"1918: final i començament"; és el segon dels documentals austríacs sobre l'impacte de la Primera Guerra Mundial en aquell país; un programa que conté, entre altres joies, enregistraments de la veu de l'emperador Carles I.
Coronat el 29 de desembre del 1916, el jove monarca era conscient que el seu imperi no podia resistir indefinidament els costos humans i materials de la guerra en tres fronts (l'italià, el balcànic i el rus) i, per tant, s'esforçà tot seguit per arribar a un acord de compromís amb els aliats. Els instruments secrets per aconseguir-ho van ser els seus cunyats, els prínceps Sixt i Xavier de Borbó-Parma, tots dos oficials de l'exèrcit belga, i la notorietat d'aquestes negociacions era tal que, segons l'ambaixador alemany a Viena, Carles "pensava molt més en la pau que no en la victòria".
Tanmateix, la creixent dependència d'Alemanya deixava a Carles un marge de maniobra limitat i, per altra banda, el govern francès no es mostrà gens receptiu a les seves ofertes. A més, al llarg del 1917 la revolució a Rússia i la catastròfica desfeta italiana de Caporetto van crear entre els austroalemanys una il?lusió de triomf imminent que eclipsava els desitjos de pau. En definitiva, cada cop més esgotat i trontollant, l'imperi austrohongarès continuà fent la guerra, i no va patir un veritable col?lapse fins a la tardor del 1918.
Si bé a Alemanya la derrota comportà la caiguda de la monarquia i pèrdues territorials, però no la liquidació del Reich, a Àustria-Hongria no tan sols van ser destronats els Habsburg, sinó que l'imperi fou esquarterat, i això en nom d'un principi de les nacionalitats que, en el mosaic etnicolingüístic de l'Europa centre-oriental, resultava pràcticament inaplicable. De resultes d'aquest repartiment del botí va restar, al voltant de Viena, una petita Àustria residual, econòmicament poc viable, brou de cultiu de la revolució social i objecte encara de les ambicions territorials dels Estats veïns.
Aquesta fràgil República austríaca, a la qual els vencedors van prohibir d'unir-se a Alemanya, seria durant les dues dècades següents terreny abonat per a la hiperinflació, la inestabilitat política i els moviments autoritaris, i acabaria, el 1938, engolida dins del Tercer Reich de Hitler. Gairebé cap dels altres Estats successors de l'imperi no va conèixer, en els setanta anys següents, una democràcia parlamentària estable. I tanmateix, si agafem el mapa polític de l'Europa d'avui, tretze dels seus Estats, des de Polònia a Montenegro, des d'Ucraïna a Txèquia, són hereus totalment o parcial d'aquella doble monarquia desapareguda el 1918..
