Programes de TV

Moltes més parelles de les que ho confessen viuen en l'anonimat la seva relació liberal, i fan realitat totes aquelles fantasies sexuals "imaginables i inimaginables", per por del rebuig social, ja que encara ho consideren una pràctica estigmatitzada.

Són parelles estables, de totes les edats i condicions socials, que contacten entre ells a través d'Internet, clubs específics o que tenen un entorn de coneguts pròxim, per fer trios, intercanvis de parelles, orgies o, simplement, exhibir-se o fer de "vouyeurs".

En Jordi, de 41 anys, i la Maria, de 38, són d'Olesa de Montserrat i van començar a endinsar-se en el món liberal fa uns vuit anys, després de sis de casats. Tenen un negoci propi que els permet ser amos del seu temps per poder planejar i posar en pràctica totes les fantasies sexuals que els vinguin de gust. En aquest sentit, també han decidit no tenir fills per no arriscar el nivell de benestar i llibertat que diuen que han assolit. A través de les pel·lícules porno van començar a desenvolupar la seva imaginació i a posar cares a les seves fantasies, és a dir, a verbalitzar amb qui les volien practicar. El primer cop va ser plantejar-se fer un trio amb un veí i ho van acabar fent realitat amb un dels seus millors amics. Ara no amaguen la seva condició, però tampoc en fan publicitat. Tenen una plana web per facilitar el contactes amb altres liberals. Se solen cuidar molt, van al gimnàs i es posen guapos sempre que queden per conèixer nova gent. Expliquen que s'ho passen tan bé imaginant les fantasies com preparant-les, realitzant-les i recordant-les posteriorment. Un fet que, en el seu cas, ha fet més fort el lligam que tenen entre ells com a parella, ja que tenen molt clar que una cosa és l'amor i l'altra el sexe. Això sí, expliquen que, a liberal, s'hi arriba de mica en mica i cal que la parella tingui confiança, complicitat, respecte i una bona relació sexual. D'altra banda, cal superar reptes morals com ara la gelosia i els prejudicis. En el seu cas, han acordat que ell decideix amb qui es relaciona ella i viceversa, sempre que hi estiguin d'acord tots dos. En Josep, de 48 anys, i la Maribel, de 38, viuen a Sitges, són propietaris d'una associació liberal on s'han apuntat unes 1.500 parelles. Tenen un local habilitat per fer realitat moltes fantasies i practicar sexe a diferents nivells: des d'un espai per a la intimitat fins a un tatami per a orgies. L'objectiu és poder mirar i ser vist. Fa dos anys i mig que viuen junts, però fa més temps que es van fer lliberals amb les seves anteriors parelles. Ell té més experiència i ha provat de tot, però ara, amb la Maribel, han tornat a començar. De moment, han establert un límits i només han fet trios, perquè era una de les il·lusions que tenia ella. En aquest cas, la Maribel no vol saber el nom ni tenir cap tipus de contacte posterior amb aquets amants passatgers. Tant en Josep com ella tenen fills per separat i, un d'ells, de 21 anys, ens explica que, malgrat que no forma part d'aquest ambient, accepta que els seus pares ho siguin i també ha estat al seu local.

És un reportatge d'Anna Viñas i Raquel García.

Hem volgut conèixer com és el dia a dia d'una de les famílies catalanes que ha creat una de les empreses amb més projecció internacional sense oblidar les seves arrels manresanes. Els protagonistes d'aquest seguiment han estat el matrimoni Tous, format per la Rosa, de 60 anys, i en Salvador, de 67, que fa 43 anys que estan casats.

Els veiem en un esmorzar de feina amb les seves tres filles; a les classes particulars d'anglès; fent exercici; visitant la botiga del seu estilista; dinant o autogravant-se amb la càmera fent la migdiada al mateix llit on confessen que va descansar Kylie Minogue. El reportatge comença en el trajecte de casa a la feina amb el cotxe que condueix un xòfer i guardaespatlles. En Salvador és d'aixecar-se aviat, i la Rosa sempre li demana que la deixi dormir una mica més. Ella considera que després de tants anys treballant ja es poden permetre el "luxe" d'arribar cap al migdia. El fet de representar una important marca de joieria i de ser personatges coneguts implica extremar les mesures de seguretat. I més després que el 2006 van tenir a casa seva un assalt que va acabar amb un assaltant mort per un tret disparat pel seu gendre. Uns fets que s'han de jutjar. En aquest sentit, noten la incomoditat d'haver d'anar acompanyats per escortes, però pel que fa als robatoris en joieria, que també en tenen, consideren que el més important és que cap dels seus empleats prengui mal. A l'empresa tenen un espai privat, un loft, on passen moltes estones i on se solen trobar cada matí amb les seves tres filles, l'Alba, la Rosa i la Marta, per esmorzar i planificar el dia. Expliquen que l'èxit de la seva empresa es deu al fet de ser molt passionals, de dir les coses tal com raja, i a la relació familiar que els uneix. La Rosa intenta posar-se al dia aprenent anglès, perquè la projecció internacional de l'empresa l'hi exigeix. Ho fa les estones que pot amb una professora particular. Des de fa uns tres anys, dos cops per setmana fan exercici físic amb una monitora. Al migdia els veiem fent-se el dinar, verdura i carn a la planxa, i la Rosa agafa la càmera per autoenregistrar-se a l'hora de la migdiada, que el Salvador fa en companyia del seu gos. Ella, que aquest temps aprofita per llegir, ens explica que el seu marit s'estira al mateix llit on va descansar Kylie Minogue, l'actriu que representa la imatge publicitària de l'empresa.

És un reportatge d'Anna Viñas i Raquel García.

L'èxit dels programes d'imitacions a la televisió i a la ràdio ha consolidat una sèrie de professionals que triomfen amb diferents personatges, i també fa que molts joves intentin treure profit d'aquesta habilitat per poder-s'hi guanyar la vida. Tots plegats tenen en comú el fet d'haver començat en aquest món fent bolos en casals d'avis, en festes majors, col·laborant en ràdios locals o presentant-se a algun concurs. "Entre línies" ha volgut saber com es prepara algú que vol ser imitador i l'esforç que ha representat als que ja estan consolidats.

En Pep Plaza s'ha fet conegut fent els personatges de Lluís Canut, Pep Guardiola, Jordi González o Quim Monzó en programes com "Polònia" i "Crackòvia", de TV3. Viu a Arenys de Munt, on combinava la seva professió de comercial amb el teatre amateur i les imitacions en bolos i la ràdio municipal, on va coincidir amb el seu amic Espartac Peran. Aquest li va recomanar que es presentés a un càsting del programa "Set de nit", on buscaven imitadors de Pasqual Maragall i Joan Gaspart. Ell es va preparar un munt de personatges i el van agafar per fer de Canut i González. Aquí és on va començar la seva carrera com a professional i, des d'aleshores, ha passat per un munt de programes televisius i de ràdio, sense deixar mai de fer bolos per mantenir el contacte directe amb el públic, que és quan pot crear els seus propis diàlegs. Ell considera que els imitadors tenen una capacitat especial de "retenció auditiva i visual" i que per destacar cal no "imitar l'imitador" sinó prendre com a referència l'original i crear el propi personatge. Carlos Latre, company seu al "Crakòvia", considera que en Pep té una gran capacitat tècnica per agafar "l'aire dels personatges" i "el color de la veu". En David, de 21 anys, és un ripollès que viu a Barcelona. Va guanyar el concurs d'imitadors del "Polònia", que li ha servit perquè se li obrin moltes portes a l'hora d'aconseguir més bolos. Ha triat l'especialitat de musical a l'Institut del Teatre perquè, com que no hi ha una formació concreta d'imitador, aquí pot treballar la tècnica de la veu o la interpretació. En les estones lliures es dedica a imitar alguns dels seus professors i el conserge, igual que feia a classe de petit. De mica en mica ha anat ampliant el repertori amb personatges de la tele i del cinema, i va ser a partir de la pel·lícula "Torrente" que va decidir que s'hi podia dedicar. Ara, amb un grup d'amics, està preparant un espectacle recopilant tots els personatges que té. Finalment l'Eugeni, de 30 anys i de Tàrrega, treballa de dissenyador gràfic amb l'objectiu de viure imitant. Fa tots els bolos que pot, per anar practicant, i tot just ara comença a cobrar alguna cosa. Fins ara es conformava amb un refresc i un entrepà. Creu que és important tenir una feina per si aquesta afició no li funciona. També col·labora a la ràdio de Tàrrega fent imitacions d'actualitat política amb personatges com Zapatero o Piqueras. A casa, la seva germana li dóna suport, mentre que la seva mare considera que és millor que busqui una feina estable i parella.

És un reportatge de Pau Raya i Bibiana Bertran.

Gairebé cinc anys després, hem tornat al barri de l'Estació de Sallent just ara que s'ha activat el pla d'alerta pel risc d'efonsament i que una quarantena de famílies de la zona més afectada es veuen obligades a abandonar casa seva amb la data límit de l'1 de febrer. I és que dels dos centímetres de mitjana d'enfonsament anual s'ha passat a 10 centímetres en un any.

La immediatesa amb què diuen els veïns que s'ha hagut d'executar l'operació -comunicada aquest Nadal-; el fet de no tenir clar com seran els pisos provisionals on viuran a partir d'ara; el dubte sobre l'import i la data de la indemnització que han de rebre; o el sentiment d'impotència pel fet d'haver d'abandonar el patrimoni de tota una vida fan especialment traumàtic aquest trasllat. La Carmen i el Juan van construir la seva casa de dos pisos i pati als anys 70 i no hi ha sortit mai cap tipus d'esquerda. Viuen juntament amb la seva cunyada Carmen, que juntament amb el seu marit han deixat la primera planta el dia abans. Ara s'hauran d'acostumar a estar separats, perquè van a parar a pisos en blocs diferents. En general, aquesta és una de les queixes dels veïns, que es consideren un barri molt unit que ara quedarà disgregat. Malgrat tot, l'Ajuntament projecta construir cases adossades per afavorir la reunificació. Seguim el sentit trasllat de la Carmen i el Juan, que han de desmuntar "tota una vida" per anar a parar a un habitatge més petit que, on no hi ha prou espai per encabir-hi totes les seves pertinences, que hauran de deixar en un guardamobles. A més, fins al mateix dia no disposen de les claus per poder prendre mides. Des de l'Ajuntament, l'alcalde, Jordi Moltó, explica que també ells, com a administració, han tingut poc temps per preparar tot l'operatiu, organitzar el trasllat de totes les famílies o donar d'alta tots els serveis. La Carmen i el Juan expliquen que tota la tensió que estan vivint els passarà factura més endavant en la salut. La Tere i l'Àngel tenen una casa amb garatge i dues plantes, on viuen amb els seus dos fills i els avis. Ara, malgrat que aniran a parar al mateix bloc, es queixen perquè els avis hauran de viure al pis de sota i no en podran tenir tanta cura. El Manel, veí també del barri afectat, s'hi va construir la casa fa 40 anys, just a l'epicentre de la zona afectada. Ell ja fa temps que no hi viu però hi continua tenint la fusteria, que no deixarà fins que li donin un local. I el Ramon, que té una botiga de queviures just al límit de la part afectada, veu com el barri es va desertitzant i que no té cap client.

És un reportatge de Míriam Pina i Enric Oller.

Pròxim Orient: Els palestins i els israelians que viuen a Catalunya i que tenen vincles afectius directes amb Gaza viuen d'una manera intensa aquest conflicte. Pateixen per la integritat dels seus familiars i amics i per les comunicacions complicades per mòbil i impossibles per Internet. Ara se'n mantenen informats a través del canal de televisió Al-Jazeera, i intenten defensar des d'aquí la seva causa. Però, mentre els palestins tendeixen a mobilitzar-se al carrer per buscar solidaritat, els israelians miren de passar més desapercebuts.

La Fidaa, de 25 anys, és una palestina nascuda a Haifa i representa al 20% dels àrabs que han nascut a l'estat d'Israel. Se sent profundament palestina, però el seu passaport és israelià. És filla d'una família d'activistes, i als 7 anys ja havia incorporat al seu vocabulari paraules com ara "lluita" o "justícia". Per ella, militar és una forma de vida. Fa cinc anys va decidir venir a Catalunya a estudiar, perquè no se sentia bé a la universitat al costat d'alumnes soldats armats i perquè va conèixer molts catalans a Israel que se solidaritzaven amb la seva causa. Aquí s'està traient el títol de logopèdia a la UAB, perquè el seu objectiu és ser útil al seu poble. Des de l'increment del conflicte araboisraelià, viu pendent dels bombardejos a través de la cadena de televisió Al-Jazeera les 24 hores del dia. A Gaza, hi té amics molt pròxims a qui intenta trucar cada dia per saber com es troben, malgrat que sovint les comunicacions es tallen. D'en Fayes en sap que la seva casa ha quedat destruïda per les bombes. La Fidaa és també la membre més activa de la comunitat palestina a Catalunya. Aquest dies té molta feina, amb reunions i manifestacions on fa d'oradora. Rep també el suport d'amigues catalanes. En Rubén, de 37 anys, és un jueu que va néixer a Buenos Aires. Però, quan tenia 8 anys, la dictadura militar argentina va assassinar-li el germà, i amb la família va haver de fugir cap a Israel. Ha crescut i s'ha format allà, i també ha fet el servei militar obligatori de tres anys. En fa dos que va decidir venir a viure a Barcelona i ha creat un negoci de samarretes lluminoses. També fa de voluntari a l'antiga sinagoga de Ciutat Vella, on fa de guia turístic. Un lloc de culte que, juntament amb d'altres de la ciutat, ha estat objecte de diferents atacs, i per això hi ha càmeres de seguretat. Ell afirma que, com tot jueu, viu amb la por al cos inculcada històricament per l'Holocaust i que, aquests dies, els passa especialment intranquil. També comenta que, si no l'hi demanen, no diu mai que és jueu, perquè "res de bo en pot sortir", i que té amics i familiars aquí que tenen por de ser reconeguts. Considera que la societat catalana viu desinformada pels mitjans de comunicació i que això fomenta prejudicis. En Rubén estava convençut que el conflicte tornaria a "explotar" i que el seu estat defensa i protegeix els ciutadans. En aquest sentit, ens explica que té una germana que viu a Gaza, just al radi dels 45 segons per arribar a un refugi en cas de bombardeig. En general, ell pensa que les dues parts tenen raó i culpa, però, que malgrat tot, és just que el seu poble tingui un estat.

És un reportatge de Laia Niubò i Xavier Oller.

Revelar la identitat: Les transexuals que van viure la repressió del règim franquista i que durant la incipient democràcia van militar activament a favor del reconeixement de la llibertat d'orientació sexual van ser peces fonamentals en el posterior origen de l'anomenat "moviment gai". En temps en què l'homosexualitat estava prohibida per la "ley de vagos i maleantes", aquestes persones van haver de lluitar no tan sols contra la incomprensió familiar i social, sinó també contra la repressió policial.

Moltes van ser agredides, insultades o denigrades a les comissaries i, fins i tot, empresonades. Una situació que va condemnar moltes d'elles a sobreviure exercint la prostitució. Realitats que ara vol compensar, d'alguna manera, la Llei de la Memòria Històrica i que elles veuen com un reconeixement a la seva feina. Hem volgut saber com recorden aquells temps i com se senten tractades per la societat actual. La Sílvia va néixer a les Canàries i, després de fer el servei militar, va venir a Barcelona, fugint d'una família i d'un entorn que no l'acceptaven. Era el final del franquisme, es va començar a hormonar, i confiava que aquí podria treballar en el sector de l'hostaleria. Es va trobar també amb una societat molt tancada que no acceptava les transsexuals i, finalment, no va tenir més remei que prostituir-se per sobreviure. En aquesta època, la policia la detenia molt sovint per la zona del carrer Urgell amb Londres i el Passeig de Gràcia. Va passar moltíssimes vegades pels calabossos de la comissaria de la Via Laietana, on la retenien durant 72 hores. L'apallissaven, no la deixaven anar al lavabo ni seure, ni podia menjar. Fins que, al cap d'un temps, la van acabar condemnant a sis mesos de presó a la Model, entre altres centres. Allà reconeix que va rebre un bon tracte, perquè estava aïllada. Un cop mort Franco, del 76 al 79, es va convertir en una activista per reclamar els drets dels transsexuals. Explica que sense aquesta implicació no hauria nascut l'anomenat "moviment gai". Va començar a fer d'artista en diferents cabarets, i també a l'estranger. Ara que és gran ja no treballa, viu d'una ajuda de l'Estat i espera que li arribi la jubilació. A més a més, col·labora amb el Col·lectiu Gai de Barcelona, on també l'ajuden a tramitar els papers per poder cobrar les indemnitzacions que preveu a la Llei de la Memòria Històrica. La Josephine va venir de València en les mateixes circumstàcies que la Sílvia, després de fer la mili i fugint de la família. Va viure la infantesa durant el final del franquisme i ho va passar molt malament d'adolescent, en una societat encara molt tancada, malgrat la fi de la dictadura. El seu procés de canvi va ser molt llarg i dur, dels 17 als 27, uns anys en què es va acabar operant els pits, un fet que la va fer sentir plenament dona. Va trigar tant per respecte a la família; ara es pot parlar amb el pare i la mare, però no amb el seu germà. A Barcelona va començar treballant d'artista i també la van contractar de perruquera. La Josephine xplica que s'ha sentit discriminada en sentir que parlaven d'ella a la seva esquena, per agressions, per insults, per no saber com vestir-se per sortir al carrer o per si havia de parlar o no amb un veí... Tot i que creu que ara tot està més normalitzat, considera que la societat encara ho entén. Malgrat tot, se sent feliç per la determinació que va prendre i per avenços com haver-se pogut canviar el nom del DNI.

És un reportatge de Núria Peraire i Oriol Fernández.

Quin poder té un crític gastronòmic? La seva opinió pot enfonsar un restaurant? Quin criteri segueix? La gent en fa cas? Són persones conegudes? Van als restaurants d'incògnit? Mengen de gorra? O és una bona feina?... Són algunes de les preguntes que ens hem plantejat per explicar qui són els crítics gastronòmics i quina relació tenen amb els cuiners, en un moment en què la cuina catalana i l'interès que desperta passa per un dels seus millors moments. Mai com fins ara, i gràcies a la revolució liderada per Ferran Adrià, aquest món havia acaparat tant d'espai mediàtic. Un fet que ha fet que menjar s'hagi convertit en un motiu d'oci, en un acte social, on es recomanen restaurants com si es tractés de llibres o pel·lícules.

La Cristina, de Barcelona, és periodista i cronista gastronòmica de La Vanguardia des de fa 20 anys. A poc a poc, va anar accedint a aquest món fins que s'ha convertit en una especialista fent tant recomanacions com tot tipus de reportatges. Ella diu que no li agrada la figura del crític gastronòmic, perquè no s'identifica amb la imatge del crític poderós, perquè creu que no es pot jutjar ni puntuar si un restaurant es mereix un sis o un set, sinó que prefereix descobrir què hi ha darrere el menjar, la història personal del cuiner. Busca el costat humà, l'anàlisi antropològica cultural. Explica que a Catalunya ja no hi ha crítics com els de Madrid o el País Basc on es poden llegir cròniques ferotges. L'hem acompanyat a un restaurant del barri de Sant Andreu especialitzat en esmorzars a fer una recomanació. Demana a l'amo que li faci el plat més tradicional de la casa o unes tapetes per tastar una mica de tot. A més, parla amb el cuiner i el propietari per saber el perquè de cada plat. Té com a norma pagar sempre, perquè, segons diu, d'aquesta manera se sent lliure per poder escriure la crònica. També truca abans d'anar a cada restaurant i s'identifica. L'amo, en Josep Maria, representa la tercera generació que duu el restaurant, i explica que s'estima més que els clients li deixin el plat net que no pas una bona crítica. En Xavier, de Barcelona, és crític gastronòmic del diari "El Mundo", "El Economista" i assessor d'una empresa que organitza esdeveniments relacionats amb aquest món. Reconeix que és un "bon vivant professional", que té una vida dedicada a la seva professió i que pràcticament no passa per casa. Ell fa crítica puntuant i, si cal, també parla malament dels restaurants que, a parer seu, s'ho mereixen. L'acompanyem a un restaurant asiàtic que s'acaba d'obrir a Barcelona, regentat per un cambodjà amic seu. Hi va acompanyat d'una assessora que va viure 25 anys a la Xina i que l'ajuda a entendre el context i a valorar el local. L'amo, en Ly, ens explica que quan ell és a la cuina, no pensa si hi té crítics al restaurant, per ell és una taula més. Considera també que de les crítiques negatives també se n'aprèn. L'endemà del sopar veiem en Xavier redactant la crònica i puntuant aspectes com l'ambient, la cuina o la carta de vins. També l'acompanyem a la presentació d'un llibre de la cuinera Montse Guillén, en què ens expliquen que es van conèixer temps enrere perquè en Xavier li va fer una crítica molt dolenta, segons ell emb "mala llet" i ella el va trucar per demanar-li explicacions. En Pau, un castellonenc que viu a Sabadell, és crònica gastronòmic d'"El Periódico". S'ha especialitzat en l'anàlisi de les diferents etapes de la cuina estudiant els nous corrents culturals pels quals està passant aquest art. Pendent d'aquestes tendències, visita el restaurant d'en Carles Gaig, amb una oferta gastronòmica que intenta recuperar ara la "cuina de les àvies", allò que en Pau anomena la "tendència del caneló". Els clients del restaurant ens expliquen que les crítiques no són gaire de fiar i que solen estar lligades a interessos econòmics.

És un reportatge de Laia Niubò i Xavier Oller.

Els gais i les lesbianes cristians no només han de defensar la seva orientació sexual dins la comunitat religiosa, sinó que també han de fer valer la seva fe en el col·lectiu homosexual. I és que, mentre continuen discriminats per l'estament eclesial que no els reconeix els mateixos drets que la resta de fidels, també lluiten contra la incomprensió dels qui pensen que la llibertat d'opció sexual es contradiu amb els dogmatismes religiosos. L'Associació de Cristians Gais i Lesbianes, l'ACGIL, lluita per normalitzar aquesta realitat i acull tots aquells que decideixen sortir d'aquest doble armari: el d'homosexual en un món cristià i el de cristià en un món homosexual.

L'Àngel és un cristià protestant de 42 anys que, en fa cinc, va decidir assumir fer pública la seva homosexualitat davant la família i la seva comunitat eclesiàstica. Quan ho va comunicar al responsable de la seva església, de caràcter conservador, li va dir que si hi volia continuar anant haurien d'obviar la seva condició sexual. Això el va sumir en una crisi de fe, que va fer que decidís anar a un psiquiatre per "curar-se" i intentar canviar. Després de provar d'anar amb dones sense èxit, i, per coherència, va deixar la comunitat. En Carles, un noi que va conèixer, el va dur a l'ACGIL, i li va proposar una altra comunitat protestant, més oberta, on deixar de dur una viva paral·lela i poder desenvolupar la seva fe sense amagar-se. La Paulina i l'Encarna, casades pel civil, són catòliques d'origen extremeny que viuen a Barcelona. Fa 35 anys que són parella. La Paulina, sobretot, va rebre una educació molt estricta i religiosa que la va fer sentir culpable durant molts anys ja que, mentre de jove se sentia atreta per l'Encarna, l'església predicava que l'homosexualitat era pecat. No entenia com una cosa positiva que sortia de dins seu, i que era l'amor per una altra persona, era dolent, ni com Déu podia voler una cosa així per a ella. L'Encarna no ho va viure d'una manera tan tràgica, ho va acceptar abans, i a base de xerrar i xerrar plegades, la Paulina ho ha anat superant. Elles, com a creients i practicants, van anar voltant esglésies per veure en quina se sentien més còmodes. Quan va sortir la Llei de Matrimonis Homosexuals i es van casar, van haver de deixar l'ésglésia on estaven perquè s'oposaven a aquest fet. A través de l'ACGIL també van poder contactar amb una altra comunitat per poder-hi fer la seva sense amagar-se. En general, tant l'Àngel com la Paulina i l'Encarna, consideren que l'església s'haurà d'obrir a la societat i als temps que corren, ja que actualment discrimina molts col·lectius. Pensen que seria bo muntar una església paral·lela per sentir-s'hi bé, però prefereixen continuar lluitant perquè es reconeguin els seus drets.

És un reportatge de Bibiana Bertran i Pau Raya.

Les persones que decideixen fixar la seva residència definitiva en un hotel solen ser gent gran i/o sense vincles familiars, i amb recursos econòmics o patrimoni. Sol ser una manera de garantir-se una vellesa amb llibertat d'acció, amb les atencions que ofereixen aquests establiments i sense les implicacions emocionals que pot tenir una residència. Entre els avantatges que en destaquen hi ha el tracte familiar amb la direcció i el personal de l'hotel, poder personalitzar les seves habitacions o tenir la companyia d'una clientela que va caviant tot l'any.

La Margarita, de 86 anys i d'origen italià, viu en un hotel de Lloret de Mar de manera permanent des de fa 14 anys. En fa 21 que el freqüentava i va ser aquí on va conèixer el seu marit, un militar que ja és mort. Ara cobra dues pensions, la del seu home i la seva com a professora. Paga 800 euros al mes per l'estada a l'hotel i per la pensió completa. Va decidir quedar-se a viure aquí perquè no té fills, només unes nebodes que la visiten sovint. Fins i tot tenia un pis a Roma que va decidir vendre. Com que necessita atencions perquè li fan mal les cames, no es veia amb cor de viure sola en una casa a Lloret amb una persona al seu càrrec. Aquí a l'hotel coneix a tothom i té totes les necessitats cobertes. S'aixeca aviat per ser de les primeres a anar a esmorzar, ja que es tracta d'autoservei. Té la seva taula reservada. Llegeix el diari. Fa labors de ganxet que regala als treballadors. A la seva habitació hi té un aparell de música i un DVD, fotos d'ella a les parets i una calaixera de més. És també de les primeres a dinar, fa migdiada. I baixa a sopar. Un cop a la setmana va a la perruqueria. No sol sortir mai de l'hotel, per problemes de mobilitat. La direcció ens explica que té set persones més amb aquest règim. En Josep Puigmartí, artista bohemi, conegut per les seves pintures i el seu estil de vida, viu també des de fa 14 anys en un hotel de Sitges, on diu que es morirà. Va néixer a Monistrol de Calders, al Bages. Als 11 anys va fer la seva primera exposició i ha viatjat per tot el món. Ens explica que no té necessitats materials, que es conforma de dormir i menjar, i que la resta de temps el dedica a crear. Vesteix d'una manera estrafolària i es maquilla. Ell i la direcció de l'hotel van arribar a un acord: li cobririen totes les necessitats personals i professionals a canvi de gestionar-li el patrimoni artístic. Primer va muntar el seu estudi al sobreàtic, però, com que se li va fer petit, li van proporcionar un annex als afores de l'hotel. Ara hi pinta, i també hi sol dormir. Entra i surt de l'hotel quan vol, dina a la cuina, hi du la roba bruta i en demana de nova, també li proporcionen tot el material que necessita per treballar. A més, tenen una exposició permanent d'ell, la publiciten i n'editen llibres.

És un reportatge d'Enric Oller i Míriam Pina.

Oficis urbans com l'esmolet o l'enllustrador de sabates estan condemnats a desaparèixer, malgrat que en temps de crisi -com l'actual- solen tenir més feina, ja que el consumidor tendeix més a reparar que no pas a comprar nous productes. Són professionals que costa de veure pels carrers, que es guanyen la vida amb molt d'esforç i que sovint ho fan sense permís ni marc laboral.

És el cas d'en José María, conegut com "Pibe", un saragossà que enllustra sabates des de fa més de 25 anys al barri de l'Eixample de Barcelona. Es calcula que a tota la ciutat queden una desena d'enllustradors, que es reparteixen la feina per zones. A part de treballar al carrer, també ho fa en perruqueries, bars i li duen sabates perquè les netegi per encàrrec. El 90% dels seus clients són homes, entre els quals hi ha gent coneguda, com Ricard Fornesa, Enric Reina, José Antich i Bertín Osborne. Cobra 5 euros per client més la propina, i, com que li costa arribar a final de mes, sovint s'ha de conformar amb un entrepà de sardines per dinar. Malgrat tot, ell s'ha convertit en un autèntic personatge del barri, perquè contagia alegria a tothom que passa, amb els seus acudits, poesies, cançons inventades o frases fetes. A part del seu hit "Paco Paquito, poco paquete", també explica fent broma que els enllustradors són els més rics del món perquè tenen "el banco", "la caja" i el "cepillo", com a l'església. En "Pibe" diu que la seva feina és molt digna. En Ricardo és un gallec d'Ourense -terra d'esmolets-, que continua l'ofici del seu pare malgrat que de petit no hi tenia gens de traça. Quan va arribar a Barcelona es va dedicar a l'hostaleria, però no li agradava prou. Amb l'arribada dels ganivets de serra i amb el fet que ja no s'esmolin tisores, no té gairebé clients particulars i es dedica més als professionals recorrent mercats, restaurants i botigues. Sol guanyar entre 1.500 i 2.000 euros al mes, dels quals ha de descomptar el que li costa la llicència, la seguretat social i els autònoms. Es queixa que és l'únic esmolet legal que existeix i, per demostrar-ho, va recórrer a un investigador privat que ho va corroborar. Un dels seus clients ens comenta que només treballa amb en Ricardo, tot i que sovint rep la visita d'altres esmolets que rebenten els preus.

És un reportatge d'Anna Viñas i Raquel García.

Activa als seus 88 anys, Helen Thomas, degana dels periodistes americans a la Casa Blanca, és un referent mundial, exemple de coherència i honestedat periodística, i una professional implacable amb els deu presidents que ha vist passar, des de Kennedy fins a Obama.

Amb el seu qüestionament sistemàtic del poder, plantejant sempre les preguntes més compromeses, s'ha guanyat el respecte tant de companys de professió com de polítics, però també s'ha convertit en un personatge temut per certes administracions, com la de Bush. Thomas va ser marginada a les rodes de premsa del president, per haver-li demanat explicacions sistemàtiques sobre els motius que van dur els Estats Units a la guerra de l'Iraq i a la mort d'innocents. Ella considera que Bush ha estat "un dels pitjors presidents de la història dels Estats Units". Alhora, no va acceptar mai el pacte de silenci que els seus companys periodistes van acatar en relació amb els atemptats de l'11 de setembre del 2001 a Nova York. En aquest sentit explica que "tenien por que els diguessin que eren antiamericans, antipatriotes, si feien preguntes importants". A més, afirma de manera contundent que "no podem tenir una democràcia sense que el líder sempre estigui qüestionat".

És un reportatge d'Albert Elfa, Xavier Roca, Eva Artesona, Nicolás Valle, Martí Genís i Xavi Bonet.

Com s'organitza la seguretat al port de Barcelona? Dels 51 milions de tones de mercaderies que van passar l'any passat per aquestes instal·lacions, es van confiscar productes il·legals, entre drogues, tabac de contraban o falsificacions, per valor de 50 milions d'euros. A més, com a cinquè port en importància mundial pel que fa a l'arribada de creuers, s'han extremat les mesures de control de passatgers i de possibles atemptats amb bombes en vaixells i als molls. Mesures de seguretat que s'han vist incrementades des dels atacs terroristes de l'11 de setembre del 2001 a Nova York i que supervisa i audita la Unió Europea.

Hem seguit el servei marítim de la Guàrdia Civil que acompanya l'entrada a port del MSC Fantasia, el creuer més gran d'Europa, amb capacitat per a 4.000 passatgers. Com a possible objectiu d'atemptats amb explosius, els GEAS, el Grup Especial d'Activitats Subaquàtiques, s'encarreguen d'inspeccionar el moll i el vaixell per comprovar que no dugui cap explosiu o mercaderia il·legal adossats al buc. A més, també es manté una reunió amb un representant de la companyia naviliera per comprovar que tot estigui en ordre, tant pel que fa al passatge com a la tripulació, les mercaderies i la documentació. Però on és més habitual que s'intenti fer entrar d'amagat algun producte il·legal és a través dels 7.000 contenidors que es mouen diàriament pel port. D'aquests se'n controlen una cinquantena, menys d'un 1% del total, per mitjà de dos sistemes: o bé fer servir un camió escàner que radiografia el contenidor per veure'n l'interior sense necessitat d'obrir-lo, o bé autoritzar-ne l'obertura quan el contenidor presenta alguna irregularitat: la documentació no quadra, procedeix d'un país sospitós o hi ha hagut una delació.

És un reportatge de Raquel García, Anna Viñas, Francis Manzano i Núria Jar.

Com s'espavilen a la vida els fills dels empresaris catalans coneguts? Tenen el camí més fàcil que la resta de joves? S'aprofiten del seu cognom? S'interessen pel negoci familiar o volen fer la seva? Quins són els seus interessos? Quin ritme de vida duen? Què en pensen els seus pares, d'ells? Hem volgut respondre totes aquestes qüestions fent el seguiment d'en Dani, el fill gran de l'empresari i president del R. C. D. Espanyol, Daniel Sánchez Llibre, i la Miranda, la filla única de la dissenyadora de moda Lídia Delgado.

La Miranda, de 24 anys, és actriu va estudiar Art Dramàtic i des de fa un any viu a Madrid, on s'ha traslladat per obrir-se camí i buscar més oportunitats en el món del cinema i els anuncis en castellà. També és l'oportunitat de sortir de l'ou i espavilar-se pel seu compte. Mentrestant, es va guanyant la vida amb feines esporàdiques, fent curts i anuncis o com a hostessa en esdeveniments. Comparteix pis amb dues persones més, entre elles una altra noia que també es diu Miranda, que ens explica que a la nostra protagonista li costa molt implicar-se en les feines de la llar, però que, malgrat "viure en el món de la piruleta", és "tot cor". La Miranda reconeix que, com que és filla única, no és gaire endreçada i que s'estima més sortir a sopar a fora que no pas haver-se de fer el menjar. L'acompanyem també a fer de reportera per a la passarel·la Cibeles, on entrevista, entre altres dissenyadors, la seva mare, Lídia Delgado. Aquesta última ens explica que la seva filla és una mica mimada, perquè ha estat una nena molt estimada; el seu padrastre comenta que en el seu moment li va haver de posar els punts sobre les is. La Miranda ens confessa que al principi es va rebel·lar, però reconeix que li ha anat bé. Pel que fa al futur, ens diu que, malgrat admirar moltíssim la seva mare com a dona i com a professional, ella vol ser actriu, perquè li encanta estar davant la càmera. El company de feina que va amb ella amb la càmera ens explica que aquesta manera de ser, poc responsable, dóna un toc de frescor als reportatges que fan. El seu nòvio, en Mario, comenta que és una "niñata" de set anys, tant en el sentit negatiu com en el positiu. La Miranda hi està d'acord. D'altra banda, en Dani, de 33 anys, va estudiar Econòmiques. Des del 99 treballa amb el seu pare, Daniel Sánchez Llibre, primer en l'àrea d'explotació de l'empresa de conserves que tenen i ara en la comercial, cosa que fa que viatgi molt sovint. A diferència de la Miranda, ell ha continuat la tradició familiar, com també ho ha fet el seu germà petit, en Xevi, i confessa que no s'havia plantejat mai fer cap altra cosa, tot i que la medicina sempre l'ha atret. Sempre ha estat a l'ombra del seu pare, que s'ha convertit en un referent, pels èxits que ha aconseguit. El seu pare, en Daniel, ens comenta que ha ensenyat a esforçar-se als seus fills i reconeix que, si no fos per ells, la seva empresa ja hauria tancat. En Dani és un gran aficionat a l'Espanyol i l'acompanyem a l'estadi a veure el partit que juguen contra el Reial Madrid. Abans queden en un bar a fer unes tapes amb uns amics i la seva companya, la Jèssica, que reconeix que abans de coneixe'l era del Barça. Durant el partit veiem que tant ell com el seu germà pateixen molt, i més quan el contrari marca els dos gols del resultat final. En Dani diu que no podria estar mai a la llotja com el seu pare, perquè patiria massa i necessita desfogar-se. També està convençut que l'Espanyol no perdrà la categoria.

És un reportatge de Raquel García i Anna Viñas.

El dues vegades campió del Dakar Marc Coma es passa dos-cents dies l'any competint en raids de moto. Hem aprofitat aquests dies que és a casa seva, a Avià, al Berguedà, a punt de marxar, el 18 de març, cap a Dubai, per seguir-lo, Fora de context, en el seu entorn més proper. Amb la família, amb els amics, i en les seves estones de relax, però també de preparació física amb la moto i psicològica. En aquest sentit, hem pogut assistir, gràcies a l'autogravació amb càmera que Coma s'ha fet, a una de les sessions de teràpia mensuals amb un psicòleg del CAR de Sant Cugat.

La preparació psicològica dels esportistes de nivell està a l'ordre del dia, i encara més en el cas de Marc Coma, que competeix durant moltes hores en entorns solitaris i amb un desgat físic molt important, en què qualsevol problema, per simple que sigui, es pot magnificar. En aquest cas, veiem com amb el psicòleg Josep Font comenta diferents experiències i les analitza. En Marc, de 32 anys, ha viscut el món de la moto des de ben petit, ja que el seu pare, en Ricard, va ser cinquè en el campionat estatal d'enduro, i la seva mare, la Montse, l'acompanyava a les curses. Ell va pujar dalt d'una moto als 8 anys, i, malgrat la lògica preocupació que tenen els pares, la Montse considera que no li suposa cap problema que es dediqui a aquest món i en Ricard diu que cada feina té el seu risc. Aquests dies que en Marc és al poble queda per esmorzar amb els seus amics, entre els quals hi ha el pare d'un dels seus actuals mecànics, un mestre de teatre de la seva escola i també la seva dona, la Queralt. Com que no se solen veure gaire sovint, aprofiten el temps per posar-se al dia de les coses que passen al poble o xerren de política. També aprofita per entrenar-se, ja que el dia 18 de març se'n va al Campionat del Món de Dubai. Corre durant unes dues hores pel circuit municipal o fa voltes per la muntanya, en uns terrenys que són propietat del seu pare. Sota casa seva, on abans hi havia les corts, hi té el taller mecànic, on guarda les motos amb què ha guanyat algunes competicions. Després puja a casa a dinar amb els seus pares. També l'acompanyem en un sopar al restaurant Cal Garretà, amb la seva dona i amics, entre els quals hi ha Nani Roma.

És un reportatge d'Enric Oller i Míriam Pina.

Fa poc més d'un any, quan es començava a parlar obertament de crisi, mostràvem la realitat de moltes persones que sobrevivien gràcies al menjar que reciclaven dels contenidors dels supermercats i mercats. 365 dies després hem comprovat com aquesta pràctica s'ha incrementat i ja no només ho fan jubilats, okupes o indigents, sinó que també s'hi ha afegit el perfil del parat, de vegades amb família, i normalment immigrant.

Malgrat que ni administració ni agents solidaris aporten dades sobre la qüestió, aquesta és la constatació que en fan els veïns i els treballadors dels supermercats com a testimonis de les baralles que hi sol haver quan hi ha molta gent que espera el menjar o de quan s'acaben escampant els contenidors per terra. Hem recollit l'opinió de totes les parts implicades. En Biser, és búlgar, va arribar a Catalunya fa set anys i fa sis mesos que va perdre la feina d'agent de seguretat. No té cap ingrés i no rep cap tipus d'ajuda. Viu amb el seu tiet en un pis de lloguer. Recicla menjar de manera temporal perquè no ho considera res dolent i explica que en aquesta situació s'hi pot trobar tothom. Espera trobar feina aviat. En Hassan és magribí i també s'ha quedat sense feina fa dos mesos. Cobra 430 euros de pensió i dorm en una habitació llogada per 250 euros al mes. Sobreviu gràcies al que llencen els supermercats, tot i que hi ha dies que no pot menjar. Ell ha anat als menjadors socials els tres dies que està permès abans no ha de passar pels serveis socials de l'ajuntament per mirar de trobar una solució a la seva situació. L'Antonio és de Barcelona i fa mig anys que es va quedar sense feina. Ens explica que cada cop hi ha més gent que, com ell, busca menjar al carrer. La Maruini, caixera, comenta que sovint els responsables del supermercat on treballa decideixen no treure els contenidors perquè hi ha molta gent que s'espera i es provoquen baralles. A més, diu que molts dels seus mateixos clients els demanen abans de tancar l'establiment si tenen coses per llençar. Finalment en Paco i la Pruren, matrimoni, han hagut de recórrer a la caritat des que fa mig any. Ell, que era transportista autònom, va perdre la feina i el seu camió. Tenen a càrrec una filla de 9 anys i l'àvia, que té Alzheimer, i no comptem amb atur ni cap altra ajuda social. A la parròquia del seu barri els van dirigir a l'avinguda Diagonal de Barcelona on el Servei Solidari Missioner, dels Caputxins, reparteix aliments cada dimecres a unes 200 famílies. Uns aliments que han de racionar amb targetes perquè malgrat créixer la demanada, han baixat les donacions. En Paco i la Pruden només hi poden passar cada 15 dies i no en tenen prou. Per això també van a les parades dels mercats a demanar menjar.

És un reportatge de Bibiana Bertran i Pau Raya.

Explicar acudits oralment de manera social s'està perdent. Actualment, la consolidació del monòleg en l'àmbit mediàtic i dels correus electrònics humorístics per Internet ha deixat l'acudit en segon terme com a element transmissor de l'humor. Una realitat que hem constatat parlant amb guionistes, dibuixants de vinyetes, monologuistes i humoristes.

És el cas d'en Ramon, humorista que es va donar a conèixer explicant acudits al programa "Filiprim" de TV3 i pels molts cassets que va gravar d'aquest gènere als anys 80. Considera que els acudits s'han anat perdent perquè, tot i que hi ha molt bons professionals de l'humor, falten espais televisius a Catalunya on puguin participar. En el seu cas, considera que professionalment és com si s'hagués "mort" perquè molta gent que el reconeix pel carrer li demana si s'ha retirat. En Ramon, es continua guanyant la vida en aquesta professió en festes de poble o privades i viatjant un cop a la setmana a Madrid on participa en l'enregistrament d'un programa d'humor que emeten diferents televisions autonòmiques. Sovint surt amb amics, antics seguidors seus, amb qui s'expliquen acudits. Troben a faltar les antigues sales a Barcelona on s'apostava per aquest gènere i on triomfava l'Eugeni, a qui tenen com a ídol. La Mayte Carreras, és una d'aquestes humoristes desconegudes que en Ramon considera una gran professional. És de les poques dones que s'hi dedica i defineix el seu estil com a planer i senzill, que busca el somriure fàcil. Tot i que creu que els catalans valorem més l'"humor intel·ligent", pensa que també fa falta espai mediàtic per a altres professionals, ja que ella viu dels bolos que fa a Catalunya i participa en el mateix programa que en Ramon enregistra a Madrid. En Joan Tharrats, guionista i dibuixant de vinyetes, acaba d'escriure "El gran llibre dels acudits" on n'ha recollit un miler. Ell ha constatat que s'expliquen menys acudits i pretén amb el llibre fomentar aquesta pràctica. Considera que l'acudit no és un gènere acabat, sinó que ha quedat solapat pel fenomen dels monòlegs i també de les noves tecnologies, que han condicionat la manera de transmetre aquest tipus d'humor. Finalment, en Dani Pérez és humorista des de fa 15 anys, especialment conegut pels seus espectacles de monòlegs als teatres. Es dedica a explicar històries que fan gràcia inspirant-se en les seves experiències. També considera que no s'expliquen tants acudits i que ell no n'incorpora als seus monòlegs, perquè diu que no quadra amb el seu estil. Ell és el primer sorprès de l'èxit que continuen tenint els monòlegs.

És un reportatge de Núria Peraire, Francis Manzano i Oriol Fernández.

Les restriccions legals d'alguns països en matèria de reproducció assistida han convertit Catalunya en un destí preferent per a molts estrangers que decideixen fer-se aquí el tractament per aconseguir ser pares. La majoria dels que vénen són italians, que són els que més traves troben en la seva administració, així com també francesos i anglesos. El procés complet sol comportar dues visites -d'entre quatre dies i una setmana cadascuna-, en què primer es fa una anàlisi de la situació, i en la següent, el tractament.

La despesa total per a aquestes famílies sol rondar els 10 mil euros de mitjana, entre viatges, estada i tractament. Aquesta demanda fa que les empreses que s'hi dediquin s'adaptin a les necessitats d'aquests clients creant departaments internacionals i formant els professionals en idiomes. Hem fet el seguiment de l'Irma i en Mario, de Lecce -Itàlia-, que fa 25 anys que són parella i en fa 13 que són casats. Ja fa 10 anys que intenten tenir fills sense èxit després de dos processos de fecundació in vitro al seu país. Com que a Itàlia no es pot treballar amb més de tres òvuls ni es poden congelar, van decidir venir a Barcelona, on no hi ha aquests límits. Uns amics els van donar a conèixer l'Institut Dexeus. Aquesta tardor hi van fer la primera visita, on es va revisar el seu historial clínic i els van notificar que es podia iniciar el procés. La parella va tornar a casa seva, on l'Irma va iniciar un tractament que ha de culminar amb un segon viatge a Barcelona quan estigui a punt per fer-li l'extracció d'òvuls, que es fecundaran amb l'esperma del seu marit. Un equip del programa els ha anat a esperar a l'arribada a l'aeroport del Prat. Se'ls veu molt esperançats, tot i que se senten una mica sols, en un lloc estrany, sense suport familiar. Han triat quedar-se en un aparthotel, més econòmic, i que els permet comprar-se els queviures que necessiten. El nexe entre ells i l'Institut Dexeus és una intèrpret, la Cristina, una persona de confiança que segueix el seu cas i els assessora en tot el que necessiten. Un cop fet tot el tractament poden marxar cap a casa, i al cap de 15 dies podran saber si tot ha anat bé a través d'una anàlisi de sang. Abans de marxar, en Mario, molt il·lusionat, ens comenta que ell espera que neixin bessons, nen i nena. Per ells, tot aquest procés comporta un gran desgast físic i emocional, i critiquen el govern del seu país per no poder-ho fer allà al costat dels seus. La Loredana i en Fabio són de Roma, i fa 25 anys que viuen plegats. En fa sis que proven de ser pares, un cop a Itàlia, un altre a Praga i ara a Barcelona. Van venir aquí perquè el seu ginecòleg els va parlar d'aquesta opció. Ella té una alteració cromosòmica que pot derivar en una malformació del nadó. A Itàlia està prohibida la donació d'òvuls i han vingut a buscar una donant. Els acompanyem en la segona visita, en què s'estaran quatre dies en un hotel. Han decidit que aquest serà l'últim cop que provin de ser pares i l'experiència acumulada els fa estar més tranquils. Per ells, tenir un fill és la culminació del seu amor. Un cop finalitzat el tractament també s'hauran d'esperar quinze dies per saber-ne el resultat.

És un reportatge d'Oriol Fernández, Núria Peraire, Francis Manzano i Marta Martínez.

En temps de crisi hi ha persones que continuen fent les seves aficions de luxe, i d'altres que només es poden permetre un luxe de manera puntual. Hem fet el seguiment a dos amants del motor que satisfan la seva passió pels cotxes esportius de gamma alta d'una manera ben diferent en funció de les seves possibilitats econòmiques. Un aprofita l'excusa d'un sopar d'empresa per llogar una limusina Hummer entre una desena de companys durant una hora. L'altre, que forma part d'un club exclusiu, pot anar fent sortides periòdicament al llarg de l'any. En aquest cas, a Andorra, durant dos dies, conduint un Ferrari.

En Jordi, de 42 anys, empresari tèxtil de Sant Cugat, és un gran aficionat als cotxes i des que es va treure el carnet de conduir als 18 anys ja n'ha tingut 30. És un gran amant dels esportius de luxe, però és del parer que no són gens còmodes per fer vida quotidiana i familiar. Per poder-ne disposar sense haver de ser-ne propietari, la seva dona Petra i ell es van fer socis vitalicis de la societat privada GT Club pagant 4.000 euros per cap. Periòdicament organitzen sortides i activitats per poder conduir els millors cotxes de luxe esportius del món. En aquest cas, una sortida entre setmana de dos dies a Andorra, amb un curset de conducció sobre gel inclòs, tot plegat per 1.900 euros cadascú. Deixen els seus tres fills amb la cangur, i es dirigeixen al punt de sortida, la seu del club, per triar cotxe. Els proposen un Ferrari Fiorano de color fosc que accepten encantats. Durant el viatge a Andorra ens expliquen que és un privilegi poder conduir un cotxe d'aquestes característiques i més entre setmana, quan no hi ha tant trànsit. Es queixen, però, del control que els Mossos exerceixen sobre aquest tipus de vehicles. Precisament els aturen en un control per demanar-los la documentació. En Jordi es mostra indignat, perquè els fan sentir "sospitosos", i comenta que és com si els agents de trànsit "tinguessin ordre d'aturar els cotxes que passen dels 200 mil euros". En Toni, de 33 anys, comercial del sector alimentari de Barcelona, també és un amant dels cotxes esportius de luxe, especialment dels 4x4 Hummer, però les seves possibilitats econòmiques no li permeten llogar-ne cap, ni molt menys comprar-lo. Sovint passa per davant d'un concessionari de camí cap a la feina i se'ls mira. Aprofitant un sopar d'empresa que té previst, ha proposat als seus companys de llogar una limusina Hummer per a una desena de persones i fer una mica més divertida la festa. L'hora els costa 390 euros, que es reparteixen entre tots, i inclou un xòfer i dues ampolles de cava. Després del sopar els recull al restaurant, els passeja per Barcelona i els deixa a la porta d'una discoteca. Durant el trajecte, es fan fotos, brinden i treuen el cap per la finestra del sostre. Per en Toni i la resta de companys, l'experiència ha estat única i ell es planteja més endavant tornar-ho a fer d'una manera més íntima amb la seva parella.

És un reportatge de Míriam Pina i Enric Oller.

Cada cop més famílies es queden sense casa perquè no poden fer front al pagament d'hipoteques i lloguers. Només pel que fa al desnonament hipotecari a Catalunya, el 2008 ha augmentat un 147,7%. Una situació que afecta un sector ampli de la societat i no només el més vulnerable, com havia estat inicialment: el de la immigració. L'increment de l'atur, la revisió a l'alça de les mensualitats d'hipoteques i lloguers, l'alt índex d'endeutament per crèdits en són els principals motius.

Una situació que comporta, a més, la creació d'associacions d'afectats per poder solucionar aquest problema d'una manera conjunta i, alhora, donar suport conjunt en una situació que provoca moltes tensions i angoixes. Hem acompanyat la Núria, que és funcionària del Servei d'Actes de Comunicació dels jutjats de l'àrea de Barcelona, en una de les sortides que fa habitualment per executar els desnonaments. Ens explica que és una feina "dura" per les situacions de necessitat que viuen els afectats, tot i que en la majoria dels casos no troba mai ningú als pisos on va -ja que anteriorment ja s'han fet les pertinents notificacions-. La seguim en un pis del barri del Poble-sec de Barcelona, juntament amb una procuradora i un serraller, on des de fa un any el propietari no paga la hipoteca. Un cop comprovat que no hi ha ningú al pis, ja que no es rep resposta a través de l'intèrfon i de trucar a la porta, el serraller procedeix a foradar el pany per poder entrar-hi. Per sorpresa, apareix el propietari a dins del pis i se li comunica que ha de marxar immediatament. En Juan Luis, casat i amb tres fills, és un autònom que té un deute de 200.000 euros que se li ha anat generant pels reiterats impagaments dels seus clients. Té la casa embargada per no poder pagar la hipoteca i l'única solució que ha trobat per poder aturar tot aquest procés és presentar-se a un concurs de creditors. És una manera de poder-se declarar insolvent com a persona física i tenir un marge de temps per recuperar-se. Com ell, són moltes les famílies que estan en aquesta situació i que no saben on recórrer per trobar-hi una solució. En aquest sentit, ha sorgit la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques, creada a finals de febrer, per agrupar els afectats i fer pinya en la recerca de solucions al que consideren un "problema social".

És un reportatge d'Oriol Fernández, Núria Peraire i Francis Manzano.

Cada cop és més complicat tirar endavant uns negocis centenaris, heretats, que tendeixen a desaparèixer. Ja no és només una qüestió generacional, en què els fills s'estimen més dedicar-se a una altra cosa, sinó que els canvis socials -com ara l'arribada de la immigració-, culturals -que condicionen el mercat- o de suport de l'administració fan que la seva supervivència sigui ja una qüestió de militància o ressistència.

Malgrat aquest inconvenients, la Núria fa un any que es fa càrrec del negoci familiar, la barreteria Mil, de Barcelona, després de la mort del seu pare. Ella representa la tercera generació d'un negoci que funciona des de principis del segle passat. Ha procurat adaptar-se als nous temps, amb barrets d'últimes tendències i obrint la botiga als migdies, com les més modernes. La Núria conserva el taller del seu avi, on fa els seus dissenys, que se solen portar especialment en cerimònies. Els seus dos fills, en Jordi i en Sergi, l'ajuden de tant en tant, tot i que estan encaminant el seu futur estudiant a la universitat. De moment, no s'han plantejat l'opció de fer barrets. La Francesca és la tercera generació d'una herboristeria fundada pel seu avi, que era farmacèutic. Ella tenia una carrera brillant com a música al Liceu, però, des que la seva mare es va posar malalta, es va veure amb la responsabilitat de fer-se càrrec de la botiga. Diu que és un negoci que té sortida perquè cada cop hi ha més gent estressada o amb depressió que recorre a les herbes. No té fills i és filla única i ara, als 62 anys, es planteja què passarà amb aquest negoci quan ella ho deixi. L'Alfons, ferrer de 63 anys, es jubilarà als 65 i tancarà la porta perquè l'Ajuntament de Barcelona no li permet tenir dins la ciutat un negoci que està considerat una indústria. A més, ell ha tingut dues filles i pensa que aquesta feina no és per a elles. És gairebé l'únic serraller que queda al barri.

És un reportatge de Laia Niubó i Xavier Oller.

Autoritat econòmica mundial, polemista, influent, mediàtic, nacionalista, barcelonista, extravagant -amb 350 americanes ordenades pels colors de l'arc de Sant Martí-... Són algunes de les definicions que conformen la personalitat de l'economista Xavier Sala i Martín, de 45 anys, que, actualment, viu entre Nova York i Barcelona, pendent d'un imminent gir a la seva vida -que no ha volgut desvelar-, i que pot canviar aquesta dinàmica. Mentrestant, és col·laborador com a consultor del Banc Mundial a Washington i del Fons Mundial Internacional; és catedràtic a la Universitat de Columbia i professor a la Pompeu Fabra; i president de la comissió gestora del Barça, entre d'altres ocupacions.

A l'"Entre Línies", l'hem seguit donant classes, en una trobada amb els seus fans del Facebook, ens ha presentat la seva filla, ha jugat a futbol amb en Joan Laporta i s'ha autoenregistrat en un dels seus habituals viatges a Nova York, durant el trajecte en avió i mostrant-nos com és el seu dia a dia a Nord-amèrica. Aprofitant dues estades seves a Catalunya, en el període d'un mes, hem estat en el primer dia de classe a la Pompeu Fabra impartint l'única assignatura que dóna durant tot el curs, sobre economia, durant quatre setmanes. En Xavier explica que a Columbia els alumnes pregunten més i posen en dubte més coses. En canvi, aquí diu que els costa ser més participatius, potser perquè ell, com a personatge conegut, els imposa una mica més. També recorda el seu temps com a estudiant quan posava en qüestió el discurs dels professors ja que segons explica llegia i estudiava més que ells. En una calçotada amb cent amics, dels més de 5.000 que té al Facebook, li han regalat un xàndal amb les fotos de tots ells, i tots plegats han intentat escriure un article sobre la crisi -amb la col·laboració d'altres seguidors per xat-. Ens ha presentat la seva filla, XVII Úrsula, de 18 anys, que fins fa poc vivia amb ell a Nova York. Han coincidit tots dos a Barcelona i ella ens ha explicat que està molt orgullosa del seu pare, que hi té molt bona relació i que li encanta que sigui tan extravagant. Ara viu a Nova York en una residència d'estudiants i es forma en matemàtiques. Tant la XVII com en Xavier aprofiten aquests dies per visitar la resta de la família a Cabrera de Mar on fan una barbacoa. També acompanyem en Xavier en la presentació d'un llibre del jugador del Barça Xavi, on coincideix amb el president del Barça, Joan Laporta. Explica que s'han fet amics i que la semblança física que diu que tenen fa que de vegades el prenguin pel president del club. A més, els veiem a tots dos fent quatre xuts al Camp Nou.

És un reportatge d'Anna Viñas, Raquel García i Oriol Fernández.

En el context de crisi actual, hem volgut conèixer la viabilitat d'una alternativa de gestió empresarial basada a potenciar els recursos humans. La filosofia és la de millorar les condicions laborals dels treballadors afavorint la seva implicació, amb l'objectiu que tant aquests com l'empresa en surtin el màxim de beneficiats. Sentir que es forma part d'un projecte; que és viable conciliar vida familiar i laboral, o subvencionar menjadors, cursos de formació, llars d'infants o gimnasos, són avantatges que es valoren al mateix nivell que el sou.

La Mercè, casada i amb una filla de quatre anys, en fa un que ha estat contractada fixa per l'empresa catalana MRV, ubicada a l'Hospitalet. El seu marit, en Juan Luis, considera que li ha tocat la loteria, perquè ell ha de treballar a qualsevol hora per a una companyia elèctrica. En canvi, la Mercè fa jornada intensiva que li permet poder estar també per la seva família. A més, té un marge d'entrada i sortida a l'empresa de 15 minuts, fins fa un any tenia un xec mensual de 105 euros per l'escola bressol de la seva filla. També li subvencionen les classes d'anglès, disposen d'un gimnàs, d'una sala comuna d'Internet i d'una altra amb butaques de relax. Tot plegat perquè s'estalviïn diners, però també desplaçaments. Des de l'empresa s'explica que basen la seva gestió en el sentit comú i que també és una manera de retenir les persones amb talent. La Isabel, casada i amb dos fills adolescents, és directiva de l'empresa farmacèutica holandesa Synthon, ubicada a Sant Boi de Llobregat. Ara fa dos anys va viure el canvi de director general i de filosofia en la gestió i en la política de recursos humans. Comenta que es va obrir l'empresa als treballadors; a fer la direcció més accessible a tothom -amb reunions individuals per conèixer les inquietuds de tothom-, amb menjadors subvencionats amb menús a 1,8 euros. Un canvis que inicialment va veure amb reticències, però que l'han acabat convencent i reforçant la seva implicació amb l'empresa. Dins d'aquesta filosofia, acompanyem la Isabel en una sortida d'un parell de dies organitzada per als 22 directius de l'empresa en un hotel d'Avinyonet de Puigventós, Alt Empordà. L'objectiu és buscar un entorn on poder treballar sense la pressió del dia a dia, trencar la rutina, i concentrar-se en les classes de lideratge. I, a més, fer equip, cohesionant el grup. Per aconseguir-ho, a banda de la feina, els han preparat un programa sorpresa basada en la filosofia del Team Building (construcció d'equip). Faran una activitat castellera i una classe de musicoteràpia, per, d'una banda, establir connexions entre la construcció d'un castell i d'una empresa, i de l'altra, analitzar el grup i conèixer quins són els seus punts forts i febles.

És un reportatge de Bibiana Bertran i Pau Raya.

La voluntat de superació fa que, de mica en mica, els grans cremats vagin superant les greus seqüeles físiques i emocionals que pateixen. Malgrat això, hauran de conviure tota la vida pendents de múltiples operacions, primer funcionals i després estètiques, per millorar la qualitat de vida. La seva realitat és socialment força desconeguda, però molt comuna ja que, per exemple, a la unitat de cremats de la Vall d'Hebron, ingressen una mitjana de 600 cremats l'any, ja sigui per accidents laborals, domèstics, de trànsit o per catàstrofes.

D'aquests, es consideren grans cremats els adults que tenen més del 25% del cos afectat o els menors, amb més del 15%. La supervivència depèn de l'edat -com més jove més capacitat de regeneració de la pell- i de la profunditat de la ferida, que pot afectar d'altres òrgans vitals o provocar amputacions. Per reclamar que l'administració inclogui entre els medicaments de la seguretat social els tractaments que hauran de fer la resta de la seva vida, s'acaba de crear l'associació catalana Kreamics, que ofereix suport als afectats un cop els donen l'alta. La Laia, de 23 anys, té el 80% del cos cremat des que fa cinc anys un curtcircuit va incendiar el local on era amb uns amics i s'hi va quedar atrapada. El fet de ser tan jove la va salvar ja que la seva pell es regenera ràpidament tot i que li van haver d'amputar les mans. Després de moltes operacions, ara té uns pinces que li permeten poder teclejar l'ordinador, rentar-se les dents o, fins i tot, fer ganxet. De mica en mica, ha anat superant el xoc emocional d'haver d'acceptar que d'un dia per l'altre és una persona físicament diferent i amb dificultats per fer les coses més quotidianes. Ara està de baixa, però a la seva feina, de cara al públic, no li ha faltat el suport dels companys ni la comprensió de les persones a qui atén, que sovint s'interessen pel que li ha passat. A més, tot i que li ha costat, s'ha pogut treure el carnet de conduir. La seva família i el seu company han estat un gran suport, perquè un cop acceptat l'accident, la tracten amb tota normalitat. Només fa nou mesos que l'Emma, de 48 anys, va tenir un accident mentre cuinava a casa. Una paella es va incendiar i va cometre l'error de voler-la apagar amb aigua. L'oli bullint li va saltar al damunt i, com que duia una samarreta sintètica, li va cremat tot el tronc. D'estar prejubilada com a mestra, i fer la seva vida sola a casa, ha passat a ser una persona totalment dependent de la seva família. Pels tractaments, gasta diàriament grans quantitats de crema hidratant i tres dies a la setmana la recull una ambulància per fer rehabilitació. L'Emma explica que li costa reconèixer els progressos que va fent perquè són molt lents. Per això, ha decidit rebre el suport d'una psiquiatra. En Xavi, fa quatre anys que es va cremar en un accident de trànsit, i li va afectar la cara i les mans. Encara no respira prou bé i no té prou mobilitat a les mans. L'acompanyem a l'hospital a fer-se el que és ja la seva dissetena operació. Ens explica que la pell que els metges utilitzen per aquest tipus d'operacions, la treuen de la part del cos més pròxima a l'afectada perquè no es noti gaire la diferència. Fa la comparació, fent broma, que "és com un taller de xapa i pintura dels cotxes" i que "els metges són com xapistes". Ell s'ha anat acostumant al seu aspecte físic i té molt clar que per moltes operacions que faci no tornarà a tenir l'aspecte d'abans. La seva filla, l'Helena, explica que al principi el veia "una mica raro" i la seva dona, la Sònia, comenta que els inicis van ser durs, però que el van animar a no quedar-se quiet. Ara considera que també ha estat en Xavi qui amb la seva empenta ha ajudat la família a superar-ho.

És un reportatge d'Enric Oller, Míriam Pina i Laia Niubò.

La proliferació de locals alegals on es programa música en viu posa de manifest la necessitat d'actualitzar la llei per adaptar-la a aquesta realitat. Hem visitat aquests locals, que topen amb una normativa que consideren restrictiva, ja que no se solen atorgar gaires llicències malgrat que es facin les adequacions pertinents, amb costos molt elevats. Les queixes dels veïns i les inspeccions rutinàries ho acaben de complicar. Una realitat que afecta de retruc els professionals, cantants i músics, que ho tenen magre a l'hora de trobar espais per poder actuar en directe i donar-se a conèixer.

És el cas de la Mireia, estudiant de cant del Taller de Músics de Barcelona, que ha format diferents grups i que té molts problemes perquè els contractin per fer un concert. Ella i els seus companys es poden esplaiar en les "jam sessions" que es fan al Jazzsi, el local de l'escola, per on han passat alguns dels músics catalans més coneguts. Però també ens explica que li acaben d'anul·lar una segona actuació a la sala Rouge perquè no tenen llicència i no es volen arriscar que els posin una multa. Aquesta sala té un limitador de soroll, que els ha instal·lat l'Ajuntament, per no superar el límit establert de decibels. El propietari ens explica que fer un concert a Barcelona és una opció molt arriscada. On malgrat que no tenen llicència fan concerts és al Santutxo, de Barcelona. La Mireia hi va sovint, ja que cada dimarts, de 10 a 11 de la nit, aquest bar restaurant s'atreveix a programar una sèrie de concerts de cantautors en un format i horari que no puguin molestar els veïns. L'Ariadna, que és la promotora dels concerts, ho justifica dient que estan fent un bé cultural en una ciutat on aquesta oferta d'oci és escassa. Finalment, la Mireia aconsegueix una actuació a la sala Pom Up, on el seu propietari, en Casimiro, exresponsable d'Up&Down, aposta per la música en viu malgrat les dificultats. En Joan Mas és empresari i el principal promotor de música en viu de Barcelona a través de sales com el Jamboree, Tarantos i la Fundació Mas i Mas, entre d'altres. Fa temps que l'Ajuntament li va tancar el bar Mas i Mas i l'ha reconvertit en una petita cambra on s'ofereix una programació estable de música clàssica. Ell considera que Barcelona s'està convertint en una ciutat dormitori on "es criminalitza l'oci nocturn". Considera que la societat, a part de treballar, també necessita esbargir-se i que, si es continuen tancant locals, "la ciutat es convertirà en un lloc ideal per suïcidar-se". En Joan denuncia que no s'atorguin llicències i que ell té sort de tenir-ne, malgrat que li ha costat molts diners. En aquest sentit, des de l'Associació Catalana Contra la Contaminació Acústica defensen que prevalgui la salut d'un veí per sobre de l'interès d'un local. Consideren que la música és cultura per a qui la vulgui escoltar, però que és soroll per a qui no ho vulgui. És un reportatge de Laia Niubò i Xavier Oller.

Catalunya és un país pioner a Europa pel que fa a prevenir i detectar casos d'ablació entre la comunitat subsahariana, i evitar la mutilació genital de les filles al país d'origen aprofitant viatges de visita o vacances. Es calcula que des de l'aplicació, el 2007, del protocol de prevenció que coordina el govern, l'any 2008 es van evitar 104 casos potencials de mutilació, com el que ens reconeix una mare explicant que fa 11 anys es va practicar l'ablació a la seva filla, de viatge al Senegal.

A Catalunya hi ha una cinquantena de "bandes tribut" que es dediquen a homenatjar els seus ídols -The Beatles, The Doors, U2, Rolling Stones, Dire Straits, Police, AC/DC o Queen- tocant la seva música en concerts en directe. De mica en mica, aquests grups s'estan convertint en una opció de lleure més entre l'oferta de discoteques i sales musicals.

Hem acompanyat un equip de seguretat del Metro de Barcelona en el torn de nit de dissabte, l'únic dia de la setmana que aquest servei està obert ininterrompudament. L'èxit d'aquesta iniciativa, que ja té dos anys, ha desbordat les previsions inicials de 9.000 a 20.000 usuaris, amb un perfil majoritàriament jove que surt de festa.

Els principals conflictes que han tingut els responsables de seguretat es concentren en el que anomenen "triangle d'estacions del centre" -Plaça Catalunya, Liceu, Drassanes o Marina¬-, que coincideix amb les zones d'oci de la ciutat. La ingesta d'alcohol excessiva, "botellones" als combois, baralles, creuament de vies, carteristes, desperfectes materials, vòmits, gent que dorm amb ressaca han estat part de les 63 intervencions en què hem estat presents en una nit més moguda del normal -la mitjana dels dissabtes sol ser de 40. A l'Abel, amb tres anys d'experiència, i la Cristina, amb 11 mesos, els ha tocat el torn de nit d'aquest cap de setmana, de les 11 a les 7 del matí, a la línia 1, la més conflictiva. Són un dels equips de la seguretat privada que contracta el metro i se'ls reconeix per l'armilla taronja que duen, a més d'unes manilles, una porra i una ràdio per contactar amb la central de seguretat, ubicada a la sala de control, i encarregada d'avisar els Mossos d'Esquadra o el 061 en cas de necessitat. El primer dels conflictes seriosos que tenen és a dos quarts de tres de la matinada, quan un usuari del metro ha enxampat un carterista en ple robatori i l'intenta retenir saltant a les vies. L'equip de seguretat demana que s'aturi el trànsit de trens i reté el lladre fins que arriben els Mossos d'Esquadra ja que la víctima ha decidit que posarà una denúncia. La policia s'endú a la comissaria el carterista per fitxar-lo, però no el podran detenir perquè el robatori ha d'excedir els 400 euros. A dos quarts de cinc, que és quan tanquen les discoteques, el metro es torna a omplir de gent, i s'activa un dispositiu especial per reforçar-hi la seguretat. A l'entrada de l'estació de Marina, una baralla entre dos joves que s'acusen mútuament d'haver abusat d'una noia i d'intent de robatori fa que l'equip de seguretat hagi de posar-hi pau. Mentre això passa, els avisen que a les andanes hi ha un intent de robatori. S'hi dirigeixen corrents i agafen quatre joves que, mentre fugien, han llençat la cartera a la via. La víctima ens explica que l'han atracat aprofitant que dormia en un dels bancs. Quan arriben els Mossos, els registren i apareixen, a més, una càmera de fotos i uns mòbils que tenen amagats. Amb la confusió del moment, dos dels joves intenten fugir, però són enxampats de seguida.

És un reportatge de Laura Gimeno, Laia Mestre i Bibiana Bertran.

Fa just un any, vam tenir notícia del cas de la Gemma i en Paco, amb amnèsia posttraumàtica, mentre intentaven recuperar la memòria immediata -d'allò que havien fet o après feia deu minuts- i també recordar familiars i amics, i reaprendre les coses més simples i cotidianes. Ella encara estava ingressada a l'hospital, convalescent d'un accident de trànsit, i coincidia amb ell en les sessions terapèutiques, que intentava fer vida normal a casa seva i anant a la universitat. 365 dies després, hem volgut saber com han evolucionat les seves vides.

En Paco ha fet una pausa en la carrera d'empresarials que havia reiniciat perquè no aprovava els exàmens i ha volgut posar a prova la seva memòria apuntant-se a cursos de formació, en aquest cas de comptabilitat. Ara fa les pràctiques i la seva tutora ens explica que ha millorat molt ja que, al principi, li costava retenir la informació. La seva tasca consisteix a fer una base de dades, arxivar i fer algun encàrrec. El seguim duent una carpeta al pis de dalt de l'oficina i, després d'uns segons de dubte, acaba orientant-se i recordant a qui l'hi ha de donar. Ara fa cinc anys que en Paco va patir un traumatisme cranioencefàlic en un accident de cotxe que li va provocar la pèrdua de memòria. Viu a casa seva, però amb l'atenció constant dels seus pares. La Maravilla, la seva mare, ens explica que ell vol fer moltes coses i té molta voluntat, però que encara no el veu prou capacitat per funcionar sol. La Gemma ja ha sortit de l'hospital, però fins d'aquí a tres anys no li donaran l'alta. El seu aspecte físic ha millorat molt i ha tornat a Lleida per compartir pis amb una amiga, l'Imma, que a més li ha proposat que l'ajudi com a caixera al seu restaurant botiga -com a teràpia i per distreure's-. D'aquesta manera, la Gemma va agafant confiança en ella mateixa, que és un dels aspectes que més troba a faltar. Malgrat que ha recuperat una part de la memòria, sobretot la immediata, té buits com, per exemple, no recordar que, abans de l'accident de trànsit, va viatjar de Londres a Lleida per assistir al casament de la seva germana. Periòdicament, fa controls a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on coincideix al bar amb en Miquel, l'infermer que l'atenia. Tots dos recorden com, malgrat les contínues visites d'en Miquel a la seva habitació, ella no recordava mai ni la seva cara ni del seu nom.

És un reportatge de Raquel García i Oriol Fernández.

"L'embarassada", "la lianta", "el xinès", "el negre", "la model" o "el friki" són els nous malnoms estereotipats que els escolars utilitzen per definir els seus companys de classe i que reflecteixen els canvis socials dels últims anys. Curiosament, "el quatre ulls", "el tímid" o "el tonto" estan en desús i continuen ben vigents "l'empollón", "el gras" o "el pallasso".

A "Entre línies", hem comprovat que, més enllà de desaparèixer, els estereotips escolars evolucionen amb la societat -condicionats per la immigració, la sexualitat o les modes-. Uns motius que gairebé sempre fan referència a burles sobre l'aspecte físic i que poden arribar a traumatitzar alguns joves. En aquest sentit, hem parlat amb alumnes, professors i psicòlegs de l'IES Joan Coromines de Barcelona, on el 80% d'escolars són immigrants, per saber com afronten els problemes que se'n puguin derivar.

L'Andrea, de 17 anys i estudiant de 4r. d'ESO, ha passat de ser "la grassa" a ser "l'embarassada". Ens explica que, de petita, els seus companys només la veien com "la cosa gorda", i es va començar a obsessionar amb la seva imatge. Tot plegat va derivar en anorèxia i bulímia, de les quals encara es tracta. Ara, comenta que ja ho està superant i que ha après a valorar molts altres aspectes d'ella mateixa. El psicòleg de l'escola, en Saturnino, explica en general que un estereotip, quan incideix en l'aspecte físic d'una persona, pot derivar en un trauma. Per fer-hi front, parlen tant amb l'alumne afectat com amb els provocadors. L'Andrea ens diu que ja fa uns mesos que no li diuen res, però que, a partir d'ara, li canviaran el motiu pel de "l'embarassada" ja que espera un fill per a la tardor. La Soraya, de 18 anys i estudiant de 2n. de batxillerat, té un fill de 9 mesos i, per tant, ha passat per l'experiència de l'Andrea, ja que també va ser "l'embarassada". Explica que no ho va passar malament perquè els seus companys l'amanyagaven. Això sí, era el punt d'atenció de l'escola perquè tothom la mirava.

La Jessica, de 16 anys i repetidora de 3r. d'ESO, es defineix com a "lianta" i està molt orgullosa de ser-ho. Com que no li interessa el que s'explica a classe, es dedica a escriure notes divertides per passar-les als companys i que estiguin pendents d'ella. Això només ho fa en certes classes perquè quan fa matemàquiques, que imparteix la cap d'estudis, es porta bé. Precisament, l'Anna, la cap d'estudis, ens explica que la Jessica és l'alumna més "lianta" de l'escola, fins al punt que provoca malentesos entre els companys sense haver-s'hi d'implicar. A la Jessica, li encanta ser "la lianta", i no ho canviaria per "la pija" o "la model". Ella és una de les principals inventores de malnoms estereotipats per als seus companys.

Finalment, la Yin Yin, de 13 anys i estudiant de 1r. d'ESO, és "l'empollona". Treu sempre notables i excel·lents i algun company seu considera que "no és d'aquest món" i que té preferències entre els professors. Ella, més que molestar-la, n'està orgullosa ja que s'esforça molt per treure bons resultats, mentre que alguns dels seus companys acaben per demanar-li els apunts de classe. Quan surt d'escola, el primer que fa és anar a casa per acabar els deures, cuidar la seva germana i, si té temps, veu una mica la tele. La Yin Yin té clar que s'ha d'esforçar per tenir un bon futur.

És un reportatge de Raquel García i Oriol Fernández.

Realment, ens vestim com volem? Qui decideix els colors de cada temporada? Quins criteris es fan servir? La crisi afecta les tendències de la moda? Hem parlat amb professionals relacionats, directament o indirectament, amb aquest sector, capaços de preveure quins són els colors que lluirem i que formen part d'una indústria que depèn, en part, de la seva professionalitat. L'experiència i la sensibilitat en relació amb els temps que corren juguen a favor d'un encert que acabaran per ratificar els consumidors.

La Glòria és una dissenyadora tèxtil especialitzada en colors i teixits. La cultura i l'experiència fa que tingui la capacitat de preveure tendències i, per això, està situada en l'elit internacional elaborant cartes de color, com ara Pantone View i Premier Visión. L'acompanyem a una de les fires de moda de Barcelona, on ens ensenya un dels colors que ella va preveure -en diu "gamba brut" i ha tingut molt d'èxit-. Aquí, comprova a través de la roba com la indústria de la moda ha pres com a referència aquests colors per fer-ne col·leccions. Una de les seves col·laboradores, la Laura, ens comenta que dificilment un color serà "supertendència" si no s'ha proposat en una d'aquestes cartes anteriorment. També assistim a una reunió en què la Glòria recollirà opinions de professionals del disseny i del color: l'estilista de Teixits Gratacós, l'interiorista d'Airbus, el que ha decidit els colors dels Seat, un dissenyador gràfic o un arquitecte. D'aquí, ha de sortir-ne una carta de colors per presentar per primera vegada a Intercolor, una altra entitat internacional de tendències amb seu a París. En primer lloc, analitzen quin és l'estat d'ànim de la societat i després busquen colors i tonalitats. La Glòria considera que estem en un "procés de purificació absoluta" i que de cara al 2011 preveu "els blancs i negres de sempre, però mats. Verds, blaus i violetes ben frescos i, per potència, la del groc". La Pepa també és especialista en color. S'ha dedicat a la moda i a l'interiorisme i, ara, es bolca en la pintura, que li ve de tradició familiar. Ella també és una generadora de tendències ja que d'un dels seus quadres surt la seva proposta d'una carta de colors, ja que dos cops l'any viatja a Londres per participar en l'elaboració dels catàlegs de color de la Internacional Colour Authority. Ens explica que, de cara al 2011, els colors seran les tonalitats de blaus, turqueses i grocs de les seves obres, amb "llum, frescor i renovació". Considera que la tendència serà la regeneració, com ho mostren els seus "ors, ataronjats de reflex de sol, amb un blau una mica tinta violeta, amb uns verds d'aigua". La inspiració de la Pepa està molt relacionada amb els colors de la natura, sobretot en l'època de la floració. Passejant pel mercat, es troba amb una amiga seva, la Mari Carmen, perruquera, que ens comenta que a l'hivern li va demanar consell sobre els colors que vindrien, sobretot els més vius, i que els ha encertat. També l'acompanyem a una botiga de Barcelona on un dels seus quadres està inspirant teixits.

És un reportatge de Laia Niubò i Xavier Oller.

Un cop retirats, hi ha esportistes d'elit que senten la necessitat de continuar fent esport i provar d'altres disciplines, encara que només sigui com a aficionats. Alguns han estat temptats pel repte que suposa el triatló, una de les competicions més extremes, que inclou natació, ciclisme i cursa, i que els permet continuar estant en forma i alhora comprovar quin és el límit de la seva resistència.

Aquest és el cas de l'exfutbolista del Barça Luis Enrique o de l'exciclista Melcior Maurie, que, juntament amb l'atleta semiprofessional Núria Padrisa, han participat en la categoria de professionals en la Half Challenge, que es va disputar el diumenge 24 de maig a Calella de Mar. Una prova amb 2.100 participants que van haver de superar 1.900 metres nedant, 90 quilòmetres pedalant i 21 corrent. Luis Enrique, de 39 anys, en fa 5 que va deixar el futbol i ara és l'entrenador del segon equip del Barça. Aquesta és la tercera triatló en què participa. Des de sempre l'han cridat les proves de resistència, i ara s'hi ha enganxat. Contempla aquest campionat com una competició, però no vol passar d'aficionat. El seu objectiu és disfrutar de la prova i fer el millor temps possible. En aquests esdeveniments aprofita per trobar-se amb els amics i competir amb ells. Aquest cop, l'acompanya l'exjugador de bàsquet Antonio Llorente. L'especialitat que li costa més és la de nedar i en la que va més fort és la cursa. En aquest sentit ens comenta les sensacions contraposades que sol tenir quan, d'una banda, participa per disfrutar de l'esport i, de l'altra, quan hi és de ple té ganes de retirar-se. En la recollida de dorsals coincideix amb en Melcior Mauri. Melcior, de 43 anys, va acompanyat pel també exciclista Peyo Ruiz Cabestany. Tots plegats parlen de com han preparat la prova i de com es troben físicament. Melcior s'ha centrat a millorar el seu punt feble, la natació, amb el suport de Lothar Leder, vuit vegades campió de triatló. A més a més, li ha donat consells sobre quines són les millors tècniques per reduir temps, tant a nivell tècnic com a l'hora de fer les transicions entre les proves. Núria, de 35 anys, ens explica que l'esport forma part de la seva vida i que un dia sense fer-ne li sembla buit. Ella participa amb la intenció de fer la seva millor marca en categoria femenina. Sap que hi ha competidores estrangeres, però s'ho pren com un incentiu. S'ha preparat amb un grup d'esportistes d'alt nivell per poder millorar. És un reportatge de Pau Raya, Bibiana Bertran i Oriol Fernández.

No és gaire habitual que un musulmà deixi la seva religió pel cristianisme. Els poc que ho fan viuen aquesta conversió com un gran descobriment intern, malgrat que ho solen amagar en societat per por de possibles represàlies familiars, d'amics o de la comunitat musulmana. Malgrat tot, aquest pas al cristianisme no implica renunciar a la seva cultura d'origen, sinó que miren de fer-ho complementari. L'evangelista és l'opció que els dóna més facilitats d'ingrés, perquè la catòlica els demana una preparació prèvia.

Said, de 41 anys, en fa 25 anys que va arribar a Catalunya provinent d'Algèria. Passejant per la plaça de Balaguer va veure un grup d'evangelistes que predicaven i es va interessar pel que deien. Va parlar amb el pastor i va veure que el que l'home li explicava era el que buscava. Ell no havia estat mai un fervent practicant musulmà. Es va batejar i es va casar amb una dona també evangelista. Els seus sogres són pastors d'una església de Rubí i tots plegats hi estan molt involucrats. Said ens explica que, entre altres aspectes, no li agrada el tractament que la seva antiga religió dona a les dones, però que, per sobre de tot, "estimo els musulmans, però rebutjo l'Islam". A Rubí fa vida normal, compra en botigues àrabs i es troba amb els seus amics al bar. Omar, marroquí de 36 anys, va arribar a Catalunya provinent de França, on ser cristià està més normalitzat. Aquí explica que se sentia "com l'ovella negra o el toro blanc", perquè no trobava ningú com ell. Intenta dur les seves creences amb discreció. Ara és a l'atur i col·labora desinteressadament com a lampista en la construcció d'una nova església evangelista. Ell se sent molt marroquí, està casat amb una dona argentina i resen a casa en àrab. Tenen dos fills i comenten que volen que siguin ells els que escullin què creuran quan siguin grans. És un reportatge de Laia Niubò i Míriam Pina.

Els anys 50 s'estan tornant a posar de moda i, paral·lelament, també el fenomen del Burlesque, un espectacle de varietats originari d'aquesta època, que va sorgir com a burla de la censura, simpàtic, irònic i també sensual. De mica en mica, l'èxit en països com Alemanya, Anglaterra o els Estats Units s'està encomanant a Catalunya a través de la moda, de locals d'aquesta estètica o d'incipients espectacles com el que ofereix un cop al mes a la Sala Apolo de Barcelona.

L'Evita, de 21 anys, és una de les artistes burlesque que hi actuen. Fa poc que es dedica a aquest món que va conèixer a Londres. A més, com que li agrada l'estètica de l'època, viu el seu dia a dia com si estigués als anys 50. Ella es prepara els shows, la coreografia o els vestits. Si necessita roba més específica per fer-se fotos o fer un espectacle, se'n va a una botiga especialitzada en roba burlesque i cotilles. Aquí és on compra les "mugroneres", un element clau que delimita clarament el fet de ser un espectacle ple d'insinuacions i no un striptease. En aquest sentit, l'Evita explica que sovint els espectadors no reaccionen a temps perquè esperen que es quedi totalment nua. Un fet que atribueix a la falta de cultura que encara hi ha respecte d'aquest món.

L'Òscar, de 37 anys, explica que si pogués viuria als anys 50 i que la seva vida gira al voltant d'aquesta època: amics, nòvies, roba, cotxe, música, bars i restaurants on va, festes... Ha viatjat cinc vegades als Estats Units per anar a concerts de rock-and-roll i s'hi va comprar el cotxe d'època que té. L'acompanyem a l'Screamin' Festival de Pineda de Mar -que fa onze anys que s'hi celebra-, en el qual participa gent de tot Europa. Per l'Òscar, que es posi de moda aquesta època és bo, d'una banda perquè facilita el fet de poder trobar elements relacionats, però deixen de sentir-se tan únics. També anem amb ell a la sala Apolo de Barcelona, on actua l'Evita. Com a client i com a artista ens comenten que tenen ganes que es consolidin aquestes espectacles per tenir-ne més oferta.

És un reportatge de Núria Peraire i Francis Manzano.

Les vides de l'Aixa i d'en Joan Miquel han canviat radicalment un any després d'haver-los conegut a l'"Entre línies". Ella ha decidit abandonar temporalment la seva carrera de model per dedicar-se exclusivament als estudis; mentre que ell, a qui vam acompanyar a la seva primera sessió fotogràfica, triomfa com a imatge de diferents marques de roba o perruqueria. Tot plegat els ha acabat alterant la quotidianitat i s'hi han hagut d'adaptar.

Per exemple, l'Aixa ha deixat la residència d'estudiants i de fer una dieta estricta per compartir pis amb estudiants i poder-se menjar tranquil·lament un plat d'espaguetis. Aquesta formenterenca va arribar a Barcelona amb la il·lusió de convertir-se en model amb el suport dels seus pares i també de la seva amiga, la "top model" Eugenia Silva. Començava a despuntar i la vam acompanyar a una festa d'una revista de moda en què es presentava amb els dissenyadors Victorio i Lucchino, que volien que desfilés per a ells. Malgrat tot, l'Aixa ha vist que no podia compaginar els seus estudis amb el ritme de treball que duia i ha prioritzat el batxillerat i, fins i tot, es planteja fer-se intèrpret o estudiar Relacions Públiques. La seva agent, la Marta, li dóna suport perquè considera que la formació és molt important i perquè quan passi aquest any que s'ha pres, si vol tornar, s'hi podrà reenganxar tranquil·lament.

En Joan Miquel, de 17 anys, a qui tot just fa un any que la seva agent va "descobrir" passejant pels carrers de Barcelona, ara té més ofertes com a model de les que podria assumir. Una feina que li controlen, com a menor que és, descartant, per exemple, tot el que signifiqui viatjar a l'estranger. Ell continua tenint la intenció de ser tennista professional, i a les tardes estudia un batxillerat esportiu que li deixa els matins per treballar. Està molt content sent model, tot i que encara no s'ho acaba de creure. Considera que, malgrat la feina que implica, ser model és una bicoca. A casa seva, el fan tocar de peus a terra i li controlen els diners que guanya. La seva germana Patricia, explica divertida que les seves amigues volen anar a casa seva per coincidir amb el seu germà.

És un reportatge de Laia Niubò i Míriam Pina.

La majoria dels grans premis que es donen en concursos televisius, se'ls han endut participants catalans. A Catalunya, hi ha una llarga tradició en aquest aspecte i s'ha forjat una elit que viu pendent de tots els concursos i, fins i tot, s'avisen entre ells. Són gent molt intel·ligent i competitiva, amb una àmplia cultura general; els encanta lluir-se sortint per la tele. No poden viure dels premis que guanyen, però sí que els ajuden a fer realitat alguns dels seus somnis.

Per exemple, en Quim, de Camallera, a l'Alt Empordà, s'ha comprat una casa amb el premi de 400.000 euros del "Gran Quiz", on es va enfrontar amb els grans guanyadors d'altres concursos. Ell ja fa molts anys que es dedica a anar de concurs en concurs, els ha guanyat gairebé tots i es considera "l'enemic per batre" . Va ser un dels primers participants a "Joc del segle", i també ha estat a "Set ciències" i a "Bocamoll", de TV3. Ha anat dos cops a "Alta tensión", cinc cops a "Quién quiere ser millonario" i també a "Saber y ganar". Els concursos són, per en Quim, una manera de posar a prova els seus coneixements. Es considera una persona competitiva, també a la feina. És director de vendes d'una empresa de detergents i li agrada molt aconseguir clients. Ell forma part d'aquesta elit de concursants que es coneixen entre ells, que estan pendents dels programes nous, que s'avisen i, fins i tot, que es fan de comodins.

La Marta, de Barcelona, treballa en una corredoria d'assegurances i fa deu anys que es dedica a anar de concurs en concurs. L'hem acompanyat al càsting d'"El gran dictat", el nou concurs que TV3 estrenarà a partir de setembre. Uns amics la van avisar i en aquest primer contacte li fan una prova de càmera, fotos, una entrevista personal i unes proves del concurs. La Marta ha passat per gairebé 15 programes i fins i tot hi ha participat amb el seu fill, la seva germana i la seva cunyada. Li agraden molt els jocs de taula i no troba mai competidors de nivell. Per això, queden amb en Quim i l'Ismael, un altre concursant de televisió, per jugar una partida de "Trivial", en què un dels al·licients és repreguntar-se sobre les qüestions que plantegen les targetes.

És un reportatge de Bibiana Bertran i Pau Raya.

Les al·lèrgies alimentàries condicionen la vida d'una persona fins al punt que un descuit pot arribar a ser mortal. Mentre que un adult controla més bé allò que ingereix per no patir-ne les conseqüències, en el cas dels menors, és més problemàtic, i més en el cas dels escolars que necessiten una figura de suport per substituir els pares. A més, malgrat l'obligació d'etiquetar els aliments alertant sobre els components al·lergènics, no sempre els processos d'elaboració poden garantir el "risc zero".

En Francesc és al·lèrgic des que tenia 12 anys a la fruita seca i també a totes les fruites, menys la taronja i la llimona. Anem amb ell i la seva filla a una fruiteria i veiem com, fins i tot, no pot ni tocar els productes, ni molt menys ingerir-los. El risc és patir un xoc anafilàctic que l'ofegaria i, en un cas extrem, podria morir. Per això, duu sempre antiestamínics i, en últim recurs, pot punxar-se adrenalina. Quan va als restaurants, s'ha de mirar molt bé la carta i comentar-la amb el cambrer per saber la composició dels plats. Explica que en altres països -com Anglaterra, Holanda o Noruega- estan més avançats en aquest aspecte i a les cartes ja s'hi solen especificar els aliments al·lèrgens. El seu fill, l'Albert, és al·lèrgic a l'ou, un producte més difícil de controlar ja que es fa servir molt en la brioixeria industrial o en l'elaboració de formatges.

L'Ona, de 6 anys, és al·lèrgica als festucs i a la proteïna de la llet de vaca. A part de no poder consumir làctics, aquesta proteïna també s'utilitza habitualment com a conservant -perquè és molt econòmica-, en galetes o embotits. Això fa que la Bet, la seva mare, estigui molt pendent de tot el que menja, i més a l'escola, on duu un control estricte no només de l'alimentació, sinó també d'allò que toca o inhala. Això ha provocat que a classe s'hagin aplicat pautes de control higiènic: els companys de l'Ona es renten les mans i la cara per si duen algun rastre de llet de casa. Durant el dia, l'acompanya una vetlladora, especialment a l'hora del menjador. Ara, a l'Ona, li estan fent un tractament que consisteix a ingerir petites dosis de llet perquè el cos s'hi vagi acostumant. L'objectiu és intentar reduir el nivell d'al·lèrgia, per si algun dia menja per accident alguna cosa que tingui traces d'aquest producte i la reacció no sigui traumàtica.

És un reportatge de Laia Mestre i Laura Gimeno.

En motiu dels concerts que U2 celebrarà a Barcelona, emetem l'entrevista que Bono, líder d'U2, ha concedit en exclusiva a TV3.

Emès en 4:3

Un equip de l'Entre Línies ha acompanyat a l'Índia un grup de catalans per conèixer els nens i les nenes que han apadrinat.

Es tracta d'un dels molts viatges que organitza anualment la Fundació Vicenç Ferrer i que fomenta els apadrinaments de menors de l'estrat social més pobre d'aquest país asiàtic, els intocables. Una fórmula que té molt bona acollida entre els ciutadans que volen donar suport a aquesta organització, ja que representa el 67% del total dels recursos econòmics que rep i que es destinen a projectes humanitaris. Per fer-se padrí o padrina cal adquirir el compromís de pagar uns 15 euros mensuals i, a canvi, s'estableix un contacte amb els menors a través de cartes i fotografies. En el reportatge que hem elaborat es mostra el seguiment de la Marisa i la Carlota ¿mare i filla¿, del matrimoni format per la Mar i en Manel ¿acabats de casar¿ i de la Conxi, des que preparen el viatge i surten de Barcelona fins que arriben a la regió índia d'Anantapur. Allà hi han conegut en Vicenç Ferrer, el màxim responsable de la fundació. El moment més emocionant de l'estada a l'Índia ha estat quan cadascú s'ha traslladat al poble del seu "fillol" o "fillola". Un fet esperat pels habitants de la zona i que es converteix en una autèntica festa. Un reportatge de Xavi Brichs i Lali Colomé. Producció, Natàlia Cucurella. Telèfon Fundació Vicenç Ferrer 902-222929.

Emès en 4:3

Aprofitant l'estada de deu dies a l'Índia, hem volgut conèixer "De prop" la vida i l'obra de Vicenç Ferrer, just ara que se celebra el 50è aniversari de la seva arribada en aquest país. Ens hem desplaçat a la ciutat d'Anantapur per conviure amb ell, la seva dona, l'Ana, i un dels seus tres fills, en Monxo, que s'han convertit en un suport essencial i en la garantia de futur de la seva obra.

Tot i tenir 82 anys, en Vicenç Ferrer continua actiu i engega projectes com ara la construcció d'escoles i cases ¿o l'ampliació corresponent¿, centres per a discapacitats, hospitals, embassaments i promou, a través de la fundació que presideix, l'apadrinament de menors, la inscripció de nous socis col·laboradors o les associacions de dones. Una extensa obra que beneficia dos milions d'indis d'aquest país i per la qual s'ha guanyat el nom de "Pare Ferrer" i el respecte i l'admiració de tota la població. Un fet que hem constatat acompanyant-lo a visitar els pobles de la província, on és rebut amb absoluta veneració i com si fos un mite. La majoria dels seus col·laboradors són indis, tot i que rep molts voluntaris, majoritàriament de l'Estat espanyol, que li ofereixen la seva experiència com a arquitectes, professors o metges. Un reportatge dE Xavier Brichs i Lali Colomé. Producció, Natàlia Cucurella.

L'Stunt és un nou esport de risc que es practica de manera il·legal i que s'està posant de moda entre els joves. Consisteix a fer cabrioles amb les motos aprofitant espais on la circulació és reduïda, com ara pàrquings o polígons.

Els aficionats en demanen la legalització i que es creïn zones on puguin practicar sense haver de patir els controls de la policia que els acaba multant i confiscant les motos. Entre aquests joves, hi destaca en Gerard que, amb 21 anys, s'hi dedica de manera professional, fent exhibicions ens esdeveniments gràcies al seu patrocinador. L'hem acompanyat on es practica aquest esport, en aquest cas a Montmeló, aprofitant la concentració d'aficionats pel Gran Premi de Motociclisme de Catalunya. L'ampli control policial fa que els motards només puguin fer soroll i "cremar rodes". També anem a Montjuïc on es concentren desenes de joves motoristes que practiquen l'Stunt fins que arriba la Guàrdia Urbana. Molts intenten fugir però els tallen les sortides. És un reportatge de Míriam Pina i Laia Niubò.

Es troben bé i poden sortir, però també el fet de sortir les fa sentir millor. Hem centrat la nostra atenció en el cas de dues viudes, la Presentació i la Nati, que viuen una segona joventut, renunciant a quedar-se a casa.

Surten a ballar a les tardes en sales expressament obertes de sis a deu de la nit. Cadascuna d'elles té la seva "parella de ball" fixa. Tot i que tenen clar que no es tornarien a casar perquè "no volem un home a casa" no descarten la possibilitat de lligar i potser d'arribar al sexe. Ens expliquen que no tenen ganes de flirtejar amb ningú i que en l'ambient on es mouen hi sol haver molts "casats".

És un reportatge de Raquel García i Oriol Fernández.

Amb 74 anys, Peret continua ben actiu dalt de l'escenari i preparant un nou disc. L'hem acompanyat a un concert a Burjassot, al País Valencià, on actua al Festival 10dB juntament amb Macaco i Los Delincuentes, i davant d'un públic jove que canta totes les seves cançons. Viatja amb tots els músics en autobús i queden tots plegats a les 7 del matí. Ell arriba acompanyat del seu nét guitarrista, en Daniel, que a més s'encarrega de cuidar-lo.

En Peret aprofita el viatge per descansar i l'hi inflen un matalàs de platja per estar més còmode. L'agenda quan arriben és atapeïda: les proves de so on ell hi vol ser present; una entrevista a la ràdio on li recorden la seva condició del "Rei de la Rumba" i una ràpida visita a uns grans magatzems perquè s'ha descuidat la camisa negra amb la que havia d'actuar. A casa seva, a Mataró, el veiem mentre prepara el nou disc a l'estudi de so que té a la planta de dalt i es grava ell mateix mostrant-nos el resultat d'una altra de les seves grans passions: els quadres que pinta.

És un reportatge de Laia Mestre, Laura Gimeno, Raquel García i Anna Viñas.

Les cinc ambulàncies medicalitzades que el SEM, Servei d'Emergències Mèdiques, té a la ciutat de Barcelona fan una mitjana de 12 serveis al dia cadascuna per tractar, en la majoria de casos, malalts crònics, però també accidents de trànsit, atropellaments, problemes cardíacs o inconscients.

Hem fet el seguiment a un dels equips responsables d'aquests vehicles format per un tècnic, encarregat de la conducció i de l'assistència al lloc del servei, una infermera i un metge. La seva tasca principal, ja sigui a la via pública o en un domicili particular, és la d'estabilitzar el pacient "in situ" amb l'objectiu de traslladar-lo posteriorment a l'hospital. La diferència amb un box d'urgències d'un centre hospitalari és l'espai de treball i que l'equip ha de ser autònom. Ho hem comprovat en l'assistència a una aturada cardiorespiratòria d'una persona gran, que no l'acaba superant, o el cas d'un dessagnat per una ferida oberta d'una operació. La gestió de tots els serveis d'urgències es fa a través d'una central on es reben 4.500 trucades diàries de tot Catalunya. D'aquestes, menys de la meitat requereixen la mobilització d'un servei i, malgrat tot, quan s'arriba al lloc sovint és una falsa alarma.

És un reportatge de Laura Gimeno i Laia Mestre.

La venda ambulant de productes i serveis il·legals a les platges de Barcelona durant l'estiu s'incrementa en relació amb els últims anys. Hem acompanyat la Guàrdia Urbana, tant uniformada com de paisà, per veure com intenten dissuadir els venedors a través de detencions, multes de 250 euros i el decomís de productes.

L'oferta és variada: des dels típics "lateros" fins a les massatgistes xineses, els tatuadors de "henna" i els venedors de fruita, entrepans, dònuts, mocadors o ulleres. Mentre els venedors reivindiquen que aquesta és una manera digna de guanyar-se la vida, alguns banyistes es queixen que no poden estar tranquils amb tant de moviment i els empresaris dels xiringuitos es queixen de competència deslleial perquè els rebenten els preus.

És un reportatge de Bibiana Bertran i Pau Raya.