Documentals

Quan baixa la temperatura tenim sensació de fred. Però sabem realment què passa a l’interior del nostre organisme? Saben que l’aigua és l’únic líquid que quan es congela es comporta de manera diferent a la resta de líquids? Coneixerem la història de persones que han patit congelació i fins i tot que han vist la mort a causa del fred. Coneixerem el Torb, un vent fortíssim que tenim a Catalunya que quan bufa a baixes temperatures pot ser mortal. I finalment ens submergirem en un llac gelat per saber si hi ha vida a sota.

L’aigua quan es congela augmenta de volum. Aquesta propietat pot afectar directament al nostre organisme si alguna de les parts es congela. El Josep Maria Vilà, un alpinista aficionat, va perdre 3 companys i la seva xicota quan intentaven arribar al Pic del Balandrau, al Ripollès. Explicarem què va passar aquell desembre del 2000 on al Pirineu gironí van morir 10 persones. El Josep Maria va ser l’únic supervivent, per què ell es va salvar? A Saragossa coneixerem la història d’un altre alpinista que gràcies a les cures que va rebre a alta muntanya ha pogut salvar els dits del peu que se li havien congelat. Però el gel no només pot fer mal sinó que a vegades és beneficiós. Actua de capa protectora en els llacs gelats perquè a sota hi hagi vida. Per comprovar-ho, ens submergim en el llac gelat de Panticosa.

Per saber més coses sobre el gel i la congelació, Samantha Vall va partir del testimoni de Josep Maria Vilà, l’únic supervivent de la tempesta de la nit de cap d’any del 2000, en què van morir 11 persones al Pirineu gironí. En el mateix capítol, Pere Renom se submergeix en un llac glaçat de Panticosa per explicar-nos com s’ho fa la vida per sobreviure en condicions extremes.

Els virus, la grip, grip aviar (Els virus, la guerra eterna)

Què cal saber sobre els virus en general i la grip aviària en particular, explicat pels millors especialistes de forma amena i entenedora.

Aconseguirà fer la recombinació el virus de la grip aviària per poder passar dels animals a les persones? Com preparen els científics aquesta nova batalla? Disposarem de vacunes i millors antivirals?

A "Quèquicom", destacats especialistes expliquen pas a pas què és un virus, com infecta, com es multiplica i quins punts febles té. Hi intervenen: la viròloga del Departament de Microbiologia de la UB, Rosina Gironès; el metge epidemiòleg de l'Hospital Clínic-UB Antoni Trilla; Josefina Enfedaque, agent científic de la Comissió Europea; l'expert en vacunes de Fort Dodge Veterinària, Joan Plana; i l'investigador de l'Institut de Recerca Biomèdica i de l'Institut de Biologia Molecular (CSIC), Miquel Coll.

El nostre estil de vida pot alentir, en part, el pas dels anys i els seus efectes sobre el nostre organisme. A la llarga, el tipus de vida i alimentació que fem pot arribar a tenir un efecte sobre la nostra longevitat. Però també és fonamental la base genètica des de la qual partim.

L'Antoni Pifarré és un home de 67 anys que encara corre maratons i que actualment es prepara per pujar a l'Everest. Com és que hi ha persones que arriben a vells amb millor salut i viuen més anys que d'altres? S'hi pot fer alguna cosa per millorar l'estat en què arribem a l'etapa final de la vida? Per què i com envellim? El tercer capítol de "Quèquicom" intentarà solventar aquestes i altres qüestions. Per això, Miquel Piris reporter del programa se sotmetrà juntament a l'Antoni Pifarré a una sèrie de proves al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat i a l'Hospital General de Catalunya per esbrinar si la manera en què ens alimentem o l'esport que practiquem pot influir retardant el procés d'envelliment.

Antoni Mestres, el científic del programa, explicarà des de plató què son els radicals lliures i els antioxidants i com influeixen en la longevitat.

Una de les conseqüències inevitables de l'envelliment és la presbícia. Un equip d'investigadors catalans i valencians han ideat el Visual Map, un nou sistema que per millorar les ulleres progressives. Després de 3 anys de recerca, han creat la primera màquina capaç de fer el mapa visual, una anàlisi biomètrica de la manera de mirar exclusiva de cada persona, i han patentat també el procediment de fabricació d'aquestes lents personalitzades.

La neu artificial, colgats a la neu (Rescat a la neu)

La reportera Samantha Vall s’enterra sota mig metre de neu per comprovar si són eficaços els sistemes electrònics de localització de víctimes d’allaus. Toni Mestres demostra des del plató com funcionen les antenes direccionals, en què es basen aquests detectors, i explica què passa dins d’un núvol perquè es pugui formar la neu. Per la seva banda, el biòleg Pere Renom descriu com modifica la neu el paisatge i conforma la vegetació.

A més a més, el genetista i antropòleg Jaume Bertranpetit intenta respondre a la pregunta: “Qui som el humans?”

Amb la primavera augmenta el risc d’allaus. Els bombers de la Generalitat se serveixen de tecnologies avançades per trobar els accidentats. L’ARVA es basa en les antenes direccionals i el RECCO, en el radar. Samantha Vall en va provar l’efectivitat patint durant gairebé deu minuts la claustrofòbia dels soterrats, fins que, per fi la van rescatar. Però, quins són els principis físics que hi ha al darrere d’aquests invents? Els explica Antoni Mestres, el científic del programa, des del plató.

El reporter i biòleg Pere Renom, des de Masella, explica els estatges naturals que forma la neu segons l’alçada, de manera que qualsevol esquiador o excursionista aprendrà a mirar el paisatge amb ulls de naturalista. El mateix reporter explica com es genera la neu artificial des de les instal?lacions de La Molina.

La sal és un gran conservant. Aquesta propietat, quan no hi havia nevera, va fer que els qui tenien sal a l’abast fossin riquíssims. En el programa de "Quèquicom" “La sal: or blanc”, s’explica la importància estratègica del castell de Cardona, on la sal és inacabable perquè hi tenen un diapir: una muntanya de sal que creix. “Quèquicom” també descobreix el mal que pot fer l’aigua dolça sobre la vall salina, fins al punt que s’ha canviat el curs del riu Cardener.

Fins l’arribada de la nevera, la sal va ser l’element indispensable per conservar els aliments. Però no tothom tenia la sal a l’abast. És per això que els que l’hi tenien eren uns privilegiats. A Cardona es va construir un castell en què vivien 7.000 soldats per defensar la vall salina que envolta el municipi. L’historiador Andreu Galera ensenya els documents que acrediten que tenir sal significava riquesa i que s’havia de defensar fos com fos. Per conèixer millor les propietats d’aquest mineral, l’especialista Carme Mulet explica els diferents tipus de sal que hi ha fent un recorregut per l’única muntanya del món de sal que creix. Amb Samantha Vall s’endinsen per les galeries de sal, on descobreixen com aflora la sal a la superfície i dos ratpenats que han quedat perfectament conservats en una estalactita salina. L’acció de l’home, però, ha fet que a Cardona l’equilibri natural entre aigua dolça i sal s’hagi trencat. L’alcalde de Cardona mostra unes enormes bòfies, uns grans forats al terra de fins a 8 metres de fondària que s’han produït quan l’aigua del riu Cardener ha entrat en contacte amb la vall salina. Això ha provocat que el riu Cardener s’hagi hagut de desviar.

Gaudí i les formes (Gaudí i les formes de la natura a la Sagrada Família) Les formes geomètriques de la Sagrada Família, analitzades i comparades amb la natura.

La Sagrada Família farà 174 metres d'alçada i serà el monument més pesant de Barcelona, però, curiosament, la majoria de les seves columnes estaran inclinades. Per què? Com s'aguanta la Sagrada Família?

A més, Gaudí és un dels pocs arquitectes de la història de la humanitat que ha estat capaç de concebre una columna completament nova, coneguda com a columna de doble gir. Què vol dir, això, exactament? Com es fabrica?

Per conèixer millor la relació de l'arquitectura de Gaudí amb la natura, el biòleg Pere Renom s'enfila en un bosc de fajos de més de 40 metres d'altura i en compara l'estructura amb la de la nau central del temple, concebuda com un bosc de pedra.

El David Fernández i la Mei Brasco són veïns i poden conversar entre ells a través de les parets dels seus habitatges. Un equip d'enginyers acústics demostra per què se senten els sorolls del carrer i els dels veïns i expliquen com s'ha de construir per evitar-ho. Haver de conviure amb sorolls indesitjats pot arribar a tenir conseqüències greus per a la salut.

Quan van comprar les seves cases adossades al municipi de Bonmatí, a la Selva, el David i la Mei no s'esperaven pas que se sentirien l'un a l'altre les vint i quatre hores del dia. Després d'anys de reclamacions, la promotora ha fet retocs a les parets, però no ha aconseguit resoldre el problema dels veïns satisfactòriament. En Francesc Sampedro és enginyer acústic i a la seva consultoria acústica de Girona li arriben casos com aquest gairebé cada dia.

Sovint és impossible millorar les característiques acústiques d'un habitatge quan ja està acabat per l'elevat cost econòmic que això comporta. En canvi, si s'actua des del mateix moment de la planificació amb coneixement científic, la cosa canvia. El reporter del programa, Miquel Piris, acompanya Sampedro a un hotel de Torroella de Montgrí on els nivells d'aïllament entre habitacions és similar als que s'imposen als països més exigents com Alemanya o els Estats Units. El reporter també se sotmetrà a un experiment a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona de la mà del professor Carles Escera per comprovar com funciona el cervell quan se l'estimula amb sorolls que el poden distreure. El psiquiatre Antoni Grau de la mateixa facultat explicarà quin és l'efecte sobre la salut de les persones sotmeses contínuament a sons indesitjats.

Des del plató, el físic Antoni Mestres, presentador del programa, demostra que el so és una energia fent un experiment de levitació acústica dissenyat pel doctor Robert Barti, especialista en enginyeria acústica.

D'altra banda, el Cristina Ruiz Altaba, des de la masia Cal Bep Vell, del Berguedà, explica per què els rumiants poden menjar paper gràcies als seus quatre estómacs.

Conca de Tremp, viatge en el temps (Viatge en el temps)

Els últims dinosaures que van habitar la Terra caminaven per la Conca de Tremp. El programa "Quèquicom" explica com eren aquests animals i com per mitjà dels fòssils se sap l'edat que tenien.

Catalunya no sempre ha estat com la coneixem ara. On ara hi ha la Conca de Tremp abans hi havia llacunes. És allí on van viure els últims dinosaures. El paleontòleg Rodrigo Gaete i el geòleg Gonzalo Ribas ensenyen a "Quèquicom" com la Conca de Tremp està plena de petjades d'aquests animals i expliquen com per mitjà de diferents tècniques es pot saber en quin període van viure i quan van morir els dinosaures.

A plató, Toni Mestres mostra un exemplar de fèmur fossilitzat d'un pollet de dinosaure que feia molt poc que havia sortit de l'ou i que va morir fa 65 milions d'anys. Una de les teories sobre la desaparició de l'espècie s'atribueix a la caiguda d'un meteorit que va provocar tsunamis, pols per tota la Terra i una caiguda de les temperatures. El presentador del programa, Toni Mestres, explica aquesta hipòtesi al plató acompanyat d'un meteorit real caigut a Argentina.

Actualment la majoria de meteorits que cauen són petits com grans d'arròs que al entrar en l'atmosfera a altíssima velocitat, superior als 50.000 km/h, ionitzen l'aire i es veuen com esteles de foc: els anomenem estels fugaços. Només una dotzena de cops l'any en tot el món algú té la sort o l'ensurt de veure literalment caure pedres que poden anar de centímetres a més d'un metre. Del que es té constància històrica a Catalunya és el que va creuar el nostre cel l'any 1704.

Aquest capítol viatja en el temps per mitjà dels fòssils però, a través d'un codi de barres que conserven els sediments, els geòlegs també poden datar cronològicament els temps remots.

Evolució genètica a Mallorca (Aïllats, diferenciació genètica a Mallorca)

Durant prop de tres segles, una quinzena de cognoms mallorquins d'origen jueu, els anomenats “xuetes”, s’han anat casant entre ells. Ara, un equip d'investigació de la Universitat de les Illes Balears ha demostrat que aquest grup té un dels percentatges més alts de tot el món d’una mutació genètica relacionada amb l’hemocromatosi. A propòsit d’aquest fet, "Quèquicom" explica l'efecte de l'aïllament en la genètica de les poblacions.

A Mallorca hi ha uns 200 llinatges que podrien tenir arrels jueves. Però, per motius històrics, només 15 d'aquests cognoms han estat considerats descendents de jueus en els últims quatre segles. Fins a l’arribada del turisme, cap als anys 50, si es portava un dels 15 cognoms denominats xuetes era molt difícil trobar parella fora d’aquest cercle. Ara, un equip d'investigadors de la UIB ha descobert que entre els descendents dels xuetes és molt freqüent una mutació genètica relacionada amb un trastorn metabòlic d’absorció del ferro: l’hemocromatosi. Segons aquest equip, un efecte anomenat “deriva genètica” i la consanguinitat que s’ha donat en tres segles d'aïllament social en són la causa principal.

A la natura mallorquina hi ha exemples molt més excepcionals dels canvis que pot provocar en els éssers vius l'aïllament, que pot tenir com a resultat l'aparició de noves espècies. És el cas del centenar d’endemismes botànics registrats a Mallorca o de l'extingit miotragus balear, una cabra que hi va haver a Mallorca fins a l’arribada de l’home, fa uns cinc mil anys. La cabra mallorquina n'és un exemple més recent.

Isaac Clavé, l'home més fort de Catalunya, se sotmet a tota mena de proves per determinar la diferència entre la seva musculatura explosiva i la de Samantha Vall, reportera de "Quèquicom", que té una constitució pròpia d'una corredora de fons.

En el programa dedicat a la musculació, "Quèquicom" visita una empresa catalana d'alta tecnologia que enviarà a l'espai una eina per saber com es pot ajudar els astronautes perquè no tinguin atròfia muscular. La Samantha Vall prova aquesta espècie de gimnàs laboratori i també assisteix a una sessió de recuperació que fa una persona que ha tingut un accident.

"Quèquicom" va a l'entrenament dels homes més forts de Catalunya. La Samantha Vall es compara amb el guanyador de l'any anterior i el repta a conèixer una mica més com en són de diferents els seus músculs a partir d'una sèrie de proves. Es veurà que un múscul fort i un de resistent tenen característiques internes molt diferents. Hi ha una predisposició genètica, però amb l'entrenament es pot arribar a canviar-la.

Complementa el programa Dani Romero, investigador del Laboratori de Biomecànica de la Universitat Ramon Llull i preparador físic que treballa en l'entrenament muscular per evitar lesions en atletes d'elit.

Àguiles, tortugues, mol·luscos i persones formen les seves estructures gràcies al calci, un metall molt resistent que també forma part de les roques del Garraf. "Quèquicom" recorre aquest parc natural per explicar el cicle del calci. El Garraf és un massís rocallós i aspre de gran espectacularitat, situat a escassos 30 km de la ciutat de Barcelona.

Un mite de la música electrònica, el Theremin, i un nou instrument basat en la informàtica, el Reactable, donen peu al programa “Quèquicom” per explicar els principis que han permès als científics crear nous sons i també noves maneres de fer música.

Els investigadors del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Pompeu Fabra treballen per esbrinar quins són els secrets que s’amaguen darrere el sentiment que aporta un músic o un cantant en interpretar una peça per aplicar-los després a un programa informàtic. En el programa es veurà si un ordinador pot arribar a interpretar una melodia amb el mateix sentiment que un músic.

Això és factible perquè ja es pot esbrinar i veure matemàticament per què un so resulta agradable i per què un altre es pot percebre com un soroll insuportable. L’anàlisi i comprensió de la natura del so va propiciar que durant el segle passat es creessin nous instruments musicals electrònics sense els quals seria impossible explicar la música actual.

Ara, el Grup de Recerca en Tecnologia Musical de l’UPF ha creat un nou instrument musical, el Reactable, que serveix per interactuar amb un ordinador on hi ha enregistrats sons i bases rítmiques. El Reactable permet generar música en temps real amb una comoditat i versatilitat extraordinàries. Aquest instrument és el nét d’un dels primers sintetitzadors creat a principis del segle passat: el Theremin. El programa inclou l’actuació de l’únic grup pop del país que utilitza aquest sorprenent instrument com a solista.

El camp del Barça és el que té les graderies més altes del món. Només durant tres mesos l’any tenen la temperatura òptima perque creixi la gespa. A “La ciència del futbol” es parla amb els cuidadors del camp per saber com han aconseguit tenir una de les millors gespes d’Europa. "Quèquicom" també explica qué cal fer per xutar fort i fer una paràbola amb la pilota. Els àrbitres també hi tenen cabuda. Es demostra com la perspectiva els enganya sobretot per veure el fora de joc.

"Quèquicom" trepitja la gespa del Camp Nou. Eudald Morera, director de l’empresa responsable de la cura del camp del Barça, explica com aconsegueixen que hi visqui un prat tan verd enmig de la ciutat. Samantha Vall assisteix a un partit de futbol per veure com respon la gespa i ajuda en les tasques d’arrelament.

A “La ciència del futbol” hi participa l’ex jugador de primera Víctor Torres Mestre. Amb un equip de radars i a l’INEFC Barcelona es mesura a quina velocitat és capaç de xutar la pilota i com es pot fer l’efecte de la paràbola. El preparador físic del Barça, Paco Seirul-ho, dóna les orientacions per xutar amb força i precisió. Sergi Albert, ex àrbitre de futbol, demostra com la perspectiva pot enganyar a l’hora de veure el fora de joc.

“Quèquicom” viatja en globus aerostàtic per explicar els corrents atmosfèrics i en veler per demostrar com és possible navegar contra el vent gràcies a la vela. El reporter Pere Renom pateix una tempesta a bord d’un veler a la badia de Roses. La seva aventura serveix per explicar alguns principis bàsics de la nàutica.

Des del plató, el Toni Mestres, demostra, com es formen els vents tèrmics, quins són els rumbs a vela i quin principi físic permet avançar a vela gairebé contra el vent.

L’Enric Trilla, cap del Departament de Mecànica de Fluids, Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, adverteix que alguns edificis es fan sense haver estudiat les turbulències que poden patir, i això pot ser perillós.

El port de Barcelona, més gran (L'ampliació del port de Barcelona)

Es pot traslladar un bloc de formigó de la mida d'un edifici de cinc plantes a una distància de cinc quilòmetres d'on va ser construït? "Quèquicom" visita les obres d'ampliació del Port de Barcelona per mostrar que sí que es pot fer i descobrir els principis científics que ho permeten.

Les dimensions del Port actualment ja són impressionants, però en el futur encara ho seran més: quan s'acabi l'ampliació, haurà duplicat la seva superfície i tindrà unes dimensions similars a una població com ara l'Hospitalet de Llobregat. Però amb el Port passa com amb els icebergs: a sota la superfície de l'aigua hi ha la part més gran de la construcció, que resulta fonamental per complir la seva missió: aturar les onades del mar i oferir aigües tranquil?les a les embarcacions. El material que es farà servir per construir els dics i les superfícies interiors seria l'equivalent de submergir una muntanya com la de Montjuïc dins l'aigua. Però això no es pot fer de qualsevol manera. El poder del mar i les seves onades és tan gran que exigeix que abans s'hagi estudiat en un laboratori quina ha de ser la disposició dels milions de tones que d'aquí al 2020 arribaran al Port en camions.

El reporter del "Quèquicom", Miquel Piris, visita l'Ihna, el laboratori d'assajos hidràulics i enginyeria portuària més important de l'estat per comprovar com hauria de ser un temporal per destruir un port similar al de Barcelona.

Samantha Vall es vesteix d'apicultora per conèixer el món de les abelles.

El 30% del que mengen els humans es deu a la pol?linització que fan les abelles: sense elles la majoria de vegetals no es podrien reproduir. A més, l'home treu molt profit del treball d'aquests insectes: els pren la mel, la cera, el pròpolis i la gelea reial; però l'apicultor també treballa per a elles, els regala la casa i les porta a on hi ha floració: és un negoci a mitges. Si l'apicultor no fes bé la seva feina, les abelles marxarien del rusc.

En "Un negoci a mitges" l'apicultor Salvador Mallofré obre un rusc fins trobar la reina, sense la qual el rusc deixaria d'existir. Es veu com pon els ous i com neix una obrera. En un rusc hi pot haver fins a 50.000 abelles, però no totes fan mel: només les més velles.

Al plató, Toni Mestres ensenyarà un rusc viu per dins i mostrarà de quin color veuen les flors les abelles.

"Quèquicom" explica per què la mel és tan digestiva i per què s'aconsella prendre-la després de menjar. En realitat, la mel té aquestes propietats perquè és nèctar de flors que ha passat per l'estómac de l'abella, que el regurgita en arribar al rusc. El professor de botànica de la UB Jaume Cambra, que ha assessorat en el reportatge, mostra també com pot saber el consumidor si la mel té la qualitat adequada.

Maria Josep Rosselló, especialista en nutrició i dietètica de la Universitat Ramon Llull, parla de les propietats del pol?len i d'altres vegetals molt rics en proteïnes, com les algues.

Aquesta setmana Quèquicom explica el mareig i el sentit de l'equilibri. Tracta sobre la malaltia de Ménière, que produeix vertigen, i visita després una empresa que fabrica els estabilitzadors de càmera que es fan servir a Hollywood.

Moltes de les grans produccions com "Spiderman 3", "Superman" o la nova entrega de James Bond tenen un peu a l'Hospitalet de Llobregat. La tecnologia desenvolupada per Service Vision és capdavantera en l'estabilització de càmeres de cinema. El sofisticat sistema que fan servir aquestes màquines fabricades a Catalunya s'assembla molt al sentit de l'equilibri dels humans. Però l'equilibri humà és encara molt més perfecte que qualsevol màquina que l'home hagi pogut inventar fins ara.

El vertigen de Ménière és una malaltia que incapacita les persones que en pateixen per fer una vida normal. Aquest era el cas d'una infermera de Terrassa, Cristina Matarín. Durant anys va anar tenint crisis de vertigen que la incapacitaven fins i tot per caminar. Només una complicada operació dels nervis que connecten l'orella interna i el cervell la va poder curar. Per sort, els casos de vertigen de Ménière són pocs, però la majoria de la població ha viscut en alguna ocasió un problema amb el sentit de l'equilibri.

Viatjant amb cotxe o vaixell són pocs els que no han experimentat alguna vegada un mareig. A més de les biodramines, hi ha altres maneres d'evitar-los. Un cert entrenament des de la infància pot preparar el sentit de l'equilibri per quan s'enfronti amb situacions adverses. Però l'equilibri també pot ser font de plaer. Miquel Piris, un dels reporters de "Quèquicom", va fins a Amposta per posar el seu sentit de l'equilibri al límit fent esquí-surf a les aigües del riu Ebre.

"Quèquicom" va a lluitar amb l'aire i ho fa des d'una comarca marcada per la tramuntana, l'Alt Empordà.

El programa de divulgació científica del 33 explica alguns aspectes curiosos de la física de l'aire. Si es deixen anar alhora una fulla de paper i una bola d'acer, quina arribarà abans a terra? Per experimentar directament tant el fregament de l'aire com la força de la gravetat i plantejar hipòtesis, Pere Renom salta en caiguda lliure des de 4.000 metres d'altitud, però no aconsegueix passar dels 200 quilòmetres per hora. Toni Mestres, el científic del programa, n'explica el perquè amb un experiment fet al plató.

Quan en lloc de moure's la persona, qui es mou és l'aire, apareix el vent. Com s'ho fan la natura i els pagesos per resistir la tramuntana? Això es veu perfectament als Aiguamolls de l'Empordà, una autèntica estació de servei per als ocells abans de remuntar els Pirineus. El reporter Pere Renom i els ornitòlegs dels Aiguamolls comparen les captures que s'arriben a fer un dia de tramuntana amb les que es fan un dia sense vent i estudien el desgast físic que pateixen els ocells a causa de la resistència de l'aire. A més, s'explica que la forma i la mida de les ales està relacionada amb la massa corporal dels ocells i la seva forma de vida.

Però, a més d'afectar els ocells, el vent ocasiona una gran deshidratació en les plantes. Des del Cap de Creus s'explica com s'hi adapten algunes espècies autòctones i des del plató es demostra de manera didàctica que el vent té una gran capacitat d'assecar que augmenta com menor és la humitat relativa.

Les formigues autòctones catalanes, els "cuallevats", han de suportar la pressió d'una espècie originària d'Argentina que forma immenses colònies fins i tot en les ciutats. Quequicom visita la casa de famílies afectades. El biòleg Xavier Espadaler, de la UAB, ensenya a la reportera Samantha Vall a reconèixer-les i a trobar formiguers amagats.

Samantha Vall té, a més, l'oportunitat d'agafar amb les seves pròpies mans una joia natural única al món, la peça d'ambre Jorge Caridad, custodiada a Cosmocaixa. En aquell ambre hi han quedat atrapades formigues de fa 20 milions d'anys que curiosament són quasi idèntiques a les d'ara. Socialment, en canvi, han evolucionat i molt, això ha fet que les formigues ho hagin envaït tot.

"Quèquicom" visita una família de Cerdanyola que va escriure al programa perquè no entenen com és que tot i que viuen en un àtic les formigues hi pugen per tot arreu. I és que gràcies a l'enorme fecunditat de la seva reina no és fàcil acabar amb elles. Toni Mestres, el presentador del programa, mostra una reina viva, un animal que s'amaga tan bé que és dificilíssim de trobar si no és desfent tot el formiguer.

A "Formigues: petites grans invasores" es veu com és un formiguer per dins i s'entén per què és tan difícil eradicar-les. Precisament, al Centre Superior d'Investigacions Científiques extreuen els cervells dels insectes per trobar una manera d'afeblir-los fent-los perdre la fam. Però gràcies a aquesta voracitat que les permet menjar de tot, les formigues són els escombriaires del món.

Quina relació tenen el Paral·lel de Barcelona, l'avinguda Meridiana de Barcelona i la platja d'Ocata? La seva vinculació al sistema mètric decimal. Expliquem la història del metre i la seva relació amb Catalunya, ja que just després de la Revolució francesa es va decidir que la nova mesura de longitud es basaria en una fracció del meridià que passa per París i Barcelona.

El reporter Miquel Piris, de la mà dels tècnics de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, aprèn a mesurar distàncies per triangulació. Concretament mesuren la distància entre Montserrat i el Puig Rodó, al moianès, amb els mateixos instruments que van fer servir els científics l’Acadèmia de Ciències de París al segle XVIII. Des del plató, Toni Mestres explica que Eratóstenes va calcular fa mes de 2000 anys la mida de la terra a partir de l’ombra d’un pal també per triangulació.

El reporter Pere Renom baixa dalt d'un rai pel Noguera Pallaresa, visita un dels boscos més vells de Catalunya i té la sort de poder gravar la parada nupcial del gall fer.

El reporter i biòleg Pere Renom navega en un rai pels ràpids del Noguera Pallaresa. Aquest tipus d'embarcació es feia servir per transportar la fusta. El Pallars ha estat, des de l'antiguitat, important per a la producció de fusta ja que té grans superfícies forestals i una extensa xarxa fluvial que en facilitava el transport. El programa s'endinsa en un dels boscos més vells de Catalunya per veure com es descompon la fusta. Molts dels seus arbres fan més de 30 metres d'altura, Toni Mestres des de plató analitza com s'ho fan per fer pujar l'aigua tan amunt. Els boscos vells són també molt rics en diversitat d'espècies. S'assistirà a la parada nupcial del gall fer, un veritable tresor dels boscos pallaresos.

L'arqueòleg Eudald Carbonell mostra en el programa les excavacions d'Atapuerca i explica com eren i com vivien els primers habitants humans de la península.

"Quèquicom" viatja fins a Atapuerca, Burgos, per retrocedir un milió d'anys en la història. En aquesta població hi ha el conjunt de jaciments prehistòrics més important d'Europa. Eudald Carbonell n'és un dels directors i forma part de l'equip que, amb les seves troballes, ha canviat el que se sabia de la història de la humanitat al continent europeu. Al plató, Toni Mestres, demostrarà com treballen els arqueòlegs per determinar com va morir un humà que va viure fa centenars de milers d'anys, examinant-ne els ossos fossilitzats. En aquesta ocasió, el presentador del programa tindrà a l'estudi l'arqueòleg Toni Palomo, que fabricarà una eina que talla sílex i farà foc com ho feien els homes d'Atapuerca.

Per primera vegada, podem veure com es forma l'àrea del llenguatge al cervell d'un nen gràcies a imatges preses amb la ressonància magnètica. A més a més, presenciem una operació de cervell que identifica l'àrea de la parla.

L’Institut d’Alta Tecnologia de Barcelona, a través d’una ressonància magnètica funcional, obté imatges de l’interior del cervell. Per primera vegada han aconseguit fer una seqüència de com s’activen les neurones responsables del llenguatge en nens de fins a tres anys. En aquestes imatges, s’observa com la mielina envolta la neurona a mesura que madura el nen. D’aquesta manera, l’equip del neuròleg Jesús Pujol arriba a la conclusió que durant els primers trenta-sis mesos l’àrea del llenguatge en el cervell ja ha madurat la meitat del que madurarà la resta de la vida.

La mateixa tècnica és útil per evitar que els cirurgians lesionin el cervell dels pacients. S’ha vist que ningú té l’àrea del llenguatge exactament en el mateix lloc del cervell. Per tant, és molt important saber on es troba abans d’una intervenció. Samantha Vall assisteix a una operació de cervell en què el cap de Neurocirurgia de l’Hospital del Mar, Gerard Conesa, elabora un mapa cerebral per no deixar mut el pacient.

Què cal saber sobre el canvi climàtic explicat per reconeguts especialistes de forma amena i entenedora.

L'última dècada ha estat la més calenta dels darrers cent cincuanta anys. Avui dia ja no hi ha dubte que la terra està a les portes d'un canvi climàtic global. Però en què consisteix exactament? Quines conseqüències tindrà?

A "Quèquicom", especialistes destacats expliquen de manera planera quines són les principals evidències del canvi climàtic, per què s'escalfa el planeta, què diuen les prediccions i què es pot fer per combatre'l. Mariano Barriendos, geògraf del Departament d'Història de la UB, analitza com era el clima del passat a partir de registres antics que compara amb els de l'actualitat. La investigadora Anna Sabatés i el biòleg Constantí Stefanascu posen de manifest aquest canvi a partir d'uns peixos i unes papallones procedents del sud que, gràcies a l'augment de la temperatura, ja viuen a territori mediterrani. A partir de les explicacions de Toni Mestres des de l'estudi, l'espectador pot visualitzar amb claredat com l'excés de gasos de l'atmosfera provoca que l'efecte hivernacle origini un sobreescalfament de la terra.

A més a més hi intervenen, Javier Martin-Vide, catedràtic de Geografía Física; Josep Pascual, observador Meteorològic; Paul J. Crutzen, Premi Nobel de Física, M. Carme Llasat, física; Marc Estiarte, investigador; Josep Peñuelas, professor d'investigació i Josep Enric Llebot, catedràtic de Física.

El presentador Toni Mestres mostra les entranyes de la seva casa, un bon exponent d’habitatge eficient. El reaprofitament de recursos naturals com per exemple el vàter sense aigua conformen una casa gens convencional.

La casa de la família Mestres està desconnectada de la xarxa d’aigua potable perquè és autosuficient. No només capta la pluja, sinó que també reaprofita les aigües grises per al reg. L’aigua gris és la que porta sabó, com ara la de rentar-se les mans, la del rentaplats? Al darrera de la casa ha construït una petita depuradora natural que simula la llera d’un riu. L’aigua que depuren les canyes, la fa servir per regar. Però un dels aspectes més curiosos és el seu vàter sec, un inodor que no consumeix ni gota d’aigua i a més transforma els detritus en adob per a les plantes. Tota una façana de casa seva és plena de plaques fotovoltàquies per produir electricitat sense contaminar. A plató explica com és possible obtenir corrent amb els raigs del sol. El presentador de Quequicom Toni Mestres ensenya també el sostre de la casa en el qual les plaques solars escalfen l’aigua. Aquestes són negres per absorbir la radiació solar. A l’interior hi ha uns tubs per on hi corre l’aigua. Un cop calenta, l’acumula en un dipòsit i la fa servir segons les seves necessitats. Toni Mestres és físic especialitzat en meteorologia, i com a científic està molt compromès en el respecte al medi ambient.

Dins la sèrie de programes sobre el canvi climàtic i les seves causes, Quequicom examina els hidrocarburs, que són la causa més important de l'escalfament global del planeta. L'era de l'hidrocarbur s'acabarà de la mateixa manera que es van acabar les anomenades edats del ferro o del bronze. L'home encara la recta final del petroli conduint cotxes de gran consum per anar per ciutat ignorant que això dispara l'efecte hivernacle i el canvi climàtic.

Aquest programa, de manera simple i didàctica, explica tres maneres de generar energia que no fan augmentar l'efecte hivernacle: l'eòlica, la hidràulica i la que es basa en l'hidrogen.

L'hidrogen seria un candidat ideal per substituir el petroli, perquè s'obté de l'aigua i no genera gasos contaminants, però per aconseguir-ne es necessita electricitat. Això vol dir que primer s'han de desenvolupar energies alternatives no contaminants. Una de les que té més futur és l'energia eòlica. Miquel Piris visita un camp d'aerogeneradors per entendre com és possible produir electricitat amb aspes que giren.

Però el vent bufa quan vol, de manera que cal disposar d'energia acumulada per a quan es necessita, cosa que les centrals hidroelèctriques permeten. De fet, la pila recarregable més gran de Catalunya és la central hidroelèctrica reversible d'Estany Gento. "Quèquicom" visita aquesta central enterrada, literalment, sota una muntanya per mostrar com rendibilitza l'impacte de centrals nuclears i tèrmiques.

De tot això i del futur de l'energia al planeta, en parla Joan Ramon Morante, catedràtic d'Electrònica de la UB.

La luminoteràpia, un tractament que ajuda a superar l'abatiment estacional causat per la reducció de les hores de llum pròpia de la tardor i l'hivern. A més, el reporter Pere Renom visita un dels paisatges de tardor més bonics de Catalunya, als Pirineus, per explicar el perquè dels canvis de colors de les fulles. Té a tocar uns quants mamífers salvatges i observa com es preparen per a l'hivern. I després es cabussa davant les costes de Mataró per veure la tardor submarina.

A la tardor s'escurcen les hores de llum. Quina és l'explicació des del punt de vista astronòmic? Quines conseqüències té aquest fenomen en les plantes, els animals i en l'home? Les persones pateixen alteracions lleus de l'estat d'ànim i de la vitalitat. Aquests trastorns es poden pal·liar per mitjà de la luminoteràpia, un tractament suplementari de llum artificial que imita l'espectre solar. Els mamífers comencen a preparar-se per passar l'hivern bàsicament acumulant greix i augmentant la quantitat de pèl. I als arbres caducifolis els canvien de color les fulles. Aquest canvi de coloració és causat per la degradació del pigment verd majoritari, la clorofil·la, que deixa al descobert altres pigments fotosintètics grocs i ataronjats.

Què és la tardor? Quan els raigs solars incideixen perpendicularment en una superfície no només la il?luminen, també l’escalfen. Si l’angle no és recte, l’energia del mateix raig solar es reparteix en una superfície més gran. Al mateix punt hi ha menys intensitat de llum i menys calor que quan la superfície és perpendicular. A l’estiu hi ha moltes hores de llum i al mig del dia arriba perpendicularment, mentre que a l’hivern hi ha poques hores de llum i arriba molt esbiaixadament; per això a l’hivern fa més fred que no pas a l’estiu. La causa és l’eix de rotació del planeta Terra que es troba inclinat 23.5º respecte a la perpendicular del pla on orbiten tots els planetes del sistema solar, l’anomenat pla de l’eclíptica. La Terra descriu una òrbita el?líptica al voltant del sol. El punt en què l’hemisferi nord rep els rajos de manera més perpendicular és el solstici d’estiu (el 21 de juny), i el punt en què rep els rajos solars amb la máxima inclinació és el solstici d’hivern (21 de desembre). Els punts intermedis són els equinoccis de primavera (21 de març) i de tardor (21 de setembre). La tardor és, doncs, el període que va de l’equinocci de tardor fins al solstici d’hivern, durant aquest període l’hemisferi va augmentant progressivament la inclinació respecte als rajos del sol, els dies són cada vegada més curts i la temperatura va baixant.

Per què els boscos canvien de color a la tardor? En realitat els boscos caducifolis que es pinten de colors vermellosos i torrats són un ecosistema que ens agafa una mica de resquitllada als països mediterranis i l’hem de buscar a les obagues més humides, al fons de les valls o a la muntanya mitjana, entre 900 i 1.600 metres d’altitud, especialment als Pirineus. Quan el dia es comença a escurçar les plantes detecten la disminució de la quantitat de llum i comencen a segregar una sèrie d’hormones que són el senyal perquè una substància anomenada suberina s’acumili a la base de la fulla. En concret en una zona anomenada el pecíol, que és la branqueta que uneix la branca amb el limbe de la fulla. Aquesta suberina fa la funció de tap, de tal manera que obstrueix l’entrada de saba dins la fulla, i com que la fulla no rep nutrients inicia el procés de mort. A mesura que les fulles es moren es produeix un procés de degradació dels pigments fotosintètics. El primer que es degrada és la clorofil?la, que dóna el característic color verd. I aleshores apareixen altres colors que ja hi eren, a la fulla, perquè són altres pigments fotosintètics que quedaven emmascarats per la dominància de la clorofil?la. Aquest procés es pot veure molt bé en un mateix arbre. Les fulles comencen a canviar de color pels extrems, mentre les zones més ben innervades conserven encara el color verdós. Quan el procés avança les fulles queden grogues del tot, després marrons, color que indica la necrosi dels teixits i finalment amb un cop de vent cauen; tècnicament el fenomen s’anomena abcisió.

Per què serveixen els diferents pigments de les fulles? Aquest pigments, localitzats a l’interior de les cèl?lules de les fulles, en uns orgànuls cel?lulars anomenats cloroplasts, són mol?lècules capaces de "capturar" l’energia lumínica. Cadascun d’aquests pigments "s’especialitza" a captar cert tipus de llum. Resulta que la llum del sol, malgrat que la veiem blanca, conté tot l’espectre de colors, com podem veure fàcilment quan utilitzem un prisma. Cada color correspon a una intensitat de llum, que es pot mesurar en longituds d’ona. Per fer més eficient l’absorció de llum, les plantes utilitzen sistemes "trampa" anomenats fotosistemes. Els fotosistemes estan formats per un centre de reacció i un complex antena. Cada complex antena consisteix en unes 200 mol?lècules de clorofil?la i unes 50 mol?lècules de xantofiles i carotens. Quan cadascun d’aquests pigments capta un fotó, puja el nivell energètic dels seus electrons. Aquesta energia d’excitació és transferida, per un procés de ressonància, de pigment a pigment, fins que arriba al centre de reacció on se situa una mol?lècula especial de clorofil?la que inicia pròpiament el procés de fotosíntesi. Però les xantofiles i els carotens, no només contribueixen a millorar la captació de llum sinó que sobretot dissipen l’energia d’excitació excedentària en forma de calor i eviten, així, danys importants als centres de reacció. En conclusió els colors que veiem a la tardor són pigments que milloren l’eficiència fotosintètica de les plantes i les protegeixen d’un excés de radiació.

uan hi ha un excés de colesterol a les nostres venes, ens passa com a les canonades: ens podem embussar...

El peix blau conté Omega 3 que modera el colesterol i evita malalties cardiovasculars. Però el peix també du contaminants. Compensa menjar-ne?

Un estudi de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona demostra que els peixos més consumits a Catalunya presenten petites quantitats de contaminants perjudicials per a la salut. Miquel Piris va al mercat a comprar peix perquè l’analitzi el professor Domingo, del laboratori de toxicologia y salut ambiental de la URL. Tot i que els resultats indiquen que el nivell de contaminants és relativament alt en algunes espècies, els experts en continuen recomanant el consum, especialment a persones que tenen alt el colesterol: contenen omega 3.

L’Antoni Balaguer ha rebut aquest consell a la consulta del metge. Però en el seu cas ha estat després de tenir un atac de cor. La seva, com moltes altres malalties cardiovasculars, l’havia provocat una mala alimentació carregada de greixos animals.

Cada cop hi ha més ciutadans conscients de la importància de l’alimentació per a la seva salut. Aquesta presa de consciència ha anat acompanyada de l’arribada al mercat dels denominats aliments funcionals. Un dels elements que més fortuna ha fet és, precisament, l’omega 3. El nutricionista Abel Mariné aclareix què és millor per aportar omega 3: el peix blau o la llet enriquida tecnològicament.

Des de plató, el presentador Toni Mestres aclareix què és el colesterol i què volen dir les expressions “colesterol bo” i “colesterol dolent” i explica com saber quins greixos són bons i quins són dolents per a la salut.

Mostrem les interioritats del món de la Fórmula 1 en un reportatge fet al Circuit de Catalunya, fent un seguiment del treball dels experts de la mecànica.

El programa va al Circuit de Catalunya, a Montmeló, a seguir les curses de les World series i fa un seguiment de la competició de la mà del Joan Villadelprat, president de l’escuderia Epsilon Euskadi.

El centre d’alt rendiment Epsilon Euskadi és l’única empresa a Espanya que construeix un cotxe per a les 24 hores del circuit de Le Mans. A més, sis dels seus mecànics són capaços de desmuntar un cotxe de F1 i tornar-lo a muntar en un temps rècord de 20 minuts. L’expilot Salvador Canyelles sap com es comporta un vehicle i utilitza la seva experiència per ensenyar a conduir Fórmula. S’encarrega de donar consells a la reportera Samantha Vall, que s’atreveix a pujar per primera vegada en un cotxe de carreres. En un gimnàs es mostra que els exercicis de coll és un dels entrenaments bàsics per als pilots d’èlit i que el més important per al bon funcionament d’aquests tipus d’automòbils és el control de l’aerodinàmica.

Malgrat que l’Ebre és un dels grans rius més ben conservats d’Europa, és també l’escenari d’un conflicte ambiental entre espècies autòctones i invasores.

Per entendre aquest conflicte anirem en caiac per alguns dels racons més salvatges del riu Ebre amb el reporter Pere Renom. Trobarem nàiades, uns bivalves d’aigua dolça críticament amenaçats d’extinció. Coneixerem el musclo zebra, un invasor que va transformant radicalment l’ecosistema fluvial.

Baixarem fins al Delta, on alguns peixets autòctons, com el fartet i el samaruc, s’esforcen per resistir la invasió d’un altre peixet anomenat gambúsia. I anirem a l’embassament que devora la resta de peixos de l’Ebre de Flix, a pescar el silur, una mena de “monstre” forani.

Mirant com es gasten les soles de les sabates es pot saber si una persona camina bé o malament. Al programa ensenyem quina és la pressió que han de suportar els peus per caminar sense dolor. I el que és més important, l'estudi es fa en moviment dins un espai virtual.

Al centre d’estudi del peu del podòleg Martín Rueda, ja fa anys que s’estudia com actua el peu en moviment. La reportera Samantha Vall es posa en mans del podòleg i descobreix que camina malament, a causa d’un mal encaix dels genolls. Quan es camina, els peus aguanten fins a dues vegades el pes del cos, però quan es fa esport poden arribar a suportar fins a deu vegades aquest pes. Això ho saben molt bé els que han perdut una cama. “Quèquicom” entrevista David Barrallo, atleta paralímpic, que ha perdut un peu i hagut d’aprendre a caminar. La seva manera de moure’s ha canviat i per això també ha de portar una plantilla per mirar d’evitar que la locomoció li afecti altres parts del cos, com la columna o els malucs. A “Tocar de peus a terra” es relaciona l’aparell locomotor humà amb la casa Batlló i la Torre Calatrava, per demostrar que els arquitectes es fixen en l’estructura humana per fer edificis.

Dos equips de joves preparen una competició de robots. Les proves que han de superar els porten a descobrir el món de la nanotecnologia.

La nanotecnologia és una tecnologia que treballa a una escala ultramicroscòpica, mil milions de vegades més petita que un metre. Anirem al Parc Científic de Barcelona i a l’Institut de Ciència de Materials del CSIC per veure com es desenvolupa nanotecnologia de veritat. Veurem algunes de les aplicacions actuals de la nanotecnologia i en descobrirem possibles aplicacions futures que seran revolucionàries. Finalment seguirem els joves en el procés de preparació dels robots i els veurem competir amb altres escolars de tot l’Estat.

Tot comença amb un dolor al pit i una trucada al 061. En aquell moment es posa en marxa tot l’equip del Servei D’Emergències Mèdiques de la Generalitat. El reporter Miquel Piris, segueix la intervenció d’una de les seves unitats per intentar salvar a una persona que ha patit un atac de cor.

Quan s’han realitzat les proves pertinents a dintre de l’Unitat Medicalitzada Avançada, es trasllada el malalt a l’hospital. Els cardiòlegs Xavier Borràs i Joan Garcia de l’Hospital Sant Pau expliquen una de les intervencions que més se sol realitzar en cas d’un atac de cor: l’angioplàstia. En el futur la tecnologia podria impedir gran part dels atacs de cor i, per tant, d’aquestes intervencions. El coneixement de l’estat de les artèries a través de noves tècniques de diagnosi per imatge. D’aquesta manera, les persones que tenen més perill de patir un atac podrien seguir teràpies de prevenció.

Per un refredat es pot perdre el sentit de l’olfacte, però, al contrari del que es pensa, el gust sol quedar intacte. A la UB es treballa per millorar els nassos electrònics que poden ajudar les persones que tenen anòsmia a detectar fuites de gas quan són a casa.

L’Eva fa 5 anys que no sent cap olor. “Quèquicom” la porta a l’Hospital Clínic per fer-li unes proves i s’adona que és molt difícil que torni a recuperar l’olfacte. Ara ha de “viure” de la memòria olfactiva. Qui té molta memòria olfactiva són els perfumistes. La reportera Samantha Vall se’n va a Puig perquè li facin un perfum a mida.

En “L’olfacte: el sentit oblidat” s’intenta despertar aquest sentit anant a sopar a les fosques. D’aquesta manera, l’olfacte i el gust cobren més importància. L’olfacte és l’únic sentit que va directament al cervell i això fa que estigui íntimament relacionat amb els sentiments.

Com serà la roba del futur? A Catalunya, empreses i universitats treballen junts en la creació de nous productes. Alguns ja han arribat al mercat. És el cas d’un teixit fet amb fils de paper que es fabrica a Manlleu i que en el futur es podria incorporar al fusellatge dels avions per filtrar els rajos còsmics. El reporter Miquel Piris provarà una jaqueta a través de la qual es pot contestar una trucada de mòbil i una cartera amb plaques solars incorporades que permeten carregar estris electrònics com ara un ordinador portàtil. Al plató, el presentador Toni Mestres farà anar el teler més petit de Catalunya i un dels més petits del tot el món.

Mirem d'explicar el fenomen natural que es dóna en aquesta població gironina, per les propietats de l'aigua i els efectes i conseqüències que al llarg del temps han suposat.

A Caldes de Malavella han trobat un rinoceront de 3 milions i mig d’anys, perfectament conservat. La causa és la gran quantitat de minerals que porta l’aigua termal de Caldes; una aigua que és la mateixa que aflora avui en dia i que té efectes beneficiosos per la salut.

El rinoceront més ben conservat del món de 3 milions i mig d’anys es troba a Caldes de Malavella. Aquesta bèstia va caure en un llac d’aigua termal i gràcies a les propietats mineralògiques de l’aigua s’ha pogut conservar tal com va morir. Quèquicom, juntament amb la Universitat Rovira i Virgili, ajuda a desenterrar l’animal que es va trobar per casualitat al camp dels Ninots. La geòloga Montserrat Vehí li ensenya a la Samantha Vall com és d’especial la geologia de la zona i acaben jugant al joc més antic dels calderins. Actualment, l’aigua de Caldes de Malavella brolla a 50 graus i els balnearis aprofiten aquesta temperatura per fer els tractaments. A “La meravella de Caldes” s’acompanya a una persona de la tercera edat i es veu com l’escalfor de l’aigua ajuda a disminuir el dolor en cas d’artrosi. La periodista Samantha Vall també visita el laboratori d’anàlisis d’aigua Oliver-Rodés per saber com actuen els minerals de l’aigua dins el cos i allí repta el president de la companyia a fer un tast d’aigües per veure si les pot distingir només amb el gust.

És un element utilitzat i reutilitzat pels humans des de fa mil·lennis i té moltes vides. A més, gràcies a la seva tendència a reaccionar amb l'oxigen i a rovellar-se, el ferro s'ha convertit en un element vital per a la respiració i la vida humana.

Per veure tant la vida del ferro com la vida amb el ferro visitarem una fàbrica siderúrgica on reciclen centenars de tones de ferralla cada dia, que fonen per produir acer. També ens endinsarem en una mina per descobrir la primera vida del ferro, en estat mineral. Coneixerem un escultor que dóna vida al ferro. Descobrirem la importància del ferro per a la vida en la respiració. Finalment, entendrem la vinculació entre la falta de ferro i l’anèmia, i cuinarem un menú ric en ferro que ens ajudi a prevenir-la.

Molts conductors desconeixen que una de les parts més importants del seus vehicles són els pneumàtics. Ens en parlarà el pilot de ral?lis i professor de conducció de l’escola Can Padró, David Abad. En aquest programa de Quèquicom també visitarem la fàbrica que Pirelli té a Manresa per descobrir que sota l’aparença d’un bocí de goma s’amaga un acurat disseny tecnològic pensat per durar molts anys. A Catalunya cada any es llencen 6 milions de pneumàtics usats i, per llei, no se’n pot desaprofitar ni un gram. Descobrirem quines són les opcions que, de moment, s’han ideat per donar una segona vida als pneumàtics.

Anirem a la Fira Internacional d’Aviram de Valls, on veurem centenars de races de coloms diferents. Sabrem com s’ho fan els criadors per obtenir-les. Entendrem què és la recombinació genètica, les lleis de l’herència i les mutacions. I finalment veurem com s’integra tot aquest coneixement per reconstruir l’arbre genealògic de la humanitat.

L’herència és allò que ens transmeten els nostres progenitors: diners, propietats, deutes... i tots els nostres caràcters biològics. El conjunt de tots aquests caràcters constitueix un individu únic i irrepetible, i la informació per “construir-lo” s’hereta d’un òvul i d’un espermatozoide units en la fecundació.

Sorprenentment, una persona no produeix dos espermatozoides o dos òvuls iguals al llarg de tota la vida. Durant la formació de les cèl?lules sexuals, els cromosomes s’aparellen i intercanvien informació en un procés anomenat “recombinació genètica”. Aquesta barreja d’informació és una de les claus que l’herència sigui tant variable. Hi ha, però, un parell d’excepcions a aquesta regla: el cromosoma Y, que s’hereta pràcticament sense recombinar per línia paterna, i el DNA mitocondrial, que s’hereta íntegre per línia materna.

Estudiant-ne les mutacions es pot elaborar un arbre genealògic de la humanitat de desenes de milers d’anys. Els resultats mostren que tots els humans actuals procedim d’un avantpassat comú de fa només uns 100.000 anys aparegut a l’Àfrica. La nostra història es caracteritza per una successió de migracions a partir de les quals vam anar ocupant progressivament els cinc continents i ens vam anar diferenciant en els pobles actuals.

Gràcies a la por, l’espècie humana és viva. Però quan la por es transforma en pànic, la persona s’ha de posar en mans d’especialistes. La reportera Samantha Vall, que té por de les altures, fa un reportatge a Montserrat en què s’enfronta amb la seva por.

Per superar la por hi ha diferents teràpies. A “Enfrontar-se amb la por” es fa servir l’estratègia de la “pitjor fantasia” per superar-la en poc temps. La reportera Samantha Vall puja a l’aeri de Montserrat, en companyia del psicòleg Enric Llavayol, i en un parell de viatges és capaç de gaudir del trajecte. Però no li passa el mateix a l’hora d’escalar. Amb l’ajuda del monjo Ramon Oranies, que durant 8 anys va ser el responsable de rescatar les persones que es perdien per Montserrat, intenta escalar el cim conegut com “Magdalena Superior”. També visita una fàbrica de cordes i parla amb l’escalador Joan Cabau per saber la manera com les cordes poden suportar una caiguda lliure. Superarà la Samantha la seva por?

"Quèquicom" va fins a Mauritània, per veure la darrera gran colònia de foca mediterrània i saber què s'esta fent per conservar-la. També navega fins a les Illes Columbretes per visitar un dels últims indrets del nostre mar on va desaparèixer.

Tintín i l'aventura de la ciència En el centenari del naixement del dibuixant Hergé, Quèquicom repassa la ciència que hi ha al darrere de les aventures de l'intrèpid reporter Tintín. Quan l'home va trepitjar la lluna,Tintín ja feia 15 anys que hi havia anat. El reporter Miquel Piris entrevista Andreu Ripoll,que va treballar a la NASA com a enginyer en el programa Apol·lo, per veure si, efectivament, Hergé va anticipar correctament el viatge a la lluna. Per experimentar la ingravidesa, com fa Tintín, Piris se submergeix entre morenes i taurons en un aquari. Més endavant, els professors Manuel Moreno i Ricard Bosch, de la UPC, sotmeten a la prova de la ciència altres situacions que surten en les aventures de Tintín. Per exemple, ¿podia la Castafiore trencar una copa de cristall amb la potència de la seva veu? Toni Mestres intenta superar la soprano amb l'ajuda d'un altaveu capaç d'assolir altes freqüències i explica la manera com, des de casa, qualsevol pot provar de fer petar una copa.

“Quèquicom” és el primer programa que experimenta la telepresència via telèfon mòbil. Samantha Vall prova un prototip i es converteix en operària a distància. Mitjançant dibuixos i instruccions que apareixen sobre la pantalla del telèfon i que li envia un expert, és capaç de muntar qualsevol aparell.

Amb l’expert en telefonia mòbil Xavier Kirchner, Samantha Vall descobreix que, gràcies als nous mòbils, la vida de les persones pot canviar encara més del que ho ha fet fins ara. Proven un prototip de mòbil amb càmera molt especial. Gràcies a aquest mòbil una persona és capaç de muntar qualsevol artefacte seguint les instruccions que un enginyer li dibuixa a la pantalla del seu mòbil des de l’altra punta del món. Som al principi de la telepresència.

Una altra de les novetats és l’emissió del senyal de televisió amb qualitat professional via mòbil. Des del plató, Toni Mestres explica com funciona. També fa una demostració de la recepció de programes a la pantalla del mòbil, una prestació que vol aprofitar el fet que a Espanya ja hi ha més telèfons portàtils que habitants. A “parlar sense fils” també s’explica quines són les diferències entre un telèfon de primera, segona i tercera generació, i també per què es pot perdre la cobertura d’una trucada quan ens belluguem. Finalment l’enginyer Xavier Kirchner explica per què l’home és tan dolent per predir el futur tecnològic.

És possible arribar a trobar atractiva la suor d’una altra persona? Miquel Piris aconsegueix trobar diverses voluntàries disposades a olorar la seva suor. Algunes de les noies estan ovulant i altres estan en plena menstruació. Variarà la seva percepció segons el moment del seu cicle hormonal?

L’investigador en medicina sensorial Josep de Haro dirigeix aquesta experiència, a la qual es va sumar la germana del reporter.Canvia la sensació de l’olor amb els lligams genètics? Els resultats són sorprenents. L’olfacte és un dels sentits crucials tant en la seducció dels éssers humans com en la de la majoria d’animals. “Quèquicom” prova com una papallona va a la recerca de la seva parella guiant-se tan sols per les feromones.

L’altre sentit investigat per “Quequicom” és el de la vista. Els actors dominen molt les estratègies posturals de seducció i les utilitzen per donar vida als seus personatges. Ho expliquen els actors Mone i Xavier Coromina (l’Empar i el Morral de “El cor de la ciutat”).

Però, a més, Miquel Piris i Samantha Vall se sotmeten a una test d’Eye Tracking: un ordinador equipat amb infrarojos segueix el moviment dels ulls dels dos periodistes per descobrir en què es fixen homes i dones de manera involuntària. Si a la imatge hi ha contingut eròtic, l’efecte és encara més diferenciat i sorprenent.

Al plató, Toni Mestres explica quina relació té el que mengem i l’estrès amb l’olor corporal.

Robert Schuman va deixar el piano i es va dedicar a compondre perquè la seva mà no responia a les ordres que li donava. Això pot passar a qualsevol persona que repeteixi un gest de precisió moltes vegades. Quequicom explica què és la síndrome compartimental i la distonia focal.

Per arribar a fer les acrobàcies que fan al Cirque du Soleil cal assajar moltes vegades un mateix gest. Quèquicom assisteix als assajos i parla amb la fisioterapeuta del Cirque du Soleil per saber els tipus de lesions que pateixen. Aquestes lesions coincideixen amb les que poden tenir els músics que es passen moltes hores tocant un instrument.

Al CAR, els doctors Antoni Turmo i Jaume Rosset fan unes proves musculars a un pianista que ha hagut de deixar de tocar, ja que no pot suportar el mal que li fa l'avantbraç a l'hora de tocar les tecles: durant la gravació del programa s'assabenta que pateix la síndrome compartimental.

"Els mals dels artistes" també va a Terrassa, on hi ha l'únic centre d'Espanya especialitzat a curar la distonia focal. És una malaltia cerebral que pot passar sempre que es repeteix un gest de precisió moltes vegades. Des del plató, Toni Mestres ens parla de la història de Robert Schuman i ens fa una explicació científica de la seva malaltia. Samantha Vall coneix un pianista que li ha passat el mateix que a Schumann i també presencia una classe de recuperació, en aquest cas d'un cirurgià.

Quequicom viatja fins al desert del Sàhara per veure com s’ho fan els humans, animals i vegetals per sobreviure-hi. El reporter Pere Renom captura alguns animals propis d’aquesta zona com el gèrbol, el llangardaix i la llebre i observa com s’ho fan per adaptar-se a les condicions climàtiques en les que viuen.

Quèquicom també descobreix indicis de la prehistòria del Sàhara i esbrina quin era el mètode per extreure aigua tant en aquella època com en l’actualitat. Però no només els humans i els animals viuen condicionats per aquesta situació climàtica, les plantes del Sàhara també tenen certes particularitats per ajustar-se al desert. Acompanyat d’un ramader de camells, el Pere coneixerà quines són aquestes plantes que sobreviuen tot i l’extrema manca d’aigua.

A plató, Toni Mestres explica com és la fotosíntesi de les plantes desèrtiques comparant aquest procés amb una màquina de fer cotó de sucre. El presentador també mostra altres curiositats, com ara l’aigua fòssil que es troba sota el Sàhara.

"Quèquicom" descobreix els secrets dels àcars i el pol·len, causants de les al·lèrgies primaverals, i investiga l'origen del refredat del nostre reporter, en Miquel Piris.

Els àcars es troben per tots els racons de la llar alimentant-se de les restes de pell que es perden cada dia. Quèquicom va a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona per veure’ls de prop.

L’al·lèrgia als àcars augmenta sobretot durant l’època de pluges per l’increment d’humitat. Les al?lèrgies al pol·len, en canvi, es donen més durant la primavera i el començament de l’estiu. Aquestes estacions són èpoques temudes pels milers d’al·lèrgics que viuen a Catalunya. El Miquel Piris en podria ser un i la doctora Ana Cisteró, Presidenta de la Societat Catalana d'Al3lèrgia I Immunologia Clínica, investiga si el constipat que el reporter arrossega des de fa setmanes té a veure amb el cicle reproductiu dels arbres que l’envolten.

També visita la doctora Jordina Belmonte a la Universitat Autònoma per esbrinar com s’ho fan per comptar els grans de pol?len que hi ha a l’aire i així, prevenir els al·lèrgics dels perills que els esperen.

Al plató, Toni Mestres parla de les al·lèrgies creuades; per exemple, qui sigui al·lèrgic al tomàquet descobrirà què més podria rebutjar.

A la Garrotxa hi ha una cinquantena de volcans. Tots apagats, però si es despertessin farien una bona destrossa, perquè la població viu, literalment, entre els volcans. A través d'una simulació d'erupció del volcà Croscat, d'Olot, es veu com els seus efectes arribarien fins a les illes britàniques.

Tot i que som capaços de veure infinitat de colors, ens costa molt recordar-los i reproduir-los. Avui aconseguirem reproduir el color del “Quèquicom”. Coneixerem Josep Giribet, artista i expert multimèdia afectat de daltonisme. I veurem quina tècnica ha desenvolupat per poder pintar normalment.

Els humans som capaços de distingir uns 10 milions de colors. Aquesta capacitat ha propiciat que els incorporéssim en la cultura com a símbols de tota mena. A diferència, però, d’altres percepcions com el gust o l’oïda, recordem els colors amb molta dificultat. Tampoc no ha estat fàcil aconseguir els pigments dels milers de colors de què disposem actualment i l’èxit el devem especialment a la indústria química moderna. En qualsevol cas només calen tres colors per aconseguir-los tots. I aquests tres colors anomenats “primaris-llum” no ho són per una qüestió arbitrària sinó fisiològica: els nostres ulls tenen tres tipus de cons a la retina amb els quals capten la llum de color vermell, verd i blau (RGB) i és en el cervell on es formen, per combinació d’aquests tres, la resta de colors. Aquesta propietat és molt pràctica i en traiem profit en la televisió o en la impressió. Tanmateix, hi ha una disfunció congènita coneguda amb el nom de “daltonisme” que afecta un 8% del homes i un 5%0 de les dones i que consisteix en una alteració dels cons de tal manera que es confonen alguns colors, especialment els verds i els marrons. La diagnosi del daltonisme no s’ha aplicat sistemàticament a les escoles fins fa ben poc i els codis i senyals basats en colors no tenen en compte aquesta part tan important de la població. En alguns casos, la infografia es revela com una eina útil per treballar amb els colors sense veure’ls del tot bé.

És bo o dolent prendre el sol? Avui dia és un dels costums més practicats a l’estiu, però tot i que és una activitat molt agradable suposa un perill per la pell i els ulls. Quèquicom descobreix quines són les causes d’aquest perill i les precaucions que s’han de prendre per poder gaudir del sol sense riscos.

Samantha Vall es passeja per la Barceloneta amb el dermatòleg Ramon Grimalt per explicar què vol dir exactament el factor de protecció i com es pot saber quin tipus de pell té cadascú.

A la Universitat de Barcelona, Iolanda Sola, responsable del grup de radiació solar, explica que a la zona de Catalunya és un dels llocs on la capa d’ozó és més gruixuda, això, però, no és garantia que aquí ens afectin menys els rajos ultraviolats. A plató, Toni Mestres, munta una taula de billar per explicar com la capa d’ozó deixa passar els rajos que fan posar la pell vermella i morena.

El Sol, però, no és només un enemic per la pell, els ulls també s’han de protegir correctament per tal d’evitar danys oculars que podrien arribar a derivar per exemple en unes cataractes. Per això, cal utilitzar ulleres de sol de qualitat amb un bon filtre solar. La Samantha viatja en golondrina amb l’òptic Oriol Cusó per comprovar diferents filtres d’ulleres. També es fa una prova d’enlluernament per comprovar el seu grau de sensibilitat a la llum solar i descobreix que les ulleres que porta li fan molt mal a la vista. El presentador també ensenya com es produeixen les cataractes quan la llum rebota sobre l’ull.

om vivia un català ara fa 7000 anys? En el darrer capítol de la temporada de Quèquicom, Miquel Piris assisteix a un curs de supervivència a la Draga de Banyoles, el jaciment neolític més important de tota la península, de la mà de l'arqueòleg Antoni Palomo. El reportar aprèn a construir una cabana neolítica; a fer foc fent xocar dues pedres; a fer una falç, segar blat, fer la farina i finalment un pa tal i com ho van fer aquests primers pobladors del llac de Banyoles.

La Samantha Vall viu dos cops l’incendi d’una casa i constata com l’ús de materials retardants pot salvar vides. A més, fa un curs per apagar focs i se sotmet a proves de realitat virtual per dominar el pànic.La prevenció del foc comença en l’elecció dels materials de decoració ja que molts són altament inflamables. Actualment, però, s’estudien materials nous per, almenys, tenir temps de sortir de casa.

Però la reportera del “Quèquicom” també fa de detectiu. Dues habitacions idèntiques cremen de manera diferent, segons si l’incendi és fortuït o provocat amb algun accelerant. La Samantha Vall ho experimenta a l’empresa APPLUS on les flames devoren en pocs minuts dos habitacles. Allà, amb el Pau Gabarró, expert investigador d’incendis, s’aprèn com les marques que deixa el foc donen moltes pistes per saber com ha començat.

Per saber com el pànic afecta una persona que viu un incendi, l’equip de realitat virtual de la UPC ha ideat un nou programa de visió per computador. La reportera del “Quèquicom” fa de conillet d’índies i n’extreu que la seva actuació davant del foc és errònia. Finalment, s’apunta a un curset d’extinció d’incendis. Allà aprèn que moltes vegades l’aigua no és la millor opció per apagar un foc.

Al plató, el Toni Mestres explica, entre altres coses, quines condicions s’han de donar perquè una fuita de gas produeixi una explosió.

Què empeny a la gent a buscar ensurts i enfrontar-se a sensacions fortes? Miquel Piris va a Port Aventura amb un equip d'investigació de la Universitat Autònoma.

El test demostra que les persones que pugen a les atraccions fortes, com el Furis Baco, busquen noves sensacions perquè no viuen el risc com una amenaça. En canvi, les que puntuen baix les eviten perquè els hi pot arribar a provocar angoixa. També coneixerem els conceptes de física que expliquen com funcionen algunes atraccions.

A més a més, amb el pilot d'acrobàcies Alex Balcells de l'Aeroclub de Sabadell, Pere Renom comprovarà quantes G és capaç de resistir.

La Unió Europea ha suspès la pesca de la tonyina vermella perquè és a la vora de l'extinció. I la revista "Science" diu que l'any 2048 podria deixar d'arribar peix als mercats perquè s'estan exhaurint la majoria de les espècies comercials. El "Quèquicom" analitza, des d'un punt de vista científic, el futur del sector de la pesca. Quines mesures s'haurien de prendre? Hi som a temps?

Pere Renom s’embarca amb un pescador artesanal de Badalona: el resultat de la pesca és ben magre. Ramon Franquesa, professor de la UB i autoritat mundial en bioeconomia, adverteix que el que passa a Badalona també està passant a la resta del planeta: la pesca s’esgota. Francesc Sardà i Jordi Lleonart, biòlegs de l’Institut de Ciències del Mar i de la FAO, afirmen que s’ha ultrapassat el límit del que poden suportar les poblacions marines, ja que se les pesca abans de la maduresa sexual. Xavier Pastor, de l’organització conservacionista Oceana, denuncia l’ús de xarxes de deriva i la vulneració de les lleis per part, sobretot, de la pesca de ròssec.

Des del plató, Toni Mestres mostra d’una manera molt visual la reducció de peix que hi ha hagut als caladors en els darrers anys i es pregunta si l’aqüicultura pot resoldre el problema de la sobreexplotació. Dolors Furones, especialista en granges de peixos, explica que el problema és que el mercat demana espècies carnívores, com les orades. Per criar un quilo d’orada calen deu quilos de peix, Ara com ara, l’aqüicultura és només un complement de la pesca extractiva.

La solució passa, segons tots els experts consultats per “Quequicom”, per aplicar fortes regulacions que, encara que portin a una crisi a curt termini, han de permetre assegurar la vida als peixos i als pescadors a llarg termini.

És l'ésser viu més gran del món però costa molt veure'l. S'estén sota terra com una teranyina i de tant en tant dóna fruits: ens endinsem en el món dels fongs.

A Santa Eulàlia de Ronçana sembren un bolet de soca que fins fa poc només creixia a l’Àsia, el xiitake. Aquest bolet l’alimenten amb serradures i cereals i en pocs mesos creix de manera espectacular. Però el que més creix és el miceli, la part soterrada del fong. Aquest miceli s’extén com una teranyina que pot arribar a cobrir una extensió de 15 hectàrees. A “Créixer com bolets” s’ensenya la manera de cultivar-los i de trobar-ne al bosc.

Els bolets es poden cultivar. Quèquicom visita una empresa on sembren xiitake i ens expliquen els secrets perquè creixin al jardí. El micòleg Enric Gràcia ens ensenya que el bolet només és el fruit d’un gran fong que s’estén sota terra. La reportera Samantha Vall, que no ha anat mai a collir bolets, s’anima a buscar-ne amb l’ajuda de l’Enric Gràcia. Al plató, Toni Mestres ens explica el modus vivendi dels bolets a partir d’una petita plantació de xiitakes i de gírgoles.

Investiguem els límits del cos humà sota l'aigua en apnea i en immersió amb botelles. El rècord mundial d'apnea és capaç d'aguantar set minuts sota l'aigua sense respirar. Luis Martínez, un dels campions de Catalunya d'apnea, se submergeix en una piscina instal?lada en un plató de TVC per intentar batre el seu rècord personal.

També al plató, el presentador del programa, Toni Mestres, ens demostrarà com canvia el ritme cardíac submergint tan sols la cara sota l’aigua. A més, el reporter Miquel Piris fa una immersió amb botelles a Begur i és a punt de patir un accident de descompressió. Veurem com se’n surt.

També anirem al Centre de Recuperació i d'Investigacions Submarines de Barcelona, més conegut per CRIS, on en Miquel i el doctor Jordi Desola es recomprimiran dins una cambra hiperbàrica hospitalària. Entre d’altres coses, veurem com els afecta a la veu.

El reporter Miquel Piris fa dos cops el mateix recorregut, un a 120 km per hora i l’altre a 80, després compara la despesa en temps i en combustible.

Amb el resultat a la mà visita Maria Comellas, directora general Qualitat Ambiental de la Generalitat, per una banda, i a Pere Sauret, director tècnic del RACC. Les raons d’una i altres son avaluades per alguns destacats científics. El professor Nino Künzli, afirma que la pol?lució per micropartícules causa fins a 1.200 morts anuals. Tan ell com el l’investigador Xavier Querol, del CSIC son partidaris de reduir la velocitat i en la mateix línies es troba José Baldasano, Laboratori de Modelització Ambiental de la UPC. Des de plató Toni Mestres demostra quina és la diferència d’energia que cal emprar per a fer circular un cotxe a 80 o a 120 km,. per hora.

MIDA: 275 megues

És cert que les dones no saben llegir els mapes? Samantha Vall s'ha d'enfrontar a un campió en curses d'orientació. En aquest capítol ho aprèn tot sobre els mapes, com es fan i com s'interpreten. També posa a prova un nou sistema de la Creu Roja per trobar persones que tenen Alzheimer que es basa en el GPS.

“Quequicom” dedica un programa a aquesta malaltia que a Catalunya afecta més de 400.000 persones. Però no tots els afectats ho saben perquè aquesta malaltia no acostuma a donar senyals fins que ja està avançada. “Quequicom” dóna les claus per saber si cal anar al metge amb la sospita de tenir aquest trastorn.

De la mà d’especialistes com la Dra. Anna Novials, de la Fundació Sardà, o Ramon Gomis, de l’Hospital Clínic de Barcelona, “Quèquicom” explica quins tipus de diabetis hi ha, en què consisteixen els tractaments i quines esperances obre la recerca en cèl?lules mare. El reporter Pere Renom segueix la vida d’alguns malalts, des d’una productora de televisió fins a un professor universitari que fa escalada a l’Himàlaia. El programa visita també un planter de stevia, una planta amb molta capacitat d’endolcir que alguns diabètics veuen com una esperança per curar-se. “Quequicom” esbrina quines són les potencialitats i les limitacions d’aquesta planta. Des del plató, Toni Mestres explica com intervé la insulina en la regulació del nivell de sucre en la sang.

Quèquicom acompanya un equip d’investigadors dels CSIC que troba traces de diferents drogues en les aigües del Llobregat, on arriben a través de l’orina humana. Els científics estan convençuts que trobaran partícules de cocaïna a l’aire de Barcelona. La cocaïna és la segona droga més consumida a Catalunya, mentre que el cannabis o marihuana és la primera.

Es pot dir que la coca és una droga dura i el cannabis és un droga tova? És pot dir que la maria és innòcua ja que es pren amb finalitats mèdiques? Quines són les conseqüències d’aquestes substàncies sobre el cervell? Quan temps dura l’efecte? Quan i per què es converteix un consumidor en addicte? Quequicom formula aquestes preguntes a Rafael Maldonado, investigador de la Universitat Pompeu Fabra. L’equip del doctor Rafael Maldonado ha descobert en rates que la cocaïna modifica la morfologia del cervell. Les connexions canvien i això repercuteix en la personalitat de l’individu, que es torna més visceral i perd la racionalitat i els sentiments. Samantha Vall entrevista Jonathan, un home de 29 anys que durant 12 anys va consumir tot tipus de drogues, fins al punt de perdre els records de la seva infantesa. En la seva recuperació han tingut un paper fonamental els seus pares. Ara, un cop desintoxicat, nota que ha perdut agilitat mental. Al plató, Toni Mestres explica per què les drogues són capaces d’arribar al cervell amb molta facilitat i com la persona cau en l’addició.

Investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya estan a les portes d'un descobriment que podria modificar els hàbits alimentaris de tot el món. Fins ara, la congelació no era un sistema adequat per conservar fruites sucoses com ara les cireres o els tomàquets.

Aquest any la farina procedent del blat espanyol ha estat de pèssima qualitat pel seu baix contingut en gluten i una elevada propensió a la colonització per fongs. Els elaboradors han pogut compensar aquests defectes barrejant-la amb farina d’importació, de manera que el pa que es comercialitza no en patirà les conseqüències.

Quèquicom investiga quins són els paràmetres de qualitat del pa amb els experts de Laboratoris Girona que s’ocupen d’analitzar la majoria de les farines que es processen a Catalunya. Pere Renom fa un experiment per veure com diferents tipus de farina donen pans diferents. Descobreix la importància cabdal dels llevats, uns microorganismes emparentats amb els bolets, en la textura esponjosa del pa. I, finalment, tasta un nou pa sense gluten desenvolupat a la Universitat Autònoma, apte per a celíacs, molt semblant al pa convencional. Des de plató, Toni Mestres explica quin va ser el procés pel qual l’home va aconseguir transformar el blat silvestre en les varietats conreades actuals i dissecciona un gra de blat per explicar què és el segó i on és l’embrió de la futura planta.

El reporter Pere Renom i l'equip del programa examinen amb lupa els trucs del mag Lari, tant en una actuació en un escenari com amb trucs de prop, però topen amb l'habilitat de l'artista per manipular la percepció visual humana.

Alejandro Maiche, psicòleg de la UAB, sotmet en Pere Renom a nous reptes, en què hi pot participar el públic des de casa i posar a prova la seva percepció visual. Però què ens enganya, la vista o el cervell? Toni Mestres ho demostra des de plató amb divertits exemples que no són el que semblen.

El físic del “Quèquicom” explica com el cinema i la televisió aprofiten les particularitats perceptives de la vista per crear una il?lusió de realitat. Renom visita el Museu del Cinema de Girona, i el professor de Comunicació Audiovisual de la UAB Miguel Angel Martín explica com la necessitat de caçar va predisposar els humans a sentir més atracció pel moviment que per les coses estàtiques.

Mostrem com es pot fer ciència fent riure a la vegada. Amb diversos exemples i amb el títol genèric "IgNobel, riure amb la ciència", que fa referència als premis IgNobel, uns guardons que tenen com a premissa fer pensar després de fer riure.

Demostrar que les rates de laboratori poden distingir l’holandès del japonès va valdre al grup del Grup Neurociència Cognitiva UB-PCB dirigit per Núria Sebastian un dels premis IgNobel 2007. La màxima dels premis IgNobel és que primer fan riure i després pensar. Avui esbrinem quina lògica amaga aquest estudi que, d’entrada, sembla un acudit.

El reporter Miquel Piris visita la facultat de Medicina de Lleida per assistir a una classe de pallasso que s’imparteix en aquesta universitat. Allà s’ensenya als metges que l’humor pot ajudar a curar. Aquesta és una de les raons de l’existència dels Pallapupas, una ONG que treballa a l’hospital Sant Joan de Déu i intenta fer més suportable les intervencions a quiròfan i l’estada dels nens a l’hospital. Al plató, Toni Mestres posa en pràctica altres IgNobel com ara el que van rebre els físics Neukirchi i Audoly que explica perquè els spaguettis eixuts sempre es trenquen en tres bocins o més.

D'un dia per l'altre, l'Amina, una nena de 13 anys, descobreix que té la columna desviada 90 graus. A l'hospital de Sant Joan de Déu l'operen amb èxit. Li han posat un ferro que li aguanta l'espina dorsal.

Aquest és un dels casos que relata la Samantha Vall en el “Quèquicom” dedicat als problemes de columna vertebral. La major part de la població té mal d’esquena per contractures, hèrnies discals o altres dolències relacionades amb la columna vertebral. No se’n salven ni els esportistes d’elit. La Samantha Vall visita el Centre d’Alt Rendiment esportiu on entrevista el campió d’Espanya en salt de perxa Raúl Mayor, qui, tot i que s’entrena meticulosament, li fan mal les lumbars. El Toni Mestres, des de plató, descriu el complex sistema de tensors musculars que equilibra la columna vertebral. L’osteòpata i fisioterapeuta Ferran Trinidad dóna consells posturals i explica exercicis fàcils per prevenir el mal d’esquena.

"Geobiòlegs", saurís i astròlegs sota la lupa de la ciència. Tenen aquestes disciplines alguna cosa a veure amb el mètode científic? Pere Renom acompanya un saurí que vol fer un pou i troben aigua. Casualitat, poders o ciència no reconeguda? La hidrogeologia, ciència que estudia les aigües subterrànies, dóna algunes respostes a aquests interrogants.

Una "geobiòloga" utilitza també les varetes de radioestèsia per localitzar unes suposades línies de Hartmann que podrien perjudicar la salut de les persones. Renom n'és testimoni i després visita un professor de Física especialitzat en geomagnetisme (disciplina que estudia els camps magnètics terrestres) per mirar de trobar aquestes les línies suposadament nocives. El reporter consulta també l'astròleg Fèlix perquè li faci la carta astral. Com poden influir els planetes en la vida de les persones? Posteriorment va a veure un astrònom de l'observatori Fabra perquè ho raoni. I Toni Mestres explica des del plató què és, en definitiva, el mètode científic i quins són els límits de la ciència.

El reporter del “Quèquicom”, Miquel Piris, dorm tota una nit a la Unitat de Trastorns del Son del Clínic per esbrinar si,pateix alguna disfunció no diagnosticada, com ara apnees. A més, la visita servirà per desvetllar un dels grans misteris de la ciència: a què és degut cert fenomen matiner que experimenten els homes?

Es posa en mans del neuròleg Joan Santamaria, que estudia la filmació dels seus moviments durant la nit i les seves constants vitals. Segons aquest científic, les tècniques de relaxació poden ajudar força a tenir un son reparador i de qualitat. Els tres reporters del programa proven una d’aquestes tècniques de la mà del doctor Guillem Feixas, psicòleg de laUB, que els sotmet a una sessió d’hipnosi. Però el regatista Guillem Altadill el que vol evitar és adormir-se en competició. A bord de l’embarcació amb què ha participat a la Barcelona World Race, aquest esportista explica com s’ho fa per aguantar més de tres dies sense dormir i quins són els efectes que comporta. Curiosament, alguns dels efectes són semblants als de la narcolèpsia, una malaltia que pateixen aquelles persones que tenen problemes per mantenir l’estat de vigília, i que poden patir certes al?lucinacions. Al plató, el presentador Toni Mestres mostra els despertadors més curiosos que es poden trobar avui dia al mercat i què podem fer a casa si volem dormir com un soc.

Quequicom fa un tour científic per Barcelona. Samantha Vall visita una farmàcia privada de més 4 segles d’història, que és al Jardí Botànic, descobreix una nova manera de mirar els taurons de l'Aquari i fa una visita nocturna als aninals salvatges que van a dormir al zoo.

La reportera Samantha Vall comença la seva passejada científica dalt de l’aeri de Montjuïc, i una vegada arriba a la muntanya ho aprofita per visitar el jardí botànic. Allí aprèn a trasplantar geranis i també descobreix com feien els medicaments fa 400 anys. Visita la rebotiga de la farmàcia de la família Salvador, ara convertida en museu.

A l’aquari, el que crida més l’atenció de la Samantha són els taurons. Els dóna menjar i, una vegada tips, convida un dels reporters del programa, Pere Renom, a nedar-hi. El presentador Toni Mestres porta ous de tauró al plató i també hi té taurons acabats de néixer. Li serviran per explicar-ne la biologia. Però l’oferta científica de la ciutat no acaba quan es comença a fer fosc: al contrari: amb l’ajuda d’uns experts molt especials del zoo, s’aprèn que hi ha un tipus de fauna salvatge que viu a la ciutat i pernocta al zoo. Després d’hores de recerca, finalment localitzen un eriçó de terra que viu lliurement per Barcelona. Com ell, n’hi ha 38 més. Aquest descobriment es va fer l’any passat, després que es rebessin nombrosos avisos de gent que deien que havien vist eriçons urbans.

Mostrem el nou fàrmac que els metges i investigadors de l'Hospital Clínic de Barcelona estan assajant per combatre l'obesitat i fer aprimar els pacients que la pateixen, sense passar gana.

QQC confecciona la dieta ideal per als qui tenen sobrepès amb Pilar Senpau, la dietista de COM Ràdio.

L’equip de la Unitat d’Obesitat de l’Hospital Clínic de Barcelona ha començat les proves per fer aprimar pacients obesos fent servir una píndola basada en el tungstat sòdic. Aquesta sal augmenta el ritme metabòlic de les persones de manera que es cremen més calories encara que es mantingui la mateixa dieta i el mateix tipus de vida. La reportera de “Quèquicom” Samantha Vall ha seguit durant 10 setmanes l’evolució de Josep Solé, una persona sana però amb una certa obesitat i a qui convé perdre una dotzena de quilos.

Al plató Toni Mestres explica les virtuts i els defectes del greix i per què hi ha certes persones que tenen tendència a engreixar-se. Els nervis i l’angoixa en són una de les causes. La dietista i metgessa Pilar Senpau, col?laboradora de COM Ràdio, dóna trucs per combatre l’ansietat que fa que la gent vagi a la nevera compulsivament.

En un experiment fet expressament per a Quèquicom, experts en comportament animal han aconseguit ensinistrar gallines perquè reconeguin colors i superin circuits d’obstacles utilitzant tècniques que s’apliquen als gossos. Es tracta de reforçar el comportament de l’animal sense castigar-lo ni renyar-lo mai.

Aconseguir que un gos obri calaixos o porti el mòbil a un discapacitat no és molt més difícil que aconseguir que un gos no estiri la corretja o faci pipí on toca. El reporter Miquel Piris aprèn les tècniques del condicionament positiu amb el cliker, un sistema que consisteix a fer un soroll determinat en el moment que el gos rep el premi per una acció ben feta. Tant la Fundació Bocalan com l’ensinistrador Santi Vidal l’usen per formar gossos perquè ajudin persones amb disminucions o per a la recerca d’explosius, però també el pot usar qualsevol propietari per educar el seu animal. Piris posa a prova també l’olfacte d’un rottweiler rastrejador que treballa per als bombers. Li donen un avantatge d’un quart d’hora perquè corri a amagar-se a camp obert. Piris fa tota mena de trucs per enganyar l’olfacte del gos. Al plató, Toni Mestres compara el sistema olfactiu dels cànids amb el dels humans i resol també una eterna pregunta: el gos ve del llop?

El programa mostra en exclusiva les imatges de la construcció del canal Segarra-Garrigues. Mostrem la seqüència de construcció d'un gran aqüeducte del canal, que permetrà regar una superfície set vegades més gran que el terme municipal de Barcelona, i garantir el consum d'aigua de boca de Cervera i d'altres poblacions.

Però la transformació en terres de regadiu dels secans de Lleida amenaça un ecosistema excepcional i posa sobre la taula la despesa d’aigua que fa l’agricultura. ¿És sostenible aquest canal? El nou canal és una obra d’enginyeria de gran envergadura. Costarà 445 milions d’Euros, uns 74.000 milions de pessetes, més que l’ampliació de l’aeroport del Prat. Està previst que la seva primera fase entri en funcionament a finals d’abril de 2008. Prendrà les aigües del pantà de Rialb, i les conduirà per la Noguera, la Segarra, l’Urgell, el Pla d’Urgell, les Garrigues i el Segrià, per retorna-les al Segre al sud de la ciutat de Lleida. La quantitat ingent d’aigua que es requereix queda compromesa per els períodes de sequera cada cop més intensos i freqüents. Això planteja la necessitat de fer un ús eficient de l’aigua utilitzant sistemes de reg moderns i també de prendre decisions encertades en el tipus de conreus que s’hi posaran. Cal no oblidar que quasi les tres quartes parts del consum d’aigua de tota Catalunya es destina a l’agricultura. El reporter Pere Renom entrevista experts com el biòleg Joan Estrada; l’enginyer de Camins Josep Maria Serra; Josep Maria Villar, edafòleg Universitat de Lleida; Ignasi Aldomà, geògraf de la mateixa Universitat i Narcís Prat, Ecòleg de la Universitat de Barcelona.

Quequicom viu el cas del Joel, un nen de 5 anys que necessita un donant de cèl?lules progenitores sanguínies per superar una leucèmia. Ni la seva germana ni cap dels seus familiars resulten compatibles, de manera que la seva vida depèn de que algú hagi donat sang de cordó umbilical amb les seves característiques.

Des de la Unitat d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron, de Barcelona, el programa de divulgació científica del 33 explica què és la leucèmia i filma un trasplantament de cèl?lules mare procedents de cordó umbilical. El doctor Sanchez de Toledo aclareix perquè són precisament aquestes cèl?lules les que tenen la capacitat regenerar tot el sistema sanguini d’un malalt de càncer. Quequicom segueix durant set setmanes l’evolució d’en Joel per veure si les cèlules mare arrelen i entra en el definitiu procés de curació. El reporter Pere Renom assisteix també a un part per veure com s’obté la sang de cordó i segueix el tractament que es fa de la mateixa en el Banc de Sang i Teixits. Segons Roser Deulofeu, de l’Organització Catalana de Trasplantaments, Catalunya hauria de triplicar el nombre de donacions de cordó umbilical per poder tractar sense problemes les diferents malalties que es poden curar amb cèl?lules mare, un camp en el que hi ha cada cop més recerca.

Pasqual Maragall té una nova faceta, la de lluitador contra la malaltia d'Alzheimer. L'expresident exerceix de reporter en una visita als laboratoris d'investigació de la Unitat de Memòria de l'Hospital de Sant Pau, on el tracten. Maragall, en la seva visita al laboratori de l’hospital de Sant Pau, entrevista la doctora Teresa Gómez Isla, qui li explica que tot i que el seu equip prova amb ratolins noves molècules que podrien modificar el curs de la malaltia, encara s’és lluny de trobar la manera de curar l’Alzheimer.

Quèquicom segueix també Luís Dueñas, un enginyer i empresari recentment diagnosticat, que és voluntari en un estudi per provar un nou medicament que es fa en el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, PRBB. Aquest tractament es basa en la immunoteràpia, però les incerteses són molt grans, perquè se saben molt poques coses sobre les causes últimes del problema. Segons el doctor Jordi Peña Casanova, del PRBB, la nova vacuna faria que el sistema immunitari fabriqui anticossos contra el pèptid beta-amiloide, que és un dels tòxics implicats en la destrucció de neurones que comporta l’Alzheimer.

En una altra institució, el Parc Científic vinculat a la Universitat de Barcelona, dos equips treballen per bloquejar el pèptid tòxic. Un està dirigit pel doctor Ernest Giralt, que ha desenvolupat una molècula que actuaria a l’interior del cervell. L’altre és liderat per Xavier Fernández Busquets, de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, que vol aprofitar la nanotecnologia per retenir el pèptid en un dispositiu que es posaria fora del cervell. Dues aproximacions diferents per resoldre una patologia de què encara se sap ben poca cosa.

Jordi Camí, director de la Fundació Alzheimer Internacional, fundada per Maragall, adverteix que si no es troba un tractament efectiu, l’Alzheimer pot arribar a saturar el sistema sanitari ja que el curs de la malaltia és molt llarg i les atencions que necessiten els malalts són molt grans i costoses. Actualment hi ha uns 400.000 afectats en el conjunt d’Espanya i amb el creixent envelliment de la població s’estima que en 15 anys arribarà a 750.000.

Des de l’estudi, Marc Boada explica amb detall el funcionament de les neurones i descriu l’evolució de la malaltia.

Nou de cada deu catalans reben aigua del Ter a casa seva. És un riu que té moltes terminals en els domicilis de les famílies catalanes, ja que prop de 6 milions de persones reben per les aixetes de casa aigua seva. El Ter és el riu català que té una captació més gran d'aigua: des del 1959 més del 50% del cabal acaba lluny de la seva llera.

Prop de 6 milions de catalans al llarg del curs d’aquest riu i, sobretot, de l’àrea metropolitana reben aigua del Ter, sovint barrejada amb la del Llobregat. El reporter del programa Miquel Piris és un d’aquests ciutadans. En aquest capítol comença un viatge a través d’una aixeta de casa seva per descobrir d’on ve, què li ha passat pel camí i com han tractat l’aigua que li arriba.

El biòleg del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis, Marc Ordeix, l’acompanya en aquest viatge per ensenyar-li a valorar la qualitat de l’aigua del Ter al llarg del seu recorregut. A Osona, els nitrats que provenen de la ramaderia són un dels contaminants que més afecten el Ter. A Vic, Ordeix presenta alguns dels milions de treballadors de la depuradora d’aquesta població que es dediquen a netejar l’aigua. El viatge continua fins a la desembocadura, a Torroella de Montgrí, on cada any arriben menys angules. Al plató laboratori del programa, el presentador, Marc Boada, explica la història d’aquests peixos que, després d’haver fet un viatge de més de 5.000 quilòmetres, arriben des del Carib per remuntar el riu Ter.

El reporter Pere Renom assisteix a un espectacle propi d'un safari: el festí de centenars de voltors en una de les zones muntanyoses més extenses i salvatges de la Península: els Ports. També prova de "caçar" l'animal emblemàtic del parc natural: la cabra hispànica.

Els voltors són dels ocells més grossos que hi ha. Tenen tanta envergadura que els resulta molt costós bategar les ales. Per aquest motiu planen i depenen dels corrents d’aire ascendent per volar. Marc Boada explica com es formen els corrents tèrmics i com han d’aprendre a localitzar-los. El programa també descriu les glaciacions, que són el fenomen que explica la presència de fajos i altres arbres centreeuropeus en un paratge de clima mediterrani.

Els rius que neixen als Ports són els més ben conservats de Catalunya. S’hi troben llúdrigues, moltes espècies de peixos autòctons, serps i tortugues d’aigua i molts invertebrats aquàtics: un dels més bonics és la libèl?lula. Renom en captura unes quantes i n’observa el cicle vital.

La ciència normalment entra a la cuina per analitzar el que s'hi fa. L'equip de Ferran Adrià circula en sentit contrari: prenent com a punt de partida la ciència, intenta crear idees i receptes noves. L'objectiu és que els nous coneixements generats puguin ser aprofitats per la societat. Amb el químic Pere Castells, el reporter del programa, Miquel Piris, aprèn, literalment, a obtenir el gust de la terra del Bages: amb un rotavapor n'extreu l'essència gràcies a una tecnologia de destil·lació a baixa temperatura desenvolupada per Alícia (Alimentació i Ciència).

Abans, les vaques feien vint litres de llet al dia, que és la que necessita un vedell. Ara en fan 60. Són atletes de la llet. El “Quèquicom” visita una granja on tot està pensat perquè rendeixin al màxim. Una dieta especial, matalassos de làtex per a les vaques, climatització i silenci.

No arriben mai a veure cap toro, però es passen la vida embarassades per poder fer llet per al consum humà. Però, és bo que els adults prenguin llet o formatge? El catedràtic en nutrició i bromatologia de la UB Abel Mariné explica quines són les indicacions dietètiques de la llet per a les persones adultes i per què n’hi ha que no digereixen bé la llet a mesura que es fan grans. Al plató, el presentador Marc Boada aprofundeix la qüestió de la intolerància dels humans a la lactosa. A “Atletes de la llet” també es veu com s’elabora el formatge a partir de llet crua, amb la col?laboració del formatger Salvador Maura, del Mas d’Eroles, d’Adrall, i Marc Boada explica els processos de fermentació i de digestió microbiana que fan que la llet es transformi en formatge.

El reporter Miquel Piris descobreix les primeres restes de vinya cultivada de la història de Catalunya de la mà del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona.

Les llavors de raïm trobades a Alcanar tenen una antiguitat de 2.700 anys. Per saber de quina varietat es podria tractar, “Quèquicom” posa en contacte els arqueòlegs de l’UB amb investigadors de la Universitat Rovira i Virgili. L’objectiu és extreure’n ADN i descobrir de quina varietat es tracta.

Al plató, Marc Boada descobreix a través del microscopi un insecte diminut que va estar a punt de destruir tota la vinya europea: la fil?loxera. Però els vins catalans van sobreviure i avui estan considerats entre els millors del món. Miquel Piris visita el celler Mas Martinet per aprendre com es fa un bon vi.

La reportera Anna Lasaga revela els secrets del Piromusical de la Mercè i se submergeix en una pluja de foc amb la colla de diables d'Empúries. Descobrim tota la física, la química i l'artesania de la pólvora i dels focs d'artifici.

“Quequicom” entra en una fàbrica en què hi ha tones d’explosius i s’enfronta al problema de l’electricitat estàtica, que en ocasions ha causat accidents mortals. Marc Boada ho explica a plató i aclareix si un telèfon mòbil pot provocar un incendi en una fàbrica de petards o en una gasolinera.

Per tirar els 20.000 elements pirotècnics que s’enlairen durant un piromusical com el de la Mercè cal disposar d’una tecnologia sofisticada. S’han de fabricar artefactes que volin fins a una alçada determinada i que explotin fent unes figures geomètriques concretes. Això es prova en ordinadors que després sincronitzaran l’espectacle pirotècnic amb la música.

El programa explica també per què s’aconsegueix fer espurnes de colors a partir de determinats elements químics.

Quèquicom repassa els tres pecats capitals de la conducció: l’alcohol, la velocitat i les distraccions.

El reporter Miquel Piris beu fins a superar amb escreix els límits d’alcohol a la sang permesos per conduir i se sotmet a una prova psicològica de reflexos. També mira de superar el test d’alcoholèmia del Mossos d’Esquadra, que l’informen que el seu estat d’intoxicació etílica és tal que ingressaria a presó en cas d’haver-lo trobat conduint. No satisfet amb aquesta experiència, Piris prova d’enganyar un radar dels que té instal?lats el Servei Català de Trànsit. Revesteix un vehicle amb cartró, que segons es diu a Internet hauria d’absorbir les ones de radar, i també utilitza laca per impregnar la matrícula del vehicle infractor amb la voluntat d’enganyar la càmera de Trànsit. També comprova si els radars són capaços de detectar vehicles tan petits com una minibike. Finalment, es dedica a distreure’s parlant pel mòbil i mirant suggerents figures d’anuncis publicitaris. Es compara la seva velocitat de reacció davant d’un imprevist. Al plató, Marc Boada suggereix que els vehicles haurien d’incorporar un “impactòmetre”, un comptador que indicaria l’energia alliberada en funció de la velocitat, de manera que el conductor tindria clara la magnitud de l’impacte en cas d’accident. També explica com funciona un radar i demostra que, en cas d’accident, només pocs centímetres separen la vida de la mort.

Què fer quan al cap d’una criatura apareix una llémena o un poll? Quins productes són eficients i quins no? N’hi ha que puguin ser perjudicials per a la salut? La reportera Anna Lasaga visita una escola de la Vila Olímpica per veure com mantenen una lluita permanent contra l’insecte que els dóna més maldecaps. Seguidament, va a la Facultat de Farmàcia de la UB per esbrinar quins productes naturals o sintètics es poden fer servir per acabar amb la plaga.

Hi ha tres mil tipus de polls, però només un, el pediculus capitis, del qual es mostren imatges en detall, afecta el cap dels humans i únicament pot viure allí. Però, precisament per la seva especialització, acabar amb ell és realment difícil. La parasitòloga Montserrat Portús avalua remeis casolans, des del vinagre fins a la gasolina, i explica les indicacions dels diferents productes farmacèutics. Per la seva banda, la dermatòloga Eulàlia Baselga demostra com s’han d’aplicar i insisteix en la importància de repetir el tractament uns dies més tard per evitar reinfestacions. Marc Boada, des de plató, explica els mecanismes evolutius que permeten que apareguin línies resistents als insecticides, que van lligades al ràpid cicle vital d’aquests insectes.

Quèquicom dedica un programa especial a la gran ventada que va escombrar Catalunya el 24 de gener de 2009 que va causar la mort de quatre nens a més de nombroses destrosses.

Com pot ser que el vent arrenqui la teulada d'una construcció aparentment sòlida? Què és la "ciclogènesi explosiva"? Per què han caigut més els pins que les alzines?

Anna Lasaga visita la Sagrada Família, un edifici que per la seva singularitat queda especialment exposat als vents, per veure com es projecta per aguantar el vent. Li ho explica Carles Buixadé, arquitecte especialista en estructures. Daniel Crespo, professor de física de la UPC, demostra en un túnel de vent com i perquè el vent pot xuclar una teulada fins a fer-la saltar.

Pere Renom, biòleg, acompanya els bombers poques hores després de la catàstrofe i explica les característiques que diferencien els pins dels altres arbres.

Durada: 24 minuts. - Mida: 220 Megues.

Veurem si Indiana Piris aconsegueix sortir d'aquestes galeries fetes pels millors miners d'Europa fa 6.000 anys. I és que el subsòl de Gavà és un autèntic formatge gruyère. A més, aprendrem a fer una mina amb les eines que feien servir aleshores.

Un simple mirall pot fer desaparèixer el dolor d’un membre amputat fent creure al cervell que l’extremitat perduda es mou. Això és una de les coses aparentment impossibles que fan a l’Institut Guttmann. Una altra és aconseguir la recuperació del moviment en persones que han patit una lesió important, però no absoluta, del sistema nerviós. En tots dos casos apliquen tècniques basades en el reforçament positiu per restablir els camins neuronals perduts en un accident.

Quèquicom descobreix com reacciona el cos humà quan perd la mobilitat a causa d’una lesió medul?lar o d’un traumatisme cranial. Alba López és una noia de 19 anys que després d’un accident va quedar tetraplègica. A més, necessitava el suport d’un respirador. Ara ja respira per si mateixa gràcies al procés de rehabilitació neuronal i és capaç de seguir DUES carreres.

El neuròleg de l’Institut Guttmann Txema Tormos explica a la reportera Anna Lasaga que el cervell aprèn millor dels encerts que no pas dels errors. Ho demostra el cas de l’Oscar, un noi de 16 anys, amb un gran grau de lesió a la medul?la espinal que podia fer dubtar sobre la seves possibilitats de tornar a caminar. Ara un robot l’ajuda a fer el moviment correcte de les cames en el moment just en què ho necessita i no abans, de manera que sempre se’l força a progressar. D’aquesta manera, es va refent la connexió neuronal entre el sistema nerviós central i l’extremitat.

La idea de combatre un dolor real amb una imatge virtual la va desenvolupar el metge d’origen indi V.S. Ramachandran i ara s’aplica a tot el món. És sorprenentment eficaç, però encara no està completament explicada científicament.

L'asteroide 2012 DA14 passarà a prop de la Terra el 15 de febrer de 2013. Es tracta d'un objecte de 45 metres de diàmetre que va ser descobert des de l'observatori de La Sagra, a prop de Granada i que s'acostarà fins a 27.600 quilòmetres. És a dir, que passarà per sota dels satèl?lits artificials. L'agència espacial nord-americana ha assegurat que no suposarà cap perill per al planeta.

El moment en què l'asteroide serà més a prop de la Terra serà el divendres 15 de febrer de 2013 a les 20.30 hores, i es podrà veure amb un telescopi d'aficionat com si fos un estel de magnitud 8. "Quèquicom" analitza el fenomen dels meteorits, uns cossos que vénen de l'espai i que són una amenaça per a la humanitat. El programa posarà de relleu els pocs recursos que es destinen a detectar aquests cossos perillosos. Un meteorit petit com aquest podria destruir una superfície com l'illa de Mallorca. ¿És possible detectar-los a temps i desviar-los o destruir-los?

El reporter Miquel Piris visitarà l'Observatori Astronòmic de Mallorca, AOM, on hi ha un dels tres equips més importants de tot el món en detecció i seguiment d'asteroides.

El blat de moro és l’única planta transgènica que té autorització per ser cultivada a Espanya. I el fet és que molts pagesos la trien per la seva resistència a les malures. L’Anna Lasaga fa un viatge pels camps i els laboratoris on s’estudien aquestes plantes per treure l’aigua clara sobre què és un transgènic i quins efectes pot tenir sobre l’ambient i els éssers humans.

Hi participen Joan Serra, tècnic de l’IRTA, i Juli Bergé, un pagès perjudicat per pol?linització de camps de transgènics propers i que ha hagut d’abandonar el cultiu ecològic. Francesc Vilarroya, professor de biotecnologia de la UB, explica com processa el cos humà els productes transgènics per poder-los assimilar. Pere Puigdomènec, director del laboratori CSIC- IRTA, creu que els transgènics són útils i considera excessius els tràmits que es necessiten per autoritzar que un nou transgènic surti al mercat. Aquest és un procés caríssim que limita l’aparició d’algunes varietats que, segons aquests investigadors, podrien alimentar millor a més persones. D’això també es queixa la professora Teresa Capell, que dirigeix un grup de recerca a la Universitat de Lleida que treballa en una pomada vaginal contra la SIDA feta a partir de transgènics.

Al plató, Marc Boada explica com es fa un transgènic i altres aplicacions d’aquesta tècnica.

La intel?ligència té un origen doble, innat i adquirit. El programa tracta el vessant adquirit o entrenat de la intel?ligència en una de les seves manifestacions més evidents: el llenguatge.

Una metàfora per entendre millor el doble origen de la intel?ligència és l’aptitud per jugar a bàsquet. L’altura, fonamental per aquest joc, és innata, està inscrita en els gens des del naixement, però la tècnica, la tàctica i la forma física, igualment fonamentals, depenen de l’entrenament que haguem fet. Semblantment l’estimulació, l’educació, en definitiva l’entrenament, són essencials per al desenvolupament de la intel?ligència. Com que definir-la és molt difícil, potser impossible, convé acostar-s’hi a partir d’alguna de les seves manifestacions, de les quals la més evident i alhora el seu suport privilegiat és el llenguatge. Màrius Serra, el conegut ludolingüista de Catalunya Ràdio i de La Vanguardia i autor d’alguns assajos lingüístics, aplega capacitat innata i entrenament rigorós. Amb Marc Boada, el presentador del programa, explica el procés creatiu amb què arriba a ser tan prolix, i planteja algun repte ludolingüístic als espectadors. El reporter Pere Renom segueix el procés de creació d’un gag del Polònia, un procés on el llenguatge i la creativitat tenen un paper preeminent, i Toni Soler explica què té d’innat i d’adquirit la feina dels guionistes. Finalment, Renom visita L’Antàrtida, una escola de música amb una pedagogia ben original, que, capacitats innates al marge, pretén estimular i educar el llenguatge musical dels nens perquè en surtin adults sensibles i cívics.

Per què cau Montserrat? La reportera Anna Lasaga hi puja per entendre per què es desprenen blocs de roques de milers de tones.

Enginyers de Geocat li ensenyen totes les mesures que es prenen per evitar danys a les persones, des de clavar les roques amb claus fins a instal?lar malles que suporten pesos de deu tones. Però el futur de la muntanya està escrit: el seu desmembrament és inevitable. Això ho expliquen el monjo escalador Ramon Oraníes i el geòleg Isaac Camps, els quals aclareixen també per què Montserrat té aquest relleu tan especial. Tot comença quan a Catalunya hi havia un mar interior i no existia el Mediterrani. El final de la història, a "Quèquicom".

Trens sense conductor i túnels de dos pisos, en l'obra d'enginyeria més complexa de la història de Catalunya.

Amb motiu de la prolongació de la Línia 9 fins a Santa Coloma, el programa de ciència de TVC descriu el sistema de construcció de la línia 9 del metro de Barcelona, que és únic al món: consisteix en un únic túnel dividit en dos pisos per on circulen els trens en un i altre sentit. Un altra singularitat és l'automatisme dels combois sense conductor, teledirigits des d'un centre de control.

Quèquicom viatja al subsòl de Barcelona a bord d'una de les màquines més sofisticades que existeixen al planeta: una tuneladora. Les seves dimensions i potència són tan enormes que fins i tot disposa de menjador i lavabo. El director d'infraestructures subterrànies de la Generalitat, Jordi Jubany, explica al reporter Miquel Piris com s'està realitzant aquesta obra i les característiques que la fan única al món.

La novetat rau, a més, en la construcció de pous que s'endinsen a la terra arribant a profunditats de fins a 60 metres. Allà el túnel es divideix en dos pisos per col?locar-hi les dues vies del tren, una damunt de l'altra. Aquesta nova construcció està integrada en el mateix túnel i permet construir de manera més ràpida i segura.

Miquel Piris també fa un curset accelerat de maquinista de metro. Una feina que, per altra banda, desapareix a la línia 9. Els trens seran teledirigits i se'ls enviarà informació automàtica des d'un centre de control. Es tracta d'una experiència aplicada ja en altres països però que ara també s'implanta a la línia 9, el tram de metro més llarg d'Europa.

La reportera Anna Lasaga prova una crema antiarrugues de darrera generació que s’ha formulat al Parc Científic de Barcelona. “Quèquicom” explica també com es combaten les taques pròpies de l’edat i què es pot fer per tenir una pell ben hidratada. A més, ensenya com funcionen les tovalloletes autobronzejadores.

Infinitec, una empresa d’investigació cosmètica del Parc Científic ha desenvolupat una principi actiu que estimula la producció de col?lagen. Durant un mes, Anna Lasaga s’aplica aquesta crema, que encara té un cost molt elevat perquè fa servir l’or com a vehicle per penetrar a la pell, per provar científicament si efectivament li disminueixen les arrugues, les “potes de gall”. La reportera pregunta a especialistes si realment hi ha diferència entre les cremes segons el preu. En qualsevol cas, tots aconsellen protecció solar i una bona hidratació. I això és el que explica, des del plató, Marc Boada: com actuen les cremes hidratants.

Però, a més d’arrugues, amb l’edat surten taques a la pell que es poden fer desaparèixer amb un làser específic que aplica en la pell de l’Anna, l’especialista Montse Serra. Amb aquesta tecnologia s’aconsegueix cremar les capes més internes de l’epidermis sense afectar la part més externa. Així es recupera la pigmentació original de la zona.

Finalment, Marc Boada explica com les tovalloletes per bronzejar tenen una substància que reacciona químicament amb el mantell àcid gras de la pell i s’enfosqueix, però no ofereixen cap protecció contra el sol.

La MAT, o línia de Molt Alta Tensió, té per objectiu unir la península ibèrica amb la resta d’Europa per una línia elèctrica de 440.000 volts que travessa l’Empordà i els Pirineus. “Quèquicom” aporta el coneixement tècnic i científic necessari per formar-se una opinió sobre aquesta infraestructura, que és una de les més polèmiques de la història de Catalunya.

La reportera Anna Lasaga proposa una ruta turisticocientífica per l’Albufera i assisteix als esforços per recuperar, a partir de llavors antigues, una planta aquàtica extingida a causa de la contaminació de les aigües. L’Albufera és, juntament amb Doñana i el Delta de l’Ebre, un dels aiguamolls amb més presència d’ocells aquàtics.

Unes 250 espècies d’ocells s’aturen o nidifiquen en aquest parc natural, però els herbívors hi estan en recessió. El problema és que les aigües són fosques i no arriba prou llum al fons perquè les plantes aquàtiques visquin.

Ara, la Universitat de València ha aconseguit fer rebrotar una planta autòctona desapareguda, la "Chara hispida", a partir de llavors, que s’havien conservat en el fang de l’albufera. Però aquesta planta no s’hi podrà reintroduir si no es depuren millor les aigües que rep la llacuna. Manolín Marco, barquer i pescador, explica que fa poc més de trenta anys l’aigua era tan transparent que es podia beure. Amb ell, Anna Lasaga captura anguiles i altres peixos d’aquest hàbitat. Amb el naturalista Mario Giménez contempla el sorprenent ritual d’aparellament de l’ànec collverd i recorre les dunes, que s’han salvat de la febre urbanitzadora del litoral.

Al plató, Marc Boada mostra com s’han format les maresmes i com han evolucionat fins al seu estat actual. Boada explica també que la manera d’alimentar-se dels ocells i la quantitat de menjar que hi ha és un reflex de la qualitat mediambiental de l'Albufera.

Les rates transmeten malalties, però alhora són imprescindibles en la investigació. “Quèquicom” les busca en clavegueres i laboratoris.

Les rates són considerades animals fastigosos que associem als entorns més insalubres i bruts. Per aquest motiu, el reporter Pere Renom les va a buscar a les clavegueres de Barcelona on les rates troben una temperatura constant que n’afavoreix la reproducció, aigua abundant per beure cada dia, i un espai lliure de predadors i de la persecució humana.

Però les rates a més necessiten alimentar-se i les clavegueres les forneixen amb una extensa xarxa de carreteres subterrànies de més de 1.500 km de longitud que les condueix als mercats, als magatzems, o als abocadors d’escombraries. En visitem un, acompanyats de tècnics desratitzadors que expliquen l’efecte anticoagulant i retardat dels raticides i les millors estratègies per eliminar les rates. Aquesta aversió es justifica sobretot perquè les rates són vectors d’un pila de malalties infeccioses. De fet, com explica el presentador Marc Boada, la rata negra va ser el vector que va transmetre la pesta negra que a l’Edat Mitjana va matar milions de persones.

Les rates són animals que es troben a la base de la cadena alimentària. Tenen, doncs, un munt d’enemics naturals i una estràtegia per defugir-los són els hàbits nocturns. Renom espera la caiguda de la nit per veure rates en acció en l’entorn rural d’una granja de porcs. L’acompanya l’especialista Roger Vila, que li explica algunes tècniques per descobrir la presència de rates i estimar-ne el grau d’infestació. També comenta les pèrdues ramaderes associades a la seva presència.

Les rates són les nostres veïnes més habituals tant a la ciutat com al camp, aquí i a l’altra punta del món. Però, per molt que ens sorprengui, aquest animal és un nouvingut i, per postres, no n’és un sinó que en són dos. La rata negra (Rattus rattus) és originària de l’Índia i sembla que va arribar a Europa en època romana. La rata comuna o de claveguera (Rattus norvegicus) originària del nord del Mar Caspi va arribar a Europa al segle XVIII. Totes dues han estat capaces d’arribar arreu del món viatjant a bord dels vaixells. Darrere d’aquest èxit expansiu hi ha, a més, una gran facilitat per adaptar-se a tota mena d’ambients i una elevadíssima taxa de reproducció. S’ensenya com diferenciar els mascles de les femelles i se n’explica el cicle reproductor. Marc Boada precisa que l’accelerat cicle biològic de les rates les fa bones candidates per al seu ús en experimentació.

Però rates i brutícia no sempre són sinònims. Renom ho demostra anant al Parc Científic a veure les rates més netes del món, que mantenen en unes estrictes condicions d’asèpsia, com explica Xavier Cañas, per ser utilitzades en recerca de malalties com el càncer, les embòlies cerebrals o les cardiopaties. En conseqüència són alhora els animals més nets i els més bruts, les nostres amigues i les nostres enemigues.

La toxina botulínica és el verí més potent que hi ha a la natura. Tot i això, milers de dones se'n posen a la cara per treure's les arrugues. L'Anna Lasaga investiga com actua el botox i com s'aconsegueix convertir un verí en un medicament amb efectes terapèutics. El botox es va començar a utilitzar per tractar malalties com ara distonies o espasmes facials, perquè el seu mecanisme d'acció és la paralització del múscul on s'injecta.

La suor és una reacció del cos necessària per viure. Sense, moriríem ofegats. Hi ha persones, però, que la pateixen en excés: és el que s’anomena hiperhidrosi.

L’Alba Casals és una persona que pateix hiperhidrosi. Li suen les mans en excés i això ha influït tant en la seva vida personal com professional. “Quèquicom” l’acompanya al dermatòleg perquè li aconselli què pot fer, i descobreix que una de les solucions és l’operació. A aquestes persones no els funciona el nervi simpàtic, que és l’encarregat de regular la temperatura del cos. Tallant part d’aquest nervi queda pràcticament resolt el problema.

La reportera Samantha Vall vol saber com funciona el mecanisme de la sudoració. El Dr. Jordi Desola, expert en salut en medis extrems, li dóna una sèrie de consells per hidratar-se, que, precisament, són contraris a aquells a què tots estem habituats.

Aclimatar-se seria la millor manera de treure un màxim rendiment de nosaltres sense perdre gaire aigua a través de la sudoració. La Samantha Vall es pren una píndola amb un microxip a dins que li dirà constantment a quina temperatura està l’interior del seu cos mentre fa exercici. D’aquesta manera sap si està aclimatada o no. Això ho fa al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat sota la supervisió del Dr. Piero Galilea.

Els mosquits són insectes dotats d’unes capacitats extraordinàries adreçades a un únic objectiu: xuclar la sang. Les seves picades molesten i poden transmetre malalties perilloses. Per això els combatem sistemàticament. El mosquit tigre és un nou enemic. Molts predadors naturals, com les orenetes, els ratpenats, les gambúsies o les libèl?lules, són els nostres aliats en aquesta lluita.

Quèquicom visita el Montnegre per ensenyar a buscar cabirols, genetes, guineus, porcs senglars, salamandres, i aus rapinyaires com el duc. En aquest entorn molt proper a Barcelona també és fàcil trobar monuments megalítics. El parc natural situat entre el Vallès i el Maresme preserva una gran bellesa paisatgística i una notable biodiversitat malgrat els més de 5.000 anys de presència humana.

Què te a veure el tenis amb els babilonis i la maizena? Quin campió és capaç de fer girar la pilota a 5.000 revolucions per minut? I com és que han de ser peludes, les pilotes de tenis?

El tenista Galo Blanco, que va arribar a ser el 40 del món, ensenya a la reportera Samantha Vall a donar diversos efectes a la bola. El vol i el rebot són radicalment diferents segons el cop, la superfície i el pèl de la pilota. La resposta implica la física aeronàutica. Daniel Crespo, de la Universitat Politècnica de Catalunya, ho explica a la pista del Club Tennis Sant Cugat. En el tenis tot està tan controlat que no només es mira la pressió de les pilotes, sinó també el lloc on es juga. A prop del mar, com a Barcelona, hi ha més pressió atmosfèrica i, per tant, la pilota corre menys que a Madrid, que està a 600 metres d’alçada. Marc Boada, el científic del programa, ens fa notar que el sis és el número màgic del tenis. En aquest esport es compta com si fos un rellotge. Per aclarir-ho es remunta a l’antiga Mesopotàmia i passa per l’any solar i el cercle. I de les matemàtiques a la fisiologia. Els colzes i els canells dels jugadors de tenis i pàdel acostumen a patir lesions. El servei mèdic del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès aconsella a la Samantha com ha de fer el cop per no danyar les articulacions. L’altre factor és la raqueta, que ha de transmetre la força a la pilota sense retrucs. Per aconseguir-ho, els fabricants apliquen la nanotecnologia i fins i tot hi posen fluids no newtonians. Una maizena densa és un fluid d’aquest tipus: la seva viscositat varia segons la pressió i la temperatura. Hi ha raquetes que tenen un fluid dins del marc que es posa més rígid com més fort és l’impacte. Amb l’ajuda de la tecnologia, jugadors com Andy Rodick aconsegueixen fer serveis a 246 km/h! O sigui que al tenis hi ha més física del que es pensa.

Trenta mil nenes catalanes reben cada any la vacuna contra el virus del papil?loma humà per evitar possibles casos de càncer de coll d’úter. La intenció és erradicar aquesta malaltia a llarg termini. Però tot i que hi ha estudis que indiquen aquesta vacuna podria protegir d’un 80% dels virus que poden causar càncer, alguns científics diuen que no s’hauria d’aplicar una vacuna que no és definitiva. A més, consideren que la incidència de la malaltia és massa baixa per vacunar milions de nenes sanes. A Catalunya moren unes 90 dones cada any pel càncer de coll d’úter. La seva incidència aquí és comparativament baixa, ja que a molts països d’Àfrica i Sud-amèrica és la primera causa de mort femenina.

El coll d’úter o cèrvix és la part inferior de l’úter que connecta amb la vagina. El virus del papil?loma és mil vegades més petit que una cèl?lula i pot arribar amb facilitat a la capa més profunda del teixit de l’úter. Un cop ha arribat a les cèl?lules d’aquesta base, els transmet la informació que les emmalaltirà. L’ADN del virus s’integra al de la cèl?lula sana i aprofita el mecanisme d’aquest per començar a replicar-se. Així, les cèl?lules infectades van pujant a les capes més superficials i causen una lesió cancerosa.

Ara bé, la presència dels virus del papil?loma no és, generalment, causa suficient per generar el càncer de coll d’úter. Ser fumadora, prendre anticonceptius orals o haver parit molts cops hi poden contribuir. El papiloma es pot detectar fent una citologia que determina si és o no una lesió cancerosa. Diagnosticat a temps, el càncer de coll d’úter és tracta, en general, amb pronòstics favorables. D’aquí la importància de les citologies periòdiques.

Científics de tot el món han treballat per aconseguir desenvolupar una vacuna contra el virus. Un dels laboratoris que ha treballat en la creació d’aquesta vacuna és l’Institut Oncològic de Catalunya, que, a més, és considerat per l’Organització Mundial de la Salut centre de referència per a aquesta malaltia. El seu cap d’Epidemiologia, Xavier Bosch, fa molts anys que treballa amb el premi Nobel Zur Hausen.

Per fer la vacuna, al laboratori se han creat una còpia desactivada del virus del papil?loma. Aquesta no porta l’ADN amb la informació que causa la infecció de la cèl?lula, però, en canvi posa en alerta al sistema inmunitari humà que es disposa a eliminar el virus. Ara bé, hi ha moltes variants del virus. La vacuna funciona amb els coneguts com 6 i 11, que són els que causen les berrugues vaginals. A més, també acaben amb els números 16 i 18, responsables d’un 70% dels càncer de coll d’úter.

A tot el món ja s’han vacunat milions de noies però també s’han detectat milers de possibles reaccions adverses.

Coincidint amb la discussió a la Mesa del Parlament de Catalunya de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir les curses de braus, Quèquicom s'apropa al món dels toros des d'una perspectiva científica. ¿Es pot afirmar, per exemple, que els braus no pateixen perquè segreguen endorfines? ¿Quins òrgans queden afectats per les banderilles i altres eines de matar? ¿Cal distingir entre les corrides amb sang i les festes populars com els correbous on no es fereix l'animal? Hi participen els veterinaris Jordi Vendrell i Jaume Fatjó.

El correbou més antic del qual es té constància històrica data de principis del segle XV a Tortosa. Ara, a Catalunya hi ha 26 poblacions on se celebren festes com el bou capllaçat o embolat. A les Terres de l'Ebre molts pobles tenen correbous fins a tres cops cada dia durant les festes d'estiu. Un grup de veterinaris que hi està a favor fa una revisió de la salut dels animals abans i després de cada acte, en el qual no es pot ferir l'animal. El veterinari Jordi Vendrell assegura que físicament l'animal no pateix i que l'estrès que passa és tolerable. Miquel Piris visita la ramaderia de Pedro Fumadó, una de les tres dedicades a la cria de toros que hi ha a Catalunya. És al bell mig del Parc Natural del Delta de l'Ebre. Allà li expliquen que els toros que es dediquen a correbous viuen en llibertat de sis a vuit anys. Si hi algun exemplar indultat pel seu coratge se li permet morir de vell. Si té aquest privilegi, pot arribar a viure 30 anys. La resta d'animals són sacrificats per menjar. Piris entra a un corral vestit de color vermell per veure si l'ataquen els toros. Es demostra que és un mite, es van apartant cap a un racó. Un toro envesteix quan es troba sense escapatòria o quan alguna cosa o persona que es mou, sigui del color que sigui, envaeix el seu espai. Marc Boada, des del plató, explica que en les corrides el picador i el banderiller tenen la funció de ferir i cansar el toro sense deixar-lo invàlid. Llavors el torero pot fer la seva feina amb menys perill. Boada ensenya les "eines de matar" i mostra quins òrgans travessen per debilitar-lo primer i per rematar-lo al final. Fa dos segles que es maten toros d'aquesta manera. Segons un polèmic estudi del veterinari Juan Carlos Illera, el toro a la plaça no sent dolor perquè segrega grans quantitats d'endorfines. Molts veterinaris estudiosos del comportament animal, com l'etòleg Jaume Fatjó, no hi estan d'acord en absolut. El programa explica, finalment, que els braus i les vaques de llet tenen l'origen en l'ur (bos primigenius), un bòvid ja extingit raó per la qual són variants seleccionades de la mateixa espècie. L'espectacle per a uns o el patiment de l'animal per a altres.

La cerveseria més antiga d'Europa està a Catalunya, té sis mil anys. Quèquicom tasta la fórmula original. Què explica que la cervesa agradi a tantes generacions? Per què després de fer exercici físic ve de gust prendre's una cervesa? Com és que la seva escuma és densa i persistent?

A la Cova de Can Sadurní, al Garraf, s'han trobat les restes de cervesa més antigues d'Europa. Ja en feien fa més de 6.000 anys i els ingredients no són gaire diferents dels que es fan servir ara. La reportera Samantha Vall la tasta juntament amb el director de l'excavació, Manel Edo. Per fer cervesa només calen 4 ingredients: aigua, malta, llúpol i ferment. Depenent de com es combinin, es té un tipus de cervesa o un altre. Quèquicom ensenya a fer-ne a casa amb l'ajuda del mestre cerveser Pablo Vijande, propietari de la microcerveseria del Montseny.

El Dr. Joan Ramon Barbany, professor de fisiologia UB i metge de l'esport, explica que la cervesa és una beguda que es caracteritza perquè té un contingut molt semblant als elements que perdem amb la suor. Té sodi, potassi, magnesi, vitamina B1, zinc i antioxidants. Per això, després de fer exercici físic ve de gust prendre-se'n una. Recomana, però, no prendre's més de dues mitjanes al dia, perquè no s'ha d'oblidar que l'alcohol té efectes no desitjables.

Lager, ale, lambic, la cervesa no és fàcil de classificar. La Samantha Vall rep una classe del sommelier del Bulli, Ferran Centelles, que li explica les diferències organolèptiques que hi ha i la seva relació amb els ferments. Les Lager són de fermentació baixa, que vol dir que fermenten a baixa temperatura, a uns 10 graus i els llevats fan la seva funció al fons del recipient. És una cervesa lleugera. Són les que més es consumeixen al nostre país. Després hi ha les Ale, de fermentació a més temperatura, entre 15 i 20 graus. Els llevats fan la seva funció a la part superior del recipient. Això els dóna més consistència i volum. És la típica cervesa anglesa. I, finalment, hi ha les Lambic, de fermentació espontània, en què els llevats s'incorporen de manera natural. Són els que hi ha a l'aire lliure. Són típiques de Bèlgica. I són més àcides.

DURADA: 32 minuts. - MIDA: 431 MB

"Quèquicom" explica la història del bacteri "Escherichia coli", de tanta actualitat, després dels casos detectats a Alemanya i que han provocat la mort d'algunes de les persones afectades. El programa científic del 33 emetrà el reportatge de Pere Renom i Cari Pardo titulat "Història d'E. coli i altres bacteris". Els bacteris són necessaris per a la vida, sense ells no es podria viure al planeta, ni els humans es podrien plantejar viatjar a Mart.

A partir d'aquest principi general, cal dir que l'"Escherichia coli" és un dels bacteris que els humans tenim en el tub digestiu i és perfectament innocu. Tanmateix, hi ha altres soques d'aquest bacteri pròpies d'alguns animals que poden ser patògenes per a nosaltres i causar des de diarrees lleus fins a la mort.

A partir d'aquí, el programa farà un viatge des de les malalties intestinals, com la de Crohn, fins al Projecte Melissa, de l'Agència Espacial Europea i la Universitat Autònoma de Barcelona, que pretén recrear en miniatura l'ecosistema bàsic de la Terra.

La recerca bacteriana de Pere Renom comença a Collserola en un racó "marcià" secret i vermellós on emana l'àcid sulfúric. Segueix al delta de l'Ebre per veure catifes bacterianes com les que cobrien una bona part de la superfície terrestre ara fa 3.700 milions d'anys i continua en molts altres indrets del nostre entorn en què costa imaginar que hi hagi bacteris.

Mariña és una comercial de 32 anys que, com a conseqüència de l’estrès ha d’anar al lavabo fins a 18 vegades al dia: se li ha desenvolupat la malaltia de la síndrome del colon irritable i la seva vida personal i professional s’han trastocat. El digestòleg Javier Santos, investigador de la Vall d’Hebron, li diu que tant important com el tractament hospitalari és que ella aprengui a relaxar-se amb determinats exercicis físics i de respiració.

Però l’estrès no és forçosament dolent, de fet, és necessari per sobreviure. És l’adaptació evolutiva animal a una situació d’alarma: el cos es prepara per atacar o per fugir. Durant el reportatge, la reportera Samantha Vall, que té vertigen, experimenta l’estrès agut mentre puja a una atracció del Tibidabo. Aquest estrès cessa quan Samantha torna a trepitjar terra ferma. Però l’organisme humà no està preparat per suportar les amenaces psicològiques constants pròpies de la societat moderna. I és que, en ocasions, aquestes amenaces són més internes que externes. Tenir preocupació o angoixa de tant en tant és normal, però patir sempre i per tot no, perquè fa entrar en una impressionant ruleta de les malalties. L’investigador Antonio Armario assegura que l’estrès crònic afecta estructures del cervell fins al punt que fa perdre memòria. Ho estudia amb rates a la UAB. El cap de psiquiatria de l’Hospital Clínic de Barcelona, Joan de Pablo, diu que mantenir la sensació de control és bàsic per no tenir estrès. Ressalta que, contràriament al que es podria pensar, encarar clarament els problemes és un primer pas per resoldre l’estrès, com ho és aprendre a prioritzar les activitats de la vida. En altres paraules, es podria dir que, quan són degudes a l’estrès, les malalties del cos tenen relació amb les malalties de l’ànima i llavors la solució és global.

La resposta fisiològica a l’estrès Quan s’enfronta a un perill, l’organisme es prepara per a l’acció de forma reflexa. D’entrada, augmenta el ritme cardíac, per enviar la sang al cap, on es prendran les decisions i on hi ha el cervell i els sentits principals. Les pupil?les es dilaten i l’oïda i l’olfacte s’aguditzen. Immediatament es tensen els músculs, que ens faran falta per atacar o per fugir. L’aigua i els sucres disponibles es retiren del sistema digestiu, que queda en repòs, i s’envien cap as músculs, que també reben sang de la pell, per això ens posem pàl?lids. A nivell bioquímic, els canvis que han desencadenat aquesta resposta són impressionants: es dilaten els bronquis, el torrent sanguini s’omple d’excitants i d’antiinflamatoris (de la família de la cortisona), fins i tot es prepara l’assimilació ràpida de greixos per quan s’acabin els glúcids. També baixa la sensibilitat al dolor. Estem preparats per al que faci falta. Posar-se en tensió per respondre a determinats reptes és bo i necessari; però hi ha un problema de límits, perquè aquestes armes que hem acumulat es poden girar en contra nostre, sobretot si donem una resposta desproporcionada a signes d’alarma injustificats. És l’estrès negatiu. Quan tenim estrès crònic, els nivells de cortisol es mantenen tot el dia més elevats del normal i no baixen com ho haurien de fer a la nit. Resultat, no dormim bé i, sobretot, secretem constantment unes hormones que poden tenir efectes molt perniciosos a llarg termini. Poden provocar hipertensió, cardiopaties (com arítmia o insuficiència cardíaca), diabetis, angoixa o depressió, disfunció sexual, síndrome premenstrual, defenses baixes, psoriasi, urticària, acne, al?lèrgies, herpes, aftes, contractures, fatigues, mal de cap... No es pot afirmar que qui tingui estrès acabarà malalt per força, però si la persona té una predisposició a l’estrès pot desencadenar la malaltia; i si ja ho està és possible que empitjori. I és que l’estrès és un guardaespatlles molt perillós.

Hadrons, neutrons, quarks o gluons són conceptes de física atòmica relacionats amb un gran interrogant: què és la matèria? “Quèquicom” ho explica de manera clara, concisa i entenedora.

El CERN és un laboratori construït a 100 metres sota terra, a Ginebra, Suïssa, que investiga les propietats d’algunes partícules subatòmiques com els hadrons fent-les col?lisionar mitjançant un accelerador anomenat LHC (Large Hadron Collider). Enrique Fernández, el president del Comitè de Política Científica del centre, explica com funciona la col?lisió de partícules dins d’aquest accelerador de 27 quilòmetres de llarg.

Des del plató, Marc Boada, el presentador de “Quèquicom”, planteja un paral?lelisme de l’LHC. Mira de deduir què conté una caixa negra sense obrir-la, només disparant i analitzant-ne el resultat.

Els àtoms estan formats per neutrons i protons, que alhora s’anomenen hadrons i que contenen altres partícules com els quarks i gluons. Alguns físics que treballen amb aquestes partícules al CERN també argumenten si es podria formar un forat negre i expliquen que estan al límit del coneixement. Ens ho expliquen José Ángel Hernández, investigador de la Universitat de Santiago, i Antonio Pérez Calero, investigador de la UB. A més, el programa també presenta un altre investigador de la UB, Ricardo Vázquez, que s’ha embarcat en un projecte paral?lel a l’LHC que té com a objectiu investigar una partícula en concret que mostri per què l’univers està fet de matèria i no d’antimatèria.

Per què les coses tenen massa? Cristòfol Padilla, investigador IFAE-UAB explica que la partícula de Higgs és fonamental per comprendre que tenim massa i Marc Boada ho explica a plató per mitjà d’una metàfora amb la fama.

Els àtoms només representen el 4% de la matèria de l’univers, la resta és energia i matèria fosca. El reporter Pere Renom parla amb el director del laboratori subterrani de Canfranc (Osca), el físic teòric José Ángel Villar, per esbrinar com pretenen detectar la matèria fosca.

El reporter es fa una anàlisi d’ADN per dissenyar una dieta que compensi nutritivament les carències dels seus gens. Un gen és un codificador de proteïnes. Si falla, pot ser que l’organisme no sintetitzi bé determinades substàncies. Ara la nutrigenòmica identifica els dèficits potencials de cada persona, fet que permet establir dietes específiques.

En Miquel Piris descobreix que no sintetitza prou bé certa proteïna i que l’àcid fòlic, una molècula que hi ha a la verdura, el pot ajudar. A més, podria tenir un problema amb un receptor de la vitamina D i necessita un complement vitamínic que hi ha en el peix blau.

Per seguir els consells del metge, el reporter del “Quèquicom” va a la Fundació Alícia perquè el químic Pere Castells li expliqui com pot cuinar perquè els aliments no perdin nutrients i conservin tot el gust. Així descobreix que la verdura es pot cuinar amb bosses de plàstic, perquè conservi les seves essències, i que la sal s’ha de posar al peix blau després de fregir-lo i no pas abans.

Al plató s’explica el procés de l’osmosi, un intercanvi de molècules provocat per les sals. Marc Boada deixa reposar un ou sense closca en aigua destil?lada. L’ou es va inflant fins que està a punt d’explotar, perquè les sals que hi ha a dins atreuen l’aigua. Si es cuina un aliment en aigua sense ni una mica de sal, l’aigua entrarà dins de les cèl?lules d’aquella substància i durant l’ebullició es rebentaran, i llavors el contingut nutritiu passarà al caldo. En conclusió: si volem un brou consistent, la sal s’hi ha de posar al final, però si el que volem són verdures saboroses, hi hem de posar la sal al principi, perquè l’equilibri de sals entre els vegetals i l’aigua d’ebullició farà que no es dissolgui la substància.

Perquè els bullits no són tan gustosos com els fregits? Això té una explicació química: la reacció de Maillard, que es dóna entre proteïnes i sucres a altes temperatures, superiors a 120 graus. El peix blau que ha de menjar en Piris és més bo si es fa a la planxa amb una mica de ceba. Els sucres de la ceba i les proteïnes del peix reaccionen i agafen un gust semblant al de la caramel?lització. Com que l’aigua bull a només cent graus, no permet la reacció de Maillard.

A la Fundació Alícia diuen a en Piris un truc per no plorar quan es talla la ceba: posar-la cinc minuts abans al congelador. El seu salmó a la planxa s’acompanyarà amb lactonesa, una maionesa feta amb llet ? que pot ser descremada - en lloc de rovell d’ou.

De postres, el xocolater Enric Rovira ofereix a en Miquel Piris uns bombons amb Peta Zetas. Li ensenya el procés de fabricació i li fa comprovar en primera persona les petites explosions que es produeixen a la boca. La curiositat empeny el reporter del programa a visitar l’empresa Zeta Espacial, on Ramon Escolà, director de la companyia, n’hi explica el secret: contenen gas anhídrid carbònic a alta pressió. Per aquesta raó, aquesta llaminadura gasificada explota a la boca quan entra en contacte amb la saliva. El seu creador diu que és el primer caramel interactiu de la història. Ramon Escolà va tenir la idea una vegada quan li van servir whisky amb glaçons de gel antàrtic, que desprenien bombolles. Marc Boada explica que els glaçons de l’Antàrtic contenen gas de molt alta pressió, que s’allibera quan el gel es desfà.

Mida: 300 megues

Avui, mostrem la perfecció de la bicicleta com a màquina. Sota el títol general "Bicicleta: la màquina perfecta", i amb la col·laboració del campió Melcior Mauri, el programa científic del 33 n'oferirà els detalls: consumeix 40 vegades menys que el cotxe i la seva fabricació estalvia 100 vegades més energia que l'automòbil. És també el mitjà de transport més ràpid en distàncies inferiors als 8 quilòmetres i, a més, el seu ús és saludable.

Pere Renom participa en la classe de spinning (bicicleta estàtica) més multitudinària del món per constatar els beneficis sobre el sistema cardiovascular d'aquest esport. Més tard s'inicia en la bicicleta de muntanya (BTT) amb Israel Núñez, 6 vegades campió d'Espanya i campió de la Titan Desert. La BTT és una modalitat molt explosiva i tècnica pel fet que es practica en terrenys molt irregulars. Israel Núñez dedica molt temps a la muntanya per conservar la tècnica, però la major part de l'entrenament el fa a la carretera, on treballa la resistència. La carretera és la disciplina reina del ciclisme esportiu. I un dels grans ciclistes catalans dels últims temps és Melcior Mauri. Especialista en contrarellotge i bon rodador, Mauri va aconseguir 52 victòries com a professional. Sap què és posar el cos al límit. El premi a aquest esforç és que, de vegades, s'aconsegueix ser l'esportista perfecte damunt la màquina perfecta.

Marc Boada explica la relació entre els plats, els pinyons, la potència i la distància que recorre la roda per cada volta de les cames. La pedalada té un punt mort que resta eficiència a la bicicleta i pot causar lesions als genolls. Un inventor espanyol ha resolt aquest problema amb l'anomenat sistema rotor. S'elimina així una de les poques contraindicacions que podria tenir el ciclisme com a exercici físic molt saludable. L'únic risc és perdre l'equilibri i, curiosament, com més corre, més estable és la bicicleta. Això és el que els costa més d'entendre als nens quan comencen a anar en bicicleta.

Marc Boada demostra a plató l'efecte giroscòpic, que fa que un cos en rotació tendeixi a mantenir l'orientació del seu eix en l'espai. Això fa que una baldufa s'aguanti dreta encara que es mogui el terra i explica també que una motocicleta continuï la seva trajectòria fins i tot quan el seu pilot ha caigut.

Melcior Mauri descriu com han evolucionat les bicicletes de competició des dels anys 80 fins a l'actualitat. La bicicleta és el mitjà de transport mecànic energèticament més eficient, no emet gasos ni fa soroll.

El reporter Pere Renom repassa l'evolució d'aquest vehicle amb enginys com el cèlériphere, la draisina, el velocípede o el bicicle fins a la bicicleta pròpiament dita: tant de passeig com de competició.

A la paella hi ha representat pràcticament tot l’arbre evolutiu i l’arròs n’absorbeix tots els sabors. El reporter Pere Renom va al Delta de l’Ebre per aprendre a cuinar aquest plat amb ingredients com els crustacis o la carn d’ànec. Renom prova de segar arròs a mà i de pescar llobarros amb rall. Marc Boada explica perquè l’arròs bomba és més saborós que l’allargat i perquè s’enganxa més. Adverteix també que l’arròs blanc ha perdut tota la vitamina B1 que té l’integral.

Miquel Piris entra a les mines de Bellmunt del Priorat i investiga també els efectes contaminants del plom en les persones i en el medi ambient. El poblat del Puig Roig, al Masroig, es va trobar gràcies al descobriment casual d’una terrissa a sota d’un pi. Va resultar ser el poblat miner més antic de Catalunya, on s’han trobat diferents objectes fets a partir del bronze o la galena.

Nou segles abans de Crist, els homes prehistòrics buscaven filons de galena que picaven, després la convertien en polsim i la posaven al foc. El seu objectiu era aconseguir el plom, entre d’altres coses, per fer bales pesants per a les fones. En Marc Boada fon la galena, que és sulfur de plom, per obtenir el metall i construeix projectils amb tècniques prehistòriques de fundició i amb motlles idèntics als que han aparegut en el poblat. L’arqueòleg Antoni Palomo ensenya en Miquel Piris a fer punteria amb la fona de la mateixa manera com caçaven els ibers. A prop d’aquell poblat hi ha la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, que va tancar el 1972, i que actualment és un centre de turisme industrial. En Ramon Salaet, antic miner dels que picaven les vetes de galena a mà, guia el programa per les galeries galena. En Marc Boada explica que el plom és el més tou i el més pesant dels metalls comuns. La facilitat amb què es pot treballar l’ha fet històricament molt recomanable per aplicacions que requereixen resistència a la corrosió, com per exemple en canonades de conducció d’aigua o per les llaunes de conserva. Però es va veure que era tòxic. El plumbisme o saturnisme causa anèmia i trastorns nerviosos entre d’altres problemes de salut. Per aquesta raó, se’n va prohibir la utilització per aquests usos i també en els additius per a la gasolina. “Quèquicom” recorda la curiosa història de Thomas Midgley, inventor d’aquests additius i també de compostos que originen el forat d’ozó en l’atmosfera. Migdley va morir a mans d’un dels seus invents. On encara s’utilitza plom és en els perdigons de caça que suposen l’abocament de tones de plom en l’entorn. Molts ocells no moren dels trets, sinó pels perdigons que van quedant al fons de rius o llacs i que ells després s’empassen. Raimon Guitart, expert en Toxicologia de la UAB, denuncia aquest perill que afecta greument les zones humides. Actualment el plom ha estat gairebé completament substituït pels plàstics. Però com que també és resistent a l’atac de l’àcid sulfúric, s’utilitza en bateries d’automòbil i en la indústria química. La seva gran densitat fa que sigui opac a la penetració de les radiacions i actualment, es fa servir com a cuirassa en reactors nuclears i generadors de raigs X.

El Montsec és un dels millors llocs del món per fer parapent. La reportera Samantha Vall s’atreveix a sobrevolar una comarca en què es pot fer un prodigiós viatge en el temps: des dels fòssils fins a les estrelles que es van formar fa milions d’anys, justament quan aquells animals s’extingien. “Quèquicom” visita el congost de Mont-rebei i també l’Observatori Astronòmic del Montsec.

El riu Noguera Ribagorçana talla la serra del Montsec i a Mont-rebei ha format un congost que té parets verticals de més de 500 metres d’altura. Passar pel camí de ferradura excavat a la pedra és una experiència que requereix certa valentia, ja que no té baranes i molts metres per sota passa el riu. Però si, sobreposant-se al vertigen, l’excursionista mira les roques, hi pot distingir fòssils de fa 100 milions d’anys: conquilles de mol?luscs, coralls i altres animals marins de quan la Catalunya occidental i central estaven enfonsades sota el mar. Samantha Vall descobreix també plantes úniques d’aquell lloc amb Toni Nievas, educador ambiental de l’Obra Social Caixa Catalunya. I a la cova Colomera, la reportera hi troba restes arqueològiques de fa 7.000 anys.

El programa explica amb maquetes la formació de la serra del Montsec i del prepirineu. La singular orografia i l’orientació cap al sud d’aquesta serra, què és com una gran paella, fa que s’hi formin corrents d’aire calent que pugen amb gran potència. Això ho aprofiten tant els voltors com els parapents.

Quan es fa de nit, el Montsec reuneix les millors condicions per poder observar el cel. Des del modern telescopi Joan Oró, de l’Observatori Astronòmic del Montsec, l’astrofísica Glòria Sala, de la Universitat Politècnica de Barcelona, va detectar el primer dia de funcionament del telescopi el naixement d’una nova a la galàxia d’Andròmeda. Una nova és un explosió termonuclear que es produeix quan una estrella, un cop acabada la seva vida, ha absorbit l’hidrogen d’una altra estrella. Marc Boada compara la Via Làctia, que és la nostra galàxia, amb d’altres de més grans, però que, al capdavall, només són un gra de sorra en l’infinitud de l’univers.

El presentador de TV3, Xavi Coral, va al dermatòleg acompanyat per la Samanta Vall per saber si la calvície es pot evitar. La reportera també assisteix a una operació de trasplantament capilar. A més, el programa dóna consells per cuidar el cabell i explica com es fa una permanent.

Consells de perruqueria És bo rentar-se els cabells cada dia? Com s’ha d’esbandir, eixugar i pentinar? Quan s’ha de tallar? “Quèquicom” en dóna resposta i, a més, descobreix què els passa als cabells quan se’ls arrissa o estira. Els cabells estan fets de queratina, una proteïna. Aquesta substància conté fibres que s’uneixen entre elles per dos tipus d’enllaços químics: febles i forts. Els febles es trenquen amb la humitat, però es reconstrueixen en assecar-se. Això fa que els cabells siguin totalment modelables quan es mullen i tendeixin a recuperar la forma original quan s’assequen. Quan es fa una permanent, es trenquen els enllaços forts que donen la forma definitiva a cada tipus de cabell amb un producte químic. Una vegada es dóna als cabells el pentinat desitjat, es creen nous enllaços forts amb un segon producte químic. Ara la forma serà “permanent”. Tot i això, aquests nous enllaços necessiten un temps per endurir-se. Per això, per no malmetre’ls, cal esperar 48 hores abans de rentar-se els cabells.

El problema, la fixació La resistència dels cabells és molt superior a la imaginada. El presentador de “Quèquicom” Marc Boada ho demostra amb una trena que utilitza per arrossegar un camió de set tones amb l’ajuda d’un altre vehicle de 400 cavalls. I és que un sol cabell pot suportar un pes de 68,2 grams, segons certifica un estudi encarregat per “Quèquicom”. Aleshores, és la calvície motiu de feblesa capil?lar? Els cabells dels calbs no s’han trencat, sinó que han caigut per culpa d’una mala fixació de l’arrel. El programa segueix el cas del presentador de TV3 Xavi Coral, tractat pel dermatòleg, Ramon Grimalt. Xavi Coral té alopècia androgenètica, la calvície més comuna entre els homes i que és hereditària. Actualment, la pèrdua de cabells té solució. Una píndola que es va descobrir en l’observar que els eunucs, homes castrats de nens, no es quedaven mai calbs. Es va relacionar la pèrdua de cabell o alopècia amb la testosterona. Marc Boada explica com s’inhibeix aquesta hormona masculina perquè no afecti els cabells sense que això disminueixi la virilitat.

El trasplantament, una opció alternativa Però hi ha gent que ja no és a temps de prendre’s aquesta píndola i opta pel trasplantament de cabell. És el cas d’en Jesús Garcia, que es posa a la taula d’operacions perquè el doctor Alejandro Camps li extregui pèls del clatell per implantar-n’hi a les entrades. A “Quèquicom” s’explica per què no es perdrà aquest nou cabell: al pèl de la nuca no l’influeix la testosterona. I tot i canviar-lo de lloc, es manté insensible als efecte de l’hormona masculina. El creixement dels cabells té lloc en tres fases: l’anàgena o de sortida a la superfície, la catàgena, on el pèl deixa de créixer, i la telògena o fase de caiguda. Els vasos sanguinis, però, són vitals perquè les tres fases es compleixen. Per això, en un trasplantament de cabell, l’operació només té èxit si aquest sistema de reg s’activa en la zona on s’ha implantat el pèl nou.

El fum del tabac conté més de vuit mil productes tòxics, entre els quals, l’arsènic i la nicotina. “Quèquicom” descobreix les amenaces per a la salut del tabaquisme, una addicció que causa prop de nou mil morts cada any a Catalunya, i segueix el cas d’un home que té disfunció erèctil des dels 24 anys per culpa del tabac.

“Fumadors de tercera mà” Els fumadors no són les úniques víctimes del tabaquisme, també existeixen els consumidors passius, és a dir, persones que inhalen les substàncies tòxiques del fum del tabac generat per altres. És el cas de la Mari Luz Navarro, que només fa tres anys que treballa en un bar de Barcelona, però es passa tota la jornada laboral envoltada de fum. Ella es mostra optimista i no es vol preocupar de com pot afectar la seva salut. Però el reporter Miquel Piris es desplaça al seu bar amb un equip d’investigadors del CSIC per analitzar-ne l’aire i comparar-ne els nivells de contaminació amb els dels carrers de Barcelona i veu que al bar hi ha deu vegades més pol?lució que a la ciutat.

L’Esther Roquer també és una fumadora passiva. Ella no va fumar mai, però va treballar en un bar durant 30 anys inhalant fum de tabac. Com a conseqüència, té una malaltia pulmonar molt greu que la va obligar a abandonar la feina.

Des de fa poc temps també es parla d’un nou grup, el dels “fumadors de tercera mà”. El fum del tabac ho impregna tot i els tòxics que conté persisteixen en l’atmosfera, tot i haver apagat el cigarret. Aquestes substàncies nocives reaccionen amb els compostos nitrogenats de l’aire i produeixen un nou tipus de producte químic molt cancerigen, les nitrosamines.

Efectes nocius del tabac Un estudi recent sobre l’impacte de l’aplicació de la Llei antitabac mostra que una de les substàncies més perilloses dels cigarrets són les micropartícules, ja que poden provocar càncer de pulmó o infart de miocardi. Per saber què pot fer un sol cigarret, Miquel Piris se sotmet a un experiment acompanyat de l’epidemiòleg de l’Institut Català d’Oncologia Esteve Fernández. L’objectiu és mesurar la concentració de micropartícules que hi ha en un cotxe i el resultat és sorprenent: després de fumar un quart de cigarret, la xifra supera més de 300 vegades l’obtinguda dins del bar.

A plató, Marc Boada explica quins efectes té en el cos la inhalació de monòxid de carboni (CO) desprès pel tabac. L’aspiració de CO redueix la capacitat d’oxigenació perquè bloqueja els receptors d’hemoglobina.

Marc Boada també ensenya quins canvis produeix en el cervell la nicotina, i més especialment com afecta les funcions de l’acetilcolina, un neurotransmissor vital perquè es desenvolupin correctament funcions com la contracció muscular, l’aprenentatge o la memòria, segons indica Rafael Maldonado, catedràtic de Farmacologia de la UPF.

El consum repetitiu de nicotina canvia el paisatge cerebral. L’acetilcolina és un neurotransmissor que, en fixar-se als receptors del cervell, produeix sensació de benestar. Però en el cervell d’un fumador, aquesta funció se substitueix per la nicotina, amb la diferència que aquesta substància addictiva, a més d’arribar als receptors del cervell, en crea de nous que n’exigeixen la dosi. Quan es deixa de fumar, aquests nous receptors no desapareixen, sinó que queden adormits. Com a conseqüència, en el moment en què un exfumador torni a fumar i una nova dosi de nicotina arribi al cervell, aquests receptors es tornaran a activar.

Impotència sexual Fumar també pot causar disfunció erèctil. “Quèquicom” recull el testimoni d’un noi que té impotència des dels 24 anys. Els tòxics del tabac fan que l’erecció no es pugui mantenir. D’una banda, les venes tenen menys capacitat de transport de sang i, de l’altra, els cossos cavernosos que en inflar-se provoquen l’erecció perden qualitat. A més, les vàlvules que haurien de retenir la sang en els teixits interns del penis perden eficàcia i l’erecció es poc duradora i flàccida.

El Pirineu és l’únic lloc d’Europa on es reuneixen voltors comuns, voltors negres, aufranys i trencalossos. “Quèquicom” els ha filmat junts a Alinyà, a l’Alt Urgell.

La reportera Samantha Vall viatja a Alinyà, a l’Alt Urgell, per donar menjar als carronyaires en un canyet. Aleix Millet, tècnic de fauna de l’Obra Social de Caixa Catalunya, considera un gran èxit haver recuperat els quatre necròfags propis d’aquest ecosistema excepcional. Es tracta d’ocells que no cacen, només mengen carn morta i per això es classifiquen com a necròfags. Tots formen part d’un grup més gran, els rapinyaires, que són els ocells amb el bec corb i les urpes fortes per subjectar i esquarterar les seves preses. Tot i el seu aspecte, són ocells molt porucs i molt sensibles a l’entorn. Això ha fet que molts hagin desaparegut per efecte de l’home.

Per als rapinyaires, la vista és el sentit més important que tenen ja que els permet localitzar objectius molt petits. “Quèquicom” assistirà als esforços del veterinari Rafael Molina, del Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa, per salvar un ull a un gamarús, un rapinyaire nocturn, que va quedar ferit en xocar contra un cotxe. El programa també serà present a l’hora d’alimentar el xoriguer petit, un ocell en extinció que es cria en captivitat per recuperar-lo.

Per la seva banda, el presentador Marc Boada compara la vista dels rapinyaires amb una càmera digital que conté molts més píxels que la dels humans. És a dir, els ocells en qüestió tenen una quantitat més gran de fotoreceptors a la retina que els permet apreciar més nítidament tots els elements situats al seu camp de visió i, per tant, poden localitzar objectes a gran distància.

Tots els ocells sense excepció es poden ensinistrar. És el que es veu a Cim d’Àligues, on la reportera del “Quèquicom” dóna menjar a un voltor comú i comprova que, tant els ocells diürns com els nocturns, volen en llibertat sense escapar-se. De fet, no els cal volar gaire lluny perquè, com tots els animals, van on poden obtenir l’aliment més fàcilment. En aquest cas, és el guant del seu ensinistrador: el director del centre, Rafael Farriols. El Cim d’Àligues també mostra com caça el falcó, l’animal més ràpid del món, i com s’ensinistra un mussol, un rapinyaire més dòcil.

A plató, Marc Boada resol que els ocells provenen directament dels dinosaures i ho explica a partir d’un fòssil i d’una maqueta en què es veu una mateixa disposició anatòmica de les potes.

La marató és una prova de resistència que porta el cos al límit de l’esforç. El reporter Pere Renom s’entrena durant dotze setmanes per afrontar la cursa amb garanties: la prova d’esforç, l’alimentació, el calçat, l’anatomia, la fisiologia i la psicologia són la clau perquè el corredor pugui fer els 42 km i arribar a la meta amb èxit. El programa, a més, també aconsella sobre la manera de prevenir lesions.

Els primers passos El pas previ abans de decidir participar en una marató és sotmetre’s a una prova d’esforç per detectar possibles anomalies o descartar candidats. Si els resultats són favorables, l’entrenament es pot començar. Però cada prova atlètica en requereix un tipus concret. Josep Ricart, entrenador i maratonià, explica les diferències entre diverses formes d’entrenament, com el “fartlek”, el fons o les sèries. I aclareix també per què no s’entrena mai la distància dels 42 km i escaig d’una marató i només es corre amb dorsal. Igual que les proves d’atletisme, cada persona també un estil propi a l’hora de córrer. És necessari, per tant, adaptar aquestes particularitats al tipus de calçat i també tenir en compte les qualitats d’amortiment de la caiguda i d’estabilitat de la trepitjada de les sabatilles.

El mur dels 30 km Així com la hidratació és essencial mentre es fa la marató, l’alimentació és important durant tot el període d’entrenament: el maratonià ha de cobrir el 50% de les calories amb hidrats de carboni, aliments que donen l’energia al cos en forma de glucosa. Però aquesta font d’energia s’esgota de seguida: després de córrer 30 km o dues hores, el corredor ha cremat tota la glucosa i experimenta un cansament terrible. És en aquests moments quan apareix “la crisi o el mur dels 30 km” i quan el maratonià fa un canvi de combustible i comença a cremar una nova font d’energia, els greixos.

Córrer en excés Després d’una marató, moltes fibres musculars es trenquen. Pere Pujol, metge especialista en maratons, explica a “Quèquicom” per què es produeixen microlesions després d’aquesta cursa. D’una banda, encara que el corredor s’hidrati bé abans i després de la prova, les fibres estan resseques i es trenquen (microlesions per deshidratació). I de l’altra, els músculs xoquen contínuament contra el terra i això acaba provocant microlesions per traumatisme. Però el cos té l’habilitat de regenerar les fibres musculars trencades. Des de plató, en Marc Boada ens explica com ho fa. La fibra queda distesa després d’un sobreesforç. Com a conseqüència, provoca una inflamació, perceptible com un cruiximent, que dóna un senyal d’alarma a les cèl?lules satèl?lits del cos. Aquestes cèl?lules es traslladen al lloc de la microlesió per reparar la zona afectada i es transformen en noves fibres musculars. Sílvia Caminero, fisioterapeuta de l’esport, també ensenya quins són els músculs que pateixen més en el maratonià i com es poden prevenir la sobrecàrrega o les lesions. I és que quan el múscul se sotmet a un excés de treball, es tensa i té menys capacitat de moviment. És per això que cal esperar un dia abans de tornar a fer exercici per evitar que es trenqui.

En definitiva, “Quèquicom” analitza la marató a fons en primera persona tot just dos mil cinc-cents anys després de la llegenda èpica grega que la va engendrar.

Qui no ha volgut mai dominar la veu? “Quèquicom” fa un recorregut per les entranyes de les cordes vocals amb una càmera que entra per la boca i també assisteix a una classe de logopèdia per treure el màxim profit de l’aparell fonador.

La reportera Samantha Vall ha après a cantar en un temps record, tot i no saber res de música. La seva professora Anna Valldeneu, explica que tothom pot aprendre a cantar amb més o menys eficàcia. Però qui realment domina la veu són els cantants de lírica. “Quèquicom” demana a alguns intèrprets del cor del Gran Teatre del Liceu que cantin “Quèquicom” per saber diferenciar els diferents tipus de registres de veu que existeixen.

Els mestres són els que més pateixen problemes de veu. “Quèquicom” segueix la veu de la Cristina, una professora amb problemes a les cordes vocals. La foniatra s’endinsa amb una càmera a l’interior de l’aparell fonador de la professora per saber com es mouen les cordes vocals. Després, amb l’ajuda de la logopeda, la Cristina reaprèn a parlar sense fer-se mal a la gola.

Tothom pot gravar un videoclip? Doncs gairebé. Només cal posar-se en mans de la tecnologia per semblar una Tina Turner. La reportera Samantha Vall ho mig aconsegueix.

Durada: 26 minuts. - Mida: 278 MB

DURADA: 27 minuts. - MIDA: 411 MB

història es torna a escriure gràcies a la tecnologia. Marc Boada pilota un caça republicà en una batalla aèria contra caces feixistes sobre els Monjos, al Penedès. Samantha Vall desenterra les bales i entra en un refugi subterrani construït sota les vinyes durant la Guerra Civil. Detectors de metalls, georadars, cartografia per satèl?lit i recreació d'imatges en 3D són les noves eines que usen els historiadors.

Durada: 28 minuts. - Mida: 385 MB

La bugada perfecta és un repte per a la física, la química i per als reporters de Quèquicom, que aprenen els millors trucs per aconseguir una roba immaculada. Com és possible que el sabó, que s'usa per netejar greixos, es fabriqui precisament amb greixos? Quina diferència hi ha entre el sabó i el detergent? Com usar el lleixiu?

MIDA: 290 megues

Cada cop que el consumidor tria taronges sense llavors perjudica les abelles, ja que aquests insectes provoquen fecundacions creuades entre varietats i apareix la pinyolada. En conseqüència, els agricultors les foragiten. Obtenir mel de tarongina és cada cop més difícil. “Quèquicom” va al País Valencià per veure quines en són les principals espècies i varietats, com se’n fa el suc i com se n’aprofita fins i tot la pell i la polpa per produir energia. També explica com la vitamina C combat els radicals lliures.

De manera espontània, molts cítrics desenvolupen el fruit així que el pol?len toca a les portes de seva part femenina, sense donar temps que es produeixi la fecundació. Com que no hi ha hagut fecundació, no hi ha embrió, és a dir, no hi ha llavor o pinyol, però el fruit madura igualment. Aquest fenomen es diu partenogènesi.

Els agricultors han anat seleccionant varietats de taronges i de mandarines que espontàniament no tenien pinyols. Ara bé, succeeix que les abelles pol?linitzen amb pol?len procedent d’una varietat fèrtil conreada en un camp veí. Aleshores es pot produir una veritable fecundació i apareixen inesperadament taronges o sobretot mandarines amb pinyols. Aquest fenomen s’anomena pinyolada i té conseqüències desastroses pel productor de cítrics, ja que els consumidors refusen els cítrics amb pinyols. La solució adoptada per l’Administració ha estat obligar a instal?lar els ruscos d’abelles a 5 km de distància dels camps de cítrics durant la primavera. A més, permet fumigar els arbres en flor per tal d’eliminar qualsevol insecte. Perjudicar les abelles va comportar una disminució de la pol?linització, que es va haver de resoldre amb l’addició artificial d’hormones vegetals que induïssin el desenvolupament partenogenètic dels fruits. Actualment, però, es tendeix a planificar amb molta cura el conreu de varietats compatibles de cítrics en camps adjacents, però les abelles continuen proscrites i la mel de taronger costa de trobar.

Reproducció per empelts Pel fet de no presentar pinyols, l’única manera de multiplicar les varietats sense llavors és per empelts. Empeltar és unir fermament els teixits interns de dues varietats vegetals de manera que la saba pugui circular entre elles. Un mateix peu o tronc de cítric pot tenir branques empeltades de llimoner, mandarina i taronger simultàniament, perquè tots són del mateix gènere. Pere Renom veu a Alcanar com viveristes com Jordi Sancho apliquen la tècnica de l’empelt.

La vitamina C Coneguda també com E-300 o àcid escòrbic , la vitamina C és un remei contra l'escorbut, una malaltia causada per la manca d'aquesta substància. Aquesta vitamina és essencial per combatre els radicals lliures. Aquests radicals es caracteritzen perquè els manca un electró i, per suplir la carència, el roben a un altre compost de l’organisme. Es produeix així una cadena de robatoris que pot acabar malmetent algun compost fonamental com les defenses. L’ésser humà no segrega vitamina C per si mateix i l’ha d’obtenir de l’exterior. Però les taronges no són els vegetals que tenen més vitamina C i menys encara el suc de taronja, que en perd molta.

Un nou mètode de conservació del suc Les taronges que es descarten per a la seva distribució en mercats s’utilitzen per fer suc. Per conservar-lo, aquest suc se sotmet a un procés de pasteurització. Al centre tecnològic Ainia, de València, han desenvolupat un nou mètode de conservació basat en la injecció en el suc de diòxid de carboni (CO2) en estat supercrític, és a dir, a una temperatura i pressió determinades. Victoria Capilla, del departament d’Enginyeria i Processos d’Ainia, explica que així com els tractaments tèrmics (pasteurització) afecten la qualitat del producte, l'aplicació de CO2 no n'altera les característiques ja que aquest gas s'acaba perdent.

De pell a energia Les restes de pell de les taronges encara contenen proteïnes, fibres vegetals i algun sucre. Per aquest motiu, s’usen per enriquir la dieta del bestiar barrejades amb palla. Però si es fermenten, les pells també poden utilitzar-se per obtenir bioetanol i produir electricitat o combustible per a la maquinària agrària. Per demostrar-ho, Marc Boada ensenya a plató com obtenir energia a partir de quatre llimones.

La Fina sempre havia pensat que era despistada i desorganitzada i sempre li havia costat més que als altres estudiar. Va arribar a pensar que era tonta. Als 40 anys va saber que tenia el trastorn per dèficit d’atenció, el TDAH, una malaltia neuropsiquiàtrica que s’inicia en la infantesa i sol ser crònica. El mateix li passa al Xavier Vela, esportista d’elit i hiperactiu. Tant en el seu cas com en el de la Fina, la medicació ha estat la clau per poder fer una vida normal. “Quèquicom” segueix aquestes dues històries amb el Josep Antoni Ramos-Quiroga, coordinador del Programa Integral de Dèficit d'Atenció de la Vall d’Hebron, que diu que les persones que no s’arriben a tractar “perden oportunitats en la vida”. Al cervell de les persones amb TDAH, hi falten una sèrie de neurotransmissors, de missatgers, que fan que les ordres no arribin bé. Això fa que, sense adonar-se’n, no arribin als objectius fixats perquè els costa acabar el que comencen.

El TDAH és una malaltia poligenètica en què intervenen moltes combinacions de gens i en què no totes les combinacions donen el mateix resultat. La Marta Ribasés, responsable del laboratori de psiquiatria de la Vall d’Hebron, agafa mostres de sang de persones amb el trastorn per trobar-los un medicament a mida.

Samantha Vall coneix l’Aitor, un nen hiperactiu, i la seva metge, Susana Carmona. L’Aitor participa en un estudi de l’Hospital del Mar de Barcelona per comprendre millor el cervell dels nens amb TDAH. Li fan una ressonància magnètica funcional per comprovar quin grau d’afectació pot tenir l’àrea del cervell relacionada amb la motivació que fa que per aquest nen sigui impossible relaxar-se i centrar-se en una cosa. Però el TDAH no és només hiperactivitat, també és falta d’atenció. De fet, els nens hiperactius no passen desapercebuts; en canvi, l’Ainoa, de 10 anys, és una nena molt tranquil·la, però té un dèficit d’atenció important. Li costa molt concentrar-se i, per tant, aprendre. Necessita ajuda específica de pares, mestres i metges. El coordinador del Programa Integral del Dèficit d'Atenció de la Vall d’Hebron, Josep Antoni Ramos-Quiroga, assegura que en casos greus cal una medicació perquè, si no, el nen no pot fer una vida normal.

El TDAH és una malaltia neuropsiquiàtrica que ha de diagnosticar un expert. Els símptomes que dóna solen ser apreciables i els primers de detectar-ho són pares i mestres, però és fàcil confondre’s i cal anar amb compte a l’hora d’etiquetar les persones. Alguns dels símptomes del TDAH -com la falta de concentració o petits oblits- es poden donar de forma aïllada en qualsevol persona, sense que això signifiqui tenir un trastorn. Ara bé, en alguns casos, certs mecanismes neuronals funcionen malament i això provoca dèficits d’atenció continuats. Només els especialistes poden determinar si un nen té TDAH i quin tipus de tractament ha de seguir.

El TDAH i la genètica El cervell s'ha de mantenir en equilibri davant les variables circumstàncies de la vida. En aquest equilibri hi juguen un gran paper la noradrenalina i la dopamina, que són dos neurotransmissors complementaris i que hem de segregar en cada ocasió en la quantitat justa. Hi ha unes neurones que segreguen dopamina i unes altres que estan en altres punts del cervell que segreguen noradrenalina. Les dues substàncies són neurotransmissors, senyals de comunicació entre neurones. S'ha vist que, quan hi ha dèficit de neurotransmissors, el lòbul frontal del cervell no funciona adequadament. En aquest cas, a la persona li costa concentrar-se, li costa focalitzar la seva atenció. Quan, per la raó que sigui, hi ha una descompensació, la medicació pot ajudar a equilibrar la balança. Però no a tots els pacients els funciona igual, com tampoc tothom respon de la mateixa manera als avatars de la vida. I per què? Doncs perquè hi juga una gran paper la predisposició genètica de cada persona, que fa que dos individus donin respostes diferents a circumstàncies aparentment iguals. I aquest és un camp en què encara s'està investigant.

Amb una lupa binocular i un microscopi domèstic qualsevol pot fer un viatge al?lucinant cap al món dels microorganismes, un món habitat per éssers tan estranys que semblen de ciència-ficció. “Quèquicom” va a una masia per observar les coses petites, des dels líquens de les teulades fins als protozous d’una bassa.

Si construíssim una nau en miniatura per visitar el món microscòpic, ens hauríem d’enfrontar amb problemes insospitats. D’entrada, com més petits ens féssim, més viscosa ens resultaria l’aigua, fins al punt que les hèlixs no servirien per avançar. Hauríem de dotar la nau amb solucions ja adoptades pels microorganismes, com els cilis o els flagels, que permeten desplaçar-se per vibració o penetrant en el fluid com un tirabuixó.

Superat això, ens trobaríem davant d’animalons sorprenents, tant pel seu nombre -n’hi pot haver milers en una gota d’aigua de bassa- com per les seves formes, i, sobretot, per la seva voracitat implacable. Però tant, tant si ens semblen monstruosos com fascinants, hem de saber que sense els microorganismes no podríem viure.

Renom i Duro comencen la casa per la teulada. Rubén Duro és un biòleg expert en la producció de documentals sobre la natura, especialment del món microscòpic, i en la fotografia de la natura. Pere Renom recorre amb ell una masia per recollir mostres que, filmades amb lents d’augment, resulten espectaculars. D’entrada, pugen al teulat per buscar líquens, que són una associació de fongs i algues. Els fongs retenen humitat i donen estructura al conjunt i, a canvi, les algues fan la fotosíntesi per obtenir energia del sol. I és que la teulada és un ambient molt dur. Hi fa molta calor a l’estiu, molt fred a l’hivern, no hi ha aigua, i quan plou ho fa de sobte. Com en les muntanyes, el vessant nord de les teulades és més humit que el sud i les diverses espècies de líquens mantenen una lluita pel territori. Al microscopi es distingeixen clarament les hifes o filaments del fong, i les cèl?lules esfèriques de les algues.

L’abeurador o la llei de la selva Del teulat l’aigua baixa fins a l’abeurador dels mas. Un gota d’aigua és un ecosistema comparable a una selva. La puça d’aigua o dàfnia és l’herbívor que s'alimenta de microalgues i bacteris i al seu torn és l’aliment d’una gran varietat de predadors. En la filmació es veu com la larva d’un mosquit, que té unes mandíbules amenaçadores, captura una dàfnia. Els àcars, en canvi, xuclen els fluids interns de les dàfnies mentre encara són vives.

El problema de l’oxigen Les larves de la salamandra respiren per mitjà de brànquies. Les brànquies són ramificades per augmentar la superfície de contacte entre el sistema circulatori de l’animal i l’aigua i facilitar l’intercanvi de gasos, és a dir, l’absorció d’oxigen i l’eliminació de CO2. Però no tots els animals que circulen per una bassa tenen brànquies. Alguns han d’endur-se els seus tancs d’aire. Els nedadors d’esquena o Notonectes es fan un vestit d’aire. Amb els pèls del cos retenen l’aire i el respiren per les tràquies, l’aparell respiratori dels insectes. Les Notonectes són com els cetacis, que viuen a l’aigua però han de sortir a la superfície a respirar. Una altra estratègia per respirar aire sota l’aigua és agafar una bombolla d’aire i emportar-se-la enganxada a l’abdomen. Com ho fa la larva d’escarabat. L’inconvenient és que van torts: els flota més l’abdomen que el cap.

Protozous i rotífers Els protozous són organismes unicel?lulars que mesuren una dècima de mil?límetre o encara menys. Per tant, són tan petits que per observar-los cal el microscopi. El seu nom, d’origen grec, significa “primers animals” (zoo és animal i proto, primer, precursor...) Els rotífers són organismes també unicel?lulars que es caracteritzen pel fet de presentar dues corones de cilis que mouen com si fossin rodes. D’aquí el seu nom. Amb aquests cilis creen corrents i poden filtrar gran volums d’aigua per obtenir les microalgues i els bacteris de què s'alimenten.

La floridura que salva L’aigua de la bassa serveix després per regar l’horta. Renom i Rubén Duro es fixen en una llimona florida. Sembla molt lletja però al microscopi presenta unes imatges espectaculars. Al microscopi s’aprecien els filaments o hifes i els esporangis, unes esferes esponjoses que contenen les espores. Les floridures més habituals pertanyen al gènere Aspergillium, un dels microorganismes més famosos de la història, ja que se n’ha obtingut la penicil?lina, l’antibiòtic que més vides ha salvat. A platós, Marc Boada explica que els australians tenien un greu problema: la femta de vaca no es descomponia i s’acumulava a tones. Els europeus havien dut les vaques però no els escarabats i altres petits organismes que la descomponien. El problema ha estat trobar les línies adaptables a les condicions d’Austràlia. Encara que sigui invisible, el món microscòpic té una incidència molt perceptible en el nostre món.

Gaudí i les formes (Gaudí i les formes de la natura a la Sagrada Família) Les formes geomètriques de la Sagrada Família, analitzades i comparades amb la natura.

La Sagrada Família farà 174 metres d'alçada i serà el monument més pesant de Barcelona, però, curiosament, la majoria de les seves columnes estaran inclinades. Per què? Com s'aguanta la Sagrada Família?

A més, Gaudí és un dels pocs arquitectes de la història de la humanitat que ha estat capaç de concebre una columna completament nova, coneguda com a columna de doble gir. Què vol dir, això, exactament? Com es fabrica?

Per conèixer millor la relació de l'arquitectura de Gaudí amb la natura, el biòleg Pere Renom s'enfila en un bosc de fajos de més de 40 metres d'altura i en compara l'estructura amb la de la nau central del temple, concebuda com un bosc de pedra.

Programa molt interessant, dedicat a aclarir els conceptes bàsics sobre l'energia nuclear. D’una manera entenedora i planera, el programa explica què és la radioactivitat i els esforços tecnològics per intentar controlar-la, a través de diversos reportatges. La reportera Samantha Vall i el geòleg de la UB Manel Viladevall detecten uns índexs de radioactivitat natural 70 vegades superior als de Barcelona, en unes roques que contenen urani, a tocar de l'església de Santa Creu d'Olorda.

També desmenteix coses falses que els periodistes, perquè n’hi ha molts que no hi entenen, divulguen entre el públic. Per exemple: Aclareix que una central nuclear no és, ni pot ser, una bomba atòmica i explica el perquè. També descriu la funció de refredament que fan les famoses torres còniques, que a tots els reportatges les filmen com a problemàtiques i que el fum blanc que fan és vapor d’aigua, totalment inofensiu. El perill radioactiu de les centrals és un altre, invisible i silenciós.

El model energètic actual, basat en els hidrocarburs, té un termini cada vegada més proper. L’esgotament dels recursos i la creixent contaminació ens obligaran a adoptar nous models energètics; en plural, ja que cap font alternativa d’energia no pot fer front, per separat, a l’actual demanda energètica. El futur és, doncs, ben clar: canviar de model energètic i reduir el consum d’energia. Un d’aquests models energètics alternatius és l’energia solar, en els seus dos vessants: fotovoltaic i tèrmic.

Les plaques solars continuen sent relativament cares. En les grans instal?lacions fotovoltaiques s’assagen altres tecnologies per rebaixar costos, com les anomenades plaques solars de concentració. Joan Ignasi Rosell, de la Universitat de Lleida, explica en què consisteixen

Per canviar de model energètic, a banda de desenvolupar la tecnologia, cal educar la societat. A l’escola de Valls El Cor de Maria han introduït diverses activitats relacionades amb l’energia solar, que pretenen fomentar-ne l’ús. En el reportatge, 130 nens col?laboren amb el “Quèquicom” per fer una demostració del funcionament d’una rèplica d’una central termosolar andalusa i els nens de 4t d’ESO expliquen el funcionament d’unes maquetes que ells mateixos han construït.

L’adopció de l’energia solar també pot representar una millora de les condicions ambientals i socials al tercer món. Deli Saavedra, creador de l’ONG Sol Solidari, s’encarrega d’aconseguir finançament per fabricar i distribuir diversos tipus de cuines i forns solars per als poblats africans amb menys recursos. Així s’estalvia llenya, es redueix la desforestació i es facilita la feina domèstica.

Pere Renom visita la Solar Dechatlon, la competició més prestigiosa del món de cases solars. Entre les 17 cases seleccionades, dues de catalanes: la Fablabhouse, dissenyada per l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya i guanyadora del premi del públic, i la LOW3, dissenyada per l’UPC i guanyadora del premi d’arquitectura. Els directors de tots dos projectes, els arquitectes Torten Masseck i Vicenç Guallart, expliquen les aportacions i l’enfocament dels seus projectes.

El presentador Jaume Vilalta explica per què la paràbola és una forma geomètrica que concentra qualsevol ona, mecànica com el so o electromagnètica com la llum. També aclareix la manera com els fotons impulsen els electrons en les plaques fotovoltaiques, és a dir, com la llum genera electricitat.

El naturalista Jaume Sañé ofereix unes imatges espectaculars del tiberi d’uns voltors. Gràcies a una càmera col·locada a l’interior d’un cérvol mort, es veuen aquestes aus necròfagues arrencant amb el seu poderós bec la carn de l’animal mort. “Quèquicom” explica també com es fa per fotografiar animals i la invenció del Velcro, un dels lligams més clars entre natura i tecnologia.

Per poder aconseguir unes imatges des del punt de vista de l’animal, Jaume Sañé ha hagut d’estudiar la natura i inventar-se ginys de tota mena. És autor de la majoria de les imatges del programa “Bèsties” de TV3. Només casa seva ja és un ecoplató ple d’històries. Viu en una masia del segle XIII i allí a la primavera grava la puput quan torna de l’Àfrica i nia sota la teulada. Té gravat el naixement dels polls i “Quèquicom” té les imatges de com s’ho fa el Jaume per poder gravar dins el niu sense destorbar els animals. La caseta de la piscina l’ha transformat en un “bloc de pisos” on fan niu diferents espècies d’ocells. Hi fa forats per facilitar la vida de la fauna autòctona.

També ha recuperat l’antiga bassa de la masia. Allí hi viuen un gran nombre d’espècies aquàtiques que hi han arribat, algunes caminant, com la tortuga autòctona d’aigua, o bé enganxades a les potes dels ànecs, com els ous de l’espinós, un peix autòcton molt petit.

L’home ha aprofitat el que li dóna la natura per treure’n profit. Amb la simple observació de la ploma d’un ocell i d’una llavor que s’enganxa al pèl dels animals es va inventar el Velcro. El presentador Jaume Vilalta explica la història de l’enginyer suís George de Mestral que es va fer milionari amb el Velcro, un invent que se li va acudir mentre treia les llavors que hi havia enganxades al pèl del seu gos.

La càries és una de les amenaces principals de les nostres dents i l’hem de prevenir des de ben petits. Explicarem com ho podem fer. Veurem que la dentició dels mamífers depèn del seu règim alimentari. I coneixerem un dispositiu revolucionari per corregir les malposicions de les dents en menys temps i sense dolor. En el programa intervenen els odontòlegs Emma Fortea i Luis Carrière.

Les dents són les eines amb què accedim als aliments i els preparem abans de digerir-los. Cal que en tinguem molta cura per evitar problemes com la càries, una perforació de l’esmalt produïda per l’àcid dels bacteris bucals. O el carrall, una precipitació de les sals minerals de la saliva mesclada amb altres bacteris. Caries, carrall i ortodòncies són un autèntic problema de salut i de pressupost per a moltes famílies. La flora bacteriana garanteix la salut de la boca, però els dolços fan que passi a atacar les genives i l'esmalt. Una dieta equilibrada i raspallar-se les dents correctament és la millor prevenció. Les malformacions, però, s'han de corregir amb aparells. Quèquicom en presenta alguns dels més moderns.

El raspallat, la millor prevenció L'Adrián un nen de 4 anys arriba a la consulta de la Dra. Emma Fortea, dentista pediàtrica, amb la boca plena de caries. Un cas que podria ser preocupant per la futura dentadura de l'Adrián, ja que les dents de llet serveixen per mantenir l'espai que necessitarà la dent definitiva. A més a més, si la caries arriba al nervi i segueix fins a l’arrel, la infecció afectarà la peça que s’està formant a sota. Però, aquestes caries a què es deuen? Per a Emma Fortea, no només a un excés de sucres, també a una tècnica de raspallat deficient. Perquè els nens aprenguin és bo que al principi els seus pares els raspallin les dents i els marquin la pauta. El nen anirá entenent pero on ha de passar el respall i mentrestant, els pares ajudan a soplir les carències del petit. En el reportatge, la Dra. Fortea practica amb els alumnes de primaria de l'escola CEIP Turó de Can Mates a Sant Cugat del Vallès. Els explica la importància de la prevenció. I es que quan es perd una dent o fins i tot un sol mil.limetre de geniva, ja no hi ha manera de recuperarla.

Perquè els sucres fomenten la caries? En el plató, Jaume Vilalta explica que l'esmalt dental la substància més dura del regne animal. És més dur que l'acer. Però té un punt feble: els àcids se'l mengen. Cada boca te el seu PH, és a dir, un grau d'acidesa determinat. El vinagre, els cítrics o les begudes de cola són àcids, mentre que les clares d’ou i el bicarbonat, son antiàcids, tenen un PH bàsic. Com més àcida és la saliva de cada persona, mes propensió a caries, ja que l’àcid acaba per perforar l’esmalt. Els àcids són producte de la digestió dels sucres per parts dels bacteris que viuen a la boca. Quan més sucres ingerim més àcids generen els bacteris. Un cop perforat l’esmalt es forma un cau pels microbis, que és la càries, i els àcids d’origen bacterià desmineralitzen la dent. Quan la infecció arriba a l’arrel ja és molt difícil salver la peça. Vilalta i la especialista en biomedicina Míriam Martí, demostren en un experiment com la saliva es torna àcida al poc temps d’haver ingerit sucres.

Els volcans de Tenerife han conformat una illa on la lava és la seva protagonista. L’explosió d’un volcà és molt semblant al que passa quan s’esbrava una coca- cola. Amb un guia del Parc Nacional del Teide, Quèquicom s’endinsa en la lava i explora un dels tubs volcànics més grans del món.

El Teide és la muntanya més alta d’Espanya. Ha anat agafant altura a mesura que ha tingut diferents erupcions. És un estratovolcà que encara està actiu. El magma pot sortir de l’interior de la terra de diverses maneres. En la primera i forta explosió es forma el que es coneix com a pedra pómez. Després la lava perd velocitat i se solidifica en forma de grans cristalls, és el que es coneix com a AA i quan la lava ja baixa molt a poc a poc, se li dóna el nom hawaià de Pahoe- hoe. Totes aquestes variacions es troben al voltant del Teide. L’equip del Quèquicom no va poder pujar fins al cim perque hi havia calima. Un fort vent provinent del desert del Sàhara que porta partícules de pols en suspensió. La calima només passa durant 3 ó 4 dies l’any.

El refredament de la lava pot fins i tot arribar a formar tubs volcànics de grans dimensions. La reportera Samantha Vall entra a la Cova del Vent, el tub volcànic més laberíntic del món. Es troba a la falda del Teide i arriba fins gairebé el mar, amb 17 quilòmetres de recorregut. Està obert al públic des del 2008 i per la part exterior és impressionant la gran quantitat de pins que hi creixen, és el que es coneix com a corona forestal.

El salt del pastor canari, que va néixer per seguir a les cabres, ara és una afició que es recupera gràcies als més joves. Amb la llança a la ma, la reportera Samantha Vall arriba a un dels paisatges més impressionants mai gravats al programa. A Tenerife hi ha el metre quadrat amb més biodiversitat d’Europa. Els vents alisis porten l’aigua dolça a l’illa.

Tenerife és una illa molt influenciada pel clima. El més característic són els vents alisis, que porten una boira humida durant pràcticament tot l’any a la part nord. Això fa que la flora d’aquesta zona, com la del parc rural d’Anaga s’hagi conservat des dels temps dels dinosaures. És el que es coneix amb el nom de Monte verde o laurisilva per la gran quantitat de lauràcies i biodiversitat de la zona. El professor emèrit de la universitat de la Laguna, Wolfredo Wilpret de la Torre, assegura que aquest equilibri pot desapareixer per la pressió turística.

Tenerife compta amb un gran nombre d’espècies endèmiques entre els que es troben els dragos. El més vell de l’illa és l’arbre de Icod de los Vinos. A l’interior del seu tronc té una petita estació meteorològica, amb un ventilador perque el tronc no s’humitegi més del compte i mori. La reportera Samantha Vall s’acosta al seu tronc, per ensenyar que el forat és tan gran que fins i tot hi cap una persona al seu interior. El nom de drago li ve perque quan se li fa una ferida a l’arbre “ho coagula” de color vermell. Aquest líquid va ser part important de la farmacopea de les illes durant molts anys. També Stradivarius va envernissar els seus violins ambl a “sang de drago”.

El salt del pastor canari va néixer a les illes per adaptar-se al territori escarpat. Era una lluita per territori per arribar els primers on era l’herba fresca. Ara és una tradició i Quèquicom fa una ruta per Chinamada amb un grup de joves. Fan servir la llança, un pal de fusta de 4 metres de llarg per baixar pels penyassegats. Llisquen per la llança com si fos una corda per acabar frenant i caure a dos peus. La gràcia de la llança és que té “tiro”, es més ampla per la part de dalt que per la de baix i per tant ajuda a la frenada.

"Quèquicom" mostra com és la vida al Pirineus. Amb diversos reportatges, coneixerem alguns dels animals que en el passat vivien als Pirineus i alguns dels que encara hi viuen. Veurem les marmotes dels prats alpins, el mussol pirinenc dels boscos de pi negre i les truites de riu. També entendrem com les glaciacions han conformat l'aspecte d'aquesta serralada.

Amb una longitud d’uns 50 km de punta a punta, Menorca té 12.000 km de murs de pedra seca que fragmenten el territori i afavoreixen la presència simultània de camps llaurats, conreus, boscos, matollar i pastures. Aquests murs i moltes altres construccions, des de la prehistòria fins a l’actualitat, estan fets de marès, la roca calcària que constitueix el substrat geològic de la meitat sud de l’illa.

El marès té un origen biològic, es va començar a formar fa 15 milions d’anys per l’acumulació de sers vius d’estructura calcària (protozous, ostres, garotes, corall?) al lagoon que hi havia entre l’actual part nord de l’illa i uns esculls de corall costaners.

Els pagesos i ramaders de l’illa han netejat els caps de pedres i les han aprofitat per construir els murs de pedra seca. Biel Pons, paleta constructor de murs amb una llarga tradició familiar, ensenya al reporter Pere Renom la tècnica mil?lenària.

La situació de Menorca fa que hi bufi sovint la tramuntana, i que hi plogui amb regularitat. Gràcies a la pluja, hi ha molt bones pastures, que han afavorit el desenvolupament d’una gran tradició ramadera. Bona part de la indústria ramadera té com a finalitat produir llet que es dedicarà a la fabricació del formatge de Maó. Pep Llofriu, productor de formatge ecològic, explica els avantatges de la vaca de raça menorquina. Per produir llet, les vaques necessiten molta aigua, i aquesta aigua es troba a l’illa en prop de 100 basses temporals poblades per multitud d’organismes aquàtics. En destaquen els triops, uns petits crustacis sorgits fa 220 milions d’anys, uns autèntics fòssils vivents.

Pere Fraga, tècnic de medi ambient, mostra algunes d’aquestes basses i n’explica certes particularitats tant de flora com de fauna. Entre la fauna aquàtica en destaca el Triops cancriformis, un crustaci aparegut fa uns 220 milions d’anys i que només sobreviu en aigües temporals on no poden viure els peixos, els seus principals predadors. La bassa més gran de l’illa és s’Albufera des Grau. El naturalista Fernando Mozos ensenya un dels habitants més populars del parc: la tortuga mediterrània.

En definitiva, la situació geogràfica, els murs de pedra seca i una economia tradicional fan que Menorca tingui una elevada biodiversitat, per la qual la UNESCO l’ha declarat reserva de la biosfera.

Un 3% de la població pren sintrom, un anticoagulant de la sang que ajuda que sigui més líquida i, per tant, que no es formin taps o trombes que podrien ser mortals. Aquest anticoagulant està basat en el mateix principi que el mata-rates, el dicumarol, l’aplicació mèdica del qual es va descobrir gràcies a una desgraciada història d’amor. Una mateixa substància pot salvar vides o ser un potentíssim verí. I és que, com ja va dir Paracels cap a l’any 1500, “el verí està en la dosi”.

A Catalunya hi ha un pla perquè les persones que prenen sintrom (en general a causa d’operacions al cor o de trastorns circulatoris) puguin fer-se el control de la coagulació a casa en comptes d’haver d’anar sovint a l’hospital. És tan important ajustar la dosi que, si no es fes així, aquestes persones podrien dessagnar-se o fer trombes. La Samantha Vall visita un dels primers pacients que es fa ell mateix el control a casa.

Els castellers fan servir la força amb saviesa per aixecar construccions humanes que poden arribar a ser de 800 participants i de 10 metres d’alçada. Han passat de guiar-se intuïtivament a aplicar una tècnica depurada que inclou coneixements de física, arquitectura, biomecànica, fisiologia i psicologia, que ara s’apliquen per millorar el rendiment i la seguretat del món casteller.

“Quèquicom” analitza molts d’aquests principis ajudat per Jaume Rosset, director mèdic de la coordinadora de colles castelleres i membre dels Minyons de Terrassa.

A més, el reporter Pere Renom s’estrena com a casteller amb els Micacos de Badalona per poder entendre els castells també des de dins.

La majoria de les farmàcies venen productes homeopàtics. Aquests productes tenen molts admiradors, però també detractors. Per uns són medicaments i per altres, una pseudociència.

La pediatra homeòpata Assumpta Mestre fa anys que veu en l’homeopatia una manera diferent de curar els seus pacients. Afirma que tot i que no entén el mecanisme d’acció de l’homeopatia, la seva experiència li diu que funciona perquè els seus malalts milloren. I per què no sap com funciona? Segons el cap del servei de farmacologia clínica de la Vall d’Hebron, Joan Ramon Laporte, en els grànuls homeopàtics no hi ha res. Les dilucions són tan altes que el principi actiu ha desaparegut i per tant, prendre’s les boletes no tenen cap efecte més que el que pugui tenir el placebo, que és la capacitat curativa d’un agent terapèutic que no produeix cap efecte farmacològic.

Per comprovar què hi ha a l’interior dels grànuls, la reportera Samantha Vall repta el dr. Ricardo Casaroli, que ha fet un estudi sobre homeopatia, a analitzar de manera objectiva dos grànuls: un amb principi actiu i l’altre, sense. Dilueixen les dues boletes en aigua i les posen a l’interior d’un espectrògraf d’infrarojos. Veuen que a l’interior del producte homeopàtic només hi ha sucre i aigua com en el grànul que no tenia cap principi homeopàtic.

Com s’explica doncs que a certes persones els funcioni? L’investigador i doctor en biologia Jesús Purroy diu que les malalties que guareixen els homeòpates són lleus i, que sense cap tipus de tractament també es curarien. Els homeòpates asseguren, però, que molts mals desapareixen al cap de poques hores de prendre’s els grànuls.

A plató, el presentador Jaume Vilalta explica com es fan les dilucions en els productes homeopàtics i per què el seu procés genera controvèrsia entre la comunitat científica.

El “Quèquicom” vol saber també l’opinió del president de l’organització independent Cochrane, el doctor Xavier Bonfill, que es dedica a fer revisions dels estudis que hi ha sobre tot tipus de tractaments que afectin la salut. A les seves mans han caigut una gran quantitat d’estudis sobre homeopatia i segons els mètode científic, encara no es pot posar al mateix nivell l’homeopatia i l’al?lopatia. Un dels principis de l’homeopatia és que guareix segons la llei de similitud o que el similar cura el similar. Per això, tota substància capaç de provocar certs símptomes a l’ésser viu sa, també és capaç de fer-los desaparèixer al malalt que els té. Ens ho explica el farmacèutic de la farmàcia Coliseum de Barcelona, una de les pioneres en la venda dels productes homeopàtics.

Tot i les opinions a favor i en contra, el Col?legi de Metges de Barcelona organitza un màster en homeopatia dirigit a metges i veterinaris perquè puguin complementar els seus estudis amb l’homeopatia per tractar els seus pacients.

La llonganissa és un producte carni de gran valor nutricional i de molta tradició al nostre país. De fet Vic se’n pot considerar la capital mundial. Però tot el procés d’elaboració es du a terme a Vic?

Al QQC reconstruirem la història complerta d’una llonganissa. Gràcies a la traçabilitat continguda en les etiquetes seguirem la pista d’una llonganissa a través de l’assecador on es va curar, la fàbrica on es va embotir, l’escorxador en el que varen sacrificar el porc, la granja on es va engreixar, la truja que el va parir i el mascle que el va engendrar per inseminació artificial.

Sense oblidar la problemàtica i el tractament dels purins i el maneig dels porcs en extensiu, a base de glans. Tot plegat un viatge d’uns quants centenars de quilòmetres al voltant de diferents comarques catalanes i que acaba dins d’un entrepà.

Restaurar el quadre més gran de Catalunya no ha estat fàcil. “El gran dia de Girona” fa uns 12 metres de llarg per 5 i mig d'alçada. Aquest oli de Martí Alsina exalta la resistència èpica dels gironins durant els set mesos de setge napoleònic. Quèquicom visita el lloc dels fets amb l’historiador Genís Barnosell, que recorda que Girona va perdre la meitat de la població i que explica que va ser justament un bombardeig, en aquest cas feixista, el que va malmetre el quadre durant la Guerra Civil.

Al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat tracten el quadre com si fos un ferit i abans d'intervenir-lo el diagnostiquen amb raigs X, llums ultraviolades i altres tècniques. Samantha Vall va descobrint una història dins d'una altra. A més dels detalls esgarrifosos del setge dels francesos i del cost de la resistència a ultrança ordenada pel general Mariano Álvarez de Castro, que és la figura central del quadre, la reportera descobreix les vicissituds que va haver de passar el pintor Martí Alsina durant els vint anys que va trigar a acabar la tela.

A mesura que se n’ha anat fent la restauració s’han trobat documents inèdits, com ara llistes de pintures que comprava o factures de les seves obres. Martí Alsina va començar a fer “El gran dia de Girona” per iniciativa pròpia cap a l'any 1860. Amb la voluntat d'assolir la perfecció va vestir amb roba d'època feta a mida cada una de les dotzenes de persones que li van fer de model. A més, com que el quadre fa 60 metres quadrats, tant el local com el bastidor i la tela es van haver de fer especialment, i es va arruïnar. Tot i que Martí Alsina era una firma reconeguda, creador de l’escola paisatgística catalana i mestre de pintors com Vayreda, mai més no es va refer. Queda, però, la gran qualitat artística de la seva obra, que, a més, es un motiu d'atracció turística per Girona.

Genís Barnosell diu que Martí Alsina no pretenia reflectir la realitat, sinó glorificar una gesta que a la fi no va fer altra cosa que retardar la capitulació. Per això, una lectura moderna del quadre “contribueix a assumir críticament el passat el de la ciutat -un passat en aquest cas ben dramàtic però que no té sentit ni que l’exaltem com ho va fer el franquisme ni que l’oblidem perquè no es correspon als nostres valors actuals”.

Des del plató, Jaume Vilalta explica com és que el raigs X permeten veure si a sota una capa de pintura hi ha alguna altra cosa pintada. De fet, els raigs X permeten mirar a contraclaror un objecte, però els ulls no són sensibles a aquestes ones electromagnètiques i per això cal usar una placa fotosensible, que revelarà què hi ha dins de l'objecte travessat pels raigs X. Gràcies al fet que tenen una longitud d'ona unes 10.000 vegades més petita que les de la llum visible, el raigs X traspassen la majoria de materials, amb l'excepció del plom.

Els restauradors usen tècniques d'anàlisi química per saber quin tipus de pigments ha emprat un artista. Cada colorant o pigment apareix en una època determinada i això permet detectar falsificacions. Curiosament, ara els restauradors no usen mai pigments amb la mateixa composició química que hi ha a l'original, precisament per permetre que en el futur s’hi reconeguin les seves intervencions.

El programa explica també que una pintura és un preparat que reparteix uniformement el pigment, que s’enganxa a la superfície i que, un cop sec, és estable i impermeable a l’aigua. Vilalta prepara una pintura al tremp d'ou com la que van fer servir els autors d'un retaule anònim que té més de 500 anys d’antiguitat i que es va trobar a l’església d’Isavarre, al Pallars, i que es mostra a “Quèquicom” per primer cop després que el netegessin al centre de restauració de Valldoreix.

La indústria aerospacial és un sector d’inversions tan astronòmiques que només les grans agències com la NASA o la ESA, o companyies multinacionals les poden costejar. Un equip internacional d’estudiants i enginyers de la UPC està desenvolupant un projecte per enviar un satèl?lit a l’espai per menys de 1.200 euros. El repte s’enmarca en el concurs "N-Prize" que fomenta la tecnologia espacial de baix cost.

El projecte d’en Joshua Tristancho i el seu equip preveu utilitzar un globus meteorològic, inflat amb heli, que ascendirà lentament una llançadora fins a 35 km d’altitud. Des d’allà s’enlairarà un coet integrat per dues etapes. La primera etapa ascendirà fins a 270 km i assolirà una velocitat de 2.7 km/s. La segona etapa injectarà el satèl?lit en òrbita a una velocitat de 7.7 km/s, és a dir, prop de 30.000 km/h, 22 vegades la velocitat del so.

L’equip del Quèquicom segueix el procés de fabricació de part d’un coet i tot el material que utilitzen

L’artefacte que llançaran es compon de: la segona etapa del coet amb tota l’electrònica de control d’ignició, el globus, dos sistemes de localització: la xarxa de satèl?lits iridium i la xarxa de repetidors de ràdio APRS, i la llançadora o rampa de llançament. També s’hi afegeixen tres petites càmeres de vídeo per gravar el viatge des de diferents perspectives.

Quèquicom troba or al riu Segre al seu pas per Balaguer. Són unes palletes que viatgen aigua avall provinents dels Pirineus. Amb aquests pocs grams, la Samantha Vall se’n va a una foneria per conèixer les diferències entre l’or groc i el blanc i també es fa unes proves de l’al?lèrgia de la pell per saber si és al?lèrgica a aquest metall noble.

“Quèquicom” se’n va al far-west a buscar or. I el far-west és al riu Segre. Al seu pas per Balaguer, l’enginyer geòleg de la UB Manel Viladevall ensenya a la Samantha la manera de trobar or. Tots dos es fiquen al riu i amb un àbac a la mà es passen el dia buscant or entre l’aigua i la sorra, igual com ho feien els primers buscadors d’or de Nord-amèrica. I en troben! Aquest or prové dels Pirineus i en el seu origen està sempre barrejat amb roques. Però l’or, com que és un metall noble que s’erosiona molt poc, arriba fins aquí en perfectes condicions, encara que hagi estat dins l’aigua durant molts anys. És per això que aquesta zona va ser molt difícil de conquerir pels cristians. Els àrabs, que n’extreien, es van fer forts pagant els exèrcits amb l’or del Segre.

I què se’n pot fer dels grams que han aconseguit en un dia? Amb aquests grams, poca cosa, però una empresa de Balaguer que extreu terra de la llera del riu aprofita que han de rentar la sorra per fer ciment i també n’extreuen l’or. Amb el quilo que en troben cada any poden pagar totes les reparacions de la maquinària.

Per saber com es treballa l’or, la Samantha Vall visita la foneria Mibrosa de Barcelona, on el joier Jordi Pesarrodona explica que l’or pur és tan mal?leable que per treballar-lo en joieria sempre s’ha de barrejar amb altres metalls. Per fer or groc es barreja amb plata i coure, i per fer or blanc, és el mateix aliatge que per al groc, però a més a més s’hi afegeix pal?ladi.

I com es pot saber si una peça porta or? A plató, el presentador Jaume Vilalta convida el Jordi Pesarrodona per fer una prova amb una joia de segona mà. Es tracta, simplement, de fregar-la sobre una pedra de toc i després posar a sobre la pedra àcid clorhídric. Si l’or que ha quedat sobre la pedra no marxa, vol dir que és or; si marxa, que ens han donat gat per llebre.

Algú podria ser al?lèrgic a l’or? És molt difícil. Normalment les persones solen ser al?lèrgiques als aliatges de l’or, i no a l'or. La Samantha Vall es fa les proves al?lèrgiques als metalls, a l’Hospital Clínic de Barcelona, on el dermatòleg Joan Vilaplana queda sorprès per l’al?lèrgia de la reportera..

L’oli d’oliva és l’or líquid pel color però sobretot perquè és un aliment molt beneficiós per a la salut. S’ha demostrat que prevé les malalties cardiovasculars i alguns tipus de càncers. Un equip de la UAB ha descobert els mecanisme moleculars per quals l’oli d’oliva verge ajuda a alentir el càncer de mama. Ha vist també que per obtenir el màxim profit de l’oli d’oliva cal consumir-ne poca quantitat, però de molta qualitat i durant tota la vida. El reporter Pere Renom tasta a la Universitat de Lleida un oli reforçat amb antioxidants, especialment indicat per a persones hipertenses. També recull olives, en fa oli al molí i visita a l’IRTA l’olivera més famosa del món, la i-18, a partir de la qual s’han produït 14 milions de plantes.

El color de l’oli L’oli d’oliva és l’or líquid, d'entrada, pel color. En realitat, a l’inici de la campanya és de color verd, per la presència de clorofil?les, i a mesura que avança la temporada adquireix els característics colors grocs i daurats per la presència dels carotenoides i les xantofil?les. És el mateix que passa amb les fulles a la tardor. Josep Maria Mallafré és productor d’oli d’oliva de Riudoms, al Baix Camp, i mostra el procés de recol?lecció i premsada. L’oli d’oliva verge és el que s’obté en la primera premsada de les olives. Segons el grau d’acidesa, aquest oli pot ser, a més, extra. Per tenir olis de més qualitat, a l’IRTA (Institut de Recerca i Tècnica Agroalimentària) de Mas Bover, Joan Tous i altres col?laboradors investiguen amb diferents varietats i mètodes de conreu. Són també els responsables de l’obtenció de l’i-18, un clon d’una olivera arbequina a partir de la qual s’han produït 14 milions de plantes. Aquest clon es va seleccionar perquè destacava sobretot en productivitat, regularitat de producció i vigorositat.

Frenar el càncer Però, a banda del color, l’oli d’oliva és l’or líquid perquè és un aliment molt beneficiós per a la salut. S’ha demostrat que prevé les malalties cardiovasculars i fins i tot alguns càncers. Un equip d’investigadors de la UAB dirigits pel Dr. Eduard Escrichs van demostrar que el consum l’oli d’oliva verge extra s’associa a tumors de mama més benignes. Ara han desxifrat com ho fa. Han identificat tres dels mecanismes moleculars pels quals l’oli d’oliva alenteix el càncer. D’una banda, disminueix l’activitat d’un gen responsable de la proliferació descontrolada de les cèl?lules canceroses. En segon lloc, redueix l’activitat d’unes proteïnes implicades en la immortalitat de les cèl?lules canceroses. I en tercer lloc, protegeix l’ADN del possibles danys. La dificultat radica en el fet que encara no se sap quin o quins components dels més de 250 que té l’oli són els responsables d’aquests beneficis ni com actuen. De manera que, en refinar l’oli, és possible que s’estiguin eliminant o modificant els elements beneficiosos.

Protegir l’endoteli Els antioxidants són molècules que, com el seu nom indica, eviten l’oxidació. Són doncs conservants naturals de l’oli. Podrien ser també conservants del nostre organisme? El grup de Tecnologia d'Aliments de la Universitat de Lleida, encapçalat per la Dra. M. José Motilva, treballa per obtenir un oli d’oliva enriquit d’antioxidants. Mentre que de suc de taronja ric en antioxidants se’n pot consumir tant com es vulgui, l’oli d’oliva és massa calòric per abusar-ne. Enriquir-lo amb antioxidants permet enriquir la dieta sense augmentar-ne el consum d’oli. Aquest oli seria indicat per consumir cru i aniria especialment adreçat a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars.

A plató, Jaume Vilalta explica que dins el nostre cos hi ha un òrgan que pesa uns 3,5 kg, més que el fetge o el cervell, i que passa absolutament desapercebut. És l’endoteli. Es tracta del recobriment intern de tots els vasos sanguinis i del cor. És una paret de cèl?lules, com un mosaic, que es pot fer malbé de dues maneres, amb els radicals superòxids i amb el colesterol. Els radicals superòxids es generen amb el metabolisme. Són molt reactius i poden destruir les membranes de les cèl?lules. Els antioxidants de l’oli d’oliva neutralitzen els radicals superòxids abans que facin mal. Es pot dir que creen una pel?lícula protectora que servirà també per combatre el colesterol. El colesterol dolent es va dipositant a l’endoteli i fa una placa que va obturant les venes i inflama el teixit. El greixos d’origen animal afavoreixen la formació de colesterol dolent. La mantega, el llard o la margarina tenen molts greixos saturats. Per això s’han de consumir moderadament. L’oli d’oliva verge, en canvi, és molt ric en monoinsaturats. L’avantatge que tenen els greixos monoinsaturats és que no només fan que el colesterol no s’enganxi, sinó que netegen l’endoteli i ajuden a reduir el risc d’infart i altres accidents vasculars. Al “Quèquicom” veurem que, en el cas de l’oli, efectivament és or tot el que brilla..

A les fases de la Lluna se’ls atribueixen efectes relacionats amb el nombre de naixements, crims, suïcidis, amb el cicle menstrual i fins i tot amb els cabells. Tenen alguna base aquestes creences? “Quèquicom” assisteix a un eclipsi de Lluna i explica la influència d’aquest astre sobre les marees i altres fenòmens. A més, visita un equip català que es proposa enviar un robot a trepitjar la superfície lunar..

Desenvolupament Els eclipsis són fenòmens astronòmics no gaire freqüents. Per tant, cada vegada que n’hi ha algun hi ha associacions amateurs i col?lectius científics que s’apleguen per observar-los. El QQC va acompanyar membres del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona, UB, en l’observació en directe d’un eclipsi solar parcial a Barcelona al gener del 2011. L’eclipsi parcial és bonic, però el veritable rei d’aquests fenòmens astronòmics és l’eclipsi solar total. En David Anton i la Sara Santacana tenen una productora audiovisual. La seva gran afició són els eclipsis solars totals. Han viatjat a diferents llocs del món per enregistrar-los. Pocs instants abans que el sol quedi completament tapat, els seus últims rajos brillen a través de les valls de la Lluna en un fenomen conegut amb el nom de perles de Baily. La darrera perla desapareix amb un esclat extremament brillant anomenat anell de diamant. La fase de foscor total dura entre un i vuit minuts. Un esdeveniment breu però intens. Els eclipsis són provocats per unes determinades posicions del Sol, la Terra i la Lluna. Quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol es produeixen els eclipsis solars i quan és la Terra la que es troba al mig, els eclipsis són lunars. Al plató, el presentador Jaume Vilalta explica per què el eclipsis no són fenòmens freqüents.

Els tres cicles de la Lluna Amb tanta llum artificial els humans hem perdut el costum de contemplar el cel de nit. Sovint ja no sabem distingir un planeta d’una estrella ni els moviments de la Lluna. La Lluna segueix bàsicament tres cicles diferents. El cicle sideral dura 27 dies, 7 hores i 43 minuts. La Lluna descriu trajectòries progressivament més altes al cel i diem que es troba en “ascendent”, o descriu trajectòries progressivament més baixes i diem que es troba en “descendent”. Un segon cicle és el sinòdic, que té una durada de 29 dies, 12 hores i 44 minuts. La Lluna canvia de forma, és a dir, presenta diferents fases. La millor manera de recordar-les és pensant que la Lluna menteix: quan té forma de D, creix. I quan té forma de C, decreix. El darrer cicle és l’anomalístic: dura 27 dies, 13 hores i 18 minuts. La Lluna s’acosta o s’allunya de la Terra seguint una el?lipse, i canvia, per tant, lleugerament la seva mida relativa.

Les marees La Lluna és a més de 380.000 km de distància, però la seva influència és ben perceptible. La seva gravetat sumada a la del Sol atreu periòdicament les aigües dels planeta i provoca les marees. El mar Mediterrani, com que és relativament petit, té unes marees molt modestes, de 20 cm d’alçada com a màxim. Però en indrets molt determinats del litoral aquests 20 cm es fan notar. Les marees més importants del món tenen lloc en latituds mitjanes dels grans oceans. Un paisatge típic de les costes atlàntiques és l’intermareal, i tant els homes com els ocells ho aprofiten per mariscar. El moviment periòdic de l’aigua amunt i avall barreja els nutrients i l’oxigen i estimula la productivitat marina. Molts organismes marins sincronitzen la reproducció amb determinades fases de la Lluna perquè així les marees transporten millor els seus ous i les seves larves flotants. Els neros, per exemple, es reprodueixen durant tot l’estiu, però les fresses són més freqüents en Lluna nova i Lluna creixent.

La Lluna i les persones A la Lluna plena se li atribueixen efectes relacionats amb el nombre de naixements, els crims, els suïcidis, les malalties mentals, els desastres naturals i els accidents, entre altres moltes coses. Però fins ara cap estudi científic no ha demostrat una relació causal amb la Lluna. Segons la creença popular, el creixement dels cabells també està influït per la Lluna. El reporter Pere Renom se sotmet a un experiment i es talla i es decolora un manyoc de cabells en Lluna creixent i repeteix l’operació en Lluna minvant. Quan ha transcorregut un mes de cada tallada, comprova que els cabells tallats en Lluna creixent han crescut 3 mm més que els cabells tallats en Lluna minvant. Això representa una diferència de gairebé 4 cm a l’any! Caldria, però, repetir aquest experiment amb moltes més persones i en diferents cicles lunars per obtenir-ne resultats concloents. Les dones tenen incorporat un calendari biològic que marca el pas del temps. Són els cicles menstruals. De fet, "menstrual" procedeix del llatí "mensis", que vol dir "mes", que al seu torn ve de l'indoeuropeu "men", que vol dir “Lluna”. Per tant, tradicionalment s'ha associat el cicle menstrual i el cicle lunar. La durada mitjana del cicle menstrual és de 28 dies, però es consideren normals tots els cicles que van de 24 a 32 dies. Què passaria si el cicle menstrual tingués una altra durada? El ginecòleg Camil Castelo-Branco, de l’Hospital Clínic, explica que biològicament la dona necessita un temps determinat per formar l’endometri, que ha d’allotjar l’embrió en cas de fecundació. Temps més curts o més llargs generarien endometris defectuosos. De totes maneres es desconeix per què precisament el temps òptim coincideix amb la durada del cicle lunar.

La Lluna i el pagès A més d’una suposada influència sobre les persones, es creu que la Lluna també exerceix una poderosa influència en el món vegetal. El llenyataire professional Miquel Cases coneix molt bé la tècnica per talar un arbre i aprofitar-ne al màxim la fusta i sap com obtenir-ne de la màxima qualitat. La fusta es tala a l’hivern quan no hi circula la saba, però segons la creença popular cal també tenir en compte la Lluna. Aquesta idea té les seves bases científiques, com explica l’enginyer forestal de l’Incafust Eduard Correal. El gruix d’un arbre varia de manera lleugera però significativa en funció del contingut d’aigua que té als vasos, i aquest contingut d’aigua varia en funció de la fase lunar. Molts altres aspectes de la vida a pagès són d’alguna manera condicionats per la Lluna. N’és un exemple l’hort. En Salvador Gispert és pagès i bosquetà de tota la vida. En qualsevol feina que hagi de fer al camp, des de netejar un rec, podar els fruiters o sembrar, té en compte la Lluna. Segons la tradició, cada hortalissa té el seu moment. La ciència no ha demostrat encara l’efectivitat d’aquestes pràctiques.

El calendari Els moviments de la Lluna ens serveixen per mesurar el temps. El calendari occidental és lunisolar: la durada de l'any és solar però les divisions en mesos i en setmanes són lunars. Segurament per això en moltes llengües el primer dia de la setmana es dedica a la Lluna: dilluns. La Lluna també serveix per establir festivitats com la Setmana Santa. La Pasqua cristiana se celebra el diumenge posterior a la primera Lluna plena de primavera. Per això pot caure entre el 22 de març i el 25 de abril.

Un robot català a la Lluna La Lluna ens fascina i ens atrau amb la mateixa intensitat que atrau els mars i els oceans. Aquesta atracció es va veure culminada l’any 1969 quan l’home va aconseguir trepitjar-la. Anar-hi continua sent molt costós, però enviar-hi un robot ja no és només a l’abast de les grans agències espacials com la NASA. La UPC ha desenvolupat el Pico Rover, un robot molt original i barat que hi podria acabar anant. Pesa menys d’un quilo i està construït amb materials tan quotidians com una bombeta. Aquest projecte coordinat per Joshua Tristancho participa en el concurs internacional Google X Prizes. Per llançar un vehicle a l’espai s’aprofita el mateix principi físic del llançador de martell: la velocitat angular. El moviment de rotació terrestre té una velocitat angular màxima a l’equador. Per aquest motiu els llançaments de coets es fan sempre prop de l’equador. Però a més de l’energia de la Terra cal moltíssima energia en combustible per sortir del camp gravitatori terrestre a una velocitat d’uns 10 km per segon. Una vegada lliures a l’espai, s’apaguen els motors i el coet avança únicament per inèrcia. La trajectòria és de fet un tir balístic: cal fer punteria i disparar el coet al davant de la posició de la Lluna de manera que finalment l’acabi encertant. El viatge dura uns tres dies. Quan el coet és a prop de la Lluna, torna a engegar els motors per fer una rotació de 180º. L’impuls que abans el feia avançar ara el frena. Finalment, s’atura suaument damunt la Lluna. Si tot va bé, abans d’acabar l’any 2012 el Pico Rover rodarà per allà dalt i ens transmetrà imatges. En lloc del mar Mediterrani, podrem contemplar el mar de la Serenitat.

La humitat és el pitjor enemic de la fusta, sobretot perquè la converteix en l’aliment ideal dels tèrmits, que poden arribar a ensorrar una casa. L’altre gran enemic de la fusta són els corcs.

Els tèrmits no distingeixen la fusta del tronc d’un arbre de la que hi ha al sostre d’una casa. Prefereixen, això sí, la més tova. La humitat estova la fusta i, per tant, els és més fàcil menjar-se-la. “Quèquicom” visita Cal Metge Solé, de Solsona, un edifici ple d’aquests insectes i escolta el so de les mossegades de milers de tèrmits en acció. Amb l’arquitecte tècnic d’Incafust, Carles Labèrnia, examinen les bigues i s’adonen que estan totes desfetes. Tot i així, la fusta és tan forta que encara aguanta. Amb aquesta dada i amb una càmera termogràfica situen els punts més humits de Cal Metge Solé per començar-la a rehabilitar.

Però els tèrmits no només es troben en zones rurals, la Samantha Vall visita una casa que es troba al bell mig de Cornellà i que els tèrmits se’ls hi han menjat els marcs de les portes. Per combatre’ls cal l’ajuda dels experts. Els tèrmits tenen un comportament semblant a les formigues. Cal exterminar el cau des de dins perquè no neixin més cries. Els tèrmits de Cornellà són de l’espècie Banyolensis i fan el cau a la terra, per això l’esquer el col?loquen enterrat al jardí de la casa amb el verí. Els tèrmits confondran aquest verí amb menjar i a poc a poc s’aniran enverinant totes sense adonar-se’n.

Els corcs Tèrmits i corcs són dos insectes diferents que deixen rastres diferents, però tots dos ataquen la fusta. El presentador, Jaume Vilalta, n’explica les diferències i fa notar que el forat que veiem no és el d’entrada de l’insecte, sinó el de sortida, quan ja ha fet el mal. La fusta és un material molt noble. Això vol dir que avisa abans de trencar-se. A la Universitat de Lleida, el professor de tecnologia de la fusta, Antonio Villasante, compara una biga de formigó i una de fusta. Les trenquen totes dues i es pot veure que els materials tenen gairebé la mateixa resistència.

La història del Crist de Beget També s’assisteix a la tornada de la majestat de Beget (Ripollès): una talla romànica que torna a l’església de Sant Cristòfol després d’haver estat restaurada. Mig centenar de feligresos esperen aquesta tornada com una festa. Per uns instants es barreja la fe i la ciència i mossèn Medina s’emociona quan veu arribar el Crist. Aquesta gran talla ha estat durant sis mesos al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a les ordres de cap de restauració, Pep Paret. La fusta del Crist està pràcticament intacta. No passa el mateix amb el retaule que l’envolta que ha estat atacat pels insectes. Això l’ha salvat. Això, i que sempre ha tingut unes bones condicions d’humitat i temperatura, i també que aquestes condicions no han variat en 700 anys.

Un desfibril?lador val mil euros i pot salvar la vida de qui ha tingut un atac de cor. El pot fer anar una persona inexperta, però només hi ha un marge de pocs minuts per actuar. ¿Una prova d’esforç pot ajudar a prevenir els atacs de cor? El Dr. Ramon Brugada té prestigi mundial en aquest camp..

Cardiopaties congènites Quaranta morts sobtades en una mateixa família de dues mil persones a Canàries. Fins que no van saber que la causa era cardíaca i hi van poder posar remei, els membres d’aquell tronc familiar vivien atemorits perquè no sabien si moririen de cop. “Quèquicom” retrata aquest cas i visita el Centre de Genètica Cardiovascular de Girona, on l’equip del cardiòleg Ramon Brugada ha trobat la causa genètica de la malaltia coronària dels familiars de Canàries, anomenada taquicàrdia catecolaminèrgica polimòrfica ventricular. 200 persones han heretat la malaltia i molts d’ells ara porten implantat sota la pell un desfibril?lador, que en cas d’aturada cardíaca es posa en marxa i els salva la vida.

El desfibril?lador De fet, a Catalunya cada any moren gairebé quatre mil persones de mort sobtada cardíaca, deu vegades més que d’accidents de trànsit. Per això, el Dr. Ramon Brugada, juntament amb la Diputació de Girona, el Dipsalut, ha posat en marxa: “Girona, territori cardioprotegit”. I es preveu la implantació de desfibril?ladors públics pels carrers de tots els pobles gironins. I per què un desfibril?lador? Perquè és un aparell molt fàcil de fer-lo servir, i si una persona té una aturada cardiorespiratòria el pot salvar. Mai li farà mal, perquè l’aparell és tan automàtic que només actua en cas necessari. “Quèquicom” grava una sessió explicativa que es fa als nens de l’escola Salvador-Vilarrasa, de Besalú. El cardiòleg els explica, amb l’ajuda d’un ninot, com han d’actuar.

Com actua un desfibril?lador ? 7.000 litres és la quantitat de sang que bomba el cor en un sol dia, cada dia de l’any i durant tots els anys de la nostra vida. La contracció del cor és progressiva: comença per un extrem i acaba per l’altre, com en una manxa de peu. És un mecanisme molt eficient. Tota l’activació muscular en el nostre organisme és elèctrica. El transmissor elèctric del cor és el sodi (Na). Per tal d’aconseguir una contracció progressiva perfecta, l’activació elèctrica es produeix per simpatia o en cascada. Sobtadament, aquesta cadència es pot desordenar. Quan les contraccions de les fibres musculars són descontrolades, es diu que el cor ha començat a fibril?lar. Tremola, però ja no bombeja. Cada minut que passa és pitjor: al cap de 5 o 6 minuts es pot perdre la memòria, la parla, la capacitat de moure membres... Finalment, quan s’arriba als 10 minuts s’està a les portes de la mort. En aquestes situacions és urgent aplicar el desfibril?lador. Aquest aparell aplicarà un xoc elèctric al cor, l’aturarà i li farà un rèset, de manera que reprendrà el funcionament normal. Gràcies a la implantació de desfibril?ladors al carrer i als portàtils, que ara també duen els policies locals a la província de Girona, els de Calonge van salvar la vida a un estiuejant.

La prova d’esforç I com es pot saber si es té el cor sa? Amb una prova d’esforç. La reportera Samantha Vall estressa el seu cor i el posa al màxim de pulsacions per minut sobre una cinta rodant. I com se sap la freqüència cardíaca màxima d’una persona? Amb una fórmula matemàtica molt senzilla: 220 pulsacions menys l’edat. Una persona de 20 anys, 220-20= 200. Només que aquesta persona arribi al 80% de 200, ja és suficient per donar per bona la prova. Mentre la Samantha fa la prova d’esforç, li fan també un electrocardiograma i un ecocardiograma. La primera prova et diu en quin estat es troba l’electricitat del cor. Aquesta electricitat la generen les cèl?lules cardíaques perquè el cor bategui. Si falla l’electricitat del cor tenim una arítmia, cosa que vol dir que el batec es descompensa i el cor pot entrar en fibril?lació auricular. Llavors el cor tremola, no batega i per tant no arriba sang al cervell. La persona es desmaia i en 10 minuts, mor. L’altra prova, l’ecocardiograma, et diu com està mecànicament el cor: si el múscul es contrau i relaxa bé. Es recomana que totes les persones abans de fer exercici es facin una prova d’esforç. Tot i així a vegades cal més d’una prova per detectar el problema. És el que li va passar al futbolista belga, Anthony Van Loo, que li van detectar una arítmia greu quan va pujar de categoria. Ell ha decidit continuar jugant a futbol amb un desfibril?lador automàtic implantat. “Quèquicom” té les imatges del dia en què, durant un partit, va caure a terra sense motiu aparent i el desfibril?lador li va salvar la vida. Però el cas de l’Anthony és excepcional. La majoria de la gent que porta desfibril?lador sota la pell deixa l’esport d’alt rendiment.

La Samantha visita el Rubén, un noi que té la baixa laboral perquè va arribar a l’hospital amb un 35% de capacitat de bombeig, quan l’habitual és un 70%. Ell porta un desfibril?lador amb radiofreqüència, de manera que diàriament l’aparell envia les dades a l’Hospital Clínic de Barcelona, i allí, la infermera Mariona Matas les recull i mira si hi ha hagut alguna incidència. És l’àngel de la guarda d’aquests pacients. La mort sobtada en les persones que porten desfibril?lador és de l’1%, mentre que, si no els hi posen, al cap de 3 anys moren per mort sobtada cardíaca del 40 al 60% d’aquestes persones.

És veritat que els esquerrans tenen un do per a les arts, els esports i les matemàtiques? Com funciona el seu cervell? "Quèquicom" respon a aquestes i altres preguntes amb les proves que li fan a la reportera Marta Casagolda, que és esquerrana.

El cervell està dividit en dos hemisferis. La lateralitat és conseqüència de la distribució de funcions que s'estableix entre els dos hemisferis cerebrals. En els dretans, les neurones destinades al llenguatge oral acostumen a estar en l’hemisferi de l’esquerra, però en els esquerrans poden estar en diferents llocs.

En el cas que a un esquerrà l’hagin d’operar del cervell és imprescindible saber des de quina àrea precisa controla la parla. Sobre aquesta hipòtesi, un equip d’investigadors de la CRC, Corporació Sanitària, sotmet Marta Casagolda a una ressonància magnètica funcional. A més, el Dr. Josep Espadaler, cap de neurologia del Parc de Salut Mar, li fa una estimulació magnètica transcranial. Es tracta d’excitar elèctricament el seu cervell, sense tocar-lo, de manera que es trobi sense marge d’error la zona de la parla. La Marta queda durant uns segons muda. Ja tenen localitzades les neurones que no haurien de tocar en cas que hagués d’entrar a quiròfan per no deixar-la sense parla. Ara, els neurocirurgians operen sempre els esquerrans tenint un mapa exacte de l’organització del seu cervell.

Només els humans som dretans o esquerrans? No. “Quèquicom” visita la Fundació Mona de Riudellots de la Selva on han estudiat quina mà prefereixen els ximpanzès en la motricitat precisa. I han vist que són iguals que els humans, hi ha un 10% d’esquerrans i el 90% són dretans. És un estudi pioner que han comparat amb ximpanzés salvatges al Congo i n’han extret les mateixes conclusions.

El Dr. Joan Déus, de CRC Corporació Sanitària, assegura que l’important és definir la lateralitat. Als 6 anys hauria d’estar adquidida del tot, perquè és el moment que el nen comença a llegir i escriure. Si no és així, s’ha d’ajudar els nens a definir-la. El fet de ser esquerrà no està relacionat ni amb la dislèxia, ni amb el tartamudeig, ni amb més dificultats per aprendre la lectoescriptura, però sí que la persona que escriu amb l’esquerra té tendència a fer el grafisme al revés.

"Quèquicom" dedicarà dos programes a respondre preguntes que la gent es fa sobre les qüestions més habituals i quotidianes. Amb el títol genèric "Quèquicom respon" el programa oferirà aquestes respostes en un reportatge de Míriam Martí, Cari Pardo i Dani Vallvé.

Quina és la raça de gos més intel?ligent? Posar pasta de dents a les cremades va bé? Quèquicom respon de forma clara i breu aquestes i altres preguntes que els espectadors han fet arribar al programa. Hi ha qüestions tan curioses com “Quina mena de menjar fa fer pets?”, “Què és un ull de poll?” o “Per què exploten les crispetes?” i totes tenen una explicació científica ben interessant.

En aquest capítol, diversos científics responen algunes preguntes curioses fetes pels espectadors al llarg del temps, des de l'eficiència de les polseres amb "poder equilibrant" fins als efectes del picant. I també: per què el caputxó dels bolígrafs està foradat? Quina llet aporta més calci? Per què em xiulen les orelles després d'un concert? D'on ve l'expressió "marejar la perdiu"? Quant pesa el cap d'una persona? Com és que fan pudor els peus? Respirar els gasos de la gasolina és dolent?

Jugar estimula la creativitat, la intel?ligència i les capacitats socials. Els espectadors podran comprovar-ho des de casa resolent alguns jocs d’enginy que se’ls proposarà durant el programa.

El reporter Pere Renom analitza les diferències entre nens i nenes quan juguen al pati. L'expert Oriol Ripoll proposa variants de jocs com el parxís o el pedra-paper-tisores per estimular el pensament creatiu a partir de les solucions múltiples, el canvi de normes i l’exploració per assaig i error.

Els videojocs han introduït noves possibilitats que ben aprofitades també resulten estimulants. En aquest capítol, jugant, l’espectador aprendrà com s’aprèn.

La llana és una material aïllant ideal. Per això a les ovelles les han d’esquilar a l’estiu; si no, passarien tanta calor que fins i tot podrien no quedar prenyades. Actualment s’ha descobert que la llana també té uns altres lípids, que són les ceramides, molt semblants a les que nosaltres tenim a la pell. La llana també és molt bona per “abrigar” les cases. “Quèquicom” visita a Lleida una casa de fusta amb les parets farcides de llana xisqueta, de les ovelles autòctones del Pallars.

Quan s’esquila una ovella, les mans queden olioses. El pastor de la Vall d’Àssua, David Escur, en xolla una a tisora, el mètode tradicional, i en acabar rentem el velló. Una vegada rentat hi posem un llençol. Aquesta acció la feien abans a l’alta muntanya perquè la roba de llit quedés més suau. I és que la llana té una substància, la lanolina, que és un suavitzant natural. Per això no és per casualitat que el xai sigui el símbol de la suavitat. El presentador, Jaume Vilalta, explica com s’extreu aquest oli, però després n’hi tornem a posar en forma ja de suavitzant, perquè quedi esponjosa i suau. Curiosament, quan hi afegim suavitzant, la tornem a “embrutar”, hi posem greix, unes molècules ?uns tensioactius? que s’adhereixen als fils i que tenen una cua greixosa que dóna aquest tacte suau. Aquest recobriment protegeix els teixits i la roba dura més. D’altra banda, com que el suavitzant penetra per tots els racons de la fibra, el teixit guanya volum i es torna esponjós.

La investigadora química del CSIC, Ma. Lluïsa Coderch, ha extret les ceramides de la llana i ha vist que podrien ajudar al tractament de les pells atòpiques, que es deshidraten perquè els falten precisament les ceramides.

L’arquitecte i propietari de la casa, Josep Bunyesc, ja fa més de dos anys que hi viu amb la seva família i que recull dades reals per comprovar com, gràcies a l’aïllament de la llana, fan un estalvi important de calefacció. La periodista Samatha Vall també comprova que la llana compleix els requisits mínims d’aïllament acústic, comparant-la amb una casa feta de maons.

“Quèquicom” no deixa el Pallars i s’endinsa en el món dels tints naturals per a la llana. La Lina Ratia utilitza llana xisqueta, rústica i dura, per tenyir els cabdells amb plantes que troba al voltant de la seva masia a Peramea, al Pallars Sobirà. Amb ortiga, noguera, roja... i amb el mètode de l’assaig-error va aconseguint uns colors suaus que tenyeixen la llana després de posar-la en aigua calenta. I no s’encongeix? El presentador, Jaume Vilalta, explica que, en realitat, el que fa encongir la llana no és l’aigua calenta sinó el fregament o rebregament de la fibra mullada. Ho demostra amb dos jerseis de llana: de fet, un pèl de llana no s’encongeix, és el fil de llana el que s’escurça.

La Gal·la, una nena de 4 anys, comença a aprendre a escriure. El seu pare, el reporter Pere Renom, en fa el seguiment durant 7 mesos i grava els seu progrés en la identificació de síl?labes, dels fonemes i la seva representació en grafemes, les lletres de l’alfabet. A plató, Jaume Vilalta explica la curiosa història de la lletra B des del jeroglífic egipci ?que representava conceptes- fins a l’alfabet llatí, que representa sons.

La reportera Samantha Vall és atropellada per un cotxe mentre està parlant a càmera. És un accident molt impactant perquè el cotxe l’arrossega carrer avall,... o potser, no. Aquesta setmana, "No t'ho creguis tot a la primera". Un Quèquicom ple de trucs!.

Finalment, es veu que tot és mentida. L’equip ha recreat una situació, molt de moda actualment per internet, per demostrar que no t’ho pots creure tot a la primera. Una empresa puntera en tractament d’imatge, Glassworks, ajuda l’equip de reporters a fer que tot sembli real.

Cada vegada més, amb les noves tecnologies, és més fàcil crear històries i fins i tot fer-les passar per reals. A “Quèquicom” s’ensenyen alguns trucs per canviar la realitat que ens envolta i enganyar l’espectador.

També donen una classe de llenguatge audiovisual a uns nens de l’escola Sant Ignasi de Barcelona. Un personatge que fa d’explorador actua davant els nens mentre la Samantha el grava i les imatges també es reprodueixen en una televisió. El grup ha de comparar el que fa el personatge amb el que veuen per la tele. I s’adonen que escalar una paret és simplement arrossegar-se per terra i inclinar la càmera.

Els efectes també poden ajudar a explicar millor una història sense tergiversar-la. És el cas dels chromas que s’utilitzen als informatius. La Samantha parla amb el corresponsal a París de TV3, Toni Cruanyes, i explica per què es pot incrustar la imatge que es vulgui damunt un color predeterminat. Habitualment, aquest color predeterminat és un to de verd que costa de trobar a la natura. Per exemple, la pell humana no el té, aquest to. Electrònicament, es diu a la càmera que tot el que tingui aquest to de verd el faci transparent. A partir de llavors ja es pot incrustar la imatge que es vulgui.

També expliquen com és l’efecte de la publicitat que envolta els camps de futbol i que per televisió es veu aixecada. Tot és qüestió de perspectiva. La publicitat en realitat està col?locada a terra, amb la lletra o imatge molt deformada. Això és així perquè, de lluny, des del punt de vista de la càmera es vegi bé i, a més, en posició vertical.

Amb la cap de Comunicació de l’Escola Massana, Glòria Bonet, s’endinsen també en el món de la fotografia i analitzen les cames de Carme Chacón, que van aparèixer en una revista en una posició anatòmicament dubtosa. A més, la reportera Samantha Vall apareix també parlant a la contraportada d’un diari amb un petit parany que l’audiència haurà de captar. I al final del programa, el presentador Jaume Vilalta dóna les claus de per què el cervell estalvia energia i es fixa en el que en aquell noment creu important, passant per alt canvis que es produeixen de manera molt suau. A més, el presentador Jaume Vilalta explica la influència de l’enquadrament, el muntatge i la postproducció en la percepció de la realitat per part de l’espectador. Tot això, amb l’exemple de l’agressió de Mourinho a Tito Vilanova.

Les piscines són saludables tant per practicar la natació com per fer rehabilitació, però convé respectar les normes d’higiene per evitar reaccions adverses amb el clor. El clor de desinfecció, combinat amb matèria orgànica, com el pèl o l’orina, genera uns gasos que podrien afectar l’ADN de les cèl?lules. Per aquest motiu les piscines han d’estar ben ventilades.

El clor Una piscina pública és un gran recipient ple d’aigua calenta on es banyen centenars de persones cada dia. Sota els nostres peus s’amaguen les instal?lacions que garanteixen la higiene de l’aigua. Esquemàticament, en destaca la bomba hidràulica, els filtres, un panell de control i un sistema d’escalfament. La bomba xucla l’aigua de la piscina i la introdueix en un laberint de tubs. La primera parada són els filtres. Aquí s’eliminen les partícules més grosses, com cabells, borrissol, fulles o insectes. A continuació, l’aigua és desinfectada, habitualment per mitjà de clor. Una vegada desinfectada, l’aigua es condueix fins a uns intercanviadors de calor que l’escalfaran a uns 26º C abans de retornar-la a la piscina. Si no es fes així, l’elevada temperatura i l’entrada contínua de matèria orgànica a través dels banyistes convertiria la piscina en un perillós caldo de cultiu.

Un estudi ha detectat que quan afegim clor a l’aigua reacciona amb compostos orgànics i genera subproductes de la desinfecció com els trialomentans, el cloroform, bromoform, o els àcids cloroacètics, entre molts altres. Aquests productes són mutagènics, per tant, poden alterar el nostre DNA. Entren al cos per tres vies. Per ingesta, si ens empassem aigua, pel contacte amb la pell i per inhalació, quan respirem. La inhalació és la via principal d’entrada, ja que aquests productes es generen dins l’aigua, però són volàtils i passen a l’atmosfera que hi ha al voltant de la piscina.

L’estudi s’ha fet analitzant la sang, l’orina i l’aire exhalat de 49 persones no fumadores que havien estat nedant durant 40 minuts en una piscina. Ha estat elaborat coordinadament per diferents centres de recerca. Un dels autors és Joan Grimalt, químic de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua. Segons Grimalt “Les persones que hi són tot el dia, a la piscina, com són els monitors o els nedadors professionals, evidentment, tenen un factor de risc més elevat [...]. Avui per avui està claríssim que anar a nadar a la piscina és molt recomanable. Ara bé, diguem que, com tot es pot millorar a la vida, seria bo que les piscines tinguessin una menor dosi d’aquest compostos o que canviés el que es pugui per disminuir la presència de trialometans”. Unes bones mesures per disminuir la presència d’aquests compostos són millorar la higiene, és a dir, dutxar-se abans de nedar, utilitzar casquet de bany, no orinar dins l’aigua o evitar nedar estant refredat. També es poden millorar alguns aspectes de les instal?lacions i finalment és pot optar per sistemes de desinfecció alternatius.

El presentador Jaume Vilalta explica per què desinfecta el clor. L’àtom de clor té 17 electrons disposats en 3 òrbites. A l’òrbita exterior li manca un electró per ser estable. Per tant, el clor té tendència a reaccionar amb altres àtoms per sostreure’ls un electró. Aquest procés s’anomena oxidació, d’oxigen, perquè l’oxigen, com el brom, també són elements àvids d’electrons. Quan afegim clor a l’aigua de la piscina reaccionarà amb els àtoms que trobi, desestructurà les molècules que formen i matarà els microbis que en tenen.

La rehabilitació Durant anys Carles Plaza va córrer maratons, va participar en curses de muntanya, marxes atlètiques i va pujar muntanyes, fins que li van diagnosticar una artrosi degenerativa als malucs que en pocs mesos el va deixar gairebé invàlid. Va entrar en llista d’espera perquè li implantessin dues pròtesis als malucs. Els primers mesos d’espera van ser un calvari. El dolor l’obligava a prendre fins a set calmants al dia. Quan va començar les sessions de rehabilitació dins l’aigua amb en Mario Lloret, abans de l’operació, va experimentar una recuperació espectacular en poques setmanes. Ara porta una pròtesi al maluc esquerre i s’està recuperant per poder tornar al quiròfan perquè n’hi posin una altra al maluc dret.

Mario Lloret és metge i professor d’educació física a l’INEF. Nedador i waterpolista de jove, ara és plusmarquista mundial de la categoria màsters, més grans de 50 anys, en les modalitats de papallona i estils. El seu estret lligam amb l’aigua l’ha empès a especialitzar-se en la medicina de la natació i en les teràpies de rehabilitació aquàtica. Com ell mateix afirma: “Treballar a l’aigua té una sèrie de beneficis respecte al treball terrestre. El treball terrestre no està exempt de gravetat i com a conseqüència d’això les nostres articulacions i, bàsicament, les articulacions de la columna vertebral estan sotmeses a una pressió excessiva. A nivell del medi aquàtic s’atenua en un 90% aquesta càrrega a nivell vertebral i, per tant, tot el que són alteracions tipus hèrnia discal, lumbàlgies, ciatàlgies, neuropaties a nivell vertebral solen ser molt ben rebudes i molt ben tractades i, realment, els pacients que vénen per aquestes indicacions amb un certa solvència veuen com en 2-3 mesos les coses milloren d’una manera molt important”.

El principi d’Arquimedes La clau per rehabilitar-se millor i més de pressa dins l'aigua és la poca gravetat. I per què hi ha tan poca gravetat? Òbviament, per la flotació. I per què hi ha flotació? Bàsicament, pel principi d’Arquimedes. Segons aquest principi, tot cos submergit en un fluid rep una força ascendent igual al pes del fluid que desplaça.

El presentador Jaume Vilalta demostra amb un experiment el principi d’Aquimedes. Si se submergeix una bola en un recipient ple d’aigua fins a dalt s’observarà com part de l’aigua vessarà i la bola disminuirà de pes. Si aleshores es recull aquesta aigua i es pesa s’observarà que el pes coincideix exactament amb la diferència entre el pes de la bola dins i fora de l’aigua. Tot el pes que perd la bola dins l’aigua és el pes de l’aigua que desplaça. Quan la gravetat i el principi d’Arquimedes s’igualen el que determina la flotació d’un cos és la relació de densitats. La densitat de l’aigua dolça és de 1.000 kg/m3 i la densitat del cos humà varia segons els teixits. Els músculs i els ossos són més densos que l’aigua i el greix és menys dens que l’aigua, però en conjunt el cos humà és més dens que l’aigua. Per tant, tendiríem a enfonsar-nos. Però en realitat els humans flotem gràcies al fet que els pulmons estan plens d’aire i l’aire és molt menys dens que l’aigua.

La natació Des d’un punt de vista biomecànic el cos humà és ineficient per a la natació. A diferència dels peixos, tenim unes extremitats molt llargues i primes que proporcionen molt poca superfície per interactuar amb l’aigua. A més, l’aigua és un fluid dens i viscós on apareixen importants forces de resistència. La propulsió dels braços és la principal responsable de l’avanç del nedador en els estils de crol, esquena i papallona. A partir de diversos estudis s’ha demostrat que la major part de la força es produeix cap al final de la braçada, quan el nedador fa l’escombrada amb la mà cap a dins i cap amunt. Aquest moment és fàcil de reconèixer perquè és just quan apareixen més bombolles. La braça és l’únic estil en què la propulsió principal es fa amb les cames accionades alhora, de tal manera que s’obté un avanç discontinu, a batzegades, que recorda molt la manera de nedar de les granotes. La major part de la força es produeix quan tanquem les cames cap enrere. Al marge de l’estil practicat, la natació és un dels esports que més quantitat de músculs mou. Curiosament, l’aigua fa que aquests músculs adquireixin una gran potència, però alhora tinguin poca definició i poc to muscular en relació amb els esports terrestres.

Un nedador ha de vèncer tres tipus de resistències. La més important és la resistència de forma i és produeix a mesura que el nedador avança i “topa” amb l’aigua. El resultat és que augmenta la pressió al davant i disminueix al darrere. La diferència de pressions genera turbulències que entorpeixen el moviment. Per fer disminuir aquestes turbulències cal evitar topar amb l’aigua, és a dir, cal adoptar formes hidrodinàmiques.

Una altra font de resistència prové de l’onatge que produïm al nedar. Aquest onatge serà menor si tenim una tècnica depurada de natació però, malgrat tot, produirem moltes ones. Aquestes ones es desplacen sobretot per la superfície de l’aigua, reboten contra la paret i, per tant, ens molestarien. Però les piscines amb límit desbordant absorbeixen una part molt important de l’onada, de tal manera que l’aigua continua plana i podem seguir nedant a gran velocitat.

El tercer tipus de resistència és la fricció causada per l’arrossegament viscós. És la menys important de les tres, però, en canvi, és la que més ha revolucionat l’estètica dels nedadors. Els banyadors integrals, tant per a dones com per a homes, permeten reduir la fricció en un 8%. El teixit és format per unes dentetes microscòpiques que eviten la formació de turbulències. Aquesta tecnologia s’inspira en la pell dels taurons. Encara que aparentin ser suaus, tenen una pell com el paper de vidre, formada per milers de minúscules escates que els protegeixen i els faciliten els desplaçaments.

En definitiva, la poca gravetat a l’aigua, juntament amb la seva elevada viscositat i resistència al moviment, fa que sigui un medi ideal per rehabilitar-se o per fer-hi exercici físic. Efectivament, la natació és molt exigent per al cor, els pulmons i la musculatura, i no presenta, en canvi, risc de lesions. En conseqüència, és un dels esports més complets i saludables que hi ha.

Cada cinc anys regenerem completament el nostre esquelet. Però cal practicar esport i mantenir una bona dieta per ajudar a prevenir l’artrosi i l’osteoporosi.

L’osteoporosi Josefa Miñán té osteoporosi, els seus ossos s’han anat debilitant amb el temps, sense que ella se n’adonés, fins que, fa tres o quatre anys, es va fracturar unes vèrtebres. Des d’aleshores ha tingut diverses complicacions de la malaltia que han provocat una nova fractura, en aquest cas, de maluc. Ara es recupera d’una intervenció quirúrgica en què li han posat una pròtesi per substituir el tros d’os trencat. Aquesta és una solució mecànica del problema, però, si no li tracten la malaltia de base, l’osteoporosi, hi ha una probabilitat molt alta que es faci noves fractures de les quals ja no es podrà recuperar.

L’osteoporosi és una descalcificació progressiva de gairebé tot l’esquelet. El resultat és una disminució generalitzada de la resistència mecànica de l’esquelet, tot i que hi ha certs punts crítics on s’acumula més càrrega i és més fàcil que l’os falli. El doctor Adolf Díez, de l’Hospital del Mar, explica que aquests punts crítics són les vèrtebres lumbars i dorsals, el cap del fèmur, el radi i l’húmer. La millor manera d’evitar les fractures és mirar de no caure. La major part de les caigudes es donen a mitjanit, quan es va al bany. Alguns consells per evitar les caigudes són: encendre el llum abans d’aixecar-se del llit, estar uns instants assegut al llit, en lloc d’aixecar-se immediatament, en cas de limitacions visuals, posar-se les ulleres, calçar-se unes sabatilles amb sola de goma, mai caminar amb mitjons, eliminar obstacles i catifes lliscants, ajudar-se d’un bastó o una crossa, si és necessari, prendre somnífers únicament sota prescripció mèdica i en les dosis indicades, adaptar el mobiliari, instal?lar baranes i passamans i substituir banyeres per dutxes.

El reporter Pere Renom assisteix a una operació de reconstrucció d’húmer, en una dona osteoporòtica que se l’havia fracturat en una caiguda. Els metges aprofiten que aquest os està accessible per fer-li una prova de resistència mecànica anomenada microindentació. Aleshores repeteixen la mateixa prova a la tíbia (a través de la pell) i comparen els resultats. El doctor Xavier Nogués, de l’Hospital del Mar, explica que: el que aconseguirem és que el malalt, o els pròxims malats, simplement fent una determinació a nivell de la tíbia, podrem reproduir el que passarà; de fet, aquí, a l’húmer, i el cirurgià podrà decidir quin tipus d’intervenció haurà de fer. El cirurgià Carles Torrents explica que en casos com aquest s’acostuma a col?locar l’os a lloc i es cus a través dels tendons per tal d’aprofitar els vectors de força. Si tot va bé, aquesta pacient recuperarà la mobilitat del braç, però continuarà tenint osteoporosi i, per tant, risc de noves fractures.

La millor manera d’evitar l’osteoporosi és la prevenció. Durant la menopausa, les dones experimenten una reducció molt important de la producció d'estrògens. Aquesta baixada hormonal accelera la descalcificació i provoca que perdin fins a un 2% de la massa òssia cada any. En conseqüència, es dispara el risc de fer-se fractures. Per detectar l’osteoporosi a temps, es recomana a les dones amb factors de risc que es facin densitometries a partir de la menopausa. La densitometria és una tècnica que mesura la densitat òssia a diferents parts del cos. Si els valors se situen lleugerament per sota d’1 g/cm2, la dona té risc de fer-se fractures i s’ha de sotmetre a tractaments preventius.

Al plató s’explica que al cos tenim els osteoclasts, cèl?lules encarregades de destruir os, i els osteoblasts, cèl?lules encarregades de regenerar-lo. D’aquesta manera renovem completament el nostre esquelet cada cinc anys. Però, amb l’edat, les cèl?lules encarregades de regenerar l’esquelet perden funcionalitat abans que les cèl?lules encarregades de destruir-lo i, com a conseqüència, es produeix l’osteoporosi. També s’explica que els ossos tenen una estructura reticulada per tal de ser més resistents i lleugers alhora. Els envans s’anomenen trabècules i tenen la capacitat de reorientar-se en funció de les forces que reben mitjançant els osteoclasts i els osteoblasts. Finalment, el calci que ingerim en la dieta només s’acumula als ossos durant l’etapa de creixement. Però n’hem continuar consumint durant tota la vida, ja que el necessitem per diverses funcions biològiques. Si no ho fem, el cos descalcifica els ossos per obtenir-ne i podem patir osteoporosi.

L’artrosi Marta Esteban pateix artrosi als genolls des de fa uns cinc anys. Com que l’artrosi és una malaltia crònica no ha tingut més remei que adaptar-se i aprendre a conviure-hi. El reumatòlog Pere Benito, de l’Hospital del Mar, explica que l’artrosi depèn de tres factors: el primer és la qualitat de les estructures que componen l’articulació, el cartílag, l’os, la sinovial, la membrana, els lligaments, els meniscos, i que això ve condicionat genèticament. Una altra seria la feina, l’esforç, el treball a què sotmetem aquestes estructures que acabem de dir, més o menys intens. I una altra seria el temps transcorregut en aquesta situació.

És a dir, tot i que, amb l’edat, la incidència d’artrosi augmenta, una sobrecàrrega continuada també pot desenvolupar artrosi en joves. Per exemple, els tenistes professionals o les persones que treballen amb martells pneumàtics poden desenvolupar artrosi al colze, els fusters i els lampistes que passen moltes hores ajupits i els jugadors de bàsquet, que salten constantment, poden tenir artrosi als genolls, els jugadors d’handbol i els llançadors de javelina, artrosi a l’espatlla, els paletes i pagesos, que carreguen molt pes, poden fer artrosi de malucs i, fins i tot, es va descriure als anys 70 un tipus d’artrosi a les mans pròpia dels munyidors de vaques. Segons el doctor Benito: l’artrosi no té curació. El que han de fer els pacients és descarregar, enfortir i lubrificar. Descarregar vol dir fer que l’articulació treballi en les millors condicions possibles, no la sobrecarreguem, no ens engreixem, no mantiguem males postures. Enfortir, perquè l’articulació funcioni la musculatura l’ha de fer anar, com la politja necessita una corda per poder treure el cubell del pou, doncs enfortim aquestes coses, enfortim aquests ‘muscles’, el quàdriceps, la musculatura de les mans, de les espatlles, de la columna, fer gimnàs. I lubrificar seria anem a donar-li els medicaments per minimitzar aquests símptomes que són el dolor i la limitació. Fem servir analgèsics i antiinflamatoris.

El dolor, el percebem com una experiència integral, única, però, en realitat, el dolor té tres dimensions. La dimensió sensorial, que és la sensació física de dolor, la dimensió emocional, que és el patiment, la suor, la taquicàrdia, la hiperventilació, i la dimensió cognitiva, que són les estratègies que adoptem per afrontar el dolor. Per obtenir valors objectius de dolor, un equip de reumatòlegs de l’Hospital del Mar estan duent a terme diferents assajos clínics amb la tècnica de ressonància magnètica. El procediment consisteix a provocar un dolor agut a un pacient amb artrosi i veure què passa al seu cervell. Segons el reumatòleg Jordi Monfort, aquests assajos permeten avaluar l’efectivitat dels diferents fàrmacs per tractar l’artrosi.

Al plató s’explica que una articulació com el colze o el genoll es compon de: ossos, tendons que els subjecten, músculs que els mouen, cartílags que els protegeixen de la fricció i líquid sinovial que actua de lubrificant. Però si el cartílag es desgasta, acaba apareixent l’artrosi.

L’artrosi i l’osteoporosi L’osteoporosi i l’artrosi són les dues malalties més freqüents de l’esquelet. Però, malgrat que són molt comunes, no sempre es detecten amb facilitat. De vegades obliguen els metges a fer unes quantes proves per descartar altres malalties fins que encerten el diagnòstic. Un d’aquests casos anòmals és el de Xavier Kirchner, un home de 63 anys amant de l’esport que es va fer una lesió mentre preparava una marató. L’equip del doctor Tey de la Clínica Dexeus va practicar-li una sèrie de proves com la radiografia, la ressonància magnètica i la gammagrafia i va determinar que havia patit una fractura al cap del fèmur per estrès, sense desplaçament. Un os té una determinada resistència mecànica. Els impactes o les càrregues que superen aquesta capacitat provoquen la fractura. De vegades, però, una càrrega relativament lleugera que es repeteix moltes vegades també pot fracturar l’os. Aquest tipus de fractura s’anomena fractura per estrès. Darrere d’aquesta fractura hi havia una artrosi i una osteoporosi incipients, i una malformació congènita del cap del fèmur que provocava un conflicte mecànic.

Amb aquest diagnòstic, el tractament d’en Xavier és ben simple: deixar passar el temps fins que el seu propi cos reconstrueixi l’os trencat. Però l’alta definitiva no li donaran fins que hagi passat un any, ja que el fèmur té el que s’anomena una circulació terminal. La sang hi arriba per un sol vas i, si s’obstrueix o es lesiona, el cap del fèmur s’acaba necrosant i s’ha de substituir per una pròtesi. Si en un any no s’ha necrosat és senyal que continua ben irrigat. Si és així, en Xavier espera poder córrer finalment una marató.

Cada primer dimecres de mes els espectadors poden aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa, sota el títol genèric “Quèquicom i...” En els dos primers capítols, titulats “Quèquicom i la masia”, s’explica que amb la domesticació l’home ha creat un ecosistema únic que permet conviure espècies antagòniques com el gat, el gos i les gallines, per exemple.

Durant sis temporades i 170 episodis, “Quèquicom” ha acumulat una gran quantitat de saviesa proporcionada per centenars d’experts. Com molts conceptes relacionats es troben en diferents reportatges s’ha decidit reunir-los per fer més fàcil la comprensió de temes complexes. Així es respon també a les peticions de molts ensenyants que utilitzen el Quèquicom com a material didàctic.

Hi ha una primera sèrie de dos capítols titulats “la masia” en què Cristian Ruiz i Altaba descriu la ciència que envolta una casa de pagès. Les seqüències a l’exterior es combinen amb diferents platós on s’amplien coneixements. S’explica, per exemple, com és que les plantes saben que han de florir a la primavera; com funcionen els tres estómacs dels remugants; la domesticació d’animals fers com el toro; per què els ous són ovalats; com és què els cadells de totes les espècies desperten sentit de protecció, per a què serveixen les diferents plomes dels ocells o en què s’assemblen la fotosíntesi i una placa solar.

Seguiran altres “Quèquicom i...” sobre temes tan diversos com els descobriments, la visió, la geologia, l’espai o l’aigua.

El format gràfic està inspirat en una pàgina web. A la pantalla inicial hi apareix un índex a partir del qual es van obrint una sèrie de finestres. Des d’aquestes es dóna pas a reportatges o un plató. Hi apareixen tots els reporters que han intervingut en el programa (Anna Lasaga, Miquel Piris, Pere Renom, Samantha Vall i Cristian Ruiz i Altaba), així com els tres presentadors (Toni Mestres, Marc Boada i Jaume Vilalta)

La primavera és una explosió de vida al camp. Però sota una mirada atenta, també és una explosió de vida a la ciutat. El reporter Pere Renom es passeja per la ciutat de Barcelona, i hi descobreix una primavera espectacular. Explica la meteorologia, la vegetació i la fauna urbana a la primavera. Al plató, el presentador Jaume Vilalta mostra com es mesura la pluja, i quins senyals desencadenen la floració.

La meteorologia. La primavera l’associem amb l’arribada del bon temps, el desglaç, el cant del rossinyol i l’aparició de les flors. Però també la podem detectar a partir d’una pista més subtil que ve del mar. Diego Lázaro du a terme una sèrie d’observacions meteorològiques i mesura la temperatura del mar a la Barceloneta des de fa 5 anys. Sap molt bé que: l’aigua té força inèrcia tèrmica, li costa tant d’agafar com de perdre temperatura, i en aquests moments que acabem de començar la primavera, la temperatura anirà pujant lentament. L’aire, en canvi, té poca inèrcia tèrmica, i s’escalfa amb facilitat. Quan una massa d’aire càlid i humit entra en contacte amb el mar, encara fred, es condensa i forma boires just a la línia de costa. Aquestes boires poden arribar a ser molt denses, fins que la marinada les dissipa.

A banda de boires costaneres i de la marinada, la primavera també es caracteritza per un altre fenomen meteorològic més difícil de pronosticar. El Servei de Meteorologia de Catalunya té, al terrat de la Facultat de Física, una estació de radiosondatge. Des d’aquí es llancen globus sonda dues vegades al dia, els 365 dies de l’any. Núria Parés explica que el globus porta diversos sensors que van mesurant la pressió, la humitat, la temperatura i també porta una antena per anar transmetent les dades per ràdio a l’ordinador i un GPS. Amb aquestes sondes s’obté un perfil vertical de l’estructura de l’atmosfera. Al món hi ha unes 2.000 estacions com aquesta, que llancen els globus sonda sincronitzadament. Les dades alimenten els models numèrics que els meteoròlegs interpreten per pronosticar el temps. El meteoròleg de TV3 Eloi Cordomí explica que a la primavera hi ha ruixats que s’han de pronosticar a partir de proves indirectes. En aquests ruixats, poden arribar a caure fins a 50 litres per m2. L’àrea de Barcelona, limitada entre els rius Besòs i Llobregat i la carena de Collserola, té una extensió total de 98 km2. En dies plujosos, aquesta àrea recull un volum molt important d’aigua, que originalment s’obria camí fins al mar a través d’una extensa xarxa de torrents i rieres. A mesura que la ciutat va anar creixent, les rieres van desaparèixer, engolides pel ciment i l’asfalt. Ara, l’aigua de pluja circula per una xarxa subterrània de drenatge, barrejada amb les aigües residuals, i s’envia cap a les depuradores abans d’abocar-la al mar. Dels cursos fluvials naturals només se’n conserva el record, en les desenes de carrers que encara porten el topònim “torrent” o “riera”.

Al plató, el presentador Jaume Vilalta explica que els litres per metre quadrat i els mil?límetres són unitats equivalents per mesurar la precipitació. Un litre d’aigua disposat en un cub d’un metre de costat fa una alçada d’un mil?límetre. L’avantatge dels mil?límetres és que són independents de la superfície, i per tant, permeten mesurar la precipitació en recipients tan senzills com un got, amb la condició que sigui cilíndric.

La vegetació. No hi ha primavera sense flors, i Barcelona, per molt grisa que ens pugui semblar, també dedica espais a les flors. El parc Cervantes és un gran roserar, amb centenars de varietats de roses diferents. El mestre jardiner Joan Bordas explica que tots els rosers estan empeltats sobre el peu salvatge. D’aquest peu també procedeixen les més de 30.000 varietats de roses que hi ha actualment. Per hibridacions s’han obtingut roses de gairebé tots els colors, se n’han multiplicat o reduït el nombre de pètals i se n’han seleccionat les millors fragàncies.

De la primavera també se’n pot gaudir passejant pels carrers de la ciutat. Molts arbres comencen a treure fulles d’un color verd intens. En general, els arbres caducifolis són més adequats que els arbres de fulla perenne, per plantar als carrers. D’una banda, acostumen a tenir unes fulles més grosses, per tant absorbeixen una quantitat més gran de contaminats. De l’altra, fan una ombra molt fresca a l’estiu, i deixen entrar el sol a l’hivern.

D’ençà de la construcció de l’Eixample, l’arbre barceloní per excel?lència és un arbre caducifoli: el plataner. Actualment, el 30% dels arbres viaris de Barcelona són plataners. N’hi ha aproximadament 47.000. Bordas explica que els plataners necessiten molta humitat per créixer, per això tradicionalment es plantaven sobretot a les rambles o rieres. Però quan es planten en llocs secs o inadequats, els arbres es debiliten i poden emmalaltir amb facilitat. En relació amb el medi natural, els arbres de la ciutat viuen en condicions molt dures, tant pel que fa a les arrels com a la capçada. Per tant, només hi poden sobreviure algunes espècies. Una d’elles és el lledoner, un arbre típicament rural adaptat als terrenys més pedregosos, secs i pobres en nutrients.

Tant els plataners com els lledoners són arbres que es pol?linitzen amb el vent. Com que aquest mecanisme no és gaire eficient, estan obligats a produir grans quantitats de pol?len a la primavera. El contacte amb tant de pol?len pot generar al?lèrgies. Per aquest motiu, però també per fomentar la biodiversitat urbana i per reduir l’impacte de possibles plagues, es procura tenir un arbrat ben divers. Es trien sobretot espècies que es pol?linitzen per insectes i, per tant, que produeixen flors ben vistoses i poca quantitat de pol?len. D’aquesta manera, la primavera arriba per partida triple: pel rebrot verd de les fulles, per la floració multicolor i per les agradables fragàncies. Però, amb tants carrers per plantar-hi arbres, també hi ha espai per a les rareses, com el ginkgos, uns veritables fòssils vivents, que a més resisteixen molt bé la contaminació atmosfèrica.

Al plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la planta necessita quatre coses per florir: un mínim d’hores de llum, un determinat rang de temperatures, una reserva de nutrients i un bon estat de salut, com tots els éssers vius que es disposen a reproduir-se.

La fauna als parcs. Des d’un punt de vista ecològic, una ciutat és, sobretot, una immensa roca artificial. Els parcs urbans amb vegetació ben desenvolupada són petites illes verdes on hi viuen un bon grapat d’animals propis del bosc. Però, pel veure’ls, cal matinar molt perquè, quan arriba la gent, els animals desapareixen. Els tudons van molt avançats en la reproducció, els polls ja han abandonat el niu i picotegen els brots verds d’un arbre mentre esperen que els pares els continuïn alimentant. El gaig, en canvi, tot just comença a construir el niu amb la fibra que arrenca d’aquesta palmera. Els esquirols són els grans equilibristes del bosc. S’enfilen pel tronc amb les potes del davant i baixen amb les del darrere. Però costa veure’ls bé, perquè són molt ràpids i gairebé sempre s’amaguen a la part oposada del tronc. També salten espectacularment de capçada en capçada, i si els arbres estan massa separats, no dubten a desplaçar-se per terra. Les mallerengues festegen. La femella adopta una actitud que podríem anomenar “infantil”, fa de poll, i el mascle l’alimenta. Aquest comportament consolida els lligams de la parella abans de la posta, i una vegada feta, estalvia a la femella d’haver d’anar a buscar aliment i li permet concentrar-se a covar els ous.

Els ambients aquàtics. A banda de les illes verdes, la ciutat també té un petit arxipèlag d’illes blaves, un conjunt de desenes de basses i estanys habitats per una fauna rica i per vegetació aquàtica. Sergi García és, segurament, un dels naturalistes que coneix més bé la fauna de Barcelona. Amb la seva empresa, dóna servei a l’Ajuntament en diversos temes ambientals. Per exemple, s’ocupa de gestionar de manera ecològica les basses urbanes per fomentar-hi la biodiversitat. Gràcies a la presència de plantes aquàtiques i de puça d’aigua no cal fer servir productes químics i els amfibis com la reineta i la granota comuna hi poden criar.

La ciutat, un ambient rupícola. A la ciutat hi dominen els edificis, les roques artificials. Tots aquells animals que necessiten les roques per viure, i que s’adapten bé a la presència dels humans, tenen aquí una llar ideal. Segurament l’animal més urbà del món és el colom, anomenat precisament “roquer”. A la primavera, els mascles en zel festegen incansablement qualsevol femella que es troben.

L’animal de roca que conviu més a prop nostre, fins al punt que sovint el podem trobar dins mateix de casa, és el dragó. A la primavera surt de la hibernació i s’escalfa al sol, especialment a parets velles amb esquerdes on amagar-se i amb vegetació abundant, on troba els insectes de què s’alimenta. A Barcelona hi podem trobar dues espècies de dragó: el comú i el rosat. El naturalista Guillem Pascual explica com diferenciar-los, i quins en són els principals enemics naturals. Els humans també els perseguim, perquè els atribuïm la mala fama de menjar-se la roba. Però, en realitat, el dragó entra als armaris per caçar-hi les arnes, les veritables menjadores de roba.

Les orenetes són probablement les missatgeres més populars de la primavera. Nidifiquen en penya-segats i s’adapten bé als medis urbanitzats. Malauradament, a més de parets també necessiten terrenys sense asfaltar dels quals obtenen el fang per fer el niu. Per aquest motiu, a Barcelona són cada vegada mes escasses. I les hem d’ajudar amb nius artificials.

Altres ocells, en canvi, es troben en plena expansió. La primera parella de gavià argentat va criar a Barcelona l’any 1980. Avui es calcula que n’hi ha unes 170 parelles, al nucli urbà. Quan crien es tornen molt territorials i defensen agressivament el niu, fins al punt que, de vegades, no deixen ni sortir els veïns al terrat. Tot i que les seves arrels marines no les perden, ja que anatòmicament continuen molt ben adaptats a nedar i a planar damunt les ones. La seva nidificació és un senyal més de la primavera a Barcelona, que d’alguna manera també ve del mar.

Hi ha pocs materials naturals tan extraordinaris com el suro. És un gran aïllant tèrmic i acústic, flota, resisteix el fregament i és, a més, un dels secrets per fer un bon vi. Vist al microscopi és una escuma de polièster, un plàstic. Samantha Vall participa en la pela de l'alzina surera en un bosc del Baix Empordà i recorre la indústria del suro. Jaume Vilalta, a plató, explica que les cèl?lules del suro van ser les primeres cèl?lules que es van observar.

L’alzina surera només creix en algunes àrees molt concretes de bosc mediterrani, les que tenen la terra àcida, no calcària. Això fa que el Baix Empordà sigui un dels pocs llocs al món on prospera aquest arbre. L'alzina surera té una escorça molt gruixuda, flexible i aïllant: tant, que protegeix l'arbre de les flames. El suro només s’extreu a la primavera i l’estiu, quan l’arbre està creixent i és més fàcil separar l'escorça del tronc. La reportera Samantha Vall aprofita que els germans Pagès estan escorxant l’alzina surera per conèixer l’ofici. El més important és no clavar la destral fins a l’escorça interna, perquè es pot ferir l’arbre.

Un cop extreta, la pela es bull dues vegades perquè, primer, perdi la forma de tronc i, després, sigui més flexible. Després de les dues bullides ja pot passar a la indústria. Tot i que la major part es destina a taps, hi ha altres aplicacions: se’n fan jaquetes, paraigües i fins i tot pilotes de futbol. A Catalunya, l’alzina surera es pela només cada 14 anys i actualment el mercat és per fer taps de vi o cava. Un arbre pot arribar a viure centenars d’anys, però és molt difícil calcular quants taps s’extreuen d’un arbre perquè depèn molt de la mida i del gruix. Un bon tap és el que és uniforme, sense forats.

Un matalàs de pilotes microscòpiques Vist al microscopi, el suro és, de fet, un matalàs de pilotes plenes d'aire i hermèticament embolicades per suberina. Jaume Vilalta, a plató, explica que la suberina és un polièster natural, un material molt elàstic i resistent que generen les cèl?lules de l'escorça de tots els arbres, però en el cas de l'alzina surera la seva producció és excepcional. Aquestes pilotes d'aire tenen la capacitat de deformar-se i absorbir energia, però es recuperen ràpidament.

Aquesta és una propietat important perquè un tap s’adapti al recipient i no deixi passar el líquid. Però la gràcia és que, com que és un producte que prové de la natura, té una certa porositat i deixa passar l’oxigen. Així, el vi pot evolucionar sense fer-se malbé. Però quant oxigen ha de passar? A Vitec, Parc Tecnològic del Vi, a Falset, tenen l’única màquina a Espanya capaç de mesurar quant oxigen passa a través del tap. El responsable d’enologia de VITEC, Jordi Roselló, ens demostra com massa oxigen acaba rovellant el vi. Amb aquestes dades objectives, els viticultors ja no trien a cegues, poden comprar el tap que s’adapti millor al seu vi.

L'únic inconvenient que pot tenir un tap de suro és que encomani olors al vi. Samantha Vall, guiada pel gerent del centre de recerca Cork Center, Iván Fernández, fa un tast de taps de suro. El que s’olora és en realitat aigua, en la qual han tingut submergits els taps perquè desprenguin les seves aromes. En detecten alguns que fan olor de podrit. Això és degut al tricloroanisol o TCA, que és una molècula química que prové del clor i que fa olor.Es poden donar casos en els quals la matèria primera, ja sigui suro d'una sola peça o derivats, continguin compostos químics derivats d'activitat fúngica i que són capaços de contaminar aromàticament el vi o el cava malgrat estar presents en concentracions molt petites, de l'ordre de nanògrams per litre (un nanògram és mil milions de vegades més petita que el gram). Un d'aquests compostos és el cloranisol o TCA, que ens recorda el florit, cartró humit, humitat. Tot i que cal recordar que no és l'únic però sí el més conegut i perseguit.

Val a dir que un vi podria presentar aquest defecte i en canvi caldria anar a buscar el culpable no al tap de suro, sinó a les instal.lacions de vinya, del celler o a alguna de les pràctiques emprades durant l'elaboració del vi, com ara les filtracions, dipòsits, pràctiques d'higiene, bótes de fusta (roure principalment) i el seu estat d'ús.

El suro i la història natural A plató, Jaume Vilalta explica, també, que les cèl?lules del suro van ser les primeres cèl?lules que es van observar. El 1665, el savi anglès Robert Hooke, mirant una làmina de suro pel microscopi, va veure uns compartiments que li van recordar les cel?les que fan les abelles. I per això va batejar els organismes que havien creat aquesta estructura amb el nom de cèl?lules, de cel?la.

I, finalment, una nota etimològica. Les paraules suro i suberina vénen del llatí “suber”, que vol dir escorça, còrtex. I la paraula “surar”, com a sinònim de “flotar”, ve precisament de les propietats que té el suro per la seva poca densitat, menor que la de l'aigua.

Quèquicom surt a la mar amb un vaixell de pesca i torna amb tants plàstics com peixos. Cada europeu gasta uns 30 kg de plàstic a l’any només per a envasos que tenen un ús efímer. El plàstic és un material que millora la nostra qualitat de vida, però és tan resistent que pot durar gairebé una eternitat. En canvi, si es recicla pot tornar a fer servei ?se’n fan teixits i moltes més coses?, però si no, queda a la deriva. Com que no és soluble en aigua ni en greixos els microbis no el poden degradar.

El mar és un dels llocs on van a parar part dels residus que es consumeixen a terra. Samantha Vall puja a bord del vaixell d’arrossegament Basibina, de Palamós. Quan fan la tria apareixen pilotes de golf, compreses, ampolles, bosses... Al final, resulta que s’han pescat més plàstics que peixos. Mercè Masó, biòloga marina de l’Institut de Ciències del Mar, qualifica de “drama” que els plàstics estiguin canviant l’ecosistema marí: com que el plàstic es desplaça fàcilment, van a parar a llocs on abans només hi havia sorra. Els animals el confonen, pensant-se que són roques, i inicien un vida en un ecosistema que no els pertoca.

Cristian Ruiz i Altaba descriu la ciència que envolta una casa de pagès. Les seqüències a l’exterior es combinen amb diferents platós on s’amplien coneixements. S’explica, per exemple, com és que les plantes saben que han de florir a la primavera; com funcionen els tres estómacs dels remugants; la domesticació d’animals fers com el toro; per què els ous són ovalats; com és què els cadells de totes les espècies desperten sentit de protecció, per a què serveixen les diferents plomes dels ocells o en què s’assemblen la fotosíntesi i una placa solar.

L’agricultura ecològica capgira el funcionament de l’agricultura convencional. Se serveix d’invertebrats per lluitar contra les plagues, fa servir les males herbes de manera profitosa i té cura de tot l’ecosistema subterrani enlloc de veure’l només com un suport inert per a les plantes.

La lluita contra les plagues La cistella ecològica es caracteritza per dues coses: en primer lloc perquè només té productes de temporada i en segon lloc perquè és molt diversa. És un reflex de l’estructura dels camps de conreu. A diferència de l’agricultura convencional, en què sovint es dediquen centenars o fins i tot milers d’hectàrees a un únic cultiu, l’agricultura ecològica divideix el camp en parcel?les petites en què es conreen una gran varietat de productes diferents. D’aquesta manera les plagues, que acostumen a ser molt específiques, queden confinades a un vegetal determinat i no infecten la resta de conreus. Vindria a ser com apostar poc a moltes cartes enlloc de jugar-s’ho tot a una única carta.

El pagès ecològic Josep Montmany, de Begues, explica la importància de tenir cura de la vegetació silvestre que hi ha al voltant dels conreus per facilitar la presència dels predadors naturals de les plagues. A una escala microscòpica hi ha una veritable lluita per la supervivència. Una marieta d’1.5 mm és un predador especialitzat de l’aranya roja. Se’n pot menjar tant els ous, com caçar els adults amb un ràpida corredissa. Els àcars són uns altres predadors molt voraços. Són cecs i localitzen les preses per contacte i per senyals químics. Unes poques picades són suficients per matar una presa gairebé tan grossa com ell. Una vegada morta, la succiona parcialment.

La Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal de la Selva i el Maresme (SELMAR) cria l’insecte hemípter Macrolophus per alliberar-lo als conreus i combatre les plagues. Jordi Ariño, enginer agrònom explica com es reprodueixen aquests insectes en captivitat. Al camp s’alliberen entre 1 i 3 animals per metre quadrat en funció de la severitat de la plaga. Però els insectes alliberats no són prous per eliminar la plaga directament, sinó que és la generació següent, molt més nombrosa, la que, de fet, elimina la plaga.

En agricultura ecològica, les plagues que no es poden combatre amb enemics naturals s’han d’afrontar amb estratègies sofisticades, que sovint exigeixen avançats coneixements tècnics. Núria Cuch és enginyera agrònoma i assessora tècnicament la família Montmany. Explica quines són les estratègies per combatre dues plagues dels fruiters que no tenen enemics naturals prou efectius. L’arna de la poma o carpocapsa es combat amb confusió sexual, i la mosca de la cirera amb atractors alimentaris.

La guerra química Com que les plantes no es poden moure han desenvolupat diferents adaptacions per protegir-se dels herbívors o de les malalties. Moltes plantes mediterrànies tenen fulles punxegudes com el garric o el card. Altres han desenvolupat defenses químiques.

A plató, Jaume Vilalta explica que les plantes aromàtiques com la farigola, el romaní tenen essències que als humans ens resulten molt agradables per fer-ne perfums i colònies, però en realitat són molt desagradables al paladar dels herbívors. A més aquestes substàncies acostumen a ser antisèptiques, combaten els microorganismes, per això en fem ungüents per ferides i col?lutoris per infeccions oculars. Els conreus també tenen defenses químiques. Les plagues estimulen una reacció defensiva de les plantes. Quan menys ajudem als conreus amb pesticides, més s’hauran d’espavilar a generar les seves pròpies defenses químiques. Un estudi de la Facultat de Farmàcia encapçalat per la Dra. Rosa Lamuela ha vist que els sucs envasats de tomata ecològica tenen un contingut més elevat en polifenols -que són uns antioxidants- que els sucs convencionals. Els compostos polifenòlics tenen molt interès en nutrició ja que s’ha observat que actuen com protectors davant malalties degeneratives i cardiovasculars.

La lluita contra les males herbes Un altre tret característic de l’agricultura ecològica és la tolerància que té amb les males herbes. Però encara que hi hagi males herbes, no se les deixa créixer descontroladament. En lloc d’herbicida, s’apliquen diferents mètodes mecànics en funció del tipus de conreu. En fruiters es tendeix a segar de tant en tant, i s’utilitza maquinària específica per accedir fins a sota mateix dels arbres. A l’hort, en canvi, les males herbes es treuen pràcticament a mà.

Si el conreu està ecològicament estructurat, les xarxes tròfiques són complexes i també poden aparèixer predadors naturals de les males herbes. Les formigues són habitants característics dels conreus de secà. Els seus nius es poden localitzar fàcilment pels petits volcans que es formen a l’entrada. El grup de recerca en males herbes de la Universitat de Lleida estudia el paper de les formigues en el control de les males herbes. Una de les tasques consisteix a marcar tots els formiguers d’una àrea establerta, posicionar-los per GPS i situar-los en un mapa. D’aquesta manera es podrà estimar la població de formigues i seguir-ne la dinàmica d’un any a l’altre. Una vegada se sap quantes formigues hi ha, cal estimar l’aliment que consumeixen. Bàrbara Baraibar explica com es fa.

Els fertilitzants L’agricultura treballa la terra, i la terra no només és un suport inert per a les plantes: és un ecosistema. El veritable tresor del pagès. Joan Romanyà és edafòleg, és a dir, especialista en el sòl i explica l’estructura d’un sòl forestal i el compara amb un sòl d’un cultiu ecològic. A la part superior hi trobem la fullaraca, la font principal de matèria orgànica i principal protecció contra l’erosió. La matèria orgànica s’incorpora a les capes inferiors del sòl a partir de les arrels, la gravetat i l’activitat de la fauna del sòl, especialment els cucs de terra. Alguns estudis indiquen que al sòl hi viuen entre 60 i 400 cucs/m² i cadascun d’ells produeix més de 4 kg d’excrements a l’any. Aquests excrements són una font molt important de matèria orgànica ben esmicolada en la que s’hi desenvoluparan una rica comunitat de microorganismes que n’alliberaran el nitrogen, el fòsfor o el potassi. A més, les galeries que excaven els cucs permeten airejar i drenar el terreny.

L’agricultura ecològica no utilitza adobs químics per fertilitzar el sòl. Només aplica adobs orgànics, el més similar a la fullaraca del bosc. Un dels adobs orgànics més valorat és el compost. Es pot produir industrialment a les plantes de compostatge, per exemple a partir de la fracció orgànica de les escombraries i de les restes vegetals procedents de la jardineria municipal. Tot plegat es tritura, s’apila i es fermenta durant uns dos mesos en un procés similar al que té lloc a la natura, però accelerat i controlat. Seguidament s’afegeix aquest compost al camp i els bacteris l’acaben de transformar i n’alliberen els nutrients, que seran aprofitats pels conreus. Per tant, el compost no alimenta directament les plantes sinó tot l’ecosistema subterrani. No és una fertilització instantània com l’adob químic, sinó a llarg terme. I es pot complementar amb altres sistemes com el conreu de lleguminoses. Les faberes, les pesoleres o les mongeteres tenen uns nòduls a les seves arrels on hi viuen uns bacteris fixadors de nitrogen. La planta fa la fotosíntesi i aconsegueix sucres i dóna aquests sucres als bacteris, i els bacteris a canvi, agafen el nitrogen que hi ha a l’atmosfera, i el transformen en mol?lècules que les plantes poden aprofitar. Part d’aquest nitrogen es queda al sòl i l’enriqueix. Per garantir que tots els camps es beneficiïn d’aquest enriquiment en nitrogen cal anar alternant els conreus i resembrar-hi periòdicament lleguminoses. És a dir, cal fer una rotació de cultius. Així, l’agricultura ecològica aconsegueix reciclar part dels nutrients i s’acosta al funcionament d’un ecosistema natural, com el bosc.

La reportera Georgina Pujol aprèn a conduir un trineu de gossos, construeix un iglú i dorm en ell en una de les etapes de la Pirena. La nit hivernal al pla de Beret és gèlida, però a l’interior de l’iglú no baixa de zero graus. Jaume Vilalta explica a plató les raons científiques d’aquest fenomen.

Un equip d’investigadors d’una universitat de Tòquio ha descobert que els gossos tenen un sistema de circulació sanguínia molt específic. Les artèries que subministren sang tenen unes xarxes amb moltes venes petites interconnectades, que funcionen com un intercanviador d’escalfor. Aquest mecanisme ajuda a regular la temperatura corporal del gos, a pesar de les condicions de fred. És el mateix sistema que tenen d’altres animals adaptats a les baixes temperatures, com els pingüins de l’Antàrtida o els dofins. En canvi, quan les persones estem exposades a un clima fred es produeix una vasoconstricció en les extremitats que disminueix el flux sanguini i la pèrdua d’escalfor. És la manera que té el nostre cos de sacrificar-ne una part per evitar que la resta es refredi massa.

En Jaume Martínez, veterinari en cap de la Pirena, ens ajudarà a conèixer més bé els huskies siberians. És una de les races de gossos que més s’assembla al llop, i prové de l’oest de Sibèria. Tradicionalment, els feien servir com a mitjà de transport amb els trineus. Descobrirem que aquests gossos corren perquè conserven l’instint primari dels llops de caçar en manada, a banda que són veritables atletes. I a través de Lázaro Martínez, un dels millors múixers del món en la categoria de gossos nòrdics, entenem per què enganxa tant, aquest esport, fins al punt que en Pep Parés, fa 20 anys, va crear la carrera de trineus Pirena. S’hi va apassionar gràcies a la lectura de “La crida salvatge”, de Jack London. Ell serà qui li fa unes classes particulars de conducció de trineu a la nostra reportera.

Una nit a l’iglú I finalment, amb l’ajuda de David Bartra, que pertany a l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, completem la nostra experiència nòrdica. Construirem un iglú semiesfèric en un indret pròxim al pla de Beret. I fins i tot el posarem a prova passant-hi la nit. Mentre a l’exterior arribem a una temperatura de 9 graus sota zero, dormint-hi tres persones aconseguim que l’interior de l’iglú s’escafi fins als 2 graus. La reportera, després de l’experiència, assegura que “és molt pitjor que dormir en una nevera (4 graus), però es fa suportable gràcies al sac de dormir de plomes d’oca que m’ha deixat en Pere Renom”. I des de plató, en Jaume Vilalta, ens explicarà per què la temperatura de l’interior de l’iglú no baixa mai de zero graus.

Què tenen en comú el carbó de cremar, un casc de motorista i un diamant? Són tres cares del carboni, un element químic amb propietats extraordinàriament diferents segons com s’organitza.

Pere Renom construeix una pila carbonera per fer carbó vegetal. Més tard assisteix a la talla d’un un diamant i entén per què és tan brillant. Finalment s’explica per què la fibra de carboni és resistent com l’acer, però es treballa com si fos cotó.

La pila carbonera Tradicionalment, una pila carbonera es construeix amb fusta d’alzina, ja que dóna un carbó de gran qualitat. Marc Boada ensenya la tècnica per construir-ne al reporter Pere Renom. A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la fusta d’una pila carbonera es manté a 100ºC fins que perd tota l'aigua. A partir d’aleshores augmenta progressivament de temperatura i va perdent diferents substàncies químiques fins que es converteix en carbó vegetal, amb un 85% de contingut en carboni. La clau és limitar l’entrada d’oxigen per evitar la inflamació espontània de la fusta.

La talla de diamants En condicions d’altíssima pressió i temperatura, pròpies de les profunditats terrestres, el carboni cristal?litza en unes pedretes de formes prou regulars: són els diamants en brut. Una vegada tallats, els diamants es converteixen en les joies més apreciades del món, a causa de la seva bellesa i perdurabilitat. El preu final del diamant el determina sobretot el pes (quirats), però la brillantor també compta. Es tracta de triar la talla que doni més quirats sense perdre brillantor. El joier i tallador Paco Corodia ensenya com es talla un diamant. Vilalta explica a plató la difracció de la llum, el fenomen òptic que hi ha darrere els centellejos multicolors dels diamants.

La fibra de carboni A més de les diverses formes naturals, el carboni també pot adoptar algunes formes artificials. La més coneguda és la fibra de carboni, un material estructural com l’acer, l’alumini o la fusta, que es treballa com si fos un teixit, com la seda, la llana o el cotó. Els operaris són veritables sastres del carboni. L’enginyer Bernat Calpe explica quina ha de ser l’orientació dels microfilaments de carboni en funció de les forces que ha de suportar. I aquesta orientació s’ha de definir durant el procés de disseny, com explica l’enginyer Eduard Ferreró. La lleugeresa i resistència d’aquest material el fan molt indicat per a usos industrials i en competicions esportives. Vilalta explica que les diferents formes i característiques del carboni responen a diferents organitzacions atòmiques. Mentre que el grafit són àtoms de carboni disposats en una xarxa plana hexagonal, el diamant són àtoms de carboni en una xarxa tridimensional de tetraedres.

“Quèquicom i...” és un nou format que reuneix cada primer dimecres de mes tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret.

En el primer capítol de “QQC i descobriments”, s’explica que la idea del velcro neix per la imitació d’unes llavors; que del mata-rates se'n va fer anticoagulant d’ús medicinal gràcies a una història d’amor frustrat; com la comunitat científica va va fer impossible la vida al doctor Semmelweiss descobridor de l’asèpsia ; la singular i tràgica història de Thomas Midgley, inventor de dos coses devastadores pel medi ambient: la gasolina amb plom, que és tòxic, i dels gasos CFC, que provoquen efecte hivernacle; el descobriment de la radiació atòmica.

La tuberculosi no és una malaltia del passat. Encara avui, és una de les malalties més infeccioses del món. Cada any s’infecten 100 milions de persones de tuberculosi a tot el planeta. I al barri del Raval de Barcelona la prevalença és altíssima. A Badalona s’està desenvolupant la primera vacuna terapèutica contra aquesta malaltia. L’ha concebut el Dr. Pere-Joan Cardona. L’única vacuna que hi ha ara al mercat té 90 anys però no protegeix als adults de la tuberculosi pulmonar, que és la més comuna. La vacuna Ruti, nascuda a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, està finançada per l’empresa Archivel Technologies. És la primera vacuna que atura el desenvolupament de la tuberculosi en persones que estan infectades i encara no en tenen símptomes. Redueix el tractament de la infecció tuberculosa latent de nou mesos a un mes. Probablement es començarà a comercialitzar el 2015.

La reportera Georgina Pujol visita el laboratori on es fabrica la vacuna Ruti. Allà es poden veure els cultius dels bacils de la tuberculosi (uns bacteris en forma de coma). Però per entrar-hi, cal extremar les precaucions de seguretat per l’elevat risc de contaminació biològica.

La periodista també assisteix al moment en que la pneumòloga Malú de Souza dóna la notícia a un pacient del Raval que té la malaltia. Es tracta d’una persona procedent del Pakistan que es tracta en la Unitat de prevenció i control de la tuberculosi de Barcelona, al CAP Drassanes. Com que a l’inici el pacient està en una fase contagiosa, cal aïllar-lo i administrar-li la medicació. No hauria de viatjar en metro, ni autobús, ni estar en llocs tancats amb d’altres persones sense mascareta, perquè la tuberculosi es transmet via aèria. Tot i que el tractament és molt llarg, dura sis mesos, al cap de 30 dies el malalt deixa de contagiar.

Quan el personal sanitari comprova que el pacient no seguirà bé el tractament, poden demanar que se l’ingressi amb una ordre judicial a un centre de salut especial. Això es fa per evitar que es produeixi una epidèmia.

L’agent comunitari de salut també té un paper clau a l’hora d’evitar que la malaltia s’escampi. La Georgina Pujol n’acompanya un de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que visita cada dia un pacient bolivià per comprovar que es prengui la medicació i respondre els dubtes que pugui tenir. No es tracta únicament de vigilar-lo sinó també que se senti acompanyat emocionalment.

Avui en dia, la tuberculosi és una malaltia que al primer món es cura. Però encara està estigmatitzada perquè s’associa a la pobresa. La Georgina Pujol coneix a Dolors Aixalà, una periodista que va tenir la tuberculosi i que, temps després d’haver-se curat, es reivindica com a tuberculosa glamurosa. És una manera simpàtica d’expressar que aquesta malaltia no distingeix entre rics i pobres.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta ens explica com es contrau la tuberculosi, des que el bacil responsable de la malaltia entra al cos humà i s’activa, fins als intents fallits del sistema immunitari per destruir-lo. I finalment, ens dóna les claus per entendre com actua la vacuna Ruti de la tuberculosi.

La lava surt a milers de graus de temperatura i és completament estèril. Com s’instal?la, la vida, en una illa volcànica acabada de formar? El Hierro és una illa en plena formació, tal com es va fer evident en l’episodi volcànic del 2011. Els seus ecosistemes variats permeten resseguir el procés de colonització de la vida des dels líquens fins a la laurisilva i de passada observar espècies úniques al món, com el llangardaix gegant.

Fa nou anys, en Joel era un nen obès. Va arribar a pesar 95 quilos. Ara que té 18 anys, la reportera Georgina Pujol el retroba per veure com ha evolucionat. En aquest capítol, entenem per què els aliments més greixosos i calòrics, enganxen tant. I per què el sucre és l’enemic més dolç, que fins i tot altera l’estat anímic. Els nens canvien l’entrepà de berenar per brioixeria industrial. I aquest només és un dels motius que fan que a Catalunya, un de cada 4 nens, d’entre 3 i 12 anys, tingui un excés de pes i de greix.

L’endocrinòloga de la Vall d’Hebron Marian Albisu és qui va tractar en Joel. Ella assegura que tant el sucre com els aliments que són més apetitosos i calòrics “enganxen”. S’han fet experiments científics amb ratolins que demostren que aquestes bestioles són capaces de fer un gran sobreesforç per aconseguir el menjar que els provoca més plaer que no pas l’altre, igual de nutritiu.

La doctora Albisu constata que una de les causes de l’obesitat és el fet d’engolir, en lloc de menjar pausadament, a banda de veure que les famílies ja no segueixen la dieta mediterrània. Al dia, els nens només prenen una peça de fruita. I, en realitat, n’haurien de menjar dues com a mínim. Un altre problema afegit és que se substitueix l’entrepà de l’esmorzar o del berenar per brioixeria industrial. Per als nens és molt més llaminera, però engreixa de manera desmesurada. Des de la consulta, la doctora Albisu intenta convèncer els nens obesos que es poden aprimar. I que, si segueixen una dieta de manera estricta, en un any poden canviar la seva aparença. I és que a la llarga, l’obesitat pot portar problemes de salut molt greus.

Amb la doctora en bioquímica i especialista en nutrició naturista, Olga Cuevas, descobrim quants grams de sucre té un refresc de taronja o un grapat de llaminadures. El problema de menjar sucre refinat és que no porta totes les fibres, vitamines i minerals que necessitem per metabolitzar-lo adequadament. La doctora Cuevas explica que quan consumim molt de sucre de cop, puja el nivell de glucosa a la sang. Això provoca que la persona, en aquell moment, estigui molt hiperactiva. Però quan l’efecte del sucre baixa, provoca un estat d’apatia. I fa que es vulgui tornar a menjar sucre, per sentir la pujada un altre cop.

La reportera Georgina Pujol ajuda l’odontòloga pediatra Emma Fortea a explicar l’aparell digestiu als nens de primer de Primària de l’escola Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès. Com que l’aparell digestiu comença a la boca, la mestra del seu fill li demana que els ho expliqui de manera molt gràfica. A banda, també els parla d’on van a parar els nutrients i quins aliments són més profitosos per als ossos, els músculs o els diferents òrgans, com el cervell.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta, demostra que per buscar l’equilibri nutricional, no cal fer equilibris en cada plat. La qüestió és cobrir les necessitat bàsiques i si un dia ens passem de voltes compensar-ho amb una mica de moderació. Bàsicament, per no engreixar-nos, hem de menjar el que gastem o gastar el que mengem.

El taverner Brand, va pensar que, pel color, el pipí havia de contenir or. Amb l’ajut de tot un regiment de soldats va acumular centenars de litres de matèria primera. No va veure brillar l’or, sinó el fòsfor: havia inventat la forma d’aïllar aquest element químic.

Aquesta anècdota obre el segon capítol de “Quèquicom i... els descobriments”. I també sabrem com es va observar la primera cèl?lula mirant una làmina de suro al microscopi; la manera com Gaudí va aplicar l’arc catenari; o quina relació hi ha entre el beri-beri i l’arròs blanc. Els pirates feien mal alè i tenien la boca lletja perquè encara no sabien que cal prendre vitamina C.

En total, fins a 25 descobriments.

El totxo és el principal element constructiu en una bona part del món. Malgrat la seva aparent senzillesa té molta ciència, en el material, les proporcions, la fabricació i l’ús. El QQC ho mostra de maneres ben diverses. Participa en un concurs de paletes, fa conducció de ral?lis en un terreny argilós, es fica dins d’un riu a la recerca d’argila, visita una bòbila o analitza un torró de crocant.

El càncer de colon és el més freqüent i en canvi, és el més desconegut, tot i que a Catalunya, cada any, hi ha 6000 casos nous.

Diagnosticar-lo a temps és clau per a poder-lo tractar. En Pedro Labrador té 63 anys i, gràcies a una nova prova de detecció precoç, ha descobert que té un tumor maligne a l’intestí gruixut. Cal extirpar-li el colon sencer per evitar que es reprodueixi el tumor. De totes maneres, el que més l’angoixa a en Pedro és la possibilitat que li facin un anus artificial.

El Dr. Antoni Castells, del Clínic de Barcelona, explica que ara és molt fàcil prevenir el càncer colorectal. N’hi ha prou amb una petitíssima mostra per saber si la femta conté traces de sang. Si hi ha sang, pot ser que hi hagi un pòlip o be un càncer. I per saber-ho es fa una colonoscòpia.

De la ma del Dr. Castells, la reportera Georgina Pujol practica sobre un model de plàstic la tècnica de la colonoscòpia, que és molt poc agressiva. Més tard entra a quiròfan amb el cirurgià Antonio de Lacy, que opera a en Pedro amb una nova tècnica que permet veure l’interior del cos en 3 dimensions. Això permet que l’operació sigui més ràpida i segura.

La família Renom es reuneix a Ripollet per compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies. Amb molt d’ajut i sort el reporter Pere Renom aprofita per fer recerques genealògiques, anàlisis facials i genètiques i aconsegueix reconstruir la història de la seva família al detall durant prop de 500 anys i de manera més general remuntar-se milers d’anys enrere..

La genealogia L’any 1564 un home anomenat Bertran Renom va abandonar el seu poble natal, a França. Com tants altres compatriotes migrava cap al sud, esperonat per persecucions religioses, per la fam o per epidèmies. Després d’un llarg viatge, va arribar finalment a Ripollet, s’hi va establir i va començar a engrandir la família. 450 anys després, el cens indica que hi ha més de 600 Renoms a Espanya i, segurament, tots són descendents d’en Bertran. La tardor de l’any 2011 un centenar llarg de Renoms es reuneixen a Ripollet per coneixe’s, compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies. Fer un arbre genealògic no és fàcil. Cal aplegar informació repartida en un munt d’arxius diferents. Cal també tenir traça per enllaçar aquesta informació aparentment inconnexa. I cal tenir sort. Al llarg de la història una bona part de la documentació eclesiàstica s’ha cremat en represàlies contra l’Església. A Ripollet no hi queda pràcticament res. Per tant, els arbres genealògics dels Renom s’han hagut d’elaborar a partir de fonts alternatives com la documentació civil de la zona del Vallès, aplegada a l’Arxiu Històric de Sabadell. Els Renom eren catalans de seny i sempre que van poder ho van deixar tot per escrit davant d’un notari. De fet, Catalunya té un registre notarial dels més importants del món, és un paradís per a l’aficionat a la genealogia.

Els retrats Molta gent porta retrats familiars a la trobada. Cadascun té una història al darrere o rememora alguna anècdota. Però als retrats també se’ls pot donar un ús científic. Els humans tenim més de 30 músculs a la cara dels quals només uns quants serveixen per parlar o per menjar. La resta estan implicats en l’expressió facial, un sistema de comunicació molt desenvolupat, anterior al llenguatge. Durant mil?lennis la nostra supervivència depenia de la facilitat per reconèixer l’amic, l’enemic o el parent. Alguns estudis científics indiquen que les persones similars a nosaltres ens desperten més confiança i, per exemple, els podem deixar diners amb més facilitat que a la resta de la gent. Serien parents potencials. Malgrat tot, identificar el parentiu a partir de la cara no és tan trivial com sembla, hi ha certa subjectivitat. Durant la trobada es fotografien les cares tots els Renom i els retrats s’envien al Centre de Visió per Computació perquè n’analitzin d’una manera objectiva el parentiu. David Masip, encarregat de l’anàlisi, conclou que els germans s’assemblen més entre ells que amb la resta dels Renom. A plató el presentador Jaume Vilalta explica que podem reconèixer ràpidament una cara entre una multitud, però no sabem com ho fem. Per tant, se’ns fa difícil descriure la cara a un altra persona. En casos de necessitat, com una agressió, es bo fixar-se en trets discriminatoris estables com el lòbul de l’orella o el clotet de la barbeta. També és útil associar els trets a persones conegudes, per exemple, uns llavis d’Angelina Jolie o uns ulls de Paul Newman.

El cromosoma Y A la trobada també hi assisteixen dos genetistes que prenen mostres de saliva per analitzar-ne el cromosoma Y. Les tècniques d’anàlisi genètic han progressat molt. Avui n’hi ha prou amb unes quantes cèl?lules de la boca, barrejades amb saliva, per seqüenciar el genoma d’un individu. Els genetistes seleccionen Renoms de diferents branques per mostrejar la màxima variabilitat. David Comas, de l’Institut de Biologia Evolutiva, explica que el cromosoma Y s’hereta igual que els cognoms, de pare a fill, per tant, la seva anàlisi permet confirmar si la transmissió social i la biològica coincideixen. Els humans som una espècie molt viatgera. Vam aparèixer a l’est d’Àfrica i al cap d’uns mil?lennis ja havíem ocupat tots els continents del món, excepte l’Antàrtida. Aquestes migracions s’han anat succeint i els pobles s’han mesclat, però l’estudi de certes parts del genoma, heretades sense mesclar, com el cromosoma Y, permet reconstruir la història d’aquests desplaçaments. Francesc Calafell, de l’Institut de Biologia Evolutiva, revela que el cromosoma Y de tots els Renom pertany a l’haplogrup G2a. Els haplogrups vindrien a ser els grans grups, les grans famílies en què es pot classificar el cromosoma Y. Tots els Renom pertanyen a un haplogrup que va aparèixer a l’Orient Mitjà fa uns 7.000 anys i des d’allà es va estendre per Europa amb els pobles neolítics. La seva distribució actual presenta la màxima concentració d’individus a la zona del Caucas, a Geòrgia, on arriba al 40% de la població. A Catalunya només un 5% dels homes pertanyen a aquest grup. A banda dels Renom, hi ha alguns personatges coneguts que també són G2a com Joseph Stalin, el rei Lluís XVI, o Ötzi, l'Home de Gel, la mòmia humana més antiga d'Europa, congelada en una glacera dels Alps durant més de 5.300 anys. Calafell també confirma que tots els Renom són descendents d’en Bertran, per tant durant 15 generacions totes les dones dels Renom han tingut fills legítims i no hi ha hagut ni adopcions, ni transmissió del cognom de les pubilles. Tots els Renom ho són de cap a peus. Vilalta explica a plató que compartir cognom no significa necessàriament ser parent. Un llinatges monofilètic és aquell que té un sol fundador, com el cas dels Renom, i un llinatge polifilètic és aquell que ha estat fundat per diverses persones en moments i llocs diferents, com el cas dels Colom. Per això no podem saber si el descobridor d’Amèrica era genovès, català o mallorquí.

La història familiar, la fesomia o la genètica fan de cadascú de nosaltres un individu únic. El resultat final d’una successió astronòmica d’esdeveniments molt improbables. Un esquitx minúscul, però irrepetible en aquest gran mar que és la humanitat.

“Quèquicom i l’aigua” és un altre dels reportatges. En aquest cas es donen dades de quanta aigua dolça hi ha al món, s’explica com es pot saber si un riu està sa amb els insectes que pesquen a l’interior del riu; si consumeix més aigua la indústria, el sector agrícola o el consum domèstic; com es pot estalviar aigua a l’hora de regar; per què l’aigua del subsòl surt calenta; quins minerals porten dissoltes les diferents aigües que es poden comprar...

“Quèquicom i...” és un format que reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimarts de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

És cert que el 21 de desembre del 2012, segons el calendari maia, arribarà la fi del món? Però, i si els càlculs estan equivocats i no som a l’any que creiem?

Per què Nadal se celebra la nit més llarga de l’any? I com és que no coincideix amb el dia 1 de gener? Per què el dilluns es diu “dilluns”, i la setmana té set dies? Aquestes i altres preguntes sobre el calendari es resolen en aquesta edició del “Quèquicom”. La reportera del programa Georgina Pujol en treu l’entrellat amb Francesc Clarà, expert en rellotges solars; Jordi Aloy, responsable del Planetari Cosmocaixa; Anton Aubanell, director de Creamat, i mossèn Francesc Nicolau, matemàtic i teòleg.

Un bisturí robotitzat de la UPC que s’adapta al batec del cor i fa que el cirurgià operi amb més precisió perquè té la sensació que opera un cor aturat. Un robot sumarí que pot rescatar una caixa negra a mig kilòmetre de fondària, el Girona 500, i un petit esclau que neteja el terra de casa. Com funcionen els robots? Com saben on son? Quins mecanismes els fan tant precisos? Arriben a millorar la natura?

En un lloc secret del Montseny viu l’única espècie de vertebrat exclusivament catalana. És una criatura estranya, esquiva i nocturna: el Tritó del Montseny, un amfibi petit, negrós, que està en perill d’extinció. La reportera Georgina Pujol en busca un durant la nit amb un biòleg del Parc Natural del Montseny. Albert Masó, assessor del National Geographic explica com capturar amfibis, fotografiar-los i alliberar-los sense alterar l’equilibri natural.

A més, Jaume Vilalta, explica que en realitat tenim mà de granota. Un amfibi amb cinc dits va ser el primer animal en abandonar l’aigua i d’ell provenen tots els vertebrats.

A “Quèquicom i l’espai”, s’explica perquè una empresa catalana posa or als satèl?lits, la relació entre en Tintín i el primer viatge dels humans a la lluna o la participació d’un grup de la UPC a un concurs per enviar un robot a la lluna. A més, conceptes com la gravetat, la radiació còsmica i la velocitat angular són explicats a plató, en reportatges i animacions de manera que es puguin entendre amb facilitat.

“Quèquicom i...” reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

Amb el reportatge de Pere Renom i Cari Pardo, el programa científic del 33 busca respostes a una sèrie de preguntes: Què és el que fa que un cotxe "tingui nervi" com un Fórmula 1? ABS, ESP... Què signifiquen aquestes sigles? Quan es va fabricar el primer cotxe? Com és un motor per dins? Per trobar respostes, Pere Renom munta un motor peça a peça, visita el banc de proves de SEAT i rep una classe pràctica de conducció segura en un circuit.

Al llarg del reportatge, el mecànic i expilot de ral?lis Cesc Vives ensenya al reporter Pere Renom com es munta un motor d'explosió de quatre temps peça per peça. Explica quina és la funció, el moviment i la finalitat de cada peça, com es refrigera i amb quines peces s'ha de tenir molta cura a l'hora de muntar-les, com el cigonyal, la junta de culata, l'eix de lleves o el volant d'inèrcia. Mostren quines són les peces clau per obtenir-ne un bon funcionament.

A plató, Jaume Vilalta explica què és el parell motor. Un cilindre té un pistó a l'interior i quan fa l'explosió de mescla entre aire i combustible, el pistó baixa i transmet la força a través del cigonyal i altres mecanismes fins a les rodes. Un cotxe pot tenir més o menys parell motor segons la proporció dels cilindres.

A més, aclareix què és el diàmetre per carrera. Aquest determina la "personalitat" del motor ja, que segons la forma del pistó i els cilindres, presenta més o menys inèrcia. Quan el cilindre és estret i de carrera llarga té més inèrcia perquè té més recorregut i perd part de la seva potència per compensar aquestes inèrcies. En canvi, si el cilindre és ample i de carrera curta en té menys, d'inèrcia, per compensar i pot aconseguir més revolucions més ràpidament. Per tant, si volem un tractor, cilindres llargs i de carrera llarga, i si volem un Fórmula 1, cilindres curts i de carrera curta.

L'electrònica Actualment, els motors de cotxe estan controlats per un ordinador que monitoritza tot el seu funcionament. Una sèrie de sensors recullen dades sobre diferents paràmetres que transformen en ordres concretes. L'electrònica ha permès que els motors dels turismes actuals, tot i ser més petits, conservin la potència, millorin les seves prestacions, siguin més nets i redueixin l'emissió de gasos un 80 per cent respecte al nivell dels anys 70. L'enginyer de SEAT Òscar Bonet explica quines han estat les principals contribucions de l'electrònica en la millora dels motors.

Sistemes de seguretat activa Entre les innovacions que ha introduït l'electrònica també hi ha la seguretat. Els principals sistemes de seguretat activa són els frens ABS, el sistema de control de tracció i l'ESP, o programa electrònic d'estabilitat. Però cal saber treure'n profit. El reporter Pere Renom rep una classe pràctica en un circuit escolar amb l'instructor David Bosch. Entendre com funcionen aquests sistemes ajuda a millorar la conducció.

Catalans, valencians i andalusos tenen una continuïtat genètica amb els ibers. Els ibers van viure a la costa mediterrània de la Península des del segle VI abans de Crist fins que els van sotmetre els romans. Tenien una llengua pròpia que encara no s’ha pogut desxifrar. La reportera Georgina Pujol va a la ciutadella ibèrica de Calafell per aprendre a teixir, cuinar i escriure com ells. Al plató s’expliquen els secrets d’una de les armes més contundents utilitzades en aquella època: l’ariet.

Els ibers eren un conjunt de pobles que van viure al llarg del litoral mediterrani durant l’edat del ferro, fa uns 2.500 anys. Van desenvolupar una cultura sofisticada, la més avançada de tota la Península en aquella època. La reportera Georgina Pujol experimenta com es vivia a la ciutadella de Calafell: fa tovots (els maons de l’època), pasta fang i lliga canyes per construir la teulada d’una casa ibèrica. L’arqueòleg i conservador Lluís Garcia és el seu cicerone. Ell és qui li ensenya que aquestes vivències formen part de l’arqueologia experimental. Es tracta d’una disciplina que intenta reconstruir tant els objectes com les ruïnes que es troben en jaciments arqueològics per validar o descartar les teories que s’elaboren a partir de la seva descoberta. A més de servir per a la investigació, l’arqueologia experimental també es fa servir amb finalitats didàctiques i museístiques.

L’ibèric, un gran desconegut De l’ibèric, la llengua dels ibers, se’n té un coneixement molt fragmentari. S’han traduït, per exemple, algunes esteles funeràries perquè els noms propis es coneixien en llatí. Però, tot i així, l’ibèric és una llengua que no s’ha pogut desxifrar, perquè no s’han trobat prou documents traduïts al grec o al llatí per poder fer-ne un diccionari. Els ibers escrivien en làmines de plom, perquè no tenien ni pergamins ni paper. I com que el plom era un metall valuós, el tornaven a fondre i se’n conserven pocs fragments. La llengua dels ibers, doncs, continua sent un gran enigma.

El torn de terrissaire El mestre terrissaire Jordi Camprubí mostra a plató la innovació que va suposar el torn respecte a la tècnica tradicional d’anar construint una peça en espiral amb un cordó de fang. Una de les grans aportacions dels ibers a la península ibèrica va ser el torn de terrissaire. El van importar dels grecs, amb qui tenien contactes comercials. La tècnica primitiva, la del cordó de fang, és molt més lenta, i a més és molt difícil que en surti una peça maca, uniforme i ben simètrica. Les unions de fang fetes amb aquest tècnica no són gaire resistents i no queden sempre ben unides, totes les juntes són unions febles. Només les parts que es deformen amb els dits són fortes. Això a la terrissa feta amb torn no passa, tot és des del principi d’una sola peça. Les peces fetes amb torn són més resistents. A més, quan es reparteix el fang de les parets per tapar la unió és molt probable que puguin quedar petites bosses d’aire, que amb l’escalfor del forn es poden expandir i trencar la paret del gerro. El torn de terrissaire, doncs, va servir per augmentar molt la productivitat.

Artesania tèxtil i cuina en època dels ibers La reportera ajuda Anna Homs, experta en tints naturals i teixits de l’antiguitat, a collir plantes típiques dels boscos mediterranis per tenyir llana tal com ho feien les dones ibèriques. Filar i teixir requeria uns coneixements tècnics i unes eines que no estaven a l’abast de tothom. O sigui que teixir i tenyir era cosa de rics.

D’altra banda, l’arqueòleg i museòleg Joan Santacana explica quin tipus de plats menjaven els ibers. O també com es pot deduir si les closques de bivalves trobades en un jaciment arqueològic eren restes d’un gran tiberi o bé eren allà per altres raons. També parla del consum de l’oli. Sorprenentment, els ibers el coneixien però no en fabricaven gaire. En van començar a consumir primer gràcies als grecs i després, als romans, que en van estendre l’ús per tota la Península.

L’ariet, una arma amb molta física Jaume Vilalta explica a plató, amb l’ajuda d’una maqueta, el funcionament i la física que amaga una arma molt utilitzada per penetrar a les fortaleses dels enemics: l’ariet. L’invent està documentat pels assiris 2.000 anys abans de Crist. L’energia de l’impacte d’un ariet depèn en primer lloc de la seva massa. Si en doblem el pes, en doblem l’impacte, però si pesa massa és molt difícil de poder manipular. Els cartaginesos, enemics mortals de Roma, van ser els primers que van penjar els ariets en una estructura fixa. I així van posar la física a favor seu. El fet de no haver d’aguantar l’ariet a mà fa que es pugui augmentar molt la massa del tronc i concentrar totes les forces a agafar empenta. Accelerar al màxim l’ariet és una gran inversió, ja que si se’n dobla la velocitat, se’n quadruplica l’energia. L’energia cinètica creix amb el quadrat de la velocitat. Com més massa i més velocitat, més destructor serà l’impacte. Però l’invent té un altre avantatge. En tirar-lo enrere, el tronc puja. Tota l’energia que s’inverteix a aixecar l’ariet queda emmagatzemada com a energia potencial, que se suma a l’energia cinètica. Cap porta s’hi pot resistir.

La ciutadella ibèrica de Calafell És un jaciment iber únic en tot l’estat espanyol perquè s’ha reconstruït tal com era fa 2.500 anys. L’arqueòleg Joan Santacana, que el va descobrir fa més de 30 anys, va decidir convertir-lo en un museu aplicant les tècniques de l’arqueologia experimental. Com que està en un mal lloc, amenaçat per la via del tren, la carretera, una discoteca i diverses urbanitzacions, va veure que era l’única manera de poder-lo conservar. Com que s’ha reproduït de manera molt fidel amb les dades de les recerques arqueològiques, forma part de la xarxa europea EXARC, que agrupa els museus a l’aire lliure que tenen un tractament didàctic rigorós.

El vent és un fenomen meteorològic que ha aparegut al llarg dels sis anys ens diferents reportatges del “Quèquicom”. A partir de diferents fragments s’entén perfectament per què hi ha grans ventades; què fa difícil preveure la força del vent; com s’ho fan els navegants a vela per aprofitar-lo; com s’han de construir els edificis perquè les teulades suportin l’efecte “xuclador” del vent, com són les molècules d’aire en moviment; la marinada; com es forma la boira que hi ha sobre Tenerife com a conseqüència dels vents alisis,...

“Quèquicom i...” reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

Hi ha administracions de loteria que tenen més sort que d’altres? Un capicua té més probabilitats que un “número lleig”? En un viatge per l’atzar, Pere Renom entrevista Gonzalo García-Pelayo, patriarca dels “Pelayos”, una família que, aplicant l’estadística, va guanyar 200 milions de pessetes jugant a la ruleta.

Leo Margets, destacada jugadora professional de pòquer, explica que, més enllà de les matemàtiques, la psicologia és fonamental per fer bones jugades. Les empreses asseguradores, per guanyar diners, també calculen probabilitats. I, finalment, descobrim que l’atzar juga també una carta important en la salut i la biologia en general.

Coneixerem la història de Ferran Esteban, de 18 anys, el saltador de trampolí que apareix en un capítol de “Polseres vermelles”, que era un dels millors saltadors júnior d’Europa. Va tenir una mala caiguda i va quedar tetraplègic. Ara està aprenent a fer anar un ordinador només amb el pensament. Participa en un assaig de l’Institut Guttmann que explora les possiblitats de relacionar-nos amb les màquines usant les ones cerebrals. Mel Slater, de la Universitat de Barcelona, desenvolupa una estratègia diferent: fer anar robots amb gestos del cos, però perseguint la immersió de l’usuari en una realitat virtual, com si fos una teletransportació.

La reportera Georgina Pujol prova d’entrevistar-lo mentre el Dr. Slater és a Londres i ella a Barcelona. Ella està connectada a un robot que la representa a Anglaterra. El més estrany és el vestit que ha de dur posat, molt ajustat i ple de sensors que capten els seus moviments. I a més, un casc de realitat virtual que pesa més d’un quilo i mig. Aquest dispositiu li permet veure al Dr. Slater en visió estereoscòpica de manera que sembla que el té al davant.

El professor Mel Slater és investigador ICREA i ha desenvolupat aquesta tecnologia inspirant-se en la sèrie de televisió “Star Trek”. Avui en dia és impossible teletransportar-se, però Mel Slater ha fet possible que una persona es transporti digitalment i pugui interactuar amb la gent i l’entorn remot com si realment fos allà. Aquest projecte europeu que es lidera des de la Facultat de Psicologia de la UB es diu Beaming. L’Institut Guttmann col?labora en el projecte BrainAble, que encara està en fase de recerca i que estan desenvolupant un grup de científics de Barcelona Digital. Es tracta d’un sistema informàtic que permet controlar l’ordinador només amb el pensament. Fa que l’usuari només hagi de pensar una ordre perquè l’ordinador l’executi. Això és gràcies a uns sensors connectats al cap de la persona que llegeixen les ones cerebrals.

A la Guttmann hi està ingressat en Ferran Esteban que té 18 anys. Era un dels deu millors saltadors de trampolí júnior d’Europa. Amb cinc anys ja feia salts mortals al llit elàstic. Fa uns mesos va tenir un accident molt greu en un entrenament fora de l’aigua quan intentava fer una pirueta. La reportera acompanya a en Ferran a la seva primera experiència amb BrainAble, aquest sistema informàtic innovador que llegeix les ones cerebrals. Per a ell és un gran avenç, perquè podrà xatejar amb els seus amics i tornar a jugar amb videojocs.

Al plató, en Jaume Vilalta ens explicarà com funciona aquesta tecnologia revolucionària. Qualsevol circulació d’electricitat crea camps electromagnètics que es poden mesurar. I les neurones del cervell transmeten la informació amb impulsos elèctrics. Els elèctrodes que du el casquet que s’ha de posar la persona per tal que l’ordinador rebi les ordres, permeten mesurar les tensions elèctriques que apareixen a la pell del cap.

I amb la Konstantina Kilteni, una enginyera informàtica, doctoranda en Psicologia per la Universitat de Barcelona que treballa a l’equip del Dr. Mel Slater, comprovarem que el cervell és capaç d’assumir objectes externs com a part del propi cos. El cervell, que es guia majoritàriament per al sentit de la vista, i acaba adoptant coses estranyes -com, per exemple, una mà de goma- com a part del seu cos. Tot això ho descobrim amb un experiment de carrer que fa el “Quèquicom”, molt divertit.

Què tenen en comú una pila elèctrica, una patata i el greix corporal? Són formes d’emmagatzemar energia. Una travessa pels Pirineus és una situació ideal per entendre com i perquè s’emmagatzema l’energia.

El capítol “Geologia, 1a part” tracta de roques sedimentàries, formacions rocoses que han quedat després d’haver estat milions d’anys sota l’aigua, tant dolça com salada. Hi apareixen les mines de sal de Súria i Cardona; els diferents tipus de sal que es troben, quin gust té aquesta sal... També s’hi explica com són les galeries d’una mina; que a Catalunya hi ha un diapir únic al món (un diapir és una muntanya de sal en creixement); com es produeix la cristal?lització; què són els ninots de Caldes de Malavella i com s’han format...

Ramon Campayo, campió mundial de memorització ràpida, ensenya els seus trucs per no oblidar mai més ni números ni noms. Diu que qualsevol pot millorar molt la seva memòria entrenant tres hores a la setmana. A la Garrotxa hi ha una cambrera que també té una memòria prodigiosa. “Quèquicom” la posa a prova.

La neurobiòloga Mara Dierssen confirma que el cervell millora quan afronta reptes, que poden ser tan senzills com usar la mà menys destra. Jaume Vilalta explica que l’emoció i l’experimentació fixen els records.

Abstenció, vot nul, vot en blanc, vot útil... Quins efectes tenen aquestes opcions en els resultats d’unes eleccions? Què és la llei d’Hondt? Per què acostumen a fallar els sondejos electorals? El vot d’un ciutadà de Lleida val més que el dels altres catalans ¿per què? El sistema electoral de Catalunya es podria millorar molt. Hi ha diverses propostes. Votem?

El reportatge mostra l’elecció de delegat en una classe de 6è de primària de l’escola Andreu Castells de Sabadell. Com en una petita tribu, les relacions que tenen els tres candidats amb els seus companys decideix el guanyador. El més popular és el més votat.

En el món dels adults les coses no són tan senzilles. Per començar, els milions de ciutadans no tenen cap relació amb els candidats. En conseqüència, cal muntar costoses campanyes electorals. Les enquestes electorals publicades als diaris són un element clau en l’estratègia. El reporter Pere Renom consulta l’analista d’ESADE Xavier Fernández, perquè li expliqui el disseny de les enquestes.

Jaume Vilalta explica amb detall la llei d’Hondt i la influència del tipus de circumscripcions en el repartiment d’escons que fa que actualment a Catalunya no es compleixi el principi “un ciutadà, un vot”. El matemàtic de la UAB Xavier Mora i el professor de Ciències Polítiques de la UPF Jaume López proposen que s’adoptin sistemes electorals més equilibrats i els expliquen.

Quèquicom” ha recorregut el territori amb ulls de geòleg. En aquest segons capítol de Geologia es veu com les muntanyes, com la sardana, es fan i es desfan. Montserrat era un gran roc sedimentari als peus de la desembocadura d’un cabalós riu desaparegut. L’erosió la desfà i per això té aquesta forma singular. En canvi, Menorca està formada, en realitat, per dues menorques, una amb un subsòl a base de petxines i l’altra de silici. A més, visitem el congost més profund de Catalunya, Mont-rebei.

La lletra que fem és personal i difícil d’imitar. Els pèrits cal·lígrafs són capaços d’autentificar-la. Encara que no escriguem a mà, es poden seguir les pistes dels nostres textos gràcies a la seva estructura lingüística. Parlem i escrivim d’una manera singular. Per això les falsificacions i els plagis es poden descobrir. En els textos antics, copiats repetides vegades, s’hi han fet moltes modificacions al llarg dels segles. L’edició crítica permet reconstruir què van escriure originalment autors com Ramon Llull.

Hi intervindran la pèrita en cal?ligrafia Pilar Guerra, les lingüistes M. Teresa Turell i Núria Gavaldà, del Laboratori de Lingüística Forense de la UPF, i el filòleg de la UB Albert Soler.

Els ocells xiulen, refilen, xerrotegen, escatainen, cloquegen, claquen, garrulen, parrupen, escotxeguen, esgaripen o ululen. Però què diuen? Paraules d’amor. I aquestes paraules sedueixen tant les femelles com els jurats dels concursos de cant. El baríton Ramon Gener, d’“Òpera en texans”, assisteix al plató de “Quèquicom” i compara amb Jaume Vilalta els ocells cantaires amb els cantants d’òpera. El reporter Pere Renom captura guatlles amb l’especialista Francesc Sardà per estudiar-ne la migració i alimenta polls de falcó amb el falconer Alfons Arisó.

Els cants s’adapten a les característiques físiques del medi on viuen els ocells. L’especialista en sons de la natura Eloïsa Matheu enregistra diferents cants i n’explica l’origen i la forma, i el biòleg britànic Robert Lachlan explica la relació entre els cants i la capacitat reproductiva. Tot i que els humans no cantem com els ocells, ens hi podem comunicar. Tradicionalment ho hem fet per caçar-los, ara els capturem per estudiar-los o per criar-los en captivitat. El canaricultor Gabriel de la Paz explica com es crien i seleccionen per als concursos.

Guanyar i reproduir-se Gabriel de la Paz és aficionat a la cria i al concurs de canaris de cant. Com tots els ocells cantaires, els canaris neixen amb la capacitat per cantar, però també n’aprenen i milloren sentint els seus congèneres. En Gabriel promou aquest aprenentatge. La raça que ha triat és la Harz Roller, originària de les muntanyes de Harz, a Alemanya. A mitjans del segle XIX, els miners d’aquella localitat van aconseguir, mitjançant la selecció, canaris amb un cant molt curiós, com una mena de rolat sense fi, produït amb el bec aparentment tancat. En els concursos de cant, la modalitat més valorada és el quartet. L’objectiu és aconseguir que els quatre canaris cantin sincronitzats i amb una veu tan similar que semblin un sol ocell. El criador ha de passar moltes hores davant les gàbies escoltant els ocells, estimulant-los a cantar quan es cansen i refent els equips una vegada i una altra. Si té èxit, obtindrà el reconeixement del jurat i de l’audiència. A canvi, l’ocell es podrà reproduir i podrà transmetre a la descendència els dots per al cant. El criador tria els mascles segons el cant, tal com ho fan les femelles.

Cantar per seduir El procés de selecció que passa un ocell cantaire podria ser comparat amb el que passen els cantants d’òpera. A plató, Jaume Vilalta i Ramon Gener, baríton i presentador d’Òpera en texans, expliquen la musicalitat, el ritme i el repertori, requisits que comparteixen els cantants lírics i els ocells. De la qualitat del seu cant depèn que un ocell arribi a seduir una femella. El cant és un reflex de la seva condició física i neurològica i, per tant, és un bon indicador de si és un exemplar adequat per tenir descendència.

Eloïsa Matheu es dedica professionalment a enregistrar els sons de la natura i explica que el cant és en realitat una evolució dels reclams, les vocalitzacions simples que produeixen els ocells per comunicar-se. A més de tenir l’oïda ben fina, s’ajuda d’eines digitals, com ara els sonogrames o representacions gràfiques dels sons.

Cants i ecologia El biòleg britànic Robert Lachlan estudia el pinsà comú com a model per entendre el cant dels ocells des d’un punt de vista ecològic i evolutiu. Treballa a la zona del Montseny, on ha enregistrat el repertori complet d’una cinquantena de mascles.

En Rob està duent a terme un experiment. Se situa al centre del territori d’un mascle i amb un petit altaveu reprodueix els cants d’un altre mascle, simulant una invasió, i mesura la resposta agressiva. A una certa distància observa, descriu i grava què fa el mascle en cada moment. Com més temps estigui a prop de l’altaveu i com més canti, més agressiva es considera la seva resposta. En altres espècies d’ocell, en Rob ja ha vist que l’agressivitat del mascle local es correspon bé amb la qualitat del cant de l’intrús. Un bon cant és una amenaça més important i desencadena una resposta més agressiva. Per nosaltres, els cants són boniques melodies, però per als ocells són la manera de comunicar a distància la seva capacitat reproductiva.

Cants i medi Els ocells canten per ser escoltats, i, com nosaltres, s’adapten a les condicions acústiques del medi. La merla d’aigua té un crit molt curt i agut, que sobresurt per damunt de la remor greu del corrent. De manera semblant, les merles de ciutat tenen cants més aguts que les merles de bosc, per compensar el soroll del trànsit. Una altra estratègia és repartir-se l’espai acústic, una mica com nosaltres ens repartim el dial radiofònic en les diferents emissores. El tord canta tan agut que arriba a l’ultrasò i, per tant, segons com, no el podem sentir. El gall fer, per contra, produeix sons molt greus, que arriben als infrasons i tampoc no els podem sentir. I allà on no s’arriba amb la veu, s’hi pot arribar tocant el tambor. Els picots repiquen als arbres per buscar l’aliment, per construir-hi el niu, però també per comunicar-se.

El conjunt d’aquestes i altres estratègies configuren veritables paisatges acústics que cal saber interpretar. Eloïsa Matheu explica que l’ocell típic de bosc canta amb modulacions d’intensitat, per tant sonaria com una guitarra de blues, mentre que l’ocell típic d’un espai obert canta amb modulacions de freqüència, i sonaria com una guitarra de jazz. La modulació d’intensitat s’anomena trèmolo i la de freqüència, s’anomena vibrato. Els ocells modulen a una velocitat tan elevada que ens és impossible discernir aquets matisos. L’any 1983, l’ornitòleg hongarès Peter Szöke va publicar un disc on es poden sentir aquests cants amagats. Per aconseguir aquests sons va desconstruir i alentir el cant dels ocells, i com a resultat va obtenir una música gairebé operística.

La comunicació amb els ocells Els caçadors fa segles que utilitzen el cant dels ocells per atreure’ls i caçar-los. Ara, els científics i els ornitòlegs fan servir aquesta mateixa tècnica per estudiar-los. Francesc Sardà, de l’Institut Català d’Ornitologia, treballa amb guatlles. Ha pogut observar que migren a través de la península seguint la maduració dels camps de cereals. A la primavera els cereals, en verd, ocupen una extensió important del territori. A mesura que avança la temporada, els cereals maduren, se seguen i obliguen les guatlles a canviar de camp. A finals de juliol la majoria de les guatlles es concentren a la Meseta castellana, on queden els últims camps sense segar, conservats pel fet que l’altitud i la latitud en retarden la maduració.

Posats a comunicar-nos amb els ocells, no només fem de femella o de mascle, també podem fer de pare. Alfons Arisó és falconer i criador de falcons des de fa 22 anys. Té una àmplia experiència comunicant-se amb pollets incubats artificialment. Quan tenen deu dies, els pollets de falcó es transfereixen a una mare adoptiva, que els acabarà de criar. Amb aquest sistema s’augmenta l’èxit reproductiu. Una vegada han crescut i tenen totes les plomes, els falcons són ensinistrats durant uns quants mesos fins que estan preparats per aixecar el vol. Amb la pràctica i amb una bona comunicació, el falconer aconsegueix que el falcó cooperi. Parlant, la gent s’entén, fins i tot amb els ocells.

Les plomes serveixen per volar, per abrigar i per comunicar. El reporter Pere Renom caça ànecs amb les mans, visita una fàbrica d’edredons, mesura els colors d’unes mallerengues, observa la parada nupcial d’un sisó i mostra la gran diversitat de colors dels ocells en un vestiteca. I el presentador Jaume Vilalta explica com el plomissol reté la calor corporal i com es produeixen els colors iridescents de les plomes.

La visió és un capítol dedicat a l’anatomia i la funcionalitat de l’ull humà: què li passa a l’ull quan es fa vell? Es compara la visió humana amb la d’un ratpenat i un rapinyaire; com són els colors que percep l’ull humà; què li passa a un daltònic; què s’ha de tenir en compte a l’hora de comprar-se unes ulleres de sol, com afecta la vista...

Com tantes altres dones amb fills, la reportera Georgina Pujol es mata a treballar a casa i a la feina i al final del dia se sent desfeta, sense ganes de res. No es veu amb cor de trobar temps per fer gimnàstica. Finalment accepta posar-se en mans d’un preparador físic i va al metge i a una nutricionista. Al principi li costa molt molt, però aviat nota que el seu estat d’ànim millora, en quatre mesos perd cinc quilos, estilitza la figura i guanya força física i mental.

En aquesta transformació l’ajuden el Dr. José Luis Doreste, especialista en medicina de l’esport, la metge i nutricionista Pilar Senpau, el podòleg Martin Rueda, la fisioterapeuta del sòl pèlvic Francisca Garcia i el preparador físic David Pérez.

Els bits d'intel?ligència, l'estimulació precoç de la memòria, l'ús de la música per aprendre matemàtiques... Hi ha diverses estratègies que serveixen per estudiar millor. Però n'hi ha una d'inesperada: fer esport. Ho demostra un estudi de la UAB.

Què és el que fa que recordem algunes coses i altres no? Se sap que el cervell enregistra molt bé les coses lligades a les emocions, però hi ha més tècniques. La reportera Georgina Pujol va a una escola de Mataró per gravar un videoclip. Però el tema no és ni de Paulina Rubio ni de Shakira. És un hip hop de la taula del vuit. Visita també un parvulari que fa l'estimulació primerenca i a la UAB descobreix el BDNF, una proteïna que és un factor de creixement neuronal que es genera fent esport.

Hi participen la pedagoga M. Del Pozo, directora del Col?legi Montserrat de Barcelona; David Costa, de l'Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Mara Dierssen, neurobiòloga del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona.

Georgina Pujol presencia el moment en què activen l’implant coclear que el Dr. Orús va posar a Aurora Rodríguez a l’Hospital de Sant Pau, que hi torna a sentir després de vuit anys de sordesa absoluta. Marta Capdevila, il?lustradora de “Les Tres Bessones”, ja va passar per aquesta experiència. Als 38 anys va poder sentir la veu dels seus fills i ho va reflectir en un conte. El seu fill Marcel viu la sordesa sense cap limitació. Ell porta dos potents audífons, com altres nens de l’escola Tàber, que pot desconnectar a voluntat. Des de plató, Jaume Vilalta explica com és l’oïda interna i permet als espectadors poder sentir una frase tal com la senten els qui porten un implant.

L’orella és un òrgan molt fi. Té un marge dinàmic d’un bilió (un 1 seguit de dotze zeros). Això vol dir que té una sensibilitat extraordinària, però al mateix temps és un òrgan molt delicat.

L’anatomia de l’orella El presentador Jaume Vilalta explica el funcionament de l’orella. La part exterior de l’orella està formada pel pavelló auricular, concentra el so i el canalitza cap al conducte auditiu. En aquest conducte es forma una ona plana que impacta al timpà, una membrana prima que aïlla la part interna de l’orella de l’exterior. El timpà transmet les vibracions de l’aire als ossos òtics (el martell, l’enclusa i l’estrep). Aquests ossos piquen a la porta de la còclea, l’autèntic sensor d’àudio.

La còclea, un sensor prodigiós La còclea és una espiral tan petita com un cigró, d’uns 35 mm de diàmetre, com el tap d’un bolígraf tipus “Bic”, i està plena de líquid. És tan delicada que està blindada per un càpsula òssia, i aquesta, al seu torn, protegida pel crani. A l‘interior de la còclea hi ha l’òrgan de Corti, que té una forma similar a una llengüeta. L’òrgan de Corti presenta un gruix diferent al llarg de la seva longitud i al seu interior hi ha fins a 25 mil sensors que són grups de cèl?lules ciliades. Les d’un extrem estan especialitzades en els sons greus i les de l’altre extrem en els aguts. Quan els ossos òtics piquen sobre la finestra oval, transmeten la vibració al líquid, que envolta l’òrgan de Corti, i es forma una ona estacionària. Aquesta ona genera punts de pressió en llocs diferents segons la freqüència del so que arriba. La pressió exercida als diferents punts de l’òrgan de Corti es detectada per les cèl?lules ciliades, les encarregades d’excitar el nervi de l’oïda. Aquestes cèl?lules són molt sensibles, els sons massa forts les van trencant i no poden regenerar-se. Així doncs, sentir un so molt fort de manera habitual pot provocar sordesa. Podria ser comparat amb un camp de gespa: quan el trepitgem de manera ocasional, pot recuperar-se, però si hi muntem un concert de rock quedarà inservible.

Com funciona l’implant Jaume Vilalta i la pianista Marta Millà comparen la còclea amb un piano: els sensors de l’òrgan de Corti serien les tecles, i el nervi les cordes que hi ha dins, la caixa del piano. Si fallen els sensors, és com si el teclat no funcionés, no arriba cap informació del món exterior, malgrat que funcioni el nervi. Aquest problema pot solucionar-se amb un implant coclear. L’implant es col?loca a l’interior de l’òrgan de Corti i estimula directament el nervi. Actualment poden tenir fins a 22 elèctrodes. Cada elèctrode estimula una àrea àmplia de cilis: “Sentir-hi amb un implant -diu Jaume Vilalta- és com tocar les cordes d’un piano amb els punys”. Cada elèctrode de l’implant correspon a un canal de freqüència determinat i junts formen el so que sentirà una persona sorda. Al plató en sentim una reproducció, tal com diu el presentador: “encara que per a nosaltres sembli la veu d’un robot, per a ells és com música celestial".

La sang tan sols ocupa uns 5 litres, però és un sistema molt organitzat que distribueix tot allò necessari per al cos (oxigen i nutrients) i en recull els residus. Tant sols els eritròcits, les cèl?lules transportadores de l’oxigen, són més de 25 bilions i es van canviant cada 4 mesos. A diferència d’antibiòtics, analgèsics, o hormones com la insulina o el cortisol, la sang humana no es pot fabricar.

La pressió arterial Tots ens hem mesurat la pressió sanguínia alguna vegada, però, què signifiquen les dues xifres que ens dóna el metge? A plató, Jaume Vilalta compara el sistema vascular amb un circuit de fontaneria, les canonades serien les venes i artèries i el líquid que viatja pel seu interior, la sang. Aquest sistema vascular té una pressió més elevada que l’atmosfèrica, si no quan ens féssim un tall la sang no sortiria i entrarien aire i microorganismes de l’exterior. Aquesta és la pressió del circuit sanguini en repòs i correspon a la segona xifra que ens dóna el metge. Però la nostra sang mai està quieta, el cor és una bomba que la impulsa a través del circuit. El cor té dos moviments, la contracció s’anomena sístole i la relaxació, diàstole. La sístole permet augmentar la pressió local, gràcies a ella la sang circula i la pressió va disminuint fins a la següent contracció. Aquesta pressió sistòlica és la primera que ens diu el metge, i representa la pressió màxima del circuit. Molts dels problemes arterials són conseqüència d’un augment (hipertensió) o una disminució (hipotensió) de la pressió sistòlica.

Els grups sanguinis Una transfusió sanguínia és una pràctica mèdica habitual, però delicada a causa dels grups sanguinis. Els grups sanguinis, els determinen els tipus de molècules presents a la membrana dels glòbuls vermells (eritròcits), que a banda d’altres funcions, actuen com antígens dels sistema immunològic. Actualment es coneixen 32 grups diferents, el més conegut i l’únic que presenta anticossos congènits és el sistema AB0. Cada persona presenta un antigen o identificador diferent que pot ser A, B, AB o 0 (zero o O) i els seus corresponents anticossos. Així, doncs, les persones amb una sang A presenten anticossos contra la B. Les de sang B tenen anticossos contra la A. Les de sang AB no tenen cap tipus d’anticòs i finalment les de sang 0 presenten anticossos contra A i B. Aquesta característica és molt important a l’hora de donar sang. Les persones del grup AB poden rebre sang de qualsevol grup perquè no presenten cap tipus d’anticòs (receptors universals) i les persones del grup 0 poden donar sang a qualsevol grup, perquè no existeixen anticossos contra 0 (donants universals). Aquest sistema és complica quan hem patit una primera transfusió, ja que en entrar en contacte amb una sang diferent, és possible que haguem desenvolupat anticossos específics contra algun dels altres 31 grups sanguinis restants. A partir d’aleshores, en segones o terceres transfusions, podríem manifestar reaccions de rebuig.

Els aliments probiòtics, com el iogurt, poblen els intestins de bacteris que possibiliten la digestió i estimulen el sistema immunitari. Visitem els laboratoris on els seleccionen com a aliments funcionals i com a factors terapèutics.

De bacteris intestinals en tenim tants milions que arriben a pesar fins a un quilo i mig, com el fetge d’un adult. I ens donen un 10% de l’energia que necessitem per viure. Alguns científics l’han batejat com l’òrgan invisible. S’alimenten de la fibra que contenen la verdura, els cereals, la fruita seca o el llegum.

Actualment, la superfície forestal de Catalunya és del 61%, una de les més altes d’Europa. Aquesta situació que aparentment sembla beneficiosa pel medi ambient, se’ns pot girar en contra. Està comprovat que, quan la superfície forestal sobrepassa el 59% d’un territori, l’incendi pot ser devastador. I és que com més a prop estiguin els boscos entre ells, més alt és el risc de propagació. Per tant, tenir bosc és bo però cal tenir en compte que com més bosc tinguem, més perill hi haurà.

Per què la roba militar del segle XVIII era de colors ben vistosos en lloc de ser de camuflatge com avui? Com funcionaven les armes de foc? Quins factors decidien la victòria a camp obert? Com es plantejava un setge a una ciutat? I com es defensava? Com era la medicina i la cirurgia? El reporter Pere Renom dispara amb un fusell antic i demostra la poca precisió del sistema d’avantcàrrega. Al castell de Cardona analitza l’enginyeria de les fortaleses i com l’artilleria s’hi enfrontava en els setges amb canons i morters. El supercomputador Mare Nostrum modelitza el comportament individual i col?lectiu dels soldats dels exèrcits francès-borbònic, anglès i català i els resultats es contrasten amb les descripcions històriques de les batalles. Veiem els procediments d’amputació i cauterització anteriors al descobriment d’antibiòtics i anestèsics. A plató, Jaume Vilalta explica l’evolució de la bala i el moviment del tir parabòlic.

Hi intervenen Francesc Xavier Hernández del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la UB. Xavier Rubio, del Barcelona Supercomputing Center; Jordi Espriu de l’Associació de Miquelets de Catalunya i Alfons Zarzoso del Museu d’Història de la Medicina de Catalunya.

L’evolució fulminant de la bala L’onze de setembre de 1714 va ser una data clau en la història de Catalunya. La Guerra de Successió, que havia tingut Europa durant una dotzena d’anys enfrontada entre el bàndol dels austriacistes i el dels borbònics, s’acabava. El setge de Barcelona en va ser l’última batalla. La capacitat destructiva de l’armament en aquella època no es podia comparar amb l’actual. El 1714 un bon tirador necessitava un mínim de 40 segons per tornar a disparar. La idea d’empaquetar tots els elements per poder disparar (pólvora fina per a la ignició, pólvora gruixuda per a l’explosió, bala...) ja la tenien des de feia molt temps, però sempre topaven amb una dificultat: la pólvora no s’inflama per impacte: perquè s’encengui cal provocar una guspira o una flama. Aquest problema va persistir fins que, el 1799, el duc de Norfolk va inventar el fulminant, que sí que s’inflama amb un cop. A partir d’aquí ja va ser molt més fàcil reduir el temps entre tret i tret i van aparèixer un seguit de solucions. Un dels primers dissenys va ser el cartutx Dreyse, un paquet de paper que contenia la pólvora i la bala, suportada per una peça de fusta. Més tard es va dissenyar el percutor lateral, anomenat Lefaucheux. Molt eficaç, però perillós, ja que qualsevol cop disparava la bala accidentalment. Fins que, el 1857, Horace Smith i Daniel Wesson van dissenyar la bala que ha arribat fins als nostres dies. El cartutx actual està format pel fulminant, la pólvora o càrrega explosiva, la beina i el projectil, que va encaixat a la beina. Aquest invent va incrementar considerablement la velocitat del tret i va permetre inventar les metralladores. Avui en dia, l’M134 Nimgun és la més ràpida de totes. Dispara cent bales per segon.

El moviment parabòlic Per molta velocitat que apliquem a una bala, sempre caurà. La força de la gravetat l’atreu cap a terra, la desvia cap avall. Però per què fa una trajectòria corba en caure? Jaume Vilalta explica el moviment parabòlic a través d’un assaig. Per poder analitzar-lo descompon els dos moviments: l’horitzontal i el vertical. Si una bala rep un impuls horitzontal anirà a una velocitat constant i a cada interval de temps recorrerà sempre el mateix tram. El fregament amb l’aire l’anirà frenant, però molt poc. Serà la força de la gravetat la que la desviï cap al centre de la terra. En aquest cas, el moviment vertical és uniformement accelerat: la gravetat fa que un objecte en caiguda corri cada cop més i més. A plató, Jaume Vilalta va marcant sobre l’eix vertical i sobre l’horitzontal la posició de la bala a cada instant. Quan es creuen les dues posicions sobre el quadrant, es perfila un gràfic que és justament una paràbola. El moviment parabòlic fa més difícil d’apuntar. Per això un tirador hi ha d’afegir sempre una certa alça. Però, en canvi, és un moviment que permet esquivar muralles amb molta més facilitat. Els morters aprofiten el moviment parabòlic per aconseguir que les bombes passin per sobre d’obstacles i caiguin pràcticament en vertical sobre el seu objectiu.

A Catalunya, els diferents tipus de tòfona que més es troben són la tòfona negra (Tuber melanosporum), la magenca (Tuber brumale) i la d’estiu (Tuber aestivum). A banda d’aquestes, també tenim la tòfona gravada (uncinatum), que té força valor. Bàsicament creix als països del nord d’Europa, i aquí només es troba entre Berga i el Cadí. La tòfona de pi (mesentericum) sovint ni es cull perquè no es valora. Però de les que es cullen aquí, la tòfona negra (Tuber melanosporum) és l’estrella. Al mercat es pot trobar a un preu que va des dels 500 als 1.200 euros el quilo. Encara no se sap cultivar tots els tipus de tòfones que hi ha. La tòfona negra, la més valorada de la península ibèrica, es planta en terrenys calcaris i es fa pregar. Triga entre cinc i deu anys a donar fruits. Però també es diu que és un fruit agraït, perquè creix a casa del pobre.

Pugem dalt d’una ambulància del Servei d’Emergències Mèdiques. Intentem reanimar una persona amb parada cardiorespiratòria amb un aparell molt sofisticat que es diu Lucas. Però cal també saber fer compressions cardíaques a mà, perquè cada minut és decisiu per a la supervivència. Les fem al ritme de “La Macarena” amb un expert del SEM.

La reportera del programa, Georgina Pujol, conviu una setmana amb els professionals de salut del servei d’Urgències de l’hospital Moisès Broggi de Sant Joan Despí. En aquest centre del Baix Llobregat atenen 190 pacients al dia. Diagnostiquen i tracten des d’aturades cardíaques, ictus, ofecs, cremades de segon grau, pèrdues de coneixement fins a fractures de pelvis, entre moltes altres patologies. Cada dia és un repte i una incògnita. Els experts en salut han de saber identificar en només uns minuts quins són els casos més greus, i classificar-los segons la urgència del tractament.

Què és un TAC? La Tomografia Axial Computeritzada, TAC, es basa en un conjunt de radiografies. Les radiografies són una projecció plana del que hi ha a l’interior d’un objecte determinat. A partir d’elles podem anar deduint quina és la forma i mida del cos, però en necessitem moltes per conèixer la forma real. Per fer un TAC totes les radiografies es fan des d’uns angles de referència.

Quan parlem d’un ésser viu, les diferents densitats del cos donen radiografies amb tota una gamma de grisos molt diferent, depèn de cada substància, fet que suposa una gran quantitat d’informació addicional. Per poder desxifrar i interpretar tota la informació generada són imprescindibles els computadors. Gràcies a tot un seguit de càlculs es crea un espai virtual en tres dimensions que conté la informació. A partir d’aquí el computador pot recalcular els talls d’imatge que se li demanin. Tomografia vol dir, justament, “tall d’imatge”

Del “massatge cardíac” al Lucas Si ens trobem davant d’un persona que ha tingut un atac de cor i no sabem què fer, hem de tenir molt clar que si no fem res morirà. A plató el metge Francesc Carmona, del Servei d’Emergències Mèdiques, i Jaume Vilalta expliquen què hem de fer si ens trobem en aquesta situació. El més important és trucar al 112 i mentre esperem l’ambulància s’ha de fer la maniobra de compressió toràcica. Si no fem aquesta maniobra tant temps com faci falta, cada minut que passi es reduiran un 10% les possibilitats de supervivència.

El Dr. Carmona insisteix que no es pot dir “massatge cardíac”, perquè en realitat es tracta d’unes compressions extremadament enèrgiques i rítmiques que han d’aconseguir que l’estèrnum baixi 5 centímetres, el que equival a uns tres dits. D’aquesta manera es manté la circulació de la sang mínima perquè no morin les cèl?lules del cor i del cervell, que són les més sensibles.

La compressió és realitza amb el taló de la mà i pressionant al centre de la caixa toràcica amb força, sense tenir por de trencar alguna costella. “Un bon truc per recordar el ritme és cantar La Macarena, o Stayin Alive, dels Bee Gees, que tenen més de 100 pulsacions per minut. L’exercici resulta esgotador per això és molt important fer relleus i no parar mai, fins que arribi un servei d’assistència mèdica.

Actualment alguns equips d’emergències disposen d’un aparell molt eficaç que els facilita aquesta feina, s’anomena LUCAS i és capaç de realitzar compressions toràciques sense cansar-se, a un ritme constant i sense parar.

Encara que pugui semblar increïble, la compressió toràcica permet recuperar persones que feia més de 50 minuts que no tenien batec espontani.

Tres generacions de dones d’una mateixa família expliquen la seva primera menstruació. Odiada o desitjada, és un semàfor de fertilitat que desapareix amb la menopausa.

La regla sovint es viu amb dolors, avorriment o indiferència. Però ja no és un secret. Donem les claus per reconèixer quan s’està ovulant. I això només passa entre 24 i 48 hores al mes. Perquè a diferència de la majoria de femelles del regne animal, la de les humanes és aparentment oculta. Però es pot aprendre a identificar. Fins i tot, hi ha estudis científics que demostren que les dones estan més boniques i tenen més desig sexual en els dies de l’ovulació. Aquesta qüestió l’aborda en Pere Estupinyà, bioquímic i divulgador científic, en el seu llibre S=EX2 . I tant la Montse Roura, empresària i fundadora d’Ella y el abanico, com l’actriu Mercè Espelleta i la Begoña Torres, taxista, parlen de la seva experiència amb la menopausa. Una etapa que també es viu com una alliberació o un torment. Però, sempre, amb un ventall a la mà.

Què és la menstruació? L’aparell reproductor femení està format per dos ovaris, dins de dels quals trobem fol?licles immadurs que contenen un òvul cadascú. Cada dona neix amb un nombre determinat d’òvuls, més dels que podrà necessitar al llarg de la seva vida. Els ovaris es comuniquen amb l’úter a través de les trompes de Fal?lopi. A les parets de l’úter cada mes es crea un endometri, un teixit tou que recobreix les parets. L’endometri és com el “niu” on s’instal?larà l’òvul fecundat i creixerà l’embrió. Si no hi ha fecundació aquest “niu” serà eliminat, es tanquen els vasos sanguinis i l’endometri es desprèn i es disgrega. Aixó és el flux menstrual. No és una hemorràgia, sinó les restes de l’endometri, com és un teixit molt irrigat conté molts glòbuls vermells i té aquest to vermellós.

Cada cicle menstrual dura aproximadament uns 28 dies de mitjana, pot durar una mica menys o una mica més. A principi del cicle en un des dos ovaris comença un activitat frenètica, una vintena de fol?licles comença a madurar i a créixer. Paral?lelament, a l’úter comença a construir-se, poc a poc, un nou endometri. Passats uns dies, els fol?licles han crescut suficient, però només un ha madurat completament. Aquest acabarà alliberant un òvul madur. És el que s’anomena ovulació.

La ovulació acostuma a ser 14 dies després de l’inici de l’última regla. L’òvul madur comença a viatjar per les trompes de Fal?lopi i si es troba amb els espermatozoides pot haver-hi embaràs. Però si no el fecunden tornarà a venir la regla i començarà un nou període.

El cicle hormonal Durant el cicle menstrual passen dues coses alhora, l’inici de l’aparició del flux menstrual i l’inici de maduració d’alguns fol?licles que contenen òvuls. A mida que els fol?licles van creixent es genera una gran quantitat de l’hormona esteroïdals, l’estrogen.

Les hormones son un sistema molt eficaç de comunicació. Però son un missatger químic que viatja per la sang, i per tan no és un missatge secret i tot l’organisme se n’assabenta i això té conseqüències. Per exemple l’estrogen es l’encarregat de fer créixer l’endometri, però també ajuda a la formació de col?lagen, estimula la pigmentació de la pell, distribueix el greix corporal... I la seva disminució pot produir canvis d’humor, irritabilitat o abatiment. Aquest possibles efectes depenen molt de cada dona.

A partir d’un determinat moment els fol?licles fabriquen inhibina, una altra hormona. La inhibina s’encarrega de frenar el creixement dels fol?licles. Assistint a una “guerra entre fol?licles”, al final només en quedarà un. Com que hi ha menys fol?licles madurant hi ha una gran baixada d’estrogen i de inhibina. Aquesta baixada es detectada per la hipòfisi, aquest òrgan es troba a al base del crani i és molt petit. Quan es detecta aquesta baixada aboca a la sang l’hormona Luteizant. Aquesta hormona provoca que el fol?licle s’obri i deixi sortir l’òvul. A més els fol?licle canvia d’estructura i es transforma en una glàndula amorfa, anomenada cos luti. El cos luti fabrica estrogen, però menys, la principal hormona que fabrica és la progesterona. Aquesta hormona provoca que l’endometri creixi i creixi. A més provoca que el moc uterí es faci més espès per taponar l’úter i evitar el pas de gèrmens; finalment també inhibeix la maduració fol?licular, ja que hi ha un òvul madur esperant ser fecundat. El cos luti es va extingint i desapareix als 12 dies.

Quan desapareix el cos luti i baixa la quantitat d’estrogen i progesterona, la baixada provoca la degradació i caiguda de l’endometri.

La hipòfisi detecta la baixada dels nivells d’estrogen i es posa a fabricar FSH, una hormona estimulant dels fol?licles i provocarà que una vintena de fol?licles comencin a madurar, començant de nou un altre cicle.

L’ou o la gallina? El reporter Pere Renom i Àngel Galobart, de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, visiten el jaciment de Coll de Nargó, un dels més importants d’Europa en ous de dinosaure. Aquests ous són molt útils per establir millor la cronologia del final de l’era mesozoica i permeten conèixer com era la biologia reproductiva de diferents espècies de dinosaure.

A plató, Jaume Vilalta mostra un ou de la col?lecció CosmoCaixa, que té 70 milions d’anys. Un ou de Saltasaurus, un dinosaure que feia uns 12 metres i pesava unes 8 tones. Haurien de passar més de 50 milions d’anys perquè a les selves del sud-est asiàtic apareguessin els primers animals semblants a una gallina. I la gallina es va domesticar, per primer cop, fa només 10 mil anys. Però encara hi ha ous molt més antics que el de Saltasaurus. Els amfibis, els peixos i també tots els invertebrats que van precedir els dinosaures es reproduïen per ous.

De fet, els primers organismes unicel?lulars es poden considerar,d’alguna manera, ous. Per tant, els ous són, com a mínim, 3.000 milions d’anys anteriors a les gallines. Els dinosaures es van extingir fa 65 milions d’anys i molts dels rèptils actuals estan amenaçats d’extinció. Al Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya crien en captivitat diferents espècies de rèptils autòctons i exòtics, especialment tortugues, i participen en diferents programes de reintroducció. Albert Martínez, explica com s’incuben artificialment els ous per augmentar l’èxit en les eclosions i determinar el sexe de les cries.

Indicadors de contaminació Els ous els fabrica la femella a partir d’allò que menja, per tant es poden estudiar com a bioindicadors ambientals. Renom visita la Punta de la Banya al Delta de l’Ebre acompanyat de Carolina Sanpera, del Departament de Biologia Animal de la UB, i Lluís Jover, de l’Institut Recerca Biodiversitat de la UB. Allà descobreix que els ous de gavina corsa indiquen, per exemple, que els nivells de mercuri a la Mediterrània han augmentant sensiblement en els últims 50 anys, mentre que el DDT s’ha reduït molt d’ençà de la seva prohibició com a insecticida.

Reproducció In Vitro Els humans no ponem ous, però també ens reproduïm per mitjà d’ous. Les parelles amb problemes de fertilitat se sotmeten a diferents tractaments que permeten veure de ben a prop com és la fecundació humana i els primers estadis de desenvolupament. Jose Teruel, de l’Institut Valencià d’Infertilitat, fa diverses fecundacions in vitro amb microinjecció intracitoplasmàtica (ICSI) i mostra al reporter com es va dividint l’embrió en un incubador fins que es pot implantar a l’úter d’una dona el 5è dia de desenvolupament. En certa manera, la nostra reproducció continua lligada als ous. I la ciència, també.

Eina de laboratori El reporter Pere Renom visita l’Institut de Recerca Biomèdica, on Eulàlia Belloc li explica l’ús dels ous de granota com a model per estudiar el càncer. Les cèl?lules embrionàries es divideixen molt ràpidament i funcionen de manera molt similar a com ho fan les cèl?lules cancerígenes. Per tant, estudiant la manera d’aturar el desenvolupament de les cèl?lules embrionàries es podria aplicar a les cancerígenes.

La mida de l’ou té alguna relació amb la mida de l’au? A la natura hi ha unes limitacions màximes i mínimes en la mida dels ous, per raons físiques i de desenvolupament embrionari. Per això, encara que sorprengui, un ou d’estruç és proporcionalment petit i un ou de colibrí proporcionalment gran. Si prenem com a referència l’ou més familiar per a nosaltres, l’ou de gallina, podem calcular que la gallina pon un ou unes 50 vegades més lleuger que ella mateixa. Una gallina de tres quilos, 3.000 grams, fa un ou de 60 grams. És a dir, una relació d’1 a 50. No és un ou gaire gros. Una gallina que pesés 65 quilos, com una persona, pondria ous de quilo i quart, mentre que normalment una dona fa nadons de més de tres quilos. Si mirem l’estruç, l’ocell més gros del món i que pon l’ou més gros del món, resulta que l’ou no és pas tan gros com tocaria. Un estruç pesa uns 100 kg, així que, seguint la proporció de la gallina, hauria de fer ous de dos quilos, però, en realitat, els fa de quilo i quart.

La relació és d’1 a 75. Això vol dir que els seus ous són proporcionalment molt més petits que els de la gallina. I és que un ou no pot ser tan gros com es vulgui. Perquè l’ou respira. La closca té milers de foradets per on es fa un intercanvi de gasos, però tot i que respira, no té pulmons. L’oxigen ha de viatjar cap al centre de l’ou a poc a poc, per difusió. Això implica que cap part de l’ou no pot ser gaire lluny de l’exterior. En un ou molt gros, el centre de l’ou seria massa lluny de la closca i no podria rebre oxigen. Malgrat aquesta limitació de grandària de l’ou, l’ou d’estruç no és l’ou més gros possible. A Madagascar hi va haver una espècie, extingida fa poc més de 500 anys, que feia ous de 34 cm de llarg. Era una bèstia de 3 metres, l’ocell elefant.

Si anem a l’altre extrem, per trobar l’ou d’ocell més petit hem d’anar a Cuba a veure el colibrí abella. La femella pesa 1,8 grams i pon ous com un pèsol, un ou grandiós en comparació amb la mare, però és que els ous d’ocell tampoc no poden ser tan petits com es vulgui. Per petita que sigui l’espècie d’au, un pollet necessita un cert temps per formar-se, de manera que al rebost hi ha de tenir prou aliment. Les incubacions més breus són d’uns 12 dies, en el cas dels ocellets molt menuts, i la més llarga és la del kiwi de Nova Zelanda, que arriba a 85 dies.

Les parts de l’ou Un ou sense fecundar és una sola cèl?lula. El primer que veiem en un ou d’aviram és la closca, un recobriment de carbonat càlcic que dóna protecció mecànica al projecte reproductiu. La closca està plena de foradets, perquè l’embrió pugui respirar. De fet, al llarg dels dies l’ou evapora aigua i perd pes. Això ens pot servir per distingir un ou fresc d’un ou vell. L’ou fresc pesa més i s’enfonsa. Si sura, és vell. Sota el calci de la closca hi ha dues membranes que donen protecció microbiana a l’embrió. Si obrim l’ou, el més evident és el rovell. El rovell és l’aliment per a l’embrió que creixerà dins de l’ou fins al dia de l’eclosió. El rovell és, en pes, la tercera part de l’ou i té molts greixos. Tot aquest aliment és per a l’embrió que, si tot va bé, es formarà a partir del disc germinal. Si el rovell és l’aliment, podríem simplificar dient que la clara és el beure. No és ben bé així, però el 90% de la clara és aigua i la resta són proteïnes, principalment albúmina, que és una proteïna essencial. Aquestes proteïnes tenen forma allargada i, si s’escalfen, s’entrellacen entre elles en forma d’espiral. La clara qualla i canvia de color, de gairebé transparent a blanc. La clara és aproximadament el 60% de l’ou, no té gens de greix i poquíssims carbohidrats, menys d’un 1%. A més de les seves propietats alimentàries, tant per a nosaltres com per al poll, també serveix com a amortidor per protegir l’embrió. I el que serveix també per lluitar contra els cops mantenint el rovell i l’embrió al mig de l’ou és la calaza, una espècie de tirant elàstic fet de dues espirals.

L’estret de Gibraltar és el límit de distribució mundial de diverses espècies, tant de vegetals com d’animals. Hi trobem micos, camaleons, ibis eremita, els últims boscos de laurisilva d’Europa i les darreres restes dels nostres cosins neandertals. En coneixem també la història geològica recent. Hi intervenen Eric Shaw, encarregat dels micos de Gibraltar, Clive Finlayson, director del Museu de Gibraltar, el biòleg i etnobotànic Jesús Sánchez i l’ornitòleg Yeray Seminario.

El coure és un material que ha ajudat a canviar el món, juntament amb l’energia elèctrica. És un bon conductor de l’electricitat i això ha fet possible gairebé totes les tecnologies que determinen el nostre dia a dia.

El reporter Pere Renom s’enfila amb uns electricistes per substituir els cables de coure desprotegits per cable d’acer trenat i plastificat. Segueix el coure fins a la planta de recuperació i la foneria. Veu el procés metal?lúrgic, com es fon i com es lamina per obtenir-ne la matèria primera amb què es fabriquen les catenàries dels ferrocarrils. Descobreix també què és un superconductor, i que n’hi ha de basats en compostos de coure. I participa en un experiment per veure com la resistència d’un cable elèctric fabricat amb material superconductor desapareix quan es refreda amb nitrogen líquid.

El programa també tracta el paper del coure en els éssers vius. Bàsicament és un transmissor d’electrons en moltes reaccions bioquímiques, però en els crustacis fins i tot forma part de la seva sang.

Finalment, visita el MNAC per mostrar que el coure forma part de molts dels pigments verds i blaus de les pintures gòtiques. La seva anàlisi permet millorar les tècniques de restauració.

El coure, un bon conductor El corrent elèctric és el trànsit d’electrons: i, com més electrons, més corrent. Depèn de com sigui cada material serà més o menys conductor dels electrons. El coure és un dels millors conductors que hi ha, i això s’explica per la seva estructura atòmica. Jaume Vilalta explica que els electrons d’un àtom estan organitzats per òrbites al voltant d’un nucli. En les òrbites més pròximes al nucli, els electrons se senten molt atrets pel nucli, hi estan molt lligats. Com més lluny estiguin els electrons del nucli, més dèbil serà aquest lligam. Per estar en equilibri, un àtom ha de tenir sempre el mateix nombre d’electrons en òrbita que de protons al nucli. L’àtom de coure té 29 electrons ordenats de la manera següent: 2 electrons a la primera òrbita, 8 a la segona, 18 a la tercera i 1 a l’última. Aquest electró perifèric està tan poc lligat que és fàcil que el coure “accepti” d’intercanviar electrons amb els àtoms veïns, sempre que la suma total dels seus electrons sigui 29 i es mantingui l’equilibri. L’estructura del coure metàl?lic facilita l’intercanvi d’electrons de l’última òrbita entre diferents àtoms. Podríem imaginar el coure com una malla ordenada d’àtoms envoltada d’una sopa d’electrons perifèrics que van saltant d’un a l’altre amb molta llibertat. En el moment que posem aquesta estructura en un circuit elèctric, el trànsit d’electrons serà molt fàcil: cada àtom de coure cedirà i acceptarà un electró a gran velocitat i el corrent elèctric passarà amb facilitat.

La llei d’Ohm Vilalta compara el corrent elèctric amb el corrent d’aigua que surt d’un dipòsit que té a plató. Podríem dir que la quantitat d’aigua que passa en un moment determinat és el corrent. Es mesura en ampers. A mesura que el presentador va omplint la columna d’aigua, com més gran és la diferència entre el nivell del forat de sortida i el nivell màxim de l’aigua, amb més pressió surt el raig. En electricitat, d’aquesta diferència de nivell se’n diu “diferència de potencial”. La pressió de l’aigua seria la tensió elèctrica i es mesura en volts. La llei d’Ohm relaciona tots aquests paràmetres. Diu que el corrent (la intensitat) que passa per un circuit creix amb la tensió i disminueix amb la resistència. Intensitat = tensió / resistència

En conseqüència, si volem augmentar la intensitat hem d’augmentar la tensió o bé disminuir la resistència. A plató, Vilalta presenta un circuit elèctric format per una bateria de cotxe carregada a 14.4 volts i un cable que va del pol positiu al negatiu. Quan el circuit és obert, el corrent és de 0 ampers i no hi ha circulació. Quan el tanca amb una resistència, com una bombeta, veiem que aquesta s’encén, cosa que vol dir que s’estableix la circulació. Paradoxalment, quan diem “obre el llum”, el que en realitat fem és tancar el circuit, i quan diem “tanca el llum”, el que fem és obrir el circuit. Si volem augmentar la lluentor de la bombeta necessitarem més corrent, o sigui, més electrons passant pel filament, i per tant la bombeta ha de tenir menys resistència. En conseqüència, els aparells més potents han de tenir menys resistència. El corrent elèctric viatja del pol positiu al negatiu, però, en canvi, els electrons viatgen del pol positiu al negatiu perquè tenen càrrega elèctrica negativa.

Màquines de caminar i lluitar L’exèrcit romà va arribar a Empúries l’any 218 abans de Crist. Uns 20.000 soldats van desembarcar-hi. I d’allà, van anar baixant fins al riu Ebre. Una mica més amunt, van crear la base militar més important de la península que després es va convertir en la ciutat de Tarraco. L’exèrcit romà era molt poderós i estava molt ben equipat. Estava format per milers de soldats que lluitaven per un salari que cobraven tres cops l’any. Per això buscaven la màxima eficàcia i la victòria ràpida. Els legionaris portaven a sobre tot allò que necessitaven per viure i lluitar, uns 30 quilos de pes. Anaven carregats com a mules. De fet, se’ls coneixia com “les mules de Màrius” perquè va ser aquest general de la República Romana qui va fer que els soldats ho duguessin tot al damunt. Caminaven entre 25 i 30 quilòmetres al dia. Eren autèntiques màquines de treballar. Els romans copiaven la tecnologia militar dels seus rivals i les adaptaven a les seves necessitats. De fet, van heretar la catapulta dels grecs. Aquestes màquines podien tenir 20 metres d’alçada i no les transportaven d’un lloc de combat a un altre, les construïen en cada assetjament. Es tensaven amb un mecanisme de torsió de cordes. Podien llançar projectils fins a 300 metres de distància.

El primer aqüeducte de Tarraco La galeria excavada és a tretze metres per sota de l’antiga ciutat romana i és una de les obres hidràuliques més antigues de la península. Comunica amb quatre llacs subterranis. Per accedir-hi, cal baixar dos pous amb una corda. La tècnica d’excavació d’aquest aqüeducte és molt semblant a la que feien servir els miners per fer túnels. Aquesta cova és un dels secrets més ben guardats de Tarragona. Té prop de 5.000 metres quadrats de superfície. Es va descobrir per casualitat fa 17 anys. En l’època romana, a Tarraco hi havia diversos pous que captaven l’aigua directament d’aquí. Els arqueòlegs creuen que, a la Tarraco Imperial, l’aigua de la cova urbana desembocava al mar.

Trencar pedres amb fusta i aigua El romans feien unes petites clivelles o fenedures a la roca, o aprofitaven esquerdes ja existents, i hi ficaven, ben atapeïda, fusta ben seca. La fusta seca ha perdut l’aigua que contenia quan era un arbre, però no la seva estructura, les cel?les. En mullar-les, com que al seu interior hi ha sals, per osmosi, cada cel?la s’omple d’aigua i s’infla amb una força tenaç. A poc a poc anaven eixamplant la clivella fins que la roca es partia. Si mai poseu cigrons en remull, veureu que s’inflen molt. Doncs així es comporten les cel?les de la fusta.

Vitrubi i els aqüeductes Les ciutats romanes creixien i, per tant, també creixien les necessitats d’aigua. Calia, doncs, portar aigua de lluny. La solució era l’aqüeducte. És fàcil entendre que un canal, sigui per terra o sobre arcades, ha de tenir un pendent mínim perquè l’aigua hi circuli, ja que si és massa pla l’aigua s’estanca. I el pendent mínim recomanat l’havia calculat un savi romà del segle primer abans de Crist, Marcus Vitruvius Pollio.

Vitruvi defineix amb precisió quina és la inclinació mínima i quina la inclinació màxima d’un canal. Perquè, si bé hi ha un pendent mínim, també hi ha un pendent màxim, ja que, si és massa fort, tindrem problemes. En augmentar la inclinació, la velocitat de l’aigua creix, i si hi ha més velocitat, hi ha més energia i l’aigua comença a arrencar partícules del recobriment del canal. I el raig d’aigua i sorra comença a llimar ràpidament l’aqüeducte. És per això que moltes vegades l’aqüeducte no anava directament al seu destí, sinó que tenia un traçat sinuós per allargar el recorregut i reduir el pendent, perquè l’aigua no tingués tanta capacitat destructiva. Altres vegades, per dissipar energia, es feien escales amb graons de pedra, o petits salts d’aigua que anaven a una bassa i, un cop calmades les aigües, l’aqüeducte continuava amb un pendent suau.

Gairebé la meitat dels municipis catalans, uns 400, tenen edificacions en llocs amb un risc alt d’inundacions. La majoria són a la costa i al Pirineu. L'estiu del 2013, a la Vall d’Aran, el desbordament dels rius va provocar el caos. L’aigua es va endur cases, càmpings i carreteres. La reportera Georgina Pujol va a la Vall d’Aran per analitzar un dels factors clau de les inundacions: es construeix en zones fluvials, llocs que el riu ja ha envaït d’altres vegades, malgrat que es pot anticipar que ho tornarà a fer. Perquè el riu sempre acaba reclamant el que és seu. I els científics adverteixen que el canvi climàtic pot incrementar les inundacions en el futur.

Construir sobre mullat Les inundacions de l’ estiu del 2013 a la Vall d’Aran han fet recordar als aranesos les del 1982, 1963 i 1937. El riu Garona ja baixava molt carregat per les pluges abundants del febrer a l’abril d’aquell any. El terreny estava saturat i no podia absorbir més aigua. A banda que aquest hivern es van registrar els nivells de neu més alts que s’han registrat mai a la Vall d’Aran. El fred excepcional de la segona quinzena de maig, van evitar que la neu es fongués. I després, el cop de calor va fer que s’accelerés el desglaç. A banda d’aquests factors, s’hi va sumar una pluja que va superar els 120 litres per metre quadrat en 24 hores. És a dir, que va caure el 20% d’aigua del que plou en tot un any. Va ser la combinació de pluja i acceleració del desgel el que va provocar el desbordament. I els efectes van ser devastadors. L’aigua va destrossar carreteres, ponts, preses hidroelèctriques, cases i càmpings. I això va passar perquè estaven ocupant zones inundables. La Mireia Boya, ambientòloga i professora de geografia humana de la Universitat Pompeu Fabra, explica en el reportatge que molts pobles estan situats a la plana fluvial del Garona. La carretera que entra a Bossost, per exemple, està en ple meandre del riu. I això és obviar un risc que ja s’ha materialitzat d’altres vegades. La Mireia Boya és molt crítica amb la planificació urbanística de la zona fluvial perquè es construeix, una vegada i una altra, en un lloc que el riu ja ha envaït en el passat. I sabent, amb anticipació, que hi tornarà a passar d’aquí 20, 30 o 50 anys.

Netejar les lleres dels rius? Aquests aiguats han posat sobre la taula la polèmica sobre la neteja de les lleres dels rius. El doctor Carles Gràcia, professor del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, assegura que escombrar totalment les lleres de pedres i d’arbres per canalitzar-lo, és un autèntic atemptat biològic. El riu té una capacitat depuradora de les aigües gràcies a unes espècies animals i vegetals que la filtren. A banda que aquests rius tan nets, en cas d’aiguats, fan que l’aigua baixi amb molta més virulència i generi destrosses en els trams finals. Ara bé, el més adient seria treure els obstacles més grossos amb molta cura sense alterar la biodiversitat de la llera del riu. Però per fer-ho bé, calen recursos econòmics.

En el futur, més inundacions Les dades científiques no són definitives, però els investigadors creuen que el canvi climàtic portarà més inundacions. Les previsions ens diuen que plourà menys anualment, però en episodis més intensos que ara. Això afectarà l’absorbiment deI terreny i, per tant, els boscos no podran aprofitar tan bé l’aigua. El doctor Carles Gràcia assegura que per cada grau de temperatura que puja a l’atmosfera, hi ha un 7% més d’aigua que passa de la superfície a l’atmosfera. Per tant, s’acumula més aigua i quan es donen les condicions de pluja, cau amb més virulència. El doctor Gràcia creu que tindrem més períodes de sequera i de xàfecs intensos. I, precisament, a la regió Mediterrània, s’intensificaran els extrems.

Tipus d’inundacions A Catalunya hi ha quatre tipus d’inundacions: Les inundacions sobtades són les típiques del Maresme. Es donen per pluges curtes de només una hora, però molt intenses. No hi ha temps d’avisar la població del risc. Plou uns 3 mil?límetres d’aigua per minut. Després hi ha les causades per pluges d’intensitat moderada, però que duren des dunes hores a diversos dies. Aquestes provoquen una gran acumulació d’aigua. La de Terrassa, l’any 1962, en seria un exemple. Allà van caure 250 litres per metre quadrat. Les provocades pel desgel. L’última de la Vall d’Aran que va passar pel desbordament del riu Garona va ser per una combinació d’inundació sobtada i desgel. I, per últim, les inundacions causades per pluges dèbils durant més de 5 dies. Com per exemple, les de l’Empordà el gener del 1996. Es van acumular 300 mil?límetres d’aigua en una setmana. I, de fet, també va ser aquest tipus d’inundació la que va afectar la zona del Baix Llobregat, l’any 1971.

Carreres d’aigua Al plató, Jaume Vilalta té tres casetes edificades al peu de tres pendents de muntanya. El primer és de terra, en el segon hi ha gespa, vegetació, i l’últim és de formigó. S’aboquen tres recipients iguals plens d’aigua sobre cada una de les diferents superfícies. En el de terra, una part de l’aigua es drena, es filtra, i deixa de ser una amenaça. L’aigua restant, la que acaba arribant a la caseta, es va frenant a mesura que viatja entre les pedretes i partícules de terra. En conjunt podem dir que el perill de riada és moderat. En el pendent de gespa l’efecte de l’aigua queda encara més esmorteït. La vegetació actua com un laberint en què l’aigua es perd. Aquest terra resulta ideal per evitar problemes d’avingudes. El terra impermeabilitzat, sigui formigó, asfalt o plàstic, actua com una autopista en què l’aigua avança a tota velocitat. No s’hi hauria d’haver construït, el risc d’inundació és elevadíssim. “Per tant ?diu Vilalta- tot i que hi ha molts factors que intervenen en les inundacions, en moltes ocasions nosaltres solets ens fiquem de peus a la galleda.

Argila: una pols impermeable És fàcil intuir que el plàstic, el vidre o el ferro són impermeables, perquè són materials cohesionats. En canvi, que un material disgregat com l’argila, que és un polsim, es torni impermeable no sembla tan obvi. El més curiós de tot plegat és que l’argila, per tornar-se impermeable, necessita aigua. De fet, només que es mulli una sola vegada ja s’hi torna. L’aigua té molta força, encara que estigui quieta. Els nens, quan fan castells de sorra a la platja, ho saben. Si es fa servir sorra seca el castell s’ensorra, perquè les partícules rellisquen, ja que la sorra seca no té gens de cohesió. Per això juguen amb sorra humida, perquè l’aigua fa d’adhesiu gràcies a un fenomen anomenat tensió superficial. Cada gra de sorra queda embolicat per molècules d’aigua i cadascuna d’aquestes molècules, al seu torn, tendeix a unir-se amb la del costat, sense deixar d’arrossegar els granets i, en conseqüència, la sorra humida no es disgrega amb facilitat. El castell aguanta bé la forma fins que la sorra s’asseca, quan deixa de ser resistent. Si el castell fos d’argila mantindria la forma. Això és perquè les partícules d’argila actuen com a peces de puzle, ja que són tan petites que la força d’atracció de l’aigua és enorme. Tant que, a mesura que l’aigua es va evaporant, les peces passen a estar més i més juntes fins al punt que encaixen perfectament en un puzle tridimensional. De fet, encaixen tant que l’argila, en assecar-se, s’encongeix, ocupa menys espai i es clivella; tant que l’espai entre partícules d’argila és tan petit que l’aigua no hi pot passar: es converteix en un terra impermeable.

Els dominis del riu La capacitat de l’aigua per arrossegar materials depèn, entre d’altres coses, de la velocitat del cabal i del pendent. A més pendent, més capacitat de transport. Un mateix corrent d’aigua, en una llera amb molt poca inclinació amb prou feines mourà sorra. A mesura que el pendent augmenti anirà arrossegant materials cada vegada més grossos: pedretes, còdols, rocs... Si hi ha un canvi de pendent, si aquest disminueix bruscament, l’aigua que baixa amb una gran capacitat de transport perd l’energia de cop i el material que portava queda dipositat en l’àrea amb poca inclinació i fa de barrera, de tal manera que obliga l’aigua a canviar de direcció, i diposita més material, que provoca a la vegada un nou canvi de direcció. Així es crea un dipòsit de sediments anomenat “ventall al?luvial” o “con de dejecció”. Els cons de dejecció acostumen a ser relativament plans i fèrtils. Per això la gent al llarg del temps hi ha posat horts, i després barraquetes, i al final cases. Però el ventall ens està dient que “aquest territori és propietat del riu”... I tot i així la gent continua sense fer-ne cas!

El reporter Pere Renom intenta travessar nedant l’estret de Gibraltar per fer-ne un reportatge. S’enfronta amb els corrents, l’onatge, el vent, la boira i les marees, i esquiva els prop de 90 grans mercants que diàriament circulen per l’estret. Ha de cobrir una distància d’uns 15 km. Al llarg de la història, menys de 700 nedadors han aconseguit aquesta gesta, una xifra cinc vegades inferior al nombre d’alpinistes que han escalat l’Everest, i molt pocs en menys de quatre hores, l’objectiu que es fixa en Pere. A partir del repte esportiu, el reportatge explica també les particulars condicions oceanogràfiques, meteorològiques i nàutiques de l’Estret de Gibraltar.

L’energia nuclear i la basada en combustibles fòssils obren la nova etapa de Quèquicom i..., que condensa conceptes apareguts en diversos capítols sobre un tema específic. La fissió o desintegració de l’àtom, les radiacions, la formació del petroli, el carbó i el gas... explicats de manera senzilla i entenedora.

L’any 1932, un psicòleg i educador americà ja va fer una proposta per millorar el teclat QWERTY, i humilment el va batejar amb el seu propi cognom: Dvorak. El sistema Dvorak situa les lletres més utilitzades al centre del teclat, prop dels dits amb major capacitat motriu. Es basa en les freqüències alfabètiques de la llengua anglesa. Quina seria la disposició ideal del teclat per al català?

El filòleg Lluís de Yzaguirre director Laboratori de Tecnologies Lingüístiques de l'IULA-UPF ha estudiat a fons les freqüències alfabètiques del català, i gràcies als seus estudis s’ha pogut elaborar la versió catalana del Scrable. Jaume Rosset és traumatòleg a l’Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art i coneix molt bé les limitacions de mobilitat de les nostres mans i Joan Montané és programador de Soft Català. Amb la seva col?laboració s’aconsegueix dissenyar una nova disposició del teclat adaptat a la llengua catalana i un aplicació per instal?lar-la en qualsevol plataforma. D’aquesta manera, una vegada es domini aquest nou teclat escriurem més de pressa, i reduirem el nombre de lesions a mans i canells.

Us imagineu un plató d’informatius tan gran com un camp de futbol? En què puguin aparèixer virtualment els corresponsals davant del presentador? Trenta anys després del primer “Telenotícies Vespre”, TV3 renova el contingut i forma dels seus informatius amb la tecnologia més puntera. El nou plató virtual, que es va construir només en quatre setmanes, és un dels més grans i complets d’Europa. Georgina Pujol ha seguit durant l’últim mes abans de l’estrena el nou editor i presentador del “TN vespre”, Toni Cruanyes, i el seu realitzador, Marc Sansa. Amb ells descobrim quines possibilitats té i com funciona un plató virtual. A banda, també vivim les tensions, l’estrès i l’alegria que suposa posar en marxa un sistema tan complex com aquest.

Com funciona un plató virtual? Una part fonamental i imprescindible d’un plató virtual és el croma, un efecte electrònic que barreja dues imatges de vídeo d’una manera singular. El croma substitueix un color concret d’una de les imatges per l’altra imatge. Es pot substituir qualsevol color, però ha de ser-ne un que no hi sigui en els objectes que interessa conservar. Usualment, s’usen unes tonalitats concretes de blau o verd perquè no es troben en la pell humana.

Si se substitueix un fons de color croma per una fotografia d’un decorat físic s’obté el principi de decorat virtual. És clar que no cal que aquest decorat existeixi, no ha de ser físic, sinó que pot ser una imatge sintètica generada per ordinador, que és el que es fa habitualment. Amb això, però, encara no s’ha resolt del tot el problema: si la càmera fa zoom o es mou d’un costat a l’altre les imatges del presentador o dels objectes físics presents al plató es desplacen o es fan grans i petites, però el fons, el decorat, resta impassible. L’efecte que es genera, per tant, és molt irreal.

Per solucionar-ho cal que el decorat virtual s’adapti a les variacions de pla que ofereix cada càmera. Per això, un sistema de sensors informa el sistema informàtic no només de la posició en què estan les càmeres, sinó també de la mida de pla que ofereixen a cada instant. Sabent això els computadors generen en temps real el decorat que correspondria a cada posició, mantenint sempre les perspectives i proporcions corresponents.

Com sap, el sistema, on és cada càmera? En total, hi ha 96 sensors de posicionament al sostre del plató que capten els senyals infrarojos de les càmeres i els envien a l’ordinador central. Això permet saber on estan situades trigonomètricament en l’espai. Els sensors són com càmeres de vigilància, enganxades a les graelles d’il?luminació. Són els ulls del sistema. Per ensenyar al programari on estan situats els sensors infrarojos, es fa un procés per calibrar-los en tres passos. Primer, un tècnic es mou en cercles amb un bombeta halògena per calcular el volum del plató. Després, col?loquen el mateix focus en un carretó. Aquí li mostren on és el terra i si hi ha alguna irregularitat o inclinació. Tot es mesura al mil?límetre. I l’últim pas consisteix a ensenyar al programari on és el punt 0 i l’eix del decorat. Per això posen una cinta mètrica de banda a banda del plató i, cada 50 centímetres, el tècnic emet una ràfega de llum. Amb tota aquesta informació, el sistema és capaç de determinar la posició exacte de cada càmera de televisió. I un cop sap on és cada càmera, el programa pot situar-la dins l’entorn virtual. I d’aquesta manera, fa que els objectes reals i virtuals encaixin perfectament.

La compressió de vídeo MPEG La imatge de televisió té molta informació. Si es volgués guardar una hora de televisió es necessitarien uns 900 gigabits, una quantitat brutal d’informació. Treballar amb tantes dades és un problema i és per això que es va inventar la compressió de vídeo. Comprimir una informació vol dir resumir-la, triar el que és més essencial per aconseguir que els mateixos continguts ocupin menys, però de tal manera que al descomprimir-la siguin el més semblant possible a l’original.

Una de les tècniques de compressió de vídeo és la compressió MPEG (Moving Pictures Experts Group). A plató, Jaume Vilalta agafa uns frames o fotogrames d’un fragment de vídeo, de futbol concretament. S’aprecia que hi ha molta informació redundant entre ells: la gespa no canvia, hi ha jugadors que no es mouen... Només es desplacen alguns futbolistes i la pilota. Sembla obvi que no cal enviar cada vegada tota la imatge. Només s’envien les diferències entre els diversos fotogrames consecutius, i de tant en tant la imatge sencera perquè la informació no es degradi.

Gràcies a la compressió MPEG es pot enviar el mateix missatge, però dividint per 50 el volum d’informació transmesa sense que no es noti gaire la diferència entre original i comprimit.

Els joves que fan “parkour” saltant parets posen la física al seu favor, encara que no en sàpiguen les fórmules. En canvi, els castellers poden fer torres tan altes com vulguin o la física els imposa un límit? El capítol d’avui resumeix de forma molt clara tota la física relacionada amb el moviment i permet entendre coses aparentment tan diferents com les sensacions que experimentem en un parc d’atraccions o per què és tan devastador un ariet militar.

És bo menjar tonyina? Té Anisakis? Conté uns nivells de mercuri tolerables? Està encara a la vora de l’extinció? Ara hi ha granges d’engreix. Com s’ho fan per pescar-les vives? La tonyina és un Fórmula 1 submarí. Accelera de 0 a 70 km/h en un no res i neda 200 quilòmetres al dia. És un producte de luxe. Tot i que té traces de mercuri, la seva carn és tan apreciada que la sobrepesca ha estat a gairebé a punt d’acabar amb l’espècie. Però gràcies a les restriccions, la situació sembla millorar. Anem a pescar tonyines amb una biòloga per posar-los sensors. Així s’obtenen dades sobre el comportament i la població en la Mediterrània. Georgina Pujol busseja entre tonyines de 200 kg en una gàbia d’engreix de l’empresa Balfegó.

Com que és un gran depredador, aquest peix acumula metalls pesants. El Laboratori de Toxicologia de la Universitat Rovira i Virgili, analitza els nivells de mercuri de la Georgina i li expliquen quins efectes té aquest metall en el cos.

Quina és la fórmula per mantenir un pes correcte i saludable? Al "QQC i ..." coneixerem quins són aquells aliments i les pautes indispensables per seguir una bona dieta i controlar el pes, i confeccionarem una cistella de la compra ideal. A més, també veurem com funciona el cos quan ingerim quantitats de glucosa que no són necessàries.

Sabíeu que a una gamba no se li pot xuclar el cap? Bàsicament perquè no en té. O que és parenta de les aranyes? La reportera Georgina Pujol s’embarca a Palamós per anar a pescar gamba vermella a 20 milles de la costa per aprendre-ho tot sobre aquest crustaci. Primer conviu amb la tripulació del “Mandorri”, l’embarcació d’en Miquel Fortuny, que prové d’una família de quatre generacions de pescadors. I l’endemà, amb científics del CSIC. Acompanya el Dr. Joan B. Company, investigador del CSIC i coresponsable científic del pla de gestió de la gamba vermella, a fer un mostreig al canyó submarí de la Fonera. Aquesta és l’única espècie de la Mediterrània que té un pla que reguli la seva pesca amb l’art d’arrossegament de fons. De fet, només l’apliquen els armadors de Palamós, que és on se’n desembarca més de tota la Mediterrània.

Fa cinc anys, els pescadors van anar a buscar els científics perquè els ajudessin a preservar-la. Va ser quan van adonar-se que hi havia massa barques pescant-ne i que els individus que capturaven, cada vegada, eren més petits. Des d’aleshores han treballat conjuntament. I ara n’estan veient els resultats.

Una gamba viu uns cinc anys. I una femella pot arribar a pondre entre 400.000 i 500.000 ous anualment. La gamba petita, quan surt de l’ou, baixa a unes profunditats superiors als 1.000 metres de fondària. A mesura que va creixent, va nedant cap amunt. Se’n diu migració ontogenètica. L’Aristeus antennatus es pesca amb barques d’arrossegament a la costa nord-oriental de l’Àfrica i a la costa mediterrània d’Espanya, França, Itàlia i Malta. Però la confraria de Palamós és la que desembarca més gamba vermella de tota la Mediterrània. Unes 130 tones l’any.

Fons d’Inversió Gamba Els pescadors de Palamós han apostat pel Fons Gamba. Per un quilo de gamba petita, el pescador cobra a llotja uns 10 euros. Esperant un any a agafar-les, aquestes gambes triplicaran el seu pes, així que esdevindran tres quilos de gambes mitjanes. Però, a més, la gamba mitjana no es paga a 10, sinó a 30 €. Un any més, i de mitjana passarà a grossa. Triplicarà el pes, i la gamba grossa es paga a 60 € el quilo. Per tant, en dos anys, 10€ poden ser 540 €.

Els pescadors de Palamós han descobert que respectant una mica la natura poden treballar menys i guanyar més, i per això s’han deixat aconsellar per biòlegs, que els han traçat una estratègia d’explotació de la gamba. Sorprenentment, altres confraries de pescadors sembla que prefereixen 10 euros que no 540€.

La gamba és un animal de riu. A la Catalunya submarina, canyons de 2.000 metres de fondària són a poques milles de la costa. En aquests recs hi viu la gamba, a uns mil metres de fondària.

Aquests canyons tenen l’origen geològic en falles de fa 5 milions d’anys, però estan modelats per rius submarins que flueixen dins del mar. No es tracta de corrents bastant forts, sinó d’autèntiques cascades dins del mar. Les genera la tramuntana, un vent, fort, sec i fred que produeix molta evaporació. L’evaporació fa que l’aigua restant sigui més freda i més salada, perquè la sal no s’evapora.

Els corrents baixen pels recs submarins i els erosionen. Remouen els sediments i sobretot fan una funció importantíssima per a la gamba: porten el menjar, perquè de menjar a 1.000 metres sota el mar, on no hi ha llum, n’hi ha molt poc. Els corrents freds arrosseguen els nutrients cap als canyons, i allà, com si fos un autoservei, hi ha les gambes esperant el “mannà”.

Com és una gamba La gamba és un artròpode, com les aranyes, tot i que el seu parent terrestre més proper és el porquet de Sant Antoni. Entre els seus parents marins hi ha els crancs, la llagosta, el llamàntol i l’escamarlà.

Aquests crustacis no tenen el que s’entén com a cap. Tenen un cefalotòrax, com un cap i un tòrax junts. És un decàpode, però no té exactament 10 potes. Efectivament té 10 apèndixs que li surten del cefalotòrax, però només sis fan de pota. Els quatre primers són pinces que utilitzen per menjar.

Per caminar les fan servir poc, perquè la gamba, a diferència dels seus parents pròxims, la llagosta o l’escamarlà, neda i no camina. No neda amb les potes, sinó amb aquests rems de l’abdomen, els pleòpodes, literalment, “peus plens”.

Com tots els crustacis, no té ossos, té exosquelet, i l’ha de canviar de tant en tant. Això justifica que ens podem trobar gambes amb la closca tova: estan fent la muda. Si el que està tou és la carn, no està fent la muda: està passada.

El que és sorprenent són les antenes: en té 4, però dues d’elles llarguíssimes, més del doble de la llargada de tot el seu cos. Totes quatre tenen sensors químics, són el seu olfacte. Les antenes petites les utilitza per ensumar el menjar i les llargues per situar-se a l’entorn, perquè viu molt temps en la foscor.

Els llamps són descàrregues elèctriques de milions de watts que es produeixen en determinades condicions meteorològiques i duren un instant. El reporter Pere Renom n’atrapa per diferents mitjans. Amb el meteoròleg del Departament d’Enginyeria Elèctrica de la UPC Oscar Van der Velde persegueix llamps durant una tempesta per gravar-los en una càmera d’alta velocitat. D’aquesta manera és possible estudiar en detall el comportament dels llamps i mesurar-ne els forts camps magnètics i les radiacions X i gamma que emet. A Catalunya cauen 64.000 llamps a l’any, és a dir, 2 llamps/km2 i any.

La primavera és el moment de començar a cuidar la línia de cara a l'estiu. "Una dieta racional" explica tot el que cal saber sobre la manera de fer un règim eficaç. La dieta comença en el moment de la compra: triar bé els aliments donarà pas a un menú energètic, però saludable. Combatre l'ansietat és fonamental per no menjar més del compte. Curiosament, la xocolata i la colònia poden ajudar en aquest procés.

"Quèquicom" explica amb detall els mecanismes de la sacietat i el metabolisme dels greixos i dels sucres. I de postres, la recepta d'unes barretes energètiques sense sucre refinat.

El secret és el perfil. La funció principal d’una ala és assegurar la sustentació, que compensi el pes de l’aeronau. El secret de l’ala és el seu perfil, com de llàgrima, però amb una cara plana, que obliga l’aire que passa per la part de dalt a pujar i a baixar de sobte, de manera que quan surt genera un corrent cap a baix que per reacció empeny cap amunt. Com més ràpid circula l’aire, menys pressió fa sobre la cara superior de l’ala, mentre que, per comparació, la pressió és més forta a la cara de baix. Aquesta diferència de pressions crea un corrent ascendent que també empeny les ales cap amunt i, amb elles, l’avió. Una ala és, en el fons, “un enginy xuclador”. Però, què més cal perquè voli un avió?

Les forces que actuen en el vol. Hi ha una sèrie de forces que actuen sobre una aeronau quan vola. Les bàsiques són: la sustentació i la força propulsora (o empenta), per un costat, i el pes de l’aparell i la resistència de l’aire, per una altra. Un avió tendiria a quedar-se quiet a terra ferma a causa del seu pes i la resistència a l’avançament. Perquè un avió pugui volar ha de contrarestar aquestes dues forces negatives amb la sustentació i l’empenta. La sustentació ha de superar el pes de l’avió per mantenir-se a l’aire, i l’empenta ha de ser superior a la resistència que oposa l’aire en avançar. Per volar cal, doncs, agafar prou velocitat, tenir una superfície d’ala i disposar-la en un angle d’atac correcte. L’angle d’atac es pot experimentar en treure la mà per la finestra quan anem en cotxe. Si la mà està paral?lela a terra, manté la posició, però si aixequem una mica un costat de la mà, aquesta tendirà a pujar. Si variem l’angle d’atac de la mà respecte l’aire i abaixem el costat, la mà baixarà.

Com funciona un helicòpter. Perquè una nau voli hi ha d’haver una força propulsora que faci que l’aire es vegi forçat a envoltar l’ala. En els avions, això s’aconsegueix gràcies a l’hèlix o al reactor. En un helicòpter, un rotor fa que les pales girin contra el vent. Com hem dit, la pala d’un helicòpter és, en realitat, una ala. Però fer volar un helicòpter no és tan senzill com fer girar una hèlix orientada cap amunt. Amb una hèlix fixa podríem fer un artefacte que pugés i baixés, però no el podríem dirigir. Quan les pales d’un helicòpter estan paral?leles a terra, l’aparell no s’aixeca (com una mà plana treta per la finestreta del cotxe). Per fer-lo pujar es modifica l’angle d’atac de les pales: quan la vora que talla l’aire està una mica aixecada, la resistència de l’aire augmenta, s’incrementa la sustentació i, en conseqüència, l’aparell puja. Com podem fer que voli en una direcció concreta? Aconseguint que perdi sustentació en el costat cap al que volem anar. Gràcies al seu complex barnillatge, les pales són de pas variable; és a dir: podem canviar-ne la inclinació ?l’angle d’atac- i així es modifica la seva capacitat de sustentació. Però no es varia tota a l’hora. Suposem que mirem un rellotge. Quan la pala està situada a les 6, té un angle d’atac màxim ?màxima sustentació- , quan arribi a les 12 haurà de tenir l’angle mínim ?mínima sustentació-. Quan torni cap a les 6, cap a la part de la cua de l’aparell, anirà recuperant gradualment l’angle inicial, fins al màxim angle d’atac. Així, disminueix la sustentació al davant i augmenta la del darrere, l’aparell inclina el morro i avança.

Ala delta. La reportera Georgina Pujol planeja sobre la serralada del Montsec, a la Noguera, amb una ala delta biplaça de sis metres d’envergadura. Tant ella com el pilot que condueix l’aeronau, volen totalment estirats per afavorir l’aerodinàmica. Porten un arnès que sembla un sac, penjat d’una corda del punt central de l’ala, on hi ha el centre de gravetat de l’aeronau. En les primeres ales delta els pilots anaven asseguts, però oferien massa resistència. Amb la postura prona, o sigui, estirats de cara a terra, es vola a més velocitat i es té més control de l’ala per planejar aprofitant els corrents d’aire ascendent.

El programa mostra en exclusiva el procés d’erecció a través d’una càmera tèrmica i explica l’anatomia interna del penis que fa possible l’erecció. Quan aquesta falla, el sildenafil (Viagra) pot ser un remei contra la disfunció erèctil. La longitud del penis erecte pot anar de 10 a 18 cm. Quina és la mida normal en el nostre país?

I per què uns òrgans tant sensibles com els testicles pengen d’una bossa? Sabem que els espermatozoides neixen als testicles, però quina vida tenen? Un espermatozoide fa unes 50 micres, però haurà de cobrir una travessa que proporcionalment a la seva mida seria de 3.000 quilòmetres fins a l’òvul femení. Haurà de nedar en el líquid seminal. Per generar-lo intervenen diversos òrgans interns generalment desconeguts, un d’ells és la pròstata, que pot generar càncer i problemes de micció. Per cert, resoldrem també un gran enigma: com és que els homes “pixen fora de test”?

La funció urinària del penis Els noms del penis són sobretot un joc infantil. Els nens es relacionen amb el seu penis des de ben petits i el primer que han d’aprendre és a saber com usar-lo per orinar drets. Però encertar dins la tassa té la seva dificultat. Per estimular-los a fer punteria es poden usar adhesius dins dels wàters que canvien de color amb l’orina. Un estudi demostra que amb aquests adhesius s’anticipa la retirada del bolquer ja que els nens estan més motivats per orinar al wàter. A més, els esquitxos disminueixen un 80%. Però no fer cap esquitx és del tot impossible. Els homes “pixen fora de test” per raons anatòmiques com la distorsió del prepuci, i la situació subterminal de l’orifici de la uretra, però també per una raó física anomenada “inestabilitat de Rayleigh”, segons la qual un fluid quan cau deixa de ser continu i es trenca en una concatenació de gotes.

La circumcisió El penis no només serveix per orinar, també té una funció sexual i reproductiva. Històricament se l'ha associat amb la fertilitat i se n'han fet un munt de representacions en diverses cultures. Els egipcis ja practicaven una intervenció anomenada “circumcisió” representada en un gravat de la tomba d’Ankhmahor, datat al voltant de l’any 2300 a. C. Actualment la circumcisió continua sent una pràctica habitual i forma part dels ritus religiosos, tant àrabs, com jueus. Al món es calcula que un 30% dels homes estan circumcidats. La intervenció consisteix a tallar i extreure la pell del prepuci per tal de deixar el gland al descobert. És especialment indicada en casos de fimosi, és a dir, quan hi ha una estretor de la pell. En condicions normals, el prepuci serveix per protegir el gland, que és molt sensible i té forma d’ogiva, com l’arc ogival del gòtic per penetrar millor el conducte femení durant el coit.

La pròstata La pròstata és una glàndula localitzada a la sortida de la bufeta urinària, de la mida d’una nou. És poc coneguda, però l’hauríem d’escoltar més, ja que amb ella s’inverteix el refrany: “poc soroll i moltes nous”. La pròstata es pot infectar i generar prostatitis, créixer desmesuradament, o desenvolupar càncer. Segons Josep Ramon Germà, cap del Servei d'Oncologia Mèdica de l'ICO “Totes aquestes alteracions de la pròstata tenen moltíssima relació amb l’edat i, per tant, si nosaltres arribéssim als cent anys la immensa majoria de nosaltres tindria segurament hipertròfia de pròstata i molts tindríem càncer de pròstata, perquè són malalties que estan relacionades amb l’envelliment dels teixits”. El càncer de pròstata és el segon amb més incidència entre els homes després del de pulmó. Tant la hipertròfia com el càncer donen els mateixos símptomes i solen aparèixer a partir dels 50 o 60 anys. Quan els teixits de la pròstata creixen, comprimeixen la uretra i dificulten l’acció d’orinar. El raig de l’orina perd pressió i es fa més prim. Amb diferents proves es diagnostica el tipus de malaltia. El càncer té una alta taxa de curació. Segons el cas es pot tractar per cirurgia i extreure la pròstata, per mitjà de radioteràpia, o de tractament hormonal.

Genitals en humans i simis Si ens comparem amb els nostres parents més pròxims, els grans simis, veurem que hi mantenim notables diferències. El goril?la i l’orangutan tenen, en relació amb la seva mida, uns genitals molt petits, el ximpanzé destaca per la mida dels testicles cosa que indicaria molta activitat sexual, i els homes destaquem per la longitud del penis. Aquesta excepcional podria estar relacionada amb una funció de lluïment, com les melenes del lleó o la cua del paó. La durada del coit també varia. En el goril?la és d’aproximadament un minut, en l’orangutan és de 15 minuts, en el ximpanzé és d’entre 7 i 10 segons i en els humans és d’entre 10 i 20 minuts.

Els espermatozoides: com són? Els espermatozoides són força petits (fan unes 50 micres, 20 posats en fila farien un mil?límetre), però són uns grans nedadors: proporcionalment a la seva mida, els espera una travessa de 3.000 quilòmetres fins al seu objectiu, l’òvul femení. Per fer possible aquesta gesta no n’hi ha prou amb el penis i els testicles, l’aparell reproductor masculí és molt més complex. La vida dels espermatozoides comença als tubs seminífers que hi ha als testicles. Són molt prims, molt més prims que un cabell, però la llargària és d’uns 80 centímetres. A cada testicle n’hi ha uns mil. Dins d’aquests tubs hi ha una activitat frenètica de divisió cel?lular, ja que cal tenir en compte que una ejaculació pot contenir de 50 fins a 600 milions d’espermatozoides. Al testicle hi trobem l’epidídim, de 6 metres de llarg, que és el veritable magatzem d’espermatozoides. També s’encarrega d’anar reabsorbint els espermatozoides vells, ja que un espermatozoide amb 15 dies ja és vell. Està replegat com una troca i adossat a la part posterior del testicle. Els homes tenen dos testicles, cadascun amb el seu epidídim, en una bossa que es diu escrot. Aquesta bossa no es troba, per exemple, a l’abdomen, i el motiu és que només es creen a 30 graus i dins del cos hi fa massa calor (la temperatura és d’uns 37º), així que l’escrot també serveix per mantenir els testicles a la temperatura ideal. Si fa fred la bossa es recull per buscar l’escalfor del cos, i si fa calor es dilata per allunyar-se’n.

De l’excitació sexual a l’ejaculació Quan comença l’excitació sexual, els conductes deferents arrosseguen els espermatozoides cap amunt. Les vesícules seminals aporten nutrients i excitants. Entre altres coses, aquí es fabrica prostaglandina, una hormona estimulant i que afavorirà la contracció de l’úter de la dona per fer pujar l’esperma cap a l’òvul. La pròstata, una glàndula de la mida d’una nou, també participa en el procés d’aportació de nutrients, enzims, antiàcids i antioxidants. Just a sobre seu hi ha la bufeta urinària. La uretra, el conducte de l’orina, és compartit a partir d’aquest punt i per això la pròstata fa de vàlvula: bloqueja l’orina si ha de passar el semen. Ja des del primer moment d’excitació, apareix un lubricant transparent que facilitarà les relacions sexuals. Es genera a les glàndules de Cowper. Aquest lubricant anul?la químicament qualsevol resta d’orina i quan arriba a la dona neutralitza l’acidesa dels fluids vaginals. Arribats a aquest punt, ja està tot preparat per a l’ejaculació. Quan té lloc l’orgasme, es provoquen un seguit de contraccions i els espermatozoides surten disparats en onades successives cap al coll de la matriu femenina; un cop allà comencen a nedar a tres mil?límetres per minut. Dels milions d’espermatozoides només guanyarà un (i si són bessons, dos).

El mecanisme d’erecció Tot i que moltes parts del cos humà estiguin fetes per contraure’s (cor, budells, músculs,...), en el cas del penis és diferent, ja que aquest s’estira. El penis té tres cavitats que tenen la capacitat d’inflar-se; a dins, hi ha tota una sèrie de petites cel?les interconnectades i molt irrigades de sang. Quan hi ha excitació, la sang flueix cap al seu interior i infla aquestes “multibosses”. Precisament en inflar-se, es pressionen les venes, la sang no pot retornar i es manté l’erecció; així el penis creix, però per aconseguir rigidesa és determinant el teixit musculós que envolta aquestes cavitats. Quan acaba l’excitació tot es relaxa, la vena queda alliberada, la sang surt de les cavitats i el penis es desinfla. Aquest mecanisme és molt complex i com assenyala Josep M. Pomarol, de l’Institut d’Andrologia i Medicina Sexual (Iandroms), pot fallar per diverses causes: psicològiques, neurològiques, hormonals, o circulatòries. El principal tractament per a la disfunció erèctil és un fàrmac conegut amb el nom comercial de Viagra tot i que hi ha altres marques com Cialis, Levitra o, fins i tot, el producte genèric. Des de l'any 1998 se n’han venut centenars de milions d’unitats arreu del món, i juntament amb la píndola anticonceptiva ha revolucionat l’àmbit de la sexualitat humana. El principi actiu és una molècula anomenada citrat de sildenafil que actua com a vasodilatador de les artèries i els cossos cavernosos del penis i, per tant, incrementa l’entrada de sang i causa l'erecció.

El penis a la geografia i al llenguatge La geografia catalana és plena de Cavalls Bernats. En realitat el terme “cavall” procedeix originalment del terme “carall”, que designa el penis, però que sonava massa obscè a les orelles puritanes de la societat medieval. D’altra banda, el terme “bernat”, podria significar originalment “aïllat”, “armat”, és a dir, trempat, tot i que hi ha qui diu que ve de “baranat”, envoltat d’una barana de penya-segats. Sigui com sigui, els cavalls bernats, els caralls i carallots donen nom a desenes de roques fàl?liques repartides per tot el territori de parla catalana. Com a fil conductor del programa, el reporter Pere Renom escala el Cavall Bernat més emblemàtic de Catalunya, el de Montserrat, una agulla de 1.111 m d’altitud. Però el penis no és només un topònim, ocupa un lloc destacat en el llenguatge, és segurament el terme amb més sinònims. Pere Renom i Georgina Pujol participen en un “Gran dictat” especial en què han arriben gairebé a 60 termes diferents.

Cada cop hi ha més constructors que utilitzen materials amb poca petjada de carboni, és a dir: que necessiten poca energia en la fabricació i el transport. Es tracta de cases de quilòmetre zero. I és que el sector de la construcció genera el 36% de les emissions de diòxid de carboni de la Unió Europea. També és el que consumeix més energia i el que genera més residus. La reportera Georgina Pujol busca maneres de construir sostenibles. S’arremanga per fer cases de fusta, palla i fang. Reviu el conte dels tres porquets, però aquesta vegada a l’inrevés. I al plató, el director i presentador del programa, Jaume Vilalta, ens demostra que per molt progressistes que siguem, val més fer-se una casa conservadora: amb molta inèrcia tèrmica.

Murs de fang Amb en David Prada, arquitecte tècnic de la Xarxa d’Ecoarquitectura Gabi Barbeta, fem una casa de blocs de terra comprimida. Són una mena de totxos que es fan pressionant terra humida en un motlle rectangular. S’hi posa un 15% d’additius o estabilitzants que poden ser: ciment, calç o guix. En el fons, és la mateixa tècnica que ja utilitzaven els egipcis. Per construir una casa de 120 metres quadrats, necessitem 5.000 blocs de terra crua compactada. Treballant a un ritme de 350 al dia, en 14 dies els tindrem tots. La part positiva és que només cal agafar terra de la mateixa parcel?la on es vol fer la casa per fer aquestes peces de construcció. Els blocs estabilitzats amb ciment tenen millors propietats mecàniques. És a dir, més resistència a la compressió, a la torsió i al fregament de l’aigua. Després d’un mes, aquests blocs fets manualment poden aguantar un pes de 1.500 quilos. Un totxo cuit n’aguanta 4.000. Per això, les parets han de ser més gruixudes. Un cop aixecada la casa, els blocs no es deixen a la vista. Se’ls posa un arrebossat d’argila, sorra i palla.

Parets de palla També anem a Camallera a conèixer en Jordi Pich, un enginyer forestal que va comprar-li un esquelet de ciment a un constructor que es va quedar entrampat fa uns anys per la crisi immobiliària. Està fent els murs i els envans de palla. Allà veiem que no totes les bales de palla van bé per fer murs. La tècnica constructiva que fa servir en Jordi es diu GREB i va bé per fer murs de càrrega. Les parets de palla es recobreixen amb un morter que es fa a la formigonera. La mescla porta: sorra, ciment pòrtland, calç, aigua i serradures. Les partícules de fusta fan que la pasta, en assecar-se, no s’esquerdi. En Jordi, quan tingui la casa feta, s’estalviarà molts diners en la factura de calefacció perquè consumirà un 85% menys d’energia que una casa convencional.

Estructura de fusta També visitem l’edifici de fusta més alt d’Espanya. És un bloc de pisos de protecció oficial del nucli històric de Lleida. Fins ara, la construcció en fusta estava limitada a les cases de poca alçada. Però avui en dia, ja és una alternativa al formigó, al totxo i l’acer. Les úniques parts de l’edifici que tenen formigó són a la planta baixa i al semisoterrani. La resta és tot de fusta. A Melbourne (Austràlia) hi ha l’edifici de fusta més alt del món, que té deu plantes. S’estima que en usar la fusta per construir aquests pisos, ha evitat l’emissió a l’atmosfera de 1.400 tones de diòxid de carboni.

Inèrcia tèrmica i confort La inèrcia tèrmica és la tendència d’un material a no canviar de temperatura. Li costarà escalfar-se quan a fora faci calor i, en canvi, es refredarà lentament quan faci fresca. I això fa que una casa sigui més confortable. La inèrcia tèrmica depèn de tres factors. El primer és la conductivitat tèrmica. Si és baixa transmet poc la calor. També depèn de la calor específica, que és l’energia necessària per apujar un grau la seva temperatura. Com més alta sigui més inèrcia tèrmica tindrà i experimentarà variacions més lentes de temperatura. I el tercer factor i, possiblement, el més obvi, és la massa. Com més massa, més lentes seran les variacions de temperatura. Si combinem materials amb baixa conductivitat tèrmica, alta calor específica i molta massa, tindrem una casa més confortable. Com més inèrcia tèrmica, més confort.

Revestiments confortables El confort no depèn únicament de la temperatura. La sensació de confort depèn de molts factors, de la temperatura, la llum i també ? i molt important- de la humitat ambiental. Una estança massa seca o massa humida modificarà la sensació de temperatura. Els revestiments que es basen en argila i fibres absorbeixen l’excés d’humitat. I la retornaran quan l’ambient sigui sec. Són materials higroscòpics. El guix usat habitualment en construcció també és higroscòpic, també té aquesta capacitat de regular la humitat, però la pintura plàstica el segella, aquí radica el problema: en la capa de pintura plàstica. Per tenir una humitat ambiental regulada de manera natural, cal triar bé els recobriments de les parets.

Córrer més és una solució per evitar embussos? Com es calcula la distància de seguretat? Quin criteri usen per senyalitzar les carreteres? Veurem, a més, el procés de construcció d’una carretera des del desbrossament i el moviment de terres, fins a l’aglomerat. S’explica la feina dels topògrafs i el funcionament de tota la maquinària.

Al món es calcula que hi ha uns 30 milions de km de carreteres. L’equivalent a anar i tornar a la Lluna 40 vegades. A Catalunya en tenim 12.000 km. Amb aquesta extensa xarxa viària podem arribar a qualsevol punt del territori amb el mínim temps possible. Les carreteres són bones dreceres. El reportatge mostra el procés de construcció d’una carretera des del desbrossament de la vegetació, passant pel moviment de terres, fins a l’aglomerat. Valentín Aceña, de Planificació i Actuació en Infraestructures de la Diputació de Barcelona; Joan Antoni Sinfreu, cap de topografia de COPCISA, i Mariano Ruiz, cap de Producció d’UTE Variant de Vilanova, expliquen tot el procés i el funcionament de la maquinària. Es fa un breu repàs de la història de la xarxa viària catalana des dels temps dels romans fins a l’actualitat. A mesura que es complica la xarxa, inevitablement també es complica la senyalització, ja que hi ha infinitat de destinacions a les quals es pot accedir per vies diverses, hi ha un espai molt limitat als rètols i poc temps per llegir-los. Ferran Camps, responsable de seguretat viària i senyalització de la Generalitat de Catalunya, n’explica els criteris. A més dels rètols orientatius, les carreteres tenen també molts senyals de circulació. La velocitat s’ajusta a les característiques de la via, i especialment a la seva geometria. Els canvis de rasant són paràboles i les corbes són arcs de circumferència.

Corbes segures La clotoide, que també és coneix com a espiral d’Euler, es defineix com una corba en què el radi per la distància recorreguda és constant. Tot just quan comença la corba, el radi és molt gran i, a mesura que anem avançant la corba es fa més tancada, el radi es fa més petit, fins que arribem a tenir el radi de l’arc de circumferència que requereixi el traçat. Una corba amb una variació progressiva del radi permet una conducció poc brusca, més còmoda i, sobretot, més segura, per això s’utilitza en el traçat d’autopistes i vies ràpides.

Un ferm ferm El més important d’una carretera és el que no es veu. La base, que és el veritable fonament de la carretera. Una carretera amb uns fonaments defectuosos acabarà deformada o, el que és pitjor, provocarà esvorancs o esllavissaments. I per als fonaments no serveix qualsevol material. Es podria utilitzar una bona base de formigó, però sortiria caríssim. Per això s’utilitzen els àrids. Si s’usa només un àrid gruixut, com la grava, passarà que com que té molts espais buits tendirà a recol?locar-se i deformarà la carretera. Un àrid amb una granulometria molt fina es comportarà gairebé com un fluid i no serà gaire estable. El secret és barrejar materials de diversos gruixos i els enginyers tenen molt ben calculada aquesta barreja que es coneix com a “tot-u”.

Regular el trànsit Les retencions exasperen els conductors. El Servei Català de Trànsit disposa d'unes 500 càmeres fixes, 2 càmeres mòbils, més de 300 sensors i 2 helicòpters amb què obté informació en temps real de la situació del trànsit, i juntament amb les dades històriques pot prendre mesures per millorar la situació del trànsit. El reporter Pere Renom acompanya Xavier Almirall, subdirector del Servei Català de Trànsit, en un vol en helicòpter per veure el trànsit i les retencions des de l’aire.

A més velocitat, menys capacitat Per una carretera, hi poden circular tants vehicles com vulguin, encara que sigui una recta? Suposem una via per on circulen cotxes a 30km/hora si volem que n’hi passin més podem augmentar la velocitat, per exemple al doble, a 60 km per hora. Passaran el doble de cotxes? La resposta és no. I és que un cotxe no viatja sol, porta sempre davant la seva distància de seguretat i com més corre, “més li creix el nas”. Així, un cotxe a 60km per hora ocupa més espai que el mateix cotxe a 30 per hora i, efectivament, passaran més cotxes, però no el doble. A més, aquesta distància de seguretat creix pràcticament de manera exponencial amb la velocitat.

Com calcular la distància de seguretat Una bona aproximació per calcular la distància de seguretat mínima és elevar al quadrat les desenes de quilòmetres: a 50 km, 5 multiplicat per 5 igual a 25 metres; a 60 (6x6), cal mantenir 36 metres de distància, i a 120? 12 x 12... 144 metres. La distància de seguretat és gairebé el triple a 120 que a 60, cada cotxe és com si fos tres cops més llarg... Però la velocitat només ha augmentat el doble. A partir d’una certa velocitat, la capacitat de la carretera disminueix. No s’avança gens reduint la distància de seguretat. Deixant de banda el risc, una topada, per petita que sigui, pot ser la causa d’un gran embús, just el contrari del que volien els qui no respecten les distàncies de seguretat. Per això, les carreteres que tenen el límit de velocitat regulable asseguren un trànsit més fluid.

Potes i rodes La xarxa viària facilita molt la circulació als humans, però sovint fragmenta el territori i esdevé un obstacle per a la circulació de la resta d’organismes. Per aquest motiu les grans vies com l’eix transversal incorporen “ecoductes” i passos inferiors. Encara que no ho sembli aquests passos poden acumular un trànsit intens de fauna. Una fauna que, per molt veloç que es desplaci, no presenta rodes ja que biològicament són impossibles de desenvolupar. En canvi, les rodes són un èxit cultural que ha ajudat els humans a dominar el món, amb elles arribem més de pressa a tot arreu, però per poder usar-les calen les carreteres.

Tot el que cal saber per prevenir i apagar incendis a la llar i al bosc. Treballem amb els bombers i veiem que una casa crema a la velocitat d’un llamp. Descobrim també tota la física, la química i l'artesania de la pólvora i dels focs d'artifici.

Els invents són troballes que resolen determinats problemes o necessitats. El reporter Pere Renom té un munt de contenidors davant de la finestra del seu dormitori i molt sovint el desperta el soroll del vidre llençat en hores intempestives. Fart d’aquesta situació contacta amb un amic enginyer per desenvolupar un contenidor del vidre insonor. El prototip es construeix i s’assaja al taller de les Indústries Catalanes del Ferro, a Sallent.

És segur escalfar aliments amb el tàper? Està justificat desconfiar dels cosmètics amb parabens? Alguns additius i conservants podrien ser disruptors endocrins, unes substàncies que poden actuar com a falses hormones i perjudicar la salut. Per aquesta raó, França prohibeix l’ús de BPA, un plastificant, en tota la cadena alimentària a partir del 2015, però la UE no es decideix. Quèquicom dedica un programa especial d’una hora a aquesta contaminació invisible.

Aliments, productes d’higiene i neteja, envasos de plàstic... Vivim dins d’una sopa de substàncies químiques que podrien actuar com a falses hormones. Molts materials que crèiem segurs i innocus poden no ser-ho tant. Els disruptors endocrins o pertorbadors hormonals causen efectes adversos per a la salut humana a dosis baixes i tenen desconcertats tant epidemiòlegs com toxicòlegs. Molts científics creuen que són els responsables de l’augment de certs tipus de càncers, obesitat, diabetis, problemes de tiroides i asma infantil. Entre ells, els catedràtics Nicolás Olea, de la Universitat de Granada, i Miquel Porta, de la UAB i de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica. A l’Hospital Universitari de Múrcia, Georgina Pujol coneix una nena que amb 4 anys ja té pubertat precoç atribuïda a l’exposició a plaguicides organofosforats. Al plató, Jaume Vilalta, ens explicarà què són les hormones i com funcionen els disruptors endocrins.

Segons el Dr. Miquel Porta el 100% dels catalans, igual que els francesos, suecs o canadencs, tenim disruptors endocrins al cos. Explica que els estudis científics demostren que és habitual que els aliments continguin restes de plaguicides i residus d’origen industrial. I després, quan mesuren aquesta substància en l’organisme humà, allà les troben. Les troben tant en el teixit gras, com en la sang o l’orina. El Dr. Porta afirma que una bona part de les leucèmies infantils o dels limfomes o d’altres tipus de càncers són causats per aquestes substàncies.

Investigadors com el catedràtic Nicolás Olea han vist que l’origen d’aquestes malalties és en els primers mesos després de la fecundació. Això vol dir que hi ha finestres d’exposició crítiques i que quan s’hi està exposat de manera permanent, et toca la loteria. L’embaràs i els primers nou mesos marquen la resta de la nostra vida. La mare és com una esponja que va acumulant tòxics ambientals al llarg dels anys. Regala moltes coses bones al fill, però també li passa els contaminants que té al seu cos. I a través de la llet materna també li transmet aquests compostos químics. Els metges diuen que és millor donar el pit durant sis mesos o més perquè llavors hi ha més beneficis que riscos.

En aquest capítol hi participen el Dr. Nicolás Olea, catedràtic de Medicina de la Universitat de Granada i coordinador d’Investigació de l’Hospital Clínic d’aquesta ciutat. La seva especialitat és radiologia i oncologia. També hi intervé el Dr. Miquel Porta, catedràtic de salut pública de la Universitat Autònoma de Barcelona i cap de la Unitat d’Epidemiologia Clínica i Molecular del Càncer de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica de Barcelona, a banda de ser catedràtic adjunt de la Universitat de Carolina del Nord. La doctora Carme Valls-Llobet és especialista en Medicina Interna i Endocrinologia, experta en Sensibilitat química múltiple i és directora del Programa Dones, Salut i Qualitat de Vida al Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris (CAPS) de Catalunya. La Dra. Maribel Casas és investigadora del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental de Catalunya (CREAL) i una de les coordinadores del projecte INMA (Infància i Medi Ambient) a Sabadell. Aquest estudi forma part d’Hèlix, un projecte europeu innovador que estudia els riscos ambientals del còctel químic als quals estan exposats mares i nens. També hi apareix el doctor Juan Antonio Ortega, director de la Unitat de Salut Mediambiental Pediàtrica de l’Hospital Universitari Virgen de l’Arrixaca de Múrcia. Entrevistem el Dr. Arjan W. Kleij, responsable de grup a l’Institut Català d’Investigació Química (ICIQ); Manuel Fernández, director general de la regió Ibèrica de Plastics Europe, que és una de les associacions empresarials líders a Europa de la indústria dels plàstics i representa més de 100 empreses que produeixen més del 90% de polímers en els 28 països de la Unió Europea, i Alicia Martin, Consumer Protection Senior Manager també de Plastics Europe.

Anem a Valira, una empresa catalana que fabrica tàpers sense Bisfenol A (un disruptor endocrí) des de molt abans que la Unió Europea prohibís l’ús d’aquesta substància en biberons i envasos d’aliments per a nens menors de 3 anys. També hi apareixen investigadors del grup de recerca en neurocomportament i salut del Laboratori de Toxicologia i salut mediambiental de la Facultat de Medicina de la Universitat Rovira Virgili, com Fiona Peris, Jennifer Calzado i el doctor Jordi Blanco.

Programa monogràfic dels coneixements adquirits al "QQC" al voltant de la música, el so i ... el soroll.

Com funcionen les centrals hidroelèctriques, els parcs eòlics, les plaques fotovoltaiques, el cotxe d’hidrogen... Els recursos energètics poc contaminants o renovables són el tema central del segon capítol de Quèquicom i... dedicat a l’energia.

Rodada a Barcelona, Istambul, Marrakesh, Madrid, Segòvia, Tànger, Alexandria, El Caire, Londres.

"Quèquicom" fa la ruta des de Queralbs fins a la Vall de Núria per mirar de trobar muflons, isards i marmotes. En aquest entorn tan be preservat hi ha plantes carnívores i metzinoses que s'usaven per caçar animals, però també molta història (s'hi va iniciar L'Estatut de 1932) i tecnologia. Com funciona el tren cremallera? Com s'ho fan per escalfar aigua gèlida del Pirineu fins a 60 graus sense usar energia solar ni cremar gasoil?

Charles Darwin va proposar la selecció natural com a mecanisme de l’evolució, inspirat en els pinsans de les illes Galápagos, els fòssils de la Patagònia, o els coloms domèstics. A Catalunya podem trobar exemples perfectament equivalents: els escarabats cavernícoles del Pirineu, els fòssils de rosegador, o una nova raça de porc nan destinada a la recerca biomèdica.

Darwin va observar minuciosament la natura i va deduir que el mecanisme de l’evolució és la selecció natural. Seguint els seus passos trobem exemples a tot arreu.

Que el sonso sigui un peix menut vol dir que és un aleví? El sonso es menja fregit a la Mediterrània des de fa segles. Però ha estat a punt de desaparèixer del nostre menú perquè a Brussel?les es pensaven que era un peix petit i, per tant, il?legal. Espantats, els pescadors van a buscar els científics del CSIC per demostrar que el que ells capturen són peixos de talla petita, però madurs. Es crea un comitè de cogestió per fer més sostenible aquesta pesca tradicional. El resultat és un èxit sense precedents en què tots hi surten guanyant. Tot i així, la vida del sonso és encara un misteri. “Quèquicom” grava per primera vegada amb una càmera submarina el moment de les captures. Els investigadors veuen per primer cop com es comporten quan es veuen amenaçats per la xarxa. I després d’aquesta experiència única, desvelem el que fins ara era un enigma: què menja el sonso?

Albert Garrido va estar clínicament mort durant més d'una hora i 5 dies en coma, però finalment el van recuperar. Tot i així, algun dia morirà, com tothom. La mort corporal és el resultat de la mort cel·lular. Cada segon moren 10 milions de cèl·lules al nostre cos. En produïm de noves, però a mesura que envellim el seu nombre es redueix. Sydney Brenner, Premi Nobel de Medicina, n'explica el mecanisme. Més enllà de la biologia, hi ha un principi físic universal que converteix la mort en un procés irreversible: l'entropia.

Un bon pa amb tomàquet amb un raig d’oli d’oliva, llonganissa i un suc de taronja és un esmorzar que permet assimilar una gran quantitat de ciència: des de la domesticació del blat fins als bacteris que “cuinen” la llonganissa passant pel gluten o les propietats antioxidants de l’oli i la vitamina C dels cítrics.

La lluita contra l’Ebola és una lluita solitària contra el temps. Aquest virus és una autèntica bomba biològica. Enganya el sistema immunitari i desfà les venes. I no hi ha altre remei que els anticossos que el mateix malalt fabriqui. “Quèquicom” desxifra tots els misteris de l’Ebola, un virus que està devastant Àfrica i que ja amenaça el món occidental.

L’home de Vitrubi i altres obres de Leonardo són fites històriques de la il·lustració, però en ple segle XXI la il·lustració científica continua sent una eina imprescindible en diverses disciplines. Permet descriure una nova espècie de medusa, reconstruir el veritable aspecte d’un ocell extingit anomenat “dodo”, entendre pas a pas una operació de trasplantament de fetge o veure la interacció entre un fàrmac i una proteïna.

Què és més important en el paper de vàter: la quantitat, la suavitat o l’elasticitat? Els paquets indiquen el nombre de serveis, però com es calcula la llargada d’un rotllo de paper? I com es fa? A la fàbrica de paper tissú Gomà-Camps, a la Riba, fabriquen 13 milions de rotllos al mes. Ara, un equip d’investigadors de la UPC ha creat un esprai que fa impermeable el paper normal sense que deixi de ser apte per a l’escriptura, fet que encara li obre noves possibilitats. I a la UAB, estan produint un paper bacterià amb múltiples aplicacions, per exemple, en el camp de biomedicina. Qui diu que el paper no té futur? Per entendre bé el procés de fer paper, la reportera Georgina Pujol va a l’origen de tot plegat: una plantació forestal que es destina a fer pasta de paper. Al molí paperer de Capellades aprèn a fer-lo, amb les tècniques catalanes del segle XVII.

Què és el paper El paper és un invent xinès de fa milers d’anys que no ha pogut ser desplaçat per cap fibra moderna. Les fibres de paper són les parets de les cèl?lules de la fusta, que són com un tubets fets de cel?lulosa. Un cop són mortes i buides, queden aixafades fent una mena de cinta. La cel?lulosa té la propietat que si acostem prou dues partícules, s’atreuen entre elles i queden unides. Per això, el paper no es desmunta, perquè en assecar-lo i premsar-lo, les fibres es toquen i s’enganxen soles. Aquesta unió, que es diu de pont d’hidrogen, la desmunta l’aigua. Per això quan mullem un paper, es desfà, perquè desapareix l’atracció entre fibres. De la mateixa manera, si el deixem assecar, el paper torna a quedar travat.

El consum A Espanya cada ciutadà consumeix 130 quilos de paper. Dels 130 quilos, més de la meitat, 70, són cartrons i cartolines d’embalatge. Més de 30 quilos se’n van en diaris, revistes, prospectes... De fet, en aquest país es gasta més paper en publicitat i en catàlegs que en diaris. En paper sanitari es gasten 15 quilos: mocadors, paper de cuina i, sobretot, paper de vàter. I uns 15 quilos en papers tècnics i industrials. En total, hi ha uns 3.000 tipus diferents de paper per cobrir tota mena de necessitats. A Europa el 85% del paper es recicla i la resta es fabrica amb fusta cultivada.

DIN, un format matemàtic Foli, letter, Holandesa, Din A4...Tot són mides de paper. Aquí la més comuna és la DIN A4. El nom li ve de “Deutsches Institut für Normung”, DIN, (Institut Alemany de Normalització) que a l’any 1922 va publicar les normes de mides del paper. Fa 210 mil?límetres per 297. Tot i ser una mesura “normalitzada”, no semblen unes xifres gaire raonables.

Per què no unes xifres més fàcils, 20 per 30 cm, per exemple? Doncs, resulta que aquestes xifres no són arbitràries, tenen una justificació. Per començar, cal dir que un DIN A4 és la meitat que un DIN A3 i un DIN A3 és la meitat d’un DIN A2. I un DIN A2 és la meitat d’un...DIN A1. I el DIN A1 és la meitat de un DIN A0. Per altra banda, el DIN A4 és el doble d’un DIN A 5 i així successivament aniríem cap a mides més petites. Us heu fixat en un detall molt important? Cada cop que dobleguem el paper per la meitat o el despleguem el fem més petit o més gran, però conserva les seves proporcions. Això no ho pot fer un paper quadrat, per exemple. Si dobleguem per la meitat un paper quadrat no queda quadrat i qualsevol mida que no tingui la proporció d’una mida DIN no conservarà la proporció. Un foli, en doblegar-lo, queda més quadradet. Nomes si té la proporció, no les mides, la proporció DIN, en doblegar-ho mantindrà la proporció. I això determina la primera condició de les mides DIN. Si a és un costat i b l’altre, la proporció és a/b, la mida llarga partit per la mida curta i si ho dobleguem per la meitat, ara la proporció serà la llarga -ara b- partit per la curta a/2 Si resolem aquesta equació, trobarem la relació entre elles a=b arrel de dos. Tenim la relació, però cap valor en concret. Per calcular-ho, hem d’anar al DIN A0. Els alemanys de l’institut de normalització van determinar que el DIN A0, a més de tenir la característica de mantenir la proporció havia de fer 1 metre quadrat. Així que axb=1. Axb és el mateix que bxbxrelde2=1. I això dóna que b=841mm i a= 1189 mm. I a partir d’això, si anem dividint per dos trobarem els valors de la resta de mides dels papers DIN i és això el que justifica que el DIN A4 faci 210 x 297 mm..

El Premi Nobel de Física 2014 recau en tres investigadors japonesos per inventar una nova font de llum eficient i duradora: el LED de color blau. Quèquicom explica com funciona. Però, més enllà de la il?luminació, la llum més versàtil és el làser, ja que permet encriptar, tallar, refredar, escalfar, diagnosticar, llegir, imprimir o moure.

Il?luminar la llar Dominem el foc de fa centenars de milers d’anys. El foc ens escalfa, ajuda a coure els aliments i ens il?lumina. Les pintures rupestres, o els relats nocturns van tenir lloc a la llum d’una torxa. Aquesta il?luminació, alhora càlida i concentrada, deixa un ampli entorn de penombra amb què hem conviscut fins a l’arribada de l’electricitat. Avui, tenim una capacitat d’il?luminació tal que podem convertir la nit en dia. Milers de watts de potència il?luminen una ciutat com Las Vegas, o un estadi de futbol i el fan visible fins i tot des de l’espai. Precisament, aquest il?luminació a distància s’aprofita en els fars, i permet que circulem de nit a gran velocitat, o que localitzem la costa de mar endins. La tecnologia ha posat al nostre servei una àmplia diversitat de fonts de llum. Però cal saber com utilitzar-les. Maria Güell de La Invisible Lighting Design Studio explica que l’ideal en il?luminació domèstica és la versatilitat. Una cambra, la cuina, o la sala d’estar s’han de poder il?luminar de diferents maneres segons l’activitat que s’hi vulgui dur a terme. Com en un escenari teatral hem de poder encendre uns llums i deixar-ne d’altres apagats o regular-ne la intensitat. D’aquesta manera obtindrem més confort i reduirem el consum d’energia. Per tant, il?luminar és alhora una tècnica i un art. I no només juga amb les fonts de llum, també ho fa amb les ombres i amb el color de la llum.

Temperatura de color i cos negre Dues bombetes blanques poden no donar una llum igual. Una potser tira cap a l’ataronjat i una altra fa una llum blavosa... No eren blanques? La pregunta seria: de quin color és el color blanc? El color blanc no existeix, són tots els colors a l’hora. Quan els colors primaris, roig, verd, blau, estan perfectament equilibrats, l’efecte òptic és el blanc neutre. El problema és que la barreja gairebé mai és prou equilibrada i per això podem tenir blancs de diferent tonalitat. Aquesta predominança es mesura en graus kelvin que, de fet, és una mida de temperatura. I quina relació hi ha entre la tonalitat de la llum blanca i la temperatura? Un ferro roent, molt calent, passa del vermell al groc molt pàl?lid. Això te relació amb la temperatura i el color. A mesura que es refreda, perd brillantor i torna al vermell fins que deixa de brillar (de fet, no ha deixat encara d’emetre radiacions, el que passa és que ja estan per sota dels nostres colors visibles). Els físics parlen d’un cos teòric, que en diuen cos negre- que, com el ferro, a mesura que s’escalfa, va generant llum, des de la gamma dels vermells quan està a uns 2.000 graus Kelvin fins al blau quan està a més de 8.000 graus Kelvin. Per això parlen de temperatura de color. Quan anem a comprar una bombeta es pot mirar si indica la temperatura de color: si posa 2700 K, de Kelvin, significa que donarà una llum vermellosa, càlida. Si posa 6500 K, farà una llum més blavosa, com la d’un dia ennuvolat. Fixeu-vos en la contradicció: quan la temperatura de color és baixa, diem que fa llum càlida i quan la temperatura és alta, fa llum freda i és que filòlegs i científics no radien en la mateixa freqüència.

Il?luminar els carrers L’any 2014 es va atorgar el Premi Nobel de Física a tres investigadors japonesos Akasaki, Amano i Nakamura per una descoberta literalment brillant: el LED de color blau. Un LED és un dispositiu basat en semiconductors, que emet llum quan hi circula un corrent elèctric. I té molts avantatges: una vida llarga d’unes 50.000 hores, un nombre il?limitat d’enceses, una gran resistència als impactes i una mida molt reduïda. Però, sobretot, té dues característiques que el converteixen en ideal per a l’enllumenat públic: el consum i l’espectre. Els primers fanals amb LEDs de l’Estat espanyol els va instal?lar a Cardedeu l’enginyer Jordi Puig, Product Manager de LedinBox. Explica que els LEDs no només consumeixen menys energia per watt que la resta de sistemes d’il?luminació, sinó que, a més, tenen un espectre visible més afí a la nostra visió nocturna. La retina dels nostres ulls té dos tipus de cèl?lules fotosensibles, els cons i els bastons. En un ambient d’alta lluminositat la pupil?la es contreu de manera que només deixa entrar un feix de llum estret dins de l’ull, que incideix principalment a la fòvea, la part central de retina on només hi ha cons. En situació de poca lluminositat, en canvi, la pupil?la es dilata, i deixa entrar un feix de llum més ample que incideix tant a la fòvea com a la resta de la retina i activa tant cons com bastons. Com que els cons i els bastons tenen sensibilitats diferents, el resultat és que amb molta llum veiem millor el groc, i amb poca llum, el blau. Aquest fenomen es coneix amb el nom d’efecte Bermann. Una altra característica de la nostra visió és que percep millor la llum quan es distribueix de manera homogènia. Aquest tret s’ha de tenir molt en compte en la planificació de l’enllumenat públic, que, a més, ha de procurar reduir la contaminació lumínica, és a dir, la llum que s’escapa amunt, i la llum intrusa, és a dir, la llum que esquitxa les façanes i penetra per les finestres.

Què és un LED LED és un acrònim de Light Emitting Diode, o en català, díode emissor de llum. Un díode és un dispositiu electrònic fet de la unió de dos materials semiconductors diferents. És a dir, que condueixen l’electricitat només en certes condicions. En la unió d’aquests materials els electrons tenen diferents nivells d’energia. D’alguna manera hi ha un graó, una barrera d’energia per als electrons. Aquest graó és important. Quan es connecta el díode a un circuit elèctric en un sentit determinat, els electrons, que tenen càrrega negativa, se senten atrets pel pol oposat, el positiu, i repel?lits pel negatiu, no poden circular perquè no poden superar aquesta barrera. Però, si el connectem al revés, tot canvia: ara no hi ha cap impediment perquè els electrons surtin del negatiu i vagin cap el positiu, pot haver-hi circulació d’electricitat. I això és un díode, un dispositiu electrònic que només deixa passar el corrent en un sol sentit. I la part que havíem dit d’emissió de llum? Els electrons, quan fan aquest salt d’energia, retornen l’energia que els sobra en forma de fotons. No tot díode serveix per il?luminar, segons com estigui fet, els fotons que emeti no estaran en la banda visible. Si volem que els fotons que emetin estiguin dins de l’espectre de llum visible hem d’unir materials que tinguin una diferència energètica molt precisa. Com que aquesta diferència d’energia és fixa, la llum que emet és sempre igual, exactament del mateix color, i això és un gran avantatge respecte a altres fonts d’il?luminació.

El làser, la llum dels mil usos Un làser és un dispositiu que emet llum a través d'un procés d'amplificació òptica. El resultat és un feix lluminós molt concentrat, fins i tot a llargues distàncies, i alhora amb un espectre de radiació ben estret. Es poden generar làsers pràcticament de qualsevol color de la llum visible, també de l’ultraviolat, l’infraroig o, fins i tot, els rajos-X. Si la llum està al nostre servei, la llum làser és la més versàtil de totes. Tenim punters làser, lectors de DVD, lectors de codis de barres, impressores, tractaments cosmètics, cirurgia, o talls metal?lúrgics. A l’ICFO, l’Institut de Ciències Fotòniques, investiguen moltes altres aplicacions del làser en camps ben sorprenents, com la diagnosi clínica. La idea és usar el làser com un mètode no invasiu per mesurar el flux sanguini, o per detectar tumors. Claudia Valdés del grup Medical Optics (ICFO) n’explica les bases. El làser també serveix de pinça òptica, o fins i tot per refredar. La temperatura més freda que podem trobar a l’univers és 0 K, és a dir, -273ºC. I, de fet, si mesurem la temperatura de l’espai interestel?lar, trobarem que està al voltant dels 3 K. Però resulta que a l’ICFO són capaços de baixar fins a temperatures de micro ºK, és a dir, 0,000001 K, per tant, sense dubte, un dels punts més freds de l’univers. Morgan Mitchell del grup Quantum information with cold atoms and non-classical light (ICFO) explica com amb 6 làsers enfrontats 2 a 2 en les tres orientacions de l’espai, són capaços de reduir progressivament l’energia cinètica d’uns pocs àtoms de rubidi fins que aconsegueixen aturar-los del tot. La immobilitat atòmica és el fred absolut.

Un dia de primavera, Javier Visiers, navegant expert que ha creuat una dotzena de vegades l’Atlàntic i dissenyador del Fortuna, rellisca en una plàcida jornada de pesca i cau al mar ferit. Salvamento Marítimo, en una cursa contra rellotge, el rescata quan ja és punt de morir d’hipotèrmia. Quèquicom reviu una situació similar. Un helicòpter i una llanxa ràpida participen en un dispositiu per rescatar el reporter Pere Renom, nàufrag en un bot salvavides.

L’accident d’home a l’aigua La majoria de jornades al mar comencen plàcidament. Poca gent surt a navegar amb mal temps i ningú no ho fa pensant que naufragarà. Per això hi ha accidents, perquè són imprevisibles. De totes maneres, es pot reduir el risc. De nit i en dies de mala mar és recomanable moure’s per la coberta del vaixell amb una armilla salvavides enganxada a la línia de vida. Encara que de vegades no ho sembli, caure a l’aigua es considera un accident greu. Segons les estadístiques, només es rescaten amb vida el 50% dels que hi cauen. Javier Visiers ha fet diverses voltes al món a la vela, ha travessat una dotzena de vegades l’Atlàntic, ha guanyat moltes regates i ha dissenyat prop de dues mil embarcacions esportives, entre les quals hi ha el famós Fortuna. Amb milers de milles al damunt, va caure al mar un dia que navegava amb inexperts i no van poder maniobrar per rescatar-lo. Va estar més de dues hores a l’aigua, a 14ºC. Quan finalment el va rescatar Salvamento Marítimo, la seva temperatura corporal era de 32ºC, estava semiinconscient i pràcticament no tenia pols. Li va anar d’un pèl de morir d’hipotèrmia.

Maniobres de rescat En cas que es produeixi l’accident d’home a l’aigua hi ha diverses maniobres per recuperar-lo. La més habitual és la maniobra simple o d'Anderson, i s’utilitza quan el punt a assolir es manté clarament visible. Però n’hi ha d’altres. La maniobra de Williamson o de Boutakov és la més adient de nit, en condicions de visibilitat reduïda, o si el punt a assolir està fora de la vista, però encara relativament a prop. I la maniobra de Scharnow és la més adient quan el punt a assolir se situa més a popa que el radi de gir de l'embarcació. Si es fan correctament aquestes maniobres duren pocs minuts.

Ofegar-se de fred Un nàufrag té moltes amenaces: l’ofegament, la fam, la set, la insolació, etc. Però l’amenaça més gran és el fred, la hipotèrmia. Fins i tot molt bons nedadors s’ofeguen perquè la hipotèrmia severa els paralitza i no poden nedar. L’aigua freda és una gran lladre d’escalfor, molt més que l’aire fred. Posant un cos calent dins d’una aigua freda a 10ºC, per exemple, es refredarà molt més de pressa que deixant-lo a l’aire fred a 10ºC. I és que la transmissió de temperatura és 25 vegades més ràpida a l’aigua que a l’aire, és a dir: perds l’escalfor 25 vegades més ràpid si estàs moll que si estàs sec. Si un mariner cau a l’aigua, té un risc d’hipotèrmia molt gros. En conseqüència, cal fer el possible per quedar-se en un lloc.

Afrontar un temporal Quan puja el vent és convenient prendre rissos. Aquesta maniobra consisteix a reduir la superfície de la vela. Si la intensitat del vent excedeix la possibilitats de navegació segura, es pot optar per córrer el temporal, és a dir, deixar-se portar a favor de les onades fins que les condicions millorin. L’altra opció és posar-se a la capa. La maniobra consisteix a enrotllar el gènova, és a dir, la vela que hi ha a proa, deixar-ne només una superfície mínima, arriar del tot la vela major i posar el motor a la potència justa per compensar l’empenta del mar. Moltes embarcacions estan dissenyades per suportar els temporals, i en cas de bolcar tenen tendència a tornar-se a redreçar. Però de vegades els continus impactes contra l’aigua, els anomenats pantocs, poden esquerdar el buc i obrir-hi una via d’aigua. El xocs contra algun esculls, com ara un iceberg, un cetaci o algun contenidor flotant entre aigües, són altres causes d’enfonsament. La paraula “mayday”, deriva del francès “m'aider”, “ajudeu-me”, repetida tres vegades significa perill imminent de perdre la vida i serveix per demanar socors. Però el senyal més popular és SOS. Es va triar perquè podia ser emès fàcilment en el codi Morse. Es tracta d’una successió de tres polsos curts, tres de llargs i tres de curts. També es pot transmetre amb esclats de llum, o fins i tot utilitzant banderes.

El bot salvavides El bot salvavides té l’estructura d’una tenda de campanya, però flotant. Segons la seva categoria hi podem trobar: Una àncora de capa o àncora flotant, que és com una mena de paracaigudes subaquàtic per frenar la deriva. Una manxa i material de reparació per al cas que es punxi algun flotador. Un parell de sacs tèrmics. Esponges per buidar l’aigua. Farmaciola amb pastilles per al mareig, desinfectants, antiinflamatoris, antidiarreics, etc. Menjar i aigua. Per economitzar, no s’haurien de començar a fer servir fins transcorregudes 24 h des de l’inici del naufragi. Bosses per al vòmit. És convenient guardar-ne el contingut, ja que es podria reaprofitar com a aliment en cas que el naufragi s’allargui molts dies. Material pirotècnic: coets, bengales i pots de fum. I un reflector de radar, un estri d’un material i una geometria determinats que augmenten la reflectivitat per als radars.

Radiolocalització Quan s’activa una balisa de salvament, comença a emetre un senyal de ràdio que un receptor pot captar amb una antena. Però hi ha diferents tipus d’antena. Si és d’un sol pol, una monopol, que “hi sent” per tots costats igual, podríem saber que la balisa s’ha encès, però no d’on ve el senyal. Cal una antena directiva, que, com si miréssim per un tub, només “hi vegi” en una direcció. Així podrem escanejar l’espai en busca de senyals. Quan detectem un senyal sabrem en quina direcció és la balisa, podrem traçar sobre un mapa la línia de direcció, però no sabrem a quina distància és el nàufrag. Si volem saber-ne la posició exacta, direcció i distància, necessitarem com a mínim dues antenes, situades en dos llocs diferents. Així, quan la segona antena detecti també el senyal, podrem calcular el punt on es creuen les dues línies i determinar els eixos de les coordenades on és la balisa.

El rescat Salvamento Marítimo, organisme dependent del Ministeri de Foment, dedica 24 h al dia a atendre les emergències al mar. Disposa d’una vintena de centres repartits per tota la costa espanyola. Avui, amb ells, el “Quèquicom” fa un simulacre d’emergència. S’activa un dispositiu, es mobilitza el Mintaka, una llanxa ràpida amb base al port de Barcelona i un helicòpter amb base a l’aeroport de Reus. En un màxim de 10’ són capaços de posar-se en marxa. Quan hi ha vides humanes en perill, cada minut compta. La llanxa està dissenyada per fer front a tota mena de condicions marítimes. És insubmergible, no bolca ni amb mar muntanyosa, té una borda baixa per recollir amb facilitat els nàufrags, uns para-xocs de goma per esmorteir els abordatges amb les embarcacions rescatades, i uns motors que gairebé la fan volar damunt de l’aigua. El patró Andreu Rul?lan explica que la llanxa desplaça 37 tones i navega a 25 nusos. L’equivalent a terra seria conduir un tràiler a 180 km/h. Però a banda de la velocitat, l’altre element essencial en un rescat és localitzar el nàufrag, un veritable puntet enmig del mar. El radar emet senyals de microones que reboten en l’objecte i retornen en forma d’ecos a l’emissor, és a dir, a la llanxa de salvament. El radiogoniòmetre, en canvi, mesura l’angle entre l’emissor del senyal de ràdio, en aquest cas el nàufrag, i el receptor del senyal, la llanxa, i així en determina la procedència. Però hi ha situacions en què no es disposa de coordenades clares i s’ha de fer una cerca planificada. El rescat d’alpinistes colgats sota una allau, les batudes per trobar persones al bosc o la localització d’un camp de mines segueixen diverses estratègies de cerca per cobrir una àrea amb el mínim temps possible.

Al mar, les estratègies més habituals són les línies paral?leles, quan s’ha de cercar un nàufrag en una zona determinada. El quadrat expansiu, quan la cerca es fa centrada en un punt amb mitjans aquàtics, i els sectors, quan la cerca es fa centrada en un punt amb mitjans aeris. El pot de fum que llancen des de l’helicòpter els serveix per conèixer la direcció del vent a nivell del mar. La maniobra s’ha de fer de cara al vent. El moment més delicat i energèticament més costós és el vol estacionari, és a dir, l’estona que l’helicòpter s’ha de mantenir a l’aire sense desplaçar-se. És en aquest moment quan més turbulències crea i més aigua aixeca. S’inicia aleshores el descens del rescatador. Baixa controlat pel gruista des de l’helicòpter. Quan arriba a l’aigua s’allibera del cable i va nedant fins al bot. Hi entra i dóna quatre instruccions als nàufrags sobre el que han de fer. Arriba el moment de l’evacuació. L’operació és controlada en tot moment des de la llanxa, que té la funció de donar suport i intervenir-hi si les condicions són massa adverses per a l’helicòpter. En uns quants segons, rescatador i nàufrag arribem sans i estalvis a la seguretat de l’helicòpter. Una vegada rescatat el nàufrag, queda un veler a la deriva. La llanxa de salvament és l’encarregada de remolcar-lo fins al port més proper. Missió acomplerta.

Tortell Poltrona i el Circ Cric ; Pep Bou, el Bufaplanetes; Manolo Alcántara i altres grans artistes del món del circ juguen amb les matemàtiques, la física i la química per meravellar el públic. La reportera del programa, Georgina Pujol, aprèn a caminar per la corda fluixa, a fer equilibris amb objectes, a balancejar-se dalt d’un trapezi a cinc metres d’altura i a fer malabars.

Pep Bou, el Bufaplanetes, obre i tanca el programa amb el seu univers poètic fet d’ingràvides bombolles de sabó. Ell dóna peu a entendre la química de la bombolla. Per la seva banda, l’artista de circ i pallasso Tortell Poltrona ens acull al Circ Cric per ensenyar-nos com es fan els equilibris amb objectes: ja sigui una flor o una cadira. És premi nacional de circ i fa 40 anys que trepitja escenaris, a banda de ser el fundador de Pallassos Sense Fronteres. Ens demostra que és més fàcil mantenir l’equilibri d’objectes grans que de petits. Quan la distància entre la punta de la tija d’un clavell i la massa (que és la flor) és més curta, l’equilibrista ha de fer moviments, més moviments més ràpids per mantenir-lo estable. Per tant, cal anar corregint la posició tota l’estona i mantenir l’equilibri. En canvi, quan es fan equilibris sostenint una cadira amb la punta del nas és més fàcil que amb el clavell. La cadira és simètrica i, per tant, la vertical del centre de gravetat passa pel mig. Com que aquesta línia transcorre just dins la base de recolzament, l’objecte no cau. L’equilibrista pot inclinar la cadira tant com vulgui, sempre que la línia vertical del centre de gravetat caigui dins del punt de suport.

L’artista Manolo Alcántara fa equilibris impossibles al seu espectacle: “Rudo”. Més que la corda fluixa, ell camina sobre la barra fluixa. Col?loca una barra de ferro sobre unes caixes inestables que tremolen a cada passa. Camina aguantant una perxa de gairebé 5 metres de llargada. Generalment s’utilitza per fer equilibris en grans alçades. La perxa és més pesant en les puntes que en el centre, per això tendeixen a corbar-se cap avall. D’aquesta manera, el sistema “equilibrista + perxa” té el centre de gravetat més baix que l’equilibrista tot sol. Com més avall és el centre de gravetat, més estabilitat s’obté. La reportera, Georgina Pujol, ho prova i si l’hi pregunteu a ella us dirà que encara és més difícil caminar amb perxa que només usant els braços per fer de contrapès. En aquest exercici comprova que el centre de gravetat és un punt que es comporta com si tota la massa de la persona estigués concentrada allà mateix. I que trobar-lo és el que permet mantenir-se en equilibri.

En aquest reportatge, la Georgina Pujol també posa a prova el seu vertigen per enfilar-se a un trapezi que està penjat a cinc metres. L’artista aèria Elena Zanzu s’entrena a la Central del Circ, al Parc del Fòrum de Barcelona. El trapezi quan està en el punt més alt té energia potencial. I quan baixa i es desplaça cap a l’altra banda, l’allibera. És una energia que depèn de la posició de l’objecte. La cinètica és la força de treball que fa un cos per accelerar-se i obtenir velocitat. Com que l’energia s’ha de gastar, l’Elena contínuament transforma alçada en velocitat. I viceversa.

Un artista que també col?labora habitualment en el Circ Cric és en Xavi Arcos. Fa uns anys va crear aquest espectacle que es diu “Sidecar” i l’ha fet voltar per tot Catalunya. Però la primera disciplina amb què en Xavi es va iniciar al món del circ no va ser l’acrobàcia, sinó el diàbolo. Es basa en un joc de malabars en què s’impulsa la rotació d’un rodet. El diàbolo té un moment d’inèrcia en el seu eix central. El punt on s’uneixen els dos cons coincideix amb el centre d’inèrcia del rodet. Quan el fil es mou, es creen un conjunt de forces que tenen un moment sobre l’eix. I així és com s’aconsegueix la rotació que es vol.

Centre de gravetat En les persones, el centre de gravetat és a l’abdomen. I la base de recolzament són els peus. Per mantenir-nos de peu, la línia vertical que passa pel centre de gravetat ha de caure dins d’aquesta base. Més o menys, davant dels talons. Si ens posem de puntetes, la vertical cau fora del punt de recolzament. Per això, hem d'inclinar el cos cap endavant per no caure. D’aquesta manera aconseguim que el centre de gravetat caigui sobre la part dels peus que toca el terra. De fet, si ens col?loquem davant d’una paret no podrem inclinar el cos cap endavant i ens serà impossible posar-nos de puntetes. Quan ens ajupim passa una cosa semblant. Si us hi fixeu, tirem cap enrere els malucs per compensar el pes. Tot això per fer que la vertical del centre de gravetat caigui sobre els peus. Però què passa si enganxem el cul a la paret? Dons que ens serà impossible ajupir-nos perquè no podrem compensar el pes.

El diàbolo, una baldufa voladora Perquè una carpa de circ quedi ben dreta, igual que una tenda de campanya, cal estirar bé dels tensors que té, clavant-los fort a terra per totes les bandes. I és molt important que la força sigui igual per tots els costats, perquè si no seria molt menys estable i podria caure amb el primer cop de vent. Si estirem algú molt fort d’un braç, el desequilibrarem i el podem fer caure, però si l’estirem per les dues mans amb la mateixa força, s’aguantarà perfectament dret i a lloc. Inclús un llapis pot aguantar-se sobre la seva punta i mantenir-se perfectament estable si li lliguem uns cordills tensors que el tibin igual per cada banda. I això, malgrat no ho sembli, té molt a veure amb el diàbolo i la seva parenta baldufa. Si volem aguantar dreta una baldufa, l’haurem de fer girar. Si la deixem “morta”, cau a terra rodolant. I això és perquè quan una baldufa gira hi ha uns tensors invisibles que l’estiren de totes bandes: les forces centrífugues. Aquestes forces actuen simultàniament en direccions oposades respecte a l’eix de rotació de la baldufa, com si fossin uns fils tensors que la fixessin a terra, i li donen l’equilibri necessari perquè pugui aguantar-se dreta. El mateix passa amb el diàbolo: gràcies a tenir un eix de rotació molt ben orientat, al girar té una gran estabilitat. Les forces centrífugues queden tan ben repartides que el diàbolo es converteix en una veritable baldufa voladora que es deixa fer de tot, menys canviar d’orientació.

Bufar i fer bombolles Per fer bombolles cal aigua i sabó, però, ¿quin paper hi juga el sabó? Una bombolla és un gas embolicat per una paret de líquid, mentre que una gota és un volum consistent de líquid envoltada de gas, sense buits interns. Les molècules d’aigua tenen entre elles una gran atracció, que és la força de cohesió. Una gota d'aigua són molts milions de molècules unides entre elles per la força de cohesió, que és tan gran que impedeix fer espontàniament un tel, una paret fina, només d’aigua i encara menys una bombolla. Jaume Vilalta intenta fer un tel amb la representació de molècules d’aigua, les apila formant una paret i explica que a la més mínima desviació d’una molècula, com que la força de cohesió és tan gran, les altres molècules d’aigua la segueixen, l’embolcallen i immediatament formen una gota. Són com els castellers, fan pinya a la mínima ocasió. Necessitem alguna cosa que minvi aquesta força d’atracció, que les obligui a formar una renglera, i aquest és el paper del sabó. La molècula del sabó és com un capgròs de granota, té dos extrems diferents, el cap té molta atracció cap a l’aigua (és hidròfila) i la cua l’hi té repulsió (és hidròfoba), com si el cap del sabó volgués tocar l’aigua però la seva cua, no. La cua hidròfoba s’orientarà sempre de la manera més allunyada possible de l’aigua. En canvi, el cap hidròfil sí que busca les molècules d’aigua. La cua hidròfoba del sabó repèl les molècules d’aigua i les impedeix acostar-se a les seves companyes, no les deixa “fer pinya”. Podem imaginar l’aigua sabonosa com una estructura de Lego formada per sabó-aigua-sabó, amb les cues hidròfobes del sabó sempre cap a fora de l'aigua. Ara ja podem apilar aquestes peces per formar un tel prim. I a partir d’aquest tel prim es pot formar una esfera plena de gas, la bombolla. (Amb l’assessorament del Dr. Claudi Mans, Catedràtic Emèrit d'Enginyeria Química, Facultat de Química, Universitat de Barcelona.

Malgrat l'evolució dels teixits, el cuir continua sent un material insubtituïble en articles tan diversos com el calçat, les pilotes o les granotes dels pilots de motociclisme. Viatjarem de l'escorxador a l'adoberia per entendre com s'extreu la pell de vedella i com es tracta per convertir-la en cuir. Intervenen Miquel Vila, assessor del gremi d'adobers d'Igualada; Teresa Mir, cap de Serveis, Empreses Càtedra A3 de la UPC, i José Fernández, patronistes de granotes per al motociclisme de competició a Cdreams.

A final de segle Barcelona tindrà un clima com el que ara té Tunis. L'escalfament global pot tenir conseqüències inesperades. "Quèquicom" participa en un projecte de turisme científic recomanat per National Geographic com un dels 50 millors viatges de la teva vida. Els participants mesuren l'impacte del canvi climàtic en la vida salvatge dels boscos verges del Pirineu.

Sabíem que la Terra no és plana, i que no està situada al centre de l'univers, ara s'ha descobert que tan sols a la Via Làctia hi podria haver 10.000 milions de planetes similars al nostre. Explicarem com es detecten planetes fora del Sistema solar.

Anem a Palerm per veure com tallen per la meitat un vaixell de 300 metres d'eslora, l'allarguen amb una nova secció de 24 metres, el solden i torna a navegar. Assistim a la maniobra d'atracament a Barcelona d'un creuer amb 5.000 persones.

Quèquicom divulga des de 2006 la ciència, la natura i la tecnologia d'una manera amena, clara i rigorosa amb la voluntat de fomentar l'esperit crític i la curiositat intel?lectual en l'espectador. És una producció del Departament de Documentals de TV3.

La depressió s'acostuma a patir en silenci, però a Ràdio Nikòsia fan just el contrari, airegen les seves vivències. Això actua com a teràpia personal i contribueix a la integració de les persones amb trastorns mentals.

La legionel?la és un bacteri que és pertot on hi hagi aigua. També viu a l’interior de les canonades de l’aigua clorada, protegida per una cuirassa que es diu biofilm. En canvi, si la legionel?la entra als pulmons en quantitat suficient pot provocar una pneumònia. Però com entra als pulmons? Quina relació té amb l’aire condicionat? Com es troben els focus emissors? A més, apliquem un detector de bacteris a una superfície de tall i ens enduem sorpreses.

Una malaltia nebulosa El juliol del 1976 es va produir un brot de pneumònia a l'hotel Bellevue-Stratford de Filadèlfia, on se celebrava una convenció de la Legió Americana, una organització que agrupa veterans de guerra. Dels 182 casos detectats, en van morir 29. Mig any més tard, el gener del 1977, es va aconseguir identificar l'agent causant del brot, una soca de bacteri fins aleshores desconeguda, que es va acabar batejant amb el nom de Legionella pneumophila.

Un bacteri aquàtic La legionel?la és un bacteri aquàtic relativament abundant. La podríem trobar pràcticament a qualsevol estany, embassament, riu o rierol d’aigües temperades. Les canonades per on circula aigua són un medi artificial que el bacteri també colonitza amb facilitat. Però per sobreviure a les agressions tan químiques com físiques de l’entorn ha d’adherir-se als substrat i construeix el que s’anomena un biofilm. Al voltant del 90% dels bacteris coneguts construeixen biofilms. Segreguen diverses proteïnes i hidrats de carboni per formar una matriu, que els agrupa i els protegeix. Un biofilm ben constituït pot presentar entre 100 i 1.000 milions de bacteris per cm2. Aquesta estructura és un veritable ecosistema on, a més d’una gran diversitat de bacteris, hi viuen fongs, algues i protozous. I com en qualsevol altre ecosistema es dóna la predació i el parasitisme. Quan un protozous predador com l’ameba captura una legionel?la, en lloc de ser digerida es converteix en paràsita i comença a reproduir-se a l’interior de l’ameba fins que la fa esclatar.

La infecció per legionel?la Per infectar-se amb legionel?la s’han d’inhalar microgotes d’aigua contaminada. Algunes de les fonts considerades de baix risc són les ornamentals, el reg per aspersió, els humidificadors ambientals o la neteja amb aigua a pressió. Les fonts considerades d’alt risc són sistemes d’aigua calenta sanitària amb acumulador i circuit de retorn propis d’hotels o gimnasos, les instal?lacions termals amb jacuzzis o banyeres d’hidromassatge, i especialment, les torres de refrigeració situades als terrats de moltes indústries. Quan la legionel?la s’introdueix a les nostres vies respiratòries té a la seva disposició un munt de tubs humits on proliferar, i un aliat inesperat: el sistema immunològic envia macròfags per controlar la infecció, però quan fagociten la legionel?la són parasitats, com li passava a l’ameba. La pneumònia per legionel?la es diagnostica amb una anàlisi d’orina, i com qualsevol infecció pulmonar es detecta amb una radiografia i els símptomes són la febre i dificultat per respirar. Es tracta amb antibiòtics que penetrin bé a l’interior dels macròfags per eliminar-ne els bacteris. Per contra els tractaments per desinfectar les instal?lacions amb la legionel?la actuen només a l’aigua circulant, i no tenen capacitat per penetrar els biofilms.

Els biofilms, una cuirassa bacteriana Els bacteris són més persistents del que sembla. Per exemple, en les superfícies de tallar sempre queden restes minúscules de matèria orgànica que alimenten els bacteris, fongs i llevats. Qualsevol marca en una superfície de tall pot ser un cau de microbis. L’empresa Itram i la UAB han desenvolupat un detector de biofilms. Si hi ha microorganismes fa una escuma blanca. La indústria alimentària usa cada cop més aquest producte per detectar activitat biològica. Quan els bacteris s’agrupen, comencen a segregar uns filaments d’una substància ultraresistent. Aquest biofilm -que així és diu aquesta protecció- facilita l’intercanvi de nutrients i aigua, fet que, a més de protegir-los els fa la vida i la reproducció més fàcil. A poc a poc van fent capes que els uneixen i finalment es forma una placa protectora que dóna protecció contra agents químics i agressions mecàniques. No són visibles a ull nu, de manera que una superfície que s’ha netejat amb detergent pot semblar neta, però en realitat no ho està. Els biofilms aguanten fins i tot el lleixiu!! Hi ha netejadors enzimàtics capaços de trencar aquesta cuirassa. Els usa la indústria alimentària, però no cal que ens obsessionem amb els bacteris domèstics, dins d’uns límits és normal que n’hi hagi, si casa nostra fos absolutament asèptica, cauríem malalts només sortir al carrer per falta de sistema immunitari. Un bon consell és evitar el contacte d’aliments que es mengen crus, com ara amanides, amb els que necessiten cocció, com les carns, per evitar contaminacions creuades. Per això és millor usar superfícies de tall diferenciades.

Les torres de refrigeració Al contrari del que hem sentit moltes vegades, la legionel?la no està associada als aires condicionats. Les instal?lacions domèstiques no transmeten legionel?la. I les sortides d’aire condicionat de grans superfícies, tampoc. En canvi, els focus emissors de legionel?la acostumen a ser a les torres de refrigeració industrials. Això passa perquè per transportar la legionel?la l’aigua ha d’estar en estat líquid, en gotes i no en estat gasós, vapor. Les indústries que, per la raó que sigui, necessiten treballar a temperatures extremes, tant forns com algunes grans instal?lacions d’aire condicionat necessiten torres de refrigeració per dissipar l’excedent de calor que generen. Aquesta calor es recull per un circuit tancat que té un serpentí que s’escalfa i que després es refreda ruixant-lo amb aigua nebulitzada. L’aigua nebulitzada són petites gotetes d’aigua líquida suspeses en l’aire que es poden veure (com els núvols), però en canvi el vapor d’aigua és invisible. Com més petites siguin les gotetes que s’utilitzen per refredar el serpentí, millor, perquè les gotetes petites s’evaporen de seguida i absorbeixen ràpidament l’escalfor. No tota l’aigua s’evapora, una part queda dipositada en una cubeta. És en aquesta aigua on la legionel?la pot proliferar i causar problemes. L’aigua de la cubeta pot estar a 30 o 40ºC, i aquesta temperatura és ideal per la reproducció de la legionel?la. Desinfectar la cubeta amb regularitat és fonamental per evitar contaminacions ja que aquesta aigua es reutilitza per a noves nebulitzacions. Les torres de refrigeració estan dissenyades perquè només en surti vapor d’aigua, i no gotes d’aigua nebulitzada. Per tant, perquè una torre de refrigeració pugui ser el focus d’infecció cal que a més de no haver-se desinfectat adequadament, falli el sistema antinúvol. En aquest cas, les gotes en suspensió poden viatjar carregades de legionel?la i si les respirem poden provocar infeccions. Així, doncs, la legionel?la no ens arriba per les sortides interiors de l’aire condicionat, sigui fred o calent, aquesta no és una via de transmissió del bacteri, podem respirar tranquils.

La recerca del focus A banda d’uns pocs casos aïllats, cada any hi ha diversos brots de legionel?la que durant uns dies ocupen les capçaleres dels informatius i la premsa, pel fet que malauradament sovint causen algunes morts. La legislació estableix que si es detecten dos casos seguits s’ha d’iniciar un protocol per localitzar el focus de la malaltia. El reporter Pere Renom acompanya una inspectora de l’Agència de Salut Pública de Catalunya a revisar una torre de refrigeració al terrat d’una indústria. Les mostres d’aigua s’envien al laboratori. D’entrada es filtren per concentrar-ne el contingut, se n’extreuen petites parts per sembrar a plaques de petri, i es deixen incubar uns dies a l’estufa. Seguidament, se n’identifica l’espècie i el serogrup. Hi ha al voltant d’una cinquantena d’espècies de legionel?la, la més comuna és la pneumophila. El serogrup inclou a tots els bacteris que contenen un antigen comú, és a dir, una substància que desencadena la formació d'anticossos. S’han descrit 15 serogrups diferents de Legionel?la pneumophila. El serogrup 1 és el principal responsable de la pneumònia o malaltia del legionari. Però les legionel?les en general poden produir altres malalties, com la febre de Pontiac, una mena de grip sense afectació del pulmó. Poden donar també un quadre asimptomàtic, és a dir, que ens infecten i generem anticossos sense mostrar símptomes aparents de malaltia. O poden produir infeccions extrapulmonars en el cas que una ferida entri en contacte amb aigua contaminada. L’últim pas en l’anàlisi és l’extracció de l’ADN cromosòmic. Per mitjà d’uns enzims de restricció s’aconsegueix tallar el material genètic en diversos fragments. L'electroforesi és una tècnica que permet separar aquests fragments segons la seva mobilitat en un camp elèctric. Una vegada revelada la placa s’obté un determinat patró de bandes. Comparant el patró de bandes dels malalts amb el de les legionel?les de diferents mostres ambientals es pot identificar el focus concret. Aleshores la legionel?la deixa de ser, com a mínim temporalment, la malaltia nebulosa.

Anem a caçar amb arc i fletxes per experimentar la dificultat de les tècniques de caça originals. Entendrem perquè la llargària del canó augmenta la precisió en les armes de foc.

Des de la dentició fins als pets, el sistema digestiu pas a pas. Consells dietètics per mantenir un bon equilibri intestinal. També s'expliquen, per comparació, l'estòmac dels remugadors i la digestió de les aus.

Les persones van domesticar als gats o va ser al revés? Com hi veuen? Ens posem en els seus ulls extraordinaris i ens aproximem a la seva visió. També coneixerem el mecanisme que els permet treure les urpes.

Ens agraden grossos i ens criden molt l'atenció. Els implants mamaris que es posen són els més grossos de la història. Sigui com sigui, són una icona de la feminitat. Avui, al "Quèquicom", ens mirem els pits amb lupa.

Un lladre obre un pany senzill en pocs segons. I si no, força la porta. Com és un pany per dins? N'hi ha d'invulnerables? Intentem rebentar una porta cuirassada, salten espurnes... Un policia detecta tots els punts febles d'una casa.

La realitat és formada per tres dimensions espacials i una dimensió temporal. Però mentre veiem i entenem l'espai sense dificultat, el temps se'ns escapa, fuig. No el veiem i només ens hi podem moure passivament en un únic sentit.

El 27 de juny del 2015 un nen d'Olot de 6 anys mor de diftèria. No estava vacunat per decisió dels seus pares, que, per altra banda, no van poder interpretar els símptomes d'una malaltia ja eradicada aquí i van trigar a dur-lo a l'hospital.

És recomanable apagar el wifi durant la nit? I per quina raó? Són un perill per a la salut, les seves ones? I les microones de la telefonia mòbil? Tenen fuites, els forns microones?

L'educació canvia. Alumnes d'ESO s'embarquen en un vaixell escola on aprenen conceptes de matemàtiques i física necessaris per a la navegació. En una escola, els alumnes grans expliquen als petits com funcionen els semàfors intel·ligents.

La serra de Montsant és una illa de tranquil?litat. S'hi conserven espècies molt sensibles però la seva joia és la somereta, una espècie única d'insecte que té un cant molt particular.

Una de cada nou dones catalanes tindrà càncer de mama. És el més freqüent en dones. Entrem en un quiròfan de Can Ruti on fan una mastectomia i la reconstrucció immediata del pit amb greix de l'abdomen.

La toxoplasmosi és una malaltia produïda per un microorganisme paràsit, que es relaciona amb els gats i amb les embarassades, però sembla que podria tenir efectes sorprenents en els homes, com augmentar-ne la valentia.

La major part de la població té mal d'esquena per contractures, hèrnies discals o altres molèsties relacionades amb la columna vertebral.

Seguim durant mig any una família amb fills de la Barceloneta que necessita les donacions del Gran Recapte del Banc dels Aliments per sobreviure, com 900 persones més al seu barri. El matrimoni passa dels 40 anys i no troben feina.

Pel 2050 haurem de produir un 70% més d'aliments per abastir a la població mundial. I cal fer-ho amb menys aigua, menys superfície conreada i menys pesticides. Els efectes del canvi climàtic ens portaran un augment de les temperatures.

Un gra d'argila és mil cops més petit que un gra de sorra, però amb partícules tan petites es poden fer grans coses, des d'atuells ceràmics que han canviat la història de la humanitat fins a cases modernes i sostenibles.

El submarí Ictineu 3, dissenyat i tripulat per Pere Forès, ha assolit una fita històrica: davallar a 1.000 metres de profunditat, un repte tecnològic del màxim nivell. Pere Renom ha estat el primer reporter en embarcar-hi en una immersió.

El lluç està en un estat molt crític a la Mediterrània. A Catalunya no es captura cap lluç de talla gran des del 2010. Els pescadors de Roses, alarmats, han vedat una zona de posta d'ous més gran que la reserva marina de les illes Medes.

Els VW no són els únics cotxes que contaminen més del que havien declarat. Com a mínim 10 marques emeten òxids nitrosos molt per sobre del nivell legal en circulació urbana, diu la Universitat de Leeds. Com afecten la salut? Què fer?

En aquesta compilació fem un cop d'ull de 360 graus a les matemàtiques. Amb cordills, bastons i un pou Eratòstenes va calcular el radi de la Terra. La trigonometria, una eina tan poderosa que és capaç d'anivellar carreteres.

Pere Renom assisteix a l'autentificació d'una guitarra teòricament construïda a Sevilla l'any 1867 per Antonio de Torres, l'equivalent a l'Stradivarius dels violins. També participa en la construcció d'una casa de fusta.

Pujarem fins a 6.000 metres amb un globus fet a Igualada. I us plantejarem un altre repte: us atreviríeu a pujar fins a 36 quilòmetres, fins a l'estratosfera? Això ja no és una utopia: l'empresa Zero2infinity vol dur turistes a contemplar una part del nostre planeta i ser conscients que la Humanitat i la resta dels éssers vius compartim destí. Una perspectiva que, segons els astronautes, canvia la vida.

La crida de l'OMS sobre els perills de la carn ha generat confusió. Cal deixar de menjar-ne? Els embotits tenen risc? La manera de cuinar-la pot resultar perjudicial? A més de la salut, afecta el medi ambient?

La mà és com un titella: funciona a base de tendons i palanques d'una complexitat fascinant. Ens proporciona la base 10 per comptar; però, com és que tenim 5 dits a cada mà i no pas 7 o 8?

Entrenar és posar el cos fora de la seva zona de confort, però sense lesionar-lo. Per això convé saber com funcionen els músculs, com els podem alimentar i com el calçat pot influir molt.

Les castanyes fan tardor, però ¿coneixeu el lledó, el gavarró, el gínjol o la nespla? Són el rebost del liró. Anem a l'hort a preservar varietats locals d'hortalisses de tardor. I fem conserves amb sal, sucre, vinagre, assecat o alcohol.

Com pot ser que la plaga de processionària a Catalunya tingui el seu origen a les Açores? La meteorologia mediterrània depèn del que passa al bell mig de l'Atlàntic Nord. El temps és gairebé impredictible perquè és un sistema caòtic.

Aquest capítol és una compilació de diferents episodis sobre botànica.

Durada: 32 minuts. - MIDA: 353 MB

Descobrim les extraordinàries capacitats olfactives dels gossos per detectar malalties com la diabetis o el càncer de pulmó, o la seva amatent conducta social que els converteix en ideals per a l'assistència de persones discapacitades.

Què és més eficient energèticament la cuina econòmica, el gas, la vitroceràmica, la inducció o el microones? Com es fan les bateries d'acer? Quines propietats tenen els nous estris de silicona? Pot ser el microones la cuina del futur?

El vehicle elèctric només representa el 2% de les vendes de cotxes del mercat, però s'estima que l'any 2050 s'implantarà a nivell mundial. És una alternativa de futur o ja és una realitat per a tots els usuaris de la carretera?

El juliol del 1938 l'exèrcit republicà intenta aturar els feixistes a la batalla de l'Ebre. L'aviació i els tancs de Hitler i Mussolini al servei de Franco s'acabaran imposant: 25.000 morts i 60.000 ferits. Tecnologia per a la destrucció.

Sabó, lleixiu, PVC, insecticides i pinsos es fan amb el clor, la sosa i productes químics fets a Flix. Tones de tòxics han anat a l'Ebre i s'ha contaminat molt terreny. A més, s'hi processa fosforita, un mineral lleugerament radioactiu.

Riotinto és un paratge marcià. Hi viuen bacteris que fan àcid sulfúric i que podrien resistir a Mart. Entrevistem l'astronauta que prova el vestit espacial per viatjar a Mart el 2030 i entrem en l'habitacle en què haurien de sobreviure.

Alan Turing va descodificar la màquina encriptadora Enigma, el gran secret nazi, gràcies al domini dels algoritmes. Sabrem què és el sistema binari; què és la memòria RAM; el transistor i l'evolució dels processadors.

El cub de Rubik és una icona d'intel·ligència. Té més de 43 trilions de posicions possibles. Veurem joves que el fan a cegues, amb una sola mà, o en menys de 10 segons. És també una eina per aprendre matemàtiques, combinatòria i geometria.

Assistim en exclusiva a la reconstrucció fins al més petit detall de la Laia, un primat de fa 12 milions d'anys. Entendrem per què no venim dels micos ni ells de nosaltres. D'on potser venim és... de la Mediterrània Oriental!

En el moment en què va viure la Laia, el mapa de la Mediterrània era una mica diferent de com el coneixem actualment. Tot el que ara seria la conca del Danubi era un gran mar interior poc profund. Els Balcans i la península itàlica encara s'havien de formar. Tot el sud de la península Ibèrica encara estava en plena transformació, i l'estret de Gibraltar era força més ample.

El que cal saber sobre uns animalons que ens fan la vida més dolça... i irritant!

El Zika és un virus que traspassa fronteres i genera una alerta global especialment pels nombrosos casos de microcefàlia. La reportera Georgina Pujol, embarassada de 24 setmanes, es pregunta quin és el risc d'infecció a Catalunya.

La dansa és expressivitat a través del moviment del cos. Seguim una ballarina de l'Institut del Teatre per entendre com l'anatomia humana treu partit de les lleis de la física per crear bellesa.

Ho calculem tot, des de l'Índex de Preus al Consum fins a la millor relació qualitat-preu del paper higiènic passant pel pes del cap.

No hi ha una fórmula per viure 100 anys, depèn dels hàbits i la genètica. Analitzant avis centenaris veiem que envellir és oxidar-se. Com generar menys radicals lliures? Va bé prendre antioxidants? Influeix l'epigenètica en l'envelliment?

Ningú pot assegurar que una copa d'alcohol no faci mal al fetus, un mal irreversible. És la Síndrome Alcohòlica Fetal, la primera discapacitat al món. Ara s'investiga com se'n poden pal·liar els efectes. Alcohol zero durant l'embaràs.

Com podem saber si una picada és de puça, xinxa o paparra? Quines malalties poden transmetre? Les paparres s'associen al greu mal de Lyme. Com es fa per desenganxar-les? Com es combat la xinxa, que cada cop envaeix més llits?

Les tisores, el rellotge mecànic, la màquina de cosir, el pany i el microones tenen un enginy i una tecnologia sorprenents. Fins i tot una bateria de cuina és un prodigi de la metal·lúrgia. I, a més, una sorpresa: la grapadora sense grapes.

Veiem com progressa la capacitat pictòrica en nens petits i la comparem amb la dels ximpanzés adults. A més, descobrim que la pintura rupestre és primitiva, però no infantil.

El 3D no ha desplaçat els efectes reals en pel·lícules com "Un monstre em ve a veure". Saltarem al buit amb especialistes, ens faran un esgarrifós tall a la cara, viurem una tempesta de neu i ballarem a la vora d'un esvoranc.

El 1915, Einstein va predir l'existència de les ones gravitacionals. Un segle més tard es va demostrar la seva existència al laboratori LIGO. Entendrem què és la gravetat i com es transmet en forma d'ones.

Partint del pessebre coneixem l'origen del caganer, la posició ideal per defecar, el que diuen les caques sobre la nostra salut, la tecnologia del WC i un dispositiu per tractar el restrenyiment. Fins i tot sabrem com caguen els camells.

Com podem evitar els llamps en una tempesta? Què és l'electricitat estàtica? Com actua el parallamps? La llei d'Ohm, a l'abast de tothom. Quina diferència hi ha entre un interruptor i un commutador? I Tesla, un geni a l'ombra.

Una instal·lació elèctrica per un sol llum és senzilla d'entendre. Amb un cable que va a la bombeta i un que torna ja funciona, però òbviament arribarà un dia que voldrem apagar el llum. Necessitem tallar el corrent en algun punt. Cal un interruptor. I on el posaríeu, en la fase -el cable que va des de la font d'alimentació cap a la bombeta-, o en el neutre -el cable que torna-? En qualsevol dels dos cables funcionaria, però, quina és la diferència?

L'actor Marc García Coté, l'Àxel de La Riera, com el 12% de la població, té migranya: vòmits, pèrdua de visió i de la parla, veus llums brillants i fort mal de cap. Queden fora de joc. Què passa dins del seu cervell? Hi ha solució?

Assistim a una operació a cor obert per implantar un vàlvula aòrtica feta amb teixit de porc.

Al gener de 2017 la costa catalana va patir un temporal excepcional, amb ones de 7 metres que es van endur platges senceres i que van malmetre construccions. Es tem que, amb l'escalfament global, els temporals siguin més greus i freqüents.

El 1981 es va detectar el primer cas de Sida. En aquell moment, el virus del VIH era un gran desconegut i els seropositius signaven la seva sentència de mort.

Veurem per primer cop com un cuquet del zooplàncton s'empassa un microfilament de plàstic. Se n'han detectat en més de 500 espècies d'organismes marins. I és que a cada km2 de fons del mar hi ha un jersei polar desfet. Com podem evitar-ho?

Amb sàlvia, olivera, julivert, artemísia i altres plantes es combaten moltes afeccions, fins i tot la malària, però cal saber com usar-les (també a la cuina). Medicaments com l'aspirina i l'antipalúdic artemisina venen de plantes.

Visitem una classe de 25 alumnes en què es parlen 10 llengües. Alguna és més rica que les altres? Tenen un mateix origen les 6.000 llengües que es parlen al món? Com s'han diversificat? Conserven trets comuns? Què és un fonema?

Víctor Chil té fama mundial. Per fer un retrat clava durant 4 hores una agulla en la pell 3.000 cops per segon. Què és un tatuatge? Com es treu? Què passa si ens han de fer una epidural o una ressonància? Què és la micropigmentació?

Veurem com els pneumàtics són clau per retenir el cotxe durant un revolt, però ¿com pot ser que les rodes motrius girin de forma independent? El diferencial és un mecanisme extremadament enginyós i elegant.

De vegades només el 0,7% d'un medicament arriba a destí. És com si de 150 pastilles que ens prenguéssim, només ens en fes efecte una. Els nanorobots podrien dur els fàrmacs fins al punt afectat: més efectivitat i menys dosi.

Una casa està plena de paranys per a una criatura. Com podem convertir-la en un lloc segur? Fem un curset de primers auxilis, aprenem a reanimar nens i a tractar cremades, cops i ennuegaments. I com ha de anar la cadireta del cotxe?

A 3r d'ESO -15 anys- alguns adolescents ja tenen relacions sexuals. I volen saber com funcionen els anticonceptius. Com s'usa la píndola de l'endemà? Com s'arriba a l'orgasme? Com són els òrgans reproductius?

L'Agència Espacial Europea organitza vols parabòlics extrems per assajar tecnologia espacial i estudiar la resposta del cos humà a la ingravidesa. Pere Renom s'hi embarca i viu una experiència pròpia d'un astronauta.

Vols parlar o empassar però ni els nervis ni la musculatura t'obeeixen... I cada dia pitjor. Què se sent quan estàs presoner dins del teu cos? És el que viu l'Alba Saskia, una jove que planta cara a una malaltia minoritària.

50 joves de 4t d'ESO passen 15 dies al Món Natura Pirineus amb científics de prestigi internacional. Amb ells viatgem des del fons dels estanys de muntanya fins a galàxies llunyanes mentre intentem fer anar un cotxe amb hidrogen.

Un matrimoni té, sense esperar-ho, un fill amb la síndrome de Down, el Jan. Filmen el seu procés d'acceptació i d'enamorament cap al nen en un emocionant documental.

Els secrets del muntatge i dels trucs visuals al descobert. Croma, punt nodal, profunditat de camp, ordre de muntatge, retoc fotogràfic i altres recursos del llenguatge audiovisual explicats de manera entenedora.

La xufla és un tresor gastronòmic i de salut, fins al punt que aquest tubercle podria ser triat per fer-lo créixer a Mart. Viurem la collita, sabrem com podem fer orxata a casa, i també pastissos o un gintònic. A més, sabrem si és afrodisíaca.

Els secrets del muntatge i dels trucs visuals al descobert. Croma, punt nodal, profunditat de camp, ordre de muntatge, retoc fotogràfic i altres recursos del llenguatge audiovisual explicats de manera entenedora.