Elinks

Gaudí i les formes (Gaudí i les formes de la natura a la Sagrada Família) Les formes geomètriques de la Sagrada Família, analitzades i comparades amb la natura.

La Sagrada Família farà 174 metres d'alçada i serà el monument més pesant de Barcelona, però, curiosament, la majoria de les seves columnes estaran inclinades. Per què? Com s'aguanta la Sagrada Família?

A més, Gaudí és un dels pocs arquitectes de la història de la humanitat que ha estat capaç de concebre una columna completament nova, coneguda com a columna de doble gir. Què vol dir, això, exactament? Com es fabrica?

Per conèixer millor la relació de l'arquitectura de Gaudí amb la natura, el biòleg Pere Renom s'enfila en un bosc de fajos de més de 40 metres d'altura i en compara l'estructura amb la de la nau central del temple, concebuda com un bosc de pedra.

El David Fernández i la Mei Brasco són veïns i poden conversar entre ells a través de les parets dels seus habitatges. Un equip d'enginyers acústics demostra per què se senten els sorolls del carrer i els dels veïns i expliquen com s'ha de construir per evitar-ho. Haver de conviure amb sorolls indesitjats pot arribar a tenir conseqüències greus per a la salut.

Quan van comprar les seves cases adossades al municipi de Bonmatí, a la Selva, el David i la Mei no s'esperaven pas que se sentirien l'un a l'altre les vint i quatre hores del dia. Després d'anys de reclamacions, la promotora ha fet retocs a les parets, però no ha aconseguit resoldre el problema dels veïns satisfactòriament. En Francesc Sampedro és enginyer acústic i a la seva consultoria acústica de Girona li arriben casos com aquest gairebé cada dia.

Sovint és impossible millorar les característiques acústiques d'un habitatge quan ja està acabat per l'elevat cost econòmic que això comporta. En canvi, si s'actua des del mateix moment de la planificació amb coneixement científic, la cosa canvia. El reporter del programa, Miquel Piris, acompanya Sampedro a un hotel de Torroella de Montgrí on els nivells d'aïllament entre habitacions és similar als que s'imposen als països més exigents com Alemanya o els Estats Units. El reporter també se sotmetrà a un experiment a la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona de la mà del professor Carles Escera per comprovar com funciona el cervell quan se l'estimula amb sorolls que el poden distreure. El psiquiatre Antoni Grau de la mateixa facultat explicarà quin és l'efecte sobre la salut de les persones sotmeses contínuament a sons indesitjats.

Des del plató, el físic Antoni Mestres, presentador del programa, demostra que el so és una energia fent un experiment de levitació acústica dissenyat pel doctor Robert Barti, especialista en enginyeria acústica.

D'altra banda, el Cristina Ruiz Altaba, des de la masia Cal Bep Vell, del Berguedà, explica per què els rumiants poden menjar paper gràcies als seus quatre estómacs.

Isaac Clavé, l'home més fort de Catalunya, se sotmet a tota mena de proves per determinar la diferència entre la seva musculatura explosiva i la de Samantha Vall, reportera de "Quèquicom", que té una constitució pròpia d'una corredora de fons.

En el programa dedicat a la musculació, "Quèquicom" visita una empresa catalana d'alta tecnologia que enviarà a l'espai una eina per saber com es pot ajudar els astronautes perquè no tinguin atròfia muscular. La Samantha Vall prova aquesta espècie de gimnàs laboratori i també assisteix a una sessió de recuperació que fa una persona que ha tingut un accident.

"Quèquicom" va a l'entrenament dels homes més forts de Catalunya. La Samantha Vall es compara amb el guanyador de l'any anterior i el repta a conèixer una mica més com en són de diferents els seus músculs a partir d'una sèrie de proves. Es veurà que un múscul fort i un de resistent tenen característiques internes molt diferents. Hi ha una predisposició genètica, però amb l'entrenament es pot arribar a canviar-la.

Complementa el programa Dani Romero, investigador del Laboratori de Biomecànica de la Universitat Ramon Llull i preparador físic que treballa en l'entrenament muscular per evitar lesions en atletes d'elit.

Àguiles, tortugues, mol·luscos i persones formen les seves estructures gràcies al calci, un metall molt resistent que també forma part de les roques del Garraf. "Quèquicom" recorre aquest parc natural per explicar el cicle del calci. El Garraf és un massís rocallós i aspre de gran espectacularitat, situat a escassos 30 km de la ciutat de Barcelona.

Un mite de la música electrònica, el Theremin, i un nou instrument basat en la informàtica, el Reactable, donen peu al programa “Quèquicom” per explicar els principis que han permès als científics crear nous sons i també noves maneres de fer música.

Els investigadors del Grup de Recerca en Tecnologia Musical de la Pompeu Fabra treballen per esbrinar quins són els secrets que s’amaguen darrere el sentiment que aporta un músic o un cantant en interpretar una peça per aplicar-los després a un programa informàtic. En el programa es veurà si un ordinador pot arribar a interpretar una melodia amb el mateix sentiment que un músic.

Això és factible perquè ja es pot esbrinar i veure matemàticament per què un so resulta agradable i per què un altre es pot percebre com un soroll insuportable. L’anàlisi i comprensió de la natura del so va propiciar que durant el segle passat es creessin nous instruments musicals electrònics sense els quals seria impossible explicar la música actual.

Ara, el Grup de Recerca en Tecnologia Musical de l’UPF ha creat un nou instrument musical, el Reactable, que serveix per interactuar amb un ordinador on hi ha enregistrats sons i bases rítmiques. El Reactable permet generar música en temps real amb una comoditat i versatilitat extraordinàries. Aquest instrument és el nét d’un dels primers sintetitzadors creat a principis del segle passat: el Theremin. El programa inclou l’actuació de l’únic grup pop del país que utilitza aquest sorprenent instrument com a solista.

El camp del Barça és el que té les graderies més altes del món. Només durant tres mesos l’any tenen la temperatura òptima perque creixi la gespa. A “La ciència del futbol” es parla amb els cuidadors del camp per saber com han aconseguit tenir una de les millors gespes d’Europa. "Quèquicom" també explica qué cal fer per xutar fort i fer una paràbola amb la pilota. Els àrbitres també hi tenen cabuda. Es demostra com la perspectiva els enganya sobretot per veure el fora de joc.

"Quèquicom" trepitja la gespa del Camp Nou. Eudald Morera, director de l’empresa responsable de la cura del camp del Barça, explica com aconsegueixen que hi visqui un prat tan verd enmig de la ciutat. Samantha Vall assisteix a un partit de futbol per veure com respon la gespa i ajuda en les tasques d’arrelament.

A “La ciència del futbol” hi participa l’ex jugador de primera Víctor Torres Mestre. Amb un equip de radars i a l’INEFC Barcelona es mesura a quina velocitat és capaç de xutar la pilota i com es pot fer l’efecte de la paràbola. El preparador físic del Barça, Paco Seirul-ho, dóna les orientacions per xutar amb força i precisió. Sergi Albert, ex àrbitre de futbol, demostra com la perspectiva pot enganyar a l’hora de veure el fora de joc.

“Quèquicom” viatja en globus aerostàtic per explicar els corrents atmosfèrics i en veler per demostrar com és possible navegar contra el vent gràcies a la vela. El reporter Pere Renom pateix una tempesta a bord d’un veler a la badia de Roses. La seva aventura serveix per explicar alguns principis bàsics de la nàutica.

Des del plató, el Toni Mestres, demostra, com es formen els vents tèrmics, quins són els rumbs a vela i quin principi físic permet avançar a vela gairebé contra el vent.

L’Enric Trilla, cap del Departament de Mecànica de Fluids, Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, adverteix que alguns edificis es fan sense haver estudiat les turbulències que poden patir, i això pot ser perillós.

Samantha Vall es vesteix d'apicultora per conèixer el món de les abelles.

El 30% del que mengen els humans es deu a la pol?linització que fan les abelles: sense elles la majoria de vegetals no es podrien reproduir. A més, l'home treu molt profit del treball d'aquests insectes: els pren la mel, la cera, el pròpolis i la gelea reial; però l'apicultor també treballa per a elles, els regala la casa i les porta a on hi ha floració: és un negoci a mitges. Si l'apicultor no fes bé la seva feina, les abelles marxarien del rusc.

En "Un negoci a mitges" l'apicultor Salvador Mallofré obre un rusc fins trobar la reina, sense la qual el rusc deixaria d'existir. Es veu com pon els ous i com neix una obrera. En un rusc hi pot haver fins a 50.000 abelles, però no totes fan mel: només les més velles.

Al plató, Toni Mestres ensenyarà un rusc viu per dins i mostrarà de quin color veuen les flors les abelles.

"Quèquicom" explica per què la mel és tan digestiva i per què s'aconsella prendre-la després de menjar. En realitat, la mel té aquestes propietats perquè és nèctar de flors que ha passat per l'estómac de l'abella, que el regurgita en arribar al rusc. El professor de botànica de la UB Jaume Cambra, que ha assessorat en el reportatge, mostra també com pot saber el consumidor si la mel té la qualitat adequada.

Maria Josep Rosselló, especialista en nutrició i dietètica de la Universitat Ramon Llull, parla de les propietats del pol?len i d'altres vegetals molt rics en proteïnes, com les algues.

Aquesta setmana Quèquicom explica el mareig i el sentit de l'equilibri. Tracta sobre la malaltia de Ménière, que produeix vertigen, i visita després una empresa que fabrica els estabilitzadors de càmera que es fan servir a Hollywood.

Moltes de les grans produccions com "Spiderman 3", "Superman" o la nova entrega de James Bond tenen un peu a l'Hospitalet de Llobregat. La tecnologia desenvolupada per Service Vision és capdavantera en l'estabilització de càmeres de cinema. El sofisticat sistema que fan servir aquestes màquines fabricades a Catalunya s'assembla molt al sentit de l'equilibri dels humans. Però l'equilibri humà és encara molt més perfecte que qualsevol màquina que l'home hagi pogut inventar fins ara.

El vertigen de Ménière és una malaltia que incapacita les persones que en pateixen per fer una vida normal. Aquest era el cas d'una infermera de Terrassa, Cristina Matarín. Durant anys va anar tenint crisis de vertigen que la incapacitaven fins i tot per caminar. Només una complicada operació dels nervis que connecten l'orella interna i el cervell la va poder curar. Per sort, els casos de vertigen de Ménière són pocs, però la majoria de la població ha viscut en alguna ocasió un problema amb el sentit de l'equilibri.

Viatjant amb cotxe o vaixell són pocs els que no han experimentat alguna vegada un mareig. A més de les biodramines, hi ha altres maneres d'evitar-los. Un cert entrenament des de la infància pot preparar el sentit de l'equilibri per quan s'enfronti amb situacions adverses. Però l'equilibri també pot ser font de plaer. Miquel Piris, un dels reporters de "Quèquicom", va fins a Amposta per posar el seu sentit de l'equilibri al límit fent esquí-surf a les aigües del riu Ebre.

"Quèquicom" va a lluitar amb l'aire i ho fa des d'una comarca marcada per la tramuntana, l'Alt Empordà.

El programa de divulgació científica del 33 explica alguns aspectes curiosos de la física de l'aire. Si es deixen anar alhora una fulla de paper i una bola d'acer, quina arribarà abans a terra? Per experimentar directament tant el fregament de l'aire com la força de la gravetat i plantejar hipòtesis, Pere Renom salta en caiguda lliure des de 4.000 metres d'altitud, però no aconsegueix passar dels 200 quilòmetres per hora. Toni Mestres, el científic del programa, n'explica el perquè amb un experiment fet al plató.

Quan en lloc de moure's la persona, qui es mou és l'aire, apareix el vent. Com s'ho fan la natura i els pagesos per resistir la tramuntana? Això es veu perfectament als Aiguamolls de l'Empordà, una autèntica estació de servei per als ocells abans de remuntar els Pirineus. El reporter Pere Renom i els ornitòlegs dels Aiguamolls comparen les captures que s'arriben a fer un dia de tramuntana amb les que es fan un dia sense vent i estudien el desgast físic que pateixen els ocells a causa de la resistència de l'aire. A més, s'explica que la forma i la mida de les ales està relacionada amb la massa corporal dels ocells i la seva forma de vida.

Però, a més d'afectar els ocells, el vent ocasiona una gran deshidratació en les plantes. Des del Cap de Creus s'explica com s'hi adapten algunes espècies autòctones i des del plató es demostra de manera didàctica que el vent té una gran capacitat d'assecar que augmenta com menor és la humitat relativa.

Les formigues autòctones catalanes, els "cuallevats", han de suportar la pressió d'una espècie originària d'Argentina que forma immenses colònies fins i tot en les ciutats. Quequicom visita la casa de famílies afectades. El biòleg Xavier Espadaler, de la UAB, ensenya a la reportera Samantha Vall a reconèixer-les i a trobar formiguers amagats.

Samantha Vall té, a més, l'oportunitat d'agafar amb les seves pròpies mans una joia natural única al món, la peça d'ambre Jorge Caridad, custodiada a Cosmocaixa. En aquell ambre hi han quedat atrapades formigues de fa 20 milions d'anys que curiosament són quasi idèntiques a les d'ara. Socialment, en canvi, han evolucionat i molt, això ha fet que les formigues ho hagin envaït tot.

"Quèquicom" visita una família de Cerdanyola que va escriure al programa perquè no entenen com és que tot i que viuen en un àtic les formigues hi pugen per tot arreu. I és que gràcies a l'enorme fecunditat de la seva reina no és fàcil acabar amb elles. Toni Mestres, el presentador del programa, mostra una reina viva, un animal que s'amaga tan bé que és dificilíssim de trobar si no és desfent tot el formiguer.

A "Formigues: petites grans invasores" es veu com és un formiguer per dins i s'entén per què és tan difícil eradicar-les. Precisament, al Centre Superior d'Investigacions Científiques extreuen els cervells dels insectes per trobar una manera d'afeblir-los fent-los perdre la fam. Però gràcies a aquesta voracitat que les permet menjar de tot, les formigues són els escombriaires del món.

Quina relació tenen el Paral·lel de Barcelona, l'avinguda Meridiana de Barcelona i la platja d'Ocata? La seva vinculació al sistema mètric decimal. Expliquem la història del metre i la seva relació amb Catalunya, ja que just després de la Revolució francesa es va decidir que la nova mesura de longitud es basaria en una fracció del meridià que passa per París i Barcelona.

El reporter Miquel Piris, de la mà dels tècnics de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, aprèn a mesurar distàncies per triangulació. Concretament mesuren la distància entre Montserrat i el Puig Rodó, al moianès, amb els mateixos instruments que van fer servir els científics l’Acadèmia de Ciències de París al segle XVIII. Des del plató, Toni Mestres explica que Eratóstenes va calcular fa mes de 2000 anys la mida de la terra a partir de l’ombra d’un pal també per triangulació.

El reporter Pere Renom baixa dalt d'un rai pel Noguera Pallaresa, visita un dels boscos més vells de Catalunya i té la sort de poder gravar la parada nupcial del gall fer.

El reporter i biòleg Pere Renom navega en un rai pels ràpids del Noguera Pallaresa. Aquest tipus d'embarcació es feia servir per transportar la fusta. El Pallars ha estat, des de l'antiguitat, important per a la producció de fusta ja que té grans superfícies forestals i una extensa xarxa fluvial que en facilitava el transport. El programa s'endinsa en un dels boscos més vells de Catalunya per veure com es descompon la fusta. Molts dels seus arbres fan més de 30 metres d'altura, Toni Mestres des de plató analitza com s'ho fan per fer pujar l'aigua tan amunt. Els boscos vells són també molt rics en diversitat d'espècies. S'assistirà a la parada nupcial del gall fer, un veritable tresor dels boscos pallaresos.

L'arqueòleg Eudald Carbonell mostra en el programa les excavacions d'Atapuerca i explica com eren i com vivien els primers habitants humans de la península.

"Quèquicom" viatja fins a Atapuerca, Burgos, per retrocedir un milió d'anys en la història. En aquesta població hi ha el conjunt de jaciments prehistòrics més important d'Europa. Eudald Carbonell n'és un dels directors i forma part de l'equip que, amb les seves troballes, ha canviat el que se sabia de la història de la humanitat al continent europeu. Al plató, Toni Mestres, demostrarà com treballen els arqueòlegs per determinar com va morir un humà que va viure fa centenars de milers d'anys, examinant-ne els ossos fossilitzats. En aquesta ocasió, el presentador del programa tindrà a l'estudi l'arqueòleg Toni Palomo, que fabricarà una eina que talla sílex i farà foc com ho feien els homes d'Atapuerca.

Per primera vegada, podem veure com es forma l'àrea del llenguatge al cervell d'un nen gràcies a imatges preses amb la ressonància magnètica. A més a més, presenciem una operació de cervell que identifica l'àrea de la parla.

L’Institut d’Alta Tecnologia de Barcelona, a través d’una ressonància magnètica funcional, obté imatges de l’interior del cervell. Per primera vegada han aconseguit fer una seqüència de com s’activen les neurones responsables del llenguatge en nens de fins a tres anys. En aquestes imatges, s’observa com la mielina envolta la neurona a mesura que madura el nen. D’aquesta manera, l’equip del neuròleg Jesús Pujol arriba a la conclusió que durant els primers trenta-sis mesos l’àrea del llenguatge en el cervell ja ha madurat la meitat del que madurarà la resta de la vida.

La mateixa tècnica és útil per evitar que els cirurgians lesionin el cervell dels pacients. S’ha vist que ningú té l’àrea del llenguatge exactament en el mateix lloc del cervell. Per tant, és molt important saber on es troba abans d’una intervenció. Samantha Vall assisteix a una operació de cervell en què el cap de Neurocirurgia de l’Hospital del Mar, Gerard Conesa, elabora un mapa cerebral per no deixar mut el pacient.

Què cal saber sobre el canvi climàtic explicat per reconeguts especialistes de forma amena i entenedora.

L'última dècada ha estat la més calenta dels darrers cent cincuanta anys. Avui dia ja no hi ha dubte que la terra està a les portes d'un canvi climàtic global. Però en què consisteix exactament? Quines conseqüències tindrà?

A "Quèquicom", especialistes destacats expliquen de manera planera quines són les principals evidències del canvi climàtic, per què s'escalfa el planeta, què diuen les prediccions i què es pot fer per combatre'l. Mariano Barriendos, geògraf del Departament d'Història de la UB, analitza com era el clima del passat a partir de registres antics que compara amb els de l'actualitat. La investigadora Anna Sabatés i el biòleg Constantí Stefanascu posen de manifest aquest canvi a partir d'uns peixos i unes papallones procedents del sud que, gràcies a l'augment de la temperatura, ja viuen a territori mediterrani. A partir de les explicacions de Toni Mestres des de l'estudi, l'espectador pot visualitzar amb claredat com l'excés de gasos de l'atmosfera provoca que l'efecte hivernacle origini un sobreescalfament de la terra.

A més a més hi intervenen, Javier Martin-Vide, catedràtic de Geografía Física; Josep Pascual, observador Meteorològic; Paul J. Crutzen, Premi Nobel de Física, M. Carme Llasat, física; Marc Estiarte, investigador; Josep Peñuelas, professor d'investigació i Josep Enric Llebot, catedràtic de Física.

El presentador Toni Mestres mostra les entranyes de la seva casa, un bon exponent d’habitatge eficient. El reaprofitament de recursos naturals com per exemple el vàter sense aigua conformen una casa gens convencional.

La casa de la família Mestres està desconnectada de la xarxa d’aigua potable perquè és autosuficient. No només capta la pluja, sinó que també reaprofita les aigües grises per al reg. L’aigua gris és la que porta sabó, com ara la de rentar-se les mans, la del rentaplats? Al darrera de la casa ha construït una petita depuradora natural que simula la llera d’un riu. L’aigua que depuren les canyes, la fa servir per regar. Però un dels aspectes més curiosos és el seu vàter sec, un inodor que no consumeix ni gota d’aigua i a més transforma els detritus en adob per a les plantes. Tota una façana de casa seva és plena de plaques fotovoltàquies per produir electricitat sense contaminar. A plató explica com és possible obtenir corrent amb els raigs del sol. El presentador de Quequicom Toni Mestres ensenya també el sostre de la casa en el qual les plaques solars escalfen l’aigua. Aquestes són negres per absorbir la radiació solar. A l’interior hi ha uns tubs per on hi corre l’aigua. Un cop calenta, l’acumula en un dipòsit i la fa servir segons les seves necessitats. Toni Mestres és físic especialitzat en meteorologia, i com a científic està molt compromès en el respecte al medi ambient.

Dins la sèrie de programes sobre el canvi climàtic i les seves causes, Quequicom examina els hidrocarburs, que són la causa més important de l'escalfament global del planeta. L'era de l'hidrocarbur s'acabarà de la mateixa manera que es van acabar les anomenades edats del ferro o del bronze. L'home encara la recta final del petroli conduint cotxes de gran consum per anar per ciutat ignorant que això dispara l'efecte hivernacle i el canvi climàtic.

Aquest programa, de manera simple i didàctica, explica tres maneres de generar energia que no fan augmentar l'efecte hivernacle: l'eòlica, la hidràulica i la que es basa en l'hidrogen.

L'hidrogen seria un candidat ideal per substituir el petroli, perquè s'obté de l'aigua i no genera gasos contaminants, però per aconseguir-ne es necessita electricitat. Això vol dir que primer s'han de desenvolupar energies alternatives no contaminants. Una de les que té més futur és l'energia eòlica. Miquel Piris visita un camp d'aerogeneradors per entendre com és possible produir electricitat amb aspes que giren.

Però el vent bufa quan vol, de manera que cal disposar d'energia acumulada per a quan es necessita, cosa que les centrals hidroelèctriques permeten. De fet, la pila recarregable més gran de Catalunya és la central hidroelèctrica reversible d'Estany Gento. "Quèquicom" visita aquesta central enterrada, literalment, sota una muntanya per mostrar com rendibilitza l'impacte de centrals nuclears i tèrmiques.

De tot això i del futur de l'energia al planeta, en parla Joan Ramon Morante, catedràtic d'Electrònica de la UB.

La luminoteràpia, un tractament que ajuda a superar l'abatiment estacional causat per la reducció de les hores de llum pròpia de la tardor i l'hivern. A més, el reporter Pere Renom visita un dels paisatges de tardor més bonics de Catalunya, als Pirineus, per explicar el perquè dels canvis de colors de les fulles. Té a tocar uns quants mamífers salvatges i observa com es preparen per a l'hivern. I després es cabussa davant les costes de Mataró per veure la tardor submarina.

A la tardor s'escurcen les hores de llum. Quina és l'explicació des del punt de vista astronòmic? Quines conseqüències té aquest fenomen en les plantes, els animals i en l'home? Les persones pateixen alteracions lleus de l'estat d'ànim i de la vitalitat. Aquests trastorns es poden pal·liar per mitjà de la luminoteràpia, un tractament suplementari de llum artificial que imita l'espectre solar. Els mamífers comencen a preparar-se per passar l'hivern bàsicament acumulant greix i augmentant la quantitat de pèl. I als arbres caducifolis els canvien de color les fulles. Aquest canvi de coloració és causat per la degradació del pigment verd majoritari, la clorofil·la, que deixa al descobert altres pigments fotosintètics grocs i ataronjats.

Què és la tardor? Quan els raigs solars incideixen perpendicularment en una superfície no només la il?luminen, també l’escalfen. Si l’angle no és recte, l’energia del mateix raig solar es reparteix en una superfície més gran. Al mateix punt hi ha menys intensitat de llum i menys calor que quan la superfície és perpendicular. A l’estiu hi ha moltes hores de llum i al mig del dia arriba perpendicularment, mentre que a l’hivern hi ha poques hores de llum i arriba molt esbiaixadament; per això a l’hivern fa més fred que no pas a l’estiu. La causa és l’eix de rotació del planeta Terra que es troba inclinat 23.5º respecte a la perpendicular del pla on orbiten tots els planetes del sistema solar, l’anomenat pla de l’eclíptica. La Terra descriu una òrbita el?líptica al voltant del sol. El punt en què l’hemisferi nord rep els rajos de manera més perpendicular és el solstici d’estiu (el 21 de juny), i el punt en què rep els rajos solars amb la máxima inclinació és el solstici d’hivern (21 de desembre). Els punts intermedis són els equinoccis de primavera (21 de març) i de tardor (21 de setembre). La tardor és, doncs, el període que va de l’equinocci de tardor fins al solstici d’hivern, durant aquest període l’hemisferi va augmentant progressivament la inclinació respecte als rajos del sol, els dies són cada vegada més curts i la temperatura va baixant.

Per què els boscos canvien de color a la tardor? En realitat els boscos caducifolis que es pinten de colors vermellosos i torrats són un ecosistema que ens agafa una mica de resquitllada als països mediterranis i l’hem de buscar a les obagues més humides, al fons de les valls o a la muntanya mitjana, entre 900 i 1.600 metres d’altitud, especialment als Pirineus. Quan el dia es comença a escurçar les plantes detecten la disminució de la quantitat de llum i comencen a segregar una sèrie d’hormones que són el senyal perquè una substància anomenada suberina s’acumili a la base de la fulla. En concret en una zona anomenada el pecíol, que és la branqueta que uneix la branca amb el limbe de la fulla. Aquesta suberina fa la funció de tap, de tal manera que obstrueix l’entrada de saba dins la fulla, i com que la fulla no rep nutrients inicia el procés de mort. A mesura que les fulles es moren es produeix un procés de degradació dels pigments fotosintètics. El primer que es degrada és la clorofil?la, que dóna el característic color verd. I aleshores apareixen altres colors que ja hi eren, a la fulla, perquè són altres pigments fotosintètics que quedaven emmascarats per la dominància de la clorofil?la. Aquest procés es pot veure molt bé en un mateix arbre. Les fulles comencen a canviar de color pels extrems, mentre les zones més ben innervades conserven encara el color verdós. Quan el procés avança les fulles queden grogues del tot, després marrons, color que indica la necrosi dels teixits i finalment amb un cop de vent cauen; tècnicament el fenomen s’anomena abcisió.

Per què serveixen els diferents pigments de les fulles? Aquest pigments, localitzats a l’interior de les cèl?lules de les fulles, en uns orgànuls cel?lulars anomenats cloroplasts, són mol?lècules capaces de "capturar" l’energia lumínica. Cadascun d’aquests pigments "s’especialitza" a captar cert tipus de llum. Resulta que la llum del sol, malgrat que la veiem blanca, conté tot l’espectre de colors, com podem veure fàcilment quan utilitzem un prisma. Cada color correspon a una intensitat de llum, que es pot mesurar en longituds d’ona. Per fer més eficient l’absorció de llum, les plantes utilitzen sistemes "trampa" anomenats fotosistemes. Els fotosistemes estan formats per un centre de reacció i un complex antena. Cada complex antena consisteix en unes 200 mol?lècules de clorofil?la i unes 50 mol?lècules de xantofiles i carotens. Quan cadascun d’aquests pigments capta un fotó, puja el nivell energètic dels seus electrons. Aquesta energia d’excitació és transferida, per un procés de ressonància, de pigment a pigment, fins que arriba al centre de reacció on se situa una mol?lècula especial de clorofil?la que inicia pròpiament el procés de fotosíntesi. Però les xantofiles i els carotens, no només contribueixen a millorar la captació de llum sinó que sobretot dissipen l’energia d’excitació excedentària en forma de calor i eviten, així, danys importants als centres de reacció. En conclusió els colors que veiem a la tardor són pigments que milloren l’eficiència fotosintètica de les plantes i les protegeixen d’un excés de radiació.

uan hi ha un excés de colesterol a les nostres venes, ens passa com a les canonades: ens podem embussar...

El peix blau conté Omega 3 que modera el colesterol i evita malalties cardiovasculars. Però el peix també du contaminants. Compensa menjar-ne?

Un estudi de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona demostra que els peixos més consumits a Catalunya presenten petites quantitats de contaminants perjudicials per a la salut. Miquel Piris va al mercat a comprar peix perquè l’analitzi el professor Domingo, del laboratori de toxicologia y salut ambiental de la URL. Tot i que els resultats indiquen que el nivell de contaminants és relativament alt en algunes espècies, els experts en continuen recomanant el consum, especialment a persones que tenen alt el colesterol: contenen omega 3.

L’Antoni Balaguer ha rebut aquest consell a la consulta del metge. Però en el seu cas ha estat després de tenir un atac de cor. La seva, com moltes altres malalties cardiovasculars, l’havia provocat una mala alimentació carregada de greixos animals.

Cada cop hi ha més ciutadans conscients de la importància de l’alimentació per a la seva salut. Aquesta presa de consciència ha anat acompanyada de l’arribada al mercat dels denominats aliments funcionals. Un dels elements que més fortuna ha fet és, precisament, l’omega 3. El nutricionista Abel Mariné aclareix què és millor per aportar omega 3: el peix blau o la llet enriquida tecnològicament.

Des de plató, el presentador Toni Mestres aclareix què és el colesterol i què volen dir les expressions “colesterol bo” i “colesterol dolent” i explica com saber quins greixos són bons i quins són dolents per a la salut.

Malgrat que l’Ebre és un dels grans rius més ben conservats d’Europa, és també l’escenari d’un conflicte ambiental entre espècies autòctones i invasores.

Per entendre aquest conflicte anirem en caiac per alguns dels racons més salvatges del riu Ebre amb el reporter Pere Renom. Trobarem nàiades, uns bivalves d’aigua dolça críticament amenaçats d’extinció. Coneixerem el musclo zebra, un invasor que va transformant radicalment l’ecosistema fluvial.

Baixarem fins al Delta, on alguns peixets autòctons, com el fartet i el samaruc, s’esforcen per resistir la invasió d’un altre peixet anomenat gambúsia. I anirem a l’embassament que devora la resta de peixos de l’Ebre de Flix, a pescar el silur, una mena de “monstre” forani.

Mirant com es gasten les soles de les sabates es pot saber si una persona camina bé o malament. Al programa ensenyem quina és la pressió que han de suportar els peus per caminar sense dolor. I el que és més important, l'estudi es fa en moviment dins un espai virtual.

Al centre d’estudi del peu del podòleg Martín Rueda, ja fa anys que s’estudia com actua el peu en moviment. La reportera Samantha Vall es posa en mans del podòleg i descobreix que camina malament, a causa d’un mal encaix dels genolls. Quan es camina, els peus aguanten fins a dues vegades el pes del cos, però quan es fa esport poden arribar a suportar fins a deu vegades aquest pes. Això ho saben molt bé els que han perdut una cama. “Quèquicom” entrevista David Barrallo, atleta paralímpic, que ha perdut un peu i hagut d’aprendre a caminar. La seva manera de moure’s ha canviat i per això també ha de portar una plantilla per mirar d’evitar que la locomoció li afecti altres parts del cos, com la columna o els malucs. A “Tocar de peus a terra” es relaciona l’aparell locomotor humà amb la casa Batlló i la Torre Calatrava, per demostrar que els arquitectes es fixen en l’estructura humana per fer edificis.

Dos equips de joves preparen una competició de robots. Les proves que han de superar els porten a descobrir el món de la nanotecnologia.

La nanotecnologia és una tecnologia que treballa a una escala ultramicroscòpica, mil milions de vegades més petita que un metre. Anirem al Parc Científic de Barcelona i a l’Institut de Ciència de Materials del CSIC per veure com es desenvolupa nanotecnologia de veritat. Veurem algunes de les aplicacions actuals de la nanotecnologia i en descobrirem possibles aplicacions futures que seran revolucionàries. Finalment seguirem els joves en el procés de preparació dels robots i els veurem competir amb altres escolars de tot l’Estat.

Tot comença amb un dolor al pit i una trucada al 061. En aquell moment es posa en marxa tot l’equip del Servei D’Emergències Mèdiques de la Generalitat. El reporter Miquel Piris, segueix la intervenció d’una de les seves unitats per intentar salvar a una persona que ha patit un atac de cor.

Quan s’han realitzat les proves pertinents a dintre de l’Unitat Medicalitzada Avançada, es trasllada el malalt a l’hospital. Els cardiòlegs Xavier Borràs i Joan Garcia de l’Hospital Sant Pau expliquen una de les intervencions que més se sol realitzar en cas d’un atac de cor: l’angioplàstia. En el futur la tecnologia podria impedir gran part dels atacs de cor i, per tant, d’aquestes intervencions. El coneixement de l’estat de les artèries a través de noves tècniques de diagnosi per imatge. D’aquesta manera, les persones que tenen més perill de patir un atac podrien seguir teràpies de prevenció.

Per un refredat es pot perdre el sentit de l’olfacte, però, al contrari del que es pensa, el gust sol quedar intacte. A la UB es treballa per millorar els nassos electrònics que poden ajudar les persones que tenen anòsmia a detectar fuites de gas quan són a casa.

L’Eva fa 5 anys que no sent cap olor. “Quèquicom” la porta a l’Hospital Clínic per fer-li unes proves i s’adona que és molt difícil que torni a recuperar l’olfacte. Ara ha de “viure” de la memòria olfactiva. Qui té molta memòria olfactiva són els perfumistes. La reportera Samantha Vall se’n va a Puig perquè li facin un perfum a mida.

En “L’olfacte: el sentit oblidat” s’intenta despertar aquest sentit anant a sopar a les fosques. D’aquesta manera, l’olfacte i el gust cobren més importància. L’olfacte és l’únic sentit que va directament al cervell i això fa que estigui íntimament relacionat amb els sentiments.

És un element utilitzat i reutilitzat pels humans des de fa mil·lennis i té moltes vides. A més, gràcies a la seva tendència a reaccionar amb l'oxigen i a rovellar-se, el ferro s'ha convertit en un element vital per a la respiració i la vida humana.

Per veure tant la vida del ferro com la vida amb el ferro visitarem una fàbrica siderúrgica on reciclen centenars de tones de ferralla cada dia, que fonen per produir acer. També ens endinsarem en una mina per descobrir la primera vida del ferro, en estat mineral. Coneixerem un escultor que dóna vida al ferro. Descobrirem la importància del ferro per a la vida en la respiració. Finalment, entendrem la vinculació entre la falta de ferro i l’anèmia, i cuinarem un menú ric en ferro que ens ajudi a prevenir-la.

Molts conductors desconeixen que una de les parts més importants del seus vehicles són els pneumàtics. Ens en parlarà el pilot de ral?lis i professor de conducció de l’escola Can Padró, David Abad. En aquest programa de Quèquicom també visitarem la fàbrica que Pirelli té a Manresa per descobrir que sota l’aparença d’un bocí de goma s’amaga un acurat disseny tecnològic pensat per durar molts anys. A Catalunya cada any es llencen 6 milions de pneumàtics usats i, per llei, no se’n pot desaprofitar ni un gram. Descobrirem quines són les opcions que, de moment, s’han ideat per donar una segona vida als pneumàtics.

Anirem a la Fira Internacional d’Aviram de Valls, on veurem centenars de races de coloms diferents. Sabrem com s’ho fan els criadors per obtenir-les. Entendrem què és la recombinació genètica, les lleis de l’herència i les mutacions. I finalment veurem com s’integra tot aquest coneixement per reconstruir l’arbre genealògic de la humanitat.

L’herència és allò que ens transmeten els nostres progenitors: diners, propietats, deutes... i tots els nostres caràcters biològics. El conjunt de tots aquests caràcters constitueix un individu únic i irrepetible, i la informació per “construir-lo” s’hereta d’un òvul i d’un espermatozoide units en la fecundació.

Sorprenentment, una persona no produeix dos espermatozoides o dos òvuls iguals al llarg de tota la vida. Durant la formació de les cèl?lules sexuals, els cromosomes s’aparellen i intercanvien informació en un procés anomenat “recombinació genètica”. Aquesta barreja d’informació és una de les claus que l’herència sigui tant variable. Hi ha, però, un parell d’excepcions a aquesta regla: el cromosoma Y, que s’hereta pràcticament sense recombinar per línia paterna, i el DNA mitocondrial, que s’hereta íntegre per línia materna.

Estudiant-ne les mutacions es pot elaborar un arbre genealògic de la humanitat de desenes de milers d’anys. Els resultats mostren que tots els humans actuals procedim d’un avantpassat comú de fa només uns 100.000 anys aparegut a l’Àfrica. La nostra història es caracteritza per una successió de migracions a partir de les quals vam anar ocupant progressivament els cinc continents i ens vam anar diferenciant en els pobles actuals.

"Quèquicom" va fins a Mauritània, per veure la darrera gran colònia de foca mediterrània i saber què s'esta fent per conservar-la. També navega fins a les Illes Columbretes per visitar un dels últims indrets del nostre mar on va desaparèixer.

Tintín i l'aventura de la ciència En el centenari del naixement del dibuixant Hergé, Quèquicom repassa la ciència que hi ha al darrere de les aventures de l'intrèpid reporter Tintín. Quan l'home va trepitjar la lluna,Tintín ja feia 15 anys que hi havia anat. El reporter Miquel Piris entrevista Andreu Ripoll,que va treballar a la NASA com a enginyer en el programa Apol·lo, per veure si, efectivament, Hergé va anticipar correctament el viatge a la lluna. Per experimentar la ingravidesa, com fa Tintín, Piris se submergeix entre morenes i taurons en un aquari. Més endavant, els professors Manuel Moreno i Ricard Bosch, de la UPC, sotmeten a la prova de la ciència altres situacions que surten en les aventures de Tintín. Per exemple, ¿podia la Castafiore trencar una copa de cristall amb la potència de la seva veu? Toni Mestres intenta superar la soprano amb l'ajuda d'un altaveu capaç d'assolir altes freqüències i explica la manera com, des de casa, qualsevol pot provar de fer petar una copa.

És possible arribar a trobar atractiva la suor d’una altra persona? Miquel Piris aconsegueix trobar diverses voluntàries disposades a olorar la seva suor. Algunes de les noies estan ovulant i altres estan en plena menstruació. Variarà la seva percepció segons el moment del seu cicle hormonal?

L’investigador en medicina sensorial Josep de Haro dirigeix aquesta experiència, a la qual es va sumar la germana del reporter.Canvia la sensació de l’olor amb els lligams genètics? Els resultats són sorprenents. L’olfacte és un dels sentits crucials tant en la seducció dels éssers humans com en la de la majoria d’animals. “Quèquicom” prova com una papallona va a la recerca de la seva parella guiant-se tan sols per les feromones.

L’altre sentit investigat per “Quequicom” és el de la vista. Els actors dominen molt les estratègies posturals de seducció i les utilitzen per donar vida als seus personatges. Ho expliquen els actors Mone i Xavier Coromina (l’Empar i el Morral de “El cor de la ciutat”).

Però, a més, Miquel Piris i Samantha Vall se sotmeten a una test d’Eye Tracking: un ordinador equipat amb infrarojos segueix el moviment dels ulls dels dos periodistes per descobrir en què es fixen homes i dones de manera involuntària. Si a la imatge hi ha contingut eròtic, l’efecte és encara més diferenciat i sorprenent.

Al plató, Toni Mestres explica quina relació té el que mengem i l’estrès amb l’olor corporal.

Robert Schuman va deixar el piano i es va dedicar a compondre perquè la seva mà no responia a les ordres que li donava. Això pot passar a qualsevol persona que repeteixi un gest de precisió moltes vegades. Quequicom explica què és la síndrome compartimental i la distonia focal.

Per arribar a fer les acrobàcies que fan al Cirque du Soleil cal assajar moltes vegades un mateix gest. Quèquicom assisteix als assajos i parla amb la fisioterapeuta del Cirque du Soleil per saber els tipus de lesions que pateixen. Aquestes lesions coincideixen amb les que poden tenir els músics que es passen moltes hores tocant un instrument.

Al CAR, els doctors Antoni Turmo i Jaume Rosset fan unes proves musculars a un pianista que ha hagut de deixar de tocar, ja que no pot suportar el mal que li fa l'avantbraç a l'hora de tocar les tecles: durant la gravació del programa s'assabenta que pateix la síndrome compartimental.

"Els mals dels artistes" també va a Terrassa, on hi ha l'únic centre d'Espanya especialitzat a curar la distonia focal. És una malaltia cerebral que pot passar sempre que es repeteix un gest de precisió moltes vegades. Des del plató, Toni Mestres ens parla de la història de Robert Schuman i ens fa una explicació científica de la seva malaltia. Samantha Vall coneix un pianista que li ha passat el mateix que a Schumann i també presencia una classe de recuperació, en aquest cas d'un cirurgià.

"Quèquicom" descobreix els secrets dels àcars i el pol·len, causants de les al·lèrgies primaverals, i investiga l'origen del refredat del nostre reporter, en Miquel Piris.

Els àcars es troben per tots els racons de la llar alimentant-se de les restes de pell que es perden cada dia. Quèquicom va a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona per veure’ls de prop.

L’al·lèrgia als àcars augmenta sobretot durant l’època de pluges per l’increment d’humitat. Les al?lèrgies al pol·len, en canvi, es donen més durant la primavera i el començament de l’estiu. Aquestes estacions són èpoques temudes pels milers d’al·lèrgics que viuen a Catalunya. El Miquel Piris en podria ser un i la doctora Ana Cisteró, Presidenta de la Societat Catalana d'Al3lèrgia I Immunologia Clínica, investiga si el constipat que el reporter arrossega des de fa setmanes té a veure amb el cicle reproductiu dels arbres que l’envolten.

També visita la doctora Jordina Belmonte a la Universitat Autònoma per esbrinar com s’ho fan per comptar els grans de pol?len que hi ha a l’aire i així, prevenir els al·lèrgics dels perills que els esperen.

Al plató, Toni Mestres parla de les al·lèrgies creuades; per exemple, qui sigui al·lèrgic al tomàquet descobrirà què més podria rebutjar.

A la Garrotxa hi ha una cinquantena de volcans. Tots apagats, però si es despertessin farien una bona destrossa, perquè la població viu, literalment, entre els volcans. A través d'una simulació d'erupció del volcà Croscat, d'Olot, es veu com els seus efectes arribarien fins a les illes britàniques.

Tot i que som capaços de veure infinitat de colors, ens costa molt recordar-los i reproduir-los. Avui aconseguirem reproduir el color del “Quèquicom”. Coneixerem Josep Giribet, artista i expert multimèdia afectat de daltonisme. I veurem quina tècnica ha desenvolupat per poder pintar normalment.

Els humans som capaços de distingir uns 10 milions de colors. Aquesta capacitat ha propiciat que els incorporéssim en la cultura com a símbols de tota mena. A diferència, però, d’altres percepcions com el gust o l’oïda, recordem els colors amb molta dificultat. Tampoc no ha estat fàcil aconseguir els pigments dels milers de colors de què disposem actualment i l’èxit el devem especialment a la indústria química moderna. En qualsevol cas només calen tres colors per aconseguir-los tots. I aquests tres colors anomenats “primaris-llum” no ho són per una qüestió arbitrària sinó fisiològica: els nostres ulls tenen tres tipus de cons a la retina amb els quals capten la llum de color vermell, verd i blau (RGB) i és en el cervell on es formen, per combinació d’aquests tres, la resta de colors. Aquesta propietat és molt pràctica i en traiem profit en la televisió o en la impressió. Tanmateix, hi ha una disfunció congènita coneguda amb el nom de “daltonisme” que afecta un 8% del homes i un 5%0 de les dones i que consisteix en una alteració dels cons de tal manera que es confonen alguns colors, especialment els verds i els marrons. La diagnosi del daltonisme no s’ha aplicat sistemàticament a les escoles fins fa ben poc i els codis i senyals basats en colors no tenen en compte aquesta part tan important de la població. En alguns casos, la infografia es revela com una eina útil per treballar amb els colors sense veure’ls del tot bé.

És bo o dolent prendre el sol? Avui dia és un dels costums més practicats a l’estiu, però tot i que és una activitat molt agradable suposa un perill per la pell i els ulls. Quèquicom descobreix quines són les causes d’aquest perill i les precaucions que s’han de prendre per poder gaudir del sol sense riscos.

Samantha Vall es passeja per la Barceloneta amb el dermatòleg Ramon Grimalt per explicar què vol dir exactament el factor de protecció i com es pot saber quin tipus de pell té cadascú.

A la Universitat de Barcelona, Iolanda Sola, responsable del grup de radiació solar, explica que a la zona de Catalunya és un dels llocs on la capa d’ozó és més gruixuda, això, però, no és garantia que aquí ens afectin menys els rajos ultraviolats. A plató, Toni Mestres, munta una taula de billar per explicar com la capa d’ozó deixa passar els rajos que fan posar la pell vermella i morena.

El Sol, però, no és només un enemic per la pell, els ulls també s’han de protegir correctament per tal d’evitar danys oculars que podrien arribar a derivar per exemple en unes cataractes. Per això, cal utilitzar ulleres de sol de qualitat amb un bon filtre solar. La Samantha viatja en golondrina amb l’òptic Oriol Cusó per comprovar diferents filtres d’ulleres. També es fa una prova d’enlluernament per comprovar el seu grau de sensibilitat a la llum solar i descobreix que les ulleres que porta li fan molt mal a la vista. El presentador també ensenya com es produeixen les cataractes quan la llum rebota sobre l’ull.

om vivia un català ara fa 7000 anys? En el darrer capítol de la temporada de Quèquicom, Miquel Piris assisteix a un curs de supervivència a la Draga de Banyoles, el jaciment neolític més important de tota la península, de la mà de l'arqueòleg Antoni Palomo. El reportar aprèn a construir una cabana neolítica; a fer foc fent xocar dues pedres; a fer una falç, segar blat, fer la farina i finalment un pa tal i com ho van fer aquests primers pobladors del llac de Banyoles.

La Samantha Vall viu dos cops l’incendi d’una casa i constata com l’ús de materials retardants pot salvar vides. A més, fa un curs per apagar focs i se sotmet a proves de realitat virtual per dominar el pànic.La prevenció del foc comença en l’elecció dels materials de decoració ja que molts són altament inflamables. Actualment, però, s’estudien materials nous per, almenys, tenir temps de sortir de casa.

Però la reportera del “Quèquicom” també fa de detectiu. Dues habitacions idèntiques cremen de manera diferent, segons si l’incendi és fortuït o provocat amb algun accelerant. La Samantha Vall ho experimenta a l’empresa APPLUS on les flames devoren en pocs minuts dos habitacles. Allà, amb el Pau Gabarró, expert investigador d’incendis, s’aprèn com les marques que deixa el foc donen moltes pistes per saber com ha començat.

Per saber com el pànic afecta una persona que viu un incendi, l’equip de realitat virtual de la UPC ha ideat un nou programa de visió per computador. La reportera del “Quèquicom” fa de conillet d’índies i n’extreu que la seva actuació davant del foc és errònia. Finalment, s’apunta a un curset d’extinció d’incendis. Allà aprèn que moltes vegades l’aigua no és la millor opció per apagar un foc.

Al plató, el Toni Mestres explica, entre altres coses, quines condicions s’han de donar perquè una fuita de gas produeixi una explosió.

La Unió Europea ha suspès la pesca de la tonyina vermella perquè és a la vora de l'extinció. I la revista "Science" diu que l'any 2048 podria deixar d'arribar peix als mercats perquè s'estan exhaurint la majoria de les espècies comercials. El "Quèquicom" analitza, des d'un punt de vista científic, el futur del sector de la pesca. Quines mesures s'haurien de prendre? Hi som a temps?

Pere Renom s’embarca amb un pescador artesanal de Badalona: el resultat de la pesca és ben magre. Ramon Franquesa, professor de la UB i autoritat mundial en bioeconomia, adverteix que el que passa a Badalona també està passant a la resta del planeta: la pesca s’esgota. Francesc Sardà i Jordi Lleonart, biòlegs de l’Institut de Ciències del Mar i de la FAO, afirmen que s’ha ultrapassat el límit del que poden suportar les poblacions marines, ja que se les pesca abans de la maduresa sexual. Xavier Pastor, de l’organització conservacionista Oceana, denuncia l’ús de xarxes de deriva i la vulneració de les lleis per part, sobretot, de la pesca de ròssec.

Des del plató, Toni Mestres mostra d’una manera molt visual la reducció de peix que hi ha hagut als caladors en els darrers anys i es pregunta si l’aqüicultura pot resoldre el problema de la sobreexplotació. Dolors Furones, especialista en granges de peixos, explica que el problema és que el mercat demana espècies carnívores, com les orades. Per criar un quilo d’orada calen deu quilos de peix, Ara com ara, l’aqüicultura és només un complement de la pesca extractiva.

La solució passa, segons tots els experts consultats per “Quequicom”, per aplicar fortes regulacions que, encara que portin a una crisi a curt termini, han de permetre assegurar la vida als peixos i als pescadors a llarg termini.

Investiguem els límits del cos humà sota l'aigua en apnea i en immersió amb botelles. El rècord mundial d'apnea és capaç d'aguantar set minuts sota l'aigua sense respirar. Luis Martínez, un dels campions de Catalunya d'apnea, se submergeix en una piscina instal?lada en un plató de TVC per intentar batre el seu rècord personal.

També al plató, el presentador del programa, Toni Mestres, ens demostrarà com canvia el ritme cardíac submergint tan sols la cara sota l’aigua. A més, el reporter Miquel Piris fa una immersió amb botelles a Begur i és a punt de patir un accident de descompressió. Veurem com se’n surt.

També anirem al Centre de Recuperació i d'Investigacions Submarines de Barcelona, més conegut per CRIS, on en Miquel i el doctor Jordi Desola es recomprimiran dins una cambra hiperbàrica hospitalària. Entre d’altres coses, veurem com els afecta a la veu.

MIDA: 275 megues

És cert que les dones no saben llegir els mapes? Samantha Vall s'ha d'enfrontar a un campió en curses d'orientació. En aquest capítol ho aprèn tot sobre els mapes, com es fan i com s'interpreten. També posa a prova un nou sistema de la Creu Roja per trobar persones que tenen Alzheimer que es basa en el GPS.

Quèquicom acompanya un equip d’investigadors dels CSIC que troba traces de diferents drogues en les aigües del Llobregat, on arriben a través de l’orina humana. Els científics estan convençuts que trobaran partícules de cocaïna a l’aire de Barcelona. La cocaïna és la segona droga més consumida a Catalunya, mentre que el cannabis o marihuana és la primera.

Es pot dir que la coca és una droga dura i el cannabis és un droga tova? És pot dir que la maria és innòcua ja que es pren amb finalitats mèdiques? Quines són les conseqüències d’aquestes substàncies sobre el cervell? Quan temps dura l’efecte? Quan i per què es converteix un consumidor en addicte? Quequicom formula aquestes preguntes a Rafael Maldonado, investigador de la Universitat Pompeu Fabra. L’equip del doctor Rafael Maldonado ha descobert en rates que la cocaïna modifica la morfologia del cervell. Les connexions canvien i això repercuteix en la personalitat de l’individu, que es torna més visceral i perd la racionalitat i els sentiments. Samantha Vall entrevista Jonathan, un home de 29 anys que durant 12 anys va consumir tot tipus de drogues, fins al punt de perdre els records de la seva infantesa. En la seva recuperació han tingut un paper fonamental els seus pares. Ara, un cop desintoxicat, nota que ha perdut agilitat mental. Al plató, Toni Mestres explica per què les drogues són capaces d’arribar al cervell amb molta facilitat i com la persona cau en l’addició.

Investigadors de la Universitat Politècnica de Catalunya estan a les portes d'un descobriment que podria modificar els hàbits alimentaris de tot el món. Fins ara, la congelació no era un sistema adequat per conservar fruites sucoses com ara les cireres o els tomàquets.

El reporter Pere Renom i l'equip del programa examinen amb lupa els trucs del mag Lari, tant en una actuació en un escenari com amb trucs de prop, però topen amb l'habilitat de l'artista per manipular la percepció visual humana.

Alejandro Maiche, psicòleg de la UAB, sotmet en Pere Renom a nous reptes, en què hi pot participar el públic des de casa i posar a prova la seva percepció visual. Però què ens enganya, la vista o el cervell? Toni Mestres ho demostra des de plató amb divertits exemples que no són el que semblen.

El físic del “Quèquicom” explica com el cinema i la televisió aprofiten les particularitats perceptives de la vista per crear una il?lusió de realitat. Renom visita el Museu del Cinema de Girona, i el professor de Comunicació Audiovisual de la UAB Miguel Angel Martín explica com la necessitat de caçar va predisposar els humans a sentir més atracció pel moviment que per les coses estàtiques.

Mostrem com es pot fer ciència fent riure a la vegada. Amb diversos exemples i amb el títol genèric "IgNobel, riure amb la ciència", que fa referència als premis IgNobel, uns guardons que tenen com a premissa fer pensar després de fer riure.

Demostrar que les rates de laboratori poden distingir l’holandès del japonès va valdre al grup del Grup Neurociència Cognitiva UB-PCB dirigit per Núria Sebastian un dels premis IgNobel 2007. La màxima dels premis IgNobel és que primer fan riure i després pensar. Avui esbrinem quina lògica amaga aquest estudi que, d’entrada, sembla un acudit.

El reporter Miquel Piris visita la facultat de Medicina de Lleida per assistir a una classe de pallasso que s’imparteix en aquesta universitat. Allà s’ensenya als metges que l’humor pot ajudar a curar. Aquesta és una de les raons de l’existència dels Pallapupas, una ONG que treballa a l’hospital Sant Joan de Déu i intenta fer més suportable les intervencions a quiròfan i l’estada dels nens a l’hospital. Al plató, Toni Mestres posa en pràctica altres IgNobel com ara el que van rebre els físics Neukirchi i Audoly que explica perquè els spaguettis eixuts sempre es trenquen en tres bocins o més.

"Geobiòlegs", saurís i astròlegs sota la lupa de la ciència. Tenen aquestes disciplines alguna cosa a veure amb el mètode científic? Pere Renom acompanya un saurí que vol fer un pou i troben aigua. Casualitat, poders o ciència no reconeguda? La hidrogeologia, ciència que estudia les aigües subterrànies, dóna algunes respostes a aquests interrogants.

Una "geobiòloga" utilitza també les varetes de radioestèsia per localitzar unes suposades línies de Hartmann que podrien perjudicar la salut de les persones. Renom n'és testimoni i després visita un professor de Física especialitzat en geomagnetisme (disciplina que estudia els camps magnètics terrestres) per mirar de trobar aquestes les línies suposadament nocives. El reporter consulta també l'astròleg Fèlix perquè li faci la carta astral. Com poden influir els planetes en la vida de les persones? Posteriorment va a veure un astrònom de l'observatori Fabra perquè ho raoni. I Toni Mestres explica des del plató què és, en definitiva, el mètode científic i quins són els límits de la ciència.

Quequicom fa un tour científic per Barcelona. Samantha Vall visita una farmàcia privada de més 4 segles d’història, que és al Jardí Botànic, descobreix una nova manera de mirar els taurons de l'Aquari i fa una visita nocturna als aninals salvatges que van a dormir al zoo.

La reportera Samantha Vall comença la seva passejada científica dalt de l’aeri de Montjuïc, i una vegada arriba a la muntanya ho aprofita per visitar el jardí botànic. Allí aprèn a trasplantar geranis i també descobreix com feien els medicaments fa 400 anys. Visita la rebotiga de la farmàcia de la família Salvador, ara convertida en museu.

A l’aquari, el que crida més l’atenció de la Samantha són els taurons. Els dóna menjar i, una vegada tips, convida un dels reporters del programa, Pere Renom, a nedar-hi. El presentador Toni Mestres porta ous de tauró al plató i també hi té taurons acabats de néixer. Li serviran per explicar-ne la biologia. Però l’oferta científica de la ciutat no acaba quan es comença a fer fosc: al contrari: amb l’ajuda d’uns experts molt especials del zoo, s’aprèn que hi ha un tipus de fauna salvatge que viu a la ciutat i pernocta al zoo. Després d’hores de recerca, finalment localitzen un eriçó de terra que viu lliurement per Barcelona. Com ell, n’hi ha 38 més. Aquest descobriment es va fer l’any passat, després que es rebessin nombrosos avisos de gent que deien que havien vist eriçons urbans.

Quequicom viu el cas del Joel, un nen de 5 anys que necessita un donant de cèl?lules progenitores sanguínies per superar una leucèmia. Ni la seva germana ni cap dels seus familiars resulten compatibles, de manera que la seva vida depèn de que algú hagi donat sang de cordó umbilical amb les seves característiques.

Des de la Unitat d’Oncologia Pediàtrica de l’Hospital de la Vall d’Hebron, de Barcelona, el programa de divulgació científica del 33 explica què és la leucèmia i filma un trasplantament de cèl?lules mare procedents de cordó umbilical. El doctor Sanchez de Toledo aclareix perquè són precisament aquestes cèl?lules les que tenen la capacitat regenerar tot el sistema sanguini d’un malalt de càncer. Quequicom segueix durant set setmanes l’evolució d’en Joel per veure si les cèlules mare arrelen i entra en el definitiu procés de curació. El reporter Pere Renom assisteix també a un part per veure com s’obté la sang de cordó i segueix el tractament que es fa de la mateixa en el Banc de Sang i Teixits. Segons Roser Deulofeu, de l’Organització Catalana de Trasplantaments, Catalunya hauria de triplicar el nombre de donacions de cordó umbilical per poder tractar sense problemes les diferents malalties que es poden curar amb cèl?lules mare, un camp en el que hi ha cada cop més recerca.

Pasqual Maragall té una nova faceta, la de lluitador contra la malaltia d'Alzheimer. L'expresident exerceix de reporter en una visita als laboratoris d'investigació de la Unitat de Memòria de l'Hospital de Sant Pau, on el tracten. Maragall, en la seva visita al laboratori de l’hospital de Sant Pau, entrevista la doctora Teresa Gómez Isla, qui li explica que tot i que el seu equip prova amb ratolins noves molècules que podrien modificar el curs de la malaltia, encara s’és lluny de trobar la manera de curar l’Alzheimer.

Quèquicom segueix també Luís Dueñas, un enginyer i empresari recentment diagnosticat, que és voluntari en un estudi per provar un nou medicament que es fa en el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, PRBB. Aquest tractament es basa en la immunoteràpia, però les incerteses són molt grans, perquè se saben molt poques coses sobre les causes últimes del problema. Segons el doctor Jordi Peña Casanova, del PRBB, la nova vacuna faria que el sistema immunitari fabriqui anticossos contra el pèptid beta-amiloide, que és un dels tòxics implicats en la destrucció de neurones que comporta l’Alzheimer.

En una altra institució, el Parc Científic vinculat a la Universitat de Barcelona, dos equips treballen per bloquejar el pèptid tòxic. Un està dirigit pel doctor Ernest Giralt, que ha desenvolupat una molècula que actuaria a l’interior del cervell. L’altre és liderat per Xavier Fernández Busquets, de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya, que vol aprofitar la nanotecnologia per retenir el pèptid en un dispositiu que es posaria fora del cervell. Dues aproximacions diferents per resoldre una patologia de què encara se sap ben poca cosa.

Jordi Camí, director de la Fundació Alzheimer Internacional, fundada per Maragall, adverteix que si no es troba un tractament efectiu, l’Alzheimer pot arribar a saturar el sistema sanitari ja que el curs de la malaltia és molt llarg i les atencions que necessiten els malalts són molt grans i costoses. Actualment hi ha uns 400.000 afectats en el conjunt d’Espanya i amb el creixent envelliment de la població s’estima que en 15 anys arribarà a 750.000.

Des de l’estudi, Marc Boada explica amb detall el funcionament de les neurones i descriu l’evolució de la malaltia.

Nou de cada deu catalans reben aigua del Ter a casa seva. És un riu que té moltes terminals en els domicilis de les famílies catalanes, ja que prop de 6 milions de persones reben per les aixetes de casa aigua seva. El Ter és el riu català que té una captació més gran d'aigua: des del 1959 més del 50% del cabal acaba lluny de la seva llera.

Prop de 6 milions de catalans al llarg del curs d’aquest riu i, sobretot, de l’àrea metropolitana reben aigua del Ter, sovint barrejada amb la del Llobregat. El reporter del programa Miquel Piris és un d’aquests ciutadans. En aquest capítol comença un viatge a través d’una aixeta de casa seva per descobrir d’on ve, què li ha passat pel camí i com han tractat l’aigua que li arriba.

El biòleg del Centre d’Estudis dels Rius Mediterranis, Marc Ordeix, l’acompanya en aquest viatge per ensenyar-li a valorar la qualitat de l’aigua del Ter al llarg del seu recorregut. A Osona, els nitrats que provenen de la ramaderia són un dels contaminants que més afecten el Ter. A Vic, Ordeix presenta alguns dels milions de treballadors de la depuradora d’aquesta població que es dediquen a netejar l’aigua. El viatge continua fins a la desembocadura, a Torroella de Montgrí, on cada any arriben menys angules. Al plató laboratori del programa, el presentador, Marc Boada, explica la història d’aquests peixos que, després d’haver fet un viatge de més de 5.000 quilòmetres, arriben des del Carib per remuntar el riu Ter.

El reporter Pere Renom assisteix a un espectacle propi d'un safari: el festí de centenars de voltors en una de les zones muntanyoses més extenses i salvatges de la Península: els Ports. També prova de "caçar" l'animal emblemàtic del parc natural: la cabra hispànica.

Els voltors són dels ocells més grossos que hi ha. Tenen tanta envergadura que els resulta molt costós bategar les ales. Per aquest motiu planen i depenen dels corrents d’aire ascendent per volar. Marc Boada explica com es formen els corrents tèrmics i com han d’aprendre a localitzar-los. El programa també descriu les glaciacions, que són el fenomen que explica la presència de fajos i altres arbres centreeuropeus en un paratge de clima mediterrani.

Els rius que neixen als Ports són els més ben conservats de Catalunya. S’hi troben llúdrigues, moltes espècies de peixos autòctons, serps i tortugues d’aigua i molts invertebrats aquàtics: un dels més bonics és la libèl?lula. Renom en captura unes quantes i n’observa el cicle vital.

La ciència normalment entra a la cuina per analitzar el que s'hi fa. L'equip de Ferran Adrià circula en sentit contrari: prenent com a punt de partida la ciència, intenta crear idees i receptes noves. L'objectiu és que els nous coneixements generats puguin ser aprofitats per la societat. Amb el químic Pere Castells, el reporter del programa, Miquel Piris, aprèn, literalment, a obtenir el gust de la terra del Bages: amb un rotavapor n'extreu l'essència gràcies a una tecnologia de destil·lació a baixa temperatura desenvolupada per Alícia (Alimentació i Ciència).

Abans, les vaques feien vint litres de llet al dia, que és la que necessita un vedell. Ara en fan 60. Són atletes de la llet. El “Quèquicom” visita una granja on tot està pensat perquè rendeixin al màxim. Una dieta especial, matalassos de làtex per a les vaques, climatització i silenci.

No arriben mai a veure cap toro, però es passen la vida embarassades per poder fer llet per al consum humà. Però, és bo que els adults prenguin llet o formatge? El catedràtic en nutrició i bromatologia de la UB Abel Mariné explica quines són les indicacions dietètiques de la llet per a les persones adultes i per què n’hi ha que no digereixen bé la llet a mesura que es fan grans. Al plató, el presentador Marc Boada aprofundeix la qüestió de la intolerància dels humans a la lactosa. A “Atletes de la llet” també es veu com s’elabora el formatge a partir de llet crua, amb la col?laboració del formatger Salvador Maura, del Mas d’Eroles, d’Adrall, i Marc Boada explica els processos de fermentació i de digestió microbiana que fan que la llet es transformi en formatge.

El reporter Miquel Piris descobreix les primeres restes de vinya cultivada de la història de Catalunya de la mà del Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona.

Les llavors de raïm trobades a Alcanar tenen una antiguitat de 2.700 anys. Per saber de quina varietat es podria tractar, “Quèquicom” posa en contacte els arqueòlegs de l’UB amb investigadors de la Universitat Rovira i Virgili. L’objectiu és extreure’n ADN i descobrir de quina varietat es tracta.

Al plató, Marc Boada descobreix a través del microscopi un insecte diminut que va estar a punt de destruir tota la vinya europea: la fil?loxera. Però els vins catalans van sobreviure i avui estan considerats entre els millors del món. Miquel Piris visita el celler Mas Martinet per aprendre com es fa un bon vi.

La reportera Anna Lasaga revela els secrets del Piromusical de la Mercè i se submergeix en una pluja de foc amb la colla de diables d'Empúries. Descobrim tota la física, la química i l'artesania de la pólvora i dels focs d'artifici.

“Quequicom” entra en una fàbrica en què hi ha tones d’explosius i s’enfronta al problema de l’electricitat estàtica, que en ocasions ha causat accidents mortals. Marc Boada ho explica a plató i aclareix si un telèfon mòbil pot provocar un incendi en una fàbrica de petards o en una gasolinera.

Per tirar els 20.000 elements pirotècnics que s’enlairen durant un piromusical com el de la Mercè cal disposar d’una tecnologia sofisticada. S’han de fabricar artefactes que volin fins a una alçada determinada i que explotin fent unes figures geomètriques concretes. Això es prova en ordinadors que després sincronitzaran l’espectacle pirotècnic amb la música.

El programa explica també per què s’aconsegueix fer espurnes de colors a partir de determinats elements químics.

Quèquicom repassa els tres pecats capitals de la conducció: l’alcohol, la velocitat i les distraccions.

El reporter Miquel Piris beu fins a superar amb escreix els límits d’alcohol a la sang permesos per conduir i se sotmet a una prova psicològica de reflexos. També mira de superar el test d’alcoholèmia del Mossos d’Esquadra, que l’informen que el seu estat d’intoxicació etílica és tal que ingressaria a presó en cas d’haver-lo trobat conduint. No satisfet amb aquesta experiència, Piris prova d’enganyar un radar dels que té instal?lats el Servei Català de Trànsit. Revesteix un vehicle amb cartró, que segons es diu a Internet hauria d’absorbir les ones de radar, i també utilitza laca per impregnar la matrícula del vehicle infractor amb la voluntat d’enganyar la càmera de Trànsit. També comprova si els radars són capaços de detectar vehicles tan petits com una minibike. Finalment, es dedica a distreure’s parlant pel mòbil i mirant suggerents figures d’anuncis publicitaris. Es compara la seva velocitat de reacció davant d’un imprevist. Al plató, Marc Boada suggereix que els vehicles haurien d’incorporar un “impactòmetre”, un comptador que indicaria l’energia alliberada en funció de la velocitat, de manera que el conductor tindria clara la magnitud de l’impacte en cas d’accident. També explica com funciona un radar i demostra que, en cas d’accident, només pocs centímetres separen la vida de la mort.

Què fer quan al cap d’una criatura apareix una llémena o un poll? Quins productes són eficients i quins no? N’hi ha que puguin ser perjudicials per a la salut? La reportera Anna Lasaga visita una escola de la Vila Olímpica per veure com mantenen una lluita permanent contra l’insecte que els dóna més maldecaps. Seguidament, va a la Facultat de Farmàcia de la UB per esbrinar quins productes naturals o sintètics es poden fer servir per acabar amb la plaga.

Hi ha tres mil tipus de polls, però només un, el pediculus capitis, del qual es mostren imatges en detall, afecta el cap dels humans i únicament pot viure allí. Però, precisament per la seva especialització, acabar amb ell és realment difícil. La parasitòloga Montserrat Portús avalua remeis casolans, des del vinagre fins a la gasolina, i explica les indicacions dels diferents productes farmacèutics. Per la seva banda, la dermatòloga Eulàlia Baselga demostra com s’han d’aplicar i insisteix en la importància de repetir el tractament uns dies més tard per evitar reinfestacions. Marc Boada, des de plató, explica els mecanismes evolutius que permeten que apareguin línies resistents als insecticides, que van lligades al ràpid cicle vital d’aquests insectes.

Quèquicom dedica un programa especial a la gran ventada que va escombrar Catalunya el 24 de gener de 2009 que va causar la mort de quatre nens a més de nombroses destrosses.

Com pot ser que el vent arrenqui la teulada d'una construcció aparentment sòlida? Què és la "ciclogènesi explosiva"? Per què han caigut més els pins que les alzines?

Anna Lasaga visita la Sagrada Família, un edifici que per la seva singularitat queda especialment exposat als vents, per veure com es projecta per aguantar el vent. Li ho explica Carles Buixadé, arquitecte especialista en estructures. Daniel Crespo, professor de física de la UPC, demostra en un túnel de vent com i perquè el vent pot xuclar una teulada fins a fer-la saltar.

Pere Renom, biòleg, acompanya els bombers poques hores després de la catàstrofe i explica les característiques que diferencien els pins dels altres arbres.

Durada: 24 minuts. - Mida: 220 Megues.

Veurem si Indiana Piris aconsegueix sortir d'aquestes galeries fetes pels millors miners d'Europa fa 6.000 anys. I és que el subsòl de Gavà és un autèntic formatge gruyère. A més, aprendrem a fer una mina amb les eines que feien servir aleshores.

Un simple mirall pot fer desaparèixer el dolor d’un membre amputat fent creure al cervell que l’extremitat perduda es mou. Això és una de les coses aparentment impossibles que fan a l’Institut Guttmann. Una altra és aconseguir la recuperació del moviment en persones que han patit una lesió important, però no absoluta, del sistema nerviós. En tots dos casos apliquen tècniques basades en el reforçament positiu per restablir els camins neuronals perduts en un accident.

Quèquicom descobreix com reacciona el cos humà quan perd la mobilitat a causa d’una lesió medul?lar o d’un traumatisme cranial. Alba López és una noia de 19 anys que després d’un accident va quedar tetraplègica. A més, necessitava el suport d’un respirador. Ara ja respira per si mateixa gràcies al procés de rehabilitació neuronal i és capaç de seguir DUES carreres.

El neuròleg de l’Institut Guttmann Txema Tormos explica a la reportera Anna Lasaga que el cervell aprèn millor dels encerts que no pas dels errors. Ho demostra el cas de l’Oscar, un noi de 16 anys, amb un gran grau de lesió a la medul?la espinal que podia fer dubtar sobre la seves possibilitats de tornar a caminar. Ara un robot l’ajuda a fer el moviment correcte de les cames en el moment just en què ho necessita i no abans, de manera que sempre se’l força a progressar. D’aquesta manera, es va refent la connexió neuronal entre el sistema nerviós central i l’extremitat.

La idea de combatre un dolor real amb una imatge virtual la va desenvolupar el metge d’origen indi V.S. Ramachandran i ara s’aplica a tot el món. És sorprenentment eficaç, però encara no està completament explicada científicament.

L'asteroide 2012 DA14 passarà a prop de la Terra el 15 de febrer de 2013. Es tracta d'un objecte de 45 metres de diàmetre que va ser descobert des de l'observatori de La Sagra, a prop de Granada i que s'acostarà fins a 27.600 quilòmetres. És a dir, que passarà per sota dels satèl?lits artificials. L'agència espacial nord-americana ha assegurat que no suposarà cap perill per al planeta.

El moment en què l'asteroide serà més a prop de la Terra serà el divendres 15 de febrer de 2013 a les 20.30 hores, i es podrà veure amb un telescopi d'aficionat com si fos un estel de magnitud 8. "Quèquicom" analitza el fenomen dels meteorits, uns cossos que vénen de l'espai i que són una amenaça per a la humanitat. El programa posarà de relleu els pocs recursos que es destinen a detectar aquests cossos perillosos. Un meteorit petit com aquest podria destruir una superfície com l'illa de Mallorca. ¿És possible detectar-los a temps i desviar-los o destruir-los?

El reporter Miquel Piris visitarà l'Observatori Astronòmic de Mallorca, AOM, on hi ha un dels tres equips més importants de tot el món en detecció i seguiment d'asteroides.

El blat de moro és l’única planta transgènica que té autorització per ser cultivada a Espanya. I el fet és que molts pagesos la trien per la seva resistència a les malures. L’Anna Lasaga fa un viatge pels camps i els laboratoris on s’estudien aquestes plantes per treure l’aigua clara sobre què és un transgènic i quins efectes pot tenir sobre l’ambient i els éssers humans.

Hi participen Joan Serra, tècnic de l’IRTA, i Juli Bergé, un pagès perjudicat per pol?linització de camps de transgènics propers i que ha hagut d’abandonar el cultiu ecològic. Francesc Vilarroya, professor de biotecnologia de la UB, explica com processa el cos humà els productes transgènics per poder-los assimilar. Pere Puigdomènec, director del laboratori CSIC- IRTA, creu que els transgènics són útils i considera excessius els tràmits que es necessiten per autoritzar que un nou transgènic surti al mercat. Aquest és un procés caríssim que limita l’aparició d’algunes varietats que, segons aquests investigadors, podrien alimentar millor a més persones. D’això també es queixa la professora Teresa Capell, que dirigeix un grup de recerca a la Universitat de Lleida que treballa en una pomada vaginal contra la SIDA feta a partir de transgènics.

Al plató, Marc Boada explica com es fa un transgènic i altres aplicacions d’aquesta tècnica.

La intel?ligència té un origen doble, innat i adquirit. El programa tracta el vessant adquirit o entrenat de la intel?ligència en una de les seves manifestacions més evidents: el llenguatge.

Una metàfora per entendre millor el doble origen de la intel?ligència és l’aptitud per jugar a bàsquet. L’altura, fonamental per aquest joc, és innata, està inscrita en els gens des del naixement, però la tècnica, la tàctica i la forma física, igualment fonamentals, depenen de l’entrenament que haguem fet. Semblantment l’estimulació, l’educació, en definitiva l’entrenament, són essencials per al desenvolupament de la intel?ligència. Com que definir-la és molt difícil, potser impossible, convé acostar-s’hi a partir d’alguna de les seves manifestacions, de les quals la més evident i alhora el seu suport privilegiat és el llenguatge. Màrius Serra, el conegut ludolingüista de Catalunya Ràdio i de La Vanguardia i autor d’alguns assajos lingüístics, aplega capacitat innata i entrenament rigorós. Amb Marc Boada, el presentador del programa, explica el procés creatiu amb què arriba a ser tan prolix, i planteja algun repte ludolingüístic als espectadors. El reporter Pere Renom segueix el procés de creació d’un gag del Polònia, un procés on el llenguatge i la creativitat tenen un paper preeminent, i Toni Soler explica què té d’innat i d’adquirit la feina dels guionistes. Finalment, Renom visita L’Antàrtida, una escola de música amb una pedagogia ben original, que, capacitats innates al marge, pretén estimular i educar el llenguatge musical dels nens perquè en surtin adults sensibles i cívics.

Per què cau Montserrat? La reportera Anna Lasaga hi puja per entendre per què es desprenen blocs de roques de milers de tones.

Enginyers de Geocat li ensenyen totes les mesures que es prenen per evitar danys a les persones, des de clavar les roques amb claus fins a instal?lar malles que suporten pesos de deu tones. Però el futur de la muntanya està escrit: el seu desmembrament és inevitable. Això ho expliquen el monjo escalador Ramon Oraníes i el geòleg Isaac Camps, els quals aclareixen també per què Montserrat té aquest relleu tan especial. Tot comença quan a Catalunya hi havia un mar interior i no existia el Mediterrani. El final de la història, a "Quèquicom".

Trens sense conductor i túnels de dos pisos, en l'obra d'enginyeria més complexa de la història de Catalunya.

Amb motiu de la prolongació de la Línia 9 fins a Santa Coloma, el programa de ciència de TVC descriu el sistema de construcció de la línia 9 del metro de Barcelona, que és únic al món: consisteix en un únic túnel dividit en dos pisos per on circulen els trens en un i altre sentit. Un altra singularitat és l'automatisme dels combois sense conductor, teledirigits des d'un centre de control.

Quèquicom viatja al subsòl de Barcelona a bord d'una de les màquines més sofisticades que existeixen al planeta: una tuneladora. Les seves dimensions i potència són tan enormes que fins i tot disposa de menjador i lavabo. El director d'infraestructures subterrànies de la Generalitat, Jordi Jubany, explica al reporter Miquel Piris com s'està realitzant aquesta obra i les característiques que la fan única al món.

La novetat rau, a més, en la construcció de pous que s'endinsen a la terra arribant a profunditats de fins a 60 metres. Allà el túnel es divideix en dos pisos per col?locar-hi les dues vies del tren, una damunt de l'altra. Aquesta nova construcció està integrada en el mateix túnel i permet construir de manera més ràpida i segura.

Miquel Piris també fa un curset accelerat de maquinista de metro. Una feina que, per altra banda, desapareix a la línia 9. Els trens seran teledirigits i se'ls enviarà informació automàtica des d'un centre de control. Es tracta d'una experiència aplicada ja en altres països però que ara també s'implanta a la línia 9, el tram de metro més llarg d'Europa.

La reportera Anna Lasaga prova una crema antiarrugues de darrera generació que s’ha formulat al Parc Científic de Barcelona. “Quèquicom” explica també com es combaten les taques pròpies de l’edat i què es pot fer per tenir una pell ben hidratada. A més, ensenya com funcionen les tovalloletes autobronzejadores.

Infinitec, una empresa d’investigació cosmètica del Parc Científic ha desenvolupat una principi actiu que estimula la producció de col?lagen. Durant un mes, Anna Lasaga s’aplica aquesta crema, que encara té un cost molt elevat perquè fa servir l’or com a vehicle per penetrar a la pell, per provar científicament si efectivament li disminueixen les arrugues, les “potes de gall”. La reportera pregunta a especialistes si realment hi ha diferència entre les cremes segons el preu. En qualsevol cas, tots aconsellen protecció solar i una bona hidratació. I això és el que explica, des del plató, Marc Boada: com actuen les cremes hidratants.

Però, a més d’arrugues, amb l’edat surten taques a la pell que es poden fer desaparèixer amb un làser específic que aplica en la pell de l’Anna, l’especialista Montse Serra. Amb aquesta tecnologia s’aconsegueix cremar les capes més internes de l’epidermis sense afectar la part més externa. Així es recupera la pigmentació original de la zona.

Finalment, Marc Boada explica com les tovalloletes per bronzejar tenen una substància que reacciona químicament amb el mantell àcid gras de la pell i s’enfosqueix, però no ofereixen cap protecció contra el sol.

La reportera Anna Lasaga proposa una ruta turisticocientífica per l’Albufera i assisteix als esforços per recuperar, a partir de llavors antigues, una planta aquàtica extingida a causa de la contaminació de les aigües. L’Albufera és, juntament amb Doñana i el Delta de l’Ebre, un dels aiguamolls amb més presència d’ocells aquàtics.

Unes 250 espècies d’ocells s’aturen o nidifiquen en aquest parc natural, però els herbívors hi estan en recessió. El problema és que les aigües són fosques i no arriba prou llum al fons perquè les plantes aquàtiques visquin.

Ara, la Universitat de València ha aconseguit fer rebrotar una planta autòctona desapareguda, la "Chara hispida", a partir de llavors, que s’havien conservat en el fang de l’albufera. Però aquesta planta no s’hi podrà reintroduir si no es depuren millor les aigües que rep la llacuna. Manolín Marco, barquer i pescador, explica que fa poc més de trenta anys l’aigua era tan transparent que es podia beure. Amb ell, Anna Lasaga captura anguiles i altres peixos d’aquest hàbitat. Amb el naturalista Mario Giménez contempla el sorprenent ritual d’aparellament de l’ànec collverd i recorre les dunes, que s’han salvat de la febre urbanitzadora del litoral.

Al plató, Marc Boada mostra com s’han format les maresmes i com han evolucionat fins al seu estat actual. Boada explica també que la manera d’alimentar-se dels ocells i la quantitat de menjar que hi ha és un reflex de la qualitat mediambiental de l'Albufera.

Les rates transmeten malalties, però alhora són imprescindibles en la investigació. “Quèquicom” les busca en clavegueres i laboratoris.

Les rates són considerades animals fastigosos que associem als entorns més insalubres i bruts. Per aquest motiu, el reporter Pere Renom les va a buscar a les clavegueres de Barcelona on les rates troben una temperatura constant que n’afavoreix la reproducció, aigua abundant per beure cada dia, i un espai lliure de predadors i de la persecució humana.

Però les rates a més necessiten alimentar-se i les clavegueres les forneixen amb una extensa xarxa de carreteres subterrànies de més de 1.500 km de longitud que les condueix als mercats, als magatzems, o als abocadors d’escombraries. En visitem un, acompanyats de tècnics desratitzadors que expliquen l’efecte anticoagulant i retardat dels raticides i les millors estratègies per eliminar les rates. Aquesta aversió es justifica sobretot perquè les rates són vectors d’un pila de malalties infeccioses. De fet, com explica el presentador Marc Boada, la rata negra va ser el vector que va transmetre la pesta negra que a l’Edat Mitjana va matar milions de persones.

Les rates són animals que es troben a la base de la cadena alimentària. Tenen, doncs, un munt d’enemics naturals i una estràtegia per defugir-los són els hàbits nocturns. Renom espera la caiguda de la nit per veure rates en acció en l’entorn rural d’una granja de porcs. L’acompanya l’especialista Roger Vila, que li explica algunes tècniques per descobrir la presència de rates i estimar-ne el grau d’infestació. També comenta les pèrdues ramaderes associades a la seva presència.

Les rates són les nostres veïnes més habituals tant a la ciutat com al camp, aquí i a l’altra punta del món. Però, per molt que ens sorprengui, aquest animal és un nouvingut i, per postres, no n’és un sinó que en són dos. La rata negra (Rattus rattus) és originària de l’Índia i sembla que va arribar a Europa en època romana. La rata comuna o de claveguera (Rattus norvegicus) originària del nord del Mar Caspi va arribar a Europa al segle XVIII. Totes dues han estat capaces d’arribar arreu del món viatjant a bord dels vaixells. Darrere d’aquest èxit expansiu hi ha, a més, una gran facilitat per adaptar-se a tota mena d’ambients i una elevadíssima taxa de reproducció. S’ensenya com diferenciar els mascles de les femelles i se n’explica el cicle reproductor. Marc Boada precisa que l’accelerat cicle biològic de les rates les fa bones candidates per al seu ús en experimentació.

Però rates i brutícia no sempre són sinònims. Renom ho demostra anant al Parc Científic a veure les rates més netes del món, que mantenen en unes estrictes condicions d’asèpsia, com explica Xavier Cañas, per ser utilitzades en recerca de malalties com el càncer, les embòlies cerebrals o les cardiopaties. En conseqüència són alhora els animals més nets i els més bruts, les nostres amigues i les nostres enemigues.

La toxina botulínica és el verí més potent que hi ha a la natura. Tot i això, milers de dones se'n posen a la cara per treure's les arrugues. L'Anna Lasaga investiga com actua el botox i com s'aconsegueix convertir un verí en un medicament amb efectes terapèutics. El botox es va començar a utilitzar per tractar malalties com ara distonies o espasmes facials, perquè el seu mecanisme d'acció és la paralització del múscul on s'injecta.

La suor és una reacció del cos necessària per viure. Sense, moriríem ofegats. Hi ha persones, però, que la pateixen en excés: és el que s’anomena hiperhidrosi.

L’Alba Casals és una persona que pateix hiperhidrosi. Li suen les mans en excés i això ha influït tant en la seva vida personal com professional. “Quèquicom” l’acompanya al dermatòleg perquè li aconselli què pot fer, i descobreix que una de les solucions és l’operació. A aquestes persones no els funciona el nervi simpàtic, que és l’encarregat de regular la temperatura del cos. Tallant part d’aquest nervi queda pràcticament resolt el problema.

La reportera Samantha Vall vol saber com funciona el mecanisme de la sudoració. El Dr. Jordi Desola, expert en salut en medis extrems, li dóna una sèrie de consells per hidratar-se, que, precisament, són contraris a aquells a què tots estem habituats.

Aclimatar-se seria la millor manera de treure un màxim rendiment de nosaltres sense perdre gaire aigua a través de la sudoració. La Samantha Vall es pren una píndola amb un microxip a dins que li dirà constantment a quina temperatura està l’interior del seu cos mentre fa exercici. D’aquesta manera sap si està aclimatada o no. Això ho fa al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat sota la supervisió del Dr. Piero Galilea.

Els mosquits són insectes dotats d’unes capacitats extraordinàries adreçades a un únic objectiu: xuclar la sang. Les seves picades molesten i poden transmetre malalties perilloses. Per això els combatem sistemàticament. El mosquit tigre és un nou enemic. Molts predadors naturals, com les orenetes, els ratpenats, les gambúsies o les libèl?lules, són els nostres aliats en aquesta lluita.

Quèquicom visita el Montnegre per ensenyar a buscar cabirols, genetes, guineus, porcs senglars, salamandres, i aus rapinyaires com el duc. En aquest entorn molt proper a Barcelona també és fàcil trobar monuments megalítics. El parc natural situat entre el Vallès i el Maresme preserva una gran bellesa paisatgística i una notable biodiversitat malgrat els més de 5.000 anys de presència humana.

Què te a veure el tenis amb els babilonis i la maizena? Quin campió és capaç de fer girar la pilota a 5.000 revolucions per minut? I com és que han de ser peludes, les pilotes de tenis?

El tenista Galo Blanco, que va arribar a ser el 40 del món, ensenya a la reportera Samantha Vall a donar diversos efectes a la bola. El vol i el rebot són radicalment diferents segons el cop, la superfície i el pèl de la pilota. La resposta implica la física aeronàutica. Daniel Crespo, de la Universitat Politècnica de Catalunya, ho explica a la pista del Club Tennis Sant Cugat. En el tenis tot està tan controlat que no només es mira la pressió de les pilotes, sinó també el lloc on es juga. A prop del mar, com a Barcelona, hi ha més pressió atmosfèrica i, per tant, la pilota corre menys que a Madrid, que està a 600 metres d’alçada. Marc Boada, el científic del programa, ens fa notar que el sis és el número màgic del tenis. En aquest esport es compta com si fos un rellotge. Per aclarir-ho es remunta a l’antiga Mesopotàmia i passa per l’any solar i el cercle. I de les matemàtiques a la fisiologia. Els colzes i els canells dels jugadors de tenis i pàdel acostumen a patir lesions. El servei mèdic del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat del Vallès aconsella a la Samantha com ha de fer el cop per no danyar les articulacions. L’altre factor és la raqueta, que ha de transmetre la força a la pilota sense retrucs. Per aconseguir-ho, els fabricants apliquen la nanotecnologia i fins i tot hi posen fluids no newtonians. Una maizena densa és un fluid d’aquest tipus: la seva viscositat varia segons la pressió i la temperatura. Hi ha raquetes que tenen un fluid dins del marc que es posa més rígid com més fort és l’impacte. Amb l’ajuda de la tecnologia, jugadors com Andy Rodick aconsegueixen fer serveis a 246 km/h! O sigui que al tenis hi ha més física del que es pensa.

Trenta mil nenes catalanes reben cada any la vacuna contra el virus del papil?loma humà per evitar possibles casos de càncer de coll d’úter. La intenció és erradicar aquesta malaltia a llarg termini. Però tot i que hi ha estudis que indiquen aquesta vacuna podria protegir d’un 80% dels virus que poden causar càncer, alguns científics diuen que no s’hauria d’aplicar una vacuna que no és definitiva. A més, consideren que la incidència de la malaltia és massa baixa per vacunar milions de nenes sanes. A Catalunya moren unes 90 dones cada any pel càncer de coll d’úter. La seva incidència aquí és comparativament baixa, ja que a molts països d’Àfrica i Sud-amèrica és la primera causa de mort femenina.

El coll d’úter o cèrvix és la part inferior de l’úter que connecta amb la vagina. El virus del papil?loma és mil vegades més petit que una cèl?lula i pot arribar amb facilitat a la capa més profunda del teixit de l’úter. Un cop ha arribat a les cèl?lules d’aquesta base, els transmet la informació que les emmalaltirà. L’ADN del virus s’integra al de la cèl?lula sana i aprofita el mecanisme d’aquest per començar a replicar-se. Així, les cèl?lules infectades van pujant a les capes més superficials i causen una lesió cancerosa.

Ara bé, la presència dels virus del papil?loma no és, generalment, causa suficient per generar el càncer de coll d’úter. Ser fumadora, prendre anticonceptius orals o haver parit molts cops hi poden contribuir. El papiloma es pot detectar fent una citologia que determina si és o no una lesió cancerosa. Diagnosticat a temps, el càncer de coll d’úter és tracta, en general, amb pronòstics favorables. D’aquí la importància de les citologies periòdiques.

Científics de tot el món han treballat per aconseguir desenvolupar una vacuna contra el virus. Un dels laboratoris que ha treballat en la creació d’aquesta vacuna és l’Institut Oncològic de Catalunya, que, a més, és considerat per l’Organització Mundial de la Salut centre de referència per a aquesta malaltia. El seu cap d’Epidemiologia, Xavier Bosch, fa molts anys que treballa amb el premi Nobel Zur Hausen.

Per fer la vacuna, al laboratori se han creat una còpia desactivada del virus del papil?loma. Aquesta no porta l’ADN amb la informació que causa la infecció de la cèl?lula, però, en canvi posa en alerta al sistema inmunitari humà que es disposa a eliminar el virus. Ara bé, hi ha moltes variants del virus. La vacuna funciona amb els coneguts com 6 i 11, que són els que causen les berrugues vaginals. A més, també acaben amb els números 16 i 18, responsables d’un 70% dels càncer de coll d’úter.

A tot el món ja s’han vacunat milions de noies però també s’han detectat milers de possibles reaccions adverses.

Coincidint amb la discussió a la Mesa del Parlament de Catalunya de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per prohibir les curses de braus, Quèquicom s'apropa al món dels toros des d'una perspectiva científica. ¿Es pot afirmar, per exemple, que els braus no pateixen perquè segreguen endorfines? ¿Quins òrgans queden afectats per les banderilles i altres eines de matar? ¿Cal distingir entre les corrides amb sang i les festes populars com els correbous on no es fereix l'animal? Hi participen els veterinaris Jordi Vendrell i Jaume Fatjó.

El correbou més antic del qual es té constància històrica data de principis del segle XV a Tortosa. Ara, a Catalunya hi ha 26 poblacions on se celebren festes com el bou capllaçat o embolat. A les Terres de l'Ebre molts pobles tenen correbous fins a tres cops cada dia durant les festes d'estiu. Un grup de veterinaris que hi està a favor fa una revisió de la salut dels animals abans i després de cada acte, en el qual no es pot ferir l'animal. El veterinari Jordi Vendrell assegura que físicament l'animal no pateix i que l'estrès que passa és tolerable. Miquel Piris visita la ramaderia de Pedro Fumadó, una de les tres dedicades a la cria de toros que hi ha a Catalunya. És al bell mig del Parc Natural del Delta de l'Ebre. Allà li expliquen que els toros que es dediquen a correbous viuen en llibertat de sis a vuit anys. Si hi algun exemplar indultat pel seu coratge se li permet morir de vell. Si té aquest privilegi, pot arribar a viure 30 anys. La resta d'animals són sacrificats per menjar. Piris entra a un corral vestit de color vermell per veure si l'ataquen els toros. Es demostra que és un mite, es van apartant cap a un racó. Un toro envesteix quan es troba sense escapatòria o quan alguna cosa o persona que es mou, sigui del color que sigui, envaeix el seu espai. Marc Boada, des del plató, explica que en les corrides el picador i el banderiller tenen la funció de ferir i cansar el toro sense deixar-lo invàlid. Llavors el torero pot fer la seva feina amb menys perill. Boada ensenya les "eines de matar" i mostra quins òrgans travessen per debilitar-lo primer i per rematar-lo al final. Fa dos segles que es maten toros d'aquesta manera. Segons un polèmic estudi del veterinari Juan Carlos Illera, el toro a la plaça no sent dolor perquè segrega grans quantitats d'endorfines. Molts veterinaris estudiosos del comportament animal, com l'etòleg Jaume Fatjó, no hi estan d'acord en absolut. El programa explica, finalment, que els braus i les vaques de llet tenen l'origen en l'ur (bos primigenius), un bòvid ja extingit raó per la qual són variants seleccionades de la mateixa espècie. L'espectacle per a uns o el patiment de l'animal per a altres.

La cerveseria més antiga d'Europa està a Catalunya, té sis mil anys. Quèquicom tasta la fórmula original. Què explica que la cervesa agradi a tantes generacions? Per què després de fer exercici físic ve de gust prendre's una cervesa? Com és que la seva escuma és densa i persistent?

A la Cova de Can Sadurní, al Garraf, s'han trobat les restes de cervesa més antigues d'Europa. Ja en feien fa més de 6.000 anys i els ingredients no són gaire diferents dels que es fan servir ara. La reportera Samantha Vall la tasta juntament amb el director de l'excavació, Manel Edo. Per fer cervesa només calen 4 ingredients: aigua, malta, llúpol i ferment. Depenent de com es combinin, es té un tipus de cervesa o un altre. Quèquicom ensenya a fer-ne a casa amb l'ajuda del mestre cerveser Pablo Vijande, propietari de la microcerveseria del Montseny.

El Dr. Joan Ramon Barbany, professor de fisiologia UB i metge de l'esport, explica que la cervesa és una beguda que es caracteritza perquè té un contingut molt semblant als elements que perdem amb la suor. Té sodi, potassi, magnesi, vitamina B1, zinc i antioxidants. Per això, després de fer exercici físic ve de gust prendre-se'n una. Recomana, però, no prendre's més de dues mitjanes al dia, perquè no s'ha d'oblidar que l'alcohol té efectes no desitjables.

Lager, ale, lambic, la cervesa no és fàcil de classificar. La Samantha Vall rep una classe del sommelier del Bulli, Ferran Centelles, que li explica les diferències organolèptiques que hi ha i la seva relació amb els ferments. Les Lager són de fermentació baixa, que vol dir que fermenten a baixa temperatura, a uns 10 graus i els llevats fan la seva funció al fons del recipient. És una cervesa lleugera. Són les que més es consumeixen al nostre país. Després hi ha les Ale, de fermentació a més temperatura, entre 15 i 20 graus. Els llevats fan la seva funció a la part superior del recipient. Això els dóna més consistència i volum. És la típica cervesa anglesa. I, finalment, hi ha les Lambic, de fermentació espontània, en què els llevats s'incorporen de manera natural. Són els que hi ha a l'aire lliure. Són típiques de Bèlgica. I són més àcides.

DURADA: 32 minuts. - MIDA: 431 MB

"Quèquicom" explica la història del bacteri "Escherichia coli", de tanta actualitat, després dels casos detectats a Alemanya i que han provocat la mort d'algunes de les persones afectades. El programa científic del 33 emetrà el reportatge de Pere Renom i Cari Pardo titulat "Història d'E. coli i altres bacteris". Els bacteris són necessaris per a la vida, sense ells no es podria viure al planeta, ni els humans es podrien plantejar viatjar a Mart.

A partir d'aquest principi general, cal dir que l'"Escherichia coli" és un dels bacteris que els humans tenim en el tub digestiu i és perfectament innocu. Tanmateix, hi ha altres soques d'aquest bacteri pròpies d'alguns animals que poden ser patògenes per a nosaltres i causar des de diarrees lleus fins a la mort.

A partir d'aquí, el programa farà un viatge des de les malalties intestinals, com la de Crohn, fins al Projecte Melissa, de l'Agència Espacial Europea i la Universitat Autònoma de Barcelona, que pretén recrear en miniatura l'ecosistema bàsic de la Terra.

La recerca bacteriana de Pere Renom comença a Collserola en un racó "marcià" secret i vermellós on emana l'àcid sulfúric. Segueix al delta de l'Ebre per veure catifes bacterianes com les que cobrien una bona part de la superfície terrestre ara fa 3.700 milions d'anys i continua en molts altres indrets del nostre entorn en què costa imaginar que hi hagi bacteris.

Mariña és una comercial de 32 anys que, com a conseqüència de l’estrès ha d’anar al lavabo fins a 18 vegades al dia: se li ha desenvolupat la malaltia de la síndrome del colon irritable i la seva vida personal i professional s’han trastocat. El digestòleg Javier Santos, investigador de la Vall d’Hebron, li diu que tant important com el tractament hospitalari és que ella aprengui a relaxar-se amb determinats exercicis físics i de respiració.

Però l’estrès no és forçosament dolent, de fet, és necessari per sobreviure. És l’adaptació evolutiva animal a una situació d’alarma: el cos es prepara per atacar o per fugir. Durant el reportatge, la reportera Samantha Vall, que té vertigen, experimenta l’estrès agut mentre puja a una atracció del Tibidabo. Aquest estrès cessa quan Samantha torna a trepitjar terra ferma. Però l’organisme humà no està preparat per suportar les amenaces psicològiques constants pròpies de la societat moderna. I és que, en ocasions, aquestes amenaces són més internes que externes. Tenir preocupació o angoixa de tant en tant és normal, però patir sempre i per tot no, perquè fa entrar en una impressionant ruleta de les malalties. L’investigador Antonio Armario assegura que l’estrès crònic afecta estructures del cervell fins al punt que fa perdre memòria. Ho estudia amb rates a la UAB. El cap de psiquiatria de l’Hospital Clínic de Barcelona, Joan de Pablo, diu que mantenir la sensació de control és bàsic per no tenir estrès. Ressalta que, contràriament al que es podria pensar, encarar clarament els problemes és un primer pas per resoldre l’estrès, com ho és aprendre a prioritzar les activitats de la vida. En altres paraules, es podria dir que, quan són degudes a l’estrès, les malalties del cos tenen relació amb les malalties de l’ànima i llavors la solució és global.

La resposta fisiològica a l’estrès Quan s’enfronta a un perill, l’organisme es prepara per a l’acció de forma reflexa. D’entrada, augmenta el ritme cardíac, per enviar la sang al cap, on es prendran les decisions i on hi ha el cervell i els sentits principals. Les pupil?les es dilaten i l’oïda i l’olfacte s’aguditzen. Immediatament es tensen els músculs, que ens faran falta per atacar o per fugir. L’aigua i els sucres disponibles es retiren del sistema digestiu, que queda en repòs, i s’envien cap as músculs, que també reben sang de la pell, per això ens posem pàl?lids. A nivell bioquímic, els canvis que han desencadenat aquesta resposta són impressionants: es dilaten els bronquis, el torrent sanguini s’omple d’excitants i d’antiinflamatoris (de la família de la cortisona), fins i tot es prepara l’assimilació ràpida de greixos per quan s’acabin els glúcids. També baixa la sensibilitat al dolor. Estem preparats per al que faci falta. Posar-se en tensió per respondre a determinats reptes és bo i necessari; però hi ha un problema de límits, perquè aquestes armes que hem acumulat es poden girar en contra nostre, sobretot si donem una resposta desproporcionada a signes d’alarma injustificats. És l’estrès negatiu. Quan tenim estrès crònic, els nivells de cortisol es mantenen tot el dia més elevats del normal i no baixen com ho haurien de fer a la nit. Resultat, no dormim bé i, sobretot, secretem constantment unes hormones que poden tenir efectes molt perniciosos a llarg termini. Poden provocar hipertensió, cardiopaties (com arítmia o insuficiència cardíaca), diabetis, angoixa o depressió, disfunció sexual, síndrome premenstrual, defenses baixes, psoriasi, urticària, acne, al?lèrgies, herpes, aftes, contractures, fatigues, mal de cap... No es pot afirmar que qui tingui estrès acabarà malalt per força, però si la persona té una predisposició a l’estrès pot desencadenar la malaltia; i si ja ho està és possible que empitjori. I és que l’estrès és un guardaespatlles molt perillós.

Hadrons, neutrons, quarks o gluons són conceptes de física atòmica relacionats amb un gran interrogant: què és la matèria? “Quèquicom” ho explica de manera clara, concisa i entenedora.

El CERN és un laboratori construït a 100 metres sota terra, a Ginebra, Suïssa, que investiga les propietats d’algunes partícules subatòmiques com els hadrons fent-les col?lisionar mitjançant un accelerador anomenat LHC (Large Hadron Collider). Enrique Fernández, el president del Comitè de Política Científica del centre, explica com funciona la col?lisió de partícules dins d’aquest accelerador de 27 quilòmetres de llarg.

Des del plató, Marc Boada, el presentador de “Quèquicom”, planteja un paral?lelisme de l’LHC. Mira de deduir què conté una caixa negra sense obrir-la, només disparant i analitzant-ne el resultat.

Els àtoms estan formats per neutrons i protons, que alhora s’anomenen hadrons i que contenen altres partícules com els quarks i gluons. Alguns físics que treballen amb aquestes partícules al CERN també argumenten si es podria formar un forat negre i expliquen que estan al límit del coneixement. Ens ho expliquen José Ángel Hernández, investigador de la Universitat de Santiago, i Antonio Pérez Calero, investigador de la UB. A més, el programa també presenta un altre investigador de la UB, Ricardo Vázquez, que s’ha embarcat en un projecte paral?lel a l’LHC que té com a objectiu investigar una partícula en concret que mostri per què l’univers està fet de matèria i no d’antimatèria.

Per què les coses tenen massa? Cristòfol Padilla, investigador IFAE-UAB explica que la partícula de Higgs és fonamental per comprendre que tenim massa i Marc Boada ho explica a plató per mitjà d’una metàfora amb la fama.

Els àtoms només representen el 4% de la matèria de l’univers, la resta és energia i matèria fosca. El reporter Pere Renom parla amb el director del laboratori subterrani de Canfranc (Osca), el físic teòric José Ángel Villar, per esbrinar com pretenen detectar la matèria fosca.

El reporter es fa una anàlisi d’ADN per dissenyar una dieta que compensi nutritivament les carències dels seus gens. Un gen és un codificador de proteïnes. Si falla, pot ser que l’organisme no sintetitzi bé determinades substàncies. Ara la nutrigenòmica identifica els dèficits potencials de cada persona, fet que permet establir dietes específiques.

En Miquel Piris descobreix que no sintetitza prou bé certa proteïna i que l’àcid fòlic, una molècula que hi ha a la verdura, el pot ajudar. A més, podria tenir un problema amb un receptor de la vitamina D i necessita un complement vitamínic que hi ha en el peix blau.

Per seguir els consells del metge, el reporter del “Quèquicom” va a la Fundació Alícia perquè el químic Pere Castells li expliqui com pot cuinar perquè els aliments no perdin nutrients i conservin tot el gust. Així descobreix que la verdura es pot cuinar amb bosses de plàstic, perquè conservi les seves essències, i que la sal s’ha de posar al peix blau després de fregir-lo i no pas abans.

Al plató s’explica el procés de l’osmosi, un intercanvi de molècules provocat per les sals. Marc Boada deixa reposar un ou sense closca en aigua destil?lada. L’ou es va inflant fins que està a punt d’explotar, perquè les sals que hi ha a dins atreuen l’aigua. Si es cuina un aliment en aigua sense ni una mica de sal, l’aigua entrarà dins de les cèl?lules d’aquella substància i durant l’ebullició es rebentaran, i llavors el contingut nutritiu passarà al caldo. En conclusió: si volem un brou consistent, la sal s’hi ha de posar al final, però si el que volem són verdures saboroses, hi hem de posar la sal al principi, perquè l’equilibri de sals entre els vegetals i l’aigua d’ebullició farà que no es dissolgui la substància.

Perquè els bullits no són tan gustosos com els fregits? Això té una explicació química: la reacció de Maillard, que es dóna entre proteïnes i sucres a altes temperatures, superiors a 120 graus. El peix blau que ha de menjar en Piris és més bo si es fa a la planxa amb una mica de ceba. Els sucres de la ceba i les proteïnes del peix reaccionen i agafen un gust semblant al de la caramel?lització. Com que l’aigua bull a només cent graus, no permet la reacció de Maillard.

A la Fundació Alícia diuen a en Piris un truc per no plorar quan es talla la ceba: posar-la cinc minuts abans al congelador. El seu salmó a la planxa s’acompanyarà amb lactonesa, una maionesa feta amb llet ? que pot ser descremada - en lloc de rovell d’ou.

De postres, el xocolater Enric Rovira ofereix a en Miquel Piris uns bombons amb Peta Zetas. Li ensenya el procés de fabricació i li fa comprovar en primera persona les petites explosions que es produeixen a la boca. La curiositat empeny el reporter del programa a visitar l’empresa Zeta Espacial, on Ramon Escolà, director de la companyia, n’hi explica el secret: contenen gas anhídrid carbònic a alta pressió. Per aquesta raó, aquesta llaminadura gasificada explota a la boca quan entra en contacte amb la saliva. El seu creador diu que és el primer caramel interactiu de la història. Ramon Escolà va tenir la idea una vegada quan li van servir whisky amb glaçons de gel antàrtic, que desprenien bombolles. Marc Boada explica que els glaçons de l’Antàrtic contenen gas de molt alta pressió, que s’allibera quan el gel es desfà.

Mida: 300 megues

Avui, mostrem la perfecció de la bicicleta com a màquina. Sota el títol general "Bicicleta: la màquina perfecta", i amb la col·laboració del campió Melcior Mauri, el programa científic del 33 n'oferirà els detalls: consumeix 40 vegades menys que el cotxe i la seva fabricació estalvia 100 vegades més energia que l'automòbil. És també el mitjà de transport més ràpid en distàncies inferiors als 8 quilòmetres i, a més, el seu ús és saludable.

Pere Renom participa en la classe de spinning (bicicleta estàtica) més multitudinària del món per constatar els beneficis sobre el sistema cardiovascular d'aquest esport. Més tard s'inicia en la bicicleta de muntanya (BTT) amb Israel Núñez, 6 vegades campió d'Espanya i campió de la Titan Desert. La BTT és una modalitat molt explosiva i tècnica pel fet que es practica en terrenys molt irregulars. Israel Núñez dedica molt temps a la muntanya per conservar la tècnica, però la major part de l'entrenament el fa a la carretera, on treballa la resistència. La carretera és la disciplina reina del ciclisme esportiu. I un dels grans ciclistes catalans dels últims temps és Melcior Mauri. Especialista en contrarellotge i bon rodador, Mauri va aconseguir 52 victòries com a professional. Sap què és posar el cos al límit. El premi a aquest esforç és que, de vegades, s'aconsegueix ser l'esportista perfecte damunt la màquina perfecta.

Marc Boada explica la relació entre els plats, els pinyons, la potència i la distància que recorre la roda per cada volta de les cames. La pedalada té un punt mort que resta eficiència a la bicicleta i pot causar lesions als genolls. Un inventor espanyol ha resolt aquest problema amb l'anomenat sistema rotor. S'elimina així una de les poques contraindicacions que podria tenir el ciclisme com a exercici físic molt saludable. L'únic risc és perdre l'equilibri i, curiosament, com més corre, més estable és la bicicleta. Això és el que els costa més d'entendre als nens quan comencen a anar en bicicleta.

Marc Boada demostra a plató l'efecte giroscòpic, que fa que un cos en rotació tendeixi a mantenir l'orientació del seu eix en l'espai. Això fa que una baldufa s'aguanti dreta encara que es mogui el terra i explica també que una motocicleta continuï la seva trajectòria fins i tot quan el seu pilot ha caigut.

Melcior Mauri descriu com han evolucionat les bicicletes de competició des dels anys 80 fins a l'actualitat. La bicicleta és el mitjà de transport mecànic energèticament més eficient, no emet gasos ni fa soroll.

El reporter Pere Renom repassa l'evolució d'aquest vehicle amb enginys com el cèlériphere, la draisina, el velocípede o el bicicle fins a la bicicleta pròpiament dita: tant de passeig com de competició.

A la paella hi ha representat pràcticament tot l’arbre evolutiu i l’arròs n’absorbeix tots els sabors. El reporter Pere Renom va al Delta de l’Ebre per aprendre a cuinar aquest plat amb ingredients com els crustacis o la carn d’ànec. Renom prova de segar arròs a mà i de pescar llobarros amb rall. Marc Boada explica perquè l’arròs bomba és més saborós que l’allargat i perquè s’enganxa més. Adverteix també que l’arròs blanc ha perdut tota la vitamina B1 que té l’integral.

Miquel Piris entra a les mines de Bellmunt del Priorat i investiga també els efectes contaminants del plom en les persones i en el medi ambient. El poblat del Puig Roig, al Masroig, es va trobar gràcies al descobriment casual d’una terrissa a sota d’un pi. Va resultar ser el poblat miner més antic de Catalunya, on s’han trobat diferents objectes fets a partir del bronze o la galena.

Nou segles abans de Crist, els homes prehistòrics buscaven filons de galena que picaven, després la convertien en polsim i la posaven al foc. El seu objectiu era aconseguir el plom, entre d’altres coses, per fer bales pesants per a les fones. En Marc Boada fon la galena, que és sulfur de plom, per obtenir el metall i construeix projectils amb tècniques prehistòriques de fundició i amb motlles idèntics als que han aparegut en el poblat. L’arqueòleg Antoni Palomo ensenya en Miquel Piris a fer punteria amb la fona de la mateixa manera com caçaven els ibers. A prop d’aquell poblat hi ha la mina Eugènia de Bellmunt del Priorat, que va tancar el 1972, i que actualment és un centre de turisme industrial. En Ramon Salaet, antic miner dels que picaven les vetes de galena a mà, guia el programa per les galeries galena. En Marc Boada explica que el plom és el més tou i el més pesant dels metalls comuns. La facilitat amb què es pot treballar l’ha fet històricament molt recomanable per aplicacions que requereixen resistència a la corrosió, com per exemple en canonades de conducció d’aigua o per les llaunes de conserva. Però es va veure que era tòxic. El plumbisme o saturnisme causa anèmia i trastorns nerviosos entre d’altres problemes de salut. Per aquesta raó, se’n va prohibir la utilització per aquests usos i també en els additius per a la gasolina. “Quèquicom” recorda la curiosa història de Thomas Midgley, inventor d’aquests additius i també de compostos que originen el forat d’ozó en l’atmosfera. Migdley va morir a mans d’un dels seus invents. On encara s’utilitza plom és en els perdigons de caça que suposen l’abocament de tones de plom en l’entorn. Molts ocells no moren dels trets, sinó pels perdigons que van quedant al fons de rius o llacs i que ells després s’empassen. Raimon Guitart, expert en Toxicologia de la UAB, denuncia aquest perill que afecta greument les zones humides. Actualment el plom ha estat gairebé completament substituït pels plàstics. Però com que també és resistent a l’atac de l’àcid sulfúric, s’utilitza en bateries d’automòbil i en la indústria química. La seva gran densitat fa que sigui opac a la penetració de les radiacions i actualment, es fa servir com a cuirassa en reactors nuclears i generadors de raigs X.

El Montsec és un dels millors llocs del món per fer parapent. La reportera Samantha Vall s’atreveix a sobrevolar una comarca en què es pot fer un prodigiós viatge en el temps: des dels fòssils fins a les estrelles que es van formar fa milions d’anys, justament quan aquells animals s’extingien. “Quèquicom” visita el congost de Mont-rebei i també l’Observatori Astronòmic del Montsec.

El riu Noguera Ribagorçana talla la serra del Montsec i a Mont-rebei ha format un congost que té parets verticals de més de 500 metres d’altura. Passar pel camí de ferradura excavat a la pedra és una experiència que requereix certa valentia, ja que no té baranes i molts metres per sota passa el riu. Però si, sobreposant-se al vertigen, l’excursionista mira les roques, hi pot distingir fòssils de fa 100 milions d’anys: conquilles de mol?luscs, coralls i altres animals marins de quan la Catalunya occidental i central estaven enfonsades sota el mar. Samantha Vall descobreix també plantes úniques d’aquell lloc amb Toni Nievas, educador ambiental de l’Obra Social Caixa Catalunya. I a la cova Colomera, la reportera hi troba restes arqueològiques de fa 7.000 anys.

El programa explica amb maquetes la formació de la serra del Montsec i del prepirineu. La singular orografia i l’orientació cap al sud d’aquesta serra, què és com una gran paella, fa que s’hi formin corrents d’aire calent que pugen amb gran potència. Això ho aprofiten tant els voltors com els parapents.

Quan es fa de nit, el Montsec reuneix les millors condicions per poder observar el cel. Des del modern telescopi Joan Oró, de l’Observatori Astronòmic del Montsec, l’astrofísica Glòria Sala, de la Universitat Politècnica de Barcelona, va detectar el primer dia de funcionament del telescopi el naixement d’una nova a la galàxia d’Andròmeda. Una nova és un explosió termonuclear que es produeix quan una estrella, un cop acabada la seva vida, ha absorbit l’hidrogen d’una altra estrella. Marc Boada compara la Via Làctia, que és la nostra galàxia, amb d’altres de més grans, però que, al capdavall, només són un gra de sorra en l’infinitud de l’univers.

El presentador de TV3, Xavi Coral, va al dermatòleg acompanyat per la Samanta Vall per saber si la calvície es pot evitar. La reportera també assisteix a una operació de trasplantament capilar. A més, el programa dóna consells per cuidar el cabell i explica com es fa una permanent.

Consells de perruqueria És bo rentar-se els cabells cada dia? Com s’ha d’esbandir, eixugar i pentinar? Quan s’ha de tallar? “Quèquicom” en dóna resposta i, a més, descobreix què els passa als cabells quan se’ls arrissa o estira. Els cabells estan fets de queratina, una proteïna. Aquesta substància conté fibres que s’uneixen entre elles per dos tipus d’enllaços químics: febles i forts. Els febles es trenquen amb la humitat, però es reconstrueixen en assecar-se. Això fa que els cabells siguin totalment modelables quan es mullen i tendeixin a recuperar la forma original quan s’assequen. Quan es fa una permanent, es trenquen els enllaços forts que donen la forma definitiva a cada tipus de cabell amb un producte químic. Una vegada es dóna als cabells el pentinat desitjat, es creen nous enllaços forts amb un segon producte químic. Ara la forma serà “permanent”. Tot i això, aquests nous enllaços necessiten un temps per endurir-se. Per això, per no malmetre’ls, cal esperar 48 hores abans de rentar-se els cabells.

El problema, la fixació La resistència dels cabells és molt superior a la imaginada. El presentador de “Quèquicom” Marc Boada ho demostra amb una trena que utilitza per arrossegar un camió de set tones amb l’ajuda d’un altre vehicle de 400 cavalls. I és que un sol cabell pot suportar un pes de 68,2 grams, segons certifica un estudi encarregat per “Quèquicom”. Aleshores, és la calvície motiu de feblesa capil?lar? Els cabells dels calbs no s’han trencat, sinó que han caigut per culpa d’una mala fixació de l’arrel. El programa segueix el cas del presentador de TV3 Xavi Coral, tractat pel dermatòleg, Ramon Grimalt. Xavi Coral té alopècia androgenètica, la calvície més comuna entre els homes i que és hereditària. Actualment, la pèrdua de cabells té solució. Una píndola que es va descobrir en l’observar que els eunucs, homes castrats de nens, no es quedaven mai calbs. Es va relacionar la pèrdua de cabell o alopècia amb la testosterona. Marc Boada explica com s’inhibeix aquesta hormona masculina perquè no afecti els cabells sense que això disminueixi la virilitat.

El trasplantament, una opció alternativa Però hi ha gent que ja no és a temps de prendre’s aquesta píndola i opta pel trasplantament de cabell. És el cas d’en Jesús Garcia, que es posa a la taula d’operacions perquè el doctor Alejandro Camps li extregui pèls del clatell per implantar-n’hi a les entrades. A “Quèquicom” s’explica per què no es perdrà aquest nou cabell: al pèl de la nuca no l’influeix la testosterona. I tot i canviar-lo de lloc, es manté insensible als efecte de l’hormona masculina. El creixement dels cabells té lloc en tres fases: l’anàgena o de sortida a la superfície, la catàgena, on el pèl deixa de créixer, i la telògena o fase de caiguda. Els vasos sanguinis, però, són vitals perquè les tres fases es compleixen. Per això, en un trasplantament de cabell, l’operació només té èxit si aquest sistema de reg s’activa en la zona on s’ha implantat el pèl nou.

El fum del tabac conté més de vuit mil productes tòxics, entre els quals, l’arsènic i la nicotina. “Quèquicom” descobreix les amenaces per a la salut del tabaquisme, una addicció que causa prop de nou mil morts cada any a Catalunya, i segueix el cas d’un home que té disfunció erèctil des dels 24 anys per culpa del tabac.

“Fumadors de tercera mà” Els fumadors no són les úniques víctimes del tabaquisme, també existeixen els consumidors passius, és a dir, persones que inhalen les substàncies tòxiques del fum del tabac generat per altres. És el cas de la Mari Luz Navarro, que només fa tres anys que treballa en un bar de Barcelona, però es passa tota la jornada laboral envoltada de fum. Ella es mostra optimista i no es vol preocupar de com pot afectar la seva salut. Però el reporter Miquel Piris es desplaça al seu bar amb un equip d’investigadors del CSIC per analitzar-ne l’aire i comparar-ne els nivells de contaminació amb els dels carrers de Barcelona i veu que al bar hi ha deu vegades més pol?lució que a la ciutat.

L’Esther Roquer també és una fumadora passiva. Ella no va fumar mai, però va treballar en un bar durant 30 anys inhalant fum de tabac. Com a conseqüència, té una malaltia pulmonar molt greu que la va obligar a abandonar la feina.

Des de fa poc temps també es parla d’un nou grup, el dels “fumadors de tercera mà”. El fum del tabac ho impregna tot i els tòxics que conté persisteixen en l’atmosfera, tot i haver apagat el cigarret. Aquestes substàncies nocives reaccionen amb els compostos nitrogenats de l’aire i produeixen un nou tipus de producte químic molt cancerigen, les nitrosamines.

Efectes nocius del tabac Un estudi recent sobre l’impacte de l’aplicació de la Llei antitabac mostra que una de les substàncies més perilloses dels cigarrets són les micropartícules, ja que poden provocar càncer de pulmó o infart de miocardi. Per saber què pot fer un sol cigarret, Miquel Piris se sotmet a un experiment acompanyat de l’epidemiòleg de l’Institut Català d’Oncologia Esteve Fernández. L’objectiu és mesurar la concentració de micropartícules que hi ha en un cotxe i el resultat és sorprenent: després de fumar un quart de cigarret, la xifra supera més de 300 vegades l’obtinguda dins del bar.

A plató, Marc Boada explica quins efectes té en el cos la inhalació de monòxid de carboni (CO) desprès pel tabac. L’aspiració de CO redueix la capacitat d’oxigenació perquè bloqueja els receptors d’hemoglobina.

Marc Boada també ensenya quins canvis produeix en el cervell la nicotina, i més especialment com afecta les funcions de l’acetilcolina, un neurotransmissor vital perquè es desenvolupin correctament funcions com la contracció muscular, l’aprenentatge o la memòria, segons indica Rafael Maldonado, catedràtic de Farmacologia de la UPF.

El consum repetitiu de nicotina canvia el paisatge cerebral. L’acetilcolina és un neurotransmissor que, en fixar-se als receptors del cervell, produeix sensació de benestar. Però en el cervell d’un fumador, aquesta funció se substitueix per la nicotina, amb la diferència que aquesta substància addictiva, a més d’arribar als receptors del cervell, en crea de nous que n’exigeixen la dosi. Quan es deixa de fumar, aquests nous receptors no desapareixen, sinó que queden adormits. Com a conseqüència, en el moment en què un exfumador torni a fumar i una nova dosi de nicotina arribi al cervell, aquests receptors es tornaran a activar.

Impotència sexual Fumar també pot causar disfunció erèctil. “Quèquicom” recull el testimoni d’un noi que té impotència des dels 24 anys. Els tòxics del tabac fan que l’erecció no es pugui mantenir. D’una banda, les venes tenen menys capacitat de transport de sang i, de l’altra, els cossos cavernosos que en inflar-se provoquen l’erecció perden qualitat. A més, les vàlvules que haurien de retenir la sang en els teixits interns del penis perden eficàcia i l’erecció es poc duradora i flàccida.

El Pirineu és l’únic lloc d’Europa on es reuneixen voltors comuns, voltors negres, aufranys i trencalossos. “Quèquicom” els ha filmat junts a Alinyà, a l’Alt Urgell.

La reportera Samantha Vall viatja a Alinyà, a l’Alt Urgell, per donar menjar als carronyaires en un canyet. Aleix Millet, tècnic de fauna de l’Obra Social de Caixa Catalunya, considera un gran èxit haver recuperat els quatre necròfags propis d’aquest ecosistema excepcional. Es tracta d’ocells que no cacen, només mengen carn morta i per això es classifiquen com a necròfags. Tots formen part d’un grup més gran, els rapinyaires, que són els ocells amb el bec corb i les urpes fortes per subjectar i esquarterar les seves preses. Tot i el seu aspecte, són ocells molt porucs i molt sensibles a l’entorn. Això ha fet que molts hagin desaparegut per efecte de l’home.

Per als rapinyaires, la vista és el sentit més important que tenen ja que els permet localitzar objectius molt petits. “Quèquicom” assistirà als esforços del veterinari Rafael Molina, del Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa, per salvar un ull a un gamarús, un rapinyaire nocturn, que va quedar ferit en xocar contra un cotxe. El programa també serà present a l’hora d’alimentar el xoriguer petit, un ocell en extinció que es cria en captivitat per recuperar-lo.

Per la seva banda, el presentador Marc Boada compara la vista dels rapinyaires amb una càmera digital que conté molts més píxels que la dels humans. És a dir, els ocells en qüestió tenen una quantitat més gran de fotoreceptors a la retina que els permet apreciar més nítidament tots els elements situats al seu camp de visió i, per tant, poden localitzar objectes a gran distància.

Tots els ocells sense excepció es poden ensinistrar. És el que es veu a Cim d’Àligues, on la reportera del “Quèquicom” dóna menjar a un voltor comú i comprova que, tant els ocells diürns com els nocturns, volen en llibertat sense escapar-se. De fet, no els cal volar gaire lluny perquè, com tots els animals, van on poden obtenir l’aliment més fàcilment. En aquest cas, és el guant del seu ensinistrador: el director del centre, Rafael Farriols. El Cim d’Àligues també mostra com caça el falcó, l’animal més ràpid del món, i com s’ensinistra un mussol, un rapinyaire més dòcil.

A plató, Marc Boada resol que els ocells provenen directament dels dinosaures i ho explica a partir d’un fòssil i d’una maqueta en què es veu una mateixa disposició anatòmica de les potes.

La marató és una prova de resistència que porta el cos al límit de l’esforç. El reporter Pere Renom s’entrena durant dotze setmanes per afrontar la cursa amb garanties: la prova d’esforç, l’alimentació, el calçat, l’anatomia, la fisiologia i la psicologia són la clau perquè el corredor pugui fer els 42 km i arribar a la meta amb èxit. El programa, a més, també aconsella sobre la manera de prevenir lesions.

Els primers passos El pas previ abans de decidir participar en una marató és sotmetre’s a una prova d’esforç per detectar possibles anomalies o descartar candidats. Si els resultats són favorables, l’entrenament es pot començar. Però cada prova atlètica en requereix un tipus concret. Josep Ricart, entrenador i maratonià, explica les diferències entre diverses formes d’entrenament, com el “fartlek”, el fons o les sèries. I aclareix també per què no s’entrena mai la distància dels 42 km i escaig d’una marató i només es corre amb dorsal. Igual que les proves d’atletisme, cada persona també un estil propi a l’hora de córrer. És necessari, per tant, adaptar aquestes particularitats al tipus de calçat i també tenir en compte les qualitats d’amortiment de la caiguda i d’estabilitat de la trepitjada de les sabatilles.

El mur dels 30 km Així com la hidratació és essencial mentre es fa la marató, l’alimentació és important durant tot el període d’entrenament: el maratonià ha de cobrir el 50% de les calories amb hidrats de carboni, aliments que donen l’energia al cos en forma de glucosa. Però aquesta font d’energia s’esgota de seguida: després de córrer 30 km o dues hores, el corredor ha cremat tota la glucosa i experimenta un cansament terrible. És en aquests moments quan apareix “la crisi o el mur dels 30 km” i quan el maratonià fa un canvi de combustible i comença a cremar una nova font d’energia, els greixos.

Córrer en excés Després d’una marató, moltes fibres musculars es trenquen. Pere Pujol, metge especialista en maratons, explica a “Quèquicom” per què es produeixen microlesions després d’aquesta cursa. D’una banda, encara que el corredor s’hidrati bé abans i després de la prova, les fibres estan resseques i es trenquen (microlesions per deshidratació). I de l’altra, els músculs xoquen contínuament contra el terra i això acaba provocant microlesions per traumatisme. Però el cos té l’habilitat de regenerar les fibres musculars trencades. Des de plató, en Marc Boada ens explica com ho fa. La fibra queda distesa després d’un sobreesforç. Com a conseqüència, provoca una inflamació, perceptible com un cruiximent, que dóna un senyal d’alarma a les cèl?lules satèl?lits del cos. Aquestes cèl?lules es traslladen al lloc de la microlesió per reparar la zona afectada i es transformen en noves fibres musculars. Sílvia Caminero, fisioterapeuta de l’esport, també ensenya quins són els músculs que pateixen més en el maratonià i com es poden prevenir la sobrecàrrega o les lesions. I és que quan el múscul se sotmet a un excés de treball, es tensa i té menys capacitat de moviment. És per això que cal esperar un dia abans de tornar a fer exercici per evitar que es trenqui.

En definitiva, “Quèquicom” analitza la marató a fons en primera persona tot just dos mil cinc-cents anys després de la llegenda èpica grega que la va engendrar.

Qui no ha volgut mai dominar la veu? “Quèquicom” fa un recorregut per les entranyes de les cordes vocals amb una càmera que entra per la boca i també assisteix a una classe de logopèdia per treure el màxim profit de l’aparell fonador.

La reportera Samantha Vall ha après a cantar en un temps record, tot i no saber res de música. La seva professora Anna Valldeneu, explica que tothom pot aprendre a cantar amb més o menys eficàcia. Però qui realment domina la veu són els cantants de lírica. “Quèquicom” demana a alguns intèrprets del cor del Gran Teatre del Liceu que cantin “Quèquicom” per saber diferenciar els diferents tipus de registres de veu que existeixen.

Els mestres són els que més pateixen problemes de veu. “Quèquicom” segueix la veu de la Cristina, una professora amb problemes a les cordes vocals. La foniatra s’endinsa amb una càmera a l’interior de l’aparell fonador de la professora per saber com es mouen les cordes vocals. Després, amb l’ajuda de la logopeda, la Cristina reaprèn a parlar sense fer-se mal a la gola.

Tothom pot gravar un videoclip? Doncs gairebé. Només cal posar-se en mans de la tecnologia per semblar una Tina Turner. La reportera Samantha Vall ho mig aconsegueix.

Durada: 26 minuts. - Mida: 278 MB

DURADA: 27 minuts. - MIDA: 411 MB

història es torna a escriure gràcies a la tecnologia. Marc Boada pilota un caça republicà en una batalla aèria contra caces feixistes sobre els Monjos, al Penedès. Samantha Vall desenterra les bales i entra en un refugi subterrani construït sota les vinyes durant la Guerra Civil. Detectors de metalls, georadars, cartografia per satèl?lit i recreació d'imatges en 3D són les noves eines que usen els historiadors.

Durada: 28 minuts. - Mida: 385 MB

La bugada perfecta és un repte per a la física, la química i per als reporters de Quèquicom, que aprenen els millors trucs per aconseguir una roba immaculada. Com és possible que el sabó, que s'usa per netejar greixos, es fabriqui precisament amb greixos? Quina diferència hi ha entre el sabó i el detergent? Com usar el lleixiu?

MIDA: 290 megues

Cada cop que el consumidor tria taronges sense llavors perjudica les abelles, ja que aquests insectes provoquen fecundacions creuades entre varietats i apareix la pinyolada. En conseqüència, els agricultors les foragiten. Obtenir mel de tarongina és cada cop més difícil. “Quèquicom” va al País Valencià per veure quines en són les principals espècies i varietats, com se’n fa el suc i com se n’aprofita fins i tot la pell i la polpa per produir energia. També explica com la vitamina C combat els radicals lliures.

De manera espontània, molts cítrics desenvolupen el fruit així que el pol?len toca a les portes de seva part femenina, sense donar temps que es produeixi la fecundació. Com que no hi ha hagut fecundació, no hi ha embrió, és a dir, no hi ha llavor o pinyol, però el fruit madura igualment. Aquest fenomen es diu partenogènesi.

Els agricultors han anat seleccionant varietats de taronges i de mandarines que espontàniament no tenien pinyols. Ara bé, succeeix que les abelles pol?linitzen amb pol?len procedent d’una varietat fèrtil conreada en un camp veí. Aleshores es pot produir una veritable fecundació i apareixen inesperadament taronges o sobretot mandarines amb pinyols. Aquest fenomen s’anomena pinyolada i té conseqüències desastroses pel productor de cítrics, ja que els consumidors refusen els cítrics amb pinyols. La solució adoptada per l’Administració ha estat obligar a instal?lar els ruscos d’abelles a 5 km de distància dels camps de cítrics durant la primavera. A més, permet fumigar els arbres en flor per tal d’eliminar qualsevol insecte. Perjudicar les abelles va comportar una disminució de la pol?linització, que es va haver de resoldre amb l’addició artificial d’hormones vegetals que induïssin el desenvolupament partenogenètic dels fruits. Actualment, però, es tendeix a planificar amb molta cura el conreu de varietats compatibles de cítrics en camps adjacents, però les abelles continuen proscrites i la mel de taronger costa de trobar.

Reproducció per empelts Pel fet de no presentar pinyols, l’única manera de multiplicar les varietats sense llavors és per empelts. Empeltar és unir fermament els teixits interns de dues varietats vegetals de manera que la saba pugui circular entre elles. Un mateix peu o tronc de cítric pot tenir branques empeltades de llimoner, mandarina i taronger simultàniament, perquè tots són del mateix gènere. Pere Renom veu a Alcanar com viveristes com Jordi Sancho apliquen la tècnica de l’empelt.

La vitamina C Coneguda també com E-300 o àcid escòrbic , la vitamina C és un remei contra l'escorbut, una malaltia causada per la manca d'aquesta substància. Aquesta vitamina és essencial per combatre els radicals lliures. Aquests radicals es caracteritzen perquè els manca un electró i, per suplir la carència, el roben a un altre compost de l’organisme. Es produeix així una cadena de robatoris que pot acabar malmetent algun compost fonamental com les defenses. L’ésser humà no segrega vitamina C per si mateix i l’ha d’obtenir de l’exterior. Però les taronges no són els vegetals que tenen més vitamina C i menys encara el suc de taronja, que en perd molta.

Un nou mètode de conservació del suc Les taronges que es descarten per a la seva distribució en mercats s’utilitzen per fer suc. Per conservar-lo, aquest suc se sotmet a un procés de pasteurització. Al centre tecnològic Ainia, de València, han desenvolupat un nou mètode de conservació basat en la injecció en el suc de diòxid de carboni (CO2) en estat supercrític, és a dir, a una temperatura i pressió determinades. Victoria Capilla, del departament d’Enginyeria i Processos d’Ainia, explica que així com els tractaments tèrmics (pasteurització) afecten la qualitat del producte, l'aplicació de CO2 no n'altera les característiques ja que aquest gas s'acaba perdent.

De pell a energia Les restes de pell de les taronges encara contenen proteïnes, fibres vegetals i algun sucre. Per aquest motiu, s’usen per enriquir la dieta del bestiar barrejades amb palla. Però si es fermenten, les pells també poden utilitzar-se per obtenir bioetanol i produir electricitat o combustible per a la maquinària agrària. Per demostrar-ho, Marc Boada ensenya a plató com obtenir energia a partir de quatre llimones.

La Fina sempre havia pensat que era despistada i desorganitzada i sempre li havia costat més que als altres estudiar. Va arribar a pensar que era tonta. Als 40 anys va saber que tenia el trastorn per dèficit d’atenció, el TDAH, una malaltia neuropsiquiàtrica que s’inicia en la infantesa i sol ser crònica. El mateix li passa al Xavier Vela, esportista d’elit i hiperactiu. Tant en el seu cas com en el de la Fina, la medicació ha estat la clau per poder fer una vida normal. “Quèquicom” segueix aquestes dues històries amb el Josep Antoni Ramos-Quiroga, coordinador del Programa Integral de Dèficit d'Atenció de la Vall d’Hebron, que diu que les persones que no s’arriben a tractar “perden oportunitats en la vida”. Al cervell de les persones amb TDAH, hi falten una sèrie de neurotransmissors, de missatgers, que fan que les ordres no arribin bé. Això fa que, sense adonar-se’n, no arribin als objectius fixats perquè els costa acabar el que comencen.

El TDAH és una malaltia poligenètica en què intervenen moltes combinacions de gens i en què no totes les combinacions donen el mateix resultat. La Marta Ribasés, responsable del laboratori de psiquiatria de la Vall d’Hebron, agafa mostres de sang de persones amb el trastorn per trobar-los un medicament a mida.

Samantha Vall coneix l’Aitor, un nen hiperactiu, i la seva metge, Susana Carmona. L’Aitor participa en un estudi de l’Hospital del Mar de Barcelona per comprendre millor el cervell dels nens amb TDAH. Li fan una ressonància magnètica funcional per comprovar quin grau d’afectació pot tenir l’àrea del cervell relacionada amb la motivació que fa que per aquest nen sigui impossible relaxar-se i centrar-se en una cosa. Però el TDAH no és només hiperactivitat, també és falta d’atenció. De fet, els nens hiperactius no passen desapercebuts; en canvi, l’Ainoa, de 10 anys, és una nena molt tranquil·la, però té un dèficit d’atenció important. Li costa molt concentrar-se i, per tant, aprendre. Necessita ajuda específica de pares, mestres i metges. El coordinador del Programa Integral del Dèficit d'Atenció de la Vall d’Hebron, Josep Antoni Ramos-Quiroga, assegura que en casos greus cal una medicació perquè, si no, el nen no pot fer una vida normal.

El TDAH és una malaltia neuropsiquiàtrica que ha de diagnosticar un expert. Els símptomes que dóna solen ser apreciables i els primers de detectar-ho són pares i mestres, però és fàcil confondre’s i cal anar amb compte a l’hora d’etiquetar les persones. Alguns dels símptomes del TDAH -com la falta de concentració o petits oblits- es poden donar de forma aïllada en qualsevol persona, sense que això signifiqui tenir un trastorn. Ara bé, en alguns casos, certs mecanismes neuronals funcionen malament i això provoca dèficits d’atenció continuats. Només els especialistes poden determinar si un nen té TDAH i quin tipus de tractament ha de seguir.

El TDAH i la genètica El cervell s'ha de mantenir en equilibri davant les variables circumstàncies de la vida. En aquest equilibri hi juguen un gran paper la noradrenalina i la dopamina, que són dos neurotransmissors complementaris i que hem de segregar en cada ocasió en la quantitat justa. Hi ha unes neurones que segreguen dopamina i unes altres que estan en altres punts del cervell que segreguen noradrenalina. Les dues substàncies són neurotransmissors, senyals de comunicació entre neurones. S'ha vist que, quan hi ha dèficit de neurotransmissors, el lòbul frontal del cervell no funciona adequadament. En aquest cas, a la persona li costa concentrar-se, li costa focalitzar la seva atenció. Quan, per la raó que sigui, hi ha una descompensació, la medicació pot ajudar a equilibrar la balança. Però no a tots els pacients els funciona igual, com tampoc tothom respon de la mateixa manera als avatars de la vida. I per què? Doncs perquè hi juga una gran paper la predisposició genètica de cada persona, que fa que dos individus donin respostes diferents a circumstàncies aparentment iguals. I aquest és un camp en què encara s'està investigant.

Amb una lupa binocular i un microscopi domèstic qualsevol pot fer un viatge al?lucinant cap al món dels microorganismes, un món habitat per éssers tan estranys que semblen de ciència-ficció. “Quèquicom” va a una masia per observar les coses petites, des dels líquens de les teulades fins als protozous d’una bassa.

Si construíssim una nau en miniatura per visitar el món microscòpic, ens hauríem d’enfrontar amb problemes insospitats. D’entrada, com més petits ens féssim, més viscosa ens resultaria l’aigua, fins al punt que les hèlixs no servirien per avançar. Hauríem de dotar la nau amb solucions ja adoptades pels microorganismes, com els cilis o els flagels, que permeten desplaçar-se per vibració o penetrant en el fluid com un tirabuixó.

Superat això, ens trobaríem davant d’animalons sorprenents, tant pel seu nombre -n’hi pot haver milers en una gota d’aigua de bassa- com per les seves formes, i, sobretot, per la seva voracitat implacable. Però tant, tant si ens semblen monstruosos com fascinants, hem de saber que sense els microorganismes no podríem viure.

Renom i Duro comencen la casa per la teulada. Rubén Duro és un biòleg expert en la producció de documentals sobre la natura, especialment del món microscòpic, i en la fotografia de la natura. Pere Renom recorre amb ell una masia per recollir mostres que, filmades amb lents d’augment, resulten espectaculars. D’entrada, pugen al teulat per buscar líquens, que són una associació de fongs i algues. Els fongs retenen humitat i donen estructura al conjunt i, a canvi, les algues fan la fotosíntesi per obtenir energia del sol. I és que la teulada és un ambient molt dur. Hi fa molta calor a l’estiu, molt fred a l’hivern, no hi ha aigua, i quan plou ho fa de sobte. Com en les muntanyes, el vessant nord de les teulades és més humit que el sud i les diverses espècies de líquens mantenen una lluita pel territori. Al microscopi es distingeixen clarament les hifes o filaments del fong, i les cèl?lules esfèriques de les algues.

L’abeurador o la llei de la selva Del teulat l’aigua baixa fins a l’abeurador dels mas. Un gota d’aigua és un ecosistema comparable a una selva. La puça d’aigua o dàfnia és l’herbívor que s'alimenta de microalgues i bacteris i al seu torn és l’aliment d’una gran varietat de predadors. En la filmació es veu com la larva d’un mosquit, que té unes mandíbules amenaçadores, captura una dàfnia. Els àcars, en canvi, xuclen els fluids interns de les dàfnies mentre encara són vives.

El problema de l’oxigen Les larves de la salamandra respiren per mitjà de brànquies. Les brànquies són ramificades per augmentar la superfície de contacte entre el sistema circulatori de l’animal i l’aigua i facilitar l’intercanvi de gasos, és a dir, l’absorció d’oxigen i l’eliminació de CO2. Però no tots els animals que circulen per una bassa tenen brànquies. Alguns han d’endur-se els seus tancs d’aire. Els nedadors d’esquena o Notonectes es fan un vestit d’aire. Amb els pèls del cos retenen l’aire i el respiren per les tràquies, l’aparell respiratori dels insectes. Les Notonectes són com els cetacis, que viuen a l’aigua però han de sortir a la superfície a respirar. Una altra estratègia per respirar aire sota l’aigua és agafar una bombolla d’aire i emportar-se-la enganxada a l’abdomen. Com ho fa la larva d’escarabat. L’inconvenient és que van torts: els flota més l’abdomen que el cap.

Protozous i rotífers Els protozous són organismes unicel?lulars que mesuren una dècima de mil?límetre o encara menys. Per tant, són tan petits que per observar-los cal el microscopi. El seu nom, d’origen grec, significa “primers animals” (zoo és animal i proto, primer, precursor...) Els rotífers són organismes també unicel?lulars que es caracteritzen pel fet de presentar dues corones de cilis que mouen com si fossin rodes. D’aquí el seu nom. Amb aquests cilis creen corrents i poden filtrar gran volums d’aigua per obtenir les microalgues i els bacteris de què s'alimenten.

La floridura que salva L’aigua de la bassa serveix després per regar l’horta. Renom i Rubén Duro es fixen en una llimona florida. Sembla molt lletja però al microscopi presenta unes imatges espectaculars. Al microscopi s’aprecien els filaments o hifes i els esporangis, unes esferes esponjoses que contenen les espores. Les floridures més habituals pertanyen al gènere Aspergillium, un dels microorganismes més famosos de la història, ja que se n’ha obtingut la penicil?lina, l’antibiòtic que més vides ha salvat. A platós, Marc Boada explica que els australians tenien un greu problema: la femta de vaca no es descomponia i s’acumulava a tones. Els europeus havien dut les vaques però no els escarabats i altres petits organismes que la descomponien. El problema ha estat trobar les línies adaptables a les condicions d’Austràlia. Encara que sigui invisible, el món microscòpic té una incidència molt perceptible en el nostre món.

Gaudí i les formes (Gaudí i les formes de la natura a la Sagrada Família) Les formes geomètriques de la Sagrada Família, analitzades i comparades amb la natura.

La Sagrada Família farà 174 metres d'alçada i serà el monument més pesant de Barcelona, però, curiosament, la majoria de les seves columnes estaran inclinades. Per què? Com s'aguanta la Sagrada Família?

A més, Gaudí és un dels pocs arquitectes de la història de la humanitat que ha estat capaç de concebre una columna completament nova, coneguda com a columna de doble gir. Què vol dir, això, exactament? Com es fabrica?

Per conèixer millor la relació de l'arquitectura de Gaudí amb la natura, el biòleg Pere Renom s'enfila en un bosc de fajos de més de 40 metres d'altura i en compara l'estructura amb la de la nau central del temple, concebuda com un bosc de pedra.

Programa molt interessant, dedicat a aclarir els conceptes bàsics sobre l'energia nuclear. D’una manera entenedora i planera, el programa explica què és la radioactivitat i els esforços tecnològics per intentar controlar-la, a través de diversos reportatges. La reportera Samantha Vall i el geòleg de la UB Manel Viladevall detecten uns índexs de radioactivitat natural 70 vegades superior als de Barcelona, en unes roques que contenen urani, a tocar de l'església de Santa Creu d'Olorda.

També desmenteix coses falses que els periodistes, perquè n’hi ha molts que no hi entenen, divulguen entre el públic. Per exemple: Aclareix que una central nuclear no és, ni pot ser, una bomba atòmica i explica el perquè. També descriu la funció de refredament que fan les famoses torres còniques, que a tots els reportatges les filmen com a problemàtiques i que el fum blanc que fan és vapor d’aigua, totalment inofensiu. El perill radioactiu de les centrals és un altre, invisible i silenciós.

El model energètic actual, basat en els hidrocarburs, té un termini cada vegada més proper. L’esgotament dels recursos i la creixent contaminació ens obligaran a adoptar nous models energètics; en plural, ja que cap font alternativa d’energia no pot fer front, per separat, a l’actual demanda energètica. El futur és, doncs, ben clar: canviar de model energètic i reduir el consum d’energia. Un d’aquests models energètics alternatius és l’energia solar, en els seus dos vessants: fotovoltaic i tèrmic.

Les plaques solars continuen sent relativament cares. En les grans instal?lacions fotovoltaiques s’assagen altres tecnologies per rebaixar costos, com les anomenades plaques solars de concentració. Joan Ignasi Rosell, de la Universitat de Lleida, explica en què consisteixen

Per canviar de model energètic, a banda de desenvolupar la tecnologia, cal educar la societat. A l’escola de Valls El Cor de Maria han introduït diverses activitats relacionades amb l’energia solar, que pretenen fomentar-ne l’ús. En el reportatge, 130 nens col?laboren amb el “Quèquicom” per fer una demostració del funcionament d’una rèplica d’una central termosolar andalusa i els nens de 4t d’ESO expliquen el funcionament d’unes maquetes que ells mateixos han construït.

L’adopció de l’energia solar també pot representar una millora de les condicions ambientals i socials al tercer món. Deli Saavedra, creador de l’ONG Sol Solidari, s’encarrega d’aconseguir finançament per fabricar i distribuir diversos tipus de cuines i forns solars per als poblats africans amb menys recursos. Així s’estalvia llenya, es redueix la desforestació i es facilita la feina domèstica.

Pere Renom visita la Solar Dechatlon, la competició més prestigiosa del món de cases solars. Entre les 17 cases seleccionades, dues de catalanes: la Fablabhouse, dissenyada per l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya i guanyadora del premi del públic, i la LOW3, dissenyada per l’UPC i guanyadora del premi d’arquitectura. Els directors de tots dos projectes, els arquitectes Torten Masseck i Vicenç Guallart, expliquen les aportacions i l’enfocament dels seus projectes.

El presentador Jaume Vilalta explica per què la paràbola és una forma geomètrica que concentra qualsevol ona, mecànica com el so o electromagnètica com la llum. També aclareix la manera com els fotons impulsen els electrons en les plaques fotovoltaiques, és a dir, com la llum genera electricitat.

El naturalista Jaume Sañé ofereix unes imatges espectaculars del tiberi d’uns voltors. Gràcies a una càmera col·locada a l’interior d’un cérvol mort, es veuen aquestes aus necròfagues arrencant amb el seu poderós bec la carn de l’animal mort. “Quèquicom” explica també com es fa per fotografiar animals i la invenció del Velcro, un dels lligams més clars entre natura i tecnologia.

Per poder aconseguir unes imatges des del punt de vista de l’animal, Jaume Sañé ha hagut d’estudiar la natura i inventar-se ginys de tota mena. És autor de la majoria de les imatges del programa “Bèsties” de TV3. Només casa seva ja és un ecoplató ple d’històries. Viu en una masia del segle XIII i allí a la primavera grava la puput quan torna de l’Àfrica i nia sota la teulada. Té gravat el naixement dels polls i “Quèquicom” té les imatges de com s’ho fa el Jaume per poder gravar dins el niu sense destorbar els animals. La caseta de la piscina l’ha transformat en un “bloc de pisos” on fan niu diferents espècies d’ocells. Hi fa forats per facilitar la vida de la fauna autòctona.

També ha recuperat l’antiga bassa de la masia. Allí hi viuen un gran nombre d’espècies aquàtiques que hi han arribat, algunes caminant, com la tortuga autòctona d’aigua, o bé enganxades a les potes dels ànecs, com els ous de l’espinós, un peix autòcton molt petit.

L’home ha aprofitat el que li dóna la natura per treure’n profit. Amb la simple observació de la ploma d’un ocell i d’una llavor que s’enganxa al pèl dels animals es va inventar el Velcro. El presentador Jaume Vilalta explica la història de l’enginyer suís George de Mestral que es va fer milionari amb el Velcro, un invent que se li va acudir mentre treia les llavors que hi havia enganxades al pèl del seu gos.

La càries és una de les amenaces principals de les nostres dents i l’hem de prevenir des de ben petits. Explicarem com ho podem fer. Veurem que la dentició dels mamífers depèn del seu règim alimentari. I coneixerem un dispositiu revolucionari per corregir les malposicions de les dents en menys temps i sense dolor. En el programa intervenen els odontòlegs Emma Fortea i Luis Carrière.

Les dents són les eines amb què accedim als aliments i els preparem abans de digerir-los. Cal que en tinguem molta cura per evitar problemes com la càries, una perforació de l’esmalt produïda per l’àcid dels bacteris bucals. O el carrall, una precipitació de les sals minerals de la saliva mesclada amb altres bacteris. Caries, carrall i ortodòncies són un autèntic problema de salut i de pressupost per a moltes famílies. La flora bacteriana garanteix la salut de la boca, però els dolços fan que passi a atacar les genives i l'esmalt. Una dieta equilibrada i raspallar-se les dents correctament és la millor prevenció. Les malformacions, però, s'han de corregir amb aparells. Quèquicom en presenta alguns dels més moderns.

El raspallat, la millor prevenció L'Adrián un nen de 4 anys arriba a la consulta de la Dra. Emma Fortea, dentista pediàtrica, amb la boca plena de caries. Un cas que podria ser preocupant per la futura dentadura de l'Adrián, ja que les dents de llet serveixen per mantenir l'espai que necessitarà la dent definitiva. A més a més, si la caries arriba al nervi i segueix fins a l’arrel, la infecció afectarà la peça que s’està formant a sota. Però, aquestes caries a què es deuen? Per a Emma Fortea, no només a un excés de sucres, també a una tècnica de raspallat deficient. Perquè els nens aprenguin és bo que al principi els seus pares els raspallin les dents i els marquin la pauta. El nen anirá entenent pero on ha de passar el respall i mentrestant, els pares ajudan a soplir les carències del petit. En el reportatge, la Dra. Fortea practica amb els alumnes de primaria de l'escola CEIP Turó de Can Mates a Sant Cugat del Vallès. Els explica la importància de la prevenció. I es que quan es perd una dent o fins i tot un sol mil.limetre de geniva, ja no hi ha manera de recuperarla.

Perquè els sucres fomenten la caries? En el plató, Jaume Vilalta explica que l'esmalt dental la substància més dura del regne animal. És més dur que l'acer. Però té un punt feble: els àcids se'l mengen. Cada boca te el seu PH, és a dir, un grau d'acidesa determinat. El vinagre, els cítrics o les begudes de cola són àcids, mentre que les clares d’ou i el bicarbonat, son antiàcids, tenen un PH bàsic. Com més àcida és la saliva de cada persona, mes propensió a caries, ja que l’àcid acaba per perforar l’esmalt. Els àcids són producte de la digestió dels sucres per parts dels bacteris que viuen a la boca. Quan més sucres ingerim més àcids generen els bacteris. Un cop perforat l’esmalt es forma un cau pels microbis, que és la càries, i els àcids d’origen bacterià desmineralitzen la dent. Quan la infecció arriba a l’arrel ja és molt difícil salver la peça. Vilalta i la especialista en biomedicina Míriam Martí, demostren en un experiment com la saliva es torna àcida al poc temps d’haver ingerit sucres.

Els volcans de Tenerife han conformat una illa on la lava és la seva protagonista. L’explosió d’un volcà és molt semblant al que passa quan s’esbrava una coca- cola. Amb un guia del Parc Nacional del Teide, Quèquicom s’endinsa en la lava i explora un dels tubs volcànics més grans del món.

El Teide és la muntanya més alta d’Espanya. Ha anat agafant altura a mesura que ha tingut diferents erupcions. És un estratovolcà que encara està actiu. El magma pot sortir de l’interior de la terra de diverses maneres. En la primera i forta explosió es forma el que es coneix com a pedra pómez. Després la lava perd velocitat i se solidifica en forma de grans cristalls, és el que es coneix com a AA i quan la lava ja baixa molt a poc a poc, se li dóna el nom hawaià de Pahoe- hoe. Totes aquestes variacions es troben al voltant del Teide. L’equip del Quèquicom no va poder pujar fins al cim perque hi havia calima. Un fort vent provinent del desert del Sàhara que porta partícules de pols en suspensió. La calima només passa durant 3 ó 4 dies l’any.

El refredament de la lava pot fins i tot arribar a formar tubs volcànics de grans dimensions. La reportera Samantha Vall entra a la Cova del Vent, el tub volcànic més laberíntic del món. Es troba a la falda del Teide i arriba fins gairebé el mar, amb 17 quilòmetres de recorregut. Està obert al públic des del 2008 i per la part exterior és impressionant la gran quantitat de pins que hi creixen, és el que es coneix com a corona forestal.

El salt del pastor canari, que va néixer per seguir a les cabres, ara és una afició que es recupera gràcies als més joves. Amb la llança a la ma, la reportera Samantha Vall arriba a un dels paisatges més impressionants mai gravats al programa. A Tenerife hi ha el metre quadrat amb més biodiversitat d’Europa. Els vents alisis porten l’aigua dolça a l’illa.

Tenerife és una illa molt influenciada pel clima. El més característic són els vents alisis, que porten una boira humida durant pràcticament tot l’any a la part nord. Això fa que la flora d’aquesta zona, com la del parc rural d’Anaga s’hagi conservat des dels temps dels dinosaures. És el que es coneix amb el nom de Monte verde o laurisilva per la gran quantitat de lauràcies i biodiversitat de la zona. El professor emèrit de la universitat de la Laguna, Wolfredo Wilpret de la Torre, assegura que aquest equilibri pot desapareixer per la pressió turística.

Tenerife compta amb un gran nombre d’espècies endèmiques entre els que es troben els dragos. El més vell de l’illa és l’arbre de Icod de los Vinos. A l’interior del seu tronc té una petita estació meteorològica, amb un ventilador perque el tronc no s’humitegi més del compte i mori. La reportera Samantha Vall s’acosta al seu tronc, per ensenyar que el forat és tan gran que fins i tot hi cap una persona al seu interior. El nom de drago li ve perque quan se li fa una ferida a l’arbre “ho coagula” de color vermell. Aquest líquid va ser part important de la farmacopea de les illes durant molts anys. També Stradivarius va envernissar els seus violins ambl a “sang de drago”.

El salt del pastor canari va néixer a les illes per adaptar-se al territori escarpat. Era una lluita per territori per arribar els primers on era l’herba fresca. Ara és una tradició i Quèquicom fa una ruta per Chinamada amb un grup de joves. Fan servir la llança, un pal de fusta de 4 metres de llarg per baixar pels penyassegats. Llisquen per la llança com si fos una corda per acabar frenant i caure a dos peus. La gràcia de la llança és que té “tiro”, es més ampla per la part de dalt que per la de baix i per tant ajuda a la frenada.

"Quèquicom" mostra com és la vida al Pirineus. Amb diversos reportatges, coneixerem alguns dels animals que en el passat vivien als Pirineus i alguns dels que encara hi viuen. Veurem les marmotes dels prats alpins, el mussol pirinenc dels boscos de pi negre i les truites de riu. També entendrem com les glaciacions han conformat l'aspecte d'aquesta serralada.

Amb una longitud d’uns 50 km de punta a punta, Menorca té 12.000 km de murs de pedra seca que fragmenten el territori i afavoreixen la presència simultània de camps llaurats, conreus, boscos, matollar i pastures. Aquests murs i moltes altres construccions, des de la prehistòria fins a l’actualitat, estan fets de marès, la roca calcària que constitueix el substrat geològic de la meitat sud de l’illa.

El marès té un origen biològic, es va començar a formar fa 15 milions d’anys per l’acumulació de sers vius d’estructura calcària (protozous, ostres, garotes, corall?) al lagoon que hi havia entre l’actual part nord de l’illa i uns esculls de corall costaners.

Els pagesos i ramaders de l’illa han netejat els caps de pedres i les han aprofitat per construir els murs de pedra seca. Biel Pons, paleta constructor de murs amb una llarga tradició familiar, ensenya al reporter Pere Renom la tècnica mil?lenària.

La situació de Menorca fa que hi bufi sovint la tramuntana, i que hi plogui amb regularitat. Gràcies a la pluja, hi ha molt bones pastures, que han afavorit el desenvolupament d’una gran tradició ramadera. Bona part de la indústria ramadera té com a finalitat produir llet que es dedicarà a la fabricació del formatge de Maó. Pep Llofriu, productor de formatge ecològic, explica els avantatges de la vaca de raça menorquina. Per produir llet, les vaques necessiten molta aigua, i aquesta aigua es troba a l’illa en prop de 100 basses temporals poblades per multitud d’organismes aquàtics. En destaquen els triops, uns petits crustacis sorgits fa 220 milions d’anys, uns autèntics fòssils vivents.

Pere Fraga, tècnic de medi ambient, mostra algunes d’aquestes basses i n’explica certes particularitats tant de flora com de fauna. Entre la fauna aquàtica en destaca el Triops cancriformis, un crustaci aparegut fa uns 220 milions d’anys i que només sobreviu en aigües temporals on no poden viure els peixos, els seus principals predadors. La bassa més gran de l’illa és s’Albufera des Grau. El naturalista Fernando Mozos ensenya un dels habitants més populars del parc: la tortuga mediterrània.

En definitiva, la situació geogràfica, els murs de pedra seca i una economia tradicional fan que Menorca tingui una elevada biodiversitat, per la qual la UNESCO l’ha declarat reserva de la biosfera.

Un 3% de la població pren sintrom, un anticoagulant de la sang que ajuda que sigui més líquida i, per tant, que no es formin taps o trombes que podrien ser mortals. Aquest anticoagulant està basat en el mateix principi que el mata-rates, el dicumarol, l’aplicació mèdica del qual es va descobrir gràcies a una desgraciada història d’amor. Una mateixa substància pot salvar vides o ser un potentíssim verí. I és que, com ja va dir Paracels cap a l’any 1500, “el verí està en la dosi”.

A Catalunya hi ha un pla perquè les persones que prenen sintrom (en general a causa d’operacions al cor o de trastorns circulatoris) puguin fer-se el control de la coagulació a casa en comptes d’haver d’anar sovint a l’hospital. És tan important ajustar la dosi que, si no es fes així, aquestes persones podrien dessagnar-se o fer trombes. La Samantha Vall visita un dels primers pacients que es fa ell mateix el control a casa.

Els castellers fan servir la força amb saviesa per aixecar construccions humanes que poden arribar a ser de 800 participants i de 10 metres d’alçada. Han passat de guiar-se intuïtivament a aplicar una tècnica depurada que inclou coneixements de física, arquitectura, biomecànica, fisiologia i psicologia, que ara s’apliquen per millorar el rendiment i la seguretat del món casteller.

“Quèquicom” analitza molts d’aquests principis ajudat per Jaume Rosset, director mèdic de la coordinadora de colles castelleres i membre dels Minyons de Terrassa.

A més, el reporter Pere Renom s’estrena com a casteller amb els Micacos de Badalona per poder entendre els castells també des de dins.

La majoria de les farmàcies venen productes homeopàtics. Aquests productes tenen molts admiradors, però també detractors. Per uns són medicaments i per altres, una pseudociència.

La pediatra homeòpata Assumpta Mestre fa anys que veu en l’homeopatia una manera diferent de curar els seus pacients. Afirma que tot i que no entén el mecanisme d’acció de l’homeopatia, la seva experiència li diu que funciona perquè els seus malalts milloren. I per què no sap com funciona? Segons el cap del servei de farmacologia clínica de la Vall d’Hebron, Joan Ramon Laporte, en els grànuls homeopàtics no hi ha res. Les dilucions són tan altes que el principi actiu ha desaparegut i per tant, prendre’s les boletes no tenen cap efecte més que el que pugui tenir el placebo, que és la capacitat curativa d’un agent terapèutic que no produeix cap efecte farmacològic.

Per comprovar què hi ha a l’interior dels grànuls, la reportera Samantha Vall repta el dr. Ricardo Casaroli, que ha fet un estudi sobre homeopatia, a analitzar de manera objectiva dos grànuls: un amb principi actiu i l’altre, sense. Dilueixen les dues boletes en aigua i les posen a l’interior d’un espectrògraf d’infrarojos. Veuen que a l’interior del producte homeopàtic només hi ha sucre i aigua com en el grànul que no tenia cap principi homeopàtic.

Com s’explica doncs que a certes persones els funcioni? L’investigador i doctor en biologia Jesús Purroy diu que les malalties que guareixen els homeòpates són lleus i, que sense cap tipus de tractament també es curarien. Els homeòpates asseguren, però, que molts mals desapareixen al cap de poques hores de prendre’s els grànuls.

A plató, el presentador Jaume Vilalta explica com es fan les dilucions en els productes homeopàtics i per què el seu procés genera controvèrsia entre la comunitat científica.

El “Quèquicom” vol saber també l’opinió del president de l’organització independent Cochrane, el doctor Xavier Bonfill, que es dedica a fer revisions dels estudis que hi ha sobre tot tipus de tractaments que afectin la salut. A les seves mans han caigut una gran quantitat d’estudis sobre homeopatia i segons els mètode científic, encara no es pot posar al mateix nivell l’homeopatia i l’al?lopatia. Un dels principis de l’homeopatia és que guareix segons la llei de similitud o que el similar cura el similar. Per això, tota substància capaç de provocar certs símptomes a l’ésser viu sa, també és capaç de fer-los desaparèixer al malalt que els té. Ens ho explica el farmacèutic de la farmàcia Coliseum de Barcelona, una de les pioneres en la venda dels productes homeopàtics.

Tot i les opinions a favor i en contra, el Col?legi de Metges de Barcelona organitza un màster en homeopatia dirigit a metges i veterinaris perquè puguin complementar els seus estudis amb l’homeopatia per tractar els seus pacients.

La llonganissa és un producte carni de gran valor nutricional i de molta tradició al nostre país. De fet Vic se’n pot considerar la capital mundial. Però tot el procés d’elaboració es du a terme a Vic?

Al QQC reconstruirem la història complerta d’una llonganissa. Gràcies a la traçabilitat continguda en les etiquetes seguirem la pista d’una llonganissa a través de l’assecador on es va curar, la fàbrica on es va embotir, l’escorxador en el que varen sacrificar el porc, la granja on es va engreixar, la truja que el va parir i el mascle que el va engendrar per inseminació artificial.

Sense oblidar la problemàtica i el tractament dels purins i el maneig dels porcs en extensiu, a base de glans. Tot plegat un viatge d’uns quants centenars de quilòmetres al voltant de diferents comarques catalanes i que acaba dins d’un entrepà.

Restaurar el quadre més gran de Catalunya no ha estat fàcil. “El gran dia de Girona” fa uns 12 metres de llarg per 5 i mig d'alçada. Aquest oli de Martí Alsina exalta la resistència èpica dels gironins durant els set mesos de setge napoleònic. Quèquicom visita el lloc dels fets amb l’historiador Genís Barnosell, que recorda que Girona va perdre la meitat de la població i que explica que va ser justament un bombardeig, en aquest cas feixista, el que va malmetre el quadre durant la Guerra Civil.

Al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat tracten el quadre com si fos un ferit i abans d'intervenir-lo el diagnostiquen amb raigs X, llums ultraviolades i altres tècniques. Samantha Vall va descobrint una història dins d'una altra. A més dels detalls esgarrifosos del setge dels francesos i del cost de la resistència a ultrança ordenada pel general Mariano Álvarez de Castro, que és la figura central del quadre, la reportera descobreix les vicissituds que va haver de passar el pintor Martí Alsina durant els vint anys que va trigar a acabar la tela.

A mesura que se n’ha anat fent la restauració s’han trobat documents inèdits, com ara llistes de pintures que comprava o factures de les seves obres. Martí Alsina va començar a fer “El gran dia de Girona” per iniciativa pròpia cap a l'any 1860. Amb la voluntat d'assolir la perfecció va vestir amb roba d'època feta a mida cada una de les dotzenes de persones que li van fer de model. A més, com que el quadre fa 60 metres quadrats, tant el local com el bastidor i la tela es van haver de fer especialment, i es va arruïnar. Tot i que Martí Alsina era una firma reconeguda, creador de l’escola paisatgística catalana i mestre de pintors com Vayreda, mai més no es va refer. Queda, però, la gran qualitat artística de la seva obra, que, a més, es un motiu d'atracció turística per Girona.

Genís Barnosell diu que Martí Alsina no pretenia reflectir la realitat, sinó glorificar una gesta que a la fi no va fer altra cosa que retardar la capitulació. Per això, una lectura moderna del quadre “contribueix a assumir críticament el passat el de la ciutat -un passat en aquest cas ben dramàtic però que no té sentit ni que l’exaltem com ho va fer el franquisme ni que l’oblidem perquè no es correspon als nostres valors actuals”.

Des del plató, Jaume Vilalta explica com és que el raigs X permeten veure si a sota una capa de pintura hi ha alguna altra cosa pintada. De fet, els raigs X permeten mirar a contraclaror un objecte, però els ulls no són sensibles a aquestes ones electromagnètiques i per això cal usar una placa fotosensible, que revelarà què hi ha dins de l'objecte travessat pels raigs X. Gràcies al fet que tenen una longitud d'ona unes 10.000 vegades més petita que les de la llum visible, el raigs X traspassen la majoria de materials, amb l'excepció del plom.

Els restauradors usen tècniques d'anàlisi química per saber quin tipus de pigments ha emprat un artista. Cada colorant o pigment apareix en una època determinada i això permet detectar falsificacions. Curiosament, ara els restauradors no usen mai pigments amb la mateixa composició química que hi ha a l'original, precisament per permetre que en el futur s’hi reconeguin les seves intervencions.

El programa explica també que una pintura és un preparat que reparteix uniformement el pigment, que s’enganxa a la superfície i que, un cop sec, és estable i impermeable a l’aigua. Vilalta prepara una pintura al tremp d'ou com la que van fer servir els autors d'un retaule anònim que té més de 500 anys d’antiguitat i que es va trobar a l’església d’Isavarre, al Pallars, i que es mostra a “Quèquicom” per primer cop després que el netegessin al centre de restauració de Valldoreix.

La indústria aerospacial és un sector d’inversions tan astronòmiques que només les grans agències com la NASA o la ESA, o companyies multinacionals les poden costejar. Un equip internacional d’estudiants i enginyers de la UPC està desenvolupant un projecte per enviar un satèl?lit a l’espai per menys de 1.200 euros. El repte s’enmarca en el concurs "N-Prize" que fomenta la tecnologia espacial de baix cost.

El projecte d’en Joshua Tristancho i el seu equip preveu utilitzar un globus meteorològic, inflat amb heli, que ascendirà lentament una llançadora fins a 35 km d’altitud. Des d’allà s’enlairarà un coet integrat per dues etapes. La primera etapa ascendirà fins a 270 km i assolirà una velocitat de 2.7 km/s. La segona etapa injectarà el satèl?lit en òrbita a una velocitat de 7.7 km/s, és a dir, prop de 30.000 km/h, 22 vegades la velocitat del so.

L’equip del Quèquicom segueix el procés de fabricació de part d’un coet i tot el material que utilitzen

L’artefacte que llançaran es compon de: la segona etapa del coet amb tota l’electrònica de control d’ignició, el globus, dos sistemes de localització: la xarxa de satèl?lits iridium i la xarxa de repetidors de ràdio APRS, i la llançadora o rampa de llançament. També s’hi afegeixen tres petites càmeres de vídeo per gravar el viatge des de diferents perspectives.

Quèquicom troba or al riu Segre al seu pas per Balaguer. Són unes palletes que viatgen aigua avall provinents dels Pirineus. Amb aquests pocs grams, la Samantha Vall se’n va a una foneria per conèixer les diferències entre l’or groc i el blanc i també es fa unes proves de l’al?lèrgia de la pell per saber si és al?lèrgica a aquest metall noble.

“Quèquicom” se’n va al far-west a buscar or. I el far-west és al riu Segre. Al seu pas per Balaguer, l’enginyer geòleg de la UB Manel Viladevall ensenya a la Samantha la manera de trobar or. Tots dos es fiquen al riu i amb un àbac a la mà es passen el dia buscant or entre l’aigua i la sorra, igual com ho feien els primers buscadors d’or de Nord-amèrica. I en troben! Aquest or prové dels Pirineus i en el seu origen està sempre barrejat amb roques. Però l’or, com que és un metall noble que s’erosiona molt poc, arriba fins aquí en perfectes condicions, encara que hagi estat dins l’aigua durant molts anys. És per això que aquesta zona va ser molt difícil de conquerir pels cristians. Els àrabs, que n’extreien, es van fer forts pagant els exèrcits amb l’or del Segre.

I què se’n pot fer dels grams que han aconseguit en un dia? Amb aquests grams, poca cosa, però una empresa de Balaguer que extreu terra de la llera del riu aprofita que han de rentar la sorra per fer ciment i també n’extreuen l’or. Amb el quilo que en troben cada any poden pagar totes les reparacions de la maquinària.

Per saber com es treballa l’or, la Samantha Vall visita la foneria Mibrosa de Barcelona, on el joier Jordi Pesarrodona explica que l’or pur és tan mal?leable que per treballar-lo en joieria sempre s’ha de barrejar amb altres metalls. Per fer or groc es barreja amb plata i coure, i per fer or blanc, és el mateix aliatge que per al groc, però a més a més s’hi afegeix pal?ladi.

I com es pot saber si una peça porta or? A plató, el presentador Jaume Vilalta convida el Jordi Pesarrodona per fer una prova amb una joia de segona mà. Es tracta, simplement, de fregar-la sobre una pedra de toc i després posar a sobre la pedra àcid clorhídric. Si l’or que ha quedat sobre la pedra no marxa, vol dir que és or; si marxa, que ens han donat gat per llebre.

Algú podria ser al?lèrgic a l’or? És molt difícil. Normalment les persones solen ser al?lèrgiques als aliatges de l’or, i no a l'or. La Samantha Vall es fa les proves al?lèrgiques als metalls, a l’Hospital Clínic de Barcelona, on el dermatòleg Joan Vilaplana queda sorprès per l’al?lèrgia de la reportera..

L’oli d’oliva és l’or líquid pel color però sobretot perquè és un aliment molt beneficiós per a la salut. S’ha demostrat que prevé les malalties cardiovasculars i alguns tipus de càncers. Un equip de la UAB ha descobert els mecanisme moleculars per quals l’oli d’oliva verge ajuda a alentir el càncer de mama. Ha vist també que per obtenir el màxim profit de l’oli d’oliva cal consumir-ne poca quantitat, però de molta qualitat i durant tota la vida. El reporter Pere Renom tasta a la Universitat de Lleida un oli reforçat amb antioxidants, especialment indicat per a persones hipertenses. També recull olives, en fa oli al molí i visita a l’IRTA l’olivera més famosa del món, la i-18, a partir de la qual s’han produït 14 milions de plantes.

El color de l’oli L’oli d’oliva és l’or líquid, d'entrada, pel color. En realitat, a l’inici de la campanya és de color verd, per la presència de clorofil?les, i a mesura que avança la temporada adquireix els característics colors grocs i daurats per la presència dels carotenoides i les xantofil?les. És el mateix que passa amb les fulles a la tardor. Josep Maria Mallafré és productor d’oli d’oliva de Riudoms, al Baix Camp, i mostra el procés de recol?lecció i premsada. L’oli d’oliva verge és el que s’obté en la primera premsada de les olives. Segons el grau d’acidesa, aquest oli pot ser, a més, extra. Per tenir olis de més qualitat, a l’IRTA (Institut de Recerca i Tècnica Agroalimentària) de Mas Bover, Joan Tous i altres col?laboradors investiguen amb diferents varietats i mètodes de conreu. Són també els responsables de l’obtenció de l’i-18, un clon d’una olivera arbequina a partir de la qual s’han produït 14 milions de plantes. Aquest clon es va seleccionar perquè destacava sobretot en productivitat, regularitat de producció i vigorositat.

Frenar el càncer Però, a banda del color, l’oli d’oliva és l’or líquid perquè és un aliment molt beneficiós per a la salut. S’ha demostrat que prevé les malalties cardiovasculars i fins i tot alguns càncers. Un equip d’investigadors de la UAB dirigits pel Dr. Eduard Escrichs van demostrar que el consum l’oli d’oliva verge extra s’associa a tumors de mama més benignes. Ara han desxifrat com ho fa. Han identificat tres dels mecanismes moleculars pels quals l’oli d’oliva alenteix el càncer. D’una banda, disminueix l’activitat d’un gen responsable de la proliferació descontrolada de les cèl?lules canceroses. En segon lloc, redueix l’activitat d’unes proteïnes implicades en la immortalitat de les cèl?lules canceroses. I en tercer lloc, protegeix l’ADN del possibles danys. La dificultat radica en el fet que encara no se sap quin o quins components dels més de 250 que té l’oli són els responsables d’aquests beneficis ni com actuen. De manera que, en refinar l’oli, és possible que s’estiguin eliminant o modificant els elements beneficiosos.

Protegir l’endoteli Els antioxidants són molècules que, com el seu nom indica, eviten l’oxidació. Són doncs conservants naturals de l’oli. Podrien ser també conservants del nostre organisme? El grup de Tecnologia d'Aliments de la Universitat de Lleida, encapçalat per la Dra. M. José Motilva, treballa per obtenir un oli d’oliva enriquit d’antioxidants. Mentre que de suc de taronja ric en antioxidants se’n pot consumir tant com es vulgui, l’oli d’oliva és massa calòric per abusar-ne. Enriquir-lo amb antioxidants permet enriquir la dieta sense augmentar-ne el consum d’oli. Aquest oli seria indicat per consumir cru i aniria especialment adreçat a persones amb risc de patir malalties cardiovasculars.

A plató, Jaume Vilalta explica que dins el nostre cos hi ha un òrgan que pesa uns 3,5 kg, més que el fetge o el cervell, i que passa absolutament desapercebut. És l’endoteli. Es tracta del recobriment intern de tots els vasos sanguinis i del cor. És una paret de cèl?lules, com un mosaic, que es pot fer malbé de dues maneres, amb els radicals superòxids i amb el colesterol. Els radicals superòxids es generen amb el metabolisme. Són molt reactius i poden destruir les membranes de les cèl?lules. Els antioxidants de l’oli d’oliva neutralitzen els radicals superòxids abans que facin mal. Es pot dir que creen una pel?lícula protectora que servirà també per combatre el colesterol. El colesterol dolent es va dipositant a l’endoteli i fa una placa que va obturant les venes i inflama el teixit. El greixos d’origen animal afavoreixen la formació de colesterol dolent. La mantega, el llard o la margarina tenen molts greixos saturats. Per això s’han de consumir moderadament. L’oli d’oliva verge, en canvi, és molt ric en monoinsaturats. L’avantatge que tenen els greixos monoinsaturats és que no només fan que el colesterol no s’enganxi, sinó que netegen l’endoteli i ajuden a reduir el risc d’infart i altres accidents vasculars. Al “Quèquicom” veurem que, en el cas de l’oli, efectivament és or tot el que brilla..

A les fases de la Lluna se’ls atribueixen efectes relacionats amb el nombre de naixements, crims, suïcidis, amb el cicle menstrual i fins i tot amb els cabells. Tenen alguna base aquestes creences? “Quèquicom” assisteix a un eclipsi de Lluna i explica la influència d’aquest astre sobre les marees i altres fenòmens. A més, visita un equip català que es proposa enviar un robot a trepitjar la superfície lunar..

Desenvolupament Els eclipsis són fenòmens astronòmics no gaire freqüents. Per tant, cada vegada que n’hi ha algun hi ha associacions amateurs i col?lectius científics que s’apleguen per observar-los. El QQC va acompanyar membres del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona, UB, en l’observació en directe d’un eclipsi solar parcial a Barcelona al gener del 2011. L’eclipsi parcial és bonic, però el veritable rei d’aquests fenòmens astronòmics és l’eclipsi solar total. En David Anton i la Sara Santacana tenen una productora audiovisual. La seva gran afició són els eclipsis solars totals. Han viatjat a diferents llocs del món per enregistrar-los. Pocs instants abans que el sol quedi completament tapat, els seus últims rajos brillen a través de les valls de la Lluna en un fenomen conegut amb el nom de perles de Baily. La darrera perla desapareix amb un esclat extremament brillant anomenat anell de diamant. La fase de foscor total dura entre un i vuit minuts. Un esdeveniment breu però intens. Els eclipsis són provocats per unes determinades posicions del Sol, la Terra i la Lluna. Quan la Lluna se situa entre la Terra i el Sol es produeixen els eclipsis solars i quan és la Terra la que es troba al mig, els eclipsis són lunars. Al plató, el presentador Jaume Vilalta explica per què el eclipsis no són fenòmens freqüents.

Els tres cicles de la Lluna Amb tanta llum artificial els humans hem perdut el costum de contemplar el cel de nit. Sovint ja no sabem distingir un planeta d’una estrella ni els moviments de la Lluna. La Lluna segueix bàsicament tres cicles diferents. El cicle sideral dura 27 dies, 7 hores i 43 minuts. La Lluna descriu trajectòries progressivament més altes al cel i diem que es troba en “ascendent”, o descriu trajectòries progressivament més baixes i diem que es troba en “descendent”. Un segon cicle és el sinòdic, que té una durada de 29 dies, 12 hores i 44 minuts. La Lluna canvia de forma, és a dir, presenta diferents fases. La millor manera de recordar-les és pensant que la Lluna menteix: quan té forma de D, creix. I quan té forma de C, decreix. El darrer cicle és l’anomalístic: dura 27 dies, 13 hores i 18 minuts. La Lluna s’acosta o s’allunya de la Terra seguint una el?lipse, i canvia, per tant, lleugerament la seva mida relativa.

Les marees La Lluna és a més de 380.000 km de distància, però la seva influència és ben perceptible. La seva gravetat sumada a la del Sol atreu periòdicament les aigües dels planeta i provoca les marees. El mar Mediterrani, com que és relativament petit, té unes marees molt modestes, de 20 cm d’alçada com a màxim. Però en indrets molt determinats del litoral aquests 20 cm es fan notar. Les marees més importants del món tenen lloc en latituds mitjanes dels grans oceans. Un paisatge típic de les costes atlàntiques és l’intermareal, i tant els homes com els ocells ho aprofiten per mariscar. El moviment periòdic de l’aigua amunt i avall barreja els nutrients i l’oxigen i estimula la productivitat marina. Molts organismes marins sincronitzen la reproducció amb determinades fases de la Lluna perquè així les marees transporten millor els seus ous i les seves larves flotants. Els neros, per exemple, es reprodueixen durant tot l’estiu, però les fresses són més freqüents en Lluna nova i Lluna creixent.

La Lluna i les persones A la Lluna plena se li atribueixen efectes relacionats amb el nombre de naixements, els crims, els suïcidis, les malalties mentals, els desastres naturals i els accidents, entre altres moltes coses. Però fins ara cap estudi científic no ha demostrat una relació causal amb la Lluna. Segons la creença popular, el creixement dels cabells també està influït per la Lluna. El reporter Pere Renom se sotmet a un experiment i es talla i es decolora un manyoc de cabells en Lluna creixent i repeteix l’operació en Lluna minvant. Quan ha transcorregut un mes de cada tallada, comprova que els cabells tallats en Lluna creixent han crescut 3 mm més que els cabells tallats en Lluna minvant. Això representa una diferència de gairebé 4 cm a l’any! Caldria, però, repetir aquest experiment amb moltes més persones i en diferents cicles lunars per obtenir-ne resultats concloents. Les dones tenen incorporat un calendari biològic que marca el pas del temps. Són els cicles menstruals. De fet, "menstrual" procedeix del llatí "mensis", que vol dir "mes", que al seu torn ve de l'indoeuropeu "men", que vol dir “Lluna”. Per tant, tradicionalment s'ha associat el cicle menstrual i el cicle lunar. La durada mitjana del cicle menstrual és de 28 dies, però es consideren normals tots els cicles que van de 24 a 32 dies. Què passaria si el cicle menstrual tingués una altra durada? El ginecòleg Camil Castelo-Branco, de l’Hospital Clínic, explica que biològicament la dona necessita un temps determinat per formar l’endometri, que ha d’allotjar l’embrió en cas de fecundació. Temps més curts o més llargs generarien endometris defectuosos. De totes maneres es desconeix per què precisament el temps òptim coincideix amb la durada del cicle lunar.

La Lluna i el pagès A més d’una suposada influència sobre les persones, es creu que la Lluna també exerceix una poderosa influència en el món vegetal. El llenyataire professional Miquel Cases coneix molt bé la tècnica per talar un arbre i aprofitar-ne al màxim la fusta i sap com obtenir-ne de la màxima qualitat. La fusta es tala a l’hivern quan no hi circula la saba, però segons la creença popular cal també tenir en compte la Lluna. Aquesta idea té les seves bases científiques, com explica l’enginyer forestal de l’Incafust Eduard Correal. El gruix d’un arbre varia de manera lleugera però significativa en funció del contingut d’aigua que té als vasos, i aquest contingut d’aigua varia en funció de la fase lunar. Molts altres aspectes de la vida a pagès són d’alguna manera condicionats per la Lluna. N’és un exemple l’hort. En Salvador Gispert és pagès i bosquetà de tota la vida. En qualsevol feina que hagi de fer al camp, des de netejar un rec, podar els fruiters o sembrar, té en compte la Lluna. Segons la tradició, cada hortalissa té el seu moment. La ciència no ha demostrat encara l’efectivitat d’aquestes pràctiques.

El calendari Els moviments de la Lluna ens serveixen per mesurar el temps. El calendari occidental és lunisolar: la durada de l'any és solar però les divisions en mesos i en setmanes són lunars. Segurament per això en moltes llengües el primer dia de la setmana es dedica a la Lluna: dilluns. La Lluna també serveix per establir festivitats com la Setmana Santa. La Pasqua cristiana se celebra el diumenge posterior a la primera Lluna plena de primavera. Per això pot caure entre el 22 de març i el 25 de abril.

Un robot català a la Lluna La Lluna ens fascina i ens atrau amb la mateixa intensitat que atrau els mars i els oceans. Aquesta atracció es va veure culminada l’any 1969 quan l’home va aconseguir trepitjar-la. Anar-hi continua sent molt costós, però enviar-hi un robot ja no és només a l’abast de les grans agències espacials com la NASA. La UPC ha desenvolupat el Pico Rover, un robot molt original i barat que hi podria acabar anant. Pesa menys d’un quilo i està construït amb materials tan quotidians com una bombeta. Aquest projecte coordinat per Joshua Tristancho participa en el concurs internacional Google X Prizes. Per llançar un vehicle a l’espai s’aprofita el mateix principi físic del llançador de martell: la velocitat angular. El moviment de rotació terrestre té una velocitat angular màxima a l’equador. Per aquest motiu els llançaments de coets es fan sempre prop de l’equador. Però a més de l’energia de la Terra cal moltíssima energia en combustible per sortir del camp gravitatori terrestre a una velocitat d’uns 10 km per segon. Una vegada lliures a l’espai, s’apaguen els motors i el coet avança únicament per inèrcia. La trajectòria és de fet un tir balístic: cal fer punteria i disparar el coet al davant de la posició de la Lluna de manera que finalment l’acabi encertant. El viatge dura uns tres dies. Quan el coet és a prop de la Lluna, torna a engegar els motors per fer una rotació de 180º. L’impuls que abans el feia avançar ara el frena. Finalment, s’atura suaument damunt la Lluna. Si tot va bé, abans d’acabar l’any 2012 el Pico Rover rodarà per allà dalt i ens transmetrà imatges. En lloc del mar Mediterrani, podrem contemplar el mar de la Serenitat.

La humitat és el pitjor enemic de la fusta, sobretot perquè la converteix en l’aliment ideal dels tèrmits, que poden arribar a ensorrar una casa. L’altre gran enemic de la fusta són els corcs.

Els tèrmits no distingeixen la fusta del tronc d’un arbre de la que hi ha al sostre d’una casa. Prefereixen, això sí, la més tova. La humitat estova la fusta i, per tant, els és més fàcil menjar-se-la. “Quèquicom” visita Cal Metge Solé, de Solsona, un edifici ple d’aquests insectes i escolta el so de les mossegades de milers de tèrmits en acció. Amb l’arquitecte tècnic d’Incafust, Carles Labèrnia, examinen les bigues i s’adonen que estan totes desfetes. Tot i així, la fusta és tan forta que encara aguanta. Amb aquesta dada i amb una càmera termogràfica situen els punts més humits de Cal Metge Solé per començar-la a rehabilitar.

Però els tèrmits no només es troben en zones rurals, la Samantha Vall visita una casa que es troba al bell mig de Cornellà i que els tèrmits se’ls hi han menjat els marcs de les portes. Per combatre’ls cal l’ajuda dels experts. Els tèrmits tenen un comportament semblant a les formigues. Cal exterminar el cau des de dins perquè no neixin més cries. Els tèrmits de Cornellà són de l’espècie Banyolensis i fan el cau a la terra, per això l’esquer el col?loquen enterrat al jardí de la casa amb el verí. Els tèrmits confondran aquest verí amb menjar i a poc a poc s’aniran enverinant totes sense adonar-se’n.

Els corcs Tèrmits i corcs són dos insectes diferents que deixen rastres diferents, però tots dos ataquen la fusta. El presentador, Jaume Vilalta, n’explica les diferències i fa notar que el forat que veiem no és el d’entrada de l’insecte, sinó el de sortida, quan ja ha fet el mal. La fusta és un material molt noble. Això vol dir que avisa abans de trencar-se. A la Universitat de Lleida, el professor de tecnologia de la fusta, Antonio Villasante, compara una biga de formigó i una de fusta. Les trenquen totes dues i es pot veure que els materials tenen gairebé la mateixa resistència.

La història del Crist de Beget També s’assisteix a la tornada de la majestat de Beget (Ripollès): una talla romànica que torna a l’església de Sant Cristòfol després d’haver estat restaurada. Mig centenar de feligresos esperen aquesta tornada com una festa. Per uns instants es barreja la fe i la ciència i mossèn Medina s’emociona quan veu arribar el Crist. Aquesta gran talla ha estat durant sis mesos al Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya, a les ordres de cap de restauració, Pep Paret. La fusta del Crist està pràcticament intacta. No passa el mateix amb el retaule que l’envolta que ha estat atacat pels insectes. Això l’ha salvat. Això, i que sempre ha tingut unes bones condicions d’humitat i temperatura, i també que aquestes condicions no han variat en 700 anys.

Un desfibril?lador val mil euros i pot salvar la vida de qui ha tingut un atac de cor. El pot fer anar una persona inexperta, però només hi ha un marge de pocs minuts per actuar. ¿Una prova d’esforç pot ajudar a prevenir els atacs de cor? El Dr. Ramon Brugada té prestigi mundial en aquest camp..

Cardiopaties congènites Quaranta morts sobtades en una mateixa família de dues mil persones a Canàries. Fins que no van saber que la causa era cardíaca i hi van poder posar remei, els membres d’aquell tronc familiar vivien atemorits perquè no sabien si moririen de cop. “Quèquicom” retrata aquest cas i visita el Centre de Genètica Cardiovascular de Girona, on l’equip del cardiòleg Ramon Brugada ha trobat la causa genètica de la malaltia coronària dels familiars de Canàries, anomenada taquicàrdia catecolaminèrgica polimòrfica ventricular. 200 persones han heretat la malaltia i molts d’ells ara porten implantat sota la pell un desfibril?lador, que en cas d’aturada cardíaca es posa en marxa i els salva la vida.

El desfibril?lador De fet, a Catalunya cada any moren gairebé quatre mil persones de mort sobtada cardíaca, deu vegades més que d’accidents de trànsit. Per això, el Dr. Ramon Brugada, juntament amb la Diputació de Girona, el Dipsalut, ha posat en marxa: “Girona, territori cardioprotegit”. I es preveu la implantació de desfibril?ladors públics pels carrers de tots els pobles gironins. I per què un desfibril?lador? Perquè és un aparell molt fàcil de fer-lo servir, i si una persona té una aturada cardiorespiratòria el pot salvar. Mai li farà mal, perquè l’aparell és tan automàtic que només actua en cas necessari. “Quèquicom” grava una sessió explicativa que es fa als nens de l’escola Salvador-Vilarrasa, de Besalú. El cardiòleg els explica, amb l’ajuda d’un ninot, com han d’actuar.

Com actua un desfibril?lador ? 7.000 litres és la quantitat de sang que bomba el cor en un sol dia, cada dia de l’any i durant tots els anys de la nostra vida. La contracció del cor és progressiva: comença per un extrem i acaba per l’altre, com en una manxa de peu. És un mecanisme molt eficient. Tota l’activació muscular en el nostre organisme és elèctrica. El transmissor elèctric del cor és el sodi (Na). Per tal d’aconseguir una contracció progressiva perfecta, l’activació elèctrica es produeix per simpatia o en cascada. Sobtadament, aquesta cadència es pot desordenar. Quan les contraccions de les fibres musculars són descontrolades, es diu que el cor ha començat a fibril?lar. Tremola, però ja no bombeja. Cada minut que passa és pitjor: al cap de 5 o 6 minuts es pot perdre la memòria, la parla, la capacitat de moure membres... Finalment, quan s’arriba als 10 minuts s’està a les portes de la mort. En aquestes situacions és urgent aplicar el desfibril?lador. Aquest aparell aplicarà un xoc elèctric al cor, l’aturarà i li farà un rèset, de manera que reprendrà el funcionament normal. Gràcies a la implantació de desfibril?ladors al carrer i als portàtils, que ara també duen els policies locals a la província de Girona, els de Calonge van salvar la vida a un estiuejant.

La prova d’esforç I com es pot saber si es té el cor sa? Amb una prova d’esforç. La reportera Samantha Vall estressa el seu cor i el posa al màxim de pulsacions per minut sobre una cinta rodant. I com se sap la freqüència cardíaca màxima d’una persona? Amb una fórmula matemàtica molt senzilla: 220 pulsacions menys l’edat. Una persona de 20 anys, 220-20= 200. Només que aquesta persona arribi al 80% de 200, ja és suficient per donar per bona la prova. Mentre la Samantha fa la prova d’esforç, li fan també un electrocardiograma i un ecocardiograma. La primera prova et diu en quin estat es troba l’electricitat del cor. Aquesta electricitat la generen les cèl?lules cardíaques perquè el cor bategui. Si falla l’electricitat del cor tenim una arítmia, cosa que vol dir que el batec es descompensa i el cor pot entrar en fibril?lació auricular. Llavors el cor tremola, no batega i per tant no arriba sang al cervell. La persona es desmaia i en 10 minuts, mor. L’altra prova, l’ecocardiograma, et diu com està mecànicament el cor: si el múscul es contrau i relaxa bé. Es recomana que totes les persones abans de fer exercici es facin una prova d’esforç. Tot i així a vegades cal més d’una prova per detectar el problema. És el que li va passar al futbolista belga, Anthony Van Loo, que li van detectar una arítmia greu quan va pujar de categoria. Ell ha decidit continuar jugant a futbol amb un desfibril?lador automàtic implantat. “Quèquicom” té les imatges del dia en què, durant un partit, va caure a terra sense motiu aparent i el desfibril?lador li va salvar la vida. Però el cas de l’Anthony és excepcional. La majoria de la gent que porta desfibril?lador sota la pell deixa l’esport d’alt rendiment.

La Samantha visita el Rubén, un noi que té la baixa laboral perquè va arribar a l’hospital amb un 35% de capacitat de bombeig, quan l’habitual és un 70%. Ell porta un desfibril?lador amb radiofreqüència, de manera que diàriament l’aparell envia les dades a l’Hospital Clínic de Barcelona, i allí, la infermera Mariona Matas les recull i mira si hi ha hagut alguna incidència. És l’àngel de la guarda d’aquests pacients. La mort sobtada en les persones que porten desfibril?lador és de l’1%, mentre que, si no els hi posen, al cap de 3 anys moren per mort sobtada cardíaca del 40 al 60% d’aquestes persones.

És veritat que els esquerrans tenen un do per a les arts, els esports i les matemàtiques? Com funciona el seu cervell? "Quèquicom" respon a aquestes i altres preguntes amb les proves que li fan a la reportera Marta Casagolda, que és esquerrana.

El cervell està dividit en dos hemisferis. La lateralitat és conseqüència de la distribució de funcions que s'estableix entre els dos hemisferis cerebrals. En els dretans, les neurones destinades al llenguatge oral acostumen a estar en l’hemisferi de l’esquerra, però en els esquerrans poden estar en diferents llocs.

En el cas que a un esquerrà l’hagin d’operar del cervell és imprescindible saber des de quina àrea precisa controla la parla. Sobre aquesta hipòtesi, un equip d’investigadors de la CRC, Corporació Sanitària, sotmet Marta Casagolda a una ressonància magnètica funcional. A més, el Dr. Josep Espadaler, cap de neurologia del Parc de Salut Mar, li fa una estimulació magnètica transcranial. Es tracta d’excitar elèctricament el seu cervell, sense tocar-lo, de manera que es trobi sense marge d’error la zona de la parla. La Marta queda durant uns segons muda. Ja tenen localitzades les neurones que no haurien de tocar en cas que hagués d’entrar a quiròfan per no deixar-la sense parla. Ara, els neurocirurgians operen sempre els esquerrans tenint un mapa exacte de l’organització del seu cervell.

Només els humans som dretans o esquerrans? No. “Quèquicom” visita la Fundació Mona de Riudellots de la Selva on han estudiat quina mà prefereixen els ximpanzès en la motricitat precisa. I han vist que són iguals que els humans, hi ha un 10% d’esquerrans i el 90% són dretans. És un estudi pioner que han comparat amb ximpanzés salvatges al Congo i n’han extret les mateixes conclusions.

El Dr. Joan Déus, de CRC Corporació Sanitària, assegura que l’important és definir la lateralitat. Als 6 anys hauria d’estar adquidida del tot, perquè és el moment que el nen comença a llegir i escriure. Si no és així, s’ha d’ajudar els nens a definir-la. El fet de ser esquerrà no està relacionat ni amb la dislèxia, ni amb el tartamudeig, ni amb més dificultats per aprendre la lectoescriptura, però sí que la persona que escriu amb l’esquerra té tendència a fer el grafisme al revés.

"Quèquicom" dedicarà dos programes a respondre preguntes que la gent es fa sobre les qüestions més habituals i quotidianes. Amb el títol genèric "Quèquicom respon" el programa oferirà aquestes respostes en un reportatge de Míriam Martí, Cari Pardo i Dani Vallvé.

Quina és la raça de gos més intel?ligent? Posar pasta de dents a les cremades va bé? Quèquicom respon de forma clara i breu aquestes i altres preguntes que els espectadors han fet arribar al programa. Hi ha qüestions tan curioses com “Quina mena de menjar fa fer pets?”, “Què és un ull de poll?” o “Per què exploten les crispetes?” i totes tenen una explicació científica ben interessant.

En aquest capítol, diversos científics responen algunes preguntes curioses fetes pels espectadors al llarg del temps, des de l'eficiència de les polseres amb "poder equilibrant" fins als efectes del picant. I també: per què el caputxó dels bolígrafs està foradat? Quina llet aporta més calci? Per què em xiulen les orelles després d'un concert? D'on ve l'expressió "marejar la perdiu"? Quant pesa el cap d'una persona? Com és que fan pudor els peus? Respirar els gasos de la gasolina és dolent?

Jugar estimula la creativitat, la intel?ligència i les capacitats socials. Els espectadors podran comprovar-ho des de casa resolent alguns jocs d’enginy que se’ls proposarà durant el programa.

El reporter Pere Renom analitza les diferències entre nens i nenes quan juguen al pati. L'expert Oriol Ripoll proposa variants de jocs com el parxís o el pedra-paper-tisores per estimular el pensament creatiu a partir de les solucions múltiples, el canvi de normes i l’exploració per assaig i error.

Els videojocs han introduït noves possibilitats que ben aprofitades també resulten estimulants. En aquest capítol, jugant, l’espectador aprendrà com s’aprèn.

La llana és una material aïllant ideal. Per això a les ovelles les han d’esquilar a l’estiu; si no, passarien tanta calor que fins i tot podrien no quedar prenyades. Actualment s’ha descobert que la llana també té uns altres lípids, que són les ceramides, molt semblants a les que nosaltres tenim a la pell. La llana també és molt bona per “abrigar” les cases. “Quèquicom” visita a Lleida una casa de fusta amb les parets farcides de llana xisqueta, de les ovelles autòctones del Pallars.

Quan s’esquila una ovella, les mans queden olioses. El pastor de la Vall d’Àssua, David Escur, en xolla una a tisora, el mètode tradicional, i en acabar rentem el velló. Una vegada rentat hi posem un llençol. Aquesta acció la feien abans a l’alta muntanya perquè la roba de llit quedés més suau. I és que la llana té una substància, la lanolina, que és un suavitzant natural. Per això no és per casualitat que el xai sigui el símbol de la suavitat. El presentador, Jaume Vilalta, explica com s’extreu aquest oli, però després n’hi tornem a posar en forma ja de suavitzant, perquè quedi esponjosa i suau. Curiosament, quan hi afegim suavitzant, la tornem a “embrutar”, hi posem greix, unes molècules ?uns tensioactius? que s’adhereixen als fils i que tenen una cua greixosa que dóna aquest tacte suau. Aquest recobriment protegeix els teixits i la roba dura més. D’altra banda, com que el suavitzant penetra per tots els racons de la fibra, el teixit guanya volum i es torna esponjós.

La investigadora química del CSIC, Ma. Lluïsa Coderch, ha extret les ceramides de la llana i ha vist que podrien ajudar al tractament de les pells atòpiques, que es deshidraten perquè els falten precisament les ceramides.

L’arquitecte i propietari de la casa, Josep Bunyesc, ja fa més de dos anys que hi viu amb la seva família i que recull dades reals per comprovar com, gràcies a l’aïllament de la llana, fan un estalvi important de calefacció. La periodista Samatha Vall també comprova que la llana compleix els requisits mínims d’aïllament acústic, comparant-la amb una casa feta de maons.

“Quèquicom” no deixa el Pallars i s’endinsa en el món dels tints naturals per a la llana. La Lina Ratia utilitza llana xisqueta, rústica i dura, per tenyir els cabdells amb plantes que troba al voltant de la seva masia a Peramea, al Pallars Sobirà. Amb ortiga, noguera, roja... i amb el mètode de l’assaig-error va aconseguint uns colors suaus que tenyeixen la llana després de posar-la en aigua calenta. I no s’encongeix? El presentador, Jaume Vilalta, explica que, en realitat, el que fa encongir la llana no és l’aigua calenta sinó el fregament o rebregament de la fibra mullada. Ho demostra amb dos jerseis de llana: de fet, un pèl de llana no s’encongeix, és el fil de llana el que s’escurça.

La Gal·la, una nena de 4 anys, comença a aprendre a escriure. El seu pare, el reporter Pere Renom, en fa el seguiment durant 7 mesos i grava els seu progrés en la identificació de síl?labes, dels fonemes i la seva representació en grafemes, les lletres de l’alfabet. A plató, Jaume Vilalta explica la curiosa història de la lletra B des del jeroglífic egipci ?que representava conceptes- fins a l’alfabet llatí, que representa sons.

La reportera Samantha Vall és atropellada per un cotxe mentre està parlant a càmera. És un accident molt impactant perquè el cotxe l’arrossega carrer avall,... o potser, no. Aquesta setmana, "No t'ho creguis tot a la primera". Un Quèquicom ple de trucs!.

Finalment, es veu que tot és mentida. L’equip ha recreat una situació, molt de moda actualment per internet, per demostrar que no t’ho pots creure tot a la primera. Una empresa puntera en tractament d’imatge, Glassworks, ajuda l’equip de reporters a fer que tot sembli real.

Cada vegada més, amb les noves tecnologies, és més fàcil crear històries i fins i tot fer-les passar per reals. A “Quèquicom” s’ensenyen alguns trucs per canviar la realitat que ens envolta i enganyar l’espectador.

També donen una classe de llenguatge audiovisual a uns nens de l’escola Sant Ignasi de Barcelona. Un personatge que fa d’explorador actua davant els nens mentre la Samantha el grava i les imatges també es reprodueixen en una televisió. El grup ha de comparar el que fa el personatge amb el que veuen per la tele. I s’adonen que escalar una paret és simplement arrossegar-se per terra i inclinar la càmera.

Els efectes també poden ajudar a explicar millor una història sense tergiversar-la. És el cas dels chromas que s’utilitzen als informatius. La Samantha parla amb el corresponsal a París de TV3, Toni Cruanyes, i explica per què es pot incrustar la imatge que es vulgui damunt un color predeterminat. Habitualment, aquest color predeterminat és un to de verd que costa de trobar a la natura. Per exemple, la pell humana no el té, aquest to. Electrònicament, es diu a la càmera que tot el que tingui aquest to de verd el faci transparent. A partir de llavors ja es pot incrustar la imatge que es vulgui.

També expliquen com és l’efecte de la publicitat que envolta els camps de futbol i que per televisió es veu aixecada. Tot és qüestió de perspectiva. La publicitat en realitat està col?locada a terra, amb la lletra o imatge molt deformada. Això és així perquè, de lluny, des del punt de vista de la càmera es vegi bé i, a més, en posició vertical.

Amb la cap de Comunicació de l’Escola Massana, Glòria Bonet, s’endinsen també en el món de la fotografia i analitzen les cames de Carme Chacón, que van aparèixer en una revista en una posició anatòmicament dubtosa. A més, la reportera Samantha Vall apareix també parlant a la contraportada d’un diari amb un petit parany que l’audiència haurà de captar. I al final del programa, el presentador Jaume Vilalta dóna les claus de per què el cervell estalvia energia i es fixa en el que en aquell noment creu important, passant per alt canvis que es produeixen de manera molt suau. A més, el presentador Jaume Vilalta explica la influència de l’enquadrament, el muntatge i la postproducció en la percepció de la realitat per part de l’espectador. Tot això, amb l’exemple de l’agressió de Mourinho a Tito Vilanova.

Les piscines són saludables tant per practicar la natació com per fer rehabilitació, però convé respectar les normes d’higiene per evitar reaccions adverses amb el clor. El clor de desinfecció, combinat amb matèria orgànica, com el pèl o l’orina, genera uns gasos que podrien afectar l’ADN de les cèl?lules. Per aquest motiu les piscines han d’estar ben ventilades.

El clor Una piscina pública és un gran recipient ple d’aigua calenta on es banyen centenars de persones cada dia. Sota els nostres peus s’amaguen les instal?lacions que garanteixen la higiene de l’aigua. Esquemàticament, en destaca la bomba hidràulica, els filtres, un panell de control i un sistema d’escalfament. La bomba xucla l’aigua de la piscina i la introdueix en un laberint de tubs. La primera parada són els filtres. Aquí s’eliminen les partícules més grosses, com cabells, borrissol, fulles o insectes. A continuació, l’aigua és desinfectada, habitualment per mitjà de clor. Una vegada desinfectada, l’aigua es condueix fins a uns intercanviadors de calor que l’escalfaran a uns 26º C abans de retornar-la a la piscina. Si no es fes així, l’elevada temperatura i l’entrada contínua de matèria orgànica a través dels banyistes convertiria la piscina en un perillós caldo de cultiu.

Un estudi ha detectat que quan afegim clor a l’aigua reacciona amb compostos orgànics i genera subproductes de la desinfecció com els trialomentans, el cloroform, bromoform, o els àcids cloroacètics, entre molts altres. Aquests productes són mutagènics, per tant, poden alterar el nostre DNA. Entren al cos per tres vies. Per ingesta, si ens empassem aigua, pel contacte amb la pell i per inhalació, quan respirem. La inhalació és la via principal d’entrada, ja que aquests productes es generen dins l’aigua, però són volàtils i passen a l’atmosfera que hi ha al voltant de la piscina.

L’estudi s’ha fet analitzant la sang, l’orina i l’aire exhalat de 49 persones no fumadores que havien estat nedant durant 40 minuts en una piscina. Ha estat elaborat coordinadament per diferents centres de recerca. Un dels autors és Joan Grimalt, químic de l’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua. Segons Grimalt “Les persones que hi són tot el dia, a la piscina, com són els monitors o els nedadors professionals, evidentment, tenen un factor de risc més elevat [...]. Avui per avui està claríssim que anar a nadar a la piscina és molt recomanable. Ara bé, diguem que, com tot es pot millorar a la vida, seria bo que les piscines tinguessin una menor dosi d’aquest compostos o que canviés el que es pugui per disminuir la presència de trialometans”. Unes bones mesures per disminuir la presència d’aquests compostos són millorar la higiene, és a dir, dutxar-se abans de nedar, utilitzar casquet de bany, no orinar dins l’aigua o evitar nedar estant refredat. També es poden millorar alguns aspectes de les instal?lacions i finalment és pot optar per sistemes de desinfecció alternatius.

El presentador Jaume Vilalta explica per què desinfecta el clor. L’àtom de clor té 17 electrons disposats en 3 òrbites. A l’òrbita exterior li manca un electró per ser estable. Per tant, el clor té tendència a reaccionar amb altres àtoms per sostreure’ls un electró. Aquest procés s’anomena oxidació, d’oxigen, perquè l’oxigen, com el brom, també són elements àvids d’electrons. Quan afegim clor a l’aigua de la piscina reaccionarà amb els àtoms que trobi, desestructurà les molècules que formen i matarà els microbis que en tenen.

La rehabilitació Durant anys Carles Plaza va córrer maratons, va participar en curses de muntanya, marxes atlètiques i va pujar muntanyes, fins que li van diagnosticar una artrosi degenerativa als malucs que en pocs mesos el va deixar gairebé invàlid. Va entrar en llista d’espera perquè li implantessin dues pròtesis als malucs. Els primers mesos d’espera van ser un calvari. El dolor l’obligava a prendre fins a set calmants al dia. Quan va començar les sessions de rehabilitació dins l’aigua amb en Mario Lloret, abans de l’operació, va experimentar una recuperació espectacular en poques setmanes. Ara porta una pròtesi al maluc esquerre i s’està recuperant per poder tornar al quiròfan perquè n’hi posin una altra al maluc dret.

Mario Lloret és metge i professor d’educació física a l’INEF. Nedador i waterpolista de jove, ara és plusmarquista mundial de la categoria màsters, més grans de 50 anys, en les modalitats de papallona i estils. El seu estret lligam amb l’aigua l’ha empès a especialitzar-se en la medicina de la natació i en les teràpies de rehabilitació aquàtica. Com ell mateix afirma: “Treballar a l’aigua té una sèrie de beneficis respecte al treball terrestre. El treball terrestre no està exempt de gravetat i com a conseqüència d’això les nostres articulacions i, bàsicament, les articulacions de la columna vertebral estan sotmeses a una pressió excessiva. A nivell del medi aquàtic s’atenua en un 90% aquesta càrrega a nivell vertebral i, per tant, tot el que són alteracions tipus hèrnia discal, lumbàlgies, ciatàlgies, neuropaties a nivell vertebral solen ser molt ben rebudes i molt ben tractades i, realment, els pacients que vénen per aquestes indicacions amb un certa solvència veuen com en 2-3 mesos les coses milloren d’una manera molt important”.

El principi d’Arquimedes La clau per rehabilitar-se millor i més de pressa dins l'aigua és la poca gravetat. I per què hi ha tan poca gravetat? Òbviament, per la flotació. I per què hi ha flotació? Bàsicament, pel principi d’Arquimedes. Segons aquest principi, tot cos submergit en un fluid rep una força ascendent igual al pes del fluid que desplaça.

El presentador Jaume Vilalta demostra amb un experiment el principi d’Aquimedes. Si se submergeix una bola en un recipient ple d’aigua fins a dalt s’observarà com part de l’aigua vessarà i la bola disminuirà de pes. Si aleshores es recull aquesta aigua i es pesa s’observarà que el pes coincideix exactament amb la diferència entre el pes de la bola dins i fora de l’aigua. Tot el pes que perd la bola dins l’aigua és el pes de l’aigua que desplaça. Quan la gravetat i el principi d’Arquimedes s’igualen el que determina la flotació d’un cos és la relació de densitats. La densitat de l’aigua dolça és de 1.000 kg/m3 i la densitat del cos humà varia segons els teixits. Els músculs i els ossos són més densos que l’aigua i el greix és menys dens que l’aigua, però en conjunt el cos humà és més dens que l’aigua. Per tant, tendiríem a enfonsar-nos. Però en realitat els humans flotem gràcies al fet que els pulmons estan plens d’aire i l’aire és molt menys dens que l’aigua.

La natació Des d’un punt de vista biomecànic el cos humà és ineficient per a la natació. A diferència dels peixos, tenim unes extremitats molt llargues i primes que proporcionen molt poca superfície per interactuar amb l’aigua. A més, l’aigua és un fluid dens i viscós on apareixen importants forces de resistència. La propulsió dels braços és la principal responsable de l’avanç del nedador en els estils de crol, esquena i papallona. A partir de diversos estudis s’ha demostrat que la major part de la força es produeix cap al final de la braçada, quan el nedador fa l’escombrada amb la mà cap a dins i cap amunt. Aquest moment és fàcil de reconèixer perquè és just quan apareixen més bombolles. La braça és l’únic estil en què la propulsió principal es fa amb les cames accionades alhora, de tal manera que s’obté un avanç discontinu, a batzegades, que recorda molt la manera de nedar de les granotes. La major part de la força es produeix quan tanquem les cames cap enrere. Al marge de l’estil practicat, la natació és un dels esports que més quantitat de músculs mou. Curiosament, l’aigua fa que aquests músculs adquireixin una gran potència, però alhora tinguin poca definició i poc to muscular en relació amb els esports terrestres.

Un nedador ha de vèncer tres tipus de resistències. La més important és la resistència de forma i és produeix a mesura que el nedador avança i “topa” amb l’aigua. El resultat és que augmenta la pressió al davant i disminueix al darrere. La diferència de pressions genera turbulències que entorpeixen el moviment. Per fer disminuir aquestes turbulències cal evitar topar amb l’aigua, és a dir, cal adoptar formes hidrodinàmiques.

Una altra font de resistència prové de l’onatge que produïm al nedar. Aquest onatge serà menor si tenim una tècnica depurada de natació però, malgrat tot, produirem moltes ones. Aquestes ones es desplacen sobretot per la superfície de l’aigua, reboten contra la paret i, per tant, ens molestarien. Però les piscines amb límit desbordant absorbeixen una part molt important de l’onada, de tal manera que l’aigua continua plana i podem seguir nedant a gran velocitat.

El tercer tipus de resistència és la fricció causada per l’arrossegament viscós. És la menys important de les tres, però, en canvi, és la que més ha revolucionat l’estètica dels nedadors. Els banyadors integrals, tant per a dones com per a homes, permeten reduir la fricció en un 8%. El teixit és format per unes dentetes microscòpiques que eviten la formació de turbulències. Aquesta tecnologia s’inspira en la pell dels taurons. Encara que aparentin ser suaus, tenen una pell com el paper de vidre, formada per milers de minúscules escates que els protegeixen i els faciliten els desplaçaments.

En definitiva, la poca gravetat a l’aigua, juntament amb la seva elevada viscositat i resistència al moviment, fa que sigui un medi ideal per rehabilitar-se o per fer-hi exercici físic. Efectivament, la natació és molt exigent per al cor, els pulmons i la musculatura, i no presenta, en canvi, risc de lesions. En conseqüència, és un dels esports més complets i saludables que hi ha.

Cada cinc anys regenerem completament el nostre esquelet. Però cal practicar esport i mantenir una bona dieta per ajudar a prevenir l’artrosi i l’osteoporosi.

L’osteoporosi Josefa Miñán té osteoporosi, els seus ossos s’han anat debilitant amb el temps, sense que ella se n’adonés, fins que, fa tres o quatre anys, es va fracturar unes vèrtebres. Des d’aleshores ha tingut diverses complicacions de la malaltia que han provocat una nova fractura, en aquest cas, de maluc. Ara es recupera d’una intervenció quirúrgica en què li han posat una pròtesi per substituir el tros d’os trencat. Aquesta és una solució mecànica del problema, però, si no li tracten la malaltia de base, l’osteoporosi, hi ha una probabilitat molt alta que es faci noves fractures de les quals ja no es podrà recuperar.

L’osteoporosi és una descalcificació progressiva de gairebé tot l’esquelet. El resultat és una disminució generalitzada de la resistència mecànica de l’esquelet, tot i que hi ha certs punts crítics on s’acumula més càrrega i és més fàcil que l’os falli. El doctor Adolf Díez, de l’Hospital del Mar, explica que aquests punts crítics són les vèrtebres lumbars i dorsals, el cap del fèmur, el radi i l’húmer. La millor manera d’evitar les fractures és mirar de no caure. La major part de les caigudes es donen a mitjanit, quan es va al bany. Alguns consells per evitar les caigudes són: encendre el llum abans d’aixecar-se del llit, estar uns instants assegut al llit, en lloc d’aixecar-se immediatament, en cas de limitacions visuals, posar-se les ulleres, calçar-se unes sabatilles amb sola de goma, mai caminar amb mitjons, eliminar obstacles i catifes lliscants, ajudar-se d’un bastó o una crossa, si és necessari, prendre somnífers únicament sota prescripció mèdica i en les dosis indicades, adaptar el mobiliari, instal?lar baranes i passamans i substituir banyeres per dutxes.

El reporter Pere Renom assisteix a una operació de reconstrucció d’húmer, en una dona osteoporòtica que se l’havia fracturat en una caiguda. Els metges aprofiten que aquest os està accessible per fer-li una prova de resistència mecànica anomenada microindentació. Aleshores repeteixen la mateixa prova a la tíbia (a través de la pell) i comparen els resultats. El doctor Xavier Nogués, de l’Hospital del Mar, explica que: el que aconseguirem és que el malalt, o els pròxims malats, simplement fent una determinació a nivell de la tíbia, podrem reproduir el que passarà; de fet, aquí, a l’húmer, i el cirurgià podrà decidir quin tipus d’intervenció haurà de fer. El cirurgià Carles Torrents explica que en casos com aquest s’acostuma a col?locar l’os a lloc i es cus a través dels tendons per tal d’aprofitar els vectors de força. Si tot va bé, aquesta pacient recuperarà la mobilitat del braç, però continuarà tenint osteoporosi i, per tant, risc de noves fractures.

La millor manera d’evitar l’osteoporosi és la prevenció. Durant la menopausa, les dones experimenten una reducció molt important de la producció d'estrògens. Aquesta baixada hormonal accelera la descalcificació i provoca que perdin fins a un 2% de la massa òssia cada any. En conseqüència, es dispara el risc de fer-se fractures. Per detectar l’osteoporosi a temps, es recomana a les dones amb factors de risc que es facin densitometries a partir de la menopausa. La densitometria és una tècnica que mesura la densitat òssia a diferents parts del cos. Si els valors se situen lleugerament per sota d’1 g/cm2, la dona té risc de fer-se fractures i s’ha de sotmetre a tractaments preventius.

Al plató s’explica que al cos tenim els osteoclasts, cèl?lules encarregades de destruir os, i els osteoblasts, cèl?lules encarregades de regenerar-lo. D’aquesta manera renovem completament el nostre esquelet cada cinc anys. Però, amb l’edat, les cèl?lules encarregades de regenerar l’esquelet perden funcionalitat abans que les cèl?lules encarregades de destruir-lo i, com a conseqüència, es produeix l’osteoporosi. També s’explica que els ossos tenen una estructura reticulada per tal de ser més resistents i lleugers alhora. Els envans s’anomenen trabècules i tenen la capacitat de reorientar-se en funció de les forces que reben mitjançant els osteoclasts i els osteoblasts. Finalment, el calci que ingerim en la dieta només s’acumula als ossos durant l’etapa de creixement. Però n’hem continuar consumint durant tota la vida, ja que el necessitem per diverses funcions biològiques. Si no ho fem, el cos descalcifica els ossos per obtenir-ne i podem patir osteoporosi.

L’artrosi Marta Esteban pateix artrosi als genolls des de fa uns cinc anys. Com que l’artrosi és una malaltia crònica no ha tingut més remei que adaptar-se i aprendre a conviure-hi. El reumatòlog Pere Benito, de l’Hospital del Mar, explica que l’artrosi depèn de tres factors: el primer és la qualitat de les estructures que componen l’articulació, el cartílag, l’os, la sinovial, la membrana, els lligaments, els meniscos, i que això ve condicionat genèticament. Una altra seria la feina, l’esforç, el treball a què sotmetem aquestes estructures que acabem de dir, més o menys intens. I una altra seria el temps transcorregut en aquesta situació.

És a dir, tot i que, amb l’edat, la incidència d’artrosi augmenta, una sobrecàrrega continuada també pot desenvolupar artrosi en joves. Per exemple, els tenistes professionals o les persones que treballen amb martells pneumàtics poden desenvolupar artrosi al colze, els fusters i els lampistes que passen moltes hores ajupits i els jugadors de bàsquet, que salten constantment, poden tenir artrosi als genolls, els jugadors d’handbol i els llançadors de javelina, artrosi a l’espatlla, els paletes i pagesos, que carreguen molt pes, poden fer artrosi de malucs i, fins i tot, es va descriure als anys 70 un tipus d’artrosi a les mans pròpia dels munyidors de vaques. Segons el doctor Benito: l’artrosi no té curació. El que han de fer els pacients és descarregar, enfortir i lubrificar. Descarregar vol dir fer que l’articulació treballi en les millors condicions possibles, no la sobrecarreguem, no ens engreixem, no mantiguem males postures. Enfortir, perquè l’articulació funcioni la musculatura l’ha de fer anar, com la politja necessita una corda per poder treure el cubell del pou, doncs enfortim aquestes coses, enfortim aquests ‘muscles’, el quàdriceps, la musculatura de les mans, de les espatlles, de la columna, fer gimnàs. I lubrificar seria anem a donar-li els medicaments per minimitzar aquests símptomes que són el dolor i la limitació. Fem servir analgèsics i antiinflamatoris.

El dolor, el percebem com una experiència integral, única, però, en realitat, el dolor té tres dimensions. La dimensió sensorial, que és la sensació física de dolor, la dimensió emocional, que és el patiment, la suor, la taquicàrdia, la hiperventilació, i la dimensió cognitiva, que són les estratègies que adoptem per afrontar el dolor. Per obtenir valors objectius de dolor, un equip de reumatòlegs de l’Hospital del Mar estan duent a terme diferents assajos clínics amb la tècnica de ressonància magnètica. El procediment consisteix a provocar un dolor agut a un pacient amb artrosi i veure què passa al seu cervell. Segons el reumatòleg Jordi Monfort, aquests assajos permeten avaluar l’efectivitat dels diferents fàrmacs per tractar l’artrosi.

Al plató s’explica que una articulació com el colze o el genoll es compon de: ossos, tendons que els subjecten, músculs que els mouen, cartílags que els protegeixen de la fricció i líquid sinovial que actua de lubrificant. Però si el cartílag es desgasta, acaba apareixent l’artrosi.

L’artrosi i l’osteoporosi L’osteoporosi i l’artrosi són les dues malalties més freqüents de l’esquelet. Però, malgrat que són molt comunes, no sempre es detecten amb facilitat. De vegades obliguen els metges a fer unes quantes proves per descartar altres malalties fins que encerten el diagnòstic. Un d’aquests casos anòmals és el de Xavier Kirchner, un home de 63 anys amant de l’esport que es va fer una lesió mentre preparava una marató. L’equip del doctor Tey de la Clínica Dexeus va practicar-li una sèrie de proves com la radiografia, la ressonància magnètica i la gammagrafia i va determinar que havia patit una fractura al cap del fèmur per estrès, sense desplaçament. Un os té una determinada resistència mecànica. Els impactes o les càrregues que superen aquesta capacitat provoquen la fractura. De vegades, però, una càrrega relativament lleugera que es repeteix moltes vegades també pot fracturar l’os. Aquest tipus de fractura s’anomena fractura per estrès. Darrere d’aquesta fractura hi havia una artrosi i una osteoporosi incipients, i una malformació congènita del cap del fèmur que provocava un conflicte mecànic.

Amb aquest diagnòstic, el tractament d’en Xavier és ben simple: deixar passar el temps fins que el seu propi cos reconstrueixi l’os trencat. Però l’alta definitiva no li donaran fins que hagi passat un any, ja que el fèmur té el que s’anomena una circulació terminal. La sang hi arriba per un sol vas i, si s’obstrueix o es lesiona, el cap del fèmur s’acaba necrosant i s’ha de substituir per una pròtesi. Si en un any no s’ha necrosat és senyal que continua ben irrigat. Si és així, en Xavier espera poder córrer finalment una marató.

Cada primer dimecres de mes els espectadors poden aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa, sota el títol genèric “Quèquicom i...” En els dos primers capítols, titulats “Quèquicom i la masia”, s’explica que amb la domesticació l’home ha creat un ecosistema únic que permet conviure espècies antagòniques com el gat, el gos i les gallines, per exemple.

Durant sis temporades i 170 episodis, “Quèquicom” ha acumulat una gran quantitat de saviesa proporcionada per centenars d’experts. Com molts conceptes relacionats es troben en diferents reportatges s’ha decidit reunir-los per fer més fàcil la comprensió de temes complexes. Així es respon també a les peticions de molts ensenyants que utilitzen el Quèquicom com a material didàctic.

Hi ha una primera sèrie de dos capítols titulats “la masia” en què Cristian Ruiz i Altaba descriu la ciència que envolta una casa de pagès. Les seqüències a l’exterior es combinen amb diferents platós on s’amplien coneixements. S’explica, per exemple, com és que les plantes saben que han de florir a la primavera; com funcionen els tres estómacs dels remugants; la domesticació d’animals fers com el toro; per què els ous són ovalats; com és què els cadells de totes les espècies desperten sentit de protecció, per a què serveixen les diferents plomes dels ocells o en què s’assemblen la fotosíntesi i una placa solar.

Seguiran altres “Quèquicom i...” sobre temes tan diversos com els descobriments, la visió, la geologia, l’espai o l’aigua.

El format gràfic està inspirat en una pàgina web. A la pantalla inicial hi apareix un índex a partir del qual es van obrint una sèrie de finestres. Des d’aquestes es dóna pas a reportatges o un plató. Hi apareixen tots els reporters que han intervingut en el programa (Anna Lasaga, Miquel Piris, Pere Renom, Samantha Vall i Cristian Ruiz i Altaba), així com els tres presentadors (Toni Mestres, Marc Boada i Jaume Vilalta)

La primavera és una explosió de vida al camp. Però sota una mirada atenta, també és una explosió de vida a la ciutat. El reporter Pere Renom es passeja per la ciutat de Barcelona, i hi descobreix una primavera espectacular. Explica la meteorologia, la vegetació i la fauna urbana a la primavera. Al plató, el presentador Jaume Vilalta mostra com es mesura la pluja, i quins senyals desencadenen la floració.

La meteorologia. La primavera l’associem amb l’arribada del bon temps, el desglaç, el cant del rossinyol i l’aparició de les flors. Però també la podem detectar a partir d’una pista més subtil que ve del mar. Diego Lázaro du a terme una sèrie d’observacions meteorològiques i mesura la temperatura del mar a la Barceloneta des de fa 5 anys. Sap molt bé que: l’aigua té força inèrcia tèrmica, li costa tant d’agafar com de perdre temperatura, i en aquests moments que acabem de començar la primavera, la temperatura anirà pujant lentament. L’aire, en canvi, té poca inèrcia tèrmica, i s’escalfa amb facilitat. Quan una massa d’aire càlid i humit entra en contacte amb el mar, encara fred, es condensa i forma boires just a la línia de costa. Aquestes boires poden arribar a ser molt denses, fins que la marinada les dissipa.

A banda de boires costaneres i de la marinada, la primavera també es caracteritza per un altre fenomen meteorològic més difícil de pronosticar. El Servei de Meteorologia de Catalunya té, al terrat de la Facultat de Física, una estació de radiosondatge. Des d’aquí es llancen globus sonda dues vegades al dia, els 365 dies de l’any. Núria Parés explica que el globus porta diversos sensors que van mesurant la pressió, la humitat, la temperatura i també porta una antena per anar transmetent les dades per ràdio a l’ordinador i un GPS. Amb aquestes sondes s’obté un perfil vertical de l’estructura de l’atmosfera. Al món hi ha unes 2.000 estacions com aquesta, que llancen els globus sonda sincronitzadament. Les dades alimenten els models numèrics que els meteoròlegs interpreten per pronosticar el temps. El meteoròleg de TV3 Eloi Cordomí explica que a la primavera hi ha ruixats que s’han de pronosticar a partir de proves indirectes. En aquests ruixats, poden arribar a caure fins a 50 litres per m2. L’àrea de Barcelona, limitada entre els rius Besòs i Llobregat i la carena de Collserola, té una extensió total de 98 km2. En dies plujosos, aquesta àrea recull un volum molt important d’aigua, que originalment s’obria camí fins al mar a través d’una extensa xarxa de torrents i rieres. A mesura que la ciutat va anar creixent, les rieres van desaparèixer, engolides pel ciment i l’asfalt. Ara, l’aigua de pluja circula per una xarxa subterrània de drenatge, barrejada amb les aigües residuals, i s’envia cap a les depuradores abans d’abocar-la al mar. Dels cursos fluvials naturals només se’n conserva el record, en les desenes de carrers que encara porten el topònim “torrent” o “riera”.

Al plató, el presentador Jaume Vilalta explica que els litres per metre quadrat i els mil?límetres són unitats equivalents per mesurar la precipitació. Un litre d’aigua disposat en un cub d’un metre de costat fa una alçada d’un mil?límetre. L’avantatge dels mil?límetres és que són independents de la superfície, i per tant, permeten mesurar la precipitació en recipients tan senzills com un got, amb la condició que sigui cilíndric.

La vegetació. No hi ha primavera sense flors, i Barcelona, per molt grisa que ens pugui semblar, també dedica espais a les flors. El parc Cervantes és un gran roserar, amb centenars de varietats de roses diferents. El mestre jardiner Joan Bordas explica que tots els rosers estan empeltats sobre el peu salvatge. D’aquest peu també procedeixen les més de 30.000 varietats de roses que hi ha actualment. Per hibridacions s’han obtingut roses de gairebé tots els colors, se n’han multiplicat o reduït el nombre de pètals i se n’han seleccionat les millors fragàncies.

De la primavera també se’n pot gaudir passejant pels carrers de la ciutat. Molts arbres comencen a treure fulles d’un color verd intens. En general, els arbres caducifolis són més adequats que els arbres de fulla perenne, per plantar als carrers. D’una banda, acostumen a tenir unes fulles més grosses, per tant absorbeixen una quantitat més gran de contaminats. De l’altra, fan una ombra molt fresca a l’estiu, i deixen entrar el sol a l’hivern.

D’ençà de la construcció de l’Eixample, l’arbre barceloní per excel?lència és un arbre caducifoli: el plataner. Actualment, el 30% dels arbres viaris de Barcelona són plataners. N’hi ha aproximadament 47.000. Bordas explica que els plataners necessiten molta humitat per créixer, per això tradicionalment es plantaven sobretot a les rambles o rieres. Però quan es planten en llocs secs o inadequats, els arbres es debiliten i poden emmalaltir amb facilitat. En relació amb el medi natural, els arbres de la ciutat viuen en condicions molt dures, tant pel que fa a les arrels com a la capçada. Per tant, només hi poden sobreviure algunes espècies. Una d’elles és el lledoner, un arbre típicament rural adaptat als terrenys més pedregosos, secs i pobres en nutrients.

Tant els plataners com els lledoners són arbres que es pol?linitzen amb el vent. Com que aquest mecanisme no és gaire eficient, estan obligats a produir grans quantitats de pol?len a la primavera. El contacte amb tant de pol?len pot generar al?lèrgies. Per aquest motiu, però també per fomentar la biodiversitat urbana i per reduir l’impacte de possibles plagues, es procura tenir un arbrat ben divers. Es trien sobretot espècies que es pol?linitzen per insectes i, per tant, que produeixen flors ben vistoses i poca quantitat de pol?len. D’aquesta manera, la primavera arriba per partida triple: pel rebrot verd de les fulles, per la floració multicolor i per les agradables fragàncies. Però, amb tants carrers per plantar-hi arbres, també hi ha espai per a les rareses, com el ginkgos, uns veritables fòssils vivents, que a més resisteixen molt bé la contaminació atmosfèrica.

Al plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la planta necessita quatre coses per florir: un mínim d’hores de llum, un determinat rang de temperatures, una reserva de nutrients i un bon estat de salut, com tots els éssers vius que es disposen a reproduir-se.

La fauna als parcs. Des d’un punt de vista ecològic, una ciutat és, sobretot, una immensa roca artificial. Els parcs urbans amb vegetació ben desenvolupada són petites illes verdes on hi viuen un bon grapat d’animals propis del bosc. Però, pel veure’ls, cal matinar molt perquè, quan arriba la gent, els animals desapareixen. Els tudons van molt avançats en la reproducció, els polls ja han abandonat el niu i picotegen els brots verds d’un arbre mentre esperen que els pares els continuïn alimentant. El gaig, en canvi, tot just comença a construir el niu amb la fibra que arrenca d’aquesta palmera. Els esquirols són els grans equilibristes del bosc. S’enfilen pel tronc amb les potes del davant i baixen amb les del darrere. Però costa veure’ls bé, perquè són molt ràpids i gairebé sempre s’amaguen a la part oposada del tronc. També salten espectacularment de capçada en capçada, i si els arbres estan massa separats, no dubten a desplaçar-se per terra. Les mallerengues festegen. La femella adopta una actitud que podríem anomenar “infantil”, fa de poll, i el mascle l’alimenta. Aquest comportament consolida els lligams de la parella abans de la posta, i una vegada feta, estalvia a la femella d’haver d’anar a buscar aliment i li permet concentrar-se a covar els ous.

Els ambients aquàtics. A banda de les illes verdes, la ciutat també té un petit arxipèlag d’illes blaves, un conjunt de desenes de basses i estanys habitats per una fauna rica i per vegetació aquàtica. Sergi García és, segurament, un dels naturalistes que coneix més bé la fauna de Barcelona. Amb la seva empresa, dóna servei a l’Ajuntament en diversos temes ambientals. Per exemple, s’ocupa de gestionar de manera ecològica les basses urbanes per fomentar-hi la biodiversitat. Gràcies a la presència de plantes aquàtiques i de puça d’aigua no cal fer servir productes químics i els amfibis com la reineta i la granota comuna hi poden criar.

La ciutat, un ambient rupícola. A la ciutat hi dominen els edificis, les roques artificials. Tots aquells animals que necessiten les roques per viure, i que s’adapten bé a la presència dels humans, tenen aquí una llar ideal. Segurament l’animal més urbà del món és el colom, anomenat precisament “roquer”. A la primavera, els mascles en zel festegen incansablement qualsevol femella que es troben.

L’animal de roca que conviu més a prop nostre, fins al punt que sovint el podem trobar dins mateix de casa, és el dragó. A la primavera surt de la hibernació i s’escalfa al sol, especialment a parets velles amb esquerdes on amagar-se i amb vegetació abundant, on troba els insectes de què s’alimenta. A Barcelona hi podem trobar dues espècies de dragó: el comú i el rosat. El naturalista Guillem Pascual explica com diferenciar-los, i quins en són els principals enemics naturals. Els humans també els perseguim, perquè els atribuïm la mala fama de menjar-se la roba. Però, en realitat, el dragó entra als armaris per caçar-hi les arnes, les veritables menjadores de roba.

Les orenetes són probablement les missatgeres més populars de la primavera. Nidifiquen en penya-segats i s’adapten bé als medis urbanitzats. Malauradament, a més de parets també necessiten terrenys sense asfaltar dels quals obtenen el fang per fer el niu. Per aquest motiu, a Barcelona són cada vegada mes escasses. I les hem d’ajudar amb nius artificials.

Altres ocells, en canvi, es troben en plena expansió. La primera parella de gavià argentat va criar a Barcelona l’any 1980. Avui es calcula que n’hi ha unes 170 parelles, al nucli urbà. Quan crien es tornen molt territorials i defensen agressivament el niu, fins al punt que, de vegades, no deixen ni sortir els veïns al terrat. Tot i que les seves arrels marines no les perden, ja que anatòmicament continuen molt ben adaptats a nedar i a planar damunt les ones. La seva nidificació és un senyal més de la primavera a Barcelona, que d’alguna manera també ve del mar.

Hi ha pocs materials naturals tan extraordinaris com el suro. És un gran aïllant tèrmic i acústic, flota, resisteix el fregament i és, a més, un dels secrets per fer un bon vi. Vist al microscopi és una escuma de polièster, un plàstic. Samantha Vall participa en la pela de l'alzina surera en un bosc del Baix Empordà i recorre la indústria del suro. Jaume Vilalta, a plató, explica que les cèl?lules del suro van ser les primeres cèl?lules que es van observar.

L’alzina surera només creix en algunes àrees molt concretes de bosc mediterrani, les que tenen la terra àcida, no calcària. Això fa que el Baix Empordà sigui un dels pocs llocs al món on prospera aquest arbre. L'alzina surera té una escorça molt gruixuda, flexible i aïllant: tant, que protegeix l'arbre de les flames. El suro només s’extreu a la primavera i l’estiu, quan l’arbre està creixent i és més fàcil separar l'escorça del tronc. La reportera Samantha Vall aprofita que els germans Pagès estan escorxant l’alzina surera per conèixer l’ofici. El més important és no clavar la destral fins a l’escorça interna, perquè es pot ferir l’arbre.

Un cop extreta, la pela es bull dues vegades perquè, primer, perdi la forma de tronc i, després, sigui més flexible. Després de les dues bullides ja pot passar a la indústria. Tot i que la major part es destina a taps, hi ha altres aplicacions: se’n fan jaquetes, paraigües i fins i tot pilotes de futbol. A Catalunya, l’alzina surera es pela només cada 14 anys i actualment el mercat és per fer taps de vi o cava. Un arbre pot arribar a viure centenars d’anys, però és molt difícil calcular quants taps s’extreuen d’un arbre perquè depèn molt de la mida i del gruix. Un bon tap és el que és uniforme, sense forats.

Un matalàs de pilotes microscòpiques Vist al microscopi, el suro és, de fet, un matalàs de pilotes plenes d'aire i hermèticament embolicades per suberina. Jaume Vilalta, a plató, explica que la suberina és un polièster natural, un material molt elàstic i resistent que generen les cèl?lules de l'escorça de tots els arbres, però en el cas de l'alzina surera la seva producció és excepcional. Aquestes pilotes d'aire tenen la capacitat de deformar-se i absorbir energia, però es recuperen ràpidament.

Aquesta és una propietat important perquè un tap s’adapti al recipient i no deixi passar el líquid. Però la gràcia és que, com que és un producte que prové de la natura, té una certa porositat i deixa passar l’oxigen. Així, el vi pot evolucionar sense fer-se malbé. Però quant oxigen ha de passar? A Vitec, Parc Tecnològic del Vi, a Falset, tenen l’única màquina a Espanya capaç de mesurar quant oxigen passa a través del tap. El responsable d’enologia de VITEC, Jordi Roselló, ens demostra com massa oxigen acaba rovellant el vi. Amb aquestes dades objectives, els viticultors ja no trien a cegues, poden comprar el tap que s’adapti millor al seu vi.

L'únic inconvenient que pot tenir un tap de suro és que encomani olors al vi. Samantha Vall, guiada pel gerent del centre de recerca Cork Center, Iván Fernández, fa un tast de taps de suro. El que s’olora és en realitat aigua, en la qual han tingut submergits els taps perquè desprenguin les seves aromes. En detecten alguns que fan olor de podrit. Això és degut al tricloroanisol o TCA, que és una molècula química que prové del clor i que fa olor.Es poden donar casos en els quals la matèria primera, ja sigui suro d'una sola peça o derivats, continguin compostos químics derivats d'activitat fúngica i que són capaços de contaminar aromàticament el vi o el cava malgrat estar presents en concentracions molt petites, de l'ordre de nanògrams per litre (un nanògram és mil milions de vegades més petita que el gram). Un d'aquests compostos és el cloranisol o TCA, que ens recorda el florit, cartró humit, humitat. Tot i que cal recordar que no és l'únic però sí el més conegut i perseguit.

Val a dir que un vi podria presentar aquest defecte i en canvi caldria anar a buscar el culpable no al tap de suro, sinó a les instal.lacions de vinya, del celler o a alguna de les pràctiques emprades durant l'elaboració del vi, com ara les filtracions, dipòsits, pràctiques d'higiene, bótes de fusta (roure principalment) i el seu estat d'ús.

El suro i la història natural A plató, Jaume Vilalta explica, també, que les cèl?lules del suro van ser les primeres cèl?lules que es van observar. El 1665, el savi anglès Robert Hooke, mirant una làmina de suro pel microscopi, va veure uns compartiments que li van recordar les cel?les que fan les abelles. I per això va batejar els organismes que havien creat aquesta estructura amb el nom de cèl?lules, de cel?la.

I, finalment, una nota etimològica. Les paraules suro i suberina vénen del llatí “suber”, que vol dir escorça, còrtex. I la paraula “surar”, com a sinònim de “flotar”, ve precisament de les propietats que té el suro per la seva poca densitat, menor que la de l'aigua.

Quèquicom surt a la mar amb un vaixell de pesca i torna amb tants plàstics com peixos. Cada europeu gasta uns 30 kg de plàstic a l’any només per a envasos que tenen un ús efímer. El plàstic és un material que millora la nostra qualitat de vida, però és tan resistent que pot durar gairebé una eternitat. En canvi, si es recicla pot tornar a fer servei ?se’n fan teixits i moltes més coses?, però si no, queda a la deriva. Com que no és soluble en aigua ni en greixos els microbis no el poden degradar.

El mar és un dels llocs on van a parar part dels residus que es consumeixen a terra. Samantha Vall puja a bord del vaixell d’arrossegament Basibina, de Palamós. Quan fan la tria apareixen pilotes de golf, compreses, ampolles, bosses... Al final, resulta que s’han pescat més plàstics que peixos. Mercè Masó, biòloga marina de l’Institut de Ciències del Mar, qualifica de “drama” que els plàstics estiguin canviant l’ecosistema marí: com que el plàstic es desplaça fàcilment, van a parar a llocs on abans només hi havia sorra. Els animals el confonen, pensant-se que són roques, i inicien un vida en un ecosistema que no els pertoca.

Cristian Ruiz i Altaba descriu la ciència que envolta una casa de pagès. Les seqüències a l’exterior es combinen amb diferents platós on s’amplien coneixements. S’explica, per exemple, com és que les plantes saben que han de florir a la primavera; com funcionen els tres estómacs dels remugants; la domesticació d’animals fers com el toro; per què els ous són ovalats; com és què els cadells de totes les espècies desperten sentit de protecció, per a què serveixen les diferents plomes dels ocells o en què s’assemblen la fotosíntesi i una placa solar.

L’agricultura ecològica capgira el funcionament de l’agricultura convencional. Se serveix d’invertebrats per lluitar contra les plagues, fa servir les males herbes de manera profitosa i té cura de tot l’ecosistema subterrani enlloc de veure’l només com un suport inert per a les plantes.

La lluita contra les plagues La cistella ecològica es caracteritza per dues coses: en primer lloc perquè només té productes de temporada i en segon lloc perquè és molt diversa. És un reflex de l’estructura dels camps de conreu. A diferència de l’agricultura convencional, en què sovint es dediquen centenars o fins i tot milers d’hectàrees a un únic cultiu, l’agricultura ecològica divideix el camp en parcel?les petites en què es conreen una gran varietat de productes diferents. D’aquesta manera les plagues, que acostumen a ser molt específiques, queden confinades a un vegetal determinat i no infecten la resta de conreus. Vindria a ser com apostar poc a moltes cartes enlloc de jugar-s’ho tot a una única carta.

El pagès ecològic Josep Montmany, de Begues, explica la importància de tenir cura de la vegetació silvestre que hi ha al voltant dels conreus per facilitar la presència dels predadors naturals de les plagues. A una escala microscòpica hi ha una veritable lluita per la supervivència. Una marieta d’1.5 mm és un predador especialitzat de l’aranya roja. Se’n pot menjar tant els ous, com caçar els adults amb un ràpida corredissa. Els àcars són uns altres predadors molt voraços. Són cecs i localitzen les preses per contacte i per senyals químics. Unes poques picades són suficients per matar una presa gairebé tan grossa com ell. Una vegada morta, la succiona parcialment.

La Federació d’Agrupacions de Defensa Vegetal de la Selva i el Maresme (SELMAR) cria l’insecte hemípter Macrolophus per alliberar-lo als conreus i combatre les plagues. Jordi Ariño, enginer agrònom explica com es reprodueixen aquests insectes en captivitat. Al camp s’alliberen entre 1 i 3 animals per metre quadrat en funció de la severitat de la plaga. Però els insectes alliberats no són prous per eliminar la plaga directament, sinó que és la generació següent, molt més nombrosa, la que, de fet, elimina la plaga.

En agricultura ecològica, les plagues que no es poden combatre amb enemics naturals s’han d’afrontar amb estratègies sofisticades, que sovint exigeixen avançats coneixements tècnics. Núria Cuch és enginyera agrònoma i assessora tècnicament la família Montmany. Explica quines són les estratègies per combatre dues plagues dels fruiters que no tenen enemics naturals prou efectius. L’arna de la poma o carpocapsa es combat amb confusió sexual, i la mosca de la cirera amb atractors alimentaris.

La guerra química Com que les plantes no es poden moure han desenvolupat diferents adaptacions per protegir-se dels herbívors o de les malalties. Moltes plantes mediterrànies tenen fulles punxegudes com el garric o el card. Altres han desenvolupat defenses químiques.

A plató, Jaume Vilalta explica que les plantes aromàtiques com la farigola, el romaní tenen essències que als humans ens resulten molt agradables per fer-ne perfums i colònies, però en realitat són molt desagradables al paladar dels herbívors. A més aquestes substàncies acostumen a ser antisèptiques, combaten els microorganismes, per això en fem ungüents per ferides i col?lutoris per infeccions oculars. Els conreus també tenen defenses químiques. Les plagues estimulen una reacció defensiva de les plantes. Quan menys ajudem als conreus amb pesticides, més s’hauran d’espavilar a generar les seves pròpies defenses químiques. Un estudi de la Facultat de Farmàcia encapçalat per la Dra. Rosa Lamuela ha vist que els sucs envasats de tomata ecològica tenen un contingut més elevat en polifenols -que són uns antioxidants- que els sucs convencionals. Els compostos polifenòlics tenen molt interès en nutrició ja que s’ha observat que actuen com protectors davant malalties degeneratives i cardiovasculars.

La lluita contra les males herbes Un altre tret característic de l’agricultura ecològica és la tolerància que té amb les males herbes. Però encara que hi hagi males herbes, no se les deixa créixer descontroladament. En lloc d’herbicida, s’apliquen diferents mètodes mecànics en funció del tipus de conreu. En fruiters es tendeix a segar de tant en tant, i s’utilitza maquinària específica per accedir fins a sota mateix dels arbres. A l’hort, en canvi, les males herbes es treuen pràcticament a mà.

Si el conreu està ecològicament estructurat, les xarxes tròfiques són complexes i també poden aparèixer predadors naturals de les males herbes. Les formigues són habitants característics dels conreus de secà. Els seus nius es poden localitzar fàcilment pels petits volcans que es formen a l’entrada. El grup de recerca en males herbes de la Universitat de Lleida estudia el paper de les formigues en el control de les males herbes. Una de les tasques consisteix a marcar tots els formiguers d’una àrea establerta, posicionar-los per GPS i situar-los en un mapa. D’aquesta manera es podrà estimar la població de formigues i seguir-ne la dinàmica d’un any a l’altre. Una vegada se sap quantes formigues hi ha, cal estimar l’aliment que consumeixen. Bàrbara Baraibar explica com es fa.

Els fertilitzants L’agricultura treballa la terra, i la terra no només és un suport inert per a les plantes: és un ecosistema. El veritable tresor del pagès. Joan Romanyà és edafòleg, és a dir, especialista en el sòl i explica l’estructura d’un sòl forestal i el compara amb un sòl d’un cultiu ecològic. A la part superior hi trobem la fullaraca, la font principal de matèria orgànica i principal protecció contra l’erosió. La matèria orgànica s’incorpora a les capes inferiors del sòl a partir de les arrels, la gravetat i l’activitat de la fauna del sòl, especialment els cucs de terra. Alguns estudis indiquen que al sòl hi viuen entre 60 i 400 cucs/m² i cadascun d’ells produeix més de 4 kg d’excrements a l’any. Aquests excrements són una font molt important de matèria orgànica ben esmicolada en la que s’hi desenvoluparan una rica comunitat de microorganismes que n’alliberaran el nitrogen, el fòsfor o el potassi. A més, les galeries que excaven els cucs permeten airejar i drenar el terreny.

L’agricultura ecològica no utilitza adobs químics per fertilitzar el sòl. Només aplica adobs orgànics, el més similar a la fullaraca del bosc. Un dels adobs orgànics més valorat és el compost. Es pot produir industrialment a les plantes de compostatge, per exemple a partir de la fracció orgànica de les escombraries i de les restes vegetals procedents de la jardineria municipal. Tot plegat es tritura, s’apila i es fermenta durant uns dos mesos en un procés similar al que té lloc a la natura, però accelerat i controlat. Seguidament s’afegeix aquest compost al camp i els bacteris l’acaben de transformar i n’alliberen els nutrients, que seran aprofitats pels conreus. Per tant, el compost no alimenta directament les plantes sinó tot l’ecosistema subterrani. No és una fertilització instantània com l’adob químic, sinó a llarg terme. I es pot complementar amb altres sistemes com el conreu de lleguminoses. Les faberes, les pesoleres o les mongeteres tenen uns nòduls a les seves arrels on hi viuen uns bacteris fixadors de nitrogen. La planta fa la fotosíntesi i aconsegueix sucres i dóna aquests sucres als bacteris, i els bacteris a canvi, agafen el nitrogen que hi ha a l’atmosfera, i el transformen en mol?lècules que les plantes poden aprofitar. Part d’aquest nitrogen es queda al sòl i l’enriqueix. Per garantir que tots els camps es beneficiïn d’aquest enriquiment en nitrogen cal anar alternant els conreus i resembrar-hi periòdicament lleguminoses. És a dir, cal fer una rotació de cultius. Així, l’agricultura ecològica aconsegueix reciclar part dels nutrients i s’acosta al funcionament d’un ecosistema natural, com el bosc.

La reportera Georgina Pujol aprèn a conduir un trineu de gossos, construeix un iglú i dorm en ell en una de les etapes de la Pirena. La nit hivernal al pla de Beret és gèlida, però a l’interior de l’iglú no baixa de zero graus. Jaume Vilalta explica a plató les raons científiques d’aquest fenomen.

Un equip d’investigadors d’una universitat de Tòquio ha descobert que els gossos tenen un sistema de circulació sanguínia molt específic. Les artèries que subministren sang tenen unes xarxes amb moltes venes petites interconnectades, que funcionen com un intercanviador d’escalfor. Aquest mecanisme ajuda a regular la temperatura corporal del gos, a pesar de les condicions de fred. És el mateix sistema que tenen d’altres animals adaptats a les baixes temperatures, com els pingüins de l’Antàrtida o els dofins. En canvi, quan les persones estem exposades a un clima fred es produeix una vasoconstricció en les extremitats que disminueix el flux sanguini i la pèrdua d’escalfor. És la manera que té el nostre cos de sacrificar-ne una part per evitar que la resta es refredi massa.

En Jaume Martínez, veterinari en cap de la Pirena, ens ajudarà a conèixer més bé els huskies siberians. És una de les races de gossos que més s’assembla al llop, i prové de l’oest de Sibèria. Tradicionalment, els feien servir com a mitjà de transport amb els trineus. Descobrirem que aquests gossos corren perquè conserven l’instint primari dels llops de caçar en manada, a banda que són veritables atletes. I a través de Lázaro Martínez, un dels millors múixers del món en la categoria de gossos nòrdics, entenem per què enganxa tant, aquest esport, fins al punt que en Pep Parés, fa 20 anys, va crear la carrera de trineus Pirena. S’hi va apassionar gràcies a la lectura de “La crida salvatge”, de Jack London. Ell serà qui li fa unes classes particulars de conducció de trineu a la nostra reportera.

Una nit a l’iglú I finalment, amb l’ajuda de David Bartra, que pertany a l’Associació de Constructors d’Iglús de Catalunya, completem la nostra experiència nòrdica. Construirem un iglú semiesfèric en un indret pròxim al pla de Beret. I fins i tot el posarem a prova passant-hi la nit. Mentre a l’exterior arribem a una temperatura de 9 graus sota zero, dormint-hi tres persones aconseguim que l’interior de l’iglú s’escafi fins als 2 graus. La reportera, després de l’experiència, assegura que “és molt pitjor que dormir en una nevera (4 graus), però es fa suportable gràcies al sac de dormir de plomes d’oca que m’ha deixat en Pere Renom”. I des de plató, en Jaume Vilalta, ens explicarà per què la temperatura de l’interior de l’iglú no baixa mai de zero graus.

Què tenen en comú el carbó de cremar, un casc de motorista i un diamant? Són tres cares del carboni, un element químic amb propietats extraordinàriament diferents segons com s’organitza.

Pere Renom construeix una pila carbonera per fer carbó vegetal. Més tard assisteix a la talla d’un un diamant i entén per què és tan brillant. Finalment s’explica per què la fibra de carboni és resistent com l’acer, però es treballa com si fos cotó.

La pila carbonera Tradicionalment, una pila carbonera es construeix amb fusta d’alzina, ja que dóna un carbó de gran qualitat. Marc Boada ensenya la tècnica per construir-ne al reporter Pere Renom. A plató, el presentador Jaume Vilalta explica que la fusta d’una pila carbonera es manté a 100ºC fins que perd tota l'aigua. A partir d’aleshores augmenta progressivament de temperatura i va perdent diferents substàncies químiques fins que es converteix en carbó vegetal, amb un 85% de contingut en carboni. La clau és limitar l’entrada d’oxigen per evitar la inflamació espontània de la fusta.

La talla de diamants En condicions d’altíssima pressió i temperatura, pròpies de les profunditats terrestres, el carboni cristal?litza en unes pedretes de formes prou regulars: són els diamants en brut. Una vegada tallats, els diamants es converteixen en les joies més apreciades del món, a causa de la seva bellesa i perdurabilitat. El preu final del diamant el determina sobretot el pes (quirats), però la brillantor també compta. Es tracta de triar la talla que doni més quirats sense perdre brillantor. El joier i tallador Paco Corodia ensenya com es talla un diamant. Vilalta explica a plató la difracció de la llum, el fenomen òptic que hi ha darrere els centellejos multicolors dels diamants.

La fibra de carboni A més de les diverses formes naturals, el carboni també pot adoptar algunes formes artificials. La més coneguda és la fibra de carboni, un material estructural com l’acer, l’alumini o la fusta, que es treballa com si fos un teixit, com la seda, la llana o el cotó. Els operaris són veritables sastres del carboni. L’enginyer Bernat Calpe explica quina ha de ser l’orientació dels microfilaments de carboni en funció de les forces que ha de suportar. I aquesta orientació s’ha de definir durant el procés de disseny, com explica l’enginyer Eduard Ferreró. La lleugeresa i resistència d’aquest material el fan molt indicat per a usos industrials i en competicions esportives. Vilalta explica que les diferents formes i característiques del carboni responen a diferents organitzacions atòmiques. Mentre que el grafit són àtoms de carboni disposats en una xarxa plana hexagonal, el diamant són àtoms de carboni en una xarxa tridimensional de tetraedres.

“Quèquicom i...” és un nou format que reuneix cada primer dimecres de mes tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret.

En el primer capítol de “QQC i descobriments”, s’explica que la idea del velcro neix per la imitació d’unes llavors; que del mata-rates se'n va fer anticoagulant d’ús medicinal gràcies a una història d’amor frustrat; com la comunitat científica va va fer impossible la vida al doctor Semmelweiss descobridor de l’asèpsia ; la singular i tràgica història de Thomas Midgley, inventor de dos coses devastadores pel medi ambient: la gasolina amb plom, que és tòxic, i dels gasos CFC, que provoquen efecte hivernacle; el descobriment de la radiació atòmica.

La tuberculosi no és una malaltia del passat. Encara avui, és una de les malalties més infeccioses del món. Cada any s’infecten 100 milions de persones de tuberculosi a tot el planeta. I al barri del Raval de Barcelona la prevalença és altíssima. A Badalona s’està desenvolupant la primera vacuna terapèutica contra aquesta malaltia. L’ha concebut el Dr. Pere-Joan Cardona. L’única vacuna que hi ha ara al mercat té 90 anys però no protegeix als adults de la tuberculosi pulmonar, que és la més comuna. La vacuna Ruti, nascuda a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, està finançada per l’empresa Archivel Technologies. És la primera vacuna que atura el desenvolupament de la tuberculosi en persones que estan infectades i encara no en tenen símptomes. Redueix el tractament de la infecció tuberculosa latent de nou mesos a un mes. Probablement es començarà a comercialitzar el 2015.

La reportera Georgina Pujol visita el laboratori on es fabrica la vacuna Ruti. Allà es poden veure els cultius dels bacils de la tuberculosi (uns bacteris en forma de coma). Però per entrar-hi, cal extremar les precaucions de seguretat per l’elevat risc de contaminació biològica.

La periodista també assisteix al moment en que la pneumòloga Malú de Souza dóna la notícia a un pacient del Raval que té la malaltia. Es tracta d’una persona procedent del Pakistan que es tracta en la Unitat de prevenció i control de la tuberculosi de Barcelona, al CAP Drassanes. Com que a l’inici el pacient està en una fase contagiosa, cal aïllar-lo i administrar-li la medicació. No hauria de viatjar en metro, ni autobús, ni estar en llocs tancats amb d’altres persones sense mascareta, perquè la tuberculosi es transmet via aèria. Tot i que el tractament és molt llarg, dura sis mesos, al cap de 30 dies el malalt deixa de contagiar.

Quan el personal sanitari comprova que el pacient no seguirà bé el tractament, poden demanar que se l’ingressi amb una ordre judicial a un centre de salut especial. Això es fa per evitar que es produeixi una epidèmia.

L’agent comunitari de salut també té un paper clau a l’hora d’evitar que la malaltia s’escampi. La Georgina Pujol n’acompanya un de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que visita cada dia un pacient bolivià per comprovar que es prengui la medicació i respondre els dubtes que pugui tenir. No es tracta únicament de vigilar-lo sinó també que se senti acompanyat emocionalment.

Avui en dia, la tuberculosi és una malaltia que al primer món es cura. Però encara està estigmatitzada perquè s’associa a la pobresa. La Georgina Pujol coneix a Dolors Aixalà, una periodista que va tenir la tuberculosi i que, temps després d’haver-se curat, es reivindica com a tuberculosa glamurosa. És una manera simpàtica d’expressar que aquesta malaltia no distingeix entre rics i pobres.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta ens explica com es contrau la tuberculosi, des que el bacil responsable de la malaltia entra al cos humà i s’activa, fins als intents fallits del sistema immunitari per destruir-lo. I finalment, ens dóna les claus per entendre com actua la vacuna Ruti de la tuberculosi.

La lava surt a milers de graus de temperatura i és completament estèril. Com s’instal?la, la vida, en una illa volcànica acabada de formar? El Hierro és una illa en plena formació, tal com es va fer evident en l’episodi volcànic del 2011. Els seus ecosistemes variats permeten resseguir el procés de colonització de la vida des dels líquens fins a la laurisilva i de passada observar espècies úniques al món, com el llangardaix gegant.

Fa nou anys, en Joel era un nen obès. Va arribar a pesar 95 quilos. Ara que té 18 anys, la reportera Georgina Pujol el retroba per veure com ha evolucionat. En aquest capítol, entenem per què els aliments més greixosos i calòrics, enganxen tant. I per què el sucre és l’enemic més dolç, que fins i tot altera l’estat anímic. Els nens canvien l’entrepà de berenar per brioixeria industrial. I aquest només és un dels motius que fan que a Catalunya, un de cada 4 nens, d’entre 3 i 12 anys, tingui un excés de pes i de greix.

L’endocrinòloga de la Vall d’Hebron Marian Albisu és qui va tractar en Joel. Ella assegura que tant el sucre com els aliments que són més apetitosos i calòrics “enganxen”. S’han fet experiments científics amb ratolins que demostren que aquestes bestioles són capaces de fer un gran sobreesforç per aconseguir el menjar que els provoca més plaer que no pas l’altre, igual de nutritiu.

La doctora Albisu constata que una de les causes de l’obesitat és el fet d’engolir, en lloc de menjar pausadament, a banda de veure que les famílies ja no segueixen la dieta mediterrània. Al dia, els nens només prenen una peça de fruita. I, en realitat, n’haurien de menjar dues com a mínim. Un altre problema afegit és que se substitueix l’entrepà de l’esmorzar o del berenar per brioixeria industrial. Per als nens és molt més llaminera, però engreixa de manera desmesurada. Des de la consulta, la doctora Albisu intenta convèncer els nens obesos que es poden aprimar. I que, si segueixen una dieta de manera estricta, en un any poden canviar la seva aparença. I és que a la llarga, l’obesitat pot portar problemes de salut molt greus.

Amb la doctora en bioquímica i especialista en nutrició naturista, Olga Cuevas, descobrim quants grams de sucre té un refresc de taronja o un grapat de llaminadures. El problema de menjar sucre refinat és que no porta totes les fibres, vitamines i minerals que necessitem per metabolitzar-lo adequadament. La doctora Cuevas explica que quan consumim molt de sucre de cop, puja el nivell de glucosa a la sang. Això provoca que la persona, en aquell moment, estigui molt hiperactiva. Però quan l’efecte del sucre baixa, provoca un estat d’apatia. I fa que es vulgui tornar a menjar sucre, per sentir la pujada un altre cop.

La reportera Georgina Pujol ajuda l’odontòloga pediatra Emma Fortea a explicar l’aparell digestiu als nens de primer de Primària de l’escola Turó de Can Mates de Sant Cugat del Vallès. Com que l’aparell digestiu comença a la boca, la mestra del seu fill li demana que els ho expliqui de manera molt gràfica. A banda, també els parla d’on van a parar els nutrients i quins aliments són més profitosos per als ossos, els músculs o els diferents òrgans, com el cervell.

Al plató, el director i presentador del programa, en Jaume Vilalta, demostra que per buscar l’equilibri nutricional, no cal fer equilibris en cada plat. La qüestió és cobrir les necessitat bàsiques i si un dia ens passem de voltes compensar-ho amb una mica de moderació. Bàsicament, per no engreixar-nos, hem de menjar el que gastem o gastar el que mengem.

El taverner Brand, va pensar que, pel color, el pipí havia de contenir or. Amb l’ajut de tot un regiment de soldats va acumular centenars de litres de matèria primera. No va veure brillar l’or, sinó el fòsfor: havia inventat la forma d’aïllar aquest element químic.

Aquesta anècdota obre el segon capítol de “Quèquicom i... els descobriments”. I també sabrem com es va observar la primera cèl?lula mirant una làmina de suro al microscopi; la manera com Gaudí va aplicar l’arc catenari; o quina relació hi ha entre el beri-beri i l’arròs blanc. Els pirates feien mal alè i tenien la boca lletja perquè encara no sabien que cal prendre vitamina C.

En total, fins a 25 descobriments.

El totxo és el principal element constructiu en una bona part del món. Malgrat la seva aparent senzillesa té molta ciència, en el material, les proporcions, la fabricació i l’ús. El QQC ho mostra de maneres ben diverses. Participa en un concurs de paletes, fa conducció de ral?lis en un terreny argilós, es fica dins d’un riu a la recerca d’argila, visita una bòbila o analitza un torró de crocant.

El càncer de colon és el més freqüent i en canvi, és el més desconegut, tot i que a Catalunya, cada any, hi ha 6000 casos nous.

Diagnosticar-lo a temps és clau per a poder-lo tractar. En Pedro Labrador té 63 anys i, gràcies a una nova prova de detecció precoç, ha descobert que té un tumor maligne a l’intestí gruixut. Cal extirpar-li el colon sencer per evitar que es reprodueixi el tumor. De totes maneres, el que més l’angoixa a en Pedro és la possibilitat que li facin un anus artificial.

El Dr. Antoni Castells, del Clínic de Barcelona, explica que ara és molt fàcil prevenir el càncer colorectal. N’hi ha prou amb una petitíssima mostra per saber si la femta conté traces de sang. Si hi ha sang, pot ser que hi hagi un pòlip o be un càncer. I per saber-ho es fa una colonoscòpia.

De la ma del Dr. Castells, la reportera Georgina Pujol practica sobre un model de plàstic la tècnica de la colonoscòpia, que és molt poc agressiva. Més tard entra a quiròfan amb el cirurgià Antonio de Lacy, que opera a en Pedro amb una nova tècnica que permet veure l’interior del cos en 3 dimensions. Això permet que l’operació sigui més ràpida i segura.

La família Renom es reuneix a Ripollet per compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies. Amb molt d’ajut i sort el reporter Pere Renom aprofita per fer recerques genealògiques, anàlisis facials i genètiques i aconsegueix reconstruir la història de la seva família al detall durant prop de 500 anys i de manera més general remuntar-se milers d’anys enrere..

La genealogia L’any 1564 un home anomenat Bertran Renom va abandonar el seu poble natal, a França. Com tants altres compatriotes migrava cap al sud, esperonat per persecucions religioses, per la fam o per epidèmies. Després d’un llarg viatge, va arribar finalment a Ripollet, s’hi va establir i va començar a engrandir la família. 450 anys després, el cens indica que hi ha més de 600 Renoms a Espanya i, segurament, tots són descendents d’en Bertran. La tardor de l’any 2011 un centenar llarg de Renoms es reuneixen a Ripollet per coneixe’s, compartir històries familiars i enllaçar les seves genealogies. Fer un arbre genealògic no és fàcil. Cal aplegar informació repartida en un munt d’arxius diferents. Cal també tenir traça per enllaçar aquesta informació aparentment inconnexa. I cal tenir sort. Al llarg de la història una bona part de la documentació eclesiàstica s’ha cremat en represàlies contra l’Església. A Ripollet no hi queda pràcticament res. Per tant, els arbres genealògics dels Renom s’han hagut d’elaborar a partir de fonts alternatives com la documentació civil de la zona del Vallès, aplegada a l’Arxiu Històric de Sabadell. Els Renom eren catalans de seny i sempre que van poder ho van deixar tot per escrit davant d’un notari. De fet, Catalunya té un registre notarial dels més importants del món, és un paradís per a l’aficionat a la genealogia.

Els retrats Molta gent porta retrats familiars a la trobada. Cadascun té una història al darrere o rememora alguna anècdota. Però als retrats també se’ls pot donar un ús científic. Els humans tenim més de 30 músculs a la cara dels quals només uns quants serveixen per parlar o per menjar. La resta estan implicats en l’expressió facial, un sistema de comunicació molt desenvolupat, anterior al llenguatge. Durant mil?lennis la nostra supervivència depenia de la facilitat per reconèixer l’amic, l’enemic o el parent. Alguns estudis científics indiquen que les persones similars a nosaltres ens desperten més confiança i, per exemple, els podem deixar diners amb més facilitat que a la resta de la gent. Serien parents potencials. Malgrat tot, identificar el parentiu a partir de la cara no és tan trivial com sembla, hi ha certa subjectivitat. Durant la trobada es fotografien les cares tots els Renom i els retrats s’envien al Centre de Visió per Computació perquè n’analitzin d’una manera objectiva el parentiu. David Masip, encarregat de l’anàlisi, conclou que els germans s’assemblen més entre ells que amb la resta dels Renom. A plató el presentador Jaume Vilalta explica que podem reconèixer ràpidament una cara entre una multitud, però no sabem com ho fem. Per tant, se’ns fa difícil descriure la cara a un altra persona. En casos de necessitat, com una agressió, es bo fixar-se en trets discriminatoris estables com el lòbul de l’orella o el clotet de la barbeta. També és útil associar els trets a persones conegudes, per exemple, uns llavis d’Angelina Jolie o uns ulls de Paul Newman.

El cromosoma Y A la trobada també hi assisteixen dos genetistes que prenen mostres de saliva per analitzar-ne el cromosoma Y. Les tècniques d’anàlisi genètic han progressat molt. Avui n’hi ha prou amb unes quantes cèl?lules de la boca, barrejades amb saliva, per seqüenciar el genoma d’un individu. Els genetistes seleccionen Renoms de diferents branques per mostrejar la màxima variabilitat. David Comas, de l’Institut de Biologia Evolutiva, explica que el cromosoma Y s’hereta igual que els cognoms, de pare a fill, per tant, la seva anàlisi permet confirmar si la transmissió social i la biològica coincideixen. Els humans som una espècie molt viatgera. Vam aparèixer a l’est d’Àfrica i al cap d’uns mil?lennis ja havíem ocupat tots els continents del món, excepte l’Antàrtida. Aquestes migracions s’han anat succeint i els pobles s’han mesclat, però l’estudi de certes parts del genoma, heretades sense mesclar, com el cromosoma Y, permet reconstruir la història d’aquests desplaçaments. Francesc Calafell, de l’Institut de Biologia Evolutiva, revela que el cromosoma Y de tots els Renom pertany a l’haplogrup G2a. Els haplogrups vindrien a ser els grans grups, les grans famílies en què es pot classificar el cromosoma Y. Tots els Renom pertanyen a un haplogrup que va aparèixer a l’Orient Mitjà fa uns 7.000 anys i des d’allà es va estendre per Europa amb els pobles neolítics. La seva distribució actual presenta la màxima concentració d’individus a la zona del Caucas, a Geòrgia, on arriba al 40% de la població. A Catalunya només un 5% dels homes pertanyen a aquest grup. A banda dels Renom, hi ha alguns personatges coneguts que també són G2a com Joseph Stalin, el rei Lluís XVI, o Ötzi, l'Home de Gel, la mòmia humana més antiga d'Europa, congelada en una glacera dels Alps durant més de 5.300 anys. Calafell també confirma que tots els Renom són descendents d’en Bertran, per tant durant 15 generacions totes les dones dels Renom han tingut fills legítims i no hi ha hagut ni adopcions, ni transmissió del cognom de les pubilles. Tots els Renom ho són de cap a peus. Vilalta explica a plató que compartir cognom no significa necessàriament ser parent. Un llinatges monofilètic és aquell que té un sol fundador, com el cas dels Renom, i un llinatge polifilètic és aquell que ha estat fundat per diverses persones en moments i llocs diferents, com el cas dels Colom. Per això no podem saber si el descobridor d’Amèrica era genovès, català o mallorquí.

La història familiar, la fesomia o la genètica fan de cadascú de nosaltres un individu únic. El resultat final d’una successió astronòmica d’esdeveniments molt improbables. Un esquitx minúscul, però irrepetible en aquest gran mar que és la humanitat.

“Quèquicom i l’aigua” és un altre dels reportatges. En aquest cas es donen dades de quanta aigua dolça hi ha al món, s’explica com es pot saber si un riu està sa amb els insectes que pesquen a l’interior del riu; si consumeix més aigua la indústria, el sector agrícola o el consum domèstic; com es pot estalviar aigua a l’hora de regar; per què l’aigua del subsòl surt calenta; quins minerals porten dissoltes les diferents aigües que es poden comprar...

“Quèquicom i...” és un format que reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Cada primer dimarts de mes els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

És cert que el 21 de desembre del 2012, segons el calendari maia, arribarà la fi del món? Però, i si els càlculs estan equivocats i no som a l’any que creiem?

Per què Nadal se celebra la nit més llarga de l’any? I com és que no coincideix amb el dia 1 de gener? Per què el dilluns es diu “dilluns”, i la setmana té set dies? Aquestes i altres preguntes sobre el calendari es resolen en aquesta edició del “Quèquicom”. La reportera del programa Georgina Pujol en treu l’entrellat amb Francesc Clarà, expert en rellotges solars; Jordi Aloy, responsable del Planetari Cosmocaixa; Anton Aubanell, director de Creamat, i mossèn Francesc Nicolau, matemàtic i teòleg.

Un bisturí robotitzat de la UPC que s’adapta al batec del cor i fa que el cirurgià operi amb més precisió perquè té la sensació que opera un cor aturat. Un robot sumarí que pot rescatar una caixa negra a mig kilòmetre de fondària, el Girona 500, i un petit esclau que neteja el terra de casa. Com funcionen els robots? Com saben on son? Quins mecanismes els fan tant precisos? Arriben a millorar la natura?

En un lloc secret del Montseny viu l’única espècie de vertebrat exclusivament catalana. És una criatura estranya, esquiva i nocturna: el Tritó del Montseny, un amfibi petit, negrós, que està en perill d’extinció. La reportera Georgina Pujol en busca un durant la nit amb un biòleg del Parc Natural del Montseny. Albert Masó, assessor del National Geographic explica com capturar amfibis, fotografiar-los i alliberar-los sense alterar l’equilibri natural.

A més, Jaume Vilalta, explica que en realitat tenim mà de granota. Un amfibi amb cinc dits va ser el primer animal en abandonar l’aigua i d’ell provenen tots els vertebrats.

A “Quèquicom i l’espai”, s’explica perquè una empresa catalana posa or als satèl?lits, la relació entre en Tintín i el primer viatge dels humans a la lluna o la participació d’un grup de la UPC a un concurs per enviar un robot a la lluna. A més, conceptes com la gravetat, la radiació còsmica i la velocitat angular són explicats a plató, en reportatges i animacions de manera que es puguin entendre amb facilitat.

“Quèquicom i...” reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

Amb el reportatge de Pere Renom i Cari Pardo, el programa científic del 33 busca respostes a una sèrie de preguntes: Què és el que fa que un cotxe "tingui nervi" com un Fórmula 1? ABS, ESP... Què signifiquen aquestes sigles? Quan es va fabricar el primer cotxe? Com és un motor per dins? Per trobar respostes, Pere Renom munta un motor peça a peça, visita el banc de proves de SEAT i rep una classe pràctica de conducció segura en un circuit.

Al llarg del reportatge, el mecànic i expilot de ral?lis Cesc Vives ensenya al reporter Pere Renom com es munta un motor d'explosió de quatre temps peça per peça. Explica quina és la funció, el moviment i la finalitat de cada peça, com es refrigera i amb quines peces s'ha de tenir molta cura a l'hora de muntar-les, com el cigonyal, la junta de culata, l'eix de lleves o el volant d'inèrcia. Mostren quines són les peces clau per obtenir-ne un bon funcionament.

A plató, Jaume Vilalta explica què és el parell motor. Un cilindre té un pistó a l'interior i quan fa l'explosió de mescla entre aire i combustible, el pistó baixa i transmet la força a través del cigonyal i altres mecanismes fins a les rodes. Un cotxe pot tenir més o menys parell motor segons la proporció dels cilindres.

A més, aclareix què és el diàmetre per carrera. Aquest determina la "personalitat" del motor ja, que segons la forma del pistó i els cilindres, presenta més o menys inèrcia. Quan el cilindre és estret i de carrera llarga té més inèrcia perquè té més recorregut i perd part de la seva potència per compensar aquestes inèrcies. En canvi, si el cilindre és ample i de carrera curta en té menys, d'inèrcia, per compensar i pot aconseguir més revolucions més ràpidament. Per tant, si volem un tractor, cilindres llargs i de carrera llarga, i si volem un Fórmula 1, cilindres curts i de carrera curta.

L'electrònica Actualment, els motors de cotxe estan controlats per un ordinador que monitoritza tot el seu funcionament. Una sèrie de sensors recullen dades sobre diferents paràmetres que transformen en ordres concretes. L'electrònica ha permès que els motors dels turismes actuals, tot i ser més petits, conservin la potència, millorin les seves prestacions, siguin més nets i redueixin l'emissió de gasos un 80 per cent respecte al nivell dels anys 70. L'enginyer de SEAT Òscar Bonet explica quines han estat les principals contribucions de l'electrònica en la millora dels motors.

Sistemes de seguretat activa Entre les innovacions que ha introduït l'electrònica també hi ha la seguretat. Els principals sistemes de seguretat activa són els frens ABS, el sistema de control de tracció i l'ESP, o programa electrònic d'estabilitat. Però cal saber treure'n profit. El reporter Pere Renom rep una classe pràctica en un circuit escolar amb l'instructor David Bosch. Entendre com funcionen aquests sistemes ajuda a millorar la conducció.

Catalans, valencians i andalusos tenen una continuïtat genètica amb els ibers. Els ibers van viure a la costa mediterrània de la Península des del segle VI abans de Crist fins que els van sotmetre els romans. Tenien una llengua pròpia que encara no s’ha pogut desxifrar. La reportera Georgina Pujol va a la ciutadella ibèrica de Calafell per aprendre a teixir, cuinar i escriure com ells. Al plató s’expliquen els secrets d’una de les armes més contundents utilitzades en aquella època: l’ariet.

Els ibers eren un conjunt de pobles que van viure al llarg del litoral mediterrani durant l’edat del ferro, fa uns 2.500 anys. Van desenvolupar una cultura sofisticada, la més avançada de tota la Península en aquella època. La reportera Georgina Pujol experimenta com es vivia a la ciutadella de Calafell: fa tovots (els maons de l’època), pasta fang i lliga canyes per construir la teulada d’una casa ibèrica. L’arqueòleg i conservador Lluís Garcia és el seu cicerone. Ell és qui li ensenya que aquestes vivències formen part de l’arqueologia experimental. Es tracta d’una disciplina que intenta reconstruir tant els objectes com les ruïnes que es troben en jaciments arqueològics per validar o descartar les teories que s’elaboren a partir de la seva descoberta. A més de servir per a la investigació, l’arqueologia experimental també es fa servir amb finalitats didàctiques i museístiques.

L’ibèric, un gran desconegut De l’ibèric, la llengua dels ibers, se’n té un coneixement molt fragmentari. S’han traduït, per exemple, algunes esteles funeràries perquè els noms propis es coneixien en llatí. Però, tot i així, l’ibèric és una llengua que no s’ha pogut desxifrar, perquè no s’han trobat prou documents traduïts al grec o al llatí per poder fer-ne un diccionari. Els ibers escrivien en làmines de plom, perquè no tenien ni pergamins ni paper. I com que el plom era un metall valuós, el tornaven a fondre i se’n conserven pocs fragments. La llengua dels ibers, doncs, continua sent un gran enigma.

El torn de terrissaire El mestre terrissaire Jordi Camprubí mostra a plató la innovació que va suposar el torn respecte a la tècnica tradicional d’anar construint una peça en espiral amb un cordó de fang. Una de les grans aportacions dels ibers a la península ibèrica va ser el torn de terrissaire. El van importar dels grecs, amb qui tenien contactes comercials. La tècnica primitiva, la del cordó de fang, és molt més lenta, i a més és molt difícil que en surti una peça maca, uniforme i ben simètrica. Les unions de fang fetes amb aquest tècnica no són gaire resistents i no queden sempre ben unides, totes les juntes són unions febles. Només les parts que es deformen amb els dits són fortes. Això a la terrissa feta amb torn no passa, tot és des del principi d’una sola peça. Les peces fetes amb torn són més resistents. A més, quan es reparteix el fang de les parets per tapar la unió és molt probable que puguin quedar petites bosses d’aire, que amb l’escalfor del forn es poden expandir i trencar la paret del gerro. El torn de terrissaire, doncs, va servir per augmentar molt la productivitat.

Artesania tèxtil i cuina en època dels ibers La reportera ajuda Anna Homs, experta en tints naturals i teixits de l’antiguitat, a collir plantes típiques dels boscos mediterranis per tenyir llana tal com ho feien les dones ibèriques. Filar i teixir requeria uns coneixements tècnics i unes eines que no estaven a l’abast de tothom. O sigui que teixir i tenyir era cosa de rics.

D’altra banda, l’arqueòleg i museòleg Joan Santacana explica quin tipus de plats menjaven els ibers. O també com es pot deduir si les closques de bivalves trobades en un jaciment arqueològic eren restes d’un gran tiberi o bé eren allà per altres raons. També parla del consum de l’oli. Sorprenentment, els ibers el coneixien però no en fabricaven gaire. En van començar a consumir primer gràcies als grecs i després, als romans, que en van estendre l’ús per tota la Península.

L’ariet, una arma amb molta física Jaume Vilalta explica a plató, amb l’ajuda d’una maqueta, el funcionament i la física que amaga una arma molt utilitzada per penetrar a les fortaleses dels enemics: l’ariet. L’invent està documentat pels assiris 2.000 anys abans de Crist. L’energia de l’impacte d’un ariet depèn en primer lloc de la seva massa. Si en doblem el pes, en doblem l’impacte, però si pesa massa és molt difícil de poder manipular. Els cartaginesos, enemics mortals de Roma, van ser els primers que van penjar els ariets en una estructura fixa. I així van posar la física a favor seu. El fet de no haver d’aguantar l’ariet a mà fa que es pugui augmentar molt la massa del tronc i concentrar totes les forces a agafar empenta. Accelerar al màxim l’ariet és una gran inversió, ja que si se’n dobla la velocitat, se’n quadruplica l’energia. L’energia cinètica creix amb el quadrat de la velocitat. Com més massa i més velocitat, més destructor serà l’impacte. Però l’invent té un altre avantatge. En tirar-lo enrere, el tronc puja. Tota l’energia que s’inverteix a aixecar l’ariet queda emmagatzemada com a energia potencial, que se suma a l’energia cinètica. Cap porta s’hi pot resistir.

La ciutadella ibèrica de Calafell És un jaciment iber únic en tot l’estat espanyol perquè s’ha reconstruït tal com era fa 2.500 anys. L’arqueòleg Joan Santacana, que el va descobrir fa més de 30 anys, va decidir convertir-lo en un museu aplicant les tècniques de l’arqueologia experimental. Com que està en un mal lloc, amenaçat per la via del tren, la carretera, una discoteca i diverses urbanitzacions, va veure que era l’única manera de poder-lo conservar. Com que s’ha reproduït de manera molt fidel amb les dades de les recerques arqueològiques, forma part de la xarxa europea EXARC, que agrupa els museus a l’aire lliure que tenen un tractament didàctic rigorós.

El vent és un fenomen meteorològic que ha aparegut al llarg dels sis anys ens diferents reportatges del “Quèquicom”. A partir de diferents fragments s’entén perfectament per què hi ha grans ventades; què fa difícil preveure la força del vent; com s’ho fan els navegants a vela per aprofitar-lo; com s’han de construir els edificis perquè les teulades suportin l’efecte “xuclador” del vent, com són les molècules d’aire en moviment; la marinada; com es forma la boira que hi ha sobre Tenerife com a conseqüència dels vents alisis,...

“Quèquicom i...” reuneix tot el coneixement acumulat pel programa sobre una matèria en concret. Els espectadors podran aprofundir en un tema específic a partir dels fragments que sobre aquella temàtica s’hagin emès en diversos episodis del programa.

Hi ha administracions de loteria que tenen més sort que d’altres? Un capicua té més probabilitats que un “número lleig”? En un viatge per l’atzar, Pere Renom entrevista Gonzalo García-Pelayo, patriarca dels “Pelayos”, una família que, aplicant l’estadística, va guanyar 200 milions de pessetes jugant a la ruleta.

Leo Margets, destacada jugadora professional de pòquer, explica que, més enllà de les matemàtiques, la psicologia és fonamental per fer bones jugades. Les empreses asseguradores, per guanyar diners, també calculen probabilitats. I, finalment, descobrim que l’atzar juga també una carta important en la salut i la biologia en general.

Coneixerem la història de Ferran Esteban, de 18 anys, el saltador de trampolí que apareix en un capítol de “Polseres vermelles”, que era un dels millors saltadors júnior d’Europa. Va tenir una mala caiguda i va quedar tetraplègic. Ara està aprenent a fer anar un ordinador només amb el pensament. Participa en un assaig de l’Institut Guttmann que explora les possiblitats de relacionar-nos amb les màquines usant les ones cerebrals. Mel Slater, de la Universitat de Barcelona, desenvolupa una estratègia diferent: fer anar robots amb gestos del cos, però perseguint la immersió de l’usuari en una realitat virtual, com si fos una teletransportació.

La reportera Georgina Pujol prova d’entrevistar-lo mentre el Dr. Slater és a Londres i ella a Barcelona. Ella està connectada a un robot que la representa a Anglaterra. El més estrany és el vestit que ha de dur posat, molt ajustat i ple de sensors que capten els seus moviments. I a més, un casc de realitat virtual que pesa més d’un quilo i mig. Aquest dispositiu li permet veure al Dr. Slater en visió estereoscòpica de manera que sembla que el té al davant.

El professor Mel Slater és investigador ICREA i ha desenvolupat aquesta tecnologia inspirant-se en la sèrie de televisió “Star Trek”. Avui en dia és impossible teletransportar-se, però Mel Slater ha fet possible que una persona es transporti digitalment i pugui interactuar amb la gent i l’entorn remot com si realment fos allà. Aquest projecte europeu que es lidera des de la Facultat de Psicologia de la UB es diu Beaming. L’Institut Guttmann col?labora en el projecte BrainAble, que encara està en fase de recerca i que estan desenvolupant un grup de científics de Barcelona Digital. Es tracta d’un sistema informàtic que permet controlar l’ordinador només amb el pensament. Fa que l’usuari només hagi de pensar una ordre perquè l’ordinador l’executi. Això és gràcies a uns sensors connectats al cap de la persona que llegeixen les ones cerebrals.

A la Guttmann hi està ingressat en Ferran Esteban que té 18 anys. Era un dels deu millors saltadors de trampolí júnior d’Europa. Amb cinc anys ja feia salts mortals al llit elàstic. Fa uns mesos va tenir un accident molt greu en un entrenament fora de l’aigua quan intentava fer una pirueta. La reportera acompanya a en Ferran a la seva primera experiència amb BrainAble, aquest sistema informàtic innovador que llegeix les ones cerebrals. Per a ell és un gran avenç, perquè podrà xatejar amb els seus amics i tornar a jugar amb videojocs.

Al plató, en Jaume Vilalta ens explicarà com funciona aquesta tecnologia revolucionària. Qualsevol circulació d’electricitat crea camps electromagnètics que es poden mesurar. I les neurones del cervell transmeten la informació amb impulsos elèctrics. Els elèctrodes que du el casquet que s’ha de posar la persona per tal que l’ordinador rebi les ordres, permeten mesurar les tensions elèctriques que apareixen a la pell del cap.

I amb la Konstantina Kilteni, una enginyera informàtica, doctoranda en Psicologia per la Universitat de Barcelona que treballa a l’equip del Dr. Mel Slater, comprovarem que el cervell és capaç d’assumir objectes externs com a part del propi cos. El cervell, que es guia majoritàriament per al sentit de la vista, i acaba adoptant coses estranyes -com, per exemple, una mà de goma- com a part del seu cos. Tot això ho descobrim amb un experiment de carrer que fa el “Quèquicom”, molt divertit.

Què tenen en comú una pila elèctrica, una patata i el greix corporal? Són formes d’emmagatzemar energia. Una travessa pels Pirineus és una situació ideal per entendre com i perquè s’emmagatzema l’energia.

El capítol “Geologia, 1a part” tracta de roques sedimentàries, formacions rocoses que han quedat després d’haver estat milions d’anys sota l’aigua, tant dolça com salada. Hi apareixen les mines de sal de Súria i Cardona; els diferents tipus de sal que es troben, quin gust té aquesta sal... També s’hi explica com són les galeries d’una mina; que a Catalunya hi ha un diapir únic al món (un diapir és una muntanya de sal en creixement); com es produeix la cristal?lització; què són els ninots de Caldes de Malavella i com s’han format...

Ramon Campayo, campió mundial de memorització ràpida, ensenya els seus trucs per no oblidar mai més ni números ni noms. Diu que qualsevol pot millorar molt la seva memòria entrenant tres hores a la setmana. A la Garrotxa hi ha una cambrera que també té una memòria prodigiosa. “Quèquicom” la posa a prova.

La neurobiòloga Mara Dierssen confirma que el cervell millora quan afronta reptes, que poden ser tan senzills com usar la mà menys destra. Jaume Vilalta explica que l’emoció i l’experimentació fixen els records.

Abstenció, vot nul, vot en blanc, vot útil... Quins efectes tenen aquestes opcions en els resultats d’unes eleccions? Què és la llei d’Hondt? Per què acostumen a fallar els sondejos electorals? El vot d’un ciutadà de Lleida val més que el dels altres catalans ¿per què? El sistema electoral de Catalunya es podria millorar molt. Hi ha diverses propostes. Votem?

El reportatge mostra l’elecció de delegat en una classe de 6è de primària de l’escola Andreu Castells de Sabadell. Com en una petita tribu, les relacions que tenen els tres candidats amb els seus companys decideix el guanyador. El més popular és el més votat.

En el món dels adults les coses no són tan senzilles. Per començar, els milions de ciutadans no tenen cap relació amb els candidats. En conseqüència, cal muntar costoses campanyes electorals. Les enquestes electorals publicades als diaris són un element clau en l’estratègia. El reporter Pere Renom consulta l’analista d’ESADE Xavier Fernández, perquè li expliqui el disseny de les enquestes.

Jaume Vilalta explica amb detall la llei d’Hondt i la influència del tipus de circumscripcions en el repartiment d’escons que fa que actualment a Catalunya no es compleixi el principi “un ciutadà, un vot”. El matemàtic de la UAB Xavier Mora i el professor de Ciències Polítiques de la UPF Jaume López proposen que s’adoptin sistemes electorals més equilibrats i els expliquen.

Quèquicom” ha recorregut el territori amb ulls de geòleg. En aquest segons capítol de Geologia es veu com les muntanyes, com la sardana, es fan i es desfan. Montserrat era un gran roc sedimentari als peus de la desembocadura d’un cabalós riu desaparegut. L’erosió la desfà i per això té aquesta forma singular. En canvi, Menorca està formada, en realitat, per dues menorques, una amb un subsòl a base de petxines i l’altra de silici. A més, visitem el congost més profund de Catalunya, Mont-rebei.

La lletra que fem és personal i difícil d’imitar. Els pèrits cal·lígrafs són capaços d’autentificar-la. Encara que no escriguem a mà, es poden seguir les pistes dels nostres textos gràcies a la seva estructura lingüística. Parlem i escrivim d’una manera singular. Per això les falsificacions i els plagis es poden descobrir. En els textos antics, copiats repetides vegades, s’hi han fet moltes modificacions al llarg dels segles. L’edició crítica permet reconstruir què van escriure originalment autors com Ramon Llull.

Hi intervindran la pèrita en cal?ligrafia Pilar Guerra, les lingüistes M. Teresa Turell i Núria Gavaldà, del Laboratori de Lingüística Forense de la UPF, i el filòleg de la UB Albert Soler.

Els ocells xiulen, refilen, xerrotegen, escatainen, cloquegen, claquen, garrulen, parrupen, escotxeguen, esgaripen o ululen. Però què diuen? Paraules d’amor. I aquestes paraules sedueixen tant les femelles com els jurats dels concursos de cant. El baríton Ramon Gener, d’“Òpera en texans”, assisteix al plató de “Quèquicom” i compara amb Jaume Vilalta els ocells cantaires amb els cantants d’òpera. El reporter Pere Renom captura guatlles amb l’especialista Francesc Sardà per estudiar-ne la migració i alimenta polls de falcó amb el falconer Alfons Arisó.

Els cants s’adapten a les característiques físiques del medi on viuen els ocells. L’especialista en sons de la natura Eloïsa Matheu enregistra diferents cants i n’explica l’origen i la forma, i el biòleg britànic Robert Lachlan explica la relació entre els cants i la capacitat reproductiva. Tot i que els humans no cantem com els ocells, ens hi podem comunicar. Tradicionalment ho hem fet per caçar-los, ara els capturem per estudiar-los o per criar-los en captivitat. El canaricultor Gabriel de la Paz explica com es crien i seleccionen per als concursos.

Guanyar i reproduir-se Gabriel de la Paz és aficionat a la cria i al concurs de canaris de cant. Com tots els ocells cantaires, els canaris neixen amb la capacitat per cantar, però també n’aprenen i milloren sentint els seus congèneres. En Gabriel promou aquest aprenentatge. La raça que ha triat és la Harz Roller, originària de les muntanyes de Harz, a Alemanya. A mitjans del segle XIX, els miners d’aquella localitat van aconseguir, mitjançant la selecció, canaris amb un cant molt curiós, com una mena de rolat sense fi, produït amb el bec aparentment tancat. En els concursos de cant, la modalitat més valorada és el quartet. L’objectiu és aconseguir que els quatre canaris cantin sincronitzats i amb una veu tan similar que semblin un sol ocell. El criador ha de passar moltes hores davant les gàbies escoltant els ocells, estimulant-los a cantar quan es cansen i refent els equips una vegada i una altra. Si té èxit, obtindrà el reconeixement del jurat i de l’audiència. A canvi, l’ocell es podrà reproduir i podrà transmetre a la descendència els dots per al cant. El criador tria els mascles segons el cant, tal com ho fan les femelles.

Cantar per seduir El procés de selecció que passa un ocell cantaire podria ser comparat amb el que passen els cantants d’òpera. A plató, Jaume Vilalta i Ramon Gener, baríton i presentador d’Òpera en texans, expliquen la musicalitat, el ritme i el repertori, requisits que comparteixen els cantants lírics i els ocells. De la qualitat del seu cant depèn que un ocell arribi a seduir una femella. El cant és un reflex de la seva condició física i neurològica i, per tant, és un bon indicador de si és un exemplar adequat per tenir descendència.

Eloïsa Matheu es dedica professionalment a enregistrar els sons de la natura i explica que el cant és en realitat una evolució dels reclams, les vocalitzacions simples que produeixen els ocells per comunicar-se. A més de tenir l’oïda ben fina, s’ajuda d’eines digitals, com ara els sonogrames o representacions gràfiques dels sons.

Cants i ecologia El biòleg britànic Robert Lachlan estudia el pinsà comú com a model per entendre el cant dels ocells des d’un punt de vista ecològic i evolutiu. Treballa a la zona del Montseny, on ha enregistrat el repertori complet d’una cinquantena de mascles.

En Rob està duent a terme un experiment. Se situa al centre del territori d’un mascle i amb un petit altaveu reprodueix els cants d’un altre mascle, simulant una invasió, i mesura la resposta agressiva. A una certa distància observa, descriu i grava què fa el mascle en cada moment. Com més temps estigui a prop de l’altaveu i com més canti, més agressiva es considera la seva resposta. En altres espècies d’ocell, en Rob ja ha vist que l’agressivitat del mascle local es correspon bé amb la qualitat del cant de l’intrús. Un bon cant és una amenaça més important i desencadena una resposta més agressiva. Per nosaltres, els cants són boniques melodies, però per als ocells són la manera de comunicar a distància la seva capacitat reproductiva.

Cants i medi Els ocells canten per ser escoltats, i, com nosaltres, s’adapten a les condicions acústiques del medi. La merla d’aigua té un crit molt curt i agut, que sobresurt per damunt de la remor greu del corrent. De manera semblant, les merles de ciutat tenen cants més aguts que les merles de bosc, per compensar el soroll del trànsit. Una altra estratègia és repartir-se l’espai acústic, una mica com nosaltres ens repartim el dial radiofònic en les diferents emissores. El tord canta tan agut que arriba a l’ultrasò i, per tant, segons com, no el podem sentir. El gall fer, per contra, produeix sons molt greus, que arriben als infrasons i tampoc no els podem sentir. I allà on no s’arriba amb la veu, s’hi pot arribar tocant el tambor. Els picots repiquen als arbres per buscar l’aliment, per construir-hi el niu, però també per comunicar-se.

El conjunt d’aquestes i altres estratègies configuren veritables paisatges acústics que cal saber interpretar. Eloïsa Matheu explica que l’ocell típic de bosc canta amb modulacions d’intensitat, per tant sonaria com una guitarra de blues, mentre que l’ocell típic d’un espai obert canta amb modulacions de freqüència, i sonaria com una guitarra de jazz. La modulació d’intensitat s’anomena trèmolo i la de freqüència, s’anomena vibrato. Els ocells modulen a una velocitat tan elevada que ens és impossible discernir aquets matisos. L’any 1983, l’ornitòleg hongarès Peter Szöke va publicar un disc on es poden sentir aquests cants amagats. Per aconseguir aquests sons va desconstruir i alentir el cant dels ocells, i com a resultat va obtenir una música gairebé operística.

La comunicació amb els ocells Els caçadors fa segles que utilitzen el cant dels ocells per atreure’ls i caçar-los. Ara, els científics i els ornitòlegs fan servir aquesta mateixa tècnica per estudiar-los. Francesc Sardà, de l’Institut Català d’Ornitologia, treballa amb guatlles. Ha pogut observar que migren a través de la península seguint la maduració dels camps de cereals. A la primavera els cereals, en verd, ocupen una extensió important del territori. A mesura que avança la temporada, els cereals maduren, se seguen i obliguen les guatlles a canviar de camp. A finals de juliol la majoria de les guatlles es concentren a la Meseta castellana, on queden els últims camps sense segar, conservats pel fet que l’altitud i la latitud en retarden la maduració.

Posats a comunicar-nos amb els ocells, no només fem de femella o de mascle, també podem fer de pare. Alfons Arisó és falconer i criador de falcons des de fa 22 anys. Té una àmplia experiència comunicant-se amb pollets incubats artificialment. Quan tenen deu dies, els pollets de falcó es transfereixen a una mare adoptiva, que els acabarà de criar. Amb aquest sistema s’augmenta l’èxit reproductiu. Una vegada han crescut i tenen totes les plomes, els falcons són ensinistrats durant uns quants mesos fins que estan preparats per aixecar el vol. Amb la pràctica i amb una bona comunicació, el falconer aconsegueix que el falcó cooperi. Parlant, la gent s’entén, fins i tot amb els ocells.

Les plomes serveixen per volar, per abrigar i per comunicar. El reporter Pere Renom caça ànecs amb les mans, visita una fàbrica d’edredons, mesura els colors d’unes mallerengues, observa la parada nupcial d’un sisó i mostra la gran diversitat de colors dels ocells en un vestiteca. I el presentador Jaume Vilalta explica com el plomissol reté la calor corporal i com es produeixen els colors iridescents de les plomes.

La visió és un capítol dedicat a l’anatomia i la funcionalitat de l’ull humà: què li passa a l’ull quan es fa vell? Es compara la visió humana amb la d’un ratpenat i un rapinyaire; com són els colors que percep l’ull humà; què li passa a un daltònic; què s’ha de tenir en compte a l’hora de comprar-se unes ulleres de sol, com afecta la vista...

Com tantes altres dones amb fills, la reportera Georgina Pujol es mata a treballar a casa i a la feina i al final del dia se sent desfeta, sense ganes de res. No es veu amb cor de trobar temps per fer gimnàstica. Finalment accepta posar-se en mans d’un preparador físic i va al metge i a una nutricionista. Al principi li costa molt molt, però aviat nota que el seu estat d’ànim millora, en quatre mesos perd cinc quilos, estilitza la figura i guanya força física i mental.

En aquesta transformació l’ajuden el Dr. José Luis Doreste, especialista en medicina de l’esport, la metge i nutricionista Pilar Senpau, el podòleg Martin Rueda, la fisioterapeuta del sòl pèlvic Francisca Garcia i el preparador físic David Pérez.

Els bits d'intel?ligència, l'estimulació precoç de la memòria, l'ús de la música per aprendre matemàtiques... Hi ha diverses estratègies que serveixen per estudiar millor. Però n'hi ha una d'inesperada: fer esport. Ho demostra un estudi de la UAB.

Què és el que fa que recordem algunes coses i altres no? Se sap que el cervell enregistra molt bé les coses lligades a les emocions, però hi ha més tècniques. La reportera Georgina Pujol va a una escola de Mataró per gravar un videoclip. Però el tema no és ni de Paulina Rubio ni de Shakira. És un hip hop de la taula del vuit. Visita també un parvulari que fa l'estimulació primerenca i a la UAB descobreix el BDNF, una proteïna que és un factor de creixement neuronal que es genera fent esport.

Hi participen la pedagoga M. Del Pozo, directora del Col?legi Montserrat de Barcelona; David Costa, de l'Institut de Neurociències de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i Mara Dierssen, neurobiòloga del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona.