Elinks

D'aquí a uns dies es compleix el cinquè aniversari del principi de la guerra de l'Iraq. El balanç és esfereïdor: segons les fonts es calcula en centenars de milers els iraquians morts. Actualment, els soldats nord-americans caiguts en combat són 3.967 (al febrer, de moment, hi ha hagut 23 soldats morts). El preu del cru està pels núvols i el cost de la guerra, per l'economia nord-americana, és astronòmic, molt superior al PIB total d'Espanya del 2007, 1,05 bilions d'euros.

Que una persona de color, Barak Obama, pugui arribar a la presidència del país més poderós del món, diu molt a favor d'una societat com la nord-americana. Si alguna cosa té la seva candidatura és que trenca motllos i representa tota una nova generació de polítics, vinculats a una nova societat, la societat de la globalització, i prova d'això és la biografia d'aquest jove candidat que, de moment, va primer en la carrera per la designació demòcrata.

Catalunya té una de les ràtios metge/1.000 habitants de les més altes d'Europa: 3,7 metges per cada 1.000 habitants. No obstant això, sembla que en falten, especialment de determinades especialitats, com ara pediatres, ginecòlegs, radiòlegs i anestesiòlegs, i també en determinades àrees geogràfiques. Aquesta paradoxa s'explica pel model sanitari que tenim: molt pròxim i accessible, gràcies a la xarxa d'ambulatoris i hospitals comarcals existents, i a una cartera de serveis que és de les més grans d'Europa, universal i gratuïta. Un model que funciona les 24 hores del dia i els 365 dies de l'any i que, per tant, necessita molts metges i infermeres per cobrir totes les places i tots els torns horaris.

Dubai s'està convertint en un centre immobiliari, financer i turístic de primer ordre. Un equip de 30 minuts hi ha anat per analitzar de prop aquest fenomen. Sota la batuta del xeic Mohamed bin Rachid al-Maktoum, l'emirat està duent a terme una sèrie de projectes que, pel seu luxe i espectacularitat, han fet parlar de Dubai arreu del planeta: l'hotel més luxós del món, la torre més alta del món, l'aeroport més gran del món, una pista coberta d'esquí al mig del desert, el conjunt de parcs temàtics més extensos del món... Però, sens dubte, els projectes més ambiciosos han estat la construcció de diferents illes artificials: unes tenen forma de palmera, altres reprodueixen el mapamundi o la forma d'una mitja lluna. Gràcies a la construcció d'aquestes illes, l'emirat podrà passar dels setanta quilòmetres de platja que té la seva costa fins a més de mil.

Juntament amb tots aquests projectes, Dubai viu una autèntica febre constructora i especulativa. Però això té una cara fosca: la situació de centenars de milers d'obrers provinents de l'Índia, el Pakistan, Bangla Desh i Sri Lanka que treballen en el sector de la construcció. Amb un salaris miserables i confinats en uns campaments al mig del desert, algunes organitzacions humanitàries, com Human Rights Watch, han denunciat les condiciones en què han de viure i treballar.

L'equip de 30 minuts ha visitat aquests camps de treballadors, ha estat a les illes artificials i ha entrevistat diversos catalans que viuen i treballen a Dubai, així com responsables dels emirats dels principals projectes financers i immobiliaris. El reportatge "Dubai, construint un somni" analitza la transformació que ha patit l'emirat i que ha fet possible construir una ciutat absolutament moderna i internacional al mig del desert i atreure-hi empresaris d'arreu del món.

Actualment, a Dubai, només un 10% de la població és autòctona i això ha comportat importants canvis socials. El reportatge entrevista diversos joves locals, com unes noies estudiants de la Universitat Zayed, que busquen l'equilibri entre la modernitat en què viuen i la defensa de la seva cultura i els seus valors tradicionals. Unes noies que, com la resta d'habitants de l'emirat, estan molt allunyades dels estereotips que sovint hi ha a Occident sobre el món àrab.

Un reportatge de: Roser Oliver i Ramon Vallès Producció: Cristina Rivas Muntatge: M. Josep Tubella

A finals de l'any passat s'anunciava públicament un projecte aparentment increïble. Al mig dels Monegres, una zona estepària desconeguda pel turisme, un consorci de 12 empreses internacionals hi vol edificar un complex que seria una barreja de Las Vegas i Orlando, però a l'europea.

Les xifres atordeixen: 32 casinos, 70 hotels, 4 parcs temàtics, 200 restaurants, una plaça de toros i un palau de congressos. Però el conte continua: el macrocomplex crearia 65 mil llocs de treball, atrauria 25 milions de turistes anuals i s'hi invertirien 17 mil milions d'euros, el triple del pressupost anual de la Comunitat Autònoma d'Aragó. El projecte només és una idea, però ja té nom: Gran Scala.

"Por el camino del aborto, del divorcio exprés, de las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes... nos dirigimos a la disolución de la democracia." (Agustín García-Gasco, arquebisbe de València).

"Nada será igual después del 9 marzo en relación con la jerarquía de la Iglesia católica." (José Blanco, secretari d'Organització PSOE).

El gener de 1979, pocs dies després d'aprovar-se la Constitució, el Parlament espanyol donava llum verda a un conjunt de 4 acords entre l'Estat espanyol i la Santa Seu.

En aquests acords, que tenen el rang de tractat internacional i, per tant, nivell legal superior a les lleis ordinàries, es regulaven temes fonamentals com el finançament de l'Església per part de l'Estat i el seu paper en el sistema educatiu.

"Por el camino del aborto, del divorcio exprés, de las ideologías que pretenden manipular la educación de los jóvenes... nos dirigimos a la disolución de la democracia." (Agustín García-Gasco, arquebisbe de València).

"Nada será igual después del 9 marzo en relación con la jerarquía de la Iglesia católica." (José Blanco, secretari d'Organització PSOE).

El gener de 1979, pocs dies després d'aprovar-se la Constitució, el Parlament espanyol donava llum verda a un conjunt de 4 acords entre l'Estat espanyol i la Santa Seu.

En aquests acords, que tenen el rang de tractat internacional i, per tant, nivell legal superior a les lleis ordinàries, es regulaven temes fonamentals com el finançament de l'Església per part de l'Estat i el seu paper en el sistema educatiu.

D'aquí a unes setmanes s'inauguraran els Jocs Olímpics de Pequín. Bona part de la comunitat internacional ha combregat amb la imatge moderna, dinàmica i d'obertura que han volgut donar les autoritats xineses, però que amaga greus violacions dels drets humans.

Oficialment no hi ha restriccions per a la premsa internacional, però la realitat és una altra quan es vol parlar de dissidència política, contaminació, barris històrics que cauen a cop de piqueta...

Sembla oblidada la polèmica que es va generar quan es van adjudicar els Jocs Olímpics del 2008 a la Xina, un país reiteradament denunciat per abusos i falta de llibertat: repressió al Tibet, penes de mort, llargues condemnes de presó per als qui gosen criticar el règim comunista...

El bioetanol és el combustible de moda. És un alcohol d'origen vegetal que pot substituir, en diferents proporcions, la gasolina. Qualsevol vehicle pot utilitzar-lo en una proporció màxima del 10% sense cap problema. L'ús al 85% només està reservat a uns vehicles especials, els "flexi", que tant poden anar amb gasolina normal com amb etanol, el E-85.

L'etanol és un biocombustible renovable que contamina menys que la gasolina i que permet, sobretot, dependre menys dels països productors de petroli. Per aquesta ultima raó, George Bush està a favor de la seva expansió i Hugo Chávez hi està en contra. Espanya és una potència en la fabricació de bioetanol; però, en canvi, el seu consum és nul: les companyies petrolieres hi estan en contra.

El programa "30 minuts" examina aquest diumenge el fenomen d'interconnexió financera mundial que ha deixat el món vulnerable al col·lapse del sistema creditici internacional.

Joseph Stiglitz, premi Nobel d'Economia el 2001, sosté la tesi que la crisi de Wall Street que està arrossegant el sistema financer i l'economia mundials posa de manifest que el model de fonamentalisme de mercat no funciona. Fins i tot va més enllà quan assegura que l'actual malson econòmic és per als mercats el que la caiguda del mur de Berlín va significar per als països comunistes.

Agosarada o no la seva definició del daltabaix financer, no ha estat l'únic economista o expert a utilitzar les expressions de gros calibre per referir-se al que està passant. Altres premis Nobel d'Economia, com Solow, Nash, Mundell, Phelps, coincideixen a assenyalar que res tornarà a ser el mateix... D'acord..., però en quina direcció? Les fitxes de dominó de la crisi i de la traducció en l'economia real encara no sembla que hagin caigut del tot. Quina afectació final tindrà també per a l'economia espanyola, catalana, l'enfonsament d'aquesta espècie de "casino financer" internacional originat als Estats Units? Centrat en l'escenari de l'origen de l'actual fallida, els Estats Units, i amb una mirada sobre les seves causes -que han donat lloc a l'explosió de la bombolla immobiliària- el reportatge "Crisi: i a mi per què m'afecta?" aterra als noms i cognoms, als rostres del victimari social de la crisi. Amb opinions tan autoritzades com les de Satyajit Das, autor de l'assaig "Traders, guns and money", i de Robert Shiller, professor de la Universitat de Yale, i autor del lúcid i premonitori treball "Irracional Exhuberance".

Una "música" que ens comença a sonar massa familiar aquí. De la mà de tres pesos pesants de l'economia a Catalunya i a Espanya -Andreu Mascolell, Antoni Serra Ramoneda i Antón Costas- tractem de dibuixar els perfils d'aquest malson i la seva repercussió present i futura en la nostra realitat més pròxima.

Un reportatge de Paul Barry. Producció: ABC Austràlia.

Equip a Catalunya: Montse Armengou, Josep M. Domènech, Francesc Serra i Eduard Sanjuán

El programa "30 minuts" examina aquest diumenge el fenomen d'interconnexió financera mundial que ha deixat el món vulnerable al col·lapse del sistema creditici internacional.

Joseph Stiglitz, premi Nobel d'Economia el 2001, sosté la tesi que la crisi de Wall Street que està arrossegant el sistema financer i l'economia mundials posa de manifest que el model de fonamentalisme de mercat no funciona. Fins i tot va més enllà quan assegura que l'actual malson econòmic és per als mercats el que la caiguda del mur de Berlín va significar per als països comunistes.

Agosarada o no la seva definició del daltabaix financer, no ha estat l'únic economista o expert a utilitzar les expressions de gros calibre per referir-se al que està passant. Altres premis Nobel d'Economia, com Solow, Nash, Mundell, Phelps, coincideixen a assenyalar que res tornarà a ser el mateix... D'acord..., però en quina direcció? Les fitxes de dominó de la crisi i de la traducció en l'economia real encara no sembla que hagin caigut del tot. Quina afectació final tindrà també per a l'economia espanyola, catalana, l'enfonsament d'aquesta espècie de "casino financer" internacional originat als Estats Units? Centrat en l'escenari de l'origen de l'actual fallida, els Estats Units, i amb una mirada sobre les seves causes -que han donat lloc a l'explosió de la bombolla immobiliària- el reportatge "Crisi: i a mi per què m'afecta?" aterra als noms i cognoms, als rostres del victimari social de la crisi. Amb opinions tan autoritzades com les de Satyajit Das, autor de l'assaig "Traders, guns and money", i de Robert Shiller, professor de la Universitat de Yale, i autor del lúcid i premonitori treball "Irracional Exhuberance".

Una "música" que ens comença a sonar massa familiar aquí. De la mà de tres pesos pesants de l'economia a Catalunya i a Espanya -Andreu Mascolell, Antoni Serra Ramoneda i Antón Costas- tractem de dibuixar els perfils d'aquest malson i la seva repercussió present i futura en la nostra realitat més pròxima.

Un reportatge de Paul Barry. Producció: ABC Austràlia.

Equip a Catalunya: Montse Armengou, Josep M. Domènech, Francesc Serra i Eduard Sanjuán

Fa tan sols una setmana, després de 50 dies d'absència pública, el màxim líder nord-coreà, Kim Jong Il, va reaparèixer presenciant un partit de futbol. Això és almenys el que va assegurar l'agència oficial de notícies KCNA. Però no va fer pública cap imatge de l'esdeveniment. Aquesta nota oficial va incrementar les especulacions sobre la sort del dirigent de l'últim país estalinista del planeta.

El mes de setembre passat, mitjans de la veïna Corea del Sud, citant un agent dels serveis secrets dels Estats Units, van assegurar que Kim Jong Il, de 66 anys, havia tingut el mes d'agost un atac cerebral. Aquest episodi és una nova mostra de l'hermetisme que viu aquell país, protagonista els últims anys no només per les angoixants condicions en què viuen els seus ciutadans sinó també per haver llançat un repte majúscul a escala internacional amb el seu programa nuclear.

Els alcaldes dels municipis de l'Alt Empordà afectats estan treballant per constituir una comissió que vol reunir-se amb tots els representants polítics al Parlament i exposar-los la preocupació per ordenar el fenomen de la prostitució als seus municipis. També reclamen que es regularitzi aquesta activitat.

No és una reivindicació nova, però aquest cop s'han proposat fer accions més contundents perquè els escoltin. Fa dos anys Montserrrat Tura, com a consellera d'Interior, va presentar un esborrany per regular la prostitució, però va quedar aturat.

El mes de juliol, els preus dels cereals bàsics -blat, arròs, blat de moro,...- en el mercat mundial estaven pels núvols. A moltes capitals del Tercer Món hi va haver revoltes pel menjar, amb morts i ferits. Una cimera de la FAO a Roma va convocar molts líders mundials preocupats per la crisi alimentària.

En les últimes setmanes, els preus internacionals del menjar han tornat a baixar a nivells "normals". Però la FAO, amb motiu del Dia Mundial de l'Alimentació insisteix que la fam al món continua creixent. Aquesta potser és una crisi que no fa tants titulars com la financera o la del petroli, però és la més cruel, perquè la vida de moltes persones està en risc.

El "30 minuts" examina en profunditat aquesta situació en tres escenaris. En primer lloc, entrem en els sectors productor i consumidor de Catalunya, a través de diversos protagonistes. Un ramader que ha de tancar la granja de vedells perquè el preu del pinso fa que tingui pèrdues; un pagès cerealista que malgrat els preus rècord que li paguen es queixa del preu del gasoil i de la sequera; un mileurista que no arriba a final de mes. A més, assistirem al mercat de cereals de Barcelona, on els professionals del comerç de gra ens expliquen com se'n surten enmig de les pujades i baixades espectaculars del mercat.

També anirem a la cimera de la FAO, on a través de dos personatges entrarem en el debat de les causes i les solucions del problema d'àmbit mundial. Josep Maria Sumpsi és un català que és subdirector de la FAO i que ha de fer equilibris polítics entre les posicions dels diferents governs que tenen interessos oposats. Paul Nicholson és un militant del moviment alternatiu Via Campesina, que va ser expulsat de la cimera per protestar contra les multinacionals del comerç d'aliments.

Finalment, examinarem el cas de Guatemala, un país que concentra moltes de les paradoxes i problemes que enfronta l'agricultura al món. És un gran país exportador d'aliments, però també és un dels que tenen uns nivells més alts de desnutrició infantil. La distribució de la terra és molt desigual, entre grans empreses i petits agricultors. Els fenòmens lligats al canvi climàtic solen afectar les collites. Per postres, l'expansió dels conreus d'agrocombustibles està encongint la superfície que es dedica a cultivar aliments.

Quines solucions hi ha? Més liberalització del comerç o mes proteccionisme? Més tecnologia o més reformes agràries? Agrocombustibles, sí o no?

Totes aquestes històries humanes i debats polítics serveixen per il·luminar un panorama complicat. Mentre hi ha especuladors que juguen amb el preu del menjar, molta gent, tant del món rural com de les perifèries urbanes, no pot comprar el mínim que necessita per viure.

"Amb el menjar no s'hi juga" és una producció de TVC/30 minuts. Un reportatge de Carles Guàrdia, Quico Concellón i Lourdes Guiteras. Producció, Roser Costa. Imatge, Josep M. Domènech i Ferran Prat. Muntatge, Roser Cucurella.

El cognom més comú als Estats Units és Smith. Però entre els deu primers hi ha García i Rodríguez. I Martínez està lluitant amb Wilson per entrar a la llista dels deu més populars. Els hispans, o "latinos", són actualment la minoria més important dels Estats Units, davant dels afroamericans. Són més de 50 milions d'habitants, comptant els de Puerto Rico i sense comptar els 12 milions de sense papers, que també procedeixen, la immensa majoria, de Llatinoamèrica. En aquests moments els Estats Units són el segon país del món, després de Mèxic i davant d'Espanya, on es parla espanyol.

Són el grup ètnic que més creix i el més jove. La mitjana d'edat dels hispans és de 27,6 anys, mentre que la de la majoria blanca és de 40. El 2050 els "latinos" seran el 30 per cent de la població. A finals d'aquest segle seran majoria als Estats Units.

En aquestes eleccions s'espera una participació sense precedents dels hispans, majoritàriament preocupats per la marxa de l'economia, l'estat de l'educació, la manca d'assegurança mèdica, la immigració i la guerra de l'Iraq. I el vot "latino" serà decisiu en els cinc estats que es consideren fonamentals per aconseguir la presidència dels Estats Units: Florida, Colorado, Nou Mèxic, Arizona i Nevada. En aquests estats, el hispans representen entre el 20 i el 30 per cent de la població. Per aquest motiu els dos candidats han dedicat una atenció sense precedents a aquest electorat: han fet anuncis en espanyol per ràdio i televisió i concedeixen entrevistes en exclusiva a les grans cadenes hispanes dels Estats Units.

Un equip del programa "30 minuts" ha viatjat pels Estats Units per oferir un retrat d'aquesta comunitat i de les seves postures davant de les eleccions. Així, entre altres històries, coneixerem, de la mà de Rosario Dawson, la nova musa de Tarantino, els esforços que fa per motivar l'electorat "latino" jove. Viurem de prop la feina del sergent Roberto Arreola, reclutador de l'exèrcit nord-americà al barri "latino" de East Los Angeles i coneixerem la lluita de Fernando del Solar, pare d'un soldat mort a l'Iraq i activista contra la guerra. Sabrem, gràcies a Dolores Huertas, una líder històrica del moviment camperol californià, que el lema favorit de Barack Obama, el "Yes, we can", és en realitat un vell eslògan "latino": "Sí, se puede". Descobrirem també per què els candidats presidencials tenen tant d'interès a sortir en una cadena en espanyol que està superant en audiència les gran cadenes nord-americanes en anglès i ens endinsarem en la comunitat cubana de Miami, més dividida que mai, amb un vells anticastristes, que votaran republicà fins a la mort, i els seus fills i néts, que ja no pensen tant en Cuba i es decanten per Obama.

Un reportatge de Santiago Torres i Ramon Vallès. Producció: Evelyn Maturana i Sílvia Pairó. Muntatge: Carles Señalada

Aquesta setmana, el programa "30 minuts" ens mostrarà un somni que tenen molts joves catalans. Un somni que té a veure amb l'esport que més ha crescut en nombre de practicants en els últims anys: el bàsquet, i que fixa la mirada en els Estats Units: el somni de jugar en l'NBA, la lliga americana, la millor lliga del món.

De la mà de diversos jugadors que ja han complert aquest objectiu, els germans Gasol i Rudy Fernández, veurem tot el que hi ha darrere d'aquest somni. Començarem per Sant Feliu de Llobregat, on hi ha un dels clubs més antics d'Europa, el Santfeliuenc, amb més de 80 anys d'història, i que continua cuidant la base com si fos un tresor: veurem com s'entrenen i juguen els joves jugadors d'aquest club, sovint vestits amb samarretes dels seus ídols de l'NBA, que ens parlaran d'aquest somni llunyà. Pares i entrenadors també ens donaran el seu punt de vista.

Un equip de la Televisió de Catalunya s'ha desplaçat als Estats Units per assistir al debut de Marc Gasol i Rudy Fernández. Els hem acompanyat en aquest afortunat partit inicial, però també hem estat amb ells en les hores prèvies a aquest moment tan important. Amb ells i amb les seves famílies, que ens expliquen que l'èxit també comporta un sacrifici i que, sovint, la separació és difícil. Aquest periple ha portat l'equip d'aquest programa a Memphis, Portland, Los Angeles i Houston en un viatge atapeïdíssim que reflecteix perfectament el selectiu món de l'NBA, la lliga, també, més professionalitzada del món. Hem viscut aquest debut no només des de l'escenari del joc, la pista i els vestidors, sinó també des de la llunyania. La que ens ha portat, per exemple, a Cracòvia, on Marta Fernández, també jugadora professional de bàsquet, mirava en la solitud del seu apartament polonès les evolucions del seu germà.

A la ciutat de les estrelles, Los Angeles, el millor jugador català de tots els temps, Pau Gasol ens parla de la sensació de sentir-se el pioner d'aquest "boom" que afecta tantíssima gent. I al Masnou, Ricky Rubio, probablement el següent jugador català a fer aquest viatge transatlàntic tan somiat per milers de nens, també ens parlarà de totes les seves sensacions i podrem endinsar-nos en la realitat se la seva vida diària, encara com un estudiant que acaba de fer els 18 anys. I també hi haurà el testimoni de Joan Carles Navarro, l'estrella del Barcelona, format al Santfeliuenc, que ha fet el camí contrari i ha tornat a Europa.

Un reportatge de Víctor Lavagnini i Jordi Robirosa Realització: Àngel Muñoz i Xavier Casillanis Producció: Ester Poses i Marta Rigau Imatge: Joan Cabré Muntatge: Òscar López Equip cracòvia: Mireia Vicente i Marc Boix

Finlàndia està construint la primera central nuclear a Europa després de dècades. Però el sobrecost ja és del 50 per cent sobre el pressupost inicial. Nicolas Sarkozy s'ha convertit en l'ambaixador polític de l'energia nuclear per tot el món, firmant acords de cooperació per construir reactors amb països com ara la Xina, l'Índia, Algèria o Tunísia.

L'Agència Internacional de l'Energia recomana tenir-la en compte, i la indústria nuclear assegura que s'obre un gran futur. Però els detractors diuen que tot plegat són només campanyes publicitàries. I mentrestant, les centrals d'Ascó i Vandellòs passen per un dels pitjors anys de la seva història, ja que acumulen més de la meitat dels incidents de totes les plantes espanyoles.

En ple debat sobre la influència de Rússia en l'estratègic sector energètic occidental, reactivat per la polèmica a Espanya al voltant del gegant petrolier rus Lukoil i Repsol, l'interrogant que es fa el reportatge d'aquesta setmana "Hem de tenir por de Rússia?" és més oportú que mai.

Els arguments en contra de permetre a Moscou un augment de la seva influència energètica sobre Europa, sotmesa ja a una dependència considerable de Rússia, no amaguen la profunda desconfiança occidental sobre aquest país.

Aquest reportatge està dedicat a la situació, de vegades dramàtica, dels 300.000 bolivians instal·lats il·legalment a Espanya, molts d'ells a Catalunya. La immigració boliviana és un fenomen recent. Fa deu anys, una profunda crisi econòmica va expulsar tres milions de bolivians, la tercera part de la població del país, cap a l'estranger en busca de fortuna. Sense experiència d'exili, formen la comunitat de sense papers més nombrosa d'Espanya. Per a ells, el seu "El Dorado" s'ha convertit en un malson. Són al mig de l'objectiu de la "directiva retorn", per molts d'ells "la llei de la vergonya", sancionada al juny passat per la Unió Europea. Una normativa que ha permès als estats membres reforçar els controls policials, prolongar la detenció de les persones sense papers i multiplicar la seva expulsió cap als seus països d'origen.

Els protagonistes del reportatge són aquests homes i aquestes dones, instal·lats a Catalunya, que han abandonat la seves famílies per millorar la situació dels seus fills, la major part dels quals s'ha quedat a Bolívia. Ens expliquen el seu dia a dia, la por a la policia, el temor de reclusió en Centres d'Internament per a Estrangers (CIE), la seva angoixa davant de l'expulsió, sinònim de fracàs. I el seu progrés econòmic, en alguns dels casos. A Bolívia, els diners dels "nous conqueridors" representa el 12 per cent del producte interior brut. Però la seva sortida la senten com una esquinçada els seus: fills, amics, pares, germans. Són els altres protagonistes d'aquesta història, a cavall entre dos mons.

El reportatge és una crònica sobre la migració econòmica, fenomen històric que ha patit abans Espanya i que ara afecta el Tercer Món. Amb l'actual crisi planetària, com aturar-la? És un dels grans desafiaments d'aquest nou segle.

Un reportatge de: Frédéric Traini i Quico Concellón Una producció de: 30 minuts, JWP i Al-Jazeera

El programa "30 minuts" farà una aproximació prou inèdita a la gran qüestió de l'ajuda humanitària destinada a Àfrica. I des de dos angles: el de la corrupció local i el de la ineficàcia occidental perquè l'ajuda i els projectes per al desenvolupament arribin als afectats. El reporter Sorious Samura es desplaça a Uganda i a la seva terra natal, Sierra Leone, per explicar com una gran part de les ajudes financeres al Tercer Món es perd, es roba o es malgasta. La solidaritat internacional ha rescatat de la pobresa milions d'africans impulsant el desenvolupament econòmic dels seus països, però, en realitat, per als habitants amb menys recursos d'aquest continent les coses han canviat molt poc. Les estadístiques del Banc Mundial demostren que, al llarg dels últims trenta anys, l'Àfrica ha estat la regió del planeta menys eficient en l'esforç per combatre la fam. Entre el 1981 i el 2005, concretament, el nombre d'habitants pobres pràcticament es va doblar: va passar dels 200 als 380 milions de persones.

El programa "30 minuts" farà una aproximació prou inèdita a la gran qüestió de l'ajuda humanitària destinada a Àfrica. I des de dos angles: el de la corrupció local i el de la ineficàcia occidental perquè l'ajuda i els projectes per al desenvolupament arribin als afectats. El reporter Sorious Samura es desplaça a Uganda i a la seva terra natal, Sierra Leone, per explicar com una gran part de les ajudes financeres al Tercer Món es perd, es roba o es malgasta. La solidaritat internacional ha rescatat de la pobresa milions d'africans impulsant el desenvolupament econòmic dels seus països, però, en realitat, per als habitants amb menys recursos d'aquest continent les coses han canviat molt poc. Les estadístiques del Banc Mundial demostren que, al llarg dels últims trenta anys, l'Àfrica ha estat la regió del planeta menys eficient en l'esforç per combatre la fam. Entre el 1981 i el 2005, concretament, el nombre d'habitants pobres pràcticament es va doblar: va passar dels 200 als 380 milions de persones.

L'1 d'abril farà 70 anys que es va acabar la Guerra Civil. I encara avui, 70 anys després, familiars de soldats republicans morts al camp de batalla busquen les restes dels seus parents. Aquestes desaparicions afecten especialment Catalunya, ja que a causa de l'ofensiva franquista, el principat va quedar aïllat de la resta de l'Espanya republicana. A partir de 1938, les lleves de soldats republicans es van nodrir bàsicament d'homes catalans, alguns casats i amb fills i d'altres pràcticament uns nens, de 17 i 18 any, els anomenats de "la lleva del biberó". Milers van desaparèixer per sempre als fronts del Segre, i, sobretot, a la batalla de l'Ebre, l'últim i dramàtic intent de salvar la República.

"30 minuts" s'endinsa en l'autèntica plaga mortal dels nostres temps: el tràfic internacional d'armes petites i lleugeres. Un negoci al darrere dels conflictes i les lluites més sagnants que assolen una bona part del planeta, i en particular els països més subdesenvolupats. El documental és una exploració dels racons foscos d'aquest comerç. Les armes petites són les autèntiques armes de destrucció massiva. Maten més de mig milió de persones l'any, s'estenen com una malaltia i desestabilitzen regions senceres. A partir dels mercats d'armes de Somàlia ens endinsem per una regió on les armes transformen les vides en una miserable realitat feta de violència i por. Però a Somàlia no es fabrica cap arma.

Diumenge el programa 30 Minuts, arrenca la Setmana de TV3 dedicada al "Canvi Econòmic", amb un reportatge sobre l'impacte que la crisi econòmica mundial ha tingut sobre la Xina. Però - i això és el que destaquem - des de la perspectiva que les autoritats i les forces econòmiques xineses han contemplat la crisi: com una gran oportunitat per replantejar-se més eficaçment el seu creixement. Caiguda de les exportacions, tancament de fàbriques, i 20 milions d'aturats són l'impacte de la crisi mundial a la "gran fàbrica del món". Motius de preocupació, però que a la Xina, també conviden a pensar en oportunitats. El 30 Minuts visita la zona de Wenzhou, bressol dels emprenedors xinesos i una de les grans àrees industrials de la Xina. De Wenzhou provenen els xinesos que van emigrar a Catalunya i que ara, enriquits, miren de nou cap al seu país per invertir els seus diners atrets per l'empenta de l'economia xinesa.

"UTE, l'altra presó" Diumenge 17 de maig el programa "30 minuts" entrarà en el Centre Penitenciari de Villabona, a Astúries, per ensenyar-nos la seva Unitat Terapèutica i Educativa. L'UTE s'ha convertit en una alternativa a la presó, que demostra que la reinserció és possible quan es tria un model basat en la cooperació entre els dos col·lectius més importants en el dia a dia penitenciari: els reclusos i els funcionaris de vigilància. Aquest espai educatiu ha augmentat fins a un 74% la ràtio de reinserció social. A "30 minuts" descobrirem com funciona i el podrem comparar amb el sistema tradicional marcat per la violència i les drogues. Tot i que , segons la Constitució, la privació de llibertat ha d'estar orientada a la reinserció, s'ha demostrat que les presons es converteixen en autèntiques escoles de delinqüència on, sistemàticament, es viu l'enfrontament entre funcionaris i reclusos. En aquest escenari, la llei del silenci encobreix el tràfic de drogues i les màfies i l'intern, lluny de fer una reinserció, segueix o fins i tot entra en el consum de drogues sense prendre consciència de les raons que l'han portat a delinquir. Fa 17 anys, l'educador Faustino García i la treballadora social Begoña Longoria van crear a la presó asturiana de Villabona la Unitat Terapèutica i Educativa. La primera UTE només tenia 15 interns i un grapat de funcionaris involucrats amb el projecte i disposats a demostrar que una altra presó és possible. Ara l'UTE acull més de 500 reclusos en un espai de compromís, lliure de drogues i de violència. En aquest "30 minuts", podrem veure com els interns s'ajuden mútuament a superar les dificultats a través de la teràpia de grup. Comprovarem que la cogestió presos-funcionaris fa possible convertir un espai de privació de llibertat en un espai d'autoconeixement i de superació. Ens acostarem als testimonis de joves que comparteixen les seves experiències amb els estudiants adolescents asturians fent prevenció antidroga. I també entrarem al mòdul 5 de Villabona on la droga i la violència segueixen sent els amos del pati per conèixer l'altra cara de la realitat i poder dimensionar correctament l'UTE com a model alternatiu a la presó. Un reportatge de Pilar Calvo i Lourdes Guiteras Imatge: Ferran Prat Muntatge: Agustí Poch Producció: Sandra Rierola Un reportatge de "30 minuts" amb la col·laboració d'En Positivo TV

Fa gairebé un any i mig que onze ciutadans d'origen pakistanès i indi són a la presó sota la greu acusació de voler fer diversos atemptats amb bomba al metro de Barcelona i altres ciutats europees. Segurament, l'Audiència Nacional els jutjarà aviat i es podrà fer més llum sobre un cas ple d'interrogants. Per exemple, ¿qui és Mohammed Ayub, un dels 11 acusats ? Per a la família, els amics i molts veïns del barri del Raval de Barcelona és un venerable pastisser jubilat, arrelat aquí, amb nacionalitat espanyola, dedicat als seus néts i a practicar devotament la seva religió. Per al jutge instructor, Mohammed és el cap d'una cèl·lula jihadista, aglutinada a partir del moviment fonamentalista Tablig, que havia de dirigir cap a la immolació 5 terroristes suïcides i fer esclatar 2 bombes al metro en hora punta per fer el màxim nombre de víctimes. El "30 minuts" d'aquesta setmana se submergeix en aquest munt d'interrogants, i sense aspirar a resoldre'ls, intenta destriar-los, posar-los sobre la taula i, a més a més, fer una reflexió sobre si la lluita dels jutges i dels cossos policials contra el terrorisme jihadista erosiona les garanties constitucionals de les minories musulmanes.

"30 Minuts" s'endinsa en la crisi generada per la pirateria contra la flota civil internacional en aigües de Somàlia. Pirates, molts d'ells antics pescadors, originaris de Puntlàndia, l'autoproclamada regió autònoma somali. Un conflicte que neix de la fallida total de Somàlia com a estat. Unitats militars navals de les principals potències mundials tracten de protegir els seus vaixells d'aquesta nova pirateria. La Unió Europea, coordinada per Espanya, ha posat en marxa l'operació Atalanta per combatre els segrestos de vaixells en una zona vital per a la navegació internacional. És l'àrea marítima compresa entre el golf d'Aden i el tram de l'oceà Índic davant de les costes somalis.

Diumenge, 14 de juny, dos dies després de la celebració de les eleccions presidencials a l'Iran, el programa "30 Minuts" abordarà la situació al país. Khomeini i Khamenei són els dos líders espirituals que han vetllat pels principis de la República Islàmica de l'Iran. La van fundar els clergues xiïtes fa just tres dècades, després d'una revolució que la majoria del país no recorda. És la generació K, els menors de 30 anys. Per alguns d'ells és un mite; per altres, un esdeveniment superat. Les eleccions del dia 12 en seran un baròmetre. La societat iraniana, els joves i sobretot les joves de les ciutats estan molt al davant d'un règim que manté equilibris difícils. Entre reformistes i conservadors. Entre democràcia i teocràcia. Entre càrrecs electes i el poder del clergat. Entre una gent que li agraeix l'ordre i l'orgull nacional recuperats després del xa i d'altres que el volen canviar. Les eleccions estan obertes, però només entre candidats prèviament passats pel sedàs del règim. Democràcia, però massa imperfecte. Un equip del programa ha recorregut diversos escenaris on està esclatant la nova societat iraniana, que tensa la corda amb el règim teocràtic fins on pot. Una societat que vol superar l'actual tensió nuclear amb la comunitat internacional, per considerar-la estèril, i que vol dedicar les màximes energies a l'evolució democràtica i social del seu país.

Un reportatge de Joan Roura i Jordi Regàs. Imatge: Ferran Prat Producció: Sílvia Pairó, Hossein M. Agh Ghaleh i Mohammad Hosseini

Diumenge 21 de juny, el programa 30 Minuts viatja fins a la província canadenca d'Alberta, que viu una autèntica febre per l'or negre. Alberta és l'última frontera del petroli, l'últim Eldorado per a empreses gegants com Total o Exxon. Aquesta província canadenca té al subsòl unes reserves de petroli immenses, les segones del món després de les de l'Aràbia Saudita. El reportatge és un retrat d'aquest Texas canadenc on plouen petrodòlars i les ciutats surten com bolets.

Aquesta regió remota, amb els seus grans espais, els seus totterrenys i la seva població bàsicament masculina, recorda el Far West. Aquí, les empreses petrolieres s'enfronten a cop d'inversions. La francesa Total invertirà 10.000 milions de dòlars durant els pròxims deu anys. A Alberta fer sortir el petroli és molt car. Està enterrat en capes d'arenes en forma de betum pesant i resulta impossible de bombar. Els petroliers rivalitzen en enginy per extreure'l, però sigui quina sigui la tecnologia que facin servir, sempre han de gastar grans quantitats d'aigua i d'energia. Consumeixen aproximadament un barril de petroli per extreure'n dos i, de passada, emeten una gran quantitat de gasos d'efecte hivernacle. Fins que els preus no es van disparar, durant la dècada dels 90, les arenes bituminoses d'Alberta no van ser rendibles, però actualment hi ha una febre d'or i ningú es preocupa del medi ambient. Les mines a cel obert devoren el bosc boreal i les refineries aboquen aigua contaminada. L'equip del reportatge ha recollit els testimoniatges dels indis del llac Athabasca, que tenen càncers poc habituals. L'Eldorado atrau treballadors vinguts de l'altra punta del Canadà. La població de Fort McMurray, la Meca de les arenes bituminoses, es dobla cada deu anys. Aquí, un soldador sense experiència guanya 5.000 euros al mes, però la vida és dura i la protecció social, escassa. Diversos centenars de sense sostre ronden pels carrers i alguns són víctimes de la seva addicció al crack. La febre de l'or negre és cruel.

És un reportatge de Patrice Lorton i Elodie Metge. Producció: Envoyé Spécial-France 2

Diumenge, 28 de juny, 4 dies abans que es compleixi el primer aniversari de l'alliberament d'Ingrid Betancourt, el programa 30 Minuts ofereix un reportatge d'un gran valor periodístic: els detalls de l'operació "Jaque Mate", el dispositiu organitzat per l'exèrcit colombià per "robar" a la guerrilla de les FARC el seu ostatge més valuós. Amb imatges inèdites captades per les pròpies forces armades colombianes. L'alliberament de l'excandidata presidencial Ingrid Betancourt, el 2 de juliol de 2008, i de 14 ostatges més, entre els quals oficials militars nord-americans, va tenir lloc després de molts anys d'esforços per aconseguir la llibertat dels civils i militars en mans de la guerrilla més antiga del continent americà: iniciatives diplomàtiques, polítiques, contactes secrets amb intermediaris i "contaminació" de la pròpia guerrilla de les FARC per part d'agents de les forces armades colombianes. Un procés en què països com Veneçuela i França van tenir un paper destacat.

"30 Minuts" retrocedeix a l'Espanya dels anys 50 per retratar una història humana excepcional. L'any 1951 la revista americana Life va publicar un reportatge de 10 planes sobre un poble espanyol. Es diu Deleitosa. Els americans van descobrir l'Espanya rural, pobre i miserable dels anys de la postguerra. Més de 50 anys després hem descobert que, a causa de la publicació d'aquelles fotografies, a Deleitosa van passar una sèrie de fets sorprenents que van canviar la vida d'alguns dels seus habitants.

"30 minuts" aborda el litigi entre Aragó i Catalunya per l'art sacre de la Franja. Ja fa 11 anys que el bisbat de Barbastre-Montsó reclama al bisbat de Lleida un conjunt d'obres artístiques i d'objectes litúrgics d'origen aragonès que, en alguns casos, fa més de cent anys que formen part de la col·lecció diocesana de Lleida. Seguint una directriu del papa Lleó XIII, que instava la cúria religiosa a salvaguardar l'art religiós, el bisbe de Lleida, Josep Messeguer, va crear durant el seu pontificat (1889-1905) un museu al Seminari de la ciutat. En aquest museu, hi va anar incorporant diferents objectes que estaven en mal estat o arraconats per les parròquies de la diòcesi. L'objectiu era evitar que caiguessin en mans d'antiquaris i, alhora, formar els seminaristes perquè aprenguessin a valorar l'art sacre. El bisbe Messeguer i els seus successors van adquirir les peces a través de permutes, compres o donacions, operacions de les quals encara se'n conserva documentació o referències escrites. Alguns d'aquests béns provenien de les 111 parròquies aragoneses que en aquella època formaven part del bisbat de Lleida. El problema va començar entre els anys 1995 i 1998 quan aquestes parròquies aragoneses es van segregar del bisbat lleidatà per incorporar-se al bisbat de Barbastre-Montsó. S'acabava així una història comuna de vuit segles i mig. Després de la segregació, el nou bisbat de Barbastre-Montsó va reclamar el conjunt d'obres al·legant que havien estat al Museu de Lleida en qualitat de dipòsit. La disputa va esclatar. Les resolucions vaticanes han donat sempre la raó al bisbat de Barbastre-Montsó, però des de Lleida s'al·lega que, en el procés eclesiàstic, han estat indefensos. El museu de Lleida defensa la legitimitat de la col·lecció i s'empara en la legislació catalana per mantenir les obres on són. La disputa ha depassat el seu àmbit religiós i ha arribat al terreny civil i polític. Diferents jutjats civils hauran de resoldre, en un futur pròxim, sobre el litigi. Les autoritats aragoneses han fet de la qüestió un greuge històric amb Catalunya.

El programa "30 minuts" ens acosta a les peces artístiques en disputa i mostra els arguments de les dues parts sobre una qüestió que ha enverinat les relacions entre Aragó i Catalunya.

Un reportatge de: Roser Oliver i Quico Concellón Imatge: Josep Maria Domenech Muntatge: Cristina Palau Producció: Cristina Rivas

El programa 30 Minuts tracta d'una pràctica comercial que ens afecta des de fa temps: la venda per telèfon i pel porta a porta portada a l'extrem. Els últims temps assistim a un allau de trucades d'infinitat de companyies o de firmes comercials amb tot tipus d'ofertes i descomptes. Però hi ha empreses que tensen la corda i recorren a l'engany - fregant el frau - aprofitant la bona fe, la innocència, i fins i tot, l'incapacitat física dels possibles compradors.

"30 Minuts" s'acosta al món rural per escoltar la veu de pagesos i ramaders. Asseguren que la proliferació de regulacions locals, estatals o comunitàries limiten les seves possibilitats de creixement. Se senten ofegats. Normatives que, al seu parer, sovint es contradiuen i que els deixen lligats de mans i peus per modernitzar les seves explotacions, en un moment en què que cada cop han de ser més competitius per fer-se lloc en el mercat. Des de plans urbanístics municipals que topen amb Plans directors, fins a grans infraestructures com el canal Segarra-Garrigues, que enfronta 16.000 regants amb la normativa europea. Un conflicte que, a hores d'ara, està pendent d'aclarir com es podran complir les anhelades aspiracions de reg a la plana de Lleida, sense perjudicar la protecció de les aus que es reclama des de la Unió Europea. Les administracions tenen la feina d'intentar trobar l'equilibri entre la preservació del territori i del paisatge amb la supervivència de la indústria agrària que viu i treballa al camp. Tot i ser un col·lectiu que gestiona 1 terç dels 3 milions d'hectàrees que té Catalunya, el món rural sent que té poca veu a l'hora de planificar el territori. La qüestió rau a decidir per quin model de país es vol apostar.

Un reportatge de : Mireia Segú i Ramon Vallès Imatge: Ferran Prat, Josep Maria Domènech, Txus Elias i delegació de TVC a Lleida Muntatge: Marilu Prieto Producció: Cristina Rivas

Fins al 23 de juliol, Felix Millet era l'home de la situació. Tothom es disputava la seva companyia, acumulava càrrecs i honors -Creu de Sant Jordi inclosa- i tenia la confiança de totes les institucions. Per tothom, Millet era l'artífex de la recuperació i de l'èxit del Palau de la Música, un dels principals símbols de la cultura catalana. Havia aconseguit aplegar el bo i millor de la societat catalana al voltant del Palau, i era capaç d'obtenir fons i suports de sota les pedres.

"Yo no canto en la ducha ni silbo por la calle porque tengo miedo a la SGAE." No es tracta d'un acudit, sinó d'un grup de la xarxa social Facebook que té més de 170.000 admiradors. Una enquesta recent entre els internautes diu que la SGAE, la Societat General de Autors i Editors, és l'entitat més odiada d'Espanya, per sobre d'Hisenda. No hi ha dia que a la premsa no apareguin notícies negatives relacionades amb l'entitat. Com és possible que una organització no lucrativa, que representa els interessos dels artistes més admirats, tingui aquesta imatge tan negativa?

L'abril de 1994, ara fa tot just 16 anys, va començar el genocidi de Ruanda. Prop d'un milió de ruandesos, de l'ètnia tutsi, van ser assassinats en poques setmanes per les milícies hutus. La victòria de la guerrilla tutsi del Front Patriòtic Ruandès va significar l'exili de milions d'hutus, la majoria cap a la República Democràtica del Congo. Avui comencen a tornar a Ruanda.

Baixar música i pel·lícules d'internet sense pagar és delicte? Les descàrregues gratuïtes, beneficien o perjudiquen els artistes? El Ministeri de Cultura tancarà pàgines d'enllaços d'Internet? Se'n perseguirà els usuaris? Diàriament, a tot el món, milions de persones es baixen gratuïtament pel·lícules i música d'internet. Pels usuaris es tracta d'una manera de compartir entre particulars sense ànim de lucre; però, per la indústria cultural, es tracta d'un robatori.

"30 Minuts" analitza els canvis que el papa Benet XVI està imprimint al si de l'Església. Uns canvis que s'entenen a la llum de la seva mateixa elecció com a pontífex, l'abril de fa cinc anys. Joseph Ratzinger parteix d'una visió catastrofista de l'evolució de la societat, del seu relativisme i materialisme, i vol aïllar l'Església d'una deriva que ell considera totalment perniciosa per a la comunitat de més de mil milions de fidels que presideix.

Un reportatge de: Antoine Vitkine i Anna Kwak. Una producció de: DOC EN STOCK & ARTE France

DURADA: 20 minuts. - MIDA: 228 MB

El Japó és un dels països més masclistes del Món. Normalment, en els documentals de caire turístic o divulgatiu, d’això no se’n parla. Aquest documental, fet per una periodista japonesa resident a França, toca el tema de manera oberta, i mostra aspectes generalment poc coneguts i, fins i tot, una mica delicats. Ella ha vist el Japó com l’imperi dels homes.

La qualitat de la imatge és la d’un VHS de l’any 1987, però val la pena conservar-lo, com un document antic i curiós.

DURADA: 27 minuts. - MIDA: 374 MB

30 minuts - La pau en joc (22.3.2006) 30 minuts - Alto el foc, primeres hores (26.3.2006)

Aquests dos documentals van molt lligats entre ells, el primer, titulat “La pau en joc” va ser emès el diumenge 19.3.2006 en el programa “30 minuts”. Tres dies després, el dimecres 22.3.2006, ETA va anunciar un alto el foc permanent. Aquell mateix dia, TV3 va tornar a emetre "La pau en joc" per segona vegada.

El segon documental “Alto el foc, primeres hores” el van donar al cap de quatre dies, el diumenge següent, 26.3.2006, també en el programa “30 minuts”. Conté moltes impressions personals, algunes d'esperança, altres pesimistes, sobre el curt temps que feia que durava l'alto el foc.

Tots dos reportatges, de pocs dies abans i després de l'anunci per part d'ETA, tenen opinions de totes les tendències, des d’ex membres d’ETA, o de l’esquerra abertzale, fins víctimes del terrorisme i els seus familiars, o polítics de tots els colors. D'altres no van voler parlar o van ser extremadament prudents a l'hora de fer-ho. La perspectiva actual ens permet veure que aquest alto el foc no va ser permanent, sinó que es va trencar amb l’atemptat a l’aeroport de Barajas.

DURADA. 26 minuts. - MIDA: 406 MB

30 minuts - La pau en joc (22.3.2006) 30 minuts - Alto el foc, primeres hores (26.3.2006)

Aquests dos documentals van molt lligats entre ells, el primer, titulat “La pau en joc” va ser emès el diumenge 19.3.2006 en el programa “30 minuts”. Tres dies després, el dimecres 22.3.2006, ETA va anunciar un alto el foc permanent. Aquell mateix dia, TV3 va tornar a emetre "La pau en joc" per segona vegada.

El segon documental “Alto el foc, primeres hores” el van donar al cap de quatre dies, el diumenge següent, 26.3.2006, també en el programa “30 minuts”. Conté moltes impressions personals, algunes d'esperança, altres pesimistes, sobre el curt temps que feia que durava l'alto el foc.

Tots dos reportatges, de pocs dies abans i després de l'anunci per part d'ETA, tenen opinions de totes les tendències, des d’ex membres d’ETA, o de l’esquerra abertzale, fins víctimes del terrorisme i els seus familiars, o polítics de tots els colors. D'altres no van voler parlar o van ser extremadament prudents a l'hora de fer-ho. La perspectiva actual ens permet veure que aquest alto el foc no va ser permanent, sinó que es va trencar amb l’atemptat a l’aeroport de Barajas.

A la carretera Nacional-II, al seu pas per les comarques gironines, hi moren una mitjana de dinou persones a l'any en accidents.

Fa disset anys que el Ministeri de Foment va aprovar desdoblar la Nacional II al seu pas per les comarques gironines. Només vuit dels cent quilòmetres estan fets i hi ha trenta quilòmetres d'obra començada i aturada "sine die". El paisatge ha quedat trinxat, pitjor de com estava abans d'iniciar l'obra.

La crisi ha empitjorat encara més la situació, ja que molts camions de transport de mercaderies internacionals que transitaven per l'autopista ara passen per la nacional per estalviar. Això fa augmentar l'índex de sinistralitat i empitjora la conducció en aquesta via.

L'existència de l'autopista AP-7, que va gairebé en paral·lel a la nacional, tampoc ha afavorit el desdoblament. El govern espanyol ha considerat la via de pagament com una alternativa a les necessitats del territori. A més, si construeix una autovia gratuïta al costat de l'autopista, es trasvasarà bona part del trànsit cap a la nacional i l'Estat haurà de compensar a la concessionària econòmicament.

I entremig, els expropiats. Els propietaris no han cobrat per uns terrenys que se'ls van expropiar per unes obres urgents i ara veuen com la urgència s'ha quedat pel camí. Fins i tot hi ha alguns terrenys que han estat fets malbé per les obres i que, amb el nou projecte de Foment, queden fora del desdoblament.

Els compromisos polítics no es corresponen amb els fets. I la gent del territori n'està tipa. Des de diferents sectors de la societat s'ha reclamat desencallar un problema que, per sobre de tot, és de seguretat viària.

Cada vegada que hi ha un nou mort o un accident la indignació augmenta. Es convoquen manifestacions de protesta, s'exigeix la dimissió dels responsables de Foment, i l'última via que s'està estudiant és la denúncia penal al ministeri per no fer res per evitar que hi hagi més morts.

Usuaris de l'N-II, familiars de víctimes mortals o advocats que representen afectats per accidents, entre molts altres, ens donen el testimoni del perill que representa aquesta carretera. Els únics que no han volgut participar en el reportatge són els màxims responsables de posar fi al problema: el Ministeri de Foment

De moment, la llista negra suma 208 morts i 465 ferits greus des que es va aprovar fer l'autovia el 2001.

Mentre s'espera que s'arregli la carretera, van augmentant els accidents mortals.

A la carretera Nacional-II, al seu pas per les comarques gironines, hi moren una mitjana de dinou persones a l'any en accidents.

Fa disset anys que el Ministeri de Foment va aprovar desdoblar la Nacional II al seu pas per les comarques gironines. Només vuit dels cent quilòmetres estan fets i hi ha trenta quilòmetres d'obra començada i aturada "sine die". El paisatge ha quedat trinxat, pitjor de com estava abans d'iniciar l'obra.

La crisi ha empitjorat encara més la situació, ja que molts camions de transport de mercaderies internacionals que transitaven per l'autopista ara passen per la nacional per estalviar. Això fa augmentar l'índex de sinistralitat i empitjora la conducció en aquesta via.

L'existència de l'autopista AP-7, que va gairebé en paral·lel a la nacional, tampoc ha afavorit el desdoblament. El govern espanyol ha considerat la via de pagament com una alternativa a les necessitats del territori. A més, si construeix una autovia gratuïta al costat de l'autopista, es trasvasarà bona part del trànsit cap a la nacional i l'Estat haurà de compensar a la concessionària econòmicament.

I entremig, els expropiats. Els propietaris no han cobrat per uns terrenys que se'ls van expropiar per unes obres urgents i ara veuen com la urgència s'ha quedat pel camí. Fins i tot hi ha alguns terrenys que han estat fets malbé per les obres i que, amb el nou projecte de Foment, queden fora del desdoblament.

Els compromisos polítics no es corresponen amb els fets. I la gent del territori n'està tipa. Des de diferents sectors de la societat s'ha reclamat desencallar un problema que, per sobre de tot, és de seguretat viària.

Cada vegada que hi ha un nou mort o un accident la indignació augmenta. Es convoquen manifestacions de protesta, s'exigeix la dimissió dels responsables de Foment, i l'última via que s'està estudiant és la denúncia penal al ministeri per no fer res per evitar que hi hagi més morts.

Usuaris de l'N-II, familiars de víctimes mortals o advocats que representen afectats per accidents, entre molts altres, ens donen el testimoni del perill que representa aquesta carretera. Els únics que no han volgut participar en el reportatge són els màxims responsables de posar fi al problema: el Ministeri de Foment

De moment, la llista negra suma 208 morts i 465 ferits greus des que es va aprovar fer l'autovia el 2001.

Mentre s'espera que s'arregli la carretera, van augmentant els accidents mortals.

DURADA: 40 minnuts. - MIDA: 580 MB

L’anomenada llei de la memòria històrica s’ha convertit en un dels maldecaps de la legislatura del govern Zapatero. El que havia de ser la llei que, d’una vegada per sempre, dignifiqués les víctimes de la repressió franquista ha estat àmpliament criticada.

Per part del Partit Popular i grups afins, pel sol fet d'existir i voler "reobrir ferides". Per part dels grups d'esquerres i associacions de recuperació de la memòria, per no afrontar amb valentia aquest tema pendent.

La llei no obliga a retirar les plaques amb noms o estàtues franquistes dels carrers i només prohibeix la utilització política del Valle de los Caídos, amb la qual cosa s'haurien acabat les manifestacions del 20-N. Un altre dels aspectes més criticats és que no s'anul?lin els judicis sumaríssims del franquisme, que van servir per executar milers de presos, com Julián Grimau, Joan Peiró i Salvador Puig Antich. O que l'Estat no assumeixi completament la localització i l'exhumació de les fosses comunes, on es calcula que hi ha més de 30.000 desapareguts assassinats pels franquistes.

Segona transició o "llei de punt final"? Oblidar o recordar? Fer justícia o trencar l'esperit de la reconciliació? Per respondre a aquestes preguntes, el reportatge recull la intervenció de la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, i de destacades figures de la transició, com Santiago Carrillo i Manuel Fraga. També han entrevistat representants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica i d'Amnistia Internacional i persones vinculades a l'àmbit revisionista, com Pío Moa.

DURADA: 60 minuts. - MIDA: 600MB

Autors: Bosse Lindquist i Jesper Huor. - Productor executiu: Johan Branstad. - Produït per Ingemar Persson i SVT.

Dades tècniques: Vídeo: TDTrip, 704x394, 16:9 AR=1.777, 25fps, xvid Àudio: Català 128kbps, Font: TDT, 48kHz, mp3 (cbr)

La televisió sueca SVT ha treballat durant mesos seguint la història de Wikileaks i el seu fundador, Julian Assange. El resultat és un extraordinari documental titulat "Wikirebels" que el programa 30 minuts oferirà en un programa especial que durarà una hora.

"Wikirebels" conté seqüències i materials inèdits d'un gran valor. Ens dóna una visió des de dins de la peripècia de la gent que hi ha darrere de Wikileaks: com treballen, on allotjen el seu material, com és la seva vida quotidiana -nòmada i misteriosa-. Però va molt més enllà de tot això. Amb el fil conductor cronològic del naixement i l'expansió de Wikileaks, que va paralel·la a la vida de Julian Assange, el documental fa una profunda reflexió sobre la transparència en els afers públics, el dret a saber dels ciutadans, la llibertat d'expressió i els límits que tot això ha tenir en aquest món complex i insegur.

"Wikirebels" ens mostra la evolució personal d'Assange i els canvis -de vegades traumàtics- que hi ha hagut en l'organització que va crear. Podem veure com passen del seu idealisme inicial a l'explosió de popularitat que van experimentar quan van fer públic el vídeo del metrallament, per part d'un helicòpter americà, d'un equip de televisió a Bagdad. Finalment, assistim al gran salt que van significar les filtracions massives de material de la guerra de l'Afganistan i del Departament d'Estat dels Estats Units. I, per acabar-ho d'adobar, les acusacions contra Julian Assange.

Més de 700.000 joves espanyols ni estudien ni treballen. Se'ls coneix com a "generació ni-ni". Però aquest no és el cas del joves d'"Inventant el futur". Els nostres protagonistes estudien, treballen i si no tenen feina se la inventen. El programa "30 minuts" presenta el cas de sis joves -d'edats compreses entre els 16 i els 30 anys- que han decidit inventar-se el seu futur convertint les seves passions en forma de vida.

Durada: 27 minuts. - Mida: 282 MB

Documental sobre els secrets i silencis del segrest i l'alliberament d'Albert Vilalta i Roque Pascual. Hi veurem imatges inèdites i es faran públiques informacions que fins ara no s'havien descobert.

Durada: 35 minuts. - Mida: 495 MB

Vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, Alemanya torna a ser un sol país, però continua havent-hi murs invisibles que encara separen els alemanys de l'est i de l'oest? Un equip de "30 minuts" ha estat a l'Alemanya de l'est per veure quin balanç fan els seus habitants de la situació actual.

Durada: 1 h 4 minuts. - Mida: 662 MB

Per què van vendre els germans Centelles l'arxiu del seu pare a Salamanca? Què pot passar amb altres arxius, com el d'Oriol Maspons o Joan Colom? Amb l'"efecte Centelles" com a punt de partida, "30 minuts" dedica un especial d'una hora a la memòria fotogràfica catalana.

Durada: 34 minuts. - Mida: 341 MB

L’any 2009, els autors del complot terrorista destinat a ser un nou 11-S van ser condemnats per la justícia britànica. Tanvir Husain, Abdulah Ahmed Ali i Assad Sarwar van planejar fer saltar pels aires als menys set avions de passatgers, mentre sobrevolaven l'Atlàntic després d'enlairar-se des de l'aeroport de Heathrow, amb destinació als Estats Units i el Canadà. Pensaven matar milers de persones, cap a finals del mes d'agost del 2006, mitjançant explosius líquids introduïts a l'interior dels aparells.

El Barça de Guardiola és observat atentament des de molts àmbits, i no només des de l'esportiu. Per què? Pot ser un referent social? Des de fa tres anys moltes persones miren, uns amb sorpresa i altres amb admiració, el primer equip del Futbol Club Barcelona, el qual gràcies a la seva forma de jugar ha aconseguit un fet insòlit, convertir-se en un dels millors equips de futbol de la història.

El món viu pendent del Japó. Àquest reportatge visita els llocs més devastats pel tsunami i parla amb els supervivents.

Otsuchi era un bonic port pesquer a la part nord de Honshu, la principal illa del Japó. Un poble costaner popular entre els surfistes i amants de la platja. Però des que es va produir el tsunami l'11 de març, és una terra devastada. Els funcionaris locals no saben res de 12.000 dels seus 15.000 residents. El poble ha estat esborrat del mapa. Tot el que queda són trossos de cases, els vaixells cap amunt i molts cotxes aixafats. Enmig del paisatge uniforme de fang, taules i enderrocs, els supervivents vaguen sense rumb o es reuneixen en la nit al voltant d'una foguera enmig dels enderrocs. Quan cau la nit, la temperatura baixa fins a 0 graus o menys. Quan l'equip de reporters de l'agència Capa entra a Otsuchi, els equips de rescat encara no han arribat. Els periodistes són els únics estrangers que han aconseguit obrir-se camí fins al poble.

Sis quilòmetres al sud ens trobem amb el mateix paisatge a Kamaishi, una ciutat de 40.000 persones que va ser el centre de la indústria japonesa de mineral de ferro. Aquests dies s'ha fet mundialment i tristament famosa quan un videoaficionat va mostrar alguns del seus residents, que havien fugit a terres més altes, veient com la fúria de les aigües s'empassava la ciutat. La tasca que han d'afrontar els serveis de rescat japonesos és absolutament desencoratjadora. Un supervivent relata com el mar ha començat a dipositar les víctimes de nou a terra, amb desenes de cadàvers que cobrien la platja.

Els equips de rescat de molts països s'estan presentant per ajudar. Després de conduir diverses hores des de l'aeroport de Tòquio, al llarg de les carreteres trencades i de cotxes abandonats, estan fent tot el possible per ajudar als japonesos. Un segon equip de Capa ha seguit 120 treballadors de rescat, inclosos els francesos de la Força de Seguretat Civil, que van arribar a la regió de Sendai dimarts al matí. Però el pessimisme impera a la zona: hi ha poques esperances de trobar supervivents, perquè la gent atrapada en edificis esfondrats va ser arrossegada per l'oceà. A només trenta quilòmetres de distància, els supervivents i els equips de rescat són conscients de la situació al reactor nuclear de Fukushima, que està fora de control. Cada hora que passa porta una nova raó per témer el pitjor...

Dades tècniques Durada: 28 min. Mida: 302 MB Vídeo: TDTrip, 704x396, XviD, 1395 kbps, Qf: 0,200 ? 57% Test compressibilitat, Audio: TDTrip, mp3, 128 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Estèreo, (català)

DURADA: 37 minuts. - MIDA: 375MB

LA GUERRA INVISIBLE En un món interconnectat i hiperdependent dels sistemes informàtics, molts països es preparen per a una nova guerra al ciberespai. Des de fa uns anys assistim a un fenomen cada cop més estès i eficaç: els atacs informàtics contra pàgines web d'institucions oficials i de companyies privades. Els motius són diversos: des de la resposta en clau de protesta -l'anomenat grup Anonymous en podria ser un exemple- fins a iniciatives directament delictives contra interessos privats, passant per "estratègies de terror" per motius ideològics, econòmics o polítics. En un estadi superior al de les pràctiques dels "hackers" individuals, la potencial capacitat devastadora d'atacs informàtics organitzats a gran escala ha fet posar en alerta governs i organismes internacionals.

El reportatge de Doc en Stock per a la cadena francoalemanya Arte "La guerra invisible" arrenca amb l'atac contra la xarxa informàtica d'Estònia fet per un grup organitzat d'ultranacionalistes russos l'agost del 2007. Es va fer com a represàlia per la retirada a la capital estoniana, Tallinn, d'una estàtua de l'època soviètica dedicada a la memòria de l'Exèrcit Roig. No només van aconseguir el col·lapse i la caiguda de les pàgines web governamentals, sinó també la dels bancs, comerços i mitjans de comunicació, entre d'altres. Alguns van assenyalar les autoritats de Moscou com a últims responsables de l'atac. Però és impossible demostrar-ho. I és en aquest fet que es basen temors i amenaces: els estats poden contractar i "regularitzar" pirates informàtics per organitzar atacs hostils sense aparèixer-hi vinculats.

L'OTAN, de la qual Estònia és membre des del 2004, en va prendre nota. La conclusió és prou preocupant: un ciberatac posat en marxa per un país enemic o per un grup terrorista pot estendre el caos a través del col·lapse econòmic, d'una apagada elèctrica a tot el país, de la caiguda de les línies telefòniques o del bloqueig del sistema informàtic aeri. Els autors del reportatge viatgen fins a Washington i ens mostren què fa l'empresa Symantec, una de les poques companyies amb capacitat per detectar els virus informàtics que infecten diàriament milions d'ordinadors a tot el món. Els seus clients també es compten per milions. Aquí es va detectar un nou virus especialment resistent: Stuxnet. I sabrem quines conseqüències va tenir sobre la capacitat nuclear de l'Iran.

Les grans potències mundials, amb la implicació dels seus respectius sistemes de Defensa, no només organitzen complexos mecanismes de prevenció, sinó que també disposen de la capacitat de passar a l'ofensiva. La recent tensió sobre la matèria entre els Estats Units i la Xina n'és un exemple. "La guerra invisible" ofereix el testimoni d'antics pirates informàtics, especialistes i membres de centres estratègics, analistes en seguretat a internet i antics membres de l'administració nord-americana en matèria d'antiterrorisme, seguretat i conflicte nuclear, ara centrats en aquest nou conflicte a l'ombra. Un reportatge de: Antoine Viktine Una producció de: DOC EN STOCK & ARTE France

DURADA: 33 minuts. - MIDA: 376 MB

Cuba va aprovar a l'abril una actualització del model econòmic que li ha de permetre sortir de la crisi de productivitat i financera en què viu. Les reformes s'hi estan introduint de manera gradual i els cubans encara les perceben d'una manera molt superficial, però els més emprenedors s'hi han agafat com una gran oportunitat de futur.

Un equip del "30 minuts" s'ha desplaçat a aquesta illa de només 320 mil habitants que fa tres anys va veure com s'ensorrava el seu sistema bancari, per analitzar què han fet els islandesos de diferent. Islàndia és un país petit i aïllat, segurament un cas a part, un laboratori on es possible assajar. Per molta gent, res no ha canviat substancialment, però tothom reconeix que l'economia islandesa es recupera millor que les d'altres països. I, més enllà dels números, el reportatge transmet el caràcter especial dels islandesos, que ha fet que molt s'enfrontin orgullosos a la crisi i canviïn els seus plantejaments. Pensar, reconèixer les equivocacions, implicar-se políticament, protestar, associar-se per lluitar contra el que volen canviar... Islàndia passa comptes, amb els altres i amb els seus errors.

Espanya, amb 46 milions d'habitants, té 52 aeroports comercials. Alemanya, amb 81 milions, en té 28. L'empresa pública Aena gestiona 47 aeroports. D'aquests, només 8 es consideren rendibles.

Malgrat les xifres i la crisi, a Espanya es continuen inaugurant i construint aeroports.

Les càmeres del "30 minuts" han viatjat a aeroports amb pocs passatgers; a aeroports sense vols; a aeroports tancats i a aeroports inaugurats sense avions ni vols.

El programa analitza la situació de sis aeroports: Alguaire, Osca, Albacete, Ciudad Real, Castelló i Múrcia.

Alguaire És el primer i de moment únic aeroport construït per la Generalitat de Catalunya i propietat seva. Inaugurat al 2010, va arrencar amb vols a París, Frankfurt, Milà, Barcelona, les Illes... També hi havia vols xàrter que portaven esquiadors espanyols al Pirineu. Ara només hi queda un vol setmanal a Palma, i totes les esperances se centren en els esquiadors britànics que han començat a arribar per anar a les pistes d'Andorra.

Osca Tenia un dels aeròdroms per a vols sense motor més antics d'Espanya. El 2004 es va decidir fer-hi un aeroport. Les previsions eren de vols a Madrid, Barcelona, Canàries... Però en tots aquests anys només hi ha funcionat una companyia d'operador turístic que traslladava esquiadors. Però la companyia va fer fallida. Ara a Osca no hi ha cap vol comercial, i la normativa aeroportuària fa que, a la pràctica, els vols sense motor hi hagin quedat seriosament limitats. L'aeroport, no obstant, continua obert.

Albacete Té un aeroport obert, però sense vols comercials. En les últimes eleccions municipals, l'Ajuntament va canviar de color. El nou consistori -del PP- va anul·lar el contracte que l'anterior equip -del PSOE- havia subscrit amb una companyia aèria per establir un pont aeri amb Barcelona. Acabat el contracte -de tres milions d'euros- es van acabar els vols.

Ciudad Real És una població tan gran com Rubí que té vint-i-una connexions diàries d'alta velocitat amb Madrid i un aeroport amb la pista d'aterratge més gran d'Europa -quatre quilòmetres-. És el primer aeroport privat a Espanya, i també ha estat el primer a fer fallida. El jutge n'ha ordenat el tancament provisional després d'un any d'estar en concurs de creditors. Segons l'informe dels administradors concursals, malgrat ser un aeroport privat, el finançament era majoritàriament públic -a través de la Caixa de Castella-la Manxa, la primera intervinguda pel Banc d'Espanya-, els plans de negocis i de finançament eren inexistents i el veritable negoci havia consistit en la seva construcció.

Castelló L'aeroport de Castelló es va inaugurar fa gairebé un any sense avions, sense permisos i sense vols. Ara, continua en la mateixa situació. L'aeroport és privat, però una empresa pública, formada per la Generalitat Valenciana i la Diputació de Castelló, n'assumirà les pèrdues durant vuit anys. L'aeroport va ser una iniciativa personal de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló durant setze anys.

Múrcia A Múrcia, a una distància de trenta quilòmetres, hi ha dos aeroports internacionals. Un és el de San Javier, una instal·lació militar que compagina l'ús per al qual es va crear amb els vols comercials. Recentment, el govern central s'hi ha gastat 67 milions d'euros en millores per fer totalment compatibles totes dues activitats. Aquest és un dels pocs aeroports rendibles d'Aena. L'altre aeroport és el de Corvera, construït pel govern murcià en règim de concessió a una empresa privada amb un aval públic de 200 milions d'euros. El govern central apostava per mantener-los tots dos; el govern murcià nomes volia el de Corvera. Finalment, el govern murcià s'ha sortit amb la seva: l'únic aeroport civil de Múrcia serà el de Corvera, que encara s'està construint. San Javier i les seves millores quedaran per als militars.

Un reportatge de Santiago Torres Lourdes Guiteras Imatge de Ferran Prat Muntatge de Joan Carles Calvera Producció Sandra Rierola Documentació Roger Esparó.

Finlàndia és dels pocs països que semblen haver trobat un model educatiu a mida. Països com els Estats Units busquen una fórmula per remuntar resultats. Quin és el camí de Catalunya? Cada setmana, una delegació estrangera visita Finlàndia amb l'esperança de descobrir per quins motius el país nòrdic aconsegueix resultats educatius tan bons.

"30 minuts", diumenge 11 de desembre del 2011 ASSIGNATURES PENDENTS Amb un atur juvenil del 48%, a Espanya, el percentatge de joves que ni estudien ni treballen és el més alt d'Europa Són joves d'entre 18 i 24 anys que van deixar fa molts anys els estudis, sense ni arribar a treure's el graduat en Educació Secundària. No treballen i, donada la seva poca formació i la crisi actual, tenen poques possibilitats de fer-ho. Són els protagonistes d'"Assignatures pendents", un reportatge de "30 minuts" que segueix ben de prop un grup de nois i noies que ara intenten recuperar els temps perdut. Per això, s'han inscrit al "Programa Suma't", un projecte subvencionat per la Generalitat i el Fons Social Europeu que té per objectiu formar i inserir laboralment aquests joves, a més d'incentivar-los a treure's el graduat en Educació Secundària a través de l'Institut Obert de Catalunya. Un equip de "30 minuts" ha seguit la Yessica, en Rubén, en Miguel, la Cristina, la Candela i en Joel durant les diverses fases del programa. Els hem acompanyat durant l'etapa de formació, els hem seguit quan han anat a fer entrevistes de feina, hem filmat els seus primers dies laborals i hem pogut veure'n l'evolució acompanyats dels seus tutors de l'EMFO, l'Empresa Municipal per a la Formació Ocupacional de Mollet del Vallès, encarregada de dur a terme el programa. Amb ells hem viscut els èxits i els fracassos d'una generació que segur que no té un futur fàcil. Un reportatge de: Roser Oliver i Sara Segarra producció: Sílvia Pairó Imatge de: Ferran Prat i Josep Muray Muntatge: Carles Señalada

Corea del Sud obté les màximes puntuacions en l'estudi de referència mundial sobre l'educació, l'informe Pisa. Com ho aconsegueix? A Corea del Sud, vuit de cada deu estudiants aconsegueixen arribar a la universitat. Tot un rècord mundial corroborat per l'estudi de referència internacional en matèria d'educació, l'informe Pisa, en què el país sud-coreà obté les millors notes. Un informe, cal recordar, que sovint penalitza el nostre sistema educatiu - es reflectia en el nostre reportatge "Notes d'educació" - per l'elevat índex d'abandó escolar.

Treballadors públics sense salari, pensions de jubilació suspeses, la seguretat i les patrulles de la policia reduïdes dràsticament: són alguns dels efectes en molts estats de l'enorme deute públic que suporten els Estats Units. Després d'anys d'intentar eludir la crisi, sembla que algunes ciutats nord-americanes han sucumbit finalment davant el marasme econòmic. El reportatge "L'Amèrica en fallida" ens remet a l'origen geogràfic de la crisi financera que ha acabat afectant decisivament l'economia real: va esclatar el 2008 als Estats Units, però encara en patim les gravíssimes conseqüències, amb nous problemes afegits, en una gran part del món, especialment als països europeus. Atents minut a minut, dia a dia, a l'evolució de la crisi en l'Europa de l'euro i en el conjunt de països de la Unió Europea, ens hem oblidat de la realitat nord-americana. "L'Amèrica en fallida" ens refresca la memòria i l'estricta actualitat. Diverses ciutats i fins i tot estats estan a punt de fer fallida. Per evitar la completa liquidació dels serveis públics, les administracions locals han hagut de fer molts sacrificis. El comtat de Jefferson, a l'estat d'Alabama, és un dels territoris víctimes d'aquestes dràstiques retallades. Amb un deute de 4.000 milions de dòlars, té el rècord del col·lapse més gran d'una comunitat local als Estats Units. Pressionat pels creditors de Wall Street, les autoritats del comtat no poden pagar el sou d'un terç dels seus funcionaris i han hagut de reduir sense remei els seus serveis públics. La ciutat de Prichard ha hagut d'anar fins i tot més lluny: des de fa aproximadament un parell d'anys ha hagut de cancel·lar les pensions dels seus treballadors jubilats, una paga que depèn de l'administració local i no de l'estatal o de la federal. I a la ciutat de Detroit, que va ser durant moltes dècades el símbol de la poderosa indústria automobilística nord-americana i que ara ho és de la recessió econòmica que pateixen moltes àrees dels Estats Units, l'Ajuntament ha decidit abandonar determinats barris a la seva sort, sense el paraigua de cap servei públic.

Fa 70 anys, l'aviació alemanya a les ordres de Franco va bombardejar Guernica, la ciutat sagrada dels bascos. El brutal atac va inspirar Picasso per pintar una obra mestra: el "Guernica". Des d'aleshores, aquest quadre s'ha convertit en un crit universal contra la barbàrie de la guerra.

A la tardor del 2006 es van complir 25 anys de l' arribada del "Guernica" a Espanya. El fet va coincidir amb el centenari del naixement de Picasso. Per desig exprés del pintor, el quadre no va arribar a territori espanyol fins que no va acabar la dictadura del general Franco. La seva arribada es va convertir en la certificació simbòlica de la recuperació de les llibertats democràtiques desprès de gairebé 40 anys de dictadura franquista. L'aleshores ministre de Cultura espanyol, Iñigo Cavero, va manifestar que el "Guernica" era "el último exiliado que regresa a España". La dirigent comunista Dolores Ibarruri, la Pasionaria, davant del quadre, va declarar: "La guerra ha terminado".

Hi ha una agitació mundial, especialment a través d'internet, sobre la pretesa profecia maia: el món s'acabarà el 21 de desembre d'aquest any 2012. Qui s'hi prepara? Com? Qui en fa negoci?

La vella profecia de la civilització maia -de fet, segons els especialistes, la data en què caduca el seu calendari ancestral- diu que el món s'acaba el 21 de desembre d'aquest any 2012. Alguns creients en aquesta predicció fatalista diuen que hi haurà grans catàstrofes naturals i la greu davallada econòmica mundial. De fet -argumenten- ja se n'estan manifestant senyals inequívoques: els últims terratrèmols, el canvi climàtic, el tsunami i l'accident nuclear al Japó, la crisi financera... D'altres argumenten que, tot i les catàstrofes, el món, la Terra no desapareixerà, la nostra civilització experimentarà uns transformació profunda i irreversible.

Però més enllà de creences i que aquestes siguin totalment alienes al mínim rigor científic, hi ha gent que s'hi prepara... I d'altres que fan negoci amb la por. El reportatge "Els profetes de l'apocalipsi" viatja a través de França, Bèlgica, Guatemala i els Estats Units per mostrar-nos-en alguns exemples. Veiem al trasbalsat alcalde de la població francesa de Bugarach, que tem un allau de gent procedent d'arreu del món que vol protegir-se de la fi del món sota "el paraigua" d'una muntanya pretesament magnètica que hi ha al terme municipal. També l'autor de best-sellers mundials sobre la predicció de la fi del món, Patrick Geryl. I viatgem fins a Guatemala, un dels països de l'Amèrica Llatina bressol de la civilització maia. Entre cerimònies i xamans, veiem el preu de l'espiritualitat de diversos turistes occidentals convençuts del pròxim sotrac de la nostra civilització.

Però és als Estats Units, on està més desenvolupada "la industria de la por". A 35.000 dòlars per persona, l'antic publicista Robert Vicino construeix búnquers amb capacitat per a 80 persones i tot allò necessari per refugiar-s'hi del món exterior durant un any. I a Salt Lake City, coneixerem Paul Seyfried, que en tretze anys ja ha venut més de 300 búnquers subterrànis. Una demanda que s'ha multiplicat els últims anys. Entre diversos personatges més que es preparen per al pitjor, coneixerem un supermercat de la supervivència i Frank Davis, un magnat del menjar fabricat expressament per a aquells segurs d'un pròxim caos.

Quan començava la crisi, centenars de milers de persones sense coneixements financers van comprar, refiant-se dels consells del seu banc o caixa, un producte difícil d'entendre i de risc: les participacions preferents. Ara, no poden recuperar els seus estalvis sense perdre molt diners.

Diumenge 3 de juny, "30 minuts" s'endinsa en la polèmica de les participacions preferents.

"Llegó un momento en que dijimos: "Bueno, es que esto es imposible que la gente lo entienda" Manuel Conthe, president Comissió Nacional Mercat de Valors 2004-2007

"L'error, com passa en molts productes, és que el que ven ha d'entendre bé el que ven, i el que compra també ha d'entendre bé el que compra." Xavier Puig, professor Economia Financera Universitat Pompeu Fabra

"Aquí ha habido un fallo serio en la conducta, en la ética de la institución financiera, y un fallo de los reguladores." Anton Costas, catedràtic Política Econòmica Universitat de Barcelona

Centenars de milers de petits estalviadors van comprar, refiant-se dels consells del banc o la caixa, un producte difícil d'entendre i de risc, dissenyat per a inversors experts. Ara no poden recuperar els diners o han hagut d'acceptar els bescanvis que les entitats proposen. En plena tempesta financera, el cas de les participacions preferents s'ha anat escampant pel boca-orella. Qui més qui menys, tothom ha vist com tocava de prop algun conegut.

"30 minuts" analitza la polèmica a través dels afectats, advocats especialistes en litigació bancària, economistes i assessors financers. Hi intervé l'advocat d'una entitat financera, però cap representant oficial dels bancs i les caixes consultats, ni les entitats reguladores (la CNMV i el Banc d'Espanya) han volgut participar en el programa.

Alguns dels afectats es preparen per anar als tribunals.

Des de la fallida de Lehman Brothers, el 2008, ha augmentat molt el nombre de reclamacions judicials de clients contra entitats financeres, una situació abans impensable. "30 minuts" analitza algunes d'aquestes accions judicials per la comercialització de productes inadequats al perfil del client: participacions preferents de bancs islandesos (que van fer fallida i s'hi van perdre tots els estalvis), "swaps" (una cobertura de tipus d'interès per a crèdits, que ha acabat perjudicant els que la van contractar) o obligacions necessàriament convertibles en accions, un producte que els experts auguren que serà tan polèmic com les preferents.

Tot Europa, i més ara, amb la deblacle econòmica de molts països, mira cap al model alemany: anys de sacrificis per tornar a créixer i reduir dràsticament l'atur. Però s'han acabat els sacrificis? Quin preu en paguen, encara, els alemanys?

Amb una taxa de creixement del 3 per cent, un comerç exterior que floreix i un índex d'atur rècord de menys del 7 per cent, Alemanya ha esdevingut un exemple d'èxit econòmic. Encara més: un miracle, en aquests temps de crisi.

El reportatge "El miracle alemany: les dues cares", una producció de France 2, s'endinsa en la regió d'Stuttgart, una de les més riques d'Alemanya i que encarna perfectament l'èxit econòmic alemany. Aquí, les empreses de dimensions mitjanes són líders mundials en tecnologia punta. Coneixerem l'empresa EbmPapst, fabricant de ventiladors, i els seus mètodes per reclutar els millors enginyers a través d'una participació directa en la seva formació. També serem testimonis de les relacions, sempre contingudes, entre patrons i sindicats a l'empresa Trumpf, número u mundial en la tecnologia làser. I anirem -de la mà del seu director- a la Xina amb l'empresa Sata, de productes per a la indústria de l'automòbil.

En efecte, l'acord amb els sindicats, amb la consegüent disminució de la conflictivitat, la recerca constant dels mercats exteriors i la inversió en investigació són elements que expliquen aquest èxit. Però també veurem el preu que en paguen molts treballadors: l'obligatorietat d'acceptar l'atur parcial i una nova contractació amb un salari molt més baix tot i fer la mateixa feina, l'explosió de la precarització laboral, l'opció de treballar més hores sense cap augment de sou, l'enduriment de les condicions per rebre el subsidi d'atur, les minifeines... L'altra cara de la moneda de l'èxit alemany. De fet, si Alemanya és la potència més rica d'Europa, és també el país on les desigualtats entre rics i pobres són més pronunciades.

Els autors d'"El miracle alemany: les dues cares" parlen amb els sindicats, que ens revelen que l'aparent relació familiar, de confiança, entre treballadors i empresaris, una imatge del model alemany que ha fet fortuna, amaga molt sovint un control que ofega els empleats i un abús laboral gens fàcil que pugui sortir a la superfície.

30 minuts s'endinsa en la comunitat xinesa de Catalunya a través de tres joves que van arribar al nostre país en plena adolescència. A Catalunya, hi viuen prop de 50.000 xinesos, la majoria a Barcelona i l'àrea metropolitana. Tret d'immigracions anecdòtiques prèvies, els xinesos van començar a establir-se a Catalunya a principis dels anys 90. Vint anys després, aquells pioners ja han reagrupat els fills, que en molts casos s'han escolaritzat aquí, i fins i tot són avis de criatures nascudes aquí.

DURADA: 91 minuts. - MIDA: 1,15GB

Topografia de la memòria és una reflexió sobre com les polítiques públiques d'arreu del món han gestionat els llocs de la memòria, és a dir, com un col·lectiu es relaciona amb el seu passat a través d'elements que tenen un reconeixement imaginari i real alhora.

Mostrar les experiències que han dut i duen a terme diversos països per assumir el seu passat pot ajudar a fer entendre que allà on s'han promogut polítiques de gestió de la memòria, aquestes sempre han suscitat debat i controvèrsia. Perquè no hi ha cap fórmula màgica que garanteixi una memòria "justa" i "homologable" ni cap experiència que pugui ser exportada ni parcialment ni en la seva totalitat.

Des que un xèrif de l'estat nord-americà d'Arizona, concretament a la ciutat de Phoenix, Joe Arpaio, va introduir aquest mètode, li han sortit molts imitadors. Arpaio ja és conegut mundialment per vestir amb el típic uniforme de ratlles els presos del comptat i passejar-los encadenats pels carrers de Phoenix per fer treballs de construcció a la via pública. El seu argument és simple: la humiliació que pateixen davant dels ciutadans farà desistir els altres de cometre delictes. Els seus crítics l'acusen de ser un tirà i de posar en pràctica mesures que només persegueixen la humiliació de l'individu sense cap eficàcia afegida en la comissió de delictes.

Però diversos jutges n'han seguit l'exemple, i al costat de penes de presó i multes, o com a càstig substitutori, dicten sentències que obliguen els condemants a passejar-se pels carrers amb un cartell en què admeten la seva culpabilitat i el delicte comès. És el cas de Daniel i Elosie Mireles, a la ciutat de Houston, que, a canvi de la llibertat, van acceptar tenir davant de casa seva durant sis anys un rètol que diu "el jutjat del districte 177 ha declarat culpables de robatori els ocupants d'aquesta casa". A més, Daniel i Eloise han de portar un cartell que comença dient "sóc un lladre..."

El reportatge "El càstig de la humiliació" segueix aquests casos, i d'altres en què fins i tot s'ha recorregut al show televisiu com a mètode d'escarni públic. El fenomen també ha tingut una altra deriva: ciutadans que han decidit utilitzar Internet per avergonyir públicament determinades conductes, fins i tot dels poders públics. L'exemple més significatiu és un personatge ja molt popular a la ciutat de Nova York, "Jimmy Justice", que es dedica a filmar i exposar després a Internet les conductes dels policies de la ciutat que contravenen les lleis per les quals ells multen als ciutadans.

L'avergonyiment públic, l'escarni, ens remet a èpoques pretèrites de la societat nord-americana en què s'acostumava a enquitranar i emplomallar els delinqüents o els presumptes delinqüents. Ara la moda torna, amb altres mètodes.

Les policies de mig món i la Interpol els coneixen com "Pink Panthers", els "panteres rosa". Durant la última dècada s'han dedicat a atracar joieries de luxe a París, Saint-Tropez, Courchevel, Biarritz, Mònaco, Zurich i Tòquio. L'origen del seu sobrenom data del 2003, durant els primers robatoris de la banda, quan es van apoderar d'un gran diamant dels joiers Mayfair, valorat en 500.000 lliures esterlines (gairebé 600.000 euros). El van amagar en un pot de crema cosmètica. Aparentment, es van inspirar en la pel.lícula de Blake Edwards "La Pantera Rosa", en què uns lladres amagaven la gemma més cara del món de la mateixa manera.

La banda sorgeix del dramàtic desmembrament de Iugoslàvia. Antics milicians dels diferents conflictes balcànics - alguns d'ells integrants dels grups paramilitars que van sembrar el terror en la regió - es neguen a abandonar el delicte. Després de la guerra, Sèrbia està devastada econòmicament. I alguns d'aquells joves sense escrúpols troben un alicient definitiu en el robatori. Com diu en el reportatge Sasha, un dels components de la banda, " després de la guerra ja no t'afecta res. És l'únic avantatge que té haver fet la guerra; bé, si l'acabes viu. Després d'allò ja no tens por d'anar a la presó. Pots fer qualsevol cosa perquè ja no tens por."

A diferència d'altres delinqüents balcànics, que exerceixen una extrema violència contra les persones a canvi de qualsevol botí, els Pink Panthers s'especialitzen, es dediquen a ser l'elit dels atracaments, els de les luxoses joieries. Ténen múltiples identitats i parlen diversos idiomes. Els criminòlegs han definit algún dels seus cops com "art". Han arribat a acumular més de 500 milions d'euros. La Interpol va crear un grup només dedicat a la banda i a pesar d'efectuar moltes detencions, altres mermbres continuen en llibertat i operatius.

Els autors del reportatge segueixen les passes de la banda, ens mostren els seus mètodes, parlen amb els comissaris que l'han perseguit durant una dècada i entrevisten, en exclussiva, a membres dels Pink Panthers.

10 anys després dels atemptats de l'11-S, els EUA han aixecat una immensa xarxa secreta de seguretat antiterrorista que està fora de control.

Hores després dels atemptats de l'onze de setembre del 2001, el president George W. Bush ordena llançar un nou tipus de guerra. L'objectiu és Al-Qaeda i l'avanguarda de l'ofensiva estarà en mans de la CIA. El programa encobert s'anomena "Greystone" i els serveis secrets nord-americans portaran la iniciativa. Tindran les mans lliures per actuar com, quan i on vulguin, utilitzant els mètodes que considerin oportuns. El Pentàgon hi estarà supeditat. La guerra a l'Afganistan i a l'Iraq són dos exemples de la preponderància estratègica dels serveis secrets i de les unitats militars especials. I en el cas iraquià, per iniciativa del llavors secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, amb la concurrència d'una unitat secreta del Pentàgon, el comandament conjunt d'Operacions Especials, que finalment rellevarà, a l'avantguarda, la CIA "per haver estat incapaç" de descobrir els lligams entre Saddam Hussein i Al Qaeda (en realitat, absolutament inexistents). Vindran Guantánamo, la coartada de les "armes de destrucció massiva", els vols secrets, un sistema de presons secretes repartides per mig món, les tortures "legals"...la guerra secreta global. I fronteres endins?

El reportatge "Top Secret" Amèrica, produït pel programa Frontline de la cadena pública de TV nord-americana PBS, ens revela la dimensió interna - en clau dels Estats Units - de la guerra secreta contra el terrorisme. De la mà dels periodistes de "The Washington Post", Dana Piest, premi Pulitzer, i William M.Arkin, i després de 4 anys d'investigació, assistim a la geografia paral·lela i desconeguda de la seguretat, integrada per centenars de milers de persones. Moltes de les companyies, institucions i oficines que hi treballen ho fan a l'ombra i dissimulades entre la trama comercial i urbana al llarg de tots els Estats Units. Un univers dissenyat sota la presidència Bush i mantingut sota la d'Obama.

La investigació de Dana Priest i William M. Arkin conté xifres concretes: 1.271 organitzacions governamentals i 1.931 companyies privades relacionades amb l'antiterrorisme, la seguretat interior i els serveis secrets, repartides per 10.000 localitats nord-americanes. 854.000 persones, gairebé una vegada i mitja la població de Washington DC, disposen d'autoritzacions de seguretat secretes. A Wasgington DC i el seu voltant, 33 complexos d'edificis destinats a tasques secretes estan en construccció o s'han construït des del setembre del 2001. Avui ocupen una extensió equivalent a tres vegades el Pentàgon. Moltes agències de seguretat i de serveis d'intel·ligència fan la mateixa feina, multiplicant esforços i despeses. Per exemple, 51 organitzacions federals i comandaments militars, que operen en 15 ciutats dels EUA, fan el seguiment del flux de diners de les xarxes terroristes.

El "boom" de les sèries i les telenovel·les ha fet aflorar el talent dels creadors de ficció. "De 'Perdidos' a 'La Riera'" posa la lupa en la feina dels guionistes, mostrant els mecanismes de treball interns i la relació que tenen en el terreny creatiu amb actors i directors.

Darrere de les sèries i les telenovel·les que atrapen diariàment davant del televisor milers d'espectadors, hi ha la imaginació i l'experiència de les persones que n'escriuen els guions: inventen les trames en què es veuran involucrats els personatges, descriuen minuciosament accions i reaccions i redacten uns diàlegs perfectament adaptats a les circumstàncies. Tot real com la vida mateixa.

El "boom" de les sèries de televisió ha fet sortir a la llum una professió que normalment passa desapercebuda, la de guionista. En general, els creadors de les idees que després es plasmen en imatges a la televisió són força desconeguts pel públic; el seu nom sovint queda eclipsat darrere del nom dels actors i del director, oblidant que són en l'origen d'una indústria que mou milions d'euros.

David Plana, el director argumental de "La Riera", explicarà fil per randa com es desenvolupa el procés creatiu d'una sèrie de televisió. Veurem com treballa l'equip de guionistes sencer i com unes setmanes després allò es converteix en realitat televisiva.

El reportatge "De 'Perdidos' a 'La Riera'" mostra el sistema de treball dels guionistes de les sèries catalanes, com ara "Infidels", comparant-lo amb el de sèries que regnen en el panorama internacional, "House", "Perdidos", "El asla oeste de la Casa Blanca"... Si bé els recursos i el tipus de producció estan a anys llum l'un de l'altre, els dos productes competeixen a la graella i darrere hi ha el mateix: el talent dels creadors.

En el reportatge, entrevistem Jaume Cabre, amb qui anirem als orígens de la ficció a Televisió de Catalunya, fa més de 20 anys, amb "La Granja", una ficció setmanal de 15 minuts de la qual ell va ser guionista i que va donar origen a tota una indústria que ara mou milions d'euros.

Els responsables de seleccionar les sèries de compra o de producció pròpia d'Antena 3 i de Cuatro, Sonia Martínez i Alejandro Flórez, ens explicaran els criteris que se segueixen a l'hora d'apostar per un producte o un altre.

La de guionista és una professió força nova. De fet, en certs àmbits, com ara el d'Hisenda, és una professió inexistent. Per això, a la inestabilitat que ja porta associada una feina relacionada amb el món de l'espectacle i, en certa manera, a la moda, s'hi afegeix la inseguretat de no tenir aixopluc legal sota el qual plantejar demandes i reivindicacions. Albert Plans, responsable del novíssim Sindicat de Guionistes de Catalunya, ens parla de la problemàtica.

Són inevitables els grans incendis forestals? Un 0,2 per cent dels incendis cremen el 95 per cent de la superfície forestal incendiada. Són focs contra els quals, senzillament, no es pot fer res.

L'home ha volgut domesticar el bosc, en molts casos l'ha urbanitzat, i ara hi ha de conviure. Abans se n'extreia la font d'energia -la llenya i el carbó-, els ramats hi pasturaven, l'agricultura li robava terreny. Però el canvi en la nostra forma de vida ha fet que els boscos europeus ocupin cada cop més superfície. A diferència d'altres zones del planeta, a Catalunya tenim més boscos que mai en la història, malgrat que cremin.

El 30 minuts d'aquesta setmana analitza la situació dels boscos catalans i les diferents postures sobre la manera de gestionar-los. L'itinerari travessa el bosc cremat d'Horta de Sant Joan i el que s'ha regenerat després dels grans incendis del 1994 i el 1998 a la Catalunya central, les activitats silvícoles del Parc Natural del Montseny, les feines de retirada d'arbres caiguts a Collserola, els boscos de muntanya de la Cerdanya i el Ripollès...

Dins del món forestal hi ha unanimitat que l'única forma de controlar els incendis és evitar que s'acumuli combustible al bosc. Però el 80% dels boscos catalans són privats i els propietaris no poden assumir els costos de "netejar" el bosc sense subvencions de l'administració. El debat sobre l'aprofitament de la biomassa forestal amb finalitats energètiques és vist amb esperança en el sector. Seria una manera de rendibilitzar la fusta i, alhora, fer prevenció d'incendis.

Però també hi ha postures més conservacionistes, que alerten contra aquesta línia d'intervenció en el bosc. Fa un any que, a Setcases, diverses entitats ecologistes van paralitzar la tala d'un bosc de pi negre. A "30 minuts" podrem conèixer també els arguments de totes dues posicions.

A Espanya, actualment hi ha prop de 53 milions de contractes de telefonia mòbil, 20 milions de contractes de telefonia fixa i 10 milions de llars amb accés a banda ampla d'Internet. Aquest gran volum de clients i d'operacions fa que el sector de la telefonia i internet acapari, amb molta diferència respecte a altres sectors, la majoria de queixes dels consumidors.

El reportatge "Mantingui's a l'espera" analitza algunes d'aquestes reclamacions a través de clients queixosos, responsables de les companyies telefòniques i de les diferents administracions.

- Per què els serveis telefònics d'atenció al client són, sovint, un laberint? - Com es pot evitar que les companyies telefòniques t'atabalin amb trucades a tota hora oferint-te nous serveis? - Per què a Espanya tenim, de mitjana, uns preus de telefonia i d'internet més alts que els de la majoria de països de la Unió Europea? - Com es poden canalitzar les reclamacions dels usuaris contra les operadores de telefonia?

El reportatge d'avui de "30 Minuts" intenta respondre a aquestes preguntes i, alhora, mostra sorprenents casos de reclamació de diferents usuaris:

PERE ALCALÀ està a la llista de morosos perquè es nega a pagar dues línies de mòbil que la seva companyia va donar d'alta a nom seu sense que ell ho sabés.

ISABEL NOGUERA està indignada perquè acaba de descobrir a la seva factura de mòbil que la companyia telefònica li cobra per uns SMS Premium que ella rep des de fa setmanes, un servei que ella assegura que mai ha sol·licitat.

HEIKO KRAFT I ANNA BOFARULL van quedar astorats quan la seva operadora els va reclamar gairebé 20.000 euros en trucades a números 905 corresponents a concursos de televisió que ells asseguren que no han fet mai.

EDUARDO CLAVIJO va anar 3 dies a Andorra i es va endur el seu ordinador portàtil i un dispositiu USB per connectar-se a internet. La següent factura li va pujar a més de 55.400 euros per haver fet diverses descàrregues des del principat. Ara no té els diners per pagar el que deu.

Al BARRI DEL GORNAL de l'Hospitalet de Llobregat, 59 famílies, totes clients de la mateixa companyia, van començar, de cop i volta, a rebre factures per suposades trucades a línies eròtiques que ells neguen haver fet.

Representen les reclamacions dels usuaris de telefonia i internet una lluita de David contra Goliat?

Buscar feina als 65 anys, als 75? Sí, això és el que han de fer moltíssims jubilats nord-americans que han perdut tots els estalvis arran de la crisi financera.

La crisi financera als Estats Units ha estat devastadora. Tot just sembla que comença una tímida recuperació, però, de moment, pràcticament inapreciable en el mercat de treball. Molta gent ha perdut la feina i la casa. Un dels sectors que pateixen més dramàticament la falta sobtada de recursos és el de la tercera edat. Molts jubilats que havien dipositat tots els estalvis en fons de pensions que ara s'han volatilitzat. I no els queda pràcticament res per passar dignament la resta de la seva vida.

El reportatge Jubilats busquen feina se centra en l'estat nord-americà de Florida, autèntic paradís somiat de molts jubilats arreu del país. No comptaven que els seus fons de pensions - per un valor de més de 2.000 milions de dòlars a tot els Estats Units - perdrien tot el seu valor per formar part del cercle infernal dels dipòsits contaminats en la crisi de les hipoteques subprime. Ara, milions de jubilats nord-americans descobreixen amb estupor que viuran més anys que les seves pròpies economies. I han de buscar feina.

Patrick, de 65 anys, ha de fer cua a l'oficina d'atur, competint per un lloc de treball en el sector de l'hostaleria amb gent més jove que ell.

Kathlin, ja jubilada però que ha pogut conservar la casa, l'ha hagut de convertir en una botiga de venda a domicili de productes cosmètics.

Patricia, de 75 anys d'edat, ha d'apendre informàtica. Està convençuda que haurà de treballar, si té la sort de trobar una ocupació, fins la seva mort. Serà l'única manera de sobreviure.

Keith, de 62 anys, busca desesperadament un lloc de cambrer en un bar mentre recorda els temps feliços en el seu àlbum fotogràfic. Però cada nit ha de dormir amagat sota la barra d'un bar abandonat davant de la platja.

Són alguns dels personatges d'aquesta dramàtica història de Florida, on 3 de cada 10 jubilats tornen a buscar feina.

Una autèntics nàufrags de la crisi a través dels quals es posa en evidència un sistema pervers que, contràriament a allò que se'ls va prometre, no els ha assegurat una vida digna a la fi de la seva vida laboral.

A la Xina hi ha gairebé 340 milions d'internautes. I 400 centres de desintoxicació per als addictes a la xarxa. Són un negoci molt lucratiu. L'exèrcit xinès és l'única institució del món que ha donat una definició del que ell anomena addicció a internet. Segons la definició, es tracta d'una malaltia mental diagnosticada a partir de sis hores de connexió al dia durant més de tres mesos. Segons aquesta definició, l'addicció afecta deu milions d'adolescents xinesos. Naturalment, la majoria d'aquests joves no es consideren addictes.

Els pares dels adolescents de mig món pateixen pel temps que els seus fills dediquen a internet. Una afició que pot esdevenir una autèntica addicció. Tenim constància d'alguns centres que ajuden pares i fills a superar el problema. Però a la Xina, la qüestió depassa uns límits poc imaginables. L'hermetisme d'una societat poc oberta a les iniciatives dels joves, a pràctiques que possiblement es consideren contràries als interessos de l'Estat, ha disparat l'addicció a internet com a vàlvula d'escapament. Les autoritats admeten que uns 10 milions de joves estan atrapats a la xarxa. Per això han crescut com bolets els centres de desintoxicació. Un gran negoci davant de la desesperació de molts pares que han perdut qualsevol contacte amb els seus fills. Però a molts d'ells els apliquen teràpies de xoc molt contestades internacionalment i a la mateixa Xina.

"Malalts d'internet" s'endinsa a l'Hospital Militar de Pequín. Uns 5.000 joves han passat per les seves instal·lacions sota una estricta disciplina militar. Amb electroxocs inclosos i medicaments antidepressius. Però apareixen en el reportatge antics interns i altres metges que qüestionen àmpliament les "tècniques militars" aplicades a uns joves que han esdevingut petits dèspotes a casa seva, els "nous emperadors" domèstics.

Una música -l'addicció dels joves a internet- que ens sona molt a països com el nostre. Alguns dels comportaments d'aquests joves ens seran familiars. "Malalts d'internet" explora una realitat extrema que aporta, no obstant, nous elements per a l'anàlisi i superació d'aquesta nova malaltia del segle XXI.

Símbol d'un greuge per part de l'estat espanyol, la lluita "contra" els peatges ressuscita periòdicament, sense haver-hi avançat gaire. Alguna rebaixa dels preus, subvencions i bonificacions, pràcticament esborrades ara per la crisi i acompanyades sempre de beneficis addicionals per a les concessionàries.

El "30 minuts" d'aquest diumenge explica l'origen històric del desequilibri actual i com les diferents polítiques d'infraestructures han anat condicionant la xarxa viària.

Analitzarem què en queda, de les campanyes antipeatge dels anys noranta −quan es van renegociar i allargar els terminis de les concessions de les autopistes i van començar els moviments de protesta− i en quin punt del debat estem ara. Els arguments principals d'aquests moviments han estat sempre el greuge respecte a les altres comunitats, la falta d'inversions de l'estat i els beneficis de les concessionàries.

El "30 minuts" posa també el focus d'atenció en el cas de les autopistes radials de Madrid, la Madrid-Toledo i la Cartagena-Vera, totes elles en concurs de creditors, un forat econòmic que es pot analitzar com a part de la bombolla de les infraestructures.

Totes aquestes vies ràpides combinen una autovia gratuïta i una de pagament que fan el mateix trajecte i que tenen característiques tècniques molt semblants. Aquest últims anys, Espanya ha desenvolupat la xarxa viària de gran capacitat més extensa d'Europa. També és l'únic país europeu amb un sistema tan desequilibrat entre vies de peatges i vies gratuïtes.

L'octubre de 2012, Malala va ser tirotejada quan sortia de l'escola. Ara és el símbol de la lluita per l'educació de les noies.

Ara tot just fa un any, la jove estudiant pakistanesa Malala Yousafzai va ser tirotejada al cap pels talibans. El seu pecat? Anar a l'escola.

Malala i la seva família s'havien declarat en rebel·lia a la muntanyosa Vall de Swat, al nord del Pakistan, fins fa poc sota control dels talibans, contra la prohibició d'escolaritzar les noies. Ella i les seves companyes continuaven anant a l'escola en un clar desafiament a la nova norma discriminatòria. La seva protesta la va fer popular al país i això no ho van tolerar els intransigents.

Després de ser ferida gravíssimament, la van traslladar al Regne Unit, on li van poder salvar la vida. Ja recuperada, ha esdevingut el símbol mundial de la lluita en favor de l'educació de les noies en aquelles àrees del planeta on l'integrisme islamista o els costums ancestrals no ho permeten. Recentment guardonada amb el Premi Sakhàrov, ha rebut molts més reconeixements en honor a la seva lluita i sacrifici, entre els quals el Premi Internacional Catalunya, al mes d'abril passat.

El reportatge "El coratge de Malala", produït per la BBC, inclou l'entrevista en exclusiva que li ha fet la periodista Mishal Husain a la ciutat britànica de Birmingham, on ara resideix Malala amb la seva família. No poden tornar al seu país per por de represàlies. Els autors del reportatge viatgen fins a la Vall de Swat, on parlen amb les antigues companyes de Malala i amb les quals reconstrueixen el dramàtic atemptat de l'octubre del 2012 a l'autobús escolar. Som testimonis també de diversos documents sobre Malala d'abans de l'atac talibà, amb el relat del context polític i social d'aquella explosiva regió del nord del Pakistan. La jove ens explica la seva batalla clínica per sobreviure i la nova vida a Birmingham, que ha de combinar amb una intensa agenda de reconeixement mundial.

Els videojocs s'han convertit, sovint, en factor de tensió en el si de les famílies, perquè se'ls fa responsables, en part, del fracàs escolar. Però aquesta indústria ha esdevingut líder mundial en la generació de productes culturals. Telèfons, ordinadors, internet, consoles..., no se n'escapa res. Quina és la recepta del seu èxit? I si deixem de demonitzar els videojocs amb l'argument que formen un univers de creativitat sorprenent?

El reportatge "Videojocs, la seducció imparable", una producció de la Ràdiotelevisió Suïssa, investiga la qüestió des del darrere de les pantalles.

Ara mateix, els videojocs són els productes culturals més venuts al món. El 2013, el mercat mundial del videojoc, incloent-hi els equips, va generar 45.000 milions d'euros. Tres vegades més que no pas el cinema. Potser és hora de canviar la imatge antiquada i plena de prejudicis que encara té aquest mercat, sobretot si tenim en compte que, actualment, el principal públic consumidor sobrepassa els 30 anys. Ja no són només un "joc de nens". Una part d'aquest èxit es basa en uns grafismes cada vegada més reals que posen en escena una fantasia heroica, mons onírics que també empenyen a reflexionar: universos de llibertat en què es pot fer de tot, tot allò que en la vida real està prohibit. Es tracta de captar l'atenció del jugador, de seduir-lo.

El reportatge arrenca amb la preocupació de les famílies per l'addicció que creen en els adolescents, s'interroga pels aspectes psicològics i fa una anàlisi a fons dels continguts, en què la violència desacomplexada sol tenir un rol molt important. Com procurar que les seqüències de certs videojocs no traspassin les línies vermelles de la violació dels drets humans? Els autors del reportatge viatgen fins a Mont-real, al Canadà, seu de les principals firmes dels videojocs més consumits a tot el món. I aborda la seva aplicació educativa. L'explosió mundial dels videojocs alimenta un fenomen que s'estén de manera exponencial: la "ludificació" de la nostra societat. Es tracta de traslladar els mecanismes del joc a situacions reals d'aprenentatge, de treball, de teràpia.

Conscients d'aquest fenomen, científics i investigadors en neurociència estudien les capacitats cerebrals desenvolupades pels jugadors reals. Utilitzat de manera adequada, el videojoc podria intervenir en el desenvolupament intel·lectual.

Reflexió sobre el dret a l'habitatge amb el testimoni de famílies vulnerables, experts, responsables del sector financer i responsables polítics. El reportatge s'emmiralla també amb Viena, la ciutat amb més parc d'habitatge públic d'Europa.

Segons dades d'Ensenyament, prop d'un 4% dels alumnes catalans de Secundària consideren que han patit episodis greus d'assetjament escolar. Com ho viuen les víctimes? Per què ho fan els agressors?

L'illa grega de Kos, a tan sols tres milles nàutiques de la costa turca, és una de les portes d'entrada a Europa dels refugiats de la guerra i de la pobresa.

Per primer cop en més de 100 anys de catalanisme polític, l'independentisme s'ha convertit en la força hegemònica a Catalunya. Les candidatures de Junts pel Sí i de la CUP han aconseguit la majoria absoluta al Parlament.

Cada any, milions d'estudiants nord-americans s'endeuten per poder pagar els estudis. Uns préstecs que han esdevingut una nova bombolla financera.

"No els dono el nen, els torno el nen, perquè no és el meu fill": és la resposta que més hem sentit en aquest reportatge, repetida per les sis gestants a qui hem entrevistat. La pregunta era la mateixa que es faran els teleespectadors: Com pot ser que una dona que durant nou mesos ha portat una criatura a dins se'n pugui desprendre?

El reportatge del "30 minuts" d'aquesta setmana no respon cap pregunta, sinó que en suscita de noves, sacseja el concepte de maternitat i paternitat i obre el debat sobre el que per uns és una tècnica més de reproducció assistida i per altres és un acte èticament reprovable.

Però, pensi el que pensi l'audiència, la realitat és que ja hi ha una generació de nens catalans que han nascut a través d'una gestació subrogada, i, cada cop més, les parelles que han optat per aquest sistema decideixen explicar la seva història en comptes d'amagar-la. Han hagut d'anar a països llunyans i pagar quantitats astronòmiques per fer-ho, ja que a Espanya, i a la majoria de països europeus, és il·legal.

Un equip del programa ha seguit la història d'algunes d'aquestes parelles fins als Estats Units, a la recerca del somni de ser pares. És el país que ofereix més garanties legals i on sembla que tot és possible.

Les pensions depenen de les generacions que vénen darrere. Per això, en un context de crisi, hi ha por de no cobrar la pensió.

"30 minuts" aborda, a través d'una intensa investigació, el viatge de desenes de combatents que han deixat l'estat espanyol per afegir-se a fer la jihad.

Més de quatre milions de dones viuen sotmeses a Estat Islàmic. Una xarxa secreta intenta salvar tantes dones com pot.

Quin és el preu del porc? És massa barat? La contaminació del medi ambient és el preu que ha de pagar el país per tenir un sector potent? Hi ha massa porcs a Catalunya i ja només queda l'opció de reduir la cabana porcina?

Els vins catalans triomfen. Analitzem a fons dues experiències, dues mirades: la Terra Alta i l'Empordà.

La investigació periodística sobre un dels fets que van trasbalsar el món: l'atac contra l'avió de passatgers MH17 sobre Ucraïna. Qui va provocar l’accident de l’MH17, l’avió de Malaisia Airlines que va ser abatut per un míssil quan passava per sobre d’Ucraïna el 17 de juliol del 2014 provocant la mort de 298 persones? Per què van disparar contra aquest avió comercial? Els països occidentals haurien pogut evitar la tragèdia? Per què moltes companyies aèries no van anular els vols? Tot això ho explica un interessant reportatge elaborat per la televisió pública alemanya ARD que s’acaba d’emetre al “30 minuts”. Es titula “MH17, el vol de la mort” i hem parlat amb un dels autors d’aquesta investigació periodística, Demian Von Osten, reporter de la televisió pública alemanya ARD.

El reportatge retrata la història d'una família dividida com moltes d'altres de refugiats que han fugit de l'horror de la guerra a Siria i que es troben amb les dificultats que suposa adaptar-se als països europeus d'acollida.

Darrere l'onada de refugiats que ha arribat a Europa, hi ha la història de moltes famílies dividides. En el "30 minuts" d'aquest diumenge, quatre germans separats per la guerra de Síria parlen del seu exili des de Suècia, Alemanya, Noruega i Turquia. Abans de la guerra eren una família de classe mitjana, amb una vida acomodada a Alep, però allà només queden la germana petita i els pares, que encara no han pogut marxar.

Un equip del programa els ha anat a buscar per retratar la seva nova vida en una Europa decidida a posar-los-ho una mica més difícil. Les daurades condicions d'asil de Suècia i Alemanya comencen a endurir-se. El dramatisme del camí ha deixat pas a una etapa menys heroica, la de la seva vida com a sol·licitants d'asil en un país que no és el seu, paralitzats i sense res a fer, mentre esperen que se'ls reconegui l'estatus de refugiat que els permetrà optar a la intimitat d'una casa, al dret a estudiar, a treballar i a viatjar, a la tranquil·litat de saber que no seran expulsats. Ser ciutadans de ple dret.

Nura: "No volem aprofitar-nos d'aquesta societat, no venim perquè ens donin diners per menjar i beure i dormir. Teníem somnis."

Turki: "Aquest temps mort d'espera és una pèrdua en la meva vida."

Mohammed Nur: "Hi ha un estat de preocupació, però nosaltres de vegades intentem comportar-nos com si no passés res."

Un reportatge d'Esther Llauradó, Joan Albert Lluch Imatge: Enric Miró Muntatge: Carles Señalada Producció: Sandra Rierola Videoscribbing: Marta Barbal, Anna Ramoneda

Cada cop hi ha més famílies que decideixen, per un motiu o un altre, no vacunar els seus fills. Aquest és un fet que preocupa, i molt, les autoritats sanitàries.

La història que va sacsejar Irlanda i el món: la fossa comuna amb més de 800 nens fills de mares solteres.

Un aparell ha irromput a les nostres vides per ocupar tots i cadascun dels nostres espais de relació. Com estan canviant els mòbils el nostre dia a dia? Com estan afectant les nostres capacitats d'atenció i de concentració? Som nosaltres qui els controlem o ens controlen ells a nosaltres?

La llei que condemna als Emirats Àrabs Units moltes dones embarassades fora del matrimoni.

Quin futur li espera al vehicle dièsel? Acabarà expulsat de les ciutats? El cas Volkswagen ha destapat el frau de les emissions dels motors dièsel. El gegant de l'automoció europea va optar per manipular el "software" dels seus cotxes per complir amb una normativa de contaminació cada cop més estricta. Quan surten a la carretera, les emissions dels seus vehicles es disparen. 04 Mar 2016 - 13.10

L'escàndol no afecta només el líder europeu en vendes. Les altres marques europees, per carretera, també emeten molts més contaminants. Així ho demostra Axel Friedrich, un químic que havia treballat al Ministeri de Medi Ambient alemany. Està fent proves i els resultats demostren que altres marques com Renault, Opel, Mercedes o Fiat també fan cotxes bruts. Davant d'aquesta situació, la Unió Europea es trobava entre l'espasa i la paret. Si feia complir la normativa, la indústria amenaçava amb acomiadaments. Per això, el Parlament, en una votació força ajustada, ha relaxat els límits i ha permès que els cotxes, quan s'homologuin en conducció real, contaminin més del doble.

Per a les ciutats europees, on la majoria de vehicles que circulen són gasoil, el dièsel és un gran problema. La contaminació de l'aire prové majoritàriament d'aquest combustible. Cada any, a Barcelona, moren prematurament 3.500 persones, principalment, per problemes cardiorespiratoris. Però els efectes van més lluny. Així ho demostren els estudis del CREAL, el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental, amb seu a Barcelona. En uns estudis pioners a tot el món, el CREAL demostra que la contaminació de l'aire té efectes cognitius sobre els nens. Els seus cervells triguen més temps a desenvolupar-se i el rendiment a l'aula baixa, si el dia és contaminat. El 2012, l'OMS ja va classificar els gasos dièsel com a cancerígens. Per nombre de persones, la contaminació de l'aire és el segon factor més important de càncer de pulmó, just darrere del tabac.

Com que, amb el permís de la Unió Europea, els cotxes de gasoil continuaran sent bruts, les ciutats que superen els llindars de qualitat de l'aire probablement no els quedarà més remei que reduir el trànsit. A Alemanya, a la capital, Berlín, el 2008 es va introduir una zona de protecció ambiental que restringeix l'accés als dièsel vells. Però amb això ja veuen que no n'hi ha prou. A Barcelona, on cada dia entren i surten més d'un milió de cotxes, els experts calculen que s'hauria de reduir la xifra en un 20%. És un objectiu molt ambiciós que, si es vol aplicar, exigirà un canvi radical en el model de la mobilitat. El gran problema per a molts conductors és que el transport públic, a hores d'ara, no és una opció, és lent i no arriba a tot arreu.

Quin futur espera al vehicle dièsel? Acabarà expulsat de les ciutats?

Un reportatge de: Jordi Regàs, Sara Segarra Imatge: Txus Navarro, Enric Miró i Carles de la Encarnación Muntatge: Moisès Casanova Producció: Queca Montaner

Centenars de veïns del barri del Besòs estan en peu de guerra, des de fa mig any, amb el lema: "Fuera okupas y camellos". Protesten contra els ocupants d'una desena de pisos, alguns dels quals es dediquen al petit tràfic de drogues. Un reportatge de: Ramon Anglès, Víctor Díaz Solé. Imatge: Enric Miró. Muntatge: Txus Navarro.

El pont sobre el Riu Yangtze a Nanjing és un dels ponts més famosos de la La Xina. També és el lloc més popular al món per suïcidar-se. Durant els últims 11 anys Chen-Si ha evitat que es suïcidessin més de 300 persones.

Explorem el món ocult dels vols especials de deportació de migrants que practica l'estat espanyol: la dinàmica policial que generen, les irregularitats que denuncien les víctimes i com afecta els migrants i les seves famílies.

Històricament s'ha associat la transexualitat al món dels adults però cada cop hi ha més nens i nenes que, ja de ben petits, expliciten clarament la seva disconformitat amb el gènere que se'ls va assignar en néixer. El documental "Trànsit, menors transsexuals" s'endinsa en la realitat d'aquests menors transsexuals a través del relat en primera persona de cinc casos. Són en David (6 anys), l'Estel (11 anys), la Raquel (14 anys), en Mario (17 anys) i la Marta (23 anys), que és l'única major d'edat. Uns testimonis impactants que ens permeten entendre el patiment que viuen aquests nens i nenes abans de fer el trànsit i els difícils processos d'acceptació que, sovint, viuen els seus pares.

Una nova generació d'activistes dels drets civils emergeix als Estats Units contra el racisme i la violència al voltant d'una campanya: #BlackLivesMatter (les vides dels negres importen)

Un reportatge de: Sally Sara

Imatge: Greg Nelson / Matt Davis

Una producció de: ABC Austràlia

30 anys després de la catàstrofe de Txernòbil, a la zona nuclear d'accés prohibit i solitària regna la desolació... excepte per unes àvies irreductibles.

El 26 d'abril de 1986, l'incendi i l'explosió del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va provocar una de les pitjors catàstrofes ambientals de l'era moderna. Just 30 anys després, un immens sarcòfag nou cobrirà el vell, perillosament deteriorat pel pas dels anys: fa 27 anys que surt pols radioactiva per les esquerdes. La contaminació continua plenament activa al voltant de la central.

La zona d'exclusió que envolta Txernòbil és coneguda amb el nom de "zona morta". Uns 2.600 quilòmetres quadrats oficialment tancats per sempre, sota el control del ministeri d'Emergències, on la contaminació és invisible però constant. No hi ha de viure ningú, tots els residents van ser evacuats fa 30 anys però... un grup de dones irreductibles, "babuixques", àvies d'entre 70 i 80 anys d'edat, resisteixen a les seves granges, les seves llars de tota la vida. Algunes van ser evacuades el 1986 i hi van tornar al cap del temps a peu, superant els filferros que envolten la "zona morta". D'altres, com Hanna Zavorotnya, de 80 anys, mai s'han mogut d'on són: "Dispara'm un tret i cava la meva fossa, perquè si no, no aconseguiràs que marxi" li va dir al soldat que l'instava a ser evacuada immediatament. "Vaig sobreviure a Stalin i a les atrocitats dels nazis, així que no fugiré d'un enemic invisible", diu en el reportatge.

"Les àvies de Txernòbil" segueix la vida quotidiana de les àvies, els seus rituals, la subsistència a partir del conreu de productes en uns terrenys altament tòxics. No els importa. Valentyna, de 72 anys, està convençuda que, si s'hagués quedat a Kíev, ja estaria morta: "Tots els cotxes deixen anar la taula periòdica sencera a l'aire, això t'ho fiques als pulmons. Aquí a la zona d'exclusió, la vida no s'ha aturat mai. Jo no me'n vaig ni a punta de pistola"

Un equip militar especialitzat controla la radiació en el cos de les àvies i dels productes que conreen. Un control rutinari des de la complicitat i amistat entre els soldats i les dones.

Paral·lelament, una de les guies de l'agència governamental responsable de les visites controlades a la zona de Txernòbil ens detalla la informació sobre la zona d'exclusió. Una zona visitada regularment per tot tipus de "tribus", especialment pels aficionats a un videojoc que transcorre a la "zona morta", i que decideixen experimentar el risc endinsant-se en l'ecosistema inquietant i tòxic de l'àrea contaminada.

El tràfic il.legal de benzina des de Nigèria és una de les activitata econòmiques més importants al Benín. Com funciona? Des de fa quatre dècades, els traficants beninesos s'han enriquit gràcies al negoci del contraban de benzina nigeriana per tot el territori del Benín.

El referèndum sobre la independència de Catalunya ha estat planant sobre les negociacions per formar govern a Espanya. Si el PSOE hagués acceptat la possibilitat de fer una consulta -tal com havia proposat Podem-, probablement faria mesos que a Espanya hi hauria un govern ampli d'esquerres. Però al final no hi ha hagut ni referèndum ni govern de cap tipus.

Durant la campanya electoral, Podem va defensar la celebració d'un referèndum sobre la independència de Catalunya -tot i que van anunciar que ells votarien que no-. Els principals partits amb implantació estatal -PP, PSOE i Ciutadans- es van oposar radicalment a la consulta. El resultat de les eleccions del 20-D va portar un Congrés dels Diputats molt fragmentat, i cap partit va aconseguir la majoria necessària per governar. Calia arribar a pactes; un escenari completament inaudit a Espanya.

El Partit Socialista va descartar des del primer moment la gran coalició amb el PP, i va marcar altres línies vermelles per arribar a acords d'investidura o de govern: no negociarien ni el suport ni la abstenció dels partits independentistes catalans ni arribarien a cap pacte amb partits que donessin suport a la celebració del referèndum.

Descartats acords amb Podem i els independentistes, el Partit Socialista va arribar a un pacte amb Ciutadans. En aquest acord també apareixia el referèndum de Catalunya, però en sentit contrari a la proposta de Podem: el PSOE i Ciutadans es comprometien per escrit a no permetre de cap manera la celebració de la consulta. La investidura de Pedro Sánchez va fracassar per falta de suport -PSOE i C,s no sumaven- i els socialistes van iniciar negociacions amb Podem.

Entre les propostes de Podem al Partit Socialista va tornar a sortir el tema del referèndum: Podem va proposar que el termes de la consulta fossin negociats entre el líder d'En Comú Podem -la confluència catalana de Podem-, Xavier Domènech, i el del PSC, Miquel Iceta. Un cop mes, el Partit Socialista no va acceptar la proposta del referèndum.

Significativament, en el primer ple del Congrés d'aquesta curta legislatura es van presentar dues propostes per defensar la unitat d'Espanya: una presentada pel Partit Popular, i una altra, per Ciutadans; el Partit Socialista va votar en contra de la dels populars, però a favor de la dels seus aliats de Ciutadans. L'últim ple del Senat també va abordar la defensa de la unitat d'Espanya a proposta del PP; Ciutadans va votar a favor i el Partit Socialista es va abstenir.

Però per què el Partit Socialista no vol sentir a parlar d'un referèndum acordat amb Espanya, encara que fos consultiu, si fins a les eleccions catalanes del 2012 el PSC també ho defensava?

És impossible celebrar aquest referèndum? El programa fa un repàs a les principals fites d'aquesta legislatura espanyola, i busca respostes amb protagonistes polítics i experts constitucionalistes.

Activistes que es juguen la vida mostren la cara oculta d'un dels països més secrets i intransigents del planeta.

L'Aràbia Saudita és un dels principals aliats d'Occident. El petroli i el seu rol geoestratègic passen per sobre de qualsevol consideració basada en la defensa dels drets humans. Aquesta aliança econòmica i militar comença a trontollar pel paper que jugar la monarquia saudita en l'exportació de la visió més rigorista i intolerant de l'Islam. Una proposta confessional, la wahhabita, que també està a l'origen dels substrat ideològic de grups terroristes com Al Qaeda o Estat Islàmic.

Ryad, per la forta pressió internacional, ha decidit combatre militarment Daesh, Estat Islàmic, però, alhora, comparteix si no els mètodes sí la visió més intransigent de l'islam.

"Penso que la ideologia que prové d'allà representa una amenaça molt real per a nosaltres. Moralment, ens hauríem de plantar. Crec que ara toca pagar el preu del que s'ha fet", diu en el reportatge Jonathan Shaw, ajudant del cap de l'Estat Major britànic. El reportatge "L'Aràbia Saudita, al descobert" ens mostra precisament allò que "moralment" és insostenible: decapitacions públiques d'opositors o de condemnats per delictes penals, persecució sistemàtica de blogaires i d'opositors, un règim d'opressió asfixiant per a les dones, la difusió entre els infants del rigor islàmic més intolerant basat en l'odi a "l'infidel".

De la mà d'activistes que es juguen la vida, amb càmeres ocultes, accedim a l'Aràbia Saudita oculta i amagada, impossible de mostrar pels mitjans de comunicació per la més estricta censura i secretisme imposat per la monarquia saudita. L'exdirector de Política Islàmica de la CIA assegura que, si els saudites no afronten la seva responsabilitat, "encara que derrotem Estat Islàmic, sortirà una altra organització terrorista que potser tindrà un altre nom, però que continuarà tenint aquesta ideologia que prové de l'Aràbia Saudita".

Encara hi ha qui s'està mobilitzant des de Catalunya per afegir-se a Estat Islàmic? Hi ha alguna manera per aconseguir contrarestar la narrativa jihadista, desmuntar el seu discurs i evitar que altres s'hi afegeixin? Com ho estem afrontant des del nostre país?

La violència masclista des del punt de vista dels menors.

L'Orquestra Plateria va néixer quan Franco encara era viu. S'havia format per a una única actuació, però va tenir tant d'èxit que ha continuat fins ara.

Tot va començar durant un dinar en un bar del Raval ara fa quaranta-un anys. Rafael Moll, el director artístic de la sala Zeleste, volia organitzar alguna cosa per a la nit de Cap d'Any del 1974. Amb la resta de comensals els músics Jaume Sisa, Gato Pérez i Albert Batiste van decidir crear una orquestra per a l'ocasió que interpretés els èxits que agradaven als seus pares: boleros, txa-txa-txas, pasdobles... I, com que el Zeleste era al carrer Argenteria Plateria, en aquells moments del franquisme, el grup va ser batejat com L'Orquestra Plateria. Els seus components eren els músics més moderns de l'època; eren "melenuts", com els deien aleshores. Entre ells hi havia Manel Joseph "el calb de la Plateria", el líder indiscutible de la formació fins ara.

L'Orquestra Plateria només havia de durar una nit; aquella revetlla de Cap d'Any. Però l'èxit d'aquesta primera actuació i d'altres, com la memorable participació en el primer festival de Canet Roc, el 1975, va fer que l'Orquestra Plateria continués fins avui.

La Plateria va ser la protagonista lúdica de la Transició. Va fer el paper de la recuperació del carrer. L'orquestra era present en moltes festes que s'organitzaven per reivindicar equipaments o millores urbanes; també va contribuir a recuperar les festes populars de viles i pobles, que havien estat segrestades pel franquisme.

Durant els anys vuitanta, quan feien gires per tot l'estat, el seu mànager era un capellà que més tard es convertiria en un home de l'espectacle: l'actor Carles Flavià. El capellà-manager sovint havia d'empalmar els bolos amb les misses.

El 2014, coincidint amb el quaranta aniversari de la seva creació, l'Orquestra Plateria va decidir plegar, davant de la dificultat de mantenir una formació de catorze musics en uns moments en què no sovintegen les actuacions. Per això, ara estan fent la gira del comiat per tot Catalunya. "Es tracta de morir matant", diuen els músics de "la Plate".

En el documental "L'Orquestra Plateria, una història" es fa un repàs de la vida i dels èxits d'aquesta orquestra de la mà dels protagonistes -els fundadors i els actuals membres de La Plateria- i de personatges que han estat al voltant de la formació, com Carles Flavià, els artistes Javier Mariscal, Nazario i Josep Farriol, Pepichek o el periodista Àngel Casas.

Un documental de: Santiago Torres i Ramon Vallès Imatge de: Walter Ojeda, Carles de la Encarnación, Enric Miró, Alfons Casado Muntatge de: Carles Señalada Producció: Jessica Montaner

Analitzem la profunda revolució educativa que hi ha en marxa en algunes de les nostres escoles i que es vol estendre a tot el país on es qüestiona els mètodes d'ensenyament , d'aprenentatge, i fins i tot de distribució d'espais. Una escola pública de Ripollet, un col.legi dels Jesuïtes a Raimat, un institut públic de Terrassa i un centre concertat de Barcelona. Quatre centres i un objectiu: la renovació pedagògica.

Un reportatge de: Ramon Anglès - Sara Segarra Imatge: Carles de la Encarnación Imatge addicional: Enric Miró - Txus Navarro Producció: Jessica Montaner Muntatge: Moisès Casanovas Muntatge musical: David Bustamante Postproducció de so: Enric Casanovas

100.000 anys, aquest és el temps que s'hauran de guardar els residus radioactius que generen les centrals nuclears, perquè deixin de ser perillosos.

Viuries al costat d'un cementiri nuclear? Un poble de la Manxa han dit que sí. Però han de passar 100.00 anys perquè els residus radioactius deixin de ser perillosos. Aquest és el temps que s'hauran de guardar els residus radioactius que generen les centrals nuclears, perquè deixin de ser perillosos.

Un reportatge de: Jordi Regàs, Víctor Díaz Imatge i muntatge: Txus Navarro Producció: Jessica Montaner

Des de fa dos anys, cada mes detenen més de 5.000 nens i adolescents als Estats Units. Els nord-americans en diuen els "dreamers", els somiadors.

Un grup de càmeres i periodistes sirians assetjats a Alep relaten el dia a dia de l'infern que es viu a la segona ciutat més important de Síria.

Gibraltar no volia el Brexit de cap de les maneres. Ara a Espanya se li ha presentat l'ocasió que estava esperant des de feia 300 anys: ha proposat que si Gibraltar no vol sortir de la Unió europea, haurà de ser espanyol.

Un document excepcional: el relat d'un periodista que s'infiltra en una cèl·lula jihadista que vol atemptar a França.

La societat laica israeliana i les seves institucions democràtiques, sota l'amenaça de l'enorme poder i influència creixent dels ultraortodoxos.

Una reflexió sobre els abusos sexuals a menors a través del testimoni de víctimes, pedòfils i pederastes. Es pot fer alguna cosa per evitar que els potencials abusadors portin a terme el seu delicte?

El triomf de Donald Trump ha trasbalsat Amèrica i el món. Com ha estat possible? Quina és la seva gent?

Als EUA, nens candidats a ser adoptats desfilen en una passarel·la davant els possibles pares: l'extrem d'un malson.

Amb motiu de la mort de Fidel Castro i del final de les cerimònies d'homenatge al líder cubà a Santiago de Cuba, diumenge dia 4 de desembre, 30 Minuts torna a emetre el reportatge d'investigació pròpia "Franco i Fidel, una amistat incòmoda".

A les grans ciutats, un vell nou element ha complicat la mobilitat: torna la bicicleta. Havia quedat relegada a l'oci i ara reclama el seu lloc com a transport urbà. L'alarma per la contaminació i l'irremeiable congestió de trànsit ha empès els ajuntaments a potenciar-la. I una preocupació més gran per formes de vida més saludables està fent que augmenti el nombre d'usuaris.

Arribarà el dia en què seran jutjats els crims contra la humanitat a Síria. Ja s'estan recollint les proves.

"L'aigua, si és un dret humà, no pot ser un negoci", afirmen els defensors de la gestió pública de l'aigua. Una demanda que xoca amb la realitat. Al 80% dels catalans els subministra l'aigua el grup privat Agbar o alguna de les seves filial.

La disputa entre els governs d'Aragó i de Catalunya per les obres d'art allotjades en el passat en el monestir de Sixena. "Tornar els frescos a la seva antiga seu, des del punt de vista teòric, seria just. Però, ara, la història ha fet el seu camí i ja no tenen ni la mesura per tornar a les parets antigues. És una intervenció que seria molt nociva."

Així de contundent és Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural, quan es refereix a la sentència d'un jutjat d'Osca que obliga a traslladar una de les joies de l'art romànic del MNAC, els frescos del monestir de Sixena, al seu lloc d'origen.

En aquest "30 minuts" hem parlat amb experts per mirar de saber si hi ha riscos en el cas que els murals es restitueixin a la sala capitular d'aquest temple situat als Monegres. Hem donat veu tant a la part catalana com a l'aragonesa per analitzar des de tots els punts de vista un conflicte en què s'ha barrejat art i política.

Mentre Europa s'enfronta amb una crisi migratòria sense precedents, el Canadà organitza el pont aeri més gran de la seva història.

L'economia compartida nascuda a Silicon Valley arriba a Europa. Plataformes com Uber i Airbnb trenquen motlles legals, laborals i econòmics.

S'estén l'ús de substàncies químiques en l'abús sexual de les dones i en robatoris: se'n diu submissió química.

Com és la dramàtica expulsió a la força d'un estranger sense papers? Som testimonis del procés en un CIE de França.

La repetició de les massacres a les escoles i instituts dels Estats Units, causades majoritàriament per antics alumnes amb un profund sentiment de rancor o per estudiants frustrats que cursen estudis als centres atacats, ha conduït al paroxisme una part de la societat nord-americana. Els últims temps, molts estats del país han seguit l'exemple de Texas: l'any 2007, les autoritats locals van autoritzar els professors d'escoles i instituts a portar armes a l'interior dels centres educatius.

De fet, aquesta estratègia correspon fil per randa amb la filosofia de l'Associació Nacional del Rifle, el lobby més poderós del país: si l'atacant sap o comprova que hi ha armes "a l'altre costat" que disparin o puguin disparar bales en sentit contrari al de l'assaltant, disminuiran les massacres o no seran tan letals.

Els autors del reportatge "Armes a les aules" visiten un d'aquests estats, el d'Ohio, on els professors van armats. Assistim al curs d'aprenentatge dels ensenyants de l'escola Sidney de la mà d'un professional. Se simula l'acció d'un tirador que irromp a l'escola, les instal·lacions de la qual s'utilitzen com a escenari real, i els moviments que han de fer els professors per neutralitzar l'atac.

Seguim els pasos de Diane, una professora amb alumnes de 7 i 8 anys d'edat: "Tampoc soc bombera i, arribat el cas, tractaré de salvar per tots els mitjans els meus alumnes". A la seva escola, una quarentena de professors i de personal administratiu del centre segueixen l'entrenament. L'agost de l'any passat, també l'estat de Texas va fer un altre pas endavant en la mateixa línia: va autoritzar els estudiants universitaris a portar armes a l'interior de les aules. Una decisió molt contestada per exemple al campus d'Austin, on l'equip de reporters segueix un dels estudiants que ha decidit portar a sobre, dins les classes, una pistola.

De moment, la gran majoria dels centre d'Ohio continuen prohibint les armes. El director d'una d'aquestes escoles, la de Madison, precisament escenari recent de l'atac amb pistola d'un dels seus alumnes, ho té molt clar: "No és normal que demani als meus professors que vagin armats. (...) Com reaccionarien els ciutadans si un dels professors mata un alumne?". Ell prefereix vies alternatives com blindar més el centre i establir més controls d'armes i vigilància. En qualsevol cas, la consequència d'un drama, multiplicat per la falta de control de les armes als Estats Units, que afecta repetidament els centres d'enseyament. I, òbviament, molts altres escenaris i activitats del país.

"30 Minuts" ha parlat amb alguns dels familiars de les víctimes, que ens expliquen en primera persona com van viure aquell moment, com el viuen ara i com treballen per intentar que un fet així no torni a passar. Parlem amb experts i amb el fiscal de Marsella en aquell moment, i també amb el cap de la investigació de l'Agència Francesa d'Accidents Aeris, que va estar sobre el terreny i que un any més tard va donar a conèixer l'informe.

Divendres, 24 de març, fa dos anys de la tragèdia de Germanwings, en què 149 persones van morir després que el copilot de l'avió decidís estavellar-se contra els Alps. 51 de les víctimes eren de nacionalitat espanyola, la majoria catalans, i 72, alemanys. La resta, de fins a 15 nacionalitats.

Un equip de TV3 que es va desplaçar al lloc de la tragèdia en el moment dels fets i que ha tornat en els homenatges que s'han fet al poble de Le Vernet en dues ocasions, el juliol del 2015 i el març del 2016, ha pogut parlar amb familiars d'algunes de les víctimes per explicar com van viure aquell tràgic moment, com el viuen ara i què esperen que passi. Han acompanyat una part de la junta de l'Associació d'Afectats del vol Germanwings 9525 als Alps en la preparació del concert que oferiran el 25 de març a Barcelona per recordar els seus éssers estimats i també a Le Vernet, on descansen les restes no identificades de les víctimes, i que ara s'ha convertit en un lloc de peregrinatge per als familiars. L'associació es va constituir inmmediatament després de la tragèdia i treballa perquè hi hagi canvis que evitin que això pugui tornar a passar. Expliquem la situació en normativa aèria, les indemnitzacions, el procés penal i el treball de l'Associació d'Afectats del vol GWI 9525 als Alps. Una radiografia de la situació actual, explicada des del sentiment, però amb la veu també, d'experts que ens permeten conèixer una mica més el cas. I la transformació d'un poble, Le Vernet, amb només 120 habitants, el lloc habitat més proper al punt de l'impacte, que també ha quedat marcat per la tragèdia.

Al "30 Minuts" "Cicatrius obertes" parlem amb el cap de la investigació de l'informe que es va emetre un any després, on es recullen les recomanacions que calen per intentar que no torni a passar. També ens expliquen com van ser els últims minuts registrats per la caixa negra que es va trobar de l'avió. Entre les reflexions i recomanacions, l'agència d'investigació d'accidents aeris de França recomana a Alemanya que treballi per aconseguir un equilibri entre el secret mèdic i la protecció de la seguretat pública. Aquí, a Catalunya, s'ha creat una comissió de treball, on es planteja que el sistema de baixes estigui informatizat, i evitar així casos com el de Germanwings. Expliquem com està la situació en normativa aèria. Parlem amb un pilot italià que ha escrit el llibre "Després de Germanwings, la vida del pilot de línia aèria", que fa una reflexió sobre la pressió que té el pilot en el moment actual. La majòria de les famílies catalanes ja han firmat les indemnitzacions amb Lufthansa, però no tots hi estan d'acord. Un grup de familiars volen que hi hagi responsabilitat judicial pel que qualifiquen d'assassinat i demanen a França que no s'aturin el procés penal, fins a arribar a saber tota la veritat del que va passar.

Divendres 24, segon aniversari, la companyia alemanya ha organitzat una celebració que volen que sigui íntima. El poble de Le Vernet, el punt més proper al lloc de l'impacte, es prepara per acollir les més de 600 persones que participaran en l'acte de presentació del monument que s'instal·larà al punt de l'impacte, en homenatge a les persones que hi van morir.

I dissabte 25, l'Associació d'Afectats del vol GWI 9525 als Alps ha organitzat un concert d'homenatge als seus familiars i amics, a dos quarts de 5 de la tarda, a l'església del monestir de Santa Maria de Pedralbes.

Per què centenars de milers de persones emprenen el camí de fugida del seu propi país de l'Àfrica cap a Occident? El reportatge "Engrunes d'or" ens ofereix respostes tangibles. Més d'un milió de persones tracta de sobreviure a la part occidental del continent amb uns quants grams d'or extrets amb un esforç inusitat dels milers de mines repartides entre Mali, Burkina Fasso, Costa d'Ivori i Ghana. El document se centra en la vida dels buscadors d'or de Burkina Faso, un país amb més de 600 mines en explotació industrial i artesanal, legals i il·legals. És un del estats més pobres del món i molts dels seus ciutadans creuen que l'or trobat els canviarà la vida. La realitat, però, és tossuda any rere any: només uns quants grams d'or els permeten sobreviure el dia a dia.

Anem a la localitat de Fandjora, on des de fa nou anys el Marcel cava frenèticament la terra i ens explica la seva experiència. Com ell, milers de persones excaven pous de l'amplada d'una claveguera a la recerca d'algunes engrunes del valuós mineral. Venen de Mali, també del Sudan... Fan milers de quilòmetres fins a arribar a la regió de les mines. Per guanyar més diners, hi treballen famílies senceres, inclosos els nens. Quan tenen catorze anys, els nois han de baixar a pous que poden arribar als cent metres de profunditat. Com Soumaele, que s'ha d'endinsar en un laberint de cavitats molt estretes, sempre a punt d'un dramàtic enfonsament. Les parets fràgils només d'aguanten amb unes quantes fustes: els esfondraments amb víctimes mortals són habituals. Cada vegada ell i els seus companys han de baixar més avall i s'han d'arriscar més per treure'n alguna cosa. L'aire és irrespirable, la temperatura pot arribar als 50 graus.

"Aquí fem servir això. És cocaïna. Serveix per millorar una mica el cervell, per tenir més força" ens diu un miner. També prenen Tramadol 120; el "míssil", li diuen. Un medicament, calmant, derivat sintètic de l'opi, que els ajuda a "tenir coratge" per baixar a la mina però que els va destrossant la salut perquè la prenen en dosis massa elevades. La majoria de miners amb prou feines guanya un euro al dia: ben just per l'escassa alimentació diària.

Per fer l'amalgama de l'or, utilitzen mercuri, un producte extremadament tòxic. I "l'hospital" més pròxim és a uns quants quilòmetres: tan sols és un petit dispensari. Allà combaten l'altra gran plaga que afecta la població minera: la malària.

Les mines d'or de Burkina Faso esdevenen, en molts casos, l'última etapa abans d'abandonar el país a la recerca d'una vida millor.

L'edat mitjana a la qual les dones catalanes tenen el primer fill és als 30,6 anys, pràcticament el país on la maternitat arriba més tard del món, en un empat tècnic amb Suïssa i Itàlia.

Ser mare tardana, però, té un preu econòmic, físic i emocional en la majoria dels casos. Les dificultats i el dolor associats al que sovint és un llarg camí fins arribar a l'embaràs no són gaire coneguts perquè qui s'hi troba no ho sol explicar. Des de les clíniques de reproducció assistida els professionals alerten que cal millorar la informació a les dones sobre els límits de la fertilitat i sobre els riscos de la maternitat tardana.

Al 30 Minuts "És tard per ser mare?" donem veu als experts i a les mateixes dones perquè ens expliquin com es viu tot aquest procés. Realitats com l'ovodonació o la congelació d'òvuls són ja habituals als centres de reproducció humana. Noves tècniques que permeten que dones que fa 15 anys no haurien pogut ser mares, ara sí que ho puguin ser i que suposen tota una evolució en el concepte de maternitat.

El fenòmen de la maternitat tardana té, a més de més riscos per a la mare i el nadó, una conseqüència a nivell demogràfic. Una de cada quatre dones nascudes als anys 70 no serà mare, i l'endarreriment de la maternitat n'és una de les principals raons. A "És tard per ser mare?" quatre dones ens explicaran la seva experiència al voltant d'aquest tema i sabrem millor a què s'enfronten les dones o les parelles que decideixen tenir un fill passats els 40.

L'Organització Internacional del Treball prohibeix el treball infantil. Però a Bolívia, els nens volen treballar i estan sindicats.

El Castor és el magatzem de gas subterrani més gran d'Espanya, però mai ha entrat en funcionament. Ara, els consumidors hauran de pagar per aquesta infraestructura, que, ara per ara, no serveix per res.

Emmanuel Macron, antic inversor bancari i exministre d'Economia amb el govern Hollande, es perfila com el pròxim president de la República francesa.

Davant d'un cas de corrupció, denunciaríeu o miraríeu cap a un altre costat? A "Herois" presentem set casos de persones que, per haver denunciat activitats presumptament il·legals ?amb malversació de diner públic? o haver-s'hi oposat, ho han pagat molt car.

Una conspiració policial va actuar contra el procés sobiranista. Proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial. El 30 minuts s'endinsa aquest diumenge en una operació policial opaca que ha estat actuant de manera anònima. Què és l'operació Catalunya? Qui la va impulsar? Existeix la policia política? S'ha fet a l'esquena de jutges i fiscals amb la idea d'intoxicar? S'han utilitzat fons reservats? Quin paper hi ha tingut la premsa?

Pràcticament mai ens decidim a comprar sense consultar la llista personalitzada d'aprovacions o de retrets a les pàgines d'internet.

A l'hora d'escollir un restaurant, un hotel, comprar un electrodomèstic o un telèfon, 8 de cada 10 ciutadans ja consulten les recomanacions i crítiques allotjades a internet abans de prendre una decisió final. Però diversos estudis sobre fraus a la xarxa ens indiquen que cada cop més sovintegen els comentaris falsos. Per què? D'on procedeixen? Es detecta, cada cop més assíduament, que certs comentaris crítics procedeixen directament de la competència.

Patricia, que regenta un hotel a Saint-Malo, està preocupada per un comentari crític sobre una de les habitacions que sospita que és fals. Després de fer una petita comprovació, s'adona que la persona anònima que ha fet la crítica ha fet altres comentaris negatius, en només tres dies, en ciutats molt allunyades les unes de les altres. No pot ser. Patricia descobreix que el comentari no correspon a cap visita de cap client. Però, probablement, ja és tard, la crítica corre per la xarxa i el perjudici econòmic pot ser enorme. La propietària de l'hotel de Saint-Malo està convençuda que ha estat la competència, qui ha aconseguit penjar la crítica del seu establiment. Com es pot evitar aquesta pràctica fraudulenta?

Però l'autèntic negoci se centra en els comentaris positius. Empreses especialitzades, a canvi d'una bona quantitat de diners, poden inundar la xarxa de "likes" i de comentaris positius que redundaran en l'èxit de l'establiment, de la iniciativa comercial, o dels perfils de les persones o grups interessats. Els autors del reportatge ho comproven personalment i viatgen fins a Casablanca, al Marroc, on hi ha moltes start-ups de recomanacions falses. Moltes estan instal·lades al nord d'Àfrica. També a Madagascar.

Per denunciar la facilitat del frau i la falta de filtres adequats fins i tot dels perfils personals a internet, els periodistes també viatgen fins a Nova Delhi, a l'Índia. Allà hi ha una autèntica especialització, molt estesa, de "les fàbriques d'amics" a preus molt assequibles. Per tenir 5.000 "amics", per exemple, segons el "paquet comercial" escollit, es pot trigar un mes. Són robots automàtics, els que ho fan. Si es vol 1.000 "likes", "m'agrada" falsos en una setmana, el preu és de 90 euros. Artistes, polítics, empresaris, etc. volen l'ajuda d'un reconeixement social per expandir les seves iniciatives. La notorietat a Internet ja es compra. I pot ser del tot falsa. Però és un negoci.

Puerto Rico, referèndum a l'última colònia. Puerto Rico, territori dels Estats Units des del 1898, celebra un referèndum d'autodeterminació aquest diumenge. Les opcions són integrar-se com a estat als Estats Units ?l'"estadidad"?, continuar amb l'estatus actual ?territori no incorporat? o optar per una via sobiranista, que inclou la independència plena. Mentre el govern dona suport a l'estadidad, l'oposició ha fet una crida al boicot al plebiscit.

El programa "30 minuts" presenta, per primera vegada a la història, una filmació d'Antoni Gaudí feta un any abans de la seva mort. Fins ara només es tenia constància d'unes quantes fotos de l'arquitecte, però no s'havia pogut veure mai la imatge de Gaudí en moviment. Més informació.

Quina és la clau de l'èxit d'aquests nois i noies que, fent vídeos sense mitjans i des de casa seva, s'han convertit en estrelles? Tenen a YouTube audiències que les televisions no s'atreveixen a somiar. Són autèntics ídols entre els nens, adolescents i joves. Els persegueixen els fans. Omplen estadis. Esgoten llibres. Els busquen els anunciants.

Un mes després dels atacs ens centrem a explicar l'impacte que ha causat que els autors materials dels atemptats fossin un imam i deu joves de Ripoll.

Especial "30 minuts" sobre l'estat d'excepcionalitat que està vivint el país després de la intervenció "de facto" de les institucions catalanes. Descrivim com s'està produint aquesta intervenció per part de l'Estat i la reacció ciutadana.

Aquestes dues setmanes, Catalunya està escrivint una pàgina de la història sense precedents.

Els zoos, en ple s. XXI, tenen sentit perquè han de transformar-se per transformar la societat.

Ens acostem al centenari d'un dels fets més impactants del segle XX: la Revolució Russa. I fa la sensació que l'efemèride desperta més interès a la resta del món que al país que la va protagonitzar.

El negoci dels satèl.lits de baix cost està creixent molt ràpidament i pot amenaçar la nostra intimitat.

El Sudan del Sud viu uns enfrontaments armats que han provocat desplaçaments massius de població i amenacen 20 milions de persones de patir fam en aquest país, al Iemen, a Somàlia i a Nigèria.

És un afer intern o un conflicte que marcarà decisivament Europa? "30 minuts" busca respostes al cor de les institucions europees.

El procés per la independència de Catalunya ha arribat als tribunals. És una causa general contra el procés? O simplement la justícia fa la seva feina amb independència del poder polític?

Una part de les donacions de sang que es fan cada dia al món es venen a empreses que n'aprofiten el plasma per fabricar medicaments. Més informació El reportatge fa un recorregut entre Suïssa i els Estats Units per descobrir com es fan aquestes donacions i les diferències en els controls als donants que hi ha, en un país i en l'altre.

Mentre que a Suïssa les persones que donen sang ho fan esporàdicament i els controls són màxims, a ciutats com Cleveland, als EUA, els donants reben uns diners a canvi, i per això aquesta pràctica s'ha convertit en un ingrés fix entre les persones pobres.

Donen sang dos cops per setmana i molts d'ells són consumidors de droga, que fan servir els diners de les donacions per mantenir la seva addicció, un fet que no sembla que importi gaire a les empreses que compren la sang.

Segons aquestes empreses, no està provat que donar sang amb massa freqüència sigui perjudicial per als donants i asseguren que es garanteix la seguretat del plasma recollit.

Només als EUA, entre el 2007 i el 2014, la crisi econòmica va disparar les donacions dels 15 als 32 milions, un panorama que fa pensar en l'existència d'un veritable negoci de la sang.

Un reportatge de: Marie Maurisse, François Pilet, Pierre Monnard

Imatge: Joseph Areddy

El "30 minuts" dona veu als protagonistes d'una realitat que, encara que és evident, no sempre és prou coneguda: els venedors de "top manta".

Seguim de prop la història d' una jove estudiant holandesa que quan tenia 18 anys va decidir que es filmés la seva lluita contra l'anorèxia.

Coincidint amb l'arribada de Trump a la Casablanca analitzarem com està posant en marxa els seus controvertits plans d'expulsió d'immigrants.

A partir de l'exemple representatiu de 4 mercats de Barcelona ( Sant Antoni, Sants, la Mercè i la Boqueria) analitzem com s'enfronten als canvis de costums aquests equipaments essencials de la cultura de la ciutat.

Perquè els antibiòtics estan deixar de ser efectius? Com és que els "superbacteris" s'han fet tan forts? Més informació Per què els antibiòtics estan deixant de ser efectius? Com és que els superbacteris s'han fet tan forts? El mal ús i l'abús dels antibiòtics ha fet que els bacteris hagin après a defensar-se i s'han fet resistents. El 2050 hi podria haver més morts per culpa dels "superbacteris" que pel càncer.

Ramón Morales tenia 31 anys quan va morir infectat per un dels bacteris hospitalaris més perillosos del món. L'acabaven d'ingressar a l'hospital Reina Sofía de Còrdova per un trombe a la cama. Al cap d'un mes era mort. "En quatre dies el bacteri se'l va menjar per dintre, ronyó, fetge, cor... tot. Els metges estaven perduts", ens explica la seva mare, Pilar. De casos com el del Ramón, a Espanya cada any n'hi ha 2.500. Però si no es prenen mesures dràstiques en el consum d'antibiòtics, de cara al 2050 aquesta xifra es podria multiplicar per trenta, per sobre de les morts per càncer...

Sis mesos després dels atemptats de Barcelona i Cambrils , una investigació inèdita reconstrueix la vida d'Es-Satty des del moment que ingressa al centre penitenciari Castelló fins que va acabar adoctrinant els joves terroristes de Ripoll.

A Birmània, els rohingyes, una minoria musulmana de més d'un milió de persones, viuen sota la persecució de l'exèrcit i les autoritats birmanes.

Una epidèmia silenciosa i perillosa amenaça els nens en els primers anys de les seves vides, entre 0 i 3 anys.

L'assetjament sexual a la feina, on el superior jeràrquic s 'aprofita de la por de les víctimes, encara és el gran desconegut.

Les últimes notícies que arriben de Veneçuela fan pensar cada cop més en un estat fallit. Però, què està passant en realitat?

Des que, el juny de 2014, ISIS l'autoanomenat "estat islàmic" va establir el seu "califat", va reclutar, de manera sistemàtica, nens soldats.

Finlàndia ha aconseguit ser l'únic país d'Europa que ha reduït la xifra de persones sense llar mentre que a tot Europa ha pujat, de manera alarmant. Barcelona, a nivell espanyol, és la ciutat que té més persones dormint al carrer.

6 mesos després que el govern espanyol suspengués l'autonomia catalana, els protagonistes d'aquest període i analistes polítics debaten sobre l'aplicació que el govern espanyol ha fet de l'article 155 i sobre quines són les sortides a l'atzucac institucional.

El reportatge analitza els efectes sobre el mon laboral que estan tenint la nova generació de robots que, durant l'última dècada, han anat substituint progressivament molts treballadors en empreses de sectors ben diversos.

De com el president rus ha protagonitzat i compartit gairebé 20 anys d'hostilitat i de desconfiança amb els EUA.

El "30 minuts" viatja al País Basc els últims dies d'ETA i recorda els atemptats que van commocionar Catalunya.

Reportatge d'investigació on es posen de manifest les dubtoses i arriscades pràctiques de les companyies aèries de baix cost, principalment Ryanair.

Analitzem el fenomen de la ultradreta, un col·lectiu reduït i a vegades violent, habitualment circumscrit a les manifestacions del 12-O, però que davant del repte independentista s'ha mobilitzat i capta l'interès dels mitjans i ciutadans.

Internet ha viscut aquesta tardor a Catalunya un episodi de repressió i resistència sense precedents a Europa. És la lluita entre un estat espanyol emparat per la justícia i un ciberactivisme voluntari que espontàniament pren el relleu de la Generalitat per construir a contrarellotge el sistema informàtic de l'1 d'octubre. El joc del gat i la rata culmina la jornada del referèndum quan té lloc a la xarxa una autèntica ciberguerra.

Amb motiu de la cimera històrica entre el president dels EUA, Donald Trump, i el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, "30 minuts" s'acosta a un aspecte molt desconegut d'aquest país, dividit des de l'any 1953 i rèmora de la divisió en blocs del món.

Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?

Sorolloses cassolades, baralles, agressions, militants de l'extrema dreta, policia secreta, mediadors, denúncies judicials, nits en què els furgons policials ocupaven el carrer... Tot, només per l'obertura d'un oratori musulmà.

Aquests dies, fa 23 anys de la matança de Srebrenica, on més de 8.000 persones van ser assassinades a mans de les forces serbobosnianes. El reportatge recull els moments en què l'Esad Landzo es retroba amb expresoners del camp de Celebici.

30 minuts' repassa l'estat de Rodalies una dècada després de la gran crisi i aborda les possibilitats d'un canvi de gestió en un futur proper. El reportatge repassa l'estat de Rodalies una dècada després de la gran crisi i aborda les possibilitats d'un canvi de gestió en un futur proper.

La cara oculta de la producció del fruit de moda: l'alvocat.

Ha passat un any de l'1 d'octubre. En aquest temps, els fets i la història s'han precipitat.

Catalunya està vivint una mena de revolució de la cervesa artesana, semblant a la que es va viure als Estats Units a partir dels anys 80.

La creixent militarització de les policies nord-americanes està tenint uns efectes devastadors sobre la població que diu que protegeix.

Al Mediterrani es calcula que hi ha surant unes dues mil tones de partícules de plàstic. Els estudis científics fa temps que han demostrat que aquestes substàncies són a la cadena tròfica i afecten la nostre salut.

El futur d'Irlanda del Nord i la possibilitat que torni a haver-hi una frontera dura amb la República d'Irlanda és el principal escull a les negociacions entre la Gran Bretanya i la Unió Europea per fer efectiu el Brexit.

El gran augment d'arribades de menors estrangers no acompanyats ha tornat a posar-los en el centre del debat tensionant el sistema de protecció i posant en alerta tots els agents implicats.

El cas de l'Institut Palau de Sant Andreu de la Barca ha trasbalsat la vida d'un dels centres de secundària de referència al Baix Llobregat i la seva ona expansiva ha posat sota sospita bona part de la comunitat educativa catalana.

Saúl Luciano ha denunciat una companyia alemanya de contribuir, amb les emissions de CO2 de les seves centrals tèrmiques, al desgel de dues glaceres que podrien inundar la ciutat on viu. La decisió dels tribunals alemanys, que han acceptat la demanda, podria ser un precedent de cara a futures demandes per accions que afavoreixen l'escalfament global.

L'interès per menjar sa, de manera més sostenible i conscient ha sobrepassat els cercles de consumidors alternatius i ha arribat a les lleixes dels supermercats.

Salvini, símbol del creixent moviment d'extrema dreta populista i xenòfob europeu, ha creat una coalició que s'està convertint en la punta de llança per assaltar i reformar des de dins les institucions europees.

Persones carregades de maletes voltant per Barcelona. No són turistes. Acaben d'arribar, han dormit al carrer o en una pensió d'emergència social. La primera parada és l'Oficina d'Estrangeria, on demanen protecció internacional.

Una DJ canadenca s'endinsa en el món de les drogues a la Gran Bretanya: des de qui en consumeix, fins a qui les fabrica i distribueix.

El reportatge posa llum a una realitat que viu en silenci. Explica de la mà de moltes històries un dol poc reconegut i compartit; el dol perinatal.

El reportatge narra, en primera persona, l'odissea que la Manal Bashir i els seus fills van viure per escapar d'una mort segura a Síria i buscar refugi a Europa.

Rahaf va poder fugir de l'Aràbia Saudita, on les dones viuen sota la tutela d'un home, necessiten el seu permís per a tot i sovint intenten fugir dels maltractaments en l'àmbit familiar.

La sexualitat de les dones ha estat lligada durant segles només a la reproducció, i per això moltes se senten culpables, encara avui, d'exercir el seu dret al plaer.

L'arribada massiva de capital forani i el final de la crisi han reactivat el sector immobiliari a la Costa Brava, a primera línia de mar. Des de Llançà fins a Lloret, els projectes urbanístics sorgeixen com bolets a tocar d'espais naturals.

Indaguem en una de les propostes més controvertides de l'actualitat per combatre la pobresa i la desigualtat: la renda bàsica universal. Posem la lupa a Barcelona, Finlàndia i Namíbia.

El reportatge analitza una realitat molt desconeguda del sistema penitenciari, els departaments especials de règim tancat (DERT) en els quals les persones poden passar fins a 18 hores al dia tancades a la seva cel·la en soledat.

L'últim mes, els ciutadans europeus que viuen al Regne Unit o els britànics que viuen a Europa han assistit a la confusió política entorn del Brexit entre la perplexitat i la incertesa. Són els que no van poder votar en el referèndum i, en canvi, són els més afectats.

Per Sant Valentí, el dia dels enamorats i de l'amistat a Cuba, els punts de connexió lliure s'omplen de persones buscant wifi per fer una trucada a la parella o a algun familiar que és fora del país.

La desforestació, els conflictes sobre la propietat de les terres i les constants violacions dels drets humans són darrere de l'oli de palma, un cultiu que té un cost per al món cada dia més alt.

Hi ha molta gent que busca solucions als seus problemes de salut més enllà de la medicina convencional confiant en les anomenades teràpies naturals, que en molts casos no tenen cap base científica.

Als EEUU els últims anys han aflorat prop d'un miler de casos d'auto-inculpacions extretes després de dies d'uns interrogatoris per la policia en què els detinguts suportaven una forta pressió psicològica

L'ascens al poder al Brasil de l'ultradretà Jair Bolsonaro gràcies al suport de les esglésies evangèliques, l'exercit i els terratinents, fa témer que s'obri un període fosc, amb vulneració dels drets humans i repressió.

L'agost del 2018, el politòleg catalanosirià Gabriel Garroum va tornar a casa dels seus pares, a Alep, i va poder comprovar els desastres de la guerra i la problemàtica que afronten milions de refugiats davant un retorn insegur a Síria.

Treball d'anàlisi gravat durant el judici als líders independentistes que se situa en els primers moments d'investigació per part de la Fiscalia de l'Audiència Nacional, l'any 2015, i avança fins al moment final del vist per a sentència.

Treball d'anàlisi sobre de quin és l'estat de salut de la llengua als diferents territoris de parla catalana en un moment que els experts coincideixen en l'aparició d'alguns símptomes preocupants.

La Camorra, la totpoderosa màfia napolitana, és una de les organitzacions criminals més grans del món. Arran de les detencions dels seus principals caps a començaments de segle, la Camorra s'ha hagut de renovar i s'ha rejovenit. Itàlia no troba cap solució efectiva contra la nova Camorra, una de les organitzacions criminals més grans del món, que s'ha rejovenit i és molt més sanguinària.

Visitem la regió on es va viure el pitjor accident nuclear de la història i que des de l'emissió de la sèrie d'HBO rep prop d'un 50% més de visites.

L'últim reportatge de la temporada 2018-2019 vol ser una reflexió sobre el canvi climàtic i l'emergència climàtica en què ens trobem , motivada per la intervenció humana sobre el planeta.

El 30 minuts inicia la nova temporada 2019-2020 amb un reportatge que dona a conèixer com es va gestar ara fa deu anys a Arenys de Munt la primera consulta sobre la independència de Catalunya.

El govern xinès ha posat en marxa l'experiment d'enginyeria social més gran que mai s'hagi intentat per avaluar el comportament cívic dels seus ciutadans amb la instal·lació d'una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat.

Després d'anys de combats contra les guerrilles i els narcotraficants, l'exèrcit colombià s'enfronta ara a les tales il·legals de centenars de milers d'arbres a l'Amazonas , on els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície.

Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat sense que hi hagi consciència que el seu consum és un dels principals problemes de salut pública.

La revolta popular de Hong Kong s'ha convertit en el pitjor malson de Pequín. Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe.

Catalunya s'ha convertit en un productor i exportador d'un tipus de marihuana cada vegada més perillosa provocant que organitzacions criminals de tot el món s'instal·lin aquí atretes per aquest negoci il·legal altament lucratiu.

Sentenciats. Reportatge especial de "30 minuts" sobre les reaccions a la sentència del procés.

La mutilació genital femenina és una pràctica, que encara es fa a 29 països i que pateixen algunes dones i nenes que viuen aquí. Sentirem el testimoni de dones que ens expliquen com ho van viure de petites i com ho han superat.

Reportatge especial de "30 minuts" on es dona resposta a moltes preguntes sobre la naturalesa de la plataforma Tsunami Democràtic.

Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? Aviat serem immortals? Serà només per a rics? Aquest reportatge és una ampliació del reportatge que ja es va emetre al 2018 (24-6-2018).

El 30 minuts analitza l'anomenada economia de plataforma , un nou mercat laboral d¿ingressos intermitents , on llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra però que te conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.

Cada any, al Japó, unes 30.000 persones moren soles a casa seva, un fenomen cada dia més freqüent en aquell i en molts altres països, també al nostre.

El conflicte de l'os aquests últims dos anys ha pres més força que mai. En el punt de mira dels pagesos hi ha dos ossos: Goiat i Cachou.. Un conflicte que semblava superat ha tornat.

El reportatge explica les causes i les conseqüències de l'acampada de 1994 a la Diagonal de Barcelona pel 0,7% i analitza l'actualitat de la cooperació internacional pel desenvolupament a Catalunya.

Retrat de les dures condicions de vida d'infants sirians refugiats al Líban, obligats a treballar o a demanar almoina per poder sobreviure. Més informació

La Xina està creant la presó més gran del món amb és d'un milió de persones de la minoria musulmana de l'ètnia uigur, recloses en centres d'internament on són reeducades forçosament.

Els "emojis" es fan servir a 212 països per 2.900 milions de persones que envien cada dia mes 7.000 milions d'emojis convertint-se en el llenguatge més utilitzat al món.

L'allargament de la vida i l'envelliment progressiu de la població són una realitat a Europa i suposa un dels reptes principals del segle XXI. Veurem quatre exemples d'històries de vida a Catalunya i, també, d'envelliments diferents.

Fa tres anys, l'estiu del 2017, l'exèrcit birmà va destruir de manera sistemàtica uns 500 pobles de l'estat de Rakhine. Tota la població va fugir travessant boscos i turons amb el que havien pogut salvar de les flames. Els que s'escapaven d'aquesta destrucció eren rohingyes d'aquest estat de Birmània, musulmans que fa segles que hi viuen, però que són considerats indesitjables en un país de majoria budista.

A Austràlia s'han viscut històries terrorífiques pels recents incendis, incendis de sisena generació que seran més freqüents arreu del planeta i que amenacen d'arribar també al nostre país.

Els periodistes catalans Lisi Andrés i Josep París ens apropen a la dura realitat de les dones al Congo, un dels països del món on és més difícil ser dona, i mostren la lluita feminista al país.

Un equip del 30 minuts ha seguit des del primer moment la gestió d'aquesta crisi a Catalunya i ha estat testimoni privilegiat d'alguns moments de presa de decisions, gens fàcils, sempre ben a prop, des de dins.

Recorregut per tota la crisi del coronavirus a la Xina, des dels inicis al mes de gener, on imperava una opacitat absoluta sobre el que estava passant fins a la fi del fred que ha coincidit amb la reducció a zero dels contagis locals.

El 30 minuts ha seguit una de les pàgines més negres de l'actual crisi sanitària: l'impacte devastador del coronavirus a les residències geriàtriques, entrant dins dels centres i recollint l'angoixa de treballadors, residents i familiars.

"55 dies a casa" és el retrat social de diferents grups, famílies, amics, parelles o persones que viuen soles i que durant aquest espai de temps, 55 dies, han hagut de fer un canvi radical a les seves vides per adaptar-se al fet de no poder sortir de casa. Gravats per ells mateixos, sense la presència de professionals i des de la perspectiva de la seva intimitat i de l'interior de les seves cases i de les seves vides, totes aquestes persones han compartit aquesta situació reflexionant sobre la por, l'enyorança, la soledat, però també sobre la solidaritat, l'amistat i l'amor.

L'hospital de Cerdanya, el primer transfronterer d'Europa, va ser dissenyat i està gestionat alhora per dos països amb llengües, cultures i models sanitaris diferents. Ara , a la lluita contra la Covid 19, s'han unit forces.

El 30 minuts s'endinsa en una de les formes més desconegudes i soterrades de la violència masclista: els matrimonis forçosos. I ho fa a partir del testimoni d'una generació de noies nascudes o educades a Catalunya.

Serà només públic el transport que ve? I si és privat, serà elèctric? Aquest és el dilema que es plantegen moltes ciutats europees i el coronavirus ha accelerat el canvi.

El 30 minuts és testimoni del procés inexorable de despoblament de les zones rurals de la Catalunya interior analitzant els cas de 3 pobles: Prat de Comte (Terra Alta), La Febró (Baix Camp) i Guimerà (Urgell).

El periple de l'home més perseguit del segle XXI , des del 2010 a Suècia , quan va ser acusat de violació, fins a l'abril del 2019 , quan uns policies britànics va l'ambaixada de l'Equador a Londres.

La crisi del coronavirus ha colpejat directament un dels motors més importants de l'economia catalana, que s'ha aturat d'un dia per l'altre.

Les escoles han reobert després de sis mesos. Amb fragilitat i incertesa, per l'augment progressiu d'alumnes confinats a causa de la Covid-19, però amb voluntat decidida de continuar obertes i no repetir els errors de la primavera passada. La clau de l'èxit o del fracàs està lligada en bona mesura a l'evolució del rebrot a Catalunya, però també a un dels principals problemes del sistema educatiu: la segregació escolar.

El reportatge s'endinsa en el món del tràfic i el consum de cocaïna a Barcelona per descobrir per què la capital catalana és la ciutat d'Europa on més es consumeix aquesta droga il·legal.

La mort atroç de George Floyd a mans de la policia ha provocat dolor i ràbia als Estats Units i a tot el món. El reportatge fa un recorregut pel què ha passat en els darrers cinc anys dins del moviment "Black Lives Matter"

El "big data" permet tractar bilions de dades, és molt útil en la investigació sobre la Covid o en el diagnòstic del càncer, però també presenta molts riscos en relació amb la privacitat i pot provocar discriminacions d'alguns ciutadans.

Una enorme explosió al port de Beirut seguida d'una imparable ona de xoc, a més de 300 metres per segon, va devastar tot el que va trobar al seu pas, deixant un rastre de morts, ferits i una desolació absoluta.

Mentre el coronavirus ocupa les nostres vides, l'1 de desembre es torna a celebrar el dia Mundial de la Lluita contra la sida, la que va ser la gran pandèmia de finals del segle XX i que encara segueix matant un milió de persones cada any.

La Neus Sangita, que va ser adoptada al Nepal quan tenia dos anys per una família catalana, torna als seus orígens per trobar-se un país devastat pel terratrèmol del 2015.

L'espècie invasora més polèmica ha arribat a les costes catalanes per quedar-se. L'atractiu, el seu alt valor gastronòmic; l'amenaça, la pèrdua de diversitat al litoral i als rius del nostre país.

La cultura en directe viu el moment més delicat des de fa molt anys. La COVID ha impactat molt fort en un sector ple de mancances i ha fet tancar empreses i ha deixat a l'atur milers de persones.

Els palestins a la franja de Gaza després de 14 anys d'estar sotmesos a un bloqueig per part d'Israel viuen una situació crítica un territori que s'ha convertit en la presó a cel obert més gran del món.

Les deportacions són l'etapa menys visible de les migracions, però deixen cada any milers d'històries de vida escapçades Més d'11.000 persones van ser deportades des de l'estat espanyol l'any 2019 perquè es trobaven en situació administrativa irregular. Aquesta mesura interromp projectes de vida i fa que les persones amenaçades per l'expulsió enfrontin una por constant. El reportatge "Vides deportades" transcorre entre el Senegal i Catalunya, i explica les històries de les persones que, d'una banda i de l'altra, viuen les conseqüències d'un sistema de polítiques migratòries que imposa l'amenaça de la deportació.

Un reportatge especial amb dos capítols. En aquest primer veurem els impactes del canvi climàtic sobre el litoral català i les seves conseqüències socials.

Un reportatge especial amb dos capítols. En aquest segon s'abordarà la problemàtica que genera la crisi climàtica a les comarques interiors del país i al Pirineu.

Els fets del 6 de febrer al Capitoli dels Estats Units va ser una insurrecció atiada pels discursos de l'expresident Donald Trump que assegurava que hi havia hagut frau electoral a les eleccions de novembre del 2020. L'assalt de la institució més representativa de la democràcia nord-americana, reflecteix la divisió entre els partidaris de Trump i una majoria de ciutadans que espera poder passar pàgina d'una presidència marcada per la desinformació i les mentides.

Just quan fa ara un any que la pandèmia va tallar bruscament el curs de les nostres vides, ens acostem a un col·lectiu amb opinions basades en el dogma i no en evidències científiques.

Reportatge especial de llarga durada i producció pròpia en què es presenta, després de 8 anys d'instrucció, la reconstrucció del cas judicial de la família Pujol.

El reportatge especial del "30 minuts" mostra com es va crear un sistema que deixava total llibertat d'actuació a Joan Carles de Borbó i la seva família, una impunitat que ha portat a la situació actual.

La vaga de fam de l'Aleksei Navalni és l'enèsim embat principal opositor de Putin i el seu règim autocràtic.

Al Congo , l'extracció il·legal de cobalt, matèria primera indispensable per fabricar cotxes elèctrics, amaga moltes violacions dels drets humans, riscos ambientals i morts.

La política europea d'acollida de refugiats està escrivint a Grècia una de les pàgines més lamentables dels últims anys.

En el mercat infinit de persones que busquen relacions a les xarxes , també s'obre un camp d'oportunitats per a farsants, estafadors i depredadors.

(WEBrip 1080p català per naroatna)(TotsRucs.cat).mp4 La tarda del 14 de gener del 2020 Tarragona va viure el pitjor accident de la història de la petroquímica.

Cada català genera a l'any mitja tona de residus. Un 60% de tota aquesta brossa acaba a la incineradora o a l'abocador. Les dades són inacceptables, sobretot per Europa, que exigeix que el 2035 s'hi aboqui com a màxim un 10%.

La Keldy d'Hondures es retroba amb els seus fills. Una reunificació familiar d'una de les moltes víctimes del pla secret de separació de famílies a la frontera de l'administració de Trump.

On es vota més Vox a Catalunya? Qui els vota i per què? Com són els seus votants? Qui són els seus dirigents? El reportatge busca respostes a aquestes preguntes.

Durant els últims mesos espais naturals que solien ser solitaris i silenciosos s'han convertit en espais massificats .Els desconfinaments han provocat que moltes persones anessin a la natura per primer cop, sovint amb un gran desconeixement .

Dos anys d'investigació han estat necessaris per identificar els torturadors de Mohamed Slahi, empresonat a Guantánamo , i posteriorment alliberat per un jutge federal per falta de proves de participar en els atacs de l'11S a Nova York.

La salut mental dels joves és una malaltia estigmatitzada i sovint invisible, que s'ha vist agreujada per la Covid. Els protagonistes ens explicaran en primera persona com han viscut el seu trastorn des de la seva pròpia experiència.

Els bars i restaurants, l'hostaleria en general, és dels sectors que més han patit els tancaments i les restriccions derivades de la pandèmia de la Covid i també un dels que més han alçat la veu pel fet de sentir-se desprotegits.

Hem estat testimonis directe del "backstage" de la taula de negociació, observant com s'ha anat construint des de que es va posar en marxa a principis del 2020 a la Moncloa fins la recent trobada al setembre al Palau de la Generalitat.

El reportatge narra el drama humà que viu la població de les zones afectades pel volcà Cumbre Vieja i la solidaritat desplegada a l'illa per tal d'esmorteir les incalculables pèrdues materials a què s'enfronten.

L'home i el llop; l'eterna disputa ha reaparegut a Catalunya. Un segle després d'haver-lo exterminat, ha tornat el llop i, amb ell, els primers conflictes.

La illa de Pellworm està amenaçada per la pujada del nivell del mar. Allà viu la Sophie , una jove de 22 anys que ha aconseguit que el govern federal reformi la llei del clima per fer-la més contundent.

Després de 100 dies al poder a l'Afganistan, expliquem amb tot detall i amb imatges inèdites com ha estat el retorn dels talibans i les primeres mesures repressives adoptades.

Anàlisi en profunditat de què hi ha darrere d'una violació en grup i quins són els elements que conflueixen en aquest tipus d'agressions, que no són noves però sí cada vegada més extremes.

Han fet falta cinc anys d'investigació periodística per poder documentar la fugida de ciutadans d'Eritrea, un dels estats més hermètics de l'Àfrica, que viu sota una dictadura brutal comparable a la de Corea del Nord.

L'ampliació del Prat ha girat fins ara entorn dels efectes a La Ricarda i les discrepàncies polítiques, però ha deixat de banda el debat real sobre les necessitats de l'aeroport i les repercussions mediambientals de fer-ho créixer.

Sota quines condicions laborals es fabriquen els nostres "gadgets" electrònics preferits? Foxconn, la pedra a la sabata d'Apple. Fa dos anys, es va encendre l'alarma: a Foxconn --el principal fabricant xinès dels dispositius d'Apple i altres firmes, com Amazon i Hewlett-Packard-, es repetien els suïcidis de treballadors. Per què? Un desgraciat fenomen esporàdic, casual, o un símptoma d'alguna cosa més greu?

Un equip de televisió d'Upside TV es va desplaçar a la Xina per investigar el cas. Partien d'uns antecedents clars: denúncies contra Foxconn d'associacions de defensa dels drets laborals sobre les condicions de treball a les seves fàbriques, requisitòries i auditories d'Appel... L'equip d'Upside ha trobat un panorama esfereïdor i ha obtingut un document exclusiu: un sistema de producció que militaritza els treballadors, que els pressiona fins a extrems insuportables, que els obliga a fer jornades maratonianes i que absorbeix una mà d'obra encara més barata: la d'estudiants menors d'edat.

Actualment, Foxconn, amb un milió quatre-cents treballadors, és l'empresa privada amb més personal de la Xina. Els seus centres, repartits per tot el país, estan dissenyats com megaciutats on el treballador produeix, dorm i menja dins les instal·lacions. Tot i oferir sous més elevats que altres sectors i empreses, cada treballador cobra, per terme mitjà, uns 220 euros mensuals. D'aquesta quantitat, al treballador, se li descompta l'allotjament, el menjar i una assegurança.

El reportatge "Made in China" es va realitzar en ple procés de fabricació en massa del nou telèfon d'Apple, l'iPhone 5, i de les noves tauletes de la companyia nord-americana.

Però Foxconn ha segellat les seves intal.lacions als periodistes. Upside TV, amb la col·laboració indispensable de joves treballadors, ha introduït càmeres ocultes dins les fàbriques. Assistim no pas a la línia de producció missió impossible, sinó a les condicions contractuals i de vida dels treballadors. Amb una atenció especial a les causes de dos casos de suïcidi: un, frustrat, d'una noia que avui ha d'anar en cadira de rodes, i un altre d'un noi que no va poder suportar la pressió dels seus caps ni el ritme de treball. Les seves famílies ens ajuden a entendre el seu neguit quan treballaven a Foxconn.

Poc després de ser emès aquest reportatge per primera vegada a la segona cadena de la televisió francesa, Apple va haver de fer un comunicat en què instava novament Foxconn a millorar les condicions laborals dels seus treballadors.

La nova interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya torna a posar en qüestió el model lingüístic de l'escola a Catalunya i dispara la indignació entre la societat catalana. La nova interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya torna a posar en qüestió el model lingüístic de l'escola a Catalunya i dispara la indignació entre la societat catalana.

Julián Busca, un argentí afincat a Castelldefels, és un dels pares que va interposar una demanda als tribunals de justícia demanant que, a l'escola dels seus fills, el castellà també fos llengua vehicular. En el reportatge "Si un sol alumne ho demana" ens explica quins motius el van portar a fer-ho. La recent resol.lució del TSJC estableix que no només el seu fill sinó tota la classe sencera hauran de rebre l'ensenyament amb una major presència del castellà, un decisió que per molts posa en perilll el model d'escola en català iniciat ara fa 30 anys.

L'any 1983 un grup de pares i mares de Santa Coloma de Gramanet - molts d'ells castellanoparlants - van lluitar per tenir a la ciutat una escola que fes l'ensenyament íntegrament en català. Arran de la seva petició, la Generalitat i l'Ajuntament de la ciutat van decidir implantar un pla pilot d'immersió lingüística que es va estendre a altres escoles de la població i progressivament a la resta del país. Ho recordem a través del testimoni d'algun dels pares i mestres protagonistes d'aquesta història. Ara, 30 anys després d'aquella iniciativa, el reportatge del "30 Minuts" analitza l'actual model d'escola en català des de tots els punts de vista. Hi intervenen el ministre Wert i la Consellera Rigau, així com representants de Convivencia Cívica Catalana i també d'Impulso Ciudadano, dues organitzacions que lluiten per implantar el bilingüisme al model educatiu català. També parlem amb mestres, pedagogs i sociolingüistes que analitzen la situació del català a l'escola i a la societat. En el reportatge visitarem tres escoles que representen realitats ben diferents: l'escola pública Campclar de Tarragona, on només un 1% de l'alumnat té el català com a llengua habitual, l'escola La Salle, també de Tarragona, una de les escoles afectades per una resol.lució judicial que obligava a ensenyar en castellà a una alumna i l'escola Farigola de Seva, on es duen a terme vàries iniciatives per reforçar el domini del castellà dels seus alumnes, majoritàriament catalano-parlants.

El desert del Sàhara s'ha convertit en el cementiri a cel obert més gran del món. Milers de persones moren cada any intentant creuar les dunes per arribar a Europa.

Més enllà de la fantasia del joc a vida o mort de l'exitosa sèrie sudcoreana, veiem la realitat d'un país ric però ofegat pels deutes, on milers i milers de famílies viuen atrapades per crèdits que no poden tornar.

L'objectiu de que el 2030 la meitat de l'electricitat consumida sigui renovable no s'assolirà mai amb el ritme actual d'implantació de parcs eòlics o solars. La Generalitat ha impulsat una llei que intenta acontentar tothom.

"Per salvar les vides dels nostres: no hauria abandonat els meus fills per cap altre motiu". Com la Iúlia, economista en temps de pau i franctiradora en temps de guerra, o l'Oksana, soldat i experta en relacions internacionals, una quarta part dels efectius ucraïnesos que lluiten a la guerra del Donbass són dones. Com elles, milers de voluntàries, membres d'ONGs, víctimes i supervivents que tenen un paper fonamental en aquesta guerra oblidada, silenciosa i no declarada a les fronteres entre Rússia i Ucraïna.

Més de 100.000 persones a Catalunya, la majoria dones, pateixen el que s'anomena covid persistent. Escoltem el testimoni de les víctimes oblidades de la covid, que s'han hagut d'organitzar per reclamar que la sanitat les atengui.

Reportatge sobre la presència de la ultradreta i el neofranquisme entre els militars i policies , especialment a l'exèrcit espanyol, a partir de diversos testimonis que parlen per primera vegada davant les càmeres de televisió.

Espanya, setena exportadora al món, està venent armes de manera opaca a països que no respecten els drets humans en contra de la legislació internacional. És el cas de l'Aràbia Saudita, que bombardeja el Iemen des de fa set anys.

Vint-i-dos anys després que la inesperada dimissió de Borís Ieltsin el convertís en president interí, Vladímir Putin, i el seu somni de ressuscitar l'imperi han esdevingut un malson recurrent dels líders occidentals.

Un recorregut durant el primer mes de la invasió russa per les principals ciutats del país ( Kíiv, Irpín, Kozarovitxi, Odessa i Mikolaiv) on veiem una població encara en estat de xoc però disposada a resistir al preu que sigui.

A Catalunya cada dos dies un conductor fuig del lloc de l'accident sense prestar auxili. .La lentitud de la justícia en aplicar el nou Codi Penal està fent que les famílies de les víctimes continuïn sentint-se oblidades i impotents.

La biografia il·lustrada de Volodímir Zelenski, exactor i president de l'Ucraïna en guerra. Totes les vides de l'home que commou el món, l'enemic número 1 de Vladímir Putin.

Arran de la crisi i la revolta a Ucraïna, la comunitat russòfona de Crimea ha convocat un referèndum per decidir l'annexió o no de la península a Rússia. Un gir històric que ha encès totes les alarmes a Europa.

Investigació del cas de Paco Larrañaga, un jove filipí, fill d'un basc, que va ser condemnat a mort per segrest, violació i assassinat de dues noies, després d'un judici ple d'irregularitats. El reportatge analitza la falta de proves contra Larrañaga i l'existència d'un gran nombre proves que el podrien exculpar. La mare de les dues noies mortes, Thelma Chiong, és una senyora molt influent del país, i se sospita que va manipular proves, testimonis, el mateix jutge del cas i autoritats policials i va aconseguir que Larrañaga i set acusats més fossin condemnats a cadena perpètua, i posteriorment, a pena de mort. Des d'Espanya s'han engegat iniciatives populars per donar suport a Larrañaga i des del mateix Congrés dels Diputats i el Senat s'ha intentat pressionar perquè es revisi el seu cas. El cas va ser conegut al país com "el crim del segle" i sis nois més també van ser condemnats. Encara no hi ha data fixada per a l'execució i fa vuit anys que esperen a la presó de New Bilibid, a Manila.

Retrat d'un òrgan molt particular: absolucions controvertides, reunions amb cúpules de partit, acusacions de nepotisme i de parcialitat amb els polítics independentistes... Instrument polític o òrgan administratiu independent? Un reportatge que ho intenta respondre. El Tribunal de Comptes ha estat durant molts anys un òrgan discret i desconegut, dotat d'un funcionament propi. Però des del 2012 s'ha situat al centre del focus mediàtic: amb la majoria absoluta de Mariano Rajoy s'escull la nova direcció del Tribunal i surt majoritàriament conservadora. Anàlisi en profunditat de la naturalesa d'aquest òrgan administratiu i les polèmiques que l'han envoltat que fan qüestionar la seva independència . Un reportatge de: Genís Cormand i Àlex Gonzalo Imatge: David Bou Producció: Carles Fernández Muntatge: Papitu Serrahima

"30 Minuts" entra aquesta setmana a un dels llocs més tristos del món: l'hospital psiquiàtric més gran d'Àsia, el Bilquis Edhi, a Karachi. Fa quinze anys, quan es va obrir, hi havia 400 dones. Avui 1700 dones de totes les edats s'hi marceixen dia a dia, amuntegades, sense expectatives de sortir-ne. Caldria que el seu pare o el seu marit anessin a buscar-les, però això no passa gairebé mai. Viure sola, per a una dona, és una opció gairebé impossible. Al Pakistan, on les dones ja són ciutadanes de segona, un problema de salut mental, el rebuig de la família o el cansament del marit les converteix en autèntiques pàries. "Els homes poden fer tot el que vulguin" diu la Naseem, directora del centre, "poden fer desaparèixer una dona de la seva vida si s'ha convertit en un obstacle o una càrrega per a ells". Per a les famílies és una càrrega i una vergonya insuportable tenir una filla amb discapacitat, o amb problemes de salut mental, i no es estrany que les abandonin al carrer o a la porta del Bilquis Edhi. "Són dones que tothom es treu de sobre", diu un dels voluntaris, Mohammed Bilal. "Dones que no vol ningú" ("Les fantômes de Karachi") és un reportatge de David Muntaner Imatge: Hélène Eckmann Muntatge: Thomas Parnet Una producció de Memento per ARTE.

A Catalunya els 200.000 senglars que hi han causen danys importants a l'agricultura, provoquen milers d'accidents de trànsit i amenacen d'encomanar la pesta porcina als porcs domèstics com ha passat a Itàlia.

La pandèmia i la reconversió de la banca han reduït dràsticament l'ús de monedes i bitllets. La digitalització està acabant amb l'efectiu , una tendència que és pràctica per a la majoria però que crea problemes a diversos col·lectius.

Els avenços en la investigació genètica estan a punt d'acabar amb el crim perfecte però plantegen també nombrosos problemes ètics i legals De l'ADN al criminal: la drecera de la investigació genètica Ja no és notícia que la policia identifiqui un criminal per les restes d'ADN que ha deixat al lloc del crim... però fins ara calia que el criminal estigués fitxat per delictes anteriors, o que un cop detingut, l'ADN el delatés. Però, què passa quan l'ADN del criminal no figura en cap base? El "30 minuts" "L'ADN del crim" explica la tècnica que ha donat resposta al problema.

"El cos del delicte" és el resultat d'un treball d'investigació de més de dos anys, durant els quals hem entrevistat el convicte Ramon Laso per coneixe'l. És el primer condemnat a Espanya per doble homicidi sense confessió ni testimonis directes, sense que s'hagin trobat els cadàvers, ni tampoc restes biològiques de les víctimes. Ramon Laso nega que hagi mort ningú, al·lega que les dues víctimes van marxar per iniciar una nova relació i manté que sense cos no hi ha delicte: "pero si no encuentran un cuerpo, dígame usted en dónde está el delito". Però els investigadors de la Unitat Central de Persones Desaparegudes dels Mossos d'Esquadra (UCPD) presenten un conjunt d'indicis per incriminar Ramon Laso en el doble homicidi. En aquest cas, aquest és "El cos del delicte", i no pas els cadàvers. "Ramon es va perfeccionar des del moment que va entendre que, si hi ha un cadàver, aquest cadàver parla amb una autòpsia", segons el cap de la unitat, Pere Sànchez. I és que l'historial delictiu de Ramon Laso es remunta a finals dels anys vuitanta, quan ja va ser condemnat per dos parricidis a més de cinquanta anys de presó. Al cap de set anys estava en llibertat. Als Estats Units, des de finals del segle XIX s'hi celebren judicis per homicidi sense que s'hagin localitzat els cossos. Tad Dibiase, expert en aquesta qüestió, ha recopilat tot els casos americans: "N'hi ha hagut 440, i un 88% han acabat en condemna. Són els casos més difícils d'investigar". Per a l'exagent de l'FBI James McNamara l'important és investigar des d'un bon principi les desaparicions sospitoses, com casos d'homicidi sense cadàver, "per evitar que es perdin els indicis i que l'agressor pugui netejar les restes de sang". En el reportatge ens endinsem, també, en la personalitat psicopàtica de Ramon Laso, diagnosticada pels psicòlegs de la presó. A l'octubre el van condemnar a 30 anys.

Invertir-hi en criptomonedes s'ha convertit en un fenomen social que ha atret sobretot els més joves. Les fluctuacions del Bitcoin han creat la idea que es poden guanyar diners de forma fàcil i ràpida obviant els riscos que comporta. Bitcoin, diner del futur o bombolla especulativa? El bitcoin és la criptomoneda més estesa i coneguda, i invertir-hi s'ha convertit en un fenomen que ha atret sobretot els més joves. Les fluctuacions del bitcoin han creat la idea que es poden guanyar diners de forma fàcil i ràpida, obviant els riscos que comporta. És el bitcoin el diner del futur o un actiu especulatiu que pot provocar una bombolla.

Fenòmens climàtics extrems a tot el mon són un avís de que la crisi climàtica ja no és una especulació: és una realitat que amenaça canviar la vida a la Terra tal com la coneixem. Hem tornat boig el clima, i no ens donarà treva. Una "cúpula de calor" al Canadà que fa cremar quatre milions d'hectàrees, inundacions amb 180 morts a Alemanya, pols tòxica a Corea del Sud, tifons que salinitzen el sòl i desplacen centenars de milers de persones a l'Índia, plagues de ratolins "en eixam" a Austràlia. Se'n diu crisi climàtica, i ha fet que el temps es torni boig.

Quan les normes no deixen veure el bosc Sobre el bosc actuen diverses lleis, de vegades incompatibles entre elles. Jordi Salbanyà i Benet, advocat, propietari forestal i testimoni del reportatge "Revolució forestal", defensa que cal una renovació legislativa forestal i obrir un debat sobre quin és el model de bosc que ens podem permetre Catalunya, una de les regions més boscoses d'Europa, desaprofita bona part del seu potencial com a productora de fusta i està plena de boscos abandonats que comporten un gran risc d'incendi.

Cinc joves LGTBI+ surten de l'armari Cinc nois i noies britànics viuen, en plena adolescència, el repte personal de descobrir-se al món com a persones homosexuals o transgènere. Seguim, al llarg de sis mesos, les seves inquietuds, les pors, les alegries i l'orgull d'un moment tan crític.

L'amenaça creixent dels atacs informàtics amb segrest de dades és un delicte poc conegut a Catalunya que pot posar en perill la continuïtat de les empreses atacades.

Pendents de l'últim recurs plantejat a la justícia britànica, la llibertat i la vida de Julian Assange són a la corda fluixa, però així també les injustícies, els abusos i els crims d'estat.