Documentals

Viatjar carregat només amb la pròpia imaginació i coratge. "Món petit" mostra el repte més ambiciós de l’Albert: arribar exactament al punt més allunyat del planeta. És possible creuar el món sense diners a la butxaca, sense equipatge i en cadira de rodes? Una història de superació personal que arriba al “Sense ficció” després de recórrer alguns prestigiosos festivals de documental, com l’IDFA d’Amsterdam, i d’un itinerari destacable a les sales de cinema. L'Albert Casals és un jove que es mou amb cadira de rodes a causa d'una leucèmia patida amb només 5 anys. Una circumstància que no li ha impedit fer realitat el seu somni: viatjar per tot el món. I fer-ho a la seva manera. Sense diners, sovint sense companyia i sense equipatge. Mesclant les tècniques de l'autofilmació amb els mètodes tradicionals del gènere documental coneixerem qui és aquest noi, la seva història d'amor, la seva filosofia de vida, i la manera d'educar dels seus pares. Veurem com l'Albert i la seva xicota, l’Anna, van des de Barcelona fins a un remot far de Nova Zelanda. O com fracassen en l'intent. El recorregut (i el documental) pot ser considerat una bogeria, un romanç o una epopeia. O potser una mica de cada.

La reina i jo Dirigit per Nahid Persson Sarvestani, el treball ve precedit de l'èxit als Festivals Sundance, IDFA i Los Angeles Film Festival. "Sense ficció" aposta per un documental peculiar sobre la relació que estableixen la directora del film i l'exreina Farah Diba. L'objectiu final? Mostrar la importància de superar els prejudicis socials per poder conèixer i comprendre la realitat de l'altre i descobrir que dues dones completament diferents pel que fa a educació i ideals polítics troben en l'exili un nexe comú que les acostarà més del que haurien pogut imaginar mai. "La reina i jo" és el resultat de dos anys de treball. Després de 30 anys a l'exili pel fet d'haver participat en la Revolució Islàmica per enderrocar el règim monàrquic del xa de l'Iran, la cineasta iranianosueca Nahid Persson Sarvestani torna de visita al seu país d'origen i decideix enfrontar-se al repte de fer una pel·lícula centrada en Farah Diba, la viuda del xa. L'exreina rep la Nahid, però aviat descobreix el paper que va tenir la cineasta en la Revolució i comença a sospitar sobre les seves intencions. Tot i que la gravació s'atura, la Nahid torna a guanyar-se la confiança de la reina i juntes emprenen un viatge imprevisible a través del qual dues dones a l'exili descobreixen que tenen força aspectes en comú. Al llarg del documental, s'intercalen imatges d'arxiu de la vida dels monarques i la revolució iraniana amb les trobades entre la directora i Farah Diba a París, Londres, el Caire i Washington. Així, no només coneixem com va viure l'exreina el seu matrimoni, l'exili i la seva vida després, sinó que ens endinsem en les vivències de Nahid Persson i la repressió que van sofrir ella i la seva família, tant per part de la monarquia del xa com per part del règim de Khomeini. No cada dia pots mantenir una conversa relaxada amb qui va ser reina de l'imperi iranià, Farah Diba, exiliada de l'Iran des de 1979. Això ho va aconseguir Nahid Persson, una reputada directora de cinema iraniana que va ser expulsada del seu país perquè, segons les autoritats, realitzava pel·lícules en contra del règim dels aiatol·làs. La directora inicia el rodatge del documental amb una idea preconcebuda sobre qui va ser la dona més poderosa del seu país, però al llarg de la gravació ha d'admetre l'encant personal de Farah Diba. I, a la vegada, l'exemperadriu, que està a punt d'anul·lar el rodatge quan s'assabenta del passat comunista de Persson, arriba a la conclusió que rere la imatge de revolucionària i ferma detractora del seu marit, el xa Reza Pahlevi, s'amaga una dona que ha sofert la persecució i fins i tot la mort d'éssers estimats pel fet de reivindicar la llibertat del seu país. Totes dues, finalment, arriben a establir una atípica amistat. Nascuda a Shiraz (Iran), Nahid Persson Sarvestani va rebre asil polític a Suècia després de la revolució de 1979 a l'Iran. Les pel·lícules sociopolítiques de Persson han guanyat més de 25 premis, incloent-hi un Emmy internacional per Prostitution Behind the Veil. El 2006, després de l'estrena de la pel·lícula esmentada, Persson va ser detinguda a l'Iran per la seva crítica representació de la dona sota el règim de la República Islàmica. Sota arrest domiciliari, va treballar secretament en la seva pel·lícula Four Wives ¿ One Man, crítica de la poligàmia. Sundance Film Festival. EUA, 2009. IDFA (Festival Internacional de Cinema Documental d'Amsterdam). Països Baixos, 2009. Los Angeles Film Festival. EUA, 2009.

"Planeta blanc" és un documental sobre la primera expedició de discapacitats físics que conquista el Pol Sud Geogràfic sense ajuda externa, i un exemple de la "capacitat dels discapacitats". Un documental que parla de la superació de les barreres mentals, més que no pas les físiques, i que mostra la capacitat de treballar en equip, de superació i de respecte pel medi ambient.

Aquest documental fa un retrat cronològic de la crisi econòmica i del crack del sistema financer espanyols, vistos pel periodista de la BBC Paul Mason.

La narració en paral·lel de 5 històries - 5 breus trams de vida- de 5 personatges diferents i sense cap relació entre ells, però que viuen ?i el documental ho reflecteix en temps real- els últims 60 minuts d’allò que més els ha definit durant les seves vides. I tots saben que, superada aquesta hora, ja res no serà com abans. Una dona cega que afronta una operació crucial, una actriu que interpreta la darrera escena de la seva obra, un pilot d’avioneta que s’emociona amb el seu últim vol, un àrbitre que xiula l’últim partit i una parella a punt de tenir el seu fill són els protagonistes del documental.

"Assassinat un matí de diumenge". Dirigit per Jean-Xavier de Lestrade. Un documental espectacular narrat com un thriller que ens mostra de primera mà com funciona un procés judicial als Estats Units. L'espectador serà el principal testimoni de la història d'un fals culpable. Un relat ple de prejudicis que qüestiona els criteris de la justícia nord-americana i és crític amb l'abús del poder, que ha donat la volta al món i que, avui, segueix tenint vigència plena. El 7 de maig del 2000, a l'estacionament d'un hotel Ramada Inn a Jacksonville, Florida, Mary Ann Stephens, de 65 anys, rep un tret al cap davant els ulls del seu marit. Noranta minuts després, Brenton Butler, un noi de 15 anys, és arrestat. Ho té tot en contra: ha estat identificat per l'únic testimoni, el Sr Stephens, i ha signat una confessió. Per als investigadors i per als mitjans de comunicació que cobreixen la història, es tracta només d'un altre dels centenars de casos de joves marginals que llancen les seves vides per la borda amb un acte criminal. Però quan el cas arriba a les mans de la defensa, del carismàtic advocat Patrick Mac Guiness, la història deixa de ser tan comuna i agafa un altre caire. El jove proclama la seva innocència. Té blaus a la cara i al tòrax. El Brenton diu que els detectius el van colpejar i el van obligar a signar una confessió. I el que més el va pegar és un tal Glover, fill de Nat Glover, el xèrif de Jacksonville. Tothom, la policia, els mitjans de comunicació i l'opinió pública, estan a punt per condemnar Brenton Butler, però l'advocat defensor Mac Guiness comença una contundent batalla per restablir els drets del seu client i assenyalar amb el dit acusador aquells que ell considera que són els veritables culpables: els policies que van detenir el seu client.

Pot un segrestat sentir curiositat per retrobar-se amb el seu segrestador? "Sense ficció" explica la història de vuit turistes que van ser segrestats a Colòmbia. Anys després, alguns dels qui van perdre la llibertat tornen per reviure els fets i conèixer, de primera mà, les motivacions dels segrestadors que els van fer viure un dels pitjors moments de la seva vida. Quan es compleixen 40 anys dels fets que van donar nom a la "síndrome d'Estocolm", aquest documental donarà moltes eines per reflexionar sobre aquesta situació. El setembre del 2003, mentre feia un trekking per la regió selvàtica de Colòmbia, el realitzador de documentals Mark Henderson va ser segrestat juntament amb set turistes més, i va estar sota el control dels rebels marxistes colombians durant tres mesos. Onze mesos després de ser alliberat, Henderson va rebre un correu electrònic del seu segrestador, que havia deixat la guerrilla i havia fugit de Colòmbia. La seva nòvia ¿ també segrestadora del Mark ¿ va contactar amb altres ostatges, com la Reini, una jove alemanya, i li va demanar que fos la seva amiga a l'"amic de Facebook". El Mark i la Reini van respondre i, en fer-ho, van posar les rodes en moviment per a un viatge que els portaria de tornada a les muntanyes colombianes per enfrontar-se als dimonis del passat i trobar-se cara a cara amb un home i una dona que, un bon dia, van tenir a les mans la clau de la seva llibertat. Ells són els únics que tenen les respostes dels centenars de preguntes que en Marc s'havia fet sobre tot el que va succeir. Havia arribat el moment de trobar-se cara a cara amb els segrestadors. Després d'anys de planificació, al juliol del 2009, juntament amb la Reini i dos companys ostatges israelians més, el Mark torna a Amèrica del Sud, al lloc on va succeir tot, les muntanyes del nord de Colòmbia, i concerta una reunió clandestina amb el seu segrestador. "El meu segrestador" és un viatge personal, emocional i catàrtic al passat per tancar un capítol de la seva vida. Aquesta pel·lícula documental és una exploració del segrest ¿ es reviuen moments dels 101 de captiveri que van viure els protagonistes -, de la perseverança humana en circumstàncies extremes i del vincle inexplicable que es pot establir amb els segrestadors; i, finalment, és una història sobre el perdó.

Ha passat per dos rescats econòmics però Grècia, tot i que Europa no ha descartat el tercer rescat, camina cap a una certa recuperació econòmica. El documental pren com a símbol i punt de partida, l'avinguda Patision.

L'origen de tot va ser el documental d'una petita productora sueca sobre un grup de treballadors bananers de Nicaragua, que treballaven per la companyia Dole, i que van denunciar l'empresa perquè afirmaven que patien esterilitat i altres malalties a causa dels pesticides utilitzats per l'empresa en les seves plantacions. Una vegada rodat el film, i tot i que un jutjat va donar la raó als treballadors de la plantació, Dole va contraatacar amenaçant i perseguint els cineastes. D'aquí sorgeix un nou documental, el que presenta ara "Sense ficció", un relat clàssic d'enfrontament entre David i Goliat. El seu director, Fredrik Gertten, i l'equip del documental van patir, i enregistrar, uns mesos de constants atacs per part de Dole, que amenaçava de demandar-los. Finalment, i després de fer efectiva la demanda, Gertten va aconseguir una aliança insòlita dels partits de dretes i esquerres del Parlament suec que, units, van conduir a la derrota del gegant bananer. Aquesta és la història d'una petita productora de cinema que s'enfronta contra el gegant de la fruita "Dole", que vol detenir al preu que sigui l'exhibició del documental "Bananas" al Festival de cinema de Los Angeles. Des de demandes fins a tàctiques de la por, d'assetjament i de control dels mitjans de comunicació, el documental esdevé una terrible revelació sobre el que una gran empresa pot arribar a fer per tal de protegir la seva marca. Un relat que esdevé un thriller narrat pel mateix director, Fredrik Gertten, que posa de manifest els límits imposats a la llibertat d'expressió. Com diu obertament la companyia de relacions públiques de Dole, "és més fàcil conviure amb la mala consciència que amb la mala reputació".

La feina dels metges forenses ha esdevingut en els últims anys protagonista de moltes pel?lícules i sèries televisives, però la veritat és que continua sent una pràctica mèdica força desconeguda i carregada de tabús amb una realitat que té poc a veure amb els escenaris de ficció que coneix el gran públic. Perquè, malgrat aquesta popularitat, gairebé ningú coneix quins són els sentiments dels seus professionals, ni què fan per enfrontar-se cada dia a les situacions límits amb les quals es troben. El documental “Forenses” del Sense Ficció entrevistarà una quinzena d’experimentats professionals catalans de la mà dels quals s’accedirà als secrets de la professió aprofondint en les sensacions i les emocions que experimenten dia a dia. Malgrat que els forenses no acostumen a parlar de la seva feina en aquest documental ho fan sense limitacions acompanyant la càmara en els seus escenaris habituals de treball, les sales d’autòpsies, les guàrdies, i els judicis.

Aquest “Sense ficció” posa al descobert la relació de llunyania i odi que, històricament, Barcelona ha mantingut amb la mítica muntanya, malgrat la seva proximitat física. De la mà de Lluís Permanyer, descobrirem com Montjuïc desperta l’inconscient dels barcelonins en recordar com cada vegada que els ciutadans s'han rebel?lat contra el poder, els canons instal?lats a la muntanya han estat els encarregats de bombardejar-los i el castell els ha empresonat. Lluís Permanyer ens guia en un viatge històric i apassionant en què dóna les claus per desxifrar per què una relació que va començar com una història d’amor s’acaba transformant en odi i desconfiança. L’escriptor i cronista ens ajudarà a entendre els motius pels quals Montjuïc, geogràficament dins de Barcelona, està psicològicament tan allunyada dels barcelonins, que només s’hi acosten en esdeveniments puntuals.

Sota la dictadura de Stalin, centenars de milers d’infants van ser confinats al Gulag, o van néixer allà. Amb només 3 anys, un nen podia ser considerat perillós per a la societat, culpable de crims contra els antirevolucionaris ?condemnat, sovint, per l’opció política dels seus pares -, deportat a un lloc remot de la Sibèria i obligat a treballar. Els nens que van néixer al Gulag van ser separats de les seves mares quan tenien un any. Els que van sobreviure a aquest infern volen deixar palès el seu testimoni en aquest documental abans no sigui massa tard i ja no siguin a temps de dir-hi la seva. El documental aporta testimonis commovedors d’alguns dels nens que van viure al Gulag i d’alguns presoners adults. Tots ells van lluitar per preservar la seva història i la seva memòria. Aquests personatges constitueixen la trama del documental. Ells, els supervivents, expliquen tots els aspectes de la vida dels infants al Gulag: els arrestos, els trasllats en vagons com si fossin bestiar, la vida al camp, els embarassos, els naixements, les llars d’infants, l’educació, la intimidació, la separació i la mort. Per últim, parlen de l’alliberament, quan van deixar els campaments. Històries particulars, en definitiva, d’aquests testimonis que un dia van ser negats, humiliats, menystinguts i destrossats per una dictadura atroç, l’estalinista, que es basava en el rebuig vers l’individu i la seva vida. Alguns dels testimonis parlen per primera vegada, ja que a Rússia la seva història encara és un tabú. Acompanyat de proves documentals ? extretes dels arxius personals dels protagonistes i també d’arxius oficials russos - , aquest treball directe i impactant deixa una empremta de la vida d’aquests nens i nenes al Gulag.

L’any 1976, les màquines excavadores començaven a posar els fonaments del que havia de ser el complex turístic més gran de la península Ibèrica, 64.000 apartaments d’estiueig edificats sobre l’últim reducte dels Aiguamolls de l’Empordà. Un grup de joves, encapçalats per Jordi Sargatal, va prendre la iniciativa per paralitzar unes obres que ja estaven en marxa. Així va començar una lluita que va durar 7 anys. L’any 1976 es va donar a conèixer un projecte urbanístic que preveia la construcció d’apartaments turístics per a 64.000 persones a l’Alt Empordà. L’emplaçament havia d’eliminar per sempre l'última zona d’Aiguamolls, un autèntic santuari d’aus migratòries del golf de Roses. “Entre el cel i la terra” és la història dels joves que es van atrevir a desafiar el sistema preestablert. No ho van tenir fàcil, donat que els enemics no eren pocs. En primer lloc, una constructora que els va arribar a reclamar danys i perjudicis per valor de 4.000 milions de pessetes de l’any 1978. En segon lloc, la justícia i les forces d’ordre públiques que els assetjaven amb detencions i expedients. I finalment, unes institucions acabades de crear amb cap experiència en temes mediambientals. Combatent amb tota la seva valentia i enginy, aquells joves van aturar la destrucció d’allò que, amb el temps, ha esdevingut una de les més grans reserves d’ocells del sud d’Europa; una lluita que va concloure el 13 d’octubre de 1983 amb la creació, votada al Parlament català per unanimitat, del Parc Natural, un dels més carismàtics i reconeguts de Catalunya. En el documental també hi participen altres figures determinants en el procés de defensa com són Josep Espigolé, Martí Boada, Francesc Giró, Narcís Serra o Jordi Pujol, entre d’altres.

“Bucarest, la memòria perduda” aborda la seva recerca personal d’Albert Solé per recuperar les arrels en una vida marcada pel seu pare, Jordi Solé Tura, afectat d’Alzheimer. Albert Solé és periodista i va néixer a l'exili l'any 1962. Les seves arrels estan emmarcades entre un doble exili. El seu pare, Jordi Solé Tura, obligat a marxar d'Espanya per la seva militància antifranquista als anys 60, ha començat un nou exili interior, aquest cop sense possibilitat de retorn: ara lluita contra l'Alzheimer. Aquest documental pretén recuperar els records d'unes vides atípiques en les quals es mesclen personatges històrics i capítols poc coneguts de la Guerra Freda i la lluita contra el franquisme. L'Albert viatjarà d'un exili a un altre intentant recompondre la memòria de la seva família i la seva pròpia. L'origen de l'Albert és rocambolesc: posseeix tres nacionalitats i cap es correspon amb la del seu lloc de naixement veritable. Fins que no va tenir 10 anys no li van dir la veritat, que havia nascut a Romania, clandestinament i protegit per la xarxa del PCE a l'exili. Ningú no podia saber que allà hi havia la principal emissora antifranquista, Radio España Independiente, La Pirenaica, on en Jordi era l'únic periodista jove i l'únic procedent de l'interior del país. La diferent percepció sobre l'evolució del règim franquista que es tenia des de dins i des de fora d'Espanya no va trigar gaire a generar conflictes dins les files de la resistència. La infantesa de l'Albert va estar marcada per la lluita contra el règim, però també per les lluites intestines entre l'aparell del PCE i els renovadors. Com a conseqüència, finalment, en Jordi Solé Tura va ser expulsat del partit, juntament amb Jorge Semprún i Fernando Claudín. La família va quedar desemparada i va haver de tornar a Espanya. Els seus records són les impressions disperses d'un nen: l'empresonament del seu pare, el terror a la policia, les reunions clandestines, les detencions, les converses sobre tortures... Sempre tot relacionat amb la política. Els diferents personatges que anirà trobant durant el documental l'ajudaran a recompondre el trencaclosques de la memòria, a donar-li forma i a entendre les circumstàncies que van marcar la seva infantesa. Aquesta història arrenca a principis dels anys 60, quan la família es trasllada a Romania, i acaba l'any 1983, quan el PCE i el PSUC es trenquen i acaben, així, amb els somnis d'una generació de lluitadors. El documental acabarà als nostres dies, mostrant la lluita de Jordi Solé Tura contra la malaltia. Pel camí haurem visitat la clandestinitat, els darrers anys de la Dictadura i la Transició espanyoles i, sobretot, la infantesa atípica del fill d'uns progenitors que van decidir ser coherents amb les seves idees.

“Bucarest, la memòria perduda” aborda la seva recerca personal d’Albert Solé per recuperar les arrels en una vida marcada pel seu pare, Jordi Solé Tura, afectat d’Alzheimer. Albert Solé és periodista i va néixer a l'exili l'any 1962. Les seves arrels estan emmarcades entre un doble exili. El seu pare, Jordi Solé Tura, obligat a marxar d'Espanya per la seva militància antifranquista als anys 60, ha començat un nou exili interior, aquest cop sense possibilitat de retorn: ara lluita contra l'Alzheimer. Aquest documental pretén recuperar els records d'unes vides atípiques en les quals es mesclen personatges històrics i capítols poc coneguts de la Guerra Freda i la lluita contra el franquisme. L'Albert viatjarà d'un exili a un altre intentant recompondre la memòria de la seva família i la seva pròpia. L'origen de l'Albert és rocambolesc: posseeix tres nacionalitats i cap es correspon amb la del seu lloc de naixement veritable. Fins que no va tenir 10 anys no li van dir la veritat, que havia nascut a Romania, clandestinament i protegit per la xarxa del PCE a l'exili. Ningú no podia saber que allà hi havia la principal emissora antifranquista, Radio España Independiente, La Pirenaica, on en Jordi era l'únic periodista jove i l'únic procedent de l'interior del país. La diferent percepció sobre l'evolució del règim franquista que es tenia des de dins i des de fora d'Espanya no va trigar gaire a generar conflictes dins les files de la resistència. La infantesa de l'Albert va estar marcada per la lluita contra el règim, però també per les lluites intestines entre l'aparell del PCE i els renovadors. Com a conseqüència, finalment, en Jordi Solé Tura va ser expulsat del partit, juntament amb Jorge Semprún i Fernando Claudín. La família va quedar desemparada i va haver de tornar a Espanya. Els seus records són les impressions disperses d'un nen: l'empresonament del seu pare, el terror a la policia, les reunions clandestines, les detencions, les converses sobre tortures... Sempre tot relacionat amb la política. Els diferents personatges que anirà trobant durant el documental l'ajudaran a recompondre el trencaclosques de la memòria, a donar-li forma i a entendre les circumstàncies que van marcar la seva infantesa. Aquesta història arrenca a principis dels anys 60, quan la família es trasllada a Romania, i acaba l'any 1983, quan el PCE i el PSUC es trenquen i acaben, així, amb els somnis d'una generació de lluitadors. El documental acabarà als nostres dies, mostrant la lluita de Jordi Solé Tura contra la malaltia. Pel camí haurem visitat la clandestinitat, els darrers anys de la Dictadura i la Transició espanyoles i, sobretot, la infantesa atípica del fill d'uns progenitors que van decidir ser coherents amb les seves idees.

“La reina de Versalles” és un documental basat en els membres d'una família multimilionària i en els reptes financers que afronten arran de la crisi econòmica. Amb proporcions èpiques d’una tragèdia de Shakespeare, el documental segueix dos personatges únics, David i Jackie Siegel, a partir de les històries d'èxit dels quals es mostren les virtuts i els defectes innats de l’anomenat “somni americà”. “La reina de Versalles” comença mostrant la família triomfant, l’any 2007, a punt de construir la casa més gran dels Estats Units, un palau de més de 8.000 metres quadrats. Durant els dos anys següents, el seu imperi en expansió, impulsat per la bombolla immobiliària i l’abaratiment del diner, trontollarà a causa de la crisi econòmica. Aquest fet produirà importants canvis en l'estil de vida i en el caràcter dels protagonistes.

El 15 de gener de 1939, Robert Capa, un jove fotògraf, aleshores força desconegut, que havia cobert diversos escenaris de la Guerra Civil espanyola, és a Barcelona. De matinada, s'assabenta que les tropes franquistes estan a punt d'entrar a Tarragona. Immediatament es posa en marxa per arribar-hi. Allà es troba que una bona part de la població civil es disposa a abandonar la ciutat, cap al nord, a través de la carretera N-340. Aquest seria l'inici de l'èxode de centenars de milers de persones, primer cap a Barcelona, després fins a França. Aquell dia, el 15 de gener del 39, Capa els acompanya i fa un total de 101 fotografies. D'aquestes fotografies avui se'n conserven alguns negatius, algunes còpies originals i els fulls de contacte, el document de referència fotogràfica creat per Robert Capa. Juntament amb les instantànies, Capa escrivia textos breus per acompanyar-les i contextualitzar-les, una mena de "peus de foto" que aporten informacions molt valuoses i reflexions personals sobre el drama de què estava sent testimoni. El documental reconstrueix l’itinerari i mostra els testimonis d’aquelles persones que van viure aquell dia en la seva pròpia pell i amb els seus ulls. Diu Capa: “Així és com s’ha tornat aquests últims anys el món on volíem viure”, i avui podem sentir el dolor d’aquells moments i d’aquella data. El llegat de la fotografia.

Els Encants formen part de la identitat de Barcelona, és un microcosmos amb vida pròpia que s’ha mogut per la ciutat des de fa molts d’anys. Cada dia centenars de paradistes, clients, turistes i curiosos passegen pels seus passadissos, buscant alguna cosa. Hi ha qui busca productes quotidians; d’altres, antiguitats; d’altres roba de segona mà, andròmines de tot tipus, color i origen. Aquesta diversitat és l’essència d’aquest caos endreçat que han esdevingut els Encants al llarg de tots aquest temps. Entre els clients dels Encants entrevistats en el documental hi ha des d’una noia del Camerun que només havia vist parades a terra al seu país fins a un buidador de pisos protagonista de la subhasta matinal, l’arxiver dels Encants o bé el periodista Emili Manzano, client habitual. L’equip de gravació també ha viscut les angoixes i esperances dels paradistes, des dels que porten diverses generacions al mercat fins als nouvinguts provinents d’altres cultures, per veure com feien aquest canvi i superaven dificultats com la pluja el dia previst de la inauguració. Al mateix temps, el documental també fa un repàs de la història dels Encants, des de l’origen mateix de la paraula als diferents emplaçaments que ha tingut a la ciutat.

Cinc càmeres trencades per recollir el que passava al seu poble, Bil’in, a l'oest de Ramallah (Cisjordània). Emad Burnat compra la primera càmera domèstica, l’any 2005, per poder enregistrar l’evolució del seu fill acabat de néixer, Gibreel, i la del lloc on viuen. Cinc anys i cinc càmeres de vídeo seran les que necessitarà a partir de llavors per enregistrar també la història de la resistència del seu poble i de la violència infligida als seus habitants. Cinc càmeres que es voldran silenciar, que seran trencades en diferents moments, com també es trencaran les vides d’alguns dels vilatans de Bil’in, des que els israelians comencen a construir un mur que delimitarà el perímetre d’un assentament jueu gegant. Finalista als últims Oscars, acaba de guanyar un Emmy com a millor documental. La pel?lícula és fruit de la col?laboració entre el palestí Emad i el director israelià Guy Davidi. “Cinc càmeres trencades” tracta sobre cinc càmeres de vídeo. La vida útil de cada càmera emmarca un capítol en la lluita del poble palestí de Bil'in ?amb el suport d’activistes d'Israel i d’altres indrets? en contra de l'expansió dels assentaments israelians i l’avanç de la tanca de seguretat del país, que, en conjunt, pretenen destruir la major part de la terra conreada del poble. Les càmeres també capturen la creixent presa de consciència i la perplexitat d'un nen ?el fill d’Emad Burnat? nascut en un món esquinçat per un conflicte que els adults amb prou feines poden comprendre. Burnat, quan va comprar la càmera per gravar el seu fill, poc podia preveure que, com a càmera aficionat, es convertiria en una font de materials que servirien com a proves davant els tribunals, agències de notícies, vídeos d'Internet i fins i tot altres documentals ?que acabarien fent que, finalment, la seva pròpia pel?lícula documental fos nominada a l'Oscar. Per la seva tasca, Emad serà empresonat i perdrà bona part de les seves càmeres i una part dels seus amics i aliats en la lluita per la causa palestina i del seu poble.

Entre 1956 i 1963 més de 14.000 persones van contreure la pòlio a Espanya. Unes 2.000 van morir i la resta van quedar amb greus seqüeles que els han afectat tota la vida. Totes aquestes víctimes es podien haver evitat perquè ja hi havia un remei eficaç contra la pòlio, la vacuna Salk injectable primer i després l’oral Sabin. Però les autoritats franquistes no van fer cap campanya de vacunació massiva i gratuïta, només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics van poder vacunar-se. El criteri econòmic va imperar sobre el benestar de la població. Més tard, la lluita entre famílies polítiques del franquisme per control de la sanitat van endarrerir l’aplicació d’una vacuna que hauria pogut salvar tantes vides, com va passar a molts països, inclòs el veí Portugal del dictador Salazar. Fins el 1963 no s’organitza la primera campanya estatal de vacunació contra la pòlio, que reduirà dràsticament l’impacte d’aquesta terrible malaltia paralitzant. Malgrat aquest èxit, la relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris del moment van fer que la pòlio no quedés oficialment eradicada d’Espanya fins el 1988. Molts afectats de pòlio, després d’anys d’esforços i superació per portar una vida més o menys normalitzada, s’han d’enfrontar ara a la síndrome postpòlio, un quadre que sol aparèixer cap als 40 o 50 anys i que empitjora tremendament la seva afectació. Han passat de ser un epidèmia temuda a una malaltia rara. Els supervivents de la pòlio saben que són els últims testimonis d’una plaga que va arrasar la humanitat i que ara ja està pràcticament eradicada a tot el món. En els seus últims anys de vida lluiten per denunciar la negligència d’una dictadura que els va deixar infectar i la injustícia d’una democràcia que no ha reconegut el seu patiment.

A El Salvador, dues bandes s’enfronten en una guerra cruel, sense pietat. S’anomenen les “maras”: la Mara Salvatrucha i la Mara 18. Construïts sobre el model de les bandes de Los Angeles, aquests grups de delinqüents juvenils sembren el terror per tota l’Àmerica Central i, especialment, a El Salvador. L’activitat de les Maras ja esquitxa racons de tot el món i, basant-se en la violència, destrueix tots els principis democràtics condemnant a mort uns joves que han perdut tota esperança. Christian Poveda va conviure amb alguns dels membres de la Mara 18 durant 1 any i mig. Poc després que el documental “La vida loca” es fes públic, Poveda va ser assassinat, el 2 de setembre del 2009 a El Salvador. Els joves de les maras són temuts arreu. El documental en fa un retrat que intenta anar més enllà de la violència i també ens mostra com aquests joves reflecteixen la desintegració de l’estructura familiar en la societat salvadorenya i la desesperació en la qual han crescut. “La vida loca” ens ofereix un testimoni únic de com és la vida real en aquest país. Joves que pateixen, que desafien, que tenen ràbia. Com que se sent acorralada, la resposta d’aquesta generació perduda adapta com a màxima vital la negació de tot, la revolta i, com a conseqüència, la mort.

Intimitats Germans Roca. El millor restaurant del món En pocs anys han passat de col?laborar en el restaurant familiar d’un barri de Girona a ser considerats uns autèntics herois de la cuina. De servir plats casolans a ser admirats per la creació culinària, aquella que inventa nous gustos, que combina nous sabors. Aquesta ha estat la trajectòria dels germans Roca de Girona, aclamats a tot el món. Sense ficció proposa una mirada a l’esfera més personal de tres germans que, des de fa anys, han unit esforços, sense renunciar als seus orígens, per portar El Celler de Can Roca a dalt de tot: a ser considerat el millor restaurant del món. Com ha estat la trajectòria que ha dut els tres germans, que han viscut a la cuina gran part de la seva vida, a ser considerats els millors?

La plaga "La plaga" és un treball dirigit per Neus Ballús que alterna estratègies narratives del documental i de la ficció i és interpretada per actors no professionals - tenia cinc nominacions als premis Gaudí (millor pel?lícula, millor director, millor guió, millor muntatge i millor fotografia) i va ser la gran sorpresa d’aquesta edició dels Gaudí en emportar-se 4 dels premis - l'única categoria en la qual estava nominada i no va guanyar va ser la de millor fotografia. A més, el film ha recorregut diversos festivals europeus i, en tots ells, ha destacat amb èxit de crítica. El Raül, un pagès que intenta fer producció ecològica, contracta el Iurie perquè l'ajudi en les feines del camp. El Iurie és un lluitador moldau de lluita lliure, però per guanyar-se la vida ha de treballar en el que li surt. A poc a poc, les històries d'aquests dos homes van entrellaçant-se amb les de tres dones solitàries: la Maria, una anciana que ha de deixar la casa pairal on sempre ha viscut per anar-se'n a viure a una residència de gent gran; la Rose, una infermera filipina que acaba d'arribar al país, i la Maribel, una prostituta que cada cop té menys clients. Els destins de tots aquests personatges s'entreteixeixen a mesura que l'estiu avança.

Una història sobre el significat de la llibertat per a un grup de joves dones de Birmània en un país a la vora d'un canvi. La història d’un grup musical i del seu camí cap a l'autoexpressió; una mirada inspiradora del poder femení i de la unió quan té totes les circumstàncies en contra. Un treball fruit del seguiment de dos anys de la protagonista, Nikki, i la banda femenina de pop birmana Tiger Girls, que reflecteix la transformació d’un grup musical i, al mateix temps, del país on viuen. Aquest documental reflecteix els canvis que hi ha hagut a Birmània durant els últims anys. A través del seguiment de cinc noies joves que trenquen amb la tradició a la recerca de la seva “veu original”, el documental ofereix una metàfora poderosa per un país que, de sobte, ha aparegut en l'escenari mundial. Al setembre del 2010, les persones que havien estat vivint sota un règim militar repressiu durant més de 50 anys i que van sobreviure a la repressió brutal del 2007, miren amb un cert cinisme i cansament la perspectiva d'unes eleccions que tornaran la junta militar al poder. Contra aquest teló de fons, les Tiger Girls neixen d'una aliança entre la senyoreta Nikki, un esperit lliure, una australiana d’esperit bohemi, i Peter Thein, un empresari birmà sense escrúpols birmà que vol lucrar-se amb el grup. Però no serà fàcil. La Wai Hnin té molt mala oïda i és propensa als atacs de pànic; la Htike Htike no sap ballar; l’Ah Moon està obsessionada per progressar, i de la Kimmy tothom pensa que és lletja, tot i que és la que té millor veu. L'últim membre de la banda, la Cha Cha, té una lluita personal amb el seu pare, un militar que la vol controlar. Però quan la Nikki ajunta aquestes cinc, sap que tenen alguna cosa especial. Però les coses comencen a anar malament qual les noies no poden correspondre al “look" correcte i a l’estil d’actuació submisa d’altres artistes birmanes. Així que Pere Thein les acomiada. El grup vol mantenir el nom "Tiger Girls”. Però Thein amenaça que si ho fan les demandarà. Mentre Aung San Suu Kyi és alliberada del seu arrest domiciliari, les Tiger Girls comencen a treballar en cançons noves. Aquest serà un canvi radical per a la indústria de la música local i un gran risc financer per a Nikki que, amb el seu company Chris, està finançant l'enregistrament de l'àlbum i els clips de vídeo que acompanyen cada cançó. El repte és gran: a més, les seves lletres reflectiran l’esperit del poble birmà, que afronta un canvi polític tot anhelant la llibertat d’expressió.

Nota sobre el procés de gravació del documental La directora del documental va fer 6 viatges a Birmània. Va fer-ho al?legant al seu visat “retir per meditació”. Cada vegada va filmar de manera discreta amb una petita càmera digital i fent-se passar per turista. Ella i el seu acompanyant van ser perseguits, fotografiats i, finalment, detinguts pels serveis d’intel?ligència militar. Però van poder treure el material del país i fer-ne un documental.

La setmana en què l’esdeveniment arriba al zenit, “Sense ficció” presenta el primer documental que es fa en 3D sobre les Falles de València. Leonardo da Vinci, a qui li presta la veu l'actor Juli Mira, explica en primera persona com passa de ser una idea, un projecte de falla de l'artista faller Manolo García a una obra d'art plantada per la falla Na Jordana de l’any 2012. El documental narra les grans fites de la vida fallera com la "plantà" o l’"ofrena", però també els moments íntims al taller de l'artista o de la comissió. Tot això, emmarcat per una banda sonora original realitzada per Borja Penalba. El documental està gravat amb una nova tecnologia que conjuga imatge i so en 3D i suposa una fita tecnològica diferenciadora perquè permet retransmetre qualsevol esdeveniment en directe o en postproducció aconseguint que els espectadors tinguin una vivència de l'espectacle el màxim de semblant a la realitat i una experiència sensorial de gran emoció. Amb tot, els espectadors en veuran la versió 2D per televisió.

Pere Casaldàliga és d’aquelles persones que han marcat la societat catalana des de la distància. La història d’un bisbe rebel al Mato Grosso, al Brasil, enfrontat als poderosos i amenaçat de mort per la seva denúncia social. Aquest dimarts, després de la segona part de la ficció “Descalç sobre la terra vermella”, “Sense ficció” ens acostarà a la realitat. Sentirem la pròpia veu de Pere Casaldàliga, que ens parla de les seves causes i de la seva vida, a través d’imatges inèdites rodades per Francesc Escribano en algun dels seus viatges. El treball també recupera entrevistes fetes a Pere Casaldàliga per Televisió de Catalunya al llarg dels anys, entrevistat pel mateix Francesc Escribano, per Mònica Terribas i per Jaume Barberà. A través de tot el material recollit coneixerem l’evolució del pensament del bisbe i descobrirem l’autèntic Pere Casaldàliga.

S’anomenen Front d’Alliberament de la Terra (ELF). El fiscal general dels Estats Units va dir d’ells que eren una organització terrorista americana. Segons l’FBI, un dels grups més perillosos del país. L’ELF va reivindicar més de dues dotzenes d’actes d’ecoterrorisme des del 1996. El 7 de desembre del 2005, quatre policies federals van entrar a l’empresa de la meva dona i van detenir un dels seus empleats: Daniel McGowan. La detenció formava part d’una vasta operació en què es van detenir catorze membres del grup ecologista radical "ELF", o Front d'Alliberament de la Terra. Els implicats s’enfrontaven a càrrecs de “terrorista” i a penes de més de 300 anys de presó. Aquest documental explica la història del grup narrada pels seus protagonistes. Aquest “Sense ficció” explica una història d’'acció política i de creences ambientals portades a l’extrem. La seva reconstrucció de la història del Front d'Alliberament de la Terra (ELF) és una fascinant exploració d'un moviment revolucionari modern i de la seva eficàcia. Va unir preocupacions fervents sobre el desequilibri ecològic i el capitalisme fora de control, els membres de l’ELF i les cèl?lules dorments van utilitzar el sabotatge econòmic en destruir les instal?lacions implicades en la desforestació per eliminar el potencial de guanys de les empreses que sembraven la destrucció del medi ambient.

Josefina Castellví és una oceanògrafa i microbiòloga d'àmplia trajectòria internacional i pionera en la participació espanyola en la investigació a l'Antàrtida, que va rebre l’octubre passat el Premi Nacional de Cultura 2013. Un any abans de ser guardonada amb aquest premi, el 2012, quan es commemorava el 25è aniversari de la creació de la Base Antàrtica Espanyola (BAE) que ella va crear i va dirigir durant sis campanyes, va preparar el seu viatge de comiat del continent blanc. El viatge va coincidir, a més, amb la posada en marxa de la nova base antàrtica. El documental segueix la Josefina en aquest viatge emocional al paradís perdut dels anys més intensos de la seva vida.

El documental fa un retrat íntim d'alguns dels rostres de la moda més famosos del segle XX i els entrevista. Amb converses amb supermodels com Carmen Dell'Orefice, Jerry Hall, China Machado, Christy Turlington o Isabella Rossellini, entre d'altres, el documental revela el paper que van tenir en la definició -i en la redefinició- del concepte de bellesa aquests últims anys. En definitiva, el documental traça el mapa de com el negoci de les models va anar canviant fins que s'ha estabilitzat durant dècades. Més madures i sàvies, les exmodels parlen obertament dels temors i dels reptes durant les seves carreres, cosa que no havien fet abans. Diverses models parlen de la sensació de llibertat, de la satisfacció i la longevitat que es deriven d'aprendre a envellir amb gràcia, ja sigui centrant-se en la família o en nous interessos i oportunitats de negoci.

Quan Nili Tal, coneguda periodista, directora i productora de documentals israeliana, va arribar a l’edat de 61 anys se sentia atractiva i va decidir buscar una relació perquè no volia envellir sola. Era una dona divorciada, amb dos fills, cinc néts, un gos i un gat. Aleshores, es va fotografiar de manera provocativa i va enviar les fotos a una pàgina de contactes a Internet. Va rebre 1.342 respostes d’homes d’entre 20 i 80 anys. Va comprar una càmera de vídeo professional i va començar el seu viatge amb l’objectiu de filmar totes les trobades amb els potencials pretendents. Trobaria l’home idoni? Hi ha esperança per als qui viuen sols i són grans? Durant el procés de canvi, de transformació personal, Nili va conèixer més de cinquanta homes, israelians i europeus, es va embarcar en un creuer de solters per la Riviera Maia i va gaudir de cada minut. Quan ja tenia enregistrades 250 hores de vídeo i encara no havia trobat parella, va decidir fer el documental “Seixanta i el sexe” (“Sixty and the city”). El documental de Nili Tal és una mirada profunda sobre la vellesa i l’amor, un recerca divertida i intel·ligent que interpel·la persones de diferents edats per comprendre millor com afronten les persones grans que viuen soles les noves maneres de relacionar-se, quan encara se senten vitals, atractives i intel·ligents.

Pràcticament tothom pot respondre a la pregunta. Queden lluny o ben a prop? Va ser una època fàcil o difícil? Les il·lusions i els projectes dels 20 anys s’han fet realitat? O s’ha seguit un altre camí? A cada època, i a cada conjuntura, corresponen els seus projectes. I les seves lluites per aconseguir-los. No és el mateix tenir 20 anys en la Catalunya dels anys 50, o dels 70 o ara; però a tothom li ha fet falta ? li fa falta? tenacitat i esforç per aconseguir els seus objectius. A “On paren els teus 20 anys?” totes les generacions s’hi poden trobar reflectides. Alguns dels seus protagonistes són coneguts; altres, no: la cantant Mayte Martín, l’advocada i líder feminista Lídia Falcón, l’il·lustrador Miquel Fuster, el viticultor René Barbier, el pescador Jordi Pons, l’estudiant Pilar Puig i el pagès i carnisser Agustí Porta. Set vides, set perfils, set veus que, davant de la càmera, s’endinsen amb sinceritat en el seu passat. En algun cas han arribat fins on els ha permès el pudor i el dolor. Perquè, de vegades, esdeveniments tràgics capgiren l’itinerari vital previst. Tots comparteixen una història de lluita personal. “On paren els teus 20 anys?” vol recollir aquesta lluita que ha forjat el seu passat i el seu present. Els protagonistes parlen d’ells però també de tots nosaltres. Testimoni personal i col·lectiu alhora que permet fer un recorregut per la història social del país.

L’adopció és tan antiga com la mateixa humanitat, s’ha practicat tota la vida, però fa uns anys a Catalunya es va produir un autèntic fenomen social en disparar-se el nombre de famílies que iniciaven els tràmits per adoptar un fill. La demanda va ser tan gran que, més enllà de l’adopció al propi territori, es van obrir vies fins aleshores gairebé inexistents amb països molt distants geogràficament i culturalment, amb un resultat aproximat d’uns setze mil nens i nenes afiliats per famílies catalanes. Coincidint amb tot això, l’any 1995 la cadena britànica Channel 4 havia emès el documental “Cambres de la mort”, sobre les tràgiques conseqüències de la política del fill únic iniciada a la Xina a finals dels anys setanta. La difusió, que es va fer en televisions d’arreu del món -entre elles en el programa “30 minuts de TV3- va generar un gran escàndol internacional i un extens debat sobre abandonaments i adopcions. El documental “Adopcions, 18 anys després”, una producció pròpia de TV3 dirigida pel periodista Josep Rovira, entrevista una vintena de nois i noies adoptats de diversos països de procedència i també nascuts a Catalunya. Arribats a la majoria d’edat, han deixat enrere l’adolescència, una de les etapes més difícils de la formació de la personalitat i han pres consciència de la seva realitat i dels motius pels quals van ser abandonats.

“Homenatge a Escòcia” és el retrat profund i humà del procés polític a Escòcia -que votarà sobre la seva independència del Regne Unit en un referèndum històric el 18 de setembre- a través de la mirada de tres personatges principals: Jenny Lindsay, una poetessa popular i compromesa; David Torrance, un jove periodista expert i escèptic, i el professor Tom Devine, l'historiador veterà més llegit del país, considerat com la principal autoritat en la història de l’Escòcia moderna i autor de la coneguda obra “La nació escocesa”. El documental acompanya els personatges en la seva vida personal i professional, en un context marcat pels debats parlamentaris a Edimburg i Londres i pels moments clau de la campanya pel referèndum. En un viatge arreu d’Escòcia ?des de les illes Shetland, centre de la indústria petrolífera, fins a la Universitat de Glasgow, on es va celebrar un simulacre d'eleccions, tot passant pel mític camp de batalla de Culloden? i a Londres, on el govern defensa la unitat, dóna a conèixer com es viu el debat, escolta la diversitat d’opinions i descobreix diferents actituds i experiències.

Óscar Sánchez, un rentacotxes de Montgat, va passar 20 mesos empresonat a Itàlia acusat de ser un perillós narcotraficant. Una investigació periodística, però, va acabar revelant que era innocent. L’afer Sánchez, malauradament, no és únic. Una desena d’individus de la Unió Europea han estat extradits per motius poc clars. Tot, per errors de l’ordre europea de detenció i entrega, coneguda com “euro ordre”. Què falla en el mecanisme automatitzat de l’euro ordre? Com s’ha pogut vulnerar el respecte als drets humans dels detinguts? Per què no s’han tingut en compte les garanties per als processats? Aquest documental explica els casos d’aquests ciutadans europeus víctimes de greus errors judicials causats per l’euroordre, un mecanisme pensat per facilitar l'extradició però que s'ha acabat convertit en una forma d’injustícia exprés". L’ordre europea de detenció i entrega permet fins ara l’arrest i el trasllat, de manera automàtica, d’un individu des del país on es troba cap al país en què el reclama la justícia. Amb aquest procediment, entre autoritats judicials, se suposava que els estats podrien estalviar-se els llargs tràmits que havien implicat fins llavors les extradicions tradicionals. Tot i així aquest instrument ha tingut més ombres que no pas llums. “Injustícia exprés, el cas Óscar Sánchez”, una coproducció de Televisió de Catalunya és el relat dels periodistes que van descobrir el cas d’Óscar Sánchez ? un d’ells és el director del documental, Michele Catanzaro - i inclou testimonis excepcionals i nombrós arxiu periodístic, traient a la llum totes les arestes del mecanisme.

El documental "La Jonquera, vint anys sense frontera" ofereix una mirada intensa i calidoscòpica sobre un dels llocs més singulars de l'Europa actual, analitzant des les transformacions i canvis socials i econòmics viscuts els darrers vint anys fins als reptes actuals i les perspectives de futur d'aquesta històrica terra de pas i eix estratègic de comunicacions. Una mirada externa, però alhora interna, del director del documental, Vicenç Asensio, que durant set anys va treballar a la duana de la Jonquera i que l'1 de gener de 1993 es va quedar sense feina, com la majoria dels seus companys.

És el Front Nacional un llop disfressat de xai que mostrarà la seva veritable cara si arriba a la presidència de França? A Grècia l’ascens d’Alba Daurada pot significar un preludi del que va passar a l’Alemanya de Hitler? I a Espanya? Per què l’extrema dreta no té cap escó al Parlament? El procés independentista a Catalunya està donant ales als grups ultradretans espanyols, que afirmen estar preparats per utilitzar la violència el pròxim 9 de novembre durant la celebració del referèndum. Tenen realment prou força per fer un cop d’efecte? “Sense ficció” s’endinsa en l’extrema dreta europea. Passat el sotrac del nou Parlament, amb una forta presència dels partits xenòfobs, analitzem a fons aquest fenomen.

Cinc anys després dels fets, aquest documental dóna veu, per primera vegada en un treball televisiu, als bombers que van treballar a contrarellotge per controlar l’incendi d’Horta de Sant Joan del 2009. Entre ells, parla Josep Pallàs, de la unitat GRAF Lleida, l’únic supervivent d’aquell accident que va provocar la mort de cinc bombers. També ho fa el cap dels GRAF, Marc Castellnou, que ha anat 125 vegades al lloc de l’atrapament mortal per analitzar-ne les causes i extreure’n lliçons per al futur. Entre tots expliquen com va funcionar l’operatiu els primers dies d’aquell incendi.

Rodat entre l’agost del 2011 i l’agost del 2013, aquest documental és un retrat molt íntim d'un grup de joves revolucionaris a la ciutat d'Homs, a l'oest de Síria. Somien que el seu país un dia serà lliure de l’opressió del president Bashar al-Assad i busquen la lluita per la justícia a través de manifestacions pacífiques. Però a mesura que la repressió de l'exèrcit es torna més brutal i la seva ciutat es transforma en una ciutat fantasma, els joves es converteixen en insurgents armats. Els protagonistes són dos amics: Abdul Basset, un carismàtic porter de la selecció nacional de futbol de 19 anys, que es converteix en la veu del moviment amb les seves cançons revolucionàries, i l'activista dels mitjans, l’Ossama Al Homsi, un càmera de vídeo de 24 anys. El treball de càmera, en primers plans, porta l'espectador a endinsar-se de ple en el grup. Les escenes de protesta donen pas a les de les fugides dels civils, seguides de batalles ombrívoles en una ciutat deserta i de l'augment del nombre d’éssers estimats caiguts durant la guerra. Les cançons de Basset, cantades a cappella, són la banda sonora del documental, a més del "silenci , només interromput pel cant dels ocells i el soroll de les armes i de les bombes i morters. De tant en tant, el director fa algun comentari en veu en off : "El món està observant com ens estan matant un per un, mentre calla i es manté en silenci com una tomba."

Una exsuperpotència i, recentment, una potencia en expansió, Rússia està intentant imposar-se una vegada més en l'escenari mundial. Amb milions de quilòmetres quadrats de terra, una gran riquesa de recursos naturals, el mercat d'automòbils més gran d'Europa i diverses fronteres i socis comercials en abundància, Rússia té el potencial per convertir-se en una de les nacions més riques i dinàmiques de la Terra. Però, 25 anys després de la caiguda del mur de Berlín, fins a quin punt ha deixat enrere el seu passat de guerra freda? I quina direcció prendrà el país? Dos reporters de la BBC s’han proposat descobrir-ho, han conduït durant milers de quilòmetres en tres setmanes i en dos cotxes molt diferents. L’Anita i el Justin comencen els seus viatges a Sotxi, el centre turístic del Mar Negre, seu dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2014 - els jocs més cars de la història. Plena d’arquitectura futurista, la ciutat és una brillant vitrina de la nova Rússia, però, al mateix temps, els vells estadis de l’època de Stalin són també un recordatori que el passat i el present són encara molt propers al país. L’Anita sortirà a descobrir la "nova" Rússia. Viatjarà cap al nord de Rússia, pilotant un Kombat, un cotxe blindat i luxós. S’endinsarà en un món pròsper, els dels empresaris occidentals, els joves rics i rebels, a l'avantguarda de la formació d'una nova i vibrant Rússia. També visitarà una gran mina natural de ferro, prop de Kursk, i anirà a Kaluga, una ciutat que un dia va ser part d’una de les regions més pobres del país i que ara és la seu de diverses fàbriques occidentals. Mentrestant, el Justin es dirigirà cap a l'est, en un jeep de fabricació soviètica, on descobrirà la Rússia tradicional, en una terra que amb prou feines és gaire diferent de la d’abans de la guerra freda. Dues visions d’un país amb realitats molt diferents.