Sèries

Comencem l’any de festa: celebrant un èxit que va néixer al món del pop, va saltar als escenaris teatrals i ha arribat a la gran pantalla. Parlem de “Mamma mia” i d’Abba, que dècades després de dissoldre’s triomfen a través del musical i el cinema.

Us convidem a conèixer la història del musical i de la pel?lícula “Mamma mia!”, però també a recordar el grup que amb les seves cançons ha donat forma a un dels fenòmens de més èxit de la història del pop.

“La història de Mamma Mia!” traça un recorregut que uneix els components originals d’Abba, Bjorn Ulvaeus i Benny Andersson, les autores del musical i els protagonistes de l’adaptació cinematrogràfica: Meryl Streep, Pierce Brosnan, Colin Frith i Julie Walters.

Presentació del documental a càrrec de l'equip de l'Sputnik.

Us convidem a conèixer un profunditat un dels músics més influents de la història del rock: al capdavant de The Clash, Joe Strummer va ser una de les més grans estrelles del punk. Però sobretot, Strummer va ser un rebel que va creure en el poder de la música per transformar el món.

Amics, músics i admiradors es reuneixen al voltant d’una foguera per recordar Joe Strummer en un ambiciós documental signat pel realitzador Julien Temple ("The great rock'n'roll swindle", "The filth and the fury", "Glastonbury"...).

Aquesta setmana us n’oferim la primera part, que es remunta a la infància de Strummer, explica els seus inicis musicals amb els 101'ers i mostra el naixement de la banda que el va fer cèlebre, The Clash.

Presentació del documental.

Joe Strummer, líder de The Clash, és un dels últims grans mites del rock. Un artista rebel i inconformista que ha transcendit la música i forma part de la cultura del rock. Actors com Johnny Deep, directors com Martin Scorsese i músics de tota mena el recorden en un documental dirigit pel realitzador Julien Temple.

La segona part del retrat de Joe Strummer, arrenca l’any 1979, quan The Clash, després de triomfar al Regne Unit, van per primera vegada als Estat Units. L'èxit mundial de la banda, la seva separació i la posterior carrera en solitari de Strummer (la relació amb el cinema, els anys amb The Mescaleros) són els episodis que cobreix la segona part del documental de Temple.

Presentació del documental.

L’any 2006, trenta anys després de separar-se, Neil Young va reunir-se novament amb David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash per fer una gira junts en contra del govern de George W. Bush i la intervenció nord-americana a l’Iraq.

Tres dècades després de la seva última gira junts, David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash i Neil Young surten altra vegada a la carreretera. És l’any 2006, i la guerra de l’Iraq impulsa Neil Young a reunir el seu antic grup per protestar contra la intervenció militar.

Un documental dirigit pel propi Neil Young sota el seu àlies cinematogràfic, Bernard Shakey, que segueix el grup durant la controvertida gira. Fans, mitjans de comunicació i veterans de la guerra de l’Iraq es posicionen a favor i en contra del discurs de Crosby, Stills, Nash & Young, mentre la gira arriba a una parada històrica: Woodstock. Fans indignats, polèmica als mitjans de comunicació, suport per part de veterans de la guerra... rock clàssic i, sobretot, política.

Presentació del documental realitzada per l'equip de l'Sputnik.

La història de la música popular contemporània és plena de cançons que s’assemblen. Algunes són versions, altres són homenatges i moltes són còpies de cançons originals. Però què és una cançó pop original? Qui és en realitat l’autor d’una cançó? Què vol dir ser autor en el món del pop? Hi ha cançons realment noves o totes són derivacions de les que ja existeixen?

"Covers, còpies, tributs i versions" respon totes aquestes preguntes i repassa les millors còpies, versions i homenatges de la història de la música popular contemporània. El programa abarca des dels inicis de la música pop, els musicals de Broadway de principis de segle XX, fins a les formes més actuals de rock, pop i música electrònica.

I a més, vuit grups radicalment diferents entre sí i solistes locals interpreten, cadascú a la seva manera, un clàssic del rock: “(I can’t get no) Satisfaction” de The Rolling Stones. Els músics que versionen la cançó són Hidrogenesse, Oriol Tramvia, Dani Nel·lo, Jaime L. Pantaleón (ex 12twelve), Mazoni, Montse Llaràs (ex Bars), Pantanito i Electrocugat.

Després de la divertidíssima “24 hour party people” (Michael Winterbottom, 2002) i de "Control" (Anton Corbijn, 2007), un biopic tendre però poc incisiu sobre Ian Curtis, el cinema s’apropa una vegada més al món de Joy Division. És un documental i és diu, senzillament, “Joy Division” (Grant Gee, 2007)

I és un documental tan cru, tan eixut i tan dessolat com la música de la banda de Manchester. Grant Gee, realitzador del documental sobre radiohead “Meeting people is easy” (1999) ?atenció fans de Yorke & co: Sputnik va darrere d’aquesta peça!-, dirigeix amb rigor i un gust excepcional aquest recorregut per la història de Joy Division, des dels seus orígens en un Manchester decadent fins el suïcidi del seu cantant, Ian Curtis, l'any 1980. El guió és de l’escriptor Jon Savage, amic de la banda i una de les plomes més brillants que mai s’hagin dedicat al pop i el rock britànics.

A banda de molt material inèdit, a “Joy Division” hi ha entrevistes amb tothom qui s’havia d’entrevistar -l’única excepció és la vídua de Curtis -. Entre molts d’altres:

-els tres supervivents de la banda, ara a New Order (nota per als fans: en la distància curta, Peter Hook és ben bé el hooligan que sembla ser sobre l’escenari).

-Peter Saville, dissenyador de les portades del grup.

-Tony Wilson (1950-2007), el presentador de televisió i empresari visionari que va recolzar la banda des del principi, retratat amb un gran sentit de l’humor a “24 hour party people”. A banda d’un personatge únic, Wilson resulta ser un entrevistat excepcional.

-Annick Honoré, la periodista que va fer trontollar la vida sentimental d’Ian Curtis.

-el fotògraf que va prendre la famosa instantània de Joy Division sobre un pont nevat de Manchester.

-“la competència”: el famós fotògraf Anton Corbijn, amic del grup i autor del biopic “Control”, també ofereix el seu testimoni. La seva inclusió al documental honora els responsables de “Joy Division”, però també, i molt especialment, el propi Corbijn. Aparèixer en un documental d’aquest nivell després d’haver fet una pel?lícula força més fluixa sobre el mateix assumpte és digne d’elogi. Un gentleman.

L’any Joy Division s’ha arrodonit amb la publicació en edició per a col?leccionistes dels dos únics àlbums d’estudi de la banda, "Unknown pleasures" i "Closer".

Aquests dies, en cinemes d’altres latituds s’estrena “Joy Division”. Aquí haurem d’esperar, igual que pel què fa a “Control”. Per als qui no tinguin prou paciència, el biopic dirigit per Corbijn (que per cert, és el seu debut com a realitzador en format llarg) ja es pot comprar en DVD al Regne Unit.

Joy Division només van poder gravar dos àlbums. El cantant, Ian Curtis, va morir jove i es va convertir en un mite del rock. Però els dos àlbums de Joy Division van ser suficients per convertir-los en una referència per a la música dels trenta anys següents. Aquest divendres, per inaugurar el nou dia i hora d'emissió, Sputnik estrena "Joy Division". Un retrat molt íntim de la banda que, a partir del punk i de la realitat desesperada d’una ciutat grisa com Manchester, va donar vida a una nova forma de música. La primera part del documental es remunta als orígens de la banda (quan Joy Division es feien dir Warsaw), els primers singles del quartet i el naixement de l'escena post-punk de Manchester.

Dirigit per Grant Gee, autor del documental "Meeting people is easy" sobre radiohead, "Joy Division" inclou els testimonis d'entre d'altres, els tres supervivents de la banda, el periodista, descobridor del grup i fundadors del segell Factory Records Tony Wilson, el dissenyador Peter Saville i l'amant d'Ian Curtis.

Després de la divertidíssima “24 hour party people” (Michael Winterbottom, 2002) i de "Control" (Anton Corbijn, 2007), un biopic tendre però poc incisiu sobre Ian Curtis, el cinema s’apropa una vegada més al món de Joy Division. És un documental i és diu, senzillament, “Joy Division” (Grant Gee, 2007)

I és un documental tan cru, tan eixut i tan dessolat com la música de la banda de Manchester. Grant Gee, realitzador del documental sobre radiohead “Meeting people is easy” (1999) ?atenció fans de Yorke & co: Sputnik va darrere d’aquesta peça!-, dirigeix amb rigor i un gust excepcional aquest recorregut per la història de Joy Division, des dels seus orígens en un Manchester decadent fins el suïcidi del seu cantant, Ian Curtis, l'any 1980. El guió és de l’escriptor Jon Savage, amic de la banda i una de les plomes més brillants que mai s’hagin dedicat al pop i el rock britànics.

A banda de molt material inèdit, a “Joy Division” hi ha entrevistes amb tothom qui s’havia d’entrevistar -l’única excepció és la vídua de Curtis -. Entre molts d’altres:

-els tres supervivents de la banda, ara a New Order (nota per als fans: en la distància curta, Peter Hook és ben bé el hooligan que sembla ser sobre l’escenari).

-Peter Saville, dissenyador de les portades del grup.

-Tony Wilson (1950-2007), el presentador de televisió i empresari visionari que va recolzar la banda des del principi, retratat amb un gran sentit de l’humor a “24 hour party people”. A banda d’un personatge únic, Wilson resulta ser un entrevistat excepcional.

-Annick Honoré, la periodista que va fer trontollar la vida sentimental d’Ian Curtis.

-el fotògraf que va prendre la famosa instantània de Joy Division sobre un pont nevat de Manchester.

-“la competència”: el famós fotògraf Anton Corbijn, amic del grup i autor del biopic “Control”, també ofereix el seu testimoni. La seva inclusió al documental honora els responsables de “Joy Division”, però també, i molt especialment, el propi Corbijn. Aparèixer en un documental d’aquest nivell després d’haver fet una pel?lícula força més fluixa sobre el mateix assumpte és digne d’elogi. Un gentleman.

L’any Joy Division s’ha arrodonit amb la publicació en edició per a col?leccionistes dels dos únics àlbums d’estudi de la banda, "Unknown pleasures" i "Closer".

Aquests dies, en cinemes d’altres latituds s’estrena “Joy Division”. Aquí haurem d’esperar, igual que pel què fa a “Control”. Per als qui no tinguin prou paciència, el biopic dirigit per Corbijn (que per cert, és el seu debut com a realitzador en format llarg) ja es pot comprar en DVD al Regne Unit.

Joy Division només van poder gravar dos àlbums. El cantant, Ian Curtis, va morir jove i es va convertir en un mite del rock. Però els dos àlbums de Joy Division van ser suficients per convertir-los en una referència per a la música dels trenta anys següents. Aquest divendres, per inaugurar el nou dia i hora d'emissió, Sputnik estrena "Joy Division". Un retrat molt íntim de la banda que, a partir del punk i de la realitat desesperada d’una ciutat grisa com Manchester, va donar vida a una nova forma de música. La primera part del documental es remunta als orígens de la banda (quan Joy Division es feien dir Warsaw), els primers singles del quartet i el naixement de l'escena post-punk de Manchester.

Dirigit per Grant Gee, autor del documental "Meeting people is easy" sobre radiohead, "Joy Division" inclou els testimonis d'entre d'altres, els tres supervivents de la banda, el periodista, descobridor del grup i fundadors del segell Factory Records Tony Wilson, el dissenyador Peter Saville i l'amant d'Ian Curtis.

A finals dels anys 70, quatre nois de Manchester van posar en marxa un grup que faria de pont entre el punk i la música que vindria després.

La segona part de "Joy Division", un documental que explica la intensa i tràgica història d’una de les bandes clau dels últims trenta anys, arrenca a l’any 1979. La banda es comença a donar a conèixer quan la salut del seu cantant, Ian Curtis, és cada vegada més delicada. Joy Division són a punt de gravar el que serà el seu segon i últim disc, "Closer".

A finals dels anys 70, quatre nois de Manchester van posar en marxa un grup que faria de pont entre el punk i la música que vindria després.

La segona part de "Joy Division", un documental que explica la intensa i tràgica història d’una de les bandes clau dels últims trenta anys, arrenca a l’any 1979. La banda es comença a donar a conèixer quan la salut del seu cantant, Ian Curtis, és cada vegada més delicada. Joy Division són a punt de gravar el que serà el seu segon i últim disc, "Closer".

El 29 d’abril de 1967, a l'Alexandra Palace de Londres, es va celebrar una festa multitudinària que va reunir, entre d’altres, John Lennon, Yoko Ono, The Pretty Things, The Soft Machine i Pink Floyd.

Aquesta gran festa va ser la culminació del moviment contracultural que havia crescut a Londres al llarg dels anys seixanta, i que s'articulava al voltant de la revista alternativa International Times, de la London Free School del barri de Notting Hill i de clubs com l'UFO. "El somni en technicolor" és un viatge per la contracultura britànica, la psicodèlia i els orígens de Pink Floyd, quan Syd Barrett controlava el rumb de la banda. I tot a partir d’un esdeveniment irrepetible: la festa "The 14th hour technicolor dream".

Roger Waters i Nick Mason (Pink Floyd), Kevin Ayers (The Soft Machine), Joe Boyd (productor de Pink Floyd i escriptor) i John "Hoppy" Hopkins (activista i organitzador de la festa) són alguns dels personatges que, amb el seu testimoni, reconstrueixen un dels moments més creatius de la cultura d'Anglaterra.

El 29 d’abril de 1967, a l'Alexandra Palace de Londres, es va celebrar una festa multitudinària que va reunir, entre d’altres, John Lennon, Yoko Ono, The Pretty Things, The Soft Machine i Pink Floyd.

Aquesta gran festa va ser la culminació del moviment contracultural que havia crescut a Londres al llarg dels anys seixanta, i que s'articulava al voltant de la revista alternativa International Times, de la London Free School del barri de Notting Hill i de clubs com l'UFO. "El somni en technicolor" és un viatge per la contracultura britànica, la psicodèlia i els orígens de Pink Floyd, quan Syd Barrett controlava el rumb de la banda. I tot a partir d’un esdeveniment irrepetible: la festa "The 14th hour technicolor dream".

Roger Waters i Nick Mason (Pink Floyd), Kevin Ayers (The Soft Machine), Joe Boyd (productor de Pink Floyd i escriptor) i John "Hoppy" Hopkins (activista i organitzador de la festa) són alguns dels personatges que, amb el seu testimoni, reconstrueixen un dels moments més creatius de la cultura d'Anglaterra.

L'any passat, el cantautor uruguaià Jorge Drexler va fer una gira per Catalunya en format acústic i pràcticament en solitari presentant el disc "Cara B". I a cada concert va afegir elements diferents: col·laboracions imprevistes, sons gravats al carrer la nit abans, versions de grups locals...

A "Sputnik", estrenem "Un instant precís", un retrat de Drexler signat pel realitzador Manuel Huerga. És la crònica de la gira catalana d'un dels cantautors més singulars dels últims temps, però sobretot dels moments imprevistos i de les trobades atzaroses que nit rere nit donen nova vida al repertori de l'oscaritzat Jorge Drexler.

L'any passat, el cantautor uruguaià Jorge Drexler va fer una gira per Catalunya en format acústic i pràcticament en solitari presentant el disc "Cara B". I a cada concert va afegir elements diferents: col·laboracions imprevistes, sons gravats al carrer la nit abans, versions de grups locals...

A "Sputnik", estrenem "Un instant precís", un retrat de Drexler signat pel realitzador Manuel Huerga. És la crònica de la gira catalana d'un dels cantautors més singulars dels últims temps, però sobretot dels moments imprevistos i de les trobades atzaroses que nit rere nit donen nova vida al repertori de l'oscaritzat Jorge Drexler.

La sèrie de 4 capítols "Heavy" arrenca amb la primera edat d’or del metal.

Black Sabbath, Led Zeppelin, Alice Cooper, Kiss i AC/DC, precursos i primeres estrelles del gènere, són els protagonistes del primer capítol de la sèrie, que fa un recorregut des dels orígens del metal a l’Anglaterra de finals dels seixanta fins als grans espectacles de la dècada següent.

A més, el programa inclou entrevistes amb desenes de músics que, amb els seus testimonis, completen aquest retrat dels primers anys del heavy metal. Entre d’altres: Rob Halford (Judas Priest), Dee Snider (Twisted Sister), Ronnie James Dio, Scott Ian (Anthrax), Vinnie Paul (Pantera), Lemmy Kilmister (Motörhead)...

A finals dels anys setanta, quan semblava que el punk faria desaparèixer el heavy metal, bandes com els britànics Iron Maiden i Judas Priest van reanimar el metal fins a convertir-lo en un dels sons que definirien els anys vuitanta.

La segona part de la sèrie "Heavy: la història del metal" s’atura en la segona onada de bandes britàniques i en l’aparició de la plataforma que va portar el heavy fins a les listes d’èxits: l’MTV.

A banda dels components de Judasi Maiden, al programa hi apareixen, entre d'altres, Phil Collen (Def Leppard), Lars Ulrich (Metallica), Slash (Guns'n'Roses), David Lee Roth, Jerry Cantrell (Alice in Chains), Scott Ian (Anthrax), Tommy Lee (Mötley Crüe) i Neal Kay, DJ del llegendari local de metal The Bandwagon Club.

Del thrash al revival en l'últim capítol de la sèrie

Amb la velocitat i la duresa de Metallica, el heavy metal va entrar en una nova era. "Kill'em all", el debut de la banda de Califòrnia, va tornar al metal la intensitat dels seus orígens. I darrere seu, van arribar Guns’n’Roses, Marilyn Manson i les bandes que han creuat el metal amb altres gèneres, d'Anthrax fins a Slipknot.

L’últim capítol de la sèrie “Heavy: la història del metal" arrenca amb l’aparició de Metallica a mitjans dels anys vuitanta i arriba fins a l’últim gran fenomen del heavy: el revival dels clàssics com Dio i Black Sabbath.

La llibertat sexual, el pacifisme, els drets civils i l’experimentació amb les drogues van ser alguns dels temes clau de la contracultura de finals dels seixanta. I tots aquests temes van donar forma a Hair, el musical més emblemàtic d'una època en la que les arts escèniques eren una eina de protesta molt poderosa.

Coneixerem els autors, els actors i els compositors que van fer possible Hair, un musical que en 40 anys ha trascendit els escenaris de Broadway per entrar en la cultura pop a través de la seva versió cinematogràfia i d’un repertori de cançons memorables: "I got life", "Aquarius", "Ain't got no" i la cançó que dóna títol a l'obra.

La llibertat sexual, el pacifisme, els drets civils i l’experimentació amb les drogues van ser alguns dels temes clau de la contracultura de finals dels seixanta. I tots aquests temes van donar forma a Hair, el musical més emblemàtic d'una època en la que les arts escèniques eren una eina de protesta molt poderosa.

Coneixerem els autors, els actors i els compositors que van fer possible Hair, un musical que en 40 anys ha trascendit els escenaris de Broadway per entrar en la cultura pop a través de la seva versió cinematogràfia i d’un repertori de cançons memorables: "I got life", "Aquarius", "Ain't got no" i la cançó que dóna títol a l'obra.

Tota la 16 edició del Sónar, abans del festival!

Una setmana abans que comenci la 16a edició del festival amb més projecció internacional de Catalunya, Sputnik proposa una mirada sobre del cartell d'aquest any: un repàs que inclou les grans estrelles del Sónar 2009, però també les propostes més desconegudes, noves i prometedores.

En aquest especial apareixen Grace Jones, la renascuda diva de la música de ball, l'energètica formació africana Buraka Som Sistema i Orbital, uns clàssics de l'electrònica que tornen al Sónar 14 anys després del seu memorable debut al festival.

Però "Sónar 2009: territori polar" no es queda només amb els grans noms del cartell. A Londres, el programa ha entrevistat en exclusiva dues de les estrelles del festival, les joves cantants de pop Little Boots i La Roux, exponents d'una generació emergent d'artistes femenines, intel·ligents i descarades, coloristes i imaginatives, que a Anglaterra ja es disputen el tron de la nova diva del pop electrònic.

A més, l'especial s'endinsa als estudis de la prestigiosa BBC 1 Radio a Londres per entrevistar la influent periodista i discjòquei Mary Anne Hobbs, que reflexiona sobre el significat i la trascendència internacional d'una cita com el Sónar.

L’estiu de 1970 un tren creuava el Canadà carregat amb un passatge insòlit. En aquest tren, hi anaven Janis Joplin, The Band, The Grateful Dead, Buddy Guy i altres figures del rock. I amb ells, un equip de gravació que va immortalitzar una gira llegendària. Sputnik estrena el documental "Festival Express", el testimoni d’una gira irrepetible. Organitzadors, músics i públic recorden una festa permanent de tres dies en què la música no s’aturava al final dels concerts: seguia a dalt del tren més esbojarrat de la història del rock.

L’estiu de 1970 un tren creuava el Canadà carregat amb un passatge insòlit. En aquest tren, hi anaven Janis Joplin, The Band, The Grateful Dead, Buddy Guy i altres figures del rock. I amb ells, un equip de gravació que va immortalitzar una gira llegendària. Sputnik estrena el documental "Festival Express", el testimoni d’una gira irrepetible. Organitzadors, músics i públic recorden una festa permanent de tres dies en què la música no s’aturava al final dels concerts: seguia a dalt del tren més esbojarrat de la història del rock.

L’estiu de 1970, Janis Joplin, The Band, The Grateful Dead i altres llegendes del rock van protagonitzar una gira irrepetible, i no només per les estrelles que formaven el cartell. En sintonia amb l’esperit hippy de l’època, els músics anaven d’una ciutat a l’altra en un tren que es va convertir en l’escenari d’una gran festa de tres dies. Aquesta nit us oferim la segona part del documental "Festival Express". Després d’actuar a Toronto i Winnipeg, la gira es dirigeix al seu destí final, Calgary. Però dalt del tren encara han de passar moltes coses.

L’estiu de 1970, Janis Joplin, The Band, The Grateful Dead i altres llegendes del rock van protagonitzar una gira irrepetible, i no només per les estrelles que formaven el cartell. En sintonia amb l’esperit hippy de l’època, els músics anaven d’una ciutat a l’altra en un tren que es va convertir en l’escenari d’una gran festa de tres dies. Aquesta nit us oferim la segona part del documental "Festival Express". Després d’actuar a Toronto i Winnipeg, la gira es dirigeix al seu destí final, Calgary. Però dalt del tren encara han de passar moltes coses.

The Who són notícia: després de 24 anys de silenci discogràfic, la banda publica l'àlbum "Endless wire". Coincidint amb aquest retorn, l'"Sputnik" ofereix demà un retrat del seu disc "Who's next", de l'any 1971, que els destaca com una de les millors bandes de rock de l'època. El líder de The Who, el guitarrista Peter Townshend, ha escrit algunes de les cançons més encertades sobre la joventut britànica dels setanta. I moltes d'aquestes cançons, com "Baba O'Riley" o "Won't get fooled again", són al disc "Who's next". Townshend i els seus companys de grup expliquen tots els detalls del disc. Al primer programa de l'any, l'"Sputnik" recorda un clàssic del rock. "The Who: Who's next" forma part de la prestigiosa sèrie nord-americana "Classic Albums", dedicada als àlbums més importants de la història del pop i el rock.

La cançó més extravagant de Queen va ser també la seva cançó de més èxit: ¿Bohemian Rhapsody¿, publicada com a single l¿octubre de 1975, és una fantasia musical que inclou òpera, música a capella, versos sense sentit i passatges de rock del més dur. A més a més, la pel·lícula que es va fer per acompanyar la cançó està considerada un dels primers vídeoclips de la història. Més de trenta anys després, els protagonistes (els músics, el productor, els realitzadors del vídeo) recorden com va nèixer un dels èxit més improbables de la història del pop, mentre fans il·lustres però també acadèmics de la llengua anglesa, en debaten la importància històrica.

A la primavera del 1996, una càmera va visitar el monestir budista de Mount Baldy, a Los Àngeles, per entrevistar el seu monjo més famós: Leonard Cohen. El poeta i cantant canadenc havia entrat a la comunitat religiosa dos anys abans fugint de la seva vida com a estrella, i encara hi viuria tres anys més. En la intimitat del monestir, Cohen reflexiona sobre la seva vida i la seva carrera i dóna forma a algunes de les cançons que gravarà quan torni als escenaris.

“L'Amèrica de Johnny Cash (1a part)

Johnny Cash no va ser només una estrella del country. La seva figura plana sobre músiques de tota mena, i fins i tot arriba més enllà de la música. Gràcies a les seves cançons, però també a la manera com va viure la seva vida, Johnny Cash estarà per sempre lligat a assumptes com la religió, la política i la justícia dels Estats Units. Des de l'estrella de gangsta rap Snoop Dogg fins al polític Al Gore, tothom es reconeix admirador seu. Aquesta setmana us oferim la primera part de "L’Amèrica de Johnny Cash", un retrat de les moltes cares de l’home de negre. Entre entrevistats que apareixen al programa hi ha, entre molts d’altres, els músics Kris Kristofferson, Steve Earle, Merle Haggard, Sheryl Crow, Loretta Lynn i John Mellencamp, la germana i les filles de Cash, els productors Jack Clement i Rick Rubin i alguns dels presos que eren als concerts que Cash va fer a la penitenciaria de San Quentin.

“L'Amèrica de Johnny Cash (1a part)

Johnny Cash no va ser només una estrella del country. La seva figura plana sobre músiques de tota mena, i fins i tot arriba més enllà de la música. Gràcies a les seves cançons, però també a la manera com va viure la seva vida, Johnny Cash estarà per sempre lligat a assumptes com la religió, la política i la justícia dels Estats Units. Des de l'estrella de gangsta rap Snoop Dogg fins al polític Al Gore, tothom es reconeix admirador seu. Aquesta setmana us oferim la primera part de "L’Amèrica de Johnny Cash", un retrat de les moltes cares de l’home de negre. Entre entrevistats que apareixen al programa hi ha, entre molts d’altres, els músics Kris Kristofferson, Steve Earle, Merle Haggard, Sheryl Crow, Loretta Lynn i John Mellencamp, la germana i les filles de Cash, els productors Jack Clement i Rick Rubin i alguns dels presos que eren als concerts que Cash va fer a la penitenciaria de San Quentin.

“L'Amèrica de Johnny Cash (2a part) De Bob Dylan al raper Snoop Dog, Johnny Cash té el respecte de tota mena de músics. Però Cash va ser molt més que una estrella del country. La seva obra i la seva vida són eines per entendre la cultura nord-americana.

La segona part del documental “L’Amèrica de Johnny Cash”, que recorre les dues últimes dècades de la vida de Cash i se centra en quatre de les moltes dimensions de l’home de negre: la família, la religió, el patriotisme i la recerca de la veritat a qualsevol preu.

“L'Amèrica de Johnny Cash (2a part) De Bob Dylan al raper Snoop Dog, Johnny Cash té el respecte de tota mena de músics. Però Cash va ser molt més que una estrella del country. La seva obra i la seva vida són eines per entendre la cultura nord-americana.

La segona part del documental “L’Amèrica de Johnny Cash”, que recorre les dues últimes dècades de la vida de Cash i se centra en quatre de les moltes dimensions de l’home de negre: la família, la religió, el patriotisme i la recerca de la veritat a qualsevol preu.

Live forever (1a part)

Quan la Gran Bretanya va tornar a ser cool

Oasis, Blur, Pulp i Massive Attack van ser els abanderats del renaixement de la música pop britànica: el britpop.

Blur, principis dels 90: la nova cara de l'Anglaterra "cool"

Aquesta setmana us oferim la primera part del documental “Live forever”. Un documental molt ambiciós que, a partir de la música, fa un retrat de tot un moment històric. “Live forever” és un programa sobre el britpop, però també sobre la transformació cultural, social i política de la Gran Bretanya de mitjans dels anys noranta.

El programa inclou entrevistes amb els germans Gallagher, Damon Albarn, Jarvis Cocker, Robert del Naja (Massive Attack), Lousie Wener (Sleeper), l'escriptor Jon Savage i l'artista Damien Hirst, entre molts d'altres.

Live forever (1a part)

Quan la Gran Bretanya va tornar a ser cool

Oasis, Blur, Pulp i Massive Attack van ser els abanderats del renaixement de la música pop britànica: el britpop.

Blur, principis dels 90: la nova cara de l'Anglaterra "cool"

Aquesta setmana us oferim la primera part del documental “Live forever”. Un documental molt ambiciós que, a partir de la música, fa un retrat de tot un moment històric. “Live forever” és un programa sobre el britpop, però també sobre la transformació cultural, social i política de la Gran Bretanya de mitjans dels anys noranta.

El programa inclou entrevistes amb els germans Gallagher, Damon Albarn, Jarvis Cocker, Robert del Naja (Massive Attack), Lousie Wener (Sleeper), l'escriptor Jon Savage i l'artista Damien Hirst, entre molts d'altres.

“Live forever” (2a part)

Auge i caiguda del britpop

Els anys noranta van ser un moment de canvi al Regne Unit: els laboristes de Tony Blair guanyaven les eleccions després de molts anys de domini conservador, i un nou moviment musical saccejava Anglaterra: el britpop.

Tony Blair i Noel Gallagher: "pop politics" al 10 de Donwing Street

la segona part del documental sobre el britpop “Live forever” arrenca l’any 1995, quan dues joves bandes britàniques, Blur i Oasis, lluiten pel número 1 a les llistes d’èxit. Des dels més melòmans fins als que no compren mai un disc ("squares", en diu Noel Gallagher) canten les cançons dels nous herois nacionals del pop, i el nou "cool" britànic s'estén més enllà de la música.

A "Live forever" apareixen, entre molts d'altres, els germans Gallagher, Damon Albarn, Jarvis Cocker, Robert del Naja (Massive Attack), l'escriptor Jon Savage i l'artista Damien Hirst.

Dediquem el primer Sputnik de la nova temporada a la gran estrella de la música popular dels últims seixanta anys: la guitarra elèctrica. Músics, lutiers i historiadors ens fan de guies en un viatge a través de la història de l’instrument que va revolucionar la música del segle XX.

Guitarres, guitarres, guitarres...

Amb ells seguirem l’evolució de la guitarra elèctrica, des dels pioners que van electrificar els primers instruments de cordes fins als models llegendaris que han definit el so del rock: les Gibson ES-150 i Les Paul, les Fender Telecaster i Stratocaster...

Al programa apareixen, entre d'altres, el fabricant de guitarres elèctriques Paul Reed Smith i els responsables de la Smithsonian Institution, on es conserven les primeres guitarres elèctriques de la història.

Dediquem el primer Sputnik de la nova temporada a la gran estrella de la música popular dels últims seixanta anys: la guitarra elèctrica. Músics, lutiers i historiadors ens fan de guies en un viatge a través de la història de l’instrument que va revolucionar la música del segle XX.

Guitarres, guitarres, guitarres...

Amb ells seguirem l’evolució de la guitarra elèctrica, des dels pioners que van electrificar els primers instruments de cordes fins als models llegendaris que han definit el so del rock: les Gibson ES-150 i Les Paul, les Fender Telecaster i Stratocaster...

Al programa apareixen, entre d'altres, el fabricant de guitarres elèctriques Paul Reed Smith i els responsables de la Smithsonian Institution, on es conserven les primeres guitarres elèctriques de la història.

“Live forever” (2a part)

Auge i caiguda del britpop

Els anys noranta van ser un moment de canvi al Regne Unit: els laboristes de Tony Blair guanyaven les eleccions després de molts anys de domini conservador, i un nou moviment musical saccejava Anglaterra: el britpop.

Tony Blair i Noel Gallagher: "pop politics" al 10 de Donwing Street

la segona part del documental sobre el britpop “Live forever” arrenca l’any 1995, quan dues joves bandes britàniques, Blur i Oasis, lluiten pel número 1 a les llistes d’èxit. Des dels més melòmans fins als que no compren mai un disc ("squares", en diu Noel Gallagher) canten les cançons dels nous herois nacionals del pop, i el nou "cool" britànic s'estén més enllà de la música.

A "Live forever" apareixen, entre molts d'altres, els germans Gallagher, Damon Albarn, Jarvis Cocker, Robert del Naja (Massive Attack), l'escriptor Jon Savage i l'artista Damien Hirst.

Internet i la posteritat. La revolució digital en la música.

Internet ha canviat la manera com consumim música. Però l’ha canviat per a bé o per mal? El que per a uns és una gran oportunitat, per altres amenaça el futur de la música tal i com la coneixem. La indústria discogràfica, els artistes, els fans i els responsables de les noves plataformes digitals defensen posicions contraposades en un documental que arrenca amb un disc que va saccejar la indústria: “In Rainbows” de Radiohead.

En aquest documental apareixien, entre molts d’altres els músics Chuck D (Public Enemy), The Do i Yelle, Dragonette, l’ex-president de la FNAC Dennis Olivennes, directius de les discogràfiques Naïve, Universal, Sony_BMG i EMI de França i responsables de Myspace i Deezer.

Internet i la posteritat. La revolució digital en la música.

Internet ha canviat la manera com consumim música. Però l’ha canviat per a bé o per mal? El que per a uns és una gran oportunitat, per altres amenaça el futur de la música tal i com la coneixem. La indústria discogràfica, els artistes, els fans i els responsables de les noves plataformes digitals defensen posicions contraposades en un documental que arrenca amb un disc que va saccejar la indústria: “In Rainbows” de Radiohead.

En aquest documental apareixien, entre molts d’altres els músics Chuck D (Public Enemy), The Do i Yelle, Dragonette, l’ex-president de la FNAC Dennis Olivennes, directius de les discogràfiques Naïve, Universal, Sony_BMG i EMI de França i responsables de Myspace i Deezer.

A Occident, els Beatles van deixar empremta en la vida de molta gent. Però a la Unió Soviètica van ajudar a transformar un país sencer. Els Beatles no hi van actuar mai. Però els joves soviètics que dissentien del règim comunista van convertir Lennon, McCartney, Harrison i Ringo en símbols de les llibertats que els negava el govern del seu país.

Aquesta setmana a l’Sputnik, vint anys després de la caiguda del mur, viatgem a l’altra banda del teló d’acer per descobrir com, sense saber-ho, els Beatles van posar música a una revolució cultural.

El documental el signa el periodista britànic Leslie Woodhead, especialista en països de l’Est, i inclou els testimonis de fans, músics, periodistes i del vicepresident del govern de Rússia, Sergei Ivanov.

A Occident, els Beatles van deixar empremta en la vida de molta gent. Però a la Unió Soviètica van ajudar a transformar un país sencer. Els Beatles no hi van actuar mai. Però els joves soviètics que dissentien del règim comunista van convertir Lennon, McCartney, Harrison i Ringo en símbols de les llibertats que els negava el govern del seu país.

Aquesta setmana a l’Sputnik, vint anys després de la caiguda del mur, viatgem a l’altra banda del teló d’acer per descobrir com, sense saber-ho, els Beatles van posar música a una revolució cultural.

El documental el signa el periodista britànic Leslie Woodhead, especialista en països de l’Est, i inclou els testimonis de fans, músics, periodistes i del vicepresident del govern de Rússia, Sergei Ivanov.

Darrere de cada bona cançó hi ha, almenys, un bon compositor. Però sovint hi ha algú altre. Una figura a l’ombra, a mig camí entre l’artista i el tècnic que no apareix mai a les fotografies, però que dóna forma al resultat final i pot convertir una bona cançó en un èxit. L’Sputnik es proposa explicar la història dels productors artístics a Catalunya, i a més, respondre una pregunta: què és, un productor musical? Al programa apareixen Alain Milhaud (Los Bravos, Maria del Mar Bonet, Smash...), Tony Ronald (Los Diablos, Los Amaya...), Rafel Moll (Sisa, Gato Pérez, El Último de la Fila..), Maurici Tonelli (mà dreta del desaparegut Marc Grau en la producció de Sopa de Cabra, Els Pets, Lax’n’busto...), Javier Vicente (Orgullo de España, The Pantano Boas...), Quimi Portet (Adrià Puntí, Albert Pla...), Santi García (Unfinished Sympathy, Aina...), Xasqui Ten (Rosa, Sonia y Selena...), Ricky Falkner (standstill, Love of Lesbian, Sidonie...) i Guillamino.

I a més, La Banda Municipal del Polo Norte es posa a les ordres d'un productor interpretat pel periodista, guionista i DJ Òscar Dalmau.

Molt abans que els concursos de televisió inventessin estrelles pop d’un dia per l’altre, hi havia The Monkees. L’any 1966, a Califòrnia, els estudis de televisió NBC van muntar un càsting per trobar quatre nois que havien de ser la resposta nord-americana a l’èxit dels Beatles. Però els quatre Monkees (Micky Dolenz, Davy Jones, Michael Nesmith i Peter Tork) van voler ser més que un grup prefabricat, i es van enfrontar a la indústria per poder fer la música que realment volien fer. Pel camí van deixar cançons extraordinàries -versions, hits fets a mida i peces pròpies- i una història agredolça. Aquesta setmana us l'expliquem a l'Sputnik.

Molt abans que els concursos de televisió inventessin estrelles pop d’un dia per l’altre, hi havia The Monkees. L’any 1966, a Califòrnia, els estudis de televisió NBC van muntar un càsting per trobar quatre nois que havien de ser la resposta nord-americana a l’èxit dels Beatles. Però els quatre Monkees (Micky Dolenz, Davy Jones, Michael Nesmith i Peter Tork) van voler ser més que un grup prefabricat, i es van enfrontar a la indústria per poder fer la música que realment volien fer. Pel camí van deixar cançons extraordinàries -versions, hits fets a mida i peces pròpies- i una història agredolça. Aquesta setmana us l'expliquem a l'Sputnik.

El pop i el rock fets a Barcelona viuen un moment molt bo. Del moviment indie dels anys noranta n'han sortit bandes madures i amb molta personalitat. Astrud, Sidonie, Love of Lesbian o Refree són alguns dels nombrosos projectes que han nascut a la ciutat amb el canvi de segle. Aquest documental, elaborat per un equip de l'"Sputnik", retrata l'estat actual d'aquesta generació de músics. "El somni independent" recull les aspiracions, les dificultats i les inquietuds dels músics més interessants de l'actualitat pop i rock de Barcelona. A banda dels grups esmentats, membres d'Unfinished Simpathy, Standstill, Mishima, Glissando, Élena i molts d'altres donen els seus punts de vista, i l'irreverent Le Petit Ramon, conductor del programa, hi posa un contrapunt enginyós i distès.

Marianne Faithfull ha estat musa dels Rolling Stones, símbol de la cultura underground i reina del pop anglès dels anys seixanta. Però també s’ha reinventat com a actriu, estrella de la new wave i cantant de blues. PJ Harvey, Beck i Pulp li han escrit cançons, i els seus concerts són llegendaris. Aquesta setmana us oferim “Dreaming my dreams”, el retrat en cru d’una de les artistes més polèmiques, contradictòries i fascinants de la història del pop, amb els testimonis d'entre d'altres, Keith Richards.

Marianne Faithfull ha estat musa dels Rolling Stones, símbol de la cultura underground i reina del pop anglès dels anys seixanta. Però també s’ha reinventat com a actriu, estrella de la new wave i cantant de blues. PJ Harvey, Beck i Pulp li han escrit cançons, i els seus concerts són llegendaris. Aquesta setmana us oferim “Dreaming my dreams”, el retrat en cru d’una de les artistes més polèmiques, contradictòries i fascinants de la història del pop, amb els testimonis d'entre d'altres, Keith Richards.

Què tenen en comú músics de jazz com John Coltrane, Ornette Coleman i Charles Mingus, estrelles del rock com Eric Clapton i el pare del soul, Ray Charles? La resposta és l'enginyer de so Tom Dowd. Al llarg de cinc dècades, aquests músics i molts altres van passar pel seu estudi de gravació, a la discogràfica Atlantic. La història de Tom Dowd (enginyer, productor, inventor, científic) és, doncs, la història de la música popular. Aquesta setmana us n'oferim la primera part.

Què tenen en comú músics de jazz com John Coltrane, Ornette Coleman i Charles Mingus, estrelles del rock com Eric Clapton i el pare del soul, Ray Charles? La resposta és l'enginyer de so Tom Dowd. Al llarg de cinc dècades, aquests músics i molts altres van passar pel seu estudi de gravació, a la discogràfica Atlantic. La història de Tom Dowd (enginyer, productor, inventor, científic) és, doncs, la història de la música popular. Aquesta setmana us n'oferim la primera part.

En el programa d’aquesta setmana apareixen estrelles tan diverses com Eric Clapton, Ray Charles, els Allman Brothers i Lynyrd Skynyrd. Però l’autèntic protagonista és Tom Dowd, l'enginyer de so que va gravar els discos d’aquests músics i de molts d’altres. La segona part del documental sobre Tom Dowd arrenca a finals dels anys cinquanta. A l’estudi de gravació de Tom Dowd, s’hi viu una revolució tecnològica que canviarà la manera de fer música: arriba el multipistes.

En el programa d’aquesta setmana apareixen estrelles tan diverses com Eric Clapton, Ray Charles, els Allman Brothers i Lynyrd Skynyrd. Però l’autèntic protagonista és Tom Dowd, l'enginyer de so que va gravar els discos d’aquests músics i de molts d’altres. La segona part del documental sobre Tom Dowd arrenca a finals dels anys cinquanta. A l’estudi de gravació de Tom Dowd, s’hi viu una revolució tecnològica que canviarà la manera de fer música: arriba el multipistes.

Amb la fi dels Beatles, John Lennon va canviar la despreocupació del pop per l’activisme polític. El suport de Lennon al moviment contra la guerra del Vietnam i la seva relació amb els Panteres Negres el van convertir, als ulls del president Richard Nixon, en una amenaça per als Estats Units.

“Els Estats Units contra John Lennon” és un retrat del Lennon activista, i al mateix temps, una crònica de la persecució a què va ser sotmès per part de l’administració Nixon. Està fet a partir dels testimonis d’artistes, però també de polítics, periodistes, agents de la CIA i l’FBI, i activistes de les diverses faccions que van donar forma a la contracultura nord-americana de finals dels anys seixanta. La primera part del documental recull la transformació de Lennon en activista, que culmina amb la campanya en un hotel de Toronto “Bed in for peace” i l'èxit de la cançó "Give peace a chance", que es va convertir en un himne oficiós de les mobilitzacions contra la guerra.

A “Els Estats Units contra John Lennon” hi apareixen, entre molts d’altres, Yoko Ono, l’ex-senador George McGovern, els periodistes Walter Cronkite, Carl Bernstein i Geraldo Rivera, el lingüista Noam Chomsky, l’activista Angela Davis, l’ex-líder dels Panteres Negres Bobby Seales i els escriptors Gore Vidal i Jon Wiener.

Amb la fi dels Beatles, John Lennon va canviar la despreocupació del pop per l’activisme polític. El suport de Lennon al moviment contra la guerra del Vietnam i la seva relació amb els Panteres Negres el van convertir, als ulls del president Richard Nixon, en una amenaça per als Estats Units.

“Els Estats Units contra John Lennon” és un retrat del Lennon activista, i al mateix temps, una crònica de la persecució a què va ser sotmès per part de l’administració Nixon. Està fet a partir dels testimonis d’artistes, però també de polítics, periodistes, agents de la CIA i l’FBI, i activistes de les diverses faccions que van donar forma a la contracultura nord-americana de finals dels anys seixanta. La primera part del documental recull la transformació de Lennon en activista, que culmina amb la campanya en un hotel de Toronto “Bed in for peace” i l'èxit de la cançó "Give peace a chance", que es va convertir en un himne oficiós de les mobilitzacions contra la guerra.

A “Els Estats Units contra John Lennon” hi apareixen, entre molts d’altres, Yoko Ono, l’ex-senador George McGovern, els periodistes Walter Cronkite, Carl Bernstein i Geraldo Rivera, el lingüista Noam Chomsky, l’activista Angela Davis, l’ex-líder dels Panteres Negres Bobby Seales i els escriptors Gore Vidal i Jon Wiener.

L’any 2002 Metallica són a l’estudi per gravar un nou disc. Però la gravació no avança i el grup contracta un psicòleg per ajudar-los a resoldre-la. Per complicar encara més la situació, James Hetfield, el cantant de la banda, desapareix per sorpresa i ingressa en un centre de desintoxicació. I a més, la banda segueix buscant un baixista que els torni a convertir en quartet. Coincidint amb la seva tornada a Barcelona com a caps de cartell del festival Sonisphere, Sputnik emet “Metallica: una mena de monstre”, un documental que entra en la intimitat dels reis del thrash metal durant la gravació més traumàtica de la seva carrera, la del disc "St. Anger".

L’any 2002 Metallica són a l’estudi per gravar un nou disc. Però la gravació no avança i el grup contracta un psicòleg per ajudar-los a resoldre-la. Per complicar encara més la situació, James Hetfield, el cantant de la banda, desapareix per sorpresa i ingressa en un centre de desintoxicació. I a més, la banda segueix buscant un baixista que els torni a convertir en quartet. Coincidint amb la seva tornada a Barcelona com a caps de cartell del festival Sonisphere, Sputnik emet “Metallica: una mena de monstre”, un documental que entra en la intimitat dels reis del thrash metal durant la gravació més traumàtica de la seva carrera, la del disc "St. Anger".

Aquesta setmana parlem de madurar, de fer-se gran i d'envellir. Parlem de l'edat del rock, una cultura musical amb més de cinquanta anys d'història que viu un moment delicat. Des del seu naixement a mitjans dels anys 50, el rock ha estat associat a la jovuentut. Però el revival constant d'estils musicals anteriors, la dificultat de fer arribar al públic propostes innovadores i el domini del mercat d'artistes veterans posa en dubte la salut de la cultura rock. I l'allau de retorns de bandes d'altres èpoques, com The Police, Genesis o els Smashing Pumpkins, ha tornat a posar sobre la taula una vella pregunta: es mor, el rock? Aquest dijous, a l'"Sputnik", mirem de donar-hi resposta. El documental "Les arrugues del rock" és una producció feta per un equip de l'"Sputnik", i realitzat per Xavi Figueras.

El programa analitza l'estat de la cultura rock a partir d'una mirada al present -però també als inicis- d'aquesta tradició musical, aturant-se en els moments de la història que han configurat la seva identitat. Compta amb les opinions d'artistes de llarg recorregut -Alaska (Fangoria), Santiago Auserón, Lluís Gavaldà (Els Pets) i Christina Rosenvinge- i de la banda novell No Way Out. A més, representants de la indústria musical -ràdio, discogràfiques, promotors de concerts- hi afegeixen el seu punt de vista.

“Rumours”, de Fleetwood Mac, és un dels discos més influents del pop dels anys setanta. Però darrere d’èxits com “Don’t stop”, “You make loving fun” i “Go your own way” hi ha una història tràgica.

L’àlbum “Rumours” es va gravar mentre les dues parelles sentimentals que hi havia a Fleetwood Mac se separaven. Aquesta setmana a l’Sputnik, us oferim la història d’un àlbum clàssic, “Rumours”, que es va aixecar sobre dues històries de desamor.

“Rumours”, de Fleetwood Mac, és un dels discos més influents del pop dels anys setanta. Però darrere d’èxits com “Don’t stop”, “You make loving fun” i “Go your own way” hi ha una història tràgica.

L’àlbum “Rumours” es va gravar mentre les dues parelles sentimentals que hi havia a Fleetwood Mac se separaven. Aquesta setmana a l’Sputnik, us oferim la història d’un àlbum clàssic, “Rumours”, que es va aixecar sobre dues històries de desamor.

Aquesta setmana parlem de punk. Però "Punk's not dead" comença on acaben totes les històries oficials del punk. Perquè encara que mai s'expliqui, hi ha vida després dels Sex Pistols, The Ramones i The Clash.

La primera part del documental "Punk's not dead" recorre la història d'aquesta cultura al llarg dels anys vuitanta i els noranta. Supervivents del punk original i nous artistes com Black Flag i Fugazi mantenen viva una tradició que, amb bandes com Green Day i The Offspring, es convertirà en un èxit de vendes. La història mai explicada del punk, a l"'Sputnik". Pròxim programa

Els veterans (The Adicts, Sham 69, UK Subs...) sobreviuen com poden, mentre a les llistes de vendes arriben noves bandes com Good Charlote o My Chemical Romance. "Punk's not dead" es fa una pregunta: què és l'autèntic punk?

Aquesta setmana parlem de punk. Però "Punk's not dead" comença on acaben totes les històries oficials del punk. Perquè encara que mai s'expliqui, hi ha vida després dels Sex Pistols, The Ramones i The Clash.

La primera part del documental "Punk's not dead" recorre la història d'aquesta cultura al llarg dels anys vuitanta i els noranta. Supervivents del punk original i nous artistes com Black Flag i Fugazi mantenen viva una tradició que, amb bandes com Green Day i The Offspring, es convertirà en un èxit de vendes. La història mai explicada del punk, a l"'Sputnik". Pròxim programa

Els veterans (The Adicts, Sham 69, UK Subs...) sobreviuen com poden, mentre a les llistes de vendes arriben noves bandes com Good Charlote o My Chemical Romance. "Punk's not dead" es fa una pregunta: què és l'autèntic punk?

El punk el van posar en marxa bandes com The Ramones i The Sex Pistols, però la cultura del punk no va desaparèixer amb ells. Aquest és el punt de partida del documental “Punk’s not dead”. Aquesta setmana us n’oferim la segona part. El programa arrenca amb la lluita per la supervivència dels grups més veterans -The Adicts, Sham 69...- i arriba fins a bandes actuals tan populars com My Chemical Romance o Good Charlote, passant per fenòmens com Green Day, Pennywise o les gires Vans Warped Tour. El seu èxit planteja una pregunta: què és l’autèntic punk?

Al programa apareixen, entre molts d’altres, The Damned, The Ramones, Minor Threat, The Adicts, The Subhumans, Bad Religion, Social Distortion, Good Charlotte o My Chemical Romance.

El punk el van posar en marxa bandes com The Ramones i The Sex Pistols, però la cultura del punk no va desaparèixer amb ells. Aquest és el punt de partida del documental “Punk’s not dead”. Aquesta setmana us n’oferim la segona part. El programa arrenca amb la lluita per la supervivència dels grups més veterans -The Adicts, Sham 69...- i arriba fins a bandes actuals tan populars com My Chemical Romance o Good Charlote, passant per fenòmens com Green Day, Pennywise o les gires Vans Warped Tour. El seu èxit planteja una pregunta: què és l’autèntic punk?

Al programa apareixen, entre molts d’altres, The Damned, The Ramones, Minor Threat, The Adicts, The Subhumans, Bad Religion, Social Distortion, Good Charlotte o My Chemical Romance.

El cantautor Daniel Johnston és un artista de culte. Un autor amb un univers ric i personal que s’ha guanyat admiradors com Sonic Youth, Yo La Tengo, Kurt Cobain de Nirvana o Tom Waits. Però al mateix temps, com un Brian Wilson de la generació de l’indie, Johnston pateix greus transtorns de personalitat. I les seves cançons, al mateix temps ingènues i fosques, reflecteixen el complex món interior de Daniel. “El diable i Daniel Johnston” és un retrat extraordinari d’un músic que viu al límit entre la genialitat i la bogeria. La primera part del documental, que us oferim aquesta setmana, arrenca amb la vida domèstica de Johnston, imprescindible per entendre la seva obra, i el segueix en les seves peripècies per donar a conèixer "Hi how are you?", una gravació domèstica en format de caset que arribarà a oïdes dels músics de Sonic Youth i altres figures de l'underground del rock i li permetrà viure un dels seus somnis: aparèixer a l'MTV.

El cantautor Daniel Johnston és un artista de culte. Un autor amb un univers ric i personal que s’ha guanyat admiradors com Sonic Youth, Yo La Tengo, Kurt Cobain de Nirvana o Tom Waits. Però al mateix temps, com un Brian Wilson de la generació de l’indie, Johnston pateix greus transtorns de personalitat. I les seves cançons, al mateix temps ingènues i fosques, reflecteixen el complex món interior de Daniel. “El diable i Daniel Johnston” és un retrat extraordinari d’un músic que viu al límit entre la genialitat i la bogeria. La primera part del documental, que us oferim aquesta setmana, arrenca amb la vida domèstica de Johnston, imprescindible per entendre la seva obra, i el segueix en les seves peripècies per donar a conèixer "Hi how are you?", una gravació domèstica en format de caset que arribarà a oïdes dels músics de Sonic Youth i altres figures de l'underground del rock i li permetrà viure un dels seus somnis: aparèixer a l'MTV.

Es pot separar l’obra d’un artista de la seva vida? En el cas de Daniel Johnston és del tot impossible. Les seves cançons les habiten dimonis, fantasmes i superherois de còmic com el Capità Amèrica. Perquè Daniel Johnston té greus trastorns de personalitat. I són aquests desordres els que donen forma a la seva obra. La segona part del documental “El diable i Daniel Johnston” arrenca l’any 1988. El nom de Johnston ja circula per l’underground del rock, i el bateria del grup Sonic Youth el convida a gravar un disc a Nova York, just quan Daniel acaba de sortir de la seva pitjor crisi emocional, el què ell anomena el seu “any en blanc”.

Es pot separar l’obra d’un artista de la seva vida? En el cas de Daniel Johnston és del tot impossible. Les seves cançons les habiten dimonis, fantasmes i superherois de còmic com el Capità Amèrica. Perquè Daniel Johnston té greus trastorns de personalitat. I són aquests desordres els que donen forma a la seva obra. La segona part del documental “El diable i Daniel Johnston” arrenca l’any 1988. El nom de Johnston ja circula per l’underground del rock, i el bateria del grup Sonic Youth el convida a gravar un disc a Nova York, just quan Daniel acaba de sortir de la seva pitjor crisi emocional, el què ell anomena el seu “any en blanc”.

Sputnik estrena la sèrie “Benvinguts als anys 80”, que recorre tots aquests fenòmens musicals i arrenca amb un capítol dedicat a la música que va néixer de les cendres del punk.

Bandes tan diverses com Wire, Devo, Siouxise and the Banshees, Gang of four o els alemanys DAF van donar la volta a la màxima dels Sex Pistols -“no future”-per construir un nou llenguatge musical i, sobretot, per expressar un punt de vista crític amb la cultura del seu temps. Neix el postpunk.

La música, i la cultura pop en general viuen sota la influència d’un dels revivals més intensos que s’han conegut mai. Ja fa anys que tornen els anys 80. Però tornen per molts fronts diferents: perquè la dècada dels 80 van ser, en realitat, moltes dècades al mateix temps: la dels supervendes del pop, però també la del naixement hip hop, la de la música industrial o la década de la música electrònica de ball i del pop sintètic.

Sputnik estrena la sèrie “Benvinguts als anys 80”, que recorre tots aquests fenòmens musicals i arrenca amb un capítol dedicat a la música que va néixer de les cendres del punk.

Bandes tan diverses com Wire, Devo, Siouxise and the Banshees, Gang of four o els alemanys DAF van donar la volta a la màxima dels Sex Pistols -“no future”-per construir un nou llenguatge musical i, sobretot, per expressar un punt de vista crític amb la cultura del seu temps. Neix el postpunk.

La música, i la cultura pop en general viuen sota la influència d’un dels revivals més intensos que s’han conegut mai. Ja fa anys que tornen els anys 80. Però tornen per molts fronts diferents: perquè la dècada dels 80 van ser, en realitat, moltes dècades al mateix temps: la dels supervendes del pop, però també la del naixement hip hop, la de la música industrial o la década de la música electrònica de ball i del pop sintètic.

El rap, el breakdance i els grafitis

Va néixer fa tres dècades als barris negres de Nova York i s’ha convertit en l’últim gran fenomen de masses de la música pop. El hip hop és el protagonista del tercer capítol de la sèrie “Benvinguts als anys 80”. Els primers DJs, les estrelles del rap original i els pioners del breakdance i els grafitis ens porten per la primera dècada de la història del hip hop, els ans de Run DMC, Sugarhill Gang, Afrika Bambaataa & Soulsonic Force, Grandmaster Flash & Furious Five o l’apropament de Blondie i The Clash al hip hop.

Al programa apareixen, entre d’altres, els rapers Kurtis Blow i Mikey D, els DJ Afrika Islam i Dee Nasty, el director de cinema i presentador del programa de televisió Graffiti Rock i l’artista del grafitis James Top.

Charts, Clips & Commerz.

L'arribada del vídeo va acabar amb l'estrella de la ràdio, però va crear una nova mena d'estrella pop de dimensions desconegudes fins aleshores. Aquesta setmana us oferim un nou capítol de la sèrie ¿Benvinguts als anys 80¿ dedicat a les grans figures de la dècada del vídeoclip, de les llistes d'èxit i les xifres de vendes milionàries.

Rock gòtic, música industrial i black metal.

La música pop dels anys vuitanta parlava de diversió, d’optimisme i d’èxit. Però mentre Duran Duran i Kylie Minogue regnaven a les llistes de vendes, a l’underground de ciutats com Londres i Berlín s’escrivia la contracrònica musical de la dècada.

Aquesta setmana us oferim un nou capítol de la sèrie “Benvinguts als anys 80”, dedicat al costat fosc d’uns anys que van ser molt rics en músiques experimentals i d’avantguarda. El programa se centra en els sons sintètics de la música industrial, en el rock gòtic de bandes com Bauhaus i en el naixement del black metal. Hi apareixen, entre molts d’altres, Killing Joke, Throbbing Gristle, Psyche, Cabaret Voltaire, Einstürzende Neubauten, Siouxsie & The Banshees, The Cure, DAF i Celtic Frost.

House Nation & Acid Parties.

De la barreja entre la pulsió de la música disco i la tècnica del hip hop va néixer una nova música de ball: el house. Acomiadem la sèrie "Benvinguts als anys 80" amb un capítol dedicat a la música electrònica de ball. Recorrem un camí que comença als clubs underground de Nova York com el Paradise Garage i acaba a les grans festes il¿legals d¿Anglaterra.