periodista i realitzadora del documental, Marie-Monique Robin, a l'Amèrica del Nord i del Sud, a Europa i a Àsia, i basant-se en documents i testimonis inèdits de científics, de víctimes de les seves activitats tòxiques, d'advocats, de polítics i de representants de les autoritats alimentàries i de protecció del medi ambient dels Estats Units, el documental demostra com, darrere de la imatge d'una empresa neta i verda, que és la que dóna la seva publicitat, s'amaga un projecte hegemònic que amenaça la seguretat alimentària de tot el món i l'equilibri ecològic del planeta.

En el segon capítol d'aquest documental es mostren els mecanismes de globalització de Montsanto, l'empresa que controla el 90% del mercat pel que fa a la producció de llavors modificades genèticament. I per fer-ho, viatja a l'Índia, on els productors de cotó estan patint els efectes més negatius dels cultius transgènics, assolats també per les plagues. No obstant, els cultius acaben endeutant els agricultors, la majoria dels quals adquireixen compromisos insuportables amb empreses com Montsanto i que, incapaços d'afrontar-ne les despeses, acaben suïcidant-se. A Mèxic, els camperols també són els més perjudicats, en aquest cas, per la contaminació dels cultius tradicionals per part de llavors transgèniques, que amenacen la producció agrícola local. Finalment, al Paraguai, els agricultors afronten el seu futur lluny dels cultius ja que un grup d'inversors està acabant amb l'agricultura tradicional i està provocant la concentració massiva de cultius transgènics

El menjar més típic del Japó, el sushi, és el centre d'una controvèrsia: la que existeix al voltant de la caça intensiva de tonyina - i de peix en general - per elaborar-ne els principals plats. Però, en aquesta ocasió, '60 minuts' ofereix la visió d'un conflicte nou al voltant del sushi, que s'origina entre els mateixos membres de la comunitat japonesa. En aquest cas, la batalla comercial i gastronòmica pel mercat del sushi de cinta transportadora - kaiten-sushi - ha començat. Un dels llocs on els grans rivals d'aquesta batalla topen frontalment és Dubai. En aquesta ciutat extremament rica, els dos estils de sushi, el tradicional i el de disseny, es disputen la supremacia sense escatimar esforços. Ningú vol cedir, i s'obren nous restaurants constantment: al món, es calcula que hi ha uns 10.000 restaurants d'aquest tipus. Qui aconseguirà convertir el seu producte en l'estàndard més acceptat? Està en joc el domini d'un mercat molt important. Ha esclatat la guerra del kaiten-sushi. ' 60 minuts ' ofereix l'oportunitat de veure els secrets de la batalla i dels seus estrategs. La batalla de la qual es parla en el títol del reportatge fa referència a la guerra oberta per comprovar qui tindrà el domini mundial sobre la variant gastronòmica del sushi, l'anomenada kaiten-sushi, coneguda també com a 'sushi de cinta transportadora'. Aquest tipus de restaurants van aparèixer al Japó però avui en dia experimenten un gran creixement als cinc continents. I en el focus de la batalla hi ha, per un costat, els qui lideren les files del 'sushi tradicional'. Concretament es tracta de la cadena japonesa 'Genki Sushi.' Amb prop de 50 restaurants fora del Japó, la companyia anhela expandir la marca mitjançant la seva xarxa de proveïdors a tot el món i oferint uns preus del sushi més baixos. Amb aquesta mateixa intenció, però oposada pel que fa a la filosofia, hi ha, al Regne Unit, la cadena 'Yo! Sushi

En una època, el Nadal, en què els catàlegs de joguines ja han inundat les bústies de mig món, “60 minuts” emet un reportatge que ens aporta una visió sobre les pràctiques incessants d’una maquinària de màrqueting que mou milions de dòlars i que fa que els pares comprin per als seus fills i filles des de menjar escombraria fins a videojocs violents, passant per dubtosos productes educatius i, fins i tot, el model de cotxe familiar que els menuts s’estimen més. Prenent com a punt de partida el testimoni de professionals de la salut, defensors dels nens i de la pròpia indústria, el reportatge es centra en el creixement explosiu del màrqueting infantil que fa ús d’avançades tècniques de la psicologia, l'antropologia i la neurociència per transformar els nens nord-americans en una de les més poderoses i rendibles faccions de consumidors de tot món. El reportatge “Criatures consumidores” planteja qüestions urgents sobre l'ètica de l’ús d’aquestes tècniques i el seu impacte en la salut i el benestar dels infants que, als Estats Units, ja superen els 52 milions.

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial i la generació del baby boom, mai no hi havia hagut tants nens. Als Estats Units hi ha més de cinquanta-dos milions de nens i nenes menors de dotze anys, la principal explosió demogràfica en aquest segment de població en mig segle. I per al mercat, les criatures són la presa més cobejada: un sector demogràfic sense precedents, important i poc conegut, que s'ha d'analitzar i atrapar costi el que costi. No hi ha cap dubte que els experts en màrqueting tenen els més petits al punt de mira. La seva capacitat de compra és cada vegada més gran, i cada any es gasten en roba, electrònica i tota mena d'altres productes, fins un total de quaranta mil milions de dòlars. Però la principal raó d’aquest interès és el percentatge de la despesa dels adults americans que està directament influïda pels nens menors de dotze anys: la xifra de set-cents mil milions l’any. Més o menys l’equivalent al producte interior brut dels cent quinze països més pobres del món.

Escrit i dirigit per Adriana Barbaro i Jeremy Earp. Productor: Adriana Barbaro. Productor executiu: Sut Jhally.

En una època, el Nadal, en què els catàlegs de joguines ja han inundat les bústies de mig món, “60 minuts” emet un reportatge que ens aporta una visió sobre les pràctiques incessants d’una maquinària de màrqueting que mou milions de dòlars i que fa que els pares comprin per als seus fills i filles des de menjar escombraria fins a videojocs violents, passant per dubtosos productes educatius i, fins i tot, el model de cotxe familiar que els menuts s’estimen més. Prenent com a punt de partida el testimoni de professionals de la salut, defensors dels nens i de la pròpia indústria, el reportatge es centra en el creixement explosiu del màrqueting infantil que fa ús d’avançades tècniques de la psicologia, l'antropologia i la neurociència per transformar els nens nord-americans en una de les més poderoses i rendibles faccions de consumidors de tot món. El reportatge “Criatures consumidores” planteja qüestions urgents sobre l'ètica de l’ús d’aquestes tècniques i el seu impacte en la salut i el benestar dels infants que, als Estats Units, ja superen els 52 milions.

Des de la fi de la Segona Guerra Mundial i la generació del baby boom, mai no hi havia hagut tants nens. Als Estats Units hi ha més de cinquanta-dos milions de nens i nenes menors de dotze anys, la principal explosió demogràfica en aquest segment de població en mig segle. I per al mercat, les criatures són la presa més cobejada: un sector demogràfic sense precedents, important i poc conegut, que s'ha d'analitzar i atrapar costi el que costi. No hi ha cap dubte que els experts en màrqueting tenen els més petits al punt de mira. La seva capacitat de compra és cada vegada més gran, i cada any es gasten en roba, electrònica i tota mena d'altres productes, fins un total de quaranta mil milions de dòlars. Però la principal raó d’aquest interès és el percentatge de la despesa dels adults americans que està directament influïda pels nens menors de dotze anys: la xifra de set-cents mil milions l’any. Més o menys l’equivalent al producte interior brut dels cent quinze països més pobres del món.

Escrit i dirigit per Adriana Barbaro i Jeremy Earp. Productor: Adriana Barbaro. Productor executiu: Sut Jhally.

Internet s'ha promocionat com un dels invents més importants de la història de l'home modern i, de la mateixa manera que va passar amb el descobriment de l'àtom, la seva capacitat per beneficiar la humanitat només ha estat igualada pel seu potencial de desencadenar una destrucció igualment massiva. Només va durar uns segons, però el 14 d’agost del 2003 una apagada general de la xarxa de distribució elèctrica va paralitzar el subministrament de la xarxa telefònica i de distribució de l’aigua de Nova York i de Toronto, i va afectar més de 50 milions de persones. Va ser l’apagada elèctrica més important de la història dels EUA. El que no s’ha explicat mai, i es relata per primera vegada en aquest “60 minuts”, és que, just tres dies abans, un pirata informàtic va alliberar el virus més mortífer de tots els temps: el Blaster. Un “cuc” informàtic que acabaria demostrant que el fet de traspassar les fronteres de la xarxa pot acabar afectant molts altres aspectes de la vida quotidiana.

Escrit i dirigit per Jay Dahl . Productor: Edward Peill per Tell Tale Productions Inc, CBC. Web Warriors Inc. 2008

Franco, darrere del mite

Paul Preston, un dels historiadors britànics més prestigiosos, ha participat activament en la creació de’aquest documental, que està fet per la BBC l’any 1992 i que és una completa biografia del dictador Francisco Franco. Es va emetre dins el programa “60 minuts” el 20-7-2006.

Posa al descobert abundant documentació i nombrosos aspectes desconeguts per la majoria. Entre les persones entrevistades trobarem persones pròximes a la família que ens descriuen una personalitat que va marcar la història d’aquest país durant molts anys. Veurem els factors que van incidir més directament en el seu caràcter, que el van convertir, als 32 anys, en el general més jove d’Europa des de Napoleó.

La repressió contra els miners d’Astúries, o els dubtes davant l’aixecament militar, son alguns dels aspectes que es mostren en aquesta biografia, darrere el mite del dictador.

Vuit anys després dels atemptats a les Torres Bessones l'any 2001, gairebé 4 de cada 10 nord-americans pensaven encara que l'ombra del govern dels Estats Units d'Amèrica s'amagava darrere dels atacs de l'11-S. En conjunt les teories sobre la conspiració, desenvolupades i propagades principalment per internet, ja arriben a prop de 50. Aquest "60 minuts" aprofundeix en una d'aquestes teories, la que fa referència al misteri sobre una tercera torre del World Trade Center que, juntament amb les Torres Bessones, es va ensorrar aquell mateix dia. Però al contrari d'aquestes, no l'havia atacada prèviament cap avió.

Un gratacels de 47 pisos, conegut com "la torre o l'edifici 7" es va esfondrar 7 hores després de les Torres Bessones. Aquest fet ha esdevingut el tema central d'especulacions i discussions acalorades i un punt de partida per a les teories de la conspiració, alimentades a través d'internet, que suggereixen que l'edifici va ser destruït per una demolició controlada.

Set anys després dels atacs, l'agost del 2008, un informe oficial sobre el World Trade Centre va concloure que el foc havia estat la causa de l'esfondrament del tercer edifici. De tota manera aquest hauria estat l'únic gratacel del món que s'hauria ensorrat pel foc. Arquitectes, enginyers i científics consultats pels autors del reportatge, han arribat a la conclusió que la versió oficial dels fets, que defensa l'esfondrament a causa del foc, és impossible. "Qualsevol estudiant pot observar aquest edifici caient a una velocitat de caiguda lliure irreal, de manera simètrica i suau, i es pot adonar que no es tracta d'una caiguda natural", diu un d'aquests experts.

"60 minuts" explora en aquest polèmic reportatge moltes qüestions que no han estat encara resoltes per intentar descobrir què va passar realment i per què encara hi ha persones que creuen que darrere l'incident s'hi amaga un sinistre complot per destruir l'edifici, un gratacel que acollia oficines del servei secret de la CIA, del Departament de Defensa i de l'Oficina de Gestió d'Emergències, organismes que, en cas de no enfonsar-se l'edifici on tenien la seu, s'haurien pogut coordinar per unir esforços per donar una resposta efectiva als atacs.

"La conspiració de l'11-S: La tercera torre". Un reportatge Produït i dirigit per Mike Rudin per a la BBC.

Santiago Carrillo, el 2006, acaba de fer 91 anys i és un dels personatges polítics històrics vius més importants d'aquest país. Aquest documental repassa l'extensa vida de Santiago Carrillo, exsecretari general del Partit Comunista d'Espanya. El documental es centra en una llarga entrevista en profunditat amb el veterà polític i amb algunes de les persones mes pròximes a ell. Carrillo explica anècdotes de la seva infancia i els primers records sobre el seu pare, Wenceslao Carrillo, líder sindical de la UGT en els anys 20 i 30 del segle XX.

L'exdirigent comunista rememora, amb sentit de l'humor, alguns dels moments més intensos experimentats durant la Guerra Civil. No obstant això, també ens parla d'alguns dels episodis més amargs de la seva biografia, com la mort de la seva primera filla en plena retirada de les tropes republicanes o l'enemistat que es va anar obrint entre ell i el seu pare arran del cop militar de Segismundo Casado contra el govern de Negrín, en els últims dies de la guerra.

Carrillo repassa, juntament amb els testimonis dels seus tres fills, Santiago, Pepe i Jorge, i la seva dona, Carmen, els llargs i difícils anys de l'exili. Els tres fills recorden, amb anèdotes, com van descobrir que el seu pare era un polític comunista que vivia clandestinament a París.

Altres entrevistats, com els seus col?laboradors Julián Ariza, Adolfo Piñedo o Belén Pinués, ajuden a explicar el conjunt de circumstàncies que van portar a l'expulsió del Partit Comunista de Santiago Carrillo, l'any 1982, després de quatre dècades de militància comunista. Carrillo explica alguns dels secrets de la Transició política espanyola, com el grau de coneixement que tenia el rei de qui va estar darrera del cop militar del 23-F, o l'oferta que va fer la Unió del Centre Democràtic al PCE per formar un govern de coalició.

El documental es completa amb més de 150 fotografies inèdites que són de l'arxiu personal de la família i que mostren un Carrillo completament desconegut, a la platja, en família, desenfadat.

El documental té també importants documents cinematogràfics procedents de l'arxiu del PCE i altres fotografies procedents d'importants fons documentals. En definitiva, "Carrillo" és una biografia d'un dels polítics que va passar per més experiències insòlites durant el segle passat.

Un documental dirigit per Rafael Jaén. Música: Matthieu Saglio Una producció Assai i Canal Història

El divendres, 14 d'abril de 2006, es va commemorar el 75è aniversari de la proclamació de la Segona República. el dimecres 11 "60 minuts" va emetre un reportatge que tenia com a protagonista una persona que va lluitar a favor de la República, dedicant-li una gran part dels seus anhels i jugant-s'hi la vida, per la República i la llibertat.

El reportatge "Viatge de retorn", és sobre Alun Menai Williams, l'últim supervivent dels voluntaris gal?lesos membres de les Brigades Internacionals que van lluitar a Espanya contra el cop d'estat del general Francisco Franco. Alun Menai Williams va retornar a Catalunya l'any 2005 i va visitar les Terres de l'Ebre i Falset per recuperar la memòria d'algunes de les accions que hi va haver en aquelles zones. Allà rep l'homenatge d'alguns dels seus companys i de les autoritats, i Alun Menai Williams reflexiona sobre el que va significar per a ell i per a altres joves que el van acompanyar, aquelles batalles i esforços per ajudar la República i la llibertat, i com aquest fet l'ha marcat en gran part de la seva vida, ja que sempre s'ha retret no haver fet prou per derrotar el franquisme.

"Viatge de retorn" és un reportatge dirigit per Rob Sullivan i produït per Sarah Dickins. Blue Egg Productions de la Gran Bretanya.

DURADA: 53 minuts. - MIDA: 606 MB

Els científics avisen que, a Tòquio ja hi hauria d’haver hagut un altre gran terratrèmol. Quan arribi, no tant sols devastarà la ciutat sinó que també es produirà un desastre econòmic que sacsejarà el Món. El documental explora l’escenari de malson d’una ciutat que no està preparada per un desastre com aquest. O això és el que pensaven l'any 1994! De moment, som al 2010 i encara no ha passat...

Director: Ron Johnston Produït originalment al Japó per: Marshall Healey Productions, amb Worlwidw Television News i Fuji Television.

DURADA: 52 minuts. - MIDA: 610 MB

Aquest reportatge titulat, simplement, “Kursk” va ser emés l’any 2000 pel Canal 33 dins el programa “30 minuts”. No es tracta d’un documental de tema estratègic, ni militar, ni molt menys polític, és un documental humà, sobre la catàstrofe que va passar en aquest submarí. Vuit anys després d'aquest, el 2008, es va emetre un altre documental, “El Kursk, un submarí en aigües turbulentes” aquest sí, de caire tècnic i estratègic.

Les imatges de com sedaven la mare d’un dels tripulants morts dins del submarí rus “Kursk” van fer la volta al Món. Aquella dona desesperada, Nadeixda Tilik, és la protagonista d’aquest reportatge. A Nadeixda la van fer callar, en una reunió amb autoritats russes, perquè no continués amb les seves protestes. Avui Nadeixda parla lliurement, en aquest reportatge de producció danesa, que parla de l’angoixa dels familiars i rescriu la crònica d’aquells dies crítics, en que es va posar de manifest la ineptitud de les autoritats i la seva indiferència davant l’accident.

A més d’altres familiars del mariner mort, també hi té un paper destacat Pal Dinensen, un dels submarinistes noruecs que, finalment, van poder accedir al submarí i certificar la catàstrofe. Aquest submarinista visita Nadeixda i la seva família a casa seva, a Murmansk.

DURADA: 52 minuts. - MIDA: 506 MB

Idiomes: català-japonès.

En el reportatge "La terra de la por", veurem com ha afectat la salut dels supervivents l'explosió de Txernòbil.

El terrible accident nuclear de Txernòbil va passar a l'abril del 1986. Es va llançar una gran quantitat de material radioactiu a l'atmosfera. Després de l'explosió, 600.000 treballadors anomenats "liquidadors" van ser contractats per cobrir les restes de la central nuclear amb terra i materials diversos. Tots aquests treballadors van rebre una forta quantitat de radiació i van córrer el risc de desenvolupar càncer, com els va passar a una bona quantitat.

El metge japonès Nobuo Takeichi ha anat a Txernòbil moltes vegades per practicar exàmens mèdics i controls a aquests treballadors. Les seves investigacions van detectar que molt dels nens nascuts als llocs contaminats tenen pràcticament el doble de malformacions i problemes de naixement, com, per exemple, la síndrome de Down, problemes encefàl?lics i altres anormalitats. Però els riscos no acaben aquí: fins ara, no s'havia descobert que el risc arriba a altres generacions més grans que també pateixen tot tipus de problemes de salut.

D'acord amb la recerca del professor Yukio Sato, de la Universitat d'Hiroshima, les malalties que es detecten en els més menuts estan causades per la transmissió als nens de cromosomes amb anomalies. Com demostren els estudis fets públics per l'aniversari de la catàstrofe, els efectes de l'accident nuclear poden repercutir tant en els supervivents del desastre com en les generacions futures durant molts anys.

Aquest reportatge fa llum sobre els greus efectes provocats pel desastre de Txernòbil. 20 anys després de l'accident, les xifres indiquen que el nombre de víctimes actual és inferior a les prediccions que s'havien fet, però aquest documental de NHK posa de relleu com ha afectat la salut dels supervivents el que es considera el pitjor accident nuclear de la història.

DURADA: 50 minuts. - MIDA: 766 MB

Aquest és un documental premiat repetidament per la tendresa a l'hora d'explicar l'aprenentatge en una escola japonesa. "Pensant en els altres" és un càntic a la vida i a la manera d'aprendre a viure. Rodat durant tot el curs 2002-2003 a l'escola pública infantil de Minami Kodatsuno, a la ciutat de Kanazawa, d'uns vuit mil habitants, ens ensenya la manera d'aprendre d'uns nens i ens fa pensar sobre l'esperança i la força. Ens mostra també la manera com els nens reaccionen davant de l'ambient d'adults que els envolta i davant dels problemes que angoixen moltes vegades els pares.

Realitzat amb especial cura, amb una gran força, ens dóna lliçons de la manera de viure que, quan ens fem grans, moltes vegades hem deixat pel camí, oblidant conceptes bàsics.

El reportatge va ser gravat durant un any i se segueix l'activitat del mestre, Toshiro Kanamori, un enamorat de la seva feina que intenta conjugar dues coses: l'aprenentatge i la diversió, que els nens aprenguin sense que s'avorreixin. És un mestre que també s'ha d'enfrontar a la falta de concentració dels alumnes, al poc entusiasme, però a través del reportatge podem comprovar com se'n van sortint de tot plegat, i com amb habilitat fa que els nens avancin en l'aprenentatge de les matèries del curs, però sobretot en l'art de viure. Un treball especialment recomanat per a totes les persones vinculades a l'ensenyament i molt premiat.

El reportatge, entre d'altres, va obtenir el Gran Premi en el Festival de Banff 2004, la medalla de bronze en el Festival de Nova York, el Gran Premi en el Festival de Televisió del Japó i la Medalla d'Or en el Festival Internacional dels Estats Units de Religió, Ètica i Humanitats.

Pensant en els altres (Learning to care). Un reportatge produït per NHK. Japó.)

MIDA: 650 megues

Què els passa als menors d'edat quan prenen alcohol? Quins efectes poden deixar les begudes alcohòliques en l'organisme? El "60 minuts" d'avui és un íntim retrat d'un grup de joves menors que parlen de la seva dependència a l'alcohol i de com els afecta. Durant tres mesos, les càmeres de la BBC han seguit els joves britànics i els seus intents de deixar de beure.

Embarcats en el projecte Glaciere, liderat per un milionari exalcohòlic, els joves pujaran en un vaixell, on se’ls prohibirà totalment el consum d’alcohol, i allà ens donaran les seves explicacions de per què van caure en l’addicció. En definitiva, avui coneixerem de prop un d’aquells problemes socials que tenen països desenvolupats i dels quals difícilment es parla: els efectes de beure en joves adolescents.

La Charlotte i l’Ali són adolescents i els problemes amb l’alcohol ja els han portat a ser expulsats de l’escola i, en el cas de l’Ali, a alterar el seu comportament i a protagonitzar alguns episodis violents. Són dos exemples del nombre creixent de joves que, molt abans de tenir l’edat legal per consumir alcohol, ja n’han patit els efectes devastadors. Com que coneix molt bé aquests efectes, que ha viscut en pròpia pell, el milionari Dave Murray vol ajudar aquests nois i noies. Alcohòlic durant l’adolescència, en Dave, que avui té 53 anys, s’ha dedicat amb cos i ànima a aquests adolescents que, com ell, ja han experimentat l’ús abusiu d’alcohol. El seu projecte Glaciere, amb seu a Liverpool, ofereix a aquests adolescents l’oportunitat de conèixer la vida al mar a bord d’un vaixell. Però tot aquell que hi puja ha d’obeir les lleis del vaixell: no està permès fumar, cal mostrar respecte a un mateix i als altres i, sobretot, no està permès portar o consumir alcohol. Trencar les normes suposa l’expulsió automàtica del vaixell. La vida a bord no serà fàcil i les temptacions seran difícils de controlar. Les càmeres de la BBC han seguit els joves britànics durant el temps que han estat al vaixell i han tingut l’oportunitat de parlar amb ells sobre els intents de deixar de beure, així com de les causes que els van portar a l’addicció.

Un reportatge de la BBC.

MIDA: 640 megues

Aquesta és una de les comunitats religioses més peculiars dels Estats Units: els Amish. Ara fa 300 anys van arribar a instal·lar-se al país i des de llavors s'han produït molt pocs canvis en la seva manera de viure, tancats sobre si mateixos, rebutgen tot el que signifiqui evolució tecnològica i nous coneixements, abocats a una vida tradicional sense precedents.

Molts dubtaven del seu funcionament però, després de mesos d’espera, l’accelerador de partícules més gran del món va aconseguir, ara farà un any, els primers resultats: davant l’exaltació dels científics, es va aconseguir fer col?lisionar dos feixos de protons, fet que podria contribuir a explicar l’origen del Big Bang. Es tractava del tercer intent, després d’un seguit de problemes al sistema que van obligar a reiniciar l’experiment i que posaven en dubte l’eficàcia d’una màquina que ha costat prop de vint anys d’investigacions i més de sis mil milions d’euros d’inversió. Els resultats obtinguts trigaran a ser interpretats, però aquest és un primer esglaó que s’ha pujat per conèixer una mica millor l’origen de l’univers. El reportatge que presenta aquest dimarts 60 minuts, enregistrat en el moment de la posada en marxa de la màquina, l’estiu del 2008, explica amb detall com funciona l’accelerador de partícules que ens ha de donar les claus del començament del món tal com el coneixem.

L’agost del 2008 és un moment esperat per la comunitat científica. Per primer cop, es posa en marxa l’accelerador de partícules europeu. Ningú sap què pot passar exactament, però una cosa és ben certa: aquest experiment és el que se situa més a prop d’aconseguir recrear les condicions del moment en què es va produir el Big Bang, amb què es considera que es va produir l’origen de l’univers. En forçar les partícules subatòmiques a xocar entre elles a la velocitat de la llum, els científics esperen descobrir els blocs més petits de matèria, aquelles partícules que hi havia en el mateix moment de l’inici de l’univers.

El dia abans de l’experiment, el professor Brian Cox condueix aquest reportatge amb l’objectiu de donar resposta a tres preguntes clau: d’on ve la “massa”, d’on provenen els forats negres i la matèria fosca, i si hi ha altres dimensions. Tothom espera que els resultats, quan la màquina es posi en funcionament, permetin obtenir conclusions reveladores sobre la “Teoria del tot”. En definitiva, el reportatge ens oferirà un viatge apassionant cap a la física de les partícules.

Un reportatge de la BBC

Molts dubtaven del seu funcionament però, després de mesos d’espera, l’accelerador de partícules més gran del món va aconseguir, ara farà un any, els primers resultats: davant l’exaltació dels científics, es va aconseguir fer col?lisionar dos feixos de protons, fet que podria contribuir a explicar l’origen del Big Bang. Es tractava del tercer intent, després d’un seguit de problemes al sistema que van obligar a reiniciar l’experiment i que posaven en dubte l’eficàcia d’una màquina que ha costat prop de vint anys d’investigacions i més de sis mil milions d’euros d’inversió. Els resultats obtinguts trigaran a ser interpretats, però aquest és un primer esglaó que s’ha pujat per conèixer una mica millor l’origen de l’univers. El reportatge que presenta aquest dimarts 60 minuts, enregistrat en el moment de la posada en marxa de la màquina, l’estiu del 2008, explica amb detall com funciona l’accelerador de partícules que ens ha de donar les claus del començament del món tal com el coneixem.

L’agost del 2008 és un moment esperat per la comunitat científica. Per primer cop, es posa en marxa l’accelerador de partícules europeu. Ningú sap què pot passar exactament, però una cosa és ben certa: aquest experiment és el que se situa més a prop d’aconseguir recrear les condicions del moment en què es va produir el Big Bang, amb què es considera que es va produir l’origen de l’univers. En forçar les partícules subatòmiques a xocar entre elles a la velocitat de la llum, els científics esperen descobrir els blocs més petits de matèria, aquelles partícules que hi havia en el mateix moment de l’inici de l’univers.

El dia abans de l’experiment, el professor Brian Cox condueix aquest reportatge amb l’objectiu de donar resposta a tres preguntes clau: d’on ve la “massa”, d’on provenen els forats negres i la matèria fosca, i si hi ha altres dimensions. Tothom espera que els resultats, quan la màquina es posi en funcionament, permetin obtenir conclusions reveladores sobre la “Teoria del tot”. En definitiva, el reportatge ens oferirà un viatge apassionant cap a la física de les partícules.

Un reportatge de la BBC

L'Air Force One és un avió, propietat de la Casa Blanca, que pesa 416 tones. Equipat amb comunicacions i sistemes de seguretat sofisticats, sales de conferències, cabines, una suite presidencial, televisors, ordinadors, destructores de paper i protegit de possibles explosions nuclears, aquest avió és únic en la seva espècie. El reportatge s'enlaira amb l'avió més famós del món per fer un cop d'ull en profunditat a la seva història.

DURADA: 50 minuts. - MIDA: 514 MB

Idiomes: Català-anglès

Amb els problemes de l'escalfament global, de la dependència del petroli i de la seguretat energètica, per què no ens plantegem convertir la nostra societat basada en el petroli en una altra de basada en l'energia solar? De fet, ja ho estem fent. El que passa és que encara no en som conscients

Fa deu mil anys va tenir lloc una gran revolució. De sobte, hi va haver abundància d'aliments. L'home va passar de caçador recol?lector a agricultor. Hi ha un camp, però, en què encara som caçadors recol?lectors: el camp de l'energia. Hem pentinat tot el món buscant energia i hem posat en perill fins i tot les nostres fonts d'aliments. Però aquesta cacera té conseqüències greus: canvi climàtic, problemes de salut, carestia.

El preu és alt en tots els sentits. Ens alegrem que caigui el preu del petroli, tot i que sabem que, tard o d'hora, es tornarà a enfilar encara més. Els combustibles fòssils s'han convertit en una font d'especulació i els especuladors volen fer diners. I ja en tenim el resultat. Els combustibles fòssils signifiquen poder i el subministrament es facilita o es talla a voluntat, i això pot conduir a la guerra. Afortunadament, la recerca de gas i de petroli sembla que perd força davant d'una nova revolució: la captació de llum solar a gran escala.

El reportatge "Ja surt el sol" és un treball de 50 minuts que intenta canviar les nostres idees sobre el futur de l'energia. Fins i tot sense haver fet grans avenços, sabem la manera d'atrapar l'energia del sol. Amb un tros de desert de la mida de França n'hi ha prou per satisfer totes les nostres necessitats energètiques actuals.

El reportatge mostra que el nombre de panells solars s'ha disparat, que el desert és la nostra nova terra de glòria, que les herbes del jardí faran de combustible per als cotxes i que el sostre de les llars és un nou mercat per als venedors de panells solars. Amb tot, les companyies petroleres encara diuen que no és un sistema eficient, que és car i que trigarà a implantar-se.

Durada: 53 minuts. - Mida: 693 MB

El 9 de novembre de 2009 es va complir el 20è aniversari d'un dia històric: la caiguda del Mur de Berlín. En la ment de moltes persones, el mur encara hi té molta presència. No obstant això, per a la generació més jove tan sols és una part de la història, i els resulta difícil reconstruir-ne la imatge. Què ha passat, físicament, amb el Mur de Berlín? S'ha esvaït? On són les restes d'aquest mur, que va arribar a tenir 150 quilòmetres de llargada? I quines són les històries de les persones que han atresorat fragments del mur o bé han muntat negocis pròspers a partir d'aquests fragments?

Aquest "60 minuts" ens descobreix el misteri al voltant del que ha passat amb les restes del mur, ens mostra els buits que el mur ha deixat en molts llocs de la ciutat i ens parla de les persones - arxivers, col?leccionistes, artistes, venedors de souvenirs- que s'han dedicat en cos i ànima a preservar-ne el que ha perdurat.

El desmantellament oficial del Mur de Berlín va començar el 12 de novembre del 1989 i ja estava pràcticament acabat a finals del 1990. El mur, que hauria pogut aguantar encara cent anys més, va començar a "desaparèixer" a partir de la primera nit. Des d'aleshores, les restes de la que va ser barrera de protecció antiimperialista es poden trobar tan sols en un grapat de llocs del Berlín reunificat.

El principal protagonista d'aquesta pel?lícula és, doncs, un objecte que ja no existeix, però que encara és present en la vida quotidiana de Berlín i també de la vida més enllà de la ciutat. Fora dels límits de Berlín i, fins i tot, fora de les fronteres nacionals d'Alemanya, el Mur segueix existint en la percepció, en la memòria i també amb la presència física. El documental es fixa -i no sempre d'una manera políticament correcta- en tot allò que envolta les restes més tangibles del que un dia va ser el sistema totalitari de la RDA; les restes del Mur més odiat i també més venerat d'Europa.

Durada: 61 minuts. - Mida: 570 MB (26-10-2009)

La STASI ha estat el servei secret del partit comunista més gran de la història de la humanitat, que va aconseguir definir un sistema de vigilància total dels dissidents del règim.

Aproximadament un de cada 50 adults de l'Alemanya de l'Est ha col?laborat amb la STASI. Fundada l'any 1950 i proclamada com a "escut i espasa del partit comunista", la STASI no va ser una agència d'intel?ligència més: la dictadura del partit no es va atrevir a fer mai front als seus oponents; en canvi, la STASI es va encarregar de mantenir a ratlla i sota control totes les opinions dissidents. L'objectiu? Aconseguir un sistema de vigilància total.

Com a conseqüència, les desaparicions de gent van ser molt comunes, així com les escoltes personals, mitjançant les quals es van aplicar dures penes a tots els que van criticar el govern. Aquest reportatge ens permet conèixer les entranyes de la STASI: des de la seu del seu ministeri, a Berlín, passant per totes les oficines locals, ens descobreix les instal?lacions on es feien les detencions, les presons, els camps d'aïllament clandestins, els búnquers, els avions de reconeixement, les estacions d'escolta i els llocs d'execucions secretes de l'Alemanya Oriental.

Durant molts anys el Japó ha viscut sotmès a la premissa de ser una de les nacions més competitives i productives del planeta. Però amb tots els fets que han passat aquests dies, la catàstrofe nuclear, el desastre natural i la fluctuació de les borses, tots aquests esforços se’n poden anar en orris. D'aquesta manera, la tenacitat dels japonesos tornarà a posar-se a prova perquè hauran d’afrontar el repte de la reconstrucció i de lluitar per remuntar una nova crisi que s’afegeix a l’econòmica que ha imperat els darrers anys. En aquest sentit, aquest dimarts, 60 minuts ens descobreix com la competència s’ha imposat els últims anys en la indústria del transport al Japó per a sortejar la crisi econòmica. Aquesta lluita contra el temps i els elements, ha repercutit de manera especial en els conductors de camions: la competència de preus i de serveis és ferotge i els conductors es veuen obligats a complir uns horaris i terminis sobrehumans per fer la seva feina.

Considerada l’ “essència” de l'economia japonesa, el transport amb camions suposa el 90 per cent de la distribució de productes al Japó. Però, a mesura que l'economia japonesa s'ha anat estancant, la indústria del transport ha estat colpejada per una forta competència al voltant dels preus i dels serveis. Mentre que les empreses marquen temps d’arribada i de lliurament, pel que fa als conductors, aquests estan obligats a complir aquests terminis però també a respectar els límits de velocitat. D’aquesta manera, per arribar a temps per fer les entregues, els conductors han de reduir el seu temps de son i, com a conseqüència, han de conduir sense fer cap mena de parada. El reportatge s’acosta a aquests transportistes i ho fa seguint un conductor de camió japonès, de 54 anys i amb més de 30 anys d’experiència, durant un viatge de 30.000 quilòmetres per tot l'arxipèlag japonès.

Dades tècniques presentació Durada: 1 min. Mida: 10 MB Vídeo: TDTrip, 704x396, 16:9 XviD, 1000 kbps, Qf: 0,144 ? 95% Test compressibilitat, Audio: TDTrip, mp3, 128 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Estèreo, (català)

Durant molts anys el Japó ha viscut sotmès a la premissa de ser una de les nacions més competitives i productives del planeta. Però amb tots els fets que han passat aquests dies, la catàstrofe nuclear, el desastre natural i la fluctuació de les borses, tots aquests esforços se’n poden anar en orris. D'aquesta manera, la tenacitat dels japonesos tornarà a posar-se a prova perquè hauran d’afrontar el repte de la reconstrucció i de lluitar per remuntar una nova crisi que s’afegeix a l’econòmica que ha imperat els darrers anys. En aquest sentit, aquest dimarts, 60 minuts ens descobreix com la competència s’ha imposat els últims anys en la indústria del transport al Japó per a sortejar la crisi econòmica. Aquesta lluita contra el temps i els elements, ha repercutit de manera especial en els conductors de camions: la competència de preus i de serveis és ferotge i els conductors es veuen obligats a complir uns horaris i terminis sobrehumans per fer la seva feina.

Considerada l’ “essència” de l'economia japonesa, el transport amb camions suposa el 90 per cent de la distribució de productes al Japó. Però, a mesura que l'economia japonesa s'ha anat estancant, la indústria del transport ha estat colpejada per una forta competència al voltant dels preus i dels serveis. Mentre que les empreses marquen temps d’arribada i de lliurament, pel que fa als conductors, aquests estan obligats a complir aquests terminis però també a respectar els límits de velocitat. D’aquesta manera, per arribar a temps per fer les entregues, els conductors han de reduir el seu temps de son i, com a conseqüència, han de conduir sense fer cap mena de parada. El reportatge s’acosta a aquests transportistes i ho fa seguint un conductor de camió japonès, de 54 anys i amb més de 30 anys d’experiència, durant un viatge de 30.000 quilòmetres per tot l'arxipèlag japonès.

Dades tècniques documental Durada: 49 min. Mida: 560 MB Vídeo: TDTrip, 640x484, 4:3 XviD, 1470 kbps, Qf: 0,190 ? 70% Test compressibilitat, Audio: TDTrip, mp3, kbps, 44,1 kHz, Cbr, Estèreo, (català)

DURADA: 50 minuts. - MIDA: 517 MB

El dijous 15 de gener del 2009, 155 persones a bord d'un Airbus de la companyia US Airways van viure el seu pitjor malson. Una bandada d'oques va colpejar l'avió i es van trencar tots dos motors. El capità de la aeronau va prendre una decisió determinant: aterrar a la ciutat de Nova York, en ple riu Hudson per desviar l'avió de l'illa de Manhattan. Aquest impressionant documental explica, minut a minut, com va ser aquell esdeveniment. I ho fa a través de testimonis de primera mà: passatgers, testimonis oculars, videoaficionats i socorristes.

Durada: 51 minuts. - Mida: 526MB

Només als Estats Units es calcula que cada any al voltant de 16.000 matrimonis són fruit de relacions que sorgeixen a partir de catàlegs en línia. Aquest “60 minuts” fa el seguiment de dos homes nord-americans durant el viatge que fan per trobar l’amor de la seva vida a la ciutat industrial de Togliatti, coneguda com "la Detroit de Rússia". Des de la primera trobada cara a cara amb la núvia potencial fins al final "sí, accepto" que fa la unió oficial, el reportatge ofereix una mirada sorprenent sobre el que poden arribar a fer algunes persones per trobar la companyia de la seva vida.

Gary Arfstrom i James Richards són dos dels nord-americans que estan buscant l'amor a l'estranger. Un és un submarinista de 36 anys i l'altre, un mestre d'escola de 52 anys. Tot i que cada història tindrà un desenllaç diferent, les seves experiències posen en relleu com n’és de difícil, trobar la núvia russa ideal. Des del moment de conèixer la família de la noia a l'antiga Unió Soviètica fins a l’arribada als Estats Units, la història està plena d’alts i baixos emocionals.

El reportatge també recull el testimoni de diverses noies que tenen el seu perfil en línia, i explica què motiva milers de dones russes solteres a casar-se amb homes grans que no parlen el seu idioma. Des d’universitàries de 22 anys que no troben parella a la universitat fins a dones de 30 anys i escaig que busquen desesperadament formar una família. Cada any, aproximadament 10.000 dones estrangeres es casen amb homes nord-americans. Hi ha agències a gairebé tots els continents del món que prometen a milers de dones dels països en desenvolupament l'oportunitat d'una vida millor. Però no totes tenen un final feliç. David Knabel, exclient d’una agència matrimonial internacional i la seva companya russa, Elena, posen de manifest algunes de les pràctiques i reptes de la indústria. Layli Miller-Mur, fundadora del Centre de Justícia Tahirih, un grup de defensa legal per a dones immigrants, també alerta sobre els perills als quals s’enfronten algunes dones quan el seu idil?li de conte de fades s’acaba convertint en un malson.

Una producció de la National Geographic. Escrit i dirigit per Anna Rodzinski.

Aquest documental explica per primera vegada la veritat sobre els camps de la mort i els khmers rojos, que van provocar el genocidi en què van morir gairebé dos milions de persones a Cambodja. Una reflexió profunda sobre el bé i el mal.

Durant dues setmanes “60 minuts” posa el focus en una de les transformacions més importants que està vivint el món durant aquestes últimes dècades, l’expansió de la Xina per tots els racons del planeta.

En un viatge per tres continents, el periodista de la BBC Justin Rowlatt investiga la creixent influència de la Xina en tot el planeta i ens respon al fet de com serà el món del futur, quan la Xina s’hagi convertit en la primera potència mundial, per sobre dels Estats Units. Una producció de BBC.

En aquest primer episodi Justin ens portarà fins a Sud-àfrica i diferents països veïns i podrem veure el fenomen que representa l’emigració de xinesos cap aquesta part del continent africà i com la Xina té, en aquests moments, un paper destacadíssim en el desenvolupament del continent que té més recursos naturals verges de tot el planeta.

En moltes parts del món occidental, es considera l’Àfrica com la terra de la pobresa extrema, en canvi, els xinesos ho veuen com la terra de les oportunitats, la terra on es poden fer fantàstics negocis i propiciar grans canvis socials. Des d’Angola fins a Tanzània, el periodista es reunirà amb empresaris i emprenedors que han viatjat milers de quilòmetres per tirar endavant els seus negocis, i per buscar noves fonts d’energia i riquesa. Veurem com es belluguen i com són rebuts en moltes parts del continent, com una nova possibilitat de fer funcionar els països i amb esperança renovada.

El periodista Justin Rowlatt travessa el Brasil i els Estats Units i en un llarg viatge continua la seva investigació per veure la creixent influència de la Xina en molts aspectes dels negocis i en molts llocs del món.

Fa uns quants anys, Andrew Tait va realitzar un documental titulat "Conflictes al paradís amish" emès al "60 minuts" fa gairebé dos anys i que seguia una parella d'amish que havia decidit abandonar la seva comunitat.

Ara, presenta la continuació de la història a "Adéu al paradís amish", que es presenta de nou al "60 minuts". Tait es va fer molt amic d'una família amish, la d'Ephraïm i Amanda Stoltzfus, i hi va mantenir el contacte. Després d'abandonar els amish, feien servir l'electricitat i el telèfon i fins i tot tenien un lloc web, però encara vivien a la mateixa zona i tenien per veïns els amish, que els rebutjaven.

Tait volia saber si havien pogut deixar enrere la cultura en la qual s'havien educat. Segons diu ell: "Crec que podem aprendre molt dels amish i dels que han estat amish. Penso que aquests dos documentals m'han fet canviar. M'han fet replantejar els meus valors, les meves creences i els meus principis i he hagut de reflexionar sobre quines són les coses importants de debò a la vida. Per això sempre estaré agraït a aquesta gent."

El que passa a l'interior d'un conclave és una història periodística digna de ser explicada. Tot i així, què en podem saber, més enllà del que ja se sap? Els conclaves sempre estan envoltats de secretisme i d'un cert misteri.

Les dones britàniques tenen els pits més grossos de tot Europa, i la talla mitjana de sostenidor augmenta cada any. "60 minuts" segueix la vida de tres dones que se senten incòmodes per la grandària dels seus pits.

Tot el CO2 del petroli, el gas natural, el carbó i els boscos es cremarà i s'emetrà a l'atmosfera en menys d'un segle. Però encara es pot fer alguna cosa per aturar la sobreexplotació dels recursos fòssils. Algunes solucions han estat al nostre abast des de fa molt de temps, però no s'han fet realitat.

El "Solartaxi", amb el seu creador Louis Parker al capdavant i amb el suport d'un grup de voluntaris, defensa aquestes idees. L'escalfament global es pot aturar. Hi ha solucions disponibles. "Molta gent et diu que no ho pots fer. Que no pots construir un cotxe i viatjar per tot el món. Però de vegades has de voler acomplir els teus somnis". Això és el que afirma Louis Palmer, professor, impulsor i ànima del projecte "Solartaxi".

El que va començar com un somni d'infantesa es va acabar convertint en una aventura èpica de 18 mesos d'abast mundial. El resultat van ser 50.000 quilòmetres recorreguts, gairebé 40 països visitats i més de 200 hores de material rodat. Unes quantes persones s'han embarcat a fer una volta al món; alguns l'han completada però ningú no l'ha feta utilitzant només l'energia del sol. El viatge de Louis Palmer, ple de sorpreses i d'obstacles aparentment insuperables, va començar l'estiu del 2007. Al llarg del camí, Palmer i el "Solartaxi" es trobaran amb prínceps, estrelles de cinema, polítics, científics i, sobretot, gent anònima, als quals Palmer els pot fer arribar un missatge clar: l'energia solar és funcional, eficient i, cosa encara més important, segura. Un cotxe amb zero emissions no és cap somni. El reportatge n'és l'evidència. Un documental dirigit per Erik Schmitt.

En ple debat per la reforma sanitària, que el president dels Estats Units, Barack Obama, està renegociant amb el sector republicà, "60 minuts" emet un reportatge que mostra diversos casos de persones que s'han trobat desemparades per un dels drets fonamentals que, a la majoria de països occidentals, està cobert per recursos públics. El reportatge viatja pel país analitzant l'ineficaç sistema sanitari i explora la necessitat d'una reforma imminent.

Justin Rowlat i Anita Rhani fan un viatge per l'Índia per carretera, passant per ciutats caòtiques i poblacions rurals per descobrir com una indústria en auge, l'automobilística, està ajudant a impulsar un gran creixement econòmic al país.

Dues setmanes després de començar el seu viatge en el 4x4 fabricat a l'Índia, l'Anita ha arribat a Bombai, el centre financer de l'Índia i la llar de milionaris i estrelles de Bollywood, així com un dels barris marginals del món més grans.

El dia internacional dels treballadors, 60 minuts presenta un reportatge que reflexiona sobre el possible retorn a una ideologia proletària per fer front a l'actual crisi econòmica i social: el marxisme. El 2007 va esclatar una crisi al mercat immobiliari dels Estats Units que de seguida es va estendre per tot el món. Milions de persones van perdre la casa i el lloc de treball, i els governs van gastar bilions de dòlars per salvar el sistema financer mundial del col?lapse. Anys més tard l'abast de la crisi encara no es veu clar, però creixen les sospites que el capitalisme pot estar al caire del col?lapse.

El capitalisme s'està destruint a si mateix i està destruint la riquesa del planeta. Avui Karl Marx i la idea del comunisme tornen a estar en voga. El primer socialista revolucionari s'ha convertit en una icona cultural. Però, la crítica del capitalisme de Marx ens pot ajudar de veritat en aquests temps de crisi? Què podem aprendre d'un pensador amb unes idees que figura que van desaparèixer amb la caiguda del mur de Berlín, ara fa més de 20 anys? Hem estat vivint en un somni?

El sistema capitalista està a punt de ser desemmascarat com una il?lusió ideològica i de ser substituït pel sistema comunista que ens pensàvem que havia desaparegut per sempre?.

Una història personal que és tota una lliçó d’humilitat per afrontar un desastre que amenaça la vida.

Quan fa dos anys de l’accident de Fukushima, "60 minuts" ofereix un documental que mostra amb gran sensibilitat la història d’una família marcada pel desastre natural i nuclear que va assolar el nord del Japó. Mentre encara queden defensors de les centrals, la tia Kuniko i la seva comunitat estan a la vora de la desintegració per les conseqüències de la catàstrofe nuclear. Un treball rodat per una documentalista japonesa que aconsegueix treure a la llum l’essència d’una cultura educada en la paciència i en la resignació.

La documentalista Kyoko Miyake, després d'haver viscut fora del Japó durant més d'una dècada, revisita Fukushima. Ella vol conèixer el destí de la ciutat natal de la seva família, Namie, que visitava sovint en la seva infantesa. Avui, Namie està completament desolada i, a causa de l'amenaça de radiació, segurament no es podrà reconstruir mai.

Tot fent el seguiment de la seva tia Kuniko, Miyake comença a fer preguntes sobre els seus records d'infantesa i sobre la dura realitat de les creences econòmiques japoneses i els seus sacrificis. Per què els japonesos que s’han “sacrificat” tant no se senten més enutjats? Els mitjans de comunicació occidentals han representat la societat japonesa com a massa obedient? El reportatge descobreix un passat incòmode que impedeix que les coses siguin tan clares en el present, mentre que lentament la tia Kuniko va canviant la seva actitud vers l'Estat i el seu sistema, sense perdre l’optimisme i la perspectiva positiva, però guanyant un cert escepticisme saludable davant tot el que se li ha explicat fins ara.

El 90% dels mitjans de comunicació dels EUA estan controlats per cinc grans conglomerats amb finalitats de lucre, que han creat així un monopoli mediàtic que manipula el nostre món polític, econòmic i social.

"Ombres de llibertat" revela la veritat extraordinària que s'amaga darrere dels mitjans de comunicació: censura, encobriments i control corporatiu. El documentalista Jean-Philippe Tremblay emprèn un intrèpid viatge a través dels passadissos més foscos de l'escenari mediàtic nord-americà, on els conglomerats mundials tenen l'última paraula. Durant dècades, la seva influència aclaparadora ha distorsionat el periodisme informatiu i n'ha compromès els valors.

Amb històries reveladores, periodistes de renom, activistes i acadèmics, el reportatge passa comptes a un sistema de mitjans de comunicació malmès. Se suprimeixen notícies controvertides, se censuren persones i algunes vides s'esmicolen a mesura que l'espai per a l'expressió pública esdevé una zona de lucre privat.

Rastrejant la història de la manipulació dels mitjans a través dels anys, "Ombres de llibertat" planteja una pregunta crucial: per què deixem que un grapat de poderoses corporacions escriguin les notícies? No en tenim cap dubte: cal una reforma dels mitjans urgent i la llibertat de premsa és fonamental. El reportatge compta amb Danny Glover, Julian Assange, Dan Rather i Roberta Baskin, entre d'altres.

L'anomenada "terra dels purs" viu castigada des de fa temps per la inestabilitat política i la presència del terrorisme, que se sumen a la pobresa endèmica que afecta molts dels seus habitants. Veí de l'Índia, l'Iran, l'Afganistan i la Xina, i amb accés a les aigües càlides del Golf, el Pakistan és un corredor estratègic en una regió vasta i vital. Una profunda desestabilització del país podria tenir conseqüències sorprenents. L'única potència islàmica que posseeix armes atòmiques, corre el risc d'enfonsar tot el sud d'Àsia en el caos? En altres paraules, s'ha de tenir por del Pakistan?

Què fa que un home normal es transformi en un extremista islàmic? Aquest 60 minuts mostra la manera com molts joves europeus abracen la creença de l'islamisme radical davant la mirada desconcertada dels seus familiars i de la resta del món occidental.

El documentalista Robb Leech es proposa descobrir per què el seu germanastre, en Rich, un home de la classe mitjana blanca de Dorset, va convertir-se en un islamista radical. En Robb es va assabentar d'aquesta conversió del seu germà a través d'un diari de circulació nacional l'estiu del 2009. L'article deia que en Rich s'havia convertit sota el lideratge d'Anjem Choudary, líder del grup radical musulmà Islam4UK, que posteriorment va ser prohibit per les lleis antiterroristes britàniques.

En aquest reportatge, que va trigar més de dotze mesos a fer, en Robb es proposa tornar a connectar amb el seu germanastre extremista i trobar pistes per poder saber què va portar en Rich a convertir-se en "Salahuddin". "El meu germà islamista" traça la relació entre els germans i mostra l'intent d'en Robb per entendre per què la persona que una vegada havia vist com un model a seguir podia arribar a rebutjar tan visceralment les creences de la seva família i, per extensió, del món occidental. A mesura que en Robb passa més temps amb en Salahuddin, és testimoni d'un fenomen molt particular: el de l'adopció de l'islamisme radical per part d'homes joves, molts d'ells blancs.

"Contraatac. Hacktivisme a l’àmbit dels jocs de guerra" Són perillosos els videojocs de guerra? Quins efectes ens provoquen aquests jocs virtuals que mostren tècniques militars utilitzades pels mateix exèrcit dels Estats Units? Aquest "60 minuts", de la mà de tres activistes, posa de manifest que aquests jocs poden afectar-nos més del que ens pensem i ens fa pensar sobre les conseqüències de posar a l’abast dels ciutadans instruments de mort que s’utilitzen al món real.

Alguns videojocs, com “Modern Warfare”, “America’s Army”, “Medal of Honor” o “Battlefield”, formen part d’un mercat en expansió, el dels jocs de guerra, que recapten uns ingressos econòmics que fins i tot superen alguns dels més grans èxits de taquilla de Hollywood. La sofisticació d’aquests jocs és innegable, tot oferint als usuaris una experiència de combat increïblement realista i una visió molt propera, i sovint addictiva, del que és cada vegada més la guerra: un combat virtual des de la distància, de la guerra que es fa “pitjant botons”. A més, les tècniques que es mostren són les mateixes que l’exèrcit nord-americà aplica per entrenar les seves tropes.

Menys clar, però, és tot allò que aquests jocs provoquen en els usuaris, en la nostra cultura política i en la nostra capacitat d’empatia amb persones directament afectades pel trauma de les guerres actuals i per les seves conseqüències. Per als activistes que apareixen en aquest documental, aquestes qüestions són un toc d’alerta.

Anne-Marie Schleiner, Wafaa Bilal i Joseph Delappe traslladen les seves reivindicacions des dels carrers a les pantalles electròniques, infiltrant-se en els jocs de guerra en un intent de trencar l’encanteri hipnòtic a què ens sotmeten. En la mesura que ells es converteixen en hackers dels jocs de guerra, ens obligaran ?a jugadors i a espectadors en general? a pensar críticament sobre què passa quan els instruments de mort en el món real es converteixen en formes de joc per als consumidors.

La història d’un petit poble palestí de 1.500 habitants, Budrus, i d’un grup de líders locals que adopten la via pacífica com a mesura de resistència als territoris ocupats. Els seus habitants només tenen un objectiu: que la terra continuï sent seva.

Ayed Morrar, un atípic líder de la comunitat palestina de Budrus ?un poblet d’agricultors famós pel conreu d’olives?, uneix totes les faccions polítiques palestines i israelianes, incloent-hi Al-Fatah i Hamas. Morrar defensa la unitat com a únic camí per arribar a la victòria. Els habitants de Budrus i un grup d’israelians que en defensa la seva causa, sota la bandera de la lluita nacionalista, emprenen una llarga lluita no violenta per salvar el seu poble de la destrucció pel mur de separació d'Israel. La victòria sembla improbable, fins que la filla de l’Ayed, l’Iltezam, que té 15 anys, posa en marxa un contingent de dones que es mou ràpidament cap a les línies del front.

Amb la implicació de les dones i mitjançant l’opció de la resistència popular, no només salvaran el poble, sinó que aconseguiran que el mur israelià retrocedeixi per darrere de l’anomenada “Línia Verda”, cap a “Terra de ningú”. Durant el procés, l’Ayed i l’Iltezam desfermen un estimulant, encara poc conegut, moviment en els territoris palestins ocupats, que avui dia està guanyant terreny.

En un documental ple d'acció, amb imatges d'arxiu d'aquest moviment des dels seus inicis, “Budrus” ha inspirat i desafiat audiències de tot el món. Un model de com es poden construir relacions duradores entre faccions, a primera instància molt distants, que s’han estès fins avui dia i que poden servir de model per a altres comunitats. La història de Budrus representa el que podria, algun dia, succeir a la regió: la manera com la resistència pacífica desmarca els seus seguidors del terrorisme i en legitima la seva lluita.

Amb la implicació de les dones i mitjançant l’opció de la resistència popular, no només salvaran el poble, sinó que aconseguiran que el mur israelià retrocedeixi per darrere de l’anomenada “Línia Verda”, cap a “Terra de ningú”. Durant el procés, l’Ayed i l’Iltezam desfermen un estimulant, encara poc conegut, moviment en els territoris palestins ocupats, que avui dia està guanyant terreny.

En un documental ple d'acció, amb imatges d'arxiu d'aquest moviment des dels seus inicis, “Budrus” ha inspirat i desafiat audiències de tot el món. Un model de com es poden construir relacions duradores entre faccions, a primera instància molt distants, que s’han estès fins avui dia i que poden servir de model per a altres comunitats. La història de Budrus representa el que podria, algun dia, succeir a la regió: la manera com la resistència pacífica desmarca els seus seguidors del terrorisme i en legitima la seva lluita.

60 minuts investiga en aquest reportatge el tràfic a gran escala i l'explotació de nens per part de bandes gitanes romaneses al Regne Unit i a Europa. "Traficants de nens gitanos" entra dins dels grups de captaires i arriba fins al final d'una cadena mafiosa que ens portarà fins a algunes mansions de Romania.

Per primera vegada, una història que explica l'origen, el context i el destí que van tenir els gitanos europeus durant la Segona Guerra Mundial. De l'exclusió a la persecució i a l'extermini. 60 minuts presenta el primer documental que repassa la història oblidada de la persecució dels gitanos per part dels nazis i els seus aliats arreu del continent europeu. "Memòries gitanes. L'altre genocidi" també lluita en contra de la idea racista d'"un poble nòmada sense llar", i mostra que els orígens van ser els d'un poble socialment divers i sedentari.

Els occidentals som massa materialistes? Estem destrossant l'ecologia del planeta per satisfer els desitjos i els impulsos del nostre ego? ¿I què o qui empeny aquesta força seductora tan poderosa? Aquest reportatge presenta una mirada crítica a la injustícia social, al pic petrolier, a l'esgotament dels recursos i a la necessitat que tenim arrelada tan profundament de relacionar-nos amb els altres per mitjà del que consumim. A més, el reportatge també analitza el ritme frenètic del materialisme que ens provoca estrès i esgotament.

Al Senegal, l'última esperança d'aturar la desertificació i l'expansió del desert del Sàhara és el "gran mur verd". En menys de 25 anys, la temperatura mitjana del país ha augmentat un grau i les precipitacions han disminuït un 30%. El "gran mur verd", un bosc de quinze quilòmetres d'amplada i set-cents de llargada, que anirà de Dakar a Djibouti, intentarà parar els peus al desert, un desert que avança de forma que eixuga terres de cultiu i fa inviable viure a milers de camperols, que es veuen obligats a abandonar les seves terres buscant lloc a la capital, Dakar.

Reunits en un seminari diferents pensadors internacionals, coordinats pel sociòleg Manuel Castells, parlen i discuteixen sobre com serà el futur, sobre quin món tindrem després de la crisi. Aquest document és un resum de les seves interessants i polèmiques idees.

Poc després del començament de la crisi financera del 2008, el sociòleg Manuel Castells es va envoltar d’un petit grup d’intel?lectuals internacionals de gran prestigi per analitzar a fons la crisi. Castells va anomenar el seu grup “The Aftermath Network”, “La xarxa de les conseqüències” fent referència al nou món que, segons ell, estava naixent de les cendres de la crisi.

De bon principi, els membres de la xarxa Aftermath van coincidir que aquesta crisi no era tan sols de naturalesa financera i econòmica, sinó que també era una crisi social i cultural que canviaria profundament la societat europea i la dels Estats Units. Durant tres estius consecutius, els pensadors d’Aftermath es van reunir per analitzar la crisi en totes les seves manifestacions i el resultat van ser unes visions noves i sorprenents.

Després de veure la mort de prop a 800 metres per sota del desert de Xile, els 33 miners que van quedar atrapats es van convertir en l'objectiu dels mitjans de comunicació d'arreu del món. Aquest reportatge explica d'una manera intensa i commovedora la vida de tres dels miners després de ser arrossegats pel remolí de la fama.

Un reportatge que mostra la tasca d'unes dones que romanen ocultes a Gaza: les "dones de Hamas", les més poderoses del territori palestí. L'apoderament de Gaza per part de Hamas la va convertir en una de les organitzacions més controvertides en el món actual. Mentre que els membres més destacats del grup són homes, la major part del seu treball de camp és dut a terme per quadrilles de dones simpatitzants. D'aquestes "dones de Hamas" algunes són les líders del moviment, ja sigui com a representants electes al Parlament palestí o com a ministres en el govern de Hamas. D'altres són reconegudes per les seves activitats d'assistència social en favor dels nens i especialment de les dones, i també perquè són les mares de terroristes suïcides.

La documentalista Suha Arraf ha obtingut un accés sense precedents a tres dones que són membres actives de l'organització a Gaza. D'aquesta manera, Arraf aporta llum a la feina d'aquelles dones, que viuen la seva vida a l'ombra.

Anys després del naixement de l'Euro, la moneda comuna del continent passa per una de les crisis més greus que ha viscut mai. Pocs dies després de les eleccions legislatives gregues, convocades anticipadament per afrontar el greu moment econòmic que viu el país, aquest 60 minuts posa el punt de mira en el rerefons que s’amaga en la gestió de la crisi i es pregunta si la moneda única acabarà amb la Unió Europa que la va instaurar.

Han estat uns mesos que han sacsejat Europa: deu anys després del seu naixement, la moneda comuna del vell continent està en crisi. Desesperadament, els líders europeus lluiten contra la crisi de l'euro. L'Europa unida, un projecte de dimensió històrica, està en joc. La clau de la crisi ha estat l'endeutament excessiu de molts estats de la Zona Euro, especialment el anomenats “PIIGS”: Portugal, Irlanda, Itàlia, Grècia i Espanya. La situació financera de Grècia és tan desoladora que pot provocar un efecte dòmino, una gran reacció en cadena i diverses economies nacionals en poden acabar quedant ressentides arreu del món. L'actual crisi de l’Euro mostra implacablement els defectes de construcció de la moneda comuna europea: no hi ha cap pla preparat per afrontar la retirada d'un país membre. I amb tot això, Grècia i altres països han estat capaços de manipular les seves dades financeres sense rebre cap tipus de sanció. Acabarà la crisi de l’euro amb la unió d’Europa?

El reportatge incorpora el testimoni de Jean-Claude Juncker (cap de l’Eurogrup), Wolfgang Schäuble (ministre de Finances Alemany), Jean-Claude Trichet (expresident del Banc Central Europeu), Michalis Chrysochoidis (exministre d’Economia grec) i Josef Ackermann (president del Deutsche Bank i de l’Institut Internacional de Finances). Al seu testimoni s’hi afegeixen les intervencions de polítics, sindicalistes, inversors a Grècia, Itàlia, França, Alemanya i els Estats Units.

Les empreses familiars no sempre es regeixen per les xifres trimestrals. La gent encara creu en una sòlida formació professional i en l’ocupació per a tota la vida a la mateixa empresa.

L'any passat, el govern va refusar l'energia nuclear perquè més del 20% del país ja està funcionant amb energies renovables. L'energia solar o eòlica ja no són només iniciatives a petita escala. Nombrosos pobles i ciutats s’alimenten amb aerogeneradors, no només perquè són sostenibles, sinó també perquè generen riquesa.

Bona part d’aquests diners se’n van cap a l’empresa Volkswagen, a Dresden, temple de la indústria automobilística alemanya, on cada alemany, almenys un cop durant la seva vida, hi anirà a buscar un vehicle.

I per últim hi ha el bosc, el “Das Wald”, el sòl primitiu del poble alemany, el lloc on tot va començar.

Tots aquests elements han contribuït al recent èxit econòmic dels nostres veïns de l'Est, pels quals avui tot Europa està mirant a Alemanya a la recerca de respostes.

Planxen la roba de llit de la reina, poleixen les botes de muntar del Felip, premen el tub de crema dental del Carles i estan amatents amb un ull a sobre de l’Enric quan aquest es perd per un club d’striptease. Trepitgen opulents palaus i patis a l'ombra dels seus amos. Són els 700 homes i dones de la casa reial: funcionaris, consultors, assessors i protectors de la Casa de Windsor. S’ocupen dels detalls més íntims de la família reial, que són el seu principal actiu i la seva principal responsabilitat. Són els servents de la reialesa i 60 minuts explica com és la seva convivència amb els membres de la corona britànica.

Els empleats dels Windsor han jurat mantenir el secret, però alguns han traït els seus amos per diners. El majordom de Diana de Gal?les, Paul Burrell, va vendre més de mig milió de còpies del seu llibre de memòries. El llibre descriu les tasques estranyes i a vegades humiliants assignades als empleats domèstics de palau. Com ara recollir un dels amants de Lady Di del seu amagatall en un Kentucky Fried Chicken i portar-lo a palau dins del maleter d’un cotxe.

El personal de palau treballa per salaris miserables i a canvi de viure en estances sovint molt petites. De fet, la família reial gairebé no s’adona de la presència dels seus empleats, amb la creença que els funcionaris no han de ser ni vistos ni escoltats. "Bon dia, senyor", va dir un cambrer imprudent a un duc de York encara adormit. La resposta del príncep Andreu va ser: "Vés a la merda!"

Aquest reportatge posa el focus d’atenció en les vivències d’extreballadors de la reialesa: des d’humils mossos i cambreres fins als xefs més privilegiats, oficials de protecció i secretaris privats. Durant tot el dia s'afanyen, sovint ingratament, per mantenir el brunzit de la monarquia. “Al servei de la reialesa” explica algunes de les seves històries.

Aquest "60 minuts" proposa a la indústria britànica de joies d'or el repte d'explicar de manera transparent d'on prové l'or que utilitzen per a les seves peces.

"On i quants impostos paguen, les multinacionals?". Sembla una pregunta senzilla, però quan es busca una resposta s'entra en un univers complex. Amb les declaracions d'experts internacionals, aquest "60 minuts" fa un cop d'ull als paradisos fiscals, a la gent que hi viu, i a les rutes al llarg de les quals s'eviten globalment els impostos, amb grans noms com "Cayman Especial", "Assassí B", "Doble irlandès" i "Sandwich holandès".

Cada any cal presentar la declaració de l'impost sobre la renda. Aquesta inclou informació econòmica verídica i, en cas necessari, amb el suport de documents explicatius. Més tard, se sabrà si cal pagar impostos addicionals per fer carreteres, escoles, hospitals i altres instal?lacions públiques. Però això no els passa, a les multinacionals. El que va començar com una manera d'evitar la doble imposició d'impostos (de pagar les mateixes taxes dues vegades en dos països diferents) s'ha convertit ara en una indústria enginyosa per limitar els impostos sobre els guanys i altres pagaments obligatoris al mínim. Aquest fet ha creat una "economia extraterritorial": un univers paral?lel en el qual fluxos de capital considerables viatgen pel món a la velocitat de la llum. El volum total de les aportacions fetes per inversors molt rics i els presidents executius de les multinacionals s'estima en uns 32.000 milions de dòlars. Un món financer a l'ombra envoltat per un alt nivell de secretisme.

Els autors del reportatge van a fons i es submergeixen en el món dels tractats fiscals i de les exoneracions fiscals. Un món en què els governs i les multinacionals estan participant en una cursa sense fre. Per això es fan pagaments en un paradís fiscal. I, per tant, de tots els elements de la nostra societat mundial que es veuen afectats per la globalització, el més reeixit és el flux de les finances. Mentrestant, a la Gran Bretanya, creix la resistència i els diputats plantegen les preguntes correctes a Starbucks, Amazon i Google. La Unió Europea també està treballant en la legislació. Quant de temps pot augmentar la càrrega fiscal sobre els ciutadans i les petites i mitjanes empreses, mentre que per a les multinacionals només fa que disminuir? I els estats es veuen amenaçats en els seus fonaments? És el preu que hem de pagar pel capitalisme globalitzat?.

La tonyina vermella del Mediterrani és el plat més exquisit de la cuina tradicional japonesa i el seu preu pot arribar a duplicar la cotització de l'or a la borsa del peix de Tòquio. La seva pesca s'ha convertit en una carrera de bojos...

60 minuts presenta un reportatge que examina les conseqüències polítiques dels incendis que van passar a la Península del Peloponès l'any 2007, a la petita població de Zaharo. L'alcalde Pantazis Chronopoulos, un heroi autoproclamat, no pararà fins que aconsegueixi reconstruir la ciutat, on el primer tinent d'alcalde i 24 habitants més hi van perdre la vida.

Aquest treball farà el seguiment per comprovar si la població aconseguirà dur a terme els plans per renovar la zona i per saber si es passarà per alt la llei que decreta destruir tot allò que ha quedat sencer. Una història sobre el desastre, el capitalisme, l'ambició i els suborns allà on la cobdícia i l'explotació amenacen de no deixar res més que terra erma per als membres de la comunitat de Zaharo.

Per què als Estats Units fan passarel?les de moda on desfilen nens que estan esperant ser adoptats? Hauríem de fer alguna cosa semblant a Europa?. En aquest documental viatgem a algunes zones dels Estats Units per ser testimonis de com es fa servir el màrqueting amb els nens. Les passarel?les, els anuncis a la televisió i les exhibicions fotogràfiques són un tema molt polèmic, però sembla que funcionen amb nens que difícilment seran adoptats - adolescents, grups de germans i nens amb necessitats especials. Això té un gran impacte en futures despeses socials, ja que molts estudis demostren que créixer i arribar a la majoria d'edat dintre del sistema d'acollida pot comportar malalties psiquiàtriques o abocar a situacions de delinqüència, indigència o presó.

La cadena de televisió Al-Jazeera fa pública una investigació d'impacte mundial: el líder palestí podria haver estat assassinat amb material radioactiu.

“60 minuts” presenta un reportatge peculiar. Un treball de precisió, un encaix que trama entrevistes, tesi i animacions. Nominat a Millor Documental en l’edició dels premis Goya del 2012, explica la història de Manuel Cortés, “el talp de Mijas”. Quan va acabar la Guerra Civil Espanyola i es van tancar les fronteres, centenars de persones es van veure obligades a amagar-se per escapar de la repressió franquista. Van viure durant dècades amagades sota tarimes o en forats darrere de les parets de les seves cases, amb la por contínua de poder ser descobertes en qualsevol moment.

Un dels “talps” més coneguts va ser Manuel Cortés, antic alcalde de Mijas, a Màlaga. Amb l'ajuda de la seva esposa, Juliana, Cortés va passar 30 anys amagat en un petit forat, entre dues parets de casa seva. Durant el primer any de captivitat, Cortés ni tan sols va poder dir a la seva filla, llavors una nena, que era viu. Va passar mesos veient-la jugar, sense poder ni tan sols tocar-la.

Però això no és només una història sobre la Guerra Civil Espanyola, un exercici de memòria històrica. És un relat sobre la supervivència i la humanitat; sobre les conseqüències de la guerra i la dictadura. Amb belles seqüències animades, el documental narra el drama de la història del Manuel i de la Juliana , mentre que les imatges d’arxiu i algunes entrevistes emmarquen el context històric.

"Saquejadors dels Déus. Els museus i el tràfic il?legal d'antiguitats". Dirigit per Adolfo Conti. El mercat il?legal d'obres d'art és un negoci de proporcions enormes; un tràfic criminal el valor monetari del qual és només superat pel tràfic de drogues i d'armes. Sumes extraordinàries de diners canvien de mans entre els lladres de tombes, els intermediaris i els grans distribuïdors internacionals, mentre que compten amb la condescendència de molts bancs. Què impulsa aquest mercat emergent i poc conegut? Els grans museus de Nord-amèrica i Europa estan en el punt de mira.

A través de relats inèdits i testimonis de saquejadors d'obres d'art, aquest "60 minuts" revela el paper de les institucions museístiques en el tràfic internacional d'obres d'art i en el saqueig del patrimoni artístic mundial. Nikolas Zirganos és un periodista grec que ha estat investigant els punts calents del tràfic il?legal de peces d'art al món durant anys. Ell va revelar una exclusiva, l'any 2005, quan, gairebé per casualitat, un amic que treballava a la Interpol li va oferir una " història sensacional " pel seu diari: un arxiu que contenia documents i fotografies d'una corona d'or, probablement robada d'una excavació clandestina al nord de Grècia, i que havia acabat al John Paul Getty Museum de Los Angeles per l'astronòmica xifra d'1,5 milions de dòlars. Zirganos es va posar sobre la pista d'uns esdeveniments que no podien ser provats al cent per cent.

Aquest reportatge segueix el periodista grec en la seva recerca de la veritat. La investigació el porta a treballar amb els periodistes Jason Felch i Ralph Frammolino de Los Angeles Times (que van estar a punt de guanyar el Pulitzer pels seus articles sobre el Getty), amb carabinieri italians i magistrats d'Itàlia i d'Alemanya.

Juntament amb la història de la corona, el reportatge també mostra algunes de les compres més escandalosos fetes per alguns grans museus - des del Museu Metropolità de Nova York fins a la Gliptoteca de Copenhaguen. D'aquesta manera, revela les intrigues i falsificacions que han permès a aquestes institucions mostrar obres d'art robades i descriu la feina de jutges i carrabiners italians, les recerques dels quals en alguns dels magatzems dels comerciants d'art més importants del món han tret a la llum un mercat il?legal que ha estat ocult durant molt de temps. El repte de tota aquesta gent és complicat d'assolir: fomentar una nova sensibilitat cultural i forçar els museus de tot el món a adonar-se de la importància de fer una clara ruptura amb el comportament criminal del passat. Cada fragment de la Història és un fragment de la memòria humana. I sense records no sabem ni qui som ni en què ens convertirem.

Un documental d'Adolfo Conti basat en un treball periodístic de Nikolas Zirganos. Una producció de DocArt en associació amb Televisió de Catalunya.

Estats Units i Iran sembla que estan vivint un acostament sense precedents. Aquest fet arriba, però, en un moment en què la supremacia a tot el món d'Occident ha disminuït, especialment a l'Orient mitjà. Fins avui, diverses guerres han debilitat la capacitat occidental de projectar el seu poder a nivell mundial. Aquest 60 minuts, rodat a 19 països diferents durant gairebé 2 anys, des de l'Iran fins a les Seychelles, passant per l'Àfrica, l'Índia, Sri Lanka, fins a l'Àsia i als Estats Units, explica com la batalla pel petroli ha establert un nou ordre mundial pel que fa al comerç marítim i al control del mar.

Després de segles de dominació naval de les aigües de la regió, Occident s'enfronta a les marees creixents de control dels autòctons a tot el litoral de l'Oceà Índic. Nous gegants econòmics emergeixen cap a l'Est i vénen a aquesta regió estratègica amb ganes d'obtenir els seus propis recursos i omplir-se les butxaques. Mentrestant, les masses àrabs se subleven i es fan sentir, enderrocant tirans i potentats, un per un. Arran d'aquesta revolta, queden poques certeses. Però una cosa està clara: Occident ja no dicta les directrius com abans. I no és gens segur quines accions, siguin o no la guerra, poden canviar el decurs de la història.

Amb imatges d'arxiu recents i amb el testimoni d'experts i protagonistes de la regió, aquest documental delimita com són aquestes noves aigües tèrboles i desxifra com els esdeveniments dispars que passen a terra, en llocs com Líbia , l'Aràbia Saudita, Egipte i el Iemen, o al mar, com al mar Roig , al golf d'Aden i al golf Pèrsic, tots són part de la mateixa història: la del desmantellament lent d'un vell ordre i la de l'emergència d'un nou ordre estratègic mundial.

Si un sistema no funciona bé, no seria millor agafar les regnes de l'assumpte amb les pròpies mans? Podríem pensar en un món sense oficines d'atenció al client, un món en el qual es guanyessin diners, però no a costa dels altres i que, al mateix temps, es contribuís a millorar el medi ambient? Es podria pensar en un món ple de confiança i solidaritat, sense haver de renunciar a la nostra llibertat individual. Seria una utopia? Als Països Baixos, després de la revolució industrial i de la revolució digital, ha arribat una altra revolució: la revolució energètica.

Aquest "60 minuts" mostra que tot això és possible i ho fa de la mà de diversos pioners en el camp de l'energia; tots ells diuen que aquest podria ser el nostre futur. Ells mostren com la descentralització i les societats cooperatives poden permetre'ns fer els nostres propis subministraments d'energia sostenible més ràpid del que podem imaginar, sovint sense subsidis i, alhora, obtenint un guany. I si així podem obtenir energia sostenible, per què aturar el procés aquí?

D'aquesta manera també estan sorgint diverses iniciatives en els àmbits de les assegurances, l'assistència sanitària i les indústries dels ciutadans, sorgides de la recessió, i amb la finalitat de desenvolupar noves xarxes socials, impulsades per l'empatia en comptes de la cobdícia. El reportatge "L'energia dels ciutadans" es basa en les idees de tots aquests pioners; impulsors d'una nova era de l'energia. Un reportatge dirigit per Sabine Lubbe Bakker. Recerca de William de Bruijin.

El rostre de les dones de Moçambic està ple de vides no explicades, callades, silenciades. El documental rescata la imatge d'un mite: Josina Machel. Heroïna i guerrillera Moçambiquesa que va lluitar per la independència del seu país.

A tot Europa, des de Grècia fins a Suïssa, els moviments nacionalistes populistes i xenòfobs s'estan convertint en forces polítiques significatives. Alguns fins i tot estan aconseguint prou suport per guanyar escons al Parlament. La defensa d'una identitat cultural, la lluita contra el multiculturalisme i el descrèdit de l'Islam: aquests grups tenen els mateixos objectius, però no els mateixos mètodes.

Aquest "60 minuts" viatja per Hongria, França, Anglaterra i Alemanya per mostrar l'auge dels partits d'extrema dreta a bona part d'Europa. Els autors del reportatge visiten França, on el Bloc Identitari, partit d'extrema dreta fundat el 2003, fa servir la tecnologia moderna per difondre el seu missatge d'odi i por. A l'altra banda del canal, el grup antimusulmà Lliga de Defensa Anglesa (l'English Defence League) arrossega multituds cridaneres de seguidors que acostumen a brandar gerres de cervesa, sovint violents, aparentment aliens a la paradoxa que s'han convertit en el tipus de fonamentalistes que, justament, diuen que odien. A Hongria, musculosos tatuats han format l'Exèrcit dels Bandits, que formen unes patrulles que recorren les àrees de gitanos romanís i atemoreixen tothom qui troben pel camí. Finalment, aquest 60 minuts fa una ullada a l'interior d'un poble d'Alemanya, Jamel, que ha estat assetjat pels neonazis, nostàlgics del Tercer Reich. Així, aquesta investigació travessa Europa i s'endinsa al cor d'aquestes organitzacions per trobar-se amb els seus líders i simpatitzants, per poder oferir una mirada aterridora del que pot passar quan la por, la ignorància i el racisme es combinen...

Un reportatge que evidencia la corrupció que s'amaga darrera dels Jocs Olímpics d'hivern, que se celebren del 7 al 23 de febrer a Rússia. La ciutat russa de Sotxi, a la "riviera" de Rússia, és una destinació de vacances tradicional per als russos rics i poderosos. També va ser triada per ser la seu dels Jocs Olímpics d'hivern del 2014, organitzats pel Comitè Olímpic Internacional. Va ser una elecció estranya. Quan el COI va prendre la decisió, no hi havia cap mena d'instal?lació per fer uns jocs a Sotxi.

Aquest 60 minuts exposa el qüestionament de la candidatura de Sotxi, i fa el seguiment de la construcció d'un complex hivernal artificial en un entorn subtropical. A mesura que s'acosten els Jocs Olímpics d'hivern, creix la controvèrsia. Els Jocs Olímpics d'hivern del 2014 a Sotxi, Rússia, seran els primers que es faran en un complex subtropical. Els jocs més cars de la història trenquen tots els rècords pel que fa a la corrupció i la megalomania. L'administració de Putin té tothom a la seva disposició, des d'oligarques fins a gent corrent que ha de pagar la factura olímpica. Tant els poderosos com els més febles parlen en aquest documental d'investigació, que revela la història oculta darrere dels "jocs de Putin".

El crític amb el govern Garri Kaspàrov diu que la propaganda olímpica de Putin amaga realment un procés accelerat de privatització de la terra a Sotxi. Molts habitants han hagut de donar pas a hotels, pistes de salts d'esquí i un gran port, que posteriorment van ser arrossegats per les tempestes i les esllavissades de terra, ja que la Vila Olímpica es va construir sobre un pantà a la regió més calenta de Rússia. En gran mesura, la història d'aquests Jocs Olímpics perjudicials per al medi ambient amaga una gran malversació de diners. La carretera de 45 quilòmetres que condueix a la Vila Olímpica va ser tan cara que bé podria haver estat pavimentada amb or o caviar negre. El documental entrevista personatges clau, des de l'alcalde de Sotxi i contractistes corruptes fins a senadors i grups de pressió al president del Comitè Olímpic Nacional de Rússia.

Rússia ha canviat de manera radical en els últims 20 anys, i Moscou s’ha convertit en el centre d’aquesta transformació espectacular. Però, durant molt de temps, el Kremlin, just al centre de la capital, ha mantingut el seu estatus de centre del poder rus, un palau presidencial del segle XIX, darrere un mur que inclou sis catedrals, edificis de la guàrdia presidencial, així com altres palaus dels segles XVI i XVII. Dins el Kremlin s’hi amaguen molts secrets, moltes imatges i racons que no s’havien vist mai en públic i que ens descobreix aquest 60 minuts. Per primera vegada s’obren les portes del palau del Kremlin, on hi viuen des de cuiners a caçadors, servents o soldats, tots ells encantats de treballar a la seu del poder de Rússia.

Tot i la transformació de Rússia des de la caiguda de l’URSS, el Kremlin s’ha mantingut inalterable; una ciutadella impenetrable on el temps sembla haver-s’hi detingut. En rus, “kremlin” vol dir “fortalesa”, com, de fet, se l’ha vist sempre: la seu del poder. El tsar Nicolau hi va ser coronat el 1896, en una cerimònia filmada pels germans Lumière, que es va convertir així en la primera notícia enregistrada de la història.

Als anys 30, Stalin va aïllar-se a la fortalesa. El Kremlin, alhora, també es va apartar de la resta del món. El canvi va ser el 1957, quatre anys després de la mort de Stalin, quan Nikita Khrusxov el va obrir altre cop. Durant tot aquest temps, el Kremlin ha estat un lloc inaccessible i ple de secrets. Excepte pels que fan que funcioni cada dia. Totes aquestes persones tenen un element en comú: estan orgulloses de servir el Kremlin, guardià de la història d’un país immens.

Durada: 53 minuts. - Mida: 552 MB

Era un fet sense precedents en la història mundial. Enlloc, i mai en cap estat anomenat “democràtic”, s’havien silenciat la ràdio i televisió pública d’una manera com aquesta, que es va qualificar d’"autocràtica" i "antidemocràtica". En menys de cinc hores, la tarda de l'11 de juny del 2013, el primer ministre grec, Andonis Samaràs, decideix apagar els interruptors de l’ERT, la cadena pública de Grècia, després de 75 anys d'emissió contínua. Les dues freqüències de ràdio i televisió es van quedar en silenci, de manera que les pantalles van passar a negre i l’emissora d’FM va començar a brunzir. El tancament de l’ERT va ser un acte polític inaudit, que va commocionar els ciutadans grecs i els va portar records de l'època fosca de la dictadura. També va causar un escàndol internacional ferotge a tot el món. Per què la ràdio i televisió pública havien de morir?

La decisió sense precedents per part del govern de tancar ERT ? l’ens públic grec de radiodifusió- va ser un cop dur per a ciutadans i treballadors dels seus mitjans de comunicació. L’autor del documental, Iorgos Avgeropoulos, com els seus col?legues, periodistes i tècnics, es van concentrar immediatament al centre d’emissió de l’ERT. Des del principi, cada dia van anar gravant tot el que passava i el que veien. El documental es va editar ràpidament per tenir el record indeleble d’aquells llargues hores i dies.

Qui són realment les dones activistes “Femen”? Conegudes per usar el seu cos com a «arma» de comunicació, aquestes noies ucraïneses són avui la nova cara del feminisme. Han arribat a ser internacionalment conegudes per l'organització de protestes en topless contra el turisme sexual, institucions religioses o el sexisme.

Aquest documental explica la seva història i la seva lluita, des d’Ucraïna fins a Bielorússia, passant per la resta d'Europa i després a Egipte i Tunísia. El seu missatge i els seus mètodes són impactants per a la majoria, però el reportatge dóna llum sobre les seves veritables intencions, la ideologia que hi ha al darrere i el procés de reclutament de les que s’anomenen «dones guerreres».

El seu moviment ha despertat dones des de l'Orient Mitjà i avui compta amb molts seguidors. Són joves (menors de 25 anys) i no estan disposades a renunciar a la seva lluita contra l'opressió de la dona, fins i tot si això significa la presó, l'exili, o posar en perill les seves vides.

60 minuts" fa un repàs a l'evolució política d'Ucraïna per entendre les claus de la situació que viu aquests dies el país. El reportatge fa una detallada reconstrucció de com va tenir lloc la "revolució taronja" i de com les esperances dipositades en líders com Iúsxenko i Timoixenko van desaparèixer amb la reaparició a l'escena del govern corrupte de Ianukóvitx; amb ell el país es va veure submergit en una greu crisi energètica del gas i es va doblegar al retorn al poder de les oligarquies.

Al reportatge hi parlen els mateixos Iúsxenko, Timoixenko (i la seva filla, quan ella va a la presó) i diversos periodistes del país i analistes de fora. En definitiva, detallat informe polític sobre la deriva del país durant l'última dècada, un país que s'ha quedat sense drets civils, amb una llibertat d'expressió mutilada, gairebé anul?lada - i amb una autocràcia que dóna poder a les oligarquies i que calla la boca de les veus discordants.

La història d'Ucraïna i de la seva dominació per part de la veïna Rússia s'ha repetit durant segles. Però el 1991, després de l'enfonsament de la Unió Soviètica, Ucraïna es va independitzar. El 2004, la "revolució taronja" va posar fi al règim prorús autoritari existent. Liderats per la líder de l'oposició, Iúlia Timoixenko i el seu aliat, Víktor Iúsxenko, els ciutadans van omplir els carrers d'Ucraïna en protesta per les eleccions fraudulentes acabades de celebrar. La Cort Suprema va sentenciar al seu favor, i l'aliança taronja va arribar al poder amb una coalició fermament antirussa i prooccidental.

Després de la revolució, van ser molts els que van predir una onada de tipus dòmino de més revolucions que portaria la democràcia i la liberalització a la regió. Malgrat tot, aquests pronòstics mai es van fer realitat. El 2010, amb l'elecció del president Ianukóvitx, el país més gran al centre d'Europa va caure, un cop més, sota l'esfera de la influència russa i del poder de les oligarquies. Centrant-se principalment en els últims 30 anys, aquest treball és la història d'una nació, la seva importància geopolítica al centre d'Europa i la seva contínua lluita per la democràcia.

Els governs del món fan els ulls grossos als esdeveniments que ocorren en la Rússia d'avui. Silenci i gestos apagats són la seva única resposta. No obstant això, la seva actitud canvia quan les negociacions per interessos amb Rússia apareixen en l'ordre del dia. En general, el món està actuant com si a Rússia no hi passés res d'especial.

Els autors d'aquest "60 minuts", el 2007 van fer el reportatge «El sistema de Putin». És va emetre a més de 40 països i va mostrar com un tinent insignificant de la KGB, Vladímir Putin, havia grimpat metòdicament l'escala per poder arribar a ser, després de 25 anys a l'ombra, el president de Rússia. Els seus dos mandats van veure el renaixement de Rússia com a potència mundial combinada amb un sentit exacerbat d'orgull nacional en un règim cada vegada més autoritari. Després de 8 anys i dos mandats com a president , Vladímir Putin es converteix en primer ministre amb el president Dmitri Medvédev, el dofí elegit, des de fa 6 anys.

Després d'una absència acuradament programada, és precisament en aquest moment que els autors decideixen elaborar "El retorn de Putin". El 2011, l'anunci de la nova candidatura de Putin a la presidència desperta una onada de la revolta i el sorgiment d'una ferotge oposició al seu "sistema". Després de les eleccions manipulades per evitar la humiliació d'una segona votació, Vladímir Putin és reelegit president. La repressió dels seus opositors és immediata i brutal i s'acompanya de sistemàtics i obsessius decrets contra la llibertat: la negativa del dret de manifestació i totes les formes de llibertat d'expressió, la denúncia de les ONGs com a agents estrangers, una definició ampliada i deliberadament vaga de delictes d'espionatge i alta traïció, i la declaració de l'homosexualitat com un crim.

Durant la presidència de Medvédev, Putin havia preparat el seu retorn al poder perquè es reforcés el control de l'Estat, per monopolitzar el petroli i el gas, fomentant la corrupció, i per empresonar advocats i periodistes que s'oposaven a la seva supremacia. Rússia és avui un estat que està a mercè dels seus serveis especials: la policia, l'exèrcit i els serveis secrets, d'aquests serveis Putin n'és el mestre indiscutible. Igual que un tsar, que és l'única persona que controla la cohesió dels diferents clans d'un règim en què tots i cadascun anhela per un lloc a la galàxia Kremlin. Rússia és avui una " dictadura ", o com els russos de vegades en diuen, una "democràcia d'imitació".

El creixent poder de Putin, la seva complicitat amb l'Església, la corrupció endèmica, l'emergència d'una oposició seriosa, la desesperació dels nous empresaris, aliances tàctiques de Putin amb la Xina i l'augment dels decrets contra la llibertat en un estat on no hi ha hagut imperi de la llei durant dècades, conformen les línies d'aquest reportatge que presenta "60 minuts". Imatges d'arxiu dels últims 10 anys viscuts a Rússia, complementats amb els punts de vista de russos de diversos àmbits: polítics, intel?lectuals, escriptors, periodistes, homes de negocis i artistes revelaran la glaciació política terrible de la "Nova Rússia". Tots ells fan una dissecció dels mecanismes que està utilitzant Putin per consolidar el seu control totalitari sobre la nació i fer realitat el seu somni indestructible: la reconstrucció d'una gran i gloriosa Rússia, alienant gradualment exrepúbliques soviètiques com Ucraïna i Geòrgia, o Txetxènia.

Algunes guerres desemboquen en la creació d'Estats. El 9 de juliol del 2011, el Sudan -el país més gran de l'Àfrica- es va partir en dos territoris. El sud va declarar la independència i es va convertir en el país cent noranta-tres del món. Les Nacions Unides tutelen el procés de construcció d’aquest Estat. Després de Kosovo i de Timor Oriental, és la tercera vegada que els equips de les Nacions Unides ajuden a crear un Estat des de zero. Està tot per decidir: com distribuir el poder polític, com organitzar l'economia, com estructurar l'exèrcit o com proveir els béns i els serveis bàsics a la població o als refugiats que tornen de l’exili. No es veia una operació d'aquesta envergadura des de feia més de cent anys. Les Nacions Unides afronten un repte que durarà una generació. Per això, la comunitat internacional haurà de fer costat als sudanesos fins al final.

Com es pot construir un país des de zero? “Constructors d’Estats” fa el seguiment d’una funcionària de l'ONU, Lise Grande, en el seu intent de posar en pràctica la teoria per donar forma a la jove democràcia de la República del Sudan del Sud. Al juliol del 2011, el Sudan es va convertir en la darrera nació creada al món, el país 193 de l’ONU, després d'una guerra civil de 50 anys que va matar més de dos milions de persones. Les Nacions Unides col?laboren estretament amb el vicepresident del Sudan del Sud, Riek Machar, que ha passat directament de la lluita armada al servei públic. Ara els antics companys d'armes de la selva són ministres del govern. Les apostes, els reptes i les esperances del país són nombrosos i elevats.

"60 minuts" presenta un reportatge sobre el "reality show" de la televisió xinesa en què la periodista Ding Yu entrevista convictes abans de ser executats. El govern de Pequín va retirar el programa gràcies a la repercussió internacional d'aquest treball. Durant cinc anys, el canal públic de la televisió de la província xinesa de Henan ha emès un programa setmanal titulat "Entrevistes abans de l'execució". Un "reality show" inclassificable, que ha tingut audiències massives i repercussió mundial. En el programa, la periodista Ding Yu entrevista homes i dones convictes poc abans de ser executats. Entrevistes esfereïdores en què els entrevistats confessen els seus crims i s'acomiaden dels seus familiars. L'objectiu del programa és "educar la població" pel que fa als riscos que comporta cometre determinats delictes.

En els seus informes anuals sobre el respecte dels Drets Humans, Amnistia Internacional situa la República Popular de la Xina en el primer lloc del rànquing de països que encara apliquen la pena màxima i, a més, sense les garanties jurídiques necessàries. Tot i que les autoritats de Pequín han eliminat, darrerament, 13 delictes susceptibles de ser castigats amb la pena de mort, encara executen cada any milers de persones, segons denuncia Amnistia. Fins fa ben poc, l'evasió fiscal, el contraban d'antiguitats i el frau bancari es castigaven a la Xina amb la mort.

“60 minuts” ofereix, ara, aquest reportatge. Un document que aprofundeix en el sistema judicial xinès i en la visió que l'opinió pública xinesa té -a través de la mirada de la periodista Ding Yu- de la pena de mort. Durant mesos, els productors Steven Seidenberg i Leland Ling van seguir amb les seves càmeres l'equip d'"Entrevistes abans de l'execució".

"Entrevistes abans de l'execució", sempre amb l'autorització judicial del Tribunal Suprem de Senan, se centra en casos d'assassinats. La periodista Ding Yu no ha entrevistat mai presoners polítics o convictes amb sentències qüestionades. L'equip de producció del "reality show" ha d'actuar ràpidament perquè els presoners poden ser executats una setmana després que es dicti sentència.

El fenomen d'"Entrevistes abans de l'execució" va ser recollit per la premsa mundial arran del reportatge que en va fer una productora xinesa per a les cadenes públiques britànica -BBC- i nord-americana -PBS. Ha estat la repercussió internacional d'aquest reportatge, el que ha obligat les autoritats de Pequín i de Henan a suspendre, de moment, el programa.

"Alguns espectadors poden considerar que demanar una entrevista a un criminal quan està a punt de ser executat és cruel", diu la periodista Ding Yu en el reportatge. "Però és al contrari, ells volen ser escoltats". Uns testimonis, obtinguts en una situació humana límit, que després utilitzaven les autoritats provincials de Henan per mantenir el control sobre la població.

Les repúbliques centreamericanes van rebre el qualificatiu de bananeres des que la United Fruit Company es va establir a la zona. Des llavors, el sector bananer s'ha desenvolupat com un món tancat i de murs infranquejables. "Sota els bananers” fa un seguiment d'un conflicte laboral en les bananeres de la població de Morales, al nord de Guatemala. El reportatge retrata el conflicte des de l’acomiadament de gairebé un miler de treballadors fins a les amenaces i pressions que va rebre el sindicat per part de la patronal.

Els fets es van iniciar amb l'acomiadament de 900 treballadors de la multinacional Bandegua (Del Monte). El sindicat va convocar una manifestació davant les oficines de l’empresa. La nit abans de la concentració, un grup d'assaltants va entrar a la seu del sindicat i, a punta de pistola, va retenir els membres de la directiva sindical i els va obligar a firmar la seva renúncia. No sense dificultats, es va acabar celebrant el judici i, per primera vegada en la història de Guatemala, es va condemnar els responsables d'un fet d’aquestes característiques. Però les sentències van ser molt lleus i els cinc dirigents sindicals, que no van deixar de rebre amenaces, es van haver d'exiliar fora del país. Les amenaces van tornar. Ara, cap als membres de la nova executiva.

Les “regions d’intercanvi econòmic” juguen un paper clau en una Europa que viu un moment de recomposicions territorials, econòmiques i socials. Aquest és un concepte modern que pren com a base l'àmbit de l'activitat econòmica i comercial, que se superposa als tradicionals criteris geogràfics, socials o polítics. La principal megaregió del sud d’Europa és la conformada per un ampli espai que inclou l’oest d’Alemanya, les regions franceses de Rhône-Alps, Provence-Alps-Côte d'Azur, Languedoc-Roussillon i Midi-Pyrénées, Catalunya, bona part d'Aragó, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Murcia i Andalusia.

La consolidació del corredor que travessa aquests territoris i els connecta amb les grans zones de flux de mercaderies de la resta del món és fonamental per al futur d'aquesta megaregió i del conjunt dels països implicats ?en tots els sentits, no només l'econòmic, sinó també el cultural i el de les relacions humanes? . Aquest 60 minuts explica com s’ha arribat a aquest escenari i explica els punts clau d’aquest conflicte.

Encara que en aquests moments el consens entre els poders polítics i econòmics de les àrees afectades és pràcticament unànime a favor del Corredor Mediterrani, també és veritat que encara hi ha algunes reticències que no es poden ignorar i que durant les últimes dècades han anat construint alternatives que també són ja un fet. Per això la qüestió no s'esgota amb la decisió del Parlament Europeu sobre els nous corredors ferroviaris. És una cursa vital de llarg recorregut en la qual estem implicats tots nosaltres.

El reportatge mostrarà com s'ha arribat a aquesta situació, què hi ha en joc, quin és l'escenari i les perspectives a mitjà i llarg termini, quin món de relacions econòmiques i personals deixem als nostres fills. Les opinions contrastades i les dades objectives són la base de “Per on passa el futur”.

S’han abocat milers de milions d'euros a les institucions financeres europees per evitar que caiguessin en la bancarrota. Però, on han anat a parar, aquests diners? A qui pertanyen els bancs suposadament amenaçats? 60 minuts dóna resposta a aquests interrogants i descobreix on s’han destinat els milions de diners públics injectats per donar una alenada a l’economia europea.

50 mil milions d’euros per a Grècia, 70 mil milions per a Irlanda, 40 mil milions per a Espanya; un estat i després un altre s'han vist obligats a apuntalar els seus bancs injectant enormes sumes de diners per cobrir les pèrdues que havien provocat les mateixes institucions financeres mitjançant crèdits tòxics. Però, on han anat a parar aquests milers de milions d'euros? Qui se n’ha beneficiat?

El guardonat periodista de negocis Harald Schumann creua Europa per fer aquesta senzilla pregunta i rep algunes respostes interessants. Les parts rescatades no es troben en els països de l'euro més pobres, sinó sobretot a Alemanya i França. Una gran suma dels diners va a parar als creditors dels bancs que volen o que han de ser rescatats. I malgrat que aquests inversors han invertit, òbviament, molt malament, estan sent protegits contra les pèrdues a costa del diner públic. Per què està passant, això? Som conscients de qui rep aquests diners?

Harald Schumann aconsegueix que aquest tema complicat esdevingui comprensible per a tothom formulant la seva pròpia opinió ? informada i valenta. Un dels treballs més punyents sobre la crisi bancària.

“El contagi” és una pel·lícula documental que es capbussa, durant més de dos anys, en el cor mateix d’una crisi econòmica que està posant a prova la Unió Europea. Els ciutadans grecs viuen en el llindar de la pobresa i tenen escassa confiança en el futur. De Grècia, el contagi s’estén a Portugal i Irlanda i es converteix en un perill per a la resta d’Europa.

L’euro, la moneda única en què es fonamenta la unitat, està amenaçat pels mercats. L’impacte de les polítiques de rigor, la fragilitat del sistema financer, la degradació de la situació social, la recessió econòmica que afebleix el conjunt dels ciutadans... La inestabilitat política va en augment i les conseqüències són múltiples: els governs cauen successivament; l’extrema dreta i les forces populistes són opcions polítiques a l’alça; els deutes dels estats assoleixen proporcions alarmats; els tipus d’interès pugen; els estats viuen a un pas de fer fallida...

Aquest trencament amb el sistema de vida dels europeus és un seriós desafiament als fundadors de la Unió Europea, un territori que en 30 anys representarà el 6% de la població mundial i el 12% del PBI global. El model de la UE es veu amenaçat i podria veure’s abocat, en un futur no gaire llunyà, a tenir un paper marginal en la globalització. I malgrat la necessitat d’una reacció urgent, la UE vacil·la, dilatant la presa de decisions.

Sobre la base dels testimonis de ciutadans molt castigats i afeblits i de l’opinió d’experts i de protagonistes europeus de primer pla -Herman van Rompuy, Jean Claudio Juncker, Christine Lagarde, Jutta Urpilainen, Martin Schulz o Guy Verhofstadt- el documental planteja les qüestions cabdals del futur d’Europa: què en queda del model europeu, amb la globalització? Com es pot salvar l‘euro? Continuarà existint Europa? Com es pot evitar el desencís d’Europa?

Els mitjans que es van utilitzar per resoldre el conflicte de l’apartheid a Sud-àfrica, podrien aplicar-se al conflicte palestino-israelià? Aquesta és la pregunta que es fa una persona que ha viscut en primera persona tots dos conflictes, Robi Damelin, en aquest documental que presenta el programa “60 minuts”.

Nascuda a Sud-àfrica durant l'època de l'apartheid, Robi Damelin va marxar de Sud-africa el 1967 i, més tard, ja instal?lada a Israel, va perdre el seu fill, que estava servint com a soldat a la reserva de l'exèrcit israelià als territoris ocupats. Al principi, la Robi intenta iniciar un diàleg amb el pare del palestí que va matar el seu fill, però ell s’hi nega, argumentant que era un membre de l'exèrcit d'ocupació. Quan les seves propostes són rebutjades, s’embarca en un viatge a Sud-àfrica, 15 anys després de la fi de l'apartheid, per conèixer més a fons la tasca de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació del país (la TCR), que va lluitar per superar anys d'enemistat causada per l’apartheid. Després, la Robi tornarà a casa per negociar un nou tipus de perdó a les comunitats israelianes i palestines i el suport a la sortida de la presó del tipus que va matar el seu fill. En definitiva, un viatge des del dolor profund i personal fins a la creença que un futur millor és possible.

Qui som? Som millors que els altres? Quan la immigració augmenta i les fronteres es desdibuixen, molta gent se sent amenaçada. Més de la meitat dels votants suïssos dóna suport a la política d'estrangeria restrictiva de l'SVP, el Partit Popular Suís. Durant tot un any la periodista Karin Bauer acompanya diversos simpatitzants d'aquest partit i parla amb obrers, mestresses de casa i empresaris decidits a salvar el microcosmos suís.

"Hotel Europa" ens presenta els casos de dos joves graduats de l'Europa del sud que se n'han anat a viure a Holanda buscant una feina que no troben al seu país: Una infermera espanyola comença a ocupar-se de gent gran i un nanotecnòleg italià es posa a treballar a l'ASML. El tercer cas és el d'uns soldadors portuguesos que no tenen tanta sort i es troben que, quan arriben a Holanda, l'empresari holandès ja no té feina per a ells. Els països rics del nord d'Europa no tenen prou treballadors qualificats i als del sud els en sobren.

Els altres dos protagonistes són el jove emprenedor holandès Ferdinand Görs, que ha fet un hotel modular mòbil per treballadors temporals que es pot traslladar a qualsevol lloc del món. I l'economista Philippe Legrain, que ens parla de la nova economia a Europa: De la fi de l'economia industrial amb feines per tota la vida, d'un mercat de treball cada vegada més polaritzat entre llocs de treball en què es necessita poca qualificació i llocs de treball en què se'n necessita molta, i d'una economia global on els patrons de l'oferta i la demanda canvien contínuament.

El 29 de maig de 1991, ETA va cometre un dels atemptats més sagnants de Catalunya: un cotxe bomba a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic. Menys de 24 hores després, la Guàrdia Civil va assaltar una casa a Lliçà d’Amunt i va matar Joan Carles Monteagudo, va ferir Jon Félix Erezuma i va detenir Juan José Zubieta. Tots tres formaven part del comando Barcelona d’ETA i eren els autors de la matança. La ràpida i contundent operació policial, just quan se celebraven els funerals, va alleujar els familiars de les víctimes alhora que va produir un efecte no desitjat a Lliçà d’Amunt, que va passar a viure pendent d’una venjança de la banda terrorista.

I així va ser. 295 dies després, el dia de Sant Josep de 1992, un cotxe bomba va esclatar darrere de L’Aliança -el centre social i cultural del poble-, i va matar un artificier de la Guàrdia Civil. Tothom ho va interpretar com la venjança d’ETA i com un toc d’alerta a la població per la seva suposada col?laboració en la desarticulació del comando Barcelona de deu mesos abans.

El documental “295 dies” reconstrueix el clima que es va viure a Lliçà d’Amunt i a Granollers aquells deu mesos de 1991 i 1992, a partir d’una trentena de testimonis.

La crisi mundial ha revaloritzat l'or. L'explotació s'ha disparat i Colòmbia és una de les regions més riques. Amb quines conseqüències?

Tots els ulls estan posats al Brasil, en la polèmica per ser el mundial més costós de la història del futbol i en les protestes socials que s'han generat els darrers dies. Però darrere d’aquest esdeveniment esportiu hi ha tot un país que els últims anys s’havia desmarcat en la cursa per arribar a ser una nova potència econòmica mundial.

El Brasil s'ha convertit en el principal productor d'aliments mundial, proveint el globus amb soja, sucre, cafè i carn. A més, a les seves costes s’han descobert enormes reserves de cru. A la famosa llista de Forbes, la presidenta Dilma Rousseff és la segona dona més poderosa del món. La majoria dels gairebé 200 milions de brasilers s'han beneficiat fins avui de la recuperació econòmica del seu país. D'ells, ni més ni menys que 40 milions de persones han escapat de les urpes de la pobresa extrema i, fins ara, semblaven capacitats per exercir el seu poder adquisitiu per primera vegada. Però ara, els brasilers reclamen més poder polític, millors escoles i un nou i eficient sistema de transport.

Aquest "60 minuts" combina aquesta anàlisi del desenvolupament del Brasil amb la història de la vida de la presidenta Dilma Rousseff. Durant la dictadura militar va ser una de les líders de la guerrilla, fet pel qual va ser empresonada, igual que el seu predecessor, Lula da Silva. Ara, Rousseff té el repte de seguir el full de ruta per al seu país després de la polseguera que ha aixecat el Mundial de futbol.

Aquest programa ens parla del popular estadi de futbol de Maracarà, a Rio de Janeiro, un estadi que ha viscut els moments més emotius de la història recent de la població carioca i que ara es veu amenaçat per l'especulació. Amb motiu dels Mundials del 2014, l'estadi, fins ara de propietat municipal i part integrant de la ciutat, ha passat a les mans privades d'un grup d'inversors. En què es convertirà, a partir d'ara? Serà un estadi elitista? El documental intenta respondre aquestes i altres preguntes.

El documental segueix la vida diària de tres apicultors comercials nord-americans que malden per sobreviure en uns temps en què les abelles es moren d'una manera massiva a causa d'una síndrome d'origen desconegut. Diversos entesos ens donen pistes sobre el possible origen d'aquesta mena de sida de les abelles. El fet que gairebé totes les abelles dels Estats Units es portin a pol?linitzar els camps d'ametllers de Califòrnia i que, amb el pol?len, duguin al rusc els fungicides, herbicides i els moltíssims insecticides que es tiren en aquests camps, no pot ser una de les causes d'aquest desastre ecològic? O l'estrès que pateixen en els llargs viatges amb camió fins a Califòrnia, en un moment en què la colònia hauria d'estar en repòs? La població d'abelles ha anat minvant d'una manera dramàtica als Estats Units, a un ritme que portarà a l'extinció d'aquesta espècie el 2035.

Interceptar números de telèfon i trucades telefòniques, pagar informants, posar micròfons, entrar a llocs de manera il?legal, comprar informació obtinguda de manera no legítima. Aquestes activitats formen part de la feina quotidiana d’un paparazzi d'avui en dia. Alguns, fins i tot, s'han enfrontat a penes de presó pels seus mètodes poc escrupolosos. Però si estan disposats a assumir aquests riscos és perquè les recompenses que poden rebre són enormes. Algunes de les seves imatges robades es venen per desenes, fins i tot centenars de milers d'euros.

Aquest “60 minuts” reuneix alguns fotògrafs disposats a anar fins a l'extrem per fotografiar els famosos i els polítics “inconscients”, entre ells el paparazzi Antonio Zappadu, l'home responsable de les imatges del president italià Berlusconi durant una festa amb prostitutes a la seva Villa de Sardenya. Una violació inacceptable de la privacitat de Berlusconi o l’obligació d’informar del que estava passant?

A Algèria, al cor del Sàhara, hi ha la planta de gas d'In Amenas. Al gener del 2013, uns quaranta membres d'una branca d'Al-Qaeda van entrar des de Líbia en un comboi de tot terrenys per atacar-la. Un cop dins, van retenir els treballadors no algerians com a ostatges, però l'estat algerià es va negar a negociar amb els terroristes i va enviar el seu exèrcit per eliminar-los. En aquest documental, els ostatges supervivents expliquen l'atac i l'operació de rescat des del seu punt de vista.

“60 minuts” evidencia, amb testimonis i proves, com era de falsa l’amenaça d’armes de destrucció massiva en mans de l’exèrcit iraquià. Els serveis d’intel?ligència van treballar sota la supervisió de Downing Street i de la Casablanca per justificar una invasió basada en la construcció d’il?lusions i de mentides.

Fa onze anys esclatava la guerra de l’Iraq. Al món se li va dir que era necessari eliminar les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. El primer ministre britànic Tony Blair afirmava que les proves eren irrefutables. Res més lluny de la realitat. Aquest reportatge, produït per la BBC, demostra fins a quin punt els materials clau d’intel?ligència tenien el suport de falses il?lusions i mentides. Aquesta intel?ligència “defectuosa” va ser inventada per espies, tal com constata el reportatge. Tots ells van ser responsables de prémer el botó de la guerra en dir als màxims responsables de Downing Street i de la Casa Blanca allò que aquests volien sentir: que Saddam tenia armes de destrucció massiva amagades en algun punt remot del desert.

Poc més d’un any i mig després que el papa Francesc accedís al capdavant de la Santa Seu, l’historiador John Dickie investiga els escàndols financers que han sacsejat l’Església Catòlica i els esforços del nou papa per posar ordre en les activitats econòmiques multimilionàries de la institució, enmig d’acusacions de blanqueig de diners, corrupció i malversació de fons.

L’Església Catòlica aplega més de 1.200 milions de fidels. Comptant només els últims anys, un seguit d'escàndols econòmics ? juntament amb els de pederàstia - l’han sacsejat fins als fonaments. Un bisbe alemany es va gastar més de 31 milions d'euros per reformar la seva residència diocesana. El president del Banc del Vaticà ha estat objecte d'una investigació. Fins i tot l’exmajordom de Ratzinger va filtrar uns documents que revelaven disputes per diners entre la jerarquia eclesiàstica.

El mateix Ratzinger, que va intentar reformar la institució, va rebre el boicot de la cúria, immersa en lluites internes, portant-lo a la renúncia i provocant una davallada irrecuperable en la credibilitat i la imatge de l'Església davant de l'opinió pública.

La necessitat de posar fi a la incompetència i les irregularitats financeres va ser decisiva en l'elecció del papa Francesc. Però al nou papa li apareixia un gran repte. Sacerdots que fiquen la mà a la col?lecta de missa. Arquebisbes que inverteixen en un canal de pornografia. Un imperi immobiliari ocult. Acusacions de blanqueig de diners i corrupció mitjançant el Banc del Vaticà. Víctimes d'abusos sexuals presumptament privades de les seves indemnitzacions. Quin és el llegat financer que ha trobat Francesc? L’Església catòlica pot reconciliar els diners amb la seva moral? “60 minuts” busca respostes.

Els seus veredictes creen por i pànic mundials. Les agències de qualificació han tingut un paper crucial des de l’inici de la crisi econòmica. Les seves decisions han marcat el compàs de l’economia dels països implicats, vulnerant-ne l’estabilitat, i també el del mercat financer global. Però en sabem ben poc de què fan aquestes agències exactament. Les descobrim a “60 minuts”.

“Qualificar el crèdit d'un país no és més que un joc d’estimacions”, diu Jerome Fons, antic executiu de l’agència de qualificació Moody’s, una de les més conegudes, juntament amb Standard & Poor’s o Fitch Ratings. Però qui són aquestes agències de qualificació? En què es basen les seves “qualificacions”? Fins i tot, són sempre correctes els informes que fan d’empreses i de països? Aquest reportatge explica la història d’aquestes agències, i es fa ressò del seu impacte en els mercats financers i el paper en l'escenari mundial, tant pel que fa a finances i economia com també en política.

Als Estats Units, un de cada quatre propietaris d’armes és una dona. La xifra ha augmentat 10 punts en l’últim lustre. I no para de pujar. Actualment, el sector de les armes apunta cap a un nou mercat: les dones. El reportatge “La dona armada” mostra la diversitat i extensió de la comunitat femenina addicta a aquestes eines.

Aquest reportatge mostra el punt de vista femení sobre una qüestió que, històricament, ha anat profundament lligada als homes i la masculinitat. Les representacions americanes clàssiques de la dona armada són, pràcticament, caricatures. En realitat, la típica dona que va a pavellons de tir i que porta una arma a la bossa pot ser la veïna del costat: una mare soltera, una germana o una tieta treballadores. Potser són dones pràctiques o bé han après dures lliçons de vida.

Sigui com sigui, moltes d’aquestes dones tenen en comú el fet de preocupar-se per la seva seguretat personal; fins i tot algunes ho fan per salvar la vida. D’altres també opten per les armes perquè hi troben satisfacció, en el fet de tenir una arma de foc. Trencant els prototips, el reportatge posa de manifest la diversitat als Estats Units pel que fa a la comunitat de dones que té armes. Descriu com aquesta és retratada pels mitjans de comunicació, al mateix temps que s’ha convertit en el blanc de la indústria de l’armament; i mostra, a través d'històries personals, com les armes de foc canvien, per bé i per mal, la vida de les dones.

“60 minuts” explica l’atemptat als grans magatzems Westgate de Nairobi, la tardor del 2013, des del punt de vista de més de 100 càmeres de seguretat que revelen hores de gravació de vigilància inèdites fins ara. El reportatge també inclou nombroses fotografies preses durant l’atac per un reporter de guerra que era allà i el testimoni dels supervivents i rescatadors que apareixen a les imatges. “Terror al centre comercial” recorda l'horror de l’atemptat i també mostra el valor i la resistència de ciutadans normals i corrents enfrontats a la barbaritat que suposa un atac d’aquestes característiques.

El 2013, quatre homes armats van entrar a un centre comercial ple de gent a Nairobi, Kènia, i es van dedicar a assassinar sistemàticament treballadors i compradors. Tot l'atac va ser gravat per més de 100 càmeres de seguretat. “Terror al centre comercial” s’ha fet, sobretot, a partir del miler d'hores de material d'arxiu d’aquest dia fatídic.

S’entrevista els homes i dones que van estar cara a cara amb els terroristes i que van sobreviure, com l’Amber Prior. L’Amber ja havia rebut un tret al maluc - i els seus dos fills petits havien vist diverses persones morir al seu voltant - quan ella va prendre una decisió extraordinària per fer front a un home armat. A més de documentar la brutalitat dels homes armats del grup somali Al Shabaab, que van acabar matant 67 persones, el reportatge també evidencia la valentia dels oficials de policia vestits de civil i dels mateixos civils que van arriscar les seves vides per rescatar els compradors atrapats.

Els objectes que ens envolten són manejables, ens fan la vida més fàcil i pensem que ens faran més feliços. Però, fins a quin punt tot allò que tenim condiciona les nostres vides? Aquest és el punt de partida d’aquest 60 minuts que narra l’experiència de la directora del reportatge en el viatge que inicia per esbrinar, no només què ens connecta a tot allò material que hem inclòs per formar part de les nostres vides, sinó també on van a parar aquests objectes si ens n’acabem desfent.

Per a molts de nosaltres, les possessions, les coses que tenim regeixen les nostres vides més del que voldríem admetre. Aquest és sens dubte el cas de Judith de Leeuw ? directora del reportatge - que té una vida normal amb el seu xicot i el seu fill petit en un petit apartament d'Amsterdam. El reportatge registra la seva recerca per descobrir el lligam entre les persones i les seves coses. Una mica obsessionada amb la seva pròpia connexió, potser una mica malaltissa, per les seves coses, De Leeuw decideix fer un recompte de tot. Però comptar tot el que tenim no és tan simple com pot semblar, i la Judith es troba absorbida, cada vegada més, en la seva obsessió. El seu apartament és massa petit per a la tasca, així que decideix llogar una nau i començar la categorització i la crònica. Amb humor i un toc d’extravagància, De Leeuw aprofita l’ocasió per fer-se algunes preguntes essencials sobre tots els tipus de coses que arribem a tenir.

Un judici històric, l’any 2011, s'obre a Buenos Aires, fruit de la lluita incansable de les àvies de la Plaza de Mayo. Durant els anys foscos de la dictadura a l'Argentina, del 1976 al 1983, el règim militar va segrestar dones embarassades, les va obligar a donar a llum en maternitats clandestines i les va assassinar per apropiar-se dels seus nadons com a botí de guerra. En trenta-cinc anys, les àvies han retrobat 107 d’aquests nens i, avui, continuen la seva recerca particular. A partir del judici del 2011 als repressors Videla i Bignone - i a sis repressors més -, el reportatge posa veu a un període fosc de la història de l’Argentina.

El reportatge ens explica la història d’Ala’a, una jove siriana de Chicago que col?labora amb la revolució per tombar el règim del dictador sirià Bashar al-Assad. Amb un ordinador portàtil i les eines que proporciona l’era tecnològica, des de la seva habitació es dedica a organitzar manifestacions i coordinar l’activisme que té lloc a Síria. Però quan alguns dels amics d’allà moren en la lluita, decideix que no n’hi ha prou amb el que fa i que s’hi ha d’implicar més.

Des del seu dormitori d’infància, als suburbis de Chicago, l’Ala’a, una adolescent nord-americana de 19 anys, utilitza les xarxes socials per coordinar la revolució a Síria. Armada amb Facebook, Twitter, Skype i telèfons amb càmera, ajuda la seva xarxa social "sobre el terreny" a Síria a mostrar al món les atrocitats contra els drets humans comeses pel dictador Bashar al-Assad. A mesura que la revolució continua, cadascun dels membres de la xarxa han de decidir quina és la forma més eficaç de lluitar contra un dictador: si amb els mitjans de comunicació social o amb els fusells AK-47. L’Ala’a ho té clar: “Mai em rendiré”, diu.

Mentre que el món està en crisi i els recursos escassegen, hi ha un home que pensa que el futur encara pot ser esperançador. Peter Diamandis, autor del llibre “L'abundància” i cofundador de la “Singularity University”, al cor de Silicon Valley, creu que la tecnologia aviat podrà proporcionar totes les necessitats bàsiques, com ara l'energia, l'aigua potable, els aliments, la sanitat bàsica i l’educació per sostenir la creixent població mundial amb facilitat. Fins ara, diu Diamandis, el creixement s’ha produït de manera lineal. Ara cal començar a pensar en un canvi exponencial. I la tecnologia hi juga a favor.

Aquest reportatge explora el món del, cada vegada més ràpid, creixement del desenvolupament tecnològic, en el qual hi pot haver grans canvis de la nit al dia, i investiga també si els avenços tecnològics que tenim a tocar poden resoldre els problemes principals que té el món en els pròxims 20 o 30 anys.

La majoria d’aquests canvis passen, per exemple, per un abaratiment de l’energia i per fer-la més accessible, que es pot aconseguir si s’acaba implementant l’energia solar. Amb aquestes premisses, podrem viure aviat en un món de l’abundància? “60 minuts” ofereix respostes.

L'arbre de Nadal és una mercaderia que té una gran demanda. A tot Europa es venen aproximadament 70 milions d'arbres de Nadal cada any. Molts vénen de Dinamarca, on es conreen principalment avets del Caucas. Les llavors, però, vénen dels voltants de la petita ciutat de províncies d’Ambrolauri, a Geòrgia. Fins i tot avui en dia, els cons dels avets del Caucas, on hi ha les llavors, han de ser recollits d'una manera molt arriscada. Treballadors valents s’enfilen fins a la copa dels arbres, on es poden trobar els cons. Aquest treball és altament perillós, ja que els avets creixen a altures d'entre 30 i 60 metres. No obstant això, gairebé ningú utilitza un arnès de seguretat o un casc, perquè són massa cars. Tot i que sovint hi ha accidents, els habitants de la regió no tenen una altra opció: són totalment dependents d'aquest treball.

Bona part dels esqueixos per fer arbres de Nadal es cullen als boscos de Geòrgia. Es fa de manera perillosa: els recol?lectors s'enfilen a arbres altíssims per recollir els esqueixos de dalt de tot de les copes. Ho fan sense cap mena de protecció perquè les mesures són molt cares. Alguns, fins i tot han mort fent aquesta feina. La majoria d'explotacions estan supervisades per importadors europeus, com els danesos.

En aquest escenari emergeixen també altres companyes de "comerç just", que aposten per trobar unes condicions més equilibrades per les dues parts. Però el problema sorgeix quan els treballadors georgians es declaren en vaga, reclamant més diners per la feina que fan.

La música exalta, toca l’ànima i sobrepassa la raó. La música és màgia. Però aquesta màgia també pot convertir la música en una arma insidiosa. Aquest treball explora la relació entre la música i la violència.

El poder brutal de les danses de guerra a l'Àfrica, la ferocitat dels maoris Hakas, el rugit esfereïdor de les armes de l’exèrcit nord-americà acompanyat de música heavy metal per desorientar els enemics talibans... El principi és sempre el mateix: utilitzar sons agressius per desmoralitzar l'enemic i encoratjar els soldats.

Aquest “60 minuts” explora la paradoxal sintonia entre la música i la violència. El compositor de la sintonia de “Barri Sèsam”, Christopher Cerf, sempre ha volgut que la seva música sigui divertida i entretinguda. Però un dia s’assabenta que les seves cançons s'han utilitzat per torturar els presoners de Guantánamo i d’Abu Ghraib. Sorprès per aquest “ús” de la seva obra, es proposa esbrinar com ha pogut passar. Cerf s'embarca en un viatge per aprendre què fa que la música pugui ser un estimulant tan poderós. Durant el recorregut, parla amb soldats, psicòlegs i presos torturats amb la seva música a Guantánamo per tal d’esbrinar com els exèrcits han estat emprant la música com una arma durant centenars d'anys.

Aquest documental grec, que comença amb la notícia del suïcidi d'un jubilat, ha estat filmat al llarg de quatre anys, del 2010 al 2014, i ens mostra el terrible procès de degradació de l'estat de benestar del poble grec provocat per la mala gestió del govern i els interessos dels bancs i la Unió Europea, tot plegat agreujat per l'inconcebible error d'uns analistes econòmics americans.

Aquest documental ens porta a conèixer la figura, la filosofia i els projectes de Ricardo Semler, un multimilionari brasiler que defensa canviar l'estructura vertical de la societat i l'empresa per una altra d'horitzontal i democràtica. Així, a les seves empreses els treballadors participen en la gestió i presa de decisions, ha fundat una escola on els infants decideixen què volen aprendre i a quin ritme, etc.

El policia de Kirkuk. La feina més perillosa del món.

Aquest documental segueix de prop la feina que fa el general de brigada Sarhad Qader, cap de la policia iraquiana de Kirkuk, capital d'una regió que, per si no tingués una convivència prou complicada amb la barreja d'ètnies i religions que s'hi poden trobar, té un subsòl ric en petroli. Això fa que sigui cobejada per tothom, inclòs un actor nou a la regió que ràpidament ha adquirit notorietat internacional: l'Estat Islàmic.

La lletra "M", de color groc, sobre un fons vermell és reconeixible a qualsevol lloc del món i és un dels símbols de globalització més clars. Però hi ha un lloc de l'Amèrica Llatina on la cadena nord-americana d'hamburgueses no va assolir l'èxit esperat. Va ser a Bolívia on, tot i que l'establiment va intentar adaptar-se als gustos locals, incorporant elements de la gastronomia propis, no va triomfar. Per això, l'any 2002 i després de 5 anys d'aterrar al país, McDonald's va tancar les vuit sucursals de La Paz, Cochabamba i Santa Cruz.

Aquest reportatge explora els motius pels quals els habitants d'aquestes ciutats van donar l'esquena a la cadena d'hamburgueses més popular del món. Intenta esbrinar per què la tradició es va acabar imposant a l'imperialisme gastronòmic. Una de les raons per les quals McDonald's no va arrelar a Bolívia podria ser el preu dels seus productes. En alguns indrets del país, per exemple, es pot arribar a menjar un menú a un preu fins a tres vegades inferior que el dels menús que ofereix la cadena d'hamburgueses. A més, els bolivians tenen una tradició que els acosta als gustos "de la terra" i els seus plats estan elaborats amb productes tradicionals, i tenen gustos intensos.

El reportatge, que ha tingut un recorregut per diversos festivals internacionals, fa un itinerari pel país llatinoamericà a través del seu menjar. A més de visitar diversos mercats locals també s'entrevisten xefs, historiadors, nutricionistes, sociòlegs i el que va ser l'amo de la franquícia McDonald's a Bolívia, Roberto Udler. Entre tots donen respostes a l'interrogant "per què va fer fallida McDonald's?".

Amb la recessió als Estats Units ha sorgit una nova classe de pobres, gent de classe mitjana que, en perdre la feina, s'han trobat en una situació totalment impensada feia uns quants anys. Aquest documental segueix la vida de diverses famílies amb fills menors d'edat que s'han vistes abocades a la pobresa. Els nens descriuen com viuen aquesta situació de privació, les seves inquietuds i els seus temors.

La periodista britànica d'arrels índies Anita Rani ens presenta la greu crisi d'obesitat que afecta els nens i adolescents de l'Índia. El creixement econòmic i l'aparició d'una nova classe mitjana que aspira a l'estil de vida occidental ha provocat la irrupció del menjar ràpid al país, que fomenta l'obesitat, la diabetis i altres problemes de salut entre els més joves.

Més de quatre anys després de l'esclat de la crisi financera als Estats Units i al món, cap executiu de Wall Street ha resultat imputat i empresonat. Per què?

“Too big to jail?” (“Massa grossos per anar a la presó?”) Aquesta pregunta tan habitual és el punt de partida del reportatge “Els intocables”, una producció del programa de referència dels Estats Units, “Frontline”, de la cadena pública nord-americana PBS. Des del crac financer a la borsa de Nova York, ni un sol banquer, ni un sol executiu de Wall Street directament relacionat amb aquell desastre ha estat perseguit criminalment ni condemnat a presó per la justícia. Tot i un fet evident recollit per diversos testimonis en el reportatge: els responsables de les pràctiques financeres que van portar l'economia nord-americana i la del món al llindar del col?lapse sabien perfectament que estaven cometent un frau.

“Els intocables” investiga per què el Departament de Justícia dels EUA va ser incapaç d'aportar proves sobre el coneixement que tenia Wall Street de la toxicitat dels crèdits hipotecaris que “empaquetava” i venia després a inversors de mig món. Els directius de les firmes financeres més reconegudes del país no utilitzaven mai la paraula “frau”, però donaven instruccions als seus empleats per posar en marxa pràctiques clarament fraudulentes.

L'ascens de Barack Obama a la presidència dels Estats Units va aixecar moltes expectatives: es va comprometre a regular, a posar fre i a perseguir judicialment els responsables de la fallida financera incubada i desfermada a la fi de la presidència de George Bush fill. “Els intocables” retrata la infructuosa batalla que va portar a terme el senador demòcrata Ted Kaufman, al capdavant de la comissió investigadora, contra financers i banquers de Wall Street. Va ser ell qui, repetidament, va anunciar a l'opinió pública nord-americana el seu compromís per portar al banc dels acusats els autors del marasme econòmic global. El cap de l'equip directiu de Kaufman, Jeff Connaughton, assegura en el reportatge que està convençut que el Departament de Justícia mai no va considerar l'assumpte com a màxima prioritat a pesar de les conseqüències desastroses que va generar. Responsables del departament argumenten que mai van trobar, tot i les pràctiques reprovables, cap prova de delicte criminal.

A través d'entrevistes a fiscals, responsables governamentals i empleats i directius del sector financer, “Els intocables” arriba a la conclusió que la gran banca d'inversions financeres dels Estats Units van ignorar conscientment el frau generalitzat en la compra i venda de paquets de préstecs hipotecaris.

Com us sentiríeu si l’Estat vengués una muntanya del vostre poble a una gran multinacional? O les meravelloses illes del vostre país? O les platges? O els grans monuments? Escanyats pel deute, els governs i les administracions públiques de tot Europa tracten no només de reduir costos sinó també d’omplir les seves arques posant al mercat les seves possessions més valuoses. Sovint aquest patrimoni històric i natural inclou castells, illes, muntanyes, platges, palaus, places i antics jaciments arqueològics.

Però qui és realment l’amo d’aquestes propietats? Acabaran el nostre patrimoni comú i la nostra història en mans privades o corporatives i deixaran de ser accessibles per a tothom?.

És el sector privat més eficient en la gestió de totes aquestes propietats? Si és així, qui decideix sobre quina és la millor oferta? Hi ha procediments democràtics per a la venda dels nostres béns comuns? Els pobles d’Europa demanen de retre comptes.

El documental “Europa en venda” segueix diferents històries en set països europeus. Tant si es tracta d’un bosc a Irlanda, de les restes del Mur de Berlín, del Colosseu de Roma o d’un palau a la Plaça de la Concòrdia a París, el nostre patrimoni té un valor econòmic, però un molt més gran valor espiritual.

Els esdeveniments viscuts a Tunísia al gener del 2011 van provocar aixecaments massius a tot el món àrab. Va ser un moment històric que els periodistes que aleshores eren sobre el terreny no podien deixar passar i es van convertir en soldats a l’ombra a la recerca constant d’informació sobre el que estava passant; es convertiren en els ulls i les orelles del món, enmig dels conflictes més violents i de vegades a costa de les seves pròpies vides. Lucas, Nicolás, Rémi , Nassim , Eyad i Ahmad són els reporters de guerra, els protagonistes d’aquest documental que els segueix en el seu perillós viatge des de Tunísia fins a Egipte, Líbia, Palestina i Síria.

“Reporter de guerra” és el resultat de tres anys de feina i ens mostra imatges inèdites sobre el que van filmar els reporters de guerra. Entre imatges de bales perdudes i de runa, els reporters expliquen els seus records de la guerra, les seves nits d’insomni i la seva passió per la càmera. “La guerra és pitjor que les drogues”, diu el reporter Rémi Ochlik.

El documental és un gran treball d’investigació en què el seu director, Amine Boukhris, mostra, de vegades sense veu i sense música, una gran quantitat d’imatges que parlen per si soles a partir d’una senzillesa formal que no requereix cap muntatge especial. “Aquesta no és una pel?lícula sobre els reporters de guerra, aquesta és una pel?lícula amb els reporters de guerra”, sosté ell mateix.

El documental "Habitar la utopia" retrata la lluita de dos anys que es va viure en un edifici de Sevilla. Una ocupació que va durar 688 dies. Sense llum. Sense aigua. Sense por.

Sevilla. Any 2012. Crisi, habitatges buits i desnonaments confegeixen un cruel triangle davant del qual un grup molt heterogeni, però sòlid, encapçalat per dones de diferents generacions, decideix exercir el seu dret a l'habitatge i reallotjar-se en un edifici deshabitat que no és propietat seva: La Corrala Utopia.

Un edifici nou de trinca, per estrenar, propietat d'una entitat financera, a l'avinguda de les Juventudes Musicales. Enmig d'aquest drama social, 36 famílies que malviuen amb escassos recursos protagonitzen la seva ocupació per tirar endavant un projecte de vida col?lectiva que després va ser copiat en altres indrets d'Andalusia.La seva repercussió mediàtica i el suport ciutadà van convertir La Corrala Utopia en un símbol de la lluita contra els desnonaments, que va estar a punt de portar la Junta d'Andalusia a una negociació que finalment no es va fer.

Aquesta lluita de dos anys és el que retrata el documental "Habitar la utopia", i el divorci entre les institucions, una entitat financera que guanya la batalla als tribunals i uns ciutadans que mantenen encara avui el seu compromís amb el moviment pel dret a l'habitatge.

James Steele és un exmilitar nord-americà expert en contrainsurgència, una estratègia per respondre a la guerra de guerrilles que consisteix a buscar el suport d'una part de la població del territori per tal d'eliminar l'enemic. Els Estats Units van desenvolupar la contrainsurgència especialment durant la guerra civil dels anys vuitanta al Salvador. L'administració Bush la va voler tornar a aplicar a l'Iraq, però el resultat va ser una guerra civil.

Els multimilionaris. Són les persones més riques i poderoses del món. Es diu que només són 1.400. Però qui són? La majoria són figures il?lusòries, que viuen les seves vides a porta tancada. Aleshores, quina riquesa il?limitada imagina la ment humana? Què es pot fer després de tenir cotxes ràpids, iots i avions privats? Aquests són els emprenedors i visionaris que poden canviar el nostre món amb els seus grans somnis.

“Tots els empresaris gaudeixen somiant i pensant què poden ser”. “La gent se sorprenen i tenen por de ser immortals”. “Estem encara en el camí d’aterrar a la Lluna abans del 2015?”. Aquestes són algunes de les preocupacions dels tres personatges extraordinaris a la intimitat dels quals ha tingut accés el documental amb l’objectiu d’entendre què els motiva, què els fa especials i... com ser multimilionari.

Ja fa temps que les activistes del moviment feminista Femen són conegudes arreu pels seus actes de protesta en què surten ensenyant els pits i amb eslògans pintats al cos. La directora australiana Kitty Green va passar més d'un any seguint i entrevistant les noies que en formen part per saber què les motiva a actuar d'aquella manera. El documental deixa al descobert algunes de les llums i les ombres d'un moviment feminista radical sorgit en un país on les dones encara viuen molt sotmeses als homes.

Des de l'onze de setembre, la indústria militar israeliana viu el seu millor moment. En aquest documental se'ns explica com funciona aquesta indústria, s'hi entrevisten alguns dels protagonistes del mercat israelià de seguretat i s'analitza el paper de la indústria militar en la societat i l'economia israeliana. El Laboratori que dóna títol al documental ha transformat l'ocupació militar israeliana de Gaza i Cisjordània, que ha deixat de ser una càrrega per convertir-se en un actiu nacional molt rendible i amb un gran valor comercial.

Rússia té més diners dels que puguem imaginar. La història de Rússia avança com un carruatge tirat per cavalls salvatges i és escrita per una classe de “nous russos” rics. Són les persones que “van guanyar” el joc del capitalisme, en què els guanyadors es fan rics i els perdedors continuen sent pobres. En l’època de la Unió Soviètica sota el règim comunista, “negoci” era una paraula lletja i els empresaris eren perseguits. No existia la propietat privada; tot pertanyia a l’Estat. El 1991 tot això va canviar, el sistema soviètic es va ensorrar i va venir la caiguda de l’URSS.

L’economia planificada dels comunistes va ser desballestada i el país es va trobar sense les necessitats més bàsiques cobertes. A les botigues, els prestatges estaven buits. Rússia va creure necessari fer un gir cap a una economia de mercat a l’estil occidental i la privatització ràpida va ser emprada com el principal instrument de canvi. En poc temps, les petites fàbriques, les grans corporacions, les mines i els pous petroliers es van convertir en empreses privades. I van sorgir els propietaris privats individuals.

Però la propietat privada “de iure” dels recursos i les empreses no va anar acompanyada pels fets. Sempre que hi ha propietaris també n’hi ha d’altres que els volen prendre la propietat. Aproximadament vint mil cases, empreses, fàbriques i terrenys privats russos són víctimes d’atacs hostils cada any a Rússia. Atacs que no duen a terme persones individuals, sinó una societat organitzada.

Aquesta “empresa” integrada per caps criminals, polítics coneguts, oligarques, policies, jutges i fiscals ?coneguts com els “Raiders” ("Saquejadors")- no cometran cap delicte amb la finalitat de fer-se càrrec d’un negoci lucratiu. El documental ens ofereix una avaluació fascinant del problema amb el seguiment de les víctimes, algunes de les quals són avui empresaris exiliats amb seu a Londres.

Durant dècades, la indústria tabaquera va mentir sobre els perills dels cigarrets. Després, de mica en mica, van introduir i mantenir el dubte, deixant que la gent pensés que potser el tabac no era tan perillós, que encara existien incògnites, que certs fets podrien ser “interpretats” i que tot era subjectiu.

Avui dia, les certeses científiques i mèdiques apareixen com a etiquetes d’advertiments en cada paquet de cigarrets: “Fumar mata, causa càncer i provoca atacs cardíacs”. No es pot fumar en espais públics, es prohibeix per llei la venda de tabac a menors d’edat i, a vegades, depenent del país, a persones menors de 21 anys. Això ha suposat que els venedors de tabac perdin terreny a nivell global.

Malgrat els obstacles, la indústria de la cigarreta segueix trobant nous clients, entre els joves dels països pobres i desenvolupats. La lleialtat a la marca es crea a una edat primerenca; el 80% dels fumadors actius es va iniciar abans dels 18 anys. Ningú no comença a fumar als 30 -o molt rarament.

La dificultat per a la indústria del tabac és enganxar a nous consumidors a l’addicció a la nicotina i alhora semblar empreses socialment responsables. Un problema difícil, que no funciona sense alguns tripijocs ètics i morals. Les grans marques, com Philip Morris, s’han compromès oficialment a no dirigir les seves campanyes als joves.

La investigació de “Big tobacco, youg targets” demostra com la indústria tabaquera continua prioritzant sobretot els nens, com sempre ha sabut manipular el públic per atreure’l al consum de tabac i com tracta de mantenir-ho amagat. Per als venedors de tabac, la situació es torna cada vegada més i més difícil.

El periodista francès Paul Moreira investiga les estratègies de la indústria tabaquera per fomentar el consum de tabac entre els més joves, i fins i tot entre els menors. Des de la publicitat encoberta a les pel?lícules fins a l'ús de la imatge dels famosos, aquest documental ens revela les pràctiques més qüestionables d'una indústria poc transparent que opera amb especial impunitat als països més pobres.

La disminució dels costos de materials i eines i l’accessibilitat a tot tipus d’informació han fet que tothom pugui convertir-se en fabricant, emprenedor o empresari. És aquesta producció en massa a la inversa l’inici d’una nova revolució industrial?

Els ràpids avenços tecnològics no només han posat el coneixement a l’abast de tothom, sinó que també tenim a les nostres mans les eines per inventar i produir. Una nova generació d’inventors i de fabricants han anat per feina i estan innovant i produint en àtics, coberts i petits laboratoris locals. Comportarà això una democratització de la innovació i la fabricació o hem de témer el que aquests nous fabricants fan en els seus propis laboratoris d’alta tecnologia? I què pot suposar això per a la nostra economia?

En totes les èpoques, hi ha hagut aficionats i manetes, però mai abans no ho havien tingut tan fàcil com ara. Amb l’increment de la fabricació digital i la quantitat il?limitada de coneixements disponibles en línia, qualsevol pot fer i desenvolupar el que abans estava limitat a les grans fàbriques i laboratoris d’investigació. Les grans organitzacions com la NASA busquen la innovació en les fires, com la Maker Faire, on un grup cada vegada més gran de fabricants mostren el que han fet a casa. I cada vegada més, els resultats són de més alt nivell.

Fins fa poc la impressió en 3D produïa principalment petits ornaments simpàtics, però ara el dissenyador d’Amsterdam Joris Laarman ha dissenyat una cadira que qualsevol pot imprimir de manera fàcil i barata. A Shapeways s’hi pot imprimir qualsevol cosa que es vulgui, de plàstic o de metall, i això ha donat lloc a tot tipus de noves botigues. Però la digitalització no s’atura en la fabricació. En els últims anys, l’anàlisi del material genètic s’ha tornat tan barat que ha donat lloc al sorgiment dels laboratoris de bricolatge bio. Per exemple, qualsevol persona pot aprendre a produir bacteris genèticament.

Com serà el món si cadascú pot dissenyar i fer els seus propis productes sense necessitat de grans inversions? Segons Jeremy Rifkin, autor de “The Zero Marginal Cost Society”, això suposarà una nova revolució econòmica, en la qual el capitalisme tal com el coneixem avui tindrà un paper molt més petit.

Aquesta és la història de la brutal violació en grup i posterior assassinat de l’estudiant de medicina de 23 anys Jyoti Singh, a Delhi.

Des de l’edat més primerenca, Jyoti Singh volia ser metge. Però el seu pare, un carregador a l’aeroport, no tenia cap esperança que es poguessin permetre la seva educació. Ella el va convèncer per dedicar els pocs diners que havia aconseguit estalviar pel seu matrimoni per finançar el seu ingrés a l’escola de medicina, alhora que treballava fent torns de nit en un centre de trucades, dormint tres hores a la nit al llarg de quatre anys.

El 16 de desembre del 2012 Jyoti va anar amb un amic a veure la “La vida de Pi”. Després de la pel?lícula, van agafar un autobús per tornar a casa. A l’autobús hi havia sis homes, que van agredir el seu amic fins a deixar-lo inconscient i la van violar tots durant gairebé una hora mentre l’autobús feia voltes i voltes per diferents carreteres. Després de violar-la, li van introduir una barra de metall a la vagina i al recte fins a esbudellar-la.

Contra tot pronòstic, Jyoti va sobreviure durant dues setmanes i després de set operacions quirúrgiques va morir. La seva odissea va provocar protestes i disturbis als carrers de diverses ciutats de l’Índia fins a promoure canvis en la llei i els primers indicis d’un canvi de mentalitat en la societat hindú.

“La filla de l’Índia” (“India’s daugther”) examina els valors i les maneres de pensar dels violadors, a qui la directora va poder entrevistar en una exclusiva sense precedents després de la seva condemna i abans de ser executats a la forca. Es tracta, en definitiva, d’un apassionat al?legat pel canvi d’una societat patriarcal i amb una visió institucionalitzada de les dones com a ciutadans de segona classe, i fins i tot indesitjables, que comporta aquests crims atroços.

És possible convertir deserts en terres agrícoles fèrtils i restaurar el planeta, el medi ambient i l’economia en un moment en què s’està perdent biodiversitat a gran escala?

L’erosió provoca fortes inundacions i l’esgotament del sòl malmet els cultius agrícoles. Amb tot, hi ha gent que combat apassionadament aquesta destrucció ecològica i fa que la terra torni a ser fèrtil. Una resurrecció de la qual no només es beneficia la natura, sinó també la societat i l’economia..

Fa un parell d’anys, el documental “Enverdim el món” (“Regreening the desert”) va demostrar que l’ecologització dels deserts és possible. Aleshores, van seguir el càmera i ecologista nord-americà d’origen xinès John D. Liu, que havia quedat fascinat amb la restauració dels paisatges de l’altiplà de Loess, a la Xina, mentre filmava la miraculosa transformació d’una inhòspita zona de muntanya seca de la mida dels Països Baixos en un oasi verd i exuberant.

L’ecologització de la zona no només va permetre la restauració ecològica, sinó que també va donar un impuls important a l’economia a la regió. Des d’aleshores, Liu ha viatjat arreu del món per fomentar que la gent d’altres països segueixin aquest exemple. L’ecologista holandès Willem Ferwerda s’hi va sentir atret i va decidir col?laborar amb ell. D’aquesta associació en va sorgir la fundació Commonland, amb una missió clara: la restauració dels ecosistemes a escala global. El seu objectiu és demostrar com la correcta gestió de paisatges no només produeix guanys ecològics, sinó també econòmics, així com ocupació i esperança per a les persones que hi viuen.

Egipte és una altra prova molt evident que això pot funcionar. El 1977 el Dr. Ibrahim Abouleish va crear Sekem, un experiment per reverdir el desert proper al Caire. Avui, Sekem és el proveïdor més important de productes ecològics, no només a Egipte sinó més enllà de les seves fronteres. Al desert, el Dr. Abouleish no només ha construït un negoci pròsper, sinó també una comunitat amb les escoles i amb les seves pròpies instal?lacions mèdiques i culturals, la qual cosa palesa que l’ecologització i la innovació social van de la mà.

Un altre fet que demostra que es pot recuperar la vida fins i tot en zones completament obstruïdes pels sediments causats per l’erosió és l’extraordinària història de Jadav “Molai” Payeng, a l'Índia. Quan tenia 17 anys, va treballar en un projecte de reforestació a la província d’Assam. Un cop el projecte es va acabar, els altres treballadors van marxar, però ell va decidir seguir el seu propi projecte de reforestació. Avui, “el seu” bosc Molai té 300 hectàrees i alberga elefants, tigres de bengala, cérvols, rinoceronts i nombrosos ocells. Payeng és conegut a l’Índia com “l’home del bosc” perquè ha estat capaç de crear la seva pròpia selva.

Grans extensions d’Espanya també s’estan assecant i despoblant a causa del mals usos de les ajudes a l’agricultura, de l’aigua i del sòl i de l’erosió a gran escala. Un exemple el trobem a la petita població d’Ayoó de Vidriales (Zamora, Castellà i Lleó), on l’envelliment dels seus habitants els ha empès a buscar l’assentament de persones joves com l’agrònom Pedro Alonso Fernández, que ha començat a restaurar un tros de terra per demostrar que un pla sorrenc i unes terres erosionades són, de fet, el nou Or Verd.

Cada 15 minuts un elefant és assassinat.

“Especulant amb l’extinció” (“Gambling on extinction”) és un poderós documental que ens porta des dels camps de la mort a Kènia i Sud-àfrica fins als centres d’intercanvi del Vietnam i la Xina de la mà d’investigadors encoberts, guardaboscos, excaçadors furtius, conservacionistes i compradors. El seu director, Jakob Kneser, mostra els mecanismes letals del comerç mundial i la seva connexió terrorista i explica qui són els clients, què genera la demanda i què es pot fer per aturar la massacre, en un moment en què sembla que l’extinció ja no és només un subproducte de la caça furtiva, sinó que és el propòsit mateix.

Aquesta és una història sobre la cobdícia i una batalla sense treva per un recurs limitat: elefants salvatges i rinoceronts. Ens situem en el costat fosc de la globalització: ivori i banya de rinoceront s’han convertit en productes lucratius. Un negoci que genera 20 bilions de dòlars anuals, el més lucratiu després de les drogues i les armes, en mans de poderosos sindicats internacionals, ben connectats i fortament armats.

Els números són xocants: 30.000 elefants morts cada any, això és un elefant assassinat cada 15 minuts. En l’última dècada, l’Àfrica Central ha perdut el 65% de la seva població d’elefants, i ha deixat l’espècie a un pas de l’extinció. Fa un segle hi havia 10 milions d’elefants a tot Àfrica. L’any 1989 el nombre ja s’havia reduït a 600.000. Avui queden prop de 450.000 elefants en estat salvatge. Si la caça furtiva continua a aquest ritme, els elefants podrien haver desaparegut en menys de quinze anys. Un escenari similar és el que presenta la població de rinoceronts de Sud-àfrica. Fins al 2007, menys de 50 rinoceronts eren saquejats cada any. L’any passat, en van ser més de 1.000. Ens enfrontem, doncs, a la major extinció en massa des de l’era dels dinosaures.

Així que la població baixa, els preus pugen, en un pervers mercat futur en extinció. La caça furtiva és un delicte internacional i caldrà una resposta internacional concertada per aturar-la. Alan Thornton, president de l’Agència de Recerca Ambiental, diu: “El món té dues opcions: podem tenir elefants o podem tenir comerç d’ivori. No podem tenir totes dues coses”.

Què passa realment a Europa en nom de la troica?

La Unió Europea i el Fons Monetari Internacional (FMI) han prestat més de 400.000 milions d’euros a Grècia, Irlanda, Portugal i Xipre per mantenir la seva solvència. Els prestadors atorguen un enorme poder a les tres institucions de l’anomenada troica: FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea. Sense cap tipus de responsabilitat pública, la troica obliga els estats en crisi a posar en pràctica polítiques que destrueixen el seu teixit social.

“The trail of the troika” va a Atenes, Lisboa, Dublín, Nicòsia, Brussel?les, Washington, Nova York i Londres per esbrinar qui s’ha beneficiat amb les mesures d’austeritat. Amb aquesta finalitat, interroga ministres, economistes, banquers, metges i també les víctimes d’aquestes polítiques, els parats i els malalts.

Entre les moltes persones que hi apareixen, hi ha Paul Krugman, guanyador del Premi Nobel d’Economia; Paulo Batista, director de l’FMI, i Iannis Varufakis, ministre de Finances grec. Les revelacions d’aquest documental són sovint devastadores i impactants i, en l’actual context de les negociacions que duen a terme el govern grec d’Alexis Tsipras i els seus socis europeus, resulten d’una gran rellevància política i econòmica.

Què passa realment a Europa en nom de la troica? Aquest és un treball de visionat obligat per a qualsevol persona que vulgui entendre la situació a Grècia i esbrinar per què la política d’austeritat imposada per Alemanya ha fallat.

Un viatge per Dubai, el Marroc, l’Índia, les illes Maldives i els Estats Units que ens ajudarà a conèixer de primera mà aquesta nova febre de l’or.

El reportatge “La guerra de la sorra” (“Sand wars”), produït per a la cadena pública nord-americana PBS, és una sorprenent investigació sobre un dels recursos naturals més consumits del planeta. Atesa la gran demanda de sorra, les reserves mundials estan amenaçades. Tres quartes parts de les platges del món estan en declivi i en vies de desaparició, víctimes de l’erosió o del tràfic il?legal de sorra. Esperonades per la construcció d’habitatges, les bandes o “màfies de la sorra” saquegen platges i rius en busca d’aquesta preuada matèria primera.

La sorra ha infiltrat en silenci cada racó del nostre món. Fosa i transformada en vidre, la trobem a tots els prestatges. És també la font del diòxid de silici, un mineral que trobem al vi, als productes de neteja, detergents, paper, menjars liofilitzats, pasta de dents, cosmètics i una extraordinària varietat d’altres productes d’ús diari. Les cases, els gratacels, els ponts, els aeroports i les voreres, tot està parcialment compost de sorra. És una partícula elemental que es troba en el fonament del nostre desenvolupament modern.

La sorra està considerada un material sense cost, un clàssic de les vacances a la platja, d’oferta il?limitada. Però, ¿és inexhaurible, aquest material omnipresent? Les quantitats disponibles, ¿poden igualar una demanda que no para de créixer, alimentada sense parar per la necessitat d’habitatge humà i d’expansió? Quines seran les conseqüències en el medi ambient i en la vida del planeta de l’extracció de sorra?

La reialesa britànica i els seus animals. Fins que la mort ens separi.

Aquest documental ens presenta la peculiar relació entre la família reial britànica i els seus animals amb testimonis dels membres del servei que han cuinat per ells i els han cuidat. Des del criat que treia a passejar els corgis de la reina al xef que tallava pastanagues per als seus cavalls.

Tot plegat en una història sobre hipocresia i sobre uns animals de companyia absolutament consentits. Pel que es veu alguns membres de la reialesa britànica confien més en els seus animals que en la majoria d'humans. I és que un gos que remena la cua supera qualsevol somriure adulador i els cavalls no fan declaracions als diaris sensacionalistes.

"60 minuts" explica la història d'un grup original integrat per 20 fiscals anticorrupció que, dos cops l'any, es reuneixen per donar-se suport mútuament en la seva guerra contra la corrupció a tot el món. Provinents de l'Àfrica, l'Àsia, l'Amèrica Llatina i d'Europa, els fiscals investiguen els més rics, els més cobdiciosos, els líders més influents i les principals empreses mundials. Junts intercanvien experiències i procuren donar-se suport mútuament per trobar noves eines en la lluita contra un mal que qualifiquen com "l'autèntica maledicció de la nostra època".

Però quan les investigacions d'aquests homes i dones sense por arriben massa lluny, comencen les amenaces. Molts d'ells han estat assassinats. És el camí perillós, difícil i solitari que han de viure els caçadors de corrupció. L'any 2005, Eva Joly va crear la Corruption Hunter Network, una xarxa de fiscals especialitzats en la lluita contra la corrupció. Segons Joly i els membres de la xarxa, la corrupció retarda el desenvolupament i provoca sofriment.

La Network es va crear amb la intenció de fer costat a les persones que dirigeixen investigacions, ja que es va creure que només aquestes persones podrien combatre realment la corrupció. Al grup només hi ha els anomenats "doers", terme anglès per referir-se "als que actuen".

La corrupció es produeix a escala internacional i només es pot frenar, segons els seus persecutors, buscant solucions en l'àmbit internacional. "Les nostres reunions són una barreja peculiar de tècniques professionals i de compassió humanitària. Examinem tots els casos per encaixar les peces com en un trencaclosques", diu la seva fundadora.

La Cathy va rebre una bona educació. Tocava música, treia bones notes i era una noia alegre, fins que una força desconeguda la va convèncer perquè es convertís a l'Islam i fos una creient radical, disposada a participar en el conflicte de Síria. A través de la seva història i de les històries d'altres joves, aquest documental explica el mecanisme d'influència que empeny aquests menors a radicalitzar-se i a emprendre el camí cap a un país i una religió que no coneixen gens. A més, mostra com la societat civil i els musulmans actuals intenten reaccionar contra aquest fenomen.

Durada: 54 minuts. - Mida: 562 MB

(Pokazatelnyy protsess: Istoriya Pussy Riot)

Pussy Riot és un grup de punk rock feminista rus format l'agost de 2011. El grup ha organitzat espectacles no autoritzats a Moscou per promoure els drets de les dones a Rússia i també durant la campanya electoral del primer ministre Putin a la presidència.

Malgrat el clima fred, normalment porten vestimenta lleugera i cobreixen llurs rostres amb passamuntanyes de colors, tant en els concerts com en les entrevistes. El grup està format per una dotzena de cantants i una altra dotzena de persones involucrades en els aspectes tècnics de la producció de vídeos que es publiquen a Internet.

El documental explica la situació de tres de les noies del grup durant l'any 2013, quan es van enfrontar a una condemna de set anys de presó per haver fet una actuació satírica dins d'una església de Moscou, on demanaven a la mare de Déu que fes fora Putin.

Durada: 52 minuts. - Mida: 575 MB

És un documental d'investigació sobre les noies d'Europa de l'Est que viuen en llocs deprimits, sense oportunitats laborals. N'hi ha que són enganyades amb una oferta de feina a països d'Europa o de l'Orient Mitjà i després són obligades a exercir la prostitució en condicions d'autèntic esclavatge. El tràfic sexual és un delicte difícil de perseguir perquè sovint compta amb la complicitat d'agents de les forces de l'ordre i, a més, poques noies estan disposades a denunciar els seus explotadors.

Una vegada, la guerra va reunir dos homes. La primera vegada que es van veure va ser en un radar, durant un bombardeig de l’OTAN a la guerra de Iugoslàvia, l’any 1999. Un d’ells era el pilot nord-americà d’un sigil?lós avió invisible F-117A; l’altre, l’oficial serbi que li va disparar un míssil i el va abatre. L’avió va caure en el llogaret de Budjanovci (zona de Vojvodina). Aleshores eren enemics i aquell era el primer avió de les forces internacionals abatut. La notícia es va estendre ràpidament arreu del món. Però aquest és només el principi d’una història fascinant.

“La segona trobada” (“The second meeting”) és la història del retrobament de l’expilot Dale Zelko i exoficial de míssils Zoltan Dani, dotze anys després d’aquella primera topada bèl?lica. Un documental únic que ha tingut una gran acollida internacional i que descriu una història extraordinària i increïble. Un emotiu missatge de pau, humanitat, tolerància i amistat,

Aquest documental narra la història d'una caçatalents, l'Ashley, que viatja sovint a Sibèria a la recerca de noies molt joves per endur-se-les al Japó a fer de models. De la mà d'una d'aquestes nenes, la Nàdia, coneixerem els aspectes menys glamurosos d'aquest negoci.

“Ara arriba el Prozac. Prozac! El Prozac promet pau i llibertat a totes les persones amb dificultats arreu del món! Pau i llibertat! Alliberarà la gent i els convertirà en... En allò que sempre han volgut ser. Increïble!”. Tot va començar amb una píndola que semblava un miracle, tal com recorda al començament del documental “La cara fosca d’una pastilla” (“Pillens morke side”) el professor emèrit de Psiquiatria Bruno Müller-Oerlinghausen, amb deu anys d’experiència al capdavant de la comissió de metges alemanys contra les drogues.

Havia començat una nova era i la clau de l’èxit va ser la teoria del “desequilibri químic”: la depressió és el resultat del desequilibri de la serotonina en el cervell. Els nous antidepressius -anomenats ISRS- restitueixen aquest equilibri, simplement. La teoria va convèncer molts metges que el podien prescriure amb seguretat per abordar les causes biològiques i químiques de diferents tipus d’ansietat i de depressió.

I així, la paraula Prozac -producte desenvolupat per l’empresa farmacèutica nord-americana Eli Lilly- es va convertir molt aviat en una paraula familiar. A continuació, altres empreses es van afanyar a posar-se al dia amb els seus propis antidepressius, batejats també amb noms de caire futurista: Zoloft, venut per Pfizer; Paxil, venut per Glaxo Smith Kline... Des de principis dels anys 90, la venda dels antidepressius no ha deixat de créixer i moltes persones consideren que la píndola els ha ajudat.

Els antidepressius són un dels medicaments que han tingut un augment de consum més important en els últims anys a tot el món. Sembla que tot són avantatges, però hi ha coses que no sabem, efectes secundaris negatius que les empreses farmacèutiques no volien revelar per por a una caiguda de les vendes. En alguns casos els antidepressius poden provocar l'efecte contrari a l'esperat, o coses pitjors.

Moltes vides s'han vist afectades per la cara fosca del que havia de ser el medicament que resoldria tots els nostres problemes. Fins a quin punt tot s'hi val per augmentar les vendes d'un producte potencialment perillós, especialment en determinades franges d'edat, i que cal receptar amb molta prudència?

Edward Snowden va revelar a tot el món l'existència del "gran germà". Després hem conegut la col?laboració d'empreses com Google, Facebook i Yahoo en l'espionatge massiu de la ciutadania mundial.

Com en tots els westerns clàssics, “El salvatge Hebron” (“Wild West Hebron”) està fet enmig d’un paisatge rebel i àrid, on malfactors sense escrúpols desafien constantment l’ordre social i on la frontera entre bons i dolents és molt borrosa.

A la muntanya d’Hebron, els conflictes entre palestins, colons israelians i activistes dels drets humans pot semblar una cosa normal, però el viatge d’un colon trenca el motlle i el relat tradicional a la zona. El jueu Yochanan Sharett es va fer famós pel seu assetjament als palestins i el seu enfrontament amb l’activista d’esquerres Ezra Nawi. Però després es va girar la truita ?la seva vida, la seva família i la seva casa es van veure amenaçats- i l’única esperança de Sharett va resultar ser el seu antic arxienemic.

Al llarg de set anys, el director Nissim Mossek ha viatjat des de Jerusalem a aquesta zona cada cap de setmana per documentar la vida dels palestins sota l’ocupació i l’assetjament dels colons. De tant en tant, s’uneix al seu amic Ezra Nawi, que cada dia i amb gran risc personal va sol per aquest racó del West Bank donant suport a la lluita dels palestins. Nawi s’ha convertit en l’“enemic públic número u” dels colons de la regió. I Mossek, amb la seva càmera, també pateix l’hostilitat i s’exposa a les accions dels colons. Les imatges enregistrades s’han fet servir com a prova en els tribunals de justícia i sovint, la policia les hi ha sol?licitat per dur a terme les seves investigacions.

La història personal entre Sharett i Nawi simbolitza el que passa fora de la zona, però alguna cosa ha canviat en aquests set anys. Els palestins comencen a reconèixer algunes coses i lluiten pels seus drets, mentre que els colons, una vegada demostrats els seus drets com a propietaris, van perdent terreny. “El salvatge Hebron” posa el focus en el conflicte i en el nivell de violència diaris i mostra el retorn dels palestins a les seves terres alhora que els colons lluiten desesperadament per mantenir el control de la terra.

És un verí, el sucre? Durant 40 anys, la multimilionària indústria sucrera ha maniobrat per emmudir les veus que alertaven dels perills d'un consum excessiu. Al mateix temps, el sucre està cada vegada més present a la nostra dieta, fins i tot en productes que es comercialitzen sota l'etiqueta de menjar saludable. Ara, amb unes taxes d'obesitat disparades i l'augment de malalties com la diabetis de tipus 2 en infants, la indústria es podria trobar entre l'espasa i la paret. Ja ens van enganyar una vegada. Ho tornaran a aconseguir?

Jeremy Irons fa un recorregut pel món per ensenyar-nos els problemes que provoquen els residus. Tant els abocadors com les plantes incineradores, que omplen el planeta, tot i estar regulats a molts països, especialment del primer món, són altament contaminants. La indústria de tractament dels residus és molt poderosa i les administracions són reticents a prendre mesures en contra seva. Només queda la solució del reciclatge, però a uns nivells molt més alts dels que hi ha actualment. El món està molt malalt i no es pot perdre gaire temps més.

Durant dotze anys, el cineasta neerlandès Leonard Retel Helmrich ha seguit la família indonèsia Sjamsuddin, que viu en un dels barris més pobres de Jakarta. Fruit d’aquesta experiència va dirigir dos documentals ?“The eye of the day” i “The shape of the moon”- que formen part d’una celebrada i multiguardonada trilogia que ha tancat amb “Un lloc entre les estrelles” (“Position among the stars”). L’accés a la intimitat de la família ofereix als espectadors un microcosmos que posa de manifest aspectes molt rellevants de la vida a la Indonèsia d’avui: la corrupció, el conflicte entre religions, l’addicció als jocs d’atzar, la bretxa generacional i la creixent diferència entre rics i pobres.

Indonèsia és el quart país més poblat del món i que compta amb la població musulmana més nombrosa. L’àvia Rumidjah, cristiana confessa, havia deixat el bullici de Jakarta per anar a viure amb la seva amiga Tumisa al camp. El seu fill Bakti, convertit a l’Islam, es fa càrrec de la néta Tari, cosa que li resulta complicada. Això fa que porti la seva mare de nou a la ciutat.

Tota la família veu en la brillant Tari l’única oportunitat de millorar la seva situació i d’abandonar els barris pobres de Jakarta. La feina de Bakti com a cap de districte no li reporta gaires diners i es dedica a ensinistrar peixos lluitadors per fer apostes. I mentre tota la família fa tot el possible per reunir els diners suficients per pagar-li la matrícula de la universitat, ella prefereix gastar el seu temps i els diners descobrint la vida nocturna de Jakarta. Els seus amics de l’escola secundària la posen en contacte amb els nous rics d’Indonèsia, molt allunyats de la seva vida en els suburbis de la ciutat.

"Hillary Clinton, darrere de la cuirassa" és un retrat polític i humà incisiu basat en el testimoni de cinc persones de diferents àmbits que han viscut molt de prop la seva carrera política i la seva vida personal, profundament entrellaçades.

Al llarg del metratge, alhora que fem un repàs als esdeveniments dels quals ha sigut protagonista com a primera dama, com a candidata a la presidència o com a secretària d'Estat, ens acostem a la persona, i veiem l'evolució de l'estudiant hippy i intel?lectual de Yale que va conèixer Bill Clinton i que pot acabar sent la primera presidenta dona dels Estats Units.

Plantu, un humorista gràfic francès, ens fa de guia a través del món per conèixer com viuen i com treballen altres artistes que es dediquen a aquesta feina tan apassionant i arriscada de la caricatura política. En aquest recorregut, descobrirem fins a quin punt els poders autoritaris tenen por del que pugui sortir del llapis d'aquests dibuixants.

El 2003, dues germanes bessones acabades de néixer van ser trobades en una caixa de cartró en un petit poble xinès. Van acabar en un orfenat i van ser donades en adopció per separat, amagant que es tractava de germanes bessones. I així, la Mia i l’Alexandra van acabar a Sacramento (Califòrnia) i en un pintoresc poblet de Noruega, respectivament. En una gran ciutat nord-americana, l’una, i entre muntanyes i fiords, l’altra. Dos cantons del món ben diferents.

Els pares adoptius respectius desconeixien en cada cas que hi havia una germana bessona. Tot indicava que el secret estava destinat a mantenir-se en el temps, però el destí tenia uns altres plans. Una sèrie de coincidències ?atribuïdes posteriorment a la sort? van fer que els pares, que havien coincidit durant el procés d’adopció a la Xina, iniciessin una investigació que va revelar que les dues nenes eren germanes.

Van créixer amb el coneixement que tenien una germana bessona que vivia a l’altra banda del món i sabent que les seves vides eren molt diferents. Quan les nenes tenien 8 anys les famílies es van trobar a Noruega i, tot i que la llengua era una barrera evident, van manifestar un gran vincle entre elles, davant de la sorpresa i l’admiració dels pares.

El documental "Germanes bessones" ("Twin sisters") fa un recorregut paral?lel per les vides de les dues germanes i ens mostra una gran història sobre l’amor i sobre el debat que genera sovint la predestinació dels germans bessons.

Desenes de milers de joves musulmans radicalitzats arreu del món han optat per lluitar a Síria i a l’Iraq atrets poderosament per Estat Islàmic (EI), el grup jihadista hereu d’Al-Qaeda que, en poc mesos, ha aconseguit conquerir un enorme terreny en aquests dos països per establir-hi un nou califat. A Europa, als països occidentals, com s’ha demostrat tràgicament a França, hi ha el gran temor que aquests joves que han decidit combatre al costat d’EI i d’altres grups jihadistes, o que se senten imperiosament atrets pels seus mètodes, s’hagin radicalitzat i atemptin també a Occident amb una crueltat similar.

Com ha estat possible que EI hagi assolit, davant d’exèrcits i potències experimentades, el seu actual domini territorial i tanta notorietat? El reportatge “L’ascens d’Estat Islàmic” (“The rise of ISIS”) va a l’arrel de la qüestió a través d’entrevistes en profunditat a polítics iraquians i nord-americans i a caps militars, i explora com EI ha estat capaç d’esdevenir “l’Al-Qaeda que Ossama bin Laden va somiar construir”, tal com assenyala un dels entrevistats.

El 2011, després de la retirada del gruix de les tropes nord-americanes de l’Iraq, Al-Qaeda havia estat pràcticament aniquilada en aquest país. EI ha estat el producte dels temors i de la revenja d’una part important de la població sunnita contra el domini xiïta, exercida amb despotisme i amb crueltat per una cúpula dirigent presidida per l’antic primer ministre xiïta Nuri al-Maliki. La ceguesa i els errors de càlcul de l’administració nord-americana van fer la resta. Tant pels jihadistes de nova fornada com pels antics membres del partit Baas de Saddam Hussein, la guerra de Síria contra Al-Assad ha esdevingut un camp de proves i han aplicat la seva estratègia a l’Iraq amb notable èxit. Amb la fundació del “califat” han obligat les potències occidentals a tornar a involucrar-se militarment a la zona.

La presó de Takhar, a l’Afganistan, és un dels llocs amb l’accés més restringit del planeta. Hi viuen quaranta dones amuntegades en només quatre cel?les i totalment aïllades del món exterior. “Entre reixes, sense burca” (“No burqas behind bars”) és el testimoni d’una història de coratge i dignitat per fer front a unes condicions de vida totalment obscenes, una història profundament convincent rodada a l’interior de la presó.

Normalment, les dones no tenen ni rostre ni veu a l’Afganistan. Són de les dones més oprimides del món, sense capacitat per parlar de la seva situació. Aquest documental vol ajudar a capgirar aquesta situació. La majoria de les quaranta dones empresonades a Takhar hi són per “delictes morals” i algunes per haver assassinat els seus violadors o marits abusadors. Una fa dotze anys que hi és per haver visitat la seva mare sense el permís del seu marit; una altra per haver aixoplugat una nena sense llar que després es va saber que s’havia escapat d’un matrimoni concertat amb un home 40 anys més gran que ella.

I així fins a quaranta dones que viuen confinades en una presó dins d’una presó, quatre cel?les incrustades en una presó de cinc-cents homes. Un espai minúscul que comparteixen dia i nit amb trenta-quatre nens i on algunes hi són des de fa deu, vint o més anys. Un món de murs molt alts en què el cel té la mida d’un segell. Irònicament, però, aquestes dones tenen més llibertat aquí que si fossin a casa seva. A la presó de Takhar no hi ha burques. No calen. No han d’ocultar els seus rostres a ningú perquè no hi ha ningú que les castigui per mostrar el rostre. Aquí el burca és irrellevant. I reblant el clau de la ironia, també tenen veu.

Les dones de la presó de Takhar expliquen històries increïbles, històries punyents, històries de coratge i resistència. Històries que ajuden els espectadors a comprendre la tragèdia de la vida d’algunes de les dones més vulnerables i oprimides del planeta.

Letals, altament radioactius, els residus de dècades d’ús d’energia nuclear perduraran durant segles. La localització d’un dipòsit definitiu per a aquests residus és un dels grans desafiaments que afronta el planeta, i els experts estan buscant llocs segurs i geològicament estables a tot el món.

La Xina busca intensament un lloc segur al desert. Suïssa està a punt de trobar una comunitat disposada a acceptar un cementiri nuclear. Activistes alemanys combaten la construcció d’una instal·lació d’emmagatzematge provisional a Gorleben. Al Regne Unit, els municipis dels voltants de la planta de processament de Sellafield no accepten un repositori definitiu. A Suècia, una comunitat local està disposada a assumir aquest risc, i a l’estat de Nou Mèxic un alcalde hi veu oportunitat d’ingressos per al seu municipi.

Durant trenta-cinc anys, el físic nuclear suís Charles McCombie ha treballat per a diverses organitzacions internacionals de tot el món en la recerca d’un dipòsit per als residus nuclears. “Viatge al lloc més segur del món” (“Journey to the safest place on earth”) examina les limitacions i les contradiccions d’aquesta recerca global. Defensors i opositors de l’energia nuclear s’enfronten a aquesta possibilitat i s’enfronten per les solucions més adequades. Dues actituds dogmàtiques que acaben esdevenint inestables.

Dragon és un contrabandista que es guanya la vida ajudant desertors nord-coreans a passar la frontera. Però el seu últim viatge clandestí, amb les desertores Sook-ja i Yong-hee, fa un gir inesperat, i queden encallats a la Xina. Aquí comença “Desertors. Escapar de Corea del Nord”) “The defector. Escape from North Korea”, un viatge perillós, que reflecteix la realitat de desenes de milers de nord-coreans que es troben actualment en la clandestinitat a la Xina, i dels traficants de persones que arrisquen la seva llibertat i la seva vida.

Activista dels drets humans: així és com es veu Dragon a ell mateix, tot i que reconeix que molta gent se’l mira malament pel fet de cobrar diners als desertors que paguen per aconseguir la llibertat. La seva feina és il?legal, i les seves veritables motivacions són qüestionables, però molts desertors acudeixen a ell per fugir de la Xina i d’un món d’incertesa. Ell mateix és un desertor que havia integrat una unitat entrenada sota la presidència de Kim Jong-il. Aquella experiència l’ha ajudat a rescatar centenars de desertors nord-coreans.

Les desertores Sook-ja i Yoo-hee acaben a la Xina per vies molt diferents. Yong-hee va ser víctima del tràfic de dones i la van vendre com a esposa a un granger xinès. La seva història ens parla del destí d’una gran quantitat de dones de Corea del Nord que són venudes a la Xina, on hi ha un mercat de dones nord-coreanes a causa de la disparitat de gènere provocada per la política xinesa d’un sol fill. Per la seva banda, Sook-ja va fugir de Corea del Nord després de ser condemnada a un camp de presoners. Aleshores, va decidir fugir creuant a peu el riu Tumen, limítrof amb la Xina, i va anar a parar a una granja, on va estar-s’hi amagada durant setmanes.

Elles són només dos exemples de les moltes persones que esperen per sortir de la Xina amb un contrabandista o un guia. Com a nord-coreanes, a la Xina no hi tenen cap estatus, i s’arrisquen a ser capturades i deportades un altre cop a Corea del Nord, on els esperaria un càstig molt dur. Les seves vides pengen d’un fil, i d’un home a qui les maneres de gàngster, els tatuatges i els quatre telèfons mòbils donen un aspecte intimidatori, però depenen d’ell i de les seves decisions, en una incerta i arriscada expedició de 5.000 quilòmetres a través de l’Àsia.

És cert que la Terra pot no haver estat visitada per alienígenes, però des de la invenció de la ràdio i la televisió, els éssers humans han estat enviant senyals a l’espai exterior. En anunciar la nostra existència a altres civilitzacions, les probabilitats de rebre una resposta han augmentat de manera exponencial. Per tant, ja no ens hem de preguntar què passaria si succeeix, sinó què farem quan succeeixi.

La pel·lícula “La visita. Un encontre alienígena” (“The visit”) construeix un esgarrifós i creïble escenari de la primera presa de contacte amb vida extraterrestre a la Terra. Un film que porta els espectadors a un viatge més enllà del seu punt de vista terrestre, que revela els temors, les esperances i els rituals d’una espècie obligada tard o d’hora a fer front a formes de vida alienígenes que poden o no veure’ns com una amenaça. Una mirada personal a la imatge que tenim com a espècie i civilització.

Aquest documental és el relat d'un dels viatges més perillosos que es poden fer avui dia: el que fan un grup de sirians que fugen des d'Egipte cap a Europa a bord d'una petita barca de pesca. Gràcies a imatges gravades per ells mateixos, som testimonis de les condicions infernals del viatge. Els fugitius sabien que el viatge seria dur, però no s'esperaven que la part més difícil vindria quan ja serien a Europa, convertits en refugiats.

“La travessia” (“The Crossing”) ens transporta a un dels viatges més perillosos del nostre temps, el d’un grup de sirians que fugen de la guerra i la persecució, travessant un mar, dos continents i cinc països a la recerca d’una llar que els permeti recuperar el més gran que han perdut: l’esperança.

Arriben a Europa tot just per descobrir que la part més difícil del seu viatge encara ha de venir. Els mesos d’incertesa i d’espera, d’un centre d’acollida a un altre, fan forat en els seus ànims mentre s’enfronten amb el que significa ser un refugiat.

Una nit d’estiu, un grup de sirians es disposen a travessar en silenci la Mediterrània amb nens, un gat i petits paquets de menjar embolicats amb paper film que subjecten per sobre dels seus caps; pugen en petits bots que els han de portar a un vaixell de pesca que els espera en aigües més profundes. El petit bot trabuca, desequilibrat per la inclinació de la càrrega, i enmig del pànic per salvar els nens, perden el gat i la major part del menjar i l’aigua que porten. Una mare amb dos nens petits vol tornar a terra, però és massa tard, la policia ha arribat a la platja i l’únic camí possible és la foscor del mar.

Són periodistes, enginyers, un músic i un psicòleg els qui pugen a bord d’un vell vaixell de pesca en condicions de navegar, tripulat per contrabandistes desesperats que mai no han navegat més enllà de les aigües costaneres on pesquen.

Al llarg d'un any, seguim la vida de diferents nens sirians que han hagut de fugir de la violència de la guerra civil del seu país cap al veí Líban. Al documental, aquests nens ens narren les seves històries amb les seves pròpies paraules, i veiem com fan front als traumes de la guerra i la violència, a una vida precària en camps de refugiats d'un altre país i a un futur incert. Gairebé tots troben molt a faltar casa seva i la seva vida anterior. A través del prisma dels testimonis d'aquests nens, tenim una altra perspectiva sobre el destí de milions de refugiats sirians, la meitat dels quals són nens.

“Això és l’exili. Diaris dels nens refugiats” (“This is exile: diaries of a child refugees”) és un retrat íntim extraordinari dels nens refugiats forçats a fugir de la violència de la guerra civil de Síria al veí Líban. Filmat i dirigit durant un any per Mani Y. Benchelah, guanyador d’un premi Emmy, el documental narra les històries d’aquests nens amb les seves pròpies paraules i capta la crua veritat de com afronten la pèrdua, la dificultat i la intensitat d’unes esperances trencades.

El seu testimoni mostra un microcosmos meravellosament elaborat del cost humà de la guerra civil a Síria, que ha obligat més de quatre milions de persones a fugir, la meitat dels quals són nens. I la fi de la guerra no s’albira.

El documental és una creació atemporal que combina l’essència del que és viure exiliat lluny de casa amb la normalitat de la vida. Amb un estil visual veritablement poètic, que ens porta a través de localitzacions, aquest treball ens fa comprendre una veritat profundament torbadora: és molt probable que aquests nens no tornin a veure la seva terra fins que siguin adults.

Tan aviat com arriben a les costes europees, els refugiats es converteixen en una mercaderia. “Els immigrants són un negoci”, diuen a Itàlia i a Grècia, on confirmen que algunes persones “han fet una gran quantitat de diners aquest any, pel gran nombre que n’hi ha”. Qui es beneficia d’aquesta misèria humana? Des de l’especulador més petit fins al més gran, moltes persones fan negoci a costa dels immigrants.

Des de Grècia fins a Itàlia, “El negoci dels migrants” (“Le business des migrants”) fa un viatge al cor d’un sistema que converteix la misèria de molts en la fortuna d’uns quants. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), milers d’immigrants arriben cada dia a les costes d’Europa. Una allau que s’ha convertit en un negoci rendible per a tot tipus d’especuladors oportunistes. Sebastiano Buzzi, un membre de la màfia detingut per la policia italiana, que li havia intervingut el telèfon, assegura que “el negoci dels immigrants és més rendible que el de la droga”.

Molts dels qui fugen de la guerra a Síria ?amb opcions per aconseguir l’estatus de refugiat polític - són majoritàriament immigrants amb possibilitats econòmiques, que “tenen el que es necessita”. Aquests immigrants “solvents” són un autèntic mannà caigut del cel per a tot tipus d’intermediaris. Però un entramat d’aquest tipus no seria possible sense l’ajuda dels polítics. De quina manera encaixa cadascú, en aquesta trama? El documental és una investigació sobre com els immigrants s’han convertit en la presa del tràfic de persones a les costes del continent europeu.

L’èxode de centenars de milers de persones que fugen de la guerra a Síria i a l’Iraq continua sent imparable. Moltes d’elles aconsegueixen sortir abans que l'amenaça d'horror d’Estat Islàmic (EI) es faci realitat allà on viuen. Però milions de persones han quedat atrapades dins el seu “califat”. I, entre aquestes, quatre milions de dones autènticament esclavitzades.

“Fugir d’Estat Islàmic” (“Escape from ISIS”) narra la missió absolutament arriscada d’una xarxa d’activistes que tracta de salvar dones, germanes i filles de molts dels homes assassinats pels milicians d’Estat Islàmic i van ser segrestades pel grup, tant a Síria com al nord de l’Iraq. Una xarxa, encapçalada per un advocat que, mitjançant contactes a l’interior del “califat”, aconsegueix alliberar-les.

Som testimonis de declaracions fortament colpidores d’algunes de les dones alliberades. Relaten tot tipus de vexacions i crueltats per part dels milicians islamistes. També ens podem fer una idea molt aproximada de com viuen les dones dins dels territoris controlats per Estat Islàmic gràcies a les filmacions clandestines d’activistes que es juguen la vida -i sovint la perden- per documentar aquesta realitat.

“No vull recordar mai aquell edifici”, diu Aida, una dona de 21 anys, segrestada per EI amb els seus dos fills petits, que descriu la presó on va estar reclosa abans de poder fugir. “Hi havia 35 nenes i tres dones -diu Aida-. Jo tinc 21 anys, però era la més gran. Venien a endur-se les nenes. Un guarda va obligar una nena de nou anys a anar al lavabo. La va violar”.

Keshal, una altra dona, relata els intents de suïcidi de moltes dones segrestades.

“Fugir d’Estat Islàmic” és un document esfereïdor sobre una realitat de la qual intenten i intentaran fugir milions de persones aterrides per la guerra sectària i l’horror islamista.

Un duo de rap cubà viu una situació complicada des del moment en què va utilitzar la seva música per protestar amb contundència contra l’estat. Apareixen del no-res i desapareixen amb la mateixa rapidesa. Les seves lletres de protesta s’han posat de moda a una velocitat de vertigen, connectant amb els cubans descontents amb el seu govern. Ho han aconseguit sense mitjans de difusió i els seus joves fans s’enfronten a la persecució de la policia. “Viva Cuba Libre” és un documental arriscat amb una potent banda sonora, una mirada decidida sobre la realitat cubana actual.

“La nostra música es distribueix sola”, diu orgullós Aldo (àlies El Aldeano), la meitat de Los Aldeanos. Ell i Bian (àlies El B) enregistren manualment els seus CD a casa i els distribueixen de forma gratuïta. Un cop entren en circulació, se’n fan centenars de còpies que es venen al carrer. Aldo és conscient dels beneficis que no té: “Algú fa els diners, però no jo”. Però ell aprofita el mercat negre conscient que la seva música està arribant al seu públic objectiu.

“Fent autoestop, agafant autobusos d’aquí cap allà, el que calgui... Beure un parell de copes de rom barat i tothom hi acudeix, no importa la distància”. Generalment són les petites ciutats allunyades de l’Havana els únics llocs on Los Aldeanos obtenen permís per actuar, però així i tot els seus concerts concentren multituds i generen situacions de gran agitació. De vegades són cancel?lats a mitja actuació, amb els carrers plens de gent de gom a gom i amb la policia intervenint amb mà dura amb els seus seguidors.

“En totes les cançons expressen la nostra realitat i la nostra veritat. És per això que els meus fills els escolten”, diu Adis Nidia Cruz. Una nit, els seus dos fills estaven asseguts al porxo de casa amb uns amics, escoltant Los Aldeanos, cantant, ballant i agitant una bandera cubana i a les 23.00 es van presentar cinc cotxes de policia, els van atacar amb gas pebre, els van colpejar i els van detenir. Van ser empresonats.

“La nostra música és directa i dura, perquè aquesta és la nostra realitat i així és el govern, també: directe i dur. Quan imposen la llei, directa i dura, no demanen permís”. Enregistrat amb gran risc per a l’equip de rodatge, “Viva Cuba Lliure” és una declaració política, un acte de rebel?lió, que ens mostra la vida a la Cuba d’avui tal i com la descriuen les cançons contundents de Los Aldeanos.

El desembre del 2012, Adam Lanza, de 20 anys, va entrar a la Sandy Hook Elementary School i va matar vint nens i sis adults abans de suïcidar-se amb una arma de foc. La tragèdia va commocionar el país: va provocar molt de dolor i es van desencadenar crides generalitzades del públic perquè els polítics "fessin alguna cosa" per afavorir el control de les armes. Semblava el moment idoni per a tots aquells que, des fa dècades, reclamen una nova legislació de caràcter prohibicionista. Però, com ja havia passat altres vegades, es van trobar amb una intensa oposició d'una força política poderosa: l'Associació Nacional del Rifle, NRA.

Com a contrapunt dramàtic, en el reportatge “El poder de les armes” (“Gunned Down: The Power of the NRA”) parlen els pares d'algunes de les víctimes dels tirotejos massius que sovintegen als Estats Units. L'administració de Barack Obama, després de la inoperància de George Bush i de la frustració del president Clinton sobre la matèria, ha estat l'última que ha patit en pròpia carn el poder i la influència de l'NRA. Va impulsar amb força una iniciativa legislativa, fins i tot molt tímida, després de la massacre de Newtown. La votació definitiva al Congrés va deixar les coses com estaven davant la perplexitat i la indignació dels familiars de les víctimes i d'una gran part del país, que vol un control sobre les vendes indiscriminades de tot tipus d'armes.

Amb la nova generació de robots voladors -des de diminuts sensors que prenen decisions pel seu compte fins a avions gegants no tripulats- podrem veure drons tan grossos com un avió jumbo o tan petits com ocells, desenvolupant accions extretes directament de la ciència-ficció. Els drons estan canviant la nostra relació amb la guerra, la vigilància i, fins i tot, entre uns i altres de manera sorprenent i terrorífica. Però quanta gent coneix realment els drons i les seves capacitats? Molts dels requisits necessaris per obtenir aquests aparells i les seves possibilitats ?matar, entre elles- s’ha mantingut en secret. “La rebel?lió dels drons” (“Rise of the drones”) descobreix les tecnologies d’avantguarda que enceten un nou capítol de la història de l’aviació.

La tecnologia permet a l’usuari de l’avió no tripulat descobrir pràcticament qualsevol persona i en qualsevol lloc, independentment de les fronteres nacionals, cosa que planteja un seguit de preguntes al voltant de la regulació internacional. En l’últim any, els Estats Units (EUA) han dut a terme centenars d’atacs aeris en quatre països. Només els que s’han fet a l’Afganistan formen part d’una guerra autoritzada públicament, mentre que els atacs practicats al Pakistan, Somàlia i el Iemen són operacions encobertes. El govern dels EUA afirma que els avions no tripulats han delmat els principals líders d’Al-Qaeda amb baixes civils limitades, però els analistes lluiten per verificar-ne tots els detalls.

Els drons suposen un nou element en la guerra tàctica, però aquest canvi no és limita només a una revolució americana. Hi ha 55 països més que actualment els construeixen, els compren o els usen en la robòtica militar aèria i no s’utilitzen només per a la caça de l’enemic. A algunes persones els ha començat a preocupar el fet que en pocs anys els EUA puguin tenir 30.000 avions creuant-se en el cel acumulant informació.

“La rebel?lió dels drons” proposa una reflexió sobre aquesta qüestió i posa llum sobre la cultura secreta dels drons i la seva evolució en els camps de l’enginyeria, la robòtica, l’aviació i l’aeronàutica i fa una extrapolació sobre què podria significar si totes aquestes capacitats acaben sent d’ús generalitzat dins de les fronteres nord-americanes, per part dels governs o d’organitzacions privades i ciutadanes.

“Violència privada” (“Private violence”) explora un fet simple, però profundament inquietant: el lloc més perillós per a una dona als Estats Units (EUA) és casa seva. Cada dia almenys quatre dones són assassinades per les seves parelles ?i, sovint, exparelles- maltractadores. La resposta automàtica és una pregunta: “Per què elles no deixen la relació?”.

El documental trenca la brutalitat d’aquesta lògica. A través dels ulls de dues supervivents, Deanna Walters -una mare que cerca justícia davant dels delictes comesos pel seu exmarit contra ella-, i Kit Gruelle, -una advocada que vol justícia per a totes les dones- ens aproximem a la complicada i complexa realitat de la violència en la parella. Són dues experiències que desafien suposicions molt arrelades i enganyoses i posen la lupa sobre un món que és encara invisible en gran part; un món que hem amagat darrere de portes tancades amb el silenci, les lleis i la manca de comprensió.

El treball ens endinsa en la vida de diverses dones i en el seu intent de deixar els seus abusadors, enfrontades amb unes institucions que s’equivoquen de forma sistemàtica, sovint culpabilitzant les víctimes de la violència de la qual volen fugir. La mateixa societat que encoratja les dones a buscar l’amor veritable no té pietat quan aquest amor es torna perillós. A mesura que la Deanna passa de víctima a supervivent, “Violència privada” comença a plantejar preguntes poderoses, que contenen el potencial per canviar la nostra societat: “Per què ells abusen?”, “Per què ens rebutgen?” i “Com comencem a construir un futur sense violència domèstica?”.

Durant dècades, una institució per a la qual la santedat de la vida ho és tot ha estat estretament lligada a una organització que té com a activitat diària la mort. I a l’altar d’aquesta nefasta aliança, la sang dels innocents. Fins al juny del 2014, quan el papa Francesc excomunicava tots els mafiosos per primera vegada en la història de l’Església. Indignat, en gran mesura per l’assassinat d’un nen de 3 anys, el pontífex podria haver actuat de manera precipitada, mossegant més del que realment pot mastegar. El papa més popular en molts anys es troba en un moment decisiu i l’èxit de la seva croada contra la màfia revelarà si realment el canvi és factible.

“La creu i la pistola” (“The cross & the gun”) mostra com en són de boiroses les línies vermelles que l’Església catòlica ha posat a la màfia, que seran molt difícils de respectar; revela com de profundament religiosos són els mafiosos i com la màfia utilitza la religió per promoure la seva agenda. Alhora, el documental posa de manifest que l’Església i la màfia han constituït sovint un matrimoni de conveniència la fortuna del qual depèn encara avui, en moltes parts d’Itàlia, més de la col?laboració i el compromís que de la confrontació. Amb l’ànima de l’Església catòlica en joc, aquesta investigació es pregunta si es pot afirmar amb rotunditat que Francesc ha guanyat la guerra contra el crim organitzat.

Aquell juny del 2014, Francesc va visitar Calàbria, regió empobrida i llar de la màfia italiana més potent i alhora més desconeguda, la ‘Ndrangheta. Hi va anar per conèixer la família de Cocò Campolongo, un nen de tres anys que va morir quan es va interposar en el camí dels assassins del seu avi. La reacció vehement de Francesc va sorprendre tothom, inclosos els seus mateixos col?laboradors: “La ‘Ndrangheta és l’adoració del mal i el menyspreu pel bé comú. Els mafiosos no estan en comunió amb Déu. Són excomunicats!”

Només una setmana més tard, a la localitat calabresa d’Oppido, una processó amb una estàtua de la Mare de Déu es va aturar davant la casa d’un cap local de la ‘Ndrangheta que acabava de sortir de la presó. Indignada, la policia va abandonar l’escena. El clergat no ho va fer, tot i que l’Església i la màfia són ara oficialment enemics.

6 febrer de 1998. Port Arthur, Texas. És una nit freda. Erin i Claire DeLeon estan soles a casa. Erin està a punt de veure una pel?lícula quan un home emmascarat apareix de sobte a la sala d’estar. Ella es pensa que és un amic que fa broma.

12 juny de 2013. Huntsville, Texas. A la presó de Huntsville, els preparatius estan en marxa per a l’execució número 499. Una mica després de les sis de la tarda, Elroy Chester serà executat per injecció letal per la violació d’Erin i Claire DeLeon i l’assassinat del seu oncle, el bomber Billy Ryman. A ningú no li estranya que el camí de la presó estigui acordonat, com sempre abans d’una execució. La gent hi està acostumada i la situació té una durada de només una hora.

“L’hora de matar” (“Killing time”) reconstrueix aquell crim i documenta les hores prèvies a l’aplicació de la pena de mort. A mesura que el moment de l’execució s’acosta, com afecta això les diverses persones involucrades? Els familiars de les víctimes, el condemnat, els guàrdies a les torres, els capellans, els periodistes, el grapat de manifestants... Cadascú té la seva pròpia manera de passar les últimes hores de vida d’Elroy Chester.

Un documental sobre el pas del temps, sobre com es “mira” la mort, marcat pel tic-tac incessant del rellotge.

La sueca Josefin tenia una tia que es deia Augusta Latorre, que el 1980 va fundar el Partido Comunista de Perú, organització marxista-leninista-maoista coneguda també com Sendero Luminoso, juntament amb el seu marit, Abimael Guzmán. Josefin va créixer amb el mite familiar que la seva tia era una heroïna de la lluita pels pobres al Perú i “Tempesta als Andes” (“Storm in the Andes”) és el seu viatge al Perú per esbrinar la veritat.

Allà és presentada a Flor Gonzales, filla de Samuel, un líder camperol que el 1974 va encapçalar una rebel?lió camperola pacífica i exitosa contra els propietaris de les terres. Però a partir de 1980 la història va fer un gir brutal amb la guerra iniciada per Sendero Luminoso, que alhora va provocar una repressió també molt violenta de l’Estat. Una doble violència indiscriminada amb una víctima molt clara: la població andina.

Per la seva banda, Flor Gonzales tracta d’esbrinar què va passar durant la seva infantesa i perquè el seu germà gran va ser detingut i acusat de ser un terrorista. Es resisteix a conèixer la Josefin fins que la seva família digui que Sendero Luminoso és culpable de la mort de Claudio. I malgrat aquesta situació conflictiva i preocupant, Flor i Josefin emprenen la recerca comuna de la veritat. Cosa que canviarà les seves vides per sempre.

A començament de segle, el Brasil vivia una època d’eufòria. El país era una potència petroliera. L’aleshores president Lula da Silva feia una gran aposta pel petroli en alta mar, i aconseguia una increïble font de riquesa i prometia compartir-la des del poder: “És el petroli el que donarà als nostres joves la possibilitat d’estudiar, d’obtenir el que no tenen! Vull que tots els fills de tots els treballadors tinguin dret d’anar a la universitat fins que siguin nomenats doctors i que això passi a tot el país”.

Eufòria, entusiasme, malbaratament... El Brasil guanya la candidatura per organitzar el Mundial de Futbol i els Jocs Olímpics el 2016. La cosa no podia anar millor...

Quinze anys després, el país viu, desil?lusionat, la cara més trista del “boom” del petroli. A finals del 2014, la companyia nacional d’hidrocarburs Petrobras estava immersa en un greu cas de corrupció, el preu del petroli s’havia enfonsat, l’acció de la companyia nacional és desmuntava i arreu del país s’aixecaven veus per denunciar la dramàtica acceleració d’una contaminació que pot posar en perill fins i tot les proves de vela dels Jocs Olímpics d’aquest estiu.

A principis del 2015 encara quedava petroli al Brasil, però avui els brasilers ja tenen la certesa que comparteixen més problemes que prosperitat. El petroli ja no és el somni. “Brasil: el sol negre” (“Bresil: soleil noir”) fa balanç d’un desastre que els líders brasilers no havien previst. I ho fa a través de la lluita i de la mirada d’un personatge icònic: un simple pescador.

José Mujica, president de la República de l'Uruguai del 2010 al 2015, és un home senzill, un petit agricultor format en la lluita clandestina contra la dictadura, un home que no ha renunciat mai als seus principis i que ha servit al seu país ocupant el càrrec més alt sense deixar-se temptar pel poder ni pels diners. En aquest reportatge ple d'entrevistes descobrirem la personalitat d'aquest home tan interessant, un dels pocs presidents mundials que ha acabat el seu mandat amb els mateixos diners al compte corrent que tenia el dia que va accedir a la presidència.

L'any 2010 el Comitè noruec del Nobel va decidir donar el premi Nobel de la Pau al dissident xinès Liu Xiaobo. Això va portar Noruega a una era glacial de les relacions amb la Xina. Les autoritats xineses consideraven Liu Xiaobo un criminal i durant els darrers cinc anys no hi ha hagut contacte polític directe en Noruega i la Xina. El Comitè del Nobel afirma que és independent del govern noruec, però els seus cinc membres són tots antics polítics noruecs. D'una manera discreta els polítics noruecs han intentat fer les paus amb la Xina. Llavors la primavera passada, esclata una altra bomba. El Comitè convida l'enemic de l'estat xinès, el Dalai Lama, a Noruega per celebrar el premi que va rebre l'any 1994.

La Sacha Polak sap des de fa anys que és portadora del gen hereditari BRCA1 i que té moltes possibilitats de desenvolupar el càncer que va matar la seva mare als trenta anys, però li costa fer el pas d'extirpar-se els pits preventivament: té por de sotmetre's a un procés llarg i difícil per no res, encara que el seu entorn l'anima a fer-ho. La Sacha decideix plasmar en un documental el procés de decisió, les aportacions del seu entorn i l'operació preventiva a què se sotmet finalment.

Com seran els Estats Units quan els llatins, la població d'origen llatinoamericà, hi siguin majoria? Quin és el pes polític d'aquesta minoria en plena expansió? Vet aquí les preguntes que es fa la periodista i documentalista Roxanne Frias en aquest documental. Nord-americana d'origen mexicà, recorre el seu país, des de Califòrnia a l'Oest Mitjà, des de Texas a Florida, per entrevistar-se amb aquells que estan transformant els Estats Units d'Amèrica.

L'alumini, un dels elements més abundants de l'escorça terrestre, es troba actualment en una gran quantitat de compostos als quals estem exposats diàriament. En aquest documental, que presenta casos reals de persones afectades, diversos experts exploren la connexió entre aquesta coneguda neurotoxina i una creixent incidència de malalties cròniques i discapacitats.

Frank Nervik, psicòleg, ens mostra la crua realitat de la indústria pelletera nòrdica. Es fa passar per una persona interessada a comprar una granja de pells i comença a treballar en una d'aquestes instal·lacions. Amb una càmera oculta grava imatges colpidores de la seva formació i el seu dia a dia. Fa un viatge a la Xina per conèixer les condicions de les granges de pells d'aquest país i un cop torna a casa es veu obligat a viure en primera persona el sacrifici dels animals de la granja on treballa.

El 16 d'agost de 2012, la policia sud-africana va disparar contra una concentració de miners en vaga i en va matar 34. Segons les autoritats, la policia va actuar en defensa pròpia. Segons els autors del documental, no va ser així. La massacre va ser la culminació d'un conflicte laboral mal gestionat, i va fer sortir a la llum les contradiccions d'un país que es va alliberar de l'opressió de l'apartheid a principis dels anys 90, però on no tothom n'ha sortit igualment beneficiat.

La Xina és el país on hi ha més execucions del món. Cada any n'hi ha almenys sis mil. L'estat prohibeix que els orfes dels condemnats a mort siguin adoptats, però tampoc no se n'ocupa. I sovint, la família que els queda no pot fer-ho per manca de recursos econòmics. Però aquests infants vulnerables són menyspreats i condemnats a l'ostracisme. Tanmateix, una dona ha decidit de convertir el destí d'aquest nens i nenes en la seva lluita. Ha creat nou orfenats per criar els fills dels condemnats a mort. Aquests orfenats es diuen Pobles del Sol. O com intentar inventar un futur més somrient per als nens de la vergonya.

El documental "El pati del darrere" és el retrat del paisatge, de la gent i de la història d'una de les zones més transformades de Catalunya i alhora del pulmó verd de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). És el retrat de la zona amb més acumulació d'infraestructures del país i alhora l'horta que produeix el 15% dels aliments que es mengen a la ciutat. És el retrat d'un territori amenaçat constantment per les requalificacions i les modificacions territorials i amb constants plans de desenvolupament (l''outlet' de Viladecans, el Golf d'Aena per completar les instal·lacions de l'aeroport, Eurovegas...)

El poble kurd ha patit històricament la repressió dels països en què es troba repartit. Però els que més han patit aquesta repressió han estat les dones, perquè han hagut de sumar a la prohibició de mantenir la seva llengua i el seus costums, l'opressió derivada de la concepció masclista dels països ocupants. En tots aquests països, han estat les dones les que han encapçalat les revoltes per reclamar els drets nacionals dels kurds, i això permès que les dones emprenguessin al mateix temps una revolució per conquistar els drets de les dones. Moltes han patit presó i tortures, però els resultats de tots aquests anys de lluita es comencen a veure als territoris que es van recuperant de les mans d'Estat Islàmic, on s'imposa la paritat i la coresponsabilitat tant a les esferes públiques com en el si dels partits polítics.

L'afàsia és un trastorn del llenguatge que fa que els que la pateixen tinguin dificultat per parlar i per entendre el que els diuen. L'origen és un dany cerebral, com ara el que sol produir un atac de feridura. En aquest documental veiem com l'afàsia afecta les vides de l'Ed, la Tinna i el Lance, tres persones que, després de patir una feridura, continuen tenint la mateixa capacitat intel·lectual, però que tenen dificultats greus per comunicar-se amb els altres.

El nordamericà Louis Sarno se'n va anar a la selva del centre d'Àfrica a la recerca d'una música que l'havia captivat i s'hi va quedar. Hi va enregistrar més de mil hores de música dels pigmeus aka. Ara és un membre més de la comunitat aka. Es va casar i va tenir un fill. Un dia que el seu fill era molt petit i es va posar molt malalt, li va fer una promesa, i per complir aquesta promesa, quan és més gran viatgen tots dos als Estats Units. Pare i fill tornen a la selva amb el dubte de fins quan podran continuar vivint els aka com sempre.

Aquest documental de gran format es basa en una sèrie d'entrevistes a fons amb el reconegut intel·lectual nord-americà Noam Chomsky, on aboca les seves idees sobre democràcia, poder, benestar social, igualtat, etcètera. Partint del que ell anomena els "10 principis de concentració de la riquesa i el poder", Chomsky fa un repàs exhaustiu de la societat nord-americana i la seva salut democràtica. Fa una anàlisi profunda dels principis que es troben a la base de la legislació i estudia com s'han aplicat i han evolucionat en diversos períodes de la societat moderna dels Estats Units.

En el caos de l'Orient Mitjà, els cristians estan desapareixent, i davant d'aquest perill d'extinció, l'Occident que tanmateix els deu un dels fonaments de la seva cultura, mira cap a un altre costat. Els cristians d'Orient són els primers cristians. Tenen una història de dos mil anys. Les seves esglésies daten del segle primer, quan Europa encara era pagana. Ja hi eren abans de l'arribada de l'islam. Discriminats sota tots els règims, de vegades exterminats, malgrat tot han sobreviscut. Al començament del segle vint, a l'Orient Mitjà un de cada quatre habitants era cristià. Actualment són onze milions enmig de 320 milions de musulmans.

“En quin món vivim? En un món on una llauna de Coca-Cola té més dret a viatjar per tot el món que un ser humà. En un món en què el mar s’està convertint en un gran cementiri.” Això ho pregunta un subsaharià en una concentració pel tancament del Centre d’Internament d’Estrangers de Sapadors, a València. “La porta blava” és un documental que durant un any ha seguit el debat sobre què cal fer amb aquest CIE en concret, i, més enllà, amb els CIE en general.

L’equip del documental entrevista interns que han viscut darrere els murs del centres, policies, jutges, activistes contra els CIE, representants del partits polítics que els van crear i dels quals exigeixen el tancament. Tot i que el documental està focalitzat al CIE valencià, és extrapolable als més de 220 centres que hi ha a tot Europa. Els CIE internen immigrants sense papers que no han comès cap delicte i que, en tot cas, només haurien comès una infracció administrativa. Una infracció que mai podria comportar la pena de presó a la qual, en la pràctica, estan sotmesos, i la resolució del seu expedient podria acabar, com a molt, amb l’expulsió del país. Per aquesta raó, organitzacions dels drets humans consideren que les condicions d’internament als CIE vulneren les garanties jurídiques i els drets humans bàsics.

El documental compta amb testimonis d’immigrants que han sofert maltractaments dins del CIES o que han estat detinguts en batudes policials que titllen de racistes. Durant un any, l’equip de Diodo Media ha estat present en tota l’actualitat que envolta el CIE de Sapadors, des de les concentracions, ma¬nifestacions fins a les denúncies als jutjats per casos de maltractament. Les històries que trobem darrere els murs de Sapadors, que també es podrien trobar a altres CIE com el de Barcelona, ens fan reflexionar sobre el blindatge de la Unió Europea contra les migracions del sud o la violència que sofreixen les persones que inten¬ten millorar les seves condicions de vida. Un documental especialment oportú quan els països europeus es replantegen les seves polítiques d’immigració i refugi per fer-les més restrictives.

Aquest reportatge analitza el recorregut personal i polític de Recep Tayyip Erdogan des dels seus començaments en la política turca, quan es va convertiren alcalde d'Istambul, fins a ocupar la presidència de la República. Sentirem testimonis que ens parlen dels canvis de rumb i de les estratègies que ha utilitzat Erdogan des del principi amb l'objectiu de fer realitat el seu somni, convertir-se en el nou pare de la nació turca.

"El so de la tortura" revela la història de les víctimes de segrestos a la frontera entre Israel i Egipte. Obliguen les seves famílies a pagar un rescat amb l'amenaça de torturar-los fins a la mort.

La professora de filosofia Sira Abenoza creu que la major part de conflictes a la societat es deuen a la falta de diàleg. Amb aquesta premisa, ja fa temps que organitza trobades entre persones de diferents orígens, condició social, econòmica, política o del tipus que sigui. Després d'haver posat en pràctica el seu mètode a Catalunya i a l'Amèrica Central, ara es desplaça a Irlanda del Nord per reunir en una taula ex membres de l'Ira, ex membres de grups paramilitats unionistes, un antic soldat britànic i un antic policia.

El Dave i la Jacki dirigeixen un servei terapèutic que ajuda a canviar de comportament els homes que han exercit la violència familiar, una epidèmia social que posa en perill la seguretat de les parelles i els fills i l'estabilitat de les famílies. Aquests homes lluiten per aprendre a relacionar-se amb la família sense recórrer a l'agressivitat ni física ni de cap tipus, lluiten per canviar i refer el lligam amb les persones que estimen, i el documental segueix la seva evolució les setmanes que dura del curs. Però pels terapeutes no és una tasca gens fàcil i els resultats no estan garantits.

L'any 2010, a Londres, desenes de milers d'estudiants es van manifestar davant del Parlament per protestar per la imminent aprovació de la llei que permetria l'increment de més del 60% del preu de les matrícules universitàries. Alguns dels protagonistes directes d'aquelles protestes, estudiants i familiars, denuncien les tàctiques utilitzades per la policia per reprimir els manifestants i el llarg periple judicial en què es van veure immersos alguns activistes estudiantils després d'uns fets que han marcat tota una generació.

Després de passar-se molts anys exiliat a Espanya, on va arribar fugint de la guerra dels Balcans, l'Slobodan Minic, periodista radiofònic, emprèn el seu últim viatge a Sarajevo, on havia decidit no tornar mai més, per complir les últimes voluntats de la seva mare, morta a Espanya. A Sarajevo, l'Slobodan ens guiarà per la ciutat on va ser feliç i on va viure la desgràcia de la guerra, i en aquest recorregut coneixerem diferents personatges que van ser importants en la seva vida.

Al final del segle XX la ciutat de Sarajevo va patir un setge que va durar quatre anys. 350.000 habitants de Sarajevo van sobreviure al setge. 11.541 hi van perdre la vida. El desembre de l'any 2015 es compleix el vintè aniversari dels acords de Dayton que van dur la pau a l'antiga Iugoslàvia i van posar fi al setge més llarg de la història moderna. Aquest documental ofereix un retrat íntim de Sarajevo i dels seus habitants, una ciutat que s'ha convertit en símbol de resistència contra la divisió ètnica.

Rodat pràcticament sempre d'amagat, enmig de nervis i corredisses, aquest documental és una presentació volgudament despullada d'una realitat tan crua que les paraules d'un narrador, si n'hi hagués, resultarien supèrflues. El que es mostra són les peripècies que viuen els palestins que volen entrar a Jerusalem des de Cisjordània. A la frontera s'aixeca un mur de formigó de set metres d'alçada i als escassos accessos que hi ha, s'hi acumula una multitud vigilada per uns militars inflexibles.

Els atemptats del 13 de novembre de 2015 a París van sacsejar tot França i van posar al descobert una sèrie de mancances en els protocols de seguretat del país. Un grup d'experts parla de l'origen del moviment jihadista, les seves característiques, els seus objectius i els mètodes que fa servir per captar nous adeptes, mentre que diferents professionals especialitzats en la lluita antiterrorista ens expliquen les dificultats que tenen els serveis d'intel·ligència francesos per fer front a l'amenaça jihadista.

Gràcies a un permís especial, Jürgen Todenhöfer és el primer periodista occidental que entra a l'anomenat Estat Islàmic i en surt viu. Acompanyat del seu fill, que li fa de càmera, ens mostra les interioritats de l'organització des del punt de vista de la gent que hi ha dins i d'uns quants dirigents que, en unes punyents entrevistes, ens expliquen les seves justificacions i els seus objectius.

El febrer del 2013, els extreballadors de Viome, una empresa de materials de construcció de Tessalònica que s'ha declarat en fallida, decideixen reobrir la fàbrica per gestionar-la ells mateixos produint-hi productes de neteja ecològics. El seu projecte rep la solidaritat d'altres grecs i d'activistes d'arreu del món, mentre l'antiga propietària, amb diverses condemnes per mala gestió de l'empresa, intenta evitar l'ocupació de la fàbrica. Els treballadors volen establir una illa d'utopia en un entorn capitalista i afronten un munt d'obstacles i conflictes a tots els nivells, tant amb els polítics grecs amb qui han de negociar com a l'hora d'arribar a un acord amb els companys treballadors. En certa manera, el documental presenta un mosaic social que no només caracteritza el cas grec, sinó que retrata la major part de les societats europees d'avui dia.

Un any després de l’ocupació, els conflictes interns augmenten. No tots els treballadors comparteixen el mateix entusiasme per l’empresa, ni tothom hi contribueix de la mateixa manera. La confiança entre ells es trenca i es formen dues faccions. Un raig d’esperança sorgeix quan l’estat accepta, finalment, la creació de la seva cooperativa. És un moment per assumir responsabilitats i compromisos seriosos per tal de tirar-la endavant. Alguns d’ells, els que ja no creuen en el projecte, es neguen a comprometre-s’hi i argumenten que “sempre han estat mers treballadors” i que no volen “convertir-se en emprenedors”. No trigaran a sortir de l’empresa. Per als que s’hi queden, els mesos següents són crítics. Han de millorar els productes i establir una xarxa de distribució eficient. Continuen lluitant per mantenir la fàbrica ocupada amb “la seva utopia”: un negoci ètic, viable econòmicament i democràticament i gestionat pels seus treballadors.

Una cosa és certa: els treballadors de Viome han aconseguit agafar el timó de les seves vides. Una història que fa recordar la de “Numax presenta...” (1979), de Joaquim Jordà, en què els treballadors de la fàbrica d’electrodomèstics Numax van ocupar i autogestionar la fàbrica davant de l’intent de tancament irregular dels seus propietaris, i que va tenir continuació amb “Veinte años no es nada” (2004).

Són adolescents que fugen de la violència desfermada de les bandes de l'Amèrica Central. Viatgen sense els pares i estan disposats a afrontar tots els perills. És la història dels hondurenys Joao i l'Antony. Tenen quinze anys. Han decidit agafar el tren de mercaderies que travessa Mèxic fins a la frontera amb els Estats Units.

Després del tren encara hauran de travessar amb cotxe i a peu la frontera dels Estats Units. “Els somiadors” (“The Dreamers”) també segueix el Juan i el Jesús, dos cosins, igualment de quinze anys. Les seves famílies han pagat perquè un passador els faci travessar el desert.

Quan no els detenen, els migrants es perden i es moren de set al desert. Això passa milers de vegades enmig de la indiferència general. Les noies desapareixen. Les segresten i es converteixen en preses dels passadors i dels càrtels mexicans i algunes acaben forçades a prostituir-se.

La seva ruta comença al sud de Mèxic, a la frontera amb Guatemala, a Chiapas. Els adolescents van marxar fa uns quants dies del Salvador, d'Hondures o de Guatemala per anar cap a Palenque, la seva primera etapa a Mèxic. Arriben a peu o en autobús a aquesta ciutat petita que s'aixeca al llarg de la via del tren. Des d'aquí surt el tren que puja cap al nord, cap als Estats Units. És un tren de mercaderies que els migrants anomenen "la Bèstia". És el mitjà de transport més ràpid i més barat, però també el més perillós. És el que agafen milers d'adolescents. Aquest vespre els anem a veure en un alberg que porten uns voluntaris. És just al costat de la via del tren. Tots aquests venen d'Hondures. El Joao té quinze anys i ha deixat a casa la mare i un germà petit. L'Antony també té quinze anys i les bandes de la seva ciutat el tenen amenaçat de mort. Més de 130.000 nens han estat detinguts en els últims anys per haver intentat passar la frontera. Quants adolescents més han desaparegut en el camí cap al somni americà?

El ghanès Anas Aremeyaw Anas és el periodista d'investigació més famós de l'Àfrica, però, malgrat la seva fama, la majoria de gent no li ha vist mai la cara. Els seus mètodes poc ortodoxos, admirats i qüestionats alhora, li permeten exposar la corrupció, el tràfic de persones i altres realitats i delictes. Aquest documental és una mostra del seu treball i la seva lluita a favor de la justícia.

L’anomenen el James Bond del periodisme d’investigació de Ghana. Va denunciar una xarxa de dones asiàtiques que eren explotades com a esclaves sexuals fent-se passar per un cambrer, va descobrir les condicions deplorables a l'hospital psiquiàtric d’Accra, es va fer passar per un príncep per evitar un control fronterer rebel.

De vegades treballa amb col·laboradors, com les noies que van ajudar amb càmera oculta a detenir un metge que practicava avortaments il·legals i abans violava les seves clientes. En altres ocasions treballa directament amb la policia. Tot i els seus mètodes poc ortodoxos, se’l valora perquè ha contribuït a destapar la corrupció de la societat. Anas Aremeyaw no només transmet les notícies. Segueix les històries més enllà del seu deure com a periodista per garantir que es faci justícia.

“Suplements i seguretat” (“Suplements ans safety”) és una investigació de la situació del sector de les vitamines i els suplements als Estats Units, un sector que ha experimentat un gran creixement i que genera milers de milions de dòlars sota la supervisió limitada de l’Administració d'Aliments i Medicaments (FDA, U.S. Food & Drug Administration), l’agència del govern dels Estats Units responsable de la regulació dels aliments, medicaments i productes biològics, entre d’altres. Els últims anys, s’han plantejat dubtes seriosos sobre la seguretat d’aquests suplements, arran de la detecció de fraus i contaminacions i de la falta d’estudis sobre la seva efectivitat real. El documental investiga els riscos ocults de prendre grans dosis de suplements, analitza com es comercialitzen i es regulen i posen en evidència els grans interessos que hi ha darrere i que impedeixen que el consumidor estigui prou protegit i informat.

El documental analitza diversos casos vinculats amb suplements, com el de les vitamines B-50, que comercialitzava Purity First. Després de diverses reclamacions i detectar-se que contenien dos anabolitzants, l’FDA va trigar gairebé sis mesos a retirar-les del mercat. Un altre cas va passar a Hawaii l’estiu del 2013. Hi va haver un brot de problemes hepàtics greus que les autoritats sanitàries van vincular a un suplement dietètic. L’FDA va relacionar OxyElite amb més de 70 casos de danys hepàtics, però l’empresa va negar cap responsabilitat i va declinar ser entrevistada en aquest documental.

Es calcula que actualment es comercialitzen 85.000 suplements dietètics als Estats Units, però l’FDA no en fa cap anàlisi abans que es comercialitzin. Tampoc no hi ha cap registre oficial obligatori per als fabricants de suplements dietètics. L'única cosa que han de demostrar els fabricants és que segueixen unes bones pràctiques de fabricació.

S’ha fet estudis científics que demostren que prendre una megavitamina pot augmentar el risc de càncer o de malalties del cor; que els suplements de vitamina C i vitamina E superen en excés la quantitat de vitamina dels aliments. Això és especialment perillós en el cas de la vitamina E, ja que incrementa el risc de tenir càncer de pròstata i pot provocar efectes adversos, calci a l'orina, que es pot associar a pedres al ronyó, massa calci a la sang, calci a les artèries, calcificació vascular i calcificació dels teixits tous. Els estudis demostren que les persones amb nivells tant alts com baixos de vitamina D tenen un risc més alt de tenir malalties cardiovasculars i un augment de mortalitat en general, de manera que conclouen que consumir-ne més no significa que sigui necessàriament bo.

El tercer suplement més utilitzat als Estats Units és l'oli de peix. L'Omega 3 que conté l'oli es pren, entre altres coses, per reduir el risc de mort coronària. L'epidemiòleg Andrew Grey, de la Universitat d'Auckland, va compilar els millors estudis sobre l'oli de peix publicats a les revistes científiques més prestigioses del món i va concloure que no hi havia cap prova definitiva que prendre oli de peix protegeixi contra un atac de cor. Una altra qüestió que afecta l’Omega 3 és que si en el seu procés d’elaboració l’oli s’oxida, llavors conté lípids oxidats. Quan s’ingereixen, els lípids oxidats poden provocar canvis inflamatoris que derivin en malalties cardiovasculars, entre altres efectes perjudicials. Diversos estudis recents sobre els suplements d'oli de peix mostren alts nivells d’oxidació. Un de Nova Zelanda va revelar que un 83% dels olis de peix analitzats no complien ni els estàndards del sector.

Per últim, el documental també analitza els suplements d’herbes. Diversos estudis mostren que la majoria dels que es comercialitzaven no contenien l’ADN del producte que figurava a l’etiqueta.

La idea de prendre una píndola màgica que ho millora tot és molt seductora per al consumidor. El problema és que no està regulada i no se sap què porta.

Durant quatre dies, començant amb la massacre de Charlie Hebdo el matí del 7 de gener de 2015, i la presa sagnant d'ostatges al supermercat jueu que van portar a la multitudinària manifestació en suport als valors republicans l'11 de gener, França va viure una situació que marcarà la història. I deu mesos més tard van venir els atemptats a la sala de concerts Bataclan i a prop de l'Estadi de França.

Aquest documental explica com es va viure aquesta història tràgica entre els bastidors del poder de l'estat francès. Amb el testimoni del President François Hollande, el Primer Ministre Manuel Valls, el Ministre de l'Interior Bernard Cazeneuve i altres personatges protagonistes.

A la Xina actual, les tradicions ancestrals segueixen tenint un pes importantíssim, sobretot a les zones rurals, i aquesta és una dificultat més que han de superar els gais i les lesbianes en aquest país, on l'acceptació de l'homosexualitat encara ha de recórrer molt de camí. La societat, els veïns i els pares pressionen perquè els seus fills i filles es casin i tinguin descendència tal com dicta la tradició, i l'única solució que tenen els homosexuals xinesos dels dos sexes per fer contenta la família és buscar-se entre ells i aparellar-se per formar matrimonis i famílies de conveniència.

Segons el portal web china.org.cn, es calcula que 16 milions de dones xineses estan casades amb homes homosexuals, dels quals el 90% no han sortit de l’armari majoritàriament per pressions familiars. “A dins de l’armari xinès” (“Inside de Chinese Closet”) descobreix la història de dues persones entre aquests centenars de milers: la Cherry i l’Andy.

La Cherry és una noia jove, és lesbiana i està casada amb un noi homosexual. Els seus pares, lluny d’estar contents amb aquesta decisió, li exigeixen que adopti un fill per així mantenir les aparences socials. L’Andy, un arquitecte d’èxit que viu a Xangai, decideix sortir de l’armari, però el seu pare, avergonyit i decebut, li reclama que es casi amb una dona per mantenir l’honor de la família: “Hauries de trobar una noia, una lesbiana. Casa't tan aviat com puguis. Fes-ho per nosaltres”. El fet de tenir una parella o concebre un fill es converteix en un acte més proper a l’intercanvi comercial i la felicitat personal queda relegada a un segon pla. Això suposa una pressió brutal per aquests joves que intenten atenuar el trencament brutal entre la seva generació i la dels seus pares.

Com s’acostuma a dir, la Xina avança a passos de gegant. La pregunta és: en quina direcció avança? L’homosexualitat no és delicte a la Xina, però socialment segueix sent inacceptable. Aquest escenari amaga una realitat molt més terrible i desemmascara un tabú socialment acceptat, com és el de comprar nadons abandonats als orfenats o pagar un ventre de lloguer. La situació ha arribat a tal punt que han aparegut grups de suport a pares i mares amb fills homosexuals, que ajuden a la mediació i comunicació entre les dues parts. L’esforç de l’Andy i la Cherry per aconseguir una vida plena a costa de fingir certs estereotips socials i culturals posa en evidència tot un sistema de valors. Desesperats, però sempre mirant endavant, el seu coratge mostra una Xina moderna i jove que busca el seu espai de llibertat en una societat marcada per forts valors tradicionals.

“Dins l’armari” és el retrat d’una distòpia feta realitat, en què tradició i progrés conviuen en silenci i en què les relacions familiars marcades per la tradició entorpeixen el lliure desenvolupament de les noves generacions que demanen a crits ser socialment acceptats, independentment de la seva condició sexual.

Durant els últims 30 anys el nombre d'al·lèrgies ha proliferat. Un repte per a la medicina que s'enfronta al nostre món modern; amb els canvis alimentaris, les contaminacions i les espècies vegetals que ja no tenen fronteres. Què és l'al·lèrgia? Com s'expliquen els seus mecanismes, encara envoltats de misteris? Aquest documental explora les diferents hipòtesis a través dels darrers experiments científics. A mesura que la manera de viure canvia i que l'hàbitat s'urbanitza, les al·lèrgies augmenten. El documental fa preguntes sobre les conseqüències d'aquests trastorns en la nostra salut, i també explica les noves vies terapèutiques per alleujar els malalts.

El cineasta Miguel Bardem dirigeix “Pacha: l’arquitecte de la nit”, un documental que ens presenta el fundador de l’imperi Pacha, Ricardo Urgell, i que repassa l’inevitable canvi del món de la nit en quaranta-set anys.

La història de com la discoteca Pacha va esdevenir el “nightclub” més important del món

L’arquitecte de la nit, Ricardo Urgell, ha dedicat la seva vida a perseguir un somni: crear una manera global d’entendre l’oci a través d’un missatge de llibertat, festa, música, diversió i ball. Amb aquest esperit va crear la marca Pacha, el 1967, a Sitges. Quatre dècades després dels inicis de la marca, Pacha s’ha exportat a més d’un centenar de locals, no només de ball, sinó de moda, i a restaurants i hotels d’arreu del món, des d’Eivissa fins al Brasil, passant pels Estats Units, Alemanya, Portugal o Austràlia.

Per primera vegada, Ricardo Urgell ens explica la seva vida i les interioritats del seu negoci davant d’una càmera. A través d’entrevistes a músics, DJs de primera fila, artistes, models i les figures que han format part de la història de la marca, el documental explica per què Urgell s’ha convertit en un home de culte i en una referència mundial de la indústria de l’entreteniment nocturn.

La història comença al Sitges rural i tímid de la dècada dels 60, passa per l’Eivissa hippy i embogida dels 70 i arriba fins a la “movida” madrilenya. Un viatge per l’evolució de l’oci nocturn que es tanca amb l’imperi dels DJs i la música electrònica de l’Eivissa dels nostres dies. Primeres figures de la música com David Guetta, Steve Aoki o Bob Sinclar il·lustren, amb els seus comentaris, un documental farcit de cares famoses de l’espectacle i l’oci nacional i internacional.

El març de 2011 Obaidah Zytoon, locutora de ràdio, i una colla d'amics surten al carrer a manifestar-se contra el règim opressor del president sirià Bashar al-Assad. Sabedors que la Primavera Àrab canviarà per sempre el seu país, aquest grup d'artistes i activistes comença a gravar la seva vida i els esdeveniments que viu Síria. La resposta violenta del règim aboca el país a una cruenta guerra civil i la brutalitat, la presó i la mort posa a prova les seves esperances d'un futur millor.

"La revolució turística" mostra la transformació radical de les illes d'Eivissa i Formentera, que fa 60 anys vivien amb una economia de subsistència, i ara són una destinació turística de primer ordre.

Cervera, poblet de pescadors situat al cor d'una petita cala mediterrània a la frontera espanyola, es va convertir en una "ciutat-fàbrica" sota l'impuls del desenvolupament industrial i comercial del final del segle XIX. L'arribada del tren i la construcció d'una estació internacional va trasbalsar la vida d'aquest enclavament, amb la diferència d'amplada de les vies espanyoles. Això va suposar un treball de transbordament de passatgers i de mercaderies durant gairebé 80 anys. Aquesta situació serà l'origen d'importants vagues femenines el 1906 i de la riquesa de Cervera fins a l'obertura de les fronteres als anys 90 i la intensificació del transport per carretera.

En una societat cínica i materialista, hi ha una idea que comença a fer trontollar els fonaments del pensament tradicional. L'altruisme existeix des de l'alba dels temps. Hi ha raons per creure que, al llarg de l'evolució, la cooperació resulta més útil que l'egoisme. I es pot demostrar científicament. En un món ple de violència i de conflictes, hem de promoure una societat basada en la cooperació. I és l'aposta d'un grup d'investigadors, entre els quals hi ha primatòlegs, economistes, neurocientífics, psicòlegs... i un monjo budista.

La idea que Lenin va desencadenar la revolució d'octubre del 1917, i així va contribuir a capgirar el món, no és ben bé certa. Si seguim pas a pas la increïble Revolució Russa, la història que descobrim és molt diferent. És la història d'un Lenin arrossegat per la força dels esdeveniments, sense autoritat sobre les seves tropes i, sovint, absent. Un Lenin molt allunyat d'aquell home que la llegenda va momificar.