Acte I - Durada: 1 h 21 minuts. - Mida: 746 MB
Acte II - Durada: 1 h 11 minuts. - Mida: 654 MB
Òpera, amb música de Vicent Martín i Soler
Llibret de Lorenzo Da Ponte
Des del Gran Teatre del Liceu. Cantada en italià (Subtítols en català)
Repartiment:
Diana
............. Laura Alkin
Amor
............. Michael Maniaci
Britomarte / Geni 1 / Nimfa 1
............. Ainhoa Garmendia
Clizia / Geni 2 / Nimfa 2
............. Marisa Martins
Cloe / Geni 3 / Nimfa 3
............. Josie Pérez
Silvio
............. Charles Workman
Endimió
............. Steve Davislim
Doristo
............. Marco Vinco
.
.
Escenografia
............. Ariane Isabell Unfried i Rifail Adjarpasic
Coreografia
............. Thomas McManus
Il?luminació
............. Bruno Poet
Vestuari
............. Marcelo Grande
Direcció d’escena
............. Francisco Negrín
Direcció musical
............. Harry Bicket
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Producció del Gran Teatre del Liceu i del Teatro Real de Madrid
"L'arbore di Diana", una deliciosa comèdia del compositor valencià Vicent Martín i Soler, el principal competidor de Mozart a la Viena de finals del segle XVIII.
Aquesta és la història d'un arbre posseït per la deessa Diana, la deessa de la caça i model de castedat. Diana, a través del seu arbre, vol dominar les passions amoroses dels seus súbdits, dels déus, nimfes, pastors... Tot un plegat d'éssers mitològics per fer un retrat de les passions humanes en to de comèdia i amanit amb unes esplèndides àries, duets, trios?
L'arbore di Diana és una òpera buffa en dos actes de Vicent Martín i Soler estrenada al Burgtheater de Viena l'1 d'octubre de 1787, per les bodes de la neboda de Josep II, l’arxiduquessa Maria Teresa amb el príncep Anton Clemens de Saxònia. 28 dies abans que Mozart presentés el seu Don Giovanni a Praga. S'estrenà sota la protecció de l'emperador Josep II. El llibret, de Lorenzo Da Ponte, revela la seva grandesa com a poeta i dramaturg: insolència i amoralitat es donen la mà en un text que irritaria en el seu moment catòlics i protestants.
Tingué un èxit extraordinari, amb 65 a 70 representacions al Burgtheater de Viena entre 1787 i 1792, per damunt de les tres obres que Mozart va fer en col?laboració amb Da Ponte, i es representà a tot Europa, on triomfà a Itàlia, Viena, Sant Petersburg i Londres.
L'argument és aparentment simple: la deessa de la castedat, Diana, té un arbre al seu jardí que produeix grans pomes. Quan hi passen per sota les seves nimfes..., si són castes, les pomes esdevenen brillants i fan sons dolcíssims. Si han comès algun delicte contra la castedat, la poma esdevé negra i les castiga. Amor no suporta aquesta llei, entra al jardí de Diana, ensenya el jardiner a enamorar les nimfes i introdueix el pastor Endimió, del qual s'enamora la mateixa Diana. La deessa fa tallar la planta delatora i Amor converteix el jardí de Diana en palau de l'amor.
Els estudiosos de l'òpera interpreten que s'hi amaga una intencionalitat política ?malgrat utilitzar elements del gènere pastoril i de la comèdia eròtica? favorable a l'abolició de convents i monestirs decretada pel sobirà. Diana i les nimfes simbolitzen les monges, i que Amor és una personificació de l'emperador, i hi detecten similituds evidents amb La flauta màgica de Schikaneder i Mozart.
El caràcter vitalista del llibret es tradueix en una partitura deliciosa i que demostra l'ofici de Vicent Martín i Soler, que va saber connectar amb els gustos de l'època: no en va, personatges com les tres nimfes o el Doristo de L'arbore di Diana prefiguren les tres dames i el Papageno de La flauta màgica. L'univers de Così fan tutte també és latent en una pàgina que, en certa manera, també anuncia la futura “Scuola degli amanti”.
