Acte 1er - Durada: 1 h 13 min. - Mida: 560 MB .............
Acte 2on - Durada: 1 h 13 min. - Mida: 560 MB .............
Acte 3er - Durada: 59 minuts . - Mida: 453 MB
TANNHÄUSER - Òpera, amb música i llibret de Richard Wagner
Cantada en alemany amb subtítols en català. Des del Gran Teatre del Liceu
Repartiment:
Hermann
............. Günther Groissböck
Tannháuser
............. Peter Seiffert
Wolfram von Eschenbach
............. Markus Eiche
Walther von der Vogelweide
............. Stefan Margita
Biterolf
............. Lauri Vasar
Heinrich der Schreiber
............. Francisco Vas
Reinmar von Zweter
............. Johann Tilli
Elisabeth, neboda del landgravi
............. Petra Maria Schnitzer
Venus
............. Béatrice Uria-Monzon
Jove pastor
............. Eliana Bayón
Quatre patges
............. Maria Such
M. Àngels Padró
Yordanka León
Miglena Savova
Escenografia
............. Paul Steinberg
Il?luminació
............. Robert Carsen/ Peter van Praet
Vestuari
............. Constance Hoffman
Direcció d’escena
............. Robert Carsen
Direcció del cor
............. José Luis Basso
Direcció musical
............. Sebastian Weigle
Orquestra Simfónica i Cor del Gran Teatre del Liceu
Coproducció: Gran Teatre del Liceu / Opera National de Paris / Tokyo Opera Nomori
Tannhäuser, és una òpera en tres actes, amb música i llibret de Richard Wagner, basada en les dues llegendes alemanyes de Tannhäuser i el Concurs de cant de Wartburg. Els temes principals de l'òpera són la lluita entre l'amor sagrat i profà, i la redempció a través de l'amor (un tema que va impregnar gran part de l'obra de maduresa de Wagner).
El mateix Wagner va dirigir-ne l'estrena, el 19 d'octubre de 1845 al Teatre Reial de Dresden. La seva neboda, Johanna Wagner, va interpretar el paper d'Elisabeth. Hi ha dues versions de l'òpera, la segona, la versió de París, estrenada el 13 de març de 1861, és la que se sol interpretar amb més freqüència. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu el 11 de febrer de 1887.
La marxa d'aquesta òpera va ser la primera peça que va escoltar-se de Wagner a Catalunya (i Espanya), quan la va programar Josep Anselm Clavé als seus concerts corals dels Jardins d'Euterpe de Barcelona, el 16 de juliol de 1862. Per a aquesta audició va haver de contractar els cors femenins del Liceu, ja que els Cors de Clavé tant sols eren masculins.
NOTA: En aquesta versió del Gran Teatre del Liceu, amb escenografia moderna, els cavallers trobadors han estat substituïts per pintors de quadres. No obstant això, l’explicació argumental que posem aquí és la tradicional.
Acte I
Escena 1a
L'escena primera es desenvolupa a l'interior de la Muntanya de Venus al Hörselberg. Saciat dels plaers del Venusberg, Heinrich von Ofterdingen, anomenat Tannhäuser, reposa entre els braços de la deessa Venus. És la festa de l'amor i l'èxtasi que el Venusberg o Mont de Venus, on viu Tannhäuser amb la deessa pagana de l'amor.
El cavaller trobador desperta després d'un profund somni. Enyora la seva pàtria (Turíngia) i, fastiguejat de la seva vida plaent, li diu a la deessa que desitja tornar al món terrenal. Inquieta per l'actitud del seu amant, Venus li retreu la seva ingratitud i li demana que canti. El trobador exalça l'amor carnal, encara que troba a faltar el que senten els altres mortals. Tannhäuser prega a la deessa que el deixi abandonar la gruta. Venus accedeix i, generosa, li ofereix l'oportunitat de tornar amb ella quan sigui rebutjat pels humans. Tannhäuser desestima la idea i contesta a la deessa amb un cant a l'amor pur i sublim, invocant el nom de la Mare de Déu. En pronunciar el nom de la Verge, sobtadament, el regne del Venusberg desapareix com un miratge.
Escena 2a
Paisatge idíl?lic de primavera, vall florida, entre la Muntanya Hörsel i el castell de Wartburg. Un jove pastor toca la flauta saludant l'arribada del mes de maig. S'acosten els pelegrins que s'encaminen a Roma. Tannhäuser, ple de remordiments per la seva vida passada, cau agenollat als peus d'una imatge de la Verge suplicant perdó pels seus pecats. El so d'uns corns de caça anuncia l'arribada del landgrave de Turingia, acompanyat pels cavallers trobadors Wolfram von Eschenbach, Walter von der Vogelweide i Biterolf.
Els seus antics amics saluden al trobador i li pregunten d'on ve, Tannhäuser no els respon i segueix amb la seva idea d'anar a Roma per obtenir el perdó del Papa. Després de rebutjar tornar a prendre el seu lloc entre els seus antics companys, Tannhäuser accepta quan Wolfram fa saber al jove que Elisabeth, neboda del Landgrave, encara està enamorada d'ell i segueix esperant la seva tornada. El nom del seu antic amor desperta els sentiments amorosos de Tannhäuser. Abraça emocionat al seu amic Wolfram i els hi comunica a tots que els acompanyarà al castell.
Acte II
Sala dels cantaires al castell de Wartburg. La notícia del retorn de Tannhäuser és coneguda per tots els habitants del Wartburg. Elisabeth, espera amb impaciència la seva imminent arribada. Mentre saluda amb immensa alegria la sala estimada i recorda amb tristesa la sobtada partida del seu estimat, arriben Wolfram i Tannhäuser. Aquest revela a Elisabeth que va tornar al castell, arrossegat per amor, bojos de felicitat, els dos enamorats celebren el seu retrobament. Apartat, Wolfram, secretament enamorat d'Elisabeth, abandona tota esperança.
Les trompetes anuncien l'arribada dels nobles per assistir al certamen. El landgrave Hermann, anuncia un concurs poètic-musical per celebrar la veritable essència de l'amor. En primer lloc, és anunciat per quatre patges Wolfram von Eschenbach, que compara l'essència de l'amor amb una font cristal?lina, metàfora de l'amor místic. Els nobles aproven el bell cant.
Tannhäuser amb un estrany riure, que revela un estat de semiinconsciència, comença el seu cant afirmant que l'amor és la passió de dos cossos entrellaçats. Davant la sorpresa i rebuig dels presents, intervé de nou Wolfram, enaltint els valors de l'amor espiritual. Biterolf li respon que l'amor és el sentiment heroic que defensa la virtut. Al seu torn acusa Heinrich de blasfemar en contra del veritable amor. Mofant dels seus contrincants i en un estat de total al?lucinació, Tannhäuser canta l'himne a Venus. La fogosa descripció que fa Tannhäuser de l'amor trastorna, inquieta i sorprèn a Elisabeth. Quan els cavallers trobadors desembeinen l'espasa i es precipiten sobre el pecador, Elisabeth s'interposa, els diu a tots que no són ningú per jutjar i els pregunta quin mal els ha causat, al que ningú respon.
En aquest moment, Tannhäuser, que sembla haver despertat d'un somni, trastornat per la demostració d'amor d'Elisabeth, cau agenollat als seus peus, profundament penedit del seu comportament. Els nobles presents a la sala comencen a sentir pietat pel jove trobador i decideixen, a petició d'Elisabeth, permetre-li viatjar a Roma, al costat dels altres pelegrins. Només podrà tornar al Wartburg si obté el perdó del Papa, condició que és acceptada pel jove.
Acte III
La vall del Wartburg tenyida amb els colors de la tardor, a l'esquerra es veu el Hörselberg. Elisabeth resa a la Verge suplicant el perdó per a Tannhäuser. Els pelegrins tornen de Roma agraint a Déu la seva misericòrdia, però Tannhäuser no es troba entre ells. Elisabeth es resigna a morir, demana a la Verge que la porti amb ella i demana la seva intercessió perquè lliuri dels seus pecats a Tannhäuser. Wolfram contempla Elisabeth mentre s'allunya; pressent la mort de la jove. Fosc.
Quan la princesa se n'ha anat, Wolfram, que sempre ha estat enamorat d'ella, canta a l'estel vespertí perquè l'acompanyi en la seva pujada cap al cel. De sobte apareix un home cobert de parracs. És Tannhäuser, a qui Wolfram no reconeix. Quan per fi se n'adona, li pregunta si ha aconseguit el perdó. Tannhäuser li relata que tot i haver fet penitència i haver-se mortificat més que tots els pelegrins, no ha obtingut el perdó del Papa.
El Sant Pare, davant l'extrema gravetat dels seus pecats, es dirigeix a ell dient-li que estava condemnat per tota l'eternitat i que, igual que el seu bàcul ja mai tornara a florir, ell tampoc se salvara del foc de l'infern. Tannhäuser decideix tornar al Venusberg, moment que la deessa de l'amor, poc rancorosa, aprofita per aparèixer, però Wolfram trenca l'encantament en pronunciar el nom d'Elisabeth. En sentir-ho, Tannhäuser repeteix el nom de la seva estimada i, de sobte, Venus desapareix sumida entre boires sulfuroses.
Clareja al Wartburg. Pel camí s'apropa un seguici fúnebre portant el cos d'Elisabeth. Wolfram fa un gest als trobadors perquè s'aturin i dipositin el fèretre a terra. Tannhäuser, apropant-se al cos de la seva estimada, exclama: Santa Elisabeth, pregueu per mi!, i cau mort al seu costat. A continuació un grup de pelegrins anuncia que a Roma s'ha produït un miracle: ha florit el bàcul del Sant Pare. Tannhäuser per fi ha obtingut el perdó dels seus pecats. En sentir la notícia, el Landgrave Hermann, els trobadors, els cavallers i els pelegrins, davant la commoció general, anuncien que el perdó del Papa ha estat atorgat al pecador, aconseguint per fi la pau eterna.
